CF232 coberta.qxp 03/01/2010 21:03 Page 1 - caputxins.cat · Per altra banda, ampliem el volum dels subscriptors i, de retruc, ... (plaça de la Catedral de Santiago), on la llarga

ANY XLV - NÚM. 232 - OCTUBRE-DESEMBRE DE 2009

CF232 coberta.qxp 03/01/2010 21:03 Page 1

ÍNDEX

EDITORIAL«...SIGNES D’AQUEST TEMPS...»Josep Manuel Vallejo 81

ESPAI FRANCISCÀ

Notícies

JOVES FRANCISCANS A SANTIAGO DE COMPOSTELA 82

PEREGRINACIÓ A NÚRIA 84

TROBADES AMB ELS TERCIARIS DE L’ILLE DE FRANCE 85

PROFESSIÓ DE FRA FELIPE 89

ENTRADA AL NOVICIAT DE FRA VICENÇ 90

NOVA PÀGINA WEB D’INFORMACIÓ RELIGIOSA 90

INGRÉS A L’OFS DE MALLORCA 91

JORNADES D’ESTUDIS FRANCISCANS.800 ANYS DE FRANCISCANISME 92

VISITA DELS CAPUTXINS DE SARDENYA 94

OFERTES DE FORMACIÓ 2009-2010 96

Articles

«EL MAL DE LA PRÒPIA VOLUNTAT»M. Remei Garcia 97

EL PARENOSTRE DE FRANCESC D’ASSÍSFra Miquel Colom 99

FASCINACIÓ CREIXENTGna Begoña Fornes 101

RECERCAEl contingut d’aquest número és:CONVERSA AMB XAVIER MELLONI

ENVOLTATS D’UN NÚVOL TAN GRAN DE TESTIMONISDESCOBRINT MADELEINE DELBRÊLMontse Riera 102

ESPAI HISTÒRICUNA INVESTIGACIÓ APASSIONANT SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CULTURA I DE L’ESPIRITUALITATSílvia Coll-Vinent 110

NECROLÒGIQUESFRA FRANCESC CASTELLS I MASEnric Castells 115

LLIBRES

PONÈNCIES ESTUDIS FRANCISCANS 2008 117

QUE PENSA JOAN CARRERA 117

SAN FRANCESCO E FRATE BERNARDO,IL PRIMO COMPAGNO 118

OFRENA DE CAPVESPRE 118

EDITA:Caputxins de Catalunya i Balearswww.caputxins.cat

DIRECTOR:Josep Manuel Vallejo, ofm. cap.

CONSELL DE REDACCIÓ:Montse AndreuDaniela TurullEnric Emo

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ:Carme Vallès, ofs.Carlos Aranda, ofs.Sant Pere més Baix, 18 - BarcelonaTelèfon 933 190 087

PREUS DE SUBSCRIPCIÓ:Normal: 20 €De suport: 30 € per amuntD’un exemplar: 5 €

Impressió:Univers gràficTel. 931 142 415

Dipòsit legal: B. 8297-59

Foto coberta:

Monestir de Pedralbes

CF232 ndex.qxp 03/01/2010 20:59 Page 1

CATALUNYA FRANCISCANA 81

Amb aquest número estrenemun nou format, fruit de la unióde la revista CATALUNYA

FRANCISCANA i la revista RE-CERCA. La primera quasi centenà-ria, fundada el 1923, com a òrgande difusió del franciscanisme, i lasegona, amb 16 anys de vida, fun-dada a Arenys de Mar com a revistad’espiritualitat. De segur que d’a-questa unió en podem sortir totsenriquits i potenciats. La nostra ideaés mantenir la primera part, ambnotícies d’àmbit franciscà i enriquirles altres seccions amb el contingutde la RECERCA. Afegirem una sec-

ció central, tipus “separata” amb untema monogràfic o una entrevista.No cal dir que d’aquesta forma ren-dibilitzem l’aportació dels col·labo-radors, la composició i distribució,així com enriquim l’equip de redac-ció. Per altra banda, ampliem elvolum dels subscriptors i, de retruc,vosaltres rebeu dues revistes en una.

El canvi és exigència constitutivade la vida, viu i roman sols allò quecanvia i creix. L’únic que cal és quesigui en la direcció adequada.Esperem d’encertar-la.

FRA JOSEP MANUEL

«...SIGNES D’AQUEST TEMPS...»

Any XLV – Segona Època Octubre-Desembre de 2009 – Núm. 232

E D I T O R I A L

82 CATALUNYA FRANCISCANA

«E l vent bufa allà on vol, en sentsla remor, però no saps d’on ve nion va.” Aquesta vegada l’Esperit

l’ha feta grossa: ha convocat mil cent jovesd’arreu d’Europa desitjosos de trobar-seamb Jesucrist seguint les petjades de santFrancesc d’Assís a caminar junts com apelegrins cap a Santiago de Compostela.

Organitzada pels Framenors d’Europa,aquesta trobada ha tingut lloc entre el 9 iel 15 d’agost d’enguany i ha mobilitzat unnombre no indiferent de joves voluntarisd’arreu, especialment de diferents localitatsde la Península Ibèrica, que han donat totel millor que tenien al servei dels germans.Aprofito per agrair els esforços d’aquestsvoluntaris. La invitació a viure aquesta aven-tura comportava l’acceptació d’unes con-dicions de vida molt sòbries i la voluntat desuperar reptes sense escatimar esforços iaixí va ser. Els joves seguidors de sant

Francesc van sortir de casa seva disposatsa tot per apropar-se a Jesucrist a la manerade sant Francesc i això els va portar a viureamb goig la frase de l’Evangeli: “Les gui-neus tenen caus, els ocells nius, però el Fillde l’Home no té on reposar el cap.” Cadadia havien de fer les maletes i allotjar-seen un lloc diferent, a cada ciutat on arriba-ven s’instal·laven en un poliesportiu posantels sacs de dormir a terra, es dutxaven ambaigua freda, estenien les tovalloles a lesporteries de futbol i es llevaven a quarts de6 del matí per reprendre la marxa. Cada diacomençava amb una pregària amb la quals’iniciava el camí i, en un moment o altrede la jornada, els acompanyava la SantaMissa. Els diferents idiomes dels partici-pants no eren una barrera de comunicació,ja que habitualment un simple somriure dei-xava entreveure la complicitat de saber queestaven allà pel mateix: Jesús i Francesc.

JOVES FRANCISCANSA SANTIAGO DE COMPOSTELA

EEEE ssss pppp aaaa iiii FFFF rrrr aaaa nnnn cccc iiii ssss cccc ààààn o t í c i e s

Van ser tres dies de camí més un diad’estada a León, abans d’arribar a Santiago,però el fet de ser dues-centes persones acada grup de camí, feia que el ritme quecalia seguir fos força exigent: hom no espodia aturar quan volia, calia esperar lesaturades conjuntes i això feia més àrid elcamí. El germà sol ens va acompanyardurant tot el camí: quan començàvem acaminar s’agraïa, ja que a la nit feia un airemolt fresc, però abans d’arribar a Molina-seca, a quarts de tres del migdia, els seusraigs es van fer insuportables i sentíemdamunt nostre el pes d’una travessia peldesert.

En una experiència com aquesta t’apro-pes un xic més a Madonna Pobresa. Noens va faltar res, la Divina Providència vet-llava damunt nostre, però quan algú, pelcamí, ens va oferir un tall de síndria frescao un paquet de galetes amb xocolata, ensvam sentir els més feliços del món. Gràciesa Déu i als germans!

La convivència va posar a dura proval’orgull de cadascú. Persones d’orígensdiversos havíem de prendre decisions jun-tes: calia harmonitzar les diferents mane-res de fer, perdonar els errors de cadascú,adaptar-se constantment al ritme dels altres,i transmetre les pròpies opinions amb sua-vitat. Diu sant Francesc: “El servidor de Déuno pot saber quanta paciència i humilitat té,mentre les coses li van a satisfacció. Però,en venir el temps en què els qui haurien decomplaure’l li van en contra, tanta pacièn-cia i humilitat com aleshores demostra ésla que té i no més” (Adm. 13). Dura lliçód’humilitat és aquesta quan veus que lescondicions extremes de vida comencen apassar-te factura i que tant tu com els ger-mans teniu cada vegada menys paciènciai humilitat. Hi va haver un dia en què vam

tocar sostre i la convivència es va fer mésdifícil. Com s’aprèn llavors davant del Sen-yor la pròpia misèria i solitud i com Ell amaradolçament el propi cor perquè hom torni ala missió de cada dia!

Potser el moment més emotiu de tota laperegrinació, com és d’esperar, va serl’entrada conjunta a la plaça do Obradoiro(plaça de la Catedral de Santiago), on lallarga fila de mil cent persones es va des-fer en una enorme explosió d’alegria, cantsde lloança al Senyor, llàgrimes i abraçadesvan tenyir la plaça de color amb les nom-broses banderes que portava el grup i lavestimenta alegre de tota la comitiva. Vaser un moment sorprenent per la poblacióde Santiago, com testimonien les portadesdels diaris locals de l’endemà. La Catedralens somreia amb la seva senzilla immen-sitat i un grup de gaites ens van donar labenvinguda a la ciutat.

Hi va haver més moments intensos iplens de goig en el Senyor, però explicar-los tots allargaria massa el nostre escrit.Esperem haver pogut compartir amb totsels germans lectors de CATALUNYA FRAN-CISCANA, la part més significativa d’aquestaexperiència plena d’Amor i Vida.



P er segon any consecutiu, una colla defamílies de la catequesi d’Arenys de

Mar, en total cent persones, van anar deperegrinació a Núria. Va ser el dia 26 dejuliol, un dia de molt de sol en què feia bode passejar i gaudir de la natura.

La sortida va ser dedavant del Calisay a lesvuit del matí, força pun-tuals. Després d’unviatge, més curt que noesperaven, gràcies al nouenllaç amb la carreterade Vic, poc abans de lesonze s’arribà al santuari.A les dotze es va celebrarl’eucaristia, i després esvan dispersar per dinar igaudir del dia cadascú ala seva manera. Convi-dats pel mossèn del san-tuari, uns quants vandedicar la tarda a seguirel viacrucis monumental.

Va ser un momentmolt especial, de pregà-ria i, alhora, de gaudir

d’alguns dels racons més bonics de la vall.Finalment, es van tornar a trobar tots peracomiadar-se de la Mare de Déu i van tor-nar cap a casa amb el cor alegre i agraïtd’haver compartit una jornada tan bella depregària i d’amistat.

PEREGRINACIÓ A NÚRIA


Primera trobada:

En Philippe Do Ngoc, l’Hervé de Port-zamparc, la Jossette Gazzaniga i altres

germans ens acullen amb amabilitat. Elsterciaris de l’Ille de France ens citen a unCercle de Silenci davant de l’edifici del Con-sell d’Estat a París. Fem una rodona entornd’un llum i uns cartells explicatius. Algunsporten pancartes a l’esquena. Altres donenfulls informatius als passavolants. Hi ha quis’hi afegeix.

Els Cercles de Silenci foren una inicia-tiva dels franciscans de Tolosa estesadesprés per tota França. Volen cridar l’aten-ció sobre les condicions inhumanes quepateixen els immigrants sense papers alscentres de detenció, veritables presons ones tanquen fins i tot menors d’edat. No sónexpressament cristians, ja que estan obertsa les associacions del món civil que tambéhi participen. Però els cristians no s’ama-guen. Diversos terciaris duen la tau ben visi-ble.

Restem en silenci una hora i després laconcentració es desfà. Llavors ens reunimamb un grup de terciaris per conèixer-nos.Ens expliquen que a París hi ha dotze fra-ternitats i a la seva regió, l’Ille de France,vint-i-quatre. Son uns dos-cents germansen total.

Quan els preguntem per les seves acti-vitats, ens diuen que cada fraternitat porta laseva dinàmica però que normalment es reu-neixen una vegada al mes. Molts germansfan activitats socials individuals, a bandad’actes com els Cercles de Silenci. Hi ha fra-ternitats que també fan revisió de vida.

Celebren una trobada anual conjunta.El 27 de Setembre s’apleguen per obrir elcurs i debatre sobre simplicitat i diversitat.Però també fan altres reunions. Per cele-brar el 800 aniversari de la Regla han tingutlloc col·loquis, concerts i exposicions.

Una parella jove va tenir la iniciativad’organitzar les “Sessions de Família”, unesvacances per parelles i els seus fills quecombinen un recés amb l’atenció als petits.Les sessions duren una setmana i aramateix se n’organitzen tres cada estiu.

L’OFS edita la revista “Arbre” de perio-dicitat mensual. Reproduïm un paràgraf del’article col·lectiu de Marie-Odile Blanty id’altres titulat “Com un Arc de Sant Martí.Saurí...”:

“Donar testimoni de la vida que hem rebutés també mantenir una memòria de laqual l’Esperit Sant és garant. Quan li femlloc a la nostra vida i dins de la de la fra-ternitat, Ell ens fa comprendre el sentitde la paraula creadora del Pare que ensdesitja com els seus infants estimats. Ellens obre el misteri del nostre origen, ensrevela el del nostre horitzó i ens permetde llegir els signes de la nostre època aixícom les seves crides; Ell ens suggereixles iniciatives necessàries, les innova-cions profètiques. Relliga la nostra vida.Hi descobrim en tot moment la presèn-cia de l’Esperit que ens fa reconèixer elvincle entre Déu i Jesús, en permanentencarnació, present en la vida del petit idel pobre. La mirada de Francesc d’Assíssobre el leprós és un esguard missioner:ens mostra el camí on Jesús ens envia.”

TROBADES AMB ELS TERCIARISDE L’ILLE DE FRANCE

Les vacances d’estiu són un bon moment -no pas l’únic-per viure la fraternitat. Enguany les hem volgut aprofitar perconèixer els germans de l’Orde Franciscà Seglar de París.


Encara que estan en procés de constituiruna joventut franciscana, molts germanstenen una edat avançada. Però tenen nousingressos. Sobre les vocacions ens expliquenque s’ha de deixar treballar l’Esperit Sant ino tancar la porta. Pensen que potser elsmanca visibilitat. Tenen una pàgina a Interneti creuen que encara han de potenciar mésaquest mitjà. També consideren molt impor-tant el testimoni personal de cadascú dins laseva vida. Comenten que les parròquies sónun bon exemple: donen fruit quan hi ha ungrup amb una dinàmica viva i organitzada.

Creuen que s’ha d’incrementar la for-mació, especialment en el coneixement deles fonts franciscanes.

Com a valors destaquen la pau, la sim-plicitat, l’alegria i la fraternitat, parant aten-ció a la relació amb els altres, incloses lesdiverses religions.

Precisament sobre el diàleg interreligiós,la Jossette Gazzaniga ens informa de lesactivitats d’un comitè on es reuneixen jueus,musulmans, budistes, sikhs i cristians. Aramateix estan treballant sobre el tema de lamissió i la transmissió. Han fet una feinamolt ben estructurada sobre la fraternitatamb participació de les comunitats locals idel comitè. Com a resultat han publicat unopuscle titulat “La Fraternitat Compartidaper Tretze Veus Religioses”. En recollimalgunes idees i frases dels seus autors:

Amb diàleg és possible compartir el valorde la fraternitat tot i les diferències:Certament hi ha dissonàncies entre lesdiferents religions que cal tenir encompte per no caure en una visióangèlica, però quan parlen correntsamb voluntat de diàleg és possibletrobar molts punts comuns sobre la ideade fraternitat, més enllà de la pensada iviscuda exclusivament dins de la pròpiacomunitat, sigui la família franciscana,la umma musulmana o el poble jueu(Michel Sauquet, franciscà laic).

La fraternitat és una evidència: “L’home engeneral és el meu germà” (Saïd AliKoussay, musulmà).

La fraternitat és un vincle: És la capacitat“d’entrar en relació amb totes les altrescriatures” (Pierre Mazoué, caputxí).

La fraternitat és un compromís: Ha de “ferpassar el propi alliberament últimdesprés del de l’altre” (Jean-FrançoisGantois, budista). Tots els éssershumans són germans “en la responsa-bilitat de l’un envers l’altre i envers elmón en general (rabí Hagaï).

La fraternitat com a condició de la relació ambel Creador: Destaca la importància de “lapreocupació extrema per l’altre, el germàque és la condició sine qua non de lapresència de Déu entre nosaltres” (LilianeApotheker, jueva). “Per anar cap al meuProïsme necessito de Déu, i per caminarcap a Déu, necessito passar per l’altre”(Jean-Marie Landrain, framenor). “Pre-tendre retre culte sincer a Déu sense tran-sitar pel rostre de l’home no es més quepura hipocresia i mentida manifesta” icitant a Mahoma, “cap d’entre vosaltresno serà veritablement creient en tant queno vulgui per al seu germà allò que volper a ell mateix” (Saïd Ali Koussay).

La fraternitat com un llarg riu tranquil?: Noés fàcil. Tenir germans és un tresor que,citant Sant Pau, portem en “terrisses frà-gils” (germana Gabrielle Marguin). Lafraternitat pot ser brutal i en teniml’exemple a la bíblia en Caín i Abel(Liliane Apotheker).

El do de l’alteritat: l’infern són els altres?“La fraternitat ideal no existeix pas : esconstrueix amb les febleses dels uns idels altres” (Michel Sauquet). “Ser germàes ésser semblant tot i ser diferent.L’alteritat del nostre germà, en llocd’agredir-nos, ens ha d’enriquir (rabíHagï). No es tracta pas de tolerància “enel sentit que suggereix suportar l’altre”sinó més aviat “d’assumir i depassar ladiferència en tant que pla i dimensióindispensable pel desenvolupament delmón” (Saïd Ali Koussay).


Acabar amb el proselitisme? Les parau-les de la sufí Chantal Touguí, citant elCheikh Alí N’Daw, interpel·len els cristians:“El sufí refusarà tot proselitisme. Per elll’únic comportament acceptable consisteixen primer lloc a cridar cadascú a l’autenti-citat del seu camí, al millor d’ell mateix. Perexemple, s’esforçarà d’estimular i de trobaren el musulmà l’Ésser corànic; en el fidelde Moisès l’Ésser bíblic; en el deixeble deJesús, l’Ésser evangèlic; en l’hindú, l’Ésservèdic, etc”. Potser planteja la missió com atestimoni més que predicació, com un res-pecte profund per l’altre i la seva llibertat,un treball de germanor des de l’estimacióper viure la presència de Déu conjuntament,deixant que l’Esperit actuï i dugui a les per-sones pel seu veritable camí. També penso

en Francesc que tot i no convertí al soldà himantingué una intensa conversació espiri-tual, en quedà fonda amistat i una valoraciópositiva de la fe dels uns i dels altres.

Segona trobada:

E l matrimoni Boreau de la fraternitat Pie-rre Alviset ens convida a la seva reunió

a Le Perroux, prop de París.La fraternitat va ser fundada acabada la

segona guerra mundial, l’any 1945, seguintla idea d’un jove estudiant, Pierre Alviset,responsable de les joventuts catòliques,que havia mort durant el conflicte. Alvisetvolia unir persones de diferents condicionssocials, dones i homes. El frare Jean Pas-cal donà forma a la primera fraternitat de


la qual han sortit altres dues. Unes estanformades per persones de més edat i l’altraper germans més joves.

La trobada té lloc al jardí de la casa del’Annette, un petit prat habitat per arbresben desenvolupats i una vegetació dispo-sada sense artifici que d’una manera moltfranciscana ens fa sentir part de la naturadisposada per Déu.

Allà mateix té lloc l’eucaristia, senzillai sentida, amb els germans asseguts encercle. Entre tots es comenta l’evangeli deMarc 7, 1-23. Es parla de la importànciade viure l’evangeli des del cor, des del’autenticitat profunda, més que no des deformes i regles purament humanes sensecontingut. Però es precisa que la litúrgia,nascuda de formes diverses, té un sentitespiritual.

Acabada la missa, ens reunim acompartir un dinar. En Bernard, moltatent, s’ocupa que a ningú manquires. Ens expliquen la situació deli-cada dels cristians a França, sobre-tot en el camp on un rector s’had’ocupar de fins a 19 parròquies.Ens parlen de la manca de sacer-dots i de com n’hi ha que fan de pro-fessors de matèries comunes a lesescoles quan seria més convenientque es dediquessin íntegrament alservei de les comunitats; de la con-veniència que l’Església tingui encompte les necessitats de les comu-nitats amb orientacions més ober-tes; de com hi ha preveres que esreuneixen amb laics per ajudar-losa preparar el que després transme-tran a les comunitats... En general,ens parlen de la necessitat de tro-bar noves formes pastorals.

També ens expliquen que pròxi-mament han d’escollir responsablesregionals, que no és fàcil trobar ger-mans que hi puguin dedicar elstemps suficient, i de la conveniènciaque tinguin clar que la seva és unamissió de servei als germans.

Desprès de l’àpat, altra vegadaasseguts en cercle, es juga a ende-

vinar a quin germà correspon determinatfet biogràfic. Per exemple, qui ha estatmembre d’un grup de teatre amateur o hatingut cert ofici. També es llegeixen les pos-tals enviades per germans que no són pre-sents o que ja no estan actius dins la fra-ternitat i se’n donen notícies .

Finalment es planteja una reflexió con-junta sobre com viure la simplicitat en ladiversitat dels germans que és el tema dedebat a la jornada conjunta d’inici de curs deles fraternitats.

Hem vist moltes similituds amb les fra-ternitats de Catalunya i també iniciativesdiferents i enriquidores. Sobretot hem com-partit l’Evangeli i ho hem passat molt béamb unes comunitats que ens han acollitde manera càlida i molt fraternal i que viuenintensament aquest valor tan franciscà.


El diumenge 20 desetembre, al nostreconvent d’Arenys de

Mar, es va celebrar la pri-mera professió religiosade fra Juan Felipe Ramí-rez. Com sabeu, la pro-fessió és l’acte pel qual elfrare es compromet aseguir l’Evangeli obser-vant els vots de pobresa,obediència i castedat enun orde religiós. Acabatl’any de noviciat, la pri-mera professió es fa perun temps definit.

La celebració vacomençar a dos quarts devuit del vespre, i va ser molt participada,tant per l’assistència de molts frares comde gent coneguts de fra Juan Felipe i de lafraternitat. En el moment central de la cele-bració, fra Juan Felipe va fer la seva pro-

fessió en mans de fraJacint, ministre provincial,i va rebre després l’hàbiti l’abraçada de tota la fra-ternitat.

Fra Juan Felipe és nas-cut a Medellín (Antioquia-Colòmbia). Durant més dedeu anys ha exercit de tre-ballador social, terapeutafamiliar i professor d’uni-versitat. D’infant haviaestudiat en un col·legi defranciscans, i durant moltde temps, en diversesparròquies, ha participatactivament en el CamíNeocatecumenal. Atret per

la vocació franciscana, tornant d’un viatge aAssís va passar per Barcelona, on va conèi-xer els frares caputxins. I s’hi ha quedat.

Felicitats, fra Juan Felipe, i que Déu etbeneeixi en aquest camí que has emprès!

PROFESSIÓ DE FRA FELIPE


El dissabte 3 d’octubre, vigília de la festade sant Francesc, en una senzilla cele-bració a l’oratori de la fraternitat

d’Arenys de Mar, fra Vicenç Ollés ha iniciatel seu noviciat.

Fra Vicenç, metge pediatra, ha convis-cut amb la fraternitat d’Arenys des del dia desant Francesc de l’any passat. Durantaquest temps, ha pogut conèixer més deprop la nostra forma de vida i preparar-seper a aquest nou pas. Amb les paraules delritual, fra Vicenç ha descrit el seu sentimenten integrar-se en la fraternitat: “Impulsatper la misericòrdia de Déu, anhelo com-partir la vostra vida. Per això us demanoque m’accepteu a la fraternitat i m’ensen-yeu a seguir Crist rera l’exemple de santFrancesc...”.

Felicitats, fra Vicenç, i que el goig delSenyor sigui la teva fortalesa en el camíque inicies!

ENTRADA AL NOVICIAT DE FRA VICENÇ

NOVA PÀGINA WEB D’INFORMACIÓRELIGIOSA

El passat mes de setem-bre neix el nou portalcatalunyareligio.cat amb

l’objectiu de mostrar l’activitatreligiosa vista des de Cata-lunya. El seu director és JordiLlisterri vinculat a Foc Nou,El Ciervo, Dialogal i Vida Nueva.Josep Maria Carbonell i IgnasiGarcía Clavell figuren entre elspromotors. Al portal apareixenfirmes significatives com JesúsRenau, Teresa Forcades, Fran-cesc Torralba, Pere Codina,entre altres. Celebrem amb goigl’aparició d’aquesta iniciativa.

El dia 4 d’octubre al nostre conventde Palma de Mallorca, se celebràl’ingrés a l’Orde Franciscà Seglar

dels germans:Daniel Barreiro, JordiLlabrés, M.Dolors Merino, MargaritaPujol, Xisca Ramis, Margalida Riera,Marilén Rotger, Bernardo Sabater iM.Àngels Trapero. Gràcies als germanscaputxins de Palma, s’ha tornat a reim-plantar l’OFS a Mallorca, que estavapràcticament desaparegut. Felicitem elsgermans i germanes recent ingressatsi els desitgem de créixer en el coneixe-ment i amor de Nostre Senyor Jesucrist.


INGRÉS A L´OFS DE MALLORCA

NOVA PUBLICACIÓ

Antologia de textos

i dibuixos sobre

el pessebre

escrits pels frares caputxins

dels segles XIX i XX.

Els dies 26 i 27 de juny s’han celebrat ala Facultat de Teologia les Jornadesd’Estudis Franciscans. Enguany amb

el tema: 800 anys de Franciscanisme. Estractava de fer un recorregut per la històriai evolució de les diverses branques delfrondós arbre de la Família Franciscana(frares, monges, seglars), ressaltant la histò-ria de la seva presència a Catalunya.

Després de la pregària, ambientadaamb un fragment de Dt 8 i l’inici de la Reglano Butllada de Sant Francesc, donà la ben-vinguda el vice-degà de la Facultat, mossènGaspar Mora. Tot seguit fra Lluís Oviedo,ofm, professor d’Antropologia Teològica al’Antonianum i a la Gregoriana de Roma,va fer un balanç dels 800 anys i, sobretot,va analitzar la situació actual i les pers-pectives de futur. Va denotar la immensacrisi que es viu al món occidental i va res-saltar la inconsciència d’aquesta en mol-tes comunitats tot remarcant la secularit-zació interna com a una de les principalscauses d’esterilitat vocacional. També ensva fer veure que hi ha grups religiosos a

Europa amb molta vida i va ser molt inte-ressant quan ens va explicar, a partird’estudis empírics, quines són les carac-terístiques d’aquests grups: “un bon nivellde visibilitat (vestir l’hàbit), cert sentitd’excel·lència, fidelitat eclesial, equilibri enel rigor i, sobretot, una sana devociómariana i eucarística”. S’observa enaquests grups un ambient més religiós,menys secularitzat, amb evidents referèn-cies al transcendent; viuen en els límits dela cultura dominant, “viuen de forma dife-rent, vesteixen diferent, fan activitats dife-rents...”. Viuen en estat de mobilització,motivats per una causa comuna, i cuidenmolt la litúrgia i l’oració comunitària, espe-cialment els cants. Tenen molta cura del’acollida de les persones que els visiten,que són sempre benvingudes i tractadesamb amabilitat, però observen una sepa-ració convenient entre l’àmbit dels consa-grats i el dels laics. Aquestes comunitats,totes elles d’Europa són la prova que éspossible la vida religiosa en les nostressocietats secularitzades.

JORNADES D’ESTUDIS FRANCISCANS800 ANYS DE FRANCISCANISME



Després es va fer un recorregut a travésde les diverses reformes de l’Orde dels fra-res. En Sergio Barredo, ofmconv, narrà lahistòria dels franciscans conventuals,Agustí Boadas, ofm, la dels observants(s.XIV), i Valentí Serra, ofmcap, la delscaputxins (s. XVI).

L’endemà la germana Mª Victòria Tri-viño, osc, del monestir del Crist de Bala-guer, ens explicà, amb profusió de dades,la història de les germanes clarisses; i MariaCambray, ofs, ministra provincial dels fran-ciscans seglars de Catalunya, ens descriví

amb moltaconcisió i cla-redat l’evoluciódel Terç Orde.

A la tarda,s’oferí unPower Pointamb la presen-

tació dels Ordes i Instituts franciscans pre-sents a Catalunya, preparat per fra MiquelCampillo i Javier Conejo, descrivint lesdiverses presències i formes del carismafranciscà present a Catalunya. La Trobadaes clogué amb un bon berenar sota els pòr-tics del claustre de la Facultat.

Les ponències escrites de tots els con-ferenciants estaran disponibles propera-ment. Les podeu demanar a través delcorreu electrònic:

[email protected]


Durant aquest estiu diversos grups defrares de la província de Sardenyahan visitat la nostra Província. La

visita s’emmarca en el procés de mutuconeixement i col·laboració que ja fa untemps s’ha iniciat. Els frares han residit aArenys de Mar i des d’allí han realitzat sor-tides per conèixer la província i visitar algunsllocs significatius del nostre país. A part delsconvents de Barcelona, els nostres ger-mans han visitat el convent d’Igualada, santMartí de Montnegre i Les Borges Blanques,

VISITA DELS CAPUTXINS DE SARDENYA


i un petit grup ha anat fins al convent deMallorca. Hem anat amb ells a visitar el cascAntic de Barcelona, la Sagrada Família, elTibidabo i hem viatjat a Poblet i Montserrat.

Uns dies intensos de compartir, pregarjunts, riure, caminar molt... Tot plegat, unagran ocasió per estrènyer lligams de comu-nió i agermanament.

«El Senyor digué aAdam: Menja detot arbre; no men-

gis, però, de l’arbre de laciència del bé i del mal (Gn2,16-17). Podia menjar detot arbre del paradís, per-què mentre no anà contral’obediència no va pecar.Menja, en efecte, de l’arbrede la ciència del bé quis’apropia la seva voluntat ipresumeix dels béns que elSenyor diu i obra en ell; i,així, per suggestió del dia-ble i per la transgressió delmanament, se li tornenpoma de la ciència del mal.Per això caldrà que ensofreixi la pena».

La gran temptació del’home al llarg de la històriaha estat creure’s que ésDéu; sovint ha volgut posar-se en el lloc de Déu.

La qüestió de fons d’aquesta Admo-nició deriva de l’apropiació de la pròpiavoluntat. Francesc planteja el problema ambrelació a l’obediència a la voluntat de Déu,al voltant de tres arguments: l’apropiacióde la pròpia voluntat i de la minoritat.

L’obediència: un abandonar la vida sen-cera a les seves mans; un deixar que siguiEll qui doni forma a tota la nostra existèn-cia.

Negació del propi jo: comporta quehem de morir per a viure. Si el gra de blat,quan cau a terra no mor, queda ell sol, peròsi mor, dóna molt de fruit. Els qui estimenla pròpia vida la perden, i els qui no esti-men la pròpia vida en aquest món, la guar-den per a la vida eterna (Jn 12,24).

L’apropiació de la pròpia voluntat:desapropiar-se de tot allò que ens barra elpas cap a Déu. Desapropiar-se d’un càrrec,d’un servei, desapropiar-se de béns espi-rituals, de la voluntat. Una donació total denosaltres mateixos. En el rerefons d’aquestaAdmonició trobem una crida a la minoritat,que sapiguem esdevenir veritables menors,humils servents del Senyor Jesús. Lapobresa i la humilitat, des de la veritat ila sinceritat, des de la innocència i la puresa.


«EL MAL DE LA PRÒPIA VOLUNTAT»Les Admonicions són un recull d’avisos o consells espirituals de sant Francescque es van difondre poc després de la seva mort. Possiblement eren recollitspels frares, o fins i tot dictats per ell mateix, en ocasió dels capítols on s’anava

configurant la pròpia forma de vida. La preocupació de les Admonicionsés el discerniment, tant a nivell interior com fratern, de l’autèntic seguiment

de Jesucrist; amb elles Francesc d’Assís vol posar els seus fraresen la veritat i ajudar-los a no enganyar-se.

Continuem en la nostra revista la col·leccióque s’havia començat a publicar a RECERCA 44.

ADMONICIÓ 2ª

EEEE ssss pppp aaaa iiii FFFF rrrr aaaa nnnn cccc iiii ssss cccc ààààaaaa rrrr tttt iiii cccc llll eeee ssss


L’actitud del servent de Déu es trobaen l’obediència, i en la negació del propi

jo; de la pròpia voluntat.

Obediència: L’obediència de Jesús alPare és un model a seguir. Comporta lanegació del propi jo. Créixer i deixar créi-xer els altres. Sense llibertat no hi ha obe-diència, cal no oblidar-ho. Només aquellque sap manar sobre si mateix arriba aésser capaç d’obeir. Qui obra així posse-eix autoritat, creix i deixa créixer els altres.Esdevenir lliure demana renunciar a tot allòque és vell, per a respondre d’aquestamanera a la voluntat de Déu.

Negació del propi jo: L’home pecaquan s’apropia de la seva voluntat i pre-sumeix dels béns que el Senyor diu i obraen ell (v. 3). Hi ha pecat quan l’home s’atri-bueix a si mateix les obres de Déu i se’ngloria. Per això ens cal una actitud de vet-lla, ésser amatents a les subtileses espi-rituals. És a dir, benaurat qui troba lariquesa en la unió amb Déu, que esnodreix de la mateixa oració. Qui prega is’emmiralla en Déu descobreix tota la sevamisèria, el seu esperit és il·luminat per Elli la seva consciència, purificada. Francescrecomana que sapiguem esdevenir veri-tables menors humils servents del Senyor.

En efecte, hem de morir per viure; ésaquest morir de cada dia que ens va il·lumi-

nant una vida amb sentit. El teòleg HansUrs von Balthasar diu que el sentit de lanostra vida és manifestar, reconeixent-ho,que no som Déu. Morim en Déu, puix queDéu és vida eterna; com ho podríem notard’altra manera que amb la mort? La Morten la nostra vida, és la garantia que toquemla vida superior. La mort és la reverènciade la nostra vida, la cerimònia de l’adora-ció davant del Creador; per això hi ha unagota de mort barrejada a cada instant del’ésser.

Hi ha raons vàlides per a interpretaraquestes paraules, en el sentit de l’homeque estima la vida retirada i l’amagament,enamorat de la vida eremítica, és l’homeque ha fet una opció de classe, que s’hasituat entre els menors. De fet, indica unestil de vida, lliurement escollit, desprès detot poder, de tot domini social.

Mª REMEI GARCIA

La capacitat que té l’home d’autodeter-minar-se lliurement comporta també lapossibilitat de fer el mal i el risc de

caure en la culpa. D’aquí que a la peticiódel perdó de les nostres culpes li segueixiaquesta altra: I no ens deixeu caure en latemptació. Francesc hi afegeix, a més amés, dues parelles de paraules oposadesper a expressar millor el caràcter de la temp-tació: oculta o manifesta, sobtada o impor-tuna. Amb aquestes paraules, traduïdesd’una altra manera, ens ve a dir que latemptació pot ser velada o evident, ins-tantània o permanent. El que vol significarpotser sigui que Déu ens alliberi de totamena de temptació, ja sigui difícil de detec-tar o fàcilment reconeixible, ja sigui impre-vista i transitòria o persistent i reiterada.

Ara bé, la petició del Parenostre: No ensdeixeu caure (o induïu) en la temptació, decap manera no es pot interpretar com si fosDéu mateix qui ens indueix a la temptació.L’apòstol Jaume diu: Deu no tempta ningú.Cadascú és temptat pels propis desigs quel’atreuen i el sedueixen (Jm 1, 13-14). Elque de veritat significa és, potser, ajudeu-nos de tal manera que no sucumbim en latemptació. També Jesús va ser temptat iprovat en el sofriment, com diu la Carta alsHebreus: No tenim pas un gran sacerdotincapaç de compadir-se de les nostresfebleses. Ell, de manera semblant a nosal-tres, ha estat provat en tot, encara quesense pecar. Per tant, acostem-nos con-fiadament al tron de la gràcia de Déu, per-què es compadeixi de nosaltres, ens mos-tri el seu favor i ens concedeixi, quan siguil’hora, l’ajut que necessitem (Heb 4, 15-16).

En la vida de Francesc les temptacionstambé hi apareixen: L’home de Déu Fran-cesc, no sols hagué de defensar-se de lesescomeses de Satanàs, sinó que també

hagué de lluitar cos a cos amb ell (2Cel119). Una cosa apareix clara, que com méss’esforça l’home per respondre a la gràciade la crida de Déu, tant més sent en simateix i en el seu entorn els embats de latemptació. Diu Francesc: Vegeu, cecs,enganyats pels nostres enemics, és a dir,per la carn, pel món i pel diable, que per alcos és dolç de fer el pecat i amarg de ser-vir Déu (2CtaF 69).

Francesc ha passat per la dura expe-riència de la lluita constant que és la quehem de sostenir contra el temptador, puixque aquest sempre i en tot lloc ens preparaparanys per fer-nos caure. Per desem-mascarar les insídies secretes del Diable,que intenta enganyar-nos i vèncer-nos ambels seus atacs, Francesc ens recomana derecórrer al nostre Pare del cel. La tempta-ció és una cosa dura, certament. Per aixòhem de saber pregar en tot perill el nostrePare bo que, enmig de la nostra fragilitathumana, ens sostingui i no ens deixi caureen cap temptació. Les nostres febleses idebilitats cal acceptar-les humilment i ambmolta paciència, perquè ens impulsen arecórrer al Pare amb una confiança plena ifilial. Posats a pregar, units a Crist, vence-dor del Maligne, també nosaltres, amb elseu ajut oportú, podrem esdevenir vence-dors del mal. Diu Francesc: Parem atenció,germans, al Bon Pastor que, per salvar lesseves ovelles, sofrí la passió i la creu (Adm6,1).

La temptació no deixa de ser una provaque ens empeny a passar per la portaestreta de la creu de Crist. A un germà quees trobava submergit en una prova, Fran-cesc li adreça aquestes paraules: Tal compuc, sobre l’afer de la teva ànima, et dicque totes aquelles coses que t’impedeixend’estimar el Senyor Déu i qualsevol que etfaci això, tant frares com d’altres, ni que

EL PARENOSTRE DE FRANCESC D’ASSÍS9. I NO ENS DEIXEU CAURE EN LA TEMPTACIÓ:

oculta o manifesta, sobtada o importuna



t’assotin, ho has de tenir tot com una grà-cia (CtaMin 2). I també podríem dir ambsant Pau: Sabem que Déu ho disposa toten bé dels qui l’estimen (Rm 8, 28). És adir, tot ve de dalt, tot és gràcia.

Si Satanàs és el nostre temptador, Jesu-crist és el nostre defensor. Les temptacionsde Jesús ens han obert el camí de la fe. Através d’aquesta virtut teologal infosa enels nostres cors, en el baptisme renunciema Satanàs, a les seves insídies, i ens con-fiem a l’amor tendre del Pare que ensestima. Francesc ens proposa el camí queell ha seguit per a vèncer tota classe de

temptació: Estar sotmesos a tota humanacriatura per amor a Déu (1R 16, 16). I ensdóna també aquest consell: Ara, desprésque hem abandonat el món, no hem de feraltra cosa que seguir la voluntat del Senyori ser-li plaents (1R 17, 9). El primer pas hade ser sempre el de la humilitat, la pacièn-cia i la confiança: Benaurat l’home que esmanté ferm en les proves, perquè un coples haurà superades rebrà la corona de lavida, que el Senyor ha promès als qui l’esti-men (Jm 1, 12).

FRA MIQUEL COLOM

Amesura que “m’endinso” en elscamins de la vida, sento que la mevapròpia vida es va descomplicant, els

desigs secundaris es debiliten, començo areconciliar-me amb la meva pròpia pobresai estimar-la com si es tractés d’una com-panya de camí inseparable. Allò que emsemblava inamovible comença a canviar iallò que considerava “recolzament segur”cau per falta de consistència. Aleshores esfa palès el descobriment, cada vegada méspregon, d’una presència interior contra laqual ja no vull lluitar, com Jacob, perquècom reconeix la meva ànima que és perella que sempre havia sospirat! I desitjoamb tot el meu ésser obrir-me a ella, aaquest món emergent, poblat de misteri,que no deixa d’atreure’m oferint-me horit-zons de fascinació creixent. I el meu anhelés deixar-me trobar i no cercar més, comabans, fugisseres satisfaccions immedia-tes, que m’allunyen de la Veritat.

I és aquestapresència interior laque va plenificant elmeu cor en la sevadimensió afectiva i emfa possible estimarmés enllà del sentir,la que va transfor-mant la temuda soli-tud del cor en un lloc“sonor”, habitat, espaid’espera i trobada.

A la vegada fa queels meus ulls vegin lafal·làcia del que ésefímer, perquè el quehi ha de més autènticen mi ja no es con-forma amb parcel·lesde bé, d’amor, debellesa… ho vol tot.Anhela eternitat i ple-nitud.

Descobreixo queaquesta presència

tangible que m’envolta va prenent en lameva vida la forma d’un rostre concret:Jesús de Natzaret, que va despertant enmi una “sensibilitat evangèlica”, transfigu-rant les realitats concretes de la vida, fent-me dolç el que abans m’era amarg, invi-tant-me a participar d’un goig “secret”, queacosta a la terra la plenitud del cel: labellesa d’allò “poc, petit, pobre”.

Em sento cada vegada més “atreta” i jano hi ha res més apassionant que cercar laconfiguració real amb Ell en les seves acti-tuds més íntimes: escollir l’últim lloc, rebut-jar els aplaudiments, rentar els peus, posarl’altra galta, perdonar qui em vol mal…

¿Quina atracció misteriosa amaga totaixò que exteriorment no sembla desitja-ble, però que interiorment és font d’un goigtan gran que em porta, no només a “accep-tar-ho”, sinó inclús a “escollir-ho”?

GNA BEGOÑA FORNES


FASCINACIÓ CREIXENT


1. Qui era Madeleine Delbrêl?

Algunes pinzellades

Madeleine Delbrêl neix al 1904 a Mussidan,i mort al 1964 à Ivry-sur-Seine al extraradide París. La seva mort va esdevenir quan

se celebrava el Concili Vaticà II. Aquellmateix dia en la sala conciliar, per primercop, parlava un laic, el president de la JOC,davant de tota l’Església en nom delsobrers. Era filla única d’una família de lapetita burgesia. El seu pare era ferroviari,per això la seva família es veié sovint obli-gada a traslladar-se; la seva educació sovintva ésser confiada a professors particulars. Estudià Història i Filosofia a la Sorbona onva sobresortir per la seva gran capacitatd’anàlisi. Més endavant va estudiar assis-tenta social.

S’enamorà i al cap d’un any el seu amicho deixà tot per fer-se dominic, aquest fetfarà confrontar el seu ateisme a la certesade la fe del seu promès. En aquests tempsel seu pare perd la vista i la seva mare tre-balla en excés. Madeleine començà a fer-se moltes preguntes sobre el sofriment,sobre la importància de Déu… ¿I sí Déuexistís? Decidí resar, s’agenollà… i, méstard, reflexionant i llegint trobà Déu. És con-vertí als 29 anys.

Durant més de 30 anys va viure a Ivryun barri obrer de París, on va treballar acti-vament com assistenta social, vinculada al’ajuntament del seu barri, governat pelscomunistes. Ivry-sur-Seine era consideradala capital comunista de França.

Vivia amb unes companyes, formavenuna petita comunitat, anomenada “Caritat

EEEE nnnn vvvv oooo llll tttt aaaa tttt ssss dddd ’’’’ uuuu nnnn nnnn úúúú vvvv oooo lllltttt aaaa nnnn gggg rrrr aaaa nnnn dddd eeee tttt eeee ssss tttt iiii mmmm oooo nnnn iiii ssss

DESCOBRINT MADELEINE DELBRÊLAquest escrit pretén presentar el testimoni de Madeleine Delbrêl, una de lesveus cristianes més implicada en el seu temps, en la seva societat i en elseu barri. Presento una mica qui era, alguns trets de la seva experiència ialguns aspectes originals. Per acabar parlaré de la descoberta que ha sig-nificat rellegir els seus escrits, i sobre la vigència, per nosaltres, de la sevaexperiència.


de Jesús”. El seu objectiu era portar unavida contemplativa fundada sobre l’evan-geli i viscuda al cor del món, al mig del seubarri, de la seva gent. La seva casa estavasempre oberta a tothom: creients i nocreients, rics i pobres, intel·lectuals i anal-fabets... tothom hi tenia cabuda.

Es comprometé seriosament amb lafeina que realitzaven els capellans obrers,els acompanyà amb entusiasme en la sevatasca, que ella ja vivia des de feia temps.Per defensar-los i estar al seu costat varebre moltes crítiques.

La seva vida va estar molt influenciadapel germà Carles de Foucauld. El seudesert es trobava enmig del seu barri, dela seva gent. Ella també sovint es feia lamateixa pregunta que ell: Què faria araJesús? Aquesta qüestió era la seva únicaregla, la regla absoluta.

És considerada una de les grans místi-ques del segle XX. Era una dona de pregà-ria i la lectura de l’Evangeli era per a ella lafont del seu obrar.

Ella ja vivia l’esperit del Concili VaticàII, abans que s’iniciés, igual que un sectorde l’Església de França.

D’ella tenim els seus llibres, després tro-bem reculls de les seves conferències, arti-cles, xerrades, cartes, classes, pregàries ipoemes.

2. Alguns trets

de la seva experiència

Segons la temàtica en faig diferents apar-tats, però tots tenen un mateix fil conduc-tor: ESTIMAR. Tots van molt lligats ja quetota ella respira una gran coherència. Vaig

enfilant pensaments, la cito molt, perquèem sembla que és millor que parli ella. Faiga vegades petits comentaris.

2.1. Déu en el cada dia

Madeleine ens diu una vegada i una altraque és en el nostre dia a dia, en la nostraquotidianitat que avançarem com a fills deDéu. Són els altres que ens portaran a Déu.Tenim una tasca a fer en les petites cosesde cada dia.

Ella convida a tot cristià a “treure’s lessandàlies perquè la terra que trepitja cadadia és santa i allà hi ha Déu amagat darrerel’esbarzer”. Sí tinguéssim present aquestpensament ben segur que caminaríem perla vida d’una altra manera, la nostra terra,el nostre carrer és terra sagrada. M’ inspiratan respecte!

“Nosaltres, gent del carrer, creiem ambtotes les nostres forces que aquest carrer,que aquest món on Déu ens ha posat ésper a nosaltres el lloc de la nostra sante-dat”1. Tots hem de tendir a la santedat arai aquí i on vivim.

Madeleine reconeixia haver vist els altressense haver-los mirat veritablement. Araque ella contempla les expressions dels ullsi de les cares, “el carrer” esdevé per ella laseva església, el seu claustre. És al mig deles persones que ens cal trobar Déu, noens cal anar a un monestir. Hem d’estar,però, atents al nostre voltant i tenir sempreels ulls ben oberts.

“És important parar atenció, en primerlloc, als nostres veïns, als membres de lanostra família, als companys de treball...,en una paraula, a les persones que nosal-tres no hem escollit de conèixer, però queDéu ha volgut o permès que siguin en lanostra vida” (p. 42). És evident que moltespersones les hem triat nosaltres, però altresens han sortit en el camí de la nostra vida,és amb elles que haig d’aprendre a viure, afer camí tot acceptant-les plenament, sónun regal per a mi, que Ell ha posat a lesmeves mans.

“Cada dia Déu ens ofereix una jornadasencera preparada per Ell mateix; no hi ha

res de més ni de menys, res inútil. Aquestajornada és una obra mestra que Déu ensdemana que visquem. Cada minut del diapermet a Crist viure a través de nosaltresenmig dels homes”. Nosaltres hem de ferpresent el Crist en el món que vivim.

Un nou dia comença i Jesús el vol viureamb mi.

Jesús no s’ha pas amagat, ell continuacaminant enmig dels homes.

Amb mi es fa present enmig dels homesavui.

És ell que acull a través meu a totsaquells que entren a casa meva, i a tots aquells que trobaré pelcarrer.2


1. Nous autres, gens des rues, p. 45.2. Pregària: “Un nou dia” dins La alegria de

creer, p. 140.


2.2. La paraula de Déu3

La paraula de Déu sempre l’ajuda a anarcap als altres, és la font d’on ella beu. Nosal-tres ho sabem, però sovint no li donem prouimportància, cal ésser constants en la sevalectura. Com ella diu: “s’ha de llegir tots elsdies com qui menja pa”.

Els pensaments que poso a continua-ció ens fan veure el valor que ella donavaa la Paraula de Déu, a l’Evangeli.

“Quan la paraula de Déu està encar-nada en nosaltres, no tenim dret de con-servar-la per a nosaltres: nosaltres per-tanyem, des d’ aquests moments, a aquellsque l’esperen”. És evident que l’hem defer arribar als altres de paraula però tambéen fets i de debò com diu sant Joan en laprimera carta. I sant Pau a la carta alsRomans ens diu “la paraula la portem alsllavis i al cor”, per tant ha d’estar semprepresent al nostre cor i l’hem d’anunciar,comunicar.

“La Paraula del Senyor no és en nosal-tres ‘lletra morta’, sinó esperit i vida”, ensdóna vida, és la font on s’ha de recolzar lanostra actuació.

“Les seves paraules, que no passen,hem d’escoltar-les i rebre-les, han de com-plir-se en nosaltres cada dia amb Ell fins ala fi dels temps”.

“Per prendre la paraula de Déu serio-sament, ens cal tota la força de l’Espe-rit”. Crec que sovint oblidem d’invocarl’Esperit i una lectura acompanyada dela seva força esdevé sempre font de vida.

La paraula de Déu, hom no se l’emportaa la fi del món, en una maleta: “hom la portaen si, hom se l’emporta en si”. Va ambnosaltres, la portem sempre a l’interior i enel nostre fer.

2.3. Silenci i solitud a la ciutat4

Actualment és important que busquemespais de silenci, de tranquil·litat. Vivimen un món molt sorollós, sovint ens fa porel silenci. Constatem també que enmigdel soroll, del brogit, el nostre cor pot estaren silenci, recollit, connectat en Déu.Veiem en Madeleine la necessitat de fersilenci en el seu cor perquè la Paraula deDéu pugui ser escoltada, pugui anar pene-trant. Ella era capaç de fer-ho en qualse-vol lloc.

“La nostra vida sencera és la que hade fer silenci, la que ha de fer callar tot elque parla en nosaltres egoistament o orgu-llosament, la que ha de fer callar tot el queha entrat en nosaltres, tot ‘el que és super-flu’, que obstaculitza la paraula de Déu”.5

“És necessari que les paraules, elsactes, els exemples i els ensenyaments deCrist els tinguem en ‘directe’ que no siguinsufocats, atenuats, minimitzats per una zona

3. Totes les cites d’aquest apartat són del lli-bre: Nous autres, gens des rues, p. 75-76.

4. Totes les pàgines entre parèntesi d’aquestapartat són del llibre: Nous autres, gensdes rues.

5. La alegria de creer, p. 111.


plena d’interferències, pensaments, desitjosi preocupacions d’un mateix”.6

“No hi ha solitud sense silenci...”.“... El silenci és algunes vegades callar,

però és sempre escoltar...”.“... Una absència de soroll que fos buida

de la nostra atenció a la paraula de Déu,no seria silenci...” (p. 85).

“Una jornada plena de soroll, plena deveus pot ser una jornada de silenci, si elsoroll esdevé per a nosaltres l’eco de lapresència de Déu, si les veus són per anosaltres missatge i sol·licitació de Déu.”(p. 85).

“El silenci és caritat i veritat” (p. 86). Estàple de Déu, dels altres, d’amor.

“Tots els sorolls que ens envolten fanmolta menys tabola que nosaltres mateixos”(p. 68). Sí, sovint és en el nostre cor que hiressonen massa les nostres veus, les hemd’anar apaivagant, deixar-les passar.

3. Aspectes originals

de Madeleine Delbrêl

En aquest apartat subratllo alguns aspec-tes originals de la seva experiència queens poden ajudar a entendre més la sevapersona, el seu pensament i la sevaacció.

3.1. Que estima molt l’Església7

He descobert que estima molt l’església,que se sent molt membre del Cos Místic.En molts moments la seva veu és força crí-tica. En destaco alguns fets.

En el seu temps un gran mur separaval’Església del poble, els creients dels ateus,els catòlics dels comunistes, ella vol fercaure aquest mur per això se situa a l’altrecostat. No vol convertir ningú, ella tan solsvol donar testimoni de l’amor de Déu.

“El que jo volia era viure colze a colzeamb la gent del poble, amb el mateix calen-dari, amb les mateixes preocupacions, elsmateixos rellotges” (p. 98). La seva granpreocupació era que l’Església “es pre-sentés amable i cordial als ulls dels qui nola coneixen” (p. 99). Ara potser tambéhauríem d’intentar tenir aquesta actitud.

Amb dolor, tristesa i emoció explical’enterrament del Cardenal Suhard, arque-bisbe de París. La catedral tancada per alpoble creient o no, poble humil que tantl’estimava i que es va quedar a fora a laplaça pregant. A dins tan sols hi havia per-sonatges “importants i oficials”. En aquellsmoments no hi havia pantalles gegants perseguir la celebració. L’exclusió del poble lisap molt greu!

En els reculls sobre ella tothom cita elseu viatge llampec a Roma en tren per pre-gar, és potser una bogeria? Hi arriba el matíi de seguida va a la basílica de Sant Pereon resa durant nou hores “a cor perdut”; lamateixa nit retorna a París. Vol ser fidel al’Església i resa per ella des del seu mateixcor, davant de la tomba de Sant Pere. És elmoment en què el Vaticà demana als cape-llans obrers que deixin el seu treball a lesfàbriques, als tallers.

Sempre restarà fidel a l’Església i creufermament que és la condició indispensableper qui vulgui ser fidel a Crist, a l’ Evangeli,a la Fe i a la Missió. “Cal que visqui en elsnostres cors i en les nostres vides la cons-

6. La alegria de creer, p. 111.7. Totes les cites d’aquest apartat són del lli-

bre: Nous autres, gens des rues.

ciència de ser membres de l’Església” (p.138).

Anima tothom a estimar-la encara quehi hagi sofriment i incomprensió. He pen-sat que actualment nosaltres sovint tambéens fa patir i ens costa, però també l’esti-mem.

3.2. La missió

Madeleine va descobrir la seva vocació decristiana a la ciutat. Li agradava anomenar-se “missionera sense vaixell”8. El deserturbà es converteix en un espai de contem-plació, els carrers de la ciutat són el seucamp de missió.

“Quan un viu en mitjans ateus, s’ imposauna opció: missió o dimissió cristiana”9. Evi-dentment ella escull la missió, que implicaapostolat i una certa evangelització.

Es presentava com a cristiana quecol·labora amb els marxistes en objectiuscomuns i concrets, però sense els vinclesque ells tenen amb el partit i manifestantclarament les seves conviccions. El seutarannà feia que es guanyés l’afecte i lasimpatia de molts militants comunistes. Ésbonic veure com parlen d’ ella alguns delsseus companys i valoren molt la seva amis-tat i la seva coherència.

“Estimeu-vos els uns als altres tal comjo us he estimat”. “Davant dels comunistesque coneixem, veiem sobretot que sónhomes, per tant són el meu proïsme”11.Madeleine mira sobretot el cor generós quetenen, les seves inquietuds per ajudar elsaltres per fer avançar la societat.

I Jesús és present a tot arreu i ha estatenviat per a tothom.

Nosaltres som, en cada instant de lanostra vida els seus enviats al nostremón... A través de tots els germansque trobarem durant la nostra jornadai els quals haurem de servir, estimar,salvar...

Onades del seu amor partiran fins a lafi del món i fins a la fi dels temps.12

Ella va lluitar, en el seu temps, en unambient ateu marxista, potser nosaltres,ara, tenim un ambient d’ indiferència, demenyspreu, d’altres cultures... i per això ensés un testimoni, un model a imitar.


8.Fa referència a la sortida en vaixell detotes les persones que anaven a les mis-sions, ella tan sols ha d’agafar un tren derodalies.

9.La alegría de creer, p. 180.10.Nous autres, gens des rues, p. 179.11.Pregària. Un nou dia en La alegría de

creer, p. 141.

El seu secret segons el P. JacquesLoew, “és que Madeleine Delbrêl ha con-sagrat tota la seva vida a lluitar contra lesinjustícies patides pels homes i a viure lliu-rement i públicament l’Evangeli en el món.Aquí teniu una lliçó per a nosaltres avui. Sífóssim més nombrosos a moure’ns així, siestiguéssim a punt a ser testimonis simpà-tics, feliços sense ser ingrats, potser reei-xiríem millor a fer viure la nostra Església.Caldria modelar-nos sobre MadeleineDelbrêl, que era activa i contemplativa.Admiradora de Carles de Foucauld i deTeresa de Lisieux.”

Per ella el seu barri no era un lloc maleïttot el contrari era terra beneïda, lloc de con-versió i de santedat, on la seva fe va créi-xer. Un mes abans de morir la seva últimaconferència portava aquest títol: “Medi ateu,circumstància favorable per la nostra prò-pia conversió”.12

3.3. La pregària

Tots els seus escrits estan plens de pregà-ria. Sembla que tota la seva manera defer i de dir ha estat abans molt pregada.Sense la pregària -ens diu-, no aconse-guirem viure el que hem descobert en laParaula, en l’Església. Ha escrit moltespregàries totes elles molt boniques, ple-nes d’humanitat, totes elles respiren amori confiança.

Mestra de pregària per a la gent treba-lladora, pels que no tenen temps de resar.Suggereix fer ràpides immersions en Déual llarg de la jornada, fer una petita aturadatant si estem al treball com si estem a casa,un acte que per petit que sigui plasmi laruptura que la pregària suposa. Aquestespetites aturades de pregària li han desper-tat el desig de fer estones més llargues il’han portat a la font d’aigua viva.Aconsella buscar els petits forats, els impre-vistos que té un dia.

I la vida està plena de pauses quepodem o descobrir o malgastar...

¡Quina alegria saber que podem aixe-car els ulls vers el teu únic rostre!

Mentre s’espesseixen les farinetes,mentre el telèfon està comunicant,mentre esperem a la parada,l’autobús que no arriba,mentre pugem l’escala,mentre anem al fons del jardí a bus-

car una fulleta per acabar l’ama-nida...!13

Afegeix, que en la mesura que trobem iperseverem en aquests petits o gransmoments, els nostres propis actes es trans-formaran en pregària. Un moment depregària veritable, profunda, influirà en totala nostra vida fins al segon moment en quèDéu ens proposi o ens sol·liciti que li resemde nou.

Sense deixar aquestes estones d’immer-sions en Déu durant al dia, Madeleine vapassant a descobrir la necessitat i la pos-sibilitat d’un temps més prolongat de pregà-ria. Per pregar, ens diu, que tenim tambéels grans moments: temps de recolliment,la missa, etc... que són molt necessaris ique ajuden que la resta del dia es trans-formi en pregària.

Amb les seves companyes abans d’anara treballar, de començar el dia feien unaestona llarga de pregària, donaven moltaimportància al recolliment. Estar atentes al’ “Hoste suau que està al nostre interior”.14


12.Nous autres, gens des rues, p. 39.13.La alegría de creer, p. 100.

En molts moments veiem la seva unióprofunda i ben arrelada en el Senyor. Lesseves cartes personals són plenes del’Amor que sent per Déu i pels altres, toteselles són un delícia. En la pregària: “El ballde l’obediència” ens mostra aquest deixar-se fer i conduir pel gran dansaire que ésDéu.

Per ser un bon dansaire amb vós comen qualsevol lloc no cal saber onporta.

Cal seguir, ser alegre, ser lleuger. Isobretot no ser rígid...

Cal ser com una prolongació, àgil ivivent de vós i rebre de vós la trans-missió del ritme de l’orquestra...15

4. Conclusió

Escriure aquest text m’ha permès aprofun-dir en ella. Per a mi aquest any ha estatl’any Madeleine Delbrêl, m’ha fet bé tornar-la a llegir, tornar a repensar moltes de lesseves frases.

Agafar de nou el llibre Nous autres,gens des rues,17 el tenia a casa des defeia més de 40 anys, ha estat un bon retro-bament. Tot el llibre resumeix el seu pen-sament. M’he aturat a totes les línees quehavia subratllat en el seu dia i he anat des-cobrint que tots aquells pensaments elshe tingut molt presents en la meva vida.M’ha fet molta il·lusió retrobar una micales meves fonts i descobrir nous textosd’ella.

Sóc molt conscient que m’han quedatmoltes coses per dir, per exemple: el seupas per l’escoltisme, el grup que van for-mar amb les seves companyes, el treballque va fer durant la Segona Guerra Mun-dial, les persones que la van ajudar i influir

espiritualment... Sento que tan sols he tocatalguns aspectes, que tot ha quedat unamica pobre, la seva vida és molt més rica.

Sense adonar-me durant aquest tempshe pregat molt amb ella abans decomençar la lectura, durant i després. Hedemanat la seva intercessió, que m’ajudésa copsar-la. He quedat impregnada d’ ella,i això equival a quedar una mica més atra-pada per Jesús. He anat pel carrer pen-sant, com ella, que la terra que trepitjavaera santa, a vegades en pensar-ho m’heemocionat! I caminava com de puntetes.Ella m’ha acompanyat, ha fet que anés ales persones del meu voltant d’una altramanera. Em sembla que no la puc separarde la pregària de Jesús.

Imagino que ara després de llegir aquesttext podeu dir, amb mi, que el seu pensa-ment, el seu tarannà és encara, avui, moltvigent i que ens pot ser un exemple a imi-tar en molts aspectes. Crec que ens dónamoltes pistes per a la nostra vida, sensegrans coses, amb senzillesa, però ben arre-lats a Crist que habita en nosaltres i en elsaltres.

Bibliografia

Consultada:Madeleine Delbrêl, Nous autres, gens des

rues, Paris, Ed. du Seuil (1966).Madeleine Delbrêl, La alegría de creer, San-

tander, Ed. Sal Terrae (1997).Francois Gilles et Pitaud Bernard, Madeleine

Delbrêl genèse d’une spiritualité, Bruyè-res-le Châtel, Ed. Nouvelle Cité (2008).

Jacques Loew, Vivir el Evangelio con Made-leine Delbrêl, Santander, Ed. Sal Terrae(1997).

P. Rodier, “Madeleine Delbrêl. Por las callesdel Evangelio”, “Vida Nueva” n. 2.540 (2006).

Altres:

Madeleine Delbrêl, Ville marxiste, terre deMission Paris. Ed. Cerf (1957).

Madeleine Delbrêl, Alcide: guide simple poursimples chrétiens, Paris, Ed. Seuil, coll.“Livre de vie” n. 133 (1980).

MONTSE RIERA


14.Madeleine Delbrêl, Genèsse d’une spiri-tualité, p. 109.

15.Pregària: “El ball de l’obediència” (petitfragment), dins Nous autres, gens desrues, p. 90.


El llibre Aportació dels framenorscaputxins a la cultura catalana1 de fraValentí Serra, publicat el 2009, és una

aportació cabdal en un doble sentit: per lahistòria de l’orde i per la història de la cul-tura catalana. Seguint l’estela dels treballsdel P. Basili de Rubí, en el camí de com-pletar el corpus historicum capuccinorumCathaloniae, fra Valentí continua l’obra ini-ciada amb sis altres volums de la Col·lectà-nia Sant Pacià, dels quals destaquem: LesClarisses-caputxines a Catalunya iMallorca. De la fundació a la guerra civil(1539-1939); El Terç Orde dels Caputxins.Aportacions del laïcat franciscà a la histò-ria de Catalunya(1883-1957) i Tressegles de vida mis-sionera: la projecciópastoral “ad gen-tes” dels framenorscaputxins de Cata-lunya (1680-1989).Aquest setè volumafegeix una pers-pectiva nova a lahistòria de la cultura,valuosa per les mol-tes coses queexplica de la vidacultural catalana desde la Renaixençafins a la guerra civil,i de l’estreta vincu-lació caputxina almoviment deredreçament cultu-ral. És igualmentuna aportació a lahistòria del pensa-ment cristià i de la

teologia en terres catalanes, pel seguimentminuciós de la formació espiritual i intel·lec-tual dels frares, a través d’un buidatge curósdels arxius i de les biblioteques caputxines.L’aportació de Valentí Serra té un valorexcepcional per la ingent documentació queconté: de fonts manuscrites (pp. 21-58) i defonts impreses i bibliografia (pp. 59-128), amés de les publicacions periòdiques (pp.129-134, sense comptar diaris i premsa).Amb bon criteri, l’autor ha decidit oferir unabibliografia seleccionada “per mor d’evitaruna relació bibliogràfica excessivamentaclaparadora”. Notes erudites nombrosís-simes acompanyen cadascun dels capítols,

i s’agraeix, enaquest sentit, l’índexde noms ques’inclou al final, jun-tament amb l’índexde llocs, i un magní-fic apèndix gràfic.No dubtem a quali-ficar aquesta explo-ració del gran arxiudels caputxinsd’exhaustiva i rigo-rosa, d’un valorimmens per a lainvestigació defutur, en un ventallde disciplines:començant, certa-ment, per la històriadel franciscanisme ila història del pen-sament cristià i dela teologia als paï-sos catalans, peròtambé per la histò-ria de la ciència, la

UNA INVESTIGACIÓ APASSIONANTSOBRE LA HISTÒRIA DE LA CULTURA

I DE L’ESPIRITUALITAT

EEEE ssss pppp aaaa iiii HHHH iiii ssss tttt òòòò rrrr iiii cccc


1. Comentem el llibre recent de fra Valentí Serra de Manresa: Aportació dels framenors caput-xins a la cultura catalana: des de la fundació a la guerra civil (1578-1936). Barcelona: Facul-tat de Teologia de Catalunya, 2009 (Col·lectània Sant Pacià, 92), 741 pp.

història de la cultura, la història de la llen-gua, l’antropologia i el folklore. Com des-taca Joan Bada al pròleg, Catalunya no ésuna excepció en el fort arrelament populardels Caputxins en l’Europa Occidental. Unade les lliçons importants del llibre de ValentíSerra és que no es pot entendre la vidacaputxina, ni la formació dels caputxins, nila seva contribució a la cultura, sense tenirben present el context europeu. L’historia-dor, alhora que repassa les manifestacionsde molt diversa índole, que demostrenl’arrelament de l’orde en el territori català,prou ens il·lustra sobre el transvasamentconstant d’aportacions entre la Península iEuropa, per donar fe de la magnitud de lainfluència cultural i religiosa de l’orde.

El volum s’estructura en cinc capítols.El primer està dedicat a la formació delsfrares i l’evolució dels estudis, amb una des-cripció detallada dels instruments princi-pals: els compendis instructius, els comen-taris a la regla franciscana, els clàssicsd’espiritualitat caputxina. Una formació,d’altra banda, realitzada majorment en cas-tellà, atès que la catalanització de la provín-cia caputxina de Catalunya no arriba fins altemps de la restauració, amb el movimentde la Renaixença. Des de les reformes intro-

duïdes a partir del concili de Trento, elsjoves caputxins havien de superar satis-factòriament els estudis d’humanitats, dedos anys, per tal de cursar després els defilosofia i de teologia, que duraven un sep-tenni (tres anys de filosofia i quatre de teo-logia). Del contingut dels estudis, l’histo-riador rastreja, a Catalunya, i a través deles biblioteques conventuals dels francis-cans europeus, la influència dels correntsbonaventurià, escotista i tomista. SantBonaventura era el patró principal delsescolasticats catalans, i és comprensibleque es dediqui una atenció especial a laincidència del bonaventurianisme —unaspecte ja esbrossat en els estudis de Basilide Rubí— més important a Catalunya, encontrast amb Castella, de tradició priorità-riament escotista. A aquesta influència s’hiha d’afegir la dels corrents lul·lians, méssignificativa en temps de la restauració. Elsescolasticats d’Europa marcaven, en totcas, la metodologia escolàstica i tots elscontinguts de filosofia, psicologia, metafí-sica, geometria i matemàtiques i metereo-logia—entre les aportacions dels caputxinscatalans, destaca, per exemple, un Tratadode Gnomónica a cura de Josep M. Come-llas i Pere de Muro, que explica com fabri-car i orientar astronòmicament els rellotgesde sol. Es complementa el bloc instrumen-tal i metodològic amb dos capítols més. Elsegon és dedicat a les antigues bibliote-ques conventuals dels caputxins de Cata-lunya i de Mallorca. L’estudi de Basili deRubí de 1978 (Un segle de vida caputxinaa Catalunya) marca de nou el punt de par-tida. El repàs exhaustiu de les edicions con-servades a la Biblioteca Provincial delscaputxins de Sarrià —bellíssimes edicionsgòtiques de les principals obres bonaven-turianes, les edicions lul·lianes, les delsescrits de sant Francesc, els comentarisbíblics, o dels clàssics llatins i dels Paresde l’Església— constitueix una magnífica


lliçó sobre la divulgació de l’alta cultura,sense deixar de banda les obres ascèti-ques, hagiogràfiques, o de predicació. Pelque es desprèn de l’estudi, la bona provi-sió de les biblioteques caputxines no desa-tenia el pensament dels moderns: “expo-sar el pensament dels autors moderns perrefutar-los” esdevé lema del comportamentcaputxí, des de les disposicions del P. Serafíde Capricolle, del 1757, fins a l’acció cul-tural P. Rupert M. de Manresa en temps dela crisi modernista de principis del segleXX. Al P. Rupert es deu, d’altra banda, unapart important de les adquisicions d’aquestabiblioteca, les quals comprenien des de lesobres d’autors reaccionaris i de tendènciaantiliberal i tradicionalista (Balmes, Cha-teaubriand, Sardà i Salvany) fins a valuo-ses obres teològiques procedents de biblio-teques italianes (pp. 296-301). En el capítoltercer s’aborden les grans línies de la pre-dicació caputxina, tot repassant els ser-monaris i les col·leccions homilètiques delsgrans predicadors. És un capítol interes-sant també des del punt de vista del conei-xement directe de l’època moderna. Així,per exemple, en un dels sermons repro-duïts (p. 335) es descriu amb vivor coms’introduïen al Principat, des de França, elsgustos, les modes i els costums moderns.En aquest seguiment de l’acció pastorals’apunten les dues grans línies d’actuaciócaputxina: l’encaminada a l’animació de lapietat popular (les missions populars, elfoment de les devocions marianes), i la líniad’espiritualitat franciscana adreçada a unlaïcat més exigent, la que fomenta el TerçOrde: és en aquesta segona línia de pro-jecció cultural on s’emmarca una figura queesdevindrà central en la segona part del lli-bre: Rupert M. de Manresa.

Els capítols quart i cinquè constitueixenl’aportació més rellevant en termes de lahistòria de la cultura catalana de l’edatmoderna i contemporània. L’autor revisales aportacions en diversos camps de lacultura, a Catalunya i les Balears: l’arqui-tectura i les edificacions conventuals, laciència matemàtica i la gnomònica, l’agri-cultura i la gastronomia, la medicina i la

farmàcia, l’escriptura i la música. Algunesjoies són dignes d’esment, com ara l’únictractat de matemàtiques del segle XVIIIescrit en català, de Miquel de Petra, inè-dit. Hi ha aportacions curioses, com ara unreceptari en què es reflecteix la incidènciade la litúrgia en la vida de la comunitat(“l’escudella dels quaranta màrtirs”). Lacontribució al pessebrisme és més cone-guda, per l’arrelament de la tradició fran-ciscana-caputxina en els pessebres cata-lans. Una aportació important a la músicaés la introducció del cant popular litúrgic,arran de la renovació litúrgica promogudapel papa Pius X sobre la música sagrada,a càrrec dels PP. Nicolau de Tolosa, Benetde Santa Coloma i Nicolau de Barcelona(p. 258). En el terreny de l’etnolingüística,i en el context de les importants missionscaputxines a Amèrica, es destaquen lesaportacions del P. Marcel·lí de Castellví —descobridor ell mateix d’una llengua indí-gena—, reconegudes internacionalment(pp. 462-463).

El capítol cinquè, en què es revisa lacontribució dels caputxins al moviment cul-tural de la Renaixença. constitueix sensdubte la part més novedosa del volum. Elpunt de partida és la crisi modernista, en laqual els caputxins van jugar un paper pro-tagonista. Un fet important que reporta fraValentí de la història d’aquesta crisi és la *la redacció de l’encíclica Pascendi (1907)—amb la col·laboració dels cardenals Merrydel Val i De Lai—, la versió castellana dela qual es va publicar a la revista EstudiosFranciscanos, fundada justament aquellany sota la direcció del Pare Miquel d’Esplu-gues. Arrenca d’aquí la ferma militància delscaputxins en la lluita contra el modernismeteològic, com ens il·lustra el capítol, nosense esmentar les infundades acusacionsde “modernisme” per part dels integristes(Gaietà Soler, Fèlix Sardà i Salvany) de quèvan ser objecte Rupert M. de Manresa iMiquel d’Esplugues. La inserció de tots doscaputxins dins la neoescolàstica, encaraque sigui dins el corrent reformista, des-menteix tota sospita. Valentí Serra situa lesdues figures entre els extrems d’integrisme


i modernisme, coincidint totes dues en elcatalanisme, en una posició equilibrada queels connecta amb fluïdesa amb tot un sec-tor de la intel·lectualitat i de la política cata-lanes.

Un aspecte molt interessant d’aquestapart és l’estudi de l’ascendència que vaexercir el P. Miquel, sobretot acabat el seuprovincialat (1915), entre els escriptors iintel·lectuals. Era amic de Carles Riba, deJosep Carner, de Maria Antònia Salvà, deMontserrat Massana, entre molts altres (p.503, n. 144.): “el director ideal de cons-ciència per a l’estament intel·lectual”, comel definia Manuel de Montoliu. És unaspecte, d’altra banda, ja abordat en elvolum de Serra dedicat al Terç Orde. Val adir que aquestes relacions amb el mónintel·lectual el van portar a una vida “exces-sivament asseglerada”: el caràcter seduc-tor del pare Miquel —Valentí Serra, enaquest sentit, destaca les dots de conver-sador nat, més que no pas d’escriptor, ambuna agudesa chestertoniana ben captadaper Josep M. de Sagarra (p. 504)— no eraben vist pels sectors més tradicionals i con-servadors. Entroncant amb el pensamentde Torras i Bages, Esplugues es conver-

teix en el capdavanter dels religiosos cata-lanistes i infon un tarannà de catalanitat enla vida i la projecció de l’ordre, no exemptde controvèrsia, i no solament entre els sec-tors integristes d’aquí —els seus estudissobre psicologia ètnico-religiosa de Cata-lunya van arribar a despertar suspicàciestambé a Roma (p. 492). En la línia del’assaig psicològic, destaquen de l’obrad’Esplugues les semblances que va fer deVerdaguer, de Maragall, del bisbe Torras odel cardenal Vives, i sobretot la dedicadaa sant Francesc, La vera efígie del Pove-rello, escrita amb motiu de l’any franciscà(1927). La importància d’Esplugues, ambtot, s’ha d’acotar sobretot com a capda-vanter d’iniciatives que han marcat la histò-ria cultural de Catalunya, en tant que impul-sor de dues grans revistes d’alta cultura:Estudios Franciscanos, catalanitzada el1923, i Criterion, fundada per ell el 1925, laprimera revista de filosofia en llengua cata-lana. La capacitat i l’energia d’Espluguescom a agitador cultural, en uns temps difí-cils com van ser els de la Dictadura dePrimo de Rivera, explica que fos tan esti-mat per la classe intel·lectual, com demos-tra el ressò a la premsa que va tenir la seva


mort, el 1934, i el mateix volum miscel·lanide Criterion publicat amb aquest motiu.

La segona gran figura caputxina queocupa l’atenció de l’historiador és el P.Rupert M. de Manresa. La seva ascendèn-cia intel·lectual se situa en plena crisi moder-nista, vetllant per l’ortodòxia catòlica davantla influència dels moderns (vegeu l’extensís-sim article “Acción intelectual católica”, publi-cat a Estudios Franciscanos el 1908), o pro-movent iniciatives editorials amb afanypropagandístic, com la col·lecció “Religióni cultura”, de la casa Gili, inaugurada ambuna obra del cardenal Gibbons (El embaja-dor de Cristo, 1908). Rupert exercia de guiaespiritual sobre un bon nombre de prohomsde la literatura catalana (va encarregar aCarner la versió al català de Les Floretes,el 1909), sobre polítics i eclesiàstics, i teniaamistat amb moltes famílies de l’alta socie-tat barcelonina, adoctrinades sota el seumestratge exercit des de Pompeia (que vafundar ell mateix el 1908), on va néixer unafraternitat del terç orde de gran incidència,amb escriptors com Joaquim Ruyra o JosepM. Capdevila. L’historiador caputxí ens il·lus-tra a bastament sobre aquesta irradiació cul-tural (en frase de Joan Tusquets, Rupert“fransiscanitzava l’aristocràcia i la burgesiade Barcelona”, p. 549). Però l’ascendènciadel P. Rupert va més enllà, i travessa al’àmbit polític, especialment per la connexióamb els prohoms (i pro-nois) de la Lliga. FraValentí Serra explica amb detall la relacióque va mantenir l’humanista i erudit ambFrancesc Cambó, el qual el va fer participard’una manera destacada en les sevesempreses culturals, i no solament com aassessor de la col·lecció Bernat Metge declàssics grecs i llatins: Cambó li volia enca-rregar la direcció de la col·lecció de Patrís-tica en llengua catalana, una iniciativa queno va reeixir per la guerra, l’exili i les malal-

ties posteriors —Cambó va visitar el P.Rupert a Gènova, en l’exili, i va sufragar lesdespeses hospitalàries i funeràries de l’il·lus-tre caputxí. En les difícils relacions del’Església catalana amb l’Estat durant la Dic-tadura de Primo de Rivera, complicades pelsintents vaticans de prohibir el català en lapredicació (visita apostòlica del nunci Tedes-chini de l’any 1928), els caputxins, i moltespecialment el P. Rupert, van fer sentir laseva veu.

Altres figures de projecció menor ocu-pen la resta del capítol: Francesc de Bar-bens, Martí de Barcelona (important pelsestudis del franciscanisme medieval, l’edi-tor de més de 300 capítols del Terç delCrestià d’Eiximenis), Agustí de Montclar,Antoni M. de Barcelona (autor de la pri-mera versió catalana dels escrits de santFrancesc) o Marc de Castellví. Des del fran-ciscanisme, des de la neo-escolàstica i eltomisme, la defensa de la cultura ha carac-teritzat la trajectòria de moltes de les figu-res glossades dins el volum. Cultura i filo-sofia era el lema de Criterion, amb voluntatde diàleg amb tots els corrents europeusde pensament. Gràcies a la iniciativa delP. Miquel i del P. Rupert 2 es van donar aconèixer a Catalunya figures com el car-denal Newman3, o Chesterton4. A Cata-lunya, els caputxins van ser missatgers del’alta cultura espiritual que es produïaEuropa: tant Estudios Franciscanos comCriterion van esdevenir dues plataformesde transmissió cultural de primer ordre, denivell europeu. L’aportació de fra ValentíSerra s’insereix en aquest corrent. Amb elvolum que ens promet sobre la projecciócultural caputxina durant l’època franquista,esperem gaudir aviat de nous fruits enaquesta investigació apassionant.

SÍLVIA COLL-VINENT

2. Vegeu, J.M. Gasol, F. Raurell, V. Serra, Rupert M. de Manresa, pensador en temps decrisi (1869-1939). Barcelona, Ed. Estudis Franciscans, 1989.

3. Desenvolvimiento del Dogma por el Cardenal J.H. Newman. (Biblioteca de Estudios Fran-ciscanos, 1). Barcelona, Ed. Gili, 1909.

4. Vegeu, Sílvia Coll-Vinent, “La biografia santfranciscana de G.K. Chesterton. El seu ressò aCatalunya”, dins Estudios Franciscanos 108 (2007) pp. 437-452.


«Hi a tres sentiments o vivènciesque ens acompanyen enaquests moments: el de la fe, el

de la memòria i el de l’agraïment.La vivència de la fe ha acompanyat el

nostre germà al llarg de la seva vida. Unafe viscuda i tramesa, per uns pares i peruna família creient. Talment una bona llavorque ha anat creixent i fructificant al llargdels anys. Una llavor que Déu va sembraren el seu cor, en el seu esperit, i que arapot recollir com a blat madur en una terraben assaonada. Aquell, que de petit vasrebre les aigües del baptisme, ve a retro-bar-se amb el seu Salvador, Jesús, el Sen-yor. El jove que va sentir la crida, la voca-ció, i la va seguir d’acord amb la vida il’esperit de sant Francesc d’Assís, i la vaajuntar –de manera indestriable- amb elservei del ministeri sacerdotal. Al final delcamí, i amb la perspectiva de tota la sevavida, podem dir, fent nostres les paraulesde sant Pau als cristians d’Efès: “Beneïtsigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesu-crist que ens ha beneït amb Crist amb totamena de benediccions espirituals dalt del

cel. Ens escollí en Ell abans de la creaciódel món.... Per amor ens destinà a ser fillsseus per Jesucrist... En ell, hem obtingutel perdó... La riquesa de la gràcia de Déus’ha desbordat en nosaltres...Volia que fós-sim lloança de la seva glòria, nosaltres quedes del principi hem posat en Crist la nos-tra esperança... i hem estat marcats ambel segell del seu Esperit Sant...”

En el moment de fer memòria de laseva vida i del seu servei, és bo fer presentl’estima, la proximitat i la preocupació quesentia per la família –tant la d’aquí, com lade l’Equador– i, com aquesta sempre havalorat i agraït aquesta manera de ser.Sempre se l’ha estimat per la seva capaci-tat d’acolliment i per la seva bonhomia. Perser un home de pau. Al llarg dels seus 60anys de caputxí, ha hagut d’assumir mol-tes i molt diverses responsabilitats: els pri-mers anys dels seu ministeri, com a guar-dià de les fraternitats d’Arenys de Mar i deManresa, i després, i al llarg de 40 anys,en terres de Costa Rica i Nicaragua. Vacomençar a Cartago amb l’experiència delseminari menor caputxí –feina que no li

FRA FRANCESC CASTELLS I MAS

NNNN eeee cccc rrrr oooo llll òòòò gggg iiii qqqq uuuu eeee ssss

E l dilluns 2 de març ens deixava fra

Francesc Castells, després d’una

llarga estada a la infermeria de

Sarrià. Germà dels també caputxins Enric

i Josep Oriol Castells, ha passat 40, dels

60 anys que ha viscut com a caputxí, en

terres de Costa Rica i Nicaragua.

Nascut el 2 de gener de 1930, vestí

l’hàbit caputxí el 5 de setembre de 1948.

Els primers anys del seu ministeri els

exercí com a guardià de les fraterni-

tats d’Arenys de Mar i Manresa. Enviat

a terres americanes, començà a Cartago

i acabà a Costa Rica on va trobar el seu

lloc al poble de Pejibaye de Pérez

Zeledón, on al llarg de 19 anys, ha estat

al servei pastoral de més de 30 comu-

nitats camperoles. A partir del 2006 la

seva salut es va anar deteriorant fins

que va ser traslladat a la infermeria de

Sarrià. Era un home de gran bonhomia,

una persona de pau. Que el Senyor li

concedeixi de gaudir per sempre de la

seva Presència.

DE L’HOMILIA DE L’EUCARISTIA DE COMIAT:


agradava gaire– al capde dos anys va anar aManagua, al convent desant Antoni, des d’allí vacol·laborar en diversestasques al servei del’episcopat Nicaragüenci de l’arquebisbe deManagua; va impulsar lacreació de la parròquiade la Immaculada, de lamateixa ciutat, i va servíctima i testimoni delsgreu terratrèmol deManagua de finals de1972. Un greu cata-clisme que va fer desa-parèixer tot el centre dela capital, i va trasbalsarla vida de la ciutat i delsnostres germans caput-xins. Com deia, en unade les moltes cartes queem va escriure duranttots aquests anys, vanhaver de tornar acomençar gairebé de zero. Va experimen-tar i viure de prop el canvi de règim al país,i finalment, a causa de les tensions entrel’Església i el Sandinisme, juntament ambaltres sacerdots representatius, va serexpulsat del país, sense res més que el queportava a sobre. Deixava enrere, 15 anysde treball a Nicaragua, des de 1969 fins al1984. Després d’un temps, més o menysllarg de dubtes, incerteses i provatures, id’un temps d’estada al convent de SanFrancisco, a Cartago, va trobar la seva novai gran experiència a la Parròquia de la Marede Déu de Lourdes, al poble de Pejibayede Pérez Zeledón, al bisbat de san Isidro,el General, on durant 19 anys, des de 1987fins al 2006, va poder posar de manifest lesseves capacitats d’organització,d’iniciativa, de servei pastoral amés de 30 comunitats. També vasaber trobar i recollir ajuts, ambuna fidelitat escrupolosa, per a lesseves comunitats camperoles,d’algunes institucions internacio-

nals, com “Adveniat”d’Alemanya. La sevagran darrera cele-bració, preparada icelebrada amb moltaalegria i il·lusió pertotes les comunitatsde Pejibaye, fou lesseves noces d’orsacerdotals, el 15 dedesembre de 2005.A partir d’aquí laseva salut es vaanant deteriorant, ino va ser fàcil queacceptés aquestanova situació, i bécal agrair l’ajut i lacol·laboració de lagent de les comuni-tats i dels germanscaputxins de CostaRica.

Des de l’octubredel 2006 ha estatacollit i ben acom-

panyat a la nostra fraternitat de Sarrià.La breu memòria del seu itinerari és tan

sols com la lectura de l’índex d’un llibre,però fora bo, poder llegir tot el llibre, capí-tol a capítol, plana a plana. Espero poder-ho fer sense massa tardança.

Al final d’aquestes paraules de fe, dememòria i d’agraïment, sols em resta recor-dar les paraules de sant Pau: “Un és el quesembra, un altre el que sega, però el quifa créixer és el Senyor”. Déu va escrivintel llibre de les nostres vides, tot respectantel tarannà, la manera de ser, les qualitats iles limitacions, de cada persona i de cadacomunitat.

A l’hora del comiat, a l’hora del gransilenci, tan sols ens cal confiar, creure i

esperar en les paraules del Senyor:“Veniu beneïts del meu Pare, aprendre possessió del Regne queus tenia preparat des de la creaciódel món” (Mt. 25, 31-36).»

FRA ENRIC CASTELLS


Ponències Estudis Franciscans 2008

Aquest volum conté les conferències deles Jornades d’Estudis Franciscans del

juny 2008. S’estructura en dues parts, laprimera tracta de la formació de la primitivafraternitat franciscana, amb dues ponèn-cies de Felice Accrocca on mostra laincidència dels esdeveniments viscuts ireflexionats en comú, de cara a la forma-ció de les Regles franciscanes. S’incloutambé un estudi de la Història de Rivotorto,a càrrec del desaparegut germà Tomás Gál-vez (+ agost 2008).

La segona part està dedicada a la figurade Joan Duns Escot, un dels grans teòlegsde la tradició franciscana, en ocasió del set-cens aniversari de la seva mort. La com-ponen una introducció històrica a càrrecd’Agustí Boadas, una exposició dels granstemes de la seva teologia, per JaumeMensa, i un estudi sobre l’influx del seu pen-sament en la teologia dels Països Catalans,a càrrec de Fra Valentí Serra.

QUE PENSA JOAN CARRERA. Entrevistat per Francesc Romeu,Ed. Dèria 2009

Aquest llibre és una autobiografia delbisbe Carrera. Composat a base de

les entrevistes que Francesc Romeu li vaanar fent a poc a poc des de l’any 2004.Amb la sinceritat i la claredat que el carac-teritzava, Mn.Joan va desgranant el seurecord personal i la seva opinió sobre elstemes que el preocuparen al llarg de lavida: el servei com a capellà, el món obrer,el Concili Vaticà II, el compromís cívic, lapolítica, la presència en els mitjans decomunicació, els bisbes, l’evangelitzaciódel petits, el diàleg amb el ateus... Ara quees compleix un any de la seva mort, aquestllibre és una bona manera de recordar-loi valorar el do de la seva persona.

LLLL llll iiii bbbb rrrr eeee ssss


DVD - SAN FRANCESCO

E FRATE BERNARDO,

IL PRIMO COMPAGNO

Bernat de Quintavalle és el primercompany de sant Francesc. De noble

família, aquest jove fou impactat per lavida de Francesc i ho deixà tot per acom-panyar-lo en l’aventura del seguiment delSenyor pobre i crucificat. El film, dirigitper Fabrizio Benicampi, narra els primersanys de la fraternitat franciscana, des dela conversió de Francesc fins a l’anada aRoma a entrevistar-se amb el papa.Reconstruint les etapes de la vida de Ber-nat, vol subratllar la importància que vatenir per a Francesc la conversió d’aquestprimer company. En material adjunt, lacinta conté entrevistes amb especialistesdel franciscanisme com Pietro Maranesii Francesco Frascarelli, entre altres.

OFRENA DE CAPVESPRE.JORDI LLIMONA. Il·lustrat per Fina Rifà. Ed. Mediterrània

«Ofrena de capvespre és el títol que apa-reixia en un plec de fulls trobats dins d’unacarpeta a la cel·la de fra Jordi Llimona...Es tracta d’una obra inèdita que Jordi Lli-mona redactà intencionadament a tall decomiat. Així ho expressa ell mateix amb unaemotiva introducció:

«Ofrena de capvespre és un petit recullde treballs meus. Vénen a ser un resumde les meves idees i sentiments. En dicofrena perquè és com un obsequi entranquil·les hores de posta, car ja sócvell. Un adéu anticipat».

Ell llibre és més que una reproducciód’aquest escrit pòstum. S’ha vitalitzat ambil·lustracions de la reconeguda Fina Rifà iLlimona, els delicadíssims traços de la qualqualifiquen i redimensionen el text escrit».

FRA JORDI CERVERA

«...Qui no es coneixa si mateix,

no és pobre...»

(Isaac de Ninive)

(Sir 30,24)

CF232 coberta.qxp 03/01/2010 21:03 Page 2

Documents

CF232 coberta.qxp 03/01/2010 21:03 Page 1 - caputxins.cat · Per altra banda, ampliem el volum dels subscriptors i, de retruc, ... (plaça de la Catedral de Santiago), on la llarga