19
Foto Steve McCurry

Ciutats literàries. Kabul

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Dossier literàri de la ciutatd e Kabul. Biblioteca de Nou Barris. Desembre 2013

Citation preview

Page 1: Ciutats literàries. Kabul

Foto Steve McCurry

Page 2: Ciutats literàries. Kabul

2

Llistat d’autors afganesos

• Ghulam, Nadia. El Secret del meu turbant.

• Khaled Hosseini. El Caçador d'estels

• Khaled Hosseini. Cometas en el cielo

• Khaled Hosseini. Mil sols esplèndids

• Khaled Hosseini. Y las montañas hablaron

• Rahimi, Atiq. Maldito sea Dostoievski

• Rahimi, Atiq. La Pedra de paciència

• Rahimi, Atiq. Terra i cendra

• Rahimi, Atiq. Tierra y cenizas

Sobre Afganistan

• Ellis,Deborah. El Pan de la guerra

• Ellis , Deborah. El Viatge de la Parvana.

• Etienne, Gilbert. Imprevisible Afganistán.

• Geda, Fabio. En el mar hi ha cocodrils.

• Giordano, Paolo. El Cos humà.

• Gomà, Daniel. Historia de Afganistán

• Guibert, Lefèvre, Lemercier. El Fotógrafo.

• Hensher, Philip. El Imperio de las zarzas

• Hirsh, Mary Elisabeth. Kabul.

• Jason, Elliot. Una Luz inesperada.

• Khadra, Yasmina. Las Golondrinas de Kabul.

Page 3: Ciutats literàries. Kabul

3

• Kessel Joseph. Los Jinetes.

• Latifa. Cara robada : tener 20 años en Kabul.

• Monforte, Reyes. Un Burca per amor.

• Seierstad, Asne. El Librero de Kabul.

• Stewart, Rory. La Huella de Babur.

• Strada, Gino. Buskashi : viaje al interior de la guerra.

• Pauoc, Dl 2003. L'Afganistan, el país de les dones valentes.

• Rashid, Ahmed. Descens al caos.

• Rashid, Ahmed. Los Talibán.

• Tortajada, Anna. Nahid, la meva germana afganesa .

• Tortajada, Anna. Nahid, mi hermana afgana.

• Tortajada, Anna. El Grito silenciado.

• Wild, Nicolas. De cómo no me enganché al opio en Afganistán.

• Wild, Nicolas. Cómo no fui secuestrado en Afganistán.

• Winter, Jeanette. L'Escola secreta de la Nasrin.

Música afganesa

• Breaking the silence.

• Mahwash. Radio Kabul

• Mahwash. Ghazals afghans

• Sakhi, Homayun. The Art of the Afghan rubâb.

Page 4: Ciutats literàries. Kabul

4

Vols saber més d’aquests escriptors? KHALED HOSSEINI Khaled Hosseini (د نی خال ی س en persa) és novel·lista i metge. Va néixer el 4 de març de 1965 a ,حl'Afganistan, però també és ciutadà dels Estats Units, on viu des dels quinze anys. El 2003, la seva novel·la de debut, El caçador d'estels (The Kitter Runner, en la versió original), es va convertir en un best-seller internacional i l'edició amb enquadernació en rústica va estar 101 setmanes en la llista de llibres més venuts als EUA (quatre d'elles en el número u). La segona novel·la, Mil sols esplèndids (A Thousand Splendid Suns), es va publicar el 2007, i es va mantenir 21 setmanes en la llista de best-sellers de ficció amb enquadernació en rústica i 49, l'edició de tapa dura (quinze d'elles en el número u. Les dues obres han venut més de trenta-vuit milions de còpies arreu del món. Biografia Khaled Hosseini va néixer el 4 de març de 1965 a Kabul (Afganistan). El 1970, ell i la seva família es van mudar a Teheran (Iran), on el seu pare treballava per a l'Ambaixada de l'Afganistan, però, el 1973, van tornar a Kabul. El juliol d'aquell any va néixer el seu germà més petit. El 1976, el pare de Hosseini va trobar feina a París (França) i tota la família va anar a viure allà. A causa de la Revolució de Saur, ja no van poder tornar al seu país, on el partit comunista del PDPA (Partit Democràtic Popular de l'Afganistan) havia pres el poder mitjançant un sagnant cop d'estat l'abril de 1978. Van demanar asil polític als EUA i es van instal·lar a San José, una de les ciutats més importants de Califòrnia. El 1984, Hosseini es va graduar a l'Institut d'Independència i es va matricular a la Universitat de Santa Clara, on es va llicenciar en biologia el 1988. L'any següent, va entrar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Califòrnia, a San Diego, i, el 1993, va obtenir el doctorat. El 1996, va completar la seva residència en medicina interna al Centre Mèdic Cedars-Sinai, a Los Angeles. Va exercir de metge durant deu anys, fins un any i mig abans de publicar la novel·la El caçador d'estels. Actualment, és enviat de bona voluntat de l'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), i ha estat treballant per proporcionar assistència humanitària a l'Afganistan a través de la Fundació Khaled Hosseini, un projecte que se li va ocórrer durant el viatge que va fer al seu país d'origen el 2007 amb l'ACNUR. Hosseini viu al Nord de Califòrnia amb la seva esposa, Roya, i els seus dos fills. Influències Durant la seva joventut, Hosseini llegia una gran quantitat de poesia persa i traduccions de novel·les, des d’Alícia al país de les meravelles a les aventures del detectiu Mike Hammer, escrites per l'estaunidenc Mickey Spillane. Els millors records de la seva infància al pacífic Afganistan presoviètic, així com les experiències personals que va viure amb els hazares, van fer que comencés a escriure la seva primera novel·la, El caçador d'estels. Quan cursava tercer de primària, va ensenyar a llegir i escriure a Hossein Khan, un hazara que treballava per a la família Hosseini quan vivien a l'Iran, i, malgrat que la seva relació va ser curta i més aviat formal, Hosseini en conserva molts bons records, records en els quals es va inspirar per crear la relació entre els personatges de l'obra Hassan i Amir.

Page 5: Ciutats literàries. Kabul

5

Novel·les El caçador d'estels narra la història d'un noi, Amir, que lluita per mantenir una relació més pròxima amb el seu pare i intenta suportar els records d'un esdeveniment de la seva infància que l'inquieta. L'acció se situa a l'Afganistan, a partir de la caiguda de la monarquia fins a l'enfonsament del règim talibà, i també a l'Àrea de la Badia de San Francisco, concretament a la ciutat californiana de Fremont. Entre els diversos temes sobre els quals tracta la novel·la trobem les tensions ètniques entre els hazares i els paixtus de l'Afganistan o l'experiència de l'Amir i el seu pare com a immigrants als EUA. El caçador d'estels va ser el tercer llibre més venut als EUA el 2005, segons dades de l'empresa Nielsen Bookscan, encarregada del seguiment de les vendes de llibres. L'obra també es va vendre com a audiollibre, amb la veu del mateix autor, i el 2007 se'n va estrenar la pel·lícula. Hosseini va fer un cameo com a transeünt a la part final del film, quan l'Amir compra un estel i el fa volar amb el Sohrab. La versió en català de la novel·la no es va publicar fins a l'any 2008.

Mil sols esplèndids, la segona novel·la, també se situa a l'Afganistan i tracta molts dels mateixos temes de l'obra anterior, però des d'un punt de vista més femení. La història ocorre durant els trenta anys de la tumultuosa transició de l'ocupació soviètica al control talibà i la posterior reconstrucció del país, i narra les vides entrellaçades de dues dones, la Marian i la Laila. El llibre va ser publicat als EUA el 22 de maig del 2007 per l'editorial Riverhead Books, al mateix temps que Simon & Schuster posava a la venda l'audiollibre. Ara Llibres va publicar la versió en català de la novel·la l'octubre del mateix any.El productor Scott Rudin i Columbia Pictures n'han adquirit els drets cinematogràfics. I el ressò de les muntanyes (2013), publicada per Edicions 62/Salamandra. http://ca.wikipedia.org/wiki/Khaled_Hosseini

Page 6: Ciutats literàries. Kabul

6

EL CAÇADOR D’ESTELS DEE KHALED HOSSEINI. COMENTARI CLUB DE LECTURA FEBRER 2011 Relat sobre l’amistat, la traïció i el preu de la lleialtat. És una història inoblidable i impressionant sobre l’amistat entre dos nens: l’Amir i en Hassan que creixen junts a Kabul fins l’hivern de 1975, en els últims dies de la monarquia afganesa. La narració va entrellaçant dues famílies formades per dos pares i dos fills: una de classe alta (el pare és ric i poderós) i l’altra, hazars de classe inferior, servents de la primera. L’Amir, l’hivern de 1975 quan té 12 anys, es proposa en ferm guanyar la competició anual d’estels a qualsevol preu, fins i tot a costa de la pèrdua d’amistat del seu servent inseparable l’Hassan per demostrar a tots que no és un covard. La covardia, la traïció i la lleialtat són sentiments que es van barrejant al llarg de la història especialment en la infantesa. La crueltat amb la que tracta l’Amir al Hassan és increïble així com la submissió d’en Hassan vers l’Amir. En un moment donat s’apropen a una botiga especialitzada en l’elaboració d’estels i l’Amir troba “el seu” de color vermell intens... el millor de tots... amb el qual es marca l’objectiu de guanyar en l’esdeveniment més important de l’any. Finalment ho aconsegueix llençant a terra els estels voladors un rere l’altre fins deixar-ne enlairat un de color blau intens, el qual va fer caure després de molts esforços. Un cop a terra, l’Hassan es va deixar la pell per aconseguir-lo demostrant així la seva fidelitat, lleialtat i confiança vers el seu company. Paral•lelament el país viu immers en moments polítics intensos. Després de la invasió soviètica, l’Amir i el seu pare abandonen el país i comencen una vida nova a Califòrnia. Però el passat sempre està present i el pes de la traïció rendeix compte.

Page 7: Ciutats literàries. Kabul

7

Un Amir transformat en home casat, amb família estable, una bona posició, acostumat a la vida nord-americana, torna en un moment donat als seus orígens “xocant” amb el seu passat. Després de moltes penúries en un país dominat pels talibans coneix al fill orfe d’en Hassan i descobreix una vinculació superior a la que ell s’imaginava: aquest nen hazar és el seu nebot. En aquest moment, la imatge del pare li cau als peus: sempre l’havia tingut com a persona íntegra, amb uns valors i una manera de fer impecables alliçonat en què la mentida era el pitjor de tots els pecats, superior fins i tot a l’assassinat; ara va i es troba que el seu amic no només era el seu servent, sinó que també era el seu germà!! En aquest moment pren la determinació de reconciliar-se amb el passat que el turmenta començant amb la problemàtica adopció del “seu nebot”. De tornada a casa, a la normalitat, als EEUU fent-se càrrec d’un nen que passa desapercebut, apàtic, sense gust per la vida, fent una passejada, un dia qualsevol, en un parc ensopeguen amb una concentració d’estels voladors. L’Amir mira el nen i li descobreix un petit somriure, una llum. És com si aquella batalla lliurada amb el germà el nen la portés gravada a l’interior, en algun cromosoma i mira d’aconseguir un altre estel per participar en aquella convenció, però en aquesta ocasió, els colors dels estels són diferents. El comandat per l’Amir és de color groc, color de la saviesa, del criteri, de la raó, de la claredat mental, de l’estabilitat; molt diferent al que portava en aquella altra batalla que va capitanejar fa molts anys carregat de fúria, valor, emoció, ràbia, passió... El contrincant dirigeix un estel de color verd, on es reflecteix l’esperança, la comprensió i la generositat en fer-se càrrec d’un nen fill de la lleialtat i de la comprensió, sentiments que acaben per materialitzar-se quan l’estel verd cau a mans del nebot. http://blogbibliotecanoubarris.blogspot.com.es/search/label/Khaled%20Hosseini

Page 8: Ciutats literàries. Kabul

8

NADIA GHULAM Biografia Nadia Ghulam. nascuda a Kabul el 1985. Es va fer passar pel seu germà durant el domini talibà d’Afganistan als anys 90 per poder estudiar i treballar. Amb el temps i per por de ser descoberta, s’instal·là a Barcelona on era tractada de les seves ferides de guerra. Al 2010 va escriure junt amb la periodista Agnès Rotger el llibre “ El secret del meu turbant”, on narra les seves experiències de joventut a Afganistan. NADIA GHULAM. MI VIDA COMO UN HOMBRE. Per Lola Galán El País 31 OCT 2010. Nadia Ghulam fue un chico entre los 11 y los 16 años en el Afganistán desgarrado por la guerra y “pacificado” por los talibanes. Sobrevivió al terror refugiada en la identidad de su hermano muerto. Hoy vive en Badalona, y sueña con volver a su país como una mujer libre. El rostro de Nadia Ghulam no tiene una edad clara. Es joven y maduro al mismo tiempo. Su juventud y el peso de las vicisitudes de su biografía se superponen en esas facciones que saben también ser impenetrables. Es como si las experiencias terribles por las que ha pasado hubieran acelerado el proceso natural de la vida y su piel guardara una memoria torturada, que asoma de pronto, en algunos gestos. Su pasaporte afgano dice que nació mujer, el 4 de junio de 1985, en Kabul, pero ella ha vivido parte de su niñez y casi toda su adolescencia enfundada en una identidad masculina. Nadia fue Zelmai, el hermano mayor asesinado en la guerra civil que dio paso a la terrible paz de los talibanes, en 1996. Y lo fue con tanta intensidad y aplicación que su identidad de mujer naufraga a veces en esa memoria que ella misma reconstruye, sentada ante una taza de té, una mañana de octubre, en una cafetería de Barcelona. Nadia viste de pies a cabeza ropa deportiva de una marca muy popular. "Me gusta mucho, es caliente y cómoda", dice. Botas de montaña, pantalón y chaqueta negra sobre un forro polar azul intenso. La comodidad lo es todo. A ella no le interesa la moda. Y eso que nada más llegar a España, hace cuatro años, le hechizaban las tiendas. "Entraba y decía: '¿Puedo mirar?'. Y me dejaban. Mirar es la primera palabra que aprendí". No son las tiendas de lujo, ni los coches, ni los restaurantes, ni el brillo espectacular del mundo occidental lo que le tienta, sino la libertad de las mujeres. "Al principio lloraba y le decía a la psicóloga que no quería ser mujer, porque quería ser independiente. Ella me dijo que aquí las mujeres son libres también. Y es verdad".

Page 9: Ciutats literàries. Kabul

9

Ahora va y viene sola, coge el metro, el tren de cercanías, el autobús, y paladea todos los días su libertad como un manjar exquisito. "Ahora me gusta ser mujer", dice, con una voz dulce y aguda, inequívocamente femenina. Tiene rasgos grandes, piel muy oscura y unos ojos castaños que miran al mundo sin miedo. Luce una melena negrísima, rizada, de la que parece estar muy orgullosa, y todos sus gestos trasmiten determinación. "Cuando voy a Afganistán hay gente que me dice: '¿Qué te ha pasado? Tienes muchas marcas, estás muy quemada'. Y yo digo: 'Pues sí, es así". Sin embargo, después de 14 operaciones, las últimas en una clínica de Barcelona, Barnaclínic, que la atendió gracias a la mediación de dos ONG, Asda y Cirujanos Plástikos Mundi, solo quedan en su rostro tenues huellas de las terribles heridas que sufrió.

Fue en 1993, cuando el mundo feliz de Nadia saltó por los aires. Una bomba destruyó su casa y le alcanzó a ella de lleno. Pasó seis meses en coma en un hospital de Kabul. Apenas recuperada, con el rostro deformado por las quemaduras y las heridas todavía abiertas, tuvo que dejar el hospital y ponerse a salvo, con el resto de su familia, de una guerra que hacia estragos por todas partes. No había dónde refugiarse ni qué comer. Su madre y ella peregrinaron como fantasmas por la ciudad en ruinas, mientras sus dos hermanas pequeñas quedaban a cargo de una tía. Su padre y el hermano mayor, Zelmai, estuvieron perdidos mucho tiempo en el caos infernal de Kabul. Un día, su hermano salió a la calle en busca de comida y no regresó nunca. Un amigo les dijo que había sido asesinado por uno de los señores de la guerra. Su padre enloqueció.

El triunfo de los talibanes, en 1996, fue un golpe más en una sucesión de desastres. Las mujeres vieron mutilada su identidad de personas. Se les obligó a cubrirse con el burka, se les impidió trabajar y salir a la calle sin la compañía de un hombre. Como consecuencia de estas leyes, muchas afganas murieron de hambre, solas y abandonadas. Con el padre perturbado y el hermano muerto, no había futuro tampoco para Nadia, para su madre ni para sus hermanas. Entonces, con solo 11 años, tomó una decisión asombrosa: convertirse en un hombre. Enterrar a Nadia bajo capas de ropa masculina y convertirse en Zelmai, el hermano muerto. Lo pensó mientras convalecía de una nueva operación en el hospital de Jalalabad, atendido por médicos alemanes bajo la protección de la Media Luna Roja. Su madre opuso mucha resistencia, pero al final se rindió. Y Nadia se vistió ropas viejas de campesino y se cubrió la cabeza quemada con un turbante. Así pudo trabajar y evitar que su familia muriera de hambre. En el Kabul destruido por la guerra y aterrorizado por los talibanes, trabajó como un campesino, cuidó del ganado, excavó pozos y recogió excrementos humanos en el vecindario para utilizar

Page 10: Ciutats literàries. Kabul

10

como abono. También estudió el Corán, encontró sosiego en una comunidad sufí y hasta fue ayudante fiel de un anciano mulá en una mezquita de Kabul. "Era muy conocido allí, me llamaban mulá y profesor", recuerda. "Yo fumaba hachís con los talibanes, que eran los vecinos del barrio. Pero pasaba tanto miedo que me escondía entre las plantas de maíz a llorar. Luego me decían: 'Zelmai, cuánto has fumado, tienes los ojos rojos". Aunque esta etapa está asociada a los gritos de los ladrones a los que se aplicaba la sharia, y cuyas manos cortadas quedaban prendidas del tendido eléctrico, Nadia no comparte las críticas occidentales a los talibanes. "La gente no sabe cuánto sufrimos antes con los muyahidin. Había mucha inseguridad y violencia con ellos. Con los talibanes había leyes rigurosas, pero si las cumplías estabas seguro", dice. Excepto si eras una mujer. "Como un hombre, todo era más fácil", reconoce. Incluso en aquella cárcel gigantesca había pequeñas fisuras, pequeñas grietas por las que se filtraba la libertad, la vida en sus facetas más inocentes. Había unos pocos cines clandestinos en los que se podían ver películas de Bollywood. Las cintas se proyectaban en viejos televisores alimentados por la batería de un camión del dueño del invento. A veces, la batería se descargaba en el mejor momento y había que esperar a que llegara otro vehículo para ver el final. Todavía hoy, las películas de Bollywood son las que más le gustan a Nadia. "Soy muy clásica, me bajo de Internet las canciones de un cantante afgano, Ahmed Zahir y me gustan las películas antiguas, no las que ven aquí los jóvenes".

Nadia habla a borbotones en un castellano aceptable y apoya sus palabras con movimientos constantes de las manos. Son manos delicadas, sin huella ya de las penalidades que afrontaron mientras fue chico. El hambre y el pánico a ser descubierta estaban siempre presentes. Si sospechaban que bajo aquel turbante de tosca tela marrón había una mujer, el castigo podía ser terrible. Por eso, Nadia se afanaba en ocultar sus formas de mujer. Vestía bajo las ropas de hombre una camiseta apretada para aplastar sus pechos y usaba varias capas de ropa para dar a su cuerpo una apariencia casi informe. La ropa le hacía sudar a mares bajo el sol inclemente de Afganistán, pero no era nunca suficiente para preservarla del frío en invierno. A los 13 años se enfrentó con horror a la primera regla pensando que estaba enferma, y solo gracias a la información que le proporcionó una de sus primas superó el susto.

A los 16 años, con la derrota de los talibanes, Nadia volvió a la escuela. Aprendió a escribir, fue a clases de matemáticas y después, sin despojarse de sus ropas de hombre, a un instituto femenino. Ella era una mujer, y ese era su sitio, pero tampoco podía abandonar de golpe su identidad masculina, por eso se presentó en el centro vestida de chico. "Yo era Zelmai, y no podía ser otra persona de golpe". Y de nuevo tuvo que afrontar el rechazo de los otros. Iba mal vestida, tenía el rostro desfigurado y un aspecto inquietante para aquellas chicas, muchas de las cuales habían vivido en el exilio los años de guerra. Allí volvió a sentirse excluida. "A las chicas les asustaba verme, y yo tenía que meterme debajo de las mesas. Con los hombres, con mis amigos, no había problemas, pero las mujeres estaban muy protegidas, igual no habían vivido

Page 11: Ciutats literàries. Kabul

11

en Afganistán durante la guerra, eran vanidosas, muy preocupadas de estar guapas, y he sufrido eso muchísimo". La nueva guerra desatada contra los talibanes, tras los atentados del 11 de septiembre de 2001, cambió también la vida de Nadia. Llegaron legiones de periodistas y ONG a Afganistán. Y la historia de Zelmai/Nadia, el chico que era en realidad una chica, llegó a oídos de algunas. Nadia se vio forzada a contar su vida para conseguir algo de ayuda. "A veces me trataban como a una esclava, me exhibían como si fuera un muñeco de feria", dice. Por eso, ahora que es una mujer libre, ha escrito, con la ayuda de la periodista catalana Agnès Rotger, un libro que recoge su propia versión de esa etapa asombrosa de su vida. El secreto de mi turbante, el libro que publica ahora la editorial Planeta, contiene, además del relato estremecedor de su vida, algunas críticas a las organizaciones no gubernamentales. "Las ONG no se dan cuenta de si lo que hacen está bien o mal", cuenta. "Me ayudaron en unas cosas y me perjudicaron en otras. No quiero ser desagradecida, pero no creo que sepan tratar bien a la gente. Algunas creen que me han ayudado mucho y están muy orgullosas, pero lo que Nadia sufrió no le importó a nadie".

La vida de Nadia inspiró, incluso, una película, Osama, la historia de una niña que asume una identidad de chico para sobrevivir en Kabul. Cuando se estrenó, en 2003, el primer filme rodado en Afganistán después de los horrores de la guerra y del dominio talibán, Osama tuvo un gran eco. Recibió premios en los festivales internacionales y en Kabul causó asombro. A Nadia le costó mucho ir a verlo. Al final, tanto le insistieron algunos periodistas y miembros de ONG que no pudo negarse. "Fui al cine, pero me hizo mucho daño verlo. Cuando salió, me sentí en peligro, porque era mi historia, y no quería que me descubrieran. Mis amigos lo vieron y me lo contaban: 'Mira, es una chica que se disfraza como un chico'. Y yo me defendía. '¡Pero eso no puede ser. Si me encontrara con un chico así, yo descubriría que era una chica y la haría mi novia', les decía".

El pánico regresó. Todavía eran muchos lo que no sabían que Zelmai era, en realidad, una joven. Todavía hoy, Nadia sigue siendo un hombre para muchos de los amigos que la trataron entonces en Afganistán. Todavía hoy, cuatro años después de llegar a Cataluña para operarse de las cicatrices profundas de la guerra, tiene a veces dudas sobre sí misma. Y se siente desubicada, como los exiliados. "Sí, cuando estoy aquí me acuerdo mucho de mi familia, de mi país. Cuando voy allí me acuerdo de mis padres adoptivos y de mi vida aquí". Pero, puntualiza con mucha energía, "no soy una exiliada, yo quiero volver y ayudar a mi país. Quiero prepararme para ayudar a Afganistán. No en política, porque con la política no se ayuda". Por eso estudia sin descanso: catalán, informática, integración social y materias que tienen que ver con la calidad del trabajo de las ONG. "Y tengo muchos amigos. Mucha vida social". Fragment de l’article publicat a El país el 31 de octubre de 2010 http://elpais.com/diario/2010/10/31/domingo/1288497157_850215.html

Page 12: Ciutats literàries. Kabul

ATIQ RAHIMI Atiq Rahimi.Kabul, 1962.Rep una educació francesa i estudia literatura a la Universitat de Kabul. El 1984, ha de fugir del seu país a causa de la guerra, demana asil polític a França i s’instal·la a París, on viu actualment. Té la doble nacionalitat francesa i afganesa. Aconsegueix una beca per estudiar a la Sorbona, on es doctora en audiovisuals. Se centra, aleshores, en la producció cinematogràfica. Produeix documentals i adapta la seva primera novel·la. El 1989, el seu germà, comunista, que s’ha quedat a l’Afganistan, és assassinat, però ell no ho sabrà fins al cap d’un any. Torna un temps al seu país, on fa sèries i programes (produeix la primera telenovel·la afganesa) i promou la formació de directors i guionistes. Al 2008 rep el premi Goncourt per la seva novel·la “La pedra de la paciència”, Un relat sobre l’opressió de les dones afganeses. http://www.bibliotecaspublicas.es/torrellespf/publicaciones/rahimi.pdf

ATIQ RAHIMI

EL PAÍS DONDE TODOS SON CULPABLES Per Tommaso Koch. El País Cultura. Un padre monárquico, un hijo hechizado por el comunismo, una hija mística y una madre entregada a la religión. Y todo en un país que acaba de ser invadido. Cualquier guionista de series se estaría frotando las manos. Pero si la familia es la tuya y la nación en guerra con los soviéticos también, el asunto ya es distinto. “Tenía que encontrar mi sitio, solo me quedaba la anarquía. Sentía una distancia con Afganistán: no lograba entenderlo ni hacerme entender”, cuenta Atiq Rahimi (Kabul, 1962). Desde luego no le comprendía el régimen de ocupación de la URSS que lo encarcelaba “cada dos por tres” por escribir del existencialismo y del filósofo y Nobel de Literatura Albert Camus. De ahí que en 1984 Rahimi huyera hacia Pakistán y finalmente se instalara en París. “Hasta 1996 estuve alejando físicamente y mentalmente de mi país. Apenas tenía contactos”, recuerda. Pero ese año el calendario se llenó de acontecimientos que le hicieron cambiar de idea. “Los talibanes tomaron el poder, nació mi hija y, sobre todo, mataron a mi hermano. Todo esto me devolvió a Afganistán”, relata Rahimi. Para el regreso concreto sin embargo hizo falta más tiempo. Hasta 2002, tras 18 años de autoexilio. Por lo menos, el país compensó a su hijo prodigo con la idea para Maldito sea Dostoievski (Siruela), su última novela que presenta ahora en España.

Page 13: Ciutats literàries. Kabul

13

En enero de 2002 Afganistán era la patria de la anarquía. Estados Unidos lo acababa de atacar en busca (no solo) de Osama Bin Laden. Y los talibanes desafiaban a golpes de guerrilla a la superpotencia. Entre polvo y caos, Rahimi buscaba testimonios para un documental: “Me sorprendió ver a los señores de la guerra tranquilos, como si no tuvieran ningún remordimiento. Todo el mundo le echaba la culpa a otro”. A fuerza de sumar culpables, Rahimi llegó a una conclusión: lo eran todos. Y lo mismo aprende su personaje Rasul a lo largo de las 206 páginas de Maldito sea Dostoievski. “Es la historia de un joven afgano que ha cometido un crimen y quiere ser juzgado pero no encuentra a nadie porque para procesarle a él habría que condenar a todo el país”, afirma el escritor, ganador en 2009 del prestigioso premio Goncourt. Explicita y evidentemente inspirado por Crimen y castigo, del maestro ruso, Rahimi quedó fascinado también por otra reflexión de Dostoievski. “Decía que si Dios no existiera todo estaría permitido. Entonces como puede ser que sí ocurra en Afganistán, donde todo el mundo es creyente? ¿No será que justo la religión y la ideología están para justificar errores y horrores?”, piensa en voz alta Rahimi. Tan convencido está el autor de esa culpa compartida que rechaza atribuir el desastre en el que su país lleva una década a los invasores extranjeros. “El resto del mundo tiene parte de responsabilidad, pero siempre intento cuestionarme antes a mí mismo, y a mi país. Me pregunto por qué hemos sido tan idiotas, tan débiles”, defiende. Una de las primeras respuestas tiene que ver con la peculiaridad de Afganistán: “En 40 años ha experimentado todos los gobiernos posibles: monarquía absoluta, constitucional, republica, comunismo nacionalista e internacionalista, el régimen de los mujahidines, los talibanes y luego el caos”. Otra clave se esconde bajo el suelo afgano. “Todos saben de las riquezas mineras del país. De ahí el interés extranjero y muchas guerras”, tercia Rahimi. Entre tanta crítica feroz el autor deja sin embargo espacio también para el amor con tinte nostálgico típico del exiliado. “Afganistán es un país lleno de poesía”, asegura. En su tradición, en sus bibliotecas, y hasta detrás de los taxis: “Llevan una frase que dice: ‘El amor no es pecado”. Poesía y bombas. Tanques y carritos. Minaretes y desierto. En Afganistán los extremos son pan de cada día. Como la rebelión, que el país ha emprendido una y otra vez a lo largo de su historia. “Cualquier herida que afecte a alguien en el profundo de su ser puede despertar la bestia que tiene dentro. Y menos mal, si no tendríamos siempre la dictadura de los fuertes. Es una lucha para defenderse”, afirma Rahimi. Pero, tras soltar la furia para defenderse, ¿cómo protegerse de ella? “Literatura, cultura y arte sirven para domar esa bestia. Según Nietszche nos ayudan a no morir de la realidad”. Incluso cuando se parece al guion de una serie. http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/03/actualidad/1341327468_996518.html

Page 14: Ciutats literàries. Kabul

14

Sabies que….?

LITERATURA PERSA EN AFGANISTÁN

La literatura persa en Afganistán ha experimentado un cambio brusco durante el

último siglo. A principios del siglo XX el país sufrió reformas económicas y sociales que

llevaron a una nueva aproximación a la literatura. En 1911 Mahmud Tarzi, de regreso

en Afganistán luego de años de exilio en Turquía, comenzó a publicar quincenalmente

Saraj’ul Ajbar, que no fue el primer periódico del país, pero en el campo de la literatura

y el periodismo inició un nuevo período de cambio y modernización. Saraj’ul Ajbar jugó

un rol relevante en el periodismo, y posibilitó un nuevo canal literario abierto para que

la poesía explorase vías de expresión con mayor compromiso social.

En 1930, luego de meses de estancamiento cultural, un grupo de escritores fundó el

"Círculo literario Herat". Un año después se fundó en la capital otro grupo llamado

"Círculo literario de Kabul". Ambos se convirtieron en un baluarte para los poetas y

escritores tradicionales , y el modernismo en literatura Dari fue marginado de la vida

social y cultural.

Tres de los poetas más prominentes en Afganistán en esta época fueron Ghary

Abdullah, Abdul Hagh Beytat y Jalil Ullah Jalili. Los dos primeros recibieron la distinción

de Malek ul Shoara (Príncipe de poetas). Jalili, el más joven de los tres, adhirió al estilo

Jorasaní, en lugar del usual estilo Hendí de poesía. Se interesó así mismo en poesía

moderna, y escribió algunos poemas en estilo moderno con nuevas características

semánticas y emotivas.

Paulatinamente los nuevos estilos encontraron su lugar en los círculos culturales y

literarios, a pesar de los esfuerzos en contrario de los tradicionalistas. El primer libro

de poesía moderna se publicó en 1957, y en 1962 apareció en Kabul una colección del

mismo estilo. El primer grupo que se dedicó al estilo moderno estaba integrado, entre

otros, por Mahmud Farani, Baregh Shafi’i, Solyman Layegh, Sohail, y Ayeneh.

Posteriormente se les unieron Vasef Bajtiarí, Asadullah Habib y Latif Nazemi.

Latif Nazemi

Page 15: Ciutats literàries. Kabul

15

Cada uno de ellos sumó su esfuerzo a la

modernización del poesía persa en Afganistán. Otras

figuras notables fueron Ustad Behtab, Leila Sarahat

Roshani, Sayed Elan Bahar y Parwin Pazwak. Poetas

como Mayakovsky, Yase Nien y Lahouti ejercieron

una fuerte influencia en la literatura afgana. La

influencia de iraníes como Farrojí Yazdi y Ahmad

Shamlou fue así mismo de relevancia en prosa y

poesía.

Ahmad Shamlou

Escritores afganos prominentes como Asef Soltanzadeh, Reza Ebrahimi, Ameneh

Mohammadi, y Abbas Jafari se formaron en Irán recibiendo la influencia de escritores y

maestros iraníes. Aunque los escritores afganos no se han probado aún en la escena

internacional como los iraníes, tienen sin embargo un futuro promisorio.

Asef Soltanzadeh a Teheran.

http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_persa

Page 16: Ciutats literàries. Kabul

16

KABUL Kabul (en persa ل اب Kābul) és la capital i la ciutat més gran de l'Afganistan, i també ,کla capital de la província homònima. Antigament dugué el nom de Ortespanum. Es troba situada estratègicament a l'estreta vall del riu Kabul, en terreny muntanyós, abans d'arribar al pas de Khyber. Kabul està comunicada amb el Tadjikistan mitjançant un túnel sota les muntanyes de l'Hindu Kush. És un centre econòmic i cultural de gran importància. La part antiga de Kabul és plena de basars situats al llarg de carrerons estrets i tortuosos. Els productes principals són la indústria de subministrament militar, la indústria tèxtil, la del moble i l'agro alimentària (remolatxa sucrera). La situació de guerra contínua des del 1979 ha limitat la productivitat econòmica de la ciutat. Kabul té una universitat, fundada el 1931, i diverses institucions educatives. Com a llocs d'interès cultural, cal destacar el Museu de Kabul i el Museu Nacional, la tomba i els jardins de Baber, el mausoleu de Nadir Shah, el Minar-i-Istiklal (o Columna de la Independència) construïda el 1919 després de la Tercera Guerra Afganesa, la tomba de Timur Shah, i algunes mesquites d'importància. Bala Hissar, una fortificació destruïda com a represàlia per la mort de l'enviat britànic el 1879, fou restaurada com a acadèmia militar. A les rodalies hi ha la ciutadella i l'antic palau reial de Dar ul-Aman. Kabul és avui dia una de les ciutats més plenes de mines del món i està en procés de reconstrucció.

Museu de Kabul

Història Kabul és una ciutat amb més de 3.000 anys d'història. Se l'ha identificada amb la Cabura d'Alexandre el Gran, si be després desapareix de les cròniques. Vers el 1360 era una petita vila, que fou part dels dominis de Tamerlà i els sobirans timúrides que el van succeir. Ulug Beg (conegut com a Ulug Beg II), fill d'Abu Said (no pas Ulug Beg Shah Rukn mort 1449) va regnar a Kabul del 1461 al 1501 i a la seva mort va passar al seu gendre l'arghúnida Mukim Dhu l-Nun Beg Arghun fins el 1504 quan la ciutat fou conquerida per Baber obligant a Mukim a retirar-se a Kandahar. Baber va fundar l'Imperi Mogol (Baber hi fou enterrat uns anys després de morir a Agra el 1530, i la tomba encara es conserva). Kabul va passar al seu fill Kamran, que després de diversos atacs del seu germà Humayun fou derrotat i cegat el 1553. Humayun la va dèixar al seu fill infant Mirza Hakim, a la mort del qual el 1585, va passar al seu germà gran Akbar. Va restar en mans de l'Imperi Mogol fins el 1738 quan la va conquerir Nadir Shah de Pèrsia. A la seva mort el 1747 la guarnició de la ciutat la va entregar a Ahmad Shah Durrani, senyor de Kandahar i cap de la tribu abdali (durrani); el seu fill Timur Shah va traslladar

Page 17: Ciutats literàries. Kabul

17

la capital de Kandahar a Kabul. Així va esdevenir capital de l'Afganistan (1773). L'emirat de Kabul va existir com entitat separada durant un cert temps.

Hindu Kush

Durant el segle XIX hi hagué diverses intervencions britàniques. A la primera guerra angloafganesa, Shah Shuja va entrar a Kabul l'agost de 1839 escortat pels britànics i la resta de l'any i el 1840 els anglesos van restar a la ciutat sense ser molestats però el novembre de 1841 una revolta popular va matar a Sir Alexander Burnes. El desembre Sir William MacNaghten, enviat especial britànic, va morir d'un tret que li va disparar traïdorament Akbar Khan, fill de Dost Muhammad, durant una entrevista convinguda per negociar la retirada de la guarnició; el 6 de gener de 1842 les forces britàniques (4.500 homes i 12.000 seguidors) es van retirar sota solemne promesa de protecció, però foren massacrats i només un home, el doctor Brydon, va arribar a Jalalabad (Nangarhar) (mes tard es van recuperar 92 presoners). Shah Shuja fou assassinat l'abril, quatre mesos després; el setembre de 1842 el general Pollock, arribà a Kabul amb un exèrcit i va prendre possessió de la ciutadella sense oposició. Abans d'abandonar la ciutat al cap d'un mes, el gran basar fou destruït a canonades, en revenja per la mort de Sir William MacNaghten. Kabul fou ocupada altre cop pels britànics el 1879, amb una força dirigida per general Roberts (després Lord Roberts) que va exercir repreàlies per la massacre del resident britànic Sir Louis Cavagnari; va restar sota ocupació britànica per un any. Durant el hivern les tribus es van acostar en gran nombre, en peu de guerra, i després de dies de forta lluita, els britànics es van haver de concentrar al camp militar de Sherpur que va quedar assetjat per almenys 50.000 homes. Un fort atac fou rebutjat el 23 de desembre de 1879 i al dia següent van arribar reforços i la ciutat va quedar altra cop totalment en mans britàniques; les tribus van desaparèixer de la mateixa manera com havien arribat. L'agost de 1840 els britànics van evacuar la ciutat després de reconèixer a Abd al-Rahman Khan com emir. Lord Roberts

El 1919 el rei Amanul·lah va proclamar la independència des de la mesquita d'Id Gah. Al final del 1979 fou ocupada per l'Unió Soviètica. El 1992 va caure sota control de les guerrilles dels mujahidins i, el 1996, dels talibans. El 2001 fou ocupada per les tropes dels Estats Units, que hi van imposat un govern de transició. El gener del 2004 es va aprovar una constitució que definia el país com una república islàmica. El resultat de les eleccions donaren la victòria a Hamid Karzai. L'any 2009, però, ni els esforços de la força multinacional ni les tímides accions del govern de Karzai van aconseguir estabilitzar el país, sotmès des del mateix moment de la conquesta a una situació de guerra constant, si bé la situació a Kabul mateix va romandre estable. http://ca.wikipedia.org/wiki/Kabul

Page 18: Ciutats literàries. Kabul

18

I per últim......Coneixes el cinema d’Afganistan?

EN BUSCA DE LOS INTELECTUALES EN AFGANISTÁN

Por María Álvarez de Eulate Programa radiofonico “Travesias” de rtve.es Hoy, en un previo al fin de semana, nos vamos de tapas en lo que a cultura afgana se refiere. Pequeños entrantes cinéfilos para ir abriendo boca y unas raciones de literatura persa para acompañar nuestro vaso de chai (te). Otro día hablaremos en un menú también de cine, de las bondades de los melones de Mazar-e-Sharif y de Maimana, de las uvas y granadas de Kandahar y las naranjas de Jalalabad. 1. Entrantes cinéfilos Unos entrantes cinéfilos para los amantes del celuloide van de primero, para conocer algo más sobre Afganistán a través de los ojos de una cámara. Kandahar, del director Mohsen Makhmalbaf, fue rodada en 2001. Narra la historia de una joven periodista afgana, Nafas, exiliada en Canadá que recibe una carta de su hermana en la que le anuncia su deseo de suicidarse. A partir de ese momento, emprenderá un viaje hasta Kandahar en plena guerra civil talibán cruzando la frontera entre Irán y Afganistán.

O s recomendamos Buda explotó por vergüenza, un film que la joven directora Hana Makhmalbaf rodó con sólo 18 años en 2007. Proveniente del clan de cineastas Makhmalbaf, su hermana mayor, Samira, por ejemplo ha sido premiada en Cannes por sus películas La pizarra (2000) y A las cinco de la tarde (2003). Y su padre, Mohsen Makhmalbaf, a quien películas como Gabbeh, El silencio y Kandahar han convertido en uno de los cineastas más importantes de la historia de Irán. La película de Hana narra la historia de Baktay, una niña afgana de seis años a la que su pequeño vecino anima a ir a la escuela después de que le enseñe a leer los alfabetos en la entrada a su cueva.

Por su parte, el film Tierra y cenizas del polifacético artista Atiq Rahimi, que nos acompañó ayer en el programa, supone la adaptación de su novela homónima en la que retrata la cruda guerra fgano soviética, con la que participó en el Festival de Cine de Cannes en 2004. La visión occidental nos deja títulos como Leones por corderos, una película de Robert Redford rodada en Estados Unidos en 2007. En ella, se cuenta la historia de varios individuos que se enfrentan de distintas maneras a la guerra de Afganistán. Por un lado, la de un político interpretado por Tom Cruise que intenta tejer una estrategia para el engaño de una Meryl Streep periodista y un catedrático de Ciencias Políticas (Robert Redford) que intenta convencer a uno de sus alumnos más prometedores de la necesidad de cambiar el curso de su vida a raíz de la muerte de dos de sus compañeros alistados en la guerra de Afganistán y muertos en combate.

Page 19: Ciutats literàries. Kabul

19

El film Osama, rodado por Siddiq Barmak en 2003 cuenta la historia de Marina y su madre que se ven avocadas a la miseria con la llegada de los talibanes al poder por el mero hecho de ser mujeres. La madre de Marina decide entonces hacerla pasar por chico para que pueda seguir acudiendo a la madraza para continuar sus estudios durante el régimen talibán. Allí, recibirá la ayuda de un niño, Espandi, quien sabe quién es realmente y que le pone un nombre: Osama.

Fotograma película Osama La película danesa de Susanne Bier, Hermanos, se estrenó en 2006. En ella, Bier aborda la guerra de Afganistán y las secuelas psicológicas de los prisoneros de guerra en torno a la experiencia vivida por dos hermanos que se reencuentran. Taxi to the dark Side es un documental estaodunidense estrenado en 2007 por Alex Gibney que fue premiado como mejor documental por la Academia en esa edición. La historia se centra en la muerte de un taxista afgano, Dilawar, que fue asesinado por soldados estadounidenses mientras estaba recluido en la Base Aérea de Bagram, uno de los famosos centros de detención extrajudicial. Todo un análisis de la tortura como una parte más asimilada en los interrogatorios a los detenidos afganos. Este film de Gibeny formó parte de una serie de diez documentales titulados Why Democracy, que cuestionaron la democracia contemporánea. http://blog.rtve.es/travesias/2010/04/en-busca-de-los-intelectuales-en-afganist%C3%A1n.html