CANVI D’ÈPOCA, CANVI DE RUMB?

APORTACIONS I PROPOSTES DES DELS MOVIMENTS SOCIALS

Oscar MateosJesús Sanz

1. INTRODuCCIó ...............................................................................................................

2. ÈPOCA DE CANVIS O CANVI D’ÈPOCA? ..................................................................3. «ALguNA COSA NOVA ESTà PASSANT»: ELS MOVIMENTS SOCIALS DAVANT EL CANVI D’ÈPOCA ...........................................

4. «Sí, ES POT!»: APORTACIONS I PROPOSTESPER A uN NOu RuMb SOCIAL .........................................................................................

5. CONCLuSIONS ..............................................................................................................

NOTES ..................................................................................................................................

QüESTIONS PER A LA REfLExIó ....................................................................................

13

5

3

29

17

27

32

Oscar Mateos és responsable de l’àrea social de Cristianisme i Justícia. Professorde la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull).

Jesús Sanz és professor d’Antropologia Social a la Universidad Complutense deMadrid. Activista en diverses iniciatives relacionades amb el consum responsable i lasobirania alimentària. Membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 BarcelonaTel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Ediciones Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B-24.646-2013 ISBN: 978-84-9730-323-1 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574Imprès en paper i cartolina ecològics - Novembre 2013

Traducció del castellà: Jordi Font Barris - Correcció i revisió del text: Eulàlia Nuet Badia Dibuix de la portada: Roger Torres - Maquetació: Pilar Rubio Tugas

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona

3

Això no és una exageració si es prenenen consideració alguns aspectes queconfiguren la nostra realitat social, geo-política, econòmica o cultural actual:

– El declivi aparent d’Occident, es-pecialment d’Europa, i l’apogeu delsanomenats països emergents (elsbRICS: brasil, Rússia, índia, xina iSud-àfrica) donen compte d’un nouordre multipolar.– Les protestes que recorren des deTunísia fins al brasil, passant pelspaïsos del sud d’Europa (principal-ment Espanya, grècia, Portugal iItàlia), per Egipte, per Turquia, perMèxic o xile i fins i tot pels EuA,indiquen un malestar global i inter-connectat.

– Les formes d’organització i inter -relació de totes aquestes protestesposen en relleu l’existència del quealguns han anomenat moviments so-cials en xarxa1 i el gran potenciald’Internet.– Les receptes d’«austeritat» impo-sades per determinats organismesinternacionals a alguns països euro-peus estan esquerdant seriosamentels pilars de l’Estat del benestar idels principals drets socials quesemblaven indiscutibles fins fa tansols uns anys.– I, per dir un exemple més, la sobi-rania nacional que antany ostenta-ven els Estats-nació, i fins i tot elsentit últim de democràcia, són as-

1. INTRODUCCIÓ

El món que hem conegut aquestes darreres dècades sembla que s’es-tigui ensorrant a marxes forçades.

pectes posats clarament en qüestió sies tenen en compte la influència i elpoder que tenen sobre la nostra vidaels mercats financers i, en definitiva,els interessos privats d’una reduïdaoligarquia d’individus i d’empreses.Totes aquestes enormes transforma-

cions, algunes de les quals s’han anatcuinant a foc lent durant els últimsanys, indiquen el que avui dia és ja unlloc comú: no estem en una mera èpocade canvis sinó en un canvi d’època. O,com matisa el catedràtic de ciènciapolítica Joan Subirats, en una situacióde transició o d’interregne entre duesèpoques, on es constaten discontinuï-tats significatives entre el que fèiem ivivíem i el que estem fent i vivint, si béno s’entreveuen encara amb claredat elsescenaris de futur.2

Aquest quadern pretén centrar-se en totes aquestes transformacions queestan succeint, partint d’un objectiu do -ble. Per una banda, entendre algunes deles característiques de la conjuntura ac -tual, així com algunes de les causes la -tents de tots aquests canvis. Per l’altra,aproximar-nos als moviments socialsactuals en aquest canvi d’època, analit-zant-ne els trets definitoris i algunes deles eines de transformació que empren.Tal com destaca el sociòleg Manuel

Castells, analitzar els moviments socialsés fonamental –i més en una conjunturacom l’actual– havent-se constituït his-tòricament com ho han fet en palanquesdel canvi social.

Per això, el següent text se subdivi-deix en tres apartats. En el primer s’a-nalitza el context actual, argumentantque el que en el fons podria estar suc-ceint té relació amb la ruptura dels dos«contractes socials» que han regit lanostra vida en les últimes dècades: l’a-nomenat consens keynesià (contractefàctic entre el capitalisme industrial i el treball després de la Segona guerraMundial), i, aterrant en la realitat espa -nyola, analitzarem la crisi de l’anome-nada cultura de la Transició. El segonapartat analitza succintament la genea-logia, les característiques i les novetatsdels nous moviments socials. Si bé enscentrarem en el paper del 15-M, tambées faran referències a altres experiènciesque han germinat en diferents països delmón, posant de manifest algunes inter-connexions entre aquests moviments iel paper fonamental que Internet i lesxarxes socials tenen en tots ells. final -ment, l’últim apartat analitza algunesde les propostes que són avui objecte dediscussió i de debat en els movimentssocials.

4

Partint d’aquesta definició genèrica, po-dem establir que la nostra vida, almenysen les darreres dècades, ha estat condi-cionada per dos contractes socials quees retroalimenten i que explicarem acontinuació: en l’àmbit internacional, elcontracte social de postguerra –referint-nos al context posterior a la Segonaguerra Mundial– entre capitalisme in-dustrial i treball, i en l’estatal, el con -tracte social resultant de l’anomenadaTransició espanyola, fonamentat en unaConstitució garant de determinats dretspolítics i socials.

2.1. La fi del consens keynesiàEl context de postguerra a partir de 1945va afavorir a Europa una de les èpoquesde més bonança i prosperitat socioeco-

nòmica de la nostra història. El pacte tà-cit entre capitalisme industrial i treball,o allò que també s’ha anomenat consenskeynesià, va germinar en els anomenatsEstats del benestar que tenien com a ob-jectiu la intervenció dels poders políticsen l’economia per a compensar els danyscol·laterals de l’economia de lliure mer-cat: desigualtat, polarització social, po-bresa, etc.

En aquest sentit, l’Estat es convertiade facto en un contrapoder que, mitjan-çant un sistema fiscal de tipus redistri-butiu o el desplegament de polítiquessocials i de plena ocupació, avançavacap a l’aspiració històrica de l’equitatsocial i cap a un model polític basat endrets socials considerats universals.Això era possible, entre altres coses, alclima excepcional que hi havia després

5

2. ÈPOCA DE CANVIS O CANVI D’ÈPOCA?

En ciència política entenem per contracte social l’acord real o hipotèticassolit pels membres d’un grup dins d’una societat.

un no pot posar-se del costat dels qui fan la història,

sinó al servei dels qui la pateixen.ALbERT CAMuS

de la Segona guerra Mundial; a la crei-xent organització del moviment obrer(partits i sindicats), que des de finals delsegle xIx havia estat capaç de contrapo-sar el relat dels drets laborals i socials aldel creixement econòmic, i a la por delcomunisme de molts governs.

Tots aquests factors van afavorir queentre 1945 i 1975, la majoria de païsosoccidentals, i amb grans diferències entre el model europeu i l’americà, assolissin cotes de benestar social i deseguretat social no conegudes mai finsaleshores. De fet, en països com frança,aquesta etapa rebé el qualificatiu de Les Trente Glorieuses.3 Com assenyalal’historiador Josep fontana, el cas ésque la majoria d’Estats europeus vanpresenciar una notable pau social i laconsolidació d’una democràcia de clas-se mitjana fonamentada en «un contrac -te social no escrit entre el treball, els ne-gocis i el govern» i en l’adquisiciógradual de drets socials.4 Tanmateix, aEspanya, i en el conjunt del sud d’Euro -pa, les coses no van ser així, ja que totsaquests països afrontaren dictadures quevan alentir molt el desplegament del’Estat del benestar.5

2.1.1. Dels «trenta gloriosos» a la gran divergènciaAquest «cicle virtuós» de creixementeconòmic i desenvolupament social vacomençar el declivi amb la crisi del pe-troli de principis dels setanta. La majo-ria de països occidentals començarendes d’aleshores a patir fortes retalladesen la despesa social, privatització i mer-cantilització d’importants sectors finsaleshores públics (energia, sanitat…) i

un gran procés de desregulació d’àmbitscom el financer. Aquest fet va ser espe-cialment intens, en un principi, als EuAi al Regne unit, i després s’acabà tras-lladant al conjunt de països europeus.

Les conseqüències socials d’aquestanova situació foren extraordinàries. AlsEuA, per exemple, les desigualtats so-cioeconòmiques van augmentar molt. Sien els anys setanta l’1% de la poblaciónord-americana acumulava el 9% de la riquesa total, el 2012 aquest 1% con-centrava ja el 24% de la riquesa.6 Aquestfet ha estat catalogat per Paul Krugmancom «la gran divergència», referint-se al’enriquiment gradual d’una minoria, encontraposició al procés de convergènciasocial i econòmica que els EuA haviaassolit amb el New Deal a les dècadesdels trenta i dels quaranta, i Europa des-prés de la Segona guerra Mundial.7

Aquest procés ha portat els EuA a serun dels països del món amb un índex dedesigualtat socioeconòmica més gran,amb nivells equiparables als de païsosdel continent africà, fet que s’ha traduïten una greu fractura social.

Si insistim en els EuA és perquè re-presenta l’epítom del procés de rupturadel contracte social, però també perquèEuropa, si bé encara a molta distànciade les xifres nord-americanes, sembladirigir-se cap a aquesta realitat. En totcas, els nivells de retallada de la despe-sa social, de privatització de sectorscom la sanitat o l’increment exponen-cial de les desigualtats socials tambévan experimentar un punt d’inflexió desde finals dels setanta a Europa, procésque s’ha accelerat des de l’inici de la cri-si amb la posada en pràctica de les ano-menades polítiques d’austeritat.

6

2.1.2. Capitalisme de casinoHi ha almenys quatre causes que ajudena explicar aquest gir polític, social i eco-nòmic que va tenir lloc a partir dels anyssetanta i que arriba fins a l’actualitat. unprimer factor està relacionat amb el con-text de globalització i la mutació patidapel sistema capitalista, que, afavorit pelprocés de desregulació, ha passat de serun capitalisme majoritàriament indus-trial (de fàbrica) a un capitalisme finan-cer, o capitalisme de casino, en el qualel 93% de l’economia són finances i jocespeculatiu. La concepció del capitalque els guanys en l’economia real sónlimitats ha fet que s’avanci en el procésde financerització i mercantilització.Així mateix, com indica David Harvey,s’ha produït un procés d’acumulació perdespossessió caracteritzat per la mer-cantilització i privatització de béns i ser-veis que, pel seu caràcter públic o co-munal, estaven anteriorment tancats almercat.8

un aspecte central en aquest noumarc és, sens dubte, el paper de l’Estat-nació, el qual s’havia erigit en l’actor re-gulador clau en el contracte social depostguerra. En el context de globalitza-ció, l’Estat-nació ha estat incapaç decontrolar i regular l’activitat financerapromoguda pels mercats. Així, mentrela política se segueix jugant en l’obso-let mapa dels Estats-nació, l’economiaté lloc en el mapa de les transaccions fi-nanceres internacionals: dos mapes, pertant, incoherents i incompatibles entreells. El sociòleg Zygmunt bauman hasintetitzat aquest procés indicant que elque s’ha produït és, en definitiva, un di-vorci entre poder i política:

«Avui tenim un poder que s’ha tretde sobre la política i una políticadespullada de poder. El poder ja ésglobal; la política segueix sent llas-timosament local. Els estats nacio-nals territorials són districtes poli-cials de la llei i l’ordre, i abocadorsi plantes locals de remoció i reci-clatge de l’escombraria que ocasio-nen els problemes i riscos generats aescala global.»9

2.1.3. Refeudalització de les relacionslaboralsun segon factor, relacionat amb el pri-mer, va lligat a les transformacions ex-perimentades en l’àmbit del treball i a lademografia de molts dels països occi-dentals. Per una banda, la globalitzacióha incentivat enormement els processosde deslocalització industrial, augmen-tant els nivells d’atur i allunyant l’horit-zó de la plena ocupació que augurava elmodel de l’Estat del benestar. Segons elfilòsof i periodista André gorz, el quevivim és una refeudalització de les rela-cions laborals als països occidentals, onla mà d’obra s’està precaritzant de nouamb l’únic objectiu de tornar a compe-tir amb la mà d’obra barata dels païsosde la perifèria. Els països occidentals–especialment els de la semiperifèria,com ara Espanya– estan dualitzant elsseus mercats laborals entre una massade precaris o outsiders i una minoriad’insiders amb certes perspectives d’es-tabilitat laboral.10 O, en paraules del fi-lòsof Slavoj Zizek, avui ens trobem da-vant una massa de persones disposadesa deixar-se explotar,11 que, a més, hanperdut la identitat de classe (a causa delsmúltiples tipus de contracte i de les con-

7

dicions postfordistes del treball, en lesquals el treballador ja no se socialitza alvoltant de la fàbrica) i no confereixen al sindicat el paper de mediador clàssic.Paradoxalment, i si comparem aquestasituació amb la que té lloc als païsosemergents, assistim a un cert procés glo-bal d’igualació a la baixa dels salaris,del poder adquisitiu i de les condicionssocials.

finalment, aquestes transformacionsinternes també han d’incorporar al de-bat el factor demogràfic. fins a un certpunt es podria argumentar que els Estatsdel benestar «han mort d’èxit», si es téen compte l’augment en l’esperança devida experimentat per aquestes societatsi l’encariment que ha comportat aquestfet.

2.1.4. Hegemonia del pensament neoliberalun tercer factor és el teoritzat per auto-res com Susan george en El pensa-miento secuestrado12 o Naomi Klein aLa doctrina del shock13: el pensamentsocialdemòcrata que va afavorir el pac-te social de postguerra s’ha vist ideolò-gicament derrotat en els últims trentaanys per un pensament de tipus neoli-beral o ultraliberal. Per a Susan george,aquesta derrota no ha estat casual sinópart d’un programa organitzat, orientata qüestionar el paper de l’Estat i que vaser impulsat, des de finals dels setanta,en el pla polític, per dirigents comRonald Reagan als EuA o MargaretThatcher al Regne unit; en el pla me-diàtic, per un oligopoli d’empreses decomunicació al servei dels interessosdels seus accionistes principals i, en el

pla acadèmic, per una sèrie d’universi-tats encarregades de legitimar les gransdecisions econòmiques. L’hegemoniacultural del neoliberalisme, que té moltpoc a veure amb les idees primigèniesdel liberalisme promulgat per AdamSmith, ha estat rotunda i ha creat un nousentit comú, en el qual la mateixa so-cialdemocràcia s’ha vist atrapada.

2.1.5. Societat de l’hiperconsumEl quart i últim factor és de tipus cultu-ral i està relacionat amb l’individu re-sultant de la societat de l’hiperconsum,si utilitzem la terminologia del sociòlegfrancès gilles Lipovetsky.14 Per a aquestautor, la societat postmoderna es carac-teritza per un hedonisme desenfrenat oper una mercantilització cultural queresponen a l’existència d’una segona re-volució individualista. Aquest neoindi-vidualisme ha estat el brou de cultiud’un procés d’atomització social ques’ha anat gestant tots aquests anys i que,a més, està relacionat amb el procés definancerització del consum que s’haproduït en les classes treballadores, da-vant la progressiva disminució dels sa-laris reals i pel desig d’assolir un nivellde vida d’acord amb una classe mitjanageneralitzada. Aquests individus, indicabauman, han transitat de la seva condi-ció de «ciutadans» a la de «consumi-dors», desactivant i domesticant el pa-per crucial que el moviment obrer haviatingut en l’apuntalament dels drets so-cials en els últims decennis.

La interacció de tots aquests proces-sos ha contribuït a les greus fissures delcontracte social de postguerra. Enfront,s’ha consolidat un model d’economia

8

financeritzada, que aspira a autoregular-se detestant tot tipus de contrapoder i ca-racteritzada per la generació imponentde desigualtats socials.

2.2. La realitat espanyola: davant la fractura social i la criside la cultura de la Transició

És obvi que els aspectes més de tipusglobal i regional que acabem d’analitzarhan afectat durant tot aquest temps la re-alitat espanyola. No obstant això, comindicàvem al principi, Espanya, per lesseves circumstàncies polítiques i so-cials, va arribar tard al «cicle virtuós»de creixement econòmic i desenvolupa-ment social. Si bé l’època del desarro-llismo espanyol ja va suposar un primerprocés de creixement econòmic, els pi-lars de l’Estat social van quedar confi-gurats amb la Constitució espanyola iels pactes previs i posteriors que es vanproduir en el context de la Transició.

2.2.1. La fractura social ja ha començat…Durant els trenta anys que van seguir laConstitució, Espanya va anar desple-gant un conjunt de polítiques socials iincrementant-ne la despesa. Aquest pro-cés no va ser lineal. La crisi de princi-pis dels noranta, per exemple, suposà unnotable fre a l’iniciat una dècada abans.Tot i això, si comparéssim el conjunt dela uE amb la realitat espanyola s’ob-servaria que des dels vuitanta es va co-mençar un lent però constant procés deconvergència social, també gràcies alsfons d’ajuda destinats per les institu-cions europees. Sigui com sigui, la cri-

si iniciada oficialment el setembre del2008 ha destrossat tot aquest procés i haenfonsat l’economia i la societat espa-nyola en un abisme impensable unsanys abans, en plena bombolla immobi-liària. Tots els informes, tant nacionalscom internacionals, apunten en una ma-teixa direcció:

– Espanya ha incrementat dramàti-cament els índexs de pobresa, que jaafecten una de cada cinc persones, il’índex de pobresa infantil (20%) ésun dels més elevats d’Europa.– gairebé un terç de la població estroba en risc d’exclusió social, men-tre que les desigualtats de rendas’han disparat, fins al punt que ladiferència entre les rendes més imenys elevades han augmentat un30% des del 2006, fet que ha con-vertit Espanya en el país de la uEamb més desigualtat de renda, dar-rere fins i tot de Romania, segons laOCDE.15

– S’està produint un cert procés dedescomposició de la classe mitjana,que ha vist caure en picat el seu po -der adquisitiu, els seus nivells sala-rials i les seves condicions de vida.Aquest procés de desclassament hadut a la cua de l’assistència socialmilers de persones que no hi havienestat mai i ha reconfigurat, doncs, elrostre de la pobresa i de l’exclusió aEspanya.– S’està consolidant la figura del«tre ballador pobre», és a dir, perso-nes que tot i tenir una feina, notenen prou ingressos per a satisferles necessitats bàsiques i freguenl’exclusió social. La taxa de pobresa

9

laboral ha passat del 10,7%, el 2007,al 12,7%, el 2012.16 De la mateixamanera, s’està produint un augmentsignificatiu de l’anomenat «preca-riat», és a dir, persones amb forma-ció qualificada que, tanmateix, viuenen una temporalitat i eventualitatconstant i no desitjada.17

Tal com la fundación foessa ha in-dicat, del 2007 al 2011 la pobresa s’hafet «més extensa, més intensa i més crò-nica».18 Des de la mateixa OCDE, peròtambé des d’organitzacions com Càri -tas, s’ha alertat que aquestes xifres nofan sinó portar-nos cap a una fracturasocial de greus conseqüències: una so-cietat de rics i pobres, amb una classemitjana alarmantment depauperada,amb un «ascensor social» que nomésfunciona en direcció descendent i senseun sector públic capaç de compensar lescreixents desigualtats socials. En aquestsentit, els processos de privatització de la sanitat, l’augment de taxes univer -sitàries o judicials, o bé l’agressiva reforma laboral, només certifiquen ladefunció de la suposada igualtat d’opor - tunitats que la Constitució hauria de ga-rantir. Ens endinsaríem, així, en una so-cietat cada vegada menys basada en lacohesió social i molt més propera al mo-del de vida nord-americà, en el qual, re-cordem-ho, impera un cert darwinismesocial, ja que l’american dream –els ín-dexs de desigualtat social interna estana la vista– no funciona per a tothom.

2.2.2. Economia del totxo, crèdit fàcili frau fiscalCal preguntar-se per les causes d’aques -ta deriva. Més enllà de l’explicació òb-

via de la desocupació (27% de la po-blació i 57% de desocupació juvenil), hiha almenys dues causes principals. Laprimera està relacionada amb el «mo-del» de creixement en què s’ha basatl’economia espanyola les dues últimesdècades. L’«economia del totxo» im-pulsada pels dos grans partits al govern(Partido Popular i Partido SocialistaObrero Español) entre 1994 i 2008, vagenerar un augment espectacular del va-lor del patrimoni de les famílies, que vacréixer el triple en tan sols deu anys,gràcies a la contínua alça dels preus del’habitatge (segon l’OCDE, el 2009, elpreu de l’habitatge espanyol es trobavasobrevalorat en un 41%).19 Això fou de-gut essencialment a l’existència d’unsistema de crèdit fàcil, incentivat per lesentitats financeres, així com a un climapolític i social en el qual la compra ivenda d’habitatges es va interpretar comla millor de les inversions de futur.Paradoxalment, durant aquesta suposa-da etapa de bonança, el «salari real», elque té relació amb el cost de la vida, dela majoria de ciutadans es va estancar i fins i tot experimentà una certa ten-dència a la baixa.20 Pocs sectors socials,i encara menys polítics, van criticar ambcontundència la fragilitat econòmica iels greus problemes ètics i mediam-bientals de tot aquest model.

Després dels dos primers anys de cri -si (2008-2010), s’inicià aleshores, ofi-cialment un 12 de maig de 2010, l’«erade l’austeritat». L’increment del deutepúblic –una part important del qual eradeute privat nacionalitzat després delrescat als bancs–21 va alarmar, entre al-tres, el govern alemany i les institucionseuropees, que obligaren països com

10

grècia, Portugal, Itàlia o Espanya a re-tallar dràsticament la despesa públicaper minorar la quantitat del deute, moltsovint amb mesures antidemocràtiquesque no tenien en compte les decisionsde governs o parlaments suposadamentsobirans. Després de més de tres anys depolítiques d’austeritat, el resultat ha es-tat l’increment de l’esquerda social il’empitjorament de la depressió econò-mica.

La segona causa que explica la de-funció del pacte social a Espanya és unreflex de les problemàtiques que hemdetallat en l’anàlisi del pla global: elmodel social espanyol ha tendit a finan-çar-se mitjançant les rendes del treball,com a conseqüència de l’habilitat i ca-pacitat de les grans rendes del capitald’evadir gravàmens. un estudi del Sin -dicato de Técnicos de Hacienda (gES-THA) xifrava recentment el frau fiscala Espanya en un 23% anual. Això voldir que, al fisc espanyol, se li escapenuns vuitanta mil milions d’euros anuals,dels quals la major part correspon a im-postos que evadeixen les principalscompanyies de l’Ibex-35.22 Si tenim encompte que les retallades socials han su-posat des del maig del 2010 uns quantsmilers de milions d’euros, són obvis elsbeneficis socials que es podrien derivard’un control més gran del frau fiscal sihi hagués més voluntat i, sobretot, unacapacitat política per a fer-ho.

2.2.3. Crisi institucional?, crisi de lacultura de la Transició?Crida l’atenció que un dels primers lemescorejats per milers i milers de joves a lesplaces de tot Espanya en aquells dies del

maig del 2011 fos: «No ens represen-ten». En els debats, reflexions, articles iiniciatives socials que s’han multiplicatdes d’aleshores ha imperat una profun-da crítica a l’anomenada «partitocràciaespanyola», fent especial referència alsdos grans partits (PP i PSOE) que hangovernat el gruix de les institucions desde l’inici de la democràcia. Així mateix,les dades del CIS indiquen que aquestcrit col·lectiu no és anecdòtic: en els úl-tims anys, i encoratjat pels casos de cor-rupció, la classe política i els partits po-lítics han estat les institucions que laciutadania enquestada ha valorat pitjor,a més de situar-se també entre els prin-cipals problemes del país. El bipartidis-me, que les assemblees del 15-M van re-presentar amb l’acrònim PPSOE percriticar les ínfimes diferències que se-paraven dos partits teòricament oposatsen l’espectre ideològic, ha caigut tambéa uns nivells històrics.23 La creixent des-afecció política i institucional és greu iindica un desgast extraordinari dels par-tits que fins ara han guiat les institucionsdemocràtiques.

Però, més enllà de la realitat con-juntural, n’hi ha una altra de tipus mésestructural. El 15-M va fer envellir, desobte i inesperadament, els partits polí-tics. El reclam d’una nova manera de ferpolítica no sembla haver estat entesa permolts dels principals partits. Es produ-eix, així, una tensió entre «vella» i «no-va» política, en la qual el més preocu-pant és la tossudesa de la primera anegar o a no escoltar les demandes deregeneració de la segona. Tot aquestprocés, que té un fort component gene-racional, ha estat caracteritzat per al-guns autors com la crisi de la cultura de

11

la Transició o com una «crisi de rè-gim».24 Aquesta crisi apuntaria al qües-tionament i deslegitimació d’un relatpolític construït, en el qual es parlavad’una «transició modèlica» basada en elpacte entre diferents agents socials i po-lítics.

El 15-M s’ha erigit en una expressióciutadana que ha qüestionat els fona-ments d’aquest relat, posant en entreditla manera de fer política o el rumb de lesinstitucions polítiques. Aquest fet com-

porta, per tant, una urgent revisió delque hi ha perquè pugui ser repensat, re-construït i legitimat per una generacióque no se sent part de les narratives queconformen el model actual. Aquest exer -cici és urgent, no solament per la fractu-ra social de què hem parlat en l’apartatanterior, sinó perquè les noves coorde-nades polítiques s’han de dotar de nousconsensos que siguin, a més, elaboratsd’una manera nova, comptant amb laparticipació de tothom, i fets des de sota.

12

Amb aquesta idea, burawoy vol asse-nyalar que en els dos últims segles s’hanproduït tres grans moments (segle xIx,primera meitat del segle xx i l’etapa ini-ciada des dels anys setanta) en els qualsdeterminades qüestions de la vida comara el treball, la terra, el coneixement ola salut han passat a convertir-se en mer-caderia, i aquest fet ha suposat un intensprocés de despossessió de béns comunscap a interessos privats. Per al sociòleg,aquests processos també s’han caracte-ritzat, almenys en les dues primeres eta-pes, per generar una reacció social queha intentat contrarestar aquest procésd’acumulació: si en la primera onada demercantilització el paper del movimentobrer hauria estat clau, en la segona

onada les regulacions estatals en van serl’aspecte determinant. En aquest sentit,l’autor es pregunta si els moviments socials actuals poden ser la reacció aaquesta tercera onada de mercantilitza-ció.

Tenint present la pregunta que esformula burawoy, el que és obvi és queels moviments socials que han sorgit enaquest nou cicle de protestes presentenmoltes novetats tant en el contingut comen la forma en què aquestes mobilitza-cions es produeixen. Segons Castells,ens trobem davant el que anomena «mo-viments socials en xarxa», si es tenen encompte el seu caràcter tant local comglobal i la seva manera d’estar inter-connectats.26

13

3. «ALGUNA COSA NOVA ESTÀ PASSANT»: ELS MOVIMENTS SOCIALS DAVANT EL CANVI D’ÈPOCA

A través d’una anàlisi historiogràfica i reflexionant sobre el treball deKarl Polanyi, La gran transformació, el sociòleg Michael Burawoy con-sidera que la situació actual s’insereix en el que anomena una «terce-ra onada de mercantilització».25

Dos anys després del 1848 semblava que tot haviafracassat. Però no va ser així a llarg termini.

S’implementà un bon nombre de mesures liberals.Va ser, per tant, un fracàs momentani, que a la

llarga es convertí en un èxit, si bé ja no va ser enforma d’una revolució.

ERIC HObSbAwM

3.1. Una xarxa global de moviments socials?

La revolta a Tunísia a finals del 2010(precedida per les protestes a Islàndia)va iniciar una etapa històrica de mobi-litzacions socials a escala global. A lacaiguda de ben Alí (gener del 2011) s’hihan anat sumant posteriorment impor-tants mobilitzacions socials a Egipte(per partida doble), el Marroc, el Iemen,grècia, Espanya, Itàlia, Portugal, elsEuA, xile, Mèxic, Turquia o brasil.Dins de tots aquests contextos hi ha di-ferències evidents, però alhora nombro-ses similituds, tant en el contingut de lesprotestes com en les formes de mobilit-zació. Destaquem a continuació algunesd’aquestes característiques compartidesque ens semblen significatives.

En primer lloc, tots aquests movi-ments han presentat una especificitat local o estatal (és obvi que no es podencomparar les característiques històriqueso socioculturals de, per exemple, Tu ní -sia i els EuA), si bé hi ha una certa lò-gica transestatal i global en comparar totes les protestes. Per a alguns autorssembla haver-hi un patró similar en eltipus de persones que protesten: perso-nes pertanyents especialment a un en-torn urbà, mogudes pel deterioramentde les condicions de vida, per una crei-xent frustració davant la manca d’opor-tunitats i que han posat en entredit la legitimitat del poder polític i de les ins-titucions. Encara més: en general hapredominat clarament un perfil de jovesde classe mitjana, que han catalitzat elmalestar generalitzat en la seva societat.

En segon lloc, Internet i les xarxessocials han estat les eines clau en les

mobilitzacions, però no, com a vegadeses confon, la seva causa. Les xarxes so-cials com Twitter o Facebook han servitcom a instruments d’amplificació i di-namització de les protestes, de coordi-nació, comunicació i capacitat autoor-ganitzativa, com també de contagi de lesemocions i de l’estat d’ànim d’un lloc aun altre. En tots aquests contextos s’haproduït una complementarietat entre lesxarxes i la presència als carrers, desta-cant l’ocupació de l’espai públic com aàgora de reflexió, de debat, de reivindi-cació i de resistència. un fet significa-tiu és que el 15 d’octubre del 2011 unaxarxa global de moviments mobilitzésmilions de persones a 951 ciutats de 82països del món sota un mateix lema:«units per a un canvi global».

En tercer lloc, les mobilitzacionshan adquirit una forma d’organitzaciómolt horitzontal, descentralitzada, dis-tribuïda i rizomàtica. Aquesta formad’organitzar-se es caracteritza per la in-terrelació i influència mútua dels dife-rents nòduls (individus) que configurenaquesta xarxa global. Així mateix, elsindividus es converteixen en «autoco-municadors de masses», en difondremitjançant tuits, publicacions a Face -book o vídeos a Youtube determinadesinformacions o idees que poden adqui-rir un caràcter viral i de molt impacte.27

Cal destacar com a la Plaza del Sol deMadrid, a la plaça Taksim d’Istanbul oals carrers de Sao Paulo van ser les imat-ges virals de repressió policial les queamplificaren i donaren una enorme for-ça a les mobilitzacions posteriors.

un quart i últim aspecte és la capa-citat d’aquests moviments de construirun contrasentit comú que vol contrares-

14

tar la informació i el «sentit comú» he-gemònic, elaborat pels poders polítics omediàtics, la màxima expressió delsquals, en el cas espanyol, es troba en ex-pressions com «no hi ha alternativa» o«hem viscut per damunt de les nostrespossibilitats». Així, els originals lemesde les pancartes a les places o les ideesque acaben circulant per les xarxes so-cials han tingut un fort component sim-bòlic capaç d’influir en l’imaginaricol·lectiu.

En definitiva, aquests movimentssocials en xarxa són l’expressió d’unainsatisfacció amb l’status quo, peròtambé signifiquen la demanda de més imillor democràcia i un desig d’emanci-pació social. Són el símptoma d’un pro-cés de creixent politització i empodera-ment social davant una realitat globalcada vegada més antidemocràtica, en laqual actors tradicionals com els partitshan perdut potestat davant els mercatsfinancers i legitimitat davant les sevessocietats. Per altra banda, davant elpragmatisme que sovint s’exigeix aaquests moviments, és important enten-dre tots aquests processos –encara inci-pients– com un «aprendre fent», en quèel mateix procés es converteix en el mis-satge a interpretar. La qüestió fonamen-tal és ser conscients que els movimentssocials han estat crucials històricamenten l’anticipació de nous valors, i de ve-gades s’han counvertit en les palanquesdels grans canvis socials.28

3.2. «Dormíem; ens hem despertat»:alguns apunts sobre el 15-M

Aterrant en la realitat espanyola, la prin-cipal reacció social en el context de cri-

si ha estat l’anomenat 15-M. Més enllàde la interpretació que es faci d’aquestcomplex moviment social, el que sem-bla clar és que està sent sobretot un «fe-nomen repolititzador». Amb això ensreferim a la gran capacitat social que hatingut de despertar consciències que es-taven adormides i, alhora, d’invitar totauna nova generació jove –i no tan jove–de ciutadans a participar activament enels assumptes públics. «Dormíem; enshem despertat», deia un cartell de laPuerta del Sol de Madrid. Aquesta fra-se sintetitza la letargia en la qual vivíemcom a ciutadans enmig d’una bombollaimmobiliària i en una deriva consumis-ta que només hem sabut comprendre,criticar i qüestionar a posteriori.29 unaletargia que ha facilitat la gradual colo-nització de la política per part dels inte-ressos privats. Si el 15-M ha fet algunacosa és retornar a la societat nous de-bats, obligar-nos a pensar i a posicionar-nos, entendre les fractures i els proble-mes actuals, així com dibuixar entre totspossibles alternatives de futur.

És important entendre que el 15-Mno és un subjecte polític homogeni, ambveu pròpia, sinó més aviat un espaid’entrada i de sortida en què molts ciu-tadans han participat. Algunes iniciati-ves com les Plataformes d’Afectats perles Hipoteques (PAH) o les diferents«marees» en defensa dels serveis pú-blics han estat amplificades pel 15-M.Al seu torn, nombroses iniciatives decreació de teixit social lligades al mónassociatiu, l’economia social o el con-sum responsable s’han vist enfortidesper aquest moviment, alhora que algunsvells partits s’han vist obligats –tot i queno ho reconeguin– a un exercici d’in-

15

trospecció i de revisió de les seves pràc-tiques i discursos. El 15-M és un movi-ment, per tant, de fons, que ja no està ales places sinó en petites assembles debarris, en centenars d’iniciatives ciuta-danes i, en definitiva, en la manera depensar de moltes persones. El 15-M ésun moviment intergeneracional, si béels més joves n’han estat capdavanters.Són joves que formen part del «preca-riat» i per als quals l’«ascensor social»que el relat oficial oferia (estudiar unacarrera universitària, aconseguir un bon treball, assolir benestar i estabilitat laboral i social), simplement, s’ha trun-cat.

Moltes de les característiques a quèhem al·ludit analitzant els movimentssocials en altres contextos es poden trobar també en el 15-M. Destaca, enaquest sentit, la seva forma de procedir.Entre altres aspectes es poden indicar elcaràcter no violent, descentralitzat i au-togestionat, en què ha imperat la lògicadel «fes-ho tu mateix» a l’hora d’orga-nitzar assemblees i mobilitzacions; o béla seva horitzontalitat i autorepresenta-tivitat, rebutjant la utilització d’etique-tes identificatives o la visibilització delíders concrets.

un altre tret constitutiu interessantés l’agenda que el 15-M ha anat cons-truint. La novetat resideix no tant en lesseves demandes concretes, sinó en lamanera com s’ha anat configurant.Aquesta agenda es caracteritza per«buscar una sortida de la crisi cap a unaforma de vida construïda col·lectiva-ment». Tothom hi pot fer aportacions iels consensos, que en molts casos res-ponen a demandes tradicionals, són ge-

nerats i construïts novament des de baix,com si fossin un document wiki, obert ala participació, opinió, saviesa i subjec-tivitat de cadascun dels seus partici-pants. Com alguns han dit, el conjuntd’iniciatives i accions sorgides arran del15-M s’han convertit en una escola d’a-prenentatge polític. un aprenentatge enel qual conflueixen noves i velles ma-neres de fer, d’entendre la política i lasocietat, o de convocar i organitzar-se.

Per últim, un element fonamental pera entendre l’origen i el futur del movi-ment 15-M és la seva dimensió virtual.En aquest treball col·lectiu ja no impor-ta només la presència física, com tradi-cionalment, ni tampoc els indicadorshabituals per a mesurar l’èxit o el fracàsd’una convocatòria determinada (nom-bre de manifestants, etc.). Els carrers iles places han estat un lloc important de visualització i reivindicació, però laxarxa ha estat clau en l’articulació i coma espai de participació política, des delqual milers de persones han seguit perstreaming les accions convocades pelsdiferents col·lectius. Tot això ha de-mostrat que la intensitat de l’intercanvii la comunicació presencial no han d’anar pas en detriment de la digital i viceversa. Internet es presenta, doncs,com un espai de discussió i articulaciópolítica clau per a les transformacionssocials i polítiques que estan tenint lloc.Però la seva centralitat també està en laruptura, segurament irreversible, d’undoble monopoli: el de la forma de ferpolítica, a través dels partits polítics i deles institucions, i el de la forma de co-municar, a través dels mitjans de comu-nicació de masses.

16

Amb aquest marc de fons, aquest últimapartat té com a objectiu apuntar algu-nes de les principals aportacions i pro-postes dels moviments socials en el con-text espanyol, però amb una miradainequívocament global. Hem agrupataquestes propostes en cinc grans eixos:1) aquelles que tracten de fer front a lacrisi de la representativitat; 2) les quebusquen fer front al deute i el dèficit fis-cal; 3) algunes propostes per a abordarla preocupant mercantilització de la vi-

da quotidiana que s’està produint; 4) lesque estan relacionades amb el món deltreball, i 5) aquelles centrades en la cri-si ecològica i en la cura de les perso-nes.

Som conscients que dins d’aquestseixos no hi ha totes les propostes quesón objecte de debat, i que per raonsd’espai no podem anar a fons en les ide-es aquí recollides. De la mateixa mane-ra que som conscients que, davant elfosc panorama actual, algunes d’aques-

17

4. «SÍ, ES POT!»: APORTACIONS I PROPOSTES PER A UN NOU RUMB SOCIAL

Fins ara hem subratllat dues tesis principals: 1) l’escenari actual és engran part el resultat de l’esquerda de dos contractes socials que hanregulat la nostra vida en les últimes dècades i per un desplaçament delpoder de la política a les finances; 2) en un context de deterioramentsocioeconòmic i de crisi institucional, els moviments socials actuals,tant a escala global com en la realitat espanyola, s’han erigit en unactor clau, caracteritzat pel seu funcionament en xarxa i per la sevademanda de més democràcia i justícia social.

Jo no puc dir que «un altre món és possible»(tot i que aquesta frase es repeteixi molt),

sinó que un altre món és SEguR.JOSÉ LuIS SAMPEDRO

tes propostes poden ser vistes gairebécom a irrealitzables. Tanmateix, les pàgines següents poden servir per a di-buixar una panoràmica general de lesdemandes i debats existents en els mo-viments socials, mostrar que hi ha alter-natives a les polítiques imperants i ex-plorar un possible full de ruta queencoratgi un canvi de rumb.

4.1. Davant la crisi de la representativitat i la «democràciade baixa intensitat»: l’aposta perla participació ciutadana i la democràcia radicalLa crisi financera, a més de les terriblesconseqüències que està generant sobrela població, contribueix a soscavar elsmateixos fonaments de la democràcia.Com ja s’ha indicat, hi ha una creixentasimetria entre una política encara cir-cumscrita a l’àmbit de l’Estat-nació i unsistema econòmic globalitzat que, al seutorn, s’ha convertit en una amenaça a lasobirania dels Estats i constitueix defacto una «mercatocràcia».

De la mateixa manera, assistim a unacreixent diferenciació entre els espais de representació de la ciutadania (perexem ple, el Parlament) i els llocs on veritablement es prenen les decisions(berlín, frankfurt, etc.), així com a unapèrdua creixent de la capacitat de la ciu-tadania per a influir en la política mésenllà de la seva participació electoral.Tot això fa que la crisi vagi generant unagran desafecció social que fa més pro-funda la desconfiança en la democràciarepresentativa i augmenta la distànciaque hi ha entre governants i electors, ientre la ciutadania i els partits polítics.

I, fins i tot, cal preguntar-se si és possi-ble l’existència de la mateixa democrà-cia quan pràcticament no hi ha instru-ments de control sobre el capitalisme financer i quan els Estats es mostren cada vegada més impotents a l’hora decontrolar l’economia.

Davant aquesta contradicció entreun capitalisme en extensió i una demo-cràcia reduïda al pla procedimental –ésa dir, guanyar eleccions–, augmentenles veus que reclamen aprofundir la de-mocràcia en totes les dimensions queafecten la vida quotidiana, passant d’u-na democràcia tutelada, restringida i«de baixa intensitat» a «una democràciad’alta intensitat».30 una democràcia quevagi més enllà de les institucions, quepugui ser aplicada a molts àmbits de lavida si l’entenem com el reconeixementdels drets socials, i que assumeixi queparlar de política és referir-se a la capa-citat de donar resposta als problemescol·lectius. En aquesta reclamació peruna democràcia més àmplia o «real»que posi en el centre la ciutadania i elsproblemes col·lectius, cada vegada hiha més propostes que reivindiquen mésparticipació en la gestió dels assumptescomuns i una altra manera d’entendre lapolítica.

Seguint Ángel Calle31 podem contra-posar la democràcia representativa, lademocràcia participativa i la democrà-cia radical. La democràcia participativaseria aquella que es basa en procedi-ments institucionals, que és gestionada«des de dalt» i que complementa les se-ves formes de decisió amb aportacions«des de baix». Algunes propostes que esrelacionen amb aquest model són els referèndums revocatoris de mandat, les

18

iniciatives legislatives populars, els exer -cicis de rendició de comptes, els con-sells deliberatius, els pressupostos par-ticipatius o les iniciatives que busquenmés transparència en l’acció política.32

Com a complement a aquesta, se-gons Calle trobaríem la democràcia ra-dical, que englobaria aquelles propostesque es duen a terme «des de baix», deforma deliberativa, basant-se en l’horit-zontalitat i que busquen la satisfaccióconjunta de necessitats. Així, diversesiniciatives basades en l’assemblearismei la democràcia directa, algunes accionsque es basen en l’ús de les noves tecno-logies enquadrades en l’anomenada tecnopolítica, o fins i tot els diferents«projectes constituents» que busquenreformular el contracte social «des debaix», poden ser vistos com a espais iexpressions d’experimentació d’aques-ta democràcia radical.

En tot cas, i més enllà d’aquesta dis-tinció, sembla urgent la creació de for-mes d’innovació política que des de lesinstitucions estenguin la participacióciutadana a tots els nivells, alhora que,com s’insisteix des dels moviments so-cials, cal que els ciutadans es reapropiïnaquells assumptes de caràcter col·lectiuque afecten la seva vida quotidiana.

4.2. Davant el deute i el dèficitfiscal: l’aposta per les auditoriesciutadanes del deute i una fiscalitat justaLa crisi financera s’ha vist acompanya-da de discursos que la interpretavencom una espècie de fenomen inevitablei que hauria tingut lloc, entre altres co-ses, perquè havíem «viscut per damunt

de les nostres possibilitats». Aquest ti-pus d’afirmacions sorgeixen especial-ment quan es defensa l’ortodòxia pres-supostària al mateix temps que, sovint,i en nom de la competitivitat i l’eficièn-cia, s’afirma que «no hi ha alternativa»a les retallades en la despesa social.Davant d’això, ens volem aturar en lespropostes que diferents instàncies plan-tegen sobre dos àmbits econòmics: eldeute i la fiscalitat.

Per a entendre les propostes sobre eldeute, cal recordar, en primer lloc i coms’ha indicat en el primer apartat, que lacomposició d’aquest deute és fonamen-talment privat. Per tant, no sembla certque el sector públic sigui el principalresponsable del deute total, com de ve-gades s’ha afirmat.33 Més aviat ha estatla banca i les grans corporacions les ques’han endeutat excessivament durant elsanys de bonança econòmica. Per altrabanda, cal tenir en compte que l’Estats’ha endeutat a costa dels contribuentsper ajudar la banca privada, que així es-tà aconseguint reconvertir el seu deuteprivat en deute públic a través de dife-rents mecanismes i avals.34 A més, la re-cent reforma de la Constitució indica enel seu article 135.3 que «el pagamentdels crèdits per a satisfer els interessosi el capital del deute públic gaudiran deprioritat absoluta» sobre qualsevol altrapartida de despesa (en sanitat, educacióo pensions, per exemple), d’aquesta ma-nera es blinda el capital financer d’unpossible impagament per part de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, dins elsmoviments socials cada cop es plantejaamb més força l’opció de no pagar eldeute o, seguint l’experiència de païsoscom l’Equador,35 de sol·licitar la realit-

19

zació d’una auditoria ciutadana36 sobretots els deutes (públic i privat) que s’en-carregués de determinar responsabili-tats, debatre sobre la legitimitat del deu-te i fixar les condicions del seupagament.37

Pel que fa a la fiscalitat, cada vega-da són més les veus que reclamen unmodel més just i progressiu, tal comproposa la Plataforma per a una fis -calitat Justa,38 com també la necessitatde lluitar contra el frau fiscal, els para-disos fiscals i l’especulació financera.una mirada a aquesta matèria permetconstatar que hi ha un tracte molt desi -gual entre el que es dóna a les rendes deltreball i el que es dóna a les del gran ca-pital. Així, mentre la classe mitjana ibaixa ha experimentat una pujada d’im-postos arran de la recessió, s’ha produïtun manteniment de figures com lesSocietats d’Inversió de Capital Variable(les SICAV), en les quals el gran capi-tal només tributa l’1%. Quant al frau fiscal i la seva procedència, hi ha nom-broses dades que posen en relleu la ne-cessitat de regular aquesta paradoxa iposar-hi fi. un informe recent indicavaque el 94% de les empreses de l’Ibex-35 eludia impostos a paradisos fiscals,39

alhora que organitzacions com Oxfamestimaven que un total de 14 bilions dedòlars s’amagaven en paradisos fiscals,la qual cosa suposava una pèrdua d’in-gressos fiscals de 120.000 milions dedòlars anuals.40 La recerca d’una fisca-litat progressiva, per tant, ha d’anar in-eludiblement acompanyada de la lluitacontra els paradisos fiscals.

Convé tenir presents aquestes qües-tions quan en diferents àmbits es parlade la inevitabilitat de reduir la despesa

social o quan s’afirma que només «tin-drem l’estat del benestar que ens podempermetre».41 I és que la fiscalitat i les re-tallades en despesa social són les duescares d’un mateix debat: el debat sobreen qui recau la despesa de la crisi tant al’hora de contribuir a les arques del’Estat, com a l’hora de veure qui surtperjudicat per les retallades. I en amb-dós casos, els més perjudicats estan sentels més dèbils.

finalment, davant la lluita contral’especulació financera, una de les pro-postes més conegudes és la reclamacióde la Taxa Tobin o, segons altres orga-nitzacions, «Taxa Robin Hood». Aques -ta taxa, reivindicada els últims anys perorganitzacions com ATTAC, pretén fre-nar l’especulació que es produeix en elsmercats bancaris imposant un gravamena les transaccions financeres i destinantel que es recapti a finalitats socials o alcontrol de les crisis financeres.

4.3. Davant la mercantilització de la vida quotidiana: els bénscomuns i la sobirania alimentàriaDins les propostes que intenten fer fronta la mercantilització dels diversos do-minis de la vida quotidiana i a tot allòque és fonamental per a la reproducciósocial, hi trobem l’aposta pels béns co-muns i la sobirania alimentària.

Amb la gestió dels béns comuns oprocomú42 s’al·ludeix a aquells sistemessocials i jurídics que faciliten la gestiócompartida i l’administració d’un béd’accés universal que pertany o és d’us-defruit gestionat de forma col·lectiva.Més enllà del seu règim de propietat, elbé comú ha de ser entès sobretot en ter-

20

mes relacionals. Així, un recurs és un«bé comú» mentre la gent s’hi sent vin-culada, tant per a poder fer ús del seupatrimoni com per a estar interessat enla seva conservació i/o ampliació, ambla qual cosa anomenant «comú» un re-curs compartit, se’n destaca que sobreaquests béns descansa una idea d’ina-lienabilitat. Es considera que aquests re-cursos pertanyen a la gent, per la qualcosa s’accepta que la seva conservacióa llarg termini és més important que laseva maximització a preu de mercat.

Si es fa un repàs històric, es pot veu-re que la principal forma de gestió ques’ha produït de forma comunal ha estatrelacionada amb la gestió d’alguns re-cursos naturals (aigües, rius, pastures,boscos, etc.)43 i que aquestes formes degestió, tan esteses abans de l’emergèn-cia del capitalisme,44 han perviscut enalguns casos fins a l’actualitat. Tanma -teix, el debat sobre aquests béns ha tor-nat a adquirir recentment gran força perdues raons. En l’àmbit teòric, ElinorOstrom, premi Nobel d’Economia el2009,45 va mostrar, a partir de l’anàliside nombrosos casos de maneig de re-cursos col·lectius, com es poden crearinstitucions de gestió col·lectiva quepermetin l’aprofitament sostenible d’a-quests béns de forma duradora si es par-teix almenys de dos principis: el com-promís de les parts involucrades i laseva capacitat de supervisió sobre lesinstitucions. D’aquí que la gestió delsbéns comuns sigui vista a vegades comuna expressió de la democràcia radicalque s’ha mencionat anteriorment.

Però juntament amb aquest vessantteòric, ha estat Internet qui ha permèsque els béns comuns adquireixin una

nova significació en convertir-se en uncamp d’experimentació per a la innova-ció cooperativa, la creació culturalcol·lectiva i la generació de coneixe-ment compartit. Internet, a més, ha pro-duït una experiència generalitzada d’a-bundància dels béns immaterials quecontradiu el pressupost neoliberal del’escassetat generalitzada i de l’associa-ció dels mecanismes del mercat com amillor garantia d’eficiència. N’hi haprou amb pensar en exemples com elsdiferents sistemes operatius lliures, lawikipedia o les llicències creative com-mons per a mostrar com les lògiques ba-sades en la cooperació entre usuaris po-den ser més efectives que unes altresformes guiades per criteris mercantils.

De la mateixa forma, cada vegada hiha més pràctiques d’innovació socialgenerades en l’entorn dels movimentssocials que en major o menor mesuras’inspiren en aquesta noció del comú ila seva racionalitat, com passa amb ini-ciatives com ara les monedes socials icomplementàries, els horts comunitaris,les botigues de roba a cost zero o les xar-xes de reutilització d’objectes i de con-sum col·laboratiu. O també d’algunsequipaments i infraestructures, com elscentres socials autogestionats, el cohou-sing o les cooperatives d’habitatge endrets d’ús.46

En definitiva, els béns comuns sónun interessant camp d’innovació quebusca fer prevaler les necessitats sobreel consum i prioritzar el valor de l’ús delbé davant el seu possible valor d’inter-canvi en el mercat. La qual cosa fa quedes d’algunes instàncies es vegin aquestsbéns com una estratègia interessant pera frenar el procés de mercantilització de

21

la vida quotidiana, cobrir les necessitatsbàsiques de la població a partir de les re-lacions comunitàries i connectar expe-riències de resistència a la privatitzaciói l’escassetat artificialment imposadapel neoliberalisme.

Juntament amb els bens comuns,una altra proposta per a frenar el procésde dependència del mercat en un sectorestratègic com l’alimentació és la sobi-rania alimentària. La sobirania alimen-tària pot ser definida com el dret dels in-dividus, pobles i comunitats a definir lesseves polítiques i estratègies agrícoles ialimentàries per a la producció i distri-bució sostenible d’aliments. Sota aques-ta idea general, aquest concepte es con-verteix en un paraigua que abasta totsels aspectes vinculats a l’alimentació enconsiderar que un sector com aquest nopot dependre dels capricis del mercat in-ternacional sinó que ha de ser una qües-tió de seguretat i independència per alspobles.

Des de la sobirania alimentària s’a-posta per la producció i el consum localdavant les importacions; les explota-cions pageses i familiars; s’intenta as -segurar preus justos per als pagesos a través d’aliances entre productors i con-sumidors; es busca garantir l’accés a laterra, a l’aigua, als boscos i altres recur-sos productius; i s’afavoreix la inversiópública per a fomentar l’activitat pro-ductiva familiar i comunitària.47 De lamateixa manera, moltes iniciatives lli-gades a l’alimentació han trobat un an-coratge teòric en aquest paradigma, comles cada vegada més nombroses coope-ratives de productors i consumidorsagroecològics, les botigues de consumresponsable, les xarxes d’intercanvi de

llavors autòctones, o les universitats iescoles rurals que busquen revitalitzarsabers autòctons.48

Així, des d’aquesta perspectiva esconsidera que són els pobles i no elsmercats els qui han de prendre les deci-sions relacionades amb la política ali-mentària i els qui han de decidir què icom produir. Per això, s’aposta per l’a-gricultura pagesa com la millor garantiaper a la producció d’aliments equilibra-da, la sostenibilitat ambiental i la gestióharmoniosa del territori rural.

4.4. Repensar el treball: repartirel salari i l’ocupació, la rendabàsica i el reconeixement delstreballs invisibilitzatsActualment tenim una capacitat pro-ductiva molt més gran que la que hi hapogut haver en qualsevol època històri-ca gràcies als avenços tecnològics i al’enorme augment de la productivitat. I,tanmateix, aquesta situació no s’ha tra-duït en una millora substantiva de lescondicions laborals, ni en una progres-siva reducció dels temps dedicats al tre-ball assalariat. Més aviat tot al contrari.Això es deu novament a l’hegemoniacultural d’una manera d’entendre la pro-ductivitat i l’economia en el context deglobalització. En aquest context esdevéfonamental repartir l’ocupació i la ri-quesa i repensar les relacions que es donen dins el món laboral, més encaraquan comptem amb una taxa de des-ocupació escandalosa.

En aquest sentit val la pena recolliralgunes de les propostes que els movi-ments socials plantegen dins d’aquestàmbit:

22

4.4.1. Una revisió profunda de les relacions salarialsEn l’actualitat el salari mínim interpro-fessional espanyol és de 645 € el mes,lluny dels 1.425 € que presenta el sala-ri mínim francès.49 una dada, a més, queadquireix un altre significat si es con-trasta amb les diferències salarials quehi ha en les empreses. Segons un estudide la federació Europea d’Emplea -dors,50 Espanya era el quart país europeuamb una esquerda salarial més gran, no-més per darrere de Romania, ucraïna iRússia.51 Cal, per tant, una revisió a l’al-ça del salari mínim, així com l’establi-ment de forquilles salarials més equita-tives en les empreses seguint l’exemplede Suïssa, on la iniciativa 1:12 (una lleique limiti l’esquerda salarial a un mà-xim de dotze vegades entre el salari mésgran i el més baix dins la mateixa em-presa) ha estat recentment aprovada enreferèndum per una àmplia majoria.52

4.4.2. Repartiment de l’ocupació através de la reducció de la jornadalaboralAmb unes taxes de desocupació tan ele-vades com les actuals, una mesura dejustícia raonable passaria pel reparti-ment de l’ocupació a través de la re-ducció de la jornada laboral.53 Doncs bé,en aquesta línia de repartiment de l’ocu -pació, la New Economics Foundationapuntava la possibilitat d’establir unajornada setmanal de vint-i-una hores54

amb l’objectiu d’afavorir la justícia so-cial, alliberar temps per a la realitzaciód’activitats creatives i relacionades ambl’àmbit de l’atenció, i alhora reduir elconsum de recursos naturals.

4.4.3. Una aposta decidida pel cooperativisme i l’economia social Les cooperatives compten amb més de-mocràcia interna i participació dels tre-balladors en les decisions que afectenl’empresa, es regeixen per principis dedemocràcia interna i transparència, i te-nen una esquerda salarial més petita(que rara vegada arriba a una proporcióde cinc a u). A més, aquest tipus d’em-preses ha destruït molta menys ocupa-ció que altres empreses convencionalsen el marc de la crisi, amb la qual cosas’ha fet evident la seva capacitat mésgran d’adaptació i flexibilitat davant cir-cumstàncies adverses. Per això, no ésutòpic pensar que aquestes empreses te-nen un gran potencial en la construcciód’una altra economia. Més encara si esdesenvolupen sinergies entre aquestes ies creen espais d’intercanvi basats en lò-giques de cooperació, com està passanten els mercats socials desenvolupats endiferents ciutats.55

4.4.4. Establiment d’una renda bàsicade ciutadaniauna altra proposta que va creant cadavegada més ressò és l’establiment d’u-na renda bàsica de ciutadania. La rendabàsica pot ser definida com «el reconei-xement com a dret de tot ciutadà a per-cebre una quantitat periòdica que co-breixi, almenys, les necessitats vitalssense que per aquest motiu degui capcontraprestació». Segons Daniel Ra -ven tós, l’establiment d’aquesta mesuraen una situació de crisi permetria ferfront d’una manera menys angoixant lapèrdua involuntària de l’ocupació i la si-tuació de gran inseguretat econòmica i

23

vital que genera, a més d’ajudar a miti-gar la pobresa i a ser un element de pro-tecció per a no caure-hi. A part, aquestainiciativa facilitaria l’autoocupació i,entre altres coses, seria un estabilitzadordel consum fonamental per a sostenir lademanda en temps de crisi, especial-ment entre els grups més vulnerables.56

Per això, s’aposta per finançar aquestaprestació a través de la integració de lapolítica fiscal i social, la qual cosa com-portaria, al seu torn, una considerableredistribució de la riquesa. A Catalunya,diversos col·lectius han posat en marxauna Iniciativa Legislativa Popular (ILP)per a sol·licitar-la.57

4.4.5. Reconeixement de tot el treball:remunerat i no remuneratfinalment, cal el reconeixement de totel treball, tant remunerat com no remu-nerat, reconeixent el valor social i la ri-quesa que generen molts treballs que esdonen més enllà de l’esfera mercantilit-zada. En el marc capitalista normalments’equipara el concepte de valor al depreu i, en conseqüència, des d’aquestavisió només té valor econòmic allò quees pot expressar en termes monetaris.Tanmateix, aquesta mirada no conside-ra la gran quantitat de relacions i formesde treball que es donen en l’àmbit d’a-llò no mercantilitzat i que sostenen deforma invisible el sistema, entre lesquals destaca especialment l’anomenat«treball de cura».58 un treball que, comhan destacat nombroses persones des dela perspectiva feminista, ha estat atribuïthistòricament a les dones, s’ha associata l’esfera del privat i el gratuït, i ha es-tat infravalorat i fins i tot invisibilitzat

socialment. Per tot això, per a una acciótransformadora de la realitat és impres-cindible visibilitzar tot el treball no as-salariat que és útil socialment, reorga-nitzar el sistema de cura a les personesde manera que adquireixi un caràctercentral en l’organització social i siguiatès d’una manera més corresponsable.Més encara si es té en compte que quanes parla del repartiment de les curess’està al·ludint a la manera com les so-cietats reparteixen i organitzen el soste-niment de la vida humana.59

4.5. Crisi ecològica, crítica productivista i algunes alternativesfinalment, a tots els vessants de la crisieconòmica ja indicats, cal afegir-hi lapressió creixent que s’exerceix sobre elcontrol dels recursos naturals. Podemconsiderar que la crisi econòmica i lacrisi ecològica i climàtica estan íntima-ment entrellaçades i tenen nombrosospunts en comú, la qual cosa ens du a as-senyalar una sèrie de qüestions.60

En primer lloc, i com hem dit,61 dinsel capitalisme i el pensament econòmicmainstream s’equipara sovint el con-cepte de valor al de preu. En fer aques-ta operació, i per no poder-se expressaren termes monetaris, s’invisibilitzenmultitud de processos ambientals fona-mentals per al sosteniment de la vidahumana, alhora que també es fan invisi-bles tots aquells efectes externs negatiusdel creixement econòmic sobre el mediambient que es tradueixen en la des-trucció dels recursos naturals i en la de-gradació del medi.62 De la mateixa ma-nera, dins d’aquesta lògica, la produccióno es lliga a la satisfacció de necessitats

24

humanes, sinó a incrementar agregatsmonetaris que produeixin beneficis acurt termini, sense tenir en consideracióels elements de destrucció que puguindur associats.

Així, es parteix d’una falsa premis-sa: el creixement sense límits és possi-ble. I amb això sorgeix un conflicte en-tre els límits materials i humans de laterra, i el seu caràcter de sistema tancati de regeneració constant de cicles nomercantilitzables que presenta, i les pre-tensions d’un sistema econòmic que ne-cessita extreure materials, fabricar co-ses, consumir energia i generar residusinevitablement, per a créixer. D’aquíque cada vegada més veus critiquin elproductivisme i el creixement il·limitat,perquè, a més, crea la sensació que totes pot fabricar infinitament, mentre eldeteriorament ecològic es fa cada vega-da més patent.

Davant d’aquesta visió, una de lesnocions que més debat ha generat dinsdels moviments socials és la del decrei-xement. Més que un paradigma definito una teoria econòmica, el decreixementés una noció provocadora que qüestio-na la lògica productivista del sistema iproposa un canvi cultural: trencar ambla idea que més es sempre millor, enconsiderar que la felicitat de les perso-nes no depèn de tenir una renda i un con-sum més grans. Des d’aquest corrent es

considera que les societats enriquideshan de reorientar de forma progressivael model productiu cap a la sobrietat il’adequació amb els límits ecològics delplaneta, alhora que s’invita a la partici-pació i creació d’iniciatives comunità-ries que promoguin aquest canvi. Enaquest sentit, el decreixement aposta percentralitzar i mobilitzar els recursoscol·lectius en aquelles iniciatives quecobreixin necessitats socials (com lamo bilitat sostenible o la cura); es buscaafavorir l’economia real i local, apostarper la creació d’ocupació en sectors comles energies renovables, l’economia so-cial o l’agricultura ecològica, i decréi-xer en el consum d’energies fòssils.

Per últim, altres iniciatives que hansorgit davant aquest escenari de crisiecològica són el moviment en transició,que busca fer front al desafiament delcanvi climàtic i la crisi del petroli,63 ol’anomenada economia del bé comú,que busca establir indicadors relacio-nats amb la sostenibilitat o la justícia so-cial, per premiar o penalitzar les empre-ses que compleixin amb aquests criteriso no. També en països com l’Equador obolívia hi trobem el concepte del «bonviure»64, que, inspirat en la cosmovisiódels pobles andins originaris, buscatrencar amb el paradigma desenvolupis-ta i establir un altre marc de relacionsentre l’ésser humà i la naturalesa.

25

Dins d’aquest nou cicle, és importantsubratllar el paper que poden tenir elsmoviments socials en xarxa, els qualscomparteixen formes d’organització imobilització, més horitzontals i col·lec-tives, així com el contingut d’una partde les seves reivindicacions: democrà-cia i justícia social. En un context en quèaltres actors socials i polítics com elspartits pateixen un profund descrèdit social, el paper d’aquests movimentssocials pot ser fonamental per diversosmotius.

En primer lloc, perquè és necessari iurgent construir contrapoders a l’àmbitfinancer, en un moment en què la polí-tica està clarament segrestada pels inte-ressos privats. La sincronització de to-

tes aquestes protestes i formes de cons-cienciació i mobilització social podenser crucials en la configuració d’un nourumb per a la política, l’economia i elconjunt de la societat.

En segon lloc, perquè creiem que lacrisi econòmica és el símptoma d’unacrisi molt més profunda: una crisi de ci-vilització provocada per la lògica d’acu -mulació capitalista, en la qual el con-flicte, a diferència d’altres momentshistòrics, no s’expressa ja només entreel capital i el treball assalariat, sinó en-tre els processos d’acumulació del capi-tal i els processos de reproducció de lavida social, entesos d’una manera àm-plia. Així, aspectes com el deteriora-ment de les condicions laborals, la mer-

27

5. CONCLUSIONS

Com hem vist al llarg d’aquestes pàgines, ens trobem en un canvi d’època que està donant lloc a importants transformacions socials, polí-tiques, econòmiques i culturals. Alhora, la ruptura dels consensos quehi havia, la pèrdua de drets socials i laborals, i l’accentuació del procésde polarització social fa que augmenti el malestar social i que assistima un nou cicle de protestes no sols en tot l’Estat, sinó també a escalaglobal.

…I via fora! Que tot està per fer i tot és posible.MIQuEL MARTí I POL

cantilització i les retallades en sanitat,educació o pensions, els desnonaments,o alguns conflictes ecològics sorgits perla privatització i explotació de béns co-muns com l’aigua, les costes o els bos-cos, poden ser vistos com a expressionspalpables d’aquestes dues lògiques con-traposades.

Per altra banda, enmig del debat sobre la necessitat que els movimentssocials optin per vies pragmàtiques(convertir-se en partits polítics, presen-tar-se a eleccions, etc.), creiem que unaprofunda transformació social vindràmés de la ciutadania organitzada i delsprocessos d’empoderament col·lectiu,que de la presa del poder institucional(sense menysvalorar la importància queel marc institucional pot tenir per a obrirnous processos de canvi). O, dit en al-tres paraules: les apostes emancipadoreshan de sorgir sobretot des d’una ciutada -nia que col·lectivament lideri un canvi«des de baix» i construeixi un contra-poder que qüestioni la quotidianitat i,

mitjançant petites pràctiques, l’hege-monia neoliberal imperant.

finalment, tampoc no sembla que sigui possible pensar una alternativa, sino es té en compte tant la gravetat de lacrisi ecològica i la seva interrelació ambel model econòmic, com les demandesde més democràcia, més horitzontalitati més participació que fa la societat civil.

Així, doncs, davant els qui procla-men que «no hi ha alternativa» al siste-ma capitalista actual, el present quadernha tractat de recollir algunes de les pro-postes formulades pels moviments so-cials. Moltes d’aquestes propostes plan-tegen un canvi profund de paradigma ila superació del model econòmic i pro-ductiu actual. L’existència i posada enpràctica de moltes d’elles posa en relleuno solament que «un altre món és pos-sible», sinó, veritablement, que un altremón és necessari i ja està sent possible,per la qual cosa és important continuarajudant-lo a néixer.

28

1. M. CASTELLS, Redes de indignación y esperan-za, barcelona, Alianza Editorial, 2013.

2. J. SubIRATS, «¿Nuevos movimientos socialespa ra una Europa en crisis?, xI Premiofrancisco Javier de Landaburu universitas,2013. EuRObASK, a: eurobask.org.

3. T. JuDT, El món no se’n surt, barcelona, La Ma -gra na, 2010, p. 53.

4. J. fONTANA, El futuro es un país extraño, barce -lona, Pasado & Presente, 2013, p. 12.

5. Per altra banda, un debat assossegat sobrel’Estat del benestar europeu ens permetriaveure els límits i les contradiccions d’aquestmodel per a entendre que, lluny de ser unaarcàdia de felicitat, el nostre model de desen-volupament social, segons les veus més críti-ques, estava vinculat a les condicions de misè-ria que patien els països de l’hemisferi Sud.

6. J. STIgLITZ, El precio de la desigualdad, Madrid,Taurus, 2012, p. 50.

7. P. KRugMAN, Después de Bush: el fin de los“neo cons” y la hora de los demócratas,barcelona, Editorial Crítica, 2008.

8. D. HARVEy, El “nuevo” imperialismo. Madrid,Akal, 2004.

9. Z. bAuMAN, Daños colaterales. Desigualdadessociales en la era global, Madrid, fondo deCultura Económica, 2011, p. 35-36.

10. A. gORZ, Miserias del presente, riqueza de loposible, buenos Aires, Paidós, 1998.

11. A. ORTEgA, «El regreso de la lucha de clases»,El País, 21-IV-2012.

12. S. gEORgE, El pensamiento secuestrado. Cómola derecha laica y la religiosa se han apode-rado de Estados Unidos, barcelona, Icaria,2007.

13. N. KLEIN, La doctrina del shock. El auge delca pi talismo del desastre, Madrid, Estado ysocie dad, 2007.

14. g. LIPOVETSKy, La era del vacío, barcelona,Anagrama, 2013.

15. Vegeu, entre moltes altres publicacions:AuTORS DIVERSOS, «Desi gual dad y ruptura de

la cohesión social», Dossieres Economistassin Fron teras, núm. 9, 2013.

16. A. REQuENA, «Más desiguales que nunca»,Más desiguales, Eldiario.es, Quadern 2, 2013,p. 30.

17. g. STANDINg, El precariado. Una nueva clasesocial, barcelona, Pasado & Presente, 2012.

18. Càritas, 24-II-2012..19. I. LóPEZ i E. RODRíguEZ, Fin de ciclo. Finan -

cia rización, territorio y sociedad de propieta-rios en la onda larga del capitalismo hispano(1959-2010), Madrid, Traficantes de sueños,2010.

20. O. MATEOS i g. PÉREZ-ALCALÁ, Desigualdad yderechos sociales. Análisis y perspectivas,Madrid, fundación fOESSA, 2013, p. 66.

21. En relació amb la composició, segons dadesdel banc d’Espanya i de l’fMI, l’any 2011 el57,3% del deute espanyol corresponia a gransempreses i bancs, un 20,6% corresponia a fa -mílies (que es repartia de forma desigual atèsque al 10% més ric li correspondria el 64,7%del deute) i només el 19,1% del volum totald’aquest deute pertany al sector públic. Des del’inici de la crisi fins a principis del 2013,l’Estat havia compromès ajudes per a bancs icaixes per més de 180.000 milions d’euros(que suposen el 18,5% del PIb) per desfer-sed’actius tòxics dels seus balanços, pagar partdels seus deutes i efectuar reestructuracionsper guanyar competitivitat.

22. Vegeu informes a: gESTHA o fiscalitat Justa.23. A principis del maig del 2013, l’estimació de

vot acumulada entre ambdós partits tot justsuperava el 60%, xifra històrica si es té encompte que entre tots dos han representathabitualment al voltant del 70 o del 80% delvot estimat. Més cridanera és fins i tot la xifrad’abstenció, que superava en aquesta enques-ta el 50%. PÉREZ ROyO, J., «Desconfianza ymiedo», El País, 25-V-2013.

24. g. MARTíNEZ, CT o la cultura de la transición,barcelona, Debolsillo, 2012.

29

NOTES

25. M. buRAwOy, «A new sociology for new socialmovements», 2013.

26. CASTELLS, Redes de..., p. 212.27. CASTELLS, Redes de..., p. 24.28. CASTELLS, Redes de..., p. 209.29. un dels llibres de moda que critica la ceguesa

en la qual bona part de la societat espanyolavivia instal·lada és el de l’escriptor AntonioMuñOZ MOLINA, Todo lo que era sólido, bar -ce lona, Seix barral, 2013.

30. Les expressions «democràcia de baixa intensi-tat» i «democràcia d’alta intensitat» pertanyena boaventura de Sousa Santos.

31. Á. CALLE, Democracia radical. Entre vínculosy utopías, barcelona, Icaria, 2011.

32. una suggeridora llista d’algunes d’aquestespropostes, així com una anàlisi dels avantatgesi inconvenients que presenten, es pot trobar a:publico.es.

33. La composició del deute espanyol es pot obser-var a: eduardogarzon.net.

34. El volum d’aquestes ajudes, unit a altres fac-tors (interessos del deute i el desplomamentdels ingressos fiscals), explica que el volumtotal de deute públic hagi passat de ser el 36%del PIb, el 2007, a suposar el 84%, el 2012.Tot i així, aquest volum de deute no és signifi-cativament més gran que el d’altres econo-mies.

35. A auditoriadeuda.org.ec s’hi pot trobar mésinformació d’aquesta experiència, com tambéde les conclusions a les quals va arribar l’au-ditoria sobre el deute que es va dur a terme enaquest país.

36. Més informació sobre aquesta iniciativa a lapàgina de la Plataforma Auditoría Ciudadanade la Deuda.

37. Per a conèixer més sobre la noció de deuteil·le gí tim i de deute odiós, sobre l’origen d’a-quests conceptes i sobre l’experiència d’al-guns països al voltant del deute, es recomanaveure el do cumental «Deudocracia». Tambél’entrada de Wiki pe dia sobre deute odiós fauna completa revisió d’aquest concepte alllarg de la història.

38. Vegeu: fiscalitatjusta.cat.39. Dades procedents de l’Observatori de RSC.

Per altra banda, Tax Justice Network calculaen 550.000 milions d’euros els diners proce-

dents d’Espanya que es troben en paradisosfiscals.

40. www.elperiodico.com.41. Declaracions de Mariano Rajoy efectuades el

juny del 2011.42. Per a introduir-se en la noció de béns comuns

recomanem: David bollier (2008), el llibre deJoan Subirats citat en un epígraf anterior i elmonogràfic dedicat a aquesta temàtica de larevista Documentación Social, núm. 165.

43. Es pot recordar aquí la cobla que fa anys elNuevo Mester de Juglaría cantava en el seuromanç de Los Comuneros: «Común ha de serel viento / común ha de ser la tierra / que vuel-va común al pueblo / lo que del pueblo salie-ra».

44. De fet, l’enclosure o tancament de les terrescomunals que es dóna a Anglaterra el seglexVIII és el fenomen que va obligar a migrar ales ciutats bona part de la població rural queno era propietària en perdre el control sobreels seus mitjans de producció en allò que Marxva identificar com l’«acumulació originària».bo na part d’aquesta població va constituir lamà d’obra que, treballant en condicions pau-pèrrimes, està en l’origen de la RevolucióIndustrial.

45. E. OSTROM, El gobierno de los bienes comu-nes. La evolución de las instituciones deacción colectiva, México, Siglo xxI, 2011.

46. una completíssima llista d’iniciatives que vanen aquesta direcció i que en major o menormesura es basen en aquest paradigma es pottrobar a: viveroiniciativasciudadanas.net. Laquan titat d’iniciatives que recull aquesta pàgi-na dóna una idea de la potència que enclou elparadigma del procomú i les possibilitats ques’obren gràcies a Internet.

47. una explicació més àmplia de la sobirania alimentària i el seu sentit es pot trobar a:L’hora de la sobirania alimentària. un didàcticdocument sobre com promoure la sobiraniaalimentària en deu principis es pot trobar a:Consumir sobirania alimentària: deu principis.

48. Més informació en els diferents números de larevista Soberanía Alimentaria.

49. Dades procedents de l’Eurostat. una compara-ció dels salaris mínims de diferents països espot trobar a salariominimo.es.

30

50. Notícia publicada a: vozpopuli.com.51. Així, un empleat mitjà d’una gran companyia

espanyola hauria de treballar fins a vuit dies el2012 per a igualar la xifra obtinguda pel seu con -seller delegat en una hora (594 € de mitjana).

52. Es pot veure la notícia a: eldiario.es.53. La jornada laboral de vuit hores és una reivin-

dicació que es va obtenir a inicis del segle xx

i que tot just s’ha modificat des d’aleshores.Aquesta situació contrasta amb l’enorme aug-ment de la productivitat que s’ha donat duranttot aquest temps i que ha afavorit el procésd’acumulació.

54. La proposta està desenvolupada a NEw ECO NO -MICS fOuNDATION, 21 horas. Una semana la -bo ral más corta para prosperar en el sigloXXI, barcelona, Icaria, 2012.

55. Es pot trobar més informació d’aquesta inicia-tiva a: konsumoresponsable.coop.

56. Seguim aquí les principals idees proposades aRAVENTóS, «Por qué urge una renta básica enplena crisis», Alternativas económicas, nº 3,2013, p. 40-41. Per motius d’espai només espresenta la proposta, si bé a redrentabasica.orgs’hi pot trobar molta informació.

57. Vegeu: rendagarantidaciutadana.net.58. Es pot entendre per «treball de cura» el conjunt

d’activitats que s’han de dur a terme per aprosseguir, reparar i mantenir-nos. Dins d’a-questa categoria s’inclourien aspectes tanamplis com l’alimentació, la higiene, l’educa-ció, la socialització o els afectes, entre altres.

59. Dins l’abundant literatura que en els últimsanys s’ha produït sobre aquesta qüestió podemdestacar entre molts altres: CARRASCO, bOR -DE RíAS I TORNS (EDS.), El trabajo de cuidados.Historia, teoría y políticas, Madrid, La Cata -rata, 2011. O el monogràfic que la Revista deEconomía Crítica va dedicar a l’economia dela cura.

60. Per a rastrejar i aprofundir en el vincle entreambdues crisis, recomanem l’interessantíssimllibre: J. M. NAREDO, Raíces económicas deldeterioro ecológico y social. Más allá de losdogmas, Madrid, Siglo xxI, 2006.

61. D’aquí que en l’ecofeminisme s’estableixinparal·lelismes i sinergies entre les raons queexpliquen la subordinació de les dones respec-te als homes en el patriarcat i la dominació aquè l’ésser humà sotmet la naturalesa. Desd’aquesta perspectiva es considera que amb-dues formes de dominació estan originadesper la lògica d’acumulació de la forma de pro-ducció capitalista i la manera com s’invisibi-litza i no valora un conjunt de processossocials fonamentals per a la reproducció de lavida social.

62. Per a entendre aquesta idea només hem de teniren compte els elements que se sumen i no sesumen dins d’un indicador com el PIb, quesuposadament mesura la riquesa d’un país.Dins d’aquest indicador, un ús més del grantransport públic suma menys que la produccióautomobilística, o la salut no hi és sumada,mentre que el negoci farmacèutic sí.

63. El moviment en transició busca organitzar elsrecursos comunitaris en benefici de la col·lec-tivitat per donar resposta en l’àmbit local aldesafiament que suposa la dependència delscombustibles fòssils i la seva creixent escasse-tat.

64. Sumak Kaway (traduït com a bon viure) és unanoció present en diferents ètnies de l’àreaandina que promou unes relacions més soste-nibles amb la natura i que pretén ser una alter-nativa al model desenvolupista del «viuremillor». En podeu trobar més informació a A.ACOSTA, El Buen Vivir. Sumak Kaway, unaoportunidad para imaginar otros mundos,bar celona, Icaria, 2013.

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

1. El quadern fa una anàlisi del context actual caracteritzat per la ruptura de doscontractes socials. Estàs d’acord amb aquesta lectura que es fa de la realitat?¿Estàs d’acord amb l’afirmació que, més que en una època de canvis, estemen un canvi d'època? Quins canvis creus que s’han produït a partir de l’emer-gència de moviments socials com el 15-M? Quines creus que han estat lesprincipals consecucions dels moviments socials? I les seves limitacions?Quins vincles hi ha entre la política més institucional i els moviments socials?

2. En el quadern s’apunten algunes propostes i alternatives a la situació imperant.Quina viabilitat creus que tenen aquestes propostes en el context actual?Quins eixos entre els presentats et semblen més rellevants? Quines altres pro-postes que no s’esmenten en el quadern destacaries en la consecució d’a-quest «altre món possible»?Què creus que pot tenir un paper predominant per a afavorir un canvi social: eltreball fet des de sota pels moviments socials i altres actors o els canvis quees poden donar en l’àmbit institucional?

3. Algunes qüestions en clau evangèlica: com creus que poden situar-se els cris-tians davant d’aquest canvi d’època que s’està vivint? Quin creus que ha deser el seu paper? Quines relacions veus entre fe i compromís sociopolític?I d’una manera més concreta, què pot aportar l’espiritualitat cristiana al treballque fan els moviments socials? I què creus que poden aprendre els cristiansdel treball que es fan els diferents moviments socials relacionats amb la justí-cia social, l’ecologisme o el feminisme?

32