Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

COMENTARIDETEXT HYPERBODIES TOWARDSANE-MOTIVEARCHITECTUREKAS OOSTERHUIS

Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41

L’arquitectura de l’oficina difigda per l’Oostehuis te com a major valor la seva capacitat de proposar sense vergonya, sense complexes, una architectura que en conceptes racionalistes es podria titllar d’absurda. Aquest intent, independentment de que es consideri fructífer o no, ho és pel propi fet de voler significar un intent de trencament amb la tosuda forma d’abordar els exercicis d’arquitectura dels nostres temps.

Per aquest mateix afany a una entrevista va arribar a assegurar que en efecte ells a la seva oficina feien “Naus espaials”.

Aquesta idea seguida de forma conciensuda no és ni molt menys ridícula;El que es proposa en aquesta “tesi única” és exactament això, poder alienar a l’usuari i al dissenyador de les preconcepcions formals en que es/ens troven encasellats. Els recursos formals provinent de la natura, de la cultura social, dels métodes constructius i dels tractats de disseny ja no s’accepten com a base pel disseny arquítectónic, en canvi s’enfoca aquest procés d’una forma podriem dir agossarada envers un recurs que no resulta socioculturalment gens intuitiu; el món inmaterial de la informàtica.

La modelització informàtica dels paràmetres aporta a les formes de l’edifici una certa manca de gravetat, allà al mig dels complexes programes de modelació es troba al buit, un buit espaial i referencial, més dir, un buit anhelat i buscat... Les formes en aquest suport sorgeixen com poden arribar a sorgir a l’escultura, amb un grau de control paradógicament infinit i acurat però extensament expressiu i de difícil previsió. Estarem doncs sens dubte en contacte amb quelcom no-humà; l’edifici que es proposa serà aleshores una veritable entrada en contacte amb quelcom incómode i intrigant, tal com s’enten seria el contacte amb una nau espaial...

Aquesta fe absoluta en l’avenç és una temptativa per incorporar de forma inalienable els recursos i realitats de la societat moderna i la futura al “nou edifici”. És una fe com la dels primers racionalistes cap a la modernitat industrial, una fascinació per una fase nouvinguda que amenaça amb prendre el control de la vida quotidiana. Quan a l’oficina es fan models inútils que estudien la forma per la forma, on l’activitat resideix a la mateixa recerca permig dels nous recursos, es fa un elogi “ignorant” però no gens hipócrita a aquesta realitat superficial.

A aquesta societat futura conceptes com a software i hardware passen a ser també definidors del teixit urbà en que ens haurem de moure:

Els edificis hauran, segons aquesta utopia ultra-tecnológica, d’assumir el paper d’unitats d’intercanvi a un nivell informatiu. Noves capes d’informació s’hi injecten i la funció d’aquest no es limita només a acollir els individus d’una forma estàtica sino rebre aquets fluxe d’infromació i procesar-ho per projectar variacions palpables. En un entorn urbà tal (New Babylon) els espais i els seus continguts es transmuten, aleshores un mateix lloc serà susceptible de canviar fins a la seva absoluta transformació pels mateixos mitjans posats a l’abast de l’edifici-hardware. Aquesta relació inputs - outputs serà doncs una altra froma de descriure i entendre un entorn que manca un altre cop i ara de forma definitiva, de cap referència espaial i cultural.

D’aquesta afirmació ens ve infinitats d’interrogants, com ara la capacitat de l’ésser humà per adaptar-se a un entorn que sembla haver-se ensinistrat expressament per torturar-lo i fer-li perdre tota referència, referències de les quals ens nodrim per desenvolupar la nostra quotidianitat de forma exitosa...

D’aquest “atemptat” a les formes d’entendre la societat actual es segueix podent extreure punts de vista interesants sobre com ens podriem aproximar als nous conceptes que ja hi són i dels que tard o d’hora ens haurem de responsabilitzar. Una de les idees interessants d’aquest assaig és la possibilitat d’ampliar els idividus en contacte amb la “massa canviant” del porcés de disseny. A aquest grup s’incorporaran analistes informàtics, economistes, dissenyadors gràfics, programadors, xarxes d’informació, etc. Aquest brou de conceptes haurà de ser resolt per una única interface que a temps real ho traduirà a variacions a l’edifici... Aquest disseny “hipercolaboratiu” és possible gràcies a la renuncia de l’arquitecte com a formalitzador de l’edifici, ja que aquesta feina estarà majoritàriament a les mans d’aquets elogiats emcanismes de moldatge 3d i l’arquitecte intervendrà per assegurar-se que els continguts d’us en tant que edifici-hardware hi apareguin intactes. No obstant la capacitat d’encaminar certs factors del metabolisme informàtic segueix existint i la promesa de substituir les referències culturals per personals encarnada al concepte d’ “hiperexpressivitat” segueix éssent possible dintre d’aquest sistema multiple.

La necessitat de llençar una publicitat tan vehement del que és un indubtable potencial com ho són les eines informàtiques de cara al disseny tot i ser una mica evident en aquest sentit, pot servir per deixar clar fins a quin punt es poden extendre els límits d’una disciplina com l’arquitectura, un disciplina que sempre ha estat oberta a incorporar aspectes de nous sectors, però que ara amb tota una nova realitat inmaterial a l’abast sembla que ha de posar en crisi les bases que ha seguit fins ara. El rerefons en l’educació de l’autor l’obliga d’alguna forma a produïr aquesta mena de “fulletons propagandístics” que serveixin com a inici de discucions i en aquest aspecte per mitjà de caricaturitzacions de certes possibilitats produir veritables valors.

Com a conclusió personal ens hem de quedar amb aquesta visió cap al que ha de ser el següent pas per encarar-lo i preveure com ens hi enfrontarem, amb preguntar-nos quin paper ha de jugar la nostra professió en un món canviant i on apareixen uns factors molt importants amb una vida molt curta que tot i així han produït grans efectes, ens hem de poder plantejar com els recrusos actuals (sense anar al extrem que es pren com a crida) es poden incorporar en equilibri amb les bases històriques i recursos tradicionals de l’arquitectura.