NOTA : Si voleu rebre l’Aixada al vostre correu electrònic o patrocinar-la, envieu-nos la petició a laixada@yahoo.es

Editorial Cèlia Amorós i Mas . Mar Amorós i Mas . Berta Asens i Moragas . Joan Banús i Masdeu

Les solucions a l’Aixada 9

Cost 1€

Endevina

La solució la podeu buscar al proper butlletí.

És una pedra, quina novetat !!!! una pedra a Pradell.... però, no n’és una qualsevol.

Coordina l’Associació d’Excursionisme i Coneixença de l’Entorn de Pradell

12 1

Link d’accés a la Biblioteca Nacional de Catalunya: http://www.bnc.cat/

Les dites

PRADELL, AGOST 2010

L’AIXADA 10Edició trimestral

5 928 346 71

6 837 192 54

4 716 258 39

4 237 169 85

9 758 423 61

1 869 532 47

2 691 583 47

5 384 971 26

7 143 625 98

Rosa Gairal i Llaveria. Cristina Sanvisens i Cabré. Xavier Vaqué i Piñol . Gemma Pizarroso

El CENTRE DE LECTURA “XAVIER AMOROS” organitza un concurs per escollir el logo del Centre

Cal tenir en compte:• Tamany quartilla.• Reseguit amb rotulador negre.• Ha de dir: Centre de Lectura “Xavier Amoros”• Poden participar-hi totes les edats.• Presentació fins el 31 d’agost.• Entregar-lo a l’Ajuntament o a la bústia.• Es farà exposició pública l’11 de setembre i una votació popular.

GRÀCIES PER PARTICIPAR!!!!

Dites utilitzades a PradellTreure foc pels queixals - Enfadar-se moltGuardar-se una poma per a la set - No gastar totalment una cosa per si de cas es necessita en el futurÉsser de pa sucat amb oli - Ésser una cosa de poca importància o fàcil de ferFer-ne cinc cèntims - Explicar de forma breu alguna cosa.Agafar amb els pixats al ventre - Agafar d’imprevist. Fer alguna cosa a corre-cuitaNo tenir pèls a la llengua - Dir les coses clares i sense cap embutArribar i moldre - Aconseguir ràpidament el que es vol.Estar com un llum - Estar sonatTreure’s la son de les orelles - Espavilar-seTenir la paella pel mànec - Poder fer i desfer segons la pròpia voluntatSortir amb un ciri trencat - Dir alguna cosa fóra de llocEstar amb l’ai al cor - Estar patint per alguna cosaPosar fil a l’agulla - Començar a fer alguna cosaQuè sap el gat de fer culleres si no ha estat mai cullerer - Voler fer coses que no se saben fer.Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla - Per tenir estalvis de vell, cal haver treballat de jove

Anar-se’n a Can Pistraus - Acabar malament, fracassar

Dites d’estiuA l’estiu tota cuca viu A l’estiu, els marges pasten Per Santa Magdalena la avellana plena i per Sant Miquel el pa puja al celDe Nadal a Sant Joan va mig anyLa nit de Sant Joan, la més curta de l’anyUna flor no fa estiu ni dues primaveraQui parla mal de l’estiu no sap el que diu.A l’agost a les set ja és fosc

4

1

2 6

4

7

3

7

3

69 8

1

9 57

7

85

5

1

69

2

La solució a l’endevina de l’anterior Aixada és: La paret de Cal Just pel C/ dels Vellets

Amb aquesta nova edició de l’Aixada tots estem d’enhorabona: celebrem LES NOCES D’ESTANY (no per número d’anys però si per impressions), i com és habitual en aquests aconteixements festius us convidem a un suculent banquet, si bé aquest cop hem substituït l’aperitiu, la carn o peix, el sorbet i el pastís per un menú format per notícies, curiositats, fotografies i entreteniments, tot plegat, elaborat dins la cuina de casa nostra, amb les mateixes ganes d’innovar i de sorprendre-us de sempre. Us animem doncs a fer-hi un tastet !!

Concurs de logo

Pradell és notíciaArticle publicat el 10 de juliol de 2010 al DIARI DEL PRIORAT Cultura i totxos

En aquest país nostre, acostumem a confondre les polítiques culturals (i pos-siblement, de tota mena) amb les polítiques urbanístiques. M’explico: quan parlem de política cultural, pensem en totxos i matxembrats, en grans infra-estructures, en edificis lluents on representar-hi teatre o fer-hi cine o posar-hi llibres o el que convingui. Poques vegades, però, en parlar de política cultural, parlem de grups, de companyies, de persones, d’idees, de projectes, de la gent que, al cap i a la fi, impulsa les iniciatives culturals que, portades a la pràctica, ens acaben fent més feliços, més cultes, més civilitzats, més el que sigui.

Per això, el país és ple d’ajuntaments que somien en tenir un teatre o un au-ditori confiats que, un cop hi hagi la infraestructura, l’activitat cultural sorgirà com per art de màgia, com per generació espontània, cosa que no sempre succeeix.

En Veu Alta, i amb les orelles esmolades

El dia 2 de juliol, el primer divendres del primer cap de setmana realment d’estiu, poc abans de mitjanit, una mena de processó nocturna amb llu-metes en una mà i una poma per la set a l’altra, s’enfilava pel camí que, des de Pradell de la Teixeta, mena a la Cova del Rector.

O, dit d’una altra manera, una colla de gent delerosa d’històries i contalles, sense encomanar-se a cap rector ni a cap bruixot, va decidir respondre a la crida que, des de Pradell, i en veu alta, es va fer a la comarca sencera convidant-la a participar en una iniciativa engrescadora i singular.

I, per això, aquella colla de gent anàvem mig rient i mig procurant no en-sopegar, muntanya amunt, fins a la cova on ens esperava un personatge curiós, amb barret i samarreta negra, que no era pas rector, però tenia alguna cosa de predicador. Vam riure i vam xalar, asseguts per terra, en un espai usurpat a ratapinyades i altres bestioles.

I, com a cuques de llum estranyes, vam tornar a desfilar per aquells en-dorrials, quan el divendres ja era dissabte, fins als respectius caus. Dúiem tots un regust de poma a la boca i de rialles a les orelles.

Aquesta va ser només una de les activitats que estaven programades en el festival “ En Veu Alta” (EVA), promogut pel Centre de Lectura Xavier Amorós i l’ajuntament de Pradell de la Teixeta. Un festival de narrativa oral adreçada a tothom, petits i grans, com sempre ha estat això d’explicar històries, i com està bé que pugui seguir sent.

Durant 4 dies, el poble ( i el seu terme, coves incloses) va ser escenari i protagonista d’històries de tota mena, com un llibre de contes i rondalles

FESTIVAL EN VEU ALTAde l’1 al 4 de juliol

Dit això, festivals com el celebrat a Pradell de la Teixeta el cap de setmana passat (Festival en Veu Alta, EVA) evidencia, fins a quin punt, hi ha llocs on les cases es comencen per fonaments, de manera sen-sata però, alhora, ambiciosa. Perquè més enllà que a Pradell no hi hagi un teatre fet de totxos, el nivell artístic d’aquells narradors i actors que han passat per la piscina o les places de Pradell ha estat digne d’excepció, com poques vegades hem vist en una comarca com la nostra. Des de Màrius Serra als Comediants. Des de narradors com Albert Estengre o Jordina Biosca. O figures com Juanán Rodríguez i el seu “Sexo en el paraíso”, que va fer petar de riure la gent que omplia la cova del rector, al mig del terme, de nit, tard. Ras i curt, el programa ha estat excepcional tot i que al poble no hi hagi ni un sol teló que aixecar.

Vull dir que la vitalitat cultural dels pobles hauria de mesurar-se més enllà de les infraestructures oficials que, lògicament, benvingudes siguin . Però la Cultura quan té sentit pot obrir-se pas en un garatge o fins i tot al ras, i els totxos (si és que han de venir) ja vindran.

Toni Orensanz

gegant, amb personatges animats i amb lectors barrejats amb els protagonistes de les històries que uns i altres explicaven i represen-taven.

Aquest festival , aquesta iniciativa interessant i engrescadors, ence-ta un camí que esperem que en properes ocasions i convocatòries pugui congregar encara més gent fent processons i desfilades per camins i carrers. I que animi a contadors i oïdors a fer reviure la rique-sa de la narrativa oral que per aquests pobles nostres s’amaga en ce-llers, esgorfes i racons diversos. Us faríeu creus del fato que hi ha!

Roser Vernet

Article publicat el 10 de juliol de 2010 al DIARI DEL PRIORAT

2

La meva història

11

M’agradaria felicitar a tots els que fan possible aquesta revista,i agrair el seu esforç. Moltes coses, si no s’expliquen a les noves generacions s’acaben perden. També retre un homenatge a totes les persones de Pradell que ja no són entre nosaltres, però, segueixen estan al nostre record.Així, doncs, intentaré explicar quines coses fèiem els nois de Pradell ja fa uns quants anys, dic nois perquè encara que costi d’entendre als joves d’avui , els nois i les noies d’aquella època no fèiem gaires coses junts ja que teníem el col·legi de nois i de noies ben separat.Em dic Ramon i sóc de cal Sarroca, la gent del poble em coneix per Ramonet, i les coses que fèiem quan érem petits no tenen res a veure amb les que fan ara els nens i els joves. Un joc que jugàvem consistia en fer corre la rodanxa, un cèrcol metàl·lic que el fèiem corre amb un ganxo, i en fèiem carreres pel poble. També anàvem a fer casetes a les eres: casetes de pedra seca amb teulada i tot, on normalment hi amagàvem el paquet de tabac celtes o peninsulars. A les eres també jugàvem a futbol.A les cases no hi havia aigua corrent, per la qual cosa, s’havia d’ anar a buscar l’aigua a la Font, on els animals portaven uns estris per posar les càntires que es deien argadells, a vegades s’havia de fer cua.Al poble hi havien dos pastors que tenien ramats de cabres, un li deien Joan Quinto i tenia el corral als Vellets. L’altre li deien “Jaiet”, i tenia el corral al cap davall del poble. Quan arribaven les cabres era molt bonic, i tothom, anava a buscar la llet amb unes lleteres d’alumini que li donaven al pastor, i allí mateix, munyia la cabra i omplia dita lletera. La llet estava molt bona .També anàvem a la Cova del Rector a explorar galeries, amb pots de llauna i espelmes fèiem uns fanals molt efectius. Al sostre de la cova hi havia un forat que en dèiem “La campana” i ens hi amagàvem a dins . Fèiem guerres, el camp de batalla moltes vegades era el bancal de la granja de ca l’Andreuet, on fèiem dos bàndols i ens tiràvem terrossos que quan impactaven eren com si explotessin, déu n’hi do la punteria que tenien alguns, normalment, si la ferida no era massa grossa ens imposàvem una norma: no dèiem a casa qui t’ho havia fet. A la nit de sant Joan, les batalles de coets eren memorables; el polvorí el teníem a ca l’Esperança, anàvem a comprar trons que petaven com Déu mana, i de vegades fèiem petards casolans; aquella nit els àngels de la guarda havien de fer hores extres.Per carnaval els nois més grans celebraven el Carnestoltes a l’entrada de ca la Fiquènia, després, el passejàvem per tot el poble fent molta gresca.Era molt divertit quan descarregaven un camió de llana davant del sindicat. Feien una muntanya molt alta amb sacs enormes que eren molt tous, per aquest motiu, tots hi pujàvem a dalt i ens hi deixàvem caure redolant. Després, tot ens picava .Me’n recordo que jugàvem a patacons, i que per a nosaltres eren com si fossin diners. Els fèiem amb cartes velles. Una “pe-taca” que era més grossa, valia quatre patacons, i un “patacot”, en valia dos. Jugàvem quasi sempre a les entrades de les cases. Jugàvem, també, al despullat,a la brisca, i al set i mig. Tots portàvem les butxaques plenes de patacons, sobre tot, els qui guanyaven. Fèiem una mena de ballestes que disparaven ganxos de cortina, la munició generalment la trèiem de les cortines de les bo-tiges i d’algunes cases; havíem d’anar a l’aguait que no ens enxampessin.Recordo el respecte que teníem per les persones grans. Quan ens renyava algú pel carrer per alguna cosa, aguantàvem l’esbroncada sense protestar. No recordo ningú que contestés malament a una persona gran, quasi sempre s’acabava amb un: “ ...i si no li diré a ton pare,” i allò era el pitjor que et podia passar.També recordo quan hi havia cine , després de dinar corríem a la plaça per veure els títols de les pel·lícules que hi havia anotades a la pissarra. Quan n’hi havia una de l’oest era una festa. A la mitja part aprofitàvem per anar al cafè, a l’estanc o a ca l ’Esperança a comprar gelats o llaminadures. Mentre feien el NODO el Jaume Ramundo amb la moto portava la pel·lícula que era en un sac enorme per canviar-la a un altre poble. El cafè sempre estava ple de gent i hi havia tant de fum que sem-blava boira. Al cafè, hi havia una màquina que quan tiraves deu cèntims, sortia un rajolinet de gasolina, era per carregar els encenedors.Una temporada ens va donar per explorar coves, hi vam trobar-ne una, “La cova dels esperits”, prop del llac filipí, que era un toll de barranc en el qual ens hi banyàvem. Bé doncs, en aquella cova hi havia un enterrament prehistòric, i anàvem a l’escola amb queixals i peces de collaret fetes d’os. El mestre ens va interrogar d’on ho havíem tret i el portàrem fins a la cova. Ben aviat va vindre l’equip del Dr. Vilaseca que era un eminent antropòleg de Reus, i en aquella zona van trobar-hi més enterraments, i en sostragueren moltes més peces. S’hi van estar molt de temps fent excavacions i les peces més importants que van trobar se les endugueren al museu Doctor Vilaseca de Reus.L’escorxador el tinc molt present a la memòria. Qui matava era el Pepito Cantó. Portaven el porc com podien des de la plaça, i l’esquarteraven amb un tall al coll. Aquelles bèsties feien uns crits esgarrifosos i peculiars, jo molts dies em despertava amb aquells gemecs. L’entrada de cal “Remigio”, era enorme i ens hi deixava jugar a tots els nens i nenes del poble. Tenia un pollí, una cria de ruc, i ens deixava portar-lo l’abeurador, tot allò era una festa.En un altre temps recordo que al forn hi va haver un mico petit que tothom anava a veure.La Setmana Santa era un temps molt especial per tots els nens. Sortíem pels carres del poble a tocar les matraques i carraus, fent tres tocs per anar a missa. També celebràvem el sal i ou amb mossèn Joan, que era anar a beneir totes les cases; portant un cabàs per posar tot el que ens donaven: diners ,ous, pastes ,etc. Després fèiem una excursió a la Font encantada , que durava tot el dia, i ens ho passàvem molt bé.Per Corpus a la Plaça de l’Església es feia una catifa de flors molt gran, dies abans, tots els nois i noies anàvem a buscar flors i fulles de tots els colors, i tothom ajudava a fer-la.Teníem un lloc on ens reuníem tots els nois, era l’entrada de l’abadia, i hi havia dies que no s’hi cabia, ho passàvem bé pel simple fet d’estar junts i dir bestieses; les noies passaven corrents perquè sempre els hi gastàvem alguna broma. Tots els

Diari d’una forasteraUna mirada ràpida a tot el que ens envolta potser ens portaria a veure només les diferències que existeixen entre cultures, països, pobles, famílies i persones, però ben segur que hi ha més lligams entre tots nosaltres dels que ens sembla.

Els contes, el plaer d’escoltar una història podríem dir que es troba en els nostres gens -llegir, veure una pel.lícula, les anèc-dotes de la vida quotidiana-. La humanitat sempre ha explicat i ha cantat els seus amors, guerres i mites.

El mot literatura prové del terme llatí “littera”, que vol dir lletra, però en realitat és el món oral l’origen de la nostra cultura escrita, ja que durant milers d’anys no van existir les lletres.

Ens podem imaginar un foc a terra i veus que acompanyen, vibren, riuen o ploren amb les oscil.lacions de les flames. Coves primitives, cases, castells,.... o simplement els estels serien els escenaris d’aquest procés boca-orella....

Pensem en els joglars, trobadors amb aquella prodigiosa memòria que recitaven llargues tirades de versos farcides de tots els recursos orals que seduïen la seva audiència.

Després, amb l’escriptura, ja van venir els reculls de contes del món conegut tant oriental com occidental, era un llegat comú que constantment es refeia, canviava, amb diferents versions d’una mateixa narració, no existia la propietat intel.lectual, era un bé compartit per tothom i al qual tots tenien accés.

La petita il.luminació del dia podia fer que alguna de les poques persones que dominaven la lectura, llegissin als altres algun capítol i al final sempre quedaria la recompensa de “continuarà”.

Aquest esperit col.lectiu es va viure, es va sentir i respirar a Pradell, el meu poble d’acollida, al llarg d’aquests dies de contes i el títol d’”EVA” – En Veu Alta- de les jornades, veritablement enllaça amb aquell origen oral de la nostra història i cultura, marcat pel ritme, la melodia i cadència de les frases i les paraules interiors.

Lourdes Piñeiro

Molt sovint associem la paraula ‘tiet’ o ‘tieta’ a una cosa avo-rrida, de compromís, rascumideta, carrinclona, carca. Res a veure amb el tiet, el meu tiet, el nostre tiet, el que es va fer dir així perquè ‘Josep Maria’ era una cosa massa complicada per unes nebodetes que no aixecaven dos pams de terra... Hi havia pressa per crear un vincle... un vincle que naixia quan vam poder pronunciar aquest meravellós monosíl·lab i que va marcar les nostres vides... Sense ell, i em surt en castellà, otro gallo nos hubiera cantado. Molts ja ho sabeu...

El tiet era la festa. Us podeu imaginar què és tenir un tiet solter que es dedica a ser guionista de programes infantils i que et porta a totes les mogudes del món dels nens que es couen a la ciutat i fora de la ciutat? A més a més, era tan alt, tan guapo, tan tiet, tan tan... com podia ser que li pre-ocupés ser ‘calvo’? Si no podia ser d’una altra manera! Si ell era el millor! La única cosa que em feia rabiar és que quan m’agafava de la maneta per anar a algun lloc, ell caminava, però jo, per seguir-li el ritme, havia de córrer!

Tinc tants records de felicitat de quan era petita associats a ell!

Si venia a casa al vespre, de sorpresa, ens començava a fer tombarelles a l’aire sota la queixa de la meva mare... no les esveris, que és hora d’anar a dormir... I ens esverava! I tant que ens esverava!!!

Com que els caps de setmana marxàvem a Pradell, es va encarregar de regalar-nos una tele, (una petiteta en blanc i negre, de color vermell amb només dos botons, que encara roda per algun racó de casa la mare) perquè no ens per-déssim, els dissabtes al matí, Terra d’escudella, Quitxalla, Tripijocs... i tots els que van venir després. I la cita matuti-na dels dissabtes era tot un ritual que passava en pijama... l’esmorzar... la cadireta de fusta petita vora el foc, la tele i....

Comiat tietcom podia ser que el meu tiet s’hagués inventat una cosa tan divertida?, aquella nena que es menjava els discs i que en tocar-se els colzes, els feia sonar?

Ens vam anar fent grans... i el tiet també va ser el conciliador familiar quan van aparèixer els primers i segons i tercers con-flictes d’adolescència... Recordo que tot era molt més fàcil quan hi era... i que quasi sempre, si la solució passava per les seves mans, era o ens semblava, satisfactòria.

I ens vam anar fent més grans... i un dia ens va presentar la Roser... I jo (ella encara se’n recorda...), em vaig tirar un so-par sencer escrutant-la amb la mirada... Qui era aquella noia que vestia i es pentinava d’una forma tan original i que era la nòvia del meu tiet?

I després van venir la Carla i l’Alzira, i després va venir l’Anna... i érem felices de tenir cosines... Per fí!!! Per fí el món dels co-sins deixava de ser-nos una cosa absolutament desconegu-da. I sempre pensava, quina sort que tenen aquestes nenes de tenir un pare com el meu tiet...

I ens vam anar fent grans, i vam anar fent el nostre camí... i el tiet seguia sent el referent... un savi, l’ànima de les trobades familiars, un excel·lent conseller, un bromista compulsiu, un optimista empedernit, la generositat en persona, algú excep-cional, un fora de sèrie.

Sento una gran pèrdua... però li vull donar la volta... Ara ma-teix he trobat la nota que m’ha deixat l’Albert, que se n’ha anat amb el Quim,... on em diu: ‘pensa que tot el que ens passa és vida, amb majúscules, a vegades una de cal i a vegades una de arena, però vida i amor. I som afortunats de poder sentir aquest amor que ara ens fa plorar i demà riure’.

Vull pensar en la sort que he tingut de tenir un tiet com ell, i vull pensar en la part d’ell que s’endurà el Quim perquè part de la seva persona, la porto a dintre... T’estimo, tiet.

Sandra Blanch Vidal

310

S’obre camí, la vidai es tanca, de sobte,quan la mortentra amb ses dentsesmolades i arrenca sense escrúpols l’arrel que ens fa créixer.

Desafiem un món complex,que embolcalla la nostra vida,i ens duu pel fràgil reflexde les ombres, dels fluxospantanosos que ens arrosseguenper profunditats insalvables.

Tenim l’esperança de viuremolt temps, a la closca d’un món, que s’escarda;som pols que el vent ranci transporta cap a llocs concrets,quan el cos és ben mort,i el plor inunda els llaçosinfranquejables.

Judith ens has deixatel cor ple de llàgrimes, la teva malaltia ens ha sorprès,més encara, eres frescacom la rosada, i la mort se t’ha endutsense consentimenti amb molt de dolor.

Recordo quan varem ferla Primera Comunió,que alegres estàvemtots plegats,se’ns desplegava la il•lusióper totes bandes, era el nostre dia,la felicitat dels pares.

Sento moltíssim el que t’ha passat,i recordaré la teva imatge:una noia jove que estimava la vida,per sobre de tot, i que el càncerdespullà com una flor entendrida.

Xavier Vaqué Piñol15-5-2010 Pradell de la Teixeta

Judith

nois sabíem jugar a ping-pong, teníem una taula molt bona i ens hi passàvem molta estona. A vegades fèiem punteria amb l’escopetí del Sr Boada, i anàvem a fer campionats a altres pobles. Però crec que el temps més especial era, sens dubte, el temps de l’avellana. Tot el poble bullia d’activitat, i tots els camins del terme eren plens de gent. A l’avellana hi anava tota la família, i a més, hi havia moltes noies d’altres pobles: Rasquera, Flix i altres. També hi havia un avió, “l’arengader”, que quan passava era l’hora d’esmorzar, i per anar bé , ja havies de tenir el cabàs ple. Tot el dia s’escoltava la ràdio, i per la tarda emetien un programa a la cadena SER que es deia “Elena Francis”, que cada dia l’escoltàvem. La millor hora era, però, la de plegar, tot eren animals carregats de sacs d’avellanes; després venia el millor. Als baixos de l’ajuntament teníem discoteca amb llums de colors i psicodèliques que anaven al compàs de la música. Teníem les cançons més modernes, n’hi havia una que deien que estava prohibida, es deia “Je t’aime...moi non plus”, que només se sentien gemecs i era de la Jane Birkin. Tanmateix sonava “Venus” i “nunca te cases con un ferroviario”, música protesta d’en Serrat, Lluís Llach, Raimon, Joan Baes ,... hi allí ens ho passàvem d’allò més bé. Entremig de l’ avellana arribava SANT MIQUEL, que tothom esperava amb moltes ganes. Venien orquestres molt bones, i un any va vindré en Rudy Ventura que era el millor trompetista del país. A la mitja part del ball, tot el jovent, s’asseia al cafè i cantaven “EL CARRASCAL”. Quan s’acabaven les festes, el dia següent, era el dia del gos. Així vam arribar a finals dels anys seixanta, i moltes coses van començar a canviar molt de pressa: les avellanes anaven a bon preu i el poble s’anava omplint de màquines de cavar: Trust-Pascuali, Lombarghini,...Tothom que podia comprava alguna finca. Els animals es varen canviar per maquinària i remolcs. Per tot el terme es feien passos de carro per arribar a les finques amb les noves màquines i vehicles; només se sentia el soroll dels motors, i al cafè, només es parlava d’ avellanes i llurs màquines de cavar. La gent estava molt animada, i el futur prometia. La consigna era que “ s’havia de ple-gar cent sacs d’avellanes”. Molta gent, també, va posar granges de gallines, i fins hi tot, hi havia una màquina per classificar ous al sindicat. Van començar a aparèixer les primeres herbicides, i els pagesos més vells creien que allò enverinava la terra. Tothom tenia feina i el futur de la pagesia semblava bo. A Falset, mossèn Jaume, va posar en marxa l’escola de Formació Professional, primer a l’abadia, i després, en un col·legi nou als afores de Falset, on allí estudiaven molts nois de la comarca. S’hi estudiava tres rames: mecànica,elèctrica i delineació. Per pri-mera vegada estàvem junts tots els nois dels pobles del Priorat. De Pradell hi anàvem cinc nois. Ens venia a buscar una furgoneta a dos quarts de vuit a cal Benjamí i la Sra. Lola, sempre ens esperava amb el foc encès, i fèiem el recorregut per altres pobles. Els dissabtes, també hi havia classe, i a la tornada ens deixaven al Mas del Maco. Mossèn Jaume, tenia un gos llop enorme que es deia Beca.La majoria de companys d’ aquella època encara conservem bones amistats amb els pobles de la comarca.I així més o menys es va acabar aquella època. Segur que falten moltes coses per explicar, animo a tothom que se’n recordi a explicar-les.Referent a mi, vaig anar a treballar a Tarragona on vaig acabar els estudis a l’ Escola del treball en règim nocturn, i ben aviat vaig començar a treballar en empreses petrolieres que em portaren a conèixer gent molt diversa i de països llunyans, però això, és un altra història. Ramon Amorós Cid

Floració i collitaS’ha de collir quan comença a florir o està florida, se’n cullen els brots tendres i si el que voleu és conservar-la en sec, pengeu-la cap per avall en una habitació airejada i fosca. Quan estigui seca, la esmicolarem i la guardarem en pots hermètics; amb aquest mètode mantindrà les seves propietats durant un any o més.

Propietats-L’orenga afavoreix les digestions i els trastorns digestius, és molt indicat en les pèrdues de gana.-Aplicada fent una pasta directament sobre una petita ferida, és cicatritzant.-En infusió s’utilitza contra la tos, desinfecta les vies respiratòries, és expectorant, especialment en els casos crònics de bron-quitis i asma.-Combat la flatulència i els gasos, és diürètic i sudorífic ja que ajuda a eliminar las toxines de l’organisme.-És un bon tònic que s’utilitza molt en casos d’anèmia.-Externament, en forma d’oli, ungüent o cataplasma, alleugera diverses afeccions com el reumatisme i els dolors articulars.-L’oli de l’orenga és un poderós antioxidant.-Redueix els dolors menstruals, així com el mal de cap i d’estómac.-És una de las plantes més eficaces per combatre l’ insomni, l’estrés, excitacions i l’esgotament nerviós.-Per les seves propietats medicinals fortes, no es recomana a les dones embarassades ni a nens.

Usos culinarisÉs un dels ingredients principals de la cuina catalana i dels boquets d’herbes tipus provençalÉs sobretot l’herba clàssica per a condimentar i adobar carns i guisats.Combina molt bé amb els plats de tomàquet, verdures i amanides vegetals, així com amb la carn a la brasa.Aporta un gust molt fi als estofats, empanades de carn i junt amb l’alfàbrega dóna caràcter als plats de la gastronomia italiana com són la pasta i les pizzes.Uns quants branquillons dins d’una ampolla d’oli o de vinagre transmeten la seva fragància.Indispensable per adobar olives.

Festa Major Sta Magdalena

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Plantes autòctones de Pradell. L’orenga

F.S. Pradell

Foto: Xavier Prous

Foto: Xavier Prous

El porter menys golejat

El millor jugadorX 24 hores de Futbol Sala Priorat organitzat pel Pradell Futbol Sala

Aquesta és la classificació final:1er, Vilaseca2on. Porrera3er. Guiamets4rt. Skuns (Falset)5è. Pradell6è. Casp7è. Mora d’Ebre8è. Flix9è. Scrots ( Falset)10è. Capçanes11è. Reus12è. Valls

Una vegada més tenim un agost molt atrafegat:

*Tallers de tot tipus: Restaurem!!! Com fer sabó? Continuem la maqueta de l’Esglèsia. Com preparem els aliments No faltarà l’ornitológic.*Lectures a la fresca Prepara’t!*Que en penses?... Tertulia. *Prepara’t pel ping-pong!!!! *Coral “ANTISTANA” (Plaça de l’Esglèsia, ens deixarà bocabadats).

NOTA: TOT ES RECORDARÀ PER PREGÓ.AJUNTAMENT DE PRADELL

Viu l’AGOST !!!

ELS NOSTRES CARRERS

4 9

ActivitatsCarrer Soldevila i Travessia Soldevila

I ja era hora que l’associació organitzés una sortida popular no? Això semblava perquè gairebé érem més canalla que adults! A vegades no cal anar gaire lluny per fer una bonica ca-minada. Aquesta vegada va ser La Creu de Santa Càndia, coneguda com el Morral. Xino-xano anàrem fent fins arribar-hi. En allà, els que sempre acaben esgarrinxats pujaren a toc de pito perquè el berenar es feia esperar. La tornada fou més amena cara avall, tot i així se’ns feren ben bé quarts de nou del vespre. Sempre és bonic una caminada vora el poble per apreciar la bellesa del terme.

Foto: Carlos Sanjuan

L’associació de caçadors

El passat dia 1 de maig l’associació de caçadors ens va obse-quiar amb un magnífic porc senglar, col·loquialment dit “jaba-lí”, amb el qual ens vàrem poder llepar els dits. El dia abans tot de dones ja el trossejaven i el posaven en maceració perquè l’endemà al matí només faltés la cocció. Vora les tres de la tarda a Les Escoles s’iniciava la suculenta menjarola en bona companyia, ja que cal dir que érem una bona colla de gent. Tothom quedà tip i satisfet, i no fos prou el jabalí amb vinet i gelat de postres, la Fira del Vi de Falset acabà d’arrodoní la jornada del Dia del Treballador. Així doncs, més motiu per felicitar les dones que el cogueren, i aquells caçadors que l’obsequiaren. Esperem una propera!

El carrer Soldevila neix a continuació del carrer Major i acaba al carrer del Barranquet, o com diem col·loquialment al cap d’avall de la vila, precisament com indica aquest sobrenom el carrer finalitza en el punt més baix del poble.

Fins ben entrada la segona meitat del segle XX el carrer Soldevila a igual que la resta del poble era tot un empedrat, on pe-tjades dels nostres avantpassats, del animals de càrrega i els carros que hi transitaven, havien aconseguit que cada pedra adquirís una forma arrodonida, llisa i polida amb un llustre especial. A mesura que anaven apareixent els cotxes a les cases de Pradell, els carrers van estar sotmesos a uns canvis radicals en el seu paviment; en la primera tongada es van cobrir primer de ciment, més tard de quitrà i finalment, fa pocs anys, s’han combinat una altra vegada les pedres i el ciment

La majoria dels carrers del poble queden tancats en sí mateixos i per tant, no tenen visió al nostre entorn, això no passa al carrer Soldevila que ja en el tram final del carrer Major o sigui abans d’accedir-hi, es visualitza la Mola, la muntanya referent del poble i que a mida que anem baixant pel carrer se’ns mostra més clara i esplèndida, sembla que sempre està alerta als esdeveniments del poble que ens vigila i empara i ens avisa de les inclemències i canvi de temps i, que encara que no és una muntanya ubicada al nostre terme, la sentim i considerem com a nostra.

Amb el pas dels anys i, de mica en mica, les cases tant per dins com per fora han estat reformades completament o parcial-ment. Les façanes que han estat restaurades recentment sempre s’han fet respectant el concepte del que ha de ser una casa de poble, però encara en queden moltes que no han sofert cap modificació, totes elles tenen una característica en comú, que és el color que ha impregnat el sol i l’aire amb el pas del temps i és aquesta empremta que fa identificable un poble del Priorat.

A cal Jaiet, hi vivia la Rosa i el seu fill Luís Jaiet (pastor de cabres), que durant el dia anava a pasturar i al tardet quan arribava amb el ramat, la gent del poble li anava a comprar la llet que mai mesurava, doncs la munyia directament al recipient que cadascú portava i per tant a ull.

La travessia Soldevila és un carrer estret amb poques cases, que surt del carrer Soldevila i va a parar al Barranquet. En aques-ta travessia hi havia Cal Climent i Cala Manresana, les dos cases van ser comprades per mateixa família i ara és una sola casa propietat de Cándido Amador Roses

El carrer Soldevila té un passatge que forma part del mateix carrer i que queda tallat per un pati propietat del Tito i la Fina que abans es deia corral del Toda. Quan encara no hi havia les escoles, ni la plaça dels Vellets ni la del Castell, que es van fer posteriorment, la canalla del poble anava a jugar a la Plaça de l’Església o en aquest corral, que era una esplanada que els facilitava el joc, ja que, no molestaven ni eren molestats com passava a la plaça de l’Església. Aquest corral s’utilitzava com a drecera que connectava el final del carrer Soldevila per davant de Cal Llarg i Cala Patrocínia (ara Cala Roser), i es sortia per davant de Cal Manan o Carme Morosa (ara Cala Carmencita), i tenia accés al Barranquet.

En el número 1 del carrer Soldevila hi havia una vivenda habitada per la Maria i el Salvadoret, un personatge molt peculiar, cridaner i renegador que feia de drapaire o com diríem ara, un bon home que l’únic que intentava era subsistir. Hi ha una llegenda sobre ell, que explica que un dia va venir a detenir-lo la Guardia Civil acusant-lo d’haver robat una mula i un carro en un poble del Baix Camp. El Salvadoret es va defensar dient que ell va trobar una soga a terra que la va agafar i li van seguir la mula i el carro. Una vegada morts els propietaris, la casa es va esfondrar i ara hi ha un pati.

En aquest carrer es reflecteix el que passa a la meitat de les cases del poble, que només s’habiten els caps de setmana o molt de tant en tant o fins i tot algunes fa anys que estan tancades.

L’associació d’excursionisme ...

Foto: Jordi Sanvisens

Foto: Jordi Sanvisens

Foto: Raquel Just

01.Cabana pedra seca Vellets02.Cabana pedra seca Cap de Vall de la vila / Cal Samarra03.Antic forn de guix04.Informació cova Petitot05.Cova Petitot06.Informació Cabana pedra seca Ca la Rogera07.Cabana pedra seca Ca la Rogera08.Cisterna Tossal Cal Joan Isabel09.Bassa Barrejat Tossal Cal Joan Isabel 10.Cisterna Barrejat Tossal Cal Joan Isabel11.Cabana pedra seca Barrejat Tossal Cal Joan Isabel12.Caseta pedra seca Tossal Cal Joan Isabel13.Cabana pedra seca Serres Ca la Fermina14.Cabana pedra seca Cal Pipo15.Cabana pedra seca Cal Tions16.Cabana pedra seca i cisterna Balma Cal Joan Isabel . Ca la Rogera17.Balma Ca la Fiquènia

L’excursió del dilluns de la Festa Major de Sta. Magdalena va ser l’excusa ideal per inaugurar el pri-mer itinerari de pedra seca senya-litzat de Pradell de la Teixeta.Aquest itinerari circular s’inicia a la Plaça dels Vellets on està grafiat tot el recorregut.Vam fer gana tot admirant les proeses arquitectòniques dels nostres avantpassats. Sort que les provisions de coca ensucrada ens van donar l’energia suficient per tornar rient i immortalitzar-ho així.

Fotos cedides per Joan Vaqué Foto editorial

8 5

Recicla

L’associació de festes... Núm casa Noms antics Noms actuals

1 Cal Salvadoret Jardí de la Berta

3 Cal Basora Cal Basora

5 Cal Ramon Bolangé, Ca la Rosalia, Cal Fidel Cal Fidel

7 Cal Manan Ca la Carmencita

Porta d’entrada del Corral de Cal Toda Jardí i garatge

9 Cal Just Inactiva

11 Ca la Maraquilda dels músics

Cal Tuté Cal Federico

13 Ca l’Adela Ca l’Adela

15 Ca la Rita, després Cal Rayo Ca la Rita

17 Cal Llarg Cal Llarg

2 Cal Daniel, després Cal Joan Quinto Ca la Guadalupe

6 Cal Xiu de Xavier Prous

8 Corral de Cal Paumorós Corral de Cal Samarra

10 Cal Lariu, Cal Rodolfo Ca la Mª José

12 Cal Hilari, Cal Roc del mecànic

14 Cal Joan Xitó, Ca la Paquita Eugènia Cal Serafí

Corral i Pallissa de Cal Bertranet Corral i Pallissa de Cal Bertranet

Cal Lluiset, Cal Jaiet (a) de Jordi Vidal

Cal Patxet o Patget, després Ca la Patrocinia Ca la Roser

(a) El Lluis Jaiet era pastor i tenia un ramat de bestià.

Travessia Soldevila

( Dita Avial: carrer de la Poca Farina)1 Cal Curvo (a) Ca la Mª del Mar

3 Cal Climent (b) de Candido Amador Roses

5 Ca la Manresana o Trinitat de la Manresana (C)

2 Ca l’Isabel Cosi, Cal Deogràcies, Cal Rebull (d) de la Berta

4 Corral de Cal Cabré (e) de Josep M. Bertran Endrino

(b) Durant un temps s’hi va vendre roba per la llar i per vestir.

(c) Cal Climent i Ca la Manresana, s’han convertit en una sola casa.

(d) Part del carrer agafa la paret del jardí de la Berta, que està al solar de l’enderrocat Cal Salvadoret.

(e) Apart del corral també hi ha l’habitatge

Cóm reciclar les càpsules de nespressoDiuen que un dels defectes de les cafeteres nespresso és que, a més de cares, resulten molt contaminants perquè la quantitat d’envoltoris per dosis de cafè és excessiva perquè les càpsu-les no es reciclen degut a la combinació de dos residus que segueixen cadenes de reciclatge diferenciades, el metall i la matèria orgànica. Ecoembes, la societat espanyola de gestió de residus, no incloïa aquest residu en la llista que l’organització gestiona a traves de la recollida en els contenidors grocs ja que per poder ser considerades i tractades com envasos calia que estiguessin buides.Ara però, ja no tenim excusa i disposem de diverses solucions a la problemàtica:

1.A les grans ciutats s’han instal.lat punts verds on dipositar les càpsules de cafè monodosi que es consumeixen en els domicilis.

2.També es poden portar les càpsules de cafè utilitzades a qualsevol de les botigues de la xarxa Nespresso i altres punts de venda compromesos amb el medi ambient, on hi trobarem conteni-dors especialment dissenyats per a la recollida de càpsules usades.

En ambdós casos, les càpsules recollides es traslladen per al seu tractament a una planta de compostatge de Jorba (L’Anoia), on l’alumini i el marro del cafè de les càpsules se separa mecànicament introduint-les en una trituradora que les trenca per alliberar les restes de cafè de l’interior de les càpsules. Un sedàs giratori, amb una malla dissenyada específicament per aquesta funció, completa el procés de separació de les restes d’alumini. Aquest metall és reci-clable al 100% per la qual cosa, un cop separat, es comercialitza en empreses especialitzades en fosa de metalls. L’alumini reciclat manté íntegres les seves propietats i per tant la seva vida útil. A més a més emprant alumini reciclat s’estalvia el 95% de l’energia requerida per a la seva producció, el que minimitza al mateix temps la quantitat d’emissions de CO2. Pel que fa a les restes de cafè, gràcies al seu poder accelerador en el procés de compostatge, s’incorporen a altres residus orgànics per a la confecció d’un adob natural d’alta qualitat per a usos agrícoles.Quant a les càpsules de plàstic es realitzarà el mateix tractament i es valoritzarà el plàstic ob-tingut.

3.A les nostres cases, amb l’ajut d’un ganivet punxegut, podem extreure el cafè de la càpsula i dipositar cada residu al contenidor corresponent.

4.Així mateix, si optem per ser creatius, les càpsules ens permeten dissenyar magnífiques peces de bijuteria. Vegeu-ne alguns exemples extrets de la xarxa, combinades amb ganxet, amb altres materials reciclats o simplement esclafant-les

Va tornar a arribar, sí, sembla que no hagi d’arribar mai i quan te’n ado-nes, ja ha passat. Tot cremat i ja no en queda ni la cendra.Aquest any a Falset ens va tocar anar a buscar la Flama del Canigó, tots preparats amb la samarreta lila o taronja de Pradell, la Quartera vam fer nostre la tarda del 23, com ja és costum, els primers. Amb la Flama al sarró, cap a Pradell, tots engalanats amb cintes i enganxines. A la guixera vam encendre la torxa i vam baixar fent relleus, de grans a petits, cada cop som més. El poble ens va rebre amb entusiasme, la festa bé s’ho val.A les dotze de la nit, vàrem encendre la foguera per espantar mals es-perits, i encetar un nou estiu.

Quin breu camí, preciosa criatura,lliri del camp, bellesa ponderada!quin cabell d’or, quina dolça mirada,quin noble esperit en formosa figura!

Esperit fet llum que ja ningú detura,i ens ha deixat amb ta presència alada,i el teu somriure, joia tan estimadai aquella veu tan transparent i pura.

Perquè has estat gentil i generosa,per ser un estel que la nit fosca irradies,per l’exemple de dona coratjosa,

per aquelles joves i engrescades ànsies,perquè sempre has estat meravellosa,amb tot el cor, Judit, et donem gràcies.

Pere Sanvisens

Judith

Pradell amb la Marató 2009

La Marató de TV3 ja ha passat, ja la tenim retratada i explicada a l’Aixada nº 9, el tastet de xocolata paït i ben paït, però des de la Fun-dació La Marató de TV3, ens han fet arribar un diploma acreditatiu de la feina que entre tots estem fent any rere any. Moltes gràcies a tots.

Aprofitem l’ocasió per avançar-vos la data i el motiu de la 19a edició de la Marató. Serà el 19 de desembre de 2010, i estarà dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

Les Melitxes o cucuruts són unes formigues diminutes que acostumen a invaïr el queviures a la impensada.Aquest sender s’inicia abans del Pla dels Ràfols, per una pista en desús a mà esquerra, on trobem dos pins característics, l’un negral i l’altre alepensis. Ens internem al sector cremat prenent la direcció sud-est, fins a travessar la bassa de la Codina. Tra-vessem un collet, vers al sud i una altra bassa que n’ignoro el nom, per arribar a les envistes de les Comes Joanes.D’aquí baixem a un bancal que seguim vers l’est per entrar al relleix del cingle de les Comes Joanes. Aquest relleix és el plat fort del sender, car es pot recòrrer sense interrupcions fins a travessar un barranquet, i per un estrat calcari, o llisera, accedim a un collet que anem seguint amunt fins trobar el camí del Peiró.Cal portar tisores de podar, i anar a buscar els indrets més adients per anar passant, i si no ho veiem clar,tornarem enrera i cap a casa. Hi ha algunes fites de pedres que us poden anar orientant…

Benjamí

Sender de les melitxes o dels cucuruts

Foto editorial

76

FESTIVAL EN VEU ALTA A PRADELL, PRIORAT.... CON-TES i TRADICIÓ ORAL....DE L’1 AL 4 DE JULIOL....

Foto editorial

Foto: Laia Seguer

Foto: Jordi Sanvisens

Foto: Jordi Sanvisens

Feta el 4 de juliol per Artur Gaya, al Festival EVA de Pradell junta-ment amb el públic, És la lletra d’una jota.

“A Pradell de la Teixetamolt bé han organitzaramb ganes i molta feina un sarau al Priorat.

Gràcies a l’Artur Gayaho hem passat molt bé cantantque d’això d’improvisaren sap un rato bastant.

Des d’aquí veiem la Molai els molins que van rodantens entrenem amb la jotai les pomes anem menjant.”

Foto: Josep Cabré

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Laia Seguer

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Josep Cabré

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos SanjuanFoto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

Foto: Carlos Sanjuan

TOCA’M EL PANDERO amb les MAJORALES DE LA NIT a la PISCINA.....DE LA JOTA AL CEL. VIATGE A TRAVÉS DEL CANT IM-PROVISAT amb l’ARTURO GAYA a la PLAÇA dels VELLETS.... SEXO EN EL PARAISO amb el JUANAN RODRÍGUEZ a la COVA DEL RECTOR...CONTES PER ALS MÉS PETITS amb la JORDINA BIOSCA als RENTADORS....QUIET amb el MÀRIUS SERRA a la PLAÇA dels VELLETS....A TRES BANDES amb l’ALBERT ESTENGRE, el CARLES ALCOY i la JORDINA BIOSCA a la PLAÇA dels VELLETS, a la PLAÇA SOLDEVILA i a la PLAÇA DEL CASTELL...SEXE NO BENEÏT amb l’ALBERT ESTENGRE a la PLAÇA dels VELLETS... FORUM OBERT amb l’ANDREU CARRANZA, la CINTA MULET, el TONI ORENSANZ, la TECLA a la PLAÇA de l’ESGLÈSIA....EL GENERAL BUM-BUM amb el TEATRE TOT TERRENY pels CARRERS DEL POBLE... D’AQUELLS BOLEROS AQUESTS CONTES amb la MÒNICA TORRA al CELLER DE CAL CABRÉ....