CONCURS FOTOLITERARISant Jordi 2012

Què m’enamora de Barcelona?

Aquesta fotografia està feta des de la rambla del Mar, on es pot apreciar una escultura sobre el mar i un noi tractant d’imitar‐la. L’artista barceloní Robert Llimós va ser el creador d’aquesta peça tan original que sura com si fos una boia i, tanmateix, s’endinsa en un entorn

amb molta màgia, que va ser construït per als Jocs Olímpics de la ciutat l’any 1992. Aquest espai és un dels racons de Barcelona que més m’enamoren, ja que és un lloc que em dóna molta pau i tranquil·litat i que fa oblidar‐me

de tot l’estrès i el soroll del centre de la ciutat. Concretament, m’agrada molt seure a la vora d’aquestes passarel·les de fusta, treure’m les sabates i deixar els meus peus lliures sobre el mar, tot sentint la seva frescor i la seva brisa.

I, de la mateixa manera, contemplar el paisatge i trobar‐se amb aquesta curiosa i simpàtica escultura d’un noi mirant al cel, que em convida a pensar i em transmet molta llibertat.

A més a més, com que sura, potser l’endemà la trobes més a prop o més lluny, però, sigui on sigui, em segueix enamorant. Aida Miguel del Pozo

L’ESCULTURA SURANT

El que més m’agrada de Barcelona, tot i la quantitat de monuments històrics, edificis modernistes i passejos romàntics que hi ha, és el mar. I dic això perquè vaig néixer a una illa, i les persones com jo, quan viuen en un altre lloc, necessiten el mar, tant com respirar. Penso sovint,

com diu el cantant canari Pedro Guerra, que “mi casa está en el mar con siete puertas”. El mar em connecta amb el que sóc, d’on vinc i rega les meves arrels. Sempre que puc m’escapo i sec al seu costat, a mirar-lo, a parlar-li, a

estar allà. Em transmet tota la tranquil·litat d’estar a casa meva.Els peus d’aquesta foto són de persones que estimo a Barcelona, que comparteixen la meva passió i que són al meu costat tant si l’ona porta

bones notícies com si en porta de dolentes.Els peus fan petjades, i amb elles la sorra viatja d’un lloc a l’altre. Aquesta arena del mar de Barcelona ve amb mi a Canàries i la deixo allà

perquè s’enganxi també als peus de la meva gent. La sorra, doncs, es barreja com jo, que ara sóc un mosaic d’identitats, sols i mars de pobles diversos.

MARÍA ALICIA RODRÍGUEZ MARTÍN

MAR ALS ULLS, SORRA A LES PETJADES

A la ciutat de Barcelona segur que hi ha molts llocs i racons tranquils, però si alguna vegada teniu la necessitat de prendre-us un descans a l’aire lliure i gaudir d’un espai equilibrat i silenciós , podríeu anar a La plaça de Sant Vicens de Sarrià.

A mi em dóna molta tranquil·litat asseure’m en un dels seus acollidors bancs, sota l’ombra d’uns frondosos arbres i fullejar un diari, llegir un llibre o gaudir, amb els ulls tancats, d’uns minuts de tranquil·litat.

La plaça té en el seu centre una estàtua de Sant Vicenç. Està envoltada per cases unifamiliars construïdes a finals del segle XIX i principis del XX, això fa que et doni la sensació que, per uns instant s, el temps s’ha aturat.

Sé que segurament no és el lloc més bonic, però la bellesa d’un lloc és com cadascun de nosaltres la percep i sobretot com la sent en el seu interior.

Ana Maria Puig Martí

plaça de Sant Vicenç de Sarrià . Un espai equilibrat i silenciós

• Em va arribar de cop i volta passejant un mati, en descobrir els primers olors de la primavera.• Vaig mirar cap a una freda escultura enmig del carrer, i aquesta em va transportar a altres temps, eren uns ocells

que semblaven figures de papiroflèxia transformades en belles i enormes escultures de pedra.• D' una banda, vaig recordar quan era petita i les meves mans modelaven amb paper figures d’ ocells.• D’ altra banda, les seves grans dimensions no canviaven el seu significat acollidor i agradable que jo percebia.• En el meu cap i en el meu cor vaig reviure la meva infantesa, i em va fer gaudir dels records que creia que no

tornarien mai més.• Crec que hi ha coses que val la pena recordar, i els jocs infantils no s' han d' oblidar mai, “La importància de les

coses està en qui les sàpiga valorar.”• Ana Márquez Gálvez

Escultures de pedra o records

Cada dia al sortir de la feina i camí de casa meva, tinc la sort de poder passar pels jardins de l’Escola Industrial, un lloc que m’enamora, m’encanta i em relaxa.

En els només de deu minuts que utilitzo per creuar-los a un pas tranquil, puc gaudir d’un món de sensacions molt enriquidores.D’una banda, la bellesa dels edificis modernistes de l’antiga fàbrica Batlló.D’una altra, la gent tan diferent que cada dia es pot trobar-hi: una dona llegint un llibre tranquil·lament asseguda en un banc de fusta a l’ombra

d’un arbre centenari, un grup de nens petits jugant a futbol sota l’atenta vigilància dels avis, i també, els estudiants de les diferents escoles que esperen el començament de la propera classe xerrant i rient.

Tot això, fa que cada dia pensi en la sort que tenim de disposar d’aquest oasi al mig de l’Eixa

Anavel Castellanos

UN OASI AL MIG DE L’EIXAMPLE

RACONS DE BARCELONA

Carme Carrera

L’encís d’un racó gòtic. La plaça del Pi

Reconec sentir un flux de benestarquan travesso la plaça del Pi o caminopels carrers dels voltants. Gaudeixopassant-hi. Però no quan estan envaïtsper multituds abillades amb vestits exigus, sinó a les primeres hores del matí, quan els turistes encara no han eixit de llurs hotels i el barri lentamentes deixondeix. Quan les persianesmetàl·liques de les botigues s’alcen totgrinyolant, quan es renoven elsaparadors, quan les dependentesreguen el tros de calçada davant de llurcomerç i, especialmente a l’estiu, la frescor de l’aigua abocada s’afageix a la frescor de l’aire conservat durant la nit entre els murs de pedres gòtiques, i ens evoquen records d’un passat no viscut: els mercats medievals de productes del camp, les botiguessemblants a “La Puntual”, els miraclesde Sant Josep Oriol, els plors a la sagrera anys fa soterrada…I, mirant-s’ho, assegut i pensatiu, enGuimerà fet bonze.Joaquim Navas

Vaig fer aquesta foto fa uns anys al passeig marítim del Bogatell.Trobo que un dels encants principals de Barcelona és el fet de viure en contacte amb el mar Mediterrani, i el passeig marítim és un dels meus

racons preferits de la ciutat.La foto està feta a la tardor, en un dels nombrosos dies solejats dels quals el nostre clima permet gaudir fins i tot als mesos més freds de l’any.

Ho demostra la manca total de gent passejant, corrent o patinant. L’ombra quasi vertical projectada per les dues palmeres indica que ésmigdia i converteix els dos bancs en un lloc ideal per gaudir d’una estona de descans.

En temps de crisi, Barcelona ofereix moltes alternatives d'oci a l’abast de tothom: els parcs, el Montjuïc, Collserola i, per suposat, la platja. Massa plena de banyistes i de turistes a l’estiu, la resta del any la platja és per als amants del mar.

Viure a una ciutat on pots seure en un d’aquests bancs i contemplar el mar, mirar l’horitzó i respirar l’aire net és una sort i una alegria. L’onadadel mar sempre sonriu!

Chiara Bombardi

EL MAR ÉS UN MIRALL

Hi ha a Barcelona una petita església amb una llarga historia . Està situada al barri del Raval. Avui, ha quedat oblidada i aïllada, tot i que està al costat de la Avinguda del Paral·lel.

La va fundar el Compte Guifre el Pilós entre l’any 897 i el 911, va ser saqueja per Al-Mansur, iposteriorment Geribert Guitard i la seva esposa Rotlandis, fundadors de la casa dels Bell-lloc, la van reconstruir. Finalment, al segle XIII va ser totalment renovada.

S’hi accedeix a través del claustre que té una particularitat, unes arcades polilobulades, de claratradició àrab, que son les úniques a Catalunya.

Concepción Trullols Carreño

L’ESGLÉSIA DE SANT PAU DEL CAMP

Cristina López

CIUTADELLA

Edoardo Cito

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

Ekaitz Nafarrete

MONTJUÏC

A tots ens agrada rebre la visita d’alguna persona que estimem molt. L’hem planificada des de fa dies, setmanes i fins i tot mesos, però cal esperar la seva arribada. I aquesta espera moltscops se’ns fa eterna.

Ja és el dia! Però encara ens queda temps per rebre-la. Són unes hores interminables que, poc a poc, ja es van reduint a minuts i segons.

Sentim un soroll des del carrer, un cotxe, una moto, o fins i tot un carruatge amb cavalls d’un passat no tan llunyà. És el ronroneig d’un motor o el galopd’un cavall que s’hi apropa. Sembla que paren davant de casa nostra. Ja hi és! O no? Pot ser que encara no hi sigui.

Ja no resistim més. La nostra curiositat ens domina i finalment ens apropem tímidament per fer una ullada discreta. El nostre cor batega tan fort que podríem arribar a esclatar com una bomba.

Qui hi ha darrere d’aquests miradors i balcons? Elsavis que esperen amb una gran il·lusió la visita dels nets? O la jove que espera el seu promèsque no vindrà mai?

Si poguessin parlar aquests miradors i balcons, quantes són les histories que ens explicarien...

Elizabeth LynchQuè m’enamora de Barcelona?

Gràcies a les olimpíades, Barcelona va millorar molt les seves infraestructures .Almón, som coneguts per aquest fet i per altres ( menjar, mar, muntanya, neu,etc...). Fa que elscatalans gaudim de totes aquestes avantatges. És molt important que Barcelona vagi avançant i modernitzant.Això fa que tant els seus habitants com els seusvisitants, considerin que els avenços aconseguits ofereixen major qualitat de vida,amb oportunitat de gaudir de millors serveis,estades, (desplaçaments, restaurants,hotels, oci etc…).Intenta reflectir una mica l´esmentat.Emma Gisbert i Santana

BARCELONA M’ENAMORA

Un lloc on el temps es deté i el cor s’encongeix

Barcelona és una ciutat plena de racons meravellosos on la imaginació i les experiències visuals sempre em donen la sensació de guanyar alguna cosa nova: un instant que perdurarà per sempre en els meus records ,un somriure , una vivència …tots aquests moments plens de sentiments són els que fan de Barcelona la meva ciutat estimada i de la seva gent i els seus carrers plens d´història i bellesa ,part de la meva pròpia biografia.

Però si he d´ escollir tan sols un racó de la ciutat ,sens dubte el que més “m ´enamora “és un dels primers llocs que vaig descobrir entre els cèntrics carrerons històrics del barri gòtic quan vaig arribar a la ciutat fa ja tretze anys. Màxima expressió de tranqil.litati pau tan sols perturbada en ocasions per esporàdiques visites de petits grups de turistes ...es tracta de la Plaça de San Felip Neri ,un lloc on el temps es deté i el cor s´encongeix.

Eva Domene

Fátima Lorenta Carbayo

Què m’enamora de BarcelonaTotes les viles, des de la més gran i populosa de les ciutats fins al poble més petit i perdut a la vall més recòndita, tenen un quelcom que les fa ser especials. Carrers petits, curts i estrets que amaguen darrere de portes petites i estretes habitatges on es pot percebre el caliu dels seus habitants. Grans avingudes, amples i quilomètriques, dissenyades per passejar i per al pas dels vehicles. Parcs i jardins amb plantes, flors i arbres que ens permeten gaudir de la natura. Estàtues que ens porten a altres temps, però no només als parcs o places, tambéa les façanes dels edificis en podem trobar; com també podem veure papallones modernistes en un edifici que no en té res, de modernista. Avingudes, parcs, carrers, places, rambles, carrerons que, en una successiólaberíntica, ens duen fins a la Mediterrània. Però la ciutat, la fan les persones, allò que m’enamora de Barcelona.

Francesc M. González Muñoz

Els jardins LaribalTot passejant per Montjuïc, una tarda després d’un petit xàfec que encara cobria les capçades dels arbres, em vaig endinsar per un camí que m’era familiar. Com si les cames reconeguessin aquell corriol, tot distret amb l’olor a verdor i el so de l’aigua, vaig arribar al peu de les escales que porten a la font del gat. M’havia endinsat als jardins de Laribal.Sé del cert que Barcelona té molts indrets meravellosos, però que barregin natura, art i història com aquest paratge, no n’he vist gaires.En primer lloc, destacaria la perfecta integració dels els jardins amb el seu entorn, tot i que gran part de la vegetació és exòtica.En segon lloc, la utilització d’elements decoratius i arquitectònics arreu del parc, sense arribar a sobrecarregar-lo; i la utilització de l’aigua com a element artístic.En tercer lloc, la seva història, ja que des de l’exposició internacional de 1929, ha estat escenari de trobades populars y reunions selectes de la societat del segle XX.Per tot això, aquest és el racó de Barcelona que més m’enamora.

Hector Quevedo Velazquez

La RajolaEl que m’enamora de Barcelona són les rajoles que engalanen el terra de bona part de la ciutat. Són molt característiques i un signe d’identitat d’aquesta ciutat. Sempre han estat presents en la meva ment: en els passeigs que feia amb els pares de petita, quan sortia a voltar amb els amics i sobretot quan festejava amb el meu home. Ell sabia que a mi m’agradaven molt aquelles flors que inundaven les nostres petjades. M’imaginava que les agafava d’una en una i feia un gran ram i altres vegades, que m’estava estirada enmig d’un gran camp i que l’aroma del que podien ser perfectament roselles impregnava tot el meu cos. La ment em portava més enllà encara i m’imaginava que tenien vida pròpia i totes les històries meravelloses que havien viscut des que van ser col·locades fins al dia d’avui. Sempre m’han inspirat molta tranquil·litat. En un ambient de tant soroll, només mirar a terra i quedar-me bocabadada mirant-les em reconforta i em dóna molta pau.

Isabel Castan Garreta

Gaudeix d’aquesta meravellosa ciutat!

Isabel García Rubio

Una petita vila amb sostre

Per a mi l’estació de Sants és com una petita vila amb sostre, amb botigues i envoltada de persones anònimes sense cap interès a deixar de ser-ho.La vida a l’estació és curta però intensa, plena de moments únics. La gent hi passa amb l’única finalitat d’arribar a la seva destinació, parlant amb el mòbil i sense adonar-se de qui té al costat, o llegint el diari que acaba de comprar a la mateixa estació.Jo crec que avui m’hi he aturat per primera vegada per fer aquesta fotografia, no gaire maca, però tot i així realista i quotidiana.Tenim al bell mig de l’estació el rellotge central, que es veu des de tots els indrets, i els qui esperen l’arribada del tren amb el seu equipatge, ben segur que amb més pes del que realment caldria.A banda, ens trobem amb el senyor perdut que pregunta. És a l’estacióper primera vegada i vol sortir-ne. I els nuvis, que s’acomiaden amb un petó que no vol acabar mai.Finalment, hi sóc jo. No em veieu, ja que faig la fotografia mentre l’altaveu anuncia el meu tren: via set, para a totes les estacions, amb destinació a Molins de Rei.

Isabel Ruiz Asencio

L’encís d’un racó gòtic. La plaça del Pi

Reconec sentir un flux de benestar quantravesso la plaça del Pi o camino pels carrersdels voltants. Gaudeixo passant-hi. Però noquan estan envaïts per multituds abillades amb vestits exigus, sinó a les primeres horesdel matí, quan els turistes encara no han eixit de llurs hotels i el barri lentament es deixondeix. Quan les persianes metàl·liquesde les botigues s’alcen tot grinyolant, quanes renoven els aparadors, quan les dependentes reguen el tros de calçadadavant de llur comerç i, especialmente a l’estiu, la frescor de l’aigua abocada s’afageixa la frescor de l’aire conservat durant la nitentre els murs de pedres gòtiques, i ensevoquen records d’un passat no viscut: elsmercats medievals de productes del camp, les botigues semblants a “La Puntual”, elsmiracles de Sant Josep Oriol, els plors a la sagrera anys fa soterrada…

I, mirant-s’ho, assegut i pensatiu, en Guimeràfet bonze.

Joaquim Navas