1

CONVIT DE L'EDITOR

L'EDITOR US CONVIDA A COMPARTIR, EN MOTIU DEL SEU NATALICI, LES NOVES RECERQUES SOBRELA VIDA DE LLÀTZER DE TORMOS

PER MOLTS ANYS!

BARCELONA, 19 DE GENER DE 2012

2

NOVES RECERQUES AL VOLTANT DELA VIDA DE LLÀTZER DE TORMOS PRIMERA I SEGONA PART Josep M. Orteu

3

L ’aparició l’any 2007 del llibre La vida de Llàtzer de Tormos1, amb estudi de Jordi Bilbeny i pròleg de qui signa, aportava prou dades per anar més enllà

de la hipòtesi que no era un llibre anònim, i alhora atribuir a la literatura catalana aquesta obra del segle xvi.

En aquell treball, s’hi formulaven diverses aportacions que ací resumim:

1. És impossible publicar un llibre anònim amb les lleis de la impremta de censura al segle xv-xvii i el control reial de la monarquia hispànica. Així, totes les publicacions d’història del Nou Món estaven controlades per les Lleis d’Índies, on es va reescriure en clau castellana la descoberta i aventura catalana d’Amèrica, que havia projectat l’imperi de la Nació catalana des de la Mediterrània a l’Atlàntic.

2. Les edicions castellanes del Lazarillo són totes del mateix any i anònimes, amb permís directe de l’emperador Carles. I això fa suposar a Jordi Bilbeny que poden ser edicions d’Estat ad hoc que substitueixen un altre llibre.

3. Els elements lingüístics de la llengua catalana del llibre són inacabables, fins i tot quan s’estudien en clau castellanocèntrica. Remeten sempre a la geografia valenciana.

4. La reubicació geogràfica de l’acció del Regne de València a Castella és més que versemblant.

5. La singular institució valenciana del Pare d’Òrfens és una base estructural de l’obra: un xic orfe (mosso) que es afermat per un home de justícia (Pare d’Òrfens) amb diferents amos.

1 La vida de Llàtzer de Tormos. Llibres de l’Índex, Barcelona, 2007.

6. L’obra és un relat en clau de les Germanies i de la revolta dels Comuneros.

7. L’autoria no queda clara. Qui això signa creu que l’autor pot ser Joan Lluís Vives, seguint les tesis de Francisco Calero, i Jordi Bilbeny apunta cap a Joan Timoneda. S’afirma que l’obra podia ser escrita l’any 1528.

8. La tesi d’aquest article és que la Segona Part confirma encara més l’autoria i el tema valencians.

Vam acabar l’edició de La vida de Llàtzer de Tormos en el primer capítol de la Segona Part, que Antoni Bulbena havia col·locat a la seua edició del segle xix, com a homenatge. Afirmem que la unitat valenciana de l’obra es manifesta encara més quan hom llegeix aquesta Segona Part, també anònima, i d’això versa principalment aquesta recerca.

Aquest nou estudi gira al voltant de la continuïtat de l’obra en la Segona Part, editada conjuntament en un mateix volum amb la primera el mateix any, 1554, per mitjà de l’editor Martin Nuncio, a Anvers, amb el títol de Segunda Parte del Lazarillo2. Un incís, però, sobre el Llàtzer en general: no es reedita a la península fins al 1573, en una edició censurada —per la part de la crítica religiosa— respecte de la primera. Va ser un llibre editat per Pierre Cousin3, francès establert a Madrid, la nova capital de la monarquia hispànica de Felip I (Posats a obrir portes d’investigació de l’Amèrica catalana, cal dir que aquest és l’impressor de la gran obra èpica nostrada sobre

2 Anónimo y Juan de Luna: Segunda Parte del Lazarillo. Ed.Pedro M. Piñeiro. Cátedra, Madrid, 1988.

3 Anónimo: Segunda Parte del Lazarillo. Ed. Pedro M. Piñeiro, pàg 16.

4

la conquesta amèricana que és L’Araucana, que s’atribueix a Alfons Erill, en castellà suplantat amb el nom Ercilla. Fixeu-vos en el joc enigmístic que forma “Ercilla”… ni més ni menys que “Que era Erill”.)4

Bé, com diem, La vida de Llàtzer de Tormos té la seua continuïtat absolutament valenciana en la Segona part. L’acció s’esdevé a Toledo (València), la mar Mediterrània i puntualment, al final, a Sevilla i Salamanca (Dénia i València), on apareix l’Almirall de la corona catalana, el cap de l’expedició a l’illa de Gerbes (1520) i capità de la mar Mediterrània, Hug de Montcada5 (que és

4 Aquí només ho apuntem: esperem poder veure publicades les aportacions dels investigadors de l’INH de l’Empordà i del Maresme ben aviat.

5 Vegeu a GEC aquesta entrada i Pedro Antonio Pérez Ruiz: Glorias valencianas. Biografias. Capítol “Hugo de Moncada. El gran capitán de 1576-1528”. Publicat per la Comissió Fallera Convent de Jerusalem – Matemàtic Marzal. València, 1954.

L’entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana diu: “(Xiva, Foia de Bunyol, 1478 - Salern, Sícília, 1528) Militar i poeta. Castellà de Trani. Fill del baró d’Aitons Pere (III) de Montcada i de Vilaragut. Un dels darrers grans caps militars i polítics catalans que intervingueren en la política europea. Lluità a Itàlia al servei de Carles VIII de França, de Cèsar Borja (1499-1503), amb qui estava emparentat, i del Gran Capità (1503-04). Alexandre VII el nomenà (1500) comanador de santa Eufèmia de Calàbria i prior de sant Joan de Messina. Fou mestre justicier i virrei de Sicília (1509-1516); almirall (1518), conquerí Gerba (1520); lluità contra França (1521-24) i fou capturat a Marsella. Alliberat (1525), fou un dels signataris del tractat de Madrid (1526). El 1522 fou fet capità de la mar Mediterrània. Enviat com a ambaixador a Roma, força el Papa partidari dels françesos a desistir davant l’exèrcit imperial. Virrei de Nàpols (1527), morí en un combat naval contra Felippino Doria i els francesos. Fou enterrat a València en un magnífic mausoleu d’alabastre. Fou estudiós de les coses romanes, i hom li atribueix un poema èpic en català, en octaves reials (els decasíl·labs hi són accentuats a la italiana, cosa que el faria un precursor de la incorporació al català de la mètrica italiana, abans que Joan Boscà ho fes en castellà), publicat en part el 1778, i unes dècimes a capitans il·lustres de la corona catalana. La seva copiosa correspondència en castellà, amb Ferran II i Carles V, plena de catalanismes i italianismes, fou editada el 1854. Figura controvertida, comparada a Cèsar Borja, deixà a Sícilia un record gairebé llegendari de crueltat i supèrbia; heroi exaltat, en canvi, des de la seva mort, per personalitats com Beuter, de qui havia estat amic i el recorda a la seva Crònica, Francesc Calça, que li dedicà un poema (1588), o Francesc Despuig. La seva neboda Anna (II) de Cabrera i de Montcada, comtessa de Mòdica, encarregà el 1564 a Gaspar de Baeza la confecció d’una biografia sobre ell”.

també sota les ordres militars dels Borja), mort l’abril de 1528 al setge francès de Nàpols. Aquesta cronologia segueix la que vaig apuntar a La vida de Llàtzer de Tormos.

L’obra comença amb la referencia històrica de la Germania (1519) i acaba a les Corts de 1528, quan l’emperador jura els Furs de València. I la Segona Part comença amb l’amistat que Llàtzer fa a Toledo (València) amb uns tudescos (alemanys), ja que el 1526 els alemanys havien arribat a València enviats per l’emperador Carles, que, juntament amb el Centenar de la Ploma, hi van a sotmetre els musulmans que, rebels, no volen batejar-se, i s’han fet forts a la serra d’Espadà. Hi ha un text d’Apuntamientos6 que ens situa l’acció:

(1525) En 13 de septiembre firma el Emperador, en Segovia, la carta en que manda quelos moros deste Reyno se vuelvan cristianos, y enbiola con otras para los señores y para los jurados de Valencia y para los inquisidores. Llegan todas alos postreros (de) dicho mes y publicasse en la Seu en 6 de Octubre y luego se hecha bando por la ciudad que digan los moros por escrito su voluntad dentro de ocho días, y los señores también, para que sobre sus resuestas porvea Su Magestad, y juntamente se mande a los moros que se huviessen pasado de unos lugares a otros que, sopena de ser cautivos y de perder los bienes, vuelvan a sus lugares, ya los señores, que a pena de mil ducados, que no los detengan. Y en el mes de noviembre se hecho bando a Valencia, por orden del emperador, qe se sierren todas las mesquitas de Reyno y que no se celebre ninguna pascua, ni se haga ninguna cerimonia de Mahoma, ni con ella se mate ya nigun animal, y qe los moros lleven las armas a casa de sus señores y que en la cabeza y pecho vayan señalados de media luna de paño de azul, y en remate que veneren las cruces que encuentren y que se arrodillen al alzar a dios y den señal de chistianos y se baptisen o que se vayan a embarcar a Fuenta Rabia, sopena de ser cativos.

Y en 5 de Diciembre parten los alfaquines y los principales delas aljamas con embajada para el

6 Apuntamientos recogidos por pm. Francisco Diago, op. para continuar los anales del Reino de Valencia de Pedro III hasta Felipe II. València 1936-47 (2 volums). Acció Bibliogràfica Valenciana. Vol II, pàg. 25 a 28.

5

Gravat d'Hug de Montcada

6

emperador, y en 9 del mismo mes de diciembre se hecha en Valencia otro bando, por orden del Emperador, que por todo henero salgan del Reyno los moros para embarcarse en Coruña yendo por requena y tomando de allí passaporte, y en los demás lugares y puertos por donde pasaren hasta llegar a la Coruña, donde ya allaran vaxeles apestados para embarcarse, y mandaseeles esto en caso que no se baptissasen.

Sobre aquest text, a part que tot succeeix a València, cal adonar-nos ha estat retocat o censurat. Com és això? Doncs perquè els ports de Fuenterrabía i A Coruña, on suposadament s’han d’embarcar els musulmans no batejats, de fet són ports valencians.

Pep Mayolas va observar el mateix en l’arribada de l’emperador: no va ser a Cantàbria, sinó a València. Ací veiem com la consigna de censura es fa especialment efectiva en els topònims, però produeix incongruències en la història: des del Cantàbric, ¿és on envien els musulmans?

El gener del 1526, l’emperador manà batejar-se la població musulmana o, en contrapartida, que en quinze dies deixi el Regne de Valencia. Benaguasil es revolta i l’emperador dóna ordre de foc i sang contra els no-batejats. Els de Benaguasil es batejaran el 19 de febrer, però tot i això:

En Espadan se hicieron fuertes muchos moros, otros en Bernia, otros en los montes de Guadaleste y otros en los de Cofrides. Encargasse al Duque de Sogorbe la conquista de Espadan y porque se va entreteniendo por ser vasallos suyos los mas de aquellos moros, embia el Emperador quatro mil alemanes, que sino por el Duque no fueran necesarios porque la misma gente del Reyno los hubiera unido. Riendenlos en 19 de Septiembre a las nueve de la mañana y llega el correo a Valencia aquel dia a las once de la noche, repicanse luego las campanas etc. Y el dia siguiente se haze procesión al Convento de N.S del Socorro, y el dia siguiente a 21 se haze otra a Nra Sa. de Gracia; y aquel dia ya avia ropas de moros y muchos dellos esclavos en el mercado de Valencia para vender.

En 24 del mismo mes de Septiembre entró bandera de Valencia por el portal de Serranos, acompañada de los alemanes, cuyo general era Rocandulfo, que

como los del Centenar de la Pluma dexaron la bandera en Honda por venir a Valencia, no quiso el gobernador darles ese honor a ellos sino a los alemanes a quienes se devia la victoria, porque a los de la tierra los pudo detener el Duque asta que los alemanes se resolvieron contra su voluntad de subir a la sierra y entonces subieron todos y se gano la sierra. Los alemanes quedaron ricos de oro, plata y ropas, pero no de cautivos porque a todos los que encontravan los passavan a cuchillo. Los de la tierra tuvieron de todo, de oro, plata, ropas y cautivos. Los capitanes de la tierra Dn Francisco Fenollet, Dn Francisco Rebolledo, Dn Sancho Ladron Dn Perot Zanoguera y Dn Diego Ferrer entraron por Valencia delante del exercito y luego las ocho banderas y luego los capitanes, el comendador Mulat, Dn Malferit y Baltasar Alegret y después mucha gente, y todo el exercito dio la buelta por la calle de Serranos, plaza de s. Barthelome, calle Caballeros, Bolsería, Mercado, plaza de los Caxeros, s. Matin, Capucheros, sta.Thecla, calle de las Avellanas, Sto Thomas, plaza del Obispo y entro en la Seo, y dada la vuelta por ella y, hechas gracias en la Capilla Mayor, se salió por la puerta de los Apostoles y llevó la Bandera a la Sala; y puesta en la ventana se fueron todos a comer; de los alemanes, parte por tierra y parte por mar se fueron a Cartagena a enbarcarse para Napoles.

Justament aquí, menjant amb els alemanys o tudescos, comença la Segona Part, a la ciutat de València. I després Llàtzer s’embarcarà, com els nostres alemanys, a Cartagena per anar a la guerra d’Alger, i començarà l’aventura del naufragi i, a la manera d’Apuleu, podem dir que no és torna en ase sinó, després de beure vi a dojo, en tonyina (“toñina” al text).

L’aventura de Llàtzer comença quan s’embarca cap a la guerra d’Alger (capítol II). Hi ha una relació d’elements culturals, històrics i lingüístics per percebre aquesta Segona Part com una continuïtat valenciana de tota l’obra.

El text mos diu, parlant de les armes: “Debían ser de cuando el poco venturoso Yugo de Moncada passó otra tormenta en este paso” (cap. V). I amb ben poca ventura, sí, perquè va morir davant

7

Gravat d'Alexandre VII, Roderic Borja.

8

un nebot d’Andrea Dòria (desastre dell’ capo dell’Orso)7.

Dit altrament: si l’obra és una continuació de La vida de Llàtzer de Tormos, tenim que el pare de Llàtzer va morir a la primera expedició de l’any 1520 a l’illa de Gerbes, manada per l’almirall de la marina catalana Hug de Montcada8; i la seva mort poc venturosa, el 1528, mos és explicada a la Segona Part, fet que certifica la cronologia de la primera part si veiem el llibre o història com una continuïtat.

Un personatge històric valència: Alexandre VI, Roderic de Borja

En aquesta Segona Part, hi ha una dada revolucionària que canvia i confirma alhora el sentit parcial de tota l’obra de La vida de Llàtzer de Tormos: el frare a què al·ludeix l’obra, Rodrigo de Yepes9, l’arxiprest de Sant Salvador, és el papa Roderic (Rodrigo) de Borja, Alexandre VI. Així, la crítica al papat ens fa pensar en un llibre emmarcat dins l’anomenat “erasmisme”.

El topònim Yepes, a Múrcia, és a l’actual Librilla10, on hi havia hagut el Palau de Yepes11, amb seu

7 Anónimo: Segunda Parte del Lazarillo. Ed. P.M.Piñero, nota 21.

8 Vegeu nota 5, sobre Hug de Montcada i Cardona. Estava emparentat amb el Gran Capità, la qual cosa demostra, com diu Pep Mayolas, que el segon cognom és Cardona.

9 “Oh, mi señor Rodrigo de Yepes, archipestre de Sant Salvador, mirad cual esta el vuestro criado Lázaro de Tormes.” Vegeu Segunda parte del Lazarillo, cap. XVI, pàg. 244. Edició de Pedro M. Piñeiro.

10 Sobre aquest nom, Librilla o Librixa, si tenim temps ens n’ocuparem, però li demano al lector que pare atenció a la similitud fonètica de Lebrija, on remet aquest nom.

11 Pascual Mádoz: Diccionario Geográfico y Estadistico de España. Madrid, 1846-50 (vol. XVI). Vegeu Yepes (palacio de): alq. de la provincia de Murcia, parte judicial de Totana, término jurisdiccional de Librilla.

Sobre el Palau de Yepes, agraeixo al Jesús Llamas les dades sobre la referència d’aquest edifici, trobada a l’Edición crítica de la descripción chorographica del sitio que ocupa la provincia regular de Carthagena de P.S.Francisco, del R.P.Fr. Pablo Manuel Ortega, en què es diu: “El castillo que tenía era fuerte, y formado con siete torres, de las cuales sólo una queda entera, que nos muestra lo que fueron las demás, y de éstas, quedan algunos pedazos a unas más y a otras menos; pero los que hoy viven las alcanzaron habitadas, y con diferentes

a la residència del bisbat de Cartagena, del qual Roderic Borja és bisbe. Els bisbats de Mallorca i Cartagena eren sufraganis del de València; Roderic (Rodrigo Borja) és el 1492 bisbe de València. I, així mateix, la parròquia de Sant Salvador, de València, de l’arxiprest de la nostra obra, és la parròquia dels Borja a la mateixa ciutat. Si ho voleu més explícit, impossible dir-ho.

Jaume Villanueva, al Viaje literario de las Iglesias de España (vol. II, pàg. 213), hi diu: “Va arribar a la ciutat de València el correu amb les noves de l’elecció del Papa Alexandre VI, el 20 d’agost al matí, a les nou de 1492, i es va fer una gran festa a la seu: i es va fer una processó cantant un Te Deum, i tota la ciutat va fer gran festa a Beatriu de Borja, germana de l’electe i dona de Ximeno Peres d’Arenós, besant-li la mà”. I continua: “La notícia de València va passar a Xàtiva, ciutat propera a València, on es va reunir el poble amb gran joia per ser el Pontífex natural d’allà. Les campanes van repicar, les processons van passar pels carrers cantant el Te Deum per donar gràcies a Déu pel faust esdeveniment”.

Entre València i Xàtiva, Roderic hi havia estat fins als seus divuit anys. Però a Xàtiva, on teòricament ha nascut el Papa, hi ha un fet sorprenent: tretze testimonis, sota jurament, consignaran que Roderic era fill dels nobles Jofre de Borja i Isabel de Borja, i que va néixer durant el mes de juliol, a mitjanit, a vestíbul de la casa que hi ha a la plaça que pren els nom dels Borja. Aquests testimonis, a més, per indicar la noblesa de Jofre de Borja, diuen que tenia quatre cavalls i que el seu fill Roderic als vuit anys anava per la ciutat “cavaller en una euga jove”, i que, a la mort de Jofre, quan Roderic tenia deu anys, tota la família es trasllada a viure a València.

¿Aquest esdeveniment, sabent que Rodrigo es gita amb Elvira, la dona de Llàtzer a la Segona Part,

cuartos, que unidos a dichas torres, proporcionaban una acomodada vivienda a la familia de los señores marqueses de los Vélez, que la habitaron en diferentes tiempos. Todos los que me acompañaban en el registro de aquella antigua fábrica, que serían como dieciséis personas, eclesiásticos y seculares, dijeron haber alcanzado al Excmo. Señor Duque de Montalto y Marqués de los Vélez, que murió a los primeros años de este siglo, aposentado en dicho castillo, que ellos llamaban palacio”.

9

i que dubta de qui és el fill el seu fill, mos està parlant de Roderic Borja, del qual també es dubtava obertament a Xàtiva, la mare del qual no seria Isabel Borja sinó Elvira, amant de Jofre Borja?

En tot cas, aquesta continuació, publicada conjuntament amb la primera, a Anvers, comença quan Llàtzer a Toledo (València), on hi ha soldats alemanys (tudescos) de l’emperador Carles, s’enrola a l’exèrcit. Recordem que, després del jurament de l’emperador a les Corts de València (1528), acaba la Primera Part, que nosaltres coneixem com La vida de Llàtzer de Tormos. Al mateix temps, pels volts d’aquell any, comença la repressió contra els moriscos del Regne.

Altres afirmacions de la valencianitat del text són l’expressió “De lugares del duque de Medina Sidonia”. I que en cert moment es digui “de nación…” (expressió que només usem els catalans referint-nos a nosaltres mateixos, cap. III). I l’esment “cavaller de l’orde de sant Joan de Jerusalem” (orde de la corona catalana, cap. III).. I, també, “Gonçalo Hernandes, gran capitán

español…” (cap. V); avui ja sabem, per Josep Mayolas, que és un Cardona. I, cap al final del llibre (cap. XVIII,), Llàtzer, a Salamanca, diu que hi és estranger. I, encara, l’afirmació que els peixos parlen una “lengua atunesca” (cap. XVIII). Com bé sabem, en l’imaginari castellà, no hi entra la possibilitat d’altra llengua que la pròpia.

I encara, per reblar-ho tot, una última nova aportació valenciana; en aquest cas sobre les institucions socials de la ciutat: si a la Primera Part la coherència estructural passa per la institució del Pare d’Òrfens de la doblement lleial ciutat de València, aquí tenim el paper de Sant Llàtzer com a patró documentat el 1421. A més, la reina Maria, muller d’Alfons III, dóna a Sant Mateu la concòrdia entre mestres i oficials de gremis perquè s’agrupessen en una sola institució: Sant Llàtzer és el patró dels jovens aprenents obrers12.

Passem, doncs, d’un Llàtzer orfe sota la protecció del Pare d’Òrfens a un xicot Llàtzer en la vida social, i tot ho trobem en les institucions valencianes.

La llengua de la Segona Part

Pel que fa a la llengua d’aquesta Segona Part, igual que a la Primera tenim una traducció reelaborada, és a dir, que reescriu el text. Hi trobem paraules i expressions encara catalanes a “pernil de tocino” (cap. I); “palanques” (cap. V); “finestra” (cap. XI); tuñina (cap. XIII) i “para jugador de pelota no valdra un clavo” (s’hi al·ludeix al joc de pilota valenciana, cap. XIV) “a las tres va a la vencida” (cap. XVIII).

Pel que fa a la morfologia, hi detectem la doble negació nostra i l’estructura “y de otros a quien (qui) aquello a comprado”.

Hi Percebem, com a figura retòrica, l’ús d’ironia sobre el don (típica sorna dels catalans cap als castellans als Regnes nostrats d’Itàlia, tal com vam explicar a l’edició de La vida de Llàtzer de Tormos

12 Lluís Tramoyeres Blasco: Instituciones gremiales de Valencia. Su origen y organización en Valencia. Imprenta Domenech, 1889 (reedició de París -València, 1979), pàg. 196.

10

(cap. XIV). I també, sigui dit de passada, un fons irònic en l’expressió “deseaba que Toledo fuese puerto de mar” (cap. XIV).

Dues paraules significatives de la Primera Part: la maella i l’eixalma

A la Primera Part, quan Llàtzer està afermat (terme jurídic català que va dels Usatges de Barcelona13 al Pare d’Òrfens) amb el cec, segons la versió castellana es descriu un gest: el Llàtzer posant-se una moneda (real) a la boca. I no és això, aquest gest és absurd; tot prové de la traducció literal de la moneda valenciana maella, que alhora vol dir ‘almoina’ o ‘caritat’. I en aquest cas, el gest del Llàtzer té sentit, ja que l’almoina pot ser ben bé algun material comestible.

L’altre mot de la traducció que cal comentar és eixalma (enjalma en castellà), un terme habitual en el parlar blauet de la Marina Alta, on hi ha Tormos, tal com explica F. Martínez Martínez14.

Permeteu-me una xica digressió. ¿Sabíeu que la casa que tenia a l’Urgell la dona de l’escriptor Manuel de Pedrolo es deia Xalmeta? Parfrasejant l’autor de l’Aranyó, podem dir-nos poèticament: “Si són roses floriran”; si investiguem bé el passat, sorgirà el segon Segle d’Or català.

El traductor

Finalment, apunto una hipòtesi que ja avançava a La vida de Llàtzer de Tormos (pàg. 84) sobre el traductor al castellà. Allà deia que podria ser Francisco de Cervantes, autor de La dignitat de l’home, i l’afirmació prové d’acarar aquest text a la traducció del Llàtzer. Tal com ara m’ha fet veure Jordi Bilbeny, podem pensar que, més que no pas traductor del Llàtzer, l’autor va ser traduït del català al castellà (pensem sempre en el Tirant lo

13 Usatges de Barcelona, a cura de Josep Rovira. Barcino, Barcelona, 1933, pàg. 67 i nota a la pàg. 63: “Afermar o fermar dret: sotmetre’s a desició judicial i donar garantia de sotmetre’s a la decisió judicial del Pare d’Òrfens, en el nostre cas.”

14 F.Martínez Martínez: Coses típiques de la Marina, la meua comarca; refosa i pròleg de M. Sanchis Guarner; semblança de l’autor de Carmelina Sánchez-Cutillas (1970).

Blanc, que és la demostració històrica inapel·lable de les suplantacions).

Quan estava tancant aquesta redacció, l’amic Manel Capdevila em fa notar un terme relacionat amb l’alimentació, en concret la paraula longaniza (cap. I): “Estávamos en Escalona [Gandia], villa del duque della en mesón, y diome un pedaço de longaniza”). Aquesta menja és pròpia de la Nació catalana i d’Amèrica.

Com Carles Riba empra la figura de Llàtzer15 per evocar la catàstrofe de la Nació catalana el 1939, i espera una nova naixença en tots els sentits, després d’aquestes noves aportacions sobre literatura catalana del xvi-xvii, esperem en la mateixa fe, com el Llàtzer bíblic, bisbe de Marsella després de ressuscitar en la tradició cristiana, la ressurrecció del segon Segle d’Or català, als segles xvi i xvii.

© Josep M.Orteu /INHBarcelona, desembre del 2011

15 Carles Riba: Esbòs de tres oratoris: Els tres reis d’Orient. Llàtzer, el ressuscitat. El fill pròdig. Ossa Menor, Barcelona, 1957. Al mateix temps, dis de la literatura catalana, a la Història de Jacob Xalabín (novel·la breu anònima de principis del segle xv), un dels protagonistes reals, que participa a la batalla del Kossovo (segle xiv), es diu també Llàtzer.