CREDO IN UNAM ECCLESIAM
CREDO IN UNAM ECCLESIAM
Va haver-hi alguna vegada UNA església?
En els primers “credos” no apareix la locució “una església”,
potser perquè, tal com estava el pati, no era una cosa massa
creïble per molt futurista que hom pogués ésser.
Si ho vols recordar...Els primers credos
Recordeu aquest fragment d’en Earl Doherty que possiblement ja
teniu llegit:
Els documents posen de manifest un panorama del primer
cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats
i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la
majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat
central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que
remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Els
investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplicitat de
respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és només
increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En
comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions
independents de les tendències religioses més àmplies del seu
temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la
creença en una força divina intermediària que proporciona el
coneixement de Déu i un camí a la salvació. Només amb els
evangelis, els quals van començar a aparèixer probablement cap al
final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per
produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una
història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en
el temps d'Herodes i Ponç Pilat.
The documentary record reveals an early Christian landscape
dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals
and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little
common ground and no central authority. Also missing is any idea of
apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of
disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity
of different responses to the historical Jesus, but such a
phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the
evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent
expressions of the wider religious trends of the day, based on
expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary
divine force which provided knowledge of God and a path to
salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably
toward the end of the first century, were many of these elements
brought together to produce the composite figure of Jesus of
Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death
located in the time of Herod and Pontius Pilate.
Earl DohertyThe Jesus Puzzle in a Nutshell
La pregunta d’avui (Va haver-hi alguna vegada UNA església?) pot
ser considerada com la continuació de la pregunta ja tractada fa
uns quanta anys: “Va existir UN cristianisme primitiu?”
Si ho vols recordar...Va existir UN cristianisme primitiu?
Possiblement, ja poc després de la mort de Jesús, el seu grup
(format per homes i dones) es va dividir: els uns decidiren
retornar a Galilea, d’altres volgueren restar a Jerusalem. Uns i
altres posaven la seva decisió com procedent d’una recomanació de
Jesús.
Aquesta doble opció va dividir la comunitat, però cap dels dos
grups va tenir escrúpols de mantenir la seva decisió com si fos una
decisió, una ordre vinguda del mateix Jesús.
Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant
vostre a Galilea; allà el veure, tal com us va dir" (Mc 16,7)
Opció Galilea
Opció Jerusalem
...i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i
el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. (Lc 24, 47)
Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us
vindrà de dalt (Lc 24, 49) Un dia, mentre menjava amb ells, els
donà aquesta ordre: No us allunyeu de Jerusalem; espereu-hi aquell
que el Pare ha promès i que us vaig anunciar. (Ac 1,4)
Si ho vols recordar...Al “tercer dia” ja es van barallar...
* * *
Però ¿no era UNA ESGLÉSIA aquella comunitat de Jerusalem?
Act 2, 44pa,ntej de. oi` pisteu,ontej h=san evpi. to. auvto.
kai. ei=con a[panta koina,
tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de
tots
Act 4, 32Tou/ de. plh,qouj tw/n pisteusa,ntwn h=n kardi,a kai.
yuch. mi,a( kai. ouvde. ei-j ti tw/n u`parco,ntwn auvtw/| e;legen
i;dion ei=nai avllV h=n auvtoi/j a[panta koina,Å
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i
cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó
que tot estava al servei de tots.
Abans de seguir endavant cal veure el quadre comparatiu de les
dues descripcions de la comunitat de Jerusalem que trobem en els
Actes dels Apòstol (2, 42-47; 4, 32-35) amb les dues descripcions
de la comunitat dels essenis que trobem a les obres de Flavi
Josep.
Veure quadre comparatiu
D’aquest quadre comparatiu podem deduir una de les següents
possibilitats:
· “La multitud de creients” adoptaren les formes i pràctiques
que ja regien entre els grups essenis
· de tal manera que -als ulls d’un observador extern- podien
passar per un grup més de la comunitat essènia
Així s’explicaria el fet que Flavi Josep no parli dels “creients
en Jesús” quan passa revista, en les seves dues obres, als diversos
grups (sectes o filosofies) que existien entre els jueus en el seu
temps. Potser, per Flavi Josep, els “creients en Jesús” era aquella
“branca d’essenis”, que, tenint un estil de vida, uns costums i
unes normes legals iguals als dels altres, mantenien una concepció
positiva sobre el matrimoni (BJ, II, 160)
· L’autor de Lc/Act (a qui tenim el costum d’anomenar Lluc),
desconeixent la vida d’aquell primer grup de “creients en Jesús”,
fa un “copiar i enganxar” a partir de la descripció essènia de
Flavi Josep
Ben aviat, els Fets dels Apòstols no poden deixar de parlar de
dos grups enfrontats en aquesta comunitat ideal de Jerusalem:
“s’originà una murmuració dels hel·lenistes contra els hebreus”
Act 6, 1evge,neto goggusmo.j tw/n ~Ellhnistw/n pro.j tou.j
~Ebrai,ouj
els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua
hebrea
Uns i altres eren jueus; uns i altres eren creients en Jesús
(deixebles)
· Els de “llengua grega” eren jueus que havien viscut (i potser
nascut) fora de Palestina, que participaven a les activitats de la
sinagoga en el seu país d’estada i a Jerusalem assistien a les
seves sinagogues particulars, a on l’Escriptura es llegia en
grec
· Els de “llengua hebrea” eren jueus autòctons, parlaven
l’arameu i a les seves sinagogues es llegia l’Escriptura en
hebreu.
Algú potser dirà que d’una queixa concreta (per l’atenció que
les viudes rebien) passar a parlar de divisió entre els deixebles
és fer un salt massa gran. Però, passat l’episodi d’Esteve (6, 8 –
8, 1), es parla “d’una gran persecució contra l’església de
Jerusalem”, que obliga a una dispersió generalitzada (“i tots es
dispersaren pels territoris de Judea i Samaria”).
¿Tots? No, tots no: “excepte els apòstols”. I cal entendre: “els
apòstols i els seus”. Cal admetre que “la gran persecució” afectà
només a una part de l’església de Jerusalem. Una església de la
qual ja no es podia dir -si es que alguna vegada s’havia pogut dir-
que “tenia un sol cor i una sola ànima”.
Possiblement, l’episodi d’Esteve fou una “discusió/baralla” que
afectà només a les sinagogues de parla grega.
Afegeixo ara una nota de Rius-Camps:
En el brevíssim espai de dos versets, sobretot segons la versió
del Còdex Beza, s’estableix un claríssim contrast entre dues
esglésies ja ben constituïdes: l’«Església de Jerosòlima», afectada
per la gran persecició i opressió desencadenada per les sinagogues
hellenistes, i l’Esgléia apostólica instal·lada «a Jerusalem», que
se n’ha desentès per complet («els quals romangueren a Jerusalem»,
precisa D05).
Ac 8, 1b
Codex alexandrinus
Còdex Beza
VEge,neto de. evn evkei,nh| th/| h`me,radiwgmo.j me,gajevpi.
th.n evkklhsi,anth.n evn ~Ierosolu,moij(pa,ntej de.
diespa,rhsankata. ta.j cw,rajth/j VIoudai,aj kai. Samarei,ajplh.n
tw/n avposto,lwnÅ
VEge,neto de. evn evkei,nh| th/| h`me,radiwgmo.j me,gaj kai,
qli/yijevpi. th.n evkklhsi,anth.n evn ~Ierosolu,moij(pa,ntej de.
diespa,rhsankata. ta.j cw,raj th/j VIoudai,aj kai. Samarei,ajplh.n
tw/n avposto,lwn(oi[ e;meinan evn VIerousalh,m(
Aquell dia va començar
una gran persecuciócontra l'esglésiade Jerusalem,i tots es
dispersarenpels territorisde Judea i Samaria, fora dels
apòstols.
S’esdevingué que aquell mateix diaes desencadenàuna gran
persecució i opressiócontra l’esglésiaque era a Jerosòlima.Tots es
dispersarenper les regionsde Judea i Samaria,amb l’excepció dels
apòstols,els quals romangueren a Jerusalem
Gràcies als números Strong podem distingir entre Jerosòlima
(G2414) i Jerusalem (G2419),
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G2414&t=KJV
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G2419&t=KJV
distinció que normalment no trobarem a les diverses traduccions.
“Jerosolima” sortiria 59 vegades en el Nou Testament, distribuïdes
de la següent manera:
Mat (11)
Mar (9)
Luk (5)
Jhn (12)
Act (19)
Gal (3)
“Jerusalem” sortiria 83 vegades, distribuïdes d’aquesta
manera:
Mat (1)
Mar (1)
Luk (27)
Act (40)
Rom (4)
1Co (1)
Gal (3)
Heb (1)
Rev (3)
Ctrl + click si vols veure els versets corresponents
Quin abast teològic té aquesta distinció de vocabulari? Té
l’autor de Lluc i Fets algun criteri específic per referir-se a
“Jerosòlima” o a “Jerusalem”? Ho deixo a la consideració de
cadascú.
* * *
En els mosaics de l’església romana de Santa Sabina encara és
visible una inscripció del segle Ve a on trobem una contraposició
entre "Ecclesia ex circumcisione” i "Ecclesia ex gentibus”.
On començà aquesta contraposició?
Ac 11, 19Oi` me.n ou=n diaspare,ntej avpo. th/j qli,yewj th/j
genome,nhj evpi. Stefa,nw| dih/lqon e[wj Foini,khj kai. Ku,prou
kai. VAntiocei,aj
Els qui s'havien dispersat amb motiu de la persecució que va
seguir a la mort d'Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i
Antioquia,
mhdeni. lalou/ntej to.n lo,gon eiv mh. mo,non VIoudai,oijÅ
sense predicar la paraula a ningú més que als jueus;
Ac 11, 20h=san de, tinej evx auvtw/n a;ndrej Ku,prioi kai.
Kurhnai/oi( oi[tinej evlqo,ntej eivj VAntio,ceian
tanmateix, n'hi havia alguns de Xipre i de Cirene que, en
arribar a Antioquia,
evla,loun kai. pro.j tou.j ~Ellhnista,jeuvaggelizo,menoi to.n
ku,rion VIhsou/nÅ
predicaven també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor.
El Beza, aquest còdex tan estimat per Rius-Camps, afegeix una
paraula:
εὐαγγελιζόμενοι τὸν κύριον Ἰησοῦν Χρίστον
i tradueix el verset
anunciant la bona notícia que el Senyor era Jesús Messies
que també podria ser ben traduït com:
anunciant la bona nova de Jesús, el Senyor, com el Messies
Les autoritats romanes ja coneixien aquesta mena de “prèdiques
messiàniques”, que moltes vegades acabaven en disturbis. Suetoni,
historiador romà nascut entre 69-70 dC., publicà l’any 120 Vidas de
los doce césares, la quinta de les quals és la de Claudi, emperador
des del 41 fins al 54.
Iudaeos impulsore Chresto assidue tumultuantes Roma expulit
[Claudio] expulsó de Roma a los judíos que continuamente estaban
causando disturbios a instigación de Cresto
Aquests jueus, “assidue tumultuantes”, Claudi ja se’ls va
trobar: probablement en el regnat anterior de Caius Caligula (mars
37 – gener 24) s’havien manifestat més sovint protestant contra la
bogeria d’en Caius Caligula de voler implantar una estàtua de Zeus
(representat per la seva pròpia imatge [effigiem eius], en el
Temple de Jerusalem.
Dein iussi a Gaio Caesare effigiem eius in templo locare arma
potius sumpsere quem motum Caesaris mors diremit
Tacitus, Historia V, 9
Per la seva part, Dio Cassio, ciutadà romà d’origen grec, nascut
a Nicea de Bitinia l’any 155 i mort el 235, escrigué en grec la
història de l’antiga Roma en 80 llibres. Quan parla en el llibre 60
del regnat de Claudi, diu:
Tou,j te VIoudai,ouj pleona,santaj au=qij w[ste calepw/j a;n
a;neu tarach/j u`po. tou/ o;clou sfw/n th/j po,lewj eivrcqh/nai
ouvk evxh,lase evn tw/| de. dh. patri,w| bi,w| crwme,nouj
evke,leuse mh. Sunaqroi,zesqai.
Els jueus que de nou havien esdevinguts molt nombrosos i que per
causa de la seva multitud no era possible expulsar-los de Roma
sense ocasionar disturbis, Claudi no els va expulsar però va
prohibir que es reunissin per viure segons els costums dels seus
pares.
Els Fets dels Apòstols ens presenta a Àquila i Priscil·la,
parella matrimonial que a Corint s’uneixen a Pau, com expulsats de
Roma. S’havien arribat a distingir entre els jueus de Roma “assidue
tumultuantes”?
Ac 18, 2kai. eu`rw,n tina VIoudai/on ovno,mati VAku,lan(
Pontiko.n tw/| ge,nei( prosfa,twj evlhluqo,ta avpo. th/j VItali,aj
kai. Pri,skillan gunai/ka auvtou/ dia. to. diatetace,nai Klau,dion
cwri,zesqai pa,ntaj tou.j VIoudai,ouj avpo. th/j ~Rw,mhj(
prosh/lqen auvtoi/j(
Allà va trobar un jueu anomenat Àquila, originari del Pont, que
acabava d'arribar d'Itàlia amb Priscil·la, la seva muller, perquè
Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma. Pau
s'uní a ells
Els romans, autoritats i poble, ja tenien una paraula per a
designar a tots aquests jueus que no paraven de causar disturbis:
“els messiànics”, i en llatí deien “christianoi”, els cristians.
Aquesta paraula no té, en el seu origen cap relació amb Jesús de
Natzaret.
I així podrem entendre millor el per què Teòfil d’Antioquia, un
dels apologetes del segle II, quan defensa el seu nom de “cristià”
no fa cap referència a Jesús de Natzaret.
Ja fa temps que em retraieu que sóc cristià (cristiano.n) i que
porto aquest nom. Doncs, sí, ho sóc i ho confesso (ovmologw/ ei=nai
cristiano,j), i em glorifico d'un nom (o;noma) tant agradable a
Déu... Perquè nosaltres ens diem cristians que pel fet que som
ungits (crio,meqa) amb l'oli de Déu (e;laion Qeou/). (Ad Autolicum
I, 12)
Si ho vols recordar:
Teòfil d’Antioquia i el seu Ad Autolycum
Retornem a la comunitat d’Antioquia, a on uns, vinguts de Xipre
i de Cirene, havien començat a proclamar, als no jueus, Jesús, el
Senyor, com Messies. Aquesta situació preocupà a la comunitat de
Jerusalem, que envià a Bernabé a inspeccionar.
Comentari de Rius-Camps:
Lluc emfatitza el fet que els hel·lenistes procedents de les
regions més allunyades del judaisme foren els primers que per
pròpia iniciativa començaren a parlar de Jesús als pagans... Lluc
puntualitza ara que la notícia referent a la predicació de
l’evangeli a pagans per part d’alguns xipriotes i cirenencs arribà
a oïdes de “l’Església de Jerusalem”. No tots els apòstols ni
encara menys els altres membres de l’Església han fet el pas
decisiu de desmarcar-se de la institució jueva central. La notícia
els ha desconcertat, car han actuat sense autorització de
l’Església central i han fundat comunitats mixtes a Antioquia sense
exigir la circumcisió als pagans.
Bernabé, enviat com home de confiança dels apòstols, vista la
situació, “s’alegrà i exhortava tothom a perseverar en el Senyor
amb cor ferm”. Perseverar, en què? En el “messianisme”? Va a buscar
a Pau, que no havia perdut l’experiència de promoure disturbis, i
que vivia en un cert “ostracisme” a Tars. Passen tot un any a
Antioquia i
Ac 11, 26a
Codex alexandrinus
Còdex Beza
evge,neto de. auvtoi/j
kai. evniauto.n o[lon
sunacqh/nai <4863>
evn th/| evkklhsi,a|
kai. dida,xai o;clon i`kano,n(
oi[tinej parageno,menoi
evniauto.n o[lon
συνεχύθησαν <4797>
o;clon i`kano,n,
I succeí que ellsdurant un any sencervan viureen aquella
comunitat i instruïen molta gent.
Com traduiraquest verset?Quin significat téσυνεχύθησαν?
Del verb συνάγω(Inf. Aor. Pass.)
Del verb συγχέω
(3 pers. plur; ind. Aor. Pass.)
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G4863&t=KJV
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G4797&t=KJV
En Josep Rius-Camps, a Demostració a Teòfil, en dóna
aquesta:
http://www.rius-camps.cat/
http://www.fragmenta.cat/ca/cataleg/sagrats/4184
Ells, quan hi pervingueren,durant un any senceres mesclaren
plegatscom una multitud nombrosa
Però, és aquesta l’única possible? I, entre totes les possibles,
és la millor?
He trobat una traducció d’aquest verset del còdex Beza a
l’anglès:
[Barnabas and Paul], having arrived,during an entire year,were
in agitation
Traduït al català podria donar:
Bernabé i Pau, un cop arribats,durant tot un any sencer,es van
dedicar a l’agitació.
La versió llatina del còdex Beza (recordeu que aquest, a dues
columnes, porta la versió grega i la versió llatina) diu:
Contigit uero eisannum totumcommiscereecclesiam.
que admet, en sentit figurat, el significat de “confondre”
Durant tot un any Pau es retroba a la seva “salsa”: agitar,
discutir, confondre, desconcertar... No estalvia cap dels seus
recursos “per demostrar que Jesús és el Messies”.
Pau, aquell any d’Antioquia, fa el que ja havia fet a Damasc (Ac
9, 22)
Sau/loj de. ma/llon evnedunamou/tokai. sune,cunnen Îtou.jÐ
VIoudai,oujtou.j katoikou/ntaj evn Damaskw/|sumbiba,zwn o[ti
ou-to,j evstin o` Cristo,jÅ
Però Saule agafava cada dia més coratgei, deixava confosos els
jueusque vivien a Damascdemostrant que aquest és el Messies,
El verb utilitzat aquí per referir-se a l’activitat de Pau a
Damasc (sug-ce,w) és el mateix que el còdex Beza utilitza a
l’explicar-nos la seva activitat a Antioquia (Ac 11, 26)
Observeu que a Ac 9, 22 el verb està en forma activa
(sune,cunnen) i l’estructura de la frase no posa problemas
(Subjecte actiu [Saule] + verb en forma activa [deixava confosos] +
complement directe [els jueus]).
Però a Ac 11, 26 el verb està en forma passiva
(συνεχύθησαν).
Aquest verb, συγχέω (el del còdex Beza), apareix 5 vegades en
els escrits del Nou Testament (i totes cinc en el llibre dels Fets
dels Apòstols) del còdex alexandrinus, del qual normalment es fan
les traduccions. En els llocs corresponents del còdex Beza també hi
surt aquest mateix verb (no puc saber si hi surt més vegades)
Presento a continuació aquests cinc versets, donant el text grec
segons els còdex alexandrinus i Beza, i les respectives traduccions
de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) a partir de
l’alexandrinus i de Rius-Camps a partir del còdex Beza. Afegeixo
com altres versions han traduït aquest verb.
Si vols saltar-te aquest estudi(opció no recomenable), doble
click
Ac 2, 6
Alexandrinus
Beza
BCI
Rius-Camps
Altres
genome,nhj de. th/j fwnh/j tau,thjsunh/lqen to. plh/qojkai.
sunecu,qh(o[ti h;kouon ei-j e[kastojth/| ivdi,a| diale,ktw|
lalou,ntwn auvtw/nÅ
genome,nhj de. th/j fwnh/j tau,thjsunh/lqen to. plh/qojkai.
sunecu,qh(o[ti h;kouon ei-j e[kastojlalou/ntaj tai/j glw,ssaij
auvtw/n
Quan se sentí aquella remor,
la gent s'aplegài van quedar desconcertats,perquè cadascú els
sentia parlar en la seva pròpia llengua.
En produir-se aquella remor,es congregà l’assamblea
i es quedà confosa;i cada un d’ells percebiaque parlaven en les
seves respectives llengües
mente confusa , were confounded, , fut confondue, estaban
desconcertados, estaban confusos, se quedó confusa, quedaron
desconcertados, es produí una confusió
3ª pers. sing. aorist indicatiu passiu
Ac 9, 22
Alexandrinus
Beza
BCI
Rius-Camps
Altres
Sau/loj de.ma/llon evnedunamou/to
kai. sune,cunnenÎtou.jÐ VIoudai,oujtou.j katoikou/ntajevn
Damaskw/|sumbiba,zwn o[tiou-to,j evstin o` Cristo,jÅ
Sau/loj de.ma/llon evnedunamou/toevn tw/| lo,gw|kai.
sune,cunnentou.j VIoudai,oujtou.j katoikou/ntajevn
Damaskw/|sumbiba,zwn o[tiou-to,j evstin o` Cristo,jevn w-| o Qeo.j
euvdo,khsenÅ
Però Sauleagafava cada dia més coratge
i, deixava confososels jueusque viviena Damascdemostrant
queaquest és el Messies,
Però Saules’envigoria encara mésen la paraulai confoniaels
jueusque habitavena Damascdemostrant queaquest era el Messiesen qui
Déu s’havia complagut.
confundebat, confounded, il confondait confundiendo, confundía,
tenía confundidos, confonia
3ª pers. sing. imperf. indicatiu actiu
19, 32
Alexandrinus
Beza
BCI
Rius-Camps
Altres
a;lloi me.n ou=n a;llo ti e;krazon\h=n ga.r h` evkklhsi,a
sugkecume,nh(
kai. oi` plei,ouj ouvk h;|deisan ti,noj e[neka
sunelhlu,qeisanÅ
a;lloi me.n ou=n a;llo e;krazon\h` ga.r evkklhsi,ah=n
sugkecume,nh(kai. oi` plei/stoi ouvk h;|deisan ti,noj e[neken
sunelhlu,qeisanÅ
Els uns cridaven una cosa, els altres una
altra,L'assembleaestava en plena confusió
i la majoria ni tan sols sabien per què s'havien reunit.
Ara bé, uns cridaven una cosa, d’altres una altra.En efecte,
l’assembleaes trobava en un estat de confusiói la majoria no sabia
per quina raó s’havien reunit.
confusa, was confused, le désordre régnait, était en pleine
confusion, había confusión, estaba llena de cofusión, estaba hecha
un lío, es trobava en plena confusió
Participi perfecte passiu (nominatiu femení sing)
21, 27
Alexandrinus
Beza
BCI
Rius-Camps
Altres
~Wj de. e;mellon ai` e`pta. h`me,rai suntelei/sqai(oi` avpo.
th/j VAsi,aj VIoudai/oi
qeasa,menoi auvto.n evn tw/| i`erw/|
sune,ceon pa,nta to.n o;clon
kai. evpe,balon evpV auvto.n ta.j cei/raj
Sunteloume,nhj de. th/j e`bdo,mhj hvme,rajoi` de. avpo. th/j
VAsi,aj VIoudai/oi evlhluqo,tejqeasa,menoi auvto.n evn tw/|
i`erw/|
sune,ceon pa,nta to.n o;clon
kai. evpiba,llousin evpV auvto.n ta.j cei/raj
Eren a punt de complir-se els set dies quanels jueus originaris
de l'Àsia,
en veure’l al temple,
amotinaren la gent
i el van agafar
Quan s’acomplia el setè dia,
els jueus que havien vingut de la provincia d’Àsia,havent-lo
reconegut en el temple,sembraren confusió entre tota la multitudi
li llancen les mans al damunt
concitaverunt, stirred up, soulevèrent, ameutèrent, comenzaron a
incitar, alborotaron, amotinaren
3ª pers. plur. imperf. indicatiu actiu
Ac 21, 31
Alexandrinus
Beza
BCI
Rius-Camps
Altres
zhtou,ntwn te auvto.n avpoktei/naiavne,bh fa,sij tw/| cilia,rcw|
th/j spei,rhj
o[ti o[lh sugcu,nnetai VIerousalh,mÅ
Kai. zhtou,ntwn auvto.n avpoktei/naiavne,bh fa,sij tw/|
cilia,rcw| th/j spei,rhj
o[ti o[lh sugcu,nnetai VIerousalh,mÅ
Ja l'anaven a matar
quan el tribú de la cohort romana va rebre aquesta notícia:«Per
tot Jerusalem hi ha una gran confusió!»
Qua intentaven de matar-lo,
pujà aquest report fins al tribu de la cohort:
”L’entera Jerusalem s’està avalotant!”
confunditur, was in an uproar, était en confusion, est sens
dessus dessous, estaba en confusión, estaba alborotada, estaba
amotinada, andaba revuelta
3ª pers. sing. pres.. indicatiu passiu
A partir d’aquesta “prèdica messiànica” (συνεχύθησαν) de Pau i
Bernabé, volent convèncer a tothom que el Senyor Jesús era el
“messies”
Ac 11, 26c
Codex alexandrinus
Còdex Beza
evge,neto de. [...]
crhmati,sai te prw,twjevn VAntiocei,a|tou.j maqhta.j
cristianou,jÅ
Kai. to,teprw/ton evcrhma,tisen evn VAntiocei,a|oi` maqhtai.
creistianoi,
I succeí que fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles
van rebre el nom de cristians.
I fou aleshores per primera vegada que foren anomenats a
Antioquia els deixebles cristians
Del verb crhmati,zω
(Inf. Aor. Actiu.)
(3 pers. plur; ind. Aor. Actiu.)
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G5537&t=KJV
Aquest nom fou donat certament pels gentils. Els jueus no
creients anomenaven els deixebles, ordinàriament, com natzarens,
nazwrai/oi.. Cf. Act 24, 5
Nota de la BCI:
Els qui no pertanyen a la comunitat anomenen cristians els qui
hi pertanyien; en tot cas, el terme grec christianós només apareix
aquí, en 26, 28 i 1Pe 4, 16
Nota de la versió dels Monjos de Montserrat (any 1933)
No és probable que fossin els jueus els autors d’aquest nom,
altrament això hauria implicat que reconeixien Jesús com a Messies.
Per a ells els deixebles de Jesús eren els Natzarens (24, 5).
Gairebé tots els autors opinen que l’apel·latiu vingué dels pagans.
Des del moment que a Antioquia creixia pròspera una comunitat de
fidels enmig d’una gran població gentílica, el nom de Crist aniria
més i més de boca en boca, i els gentils n’haurien fet el derivat
cristianoi, [cristianoí] com un qualificatiu molt propi per
designar la nova secta, que a l’ombra del nom de Crist i de les
seves doctrines s’expandia entre ells. Alguns mss. tenen
crhstianoi, [crêstianoí] (Sinaític) o creistianoi, [crêistianoí]
(Vaticanus, Codex Bezae). Això provindria, segons alguns, que el
vulgus, per a qui el nom de Cristo,j [Cristós] no tenia cap sentit,
l’havien convertit en Crhsto,j [Crêstós] adjectiu que significa
útil, bo. Tertul·lià els ho retreia: Perperam Chrestianus
pronunciatur a vobis; nam nec nominis certa est notitia apud vos
(Apol. 3). Suetoni escrivia: Iudaeos impulsore Chresto (Claudi,
25); i Tàcit: Quos per flagitia invisos vulgus chretianos
appellabat (Annal, 15, 44).
Nota de Rius-Camps:
Si es pren el verb en sentit actiu, els deixebles s’haurien
anomenats ells mateixos “cristians”, adherents a “Crist/Messies”, a
fi de distingir-se dels jueus que no acceptaven que Jesús fos el
Messies d’Israel, atès que la seva comunitat incloïa pagans amb
igual estatus que els jueus. Més aviat, però, prenent el verb en
sentit passiu, haurien estat els jueus d’Antioquia els primers a
titllar despectivament els creient de “cristians”, per la seva
insistència en què Jesús és el Messies (el “Crist”, en grec).
L’adverbi “aleshores” [to,te] connecta el moment en què els
deixebles foren identificats com un grup a part amb els
esdeveniments d’Antioquia.
Segons Étienne Nodet (de l’Escola bíblica i arqueològica
francesa, Jesrusalem), el terme “cristià”, inventat pels romans
fora de Judea, designava en el seu origen els revoltosos jueus
messiànics (iudeos assidue tumultuantes). Molt aviat va assenyalar
els deixebles de Pau.
Segons Fets 11, 26, alguns deixebles van ser anomenats
"cristians" per primera vegada a Antioquia. La redacció del text
occidental (WT) és instructiva: “[Bernabé i Pau] havent arribat,
durant tot un any estaven en agitació; a continuació, per primera
vegada, els deixebles se'ls va anomenar cristians”.
La primera cosa a tenir en compte és que el nom de "christiani"
és de formació llatina, no grega, i la formulació de la sentència a
Fets té un resó oficial al respecte. El nom també pot ser d'origen
popular, però és probable que el seu ús aquí, amb el seu colorit
jurídic, ve de manera més immediata de l'autoritat romana. Es dóna
(és imposat) per primera vegada a Antioquia, i marcarà els seus
portadors com a criminals. Probablement ja s’havia aplicat a altres
grups abans que ho fos als deixebles de Jesús. De totes maneres no
era una autodefinició dels deixebles, i no va venir de Jerusalem.
La connexió dels "cristians" amb Jesús, per tant, no és directa. El
títol de Pilat sobre la creu de Jesús esmenta "Natzarè" i "Rei dels
Jueus", però no "Crist".
According to Acts 11, 26, some disciples were called
“christians” for the first time at Antioch. The Western Text (WT)
wording is instructive: [Barnabas and Paul] having arrived, during
an entire year they were in agitation; then for the first time the
disciples were called Christians.
The first thing to note is that the name “christiani” is of
Latin, not Greek, formation, and the formulation of the sentence in
Act has an official ring about it. The name may well be of popular
origin, but it is likely that its use here, with its juridical
coloring, comes more immediately from the roman authority. It is
given (imposed) for the first time at Antioch, and it will mark its
bearers as criminals. Probably it already did so before it was
applied to the disciples of Jesus. Anyhow it was not a
self-definition of the disciples, and did not come from Jerusalem.
The connection of “Christians” with Jesus, therefore, is not
direct. Pilate’ title on Jesus’ cross’ mention “Nazorean” and “King
of the Jews”, but not “Christ”.
Étienne Nodet
James, the brother of Jesus,was never Christian.
Le judéo-christianisme dans tous ses étatsActes du Colloque de
Jérusalem, juillet 1998
Prosegueix Étienne Nodet:
El nom "cristià" apareix en la seqüela d'agitacions, i això ens
dóna una pista. En el primer any del seu regnat (41), Claudi,
segons Suetoni (Claudi, § 25), va expulsar els jueus de Roma, que
provocaven aldarulls constants a instigació de "Crest" (impulsore
Chresto). Entre aquests jueus es comptava Aquila, abans de la seva
reunió amb Pau a Corint (Fets 18: 1 i seg.); i tots dos pertanyien
al mateix moviment. Res suggereix que aquest Crest fos Jesus Ell
era el Messies a punt d'arribar, i els tumults eren creats per gent
messiànica. Un bon context a la història romana són les
aclaparadores pertorbacions dels jueus provocades per Calígula quan
va ordenar que la seva estàtua s'erigeix en el Temple de
Jerusalem.. D'altra banda Pau era un zelota, i molt probablement un
especialista en les pertorbacions, a diferència de Bernabé, un
deixeble de Pere. Durant la missió de Bernabé a Antioquia, quan es
va sentir incapaç de mantenir la situació sota control, se'n va
anar a Tars i va cridar a Pau a la recerca d'ajuda.
Per resumir, el nom "cristià" estava -i continuava- relacionat
amb Paul, i més tard amb Roma, com es mostra mitjançant una
notificació de Flavi Josep sobre Jesús. Podem afegir que aquestes
agitacions messiàniques proporcionaven una bona oportunitat per a
les relacions entre els jueus i gentils, amb l'objectiu comú
d'escapar a l’autoritat romana (i impostos) És doncs, per
descomptat, superficial, el que es suggereix a Fets 11, 23s, quan
Bamabas, "ple de l'Esperit Sant i de fe "els encoratjava a
mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit ". En altres paraules,
ell volia més que manifestacions ocasionals i revoltes.
Aquesta breu explicació de la paraula "cristià" pot semblar un
tant unilateral. Es pretén afinar el contrast entre Pau i
Jaume.
The name "Christian" appears in the sequel of agitations, and
this provides a clue. In the first year of his reign (41),
Claudius, according to Suetonius (Claudius, § 25), expelled Jews
from Rome, who were stirring up constant tumults at the instigation
of "Chrestus" (impulsore Chresto). Among these Jews was Aquila,
before his meeting with Paul at Corinth (Acts 18:1 f.); and both
belonged to the same movernent. Nothing suggests that this Chrestus
was Jesus. He was the Messiah about to come, and the tumults were
created by messianizing people. A good context in Roman history is
the overwhelming Jewish disturbances provoked by Caligula when he
ordered that his statue he erected in the Jerusalem. Temple. On the
other hand Paul was a zealot, and quite probably a specialist of
disturbances, unlike Barnabas, a disciple of Peter. During
Barnabas' Antioch mission, when he felt unable to keep the
situation under control, he went to Tarsus and called Paul for
help.
To sum up, the name "Christian" was -and rernained- connected
with Paul, and later with Rome, as shown by Josephus' notice about
Jesus. We may add that these messianic agitations provided a good
opportunity for intercourse between Jews and Gentiles, with the
comnion goal to scape Roman authiority (and taxes) This was of
course superficial, which is suggested by Acts 11, 23s, when
Bamabas, "filled with Holy Spirit and with fáith" urged the people
"to remain profoundly attached to the Lord". In other words, he
wanted more than casual demonstrations and uprising.
This short explaniation of the word "Christian" may seem
somewhat one-sided. It is intended to sharpen the contrast between
Paul and James.
Possiblement el pas de Pau per Antioquia (“en agitació”) va
marcar per molts anys la comunitat d’aquesta ciutat. Més tard es
discutirà amb Pere:
Gal 2, 11{Ote de. h=lqen Khfa/j eivj VAntio,ceian( kata.
pro,swpon auvtw/| avnte,sthn( o[ti kategnwsme,noj h=nÅ
Ara bé, quan Cefes vingué a Antioquia m'hi vaig enfrontar
obertament, perquè el seu comportament era reprovable:
D’aquesta discussió (de la qual els Fets no en diuen res) en Pau
va sortir escaldat:
Gal 3, 13kai. sunupekri,qhsan auvtw/| Îkai.Ð oi` loipoi.
VIoudai/oi( w[ste kai. Barnaba/j sunaph,cqh auvtw/n th/|
u`pokri,seiÅ
Aleshores els altres jueus també es van comportar hipòcritament
com ell, i fins i tot Bernabé es deixà arrossegar per aquella
dissimulació.
Pau no tindrà altra sortida que deixar aquella església repleta
de “mestres i profetes”:
Act 13, 3…auvtoi/j avpe,lusanÅ
…i els van acomiadar
Els Fets dels Apòstols procura “endolcir” aquest comiat:
Acts 13, 2leitourgou,ntwn de. auvtw/n tw/| kuri,w| kai.
nhsteuo,ntwn ei=pen to. pneu/ma to. a[gion( VAfori,sate dh, moi
to.n Barnaba/n kai. Sau/lon eivj to. e;rgon o] proske,klhmai
auvtou,jÅ to,te nhsteu,santej kai. proseuxa,menoi kai. evpiqe,ntej
ta.j cei/raj…
Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d'un
dejuni, l'Esperit Sant digué: «Separeu-me Bernabé i Saule per a
dedicar-los a l'obra a què els he cridat.» Llavors, després d'haver
dejunat i pregat, els imposaren les mans…
Normalment, quan a una comunitat monàstica una part dels seus
membres és enviada en missió a fundar un altre monestir, és senyal
de l’existència d’una divisió interna.
Cal recuperar el sentit originari de la paraula “cristians”:
eren els “messiànics”, eren els jueus “assidue tumultuantes”, avui
dia serien els... Cal oblidar vint segles de llenguatge religiós,
cal retornar al seu sentit polític-social (i en el segle I
“polític-social” volia dir també “religiós”).
Aprofito notes recollides des de fa temps, d’algunes de les
quals no puc ara precisar el seu origen
I.
Ubicada tierra adentro sobre el río Orontes, a 25km. de
Seleucia, a 8km. al norte de la desembocadura del Orontes, donde el
fondeadero no era obstruido por los depósitos del río.
A principios de la era cristiana estaba considerada en
importancia como la tercera ciudad del mundo; se la llamaba
Metrópoli de Oriente, la Grande, la Bella. Tenía una población de
más de medio millón de almas. La población griega era tan
importante, que se la consideraba como la ciudad oriental de una
mayor densidad de habitantes de esta nacionalidad, por lo cual, y
junto con los nombres y los recuerdos griegos que contenía, daba la
impresión de una ciudad griega.
Todos los pueblos de Oriente estaban representados en ella, así
como todas las religiones tenían en ella sus templos. El ambiente
era de costumbres corrompidas; reinaba allí el gran lujo, y se
entremezclaban toda clase de supersticiones, todas las
voluptuosidades y asimismo las más grandes delicadezas.
Había también una comunidad judía muy importante, lo cual
permitió que la predicación del evangelio llegase a ella desde los
primeros tiempos, constituyéndose rápidamente una comunidad nueva,
que se desarrolló en un grado de alta moral dentro de esta ciudad
envilecida.
Alejandro de Antioquia (413-421) se quejó al papa de que los
obispos de Chipre consagraban ellos mismos a su metropolitano, cosa
que iba en detrimento de su autoridad; con este motivo se suscitó
una querella que tendía a inclinarse a favor de Antioquia, pero el
hallazgo (488), cerca de Constancia, del cuerpo de San Bernabé,
primer apóstol de Chipre, hizo que pudiera llamarse iglesia
apostólica y reclamó su autonomía, que le fue confirmada por el
Concilio de Efeso.
II.
Nacido en Jerusalén, el cristianismo se difundió por el mundo
desde la ciudad de Antioquía, puerto muy frecuentado entre Oriente
y Occidente. Esta ciudad se convirtió muy pronto en sede de un
obispado cuya irradiación e influencia teológicas están fuera de
toda duda: basta pensar en el influjo de san Ignacio de Antioquía.
Hubo muchas otras personalidades, otros escritores, conocidos o no,
cuyas obras revelan todavía hoy un pensamiento teológico distinto
del de Bizancio o del de Cartago. Por definirlo con una sola
palabra, este pensamiento es «joánico».
El apóstol Juan vivió mucho tiempo en Éfeso, pero había residido
antes en Antioquía, como afirma san Efrén, y ejerció una influencia
innegable sobre Siria, Capadocia y toda el Asia Menor. Hacia el año
110, Ignacio de Antioquía escribió sus Cartas, que sólo contienen
una cita explícita del evangelio de Juan, pero que sin duda definen
a Ignacio como testigo de la tradición joánica. En la misma época,
Policarpo de Esmirna, discípulo de Juan, escribe su Carta a los
filipenses, en la que cita textualmente a 1 Jn 4,2-3 y a 2 Jn 7, y
en la que emplea diversas expresiones que se encuentran en el
evangelio de Juan.
III. E.W. Stegemann – W. Stegemann
La comunidad de Antioquia fue, según los Hechos de los
Apóstoles, la primera en admitir a pagano-cristianos (que se habían
convertido a un “judaísmo sin circuncisión”) Es prácticamente
seguro, en el plano histórico, que fue en Antioquia donde se formó,
por vez primera, una comunidad de la que también formaban parte
“griegos”, es decir, gente no judía (Ac 11,19s).
La comunidad social programática de mesa (la comensalidad), fue
practicada probablemente, por primera vez, en Antioquia.
El problema se había vuelto urgente también, y sobre todo, por
el hecho de que esta comunidad de mesa entre judíos y no judíos
tenía repercusiones sobre la primitiva comunidad de Jerusalén o
sobre las comunidades de la Judea. En efecto, parece que la
comunión social de judíos y no judíos en Antioquia había producido
turbación en los judíos no creyentes en Cristo y originó las
correspondientes acciones en la misma comunidad primitiva de
Jerusalén. Esto es lo que hace pensar la intervención -decidida por
temor a repercusiones negativas- de los jerosolimitanos contra la
comunidad de mesa de judíos creyentes en Cristo y paganos de
Antioquia (Gal 2, 11-14).
Historia social del cristianismo primitivo
Pág. 343s
IV. Gerd Theissen
Los “helenistas” de Antioquia y Siria expulsados de Jerusalén
habían comenzado muy pronto a ganarse también a gentes paganas para
la nueva fe, sin exigirles la circuncisión como requisito para ser
acogidas. Judíos circuncisos y paganos incircuncisos vivían juntos
y con igualdad de derechos en las comunidades recién fundadas. Los
que renunciaban a la circuncisión lo hacían por convicción interna.
La circuncisión era considerada como señal de separación entre
judíos y paganos. Cuando esta separación quedase superada en el
tiempo mesiánico, la circuncisión sería superflua. Por eso hubo
resistencia entre algunos judeocristianos. No obstante, los
delegados de la comunidad antioquena, Pablo y Bernabé, lograron que
en el concilio de los apóstoles prevaleciera el reconocimiento de
los paganocristianos incircuncisos. Debían ser considerados -así al
menos entendió Pablo la resolución- como miembros de la comunidad
con iguales derechos.
Esto originó un problema cuyo alcance nadie preveía entonces:
los cristianos procedentes del paganismo tuvieron que abandonar
todos los ritos paganos; sólo así cabía pensar en una comunidad con
los judeocristianos. Pero los pequeños grupos cristianos no
pudieron ofrecer a esos paganocristianos ningún sustitutivo del
lenguaje religioso abandonado. Porque estos pagano cristianos ni
tenían acceso al culto del templo, al ser incircuncisos. Pero
templo y sacrificio eran para la antigüedad el centro de la
práctica religiosa. Se esperaba que, en un futuro próximo, el
templo fuera accesible a los paganos; pero se dejaba sentir también
la resistencia a esa apertura.
En suma: la resolución del concilio de los apóstoles puso a los
primeros grupos cristianos en el trance que tener que desarrollar
un lenguaje semiótico propio que diera satisfacción a todas las
demandas religiosas y pudiera ser compartido por todos los
miembros, judíos y no judíos. El bautismo pasaría a ser,
definitivamente, el rito de acogida que sustituyera a la
circuncisión. La cena iba a ser el rito de integración que
reemplazase los ágapes sacrificiales de la tradición. Fue necesario
crear un lenguaje religioso propio, es decir, una religión
propia.
La religión de los primeros cristianos
Pág. 200s
http://epapers.bham.ac.uk/1663/1/Bezae%2DGreek.xml
Versió grega
http://epapers.bham.ac.uk/1664/1/Bezae-Latin.xml
Versió llatina
http://www.suduva.com/text1/bezae.htm
The Gospel of Luke (Codex Bezae)
http://www.tertullian.org/fathers/acts_long_02_text.htm
Traducció anglesa dels Fets a partir del còdex Beza
http://www.wikiwand.com/fr/Codex_Bezae
http://archives-_lepost.huffingtonpost.fr/article/2009/04/11/1491996_parution_francaise-de-l-evangile-de-luc-et-des-actes-des-apotres-selon-le-codex-beza-cantabrigiensis.html
Si vols veure el text grec,�� HYPERLINK
"http://usuaris.tinet.cat/fqi/congel/fonts_ct.htm" ��doble
click...�
Sug-ce,w: fut. –ceu,sw, aor. sun-e,cea
Verser ensemble
Plus souvent: confondre, mêler,brouiller,
Et par ext.: troubler bouleverser
D’où au fig: remplir de trouble, attrister, chagriner
Qfois: déranger, déconcerter, déjouer, rendre vain, détruire
RR: s. ce,w
Sug-cu,nnw, rare pour sun-ce,w
Ac 2, 6 sunecu,qh Aor. ind. pas. 3ª pers. sing
Ac 9, 22 Sun-e,cunnen imperf. indic. act. 3ª pers. sing
Ac 19, 32 sugkecume,nh part. perf. pas. nom. fem. Sing
Ac 21, 27 sune,ceon imperf. indic. act. 3ª pers. Plur
Ac 21, 31 sugcu,nnetai pres. ind. pas. 3ª pers. Sing
Ac 11, 26 (Beza) Συν-εχύθησαν aor. ind. pas 3ª pers. plur
