Legislació

Crim i càstigEl projecte de reforma del Codi Penal es proposa

accentuar per enèsima vegada la dimensió punitiva de l'aparell legislatiu. Una nova volta de rosca a un

sistema extremadament dur i molt costós en termes econòmics que acumula més ombres que llums en

el seu haver

Si emprenem l'exercici reduccionista, però indiscutiblement útil, de contemplar la realitat amb el prisma que ens ofereix la fredor dels números i l'estadística, ens trobarem que a l'Estat espanyol es cometen pocs delictes -per sota de la mitjana europea- però s'empresona a moltes persones que, a més, resten molt de temps privades de llibertat. Efectivament, en cap país d'Europa es dóna una proporció més gran de reclusos per habitant que a Espanya. I el creixement de la població reclusa s'expressa en termes exponencials. En els vint anys que van del 1990 al 2010, per exemple, la xifra de persones empresonades es va duplicar i també va augmentar el nombre de reus que romanien a la presó preventiva, és a dir, a l'espera de judici però sense condemna en ferm que justifiqués la seva reclusió.

No obstant això, tot i la rotunditat d'aquestes dades i segons demostren els recurrents estudis d'opinió, la percepció que una part molt important de la població espanyola té respecte a la seva realitat circumdant sembla irremeiablement divorciada de la veritat. Així, per exemple, al mateix temps que descendien en termes estadístics les taxes de criminalitat, augmentava imparablement la sensació d'inseguretat entre molts ciutadans. I com més severes resultaven ser les condemnes, més i més còmodament s'instal·lava en l'imaginari popular la convicció que el nostre era un sistema penal excessivament lax i condescendent amb la delinqüència.

Com és possible que el comú de la ciutadania hagi arribat a viure tan allunyat del veritable rostre d'un sistema penal excessivament sever i més atent al càstig que a la vocació rehabilitadora que li atorga la Constitució? Molt es podria dir sobre això d'una qüestió complexa i plena de angles, però no hi ha dubte que per entendre aquest fenomen de distanciament és necessari utilitzar recurrentment el terme 'irresponsabilitat'. Irresponsablement han actuat en molts casos alguns mitjans de comunicació poc escrupolosos

a l'hora de confeccionar el titular més cridaner i alimentar sainets amb la intenció de mantenir l'atenció permanent del seu públic. Encara més greu, però, és que també la classe política ha actuat amb irresponsabilitat agitant els fantasmes de la por per tal d'extreure rèdits electorals i presentar-se davant l'opinió pública com capdavanters de l'ordre i la seguretat davant d'un escenari d’apocalipsi. Són aquests fantasmes de la por els que acaben donant forma a l’entelèquia anomenada 'alarma social' que una i altra vegada s'ha invocat per apedaçar el Codi Penal en una única direcció: més presons, més presos, més anys d'estada a la presó.

El resultat d'aquesta cursa per fer-se amb el títol del més enèrgic entre els enèrgics a l'hora d'impartir una justícia que, per moments, pot arribar a confondre amb el més biliós terme de venjança, és un Codi Penal renovat fins a l'extenuació i que corre el risc d'acabar ebri de severitat. Impossibilitat per al seu propòsit de ser instrument de reinserció en el teixit social de qui ha incorregut en actituds punibles. Punt i final de la persona, en lloc de trànsit -dolorós, però trànsit-vers una segona oportunitat.

Els primers aspectes que han transcendit de la reforma plantejada per Gallardón mostren que estem davant d'un agreujament d'aquesta tendència comuna a les successives modificacions del Codi Penal empreses en les últimes dècades. Res del que l'executiu popular ha decidit mostrar davant l'opinió pública d'aquest projecte embrionari té relació amb conceptes com el de reinserció o, fins i tot, el de prevenció dels delictes. Cap paraula sobre la necessària correcció de la situació de desigualtat i falta gairebé absoluta d'oportunitats que, no ho oblidem, és a la base i en l'origen d'una part més que significativa de l'activitat criminal. Tampoc s'ha esmentat que la reforma pensi incloure algun tipus de revisió dels mecanismes de punició amb què combatre la delinqüència econòmica d'alta volada que tant contribueix a sagnar la nostra

foto: Aloriel /CC/ flickr.com

societat. No sembla haver cap voluntat d'abordar la problemàtica de la delinqüència des de les seves arrels profundes, només el desig de copar titulars i exhibir mà dura. Fins i tot quan aquesta mà dura tingui un dubtós encaix en la Constitució i en els principis més bàsics de la humanitat, tal com succeeix amb figures de nova creació com el de presó permanent revisable -presó perpètua amb un lleu edulcorament -o el de custòdia de seguretat, porta oberta a l'arbitrarietat de prorrogar les condemnes a discreció.

Per descomptat, també cal allotjar reserves davant les concises i encara poc definides mencions a la criminalització de determinades formes de protesta social que, d'altra banda, ja estan previstes en la versió encara vigent del Codi Penal. Es fa difícil no pensar que aquesta revisió en clau de càstig de la contestació social guarda relació amb l'increment de la conflictivitat que, de manera lògica, comporta la creixent degradació de l'escenari social com a conseqüència de les polítiques econòmiques empreses contra els interessos del comú de la col·lectivitat.

No és possible deixar de preguntar-se quan tindrem una reforma del Codi Penal que tingui per prioritat oferir a qui comet un crim la possibilitat de redimir-se i obri vies cap a una Justícia que no tanqui les oïdes a la voluntat de reconciliació. No serà possible mentre les nostres presons pateixin una sobrepoblació que anul·la els lloables esforços de les persones que cada dia treballen per fer possible la reinserció dels que purguen allà, sovint desmesuradament, les seves culpes. Construir presons no és la millor manera de combatre el crim ni guanyar seguretat. Si així fos, faria segles que la criminalitat pertanyeria al capítol de mals records de la Humanitat. Quant temps ha de passar abans d'entendre una lliçó tan òbvia?

No sembla haver cap voluntat d'abordar la problemàtica de la delinqüència des de les seves arrels profundes, només el desig de copar titulars i exhibir mà dura. Fins i tot quan aquesta mà dura tingui un dubtós encaix en la Constitució "

"

No és possible deixar de preguntar quan tindrem una reforma del Codi Penal que tingui per prioritat oferir a qui comet un crim la possibilitat de redimir-se i obri vies cap a una Justícia que no tanqui les oïdes a la voluntat de reconciliació

"

"