11

Són moltes les veus en el si de les esglésies cristianes, i en especial ala catòlica, que reclamen un esforç cada cop més gran per desfer lesbarreres i els prejudicis històrics que encara ens separen. Joan Pau II, enuna de les seves més significatives i obertes encícliques, ens ho recordava:Crist crida tots els cristians a la unitat. [Ut unum sint, 1995]. Sortosament lasensibilitat ecumènica entre els catòlics no ha pas minvat. Aquest esforçper la unió és, a més, un dels punts programàtics de Benet XVI.

Tanmateix, voldríem posar l’accent en una pregunta: ¿no hauríemde començar per practicar l’ecumenisme a casa nostra? ¿Podem realmentesperar cap unió de les esglésies si a dins de la nostra sovintegen des-qualificacions mútues, de vegades agres, on, si més no en les formes, lacaritat hi és absent? ¿No hauríem de fer simultani l’esforç de comuniódintre de casa i alhora l’esforç ecumènic cap enfora a fi que els dosmoviments es donin mútuament autoritat i força?

D’una banda hem vist com una organització cristiana defensavaopcions electorals negatives a propòsit de l’Estatut de Catalunya, des de

l’òptica de la fe, quan els bisbes catalans havien declarat que cada cristià podiavotar en consciència tant pel sí com pel no. Creiem que la majoria de les opinionso opcions polítiques, sempre respectables, pertanyen a l’autonomia laica i nosembla bo barrejar-hi la fe en el que és legítimament opinable. Confon i divideix.

Una altra organització cristiana proposava que no es posés la creueta a favorde l’església catòlica en la declaració de la renda, per no finançar la COPE.Certament els continguts d’alguns programes d’aquesta emissora, propietatepiscopal, constitueixen avui un escàndol desmesurat per a la sensibilitat cristia-na. I ja ens agradaria que els bisbes del nostre país tinguessin, respecte d’aquestaemissora, el coratge que demostren tenir en altres ocasions. Cal, però, tenir encompte que la COPE té beneficis. No cal finançar-la. El que llevem a l’Església enla declaració de la renda, simplement disminuirà l’efectivitat de les seves obressocials. A més d’aquests dos, malauradament, podríem posar més exemples públicsde divisió.

Amb tot, la unitat no vol pas dir absència de debat i de discrepància. Pere i Pause les van tenir, i no pas en qüestions menors i amb formes suaus (Ga 2, 11ss). Cal,però, no oblidar que el debat i les discrepàncies s’han de portar amb un profundsentit de comunió i amb tot el respecte que neix de l’amor, l’única llei de Crist. Noes tracta de fer "pactes", sinó de fer camí de comunió i reconciliació mentretreballem alhora en dues dimensions: en la temporal de cada dia i en l’eterna de lafe.

Que l’estiu que tot just hem iniciat ens aporti temps per tastar, en el silenci, lapau interior; i que aquesta pau ens meni a pregar i a treballar per la unitat del’Església sense oblidar l’horitzó de l’ecumenisme. Que Déu doni encert a l’obra deles nostres mans (salm 89).

A la revista que teniu a les mans hi hem introduït una petita novetat: un racód’humor. Déu és també el diví Pare de la ironia. La fe que professem ens invita al’art del somriure. Agraïm, doncs, a Fer, la seva col·laboració desinteressada enaquest aprenentatge.

2

EL FUTUR...Una ingenuïtat?

EL FUTURO...¿Una ingenuidad?

EL P

ÒR

TIC

DE L

'AB

AT

TÚ eres el futuro. El futuro es Dios.¡No hay vuelta de hoja! Él es la gran au-rora que esperamos ver amanecer en estevalle, donde hay ya luces de eternidad. Yesperamos que su canto despierte esa eter-nidad en esta noche que nos envuelve.

Él es rocío, es maitines...es todo. Y noes nada. Dios es la figura en transforma-ción. Es la figura que permanentementese está desvaneciendo, para dejarse vis-lumbrar tímidamente en el cambio apa-sionante de esta vida. Él lo es todo en lomás profundo de las cosas, allí donde rei-na el silencio; allí donde me siento invi-tado a silenciar mi vida, para que la Vidadiga la última palabra. La palabra defini-tiva. El futuro.

Pero el futuro pide imaginación. Ge-nerosidad, también. Y hoy, diría, nos damiedo la imaginación. Y la generosidadnos cuesta. Quizás porque hoy todo estaadulterado y ya llegamos a pensar quetambién esta corruptela llega a la imagi-nación. Pero la imaginación nos pone encontacto con las fuentes de la vida paradejarnos arrastrar hacia el futuro. El futu-ro tiene un nombre: ¡Dios! ¡No hay vuel-ta de hoja! Ese futuro que no será posi-ble, que no será realidad en la vida hu-mana sin imaginación, sin generosidad,sin amor...

TU ets el futur. El futur és Déu. Aixòno té retop! Ell és la gran aurora queesperem veure clarejar en aquesta vall, onja hi ha llums d’eternitat. I esperem queel seu cant desperti aquesta eternitat enla nit que ens envolta.

Ell és rosada, és matines...ho és tot. Ino és res. Déu és la figura en trans-formació. És la figura que, permanen-tment s’està esvaint per deixar-se albirartímidament en el canvi apassionantd’aquesta vida. Ell ho és tot en el mésprofund de les coses. Allí on regna elsilenci. Allí on em sento convidat a silen-ciar la meva vida perquè la Vida diguil’última paraula. La paraula definitiva. Elfutur.

Però el futur demana imaginació. Itambé generositat. I jo diria que avui ensfa por la imaginació. I la generositat enscosta. Potser perquè avui tot està adulterati arribem a pensar que aquesta corruptelaarriba a la imaginació. Però la imaginacióens posa en contacte amb les fonts de lavida per deixar-nos arrossegar cap al futur.El futur té un nom: Déu! Això no té retop!Aquest futur que no serà possible, que noserà realitat en la vida humana senseimaginació, sense generositat, senseamor...

TU ets el futur, la gran aurorasobre les valls de l’eternitat.

Ets gall, rere la nit del temps,la rosada, els matines i la noia,

el foraster, la mare i la mort.Ets la figura en transformació.

Ets el compendi profund de les cosesque de l’ésser calla l’última paraula.

(R.M. Rilke, El llibre de la peregrinació)

TÚ eres el futuro, la gran aurorasobre los valles de la eternidad.

Eres gallo, tras la noche del tiempo,el rocío, los maitines y la moza,

el forastero, la madre y la muerte.Eres la figura en transformación.

Eres el compendio hondo de las cosasque del ser calla la última palabra.

(R.M. Rilke, El libro de la peregrinación)

3

¿Por qué hay miedo en esta sociedad?Porque tememos perder cuotas de poder,de bienestar, de seguridad...Y el miedonos atrofia la imaginación, nos corta loslazos que nos unen a las corrientes vivasde la vida. Cuando tantos problemas po-líticos o sociales, culturales... se plantean,y nos agobian, ¿quién se pregunta poraquella vía que promueva más vida, másbienestar y nos libere del agobio cotidia-no?

Son muchos los ejemplos que podría-mos tomar. Así:

"Los papeles de Salamanca"... ¡Cuan-tas palabras! Muchas de ellas ofensivascontra un pueblo. Contra un pueblo quequizás, por otra parte, vitalmente, se sien-te ajeno a ello; enfrentamientos verbalespor papeles que tienen que ver poco conla vida real. ¿Nadie se preguntó en algúnmomento si esta acción llevada a cabo,desgraciadamente, en un tiempo de gue-rra podría y debería suponer ahora oca-sión de crecer en paz y entendimiento, ybuena relación entre pueblos hermanos?

"Las obras de arte de la Franja". Que situyas, que si mías, que si facturas (si esasí, insólito: un obispo comprando imá-genes a sus parroquias, imágenes realiza-das, precisamente, para la veneración yel culto en dichas parroquias), que si ca-talogadas, que si no... (una obra de artereligioso, hecha para la veneración y cul-to de un pueblo, no se cataloga en unmuseo, sino en el corazón de un pueblo).Pero ¿nadie se pregunta qué debería su-poner este asunto para estrechar más la-zos de amistad y afecto entre Cataluña yAragón, lazos que valen más que miles depapeletas en una votación?

¿Por qué hay miedo en la Iglesia? Por-que uno tiene la impresión de que haymiedo, o miedos. El miedo siempre guar-da relación a la amenaza o a la pérdida dealgo. ¡Perder! ¿Poder? ¿Dinero? ¿Influen-cia?... Quien a Dios tiene nada le falta, de-cía la santa mística castellana. Sí, quizástengáis razón: ¡soy un ingenuo! Pero ten-

Per què hi ha por en aquesta societat?Perquè temem perdre quotes de poder, debenestar, de seguretat...I la por ens atro-fia la imaginació, ens talla els llaços queens uneixen als corrents vius de la vida.Quan hi ha plantejats tants de problemespolítics o socials, o culturals que ensatabalen, ¿qui es pregunta per aquella viaque promou més vida, més benestar i queens allibera de l’aclaparament quotidià?

Són molts els exemples que podríemprendre, com ara:

"Els papers de Salamanca" ...Quantesparaules! Moltes d’elles ofensives contraun poble. Contra un poble que potser,d’altra banda, vitalment se sent aliè a totaixò; enfrontaments verbals per papersque tenen poc a veure amb la vida real.Quanta crispació innecessària! ¿Ningú noes va preguntar en algun moment siaquesta acció portada a terme, malau-radament, en un temps de guerra podria ihauria de suposar ara una ocasió de créixeren pau, enteniment i bona relació entrepobles germans?

"Les obres d’art de la Franja". Que siteves, que si meves, que si factures (si ésaixí, insòlit: un bisbe comprant imatges ales seves parròquies, imatges realitzades,precisament per a la veneració i el culteen aquestes parròquies); que si catalo-gades, que si no...(una obra d’art religiós,feta per a la veneració i culte d’un pobleno es cataloga en un museu, sinó en elcor d’un poble)... ¿Ningú no es pregunta,però, què podria suposar aquest afer coma possibilitat d’estrènyer encara més elsllaços d’amistat i afecte entre Catalunya iAragó, llaços que valen més que milersde paperetes en una votació?

Per què hi ha por en l’Església? Perquèhom té la impressió que hi ha por o pors.La por sempre guarda relació ambl’amenaça o amb la pèrdua d’alguna cosa.Perdre! Poder? Diners? Influència?... Quia Déu té res no li falta, deia la santa místicacastellana. Sí, potser teniu raó: sóc un

4

Josep AlegreAbat de Poblet.

José AlegreAbad de Poblet.

go la impresión de que nos falta limpiezaen la mirada. Y en el corazón. Esa miradaque nos permita proyectarnos hacia elfuturo. Porque no miramos el futuro. Elmiedo nos hace bajar la mirada. Y, sinembargo, esta ciudad de aquí abajo es pro-visional. Donde hay miedo no está Dios.

Podríamos alargar mucho más la listade ejemplos o problemas...con que cadadía nos machacan y agobian los mediosde comunicación.

Dios está en permanente transforma-ción, es decir, Dios está derramando

gotas preciosas de vida en la crea-ción, para ayudar con su frescurade vida nuestro camino hacia elfuturo. Dios está poniendo belle-za en los senderos de esta vida,

para que la contemplemos, para quela gocemos profundamente; y tam-bién para que vayamos callando deadmiración y poniendo ese buen cli-ma en el valle que nos permita escu-char la grande y viva resonancia dela Palabra definitiva.

Abominamos en ocasiones del pa-sado. A veces con razón. Porque lomejor de ese pasado vivido ya lo lle-vamos con nosotros. Pero a vecestambién damos la impresión de queese pasado nos atenaza, nos paralizay no nos permite caminar con gene-rosidad, con esperanza y con ilusiónhacia adelante. Y no tenemos otraopción: queramos o no queramos, lavida nos lanza hacia el futuro. Lo in-teligente sería tomar esta vida conimaginación, con dosis de generosi-dad y de amor... y ayudar a dar a luzel futuro. Y el futuro es Dios. ¡No hayvuelta de hoja!

ingenu! Però tinc la impressió quehauríem de tenir la mirada més neta. I elcor. Una mirada que ens permeti pro-jectar-nos cap al futur. Perquè no miremel futur. La por ens fa abaixar la mirada. Ino obstant això, aquesta ciutat d’aquí baixés provisional. On hi ha por, Déu no hiés.

Podríem allargar molt més la llistad’exemples o problemes amb què cada diaens ofeguen i atabalen els mitjans decomunicació.

Déu està en permanent trans-formació, és a dir, Déu estàvessant gotes precioses de vidaen la creació, per ajudar amb laseva frescor de vida el nostrecamí cap el futur. Déu està posantbellesa en les senderes d’aquesta vidaperquè la contemplem, perquè lagaudim profundament; i tambéperquè anem callant d’admiració iposant aquest bon clima en la vall queens permeti escoltar la gran i vivaressonància de la Paraula definitiva.

Abominem en ocasions del passat.De vegades amb raó. Perquè el millord’aquest passat viscut ja el duem ambnosaltres. Però de vegades tambésembla que aquest passat ens tenalla,ens paralitza i no ens permet cami-nar amb generositat, amb esperançai il·lusió cap endavant. I no tenim capaltra opció: vulguem o no vulguem,la vida ens llança cap al futur. El queseria intel·ligent seria prendre’nsaquesta vida amb imaginació, ambuna gran dosi de generositat id’amor... i ajudar a donar a llum elfutur. I el futur és Déu. Això no téretop!

55

El Salm 1 de la Bíblia diu que l’homeque estima la Llei del Senyor serà comun arbre que arrela vora l’aigua. Així

és com pogueren subtilment sentir-se elsparticipants en la jornada de recés que,per quart any consecutiu, van convocarel P. Abat i la Comunitat de Poblet, justabans de començar l’Advent.

Primer, l’Eucaristia

La primera encíclica del Papa BenetXVI parla força de "l’agapé", l’acció crea-dora, bondadosa i amorosa de Déu en laqual som invitats a participar a fi decol·laborar en la implantació del Regne.El regne de "l’agapé" predicat per Jesús ésla salvació de la humanitat. Res, doncs,més coherent i més estimulador a lavegada que començar una jornada derecés participant en la missa conventual,el gran acte de lloança i germanor de lanostra litúrgia, compartint tambél’assimilació de l’homilia del P. Abat,sempre tan plena de conceptes capaçosde desvetllar la nostra espiritualitat.

Després, la conferència

El codi genètic de Jesús, el Crist una lectu-ra de Mt 1, 1-17 és el títol de laconferència que, sobre aquest temasuggeridor i poc freqüent, pronuncià F.Lluís Solà, que no tan sols el domina sinó

que és evident que se l’ha fet molt proper.L’abundància i l’interès de la informació

m'ha induït a demanar al propi con-ferenciant que tingués la gentilesa de fer-ne ell mateix un extracte per a aquestacrònica. Diu així:

"Un títol provocatiu per endinsar-se enun text evangèlic no gaire conegut. En elmarc d’un recés d’Advent, a les portes d’unnou Nadal, la lectura i la reflexió sobreaquest text hauria d’estimular el desig

"ARBRE ARRELATVORA L'AIGUA"

Poblet - Recés d'Advent 2005 (26.11)

Foto

: BED

MA

R

Després de l'eucaristia als assistents al recés se'ls vaoferir la conferència de Fra Lluís Solà sobre "El codi

genètic de Jesús, el Crist".

La vigília del primer diumenge d’Advent, el P. Abat i la comunitat de Pobletobren les portes del monestir i convoquen una jornada de recés. La finalitat, a mésde preparar l’Advent, consisteix a iniciar amb bon peu l’any litúrgic. El senyorJosep Maria Puig Sotés, membre de la Germandat de Poblet, ens fa la crònica dela jornada.

GER

MA

ND

AT

6

d’aprofundir la nostra fe en la persona deJesús. Qui és Jesús? L’evangelista Mateuhi respon, de forma sorprenent per anosaltres, amb la seva genealogia, que ésel pròleg del seu evangeli. Els bonsescriptors, i els autors del Nou Testamenteren sens dubte bons escriptors, saben queles coses importants es diuen o bé a l’inicio bé a la part central de l’obra o bé al fi-nal. Caldrà, doncs, llegir amb atenció laseva genealogia, perquè ens dibuixa elstrets teològics fonamentals del seupersonatge, Jesús. El perfil de la identitatteològica de Jesús es pot resumir amb tresparaules: David, Abraham, Déu. Jesús, coma fill de David, és cregut per la fe del’evangelista i de la seva comunitat, elmessies esperat d’Israel, en qui la salvacióde Déu esdevé sagrament actual nosolament per a Israel sinó per a tota lahumanitat. Jesús, com a fill d’Abraham,és el punt d’arribada del llarg pelegrinatgeen la fe del poble d’Israel, un poble queneix de la crida del Senyor, Déu, que lidemana de posar-se en camí cap a unaterra que ell mateix li anirà indicant. Je-sús, fill de Déu. Aquesta afirmació no éstan aparent en la genealogia de Mateu.Amb gran saviesa, perquè Déuactua sempre en la història delshomes amb una infinita i deli-cada discreció, respectant elsprocessos humans, l’escriptorsagrat amaga aquesta dadacabdal de la cristologia en lafrase construïda mitjançant unverb en forma passiva, quan ensdiu, ja al final de la genealogia:... i Jacob engendrà Josep, l’espòsde Maria, de la qual fou engendratJesús, el Crist (Mt 1, 16). Un textdoncs, que a més de parlar-nosde Jesús i de la seva identitatprofunda, el seu codi genètico-teològic, ens parla també deDéu, i de com actua Déu en lahistòria dels homes per tal defer reeixir la seva salvació i, totparlant-nos de Déu, ens parla

de l’home, que, amb la seva fe lliure i res-ponsable, respon a la crida que aquest Déuli adreça, i li fressa els camins de lahumanitat i de la història".

Història, fets, interpretacions, refle-xions... de quantes maneres ens parla Déusi el podem i volem escoltar!

La forta veu del silenci

És certament necessari el silenci perpotenciar la reflexió personal. I et vénentantes idees! Passes de la joia -no sóc res,però Déu m’estima- al compromís -faré tot elque pugui-; pregues -Senyor, saps que sóctan poca cosa- i confies -¿com, si no,enfrontaria el moment decisiu de la mort,lògicament ja més propera?-. A les passejadest’hi acompanyen les pedres solemnes, lesformes belles d’aquests murs, d’aquestesarcades. Ja eren aquí molt abans que jo icontinuaran sent-hi després de mi. Ellestambé són finites, però ens parlend’eternitat, dels homes... de Déu. I tornaa la memòria allò que es trobà escrit a unmur del gueto de Varsovia: "Creiem en elsol encara que estigui núvol; creiem enl’amor encara que sovint no sigui

Foto

: BED

MA

R

Els assistents al recés comparteixen taula en silenci al refetor de lacomunitat mentre escolten una lectura pausada, aliment també

de l'ànima.

7

correspost i creiem en Déu encara que noel puguem comprendre". Puja llavorspotent la veu interior: Gràcies, Pare!

El dinar

S’acull molt bé una estonade com-panyia humana, sensebrogit, amb la lectura que etpenetra suaument, mentre unsmonjos s’escarrassen a servir-te, uns altres ho han fet cuinanti encara resta la feina de laneteja. Petits gestos i lleugerssomriures són l’idioma a em-prar amb els companys detaula. Una experiència permolts ja viscuda, però quesempre és prova del tarannàgenerós i amable de laComunitat.

La lectio divina

Aquest fou el plat fort de lajornada. El P. Abat, amb veupausada, intercalant silencis,exposà amb mestratge refle-xions de profunda espiri-tualitat. Res millor que reproduirfragments de la seva lliçó:

"Si Déu s’ha fet home, aleshores, allò demés important en aquest món és l’home" (Or-tega y Gasset).

Tot el Saltiri gira al voltant de l’home.És un camí per apropar-nos a l’home, perconèixer-lo més en profunditat, i per tantper conèixer-nos més a nosaltresmateixos. S’ha dit d’aquest llibre de laBíblia: És el mirall de la pietat bíblica(Auvray). És a dir que coneixent els salmspodem conèixer com són els caminsbíblics. És l’expressió de la personalitat hu-mana en la seva limitada multiplicitat(Ravasi). Doncs això vol dir que jo pucconèixer millor l’home coneixent aquestmón dels salms. És un retrat místic del rostrede Déu (Paul Claudel).

No és una explicació sistemàtica, però

sí un apropament a una relació orant en-tre Déu i l’home. Per això el Saltiri és unainiciació a la intimitat de Déu, però tambéa la naturalesa i psicologia humanes. Però

a Déu ens hi apropem mitjançant lainvocació, no per mitjà de les idees o elssentiments. I la invocació és el fet d’un'jo' que es posa davant un 'tu' per establiruna relació personal.

Cal fer una lectura, a poc a poc, delsalm 8: Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,el teu nom per tota la terra!... És un salm perllegir-lo moltes vegades, fins aprendre’l dememòria. I després, guardar-lo com unsalm-jaculatòria, un salm-eslògan, que ensajudi a posar una paraula de vida divinaal silenci del cor, en el silenci d’admiracióque es desvetlla en nosaltres quancontemplem la bellesa i la majestat deDéu.

El nom de Déu cal pronunciar-lo ambtota reverència i respecte, no menys pera pensar-hi, a fi que tot ell ompli el nostrepensament, però sobretot per pregar-li,

Foto

: BED

MA

R

La pregària del migdia, presidida per l'abat i compartida amb lacomunitat, va tenir lloc a la Sala Capitular del monestir.

8

perquè sigui com un bàlsam fragant, comun suggeriment íntim, una confidència alcor, que invita a obrir tots els nostressentits per aspirar l’aroma de la creació, iamb aquest aroma Ell es faci presènciaviva. Paul Claudel ens ofereix unaexpressió molt bonica per apassionar-nosper aquest Nom:

Senyor, Senyor, és increïble el teu nom,aquest nom admirable, el teu, i amb el qualt’ho has passat bé pintant-lo per tota la terra.

Dedicar un temps a llegir les 'pintades'de Déu en les seves obres: ¡quina tascamés meravellosa!"

I així, seguint estrofa rere estrofa delsalm 8, el P. Abat desgranà una sèrie deconsideracions per convidar, motivar iajudar els assistents a seguir un procés demeditació, pregària i contemplació que vaocupar unes dues hores -que es feren cur-tes- i que culminà amb aquest sugge-riment:

"En diversos moments del dia: al’albada, en el silenci de la nit, enmig delmoviment de la ciutat, observant lacombinació del color de les flors, el xiprerenlairat al cel, l’avet desmaiat... poden sermúltiples estones i espais en els quals etpots situar embolcallat del silenci i deixarque ressoni en el teu cor la música delsalm".

L’ adéu que no és per sempre

Les vespres, amb el solemne gregoriàque tan profundament penetra en l’esperit,representaven el darrer retrobament delsgermans reunits en aquesta jornada.Monjos i membres, amics i amigues de la

Germandat, podien sentir en el seu inte-rior la pau que davalla després que lalloança s’eleva. I encara amb el record dela Lectio i el ressò del salm 8: Senyor, sobirànostre, que n’és de gloriós el teu nom per totala terra, al cronista li vingué al cap com acloenda un cant nadalenc que tornaria aressonar les properes setmanes. Avui lapau ha baixat del cel, avui brilla una llumnova, ens ha nascut un Infant, ens ha estatdonat un Fill. Canten els àngels amb els homesla salvació del nostre Déu.

Un record com a cloenda

Deixar Poblet no ho vam fer nomésamb el record de l’experiència viscuda.Ens acompanyà (i serà una companyia benfreqüent i agradosa) un llibret ex-cel·lentment editat, obra del P. Abat, quesota el títol de "Li deien Theotokos, laMare de Déu" exposa els inspiratscomentaris de l’autor a "Les Antífones dela O", que, a més de competència iespiritualitat, mostren el gran amor iveneració de Dom Josep Alegre i Vilas anostra Santa Mare Maria.

"Noblesse oblige"

No seria possible cloure aquesta mo-desta col·laboració sense deixar testimonid’agraïment profund i sincer envers el P.Abat pel seu exemple i guia espiritual alllarg de la jornada, i a tota la Comunitatpobletana per haver-nos acollit amb el seuproverbial estil cistercenc, complint ambescreix la Regla que els demana rebre elsforasters "amb tota l’atenció de la caritat".

Josep M. Puig

9

LA PREGÀRIA DEL MIGDIA

Les hores menors

Els monjos preguen i treballen al llargdel dia d’acord amb un horari aprovat perl’abat i la comunitat. No tots els monestirstenen el mateix horari ni tampoc el mateixnombre de pregàries. D’acord amb la Re-gla de sant Benet, que segueix la tradicióde l’església de Roma, després de Laudeshi havia el rés de Prima, que vindria acorrespondre a les 6 del matí. I a partir dePrima, cada tres hores, hi havia les horesanomenades ‘menors’: Tèrcia, Sexta iNona, que tindrien lloc respectivament a

Els monjos de Poblet poc abans de la una del migdia acaben la primera part dela seva jornada laboral i són convocats pel so de la campana a una pregàriacomunitària: sexta o pregària del migdia. Abans de dinar es troben a la capella deSant Esteve i entonen la lloança d’aquesta hora menor. Ens en parla el P. JosepMaria Recasens, monjo de Poblet.

les 9 del matí, a migdia i a les tres de latarda. S’anomenen ‘hores menors’ perquèla seva duració és menor respecte a Laudeso Vespres: 4 salms o quatre fragments desalm, segons la llargada del salm. L’horade Tèrcia, a mig matí, ens recorda l’horaen què Jesús pujà al Calvari, el divendressant, portant la creu a coll, i també l’horade la vinguda de l’Esperit Sant sobre elsapòstols i la Verge Maria el dia dePentecosta. L’hora de Sexta, a migdia, ensporta el record de l’agonia de Jesús en lacreu, i la Nona, a mitja tarda, ens recorda

ESC

OLA

DE P

REG

ÀR

IA

Monjos de Poblet treballant a l'era l'any 1948. Quan el Vaticà II va permetre que les hores menors espoguessin fusionar en dues o una, a Poblet els monjos es dedicaven encara a una activitat manual

molt intensa al llarg de la jornada.

Foto

: Joa

n To

us.

10

el moment de la seva mort. D’aquestamanera les hores menors volen ser el me-morial actualitzat d’aquests moments dela Història de la Salvació per tal que elfidel que les resa trobi un sentit teològica la seva pregària diària.

La seva pràctica al monestir de PobletEl concili Vaticà II (1962-1965) va su-

primir l’hora de Prima i va permetre queles altres tres hores es poguessin fusionaren dues o en una, d’acord amb el progra-ma de vida de les comunitats monàstiques.Els monjos de Poblet en aquell momentes dedicaven a un treball manual intens:impremta, granja i camp, treballs quedemanaven un horari continuat per noperdre el ritme i no haver d’anar d’ací d’allài canviar-se d’hàbit cada dos per tres. Peraixò es va optar per reduir les tres horesmenors a una de sola corresponent a l’horade sexta la qual, més o menys, ja secelebrava a la una del migdia. Per raó del’horari de visites aquesta pregària té lloca l’interior de la clausura, a la capellaromànica de sant Esteve, i no a la basílica.

La temàtica dels salms de la pregàriadel migdia

La jornada monàstica que anemrecorrent i comentant al llarg dels núme-ros de la nostra Revista, arriba avui al seumoment central, quan el sol està en elmoment més alt del dia i la jornada labo-ral ha fet ja la meitat del seu curs. Els salmsd’aquesta hora són una meditació sobreles meravelles de la llei del Senyor i labondat de Déu sobre la creació. Per aixòen aquesta hora anem cantant, durant lesdues setmanes en què dividim el saltiri,principalment el salm 118 (119 hebreu),que és el més llarg de tots. El salmista esrecrea fent elogis de la llei del Senyor, elsseus decrets, els seus preceptes imanaments, així com de les sevespromeses, els seus pactes i decisions.

El monjo, tot cantant aquests salms,mira de sintonitzar amb el salmista en laseva admiració per la saviesa de Déu quetot ho disposa amb bondat i no deixa de

recrear la seva obra. Al mateix temps vadesgranant la història de la salvació cen-trada en el Poble d’Israel i que culmina enla presència del Verb de Déu, el Crist,entre nosaltres. La persona del Cristil·lumina tota la història de salvació i lidóna un relleu universal, de manera queaquesta salvació arribi a tots els llocs, atots els temps i a tota la humanitat.Aquesta hora, la Sexta, s'efectua al migdia,el moment que els monjos antics, els pa-res del desert, consideraven com la pitjorde la jornada. Anomenaven aquesta horadaemonio meridiano, perquè era l'hora queinvitava a vagar d'ací d'allà després d'unesllargues hores de vetlles i dejunis. Eral'hora en què el monjo se sentia méstemptat a deixar-se portar per l'avorrimento acèdia. Aquesta hora, doncs, és una horapropícia per desvetllar l'esperit del monjoa renovar la seva disponibilitat a deixar-se meravellar per la bondat i la fidelitatde Déu, que a través dels cicles de lesestacions i dels dies ens mostra la sevaprovidència benvolent.

Reflexió finalEn aquest encontre comunitari per

compartir la pregària, agraïm a Déu laclaror esplendent del sol en el seu zenit,li demanem que ens deslliuri de tot mal,doni salut als nostres cossos i ensmantingui en la seva pau i en el seu santservei. Una aturada al bell mig de la jor-nada per no perdre el record de Déu, allòque els antics anomenaven memoria Dei, iaixí no deixar de reconèixer la sevasobirania en l’univers i la seva misericòrdiaenvers els homes. I això el monjo ho faen comunió amb tota l’Església, que cadadia invita els seus fidels a la pregàriacontínua i no deixa de pregar en cadamoment i en cada racó del món, elevanta Déu, per Jesucrist i amb el poder del’Esperit d’Amor, un cant de lloança,d’acció de gràcies i de súplica que retiincessantment al Pare un culte que li si-gui agradable, en esperit i en veritat.

Josep M. Recasens

11

Tal com hem indicat en números anteriors de la revista aquesta secció pretén orien-tar els laics que d’alguna manera s’inspiren en el carisma benedictí per concretar laseva pràctica de fe en el món d’avui. El text fonamental d’aquest carisma és la regla desant Benet. Avui Fra Lluc M. Torcal, monjo de Poblet, ens en comenta el capítolLXIV, dedicat a la institució de l’abat.

CAPÍTOL LXIVLA INSTITUCIÓ DE L'ABAT

Capítol LXIV1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquellque tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bénomés una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2

L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del quihagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat.3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una personaque consentís als seus desordres -Déu ens en guard-, 4 i aquests desordres arribend’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc,o dels abats o dels cristians veïns,5 que impedeixin que prevalgui la conspiraciódels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu,6 sabent quen’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu,i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen.7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i aqui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertocaservir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga itingui d’on treure coses noves i velles; cast, sobri, misericordiós, 10 i que semprefaci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui pera ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar ambprudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el rovell, estrenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que nos’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixarcréixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegique convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut.16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelósni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en elsseus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix aaquest món, que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, quedeia: Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia. 19

Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts,temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facinenrere.20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que,després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que almoment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 Us asseguro -afirma- queli confiarà tots els seu béns.

DEL C

LA

UST

RE A

L C

AR

RER

12

Introducció al comentari del capítolLXIV

A primer cop d’ull ens pot semblarque el capítol que volem comentar noté res a veure amb la possible projeccióque la regla de sant Benet té del claustreal carrer, és a dir, de la vida interna d’unacomunitat benedictina cap a la vida se-cular d’un laic. Ens pot semblar quel’elecció o, millor dit, la institució del’abat només afecta la comunitat de por-tes endins. Això és cert fins a un certpunt. És veritat que la institució del’abat estableix un punt i apart en la vidad’una comunitat. De fet, l ’abat és,segons la Regla, el qui, fent les vegadesde Crist, ha de regular i establir com hade ser la vida de la comunitat, tot i queno ho pot fer de manera absoluta. És,per tant, cert que la institució de l’abatafecta completament la vida d’unacomunitat.

Hem de veure, però, com és possibleque aquest capítol pugui ajudar tambéla vida d’un laic que llegeix la Regla icom pot una cosa tan característica dela vida interna d’una comunitatmonàstica ser útil en la vida, tantesvegades tan diferent, d’un laic. En elcomentari que segueix intentaremrespondre a aquestes qüestions.

En el capítol hi trobem -a partir delv.7- tota una sèrie de consells que es do-nen al qui ha estat escollit abat. Aquestsconsells són més aviat un conjunt devirtuts de caràcter pràctic que convéque tingui qui vulgui governar bé unacomunitat. Aquestes virtuts poden seraplicades, amb les variacions pertinents,a qui tingui un càrrec de responsabilitaten qualsevol àmbit secular. Tanmateixem sembla que l’ensenyament d’aquestcapítol transferible a la vida laïcal, passaper un altre tipus de consideració.

L’elecció de l’abat

Allò que em sembla remarcable

d’aquest capítol sobre la institució del’abat és, precisament, la manera comsant Benet procedeix a realitzar aquestaelecció. En aquesta institució, santBenet introdueix i fa actuar unaconcatenació de principis de caràcterfonamentalment pràctic que ensproposem evidenciar. Crec que unareflexió sobre la filigrana estructuralamb què aquests principis es realitzenen l’elecció abacial, permetrà al laicaprofitar bé aquest capítol.

El primer verset del capítol ja és moltprolífic en doctrina. Estableix com anorma que s’institueixi per abat aquellque tota la comunitat s’hagi elegit decomú acord segons el temor de Déu, obé només una part de la comunitat ambmés bon criteri.

L’escollit

En primer lloc notem una caracterís-tica important de l’elecció abacial:ningú no és candidat, és a dir, no hi hacandidats nominals a ser abat. El versetdos ens diu qui pot ser escollit abat:L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vidai la saviesa de doctrina del qui hagi de serinstituït, encara que sigui l’últim per ordre decomunitat. Per a un servei de tantaimportància en un monestir, allò quecompta és el mèrit de vida i la doctrina,el coneixement i la moral, és a dir, lasaviesa en sentit bíblic, del qui ha deser escollit. Això ens ensenya com n’ésd’important que en el govern de lesinstitucions d’un país hi hagi personescapaces de realitzar la seva tasca ambdiligència, i que alhora siguin personesde gran rectitud moral. Sembla, doncs,que aniria bé que les persones no es"candidessin" per a presidir institucions;potser seria millor que les aclamessin enfunció dels seus mèrits personals. Si béaixò és difícil de realitzar en nivells alts,com per exemple entre els candidats apresidir un govern d’un país o d’una na-ció, pot ser més viable en àmbits

13

Sala capitular del monestir de Poblet. L'elecció de l'abat, en la qual no pot haver-hi candidats, se sol celebrar ales sales capitulars dels monestirs.

intermedis, com ara dins d’un mateixpartit polític o en institucions com uni-versitats, acadèmies o organitzacionssemblants. Em sembla que això evitariapartidismes i altres interessos ocults quea vegades s’amaguen darrere una candi-datura. En tot cas, sant Benet és forçaclar en això.

Els qui escullen

Un segon punt de reflexió toca notant el qui ha de ser escollit com els quihan d’escollir. Sant Benet és partidarid’una elecció comunitària de comúacord -d’una votació democràtica, enaltres paraules-, seguint la màxima queallò que afecta tots ha de ser decidit pertots. Aquest és un procedimentrespectable. La Regla, però, no fad’aquesta modalitat electiva un absolutintocable. La participació comunitària

queda supeditada a un criteri més gran:el temor de Déu, que és l’arrel de totesles virtuts i, per tant, la font d’un millorcriteri. En paraules més modernes, santBenet accepta la votació per sufragi uni-versal, però des d’una consciència benformada i no només informada. Enl’elecció d’un càrrec tan important comés l’abat d’un monestir, el monjo ha detenir present sobretot el temor de Déui no pot ser que el vici i el desordresiguin els mòbils d’una elecció. Lesaplicacions em semblen força im-mediates. L’estat de dret en el qual vivimés, certament, una conquesta importantde la humanitat; la democràcia repre-sentativa n’és una altra no gens menor.Convé però, si volem aprendre el queens ensenya la regla de sant Benet, nofer-ne absoluts: hi ha alguna cosa queestà per damunt d’aquestes institucions

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

14

i que els dóna el seu sentit profund. Elque sant Benet anomena "temor deDéu", podem qualificar-ho de llei natu-ral, de llei pròpia de la naturalesa hu-mana pel fet mateix de ser-ho. Si elsmonjos han de tenir present el temorde Déu a l’hora d’elegir el seu abat, elciutadà hauria de tenir present la llei queneix de la dignitat humana, no neces-sàriament escrita en un codi legislatiu,en el moment de participar democrà-ticament -i no només aleshores- en laconfiguració de les seves institucionspolítiques. Com ens recordava el papaJoan Pau II en l’encíclica CentessimusAnnus: l’Església aprecia el sistema de lademocràcia, en la mesura que assegura laparticipació dels ciutadans en les opcionspolí t iques i garanteix als governats lapossibilitat tant d’elegir i controlar els seusgovernants, com de substituir-los de manerapacífica, allà on sigui oportú. Per tant, lademocràcia no pot afavorir la formació de grupsdirigents restringits, els quals per interessosparticulars o per fins ideològics usurpin el po-der de l’Estat. Només és possible una autènticademocràcia en un Estat de dret i sobre la based’una recta concepció de la persona humana.Aquesta exigeix que es compleixin les condicionsnecessàries per a la promoció tant de les perso-nes individuals mitjançant l’educació i laformació amb vista als ideals veritables, comde la "subjectivitat" de la societat mitjançantla creació d’estructures de participació icorresponsabilitat (CA, 46).

Els versets del 3 al 6 del capítol queestem comentant, corroboren la doctri-na de fons en la qual sant Benet recolzal’elecció de l’Abat. La seva elecció nopot ser mai el fruit d’una conspiraciódels malvats, un fruit que consenti eldesordre i el vici i que un procedimentlegal correcte legitimi. Per damunt,doncs, del procediment lícit (unavotació de total comú acord) hi ha ladigna administració de la casa de Déu,del monestir. La mateixa Regla estableixqui és l’autoritat pertinent per evitar unatal situació: a més a més del bisbe del

lloc o dels abats propers, fins i tot elscristians veïns coneixedors de taldesordre tenen l ’obligació deconsciència d’impedir que prevalgui laconspiració. Notem com el que prevalen aquest tipus d’acció és quelcom queafecta la virtut de la justícia: el monestirestà fet amb vista a un fi molt particulari amb vista a un bé comú molt concretper als monjos que volen habitar-hi.Aquesta finalitat ha de ser preservadaper damunt de qualsevol altra inge-rència, fins i tot amb l’aparent duresaque semblen tenir les paraules d’aquestsversets. Això ens pot ajudar a com-prendre com ha de ser la nostra acciópolítica. Fent tal o tal altra eleccióafavorim les finalitats pròpies d’unacerta institució i treballem per al seu bécomú -aquell bé que afecta tots i cadaun dels membres que integren la talinstitució i el compliment del qual elsfa a tots millors-.

L’exercici de l’autoritat

Tot el conjunt de consells i virtutspràctiques que sant Benet demana alnou abat, que poden semblar en principiimpossibles de complir i de tenir totesalhora, no fan més que dir-nos que elMonestir està format per persones, ambles seves qualitats i amb les seves molteslimitacions, i que per tant l’exercici del’autoritat ha de tenir present que estàfent un servei a persones i no a coses,màquines o súbdits; que, per tant, laseva no és una autoritat absoluta i mésenllà de tota norma. L’autoritat en laRegla i en l’Església és un servei quemira sempre el creixement personal icristià dels membres que componen unadeterminada comunitat creient. Per aixòl’abat ha de guiar la seva comunitat ambmolta discreció, que és una manera dedir que ha de ser alhora temorós de Déu,prudent, just, temperat i fort.

Em semblen força evidents lesaplicacions "cap al carrer" d’aquest

15

versets. El text que segueix les resumeixben clarament: Els qui tenen responsabilitatspolítiques no han d’oblidar o infravalorar ladimensió moral de la representació, queconsisteix en el compromís de compartir les sortsdel poble i cercar la solució dels problemessocials. Des d’aquesta perspectiva, autoritat res-ponsable significa també autoritat exercidamitjançant el recurs a les virtuts que afavoreixenl’exercici del poder amb esperit de servei(paciència, modèstia, moderació, caritat, esforçde compartir); una autoritat exercida per per-sones capaces d’assumir autènticament, com afinalitat del seu obrar, el bé comú i no el prestigi

o l’adquisició d’avantatges personals(Consell Pontifici de la Justícia i la Pau,Compendi de la doctrina social del’Església, 410).

El verset 20 resumeix molt bé comés l’autoritat d’un abat: que mantinguien tots els seus punts aquesta Regla. Ésuna autoritat al servei d’una normaque regula la convivència i el bécomú, amb les seves finalitatsespecífiques, d’una comunitat demonjos o de monges que volencomprometre’s a seguir més deprop el Crist en una comunitat. Dela bona administració de l’abat endepèn no només la bona marxad’una casa sinó també el seu futuretern, perquè aquesta és la missióque se li confia en el moment deser instituït. Igualment, tot serveipúblic, tota gestió política, sabent-ho o no, té una dimensió que vamés enllà de l’estricta dimensióhistòrica: és, precisament, cons-truint aquesta història, fent delfragment de temps que li toca deviure un període amb sentit, comes converteix immediatament enfont de preparació d’aquella vidaque no té fi. La vida social i políti-ca, on hi entren tant els políticspròpiament dits, com tots elsciutadans que s’insereixen en el seuésser personal, relacional i social,no és un simple joc per passar

l’estona i treure’n el màxim profit mate-rial: té la responsabilitat enormed’escriure per a tots un trosset d’històriaamb sentit, obert a totes les dimensionsde la persona. Això és el que podemaprendre tots, tant laics com monjos,d’aquest capítol de la Regla del NostrePare sant Benet. Que ell ens hi ajudi!

Lluc M. Torcal

Sant Benet a la seva regla estableix amb molta cura elsistema d'elecció de l'abat. Com és habitual en tots els

capítols d'aquest gran text del segle VI sorprèn laprofunda finor humana i religiosa del seu autor.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

16

Vinc cada estiu a Poblet des defa deu anys. Vull vessar lesvivències acumulades d’aques-

tes curtes estades, gairebé sempre detres dies, per fer-ho encomanadís alsqui em llegeixin. De fet només fent-neexperiència se’n pot copsar el fruit jaque, com sovint s’ha dit, les expe-riències de la vida resulten intrans-feribles si no es viuen. Per fer-ho mésentenedor, separaré els espais de lesmeves vivències perquè així s’agrupenmillor les idees.

Cel·la

Hi solc ser durant bona part de leshores de treball de la comunitat i enels moments de descans i meditació.S’hi troba un recolliment absolut. Lataula per llegir o escriure s’obre, a tra-vés de la finestra, a un pati on hicreixen uns grans xiprers. De bon matíhi refilen desenes d’ocells amb forçaesvalot. Resulta molt plaent llegir-hiescrits diversos o escriure pensamentssobre fulls en blanc. En la solitud de lacambra, hom no sap per què, les ideess’entortolliguen com diversos parellsde cireretes que sorgeixen dels llibreso de la imaginació. Es formen lesreflexions de manera simple, reflexionsque no tenen deixalles. Amb l’aïllament

REFLEXIONS D'UN HOSTEA POBLET

Passar uns dies a l’hostatgeria de Poblet no deixa ningú indiferent.Cadascú ho viu a la seva manera. Però no és estrany que tothom hicoincideixi a trobar un repòs especial de les tribulacions de la vidacontemporània. Avui ens en parla el senyor Joan Tarruell.

i el silenci la collita és sempre gene-rosament abundant.

Refetor

Es tracta d’una sala monumental,ample i de gran alçada, on es respiraun luxe de pedra antiga de 10 estrellesque commou l’esperit. Hi impacta a leshores de dinar i de sopar l ’ordremeticulós del servei, així com l’entradai sortida dels monjos i hostes en per-fecta i silent desfilada. El menjar és boi suficient. Al refetor hi ha el mateixsilenci que a la resta de la casa noméstrencat un xic pel discurs del lector detorn.

Passejos

Crec que és bo sortir de la cel·la detant en tant i passejar pels claustres iels horts. Tinc predilecció pel claustrede Sant Esteve on, arrepenjat en unade les columnes, sentint el sorollet quefa el degoteig de l’aigua de la font, dónade bo llegir o dedicar-se simplement apensar i mirar.

Creuar-te amb monjos o bé ambhostes no significa mai trencar elsilenci: una mirada educada i prou.

A la capella annexa al claustret de

ELS H

OST

ES P

AR

LEN

17

Sant Esteve es mastega el silenci i laquietud. Tot hi convida a l’oració i acontinuar pensant. Crec que si hom sesent una mica filòsof-poeta-creient,viure immers en aquest clima reposataconsegueix un enriquiment espiritualsense parió.

Església abacial

Penso que és bo assistir a tots elsactes culturals de la comunitat(matines, laudes, missa, sexta, vespresi completes). I així ho faig. M’agrada

Capella de sant Esteve.

Foto

: J. T

arru

ell

tenir cura de la puntualitat, tant siés al cor com a baix en els bancsdurant l’eucaristia i vespres. Llevar-se a les 4h 45 m a toc de campanaper acudir a matines és el plat méssuculent. Mentre neix el dia al’estiu, salmodiar conjuntamentamb els monjos omple de joia elcor. La sexta es resa a la capella desant Esteve a les 13 h i té un encantespecial. És una litúrgia curta peròque impacta l’ànima. S’agraeix queen totes les celebracions un monjot’ajudi a trobar correctament lespàgines del dia als llibres de cantcorres-ponents.

Sala d’hostes

Podria servir per reunir els hostesque volguessin i provocar-hi unacomunicació que podria serconduïda per un monjo responsa-ble. Aniria bé que cadascú hi ex-pliqués, si ho vol, què busca a Po-blet i què hi ha trobat. També enspodríem obrir a un intercanvid’opinions sobre el que fos.

Fotografies

M’agrada particularment fotogra-fiar els claustres, la capella de SantEsteve, el cementiri vell sota els

absis de l’església i en certa manera aixípoder reviure millor la meva estada aPoblet. Em va bé perquè tinc pocamemòria visual.

Resum

Amb tot, el més important són lesvivències d’alguns instants particular-ment joiosos i, en especial, algunes fo-garades contemplatives de la Realitatque ens excedeix.

Joan Tarruell

18

Abans de la pregària del migdia els assistents a l’assemblea de la Germandat del2 de juliol de 2005 van poder assistir a una conferència a càrrec de la doctora enmedicina Maria Teresa Solé Pujol sobre l’horitzó que s’obre amb el progressiuconeixement de les cèl·lules mare. A continuació, el també doctor en medicina P.Francesc Abel S. J., de l’Institut Borja de Bioètica, va parlar sobre les relacions iproblemes entre ciència i moral catòlica a propòsit de l’embrió humà. Pel seuindubtable interès reproduïm a continuació el text de la seva conferència.

EL RESPECTE AL'EMBRIÓ HUMÀ

Després de la magnífica conferènciade la Dra. Maite Solé sobre lescèl·lules mare1, presentaré alguns

punts que fan referència al que se’n diu"estatut ontològic de l’embrió humà", o ditd’una altra manera, a la seva naturalesa iidentitat.

Atès que bona part dels catòlics es pre-gunten sobre el Magisteri de l’Església i laseva autoritat en qüestions que tenen unabase científica; i, d’altra banda, atès quel’afirmació del Magisteri és rotunda —l’embrió humà ha de ser respectat com a persona,des del primer moment de la seva existència—crec important subratllar alguns aspectes delMagisteri sobre l’ètica aplicada a la realitatconcreta dels nostres dies. Res no impedeixiuna reformulació més adient als coneixe-ments científics, tal com ha passat altresvegades si repassem la història de la moralcatòlica.

Tot això ve donat pel fet que elsdocuments recents que tracten aquestamatèria, com són la instrucció Donum Vitae(22 de febrer de 1987) i l’encíclicaEvangelium Vitae (25 de març de 1995), laqual com a tal té més pes doctrinal, xoquenamb els coneixements científics actuals.Crec important primer recordar alguns

aspectes de la doctrina catòlica i, acontinuació, veure els punts d’aquesta doc-trina davant dels quals és important con-trastar el grau del nostre assentiment.

La raó de la importància d’aquestaqüestió rau en el fet que toca, o pot tocar, elnucli íntim de les nostres creences sobre elpunt que tractem respecte a l’embrió humà.A les últimes tres dècades els nostresconeixements sobre les primeres setmanesdel creixement i desenvolupament del’embrió humà han representat un progréscientífic notable.

Per ajudar els qui em llegeixen, empermeto repassar breument en primer llocunes afirmacions teològiques.

La missió d’interpretar autènticamentla paraula de Déu.

Déu s’ha revelat en Crist, el qual és ple-nitud de la Revelació. No hem d’esperar capaltra revelació pública abans de lamanifestació gloriosa de Nostre SenyorJesucrist. Tanmateix encara que la Revelacióhagi acabat, no ha estat pas explicada deltot; la fe cristiana haurà d’anar assolintgradualment tot el seu abast enllà dels segles.

La paraula de Déu consignada per escritsota la inspiració de l’Esperit (Sagrada

1. La doctora Solé va resseguir en la seva conferència, projectat en pantalla, el seu treball titulat "La Genética al alcance detodos". El podeu trobar a l’adreça següent: http://www.lagenetica.info/

A F

ON

S

19

Escriptura) i la Tradició (transmissió íntegra dela paraula de Déu als successors dels apòstols)ha estat confiada únicament al Magisteri viude l’Església, l’autoritat del qual s’exerceixen nom de Jesucrist, pels bisbes en comunióamb el successor de Pere, el bisbe de Roma.

El Magisteri de l’Església exerceixplenament l’autoritat rebuda del Crist quandefineix els dogmes, (Magisteri extraordinari),és a dir, quan proposa —d’una manera queobliga el poble cristià a una adhesió irrevo-cable de fe— veritats contingudes en laRevelació divina o veritats que tenen unlligam necessari amb aquesta Revelació. Hiha una jerarquia de les veritats de la doctri-na catòlica per raó de llur diferent nexe ambel fonament de la fe cristiana. No hi ha, però,cap dogma definit en la doctrina moralcatòlica.

No hi ha dubte que l’anomenat Magisteriordinari de l’Església és fal·lible. Es pot equi-vocar i s’equivoca en especial en aquells ca-sos en els quals el Magisteri no té una espe-cial competència, com poden ser lesinterpretacions sobre les veritats científiqueso sobre la interpretació de l’anomenada lleinatural.

Hem de tenir en compte que enl’ensenyament del Magisteri hi ha sempreunes directrius bàsiques i fonamentals so-bre la manera d’actuar del cristià, tal com estroben formulades a l’Evangeli. A l’ensemss’han de trobar els criteris que permetinl’aplicació d’aquestes directrius a la realitathumana, que és complexa, múltiple icanviant. La solució no sembla que es trobireduint el cristianisme a uns principis èticsde caràcter formal, sinó més aviat en unacomprensió de la persona com a valorsuprem, en ser aquesta imatge de Déu. Lasolució, doncs, consisteix a buscar unamediació entre les directrius ètiques,bàsiques o generals, i la realitat humana con-creta, en cada peculiar situació històrica. Ésa dir, hem de poder fer una lectura de larealitat, atenent-nos als signes dels temps.

Aquesta lectura no és asèptica, perquèsuposa tant l’acceptació d’unes constants

antropològiques com la d’una opcióantropològica prèvia, una opció per a unadeterminada imatge de persona que estradueix en aquestes constants antro-pològiques. Aquesta opció penetra totadecisió ètica perquè li marca els objectius iels fins últims, encara que no continguiexpressament els mitjans concrets en quès’ha d’encarnar per aconseguir aquests finsúltims.

D’aquesta lectura de la realitat se’ndesprenen unes exigències ètiques queconstitueixen el que al llarg de la històriade l’ètica ha rebut el nom de "dret natural","llei natural", "drets humans", "exigènciesètiques fonamentades en la persona huma-na", etc. Es tracta, doncs, d’un conjunt deconceptes carregats d’ambigüitat perquè nosempre s’han utilitzat en el mateix sentit.

Tenint això en compte, hem d’afirmarque juntament amb el manament d’estimarDéu sobre totes les coses i el proïsme demanera molt exigent (proïsme és tothomqui té necessitat), el Magisteri ordinari del’Església pot pronunciar declaracionsdoctrinals sobre diversos aspectes i costumsper salvaguardar la substància pròpia i radi-cal de la fe. El Magisteri eclesiàstic té laresponsabilitat de prestar un servei a la vidacristiana; de respecte a la dignitat humana ia la santedat de la vida com a do de Déu.

Defensa de la dignitat de la personaEl Magisteri sempre ha defensat la

dignitat de la persona i ha mantingut al llargdels segles la defensa de la vida humana enla lluita contra l’avortament. Però és mésdubtós pensar que el Magisteri s’hagipreocupat de la mateixa manera per l’inicide la vida humana amb independència dela ciència mèdica o biològica d’una èpocadeterminada. En tot cas la història de lateologia moral ens ensenya que durant onzesegles, des del segle VII al XVI, ambdósinclosos, la tesi de l’animació retardada delfetus és dominant en el conjunt delpensament catòlic en relació a l’avortament.A més, durant sis segles (del segle XI al XVI,ambdós inclosos), la tesi de l’animació retar-

20

Esquema seqüencial dels primers dies de desenvolupament embrionari humà, des de la fecundació fins a laimplantació a l'endometri de la paret uterina. No podem parlar d'embrió humà mereixedor de total protectibilitat

fins el moment en què es posa en contacte el bastocist amb la matriu d'una dona (nidació).

dada va ser defensada pràcticament per totsels autors catòlics que varen tractar aquesttema2.

Durant els segles XVII i XVIII i ambmotiu d’un veritable renaixement del’embriologia, que suposarà la superació deles idees d’Aristòtil, es desenvolupen ideespreformistes que influenciaran la discussiósobre l’animació del fetus. Ens referim a lesidees que centren l’origen de la persona enl’espermatozoide o en l’òvul. Francisco Ma-nuel Cangiamila (1701-1763) publica l’any1758 la seva famosa Embriologia Sacra, onrecull les reflexions teològiques i filosòfiques

del seu temps i les aportacions embrio-lògiques en relació amb el tema de l’animaciódel fetus declarant-se partidari de l’animacióimmediata després de la concepció. SantAlfons Maria de Ligorio (1696-1787) és unafigura culminant en una direcció de lateologia moral catòlica. És alhora re-presentant de l’animació retardada i deltestimoniatge del pes que va adquirirl’animació immediata.

La tesi de l’animació immediata va anarguanyant terreny en els dos segles següents(XIX i XX) fins al punt d’esdevenir la tesique predomina entre els moralistes catòlics

2. S’entén per "animació retardada" el fet de creure que l’ànima creada per Déu no existeix en l’embrió fins un tempsdesprés de la seva existència com a tal.

21

i que queda reflectida en elMagisteri Pontifici i en elCodi de Dret Canònic3.

Tenint en compte totaixò podem dir que, si béhem de defensar la dignitathumana, l’afirmació segonsla qual la persona s’originaen el moment de la fe-cundació és una conclusióprecipitada en el momentactual de les ciències. En pri-mer lloc perquè la fecun-dació de l’òvul per un esper-matozoide no és cosa d’unmoment. Si al mateix tempses fa servir una altra ter-minologia com per exem-ple, des del moment de laconcepció, també hem de dirque l’expressió és molt am-bigua.

Personalment penso queavui no podem parlar serio-sament d’embrió humà me-reixedor de total protectibilitat fins almoment en què es posa en contacte elblastocist amb la matriu d’una dona (procésde nidació). Fins a aquest moment no hi haels elements mínims necessaris que enspermetin assegurar el creixement i desen-volupament indispensables per constituir unembrió humà en el sentit estricte.

D’altra banda hem d’acceptar avui diaque la mare aporta elements constitutius del’embrió que no hi eren en la fase pre-embrionària -tot i que aquest pot actuar comestímul per induir resposta per part de lamare-. L’aportació de la mare és alguna cosamés que proporcionar el medi ambient(temperatura i nutrients). L’aportació de lamare té caràcter també constitutiu del’embrió, assegurant la seva identitathistològica (sistema d’ histo-compatibilitat)

com també el desenvolupament qualitatiu ieficaç del sistema nerviós. L’hormona T4passa de la mare a l’embrió per la placentaen un determinat moment del desen-volupament embrionari, però es detecta al’embrió abans que aquest pugui expressarla seva pròpia T4. Atès que aquesta hormo-na regula l’expressió de gens de l’embrióessencials per al seu correcte desen-volupament, que abans estaven silenciats,entra a formar part de la dinàmica deldesenvolupament embrionari.

A més, en el desenvolupament del’embrió es dóna l’aparició de carac-terístiques totalment noves que tenen, pertant, noves propietats que els ingredientsinicials no tenien. Un exemple ens ajudaràa comprendre-ho millor. Una molèculad’aigua no existeix fins que dos àtoms

GLOSSARI DELS TERMES CIENTÍFICScèl·lules mareembrionàries

BLASTOCIST: Nom que rep l’embrió humà en fase de mòrulaquan en el seu interior forma una cavitat plena de líquid i s’implantaen l’endometri de la paret uterina.

GÀMETA: Cèl·lula sexual, masculina (espermatozoide) o feme-nina (òvul) que en la reproducció es fusiona amb l’altra i dóna lloca l’ou (zigot).

MÒRULA: Massa cel·lular produïda per les segmentacionssuccessives del zigot i que té una forma com de móra.

NIDACIÓ: Fixació de l’embrió humà en la paret de l’úter.

OÒCIT: Cèl·lula germinal femenina que està en procés de con-vertir-se en un òvul madur.

OVÒCIT: Gàmeta femenina, fruit de la partició en dos per mitjàd’un procés de divisió cel·lular anomenat mitosi. L’ovòcit estàpreparat per ser fecundat per un espermatozoide.

OVÒCIT ENUCLEAT: Ovòcit del qual s’ha extret el nucli onresideixen els cromosomes.

PLACA METAFÀSICA: És la que formen els centròmers -partcentral- dels cromosomes quan s’insereixen en l’equador del fusabans de dividir-se en dos.

ZIGOT: Ou resultant de la fusió de l’espermatozoide masculí ambl’òvul femení en el moment de la fecundació (cèl·lula diploide).

blastocisttardà

mòrula

oòcit

zigot

3. A principis del segle XX no trobem ni en l’Escriptura, ni en la tradició, ni en els documents pontificis, ni en la Teologia,ni en la Filosofia, ni finalment en la Biologia, cap argument decisiu a favor d’una de las dues tesis sobre l’animació (retardadao immediata). Amb tot els documents que tracten el tema de l’avortament en ple segle XX estan escrits pensant en l’animacióimmediata.

22

d’hidrogen i un d’oxigen interaccionen. Lainteracció ha creat un element nou, ambvalor. Mai no es podria afirmar que els dosàtoms d’hidrogen i el de l’oxigen tenien elmateix valor que la molècula concretad’aigua que formen perquè ja erenpotencialment aquesta molècula d’aigua.

Per comprendre bé el que diem quanparlem de la protecció de l’embrió humàhem de tenir en compte una sèrie deconeixements que avui en dia ens ofereix labiologia del desenvolupament i creixementdel zigot i també hem de tenir present lescaracterístiques del fenomen de la nidaciódel blastocist a la matriu d’una dona. La cosa,però, és més complexa. Pensem ara, demoment, a tall d’inquietud normal, en lessegüents qüestions: ¿podem defensar lainviolabilitat d’un zigot "in vitro" a l’igualque el blastocist implantatori?; ¿creiem o noque hi ha un salt qualitatiu en la transferènciad’un òvul en el laboratori a la matriu d’unadona?; ¿tenim un embrió humà quan esprodueix per la unió de dues gàmetes, unamasculina i l’altra femenina?; ¿i si el tenimcom a resultat de transferir el nucli d’unacèl·lula madura (de la pell o del budell) a unovòcit desnucleat?; ¿tenim un embrió humàproduït "in vitro" per la unió de duesgàmetes, una masculina i una altra femeni-na, transferit a la matriu d’una ximpanzé?

Explicarem el que podrem al llarg de tresenunciats.

Primer enunciatEn les darreres dècades, i especialment en els

darrers anys, la investigació biomèdica haavançat molt en diferents terrenys. Un d’ells és elde la recerca en biologia molecular i cel·lular enels processos de creixement, diferenciació idesenvolupament i mort cel·lular de manera quese’ns planteja la qüestió de si el principi de lainviolabilitat de la vida humana necessita mésprecisió tant en els començaments com al final dela vida biològica humana.

És molt discutible l’acord d’anomenarembrió humà realitats que no ho són encara,com el zigot humà, la mòrula o el blastocist.

Acceptem que, per motius d’explicació algran públic, convenia unificar la ter-minologia sense caure en un detallisme pocpràctic. No pretenc amb això obrir unadiscussió -per altra banda estèril- sobre lesvaloracions possibles de parlar d’embrió pre-implantatori o de pre-embrió.

Podem dir que l’embrió humà és l’es-tructura que es desenvolupa a partir del zigothumà, per divisions successives, que arriba-ran a diferenciar-se en teixits i òrgans. Elzigot humà és la cèl·lula fundadora d’unorganisme, resultat de la fecundació d’unagàmeta femenina, l’oòcit, per una gàmetamasculina, l’espermatozoide. En direm,segons la terminologia corrent: embriógamètic.

Avui podem tenir embrions humans nogamètics, aconseguits per la transferència"in vitro" del nucli diploide d’una cèl·luladiferenciada (adulta) al citoplasma d’unoòcit enucleat. En la terminologia correnten direm "embrió somàtic".

El fet és que avui, amb tots els avenços que hiha, ens trobem amb certa perplexitat davant lapregunta de si sabem en realitat de què parlemquan parlem d’embrió humà; ¿podem delimitarprimer, amb prou claredat, quan tenim un embrióhumà?

Segons un criteri anatomofisiològic lafecundació no s’acaba fins després que s’haproduït la primera divisió embrionària atèsque a l’espècie humana (com en altresespècies de mamífers) els pronuclis masculíi femení es col·loquen molt a prop un del’altre, però sense fusionar-se. Amb l’inici dela primera divisió embrionària (mitosi)desapareixen les membranes dels pronuclisi se situen en la mateixa placa metafàsica elsdos complements cromosòmics. Es consi-dera, doncs, que a l’espècie humana no esprodueix singàmia (fusió del pronuclimasculí amb el femení) com es creia abans.Només es produeix la sincronitzaciómetafàsica.

És per això que resulta legítim pregun-tar-se quin grau de protecció mereix l’òvul

23

fecundat abans de la primera divisiócel·lular. Tècnicament, i al marged’inútils discussions semàntiques,hem de dir que des de la 1ª divisiócel·lular fins als 14 dies després del’inici del procés de fertilització ensmovem en un estadi pre-embrionari,i des del dia 15 fins al final de les 8setmanes després de la fertilitzaciópodem parlar d’estadi embrionari.¿Des de quin moment tenim el deuremoral d’assegurar-li la protectibilitat"total" quan es diu que l’embrió humà,ha de ser respectat com a persona, des delprimer moment de la seva existència?

Crec que seria molt profitós cen-trar-nos en els criteris que postulenel respecte als embrions humans,científics i ètics en un primermoment, separant-ho de les dis-cussions sobre l’avortament directamentprovocat i més encara de les polítiquesdemogràfiques que el demanen o exigeixencom a control de la natalitat. Els criterisjurídics que són especialment importants pelseu efecte pedagògic no els podrem tractaren el temps de la nostra exposició.

També crec que seria interessant,sobretot, tenint en compte la segona partde la presentació, que quan parlemd’utilització d’embrions humans parlem delsque són generats per fecundació "in vitro".És clar, però, que pensem també en l’embriógenerat de manera natural.

Segon enunciatLes cèl·lules troncals o "cèl·lules mare" (stem

cells) d’origen embrionari ofereixen un potencialmés gran per la recerca que les cèl·lulesdiferenciades (adultes). Partint de les mateixesdades científiques els posicionaments ètics esmostren, si més no, irreconciliables i sovintmútuament excloents, fins i tot condemnatoris ambtot el pes d’autoritat que tenen els documentsoficials de l’Església Catòlica com l’Encíclica"Evangelium Vitae".

Abans de continuar aquesta exposicióserà bo fer un breu parèntesi recordant elque són les cèl·lules troncals o cèl·lules mare;

la seva plasticitat i les fonts possibles decultius en el laboratori. Faré servir ambpreferència el terme de cèl·lules troncals ino el de cèl·lules mare.

Les cèl·lules troncals tenen la capacitatde dividir-se indefinidament en cultiu i do-nar lloc a cèl·lules especialitzades. En eldesenvolupament humà es produeixen trestipus principals de cèl·lules troncals:

1) Totipotencials.2) Pluripotencials.3) Multipotencials.

Les primeres són les cèl·lules ques’originen després de la fecundació del’oòcit. Cadascuna de les cèl·lules conservala possibilitat d’originar un ésser humàcomplet. Aquesta propietat es perd a l’estadide 8 cèl·lules o a la següent divisió (16cèl·lules). Més endavant les cèl·lules troncalsconserven encara la facultat d’originarqualsevol cèl·lula de l’organisme humà: sónles cèl·lules troncals embrionàriespluripotencials. Finalment, a l’organismeadult, aquestes cèl·lules troncals només po-den produir cèl·lules diferenciades d’un tipusdeterminat, siguin neuronals, sanguínies,òssies, etc.

En els darrers anys els coneixemens científics sobre el procés dereproducció i de les cèl·lules mare ha avançat moltíssim.

24

La meravella de les meravelles. L’ any 1999Vescovi i col.laboradors, en un articlepublicat a Science, van comunicar que havienaconseguit amb èxit convertir cèl·lulespluripotencials (o "mare") del cervell d’unratolí adult en cèl·lules hematopoètiques:cèl·lules troncals fabricants de sang. El camíinvers també serà possible perquè el que s’haaconseguit és demostrar la plasticitat decèl·lules troncals adultes. Això vol dir quetenen capacitat per desespecialitzar-se i con-vertir-se en cèl·lules pluripotencials d’unaltre tipus. Amb això seria possible prescin-dir dels embrions humans per a la recerca,superant-se així el gran problema ètic ijurídic de la seva condició de persona (realo potencial) i la seva instrumentalització.

Així, doncs, les fonts de cèl·lules troncalsper a cultius en el laboratori serien:

- Embrions "sobrers" de les tècniques deFecundació in Vitro (FIV) o creats per arecerca.

- Cèl·lules germinals de fetus avortats.- Embrions clonats per transferència del

nucli d’una cèl·lula adulta o d’un oòcitenucleat.

- Cèl·lules adultes reprogramades.- Cèl·lules de moll de l’os.- Cèl·lules de cordó umbilical.

És fàcil comprendre que les duesprimeres fonts d’obtenció de cèl·lulestroncals per a cultius no són acceptables perl’Església Catòlica, que ensenya que elsembrions humans han de ser respectats coma persones i que no hi ha una diferència subs-tancial entre l’embrió que s’implanta i aquellque per motius pràctics s'anomena "sobrer".

L’ obtenció de cèl·lules germinals defetus, producte d’avortaments induïts peraconseguir aquestes cèl·lules, tampoc no ésacceptable. Altra cosa seria l’obtenció de lescèl·lules obtingudes d’embrions o fetusavortats espontàniament. Aquí no hi ha pro-blema ètic però en canvi tenim el problemadel nombre insuficient per a la recerca i

també pel fet que generalment els teixitsqueden malmesos.

No hi ha cap problema ètic en lautilització de cèl·lules adultes repro-gramades. Tampoc en l’obtenció de cèl·lulesde moll de l’os, ans al contrari s’ha de consi-derar un gest encomiable de solidaritat.Finalment, la donació i utilització decèl·lules de cordó umbilical és quelcom ques’ha d’explicar a les gestants i se n’ha depromoure la donació, ja que no implica caprisc, però pot ajudar a guarir i salvar videshumanes.

L’ obtenció d’embrions clonats pertransferència del nucli d’una cèl·lula adultao d’un òvul enucleat creiem sincerament quemereix atenció i cal considerar fins a quinpunt podem parlar en aquests casosd’embrió humà quan, tant pel procedimentd’obtenció com per la intencionalitat de noésser utilitzats amb finalitats reproductives,deixen un gran marge per preguntes. Enaquests casos, sembla provable la licitud del’anomenat clonatge terapèutic.

Penso que, molt sovint, els argumentscientífics difícilment són coneguts pels queprenen les posicions més extremes (rebuigtotal o acceptació incondicional) i que, entot cas el que pesa més són els prejudicis -aquells judicis de valor que en el curs de lavida han anat configurant la nostracosmovisió- molt condicionats per la nostraformació i anàlisi crítica que ja tinguemelaborat. Pel que fa als perills de lainvestigació amb cèl·lules mare —si les co-ses no es fan com s’haurien de fer— voldriaassenyalar-ne els següents.

D’una banda la mercantilització. Lacompravenda i la creació d’embrionshumans amb estímuls econòmics rebaixenla dignitat de la persona. De l’altra, lapossibilitat de fer proves i crear individusamb patologies serioses des del co-mençament. No s’han de crear embrionsperquè es creen una sèrie de possiblesmalformacions. Finalment, diria que el perillmoral i social més gran és que es trivialitzala procreació humana com a relació d’un

25

home i una dona que s’estimen.Hem de procurar que en la dinàmica

d’aquesta trobada ens ajudem mútuament ail·luminar els nostres conceptes, com a puntsde reflexió, sense que ningú, si més no jo,tingui cap desig de convèncer l’altre i menysencara de tancar el diàleg en aquesta jorna-da.

Els arguments clàssics des delposicionament de l’Església

Resumim a continuació els argumentsclàssics de l’Església i els arguments que s’hicontraposen en el seu triple discurs: científic,ètic i teològic.

1) Discurs científic: des de la fertilitzacióde l’oòcit per l’espermatozou ja queda fixatel programa del que serà el nou ésser, unindividu humà, amb les seves carac-terístiques ja ben determinades. En el zigot,resultant de la fecundació, està ja constituïdala identitat biològica d’un nou individuhumà.

2) Discurs ètic: la condició moral del’embrió humà no depèn d’algun momentarbitrari del seu desenvolupament i ha deser respectat com a persona des del primermoment de la seva existència.

3) Discurs teològic: la inviolabilitat del dreta la vida de l’ésser humà innocent "des delmoment de la concepció fins a la mort" ésun signe i una exigència de la mateixainviolabilitat de la persona, a la qual el Crea-dor ha concedit el do de la vida.

Arguments contraposats1) Discurs científic: durant l’embriogènesi

hi ha un període de constitució biològicaen el curs del qual emergeixen qualitatsnoves que no hi són ni en acte ni en potènciadurant els primers estadis deldesenvolupament embrionari.

2) Discurs ètic: fins que l’embrió humà nos’implanta, no ha acabat el seu procésconstitutiu. En la interacció entre l’embrióamb la mare, en el lloc d’implantació, s’acabade configurar el que determina el quel’embrió és. Certament no hi ha un moment

precís, ans bé un procés, que necessita untemps. En aquest temps el valor "dignitathumana" en funció del que pot arribar a serl’embrió és ponderable amb altres valors (simés no en l’embrió "in vitro").

3) Discurs teològic: amb tot el respecteque mereix el Magisteri de l’Església, hi haun nombre de dades biològiques que enspermeten opinar que res no s’oposa a con-siderar que el concepte de dignitat humanano és aplicable a l’embrió humà "in vitro",ni a l’embrió humà generat naturalment finsla seva implantació, ni a l’embrió congelat.

Comentari finalDavant els pronunciaments del

Magisteri de l’Església crec que l’actitudfonamental dels catòlics ha de ser demàxima receptivitat i al mateix temps deprocurar conèixer bé el que diu realmentl’Església, procurant separar les dimensionsètiques fonamentals d’aquelles que podenser més contingents. En tot cas el catòlic hade poder donar explicacions raonables dela seva ètica intentant fer comprensible iraonable el projecte ètic de l’Església. Ambtot voldria recordar, per acabar, el teòlegFranz Böckle:

Un comportament responsable, de personaadulta, s’ha d’orientar sabent el que fa i les raonsdel per què ho fa, (sense negar que hom es pot fiard’un altre si està convençut que aquest altre esregeix per motius que tenen pes i valor).Conseqüentment, l’Església, davant les personesde la nostra societat, siguin o no de l’Església, noes pot referir a una exigència ètica raonable i al’ensems exigir d’elles que la segueixin sense podermostrar els seus fonaments raonables i racionals.Si el Magisteri i la Teologia creuen que coneixenmillor una qüestió moral des d’altres fonts han dedeclarar tant als membres de l’Església com alsque no ho són les fonts d’aquest coneixement. Sino ho fa els arguments valen el que poden demos-trar... Podem acceptar que hi ha misteris de fe,però no poden existir misteris de moral.

Dr. Francesc Abel, S.J.

26

UN MURAL DEL'ART BIZANTÍ

ACTUAL APOBLET

Els venerables murs, vuit voltes centenaris,del Monestir de Santa Maria de Poblet,darrerament s’han enriquit encara més ambuna especial "presència". L’iconògraf ortodoxxilè Juan Echenique, a finals d’agost del2005, acabava d’enllestir un bell mural ambla icona de la Dormició de la Mare de Déua la capelleta del noviciat. Ens endesentranya els seus significats mossèn JoanRoig i Montserrat, rector d'Ulldemolins.

Què és una icona?Una icona mai no és una simple decoració;

és una veritable "presència" de l’Invisible en elvisible, de l’altre món en el nostre món. Unaicona, més que pintar-se, s’escriu: és l’Evangelien formes i colors. La tradició bizantina fa desant Lluc el primer iconògraf de la Mare de Déu,i amb tota la raó perquè, si més no, en el seuEvangeli ens va transmetre la primera "iconaverbal" de Maria. Echenique ja havia il·lustratd’icones, entre altres llocs, la capella de l’anticmonestir cistercenc d’Aubazine i, ben propers aPoblet, el Santuari de la Mare de Déu de Loretod’Ulldemolins, en el Priorat, i l'absis o presbiteride la parròquia de la Transfiguració de Vilanovade Prades, a la mateixa Conca de Barberà.

L’ art iconogràfic bizantíCom a complement necessari, per tal de po-

der explicar amb detall aquesta bella icona de lacapella del noviciat, és bo i útil que presenti elstrets fonamentals que conformen l’articonogràfic bizantí, sense els quals fóra molt di-fícil capir el profund missatge teològic que apor-ten les icones. Aquesta forma d’expressar la feva néixer i va caminar, en els inicis, de bracetamb el romànic, però així com el nostre art na-

26

27

La dormició de la Verge. Icona representada en el noviciat del monestir de Poblet, obra recent (agost 2005) del'iconògraf ortodox xilè Juan Echenique.

cional, al cap de pocs segles, ja va esdevenirtributari de modes i estils aliens per tald’adquirir més "realisme" (quan en realitat elperdia), l’art bizantí s’anà perfeccionant senseperdre les línies mares i, enfortit en les lluitesiconoclastes, es mantingué intacte en el fonsi en la forma com a vehicle fidedigne per ferpresent el "realisme" transcendent de Crist-Déu i de les persones que viuen en Ell a l’altravida, no subjectes ja ni a l’espai ni al temps nia les seves limitacions.

Per això mateix en una icona hi haconscientment absència de volums i deperspectives interiors. A l’altra vida ja s’haassolit l’última i més important de lesperspectives: Déu. No hi ha més enllà. Encanvi s’hi percep una certa i peculiar "pers-pectiva inversa" -les figures dels personatgestenen un cert relleu i sembla que s’acosten a

nosaltres, que ens surten a camí- i és perquèl’Evangeli inverteix els valors. Tota laiconografia cristiana té la rel, el motiu i lalicitud en el fet de l’ Encarnació de Déu; Cristens surt a camí, i els qui ja viuen en Ell, elssants, representats a les icones, també vénen,se’ns apropen per ajudar-nos, per fer-nospresent l’exemple de la seva vida. Tota icona,remarco, és una confessió de l’Encarnació delVerb.

Els personatges tenen una expressió moltespecial en els seus rostres lluminosos, noploren ni riuen, reflecteixen el do de l'apatheia,o sigui la pau, la serenitat i la plenitudabsolutes. Són ja impassibles. La seva altura,exagerada segons els cànons clàssics, i la sevaesveltesa ens adveren que han superat totesles limitacions perquè viuen transfigurats enDéu. Els cossos desapareixen sota les

28

Els rostres reflecteixen el do de l'apatheia,la plenitud absoluta.

vestidures i els seus plecs no expressenmoviment físic, sinó el ritme espiritual.Aquestes figures hieràtiques de línies àridesno inviten al sentiment sinó que entrenenl’esguard vers la interioritat; els seus dits llargsi espiritualitzats indiquen desmaterialitzaciói revelen una intensitat espiritual que brollade tot l’ésser.

La formulació teològica de les iconesUna icona no és tant una fotografia d’un

fet, d’altra banda ben real, com la sevaformulació teològica, i ens n’aporta elmissatge. Els mateixos edificis que semblenirreals, amb línies trapezoïdals com si nos’aguantessin, volen reflectir la "bogeria" del’Evangeli, aquella inversió de valors de quèparlava abans, ben reblada en aquellesparaules de Crist: Benaurats els pobres, elshumils, els perseguits... I davant d’aquestsedificis, mai dintre, tenen lloc les accionsrepresentades, perquè els esdeveniments des-borden tot lloc històric, són universals, sónper a tothom.

Les icones, en definitiva, no són simplespintures, ni imatges en el sentit occidentalactual, sovint purament decoratives: són"presència", són vehicles i focus de lapresència celestial en la nostra vida terrenali, com a tals, elements integrants de la litúrgiai expressió de la fe ortodoxa. Les icones nosón la Bíblia dels analfabets, tot i que a travésd’elles poden llegir la fe els qui saben de lletrai els qui no en saben, sinó que expressen isón, com apuntava, una confessió de ladivinitat de Crist, i, encara, per dir-ho ambles belles paraules de sant Joan Damascè, sónuna finestra a la realitat divina a través de laqual l’home pot percebre Déu; per la iconaDéu "guaita" la vida de la humanitat. Noendebades els estudiosos de la ciència de Déudiuen que la icona és la Teologia de la Bellesa.

El simbolisme dels colorsUn tema complementari i ben important

són els colors. En les icones els colors no sónpura decoració; escollir un color no és fruitde la fantasia o del caprici de l’iconògraf. Elcolor és un llenguatge i expressa un móntranscendent. Cada color té uns valors

simbòlics. A gran trets són els següents:- El blanc, suma de tots els colors

lluminosos, representa el mon diví, transmetpuresa i té dinamisme, és el color de Déu idels qui són penetrats per la seva llum.

- El blau és el color de la transcendència,el més espiritual de tots, guia de l’esperit pelcamí de la fe de la qual és símbol, dóna cal-ma, significa el misteri de la vida divina.

- El vermell és el més actiu de tots elscolors, representa la vida exuberant, pellligam amb la sang representa principi de vidatemporal i simbolitza dolcesa, bellesa,joventut. Forma una gran harmonia amb elblau.

- El porpra representa el poder, la riquesa,la consagració.

- El verd és complementari del vermell;indica la vida, la regeneració espiritual.

- El daurat o groc és un vermell méslluminós, representa la veritat. És el color del

29

Maria és duta cap al cel per dos àngels. Maria apareix flanquejada per unes lletres que són l'abreviació del seunom tal i com es va establir en el concili d'Efes.

Representació d'un dels dos primers bisbes d'Atenes.

sol, i Crist és el "Sol, Llum, Orient..." No estroba en la natura i s’escull com a fons enmoltes icones perquè crea un espai on elscossos s’han espiritualitzat. En les aurèolesdels sants indica l’abundància de la gràciadivina.

- El bru, color de la terra, suggereix latardor, és el símbol de la humilitat.

- El negre evoca el caos, el no-res, el dubte,la nit... però el negre, l’interrogant de la nit,conté la promesa de l’aurora!

Penso que amb totes aquestes notesnecessàries la visió de la Icona de laDormició-Assumpció de la Mare de Déu dePoblet pot tenir una bella lectura i, com apresència, pot esdevenir una eficient fontd’espiritualitat.

La lectura de la icona de la Dormició-Assumpció a Poblet

I amb aquest bagatge esguardemfinalment la Icona. Al centre hi ha Jesucristamb unes dimensions considerables per fer-ne percebre la importància que té; porta enles seves mans un infant petit, és l’ànima dela seva Mare, que faixada com un nadó, sotal’escalf d’un serafí -un àngel de sis ales- que

representa l’Esperit Sant, experimenta la"nova naixença" després del seu traspàs. Asota el cos de Maria que dorm plàcidamentla son de la mort temporal envoltat dels

30

Dos apòstols venerant el cos sense vida de la Mare de Déu.

apòstols que convocats d’arreu de la terras’han congregat misteriosament per conso-lar-la i acomiadar-la, i estan presidits per Pere,el primat, que encensa el cos de Maria, i Pau,el missioner, corifeus dels Apòstols; amb elsaltres deixebles esguarden el cos de la Marede Déu. Hi ha també àngels i dos sants que,segons els apòcrifs, també van assistir altraspàs de Maria: són els primers bisbesd’Atenes, sant Hieroteu i sant DionísAeropagita. El ciri que crema als peus figural’eternitat.

A la part superior es veu Maria pujant a laglòria portada pels àngels i, més amunt, lesportes del cel que se li obren de bat a batperquè entri en la rodona, l’eternitat en Déu.Com en totes les icones, Maria estàflanquejada per unes lletres que sónl’abreviació del seu nom, establertes en elConcili d’Efes, i no precisament el de Míriam,sinó MP OY, Mare de Déu. També cal re-marcar que, com a totes les icones, portagravades tres estrelles, una al front i una altraa cada espatlla, que proclamen la seva

virginitat abans del part, en el part i desprésdel part.

Tota la composició està inundada en unblau molt especial i espectacular, és ellapislàtzuli que li dóna vida i dolcesa i la faemergir com d’un bany d’espiritualitat.

La icona de la Dormició de la Mare de Déués també la icona de l’Eucaristia de l’Església:el llit mortuori de Maria és l’altar, vestit ambesplendor, amb els ciris que porten els àngelsenvoltant Crist, on els apòstols celebren laLitúrgia al voltant d’aquest altar, mentre Crist,que sobresurt gloriós, presideix la celebració.

En definitiva, aquí tenim, en aquestaicona, una ben arrodonida catequesi de la méspura teologia que invita a contemplar, callari escoltar. No endebades, segons sant Serafíde Sarof i altres sants, Déu es manifesta i ensparla a través de les icones.

Joan Roig

31

Durant la segona pasqua el 2006 ens ha deixat la germana Cristina Kaufmann,monja carmelita del monestir de Mataró. Coneguda i estimada enllà de les portesdel seu monestir, ha deixat un record inesborrable en totes les persones que la vanconèixer. Reproduïm a continuació l'homilia del P. Agustí Borrell, també carmeli-ta, el dia del seu enterrament. Descansi en pau.

"Per què busquem entre els morts aquellqui viu?" (Lc 24,5). Aquesta és la pre-gunta sorprenent i encoratjadora queressona enmig nostre en aquests dies dePasqua: l'anunci extraordinari quecanvia la història de lahumanitat: "No és aquí, haressucitat". "El Messies havia depatir i havia de ressucitar el ter-cer dia" , sentíem avui enl'evangeli (Lc 24,46). Estemen ple ambient de resurrec-ció, de vida nova.

La germana Cristina hacelebrat de la millor manerapossible el Misteri Pasqual deJesucrist. S'hi ha identificatde tal manera en aquests diessants del 2006 que l 'hareproduït dia per dia. ElDijous celebrava, ja amb lesforces justes, la Cena, elSopar de comiat de Jesús,aquell Sopar que és d'ab-sència i de presència per-manent, i aleshores iniciavaella també el recorregut cap a la vidaplena. Vivia el seu Getsemaní personal,conscient que la mort se li acostava. Enun ambient de pregària intensa i profun-da, plena de tristor, però també deserenor i d'abandó a la voluntat del Pare,es preparava per el pas definitiu. ElDivendres es va associar al sofriment de

Jesús, el va experimentar i el va assumirpersonalment. I en aquest dia dePasqua, en el qual encara ens trobem,aquest dia que dura tota una setmana,ella també ha ressucitat per participar

ja plenament en la vida del CristRessucitat.

En plena juventut, en temps derecerca, va viatjar des de Suïssa, des dela seva Baden natal, fins al nostre país.Va trobar-se amb una dona extraor-dinària, que la va captivar, la va seduir,

La germana Cristina Kaufmann, en una fotografia de 1981acompanyant els seus pares el dia de les seves noces d'or.

RECORD DE LAGERMANA KAUFMANN

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

Foto

: AR

XIU

PO

BLET

32

Teresa de Jesús, i la prengué per mestrai model. Va trobar una casa i unacomunitat, aquesta, de les carmelitesdescalces de Mataró, i decidí quedar-s'hi. Havia trobat el que desitjava, sentiaen el seu cor la resposta a la seva recerca.Des d'aleshores, una vida d'apassio-nament pel Crist, per l'Església, per lahumanitat.

Havia trobat el que cercava, peròella no era una dona que es conformésamb allò que li donaven fet. Per això benaviat, amb lucidesa, amb intel·ligència,amb serenitat, va començar a qüestionartantes coses que semblaven permanents,inamovibles, però que ja no teniensentit. Ella buscà sempre la veritat,l'autenticitat, la serenitat, en totes lescoses. Va començar la seva vida tere-siana en un moment molt concret de lahistòria de l'Església, va ser un gran doi també una gran dificultat que l'inicidel seu camí coincidís amb el de lacelebració del Concili Vaticà II i, pertant, amb l'inici de la gran renovacióempresa aleshores amb il·lusió i entu-siasme per tota l'Església. La germanaCristina es va creure de debò aquestmissatge de renovació profunda, d'unretorn a l 'autenticitat plena del'Evangeli, d'un desfer-se de tantescàrregues com el temps havia anatposant sobre l'Església i ha treballat desdel seu lloc tota la vida per una veritablevivència cristiana, per una autènticarenovació, de l'Església, de la Co-munitat, de la vida teresiana. Ella ho haviscut de manera ferma, forta, decidi-da, en aquesta comunitat que tantestimava. Per aquest desig, ella s'hatrobat moltes vegades al davant detothom sense buscar-ho, sense capafany de protagonisme, sinó mogudaper la seva coherència personal, pel seufort sentit eclesial, i, sobretot, mogudaper la seva fidelitat a Crist. Sort tenimde persones com ella que amb el riscd'equivocar-se, però amb la valentia,amb la gosadia de buscar nous camins,

renoven la nostra vida i ens marquen laruta perquè altres puguem seguir-la! Ellaho ha fet en molts aspectes, i ho ha fetfins al final. Fins i tot quan al seu voltanttantes persones semblaven haver perdutles forces, o la convicció per viurel'Evangeli, la fe cristiana i el carismateresià, avui, amb formes actuals, noamb la rutina encarcarada delsanacronismes, ella actuava moguda perla necessitat de testimoniar unaPresència.

La germana Cristina era unad'aquelles persones que saben on van ino s'aturen. Que superen amb fermesai amb constància els obstacles i lesincomprensions. Com les dones del'evangeli que fan l'experiència delRessucitat i han de portar l'anunci alsdeixebles esporuguits i desanimats, comTeresa de Jesús, que, al segle XVI, vafer l'experiència forta de l'amor diví iel va d'haver de testimoniar a unaEsglésia, aleshores encarcarada iadormida, també la germana Cristinaactuava moguda per l'experiència delMisteri. Aquest Misteri de Déu quel'encisava, que l'atreia, aquest Misteride Déu en el qual intantava submergir-se.

Com en tantes coses, també a l'horad'anar-se'n, ens ha sorprès per la sevarapidesa. Ningú no hauria dit que fos jael moment adequat. En temps on ensfan tanta falta mestres espirituals, guiesi testimonis de vida interior, ella era unpunt de referència per a moltes perso-nes. Amb el seu mestratge i amb el seuexemple continuava al costat de la sevaestimada comunitat de Mataró, d'altrescomunitats carmelitanes, i de tantes itantes persones i grups cristians i nocristians. Quanta gent trobava en ellaconsol, ajuda, orientació, encorat-jament, exemple. Semblava que lanecessitàvem més que mai. Però ella,cada vegada més, sentia amb tota laforça el desig, la necessitat, d'expe-

33

rimentar, de sentir la música callada, deviure en la soledad sonora. Malgrat que atot arreu l'esperaven i volien sentir laseva paraula, ella buscava més i mésaquesta solitud per viure a fonsl'enamorament, la relació amb el Cristestimat. Per això quan ha sentit la crida,quan ha vist l'oportunitat d'entrar en laplenitud de l'abraçada d'amor del Crist,l'ha agafada al vol, l'ha aprofitada i sen'ha anat amb Ell. Segurament perquèli ressonaven en el seu cor paraules comles de l'Estimada en el Càntic Espiritualde sant Joan de la Creu.

Apaga mis enojos,pues que ninguno basta a deshacellos,

y véante mis ojos,pues eres lumbre dellos,

y sólo para ti quiero tenellos.

Si, ara ja els seus ulls són per al Crist,només veuen el Crist, ella contempla japer sempre la Bellesa incomparable.

A nosaltres ens queda... ens quedenmoltes coses, ens queda el seu record,ens queda el seu exemple de vida, ensqueden els seus escrits: ens queda,sobretot, el testimoniatge que ella ens

deixa de l'amor de Déu. Ella en elsúltims temps, en els últims dies de laseva vida més que mai, sabia que noméscompta una cosa: Déu és Amor. I peraixò ella se n'ha volgut anar a fruirplenament d'aquest amor de Déu, i ensdiu a nosaltres que no hem de buscaraltra cosa, que no ens hem de preocu-par de res més. Déu ens estima, i enscrida a respondre al seu amor, a viureen Ell en una comunió que comença jaara i que arribarà a la seva plenitud eldia que nosaltres també ens associem alMisteri Pasqual de Crist de manera ple-na.

No, no busquem entre els mortsAquell qui viu. No hi busquem tampocningú dels qui han cregut en Ell. No hibusquem la germana Cristina, ara ésamb el Crist Ressucitat,i amb Crist ellaés present, continua present entrenosaltres, anunciant-nos, com ho vanfer les dones als deixebles, que el Cristés viu, que ha ressucitat i vol omplir-nos del seu amor per sempre.

Agustí Borrell

34

Preàmbul

El contacte amb l’obra d’Elred i la sevaproposta sobre l’amistat em va fer pensaren les nostres comunitats monàstiques, enla seva missió, en el que poden aportar al’Església i a la societat humana en gene-ral. Crec que una comunitat monàsticacomplirà la seva finalitat i assolirà el seupropòsit només en la mesura que sigui unlloc d’autèntica humanització per a lespersones que la formen i per a les que s’hiapropen, perquè la qualitat i la intensitatde l’experiència espiritual que aquestacomunitat pot oferir depèn de forma di-recta de la qualitat i de la intensitat delseu nivell d’humanització. I l’amistat, coma estructura personal interna i com a àmbitde relació amb els altres, és un factorhumanitzador de primer ordre.

Per això, aquestes reflexions s’adrecenprincipalment als monjos i a les monges,"el llinatge fortíssim dels cenobites - comels defineix sant Benet - que militen sotauna regla i un abat"2; crec, però, que po-den ser útils també a qualsevol lector atentde la Regla benedictina que hi cerqui unesorientacions per a viure l’Evangeli al cor

EL DOLÇ SECRET DEL'AMISTAT

Notes sobre amistat i vida monàsticaAquest article recull, ampliat, el contingut d’una conferència dictada als

postulants, novicis i juniors del monestir de Montserrat el dia 17 d’abril de 2005per Fra Lluís Solà, monjo de Poblet1. Pel seu gran interès i actualitat hem cregutoportú publicar-lo sencer.

del món, en l’espai de la seva realitat con-creta.

Intentaré glossar algunes notes sobreel tema de l’amistat i la vida monàstica,bàsicament seguint el pensament d’Elredde Rievaulx, del qual he manllevatl’expressió del títol de l’article, "el dolçsecret de l’amistat" (amicitiæ dulce secretum),que trobo bell i suggeridor3. Són re-flexions senzilles fruit de la lectio divina, dela pregària i de les inquietuds d’un monjodel segle XXI, i amb la mateixa senzillesaamb què han estat fetes i escrites, lesofereixo, amb voluntat de compartir-les.

IntroduccióEl Diccionari de la Llengua Catalana

defineix així el concepte d’amistat:"Afecció d’una persona envers una altranascuda d’una estimació i benvolençamútues més enllà dels lligams de la sang ide l’amor sexual4". Pot servir-nos d’o-rientació i de referència per començar. Joen subratllaria el substantiu "afecció", coma concreció de l’amor; l’adjectiu "mutu",que situa en un pla d’igualtat les personesque fan l’experiència de l’amistat; i

1 A l’origen d’aquest article hi ha la presentació del tractat De spiritali amicitia (Sobre l’amistat espiritual) d’Elred de Rievaulx,monjo cistercenc del segle XII, publicat a la revista Qüestions de Vida Cristiana, en un número dedicat íntegrament al tema del’amistat. Vegi’s L. SOLÀ, "Una relectura de la vida monàstica en clau d’amistat. El tractat Sobre l’amistat espiritual d’Elred de Rievaulx",Qüestions de Vida Cristiana, 216 (2004) 79-93.2 Cf. Regla de sant Benet (RB) I, 2. 13.3 E. DE RIEVAULX, De spiritali amicitia, III, 4.4 Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1995.

35

l’expressió "més enllà", queapunta a una perspectiva dellibertat i d’elecció personal nosubjecta a les relacions estric-tament familiars ni a les sus-citades pel desig eròtic o perl’atracció sexual.

La Regla benedictina notracta la vida monàstica i, enconcret, les relacions fraternes,des de la perspectiva del’amistat. És clar que, com diràElred en el seu tractat sobrel’amistat, "amic ve d’amor,amistat d’amic5", i és evident quel’amor és l’ideal i l’horitzó de laRegla6. Hi trobem una solavegada la paraula amic (amice, envocatiu), en el capítol sobrel’admissió de preveres a formarpart de la comunitat. Benet elsincrepa retòricament amb elretret que Jesús va fer a Judes:"Amic, què has vingut a fer?7".

La paraula clau per aentendre les relacions entre elsmembres de la comunitat és,segons la Regla benedictina,frater (97 vegades), que prefereixàdhuc a la de monachus (36vegades), i no pas, certament, amicus. Elsmonjos són germans, no amics. Benet, en-cara, els considera també, d’acord amb ladefinició de monestir que ha donat alpròleg de la Regla: "escola del servei delSenyor8", servents els uns dels altres i delCrist, servents i conservents, que aprenen

a servir-se mútuament i a deixar-se servirpel Crist.

D’entrada, doncs, si ens volemestrictament fidels a la Regla benedicti-na, rellegir en clau d’amistat les relacionsfraternes que Benet proposa de viure alsmonjos planteja alguns problemes.

Manuscrit del Laelius o De Amicitia, de Ciceró.

5 De spiritali amicitia, I, 19.6 Cf. RB LXXII.7 Mt 26, 50; RB LX, 3. Benet, a diferència de la Regla del Mestre (cf. La Règle du Maître, LXXXIII, Sources Chrétiennes, 105, 106 i107, Les Éditions du Cerf, París 1964-1965), un text contemporani que li serveix de base per a redactar la seva pròpia Reglaper als monjos, accepta l’ordenació d’alguns germans i àdhuc l’admissió de membres de l’estat clerical a formar part de lacomunitat. Però ho fa amb una certa reticència, i fent notar que llur estament no atenua en res el rigor de la Regla. Per al textde la Regla benedictina: La Régle de saint Benoît I i II, Introducció, traducció i notes d’A. DE VOGÜÉ, Versió crítica del textllatí per J. NEUFVILLE, Sources Chrétiennes, 181 i 182, Les Éditions du Cerf, París 1972. En català: S. BENET DE NÚRSIA,Regla per als monjos, Edició a cura d’I. M. FOSSAS, amb la col·laboració d’A. DE VOGÜÉ, M. CEREZO, M. NIN, R. M.PIQUÉ i J. M. SOLER, Col·lecció Subsidia Monastica, 21, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.8 RB, Pròleg, 25.

36

1. Cassià. La col·lació n. XVI: Deamicitia

Sant Benet, al final de la Regla, en elcapítol LXXIII, remet a l’Escriptura i a lesfonts de la tradició monàstica. Afirma quela "mínima" Regla que ha escrit no esgota,ni de bon tros, els camins i els horitzonsque poden compondre el paisatge de lavida i de l’experiència monàstica. LesCol·lacions o Conferències i lesInstitucions del monjo Joan Cassià estroben, juntament amb la Regla de sant Basilii les Vides dels Pares, entre aquests textosestimats per Benet, als quals remet, i a lalectura comunitària dels quals reserva finsi tot un temps durant la jornada9.

Cassià dedica la conferència n. XVI,la primera de l’abat Josep, al tema del’amistat. Hi trobem, en primer lloc, unacaracterística comuna amb l’obra d’Elredque després comentarem: el diàleg. Eltema de l’amistat, i els altres temesespirituals, es plantegen en el marc d’undiàleg, d’acord amb l’estil pedagògic delsclàssics grecs i llatins. En tot diàleg hi haunes preguntes concretes que neixend’una biografia i d’unes necessitats con-cretes, i la mateixa naturalesa del diàleg -a través de la paraula, del logos -indica quees tracta d’una recerca conjunta iconsensuada, guiada per un mestre savi.

Proposa l’experiència de l’amistat comun marc realista i humà per al treball es-piritual del monjo, treball que cal con-trastar sempre amb l’experiència d’unaltre. A l’arrel d’aquesta proposta hi ha unconeixement molt savi de l’estructura de

la persona, essencialment social, que trobanomés la seva plenitud en l’obertura i lacomunió amb els altres. Així l’amistatesdevé el lloc de l’autèntic discernimentdels camins de la vida espiritual,discerniment fet en un pla de confiança id’igualtat amb el germà que, com jomateix, fa el camí d’aquesta recerca. Enl’àmbit d’una amistat d’aquesta mena -Elred precisarà que es tracta d’una amistatespiritual -, les virtuts de la caritat, delperdó, de la reconciliació, del servei, i latasca pròpiament espiritual de la pregàriai de la lectura divina, creixen semprearrelades en el concret. S’evita així el perillde parlar-ne o de practicar-les enabstracte, al marge de les dificultatsinherents a la pròpia psicologia id’aquelles que sorgeixen de la relació ambels altres.

Cassià veu sobretot l’amistat coml’àmbit o el lloc de la contextualitzacióde l’amor que l’Evangeli ens demana deviure com a nucli de la nostra relació teo-logal i de l’ètica que en deriva. Això estàen la línia de la teologia del quart evangeli,que concreta l’exigència de l’amor alsenemics proposada pels evangelissinòptics - sobretot Mateu i Lluc - enaquell amor capaç de donar la vida pelsamics10, un amor, si es vol, méspersonalitzat, amb el benentès que no se-ria correcte prendre aquesta afirmació del’evangelista Joan en el sentit d’un amorexcloent o exclusivista. Aquest amorCassià l’anomena diáthesis11, un conceptegrec, complex, que pròpiament significadisposició interior, de l’ànima, i també

9 RB XLII; LXXIII, 5. Cassià, monjo d’origen escita, nascut cap al 360, es va establir a Marsella el 415, on va fundar elmonestir de Sant Víctor. Amb les Institucions i les Col·lacions va fer conèixer a l’occident la tradició i el patrimoni espiritualdels monjos de Palestina i d’Egipte. Morí cap al 435. "Tot indica que l’epíleg benedictí [RB LXXIII] ha estat redactat per unlector assidu de les Institucions i de les Col·lacions. Aquests textos no són només recomanats en primer lloc entre les obresmonàstiques, sinó que han inspirat també la majoria de les expressions d’aquest capítol que designen l’ideal a assolir [pelmonjo]". A. DE VOGÜÉ, La Règle de saint Benoît: Commentaire historique et critique, IV, 113, Sources Chrétiennes, 184, Les Éditions duCerf, París 1971. Per a les Col·lacions vegeu: J. CASSIEN, Conférences, Introducció, text llatí, traducció i notes per E.PICHERY, Sources Chrétiennes 42, 54 i 64, Les Éditions du Cerf, París 1955, 1958 i 1959 respectivament. Per a les Institucions:J. CASSIEN, Institutions Cénobitiques, Text llatí revisat, introducció, traducció i notes per J. C. GUY, Sources Chrétiennes, 109,Les Éditions du Cerf, París 1965.10 Cf. Jn 15, 13.11 Conférences VIII-XVII, 233.

37

ordre, ordenament. En el nostre cas de-signa l’amor ordenat, contextualitzat. Enllatí li podria correspondre el concepteaffectio o affectus, afecte. I aquest amor éspossible solament en l’àmbit més concretd’una relació d’amistat, dins d’un nucli mésaviat reduït de persones, en el marc, perexemple, d’una comunitat monàstica. Ladiáthesis és un amor, cal insistir-hi,concret, no excloent. Cassià el comparaa l’amor de Jesús envers el deixeble estimatque, d’alguna manera, era diferent, en tantque concret, de l’amor que tenia per totsels altres. I, ja que en l’evangeli de Joan lafigura del deixeble estimat resta sempreanònima, sense nom, tots som cridats afer aquesta experiència d’amistat perso-nal, en un cert sentit exclusiva però noexcloent, amb el Crist.

2. Sant AgustíNo podem avançar en l’exposició sense

fer un esment a sant Agustí d’Hipona(354-430), la influència del qual en laRegla benedictina és també remarcable.Benet deu, en part, a Agustí, autor d’unaaltra regla per a monjos, la seva extremasensibilitat envers les relacions inter-personals: en aquest aspecte, la delicadesai la discreció benedictines superen de moltel funcionalisme de la Regla del Mestre.

Agustí no escriu cap tractat sobrel’amistat ni n’elabora una teoria pròpia. Laviu profundament, com una experiènciahumana, abans i després de la sevaconversió, i, naturalment, la posa al serveide la relació espiritual amb Jesucrist. Ésun tema que apareix de forma recurrent

al llarg de la seva extensa produccióliterària. No cal dir que parteix delsmateixos pressupòsits culturals, filosòficsi antropològics dels quals partirà, comveurem, Elred de Rievaulx, en plantejar-se d’escriure sobre l’amistat. Apassionatlector dels clàssics, filòsof abans de sercristià, Agustí retroba el filó de l’amistata partir del tractat que hi dedica Ciceró,el Lælius o De amicitia, del qual parlaremmés endavant12.

La Regla benedictina, doncs, no con-templa directament la possibilitat d’unesrelacions fraternes estructurades en claud’amistat. Tanmateix, amb la humilitat queli és pròpia, el pare i mestre dels monjos,sant Benet, invita a anar més enllà de lesseves propostes. I en aquest més enllà hiha els ensenyaments de Cassià i la sevacol·lació sobre l’amistat, i també elpensament d’Agustí.

3. Un nou context. El Cister

El 1098 l’abat sant Robert de Molesme(Borgonya) -abadia benedictina fundadapel mateix Robert el 1075 ja amb miresrenovadores- deixa el monestir amb ungrup de vint monjos i estableix, ambl’autorització de l’arquebisbe metropolitàHug de Lió, legat de la Santa Seu, unanova casa al lloc anomenat Cistercium(Cister), de la diòcesi de Chalon, propde Dijon, que s’anomenarà el NovumMonasterium (Nou Monestir) i, mésendavant, simplement Cistercium13. Enparlarem breument, per situar la propostasobre l’amistat espiritual de sant Elred deRievaulx14.

12 No m’aturo en Agustí. Caldria fer un seguiment atent del tema de l’amistat en els seus escrits, sense perdre’n lesconnotacions i les implicacions de caràcter biogràfic. Vegeu, en tot cas: P. DE LUIS, "Sant Agustí i l’amistat", Qüestions de VidaCristiana, 216 (2004) 60-78.13 Entre els monjos fundadors cal comptar-hi els futurs abats de Cister, sant Alberic, que hi anava com a prior de l’abatRobert, i sant Esteve Harding. La data triada per a començar el nou establiment hauria estat el 21 de març, festa de sant Benet,que aquell any coincidia amb el Diumenge de Rams. Vegeu: Exordium Magnum Cisterciense, sive narratio de initio Cisterciensis Ordinis,XII i XIII, Edició crítica a cura de B. GRIESSER, Corpus Christianorum, Continuatio Mediævalis, CXXXVIII, Typographi BrepolsEditores Pontificii, Turnholti MCMXCIV. I també: Exordium Parvum, II i III, dins Les plus anciens textes de Cîteaux. Sources, textes etnotes historiques per J. DE LA C. BOUTON i J. B. VAN DAMME, Achel, Abbaye Cistercienne, 1974.14 Per a la història dels orígens de Cister, vegeu: L. J. LEKAI, Los cistercienses. Ideales y realidad, Editorial Herder, Barcelona1987. M. PACAUT, Les moines blancs. Histoire de l’ordre de Cîteaux, Éditions Fayard, 1993. G. M. COLOMBÀS, La tradiciónbenedictina. Ensayo histórico. Tomo IV: El siglo XII, volums 1 i 2, Ediciones Monte Casino, Zamora 1993 i 1994.

38

Caldria evitar, en referir-nos als orígensde Cister, de parlar de reforma. Robert iels seus monjos no pretenien reformar nila casa de llur professió ni menys encaral’orde cluniacenc. Garsias M. Colombàsho explica així: Su único deseo era fundarun monasterio y vivir en él según el ideal porel que habían luchado tan denodadamente15.Aquest ideal consistia a trobar un nou estilde viure el projecte de la Regla benedic-tina, en la línia d’una major simplicitat iautenticitat. Gràcies a la saviesa i a laintel·ligència de sant Esteve Harding, abatdel Nou Monestir des del 1109, i al vigorde l’impuls carismàtic que ben aviat liimprimirà sant Bernat, que hi ingressà el1112 o el 1113, l’ideal esdevé realitat, iCister, cap d’un orde monàstic en ràpidaexpansió.

Del projecte cistercenc en subratllotres grans línies. En primer lloc larecuperació del treball manual com aelement constitutiu de la identitat delmonjo i com a manera concreta de viurela pobresa i la senzillesa evangèliques16.En segon lloc, el retorn a la simplicitatdel cursus litúrgic de la Regla benedicti-na i a l’exigència de la lectio divina. I,finalment, la revaloració de la vidacomunitària en un context de solitud i deseparació del món del monestir com a tal.

Segons la Regla benedictina els monjospreguen, treballen, llegeixen, mengen idormen plegats. La cel·la com a espai pera la pregària i la lectura en solitud, tal comes donava en el monaquisme antic delspares del desert, no es contempla en el

15 La tradición benedictina, IV, 1, 85.16 "Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, perquè ésaleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols". RBXLVIII, 7-8.17 És significatiu que, contemporani al projecte cistercenc, que radicalitza la dimensió cenobítica, sorgeixi un altre projecteben diferent de vida monàstica, al marge de la tradició benedictina, la Cartoixa de sant Bru (1084), que recupera, integrant-lo en la dimensió cenobítica, l’eremitisme propi del monaquisme antic. Guillem de Saint-Thierry (1085-1148), monjocistercenc des del 1135 i amic personal de Bernat de Claravall, amb la seva Epistola ad fratres de Monte Dei, més coneguda comEpistola aurea (Carta d’or), retroba també per a la teologia monàstica cistercenca els valors del monaquisme dels pares deldesert. Sobre les relacions entre cenobitisme i anacoretisme en la Regla benedictina, vegeu: A. DE VOGÜÉ, La Règle desaint Benoît: Commentaire doctrinal et spirituel, el capítol II, Vie commune et vie solitaire (RB I), Sources Chrétiennes, 186 bis, Les Éditionsdu Cerf, París 1977.

Sant Bernat de Claravall segons el retaule anònim delsegle XIII que es conserva al museu de Mallorca.Amb sant Bernat l'ideal del Cister proposat perRobert, Alberic i Esteve Harding esdevé realitat.

projecte benedictí17. Ens consta, pelssermons conservats de Bernat de Clara-vall, d’Elred de Rievaulx, de Guerricd’Igny, entre altres, la sol·licitud extrema

39

Elred de Rievaulx representat en la inicial del pròleg de laseva obra: Speculum Caritatis (El Mirall de la Caritat).Manuscrit 392 f3r de la Biblioteca Municipal de Douai.

18 Carta caritatis prior, Pròleg, 4, dins Les plus anciens textes de Cîteaux. Sources, textes et notes historiques per J. DE LA C. BOUTONi J. B. VAN DAMME, Achel, Abbaye Cistercienne, 1974.19 Carta caritatis prior, III, 2.20 Super Cantica, XII, III, Sancti Bernardi Opera, I, 63-64, Edició crítica a cura de J. LECLERCQ, C.H. TALBOT I H.M.ROCHAIS, Editones Cistercienses, Roma 1957.

dels primers cistercencs envers lavida fraterna. Una sol·licitud quehom va plasmar ja en el primer textconstitucional de l’orde, conegutcom la Carta de caritat, atribuïda a santEsteve Harding.

Llegim, en efecte, al final delpròleg de la Carta de caritat: Jutjaventambé que calia que aquest decrets’anomenés Carta de caritat, perquè elseu estatut, rebutjant tota càrregatributària, cerca solament la caritat i elbé de les ànimes en les coses divines ihumanes18. I al final del capítol III:[...] de manera que no hi hagi capdiscòrdia en els nostres actes, sinó quevisquem amb una sola caritat, una solaRegla i uns costums semblants19. SantBernat, en comentar el Càntic delscàntics, un llibre de la Bíblia que, sotauna temàtica aparentment profana,amaga un vigorós cabal teològic, ique fàcilment podria prestar-se a unainterpretació espiritualista idesencarnada, proposa als seusmonjos un programa de vidafraterna exigent i ple d’entusiasme:Germà, si has rebut algun do de dalt,no triguis a fer-ne participar els quit’envolten, mostrant-te enmig nostre ser-vicial, afectuós, complaent, afable ihumil; si ho fas, tots reconeixeran que tambétu exhales l’olor dels perfums més exquisits.Qualsevol d’entre vosaltres que suporta ambpaciència les febleses, tant físiques com morals,dels seus germans (cf. RB LXXII, 5), i a més,amb l’autorització i capacitat oportunes, elsprocura alleujament amb els seus serveis, elsencoratja i els instrueix amb els seus consells,o, si això no ho pot fer a causa de la discipli-na (de la Regla), els assisteix amb l’assiduïtatde la seva pregària; qualsevol d’entre vosaltres,dic, que actuï així, escampa enmig dels seusgermans una olor veritablement bona, l’olor

dels perfums més exquisits. Un germà així enuna comunitat és com bàlsam en els llavis.Hom l’assenyala amb el dit i diu: és l’amicdels seus germans, que sempre prega a favordel poble i de la ciutat santa (2Ma 15, 14)20.

4. Elred de Rievaulx. De spiritali amicitia

Sant Elred va néixer a Hexham(Nortúmbria, entre Anglaterra i Escòcia)l’any 1110. Va rebre la primera instruccióal priorat de Durham, i cap a l’edat decatorze anys entrà al servei del rei DavidI d’Escòcia, a la cort del qual va comple-

40

21 El seu biògraf ens deixa intuir les motivacions profundes que el portaren a escollir aquell estil de vida en presentar-nosaixí la nova casa cistercenca de Rievaulx: Tenen la pobresa en gran estima, no pas certament aquella que seria el fruit de la negligència od’una ociositat poc previsora, sinó aquella que és fruit d’una profunda exigència que alimenta una fe indefectible i estimula l’amor per Déu. A més,el lligam de la caritat que els uneix els uns als altres és tan ferm que llur comunitat apareix «terrible com un exèrcit en ordre de batalla (Ct 6, 3)».W. DANIEL, La vie d’Aelred, abbé de Rievaulx, Introducció, traducció i notes a cura de P. A. BURTON, Abbaie de Notre-Dame-du-Lac, Oka (Quebec, Canadà) 2003.22 L. BOUYER, La Spiritualità cisterciens, Editoriale Jaca Book spa, Milà 1994.23 ARISTÒTIL, Ètica Nicomaquea, I i II, Introducció, text crític revisat i traducció de J. BATALLA, Fundació Bernat Metge,Barcelona 1995.24 M. T. CICERÓ, Leli (de l’amistat), Introducció, text crític revisat, traducció i notes de P. VILLALBA, Fundació BernatMetge, Barcelona 1999.25 De spiritali amicitia, Pròleg, 1-2. Cito: ÆLREDI RIEVALLENSIS, Opera omnia, 1, Edició crítica a cura de A. HOSTE, CorpusChristianorum, Continuatio Mediævalis, I, Typographi Brepols Editores Pontificii, Turnholti MCMLXXI. N’hi ha una bonatraducció francesa amb el text llatí al costat: A. DE RIEVAULX, L’amitié spirituelle, Presentació, traducció i notes per J.DUBOIS, Éditions Charles Beyaert, París 1948.

tar la seva formació, passant després aocupar el càrrec de majordom (dis-pensator). Cap al 1134 abraçà la vidacistercenca al monestir de Rievaulx, casafundada per Claravall dos anys abans21.La seva finor i qualitat humana, in-tel·lectual i espiritual, el portaran ben aviata assumir tasques de guiatge al si de laseva comunitat: en serà mestre de novicisentre els anys 1141 i 1143 i abat des del1147 fins a la seva mort, el 1167. Abans,encara, entre el 1143 i el 1147 havia estatel primer abat de Revesby, casa filial deRievaulx.

Louis Bouyer en dibuixa així el perfilhumà i espiritual: En Elred veiem florirveritablement l’humanisme de Cister, amb elstrets que el caracteritzen. [...] Humanista acausa del seu interès per tot allò que és humà,pels detalls psicològics, per la seva atenció alsmatisos més delicats dels sentiments o,senzillament, per la importància que atribueixals afectes humans. També en el sentit doctri-nal: la seva obra és, per damunt de tot, la d’unmoralista, que observa i analitza els movimentsdel cor, i per a ell l’ideal monàstic i cristiàs’expressa en la construcció de la personalitat.La vida social hi ocupa segurament el mateixespai de la vida interior22.

En aquest context de sol·licitud i esti-ma envers la vida comunitària, en elmoment d’expansió i de plenitud de l’ordecistercenc, Elred fa la seva proposta so-bre l’amistat, presentant-la com un marc,com un espai capaç d’estructurar i

d’humanitzar la vida personal icomunitària amb vista al seu objectiu es-piritual: la recerca de Déu. Ho farecuperant un filó preciós de la psicologiai de l’antropologia clàssiques, rellegint-loi actualitzant-lo en funció del noucontext. Aquest filó és el tema de l’amistat,que havia estat tractat ja per Sòcrates iper Plató, i de manera més sistemàtica perAristòtil, que hi dedica els llibres VIII iIX de la seva Ètica a Nicòmac23. Aquestfiló de reflexió antropològica i sapiencialassolí una de les seves fites en el tractatde Marc Tul·li Ciceró, el Lælius o Deamicitia24.

El De amicitia de Ciceró (44 aC) és untractat en forma de diàleg, escrit en unmoment de crisi del model republicà ambquè fins aleshores Roma s’havia governat.Ciceró, davant l’esfondrament d’un modelsocial i polític fonamentat en el diàleg ila participació, fa una anàlisi psicològicadel cor humà i dels elements quel’estructuren antropològicament com unésser social, i fa veure com l’amistat, entant que és fruit d’un procés d’unificacióinterior, pot esdevenir també factor ielement de cohesió social.

Elred, com explica en la introducciódel seu De spiritali amicitia, havia llegit denoi l’obra de Ciceró, i n’havia conservatsempre ben viu el record25. Al noviciat deRievaulx retroba aquell text. En efecte, elDe amicitia de Ciceró era llegit als noviciatsdels monestirs medievals, tant per la

41

29 1Sa 31, 1-6.30 1Sa 18, 3; 20, 8 i 23, 18.31 Jn 15, 13.

profunditat humana del contingut comper la qualitat de la forma. La recuperaciód’aquell text llegit en la seva adolescènciali dóna la idea de rellegir-lo en clau espi-ritual, de rescriure’l i de proposar-lo, d’unamanera nova, com una eina útil per altreball espiritual dels monjos. D’ací neixel seu De spiritali amicitia, que tindrà unaàmplia difusió en les cases monàstiquescistercenques i benedictines. L’escriu en-tre els anys 1158 i 1163, després d’unallarga experiència com a monjo, i mestrei pare de monjos.

Tal com havien fet Plató i Aristòtil, elmateix Ciceró i Cassià en la sevaconferència XVI, l’estructura en forma dediàleg: en seran interlocutors el monjo Iu(Ivo) i, a partir del llibre II, Galter(Galterus) i Gracià (Gratianus), tambémonjos. En parlar de Cassià ja he indicatla importància del diàleg com a gènereliterari; ens ha de fer pensar el fet que unhome medieval valori aquesta recercaconsensuada a través de la paraula i de lespròpies experiències. Elred, però, hi in-corpora una novetat significativa: es tractad’un diàleg obert, que vol transcedirl’àmbit d’allò humà, un diàleg que apuntaal Crist com a horitzó i referent. Escriu,en efecte, tot just començat el llibre pri-mer, adreçant-se a Iu, monjo d’una casadependent de Rievaulx: Jo i tu, i a més, espe-ro, un tercer entre nosaltres, Crist26.

En el pròleg, Elred explica que la lec-tura de Ciceró li havia proporcionat unarecepta sobre l’amistat, una "amicitiæformulam", i això el porta ara a provard’establir unes regles, uns principis per aestructurar - diu - "la casta i santadilecció", és a dir, l’amor que, segons laRegla benedictina, han de viure elsmonjos i s’han de professar els uns alsaltres27. És clara, doncs, la finalitat del’escrit: oferir un marc antropològic i, finsi tot, psicològic, com a espai per a la

concreció de la fraternitat monàstica,aquell marc que la Regla deixava de ban-da per centrar-se més en la dimensió delservei.

El tractat ressegueix amb fidelitat elLælius de Ciceró, rellegit, però, a la llumde l’Escriptura, sobretot a partir de dostextos. En primer lloc, la història del’amistat entre David i Jonatan, fill del reiSaül, prou coneguda i gairebé tòpica. Lahistòria té per marc la gelosia i l’odi deSaül envers David, i culmina amb una deles pàgines de més gruix poètic i humà dela Bíblia, el plany de David per la mort deJonatan28. La història d’aquesta amistatcomença a 1Sa 18, 1: l’ànima de Jonatan -hi llegim - va quedar relligada a l’ànima deDavid, i a partir d’aquell moment Jonatan vacomençar a estimar David com la seva pròpiaànima; i acaba amb la mort del rei Saül idel seu fill Jonatan en la batalla de lesmuntanyes de Guilboa contra els filisteus,que marca l’inici del regnat de David29. Ala llum d’aquesta història Elred proposaràl’amistat com una experiència profunda decomunió humana, que en el text bíblic esconcreta i s’expressa amb un pacte (berit)d’amistat entre Jonatan i David30: a travésd’aquesta experiència humana derelligament accedim a aquella altraexperiència profunda de comunió id’amistat amb Déu.

En segon lloc, pel que fa al NouTestament, Elred té present el quartevangeli, en el qual la categoria il ’experiència de l’amistat, a causasegurament de les característiquespeculiars de l’anomenada "comunitat deldeixeble estimat", té una gran rellevànciahumana i teològica. Així, el sentit de ladonació de Jesús, el Fill, Joan l’explica entermes d’amistat: Ningú no té un amor mésgran que el qui dóna la vida pels seus amics31.La relació dels deixebles amb Jesús,també: Ja no us dic servents, perquè el servent

26 De spiritali amicitia, I, 1.27 De spiritale amicitia, Pròleg, 3 i 6.28 2Sa 1, 19-27.

42

32 Jn 15, 15.33 Jn 19, 26; 20, 2; 21, 7; 21, 20.34 Cf. Jn 3, 29.35 De spiritali amicitia, I, 11, citant CICERÓ, De amicitia, 20.

no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he ditamics perquè us he fet conèixer tot allò que hesentit del meu pare32. El deixeble, doncs, ésl’amic de Jesús, i el model de deixeble ésprecisament "aquell deixeble que Jesúsestimava33". L’autèntic deixeble, encara, ésel qui viu la joia de ser l’amic de l’espòs34.Des d’aquesta perspectiva, l’abat deRievaulx ens invita a llegir tota l’Escripturai la pròpia vida com formant part delteixit, de la trama d’una gran històriad’amistat entre Déu i la humanitat, històriaque en Jesús, el Crist, troba la sevarealització i la seva referència mésperfectes.

Elred assumeix sense reserves ladefinició ciceroniana d’amistat: "L’amistat- diu Ciceró - és el consens en les coses humanesi divines, basat en la benvolença i la caritat35".Aquesta definició, d’entrada sorprenent,neix d’una antropologia oberta altranscendent, que entén l’home com unesperit encarnat, en el qual la dimensióespiritual i la dimensió humana es trobenharmònicament integrades. La virtut rau,també pel que fa a l’amistat, en aquestconsens, en aquesta harmonia. També elmonjo, doncs, a partir de l’experiència hu-mana d’una amistat autèntica, troba el seucamí d’accés a la realitat de Déu, en Crist.

S’apropia, encara, una altra de les no-tes bàsiques de l’amistat segons elsclàssics: l’autèntica amistat solament éspossible entre homes bons, entre homesque s’han decidit a fer el camí de la virtut,del perfeccionament personal. Amb elvalor afegit que, per a Elred, créixer enhumanitat equival també a créixer en latalla pròpia de la plenitud del Crist36:l’amistat espiritual, pel que fa als monjos,s’inscriu no tant en el marc d’un projectede perfeccionament personal, com en elmarc d’un projecte comú de vida orientata la recerca de Déu.

Subratllo els quatre components,segons Elred, de l’amistat autèntica:dilectio, affectio, securitas i iucunditas. Hoexplica així: Hi ha quatre elements que emsemblen especialment propis de l’amistat: ladilecció, l’afecte, la confiança i l’elegància. Ladilecció s’expressa amb els favors dictats perla benvolença; l’afecte, amb aquella delectacióque neix del més íntim de nosaltres mateixos;la confiança, amb la manifestació, sense te-mor ni sospita, de tots els secrets i pensaments;l’elegància, amb la compartició delicada iamable de tots els esdeveniments de la vida -els joiosos i els tristos -, de tots els nostrespropòsits - els nocius i els útils -, i de tot el quepodem ensenyar o aprendre37. Quatrecomponents perfectament conjugablesamb la visió de la Regla benedictina: enefecte, per a Benet l’amor es verificasempre en el servei concret al germà;aquesta actitud ha de néixer d’unaconvicció profunda i del desig de seguirel Crist servidor i obedient; la confiançaés un element indispensable per alcreixement del monjo en la relació ambel seu pare espiritual i, finalment, ladelicadesa ha d’impregnar les relacionsfraternes en tant que l’altre és sempre unsagrament del Crist i ha de ser tractat"com un vas sagrat de l’altar38.

De spiritali amicitia recupera, doncs, pera la vida espiritual, la dimensióantropològica de l’amistat com a marc peral treball personal i comunitari decreixement en la virtut i de recerca deDéu, en la línia del discerniment que ensproposava Cassià, de confrontació delpropi itinerari amb el de l’amic-germà.Però en recupera també la dimensió de lagratuïtat, del do. En això és molt fideltambé al pensament d’Aristòtil, que enl’Ètica a Nicòmac afirma: L’amistat no éstan sols necessària; és també bella39s, desprésd’explicar-ne i de demostrar-ne la ne-

36 Cf. Ef 4, 13.37 De spiritali amicitia, III, 51.38 Cf. RB XXXI, 10.39 Ètica a Nicòmac, VIII, 1.

43

40 De spiritali amicitia, III, 82. El claustre de Poblet, amb el brollador i les seves columnes coronades per capitells de motiusvegetals, suggereix un jardí comparable al del relat de la Bíblia (Gn 2, 9-10).

cessitat per a la vida personal i per a lacohesió social de la ciutat (polis).L’amistat, també per a Aristòtil, estàestretament vinculada a la felicitat, és elcamí que hi mena, que ajuda l’home a serallò que ha de ser, a complir el seu bé, laseva finalitat. Per a Elred, l’amistat éstambé el camí de la felicitat, el camí queajuda el monjo a humanitzar la seva vidai les seves relacions, bo i apropant-lo més

i més al projecte de Déu sobreell i sobre cadascun dels seusgermans monjos. Aquestaamistat, viscuda plenament enl’espai humà del monestir, pre-para ja per als monjos i, d’algunamanera, anticipa, la realitat delParadís. En efecte, la teologiamonàstica cistercenca delparadisus claustri proposa i invi-ta a viure la vida del claustre comuna escola i un tast del Paradís,on l’amistat, el diàleg i lacomunió amb Déu assoliran laseva plenitud definitiva. Aquestateologia es plasma fins i tot enl’arquitectura dels monestirs, itroba una excel·lent exposició enaquest text d’Elred: Abans d’ahir,tot passejant pels claustres delmonestir, em sentia envoltat pelsmeus estimats germans i, com en unparadís de delícies, admirava lesfulles, les flors i els fruits de cadascund’aquells arbres, sense trobar-ne cap,entre tants com n’hi havia, que jono estimés i del qual no em creguésestimat. Això em va produir un goigimmens, superior a totes les sa-tisfaccions d’aquest món. Sentia queel meu esperit fluïa cap a ells i quetots els seus afectes confluïen cap ami, fins a poder dir amb el profeta:Que n’és, de bo i agradable, viuretots junts els germans! (Sl 133, 1)40.

El darrer paràgraf del tractatinvita a transcendir la dimensió humanade l’amistat bo i retrobant la tensióescatològica que anima tota la Regla be-nedictina i que ha d’impregnar l’esperançadel monjo: És així com tot enlairant-sed’aquest amor sant pel qual hom estima el seuamic a aquell amor pel qual hom estima elCrist, s’assaboreix amb el goig de la plenitudel fruit espiritual de l’amistat. La plenitudd’aquesta felicitat l’esperem per al temps futur,

Claustre de l’abadia de Sénanque (França) fundada l’any 1148.Elred de Rievaulx, en un dels textos més bells sobre l’amistatmonàstica, ens parla del profund goig que experimenta totpassejant pel claustre en sentir com l’afecte li flueix cap als

germans i com li és retornat per tots i cadascun d’ells.

44

41 De spiritali amicitia, III, 134.42 RB LXXII, 8-12.43 Aquest fet contradiu la visió obscurantista que sovint s’ha presentat de l’Edat Mitjana. El fenomen cultural i espiritualde l’Humanisme (s. XV-XVI) no hauria estat possible sense la recuperació i la relectura dels textos de l’antiguitat clàssicadutes a terme, en bona part, en els escriptoris, els claustres i les escoles dels monestirs medievals.44 RB LXXII, 8.45 1Jn 3, 18.

quan el temor que ara sentim els uns pels altresdesapareixerà i s’esvairan totes les contrarietatsque ara hem de sofrir els uns pels altres; quan,destruït l’agulló de la mort i la mort mateixa,agulló les punxades del qual són la causa deles nostres afliccions, assolirem finalment laseguretat i gaudirem per tota l’eternitat d’aquellbé suprem. Aleshores, aquesta amistat a laqual, ací baix, podem admetre tan sols un nom-bre reduït de persones, es farà extensiva atothom, i de tothom a Déu mateix, quan Ell,Déu, ho serà tot en tots41. Cal llegir aquestfinal com un comentari al capítol LXXIIde la Regla, sobre el bon zel que cal quetinguin els monjos. Sense explicitar eltema de l’amistat, Benet es proposa tambéd’establir un consens en les coses humanesi divines, basat en la benvolença i lacaritat, com a fonament del treball humài espiritual dels seus deixebles, un treballque culminarà en la vida eterna, on eldesig i la recerca del monjo es veuranacomplerts, sempre que el treball d’aquestconsens hagi estat dut a terme de maneraseriosa i honesta durant el temps de la vidapresent: que practiquin desinteressadament lacaritat fraterna; que temin Déu amb amor; queestimin el seu abat amb un afecte sincer i humil.Que no anteposin res absolutament al Crist,el qual ens dugui tots junts a la vida eterna42.

El tractat sobre l’amistat d’Elred caldriacompletar-lo amb la lectura del seuSpeculum caritatis (El mirall de la caritat),la seva obra més important, de caràcterteològic, que complementa aquestaantropologia de l’amistat, en tant que pera Elred tota experiència autènticamenthumana ha de ser font de coneixementde Déu i de comunió amb el seu misteri.

Una de les aportacions més valuosesde l’obra d’Elred és, potser, aquestacapacitat de dialogar de la teologia amb

la cultura i amb el pensament humà. Entemps d’Elred, al segle XII, no existia peral món cristià un pensament filosòficautònom, al marge de la reflexió teo-lògica, i aquest pensament calgué cercar-lo en el passat. El De amicitia de Ciceró,que és l’obra de referència escollida perElred, té el valor afegit de concentrarsintèticament el pensament de l’antiguitatclàssica sobre l’amistat des de Sòcrates iPlató43.

ConclusionsAl final del recorregut, faig tres

propostes, a manera de síntesi.

1. La possibilitat de plantejar l’amistatcom un marc, com una estructura huma-na i psicològica per a la vivència en ple-nitud d’aquell amor cast, desinteressat,que la Regla ens proposa de viure alsmonjos i a les monges que la seguim coma forma de vida: que practiquin desinteres-sadament (caste) la caritat fraterna44. Amord’amistat com a factor d’humanització enles nostres comunitats. Que l’amor no si-gui només de paraules, sinó de fets i de veritat45:aquests fets i aquesta veritat els podríemarticular, potser, a través de l’amistat.

Hi ha un risc, però, i aquesta deu serla causa que el tema i el llenguatge del’amistat hagin estat poc rellevants en lareflexió sobre la caritat fraterna en la vidacomunitària. En l’amistat hi ha sempre uncert component elitista i pot tendir a crearespais tancats i excloents. Això seria nefastper a la vida comunitària i atemptaria con-tra el nucli de l’ideari benedictí, que esfonamenta precisament en un amordesinteressat, cast, tal com el qualifica santBenet. Ell mateix adverteix severamentd’aquest perill: Cal evitar que per cap motiuno es prengui un monjo la llibertat de defensar-

45

46 RB LXIX.47 Http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/homilies/2005/documents/hf_ben-xvi_hom_2005042 4_inizio-pontificato_it.html, 5 de maig de 2005.48 Http://www.vatican.va/gpII/documents/homily-pro-eligendo-pontifice_20050418_it.html, 5 de maig de 2005.

ne un altre al monestir, o com a protegir-lo,encara que els uneixi qualsevol lligam deparentiu. Que de cap manera no es prenguinels monjos aquesta llibertat, perquè es podriaconvertir en una ocasió d’escàndols molt greus.Si algú transgredia aquesta prohibició, quesigui castigat ben asprament46. Amb tot, lamateixa Regla ofereix un cert correctiu aaquest possible perill: la caritat fraterna i,per tant, també l’amistat espiritual entreels germans, es verifica en l’ètica delservei. El servei, tema recurrent al llargde la Regla, és el nom i la qualitat de l’amorde Jesús, que renta els peus dels seusdeixebles, que a la creu se’ns lliura, totlliurant-se al Pare, com el Servent, enmajúscules. Per això sant Benet va definirel monestir com "una escola del servei delSenyor" i no, pròpiament, com "unaescola de la caritat", com faran elscistercencs, sobretot Bernat i Elred. En totcas la caritat és per a Benet el serveiconcret, que prestem a Crist en elsgermans i que Crist ens presta a travésd’ells.

En les seves primeres intervencions, elpapa Benet XVI ha parlat reiteradamentde l’amistat. Durant la missa d’inici del seuministeri com a successor de Pere, el dia24 d’abril de 2005, va cloure l’homilia ambaquestes paraules: Qui deixa entrar Crist adintre seu no perd res, res, absolutament resd’allò que fa la vida més lliure, més bella i mésgran. No! Només en l’amistat amb Crist se’nsobren de bat a bat les portes de la vida. Nomésen aquesta amistat podem desplegar de debò elpotencial immens de la condició humana.Només en aquesta amistat podem experimen-tar allò que és bell i allò que allibera47. Del’amistat ja n’havia parlat pocs dies abans,el matí del 18 d’abril, quan encara era elcardenal Joseph Ratzinger, en l’homilia dela missa "Pro eligendo Romano Pontifice"a l’inici del conclave. Va dir, en efecte,

comentant Jn 15, 15: I, tanmateix, el Senyorens anomena amics, ens fa els seus amics, ensdóna la seva amistat [...]. Entre amics no hiha secrets: Crist ens comunica tot el que hasentit del Pare; ens fa dipositaris de la sevatotal confiança i, amb la confiança, també delconeixement. Ens revela el seu rostre, el seu cor.Ens manifesta la seva tendresa, el seu amorapassionat fins a la follia de la creu48.

No amago la dificultat per a nosaltres,homes i dones del segle XXI, d’interpretarcorrectament el món conceptual ivivencial d’aquests autors tan allunyatsculturalment i temporalment de nosaltres,com són Cassià, Benet, Bernat, Elred deRievaulx i, no cal dir, Plató, Aristòtil iCiceró. Tanmateix, ens trobem en unmateix corrent de pensament, en unmateix procés d’elaboració d’aquestsconceptes i experiències, i això en fa ununivers no del tot estrany per a nosaltres.Potser seria el moment de repensar aquesttema i escriure un De spiritali amicitia peral nostre temps, d’acord amb els treballsde l’antropologia i de la psicologia mo-derna sobre l’amistat a la llum de lesexperiències concretes en les comunitatsmonàstiques actuals. En tot cas, aquestarticle voldria ser també una invitació allegir o a rellegir aquests textos, tal comens han arribat, amb el seu humanisme iamb l’autenticitat de l’experiència i delconeixement del cor humà que els ani-ma.

2. Recuperar l’amistat com a espai pera la gratuïtat, per a la llibertat i per a laconfiança. En dos nivells, en el de larelació interpersonal, de cada monjo ambels altres monjos, i en el de la relació per-sonal amb Jesucrist, que s’articularia comuna relació d’amat i d’amic. Viure la pròpiarelació amb Jesús en clau d’amistat, desd’aquesta triple dimensió de la gratuïtat,

46

49 Ramon Llull (1232-1325) va escriure el Llibre d’Amic i Amat a Montpeller cap a l’any 1283, com un capítol de la novel·laLlibre d’Evast e Blanquerna. Hi expressa la relació entre l’home i Déu, relació centrada en l’amor, amb la seva doble cara desofriment i de joia.50 R. LLULL, Llibre d’Amic i Amat, 11, 2, Versió actualitzada de J. GELABERT, El Gall Editor, Pollença 2004.51 RB, Pròleg, 48-49.52 Llibre d’Amic i Amat, 12, 6.53 Cf. RB, Pròleg, 14-15.54 RB LII, 4.55 Cf. RB XIX i XX.56 T. DE JESÚS, Libro de la Vida, VIII, 5, Obras completas, a cura de M. HERRÁIZ, Ediciones Sígueme, Salamanca 1997.

la llibertat i la confiança, és, crec, un camíde possibilitats il·limitades per al nostrecreixement espiritual.

Tenim a la nostra disposició, i en lanostra llengua, un preciós tresor espiri-tual i literari que ens hi pot ajudar i al qualno em sé estar de remetre: el Llibre d’Amici Amat, de Ramon Llull, escrit uns centanys després del De spiritali amicitiad’Elred49. Els camins pels quals l’Amic cercael seu Amat - escriu Ramon Llull - són llargs,perillosos i poblats de desficis, sospirs i plors, iil·luminats d’amors!50. Els monjos hi sentimel ressò de les paraules de la Regla bene-dictina: ...no abandonis de seguida, esfereïtde terror, el camí de salvació, que alcomençament ha de ser forçosament estret,perquè, avançant en la vida monàstica i en lafe, s’eixampla el cor i es corre per la via delsmanaments de Déu en la inefable dolcesa del’amor51. I encara: Digué l’Amic a l’Amat: -Tu que omples el sol de resplendor, omple elmeu cor d’amor. Respongué l’Amat: - Senseconsumació d’amor, els teus ulls no estarien enplor, ni tu hauries vingut en aquest lloc a veureel teu amador52. Els monjos hi veiemexpressat aquell desig de Déu, de cercar-lo, d’estimar-lo, que ens va portar almonestir, un desig que sant Benet demanade mantenir sempre viu com a centre d’onhan de brollar totes les actituds que vanafaiçonant el monjo, un d’entre la multi-tud que ha respost a la crida del Senyor iha vingut al monestir amb el desig de

veure i viure dies feliços53.

3. Viure, d’acord amb l’experiència an-terior, la nostra pregària de monjos tambécom una relació, com un camí d’amistat,de l’amic - el monjo - amb l’amat - elCrist.- Aquest propòsit no hauria desemblar estrany als qui llegim, meditem ipreguem la Bíblia, que és el relat de lahistòria de la gran amistat de Déu ambels homes. I la mateixa Regla ens hi invi-ta, quan descriu la pregària com una acti-tud molt senzilla i molt sincera que brolladel més profund del cor: I si, algú, unaaltra estona, volia pregar amb més recolliment,que entri senzillament [a l’oratori] i que pregui,no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes iamb efusió del cor54. Aquesta relació depregària amb Déu i amb Jesucrist plenad’intimitat, d’afecte i de confiança, noexclou, però, per a Benet, la reverènciadeguda al Senyor, el temor, fet d’admi-ració i d’amor, que experimentem davantel misteri fascinant de la seva presència55.

I acabo amb una bella definició sobrela pregària, potser una de les millors quese n’han escrit: Que no es otra cosa oraciónmental, a mi parecer, sino tratar de amistadestando muchas veces tratando a solas conquien sabemos nos ama56.

Amb aquell que sabem que ens esti-ma!

Lluís Solà

47

JOSEP ALEGRE VILAS, Abat de Poblet

JOSEP ALEGRE VILAS,

Quin paper pot tenir Poblet i el Cister en la societat de laglobalització?

L’home i el món d’avui necessiten viure uns valors que sónde tots els temps, perquè són, per damunt de tot, uns valorshumans. I aquests valors busquen que l’home sigui fidel a ellmateix; que visqui amb una certa profunditat i relacionant-seamb els altres...Que l’home sigui profundament humà en unasocietat com la d’avui, cada cop més deshumanitzada. Éstambé molt important en la vida de qualsevol persona ladimensió del silenci. Sense silenci un no pren consciènciad’allò que és. Penso que aquests valors són viscuts amb uninterès especial en la vida monàstica. I que molts dels hostesque vénen al monestir busquen viure aquests valors.

Creu que Poblet és un símbol de poder a Catalunya?No sóc conscient que tinguem cap poder. Ara, sí que és

cert que Poblet és una referència important per a Catalunya.Aquí hi ha enterrats els reis de l’antiga corona d’Aragó...

S’han sentit mai utilitzats amb la visita de líders polítics?-Jo personalment mai no he tingut aquesta sensació.

Al llarg dels dos darrers anys la societat espanyolaestà vivint una situació de crispació constant. Un copmés es visualitzen dues Espanyes que no s’entenen. Aalguns cristians, a més, ens enterboleix l’ànima obser-var com l’episcopat i altres grups catòlics col·laborena la crispació posant-se al costat d’una d’aquestesEspanyes en contra de l’altra. A Catalunya, a més,això s’ha agreujat davant dels insults, grolleries, fal-tes a la veritat i escampades d’odi procedents d’unaimportant emissora episcopal (COPE). En aquestcontext el P. Abat de Poblet va oferir una entrevista aldiari EL PUNT (26 de gener de 2006) realitzadapels periodistes Ferran Espada i Ricard Palou, en laqual postula la voluntat d’acord, l’assossec i unadimensió autènticament evangèlica sense pèls a lallengua. Pel seu interès la reproduïm aquí per posar-laa l’abast de tots els membres de la Germandat.

Foto: BEDMAR

L'E

NT

REV

ISTA

48

Què ha suposat per al monestir el fet de serdipositari de l’Arxiu Tarradellas?

Per a la comunitat, la influència és mí-nima. L’arxiu està situat en unes depen-dències a part.

Ens referíem no tant a la vida quotidianacom al simbolisme.

És més important per als investigadorsque per a nosaltres.

Fins a quin punt els sorolls de la vidaquotidiana traspassen els murs del monestir?¿Estan informats, els monjos, d’aspectes comara la reforma de l’Estatut?

La vibració de la vida s’endinsa en elmonestir. Això és evident. I hi ha monjosque viuran aquestes vibracions amb moltaintensitat i d’altres que intentaranmantenir-se’n al marge. Però en lacomunitat com a tal no hi ha unaimplicació directa en tot això que passa afora. Llegeixes els diaris, i l’actualitat escomenta... Això és normal. El monjo hade vibrar amb les coses que fan vibrar lasocietat, però des de la serenor.

Creu que calia un nou Estatut?

Jo no em veig amb cor de donar unaresposta. Però quan escoltes molta gentsensata que et diu que era interessant unarenovació de l’Estatut penso que per quèno. La vida és flexibilitat i viure la vidaimplica aquesta flexibilitat. La llei had’estar al servei de l’home i no a l’inrevés.Aleshores, tota llei, tot Estatut o totaConstitució ha d’estar sempre al servei deles persones. Ha d’ajudar a fomentar unaconvivència més humana.

Li hauria agradat que fos l’Estatut dePoblet?

Doncs miri, si s’hagués fet aquí no hihauria tingut inconvenient. M’hauriasemblat bé. Però Poblet no necessitaaquestes coses. Ni m’ho plantejo. Noafegeix res a Poblet. Poblet té un ressò

més gran per tota la seva història i les sevesarrels en relació amb Catalunya... El seusentit és molt més sòlid que el d’un Estatutque demà pot canviar.

Quina valoració fa de com s’ha esdevingutel procés de reforma de l’Estatut amb el darrerpolèmic acord?

A mi llegir la premsa durant totsaquests mesos m’ha produït una certatristesa. Perquè un té la sensació que s’haestat jugant amb les persones. Tants mesosdient que no hi haurà Estatut i desprésresulta que tot s’arregla en cinc minuts.Escolti! A què juguem? Això, després detants mesos de parlar-ne, ens porta a totsa la crispació i a l’enfrontament. I desprésés molt difícil tornar enrere.

Per què creu que s’ha generat aquestacrispació?

De vegades penso que els políticspensen massa o estan massa supeditats alsvots. En els que puguin treure d’aquí a dosanys, tres o els que sigui. I la seva funcióés fer un servei al poble. Un servei honrat.I després poden cometre errades, nomésfaltaria, però el seu objectiu final hauriade ser servir les persones.

Qui en són els responsables?

No cal dir noms, però hi ha políticsque m’agraden i que són seriosos, peròtambé n’hi ha que fomenten la crispació,i fer-ho no és servir les persones, sinó fo-mentar els enfronatments i la distància en-tre els pobles.

Això ha estat sempre així o creu que lapolítica ha perdut valors?

El que pot passar és que, com que lasocietat està vivint a un ritme frenètic, elspolítics potser s’han encomanat d’aquestritme. Però això no pot ser. El polític, coml'eclesiàstic, no pot deixar que el dominiaquest ambient. Jo no puc ser uninstrument de divisió, perquè aleshores la

49

meva missió no tindria sentit. I amb elspolítics passa el mateix. Avui dia la gentviu amb els nervis a flor de pell. Aleshoresel millor que poden fer els polítics, i tambéla gent de l’Església, és ajudar que hi hagiun ambient més humà.

Però ja fa un temps que l’Església o algunsdirigents de l’Església participen en aquestacrispació.

A l’Església hi ha uns responsables quesón humans, com tothom. I és possibleque en algun moment s’hagin sentitcrispats i hagin contribuït a generaraquesta crispació. I això no és correcte.Però les persones passen i l’Església con-tinua.

Què opina de les tenses relacions entre laConferència Episcopal i el govern espanyol?

Jo penso que ens falta a tots una micade confiança en l’altre. Per part del mónpolític, sovint es mira l’Església amb unadesconfiança que té el seu origen en co-

ses que van passar en elpassat. Jo no dic que totel que fa l’Església ara si-gui correcte, però devegades es nota que nos’hi confia. I això tambépassa al revés. L’Esglésiahauria de confiar més enels polítics i en les perso-nes. La desconfiançamútua només contribueixa generar problemes.

Però les crítiques a temescom els matrimonis entrehomosexuals és lògic quegenerin desconfiança perquèés una ingerència de l’Esglésiaen el poder civil.

En aquests assumptessovint hi ha un problemad’interferències entreinteressos polítics i reli-

giosos que ens fan mal a tots i que emdeixen perplex i preocupat. Si hi ha unasituació que es produeix de fet en lasocietat, com ara això de les parelleshomosexuals, a mi em sembla bé que elgovern intenti regular-la. El govern ha defer la seva regulació de lleis intentant ferun bé a la societat. Servir-la. I està bé queel govern impulsi una llei per atendre lesnecessitats d’aquestes persones.

No és habitual que una veu autoritzadade l’Església com vostè parli en aquests termesdel matrimoni entre homosexuals.

Mirin, a mi em sembla bé que es diguique la doctrina cristiana no acceptaaquests matrimonis com a cristians. Peròrepeteixo, si hi ha una realitat social i elgovern creu que hi ha la necessitat de re-gular-la, em sembla bé que ho faci. Joadmeto la bona voluntat del govern.

No creu que l’Església està fent política?

Potser sí... És possible que l’Església

Foto

: Arx

iu P

oblet

.El P. Abat, Josep Alegre, en companyia del professor de filosofia

Salvador de Brocà.

50

s’hagi deixat arrossegar per unesdeterminades idees polítiques. No ho sé...en la manifestació contra els matrimonishomosexuals hi va haver una dotzena debisbes. I en la que es va fer contra lapobresa, només un...

Creu que era més necessària aquestamanifestació que la convocada contra elsmatrimonis homosexuals?

Era molt més necessària. Ens hauria decaure la cara de vergonya davant laquantitat de pobres que hi ha al món...

I vostè ha anat mai a alguna manifestació?

No. És que penso que això no és cosanostra. Però la manifestació contra lapobresa era important. Clama a Déu.

Els monjos escolten la COPE al monestrir?

No ho sé, però si algun ho fa tindriamolt mal gust. Jo no l’escolto perquè emposa nerviós. Em crispa. El que fa no éspresentable.

Però és l’emissora de la ConferènciaEpiscopal...

Sí, és cert que pertany a la ConferènciaEpiscopal... Però fixin-se que ja hi hahagut algun bisbe que ha alçat la veu con-tra l’emissora. Sobretot a Catalunya.

La Conferència episcopal defensa la COPEadduint la llibertat d’expressió. Què en pensa?

Jo penso que es passen. Els de la COPEes passen... Que un programa del’emissora de l’Església no tingui unaclaredat evangèlica no ens fa cap servei.El que ens fa és un perjudici.

Què li va semblar la imatge de Maragall iCarod amb la corona d’espines?

La frivolitat és una moneda tan correntavui en dia... La superficialitat, lafrivolitat...

Vostè és de la Franja, què opina de la

polèmica sobre la unitat de la llengua?

Jo de vegades em quedo perplexdavant dels rebomboris que es creen ambcoses com aquestes. Que una personaactuï i visqui en funció de les seves arrelsés de sentit comú. En tota aquestapolèmica entre el català i el valenciàtambé hi ha hagut moltes interferènciespolítiques. Quina diferència hi ha entreel valencià i el català? Un valencià i uncatalà parlen i s’entenen perfectament. Hiha una entesa...

Poblet és un referent per als valencians...

Gairebé més que per als catalans! Aquíhi ha la tomba de Jaume I. Per això emquedo perplex. Una llengua hauria d’unirels pobles i no separar-los. I més tractant-se de pobles tan propers. Jo no ho entenc.

I què en pensa, des de la seva experiènciaarxivística, de les dificultats del retorn delspapers de Salamanca?

Una altra cosa que em deixa perplex!Ara resulta que som uns lladres! Però siabans els van agafar d’aquí! Aquí hi hapolítics amb molta mala bava. És de sentitcomú i de justícia.

I les obres d’art de la diòcesi de Lleida?

Aquí la meva opinió és que són unesobres que van néixer en uns poblesconcrets per a un culte religiós. Per lesraons que sigui, estaven abandonades i ladiòcesi de Lleida se les va emportar. Peròsi les obres són d’aquells pobles, també téuna certa lògica que hi tornin. Ara, tambéem sembla bé que si a Lleida hi ha unmuseu, les obres puguin viatjar perquètothom les pugui veure. Però, si no, aquestserà un altre tema per picar fort alscatalans! Ara diran que ens emportem elspapers i no volem tornar les obres d’art.La Santa Seu ja ho ha decidit. Que tornin,però amb la possibilitat de portar-les aLleida si hi ha un museu que fa unaexposició.

51

El govern de l’Estat ha obert el debat sobreel finançament de l’Església. Què en pensa?

L’Església han de mantenir-la els fidels.Els cristians són els que s’han d’encarregarde mantenir econòmicament aquestaesglésia, que necessita diners per fer laseva tasca. Durant molts anys, l’Esglésiaestà fent un gran servei social. Sostémoltes institucions que treballen per a lespersones més desafavorides. Però pensoque seria més evangèlic que en lloc derebre una ajuda de l’ Estat, fossin els fidelsels que financessin l’Església. De totamanera hi haurà un dia que això s’acabarà.Està escrit que l’aportació de l’Estat nodurarà sempre.

I als fidels els veu disposats a fer-ho?Sembla que les aportacions són cada cop mésbaixes...

No, en aquest moment no gaire. Hiha llocs on s’està fent un treball molt seriósper conscienciar els cristians, que estanresponent. Però potser sí que falta aquestaconsciència més generalitzada.

La religió hauria de ser una assignaturaobligatòria a les escoles?

Home, jo penso que un ensenyamentreligiós és necessari. Perquè la història estàplena de manifestacions religioses. Iprecisament per aquest motiu, des-conèixer la dimensió religiosa de la nostravida és desconèixer part de la nostrahistòria. No parlo tant de fe ni decatecisme, sinó de cultura. El catecisme,la transmissió de la fe, ha de ser més cosade la família o de la parròquia. Però al’escola oferir aquesta dimensió culturalpenso que és necessari per sintonitzar ambun món com el nostre, que té moltes arrelsreligioses. I després, que cadascú faci laseva opció de vida.

Com valora la figura del nou Papa, BenetXVI?

És una persona d’una gran profunditat

teològica. Evidentment, no serà un Papatant de masses com Joan Pau II, perquè téun altre tarannà. Però va bé una personaque faci reflexionar i aprofundir en elsvalors més humans i religiosos. Cal quepassi el temps per jutjar la seva tasca. Peròpenso que és interessant. Sobretot, en unasocietat molt superficial en tots els àmbits.

L’ Església ha sabut respondre als canvisproduïts per la societat. Per què manté ladiscriminació de la dona?

Jo no dic que no hi pugui haverequivocacions; n’hi ha hagut i n’hi haurà.Però penso que l’Església, al llarg de lahistòria, ha fet una gran tasca de servei ide transmissió de valors molt importantper a la convivència. Sempre en positiu.Vostès em pregunten per la promoció dela dona a l’Església i pels matrimonishomosexuals i per unes coses que són moltconcretes i molt difícils de tractar. I éslògic que, sent qüestions tant complexesi delicades, no sempre s’encerti en ladecisió. La persona del carrer normalmentanalitza i interpreta les coses des d’unadimensió merament humana. I l’Esglésiales considera des d’una visió més profun-da, des de la fe. Per això no resulta fàcilemetre un judici sobre aquestes decisions.L’Església ha d’estar al servei de l’homed’avui, i ha de fer un esforç per aconseguir-ho en tota la seva profunditat. Això ésmolt fàcil de dir, però en la pràctica hi hainteressos, idees, i no és gens fàcil.

L’abat de Montserrat deia fa uns mesos quel’Església hauria d’aprendre a transmetre el seumissatge sense que sembli que sempre diu queno a tot. Hi està d’acord?

Potser sí. En el sentit que de vegadeshem estat massa negatius. I tenim raons,força i saviesa per ser molt positius.

Ricard Espada i Ferran Palou (Publicat al diari "El Punt", el 26 de gener de 2006).

52

LA TORRE DE LES ARMESCONSERVA LA RESTA DE

PINTURES MÉS IMPORTANTDEL MONESTIR?

El P. Jesús M. Oliver, monjo de Poblet, ens comenta a continuació un aspectepatrimonial del monestir. Com és habitual el contingut d’aquesta secció ens expli-ca també el sentit de la portada.

La portada

Aquest dibuix d’en Marià Ribasdintre de la sèrie dedicada al Poblet de1830 mostra un fragment de la façanade llevant de les muralles medievals, enconcret el pany situat entre les torresde Sant Esteve i de les Armes. No hi hadubte que aquest espai és un dels mésrics des del punt de vista arqueològic.La torre de Sant Esteve —bastida alsegle XIV damunt de la capella delmateix nom que al segle XII va serconstruïda per al servei d’infermeria—és després de l’encertada restauraciódels anys vuitanta del passat segle unade les més imposants del conjuntfortificat. Les cambres reials, llocon com el seu nom indicas’hostatjaven els reisi altres personalitats

quan venien a

Poblet, va ser modificada diversesvegades des del segle XIII ençà. Al segleXIV es va transformar la seva façana enpart de les muralles i la seva elegantgaleria romànica va ser tapiada així comles finestres. El tercer espai és la torreanomenada de les Armes que és enrealitat un petit palau, continuació deles anteriors cambres. Als seus baixoses conserva un conjunt de restesarquitectòniques de molt difícilclassificació però que sens dubtepertanyen a la part més antiga delmonestir.

Avui, després de la grandestrucció del XIX i la poste-

rior restauració del seglepassat, aquests espais ens

ofereixen una bonica iinteressant imatge

del Poblet medie-val. El dibuix de

Marià Ribas vol

52

SA

BÍE

U Q

UE...

53

ser una reconstrucció ideal de com deviaaparèixer tot això als seus darrers temps,amb tota una sèrie d’afegitons moltposteriors i decadents que amagaven elcaràcter medieval del conjunt.

Després del 1835, com tot elmonestir, aquests espais foren despullatsde tota la seva rica decoració moble iposteriorment patiren una totaldestrucció. Si encara els edificis hanarribat als nostres dies és gràcies a laseva qualitat i solidesa constructiva. Araels veiem en un estat ideal de restauracióque tampoc sabem si mai van arribar aassolir.

Els baixos quedaren colgats per totala runa caiguda en esfondrar-se elstrespols i teulades, foren oblidats fins

que Eduard Toda els retrobà al netejarl'espai interior. La torre de les Armesfou consolidada els anys 1934 i 1951pels arquitectes Jeroni Martorell iFrancesc Monravà, però no fou finsl'any 1980 en què per tal de destinar-les a conservar l'arxiu personal delPresident Tarradellas es varen restaurara fons i foren rehabilitades.

La torre de Sant Esteve, imposant pelseu volum i solidesa, bastida damunt lacapella, havia sofert greus danysestructurals després que els monjosfessin diversos nivells al seu interior.També fou magníficament restauradal'any 1980 per posar en aquell ampliespai la biblioteca del PresidentTarradellas i com a complement del seuarxiu. El projecte el portà a bon terme

Torre de sant Esteve, Cambres Reials i Torre de les Armes al 1830 abans de l'exclaustració segonsMarià Ribas i Bertran.

54

Foto

: BED

MA

R

Foto

: BED

MA

R

Inscripció a les pintures.

Conjunt de la sala amb les pintures.

l'arquitecte Joan Basse-goda, en especial el delicati ben resolt problema del'única finestra gòtica.

Les pintures

En tot el monestirtrobem vestigis de pin-tures murals que decora-ven diversos indrets. Aixía l’església n’hi ha a l’actualcapella de Sant Benet, alpanteó dels infants i a laconca de l’absis centralamb restes de l’escut delrei Carles I que hom pintàal segle XVI amb motiu dela seva visita. Encara tro-bem restes de pintura a laporta romànica, on hi ha pintat el timpà,i en alguns arcs i columnes de l’entrada.A la capella actual de Sant Joan hi ha lacuriosa representació d’una barca de laqual no sabem el significat ni tampoc siformava part d ’un conjunt avuidesaparegut.

A la capella exterior de SantaCaterina hi ha les restes de la inscripcióque commemora la seva consagraciól’any 1251. Encara a la sagristia noval’any 1985 es van descobrir unes inte-ressants pintures de finals del segleXVIII a la cúpula, obra del pintor Dídac

55

Detall de les pintures, guerrers i personatges

Gutiérrez i còpia d’unes pinturesromanes del segle anterior.

A la torre de les Armes trobem unespintures que tenen un valor històric isentimental més que no pas artístic peròque representen, malgrat el seudeficient estat de conservació, un ex-cepcional document del passat dePoblet. No cal oblidar que després del’esfondrament dels trespols de la torre,les pintures que es troben en una saladel primer pis van quedar sotmeses atotes les inclemències del temps durantmolts anys. Per aquesta raó el seu estatés força dolent si tenim en compte queno va ser fins als anys vuitanta del passatsegle quan aquestes pintures van sernetejades i consolidades.

Toda diu, no sabem amb quinfonament, que representen la vingudadels Reis Catòlics a Poblet (1493); peròmés aviat sembla que els personatgesrepresentats són de l’època del seu néto besnét, i que s’haurien de datar ja benentrat el segle XVI.

El pany de paret de llevant mostra

un grup de soldats amb piques i llancesi coberts amb uns curiosos barrets ambplomes. El mur de migdia és molt difí-cil d’interpretar. Hi ha tota una sèrie depersonatges, alguns amb espasa i arma-dura, que no semblen tenir cap relacióentre si. Estan barrejats en diversesposicions. S’hi veuen també una menade prelat amb bàcul i d’altres perso-natges que semblen conversar i asse-nyalen amb el braç alguna cosa que noveiem. Fins i tot un sembla posar-se eldit índex al nas, cosa ben estranya pera nosaltres.

No podem treure més conclusionsatesa la mala qualitat del dibuix i la sevadeficient conservació. Potser en el seuorigen tota la sala, coberta amb unbonic i esvelt arc de diafragma, estavadecorada amb tot un programaiconogràfic relacionat amb la visita delsreis al monestir, no necessàriament elsReis Catòlics, cosa ben natural si tenimen compte que aquestes eren les sevesestances habituals.

Jesús M. Oliver

56

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe novembre de 2005 a abril de 2006

Novembre

Dia 2, dimecres: aquesta tarda F. Josep Biosca ha estat ingressat a l’hospital de laVall d’Hebron de Barcelona. Demà serà operat per a posar-li una pròtesi al genoll.

Dia 3, dijous: ha tingut lloc a Poblet la reunió d’Abats i Provincials de Catalunya.Han vingut el P. Josep M. Soler, abat de Montserrat, el P. Enric Benito, prior deSolius i els provincials dels diferents Ordes i Congregacions religioses masculinesde Catalunya.

L’operació de F. Josep Biosca ha estat un èxit.

Dia 9, dimecres: F. Josep Biosca ha tornat de l’hospital.

Dia 13, diumenge: a la missa conventual el P. Abat ha conferit a F. Lluc Torcal elsministeris de lector i acòlit.

Dia 23, dimecres: el P. Francesc Tulla ha anat aquest matí a Tarragona per assistira l’enterrament del Sr. Esteve Nogués, membre de la Germandat.

Dia 26, dissabte: ha tingut lloc el recés d’Advent, organitzat al monestir per alsmembres de la Germandat. S’hi han aplegat unes 70 persones. Al matí, després dela missa conventual, hi ha hagut una conferència de F. Lluís Solà sobre el tema «Elcodi genètic de Jesús, el Crist : una lectura de Mateu 1,1-17». A la tarda, desprésdel dinar de tots els participants al refetor hi ha hagut una introducció a la «lectiodivina» i la presentació dels «Comentaris a les antífones de la O» a càrrec del P.Abat. La jornada s’ha clos amb el cant de les Vespres del primer diumenge d’Advent.

Dia 27, diumenge: s’ha presentat a la comunitat a la biblioteca la nova pàginaweb oficial del monestir. Aquesta pàgina ha estat dissenyada per l’empresa Concatelde Barcelona i pròximament podrà ser consultada per Internet en llengua catalanai castellana. Més endavant també se’n farà una versió francesa i anglesa.

Dia 30, dimecres: aquesta tarda, en un acte que ha tingut lloc al saló oval delPalau Nacional de Montjuïc a Barcelona, ha tingut lloc el lliurament de la Creude Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya a la comunitat del monestir de Poblet.L’acte era presidit pel molt honorable senyor Pasqual Maragall, President de laGeneralitat de Catalunya. El guardó ha estat recollit pel P. Abat i consisteix enuna placa d’argent amb un creu vermella de corall, dissenyada pel joier Capdevila.

Desembre

Dia 1, dijous: el P. Abat, el P. Josep M. Recasens i F. Lluc Torcal han anat aBarcelona per fer una xerrada a l ’Escola Universitària d’Arquitectura iTelecomunicacions de La Salle. Han parlat sobre la història del monaquisme,l’espiritualitat cistercenca i de com es viu la vida monàstica avui.

CR

ÒN

ICA

DE L

A C

OM

UN

ITAT

57

Dia 8, diumenge: F. Edwin Oblitas ha fet la renovació de la professió temporalper un any a la sala capitular, després de Laudes.

Dia 10, dissabte: el P. Francesc Tulla ha anat a la Selva del Camp per assistir a lareunió del Consell Pastoral de l’Arquebisbat de Tarragona, reunit sota la presidènciade Mons. Jaume Pujol.

Dia 13, dimarts: el P. Benet Farré ha estat operat de cataractes.

Dia 14, dimecres: el P. Francesc Martínez-Sòria ha anat a Tarragona per assistir ala reunió del Consell Presbiteral de l’Arquebisbat, reunit sota la presidència deMons. Jaume Pujol.

Dia 26, dilluns: a la tarda hi ha hagut a la sala de conferències de les cases novesuna representació dels pastorets. La funció tenia per títol: "En Pebràs, en Fredolici en Xampinyó, els vailets del Mas de la Llenega". L’autor és F. Lluís Solà i hanestat els intèrprets els membres del noviciat amb l’ajuda del P. Benet Farré, F.Josep Aliaga i F. Rafel Barrué.

ANY 2006Gener

Dia 2, dilluns: el P. Abat junt amb F. Lluc Torcal, i els postulants Octavi Vilà iFrancesc Munté han anat al monestir de Vallbona per a un recés fins al dia 5.

Dia 4, dimecres: ha visitat el monestir i ha dinat amb la comunitat el P. VasileuBaltaretu, prevere ortodox de l’Església romanesa, rector de la parròquia de SantFructuós i Sant Calinic que atén els prop de mil romanesos que hi ha a la provínciade Tarragona.

Dia 8, diumenge: F. Lluc Torcal ha estat ordenat diaca a la missa conventual,presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona. Aquest anavaacompanyat per Mn. Miquel Barbarà, vicari general de l’arxidiòcesi.

Dia 22, diumenge: aquesta tarda ha visitat el monestir i ha assistit a les Vespres,Mons. Josif Pop, arquebisbe metropolità de l’Església ortodoxa romanesa per aEuropa occidental i meridional, amb seu a París. Havia estat convidat perl’arquebisbat de Tarragona i ha vingut acompanyat per Mn. Miquel Barbarà, vicarigeneral de l’arxidiòcesi, pel P. Vasileu Baltaretu, prevere ortodox encarregat delsromanesos de Tarragona, i pel P. Aurel Bunda, encarregat dels romanesos orto-doxos de Barcelona i Lleida.

Dia 26, dijous: després de Laudes i a la sala capitular ha tingut lloc la vesticiódels nous novicis F. Octavi Vilà i F. Francesc Munté.

Febrer

Dia 5, diumenge: el P. Abat ha anat al monestir de monges cistercenques de SanBenito de Talavera de la Reina, per predicar-hi els exercicis espirituals a lacomunitat. El P. Jesús M. Oliver ha anat també a predicar els exercicis al monestirde Vallbona.

58

Dia 11, dissabte: han visitat el monestir un grup de persones que han participata les "II Jornades Francoprovençals", organitzades pel Departament de FilologiaCatalana de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Hi havia els Srs.Dominique Stich, Diego Lucianaz, Josef Henriet, Robert Cretier i Floran Corradin.

Dia 15, dimecres: a la tarda ha assistit a les Vespres Mons. Jaume Pujol, arquebisbede Tarragona. Ha vingut per trobar-se amb els diaques tarragonins que estan fentun recés abans de l’ordenació sacerdotal.

Dia 16, dijous: el P. Jesús M. Oliver, el P. Josep M. Recasens i el senyor LluísPoca, encarregat del museu de Poblet, han anat a València per visitar l’exposiciósobre la Corona d’Aragó que té lloc a l’antic convent del Carme de la ciutat. Hiha exposades cinc peces del museu i el facsímil del rotlle genealògic dels reis deCatalunya-Aragó que es conserva a l’arxiu de Poblet.

Dia 19, diumenge: aquesta nit ha començat la setmana d’exercicis espirituals queseran predicats pel P. Jordi Latorre, salesià.

Març

Dia 2, dijous: la Sra. Marina Geli, consellera de Salut de la Generalitat deCatalunya, ha visitat aquesta tarda el monestir i l’arxiu del President Tarradellas.

Dia 5, diumenge: al matí ha visitat el monestir el Sr. József Gráf, ministred’Agricultura i Desenvolupament Rural d’Hongria, acompanyat del Sr. AntoniSiurana, conseller d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, del Sr. GáborTóth, ambaixador d’Hongria a Madrid, i altres. Venia del monestir de Vallbona,on ha fet una ofrena floral a la reina Violant d’Hongria. La seva estada a Catalunyaés motivada per l’assistència a la fira "Alimentaria" que se celebrarà pròximamenta Barcelona.

Dia 16, dijous: el P. Abat, el P. Josep M. Recasens i F. Lluc Torcal han anat al’Escola d’Arquitectura i de Telecomunicacions de la Salle de Barcelona. Han donatuna classe dins d’un curs on es parla sobre el fenomen religiós. El tema era: éspossible creure avui?

Nou joves de diferents nacionalitats han acabat aquest vespre a Poblet una etapade la Cursa per l’Harmonia del Món (World Harmony Run). Aquesta és una cursade relleus amb una torxa que va recorrent el planeta. L’etapa d’avui ha començat aDeltebre i la de demà ha d’arribar fins a Montserrat. Els joves han pernoctat almonestir i han sopat i esmorzat amb els monjos.

Dia 20, dilluns: aquest matí ha arribat el bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova,per estar uns dies al monestir.

Dia 21, dimarts: el P. Josep M. Recasens ha celebrat l’aniversari dels 25 anys deprofessió. A la missa conventual, presidida pel P. Abat, ha fet la renovació de laprofessió.

Dia 22, dimecres: al matí el P. Francesc Martínez-Sòria ha anat a Tarragona perassistir a la reunió del Consell del Presbiteri, presidit per l’arquebisbe Mons. JaumePujol. Havent dinat, ha marxat el bisbe de Vic.

59

Dia 31, divendres: aquest matí ha mort Fra Arnald Mercader i Bas. Tenia 88 anysd’edat i feia 58 anys que havia fet la professió. Ha mort després de molts mesosd’estada a la infermeria i d’un llarg procés de deteriorament de les seves facultats.

Ha visitat el monestir i l’Arxiu del President Tarradellas el senyor Joan Puigcercós,Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya i diputat a les CortsEspanyoles.

Abril

Dia 1, dissabte: a les 12 hi ha hagut l’enterrament de Fra Arnald. La missa exequialha estat presidida pel P. Abat General Maur Esteva, que ha arribat avui mateixprocedent de Solius, on ha fet la visita regular. En el seu sermó ha glossat la figurade Fra Arnald, sempre lliurat al treball humil i amagat i fidelíssim a l’ofici diví.

Dia 3, dilluns: aquest matí ha marxat l’Abat General.

Dia 8, dissabte: a la tarda s’ha presentat al palau de l’abat el llibre "Homenatge aJosep Reig i Palau (1863-1917), enginyer forestal que dirigí la repoblació delbosc de Poblet", obra del Sr. Manel Martínez i Garcia, que és membre del’Associació d’Amics del Paratge Natural de Poblet.

Dia 10, dilluns: el P. Abat i Fra Octavi Vilà han anat a la catedral de Tarragonaper assistir a la missa crismal, presidida per l’arquebisbe, Mons. Jaume Pujol.

Dia 11, dimarts: al matí ha visitat el monestir i l’Arxiu del President Tarradellasel senyor Francisco Boyero y Delgado, Tinent General Cap de la Inspecció Gene-ral de l’Exèrcit, amb seu a Barcelona, que resideix a l’edifici de Capitania General.

Dia 19, dimecres: després de Vespres ha tingut lloc a l’església un concert de lacoral irlandesa Cois Claddagh, dirigit pel Sr. Brendan O’Connor.

Dia 21, divendres: aquest matí la Junta del Futbol Club Barcelona, encapçaladapel seu President senyor Joan Laporta, ha visitat el monestir i l’Arxiu del PresidentTarradellas.

Dia 23, diumenge: després de dinar s’ha fet la inauguració dels nous tallersd’enquadernació i de ceràmica, que s’han situat a l’edifici de la impremta.

Dia 26, dimecres: els membres del Reial Cos de la Noblesa Catalana han fet laseva tradicional visita anual al monestir

60

Fra Arnald (Tomàs) Mercader i Bas va morir a les 11h. del dia 31 de març de l’any actual del 2006 i va serenterrat l’endemà. Havia nascut el dia 11 de gener del’any 1918 al llogaret de Lobosillo, de la diòcesi deCartagena, a la província de Múrcia. De petit anà ambels seus pares a França on s’establiren prop de Lió.Després van tornar i es van quedar a Sabadell, des d’onell va venir a Poblet. Hi arribà el 23 de febrer de l’any1944 i vestí l’hàbit el 26 de setembre del mateix any. Vaprofessar el 10 d’agost del 1947 com a germà convers -tal i com els anomenaven llavors-. Els aires del ConciliVaticà II van canviar moltes coses i una d’elles, seguintles directrius del papa Pau VI, va ser la d’integrar-se coma monjo a la comunitat, cosa que va fer el dia 20 demarç de l’any 1971, en la solemnitat anticipada de sant Benet. Va ser un monjo moltsacrificat i treballador, senzill i disposat, per la qual cosa, sens dubte, Déu el té en elseu si, en la pau dels justos (aCs).

UN DIACAA POBLET

Fra Lluc M. Torcal i Sirera,després dels seus estudis defilosofia i de teologia a Roma, vaser promogut als ordes sagrats. El13 de novembre del 2005 va serprimerament instituït pel pare Abatde Poblet, Dom Josep Alegre iVilas, als ministeris de lector id'acòlit, pas previ a la següentordenació. Aquesta, la del "dia-conat", la rebé de Mons. JaumePujol i Balsells, arquebisbe deTarragona, el diumenge dia 8 degener del 2006, festa del Baptismedel Senyor, a la nostra esglésiabasilical de santa Maria de Poblet.Hi eren presents el pare Abat iComunitat, Mn. Josep Barberà iAnglès, vicari general del'arxidiòcesi de Tarragona, Mn.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

IN MEMORIAM:

LA

RO

DA

DELS D

IES

Mons. Jaume Pujol i el nou diaca Fra Lluc M. Torcal.

61

Josep Queraltó i Serrano, secretari parti-cular del Sr. Arquebisbe, els pares,germans i familiars, i amics de l'ordenat.

Donem gràcies a Déu per aquest seu dode l'ordenació diaconal.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

INGRESSOSAL NOVICIAT

El dia 26 de gener d'enguany,festa dels Sants Pares de l'Orde,Robert, Alberic i Esteve, reberenl'hàbit de novici, de mans del pareAbat Dom Josep Alegre i Vilas, ala Sala Capitular de Poblet, desprésde Laudes, i amb assistència defamiliars i amics, els postulantsOctavi Vilà i Mayo, de Tarragona,llicenciat en història i quetreballava a l'Hemeroteca de"Caixa Tarragona", i FrancescMunté i Buqueras nascut aMontbrió del Camp i resident aCambrils. Fra Francesc Munté ésceramista de manera que la terrissaque treballava a Cambrils ara larealitza al taller d'artesania delMonestir.Fo

to: A

rxiu

Pob

let.

Un moment de la celabració litúrgica en l'ordenació diaconal de Fra Lluc M.

62

El P. Josep Maria Recasens va celebrarel passat dia 21 de març els seus 25 anysde professió monàstica. La celebració vatenir lloc durant la missa conventual queva ser presidida pel P. Abat, Josep Ale-gre. Acabada l’homilia, el P. Josep Mariava fer la renovació dels vots davant el P.Abat i la comunitat i, tot seguit, s’acostàal P. Abat per rebre la seva abraçadafraterna, d’acord amb el ritual.

El P. Josep Maria va néixer a Cambrils(Tarragona) el 25 de setembre de 1951.És llicenciat en Ciències Biològiques perla Universitat de Barcelona (1975) i el 22de juliol del 1979 entrà com a postulantal Monestir de Poblet. Acabat el noviciatva fer la professió temporal el 21 de marçdel 1981 davant el P. Maur Esteva, llavorsabat del monestir, i va completar els seusestudis de teologia acabant la llicen-ciatura a Fribourg (Suïssa) l’any 1985 ambla màxima qualificació. Retornat a Pobletféu d’ajudant a l’hostatgeria i a l’admi-nistració, fins que va fer la seva professiósolemne el 24 de juny de 1987. Tambéestudià solfeig i piano a l’escola de músi-ca de L’Espluga de Francolí per tal depoder responsabilitzar-se del cant com asuccessor del P. Antoni Aguado. Des delnovembre de 1996, amb la mort sobtadade fra Bernardí Aldrufeu, és el responsa-ble de l’administració del monestir i el 26 de gener del 1997 fou ordenat sacerdotjuntament amb el P. Jesús M. Oliver, pel llavors arquebisbe de Tarragona, Dr.Ramon Torrella i Cascante.

Per celebrar els seus 25 anys de professió el P. Josep Maria pensa fer un viatgea Terra Santa el proper mes de setembre juntament amb dos preveres cambrilencs.

XXV ANIVERSARI DE LA PROFESSIÓDEL P. JOSEP MARIA RECASENS

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Josep Maria Recasens al cor del monestirde Poblet.

63

El "Diari Oficial de la Generalitat deCatalunya", en el seu núm. 4431, del 21juliol del 2005, a la pàg. 22605, i a l’article2 diu entre altres esments que atorga laCreu de Sant Jordi, en forma de placa, a lesentitats següents: Co-munitat Cistercencadel Monestir de san-ta Maria de Pobletper l’important paperque ha tingut en lahistòria del nostrepaís a partir del segleXII, quan, amb laimplantació de l’Ordedel Cister, es confi-gurà com un delsactius espirituals de laCorona catalano-aragonesa, de lestombes reials de laqual el Monestir és la

LA CREU DE SANT JORDIprincipal seu; declarat aquest cenobi Patrimonide la Humanitat per la UNESCO, l’ads-cripció a la Ruta del Cister constitueix avuiun dels referents del turisme cultural. Fins aquíel DOGC. Ben segur, però, que també és

un actiu a tenirpresent la laborreconstructora quela Comunitat hadut a terme enaquest llarg perío-de de 60 anys desde la seva refun-dació l’any 1940.El Govern ho trac-tà el 12 de juliol, ila premsa diàriase’n feu ressò el dia13. L’acte d’entregade la placa va tenirlloc el 17 d’octubreúltim, a les 7 de la

Foto

: BED

MA

R

L'abat de Poblet, dom Josep Alegre Vilas en el moment de rebre la creu de Sant Jordi de mansdel president Maragall en presència de l'aleshores conseller primer, Josep Bargalló i del conseller

de Relacions Institucionals Joan Saura.

64

tarda, quan el pare Abat Alegre la varecollir al MNAC, de Barcelona, de mansdel molt honorable President de laGeneralitat, senyor Pasqual Maragall,

essent-hi també present l’honorableconsellera de Cultura, na Caterina Mieras,que va ser qui en va fer la proposta.

Foto

: BED

MA

R

Foto

: BED

MA

R

Tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi, a títol personal o institucional, en la seva edició de 2005.

Vista general de l'acte institucional celebrat a la sala oval del MNAC de Barcelona en el decurs de la concessióde les Creus de Sant Jordi el 17 d'octubre del 2005.

65

OBRES EN CURS A POBLETCal esmentar, en primer lloc, la represa de les obres de l'hostatgeria externa que

estaven aturades. La visita a Poblet de la Ministra d'Habitatge (revista núm. 11, pàg.66) ha permès l'aprovació de l'annex pendent i s'han reprès "molt tímidament" les obres.Es preveu que s'acabaran a l'estiu. Seguiran les obres complementàries i podria ser-llevat de nous estrebancs- que a fi d'any s'acabés la tan anhelada Hostatgeria de Poblet.

Entre els dies 28-29 de generdel 2006 hi hagué una nevadaque deixà un tou de 22 cm.d'espessor de neu. Els diessegüents va ploure. Han estatunes jornades de forts canvisclimatològics, durant els qualsels turistes no s'han apropat avisitar Poblet ni els fidels al'Església.

EL DORMITORI GRANLes habitacions que eren al Dormitori Gran ja fa temps que no s'utilitzaven. D'uns

anys ençà la Comunitat ocupa les noves habitacions construïdes a l'edifici de lesCases Noves. Recentment s'ha procedit a la rehabilitació de l'interior del DormitoriGran i s'ha començat a preparar l'espai per destinar-lo a la ampliació de la Bibliotecaque és a sota. Abans, però, calia canviar la coberta de teules; encara era la mateixa queva posar la Comissió de Monuments de Tarragona quan tenia cura del nostre Monestiral segle XIX. Estava posada en sec, tot i que ha aguantat prou bé el pas del temps. Aras'està refent la teulada. A la fotografia es veu la imponent bastida que ha calgut aixecarper poder treballar en la seva alçada. S'està procedint a treure el vell i a posar-hi elnou. Es posa en fusta tractada per evitar les termites, però la textura i la visió delsostre serà la mateixa de sempre.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.Fo

to: A

rxiu

Pob

let.

NEVADA A POBLET

66

Al Claustre gran o eix del Monestir, onconflueixen les diverses estances o dependències,feia molts anys que no s'hi havia fet caprehabilitació. Estava en un estat lamentable perraó de les humitats i calcificacions, en especialper les filtracions de les cobertes, que demanavenuna acció amb urgència. Amb aquesta finalitat,la Direcció General del Patrimoni Cultural de laGeneralitat ha encarregat "Un projecte derestauració de les cobertes del claustre delMonestir de Poblet", que ja està redactat ipresentat, i que ara -en el moment de redactaraquesta crònica- s'està en la fase de "proves",estudi de pintures i altres actes complementarisque han d'acompanyar el projecte per a la sevaaprovació. La fotografia mostra un moment ons'estudien el sostre i les pintures existents perestablir la forma de restaurar-les. Sembla que elprojecte serà aprovat enguany i aviat es podràiniciar l'obra. Foto: Arxiu Poblet.

VISITA DEL METROPOLITÀ ROMANÈSEl diumenge dia 22 de gener, l ’Arquebisbat de

Tarragona havia convidat a la celebració conjunta delsseus màrtirs antics, Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi,diaques, Mons. Josif Pop, arquebisbe Metropolità de l’es-glésia ortodoxa romanesa per a l’Europa occidental i me-ridional del patriarcat ortodox romanès, amb seu a París.A la tarda, després de les funcions litúrgiques, el VicariGeneral, Dr. Miquel Barberà, i l’ecònom, Mn. JoaquimFortuny, el van acompanyar a Poblet, junt amb el seusecretari P. Dan Savan, el P. Vasileu Baltaretu, rector dela parròquia de sant Fructuós i sant Calinic, que abasta laprovíncia de Tarragona, on hi ha escampats per motiude treball uns mil romanesos, i el P. Aurel Bunda, rectorde la parròquia de sant Jordi, que abasta la capital i laprovíncia de Barcelona i Lleida, on hi ha la majoria deromanesos. Foren complimentats pel pare Abat, pare Priori Pare Ecònom, i van visitar l’església, la sagristia, elcapítol, el refetor, la cuina vella i el celler. Assistiren ales Vespres, com a cloenda de la seva visita, onprecisament, en ser dins de la setmana de la pregària pera la unió dels cristians, s’hi van sentir esmentats i benrebuts en la caritat. El comiat s’acabà amb una fotografiade conjunt dels assistents a la porta de l’Església basilicalde Poblet.

EL CLAUSTRE GRANEL CLAUSTRE GRAN

67

NOMBRE DE VISITANTS ALSMONESTIRS DE LA RUTA

DEL CISTER

Any 2005. Total entrades conjuntes = 3.497 (aquesta xifra ja està inclosa en els totals anteriors)

L'entrada conjunta és una eina per promocionar conjuntament els tresmonestirs que formen la Ruta del Cister, la qual permet al turista visitarels tres a un preu més baix (7 €), amb lliure data de visita.

ANY 2005 - TOTAL VISITANTS 275.722

Alt Camp - Conca de Barberà - Urgell

68

LA DELEGACIÓ ARPITANA VISITAEL MONESTIR DE POBLET

La delegació arpitana que va partici-par en les II Jornades Francoprovençals ala Universitat Rovira i Virgili (URV) visitàel monestir de Poblet l'11 de febrer de2006.

L'arpità (també conegut per franco-provençal o pel nom de patuès) és lallengua romànica parlada avui sobretot ala Vall d'Aosta. Fins a principi del segleXX, però, a més de la Vall d'Aosta, haviaestat la llengua de la mal anomenadaSuïssa francòfona i també d'una extensaregió de l'actual Estat francès que incloïa,entre d'altres territoris, la Savoia.

Per tal de fer conèixer aquesta llengua,la URV va organitzar a l'abril del 1998les I Jornades Francoprovençals. Vuit anysdesprés el Departament de Filologia Ca-

El pare Prior observa la bandera del'Arpitània.

D'esquerra a dreta: Mihai Radulescu, Dominique Stich, PereNavarro, Floran Corradin, Robert Cretier, Josep Andreu, Diego

Lucianaz i Josef Henriet.

Foto

s: M

. Ban

ús.

talana de la URV ha organitzatles II Jornades Francopro-vençals, que es van desenvo-lupar el 10 de febrer passat al'Aula Magna de la Facultat deLletres de la URV.

La delegació arpitana queparticipà en aquestes jornadesestava formada per DominiqueStich (lingüista i redactor d'unagramàtica arpitana i del Dictio-nnaire francoprovençal-français,français franco-provençal),Diego Lucianaz (professor del'Escola Popular de l'Arpità),Josef Henriet (ideòleg del'Arpitània moderna -Valld'Aosta, Savoia, Valles), RobertCretier (responsable de l'asso-ciació Vivre Francoprovençal)i Floran Corradin (filòsof iescriptor arpità).L'endemà la delegació arpitana,acompanyats per Pere Navarro(doctor en Filologia de la

69

L'ex-conseller d’Agricultura, Sr.Antoni Siurana, i l’Excm. Sr. JózsefGráf, Ministre d’Agricultura i De-senvolupament rural d’Hongria, vin-gueren junts a La Conca de Barberà,el diumenge 5 de març del 2006, almatí. El ministre hongarès haviavingut per a la fira "Alimentària"; vaanticipar, però, la seva arribada peranar a Vallbona de les Monges, visi-tar el Monestir i fer una ofrena florala la tomba de la Reina Violantd’Hongria. Les dues personalitats vanarribar després a Poblet a les 11’45 pervisitar el Monestir on van sercomplimentats pels pares Abat i Priori van adreçar-se després a l’Oficina deTurisme on van veure l’audiovisualsobre la "Ruta del Cister". Es vaprocedir tot seguit a l’intercanvid’obsequis: el Consell Comarcal lioferí dos exemplars del llibre Poblet.Espai i Temps, i una bossa amb diver-sos prospectes, i el Ministre ens féuentrega d’un llibre en anglès sobreesglésies d’Hongria. I a les 12'45 sen’anaren. Com que la Conca fou pio-nera en la recepció d’ajuts del MercatComú per al programa LEADER, pro-grama que volen anar implantant a Hongria, va anar seguint els diversos edificisrestaurats amb l'esmentat programa, com el Celler Cooperativa de l’Espluga i diver-sos edificis de Montblanc. Van dinar al restaurant "Cal Magret" de Montblanc quetambé havia estat restaurat amb fons del programa LEADER.

VISITA DEL MINISTRED'AGRICULTURA D'HONGRIA

Foto

: del

DA

RP.

URV), Mihai Radulescu (afillat romanèsdel Dr. Pere Navarro) i Marcel Banús(professor de la URV) van visitar, de lamà del diputat per ERC al parlamentespanyol Josep Andreu, el monestir dePoblet.

D'altra banda, aprofitant la visita, ladelegació arpitana va lliurar al pare Prioruna bandera de l'Arpitània i un exemplar

dedicat del Dictionnaire francoprovençal-français, français-francoprovençal deDominique Stich. D'aquesta manera ladelegació arpitana va voler mostrar a lacomunitat cistercenca de Poblet el seuagraïment pel generós acolliment ambquè aquesta l'havia rebut.

Marcel Banús

70

RECONEIXEMENT PÚBLICA LA TRAJECTÒRIA DE

MN. ALBERT PALACÍN I ARTIGA

El passat 8 de setembre del 2005,coincidint amb la celebració de laFesta Major de Montblanc, el

Centre d'Estudis de la Conca de Bar-berà va retre homenatge al prevere Mn.Albert Palacín, al qual va ser dedicadala miscel·lània anual de l'entitat, Aplecde Treballs, que en aquesta ocasió arri-ba ja al número 23.

El que en l'actualitat és plebà de lavila ducal, nasqué accidentalment aArties (Val d'Aran) l'any 1939, lloc onels seus progenitors exercien la sevaprofessió de mestres. La mobilitat la-boral d'aquesta professió el durà a resi-dir posteriorment a altres poblacionscatalanes com Castellar del Vallès oRipoll. Fruit de la seva vocació sacer-dotal, el 1951 entra al seminari de Vic,però la prematura mort del seu pare cincanys més tard, obliga la família atraslladar-se a Reus, ciutat d'origen dela seva mare, la reconeguda pedagogaCèlia Artiga Esplugas (1919-2001).Aquesta circumstància farà que continuïels estudis eclesiàstics al seminari deTarragona. Posteriorment, el 1963, esdesplaça a Roma on obtindrà la llicen-ciatura en Teologia per la UniversitatGregoriana i on serà ordenat sacerdotpel cardenal Albareda. Després d'unaestada a Alemanya torna a la sevadiòcesi per exercir la docència alcol·legi episcopal Mare de Déu de laMercè de Montblanc (1989-1999) coma professor de llengua i literatura cata-lanes.

En la darrera dècada del franquisme,

davant de la manca de reconeixementoficial de la llengua catalana es prepa-ra en el seu aprenentatge i didàctica al'escola: els estius de 1968 i 1969assisteix a Barcelona als cursos de RosaSensat "Pompeu Fabra" i "AlexandreGalí" dirigits per Joan Solà. El mateix1969 ja imparteix classes de català al

referit col·legi montblanquí, sensedescurar els adults i també els mestres.El seu instrument de treball són lesconegudes gramàtiques Signe i Trameses.

Col·labora activament en concursosescolars a fi d'animar els joves en laconeixença de la seva llengua i històrianacional. Durant la dècada dels vuitantadirigeix i tutel·la un conjunt d'inte-ressants treballs de toponímia i ono-

Mossèn Albert Palacín i Artiga en l'actualitat.

71

Vista de Montblanc presidida per l'església gòtica de Santa Maria la Major. Mossèn Albert Palacín no vadescurar l'atenció al patrimoni arquitectònic de les esglésies de les quals fou responsable. Hi destaquen de manera

especial les de Santa Maria i Sant Miquel de Montblanc.

màstica de la Conca de Barberà, Campde Tarragona, les Garrigues, l'Urgell iel Penedès. La seva passió literària ladesenvolupa amb la recuperació i ediciódels balls parlats de la Conca (laGuàrdia dels Prats) i l 'Alt Camp.L'estimació per la natura que l'envoltael du a encapçalar la iniciativacol·lectiva de redactar l'Itinerari perl'alzinar de la Pena (Bosc de Poblet),publicació que fins al moment hamerescut ja cinc edicions i supera ambescreix els 5.500 exemplars venuts. Nooblidem tampoc el foment de l'escol-tisme entre els joves que el du a recu-perar i rehabilitar rectories conquen-ques abandonades com a cases decolònies, així com altres del Pirineu(Val d'Aran -Gessa- i Pallars -Alòsd'Isil-).

Tampoc no descura l'atenció a laconservació del patrimoni arqui-tectònic de les esglésies de les quals és

responsable: la romànica de Senan, lesbarroques de Blancafort, Belltall i Forés,o les gòtiques de Sant Jaume de laGuàrdia dels Prats i en especial les deSanta Maria i Sant Miquel de Mont-blanc, magnífics exemplars de l'artcatalà.

L'empremta que ha deixat a la sevacomarca adoptiva en els quaranta anysque hi resideix és ben mereixedora del'homenatge que se li ha tributat i altresguardons que ha rebut en el passat, comel premi d'actuació cívica en l'edicióXVIIIa de la Fundació Lluís CarullaCanals (2004). Que durant molts anyspugui sembrar la bona llavor que tantnecessita el nostre país!

Josep M. Grau

72

El divendres dia 21 d’abril de 2006,la Junta Directiva del Fútbol Club Bar-celona, encapçalada pel seu President,senyor Joan Laporta i Estruch, vaser a Poblet i a Montblanc dinsde les Juntes itinerants que elclub té per costum de fer.Aquesta vegada es va escollirMontblanc per poder ser a l’inicide la Setmana Medieval de santJordi. L’organitzador d’aquestdesplaçament va ser en JoanSanfeliu, un industrial de la gomade Montblanc (té la fàbrica alcostat del Casal), el qual va par-lar amb el pare Abat per venir aPoblet; també va contactar i ambdirectius de la Caixa Tarragonaper tal que es pogués fer la Juntaa la Casa Desclergue, i ambl’alcalde de la vila per tal de feruna roda de premsa a l’Ajun-tament. La Junta va arribar aPoblet a les 11 h. del matí, i elsenyor Joan Laporta va signar al Llibred’Honor; va haver-hi a continuació unintercanvi d’obsequis entre el pare Abati el President (Poblet els va donar dos

VISITA DE LA JUNTA DEL BARÇAexemplars de "Espai & Temps", i elsenyor Laporta ens va oferir una placadel Club). Després de la firma, el pare

Abat els va dir unes paraules per agrair-los que haguessin tret la "violència" del’estadi cosa que en definitiva repercutiaen benefici de l’esport. Van visitar la

planta baixa del Mo-nestir i després vanpujar a l’Arxiu Tarra-dellas on entre les dia-positives i les expli-cacions de l’arxiu, etc.se’ls va fer dos quartsd’una. Després vananar a Montblanc onvan tenir un bany demultituds; allí van ce-lebrar la seva Junta, laroda de premsa i tot elque tenien previst defer. L’endemà la prem-sa diària es va fer ressòde l’esdeveniment. AlLlibre d’Honor, elPresident hi va escriu-

El P. Abat, Joan Laporta i Montserrat Catalán de l'arxiuJosep Tarradellas.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, signant al llibred'honor del monestir al costat del P. Abat.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

73

L’11 d’abril de 2006, l’endemà del canvi del Ministre de Defensa, un dimarts, ensva visitar el tinent general de l’arma d’enginyers militars, senyor Francisco Boyero yDelgado, que a la fi d’aquest any passa a la "reserva" i abans d’aquest fet vol visitar totel que pugui de Catalunya per servar-ne un bon record. De la persona encarregada degestionar la circums-cripció militar on s’integra Catalunya, se’n va dir durant moltsanys "Capitán General dela IV Región Militar";després se’n va dir "del Pi-rineo Oriental"; actual-ment és "Teniente Gene-ral Jefe de la InspecciónGeneral del Ejército, consede en Barcelona"; la sevaresidència es troba al’edifici de Capitania Ge-neral. En el decurs de la vi-sita l’acompanyava la sevaesposa, senyora CarmenGarrido y Sebastián, lli-cenciada en farmàcia. Itambé el senyor José LuisDíez y Gimbernat que éscoronel a la reserva. Tam-bé l’acompanyava el seuajudant, el comandant JoséManuel Rodríguez Mén-dez (que ostenta el títoloficial de: "Comandantede Transmisiones; y Ayu-dante de Campo del Ge-neral Jefe"), que és qui preparà la visita. Van fer intercanvi de llibres amb el pare Abat.Ell ens obsequià amb l’obra molt ben editada de "L’Acadèmia de Matemàtiques deBarcelona, El llegat dels enginyers militars" (del s. XVIII), on estudiaven els militars iels civils, ja que llavors no hi havia aquests estudis de forma reglada; al seu torn, elpare Abat l’obsequià amb el Llibre d’en Bassegoda, "La restauració de Poblet", i elvolum "Los Cistercienses" (traduït del francès). Visità la planta baixa del Monestir idesprés pujà a l’Arxiu Tarradellas, on es va entretenir bastant, cosa que li va fer canviarel programa. Van dinar al Casal de l’Espluga i, a la tarda, van visitar la Cova.

VISITA DEL CAPITÀ GENERALVISITA DEL CAPITÀ GENERALFo

to: A

rxiu

Pob

let.

re: "L’Esperit de la Comunitat de Poblet, ésa / dir, la reflexió, la tolerància, laresponsabilitat / de la vida compromesa ivalenta, és tot un bon / exemple i unareferència per a totes les persones / de bonafe i per a totes les entitats que, com és / elcas del FC BARCELONA, pretenen, ambtota la / humilitat i modèstia, enaltir la

El P. Abat amb el capità general Francisco Boyero i altresacompanyants en la seva visita al monestir de Poblet.

història i fer feliços a / les persones. / Moltagraït als monjos de Poblet pel vostremestratge. / Visca el Barça! / Visca elMonestir de Poblet! / signat: Joan Laporta/ 21.04.2006". Els monjos que vanatendre la Junta foren el pares Abat,Prior, Josep-Maria i Francesc M-S.

74

JUBILEU A MONTSERRATAmb ocasió del 125 aniversari de la

Coronació de la Mare de Déu deMontserrat i de la seva declaració coma Patrona de Catalunya, el pare Abat imonjos de Montserrat van sol·licitar ala Santa Seu que se’ls concedís eljubileu. La Santa Seu accedí a la sevapetició per tal que els pelegrins quepugessin a la santa muntanya poguessin

guanyar el jubileu. Amb aquestafinalitat, el pare Abat, Dom Josep M.Soler, per carta del 18 d’abril passat, ien plena celebració de l’aniversari,convocava els monjos i mongesbenedictins, benedictines, cistercencs,

cistercenques i també les mongesjerònimes de Catalunya, a tenir unatrobada conjunta a Montserrat per talde celebrar i obtenir la gràcia deljubileu. Es va triar la data del dijous 11de maig, festa dels sants abats de Cluny,en plena cinquantena pasqual. S’hi vanaplegar uns cent seixanta monjos imonges. El P. Abat Josep Maria Soler

presidí la solemne missa conventualamb una nombrosa participació defidels. Tot seguit el P. Josep EnricParellada, rector del santuari, va dictaruna conferència als monjos i monges ala sala de la façana tot explicant els

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Fotografia de "família" d'alguns monjos i monges de la comunitat monàstica catalana en el Jubileu celebrat aMontserrat amb ocasió del 125è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Montserrat.

75

detalls històrics de l’aniversari i el sentitque s’ha volgut donar al jubileu. Aca-bada l’exposició es resà sexta allí mateixi a continuació hi hagué al dinar degermanor en el refetor del monestir.Després del dinar es féu una passejadapel jardí i davant la capella romànicade sant Iscle es va fer la foto comme-morativa de la jornada. Durant la restade la tarda hi hagué una visita lliure engrups a la biblioteca, al museu, a larecent exposició d’icones anomenada

Phos Hilaron, al museu bíblic i tambéal cambril, acompanyats pels monjosespecialistes de la casa, P. Damià M.Roure, P. Josep de Calasanç Laplana iP. Pius M. Tragan. A tres quarts de setes cantaren les vespres, presidides perl’abat Josep Alegre, coronades amb laSalve, acompanyats de l’escolania deMontserrat que ens obsequià tot seguitamb un motet marià del P. ÀngelRodamilans.

En Joan Puigcercós iBoixassa (nat a Ripoll el1966), va ser a Poblet eldia 31 de març del 2006.En el decurs de la seva vi-sita a La Conca de Barberàva començar pel Monestirde Poblet on va signar alLlibre d’Honor. En acabatva visitar l’Arxiu Tarrade-llas ja que tenia curiositatper diverses qüestions quevolia aclarir. La Directorade l’Arxiu, senyora Mont-serrat Catalan, el va acom-panyar mostrant-li diver-sos aspectes de l’Arxiu. Elsenyor Puigcercós anavaacompanyat de membresd’ERC de La Conca i del’Alt Camp. Després es vadirigir al mercat de Montblanc, va dinar amb la militància a la Vila Ducal, i a latarda va fer una visita a la fàbrica SAS de Pira, pels seus valors ecològics en lafabricació de peces de ciment, i a la Cooperativa de l’Espluga. A continuació vaanar fins a l’ajuntament de Vallclara i l’estada va finalitzar al vespre amb un actesobre l’Estatut al Teatre Cinema Foment de Vimbodí. Al Llibre d’Honor hi vaescriure el que segueix: "La història d’un poble la fan les dones i els homes, / massasovint hem llegit que les pedres són les que / marquen el pas del temps i el testimoniatge. LaComunitat / de Poblet és el nostre exemple, l’exemple català, de com / l’esforç d’un col·lectiuhumà fa que les pedres tinguin / paraula, sentiments i allò important, memòria. / Catalunyano seria la mateixa sense aquest esforç, / sense aquest esperit. / Gràcies! / (signat) JoanPuigcercós / Secretari Gral. d’Esquerra / Trenta-u de març de 2006".

VISITA DEL SECRETARI GENERAL D'ERC

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Abat i el diputat Joan Puigcercós, secretari general d'EsquerraRepublicana de Catalunya en la seva visita al monestir de Poblet

d'aquest darrer.

76

La Consellera del Depar-tament de Salut, l ’honorablesenyora Marina Geli i Fàbrega, varealitzar una visita al Camp deTarragona (que incloïa també LaConca) durant la primera setmanade març. Dins dels actes pro-gramats tenia prevista una visitaal Monestir de Poblet, per la qualtenia molt d’interès personal.Aquesta es va efectuar el dijous, 2de març, a les 16’15 hores. Veniaacompanyada dels alcaldes de lazona (Vimbodí, Espluga, Alcover,

etc.), i alts càrrecs del seu Departament. Va començar per signar el Llibre d’Honor,on va escriure: El pes del patrimoni històric / la saviesa acumulada per la comunitat dePoblet / la pau que impregna l’entorn i l’anima / tot esperant que ens ajudi a trobarl’encert / polític per servir la gent perquè gaudeixin / d’oportunitats en salut / MarinaGeli / consellera de salut / dos de març 2006. El pare Abat li va fer l’obsequi d’unparell de llibres i una revista. Després va visitar el monestir i l’arxiu Tarradellas. Ales 18 hores va prosseguir el seu viatge.

LA CONSELLERA DE SALUTA POBLET

PERSOMRIURE

per FER

77

El P. Benet és prou conegut com a his-toriador de diversos poblets de la seva co-marca nadiua, les Garrigues, i també peraltres col·laboracions en treballs decaràcter espiritual i històric. Ara ens pre-senta la figura de tres monjos de Pobletd’èpoques diverses i molt diferents entreells. A la manera d’unpetit tríptic ens ajudena veure una mica lavida interior de lacomunitat, les sevescircumstàncies histò-riques i encara més lesmisèries i grandeses detotes les grans insti-tucions humanes enca-ra que siguin alhoraeclesiàstiques.

El primer personat-ge que trobem és santBernat d’Alzira, l’únicmonjo fins el presentque ha rebut els ho-nors dels altars juntamb les seves dues ger-manes que el van a-companyar en el mar-tiri. És important ferveure que en una èpo-ca tan antiga i amb una gran manca dedocumentació, el P. Benet ha sabut treuretot el màxim de profit per situar en eltemps i l’espai el monjo Bernat i tota laseva existència terrenal fins al moment dedonar la vida per la fe cristiana rebuda aPoblet.

El segon biografiat és l’abat BartomeuConill, home de santedat i, segonssembla, de gran ciència mèdica. Va regirel monestir a la primera meitat del segleXV, en temps de gran florida material iespiritual després del daltabaix del segle

TRES MONJOS DE POBLETBenet Farré i Lloreta

XIV. D’ell conservem el record en lacapella de Sant Jordi en la qual podriahaver-hi en una mènsula la seva efígie itambé en la lauda sepulcral de la sala ca-pitular si bé aquesta està molt erosionada.Igual que amb l’anterior personatge,l’autor ha sabut treure el màxim de profitde tota la documentació que ha trobat i

el seu treball ensserveix de gran ajudaper conèixer la vidapopuletana en aquelltemps d’esplendor.

El monjo PereMarginet és la terce-ra figura que trobem,no cal dir que mésenllà de totes lesllegendes que hi ha alvoltant d’un hometan pintoresc i devida ben controverti-da, com diu el mateixtítol. Fou un granpenitent que a la sevaermita-cova de laPena portà una vidade pregària i de durapenitència per repa-rar els greus errors dela seva vida anterior i

arribà a assolir una certa anomenada coma home de Déu. Res ens resta d’ell desprésde la destrucció de la seva tomba al segleXIX i només un quadre del segle XVIIIens el mostra d’una manera idealitzadapregant i lluitant contra el dimoni.

Sembla que el desig de l’autormanifestat al final de la introducciós’acompleix: que la lectura d’aquesta obrasigui agradosa i útil al lector.

Jesús M. Oliver

RESSEN

YES

7878

II COL·LOQUI D'HISTÒRIADEL MONAQUISME CATALÀ

Sant Joan de les Abadesses, 1970, IIScriptorium Populeti, 9Abadia de Poblet, 1974

En aquest volum es recull el conjuntde comunicacions al II Col·loqui demonaquisme català, demostració del’interès per la vida monàstica, a cura d’unselecte grup d’inves-tigadors que oferei-xen diferents puntsde vista basats sem-pre en una seriosametodologia his-tòrica. Són tretzeestudis fonamentatsen fonts de compro-vada fiabilitat.

Anscari M. Mun-dó, Arcadi Garcia,Josep M. Salrach, P.Amargier, mossènMiquel Gros, XavierBarral, Maria TeresaFerrer, Carme Batlle,Maria Mercè Costa,Lluís Batlle i JaumeMarquès, EufemiàFort, Josep Massot iAlexandre Maso-liver mostren elsseus coneixements icapacitat d’investigadors en temes moltdiversos però sempre referits als monjos ials monestirs catalans.

De tot el conjunt de comunicacionsdestaca el treball del monjo de Poblet,pare Agustí Altisent, "Notes de cultura i

art de Poblet (segles XII-XVII)" que ocu-pa setanta-nou pàgines i comenta vint-i-sis diferents documents referits a Pobletal llarg de mig mil·lenni. Es tracta d’un

recull extremada-ment interessant, plede referències bi-bliogràfiques i 178notes a peu de planaque es complemen-ten amb les acu-rades transcripcionsde documents i con-tribueixen a enriquirla història del mo-nestir, car tots elsdocuments eren inè-dits fins al treball delpare Agustí.

Resulta molt sig-nificatiu que aquesttreball se situï entrela tesi doctoral delpare Altisent i lamonumental Histò-ria de Poblet, ales-hores en premsa.Aquesta comuni-

cació permet copsar la grandesa d’ambdóstreballs i és un excel·lent pòrtic de la granobra del recentment traspassat i moltil·lustre monjo, historiador i escriptorAgustí Altisent.

Joan Bassegoda

79

IntroduccióFa temps que a Poblet anàvem al darrera

d’una pàgina Web: alguns es van oferir perajudar-nos però no vam acabar de lligaraquest projecte. Pel febrer de l’any passatAntoni Garrell, actualment president de laGermandat, ens proposà de parlar ambl’empresa Concatel i ells van accedir de bongrat a dissenyar el nostre lloc a la xarxa.Després d’una primera reunió de contactevam establir les seccions principals i elselements de què estaria compost aquest lloc.

La Web havia d’incloure informació tantdels actes litúrgics de la comunitat i de lesvisites al monestir, com del monestir mateixi de la seva història; alhora, havia de ser unespai obert a la reflexió i a la pregària, aixícom a la cultura; nogensmenys totes lesactivitats de Poblet, des de les que promoula Germandat fins a les que patrocina laFundació, passant pels arxius Tarradellas i

Fa temps que els monjos de Poblet anaven al darrera de construir una bonapàgina web del monestir. Al febrer de l’any passat es va començar a posar fil al’agulla. A continuació ens la presenten els dos monjos que actuen de websmasters,Fra Lluc M. i Fra Xavier.

LA PÀGINA WEB DEL MONESTIRDE POBLET www.poblet.cat

Medinaceli, havien de quedar ben paleses.Amb aquests objectius, ens vam posar atreballar.

L’empresa Concatel va dissenyarl’estructura i l’arbre del lloc, inserintbellament en un disseny modern i actualelements característics del nostre monestir.Especialment cal lloar el treball fet en ladecoració de les capçaleres de les diferentspàgines, que recorden l’antic i laborióstreball dels llibres miniats. Nosaltres, des delMonestir, portem l’administració del lloc:això significa que podem introduir elcontingut, les imatges pertinents i tots elsaltres materials que es troben a la nostraabadia virtual, tal com creiem convenient.El resultat final és el que es pot apreciarobrint i endinsant-se ben realment en el mónvirtual d’aquest lloc que es diuwww.poblet.cat.

Un petit full de rutaPer tal que la vostra navegació no

segueixi el primer cop d’aire que bufa, ensplau proposar-vos un petit full de ruta queus faciliti el viatge per tots els raconsd’aquesta «costa» i en pugueu admirar labellesa.

Abans de començar la vostra ruta uscaldrà triar l’idioma: actualment està publicaten català i en castellà, i, esperem que quansurti publicat aquest article, hagi ja sortit enanglès. La versió en francès roman enprojecte.

La primera cala que us cal visitar són,naturalment, les paraules de benvinguda queus adreça el P. Abat. El nostre Abat hiexpressa el perquè d’aquesta pàgina i la

DÉU

A L

A X

AR

XA

80

finalitat per a la qual ha estat creada.Després d’aquesta cala, on podrà repo-

sar el vostre esperit, podreu seguir diversositineraris. El qui prefereixi conèixer de mésa prop la vida de la comunitat, podrà girarel timó del seu ratolí cap a "Comunitatmonàstica". El qui, en canvi, vulguiemprendre el vol cap a les coses de l’esperit,pot virar vers "Vida espiritual". Un altre quevulgui conèixer un xic la història de Poblet,haurà de dirigir-se cap a "Història". Al qui,però, vulgui fer tota una visita virtual alMonestir, li caldrà dreçar la ruta cap a"Turisme". Al navegant que li plagui sabercom es pot vincular un laic a Poblet, hauràd’aventurar-se cap a les aigües de"Germandat". Si el que els interessa éscomprendre "la tradició d’un pensamentgairebé mil·lenari constituïda pels ideals dela Comunitat de monjos cistercencs" i con-tribuir a la seva difusió, hauran de navegarcap a "Fundació Poblet". Per saber què es faal Monestir, poden sempre dirigir-se cap"Agenda d’activitats". "Publicacions" reculltots els llibres, fulletons, CD i DVD queparlen de Poblet o estan escrits o realitzatspels monjos: al qui li convingui algun mate-rial d’aquest tipus, sempre pot dirigir allí laseva nau. L’última cala, abans de cloureaquesta ruta, la componen els arxius delMonestir: això és, l’Arxiu Tarradellas i l’ArxiuMedinaceli. Finalment, "Enllaços d’interès"comprèn, en diverses seccions, alguns delsllocs que considerem vinculats d’algunamanera amb el Monestir i la seva comunitat,ja sigui espiritualment o culturalment, o pelfet de ser entitats que han participat o parti-cipen en la gestió i restauració delmonument.

Els qui naveguin per la cala de lacomunitat monàstica, podran endinsar-se enles platges de la vida monàstica, on trobaranels elements essencials de la nostra vida,l’actualitat del monestir, els horaris de cultei de la comunitat, les homilies que es predi-quen a Poblet i, per al qui ho desitgi, lainformació pertinent per poder plegar velesi reposar en la nostra hostatgeria. També hidescobriran una bústia on enviar les

impressions d’aquest full de ruta.La cristal·lina cala de la vida espiritual es

veu endolcida pels quatre rius que hi des-emboquen, les fonts dels quals podran sa-ciar la vostra set: el riu de la litúrgia, el de lapreparació homilètica, el de la finestra depregària i el dels testimonis dels deixeblesde l’Esperit.

Els qui naveguin per les profundes aigüesde la història, veuran que sant Benet, Cisteri Poblet són els protagonistes principalsd’aquests paratges.

Els qui hagueu decidit de fer el turista,després de conèixer com arribar i quinshoraris i preus tenen les visites, sereuconduïts per totes les roques precioses delMonestir: sereu acompanyats de bellesimatges i de textos pertinents que usn’explicaran la significació.

Si vireu cap a les cales de la Germandat,descobrireu les illes de la seva història, delseu sentit i de les seves activitats. Aquí haureud’anar amb compte de no caure al remolí dela revista, perquè us trobaríeu caient en lesmateixes paraules que esteu llegint.

Les sirenes que veureu quan navegareuper la Fundació us explicaran què és i què esproposa, així com us parlaran de les activitatsque realitza i ha realitzat, dels cicles en quètreballa i de la seva agenda particular.

També la sorra dels arxius té de què par-lar-vos. En les de l’Arxiu Tarradellas hitrobareu les arenes del fons documental, deles donacions, de les publicacions i de lespel·lícules; en les de l’Arxiu de la Casa Ducalde Medinaceli a Catalunya, us informarandel seu contingut i dels treballs publicats.

De les altres cales ja n’hem parlat mésamunt. Així doncs només em cal desitjar-vos una bona navegació, sempre al vostregust, tot esperant que tanta aigua no usmaregi.

Bona travessa!Els webmasters de

www.poblet.cat