UNA ILLA AMB ÀNIMA

Pura Maria Garcia Gandia, un matí de juny de 2010

1

A JOAN I A CUBA, PERQUÈ VIURE ÉS CREURE EN L’ESPERANÇA

2

EL VIAJANTE

No te enlutes amor yo siempre estaré de regreso. Mira mis manos y mi corazón

no ves que pertenecen al viajante. Aunque hoy me veas descender el oscuro laberinto de la muerte

volveremos a encontrarnos. Yo regresaré.

J. MEDEROS, 1993

He mirat la teua costa amb ulls distints als meus. No hi

són suficients els meus ulls sense pupil·les, aquestes

finestres trencades que mans alienes van voler encegar

amb l'arena de la mentida.

3

He cercat la paraula que et nomena en la paraula

silenciada per la falsa llibertat amb la qual la hipocresia

intenta desembarcar en les teues ribes.

He arribat amb tardança al color dels colors dels teus

carrers blancs. Allí on no hi ha lagrimas tan profundes

que el sol no puga enjugar en una vesprada de

converses i abraçades.

L'atzar ha demorat la meua trobada amb la teua terra,

però avui m'acoste des d'aquest cor d’incessant e

recerca a la teua essència de realitat per a trobar-me i

recordar que l'esperança és la nostra pell innegociable.

Arribe a tu. Dic el teu nom i es nega el desànim.

Dic el teu nom i el matí se sap futur irrompible pel

temps.

4

Dic el teu nom perquè eres illa que tens nom de nom

que m’ompli la gola.

Perquè tens l'ànima sembrada de llum que s'escampa

pel camp i recorre el matí que sembla inacabable.

Perquè tens la vora de la teua pell de terra gravada amb

els llavis de la vida lliurada a renovar-te i canviar el

rumb al que una mà opressora pretenia sotmetre't.

Arribe a tu.

Et veig caminar amb els passos que no saben del

rellotge estrany que, en el cabal brut de la injustícia,

sona amb un tic-tac absurd al que et negues.

Sense temps més que el temps per a ser part del temps,

transcorres en agitada calma que cerca la llibertat per a

descordar la mordassa del miratge que et busca, des

dels continents que gens saben del dolç sinsabor del

temps en les teues entranyes.

5

Et declines en paisatges que les ombres estrangeres

pretenen ocultar darrere d'una bandera de embustes i

silencis: Guaos, Anafe, Candelaria, Mariel… Quants llocs

et resumeixen sense poder explicar la teua immensitat

ni el teu carácter.

Et mostres, malgrat els incendis figurats que porten els

vendavals de flames del gegant amb horda, i un únic ull,

que només sap de la sang i l'opressió vetlada.

Molts són els que van voler agenollar-te en la fam

perquè el teu estómac oblidara els versos dels poetes

que van cridar amb la veu de la teua gent, per la seua

veu, en la seua veu silenciada abans de les estrofes

alliberadores, rimades als llavis incansables de la

revolució.

6

Molts són els que van voler que la teua mirada morira

asfixiada en la foscor i en el buit, però van oblidar que

guardaves el sabor commogut de la lluita sense pausa

que l'oprimit lliura amb les seues armes més intenses: el

seu pensament clar, la tenacitat encesa, la imatge dels

somnis, la certesa innegable de la utopia que iguala als

uns amb els altres, sense distingir pells ni mesures.

Molts són els que van voler desfer el teu esperit

ancestral prenent cada instant del teu somni, segant

abans d'hora el que a l'alba sembraves amb les teues

mans d'obstinació que mai es buiden del tot.

7

Són els que van desitjar assassinar-te els ulls, ignorant

que fins i tot els falsos cants de les falses sirenes

sucumbirien davant el teu mig somriure resistent, però

et van deixar la mirada, les oïdes i el record. Vas evocar

l'esclavitud que va recórrer les teues venes i, encara

amb més força, la llum deslliuradora de la revolució et

va retornar la vista i la consciència.

No abandones les teues petjades al mar de les aigües

del metall i les traïcions a la sang derramada.

No necessites més que respirar amb breu alè per a

imaginar que l'envit de l'enemic que somia adormir-te

és únicament un impuls perquè no s'esborren mai els

noms dels presos que encara bateguen en el cor ferit

del teu cos.

8

Tu saps que la vida és el triomf de l'home i dels seus

somnis, que claudicar és un verb que no ha de

construir-se en les formes verbals d’aquest present, que

encara amb por, la gola ha de negar-se a ser murmuri,

que més li val al vent ser huracà que absència entre els

núvols de la indiferència que els aliena com si foren aus

cegues que abandonen el seu rumb sense adonar-se’n.

Tu saps que la vida evelleix al cos, però no pas a la

inspiració que cerca fer-nos lliures i en llibertat deixar-

nos bressolar fins a la fi del final, fins a aquell immens

principi en el qual un som tots, iguals i distints.

Tu saps que els camins mai s'esborren si els viaranys es

mantenen recordant la sang que hi ha al darrere de

cadascuna de les seues petjades.

9

Encara que et mires les mans i contemples les teues

ungles trencades d’esgarrapar la vida i regirar-la, de

lluitar perquè l'opressor es mire d'una vegada en l'espill

de la derrota de la falsedat, vençut per la llum de la

llibertat que no posseeix ja antònims, alça't Cuba, amb

el Sol lliure, per a seguir bategant, sembra i espera

sense dormir que les arrels de la vida cresquen cercant

la llum del seu aliment, aixopluga del fals oropel la teua

pell bruna aclareix-te la veu amb els poemes que no

poden escriure's més enllà de les teues fronteres,

silencia les falsedats que sobre la teua essència relaten

les boques mentideres, resisteix i enforteix la teua

memòria, perquè tens nom d'illa sense fronteras,

perquè tens ànima de llibertat i el nom just que et

nomena.