d’arbitratge de l’FCBQ · ANNEX DE TECNICA D’ARBITRATGE DE L’FCBQ Manual del CABQ-EABQ 2013-14 7 Conclusió La tècnica d’arbitratge, com a sistema de treball... S’ha

3.2

Annex de tècnica d’arbitratge de l’FCBQ

1.

ANNEX DE TECNICA D’ARBITRATGE DE L’FCBQ

Manual del CABQ-EABQ 2013-14

1

Les senyals són la via de comunicació dels àrbitres amb la resta de participants i espectadors. Està demostrat que la mateixa infracció sembla més o menys encertada en funció de la qualitat de la senyalització que realitzi l’àrbitre. Dintre de la mecànica d’arbitratge n’hi ha elements molt importants, com la senyalització, ubicació i col·laboració. Aquest capítol introdueix a l’àrbitre en la mecànica de l’arbitratge senzill, ja que molts dels partits que es disputen a la Federació Catalana són dirigits per un sol àrbitre, i la mecànica és diferents a la d’arbitratge per parelles.

3.1. Técnica de l’arbitratge per dos àrbitres FIBA

3.2. Annex de técnica de l’arbitratge FCBQ

1.Introducció, conceptes bàsics 2.Senyalització 3.Ubicació 4.Col·laboració 5.Test sobre tècnica d’arbitratge

3.3. Criteri arbitral i els seus principis

Darrera versió: Novembre 2012



3

1. Introducció. Conceptes bàsics

1.1. Què és la tècnica d’arbitratge?

J.C. Mitjana.

1.2. Situació històrica. El perquè d’una tècnica d’arbitratge

Les primeres regles elaborades per Naismith, creador del joc del basquetbol eren molt primàries i partien del principi d’un joc sense contactes, la qual cosa en gran mesura limitava i simplificava la tasca arbitral.

Avui dia, les lligues més importants del món, la NBA i la nostra ACB, són arbitrades per tres persones, a causa de la terrible complexitat del joc actual. Com ha evolucionat de tal manera, sobretot en comparació amb la majoria dels esports? En principi es pot afirmar que el joc actual del basquetbol no té res a veure amb el joc original creat per Naismith: els primitius onze articles s’han transformat en vuit regles dividides en 50 articles, tot un cos legislatiu annex al reglament sobre mecànica d’arbitratge, confecció d’actes, procediments de reclamació, senyalització...

El basquetbol original tenia prou amb un àrbitre per aplicar aquestes escasses normes, un àrbitre que no tenia necessitat de moure’s per realitzar les seves funcions. Fins a mitjans dels anys cinquanta el joc comença a experimentar una gran evolució, modificant-se tàctiques de joc a una notable velocitat. Però la velocitat amb que ara es practica el joc és molt superior a la de llavors; això implica la necessitat d’introduir la figura d’un segon àrbitre per col·laborar amb el primer en las tasques de direcció del partit. Aquesta introducció no és regulada per cap norma escrita: en aquesta època, el joc sense pilota és gairebé inexistent, i els dos àrbitres es centren exclusivament en el joc sobre la pilota. Es situen al terreny de joc, en les cantonades del mig camp, on no destorbin les evolucions dels jugadors i quasi no es mouen d’aquestes posicions, només per canviar de camp.

“La tècnica d’arbitratge és el conjunt de normes pràctiques que neixen de l’experiència acumulada i de la constant evolució tècnica del joc que es recomana als àrbitres per a facilitar la seva feina i augmentar la seva qualitat”.



4

Únicament es canvia la posició per sancionar faltes personals o salts entre dos perquè els equips no es vegin perjudicats en veure’s sancionats sempre pel mateix àrbitre, la qual cosa succeiria si no fos per aquest canvi.

El joc evoluciona vertiginosament en els anys següents i s‘incrementa la resistència física dels jugador, així com també s’accelera el joc. Cada cop es produeixen més contactes entre els jugadors i la posició estàtica dels àrbitres comença a resultar insuficient. També evoluciona la tàctica de joc, guanyant importància els contactes que anteriorment eren anecdòtics.

Així, a mitjans dels vuitanta, es regula per primera vegada la mecànica de l’arbitratge quan es divideix el terreny de joc en sis quadrícules que serveixen, en funció de la posició de la pilota, per determinar les àrees de responsabilitat dels àrbitres. I a mitjans dels noranta, l’arbitratge triple comença a aparèixer tímidament per acabar revelant-se com la gran aposta de futur per a l’arbitratge mundial. A més si realitzem una anàlisi comparativa entre diversos esports d’equip, observem que respecte al terreny de joc existeixen grans diferències pel que fa a l’àrea de participació en metres quadrats que cada esport posseeix i al nombre de jugadors que participen simultàniament al joc:

Com a conseqüència d’aquesta correlació entre metres quadrats i nombre de jugadors, podríem deduir l’espai d’interacció individual: Encara podríem disminuir aquest espai d’habitabilitat a menys de la meitat si tenim en compte que el joc pràcticament es desenvolupa només en una de les dues mitges pistes (camp davanter) i que existeix una zona restringida (àrea de tres segons).

Esport Dimensions Àrea Núm. jugadors

m² / jugadors

Bàsquet 28 x 15 metres 420 m² 10 jugadors 42 m² / jugador

Handbol 40 x 20 metres 800 m² 14 jugadors 57 m² / jugador

Futbol 100 x 20 metres 6.500 m² 22 jugadors 280 m² / jugador

Rugbi 120 x 70 metres 8.400 m² 30 jugadors 285 m² / jugador



5

Això implica una major facilitat respecte a d’altres esports perquè es produeixin contactes entre els cilindres imaginaris que cada jugador posseeix i, com a conseqüència, és necessari poder veure’ls de prop per poder definir qui és el responsables i, sancionar-lo amb la falta corresponent.

Tot això va provocar que la FIBA en el seu moment s’hagués de plantejar la necessitat d’elaborar un manual de tècnica d’arbitratge doble que: per una banda, ajudés a millorar la qualitat de las nostra tasca; i, per una altra, determinés les àrees d’influència de cadascun dels dos àrbitres sense que aquests s’interfereixin mútuament. Després de la introducció del tercer àrbitre en algunes lligues europees la FIBA a publicat a l’any 2001 el Manual per la mecànica dels àrbitres, aplicant les mateixos principis que a la lliga NCCA.

La tècnica d’arbitratge en la seva globalitat es composa dels tres principis essencials que analitzarem a continuació; aquestes formen un tot, expressen diferents necessitats dels àrbitres en el seu treball demanant un mínim d’actuació per poder realitzar un arbitratge globalment correcte. Les parts són:

SENYALITZACIÓ

UBICACIÓ

COL.LABORACIÓ



6

1.3. L’objectiu de la tècnica d’arbitratge

1. Dotar a l’àrbitre d’una pauta de conducta sistemàtica (hàbit). 2. Estar a la posició adequada en el moment precís. 3. Comunicar les seves decisions perquè tots els partícips i assistents les entenguin

(senyalització). 4. Actuar de manera efectiva i coordinada amb el company (col·laboració).

J. VALLEJO

La tècnica d’arbitratge té una singular importància en la formació de l’àrbitre. La tècnica d’arbitratge NO ÉS UN DOGMA DE FE, més aviat és UN SISTEMA DE TREBALL, una ajuda com a mètode pràctic per tal de facilitar la feina dels àrbitres en el pista de joc. L’observació directa d’un partit de bàsquet denota la necessita que tenen els àrbitres d’estar actius, movent-se per la pista, especialment a l’hora d’analitzar els contactes i les situacions d’1c1. Ningú pot excusar-se en la tècnica d’arbitratge per tal de no sancionar una infracció del Reglament, doncs s’ha de conèixer, practicar-la i no excusar-se per justificar els errors. Sense un bon coneixement de la mateixa, l’àrbitre no pot desenvolupar-se amb seguretat i eficàcia en els terrenys de joc. Per això qualsevol intent per a profunditzar en el coneixement de la mateixa sempre és ben rebuda. Els àrbitres sempre han de veure allò que està succeint dintre del terreny de joc. Si no és així, prendrà les seves decisions basant-se en suposicions no és admissible dintre de la feina de l’àrbitre, perquè augmenta el marge d’error. La realització d’aquest manual annex és causat per l’interès del a FCBQ en aquells punts relacionats amb aspectes visuals. Aquest manual o guia proporciona els coneixements que normalment és proporcionen als clínics, campus, etc., combinant-los amb exemples gràfics. Juntament amb aquest manual podeu visitar la pàgina web de la FCBQ on podeu veure incloses accions en moviment destacant els aspectes descrits en aquest manual.

“L’objectiu de la tècnica d’arbitratge és dotar a l’àrbitre d’unes pautes de conducta sistemàtiques que permetin a l’àrbitre estar a la posició adequada en el moment precís (ubicació), actuar de manera efectiva amb el company (col·laboració) i fer que les seves decisions siguin conegudes per tots els participants i assistents (senyalització). Una vegada dominada la tècnica, l’àrbitre fa tot això de manera inconscient, i que durant el partit tota la seva atenció pot estar centralitzada (concentració) en allò que és l’objectiu primordial de la seva feina: jutjar les accions del joc”.



7

Conclusió

La tècnica d’arbitratge, com a sistema de treball...

S’ha de conèixer, per posar-la en pràctica. S’ha de practicar, per crear-ne un hàbit. No serveix per excusar els errors. Serveix per augmentar la seguretat i la confiança en el vostre arbitratge Serveix per augmentar l’eficàcia del nostre arbitratge, disminuint el nombre

d’errors. Serveix per augmentar la concentració, en l’aspecte més rellevant de la

nostra feina: l’apreciació i la presa de decisions. Serveix per augmentar la motivació, perquè ens obliga a marcar-nos unes

pautes de conducta.

J. VALLEJO

2. Senyalització 2.1. Principis generals del llenguatge no verbal

El senyalització és el mitjà d’expressió i comunicació que els àrbitres utilitzen per a transmetre les seves decisions. Aquest missatge hem d’enviar-lo bé, “VENDRE IMATGE”. Quan s’assenyalen les infraccions durant els encontres s’ha de fer amb seguretat i estil. Els senyals són la via de comunicació dels àrbitres amb la resta de participants i espectadors. Una comunicació clara i concisa és un ingredient necessari per qualsevol persona que vulgui triomfar, no importa quina sigui la seva professió. Això també és vàlid per a l’arbitratge. Quan s’utilitza la paraula “comunicació”, la majoria de la gent pensa en la manera en què una persona parla amb un individu o amb un grup. Una qüestió que sovint s’ignora, tot i que és un mètode de comunicació molt important, és la que fa referència al llenguatge del cos.

Està demostrat que sembla que té més raó, assenyalant una mateixa infracció, qui la ven millor. En resum: S’ha de vendre la decisió als altres. Quan s’assenyala s’ha de fer de manera elegant amb un SWING, VOLUM i RITME adequats segons la gravetat d’allò que s’ha d'assenyalar. Els senyals mai han de ser agressives, sobretot aquells que fan referència a les faltes personals.

“Hem de recordar que res reemplaça la necessitat del SENTIT COMÚ quan apliquem les regles i la mecànica”.



8

Per què ens molestem a fer senyals? Perquè necessitem comunicar als altres (jugadors, entrenadors, afeccionats, etc.) allò que està passant a la pista i que seria impossible de fer cridant. Encara que això sembli molt simple, si ho tenim en compte, ens ajudarà a ser més conscient de quins senyals hem d’usar i com he d’utilitzar-los.

Els àrbitres han de tenir molt present que el públic el que vol és veure un partit de bàsquet, i fins i tot, un àrbitre senyalitzant; per això no hem d’interrompre en excés el ritme del partit.

Hi ha alguns entrenadors que opinen que a causa del temps perdut pels àrbitres en senyalitzar i tornar al seu lloc (de 15 a 30 segons), s’ha de variar la preparació física dels equips, ja que els jugadors tenen temps de recuperar-se a cada interrupció dels àrbitres durant el partit. Els senyals han de ser prou ràpids, clars i fets amb decisió i serenitat, no hem de ser actors. S’ha d’anar corrent a senyalitzar i tornar corrent al lloc on s’ha de prosseguir el joc. Quan li varen preguntar a l’orador grec Demosthenes què era el més important de l’oratòria, va contestar que “l’acció”, i quan li varen preguntar què era la segona cosa més important va contestar “l’acció” i a la tercera vegada va contestar de nou un altre cop “l’acció”. La gent creu més en les accions que en les paraules. El llenguatge corporal és un llenguatge silenciós molt poderós. La comunicació no verbal diu molt d’un mateix, més inclòs que les paraules. A l’arbitratge, els gestos poden donar a entendre als entrenadors que no estàs interessat en el joc. Els observadors poden aprendre molt dels missatges que emets. És important que desenvolupis una sensibilitat especial sobre el teu propi llenguatge corporal. La comunicació millora quan reconeixes i respons apropiadament al mateix llenguatge. Probablement sempre has estat conscient d’això, però, quantes vegades t’has aturat a pensar-ho?. Els experts estimen que d’un 70% a un 90% de la comunicació és no verbal. Es possible canviar completament el significat de les frases mitjançant el llenguatge corporal. Aquest tipus de llenguatge inclou expressions facials, gestos, contactes visuals, postures, maneres i altres actes no verbals. Així mateix pot influir la manera de portar l’uniforme o com et comportes durant les inspeccions prepartit. Els àrbitres tenen un llenguatge no verbal per comunicar les infraccions durant l'encontre a la resta de participants i espectadors, essent els senyals, els gests, les postures i la mímica la millor via de comunicació, és el llenguatge arbitral. En molts aspectes, el llenguatge corporal en un àrbitre és tan important com la comunicació verbal. Igual que insultar un jugador o un entrenador pot tenir conseqüències negatives per un àrbitre, un llenguatge corporal pobre pot empitjorar una situació negativa. A la inversa, un llenguatge corporal positiu pot ajudar a millorar i controlar un conflicte.



9

Les expressions facials. Un somriure, un gest arrufat, les celles aixecades, un badall, una

broma... tot això està carregat de significat. Les expressions facials canvien constantment durant la interacció i són avaluades per tots els participants. Recorda que has de dibuixar un somriure en el teu rostre per demostrar que estàs gaudint del partit, inclòs quan estiguis en mig d’un encontre especialment difícil. El teu somriure demostrarà a tots que ets feliç, entusiasta i que estàs atent.

Gesticulacions. Algunes de les gesticulacions que estan més carregades de significat són els que es fan amb les mans. La majoria de la gent utilitza les mans quan parla amb altres persones. Molts d’aquests gestos tenen un significat universal. Moure el dit de forma amenaçadora, per exemple. La majoria dels àrbitres ho fan quan amonesten als jugadors. S’ha d’intentar evitar aquesta acció ja que s’està transmetent un missatge agressiu, i el moviment s’adverteix desagradable o desafiant. Un altre gest molt comú i també desafiant és el del puny tancat.

Un "copet" a l’esquena és una bona manera de demostrar compassió i amistat. Però tingues cura quan toques als jugadors. Un simple cop pot ser entès com a alguna cosa més per aquells que estan a l’altre costat de la pista.

Contacte visual. Es tracta d’un aspecte molt important del llenguatge corporal. Els àrbitres han de desenvolupar una bona pràctica en aquest sentit, tant amb els seus companys com amb els altres participants de l’encontre. El contacte visual demostra que estàs interessat en el teu treball. Estableix contacte visual amb els teus companys cada vegada que la pilota surti fora de la pista, i quan estiguis ajustant la teva posició durant un contraatac, per exemple.

Per altra banda, quant parles amb els entrenadors, el contacte visual demostra que estàs interessat amb el que ells diuen. Quan amonestes a un jugador serveix per expressar que estàs parlant seriosament. En canvi, no et quedis mirant fixament a la gent, els fas sentir incòmodes i amenaçats.

Postura. La postura expressa missatges fàcilment desxifrables. Romandre en peu i rectes

expressa confiança i interès. Els àrbitres que caminen d’una manera desmanegada demostren una falta d’interès en el partit. Les mans als malucs també expressen avorriment. Una alternativa millor és mantenir-se amb els braços al costat o al darrera.

To. El to que t’expresses és tant important com el que dius. És possible canviar completament el significat d’una frase simplement canviant el to de la veu. El to també està relacionat amb la manera en que es xiula. Un fora de banda, per exemple, requereix una xiulada curta i enèrgica, mentre que faltes més serioses requereixen una xiulada més llarga.

La manera de portar l’uniforme també és una forma de comunicació no verbal. S’ha d’arribar al camp vestit apropiadament, amb la camisa per dins, els mitjons pujats, les sabatilles d’esport netes i sense joies innecessàries. Si ofereixes una imatge de bon professional, estaràs emetent un missatge positiu que reflexa el teu propi compromís de portar a terme una bona actuació.



10

Proporciona instruccions clares als teus ajudants i estableix contacte visual amb ells. Parla amb ells i sigues educat. Semblaràs inaccessible si no ets conscient del teu llenguatge corporal. Molts dels aspectes relacionats amb el control del joc impliquen múltiples formes del llenguatge corporal. Quan s’amonesta a un jugador o se li és assenyalada una falta tècnica també està implicat el llenguatge corporal. Després d’aïllar al jugador responsable, estableix contacte visual, ofereix, amb calma, explicacions del perquè de l’amonestació o de la tècnica xiulada. Sigues breu. No utilitzis gestos agressius. El llenguatge corporal parla per si sol. Per això els àrbitres han de ser conscients d’això, quan estiguin a la vista dels jugadors, entrenadors, espectadors i companys. Assegura’t de desenvolupar una sensibilitat especial respecte als missatges no verbals. La teva comunicació millorarà així que comencis a reconèixer i a respondre apropiadament els senyals dels llenguatge corporal. Quan es sanciona una acció, el nostre llenguatge corporal envia un missatge a tothom que està mirant. Aixeca el puny tancat (per a una falta) o la mà oberta (per a una violació) d’una manera alta i recta per sobre del cap per aturar el rellotge. Un braç doblegat indica feblesa i inseguretat respecte a la falta que has sancionat. En ocasions algunes vegades, quan ens comuniquem mitjançant paraules, aquestes poden ser ambigües, però el llenguatge corporal no ho és mai, d’aquí que els nens i els animals l’utilitzin per tal de manifestar-se.

No hi ha res tan significatiu com quan un àrbitre senyalitza i es llegeix el seu conjunt de gestos, sobretot si aquests venen coordinats amb la veu, si aquesta es pot utilitzar. Existeixen determinats col·lectius com els oradors, polítics o capellans estudien els seus gestos fins el més mínim detall amb la finalitat d’evitar que els seus pensaments no estiguin en concordança amb els seus gestos, i per tant el missatge que s’intenta transmetre sigui diferent. Amb això que hem exposat, veiem que és de gran importància enviar bé el

missatge, “VENDRE LA IMATGE” i “LA DECISIÓ”. Algunes vegades serveix de ben poc estudiar els gestos si després apareixen altres de naturals que delaten el nostre estat d’ànim, i són aquests últims els que s’escapen del nostre control, produint, en la majoria dels casos, problemes durant els partits, perquè els participants els interpreten com una actitud en contra seva.



11

Tan estreta és la unitat psicofisiològica de l’ésser humà, que els seus components actuen en perfecte estat d’harmonia. Si es tracta d’una por per protestes del públic, per exemple, els ulls es tanquen i les mans tremolen i retrocedeixen; si s’experimenten satisfaccions per haver sancionat una infracció correctament, essent reconegudes per l’infractor, llavors la mirada se’ns il·lumina i el cos tremola de gust. Es tracta de reaccions naturals, comuns a tota l’espècie humana. Com exemple del que hem exposat abans, hem de recordar que la postura és el secret que el pintor ha de revelar perquè les seves teles parlin. A la pràctica, es tracta,

doncs, d’establir una discriminació entre els moviments imitats (senyals oficials) i els voluntaris. Els moviments constitueixen, per tant, una expressió dinàmica directament relacionada amb el temperament individual. Independentment de l’observació dels senyals estrictes o formes que realitzem durant un partit, que representen un missatge com a senyal, és important l’observació en el seu conjunt. La postura, la forma de caminar i els gestos en les seves infinites diversitats, descobreixen a simple vista l’estat anímic de cada persona i aspectes de la seva personalitat que no interessa transmetre. Vendre una sanció és com aixecar la veu. De vegades, és necessari i efectiu. Però si ho fas massa sovint la gent (s’enfada) o no et fas cas. Has de vendre la jugada només quan sigui necessari. Les sancions molt òbvies també necessiten bons senyals, però les sancions properes necessiten un èmfasi especial per poder comunicar-les a tothom clarament. No exageris; no es tracta de violentar cap jugador o semblar que t’has deixat portar per l’emoció del joc.

2.2. Oficialitat dels senyals

Volem insistir un altre cop en què existeixen uns senyals que són oficials per a tots els àrbitres de la FIBA (és a dir, per tot el món). La senyalització, com a mitjà d’expressió que és, necessita d’unes normes que contribueixin a unificar de manera que tots fem els mateixos senyals per indicar el mateix tipus d’acció comesa i que es vol sancionar.

A més, s’ha de tenir present que, en cas de no indicar el que ha succeït a la pista mitjançant el seu corresponent senyal també s’atempta contra el principi de credibilitat. Si un àrbitre té un repertori de senyals limitat, per a accions similars (però en concepte diferents); utilitza sempre el mateix tipus de senyal, farà que al final tothom pensi que “sempre xiula el mateix”, “no sap el que xiula” o, en el pitjor dels casos, com que el senyal no es correspon amb l’acció que tothom ha vist, podran pensar que l’acció sancionada (falta o violació) ni tan sols ha existit.

Un cop exposat tot això, passem a exposar els principis específics de la utilització dels senyals.



12

2.3. Swing

Realitzar els moviments de senyalització amb el suficient ritme i soltesa. El ritme de senyalització, tant de faltes com de violacions, no ha de ser ni massa ràpid (no s’aprecia el senyal) ni massa lent (endarrereix la posada en joc). La soltesa es guanya amb l’experiència. Respecte això hi ha una cosa important a tenir present: quan un jove comença el seu camí en el món de l’arbitratge està realitzant uns gestos que no són habituals en ell, que són totalment apresos. Psicomotriument no estan depurats. Per això en els primers inicis de la nostra activitat arbitral, la senyalització ha de ser el màxim d’ortodoxa possible segons l’oficialitat dels senyals, perquè qualsevol desviació al respecte evidenciarà encara més la nostra falta d’experiència i, per tant, la nostra credibilitat (que és precisament una de les coses que pretenem obtenir amb el senyalització). Amb el temps (el menys possible) anirem guanyant la soltesa suficient per conferir als nostres moviments aquell “algú” personal que ens diferencia de la resta d’Àrbitres, sempre sense apartar-se de l’oficialitat dels senyals. Per això ajuda molt seguir models d’Àrbitres de nivell, però sense oblidar-nos que el que queda bé a un no té perquè quedar-nos bé a nosaltres. Per això farem bé en donar-li la nostra pròpia identitat a la nostra senyalització quant abans millor. Una dada molt interessant és recordar que el públic el que vol és un espectacle esportiu, un partit de bàsquet, jugades espectaculars, contraatacs, esmaixades, etc. i no a un àrbitre assenyalant i interrompent, ni fent gestos i recreant-se amb ells.

2.4. Volum

Es tracta de realitzar totes els senyals amb la màxima amplitud que permet el cos. Hem de tenir present que no tots els àrbitres tenen la mateixa estatura i fortalesa; àrbitre de gran corpulència, per poc que faci, tindrà una senyalització ampla, voluminosa, que es veurà des de qualsevol racó de la graderia i del terreny de joc, transmetent seguretat i credibilitat. Per això, si un àrbitre d’escassa corpulència no fa el possible per donar volum a la seva senyalització, difícilment podrà transmetre la seguretat i vistositat necessàries.

DONAR VOLUM A EL SENYALITZACIÓ

Posar les mans per assenyalar els números per davant de la línia dels ulls. Obrir els colzes tant com sigui possible sense que es girin les mans que

assenyalen els números. Els ulls han de tenir contacte directe amb la taula d’auxiliars.



13

2.5. Principis específics de la senyalització 2.5.1. Senyalitzacions de les violacions

Un aspecte important és la BÚSQUEDA DE L’ESPAI LLIURE per efectuar el senyalització. Com hem dit, la senyalització ha de servir perquè tothom (jugadors, entrenadors, auxiliars i espectadors) sàpiguen el que ha succeït en el terreny de joc. Per tant, si senyalitzem la violació des del lloc que ocupem en el moment de sancionar-la, quan estem envoltats de jugadors, els nostres senyals no seran apreciats per aquells a qui van destinades. Buscar l’espai lliure per senyalitzar, vol dir sortir del tumult de jugadors que poden interferir en l’apreciació de la nostra senyalització, cosa que s’ha de fer de la manera més ràpida possible per tal de no endarrerir la posada en joc de la pilota. Per això, aquest moviment, ràpid, s’ha de fer just després de fer sonar el xiulet i abans d’indicar e l tipus de violació.

LA SEQÜÈNCIA de senyalització de les violacions s’efectuarà en TRES TEMPS diferents, excepte en casos particulars.



14

NORMES GENERALS DE SENYALITZACIÓ DE LES VIOLACIONS

A) Temps aturat per violació

Braç en alt. Posició recta. Mà entreoberta.

B) Tipus de violació

Moviment ràpid i breu.

Normalment el senyal a l’alçada del pit.

C) Direcció de la pilota

Mà tancada amb el dit índex estès. Pas decidit cap endavant amb el mateix peu que el braç que s’estén. Moviment de l’avantbraç de posició vertical A horitzontal. Utilitzar el mateix braç amb el qual s’ha aturat el temps (SENYAL A)

per senyalitzar la direcció, totalment estès.



15

NORMES ESPECÍFIQUES DE EL SENYALITZACIÓ DE LES VIOLACIONS EN FUNCIÓ DEL TIPUS D’INFRACCIÓ.

FORES DE BANDA / JUGADOR FORA DEL CAMP

Apropar-se a la línia. Moure l’avantbraç en forma de pèndul per davant del cos assenyalant la

línia. (B1) Utilitzar el mateix braç amb el qual s’ha fet el senyal A. Si la pilota surt de banda sense estar en contacte amb un jugador que surt

del camp, utilitzar només els senyals A i C.

SEQÜÈNCIA DE SENYALS

VIOLACIÓ DE PEUS

Fer un pas endavant amb el peu oposat al braç que ha senyalitzat A. Indicar amb aquella mà – dit el peu avançat. Per al nou compte de 24”. Moviment circular amb el dit índex imitant el moviment de les agulles del

rellotge amb el braç estès cap amunt.


B1

A B1 C

A B2 B3 C



16

VIOLACIÓ DE PASSOS

Moviment ràpid i breu en forma de rotació a l’alçada del pit. La fi del senyal B4 es coordina amb el principi del senyal C.


VIOLACIÓ DE DOBLE DRIBLATGE

Moviment ample i breu. Agitant els braços amb les mans semiobertes, amunt i avall. Els palmells cap avall. La fi del senyal B5 es coordina amb el principi del senyal C.


B4

A B4 C

B5

A1 B5 C



17

VIOLACIÓ DE DOBLE DRIBLATGE PER ACOMPANYAMENT DE LA PILOTA

Moviment ample i breu. Rotar l’avantbraç al costat. La fi del senyal B6 es coordina amb el principi del senyal C.


VIOLACIÓ RETORN DE LA PILOTA A LA PISTA DEFENSIVA

Situar-se amb els peus a cavall de la línia central (si és possible). Indicar amb el dit índex de la mà amb la qual s’ha senyalitzat A les dues parts del camp

alternativament.


B6

B6

A1

C

B7

B7

A1

C



18

VIOLACIÓ DE TRES SEGONS

Estendre el braç cap a la zona restringida. Dits polze, índex i mig aixecats; anular i petit flexionats. Utilitzar el mateix braç amb el que s’ha fet el senyal A.


VIOLACIÓ DELS CINC I VUIT SEGONS

Pas cap endavant. Braç(os) estès(os). Mà(ns) oberta(es) indicant 5/8 segons. A la violació de 5 segons, senyalitzar amb el mateix braç que es va utilitzar a A.


B8

A1 B8 C

B9

A1 B9 C



19

VIOLACIÓ DELS VINT-I-QUATRE SEGONS

Donar dos o tres cops sobre l’espatlla. Fer un moviment ample. Senyalitzar la direcció del joc amb el mateix braç que es va utilitzar a A.


EXCEPCIONS A LES NORMES DE SENYALITZACIÓ DE VIOLACIONS

COMPTE DELS CINC SEGONS DURANT EL SERVEI DE BANDA I POSADA EN MARXA DEL RELLOTGE DEL PARTIT

Un braç aixecat amb la mà semioberta (com a A). L’altre braç a l’alçada de la cintura, amb un angle aproximat de 45º respecte del pla vertical

del cos i també amb la mà semioberta. Moure l’avantbraç per davant del cos en forma de pèndul de forma que cada moviment

representi el pas d’un segon. En el moment que la pilota surti de les mans del jugador que realitzi el servei, s’ha

d’interrompre el compte. Quan un jugador en pista vagi a tocar la pilota, baixar el braç de forma enèrgica, de manera

que el punt més baix del moviment estigui a l’alçada de la cintura (amb un angle de 90º amb el pla vertical del cos), que sigui un cop sec i que coincideixi amb el moment del contacte del jugador en pista amb la pilota.


B10

A1 B10 C

C A1 B11

B111



20

SALT ENTRE DOS

Pas endavant. Braços estesos cap a dalt i endavant. Punys tancats, a la mateixa alçada, amb el dit polze estès cap a dalt. No s’indica la direcció. És optatiu fer, anteriorment, el senyal de violació.

INTERPOSICIÓ DE LA PILOTA A LA DEFENSIVA

Pas endavant accentuant la validesa de la cistella, flexionant el cos. Senyalitzar amb el dit el lloc de la cistella on s’ha comès la infracció.


INTERPOSICIÓ DE LA PILOTA A L’OFENSIVA

Creuar els braços davant del pit amb les mans obertes. Es recomana utilitzar la veu “NO”, acompanyant el gest. Senyalitzar amb el dit el lloc de la cistella on s’ha comès la infracció.


B13

B14

B13

B12

B14



21

2.5.2. Senyalització de les faltes

Hem de tenir molt clar quins són els passos que s’han de donar en el moment de senyalitzar una falta seguint la seqüència correcta. Quan hem de senyalitzar una falta hem de seguir les normes següents:

En el moment de sancionar la falta, buscar el contacte visual amb el company, per no assenyalar coses diferents (per exemple: un falta, l’altre violació; un falta d’atac, l’altre de defensa...).

Mai abalançar-se sobre l’infractor. Com a molt, avançar dos o tres passos, però mai situar-se a menys d’un parell de metres d’ell.

Si no hi ha dubte de qui és l’infractor, no cal indicar amb el braç.

Si pot haver-hi dubtes sobre l’infractor, indicar amb el braç estès, assenyalant cap a la cintura del jugador i amb el palmell de la mà semioberta i cap avall.

Quan xiulen els dos àrbitres, ha d’anar a la taula a senyalar l’àrbitre de cap, aprofitant així per fer el canvi.

BUSCAR L’ESPAI LLIURE per efectuar la senyalització, i fer-la segons les normes següents:

Anar cap a la taula (“TROTE COCHINERO”), sense passar pel mig dels jugadors.

Aturar i assenyalar, a la distància adequada de la taula d’oficials, ni massa lluny ni massa a prop (fora de la línia de 6’25m.) i fer tot el procés de senyalització que es descriu en la taula anterior (des del número d’infractor fins a la sanció) TOTALMENT PARAT.

El número del jugador infractor que senyalem s’ha d’indicar estenent els dits segons s’indica en les Regles Oficials de Bàsquet, apartat B.1. (senyals dels àrbitres), 1ª etapa.

El tipus d’infracció comesa s’ha d’indicar fent els senyals oficials segons s’indica en les Regles Oficials de Bàsquet, apartat B.1. (senyals dels àrbitres), 2ª etapa.

La sanció s’ha d’indicar fent els senyals oficials segons s’indica en les Regles Oficials de Bàsquet, apartat B.1. (senyals dels àrbitres), 3ª etapa, tal com exposem a la taula anterior.

Tornar al punt on s’ha de reprendre el joc “AL TROTE COCHINERO”.



22

NORMES GENERALS DE SENYALITZACIÓ DE LES FALTES (I)

A2) Temps aturat per falta

Mirar l’infractor als ulls. Apropar-se al jugador-infractor i indicar-li en cas que no estigui clar: Braç estirat. Posició recta. Palma semioberta cap avall. Indicant cap a la cintura de l’infractor. Braç alçat. Posició recta. Puny tancat.

B) Senyalització a la taula

de l’infractor

Número de l’infractor. Mans obertes (veure volum) recolzades sobre la línia dels ulls.

C) Senyalització a la taula

del tipus de falta

Tipus de falta segons el senyal oficial corresponent. Que sigui el reflex de l’acció comesa per l’infractor. A l’altura del pit.

NORMES GENERALS DE SENYALITZACIÓ DE LES FALTES (II)

D1) Senyalització a la taula

de la sanció: Tirs lliures

Indicar el número de tirs lliures. Mà oberta (veure volum) recolzada sobre la línia dels ulls.



23

D2) Senyalització a la taula

de la sanció: Banda

Mà tancada amb el dit índex estès. Indicar la direcció del joc. Utilitzar el braç més proper a la direcció de la jugada de manera que no es creui per davant

del cos.

D3) Senyalització a la taula de la sanció: Salt entre dos

Braços estesos cap a dalt i per davant. Punys tancats, a la mateixa alçada, amb el dit polze estès cap a dalt.

NORMES GENERALS DE SENYALITZACIÓ DE LES FALTES (III)

D4) Senyalització a la taula de la sanció: possessió de

pilota

Mà tancada. Utilitzar el braç més proper al costat oposat al de la taula de manera que no es creui per

davant del cos.



24

NORMES ESPECÍFIQUES DE LA SENYALITZACIÓ DE LES FALTES EN FUNCIÓ DEL TIPUS D’INFRACCIÓ

FALTA I CISTELLA VÀLIDA / ANUL·LACIÓ DE LA CISTELLA

Parar el rellotge amb el senyal A1/A2 corresponent i indicar la validesa (B13) o no (B14)

del(s) punt(s). Apropar-se a la taula. Indicar la validesa (B13) o no (B14) del(s) punt(s). Indicar el número de l’infractor. Indicar el tipus de falta comesa pel jugador (C). Indicar la sanció (D1/D2/D3) corresponent.


B13

B14

O

O



25

FALTA D’EQUIP AMB POSSESSIÓ DE PILOTA

Parar el rellotge amb el senyal A2. Fer el senyal de Falta d’Equip amb Possessió de Pilota. Apropar-se a la taula. Indicar el número de l’infractor. Indicar el tipus de falta comesa pel jugador (C). Tornar a fer el senyal de Falta d’Equip amb Possessió de Pilota, de tal manera que el puny

tancat indiqui direcció de la jugada.


F1



26

FALTA PER BLOQUEIG

Donar un cop amb la mà estesa al maluc, mantenint els avantbraços flexionats i

tornar a la posició inicial.


O

F2



27

FALTA PER EMPÈNYER

Estendre els braços fent l’acció d’empenta amb les mans obertes a l’alçada del pit.


O

F3



28

FALTA PER AGAFAR

Braç esquerre estès a l’altura de l’espatlla. Agafar el canell amb la mà dreta.

F4

O



29

FALTA PER L’ÚS IL·LEGAL DE MANS

Braç dret estès a l’altura de l’espatlla. Copejar el canell del braç esquerre amb la ma

dreta oberta.


F6

O



30

FALTA PER COPS AMB EL COLZE

Fer el gest de donar un cop amb el colze a l’alçada de l’espatlla,

moviment de davant cap a enrere.

F7

O



31

FALTA ANTIESPORTIVA

Parar el rellotge amb el senyal A2 corresponent. Indicar falta antiesportiva (F8). Apropar-se a la taula. Indicar el número de l’infractor (B). Indicar falta antiesportiva (F8). Indicar la sanció (D1 i D4) corresponent.

F8

O



32

FALTA DOBLE

Parar el rellotge amb el senyal F9, indicant als dos infractors.

Fer el senyal E5.

Apropar-se a la taula.

Indicar Doble falta (F9).

Indicar la banqueta de l’equip local amb el dit.

Indicar el número de l’infractor de l’equip que s’ha assenyalat (B).

Indicar el tipus de falta comesa pel jugador (C).

Indicar la banqueta de l’equip visitant amb el dit.

Indicar el número de l’infractor de l’equip (B).

Indicar el tipus de falta comesa pel jugador (C).

Indicar la sanció (D2 i D3).

F9

O



33

FALTA PER DESQUALIFICANT

Parar el rellotge amb el senyal F10. Apropar-se a la taula. Indicar el número de l’infractor (B). Indicar Falta desqualificant. Indicar la sanció (D1 i D4).

F10

i



34

FALTA TÈCNICA

Parar el rellotge amb el senyal F11. Apropar-se a la taula. Indicar Falta tècnica (F11). Indicar el número de l’infractor (B) o la banqueta sancionada, indicant en aquest cas

també si sanciona a l’entrenador o a un membre de la banqueta. Indicar la sanció D1 i D4.

i

F11



35

2.5.3. Altres senyalitzacions

La resta dels senyals són les que estan relacionades amb l'arrossegament de punts, amb el temps, administratives i tirs lliures. Per no tenir una seqüència ni ser complexes, ens limitarem a fer alguns comentaris sobre cadascuna, tenint present que es poden trobar a la secció B.1. de les Regles oficials de basquetbol.

A) TEMPTEIG

Concessió d’1 punt i de 2 punts: el braç estès per sobre del cap, obrint bé els dits i doblant el canell cap endavant.

Intent de 3 punts: en el moment en que un jugador realitza una llançament a cistella que si aconsegueix val 3 punts al seu equip, estant el braç per sobre del cap obrint bé els dits polze, índex i cor.

Concessió de 3 punts: en el moment d’obtenir una cistella de tres punts, de la mateixa manera anteriorment descrita, aixecant, també, l’altre braç.

B) TEMPS

Parar el rellotge: de la mateixa manera que s’ha descrit el senyal de violació.

Posada en marxa del rellotge: baixar el braç des de la posició de parada del joc, amb un moviment de tallar amb la mà que ha d’acabar en una parada seca just en el moment en què s’hagi de posar en marxa el rellotge del partit.

Tornada enrere del dispositiu de 24 segons: el braç inclinat amb un angle de 45º, aproximadament, del cap, amb el dit índex estès i rotant el braç (dibuixant un cercle ni molt gran ni molt petit).

Final de partit: quan s’hagi acabat el temps de joc, només aixecar el braç (com a el senyal A de violació). No fer mai el gest de cancel·lar a no ser que sigui l’àrbitre responsable de concedir o no la cistella (normalment el de cua) i hagi de fer aquesta senyal precisament perquè s’hagi d’indicar que s’ha produït una cistella fora del temps de joc.

C) ADMINISTRATIVES

Substitucions: creuar els avantbraços a l’alçada dels ulls dibuixant una “X”. Les mans han de ser semiobertes, de tal manera que mirant a l’àrbitre de cara, se vegi el perfil de les mans.

Autorització per permetre que un jugador entri a la pista: el palmell obert, a l’alçada del pit, movent-la cap al cos.

Temps mort enregistrat: formarem una T amb el dit índex i el palmell de la mà obert, que es vegi bé, per sobre del cap.

Comunicació entre els àrbitres i entre aquests i la taula: puny per davant del cos, amb

el polze aixecat. Aquesta senyal només s’ha de fer per a expressar conformitat abans de reprendre el joc.



36

D) TIRS LLIURES

Nombre de tirs lliures (abans del llançament): entrar a la zona de tirs lliures i, col·locant-

nos a un metre, aproximadament, per davant del llançador, estendre el braç (com en direcció de la jugada) amb el nombre de tirs lliures als quals té dret el llançador (1, 2 o 3).

Nombre de tirs lliures (l’àrbitre de cua, durant el llançament): (3) braços estesos per

sobre del cap com al senyal de Concessió de 3 punts si és el primer llançament d’una sèrie de 3 llançaments; (2) braços estesos per sobre del cap igual que en la seqüència A del senyal de violació si és el primer de 2 tirs lliures (o el segon d’una sèrie de 3); Un braç amb el puny tancat i el dit índex estès si es tracta de l’últim tir lliure. L’àrbitre de cua haurà de restar en cadascuna d’aquestes posicions fins que hagi acabat el tir lliure que s’està efectuant, passant a comunicar a la taula d’auxiliars si s’ha de concedir el punt o si la cistella no ha sigut aconseguida.

Cistella no aconseguida en un tir lliure: desplaçar un braç davant del cos, en el pla

horitzontal, de la part més propera a la més distant, fins estirar totalment el braç per davant del pit. Amb un sol cop és suficient.

2.5.4. L’ús del xiulet

El senyal acústic que emetem en el moment de sancionar qualsevol acció del joc és la primera expressió pública de la nostra manera de ser a la pista, expressió que es manté durant tot el partit. Amb l'anàlisi de com hem d’utilitzar el xiulet, no ens referim al contingut del senyal (si era falta o no), si no a les seves implicacions. No totes les xiulades han de ser iguals durant el partit, és a dir, que hem de modular cadascuna d’elles segons la situació del partit. Però, tot i així, el so de la xiulada més baixa que realitzem (per exemple, la d’un clar fora de banda) ha de ser:

Curta. Nítida. Forta. Seca.

Un altre aspecte important és que no s’ha de realitzar més d’una xiulada en cada acció (dobles xiulades o repetides). Durant el joc, l’àrbitre ha de dur sempre el xiulet a la boca. No oblidem que una de les característiques del joc és la rapidesa, i que una de les bases de la credibilitat de les nostres decisions és la rapidesa amb què hem d’expressar la nostra decisió de parar el joc per sancionar l’acció que s’acaba de produir. Si no tenim el xiulet a la boca, xiularem tard o no xiularem.



37

Per contra, un cop hàgim xiulat, per senyalitzar a la taula, o per parlar amb jugadors, entrenadors o auxiliars, expulsarem el xiulet de la boca. Durant el joc, els missatges als jugadors han de ser molt curts i concisos (“fora mans”, “vigila”). És millor fer-ho amb el xiulet a la boca per si hem de sancionar alguna cosa immediatament. Per últim, insistir que l’ús del xiulet té molta més importància del que sembla. De vegades, sense veure l’actuació arbitral, només escoltant la xiulada de l’àrbitre, ens podem fer una idea del seu caràcter, de la seva fragilitat o fortalesa, de la seva capacitat de resoldre situacions compromeses. I normalment és sol encertar. I la cosa pitjor: els equips poden decidir-se a manipular a un àrbitre depenent del nivell d’experiència que creuen que té, i no oblidem que si no cuitem la nostra manera d’expressar-nos (senyalització, postura i xiulet), semblarem sempre inexperts.

3. UBICACIÓ

3.1. Principis generals de la ubicació. 3.1.1. Boxing-in

El boxing-in (encaixonament) és el principi mitjançant el qual s’ha de tenir dintre del camp de visió la totalitat dels jugadors (entre els dos àrbitres). Per això és imprescindible estar ben situats, perquè si no és impossible dur-ho a terme.

Un fonament important per dur-ho a terme és que els peus d’ambdós àrbitres sempre han d’estar mirant a cistella tant en la situació d’àrbitre de cap com de cua. Si no és així, l’àrbitre tindrà tendència a girar el cos, i deixarà a jugadors a la seva esquena, fora del seu camp de visió, trencant així el boxing-in.

També és important no concentrar-se en la pilota en els seus desplaçaments, perquè quan no es troba en la nostra zona de responsabilitat ens centrem en els contactes que es produeixen entre els jugadors que estan lluny de la pilota.

3.1.2. Moviment constant

És evident que per sancionar primer s’ha de veure l’acció que s’ha produït, i per veure-ho, s’ha de ser en el lloc adequat en el moment oportú. Per poder veure el que passa i no haver d’inventar, perquè no hi ha un punt màgic des d’on es veu tot el terreny de joc, és necessari que l’àrbitre estigui en constant moviment.



38

Però això no vol dir que s’hagi d’estar tota l’estona corrent. Ens hem de moure per tal d’obtenir la millor posició per poder apreciar el que està succeint en el terreny de joc. Hem d’entendre que els jugadors no estan mai parats, i que la posició que tenim ara, que és bona, un segon més tard deixa de ser-ho perquè ells s’han mogut. Els jugadors es mouen per obtenir una bona situació per fer cistella; de la mateixa manera, l’àrbitre ha de moure’s per tal d’aconseguir la millor situació respecte dels jugadors. I quina és la millor posició? Hem dit que no existeix un punt màgic sobre el que situar-nos, però sí que podem afirmar que la situació bona és la que percep l’espai entre els jugadors, en posició de semi flexió, sostenint-se amb la punta dels peus.

3.1.3. Buscar espais Anomenarem buscar espais a buscar posicions que ens permetin aconseguir veure què passa entre els jugadors (que cada dia són més alts i més grossos), i saber si hi ha hagut contacte entre ells, o no, i qui ha sigut el responsable del mateix. Juntament amb al coneixement del joc, l’anticipació a les accions del joc, observant des de l’inici els contactes es critica a l’hora d’arbitrar. Tens una millor probabilitat d’encertar si estàs a la posició correcta en anticipar-te al joc. Això no significa anticipar-se a la xiulada d’una falta, greu error, significa saber el que pot succeir (finalitzar l’acció etc.) i estar preparat. L’única forma d’anticipar és tornar-nos “estudiosos del joc”.

Àrbitre de cap Àrbitre de cua



39

En aquest sentit podem fixar-nos en els àrbitres de boxa (un esport en el qual més important és el contacte): ells estan en constant moviment, i la seva posició ve determinada per buscar l’espai que hi ha entre els boxejadors. Combinar buscar l’espai amb el boxing-in (perquè hem de desenvolupar la nostra feina en col·laboració amb el nostre company) és la primera clau per realitzar un bon arbitratge.

3.1.3.1. Penetrar

Penetrar és l’acció que realitza l’àrbitre de cua sempre que hi hagi un tir a cistella, una passada interior, o una penetració a cistella. En aquestes tres situacions l’àrbitre de cua ha d’avançar la seva posició (si està ben situat només seran uns passos) fins a situar-se en un punt una mica més amunt o més avall de la prolongació imaginària de la línia de tirs lliures.

Aquest moviment, com qualsevol altre, no es fa perquè sí. Depèn d’alguna cosa i, en aquest cas, busca poder veure els espais i les accions que realitzen els jugadors que van al rebot. Per això no és important el punt exacte on es situa l’àrbitre, si no el que aconsegueix essent en aquella posició que, estudiada prèviament, es sap que és la millor per tal d’obtenir la finalitat prevista.

3.1.3.2. Trencar. L’àrbitre de cap trenca quan hi ha una passada al pivot baix a zona 5-6 i fa acció de jugar cap a cistella (no jugar la pilota dintre - fora), i quan hi ha una penetració per la línia de fons de zona 6. Així estem en la situació idònia per veure els espais d’aquesta situació i propers per tal de decidir si s’ha de sancionar alguna cosa.

si no

Penetrar sempre en: Llançament a cistella Penetració cap a cistella Passada interior



40

L’àrbitre de cua, seguint el trencament del cap, trenca per tal d’adoptar una bona posició (normalment, centrant-se, una mica més endarrerit) cosa que li permet controlar el joc a la zona 5, que escapa al company, qui està pendent d’allò que ocorre a la part baixa de la confluència de les zones 5-6.

3.2. Principis específics de la ubicació.

Existeixen una sèrie de principis específics de la ubicació que fan referència a la divisió del camp en zones i quines són les responsabilitats de cada àrbitre segons s’hi trobi o no la pilota a cadascuna d’elles.

3.2.1. Arbitratge individual.

Malgrat ser reconegut per tots la superioritat de l’arbitratge doble per sobre de l’individual, en la majoria dels partits de categoria escolar s’utilitza aquest darrer, a causa sobretot de la carència d’àrbitres que permeten utilitzar l’arbitratge doble. Això suposa una dificultat afegida a la ja intrínseca de l’arbitratge: també els àrbitres que arbitren en categories escolars són aprenents, i per tant acusen la manca de la tan important experiència. En la majoria dels encontres això no suposa cap problema, encara que un petit percentatge (aquells que puguin ser decisius per a la classificació o el campionat, per un excessiu nivell de contactes), sí resulta una dificultat afegida. Per si això no fos suficient, a més, no existeix cap mecànica d’arbitratge individual estudiada com a tal. Aquí recollirem alguns principis fonamentals que puguin regir aquesta mecànica d’arbitratge individual i de la simple lògica.



41

1. Una vegada es realitza un salt inicial, l’àrbitre adoptarà una posició en qualsevol de les quatre cantonades del camp on s’està jugant. Podrà moure’s, però solament per desplaçar-se fins a les cantonades. El sentit d’aquesta situació és col·locar-se on no destorbi als jugadors. Preferentment es col·locaran al costat esquerre de l’atac, com si fos l’àrbitre de cua de l’arbitratge doble.

2. L’àrbitre té l’obligació de lliurar o controlar la

posada en lloc de la pilota per jugadors que han de posar-la en joc des de la banda o la línia de fons. Una vegada fet haurà de buscar una de les cantonades. La millor opció fer una passada des de lluny per buscar els espais.

3. La seva posició ha d’ajustar-se a la zona on es troba la pilota. Ha d’arbitrar des de les

cantonades corresponents al costat fort (costat on es troba la pilota), no intentar controlar el joc sobre la pilota des del costat dèbil (costat allunyat de la pilota).

4. Després d’observar el joc uns segons des de la cantonada més propera al centre de la pista, buscar la posició de l’àrbitre de cap. Pensar que el joc quasi sempre va cap a la cistella.



42

5. En els tirs lliures el primer tir es donaria amb un àrbitre de cua i l’últim o únic tir lliure, amb un àrbitre de cap, amb l’objectiu de estar atent als contactes en el rebot després del llançament.

Amb aquestes senzilles regles pot assegurar-se que la majoria de situacions seran controlades per un àrbitre ja que seran vistes amb comoditat i una bona posició equival a una bona decisió.

3.2.2. Arbitratge doble 3.2.2.1. Zones

Hem d’insistir en l’adequada ubicació general, com eina d’ajuda per a que cada àrbitre pugui prendre les decisions adequades: boxing-in, de fora cap a dintre, buscant espais, etc., per tal de poder observar allò que és de la seva màxima responsabilitat en aquell moment.



43

3.2.2.2. Norma prepartit

20 minuts abans (Després de la salutació de l'ENT/AUX) els àrbitres es situen a mitja pista enfront de la taula d’anotadors. 10 minuts abans, l’àrbitre principal comprova la signatura de l’acta

6 minuts abans de l’inici del partit es realitza la presentació amb els àrbitres situats enfront de la taula. Quan restin 3 minuts l’àrbitre principal xiula 3. Quan restin 2 min. els àrbitres es desplacen a la taula d’auxiliars i l’àrbitre principal xiula quan resten 1:30 i convida als jugadors a finalitzar l’escalfament i tornar a l’àrea de les seves banquetes

3.2.2.3. Àrbitre de cua

L’àrbitre de cua té la màxima responsabilitat sobre el joc que es desenvolupa a les seves zones d’influència (1 a 3 i 6) quan la pilota es troba a les zones de responsabilitat del seu company.

Amb la finalitat de facilitar la tasca dels dos àrbitre, coordinar les seves accions i responsabilitats hem dividit el mig camp en 6 zones com indica el següent dibuix.

L’àrbitre de cua és el que es situa darrere del joc d’atac, generalment, no ha de passar mai de la línia imaginària que uneix les dues cistella, amb l’excepció de quan hi hagi un drap (2x1) a la cantonada de la zona 3 al mig del camp o qualsevol altre circumstància excepcional que aconselli posar-se al mig d’una possible sortida ràpida dels defensors.

VISITANT LOCAL



44

El moviment d’aquest àrbitre ha de ser en forma de “L”, entre les zones 6 i 2 i no en forma de corba buscant l’espai entre els jugadors.

Evidentment, totes les normes referents a que els peus mirin a cistella durant tots els desplaçaments han de realitzar-se sobre les puntes dels peus (swing) i de penetració en les situacions indicades, són plenament vigents.

Per això és convenient que l’àrbitre busqui els espais sempre per la part exterior, prop de la línia lateral de la zona 1 (veure posició (1) de l’àrbitre), de tal manera que tingui a tots els jugadors a la seva dreta. En el cas que hagi de posar atenció a una situació molt propera a aquella línia, no hi ha inconvenient perquè surti una mica de la pista (2). Si això no és possible, no és problema que controli aquesta situació des de l’interior (3), però, per poc que pugui, ha de permetre que els jugadors el sobrepassin i tornar a la posició inicial dintre – fora (1), controlant-ho tot des de l’exterior. En el cas de 2c1a la zona (3), pot agafar la posició des del camp del darrere.

Responsabilitat mínima

Responsabilitat máxima

Responsabilitat compartida

Zona de treball



45

Hem de tenir cura com àrbitres de cua no estar en línia amb el joc i poder perdre no solament els contactes sinó també les accions de llançament de 2 i 3 punts.

Bon treball de l’àrbitre de cua que busca els espais entre els jugadors

Treball dolent de l’àrbitre de cua que es troba en línia amb els jugadors

Bon treball de l’àrbitre de cua que busca els espais entre els jugadors

Treball dolent de l’àrbitre de cua que només observa la’esquena de la jugadora amb

pilota



46

Quan l’àrbitre de cap està tapat per jugadors, i l’àrbitre de cua està en una bona posició a prop de la jugada, i amb “l’espai visual” clarament cap a ell, pot intervenir.

Haurà de controlar els passos dintre de l’àrea, així com els rebots i els contactes per l’esquena.



47

A la transició de cua-cap, haurà avançar-se al joc i buscar sempre les “finestres espai".

3.2.2.4. Àrbitre de cap Com el seu nom indica, és el que està al cap de l’atac, en la posició més avançada, per davant de la línia de fons.

A més d’aquestes responsabilitats, té com a màxim de responsabilitat, la línia de banda de zona 3 i 4, i la línia de fons. Evidentment, quan la pilota està a les zones de responsabilitat de l’àrbitre de cua (1 a 3 i 6, excepte el pivot baix i la incorporació de la línia de fondo), és el màxim responsable de tots els contactes que es produeixen lluny de la pilota i que si que són la seva zona de responsabilitat (zones 4, 5 i la seva parcel·la de la zona 6). L’àrbitre de cap ha de buscar la profunditat necessària per poder observar la totalitat de la jugada.

Responsabilitat mínima

Responsabilitat máxima

Responsabilitat compartida

Zona de treball



48

Els moviments de l’àrbitre de cap han de fer-se en línia recta, amb els peus mirant cap a la cistella, seleccionant els desplaçaments en funció de la pilota i dels espais que ha de controlar per veure si existeix algun contacte. No ha d’anar corrent de cantó a cantó ni ha d’entrar dins del camp. Es recomana que es mogui un metre o metre i mig per fora de la línia de fondo per tal d’obtenir així una millor perspectiva de tot el que passi entre els jugadors, augmentant l’angle vertical de visió. Normalment no ha de passar la línia límit de la dreta de l’àrea restringida i la línia de tres punts. Heu d’anticipar-vos al contraatac, quan aneu de cua a cap manteniu a tots els jugadors dintre del vostre camp de visió. Correu amb el cap girat. Durant la transició defensa – atac, l’àrbitre de cap pujarà al “TROTE COCHINERO” tres o quatre metres per darrera del jugador amb pilota, podent reduir aquesta distància per tal d’observar l’espai que hi ha entre aquest i el seu defensor en cas d’existir i estar-lo pressionant.

3.2.2.5. Rotacions

Pel que fa referència a les posicions dels àrbitres de cap i de cua s’ha de tenir en compta allò que diu el llibre de mecànica en pel que fa al procediment a seguir després d’assenyalar una falta. El sistema és ben senzill: si l’àrbitre de cua assenyala la falta, mai canvia de posició (és a dir si l’assenyala en defensa continuarà de cua, si ho fa en atac passarà a ser el nou àrbitre de cap); si la falta és assenyala l’àrbitre de cap, ambdós intercanviaran les posicions sempre que aquesta sigui assenyalada a un defensor, si per contra és en atac, no intercanviaran les posicions a la pista.

Posició incorrecta Posició correcta



49

És important que ambdós àrbitres parlin durant el preparat del procediment a seguir quan una falta és assenyalada per ambdós a la vegada, no només per no incórrer en incongruències (un assenyala atac i l’altre defensa), sinó també per saber quin dels dos ha d’anar a senyalitzar la falta a la taula. Si bé, el llibre de mecànica ens parla de que l’àrbitre més proper és el responsable de la senyalització de la falta, és convenient quedar d’acord en aquest aspecte, ja que el concepte “proper” pot ser molt difús. És comú que sigui l’àrbitre de cap aquell que surti a senyalitzar la falta a la taula.



50

3.2.2.6. Tirs lliures

Tots els tirs lliures seran administrats per l’àrbitre de cap. Aquest entrarà dintre de la zona, donarà un o dos bots i indicarà el número de tirs lliures que queden amb el braç paral·lel a terra, i passarà picada la pilota al llançador. Immediatament ocuparà una posició fora de l’àrea restringida, en la prolongació de la línia, de la seva esquerra, de l’àrea restringida, tenint present que ha veu de cara i el possible rebot en cas de que el llançament no sigui reeixit.

L’àrbitre de cua es situarà aproximadament a la intersecció de la línia imaginària de tirs lliures i la línia de 6’25, pel seu costat esquerra del terreny de joc, i tenint en compta que ha de controlar al llançador, els jugadors del passadís que veu de cara, la resta de jugadors que són fora del passadís i els jugadors que volen entrar per l’exterior, evitant que estiguin col·locats per sota de la prolongació de la línia de tirs lliures o dintre de la línia de 6’25, així és com col·labora amb el seu company en la possible situació de rebot. Farà els senyals oficials indicant el número de tirs lliures que resten per llançar, intentant mantenir una postura que tot i ser ferma no ha de ser tensa, com sempre intentarem cercar la naturalitat sense caure en la deixadesa. També indicarà a la taula la validesa o no de la cistella. És important que ambdós àrbitres recordin les seves responsabilitats a l’hora d’agafar les seves posicions durant l’administració dels tirs lliures, és a dir si donant una passa enrere veig millor els jugadors que he de controlar, dóna-la.



51

3.2.2.7. Salt entre dos A) Situació dels jugadors: Els saltadors estaran col·locats dintre del semicercle de la seva pista de defensa, amb un peu a prop del centre de la línia que els separa. Això és important per tal d’evitar que els jugadors agafin carrera o canviïn el peu sobre el que salten, perquè d’aquesta manera saltarien endavant, caient sobre l'adversari i originant així situacions problemàtiques només de començar. La resta de jugadors estaran col·locats per fora del cercle on es disputa el salt entre dos, sense trepitjar la línia d’aquest cercle. B) Situació i activitat dels àrbitres: L’àrbitre lliure (és a dir, el que no llança la pilota), tindrà el palmell obert, amb el senyal

de temps parat, col·locant-se davant de la taula, aproximadament a un metre d’un dels costats de la línia central (apostarà cap on anirà la pilota) per tal de no impedir la visibilitat dels auxiliars de taula. Contacte amb els oficials de taula, obté la seva conformitat amb el senyal prèviament acordada i després dóna la conformitat al company perquè llenci el salt.

En el moment en el que un dels saltadors toqui la pilota legalment, dóna la posada en joc, amb un senyal clar (la d’engegar el rellotge del partit).

En aquest moment, correrà ràpidament en la direcció de la pilota per col·locar-se com a àrbitre de cap i obtenir la millor posició. Si hi ha d’haver canvi de posició, farem un intercanvi de mirada amb el company per decidir qui segueix el joc.

L’àrbitre lliure és el responsable de sancionar les possibles violacions que es cometin. També si el salt entre dos no és bo, fer-lo repetir. L’àrbitre actiu, (que és qui tira el salt), estarà situat sempre entre el costat oposat al de la taula i el cercle on es realitza el salt, de tal manera que entra al cercle de cara a la taula. Abans d’iniciar el procés de llançament tindrà la pilota a dalt, buscant amb un contacte visual amb el company, per saber si està tot a punt.



52

El xiulet el tindrà fora de la boca (un cop a la mandíbula inferior durant el salt pot ser origen d’una molesta lesió bucal). S’aproparà al cercle amb la intenció de llançar la pilota immediatament, sense endarrerir més el procés, però mentre s’hi apropa vigilarà la posició de jugadors i la rectificarà si és necessari (que serà l’única situació pel que endarrerirà el llançament de la pilota).

Un cop comença a caminar, mantindrà la pilota a dalt fins que s’entra al cercle, donarà un o dos bots

davant dels jugadors, mirant que tot estigui correcte i realitzarà el llançament a l’aire. Això és el més important de tot; llançar-la recta i prou alta (és millor massa alta que massa baixa), perquè si no és així, tot el que hem dit anteriorment no serveix per res. Durant el cop de dits dels saltadors i la lluita posterior per la pilota al voltant del cercle, es queda quiet (per evitar molestar i per tal de no xocar amb els jugadors) esperant que es clarifiqui la situació del joc. Un cop clarificada, moure’s per agafar la seva posició.

3.2.2.8. Situacions especials

Defenses pressionants Si més de dos jugadors defensius es queden presionant al camp d’atac, l’àrbitre que passarà a estar de cap s’ha de quedar a ajudar al company, col·locant-se darrera de l’últim jugador, fent boxing-in amb el company, perquè no quedi fora de la vista dels àrbitres cap jugador.



53

Sacades laterals

A) Àrbitre actiu (el que dóna la pilota al jugador).

L’àrbitre de cua lliurarà la pilota en tots els serveis de banda que es realitzin a zones 1, 3 i 6. L’àrbitre de cap ha de posar en joc la pilota en totes les sacades que es produeixin al lateral de la zona 4.

La pilota és millor lliurar-la mà a mà, a poca distància, però quan la situació es produeix a les zones 3, 4 i 6, és més convenient que l’àrbitre llanci la pilota al jugador amb una passada picada des d’una distància de 3 o 4 metres, per tal de poder retornar quant abans millor a la posició adequada. L’àrbitre buscarà la posició idònia per retornar quant abans millor al seu lloc habitual durant el joc. Així, l’àrbitre de cua donarà sempre la pilota al jugador situat entre ell i la línia de fons, i el de cap s’aproparà al jugador situat a la línia lateral i procedirà a lliurar o llançar la pilota segons sigui la seva distància respecte de la línia de fons.

La pilota, sempre, s’ha de donar al jugador un cop aquest estigui situat en el lloc des del que ha de realitzar el servei, perquè sinó el jugador pot avançar amb la pilota a les seves mans i nosaltres no sabem a partir de quin lloc hem de controlar que no avanci il·legalment. Un cop situat el jugador, donarem un o dos bots abans de lliurar la pilota (sempre que no comporti un retard en la posada en joc) i li donarem de la manera que convingui. És convenient tenir el xiulet a la boca abans de donar la pilota, per poder sancionar immediatament qualsevol circumstància que ho requereixi.

Un cop lliurada la pilota estendrem el braç per sobre del cap per engegar el rellotge del partit i, amb l’altre, farem públic el control dels 5 segons, situant el braç estès en un angle de 45º respecte el pla del terra i portant-lo de davant a darrera de manera que cada moviment representi el pas d’1 segon.

L’àrbitre actiu és l’únic que ha de fer el senyal d’engegar el rellotge i l’únic que ha de controlar les violacions del jugador que efectua la sacada.



54

B) L’àrbitre passiu (el que no lliura la pilota). La situació de l’àrbitre passiu vindrà donada pel boxing-in amb el company. Així, quan l’àrbitre de cua lliuri la pilota al costat lateral esquerra, l’àrbitre de cap es situarà de la mateixa manera que ho fa durant el joc, buscant l’encaixonament. Però, quan l’àrbitre de cua doni la pilota a la banda dreta, el de cap trencarà la seva posició traslladant-se a l’altre costat del taulell per buscar el boxing-in de manera inversa a com es fa normalment durant el joc. Tan bon punt es doni la pilota, ambdós àrbitres hauran de tornar progressivament a la seva posició normal. Hem de recordar que si la sacada es fa a la prolongació de la línia central, aquesta sempre s’ha de fer al costat oposat al de la taula d’auxiliars.

Sacades de fons

A) Àrbitre actiu.

Els serveis sobre la línia de fons els donarà sempre l’àrbitre de cap (exceptuant, lògicament, aquells casos en els que l’àrbitre de cap s’acabi de convertir en àrbitre de cua perquè hagi canviat el sentit de l’atac).



55

Aquest àrbitre es situarà, quan la sacada es realitzi en el fons de la zona 4 fins la zona el taulell, entre el jugador i l’anella. Quan el servei es faci a l’altre costat del taulell (cap al fons de la zona 6) podrà situar-se també entre el jugador i el taulell o bé tornar a la zona habitual d’encaix amb el company, segons cregui més convenient per la disposició dels jugadors. Hem de recordar que el jugador que treu no pot estar situat sota del taulell. Per tant, i degut a que el jugador pot donar una passa cap a qualsevol direcció, millor situar-lo a una distància d’un pas del mateix perquè, en cas d’utilitzar la passa, no quedi en una situació il·legal. B) Àrbitre passiu.

Quan sigui l’àrbitre de cap el que té la pilota, l’àrbitre de cua ha de situar-se en una posició al voltant de la prolongació de la línia de tirs lliures (zona 1-6) per veure els contactes que puguin produir-se a les zones baixes. Finalment, recordar també que durant els temps morts, els àrbitres es situaran els dos junts davant de la taula d’auxiliars. Si el joc s’ha de reprendrà a prop d’una banqueta on, en aquell moment, els jugadors estan rebent instruccions, s’allunyarà cap a la banda oposada, més o menys a l’alçada del seu company. Un cop acabat l’últim temps mort que podria demanar un entrenador a cada període, l’àrbitre més proper l’avisarà que tal circumstància ha succeït.



56

4. COL·LABORACIÓ Aquest apartat està dedicat a la col·laboració entre els àrbitres, no entre aquests i la taula d’auxiliars. Ens referim a les relacions ENTRE ÈSSERS HUMANS, pel que han d’aplicar-se els mateixos principis que apliquem a la nostra vida quotidiana.

4.1. Bases de la Col·laboració El primer dels principis que s’ha de tenir present és que la cooperació és la base de la confiança, i que sense aquesta hi ha més probabilitats que la nostra actuació (la de tots dos), sigui abans un fracàs que no un èxit.

Actuar com si arbitréssim sols i pensar que si ens salvem nosaltres ja n’hi ha prou, constitueix un greu error, entre altres coses, perquè difícilment el nostre arbitratge pot ser bo si no ajudem a que ho sigui el del company. Tot i que aquest capítol no analitzi la col·laboració entre àrbitres i oficials de taula no s’ha d’obviar que en el moment d’actuar hem de fer-ho com si tots fóssim un mateix equip (el tercer equip o equip “C”).

Col·laborar no vol dir “donar ànims” només exhibint els dits polze enlairats quant més rebombori hi ha, ni somriure quant més protesten hi ha. Moltes d’aquestes accions es fan com volen dir que les decisions errònies del company no van amb nosaltres.

Col·laborar és un procés molt més ampli, que analitzem a continuació, i que ens portarà a que els contundents vegin en nosaltres una unitat contra la que és difícil lluitar en benefici propi. La col·laboració segueix la definició enciclopèdica “Acció i efecte de col·laboració”. Si busquem

col·laborar, ens trobem que és; “Treballar amb altres persones a la realització d’un obra”. Ens estem introduint en aspectes de relacions humanes, que està descrit un altre capítol: “PSICOLOGIA DE L’ÀRBITRATGE”.



57

Hem de convèncer-nos que una bona col·laboració entre els dos àrbitres és essencial pel bon desenvolupament de la nostra feina. I si la confiança entre dues persones és difícil, encara ho és més obtenir-la entre tres persones, com és en el cas de l’arbitratge aprovat per la FIBA. En qualsevol cas, siguin dos o tres els àrbitres que dirigeixen un partit, totes les reflexions que fem a partir d’ara s’han d'atendre i treballar-les amb ganes, perquè tot el que fem en aquest sentit és beneficiós per l’èxit de la nostra actuació aquell dia. No importa que coneixem perfectament al nostre company per la quantitat de vegades que hem arbitrat junts. Cada partit és diferent i poden succeir coses que no ens han succeït anteriorment. També ens hem d’enriquir amb l’experiència que el nostre company pugui transmetre’ns d’altres actuacions que ha realitzat sense nosaltres.

4.2. Col·laboració abans del partit 4.2.1. La designació Per evitar imprevistos no hi ha res millor que preveure amb temps suficient tot el que fa referència al desplaçament que realitzarem. Un cop rebem la designació hem de consultar horaris de trens, bussos, estat de les carreteres, plans, guies, etc. És a dir que, quan abans millor, hem de saber amb la màxima exactitud possible on anem, com hi arribarem, a quina hora sortirem, evitar els imprevistos, etc. Hem de posar-nos en contacte amb el nostre company i ajudar-lo si té algun dubte sobre com realitzar el desplaçament.

4.2.2. Viatjar

Quan el partit es celebra en una localitat allunyada del nostre domicili, si és possible, és molt profitós viatjar junts. D’aquesta manera ens assegurem arribar junts a les instal·lacions i fomentarem un coneixement mutu que, tot i que no ho sembli, afavoreix molt a l’hora d’emprendre la nostra feina. S’ha de parlar del partit, de la temprada, del nostre arbitratge, d’experiències que ens poden haver succeït i que poden ser profitoses. Les anècdotes donen l’ambient idoni per realitzar la nostra feina. Però conèixer a la persona també. Parlar de la família, estudis, feina, afeccions fora del bàsquet, il·lusions, problemes, etc.

Tot això fa que ens coneixem més i que la nostra capacitat per captar si el nostre company està passant per un mal moment durant el partit sigui superior. Si no és possible viatjar junts, és positiu quedar a la localitat de celebració del partit molt abans de l’hora marcada per arribar a les instal·lacions, igual que si ambdós àrbitres som de la mateixa localitat on hem de dirigir el partit.



58

4.2.3. El vestidor. La xerrada prepartit. Tant si hem viatjar junts, com si hem quedat a la localitat, com si arribem a les instal·lacions per separat, hem d’arribar amb el temps necessari establert per el CA per d irigir-nos directament al vestidor i començar a canviar-nos. Hem de refusar passar molt de temps, sols o amb el company, conversant amb jugadors, entrenadors o directius. Un cop arribem a les instal·lacions, més o menys a l’hora marcada, ens dirigirem al vestidor on ens trobarem amb el nostre company. Això no vol dir que no podem intercanviar salutacions i fer petits comentaris. El que hem d’evitar és crear suspicàcies entre els components dels equips si passem més temps del que hauríem, xerrant amb l’adversari o donar la sensació d’amistat abans de començar el partit. Una de les primeres coses que hem de fer quan arribem al recinte esportiu és sol·licitar la presència del delegat de camp, que ens ajudarà en els petits problemes que podem tenir durant el partit. Un cop hem parlat amb ell podrem disposar-nos a iniciar tots els tràmits del partit. Un cop al vestidor hem de canviar-nos tranquil·lament. No ho sembla però les rutines que realitzem abans del partit afavoreixen la concentració de cara a aquest. Al revés, si arribem justos de temps i no podem realitzar aquestes rutines perquè hem de saltar ràpidament a la pista, ens deixem anar i sortim al partit poc concentrats.



59

El vestidor és el lloc idoni per dur a terme la xerrada prepartit. Aquesta xerrada és fonamental i hem de repassar-hi aquells punts que són més importants recordar i que poden ser conflictius en el transcurs del partit. Us heu d’ajudar a la realització d'aquesta tasca amb la pissarra prepartit. La xerrada prepartit es prepara per al partit. Qualsevol cosa que nosaltres creiem important podem comentar-la, però sobretot és imprescindible recordar els punts següents:

Els canvis recents que hi ha hagut en el reglament.

Les interpretacions que sobre les regles hagin fet els nostres responsables tècnics.

Les responsabilitats de cada àrbitre abans de l’inici del partit.

Els possibles conflictes al finalitzar un període: cistelles i faltes. Tipus de comunicació no verbal que utilitzarem per donar a conèixer al company la nostra opinió sobre la validesa o no d’una cistella al final del partit.

Refrescar les divisions del terreny de joc i les responsabilitats de cadascú en les situacions:

Zona 3-4.

Trencar de cap i de cua.

Defenses pressionants.

Joc lluny de la pilota.

Llançament de tres punts.

Comentar el procediment al sancionar una falta:

Contacte visual per no incórrer en decisions contradictòries amb el company.

Congelar.

Identificació de l’infractor.

Identificació del llançador de tirs lliures.

Responsabilitats durant els tirs lliures.

Situació i responsabilitats durant les sacades de banda.

Criteris per sancionar faltes tècniques i desqualificants.

Criteris d’actuació en el moment de produir-se una baralla amb invasió d’integrants de la banqueta.

Responsabilitats durant els temps morts.

Situacions especials:

Falta i violació quasi al mateix temps (contacte visual).

Bloqueig i càrrega quasi al mateix temps (contacte visual).

Interposicions.

Rivalitat especial entre els equips.

Transcendència del resultat.

Possibles reunions durant els temps morts:

Reforç positiu.

Control del partit (faltes sense pilota).

Estil de joc dels equips.

Jugadors líders i conflictius.

Comportament dels entrenadors.

Com canviar el ritme de l’arbitratge adaptant-lo a la intensitat del joc (contacte visual).

Tot això amb la finalitat d’obtenir la màxima:

“DOS O TRES ÀRBITRES I UN SOL EQUIP I MENTALITAT”



60

Normalment, donada la seva experiència, serà l’àrbitre principal qui porti la iniciativa durant aquesta xerrada, però l’àrbitre auxiliar ha d’intervenir per aclarir tots els conceptes. El to ha de ser relaxat però això no vol dir que s’hagi de prendre a broma, al contrari, ha de ser una xerrada conscient de tot el que s’està dient, no una broma ni un tràmit que s’ha de passar.

Un símil alliçonador és el del check-list que fan els pilots d’aviació amb els seus auxiliars abans d’iniciar un vol: cap punt

es passa per sobre conscients com són de la seva responsabilitat i del que implicaria passar per sobre algun dels punts a comprovar. Per tant, quan va avançant la temporada, no s’ha de tenir menys present aquesta xerrada, perquè el que no ha succeït en tot l’any pot succeir-nos en un sol partit i fracassar en la direcció d’aquest. Un cop hem realitzar la xerrada pre-partit (és pràctic tenir una pissarra magnètica, amb rotuladors, on hi hagi dibuixada una pista per poder representar les situacions), és el moment d’anar a la pista per començar a escalfar. Igual que fan els jugadors, l’àrbitre no té perquè amagar-se per escalfar. Així, a més, pot controlar l’escalfament dels jugadors i observar quins són els que fan passes d’arrancada, quin poden fer una esmaixada, quin és l’ambient del partit, etc. Escalfar ens motiva i ens posa a punt per tal de realitzar la nostra feina i cadascú de nosaltres ha de fer-ho atenent a les seves pròpies característiques: edat, forma física, prevenció o recuperació de lesions, etc. L’àrbitre principal ha d’anar a la taula per provar els rellotges, els senyals i identificar a les persones que seran inscrites a l’acta i a aquelles que s’asseuran a la banqueta, posant especial èmfasi en no permetre a ningú que no hagi d’estar a la banqueta que hi sigui. També és important que al rellotge oficial del partit si visualitzi el temps que falta, tant abans de començar com durant la mitja part. Hem de recordar que la pilota del partit ha d’escollir-la l’àrbitre, segons indica el reglament, i cap equip pot entrenar amb aquesta. És recomanable que ambdós àrbitres caminin sobre el terreny de joc per inspeccionar-lo, sobretot si hi ha altres línies diferents que ens puguin confondre.



61

4.3. Col·laboració durant el partit

4.3.1. Contacte visual De tenir o no un contacte visual adequat durant el partit pot dependre l’èxit o el fracàs de la nostra actuació, sobretot en situacions i decisions que poden ser conflictives. Existeixen múltiples exemples durant un partit: en una falta (un pot pitar atac i l’altre defensa), en una sacada de banda (cadascú indicant una direcció de la jugada), i en altres moltes decisions (un àrbitre pot pitar falta i l’altre passes d’arrencada). Si durant un partit és produeixen contradiccions de manera reiterada, els equips es queixaran constantment, perdent, probablement, el control del partit.

Per això és tan important tenir un contacte visual amb el company en situacions dubtoses, perquè la decisió sigui única i uniforme entre els dos àrbitres. En aquestes situacions els àrbitres han de disposar d’un codi de senyals que els permeti comunicar-se i expressar de manera no perceptible la resolució que cadascú prengui en cada circumstància. Per exemple, en el moment d’una cistella al final del partit, quedar-se amb les cames obertes pot voler dir que, l’opinió d’aquest àrbitre és que la cistella és vàlida (com els dos dits cap avall, que indiquen validesa), mentre que quedar quiets amb les cames tancades vol dir que, per ell, no és vàlida. Lògicament, tot això no pot improvisar-se, si no que ha de ser tractat a la xerrada pre-partit.

El contacte visual ha d’utilitzar-se, també, per fer-nos senyals de quan i com hem de canviar el ritme de l’arbitratge en funció de les necessitats del partit.

4.3.2. Els alts i baixos

A vegades, un dels àrbitres pot passar per una situació delicada on sigui necessari ajudar-lo. Després d’una decisió errònia comença a encadenar errades, que quan són per omissió (no sancionar quan hauria de fer-ho) obliga al company a prendre decisions per tal de no perdre el control del partit. Tot i la situació, prendre decisions sense tenir el company present, seria convenient fer-ho després de parlar amb ell, per exemple, en un temps mort. Quan ens adonem dels problemes que tenim, si som sincers i pensem en l’única qüestió

important: treure el partit endavant, hem de confessar al company el nostre mal moment.



62

Però quan agafem les regnes del partit hem de fer-ho de manera que ajudem al nostre company. Com? Si prenem les decisions no immediates si no que esperem un instant, li donem l’oportunitat de refer-se de la seva situació, de reaccionar positivament; al revés, si ens dediquem a pitar sols, sense donar-li l’oportunitat de prendre cap decisió per si sol, perpetuarem la situació (cosa que a nosaltres tampoc ens interessa).

4.3.3. Acaparar l’atenció Hem parlat de la tècnica del congelat. Aquesta tècnica consisteix en quedar, en principi, immòbils quan el company sanciona una falta o quan ha de ser el company qui ha d’anar a senyalitzar. La finalitat és controlar les reaccions de tots els jugadors, pel que una vegada congelats ens dirigirem cap al punt on hem d’estar en el moment de reprendre el joc però sense perdre als jugadors de vista. Hi ha vegades que aquesta reacció és anar a buscar l’àrbitre que acaba de sancionar la falta per protestar. És llavors quan hem d’interferir en aquesta reacció (si podem) i apropar-nos a calmar els ànims exaltats del jugador (o de l’entrenador). Per això és recomanable que quan es sanciona una 5ª falta, després de el senyalització, sigui l’àrbitre que no l’ha sancionat qui s’apropi a la taula per atendre la substitució, perquè és possible que el jugador que abandona el terreny de joc faci algun comentari en el moment de produir-se el canvi. Totes aquestes tècniques, i totes les situacions on veiem que ens és útil utilitzar-les l’únic que pretenen és que l’àrbitre que està menys carregat per la tensió i les protestes de jugadors i entrenadors acapari l’atenció per tal de descarregar la del company. També per això, quan un àrbitre ha pres vàries decisions compromeses que l’estan carregant de tensió, sobretot quan va a senyalitzar a la taula, és convenient que sigui el company qui vagi a senyalitzar tot i no haver pres la decisió.

A vegades és difícil saber, durant el partit, quan és convenient sancionar a un jugador o a un entrenador amb una falta tècnica, perquè l’efecte pot ser precisament al contrari del que volem. En aquestes situacions és bo tenir contacte durant el partit i que sigui l’àrbitre més experimentat qui marqui la pauta de comportament i en quines ocasions serà millor que la decisió final la prengui ell mateix, perquè així la decisió és, normalment, més acceptada per tots, provocant un conflicte menor.



63

4.3.4. Respectar els rols

A la pista, tots els àrbitres poden prendre les mateixes decisions, però n’hi ha algunes que estan reservades per a l’àrbitre principal. Cadascú ha de conèixer el seu paper, assumir-lo i actuar segons aquest. Així, donar validesa a una cistella coincidint amb el final d’un període, suspendre un partit, donar validesa a l’acta, redactar un informe i, inclòs, interpretar les regles quan alguna cosa no està clara, són competències exclusives de l’àrbitre principal. Davant d’això, l’àrbitre auxiliar ha d’actuar amb respecte.

Cadascú ha d’arbitrar al nivell que sap i no voler superar-lo. Quan un àrbitre vol assumir competències que no li pertoquen pot ocasionar fissures a l’equip, tant si aquest àrbitre és el principal com si és l’auxiliar. La no acceptació del rol de cadascú, voler demostrar una capacitat superior d’un sobre l’altre, ocasiona normalment les més grans errades i problemes que hi ha durant un partit. La darrera qüestió és recalcar aquells aspectes exposats en el capítol de Psicologia i que fan referència a reforçar al company i a no deixar-lo mai en evidència, cosa, aquesta última, que constitueix tot el contrari al que ha de ser la col·laboració arbitral.

4.4. Col·laboració després del partit

El partit no acaba amb l’última xiulada, acaba després de l’autoavaluació i la xerrada post-partit. Un cop s’ha acabat el partit ve el moment de les reflexions, tant de forma individual com col·lectiva. En primer lloc efectuarem l'autoavaluació, tots saben perfectament on no hem encertat, repassem visualment el partit. Comentar el partit, la línia d’arbitratge, els errors comesos, les situacions conflictives i les decisions transcendents és un deure que tenim pel company i per nosaltres mateixos. Per tant, igual que en el viatge

d’anada, és convenient realitzar junts (quan és possible) el viatge de tornada, parar-nos a prendre alguna cosa, més relaxats, i comentar el que ha succeït. Aquesta reflexió o xerrada post-partit ens prepara per un futur, que sempre és més important.



64

Actualment és fàcil poder obtenir filmacions en vídeo de les nostres actuacions. Inclòs es poden realitzar autoinformes amb un sistema informàtic que en proporciona el percentatge d’encerts de cada àrbitre, per zones, per equips, per infraccions, etc. Analitzar-les pot ser una excel·lent oportunitat per detectar errors que després no repetirem. Cap de nosaltres ha d’entendre aquest procés com una crítica sense més. S’ha d’escoltar al company i dir les coses amb delicadesa perquè aquest no es senti ofès. Però s’ha de parlar amb sinceritat, amb un únic objectiu: extreure conseqüències positives que ens ajudin en properes actuacions. També hem de tenir present la possible avaluació dels informadors o responsables tècnics superiors per tal de reconduir les nostres habilitats i els nostres criteris. Hem de tenir present que el que és important de veritat no és la nostra opinió sobre un criteri, si no que ho és el criteri que ens han indicat que s’ha d’aplicar. Això últim es UNIFICAR. Si hem de realitzar un informe pel Comitè de Competició és millor primer redactar un esborrador i consensuar el text que s’ha d’escriure definitivament al dors de l’acta. Tot i que el principal no sigui qui ha observat els incidents, ha de ser qui porta el pes de la redacció de l‘informe, perquè n’és el màxim responsable. No oblidem que els nostres deures com a àrbitres no acaben en el terreny de joc, sinó que hi ha una sèrie de feines administratives que s’han de completar per donar per acabada la nostra feina en aquell partit: lliurar les actes dels partits a la Federació Autonòmica, donar el resultat del partit telefònicament si no podem desplaçar-nos immediatament, etc.



65

5. TEST SOBRE TÈCNICA D’ARBITRATGE 5.1. Salt entre dos 5.1.1. Àrbitre principal

Vaig mirar al meu company abans de donar el salt?

Abans d'entrar al cercle, vaig caminar amb la pilota a dalt?

Llenço la pilota suficientment alta?

Vaig llençar la pilota en línia vertical?

El meu llançament va donar les mateixes oportunitats a ambdós saltadors?

5.1.2. Àrbitre auxiliar

Vaig mirar als oficials de taula abans que ho fes amb el meu company?

Vaig mantenir el contacte visual amb el meu company?

Vaig prevenir les violacions abans de que passessin?

Era la posició idònia per veure a tots els jugadors?

Vaig fer el senyal de temps de joc?

Vaig guanyar immediatament la meva posició com a àrbitre de cap?

Vaig xiular si el salt no fou executat de manera correcte?

5.2. Faltes

5.2.1. Àrbitre actiu

Vaig aixecar el meu braç verticalment, per sobre del cap per aturar el rellotge?

Tenia el puny tancat en el moment de xiular la falta?

Si em trobava lluny, vaig avançar-me dues passes cap el jugador?

Vaig assenyalar la cintura de l'infractor amb l'altra mà o vaig fer el contacte amb el jugador?

Vaig indicar al meu company la penalització?

Vaig anar ràpid a assenyalar la falta a la taula i em vaig apropar el suficient?

Vaig utilitzar correctament els senyals?

Vaig donar volum i "swing" als senyals?

Els senyals van ser les reglamentàries i visibles per a tothom?

Vaig retornar ràpidament a la meva posició?

Vaig canviar la meva posició amb la del company si és necessari?



66

5.2.2. Àrbitre passiu (el que no xiula la falta).

Coopero amb el meu company en el cas que per la seva decisió es produeix una situació conflictiva?

Vaig mirar al meu company per a la penalització?

Vaig controlar els jugadors mentre el meu company marcava la falta?

Vaig ajudar al meu company a identificar el jugador que havia de llençar els tirs lliures?

Em vaig moure ràpidament si és necessari cap a la meva posició quan el company va acabar de marcar la falta?

Parlo amb els jugadors mentre el meu company està marcant la falta?

5.3. Violacions

Vaig aixecar el braç verticalment per sobre del cap per a aturar el rellotge?

Tenia obert el palmell de la mà?

Vaig utilitzar els senyals adients?

Vaig indicar la direcció adequada?

Si estava col·locat com a àrbitre de cap, vaig sortir del fons per buscar un espai per assenyalar?

Vaig donar volum i "swing" a els senyals?

Vaig fer els senyals a l'alçada del pit?

5.4. Sacades de banda

Vaig donar un bot abans de donar la pilota al jugador?

Vaig mantenir el contacte visual amb el company?

Vaig fer el senyal de temps de joc amb el braç més proper a la taula?

Vaig fer el senyal de temps de joc, cap endavant o cap al costat?

Vaig donar o vaig tirar la pilota al jugador que havia d'efectuar el fora de banda?

Vaig arribar a la banda tard per donar la pilota al jugador?

5.5. Administració de tirs lliures

Vaig donar un o dos bots i vaig indicar els tirs lliures amb la mà cap a dalt en el centre de l'ampolla?

Vaig prevenir les violacions abans que passessin?

Vaig indicar el número correcte de tirs lliures?

Em vaig moure ràpidament després del primer o segon tir lliure (o el segon de tres)?

Una vegada tirat el tir lliure, em vaig moure un pas a la meva dreta com a àrbitre de cap?

Una vegada tirat el tir lliure, em vaig moure un pas a l'esquerra com a àrbitre de cua?



67

5.6. Posició àrbitre de cap

Vaig canviar ràpidament de posició de cua a la de cap sense perdre de vista els jugadors?

Em vaig SEPARAR de la línia de fons per a obtenir el millor angle de visió?

Vaig col·locar els peus mirant cap a la cistella?

Vaig córrer d'esquena per a col·locar-me sota de l'anella en la transició?

Vaig observar als jugadors del "cantó dèbil" quan la pilota no era en la meva àrea de responsabilitat?

Vaig mirar cap a dalt quan hi va haver llançament?

Em vaig moure contínuament en la línia de fons per a buscar espais entre els jugadors?

Em vaig moure ràpidament de la posició de cap a la de cua?

Vaig entrar en el terreny de joc per a veure millor la jugada?

5.7. Posició àrbitre de cua

Vaig treballar la zona 1 i 2 buscant espais?

Vaig seguir la pilota quan avançava pel costat dret de la pista?

Estava sempre en moviment mentre estava en posició de cua?

Vaig observar els jugadors del "costat dèbil" quan la pilota no era en la meva àrea de responsabilitat?

Vaig penetrar sempre que hi va haver un tir, passada interior, o un dribling interior?

Vaig penetrar seguint la línia de tir de tres punts?

Em vaig col·locar darrera de l'últim jugador a les transicions?

Vaig seguir a l'últim jugador al "trote cochinero"?

Vaig fer el "trencament" cap a la meva esquerra quan la pilota va anar cap a la zona 4?

5.8. Ús del xiulet

Sé modular la xiulada?

Escupo el xiulet de la boca després d'assenyalar la falta?

Parlo amb el xiulet a la boca?

La xiulada és forta, seca i nítida?

Porto un xiulet de color oficial.

Documents

d’arbitratge de l’FCBQ · ANNEX DE TECNICA D’ARBITRATGE DE L’FCBQ Manual del CABQ-EABQ 2013-14 7 Conclusió La tècnica d’arbitratge, com a sistema de treball... S’ha