D’ERAMPRUNYÀcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp...I Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà Gavà, 25 d’octubre de 2008 6 Castelldefels, on se’ns

1A TROBADA DE CENTRES

D’ESTUDIS I D’ESTUDIOSOS

D’ERAMPRUNYÀ

Dossier de comunicacions Pre-actes

Gavà, 25 d’octubre de 2008

http://centredestudis.entitats.gavaciutat.cat/archivos/23-348-document/Preactes-Trobada-Eramprunya.pdf

Ho Organitza:

Hi col•laboren:

I Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà Gavà, 25 d’octubre de 2008

1

Actuacions del GREHIC vers el patrimoni arquitectònic de Castelldefels

David Dalmases Pons, secretari del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels Un dels objectius de la nostra entitat, a més del de fomentar el coneixement de la

nostra història en tots els seus àmbits i períodes, es el de vetllar per la conservació del

patrimoni històric i artístic de la nostra ciutat. En aquest sentit, en els anys d’existència

del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels «El Torreó» (GREHIC), hem

intentat fer tot allò que ha estat al nostre abast per tal de fer un seguiment i, en alguns

casos, fins i tot exposar públicament alguna de les barbaritats que s’han portat a

terme, des del punt de vista del Patrimoni Arquitectònic, a Castelldefels.

• El primer d’aquests casos va ser l’enderrocament, amb nocturnitat i traïdoria, de la

masia anomenada Ca la Seca. Aquesta masia, que ja apareixia dibuixada al mapa

del nucli de Castelldefels de finals del segle XVIII, tenia el seu origen al segle XVI,

moment en que va ser reformada, o tal vegada reconstruïda, ja que unes filades de

pedres, col·locades en forma d’opus spicatum a la part oriental, feien pensar que Ca

la Seca tenia un origen més antic. La configuració externa de la casa semblava no

haver patit, malgrat la seva aparença, reformes importants i conservava la forma

rectangular de la planta, probablement original. Altra cosa era la seva estructura

interior, que en els darrers temps havia estat dividida en diversos habitatges de

reduïdes dimensions.1

Masia de ca la Seca

1 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les masies. Castelldefels, Ajuntament, 2002, p. 236-241.


2

Aquesta masia, tot i no estar inclosa en el Catàleg i Pla Especial de Protecció i

Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels (Catàleg...), i tal vegada

sense tenir un excessiu interès arquitectònic, sí disposava d’alguns elements

mereixedors de conservar-se, com es el cas de finestres d’estil renaixentista, amb

llindes planes coronades amb arcs decorats, molt característics del segle XVI.2 Quan

es va produir el seu enderrocament definitiu (abans se n’havia fet un de parcial)

s’estava a l’espera d’un estudi arqueològic que, malauradament, no va arribar a

produir-se mai. Amb la desaparició de Ca la Seca s’han esvaït, a més dels elements

arquitectònics, aspectes historicoartístics irrecuperables i únics.

En aquest cas el nostre grup va presentar, al Ple de l’Ajuntament, un escrit

denunciant aquesta malvestat i demanant que, en endavant, si calia portar a terme

l’enderrocament d’algun altre possible element arquitectònic d’interés, prèviament es

portés a terme, com a mínim, un estudi històric, documental i arqueològic de

l’esmentat element. La totalitat dels grups polítics representats a l’Ajuntament hi van

estar d’acord, però el temps s’ha encarregat de desmentir-los: sembla que tenen

més importància altres interessos que no pas els històrics o culturals.

• Així es va poder veure en un altre d’aquests casos quan, ara fa una mica més d’un

any i de manera totalment inesperada, es va produir un nou enderrocament, en

aquest cas el d’una de les últimes Botigues de pescadors: Ca la Rossa. Aquesta era

una edificació característica, dins del seu estil, d’un període històric de Castelldefels:

el segle XVIII. Certament la teulada i el sòl de la primera planta estaven ensorrats

però el seu estat de conservació era prou bo i mantenia la seva estructura

rectangular original.3 Novament es va fer un escrit al Ple de l’Ajuntament (a mes

d’altres a la premsa local i al nostre Butlletí) denunciant aquesta nova agressió al

patrimoni local.

El més greu es que, en aquest cas, l’edifici estava, en el seu origen, inclòs en el

Catàleg... (fitxa núm. 30), però sense saber ben bé com, va desaparèixer d’aquest

Catàleg… I encara més greu es el fet que aquest enderrocament es va fer sota

l’etiqueta municipal de “prolongació viària”, cosa que “in situ” ja es veu que no te

massa sentit. De fet, en el Catàleg... ja es deia que l’afectació viària era tan sols d’un

2 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les masies, p. 236-241.


3

petit tros d’una cantonada, però que era totalment salvable. Veurem realment què

passa amb l’espai que ocupava l’esmentada Botiga de Ca la Rossa. Actualment tan

sols queda una altra d’aquestes Botigues: Cal Pinxo, la qual intentarem que no tingui

el mateix destí. Molt ens temem, però, que aquestes Botigues molt aviat seran tan

sols un record. De fet han estat/son un exemple de cases construïdes al pla, molt

properes a la platja, que eren ocupades per pescadors, que compaginaven aquesta

dedicació amb l’activitat pagesa.

Masia de Ca la Rossa

• Un tercer cas és el de l’edifici conegut com S’Algaida, una construcció de l’any 1977

que, de manera casual, vàrem veure que s’hi feia una PROMOCIÓ IMMOBILIÀRIA.

Posats en contacte per escrit amb l’Ajuntament, advertint d’aquesta PROMOCIÓ,

se’ns va contestar que l’esmentat edifici no estava considerat com a Patrimoni

Arquitectònic ja que s’havia exclòs de l’esmentat Catàleg… Novament ens hem

trobat amb la pràctica dels fets consumats: la descatalogació de forma poc clara, tot i

que legal, d’un element protegit. Certament és palesa la intencionalitat d’aquesta

3 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les masies, p. 254-261.


4

supressió del Catàleg… ja que fou el mateix arquitecte que la va construir qui, en la

sol·licitud, recomanava la seva descatalogació.

Edifici S’Algaida

El que va denunciar el GREHIC no era tant el fet de si tenia, o no –cosa sempre molt

subjectiva– la qualitat tècnica, artística o paisatgística sinó per com es va portar a

terme l’esmentada descatalogació: passant de puntetes per tots els tràmits legals

necessaris per portar-la a terme, de manera que ningú, fora dels afectats, es va

assabentar dels fets.

• Un altre assumpte que també hem plantejat a l’Ajuntament ha estat la necessitat de

retirar les antenes i cables del perímetre del castell de Castelldefels, que fan que la

seva imatge (d’altra banda, emblemàtica del poble) s’assembli a la d’un brau ple de

“banderilles” poc abans de la seva mort. A mes, cal tenir en compte que la llei sobre

el Patrimoni Cultural Català prohibeix específicament la col·locació d’aquesta mena

d’objectes, ja sigui a les façanes o a les cobertes dels béns considerats com a

Patrimoni Cultural (que és el cas del castell de Castelldefels). Malauradament la

resposta de que no es poden treure les antenes per que son d’utilitat pública (policia,

ràdio, etc.) i que la seva substitució per altres elements més moderns i sofisticats es


5

molt car, no s’aguanta per enlloc, sobre tot tenint en compte els diners que s’estan

invertint en la rehabilitació del castell (d’altra banda totalment necessari si es vol

restaurar com cal).

Cal dir, però, que no tot han estat fets negatius (enderrocaments, descatalogacions,

etc.) sinó que també hi ha hagut aspectes positius, sobre tot pel que fa al

desenvolupament de la gestió del GREHIC:

• El primer cas seria el fet d’haver estat consultats per l’Ajuntament en el tema del

“torreó” situat al carrer Arcadi Balaguer i conegut com de Gabriel Folcher, del segle

XVI. Degut als forts vents ocorreguts ara fa uns mesos, alguns paraments de la part

alta corrien perill de caure i el plantejament inicial de l’Ajuntament era

“Torreó” Gabriel Folcher

el d’arrebossar tota la torre. Finalment, però, davant la nostra oposició, es va optar

per posar-hi una xarxa metàl·lica de subjecció per evitar la caiguda d’elements al

carrer, fins el moment en que es pogués actuar en el “torreó”.

• Un altre cas positiu seria el de la valoració que, de l’informe històric arqueològic

referent a l’edifici conegut com a Forn de la Calç, vàrem presentar a l’Ajuntament.

Aquest informe, fruit d’una reunió amb el Regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de


6

Castelldefels, on se’ns va demanar la nostra opinió al respecte, s’ha tingut

inicialment en compte i ha servit, en primera instància, per evitar el seu

enderrocament, i posteriorment per aturar el seu procés de degradació, netejant tot

l’interior i traient la brutícia acumulada al llarg dels anys. Posteriorment (fins que no

es prengui la decisió de quin ús se li pot donar) s’han tapiat les obertures que

donaven accés al seu interior, per tal d’evitar que es torni a convertir en un abocador.

Edifici industrial del Forn de la calç

Hem de pensar que es tracta d’una construcció industrial gairebé única a la

comarca, sobre tot pel que fa a la seva estructura i dimensions. Cal suposar que el

forn funcionava amb la pedrera de la Raconada on, de fet, just darrera del forn, hi ha

varies zones on s’hi ha explotat la calcària (just abans de l’entrada de la pedrera de

Ca n’Eimeric, on hi ha les excavacions de la Cova del Rinoceront, en les que també

hi col·laborem). Aquesta és una activitat que al massís del Garraf era molt important

i, de fet, en molts indrets es poden trobar forns de calç, tot i que, normalment, es

tracta d’estructures molt més petites (gairebé com una cabana de pastor) i,

lògicament, sense sostre. En general, cada cop que es feia funcionar un forn s’havia


7

de construir la volta de pedra calcària (que serien les pedres d’on s’obtindria la calç) i

a sobre s’hi col·locaven més pedres (la càrrega). A continuació es posava una capa

de fang, amb algunes obertures per poder regular el tiratge del forn. Primer es feia

poc foc, ja que si la volta s’escalfava massa ràpid podia despendre’s tot el sostre i,

amb ell, la càrrega. Un cop escalfada la volta, s’augmentava la potència del foc. A

uns 1000 º C, la pedra elimina el gas carbònic i llavors queda l’òxid de calç, més

coneguda com a calç viva. Un cop es tenia aquesta calç morta, per obtenir la calç i

fer-ne el morter es barrejava amb aigua. Precisament degut a la necessitat d’aigua,

normalment aquests forns es troben propers a cursos d’aigua i, de fet, aquest forn de

Castelldefels, es troba molt proper a la sorgència natural de la Raconada. A

diferència dels altres forns de calç, aquest de Castelldefels està totalment construït,

ja que la gran majoria que es veuen al Garraf estan excavats a terra i només tenen

unes filades a la part més alta. El forn està en bon estat de conservació i el que

s’hauria de plantejar seria la possibilitat de fer un estudi complet de l’estructura com

a punt de partida per a la seva conservació i ús. Primer un estudi documental de la

construcció i després un estudi arqueològic (descripció, materials emprats, quantitat

de tiratge del forn, àrea d’abastament...).

• Un altre tipus d’actuació que hem portat a terme, des del punt de vista de la

protecció del minso patrimoni existent a Castelldefels, fou el cas de la presentació

d’al·legacions a la Modificació Puntual del Pla Especial Urbanístic de Protecció i

Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels, referent a la creació d’un

entorn d’intervenció soterrat i l’admissió de l’ús comercial en una de les masies més

importants i antigues del municipi: Ca n’Orbat (s’hi volia fer un restaurant). Gràcies a

l’acció del GREHIC, conjuntament amb les protestes veïnals, aquesta modificació es

va retirar i per tant, sortosament, no es va portar a terme.


8

Revisió i actualització del catàleg de la ciutat

Vist tot aquest panorama i davant del fet que el Catàleg del Patrimoni de Castelldefels

no ha experimentat, durant els seus 25 anys de vida, cap mena de revisió ni

actualització –amb el que això comporta d’anquilosament, d’absència de seguiment del

que allí s’hi recomanava, etc. – des del GREHIC creiem que, de tot aquest procés se’n

desprenen unes necessitats urgents: la revisió i actualització d’aquest Catàleg... i la

creació d’una comissió de seguiment, on hi hauria d’haver representants de diferents

àmbits, des de tècnics municipals fins a membres d’entitats culturals de la ciutat,

passant per especialistes en la matèria, com arqueòlegs, arquitectes, historiadors, etc.

Estem convençuts que aquesta es una qüestió molt important de cara a la conservació

del, cada vegada més, minso patrimoni de Castelldefels. La manca d’accions respecte

de la restauració/rehabilitació dels diferents elements patrimonials de propietat pública

(tret del castell) ha portat aquests elements a un estat de progressiu deteriorament que

fa témer per la seva subsistència en un futur no massa llunyà.

A partir de totes aquestes premisses el GREHIC ha presentat, a l’Ajuntament de

Castelldefels, una PROPOSTA per tal que, de la manera més urgent possible, es

portin a terme les següents accions:

1. Revisió del text del Catàleg..., adequant-lo a la realitat actual.

2. Actualització d’aquest Catàleg... amb la incorporació de nous elements

patrimonials, ja sigui per la seva vessant històrica o arqueològica, o per la seva

qualitat arquitectònica, artística, tècnica o paisatgística.

3. Creació d’una Comissió de Seguiment d’aquest Catàleg... de manera que

pugui ser operativa i tingui cura, controli, vigili i/o supervisi cadascuna de les

actuacions que es portin a terme vers els elements inclosos en aquest

Catàleg... i a les recomanacions que allí s’hi reflecteixin.


9

Pel que fa a la incorporació de nous elements al Catàleg..., el GREHIC ha proposat, en

una llista totalment oberta a altres incorporacions, la inclusió, per diferents

motivacions, d’un seguit d’elements:

ELEMENTS ARQUEOLÒGICS

Excavació i restes arqueològiques de la Cova del Rinoceront, situats a la

pedrera de Ca n’Eimeric. Des de l’any 2006 ha passat a ser Bé Cultural

d'Interès Local dins el patrimoni de Castelldefels.

ELEMENTS HISTÒRICS

Pont de l’antiga Corredora Mestra Cal Pinxo (última Botiga de pescadors que queda d’empeus) situat a l’Av.

Constitució 296, interior. La Guixera. Cal Ganxo Forn de la Calç (edifici industrial únic a la comarca). Edifici de l’Estació del Ferrocarril.

ELEMENTS PAISATGÍSTICS

Passeig d’accés al castell, obra de J.A. Martínez Lapeña, E. Torres i M.

Usandizaga (guardonat amb el Premi Foment de les Arts Decoratives el 1993). ELEMENTS ARQUITECTÒNICS

Casa projectada per Robert Terrades, a la Ribera de Sant Pere núm. 10.

Casa projectada per Oscar Tusquets, al Passeig de la Creu núm. 13.

Casa projectada per Rivas Seva a la zona de sorra de la platja, a l’alçada del

carrer 9.

Casa projectada per Francesc Oliva, al carrer Sevilla núm. 65.

Casa projectada per Guillermo Munuera i Mata Vilalta, al carrer Ficus núm. 2.

Centre Frederic Mompou, de Josep Llinàs.

Nova escola Lluís Vives.

Església de Ntra. Sra. de Montserrat, de Joan Puig Pey i Jaume Pujol.

Església de Ntra. Sra. del Carme, de Jaume Miret i Mas


10

Si bé es cert que part del nostre bagatge patrimonial està format per arquitectura

moderna i que tal vegada, en algun dels casos que proposem, mancaria el judici

temporal (que fa que una obra sigui veritablement apreciada i/o acceptada) creiem que

catalogar aquests elements significa que hi ha quelcom més de transcendent i que és

una arquitectura que expressa el seu temps.

S’ha de tenir clar que catalogar no es sinònim d’immobilitzar, i en aquests casos

encara menys per que son elements vius i en ús. Si es cataloguen, ni que sigui amb un

mínim nivell de protecció, estarem plantejant que en el futur, qui tingui un projecte de

reforma sobre algun d’aquests elements, ha de tenir present no solament el tema

estructural sinó allò pel qual ha estat catalogat.

Finalment, seria important que, una vegada revisat i actualitzat aquest Catàleg..., fos

publicat o, si més no, es pogués consultar a la pàgina web de l’Ajuntament.

Des del GREHIC voldríem que aquesta presentació servís per posar de manifest la

nostra ferma intenció de continuar (dins les nostres possibilitats) amb la tasca de lluitar

en defensa del patrimoni històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic de Castelldefels.

GRUP DE RECERQUES HISTÒRIQUES DE CASTELLDEFELS “EL TORREÓ”


11

La Torre Modolell, els valors patrimonials d’un edifici del segle XIX

Jaume Lligadas Vendrell, Grup Tres Torres de Viladecans Arrencarem la història el desembre de 1785, moment en què Joan Baptista Arbolí ven

a Bernat Modolell, barceloní i comerciant de teixits, la casa-torre, actualment seu de

l’Ajuntament i que coneixem com a Can Modolell. En dóna fe el notari Magí Artigas en

un document que comença així: «En nom de Déu, amen. Joan Bta Arbolí y Nos, comerciant, ciutadà de Barcelona, Ma. Eulària Arbolí y Modoreda, cònjuges. Per quant jo dit Joan Bta.Arbolí, a ocasió de mos giros y infortúnios del temps y particularment per rahó de una quiebra de considerable importància de un corresponsal de París que he experimentat en lo curs de mos negocis y per la falta de circulació de caudals ab motiu de las últimas guerras, me hage estat precís péndrer vàrias quantitats a cambi y no sufragant ni sent suficient los lucros de mon comers als interesos que estaba patint y molt menos per cubrir las pèrduas sobrevingudas, no sols hage vist y trobat sumament atrassat, sinó també precesant en fer saber a mos acrehedors ma triste situació».

Can Modolell abans de 1892


12

A continuació fa una descripció dels deutes, que sumen un total de 31.084 lliures, 9

sous i 10 diners, i continua: «Per esta causa, per nosaltres y nostres respectives hereus o succesors venem al Sr. Bernat Modolell y Rabella botiguer de paños, ciutadà de Barcelona. Totas aquellas casas grans en què se troba una torre quadrada, un magatsem gran, oficina de fer ayguardent, y demés oficines y servituts y un hort gran compost de alguns trossos de terra ab se sínea y safaretx, tot a ditas casas contíguo, ab cinch portals obrints, ab tots sos drets y pertinèncias que jo J. Bta Arbolí tinch en lo lloch de Sant Joan de Viladecans y en lo carrer nomenat lo camí real de Barcelona que fan cantonada a la plasa y carrer que va de ella a la Yglésia».

Continua fent una descripció de totes les propietats, tant a Viladecans com a la Quadra

Burguesa, que passen a mans dels Modolell, per un preu de 39.710 lliures, 9 sous i 7

diners. Joan Bta Arbolí va haver de pagar el lluïsme, és a dir, els impostos feudals al

marquès de la Manresana, senyor de Viladecans, i al marquès de Puertonuevo, senyor

de la Quadra Burguesa.

Noranta anys després d’aquest fet, el 1848, neix Magdalena Modolell i Freixas,

besnéta de Bernat Modolell, qui hereda del seu pare Joaquim totes les propietats de

Viladecans, entre elles la casa-torre de la plaça, i que segons dades municipals de

l’any 1891, constava de 16 cases i 85 hectàrees. A l’edat de quaranta anys es casa

amb l’advocat barceloní Jaume Nogués i Taulet,

membre del consell de redacció del diari catòlic

conservador i de tradició carlina El Correo Catalán.

Home de lletres, amic i deixeble de Milà i

Fontanals i de Rubió i Ors, Jaume Nogués cultivà

també la música i la pintura. Va morir a Barcelona

a les 7 del matí del 13 de gener de 1906. El poeta

Josep Carner, sota el pseudònim de Oleguer Recó,

escriu al diari de la Lliga Regionalista La Veu de

Catalunya uns dies després de la seva mort: «En

Nogués pertenesqué a n’aquella fornada de jovent

que ab tant entusiasme, després de la darrera

revolució, omplí Barcelona del esplendor de les

seves banderes de fé y tradició. Perodista d’una

agilitat i una destresa singulars, polemista

infadigable, home de despatx, home d’acadèmia y Magdalena Modolell


13

home de món, en Nogués se conquerí un brillant prestigi a Barcelona. Sempre fou

entusiasta amant de la nostra literatura, fou premiat en Jochs Florals per les seves

exhuberants poesies romantiques, a la manera de Victor Hugo». El Correo Catalán, en

l’edició del vespre del mateix dia de la seva mort diu: «Con La muerte del señor

Nogués pierde la causa católica y tradicionalista un adalid esforzado, un partidario

entusiasta y convencido; las letras patrias, uno de sus más distinguidos cultivadores;

las Asociaciones religiosas y benéficas, un decidido y constante protector, los pobres

un verdadero padre». Més endavant continúa: «Como católico práctico y propagandis-

ta incansable, pertenecia a buen número de Asociaciones religiosas, habiendo sido

presidente de la Juventud Católica, uno de sus socios fundadores y actualmente el

más antíguo; formaba parte de la junta del Templo de la Sagrada Família, de la Obra

de San Justo y de algunas otras. Pero en donde de una manera especial resplandeció

su piedad y munificencia a favor del culto católico fue en Viladecans, pueblo en el que

solía pasar algunas temporadas, pues poseia allí extensas propiedades y era muy

apreciado por el vecindario.

La iglesia parroquial de la expresada población es testigo de la generosidad del finado

y de la de su distinguida esposa doña Magdalena Modolell, ya que no pocas de las

importantes mejoras que en dicho templo se observan son debidas a ellos».

Ens trobem, doncs, que la militància catòlica-tradicionalista i la caritat cristiana van ser

una constant en la vida del matrimoni Nogués Modolell.

El dia de Nadal de 1907, el cardenal Salvador Casañas, fa públics dos anuncis: El

primer consisteix en el projecte d’edificar una església dedicada a Sant Josep Oriol, i el

segon que Magdalena Modolell ha fet l’oferiment al bisbat d’un terreny de la seva pro-

pietat, de 3.800 metres quadrats i valorat en 420.000 pessetes, al carrer Villaroel i Di-

putació de Barcelona per a la construcció del temple. El maig de 1909 assisteix a Ro-

ma a la canonització del Sant, del que ella n’era molt devota, moment que va aprofitar

per fer donació al Sant Pare d’una quantitat en or per «el diner de Sant Pere», acció

que va ajudar a què el Papa Pius X li concedís la gran creu d’or Pro Ecclesia et Pon-

tífice. A la seva residència de Barcelona, al carrer de la Palma de Sant Just, encara

avui hi ha una capelleta que recorda la canonització del Sant, a on hi figura la inscrip-

ció: «En recort de la canonisació del gloriós S. Joseph Oriol XX de maig de MCMIX».


14

A Viladecans va ser fundadora del Patronat Obrer Catòlic, i a càrrec seu es van

instal·lar nous altars i restaurar diverses dependències de l’església de Sant Joan. En

unes cases de la seva propietat al carrer de l’Estrella, va encarregar la construcció

d’un col·legi religiós per a nenes, el que avui coneixem com a Col·legi de la Sagrada

Família, i en el seu testament va deixar la masia de les Parellades per a centre

educatiu catòlic de nens, el col·legi dels hermanos.

Fixeu-vos el que en diu, en un extens article, El Correo Catalán de 8 de gener de 1915

l’endemà de la seva mort: «Ilustre dama católica que era, su celo apostólico la llevó a

múltiples obras religiosas i sociales, a casi todas –puede decirse– de las innumerables

que germinan en esta tierra religiosamente feraz de Barcelona. Camarista de Nuestra

Señora de las Mercedes, Presidenta del Ropero de la Presentación, celadora de la

Obra de la Preservación de la Fe, congregante insigne de la Buena Muerte, de la Cari-

dad Cristiana, de la Pía Unión del Rosario, Vela Eucarística, Desagravios del Sagrado

Corazón de Jesus, Corte de Maria, Asociación del Niño Dios, Cofradia de San Roque,

etc etc ; generosísima protectora de la Academia de la Juventud Católica, de la Casa

de Misericordia, Asociación de Católicos, Centro Moral Instructivo de Gracia y muchísi-

mos otros, así como de Asilos y obras de beneficencia… ¿A dónde no llegaba su mu-

nificencia caritativa? ¿Qué escapaba a su prodigalidad inagotable y ejemplarísima?»

L’article continua fent la biografia de la seva vida, i més endavant diu: «El Pueblo de

Viladecans conservará imperecedero recuerdo de la inagotable caridad de la señora

Modolell, y por eso el vecindario en masa se ha asociado al duelo exteriorizado con

motivo de la muerte de aquella verdadera madre de los pobres y desvalidos.

Hacía unos ocho dias que se hallaba enferma a consecuencia de una pulmonía que le

ha conducido al sepulcro. Habiéndose agravado, el domingo le fue administrado el

Santo Viático, que fue llevado bajo palio por el Rvdo señor Cura-párroco don Andrés

Samaranch asistiendo al acto toda la población. Falleció ayer, a las ocho de la

mañana, en su casa-torre, siendo su muerte edificante, respondiendo con fervor a las

jaculatorias que formulaba dicho reverendo señor sacerdote, al hacerle la

recomendación del alma, y estrechando contra su pecho el crucifijo. El Rdo.

Samaranch celebró una misa de agonia.

Ha muerto con el dulcísimo nombre de Jesús en los labios».


15

Esquela publicada a El Correo Catalán

Magdalena Modolell, que a Viladecans era coneguda com a señora Madorell o també

«la madorella», va morir sense descendència, deixant totes les seves propietats de

Viladecans per a obres socials i activitats de l’església catòlica.

Per tal d’administrar el seu testament nomena cinc marmessors: El canonge peniten-

ciari de la Catedral de Barcelona, l’ecònom de la parròquia dels Sants Just i Pastor, el

rector de l’església de la Mare de Déu de la Mercè, el prepòsit de la congregació de

l’oratori de Sant Felip Neri i el confessor i amic personal mossèn Andreu Samaranch,

que actuarà per partida doble, una com a persona física i l’altra com a rector de

Viladecans. És a dir, que es podia donar el cas, com així va ser, que hi haguessin, en

lloc de cinc, sis marmessors, ja que va canviar el rector de Viladecans; així doncs,

Andreu Samaranch va seguir actuant per ell mateix i no pas en virtut de cap càrrec.

Les propietats de Magdelena Modolell, tot i generar problemes i controvèrsia, es van

anar venent, ara bé, el cas més problemàtic va ser precisament la seva casa-palau, la


16

Torre Modolell. El seu testament deia: «Quiero que la casa de Viladecans sita en la

calle de canals (actual Jaume Abril) y plaza nº2 esquina a la de San Juan (actual

Àngel Guimerà) o el producto que se obtenga en la venta de la misma, se dedique a

juicio de mis herederos de confianza a Centro Católico, centro de obras sociales o

institución de fin análogo. Doy por repetidas en cuanto a la ejecución de este legado

las observaciones y facultades del anterior; pero insisto particularmente en que el uso

de la finca o los beneficios del capital que con su venta se obtenga, se aplique con

preferencia al pueblo de Viladecans i que si es posible el centro u obra social tenga

finca própia en dicho pueblo». La Torre Modolell es va posar a la venda sense èxit, i

ubicar el centre catòlic en una casa tan gran es va considerar inviable. És per això que

Àngel Arañó, espòs de Mercè Pratmarsó, propietària de la Torre Roja, fa la proposta

de què l’Ajuntament ocupi l’edifici i a canvi l’herència Modolell rebria 15.000 pessetes,

que serien prestades per la mateixa Mercè Pratmarsó, i els edificis de les escoles,

situats darrera de l’esglèsia, per convertir-los en Centre Catòlic. La proposta va ser

ben rebuda per totes les parts, i fins hi tot va obtenir el suport del Bisbe de Barcelona

Doctor Reig.

Can Modolell després de 1892


17

El 31 de març de 1920 i davant del notari Josep Mercader i Vives, se signa l’escriptura

en la que els hereus de confiança de Magdalena Modolell «ceden al pueblo de San

Juan de Viladecans, representado por su alcalde, aquella finca urbana situada en la

plaza de la constitución y calles de las canals y de San Juan», comprometent-se

l’Ajuntament a destinar l’edifici «únicamente a Casa Consistorial, oficinas de la misma,

juzgado municipal, si el Ayuntamiento lo estima conveniente y Escuelas Nacionales» i

puntualitza «la enseñanza que en ellas se dará deberá ser la prevista por la Santa

Iglesia bajo la inmediata inspección del párroco en su parte moral y religiosa sin

vulnerar lo establecido en las disposiciones legales sobre enseñanza en España».

Malgrat això, mossèn Andreu Samaranch, que a Viladecans era conegut amb el sobre-

nom de «mossèn saltamarges» i que ja havia estat substituït el 1917 a la rectoria per

mossèn Carles Altés, es va oposar sempre a aquesta cessió, denunciant-la davant de

la justícia eclesiàstica i enfrontant-se fins hi tot amb el Bisbe i amb la resta de

marmessors. Samaranch, que d’aquesta lluita en va fer la causa de la seva vida,

considerava que contravenia la voluntat de la difunta de destinar la casa-palau a cen-

tre catòlic, entregant-la als seus enemics, l’Ajuntament, contraris a la causa catòlica.

Després de les demandes judicials interposades, i amb diverses sentències

eclesiàstiques favorables a mossèn Andreu Samaranch, el trenta de juny de 1927

l’Audiència de Barcelona declara nula l’escriptura de cessió i, en conseqüència, la

propietat de l’edifici de l’Ajuntament ha de tornar a mans de l’herència Modolell i no

serà fins l’any 1955 que es resoldrà la situació.

Fixeu-vos que fins ara hem donat noms com Àngel Arañó, Doctor Reig i Carles Altés,

als quals caldria afegir els marmessors canonge Doctor Auguet, l’ecònom de l’església

de Sant Just i Pastor Salvador Baroné i el prepòsit de la congregació de Sant Felip

Neri Pare Artigas, a qui l’Ajuntament va decidir, en agraïment, dedicar-los-hi un carrer.

Així doncs, tenim que Magdelena Modolell mor el 1915, cinc anys després, el 1920,

l’Ajuntament i les escoles s’instal·len a Can Modolell i el 1927 una sentencia anul·la

l’escriptura de cessió, havent de tornar la propietat a l’herència, però l’Ajuntament es

quedarà ocupant l’edifici en situació diguem que alegal.

Vint-i-vuit anys després, concretament el 6 de desembre de 1954, el jutjat de 1ª

instància de Barcelona ordena la cancel·lació de l’escriptura de cessió de la Torre


18

Modolell i al mateix temps dirigeix un ofici a l’Alcalde de Viladecans, perquè en el

termini d’un mes faci entrega de la finca a l’herència Modolell.

Aleshores, i per tal de donar una solució definitiva a tot aquest assumpte, el 31 de

desembre els marmessors proposen vendre Can Modolell a l’Ajuntament per una

quantitat simbòlica de 100.000 pessetes. Un informe de la comissió de Governació

amb data 14 de gener de 1955 en fa la següent valoració: «Pero aunque así no fuese,

la propuesta de venta por el precio de cien mil pessetas, pagaderas en cuatro

anualidades en que se ha convenido, es un extremo conciliatorio y favorable ya que

según el informe del arquitecto municipal que obra en el expediente, el valor actual de

la finca de referencia lo calcula en 2.414.584 pesetas. Si unimos pues a la cantidad

antes dicha de cien mil pesetas, las quince mil abonadas al formalizarse la escritura de

cesión, hoy anulada, y el valor de los edificios que a su vez cedió en aquella fecha el

Ayuntamiento al curato de Viladecans […] los que por su capacidad y construcción

rudimentaria y antigua y por tanto de muy escaso valor, suman una cantidad total

irrisoria en comparación con la del valor actual del edificio cuya venta se propone».

Serà doncs, l’11 de juny de 1955 i davant del notari Nicolas Verdaguer Cortés de Sant

Boi, quan es posarà fí a aquesta situació anòmala i l’Ajuntament es convertirà

definitivament en propietari de Can Modolell.

Ara fem una mica de marxa enrera i tornem cap a la segona mitat del segle XIX, que

és quan el desenvolupament industrial a Catalunya fa aparèixer una burgesia que

utilitza l’arquitectura modernista per expressar i reafirmar el seu estatus social. És per

tant a finals d’aquest segle i principis del XX quan la construcció de palaus

modernistes és una constant entre les classes benestants del nostre país.

Magdalena Modolell i Jaume Nogués, seguint aquesta tònica, decideixen el 1892

convertir la seva casa-torre de Viladecans en el palau modernista neogòtic que avui

coneixem, i per fer-ho contracten els serveis de l’arquitecte Josep Azemar i Pont.

Josep Azemar neix l’any 1862 a la ciutat de Figueres, obté el títol d’arquitecte el 1887,

s’estableix a Barcelona i els primers treballs els fa en la urbanització del parc de la

Ciutadella, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.

Pilar Soler i Gordils, en el seu llibre El modernisme diu el següent: «Azemar pertany a

la línia racionalista de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. És un d’aquells artistes


19

als quals, malgrat ser considerats de segona fila, la història ha fet justícia, fent que les

seves idees arribessin a tot el país i s’apliquessin a tota mena d’edificis i funcions. A

l’extrem de la rambla figuerenca, –continúa Pilar Soler– trobem la casa Cusí (1894-

1902), considerada un bé cultural. És una vertadera joia arquitectònica. La residència

consta d’un primer pis, una galeria i una torre que s’afegí l’any 1902. Azemar emprà en

aquest casal la pedra, el ferroforjat i les teules vidriades».

La casa Cusí de Figueres, que fa esment Pilar Soler, manté una gran semblança amb

l’edifici de la Torre Modolell, Azemar la bastí dos anys després i actualment està

protegida com a bé cultural d’interès local.

Nosaltres, els viladecanencs, tenim també la nostra joia, que és el Palau modernista

de Can Modolell.

Josep Azemar l’edificà en dues etapes. El 1892 va construir la residència a banda i

banda de la torre de guaita del segle XVI, també, però sense cap document que ho

confirmi, suposem que el jardí del palau és d’aquesta mateixa data. Més tard, el 1899,

hi afegí a ponent l’edifici actual de la cooperativa agrària. Azemar combinà, en les

façanes neogòtiques exteriors, l’estucat d’imitació de carreus amb la pedra vermella de

marès en els brancals i llindes de portes i finestres, utilitzà el ferro forjat en els reixats i

la ceràmica vidriada de color negre en les teules de la coberta. En el seu interior desta-

ca el pati central, a l’entorn del qual es distribueixen les estances, presidit per un admi-

rat llum de ferro forjat al damunt d’un pilar i situat al capdavall de l’escala monumental

que condueix a la planta noble, on Azemar utilitzà el modernisme per decorar els es-

pais amb vitralls, rajola hidràulica, arrimadors de ceràmica i enteixinats de fusta i guix.

Els viladecanencs més grans, recorden perfectament el gran llac d’aquell jardí

romàntic del Palau de Can Modolell i els seus camins sinuosos, el pontet, la glorieta, el

passeig elevat amb les arcades a sota, les grutes de rocalla, la frondosa i exòtica

vegetació, el passeig de til·lers i aigua, molta aigua per tot arreu. També eren part del

jardí, i per sort encara ho són, l’arbre monumental de flors liles que anomenem

xicranda, les palmeres, l’ocellera i també, tot i que força deteriorat, les escales d’accés

des de la planta noble amb la font romàntica del replà i els arcs de la façana amb els

balustres de porcellana, que malauradament ja només en queden dos.


20

Els edificis amb el pas del temps canvien, i amb això Can Modolell no n’és una

exepció. A més, 116 anys d’història donen per molt.

Can Modolell en l’actualitat

Les estances interiors, per exemple, s’han anat adaptant a través dels anys a les

necessitats d’ubicació de les diferents dependències municipals i, malauradament, han

estat molts els elements modernistes que han desaparegut o que s’han deteriorat.

Però el canvi que més crida l’atenció, és sense dubte el campanar; si ens fixem en les

fotografies antigues, en el seu origen la torre central era culminada per una petita

torreta d’accés. El 20 de juliol de 1936, dos dies després d’aquell fatídic 18 de juliol,

una gent provinent de fora de Viladecans van cremar l’església de Sant Joan, tal i com

havien fet unes hores abans amb la de Gavà. L’església va quedar força malmesa i les

autoritats locals van decidir enderrocar-la, aprofitant el rellotge i les campanes per

construir l’actual torre que avui coneixem. L’Isidre Dolz ens explica en el seu llibre, que

el disseny de la torre del campanar va anar a càrrec de l’arquitecte municipal Josep

Canaletas i els treballs van ser dirigits pel conegut paleta local Ramon Llopis. També

ens diu que a la campana més petita hi figura la inscripció «Viladecans 1772 Marqués

de la Manresana» i a la gran «Barcelona 1882».

La capelleta de la façana, situada en una cantonada a llevant de la torre de guaita,

també va ser víctima de la Guerra Civil. La Maria Miernau, de cal Coix, m’explicava


21

com ella, de joveneta, va veure des de casa seva com uns homes paraven amb un

camió a la plaça i, enfilant-se amb una escala, lligaven unes cordes a la capelleta,

estirant fins a fer-la caure; tot això passava a finals de juliol de 1936.

Una de les dependències que potser més desconeixem de Can Modolell son les cotxe-

res, que estaven situades precisament a cal Coix, al núm. 3 del carrer Jaume Abril. Hi

van existir fins fa pocs anys, que en el seu lloc es va construïr l’actual edifici de pisos.

Des del carrer, quan el barri era obert, a dins es podia veure uns porxos del mateix es-

til arquitectònic que la Torre Modolell, allò eren les cotxeres. La Maria també m’explica-

va que hi cabien tres carros i que a un costat hi havia un armari de fusta, que era a on

es guardaven els ornaments dels cavalls de «la madorella». Aquestes dependències

les va comprar la familia Miernau, després de 1915, a l’herència Modolell.

Jardí de Can Modolell. Font romàntica i escales

Els jardins són sempre l’expressió més dèbil del nostre patrimoni històric i cultural, i

precisament, de tot el conjunt de la casa palau, la part que més ha patit i que més s’ha

modificat, ha estat el fantàstic jardí d’estil romàntic que els Nogués Modolell varen

construir pel seu gaudi i el de les amistats que els visitaven. Va ser després del

període 36-39, i degut al gran deteriorament que havia patit, quan es va decidir


22

enderrocar les grutes, el llac, el pontet, etc. i el seu espai es va dedicar a diverses

activitats esportives i lúdiques. Més tard, a mitjans dels anys 50, es va remodelar i

rehabilitar com a jardí municipal.

En l’actualitat, l’administració municipal ha posat en marxa un projecte, que ens va ser

presentat al Grup Tres Torres mesos enrera, en el que es contempla l’ampliació amb

una nova construcció a la zona de cal Secretari, cal Marxant i cal Bernadet, on avui hi

ha l’aparcament, i també la rehabilitació integral de l’actual edifici, restaurant tots els

elements modernistes de les diferents estances de l’interior del Palau, paviments

hidràulics, arrimadors de ceràmica, enteixinats, etc., així com la neteja i recuperació de

la pedra de la façana.

Ara bé, la façana nord, és a dir, la que dóna al jardí, patiria un canvi radical d’imatge.

Segons el projecte, està previst que desapareguin les escales amb la font romàntica

del replà i la barana amb els arcs d’entrada a la terrassa de les antigues escoles,

aquest conjunt, però, seria reconstruït en un altre lloc del mateix jardí.

BIBLIOGRAFIA Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Viladecans, Ajuntament, 1989.

Isidre Dolz, Un resum de la història del segle XX a Viladecans. Viladecans, l’autor, 2002.

Xavier Calderé, El col·legi Sagrada Família d’Urgell 75 anys de presència a Viladecans.

Viladecans, Arxiu Històric, 2006.

David Galí, Anna Micaló. La Família Modolell. Els seus origens i la seva relació amb

Viladecans. Viladecans, Departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament, 1999 (inèdit).

Pilar Soler, El Modernisme. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 93, Girona, Diputació, 2001.

David Galí, Anna Micaló. Estudi Històric de la Casa de la Vila de Viladecans (Antiga Torre

Modolell) i del seu entorn urbà. Viladecans, Departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament,

1998 (inèdit).

Josep Capdevila, La Parròquia de Sant Josep Oriol, notes històriques. Barcelona, Parròquia de

Sant Josep Oriol, 2005.


23

Organització i digitalització de l’Arxiu Històric de la Parròquia de Sant Cristòfor de Begues

Victor Mata i Ventura, Centre d’Estudis Beguetans 1. Proposta El Centre d’Estudis de Beguetans, en endavant CEB, presenta el projecte d’organització i digitalització del fons documental històric de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues, en endavant AHPB, que està dipositat a la rectoria de Begues, ubicada al carrer de l’Església, s/n d’aquest municipi. El CEB és una entitat cultural sense ànim de lucre, amb seu social a l’hotel d’entitats Cal Pere Vell de Begues. Té per objectius promoure la recerca, investigació, protecció i difusió del patrimoni històric, arqueològic, natural i artístic del municipi de Begues. En el vessant documental, la Vocalia d’Arxius i Documentació del CEB promou i coordina actuacions de localització, salvaguarda, classificació i divulgació de fons d’arxiu i documentació relacionats amb el municipi i el seu entorn. En aquest context ha coordinat el lliurament per part de la Subdirecció General d’Arxius de la Generalitat, d’una còpia digitalitzada de l’Arxiu de la Baronia de l’Eramprunyà (família Girona);4 treballa en la formació d’un arxiu d’imatges històric del municipi; en la identificació de la documentació dels fons patrimonials privats del municipi; en la recerca de documents de Begues conservats en altres arxius; en la localització i preservació dels fons d’arxiu d’empreses i entitats del municipi, etc. És per això, que coneixem i apreciem el valor històric i cultural que té per els beguetans i els historiadors, l’arxiu parroquial de Begues que aplega documents des del segle XV fins l’actualitat. A través del contacte directe amb la documentació i les recerques fetes per historiadors i ciutadans en general, el CEB va comprovar les deficiències de la documentació en relació a la seva conservació, instal·lació i classificació, per la qual cosa, l’any 2005 va demanar un informe tècnic a una empresa especialitzada en el tractament d’arxius i documentació. L’objectiu era conèixer la situació en que es trobava l’arxiu parroquial i les estratègies de solució més adients per a la salvaguarda, classificació i difusió dels documents i la informació que conté. El projecte vinculat a l’AHPB, esdevé una nova aportació que enriqueix encara més el conjunt de fonts historiogràfiques que el municipi de Begues és capaç d’oferir als estudiosos i en especial els interessats en la història local i comarcal. Esdevé una eina de suport imprescindible per a la dinamització cultural dels beguetans, però també pels ciutadans dels municipis de la rodalia, entre ells els de l’antiga baronia d’Eramprunyà (Castelldefels, Viladecans, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Begues). El fet de disposar d’altres fons documentals d’entitats properes potencia la seva vàlua: fons digitalitzat de part de l’arxiu de la baronia d’Eramprunyà (segles XIII-XX), fons generat per l’organització municipal de Begues (segles XVII-XX), els arxius patrimonials d’algunes famílies beguetanes: Campamar, Petit de la Clota, Petit de les Planes i alguns pergamins de la família Grau del Coll. Les potencialitats que presenten altres fons patrimonials encara no tractats arxivísticament, famílies Sadurní, Térmens, Romagosa... que conserven documents des de l’edat mitjana, fan de Begues un dels municipis del Baix Llobregat que pot oferir més fonts documentals històrics per a l’estudi. Per tal de desenvolupar la primera fase del projecte, el CEB va presentar un informe tècnic per accedir al programa de subvencions que cada any convoca la Subdirecció General d’Arxius de

4 Víctor Mata i Ventura. L’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà : Els documents de Begues. Centre d’Estudis Beguetans, Begues, 2006.


24

la Generalitat de Catalunya. Una vegada aconseguit l’ajut es van cercar altres entitats de Begues per finançar la resta del projecte. El dia 20 de desembre de 2007 se signava un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Begues, la Parròquia de Sant Cristòfor de Begues, la Fundació Teodor Bosch i el mateix CEB.5 Els treballs arxivístics i els que es desprenen de la programació de la Bdd que suporta el catàleg, començaren quinze dies més tard de la mà de Dos Punts Documentació i Cultura, s.l., empresa especialitzada en organització d’arxius i gestió documental. La primera fase finalitzà el mes de juny de 2008. L’actuació arxivística ha comportat l’organització, conservació i difusió dels continguts de l’AHPB, d’acord amb les normes internacionals de classificació de documents NODAC, i els principis de salvaguarda i protecció del patrimoni documental català. Durant l’estiu del mateix any, es començà a treballar en la segona fase del projecte, finançada integrament per l’Ajuntament de Begues, que ha comportat la digitalització de tota la documentació de l’AHPB. 2. Fases d’execució del projecte Fase 1. Implementació d’un sistema de classificació i descripció per a l’AHPB: Comporta l’estudi del fons, el disseny d’un sistema de gestió documental, la definició dels instruments de descripció, la inventariació, catalogació, indexació i arxivament de la documentació, i la instal·lació dels documents en material d’arxiu de conservació. Tots auqests processos del projecte, es vehiculen a través de l’anàlisi, disseny i programació d’una base de dades per a la descripció informatitzada de la documentació a nivell de catàleg. La Fase 1 s’ha executat entre la tardor de 2007 i la primavera de 2008. Fase 2. Digitalització del fons documental: La digitalització dels documents s’efectua d’acord amb les tasques desenvolupades en la Fase 1 i els criteris tècnics pactats. Inclou la programació d’una aplicació informàtica que permet visualitzar les fitxes descriptives dels documents de manera simultània amb les imatges. S’ha realitzat durant l’estiu i tardor de 2008. Fase 3. Publicació del catàleg dels fons documentals de l’AHPB: Edició bibliogràfica de la descripció del fons i catàleg de documents segons les normes NODAC. La publicació haurà d’incloure una introducció de la història de la parròquia de Begues i una anàlisi documental del fons d’arxiu. Aquesta dependrà del finançament que s’obtingui. Fase 4. Control ambiental i restauració de la documentació: Compren la desinfecció i desinsectació de tota la documentació. Mentre no es disposi d’un local amb les condicions ambientals correctes no es podra portar a terme l’actuació. Els documents en mal estat hauran de restaurar-se seguint els criteris tècnics específics. Actuació no programada. 3. Descripció i quantificació de l’AHPB El tractament de l’AHPB ha suposat la identificació de diferents fons d’arxiu: el generat per la mateixa parròquia de Sant Cristòfor de Begues, el fons produït per l’organització municipal de Begues, i els fons patrimonials de les famílies Petit de la Clota, Campamar i Petit de les Planes. D’acord amb el principi de procedència, es delimita exactament la documentació que pertany a cadascun dels fons identificats. Es dóna el cas que l’AHPB conté documentació ingressada a partir de donacions, llegats, dipòsits… de particulars i d’entitats com el fons municipal de Be-gues. En aquests casos, sempre que la quantitat i qualitat de la documentació ha estat aprecia-ble, s’han aplicat quadres de classificació per a documentació familiar o patrimonial, i municipal. El quadre d’organització dels fons documentals de la parròquia de Begues és el següent: 5 Vegeu conveni de finançament del projecte signat entre la Parròquia de Begues, Ajuntament de Begues, Fundació Teodor Bosch i CEB. Les aportacions de la Subdirecció General d’Arxius i de Dos Punts Documentació i Cultura, s.l. són independents a aquest conveni.


25

1. A Fons Parròquia de Sant Cristòfor de Begues 2. B Fons Municipal de Begues 3. Fons patrimonial Petit de la Clota

3.1. C Subfons Petit de la Clota 3.2. D Subfons Campamar 3.3. E Subfons Petit de les Planes

El fons d’arxiu parroquial que es custodiava originariàment en un armari situat en el despatx de la rectoria, ocupava aproximadament 5 metres lineals de prestatgeria. La nova instal·lació, fruit de l’actuació arxivística, inclou nou material d’arxiu de conservació amb reserva alcalina (arxi-vadors, carpetes i cobertes) i una disposició folgada, d’acord amb els principis de conservació.

Aspecte de l’AHPB abans del tractament arxivístic (esquerra) i aspecte actual ( dreta). La major part de la documentació de l’AHPB, l’han generat els rectors de la parròquia de Be-gues, des de mitjans del segle XVI, car a partir de les normes emanades del Concili de Trento (1545-1563) es constitueix l’obligatorietat d’enregistar, desar i custodiar els llibres sagramentals (baptismes, confirmacions, matrimonis, òbits i compliment pasqual), així com els documents que permeten gestionar el govern, l’economia i el patrimoni de les rectories (consueta, docu-ments comptables, fiscals, crediticis, explotació de drets patrimonials, etc.). El document més antic de l’AHPB, és un pergamí datat el segle XV trasllat d’un altre document del segle XIV no relacionat directament amb Begues.6 Es conserven 5 documents del segle XV, però és a partir del XVI que comença haver-hi documentació seriada. El fons parroquial de l’AHPB conté mol-tes de les sèries documentals que teòricament pot produir un fons documental d’aquest tipus, cosa que l’habilita com un dels més complets i representatius tipològicament parlant de Cata-lunya. Els treballs sobre arxius parroquials fets al llarg del territori català així ho testimonien.7 L’AHPB està compost per 3.651 unitats de catalogació i ocupa 8,8 metres lineals: llibres, enquadernacions diverses, plecs, expedients, documents solts en pergamí i paper. Comptant els 969 documents identificats i descrits sumàriament en el buidatge dels llibres i plecs la suma puja a 4.620 documents:

6 Josep Maria Martí Bonet, arxiver del bisbat de Barcelona identifica un pergamí del segle XIII que nosaltres no hem localitzat. Vegeu Josep Maria Martí i Bonet, Pere Joan Figuerola, Isabel Joven, Francesc Muñoz i Jacint Sastre, Els arxius històrics parroquials del Baix Llobregat, en XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Amics del Prat, El Prat, Octubre 1980. 7 Per exemple: Joan Busquets Dalmau i Joaquim Nadal Farreras, Les possibilitats de la demografía històrica a les comarques gironines: Inventari dels arxius parroquials de la diòcesi, Girona, Diputació Provincial de Girona, Monografies 4, 1975. Arxiu Diocesà de Barcelona, Els arxius parroquials històrics del Baix Llobregat, Barcelona, 1980. Antoni Mayans Pluja, Els arxius parroquials, municipals i notarials de la Garrotxa: una aproximació, Generalitat de Catalunya, Servei d’Arxius, Barcelona, 1987. Salvador Ramon i Josep Massagués, Inventari dels llibres sacramentals de l’arxiu històric arxi-diocesà de Tarragona, Col·lecció Catàlegs-inventaris d’arxius eclesiàstics de Catalunya, núm. 6, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990. Carles Simó Noguera i Àngels Torrents Rosés, Inventaris d’arxius parroquials de la diòcesi de Tortosa i de l’Alta Ribagorça, Col·lecció Arxius i documents: Eines de recerca 1, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2006.


26

• Fons de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues (segles XV-XX): 3.013 unitats de catalogació i 813 documents continguts en 5 llibres de capítols matrimonials i 3 llibres de testaments. Ocupa 7,8 metres lineals.

• Fons de l’organització municipal de Begues (segles XVII-XX): 373 unitats de catalogació i 70 documents descrits en la sèrie rebuts. Ocupa 0,6 metres lineals.

• Fons patrimonials (segles XVI-XIX): Petit de la Clota, Campamar i Petit de les Planes: 265 unitats de catalogació, 86 documents descrits en diverses sèries. Ocupa 0,4 metres lineals.

4. Contingut dels fons documentals de l’AHPB 4.1. Fons d’arxiu de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues La importància de l’arxiu que tradicionalment s’ha custodiat en la rectoria de Begues, ve donada per les dades que recull sobre l’administració de la mateixa rectoria. Ja que és un òrgan que forma part de l’organització eclesiàstica sota el govern del bisbat de Barcelona, i exerceix les funcions, competències i activitats que li són pròpies. És també l’instrument provatori de les activitats de molts beguetans, del seu patrimoni i dels actes jurídics que el conformen. Les parròquies de petits nuclis rurals, com ha estat Begues tradicionalment, han actuat com a ens aglutinador de les poblacions on estan establertes. Eren considerades entitats de referència i de poder pels parroquians, igual o més que les organitzacions municipals. Al seu caràcter religiós i eclesiàstic s’hi afegia el notarial d’arrel civil, car secularment els rectors eren també notaris públics del terme parroquial. Com a centres de poder local administraven la vida espiritual i personal dels feligresos, regulaven les activitats econòmiques i personals dels parroquians i socialitzaven les persones a través de les celebracions litúrgiques i la participació en entitats devocionals. Per una comunitat com Begues, fins a començaments del segle XX, la parròquia formava part consubstancial de la vida privada i pública dels seus integrants. Així doncs, pren molta importància la quantitat d’informació que es pot extreure de la població que va viure i treballar a Begues entre els segles XVI i XX: les relacions familiars, de veïnatge, les transaccions comercials i econòmiques, les relacions socials, etc., tot plegat és una font de recursos ingent per a la història. En aquest sentit, per exemple, són molt abundants les dades demogràfiques que permeten estudiar la població autòctona, l’arribada de municipis veïns, de la resta de Catalunya, però també, la immigració provinent del nord dels Pirineus que va rebre Catalunya durant els segles XVI i XVII, bàsicament de nació occitana. I a partir de la segona meitat del segle XX, la immigració espanyola principalment andalusa. El quadre de classificació del fons parroquial s’ha format a partir del coneixement de la història de l’entitat, l’anàlisi de les funcions i competències que ha desenvolupat la parròquia a través dels anys. Reflecteix, en la mesura del possible, l’estructura organitzativa i funcional que ha pres la parròquia secularment. S’identifica el règim jurídic on s’emmarcava l’entitat i la dependència, o no, d’entitats superiors. Es consulten altres instruments de descripció ja formats i s’efectua un treball de camp amb l’objectiu d’anàlitzar tota la documentació del fons històric. El quadre està format per seccions, subseccions, sèries i subsèries documentals. Tot plegat, permet identificar, establir, jerarquitzar i classificar els documents sota els seus corresponents epígrafs jeràrquics. La primera secció A01. Òrgans rectors i de govern, fa referència als documents relatius a la potestat que disposa el bisbat de Barcelona sobre la parròquia de Begues, que es concreta en les visites pastorals, permisos, autoritzacions i ordres, així com els informes i documents que els rectors adrecen al bisbat. Per altra banda, el fons d’arxiu no conté documents que indiquin les relacions de patronatge, però sabem que,8 des del 12 de setembre de 1391, la mensa 8 Arxiu Històric de la Catedral de Barcelona. Llibre de privilegis pontificis «Privilegia summar. Pontificium. Legatorum ac aliorum episcopurm ecessie Barcinonem concessa». El document l’atorga el papa Climent VII, per la qual cosa el 12 de setembre de 1391 uneix Begues i altres 59 capellanies a la mensa capitular de Barcelona.


27

capitular de Barcelona, exerceix patronatge sobre la capellania de Begues. Aquest fet indica que el capítol catedralici de Barcelona tenia el dret de nomenar els rectors que el bisbat de Barcelona disposava en la rectoria de Begues. Les visites pastorals són la tipologia documental més important d’aquesta secció, i el seu valor com a font historiogràfica està provat sobrada-ment, i els estudis realitzats en altres parròquies així ho testimonien.9 Les visites realitzades pel bisbat de Barcelona a Begues estan compreses entre els 1596 i 1999. Les anteriors es custodien a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. La primera visita pastoral documentada data del 8 de gener de 1325.10 Per tant, la sèrie A01. Òrgans rectors i de govern de l’arxiu de la parròquia de Begues, actua de vincle d’enllaç entre el bisbat i la parròquia i esdevé una sèrie relacionada entre ambdues entitats. Les visites pastorals de la parròquia de Begues abracen un arc cronològic amplíssim que va de 1325 a 1999. En la secció A02. Culte i devoció, es classifiquen els documents relatius a l’epígraf A02.01. Costum litúrgic beguetà: la tipologia documental més comuna que conté són els documents coneguts amb el nom de Consueta. La més antiga es comença a redactar pel rector de Begues l’any 1763.11 Conté fets del costumari local i altres assumptes de praxi litùrgica i de gestió importants: celebracions festives, misses, aniversaris amb indicació de noms i preus, beneficis de caritat, maneres de tocar a l'oració i altres festes, indicació de dies de processons i rogatives, obres fetes en la casa rectoral, primícies, censalistes i renda per fundacions, censos que rep la parròquia dels seus emfiteutes, llista dels donatius per a sufragi de la campana, etc. Les Consuetes són documents aptes per a la confecció d’estudis de diversa índole: participació dels laics en les tasques parroquials, sobre la funció social del clergat, la caritat com a forma bàsica del sosteniment parroquial, les obres i manteniment sobre el temple i patrimoni moble, calendari festiu...12 A02.02. Culte i pregària aplega els documents litúrgics, un missal editat l’any 1604,13 (és un breviari, missal que conté ritus de la celebració de la missa amb inclusió dels cants solemnes, amb especificació i ordenació del calendari litúrgic anual, segons la normativa canònica dels decrets publicats al Concili de Trento) i uns quaderns on consten les relacions de misses que pel seu caràcter no econòmic s’han classificat en aquesta secció. Tot seguit A02.03. Religiositat popular representa la col·laboració de la feligresia amb l’església. Conté la documentació referida a les confraries devocionals i associacions pietoses que actuaven de suport en la gestió del temple parroquial: llibres d’actes, de matrícula i de control de pagament de quotes. Els llibres que fan referència a la gestió económica d’aquestes entitats s’han classificat en la sèrie Administració comptable, ja que preval la funció econòmica parroquial per sobre de l’entitat pietosa que l’ha generat.14 Les confraries devocionals exercien les seves funcions en el camp religiós, assistencial i festiu. Se les pot definir com estructures de solidaritat i de devoció voluntàries. S’establien sota l’advocació d’un sant patró que tenia la capella dins l’església de Begues, se li retia culte i es celebraven les festes patronals i les misses de difunts com assistència espiritual. Els confrares o socis, aportaven una quantitat econòmica de manera periòdica. Segons s’extreu de la documentació, a la parròquia de Begues, en el període comprès entre els segles XVI i XX, existien onze confraries i associacions pietoses: Confraria del Sant Sagrament, Capella de Santa Eulàlia, Capella de

9 Vegeu per exemple: Xavier Solà Colomer. Les visites pastorals a Catalunya durant l’època moderna: mètodes de control sobre la parròquia, el clergat i la població, Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona, Manuscrits 25, Girona, 2007. Josep Baucells. Visitas pastorales: siglos XIV y XV, Memoria Ecclesiae, XV, Barcelona, 1.999, pp. 294. 10 Josep Campmany. L’antiga església de Sant Cristòfor de Begues. Aproximació històrica, Inèdit. Gavà, 2006. 11 Segons Josep Campmany en la visita pastoral realitzada l’any 1425 dins la rectoria de Begues, s’esmenta una consueta coberta en pergamí –que el visitador mana relligar– i un llibre d’exemples, avui en dia desapareguts. A més de 8 llibres sagrats que ja figuraven en la visita de 1413. Vegeu Josep Campmany. L’antiga església..., 2006. 12 Vegeu l’estudi de Joaquim Maria Puigvert i Solà. Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta (Riudellots de la Selva), Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1986. 13 Malgrat que el document UC: 136 és una obra editada i per tant no correspon ser en un arxiu, hem considerat incloure’l pel seu caràcter únic, pel seu ús litúrgic i per no disposar d’una biblioteca històrica. 14 La documentació que pot ser objecte de classificació en una o més sèries a la vegada es relaciona en els camps de la Bdd del projecte: Sèrie relacionada A i Sèrie relacionada B.


28

Sant Antoni i Sant Isidre, Capella de Sant Josep, Confraria de Santa Barbara i Santa Llúcia, Confraria de Sant Sebastià, Confraria del Sant Roser, Confraria de la Mare de Déu dels Dolors, Associació Filles de Maria, Apostolat de l’Oració. A continuació la secció A03. Servei a la feligresia, fa referència a les funcions i prestacions religioses, confessionals, assistencials i civils que eren responsabilitat directa dels rectors. Se subdivideix en tres grups, el primer, denominat A03.01. Administració sagramental, que reuneix la documentació generada en l’exercici de l’administració dels sagraments, entesos com instru-ments de gestió de l’activitat pastoral i confessional de l’església, que són també la raó de ser d’una parròquia, car legítimen els feligresos com a cristians en totes les facetes de la seva vida: naixement, mort i ritus de pas. És un tipus de documentació bàsica per emprendre estudis de-mogràfics anteriors a 1871, data en que apareix per llei el Registre civil, que es constitueix en la principal font demogràfica i censal a l’estat espanyol. Els registres parroquials són una eina de primer ordre per a l’estudi de corrents migratoris, reconstrucció de famílies, establiment de ge-neaologies, nissagues, estudis estadístics, sanitaris, etc. Les sèries que aplega són les segü-ents: A03.01.01. Baptismes, la documentació més important que aplega la constitueix els llibres de registre, que estableixen la relació diària de l'administració sagramental del baptisme entre els fidels de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues, seguint la normativa d'obligació de regis-tre publicada als decrets del Concili de Trento. Tal com és preceptiu, s'indica la filiació i proce-dència social del batejat, així com el sacerdot encarregat del bateig que és habitualment el rector de la mateixa parròquia. També conté actes, certificacions de baptisme, etc. A03.01.02. Confirmacions, conté la relació de persones que han rebut el sagrament de la confirmació. In-clou la filiació del confirmat, la procedència geogràfica i la persona que exerceix de padrí de l'acte. La sèrie A03.01.02. Matrimonis, degut a la seva especialització i gran volum documental, i per preservar el principi de procedència, s’ha subdividit en quatre subsèries: A03.01.03.01. Registre de matrimonis, relaciona les persones esposades a la parròquia. Les dades que acompanyen els noms són: filiació, origen geogràfic i ofici dels contraents. A03.01.03.02. Expe-dients de matrimonis, són conjunts de documents que integren el procediment matrimonial se-gons prescripció de dret canònic i ritual diocesà: llicència matrimonial concedida pel bisbat de Barcelona a favor del rector de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues, a fi d'autoritzar el ma-trimoni; acta signada pel rector de Begues de torn sobre la celebració del matrimoni; certificats de baptisme dels contraents; examen dels contraents sobre condició personal, impediments, religió i costums, consentiment voluntari; examen dels testimonis, i acta de consentiment patern segons prescripció del dret civil. A03.01.03.03. Llicències i dispenses, formen part d'un expedient matrimonial,15 consten les dades personals i familiars de les parts, en el revers del full s’afegeix el certificat de la celebració del matrimoni. A03.01.03.04. Actes de consentiment matrimonial, en compliment de la prescripció regulada per l'art. 48 del Codi civil els pares dels contraents han de donar la seva aprovació per a la celebració del matrimoni, conté indicació dels noms dels testimonis de l'acte. A03.01.03.05. Certificats de solteria, acredita l’estat de solteria eclesiàstica del contraent, els expedeixen l’administració militar i municipal. La sèrie A03.01.04. Òbits, conté bàsicament els llibres de registre de les defuncions esdevingudes entre els fidels de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues, segons prescripció eclesiàstica i seguint els decrets del Concili de Trento. Els registres inclouen les dades nominals del difunt, filiació, origen geogràfic, ofici i en alguns casos les dades del testament, les despeses afegides per dret de creu, ús de capelles, dret de campanes o deute de parroquiatge, caritat dels sacerdots... A03.01.05. Compliment pasqual, la tipologia documental es coneix per llibretes de compliment pasqual, ja que es presenten en plecs de fulls que recullen el registre de cases per caps de família que han complit amb els preceptes sagramentals obligatoris: combregar i confessar. Hi ha indicació dels noms dels membres que integren cada grup domèstic i la seva filiació amb el cap de casa. La segona subsecció A03.02. Cementiri abraça

15 Els rectors de la parròquia de Begues han classificat els documents d’aquesta tipologia documental separadament de l’expedient matrimonial que els pertoca, per la qual cosa seguint el principi de procedència de la documentació s’ha respectat l’ordre original.


29

les prestacions funeràries que fins a finals del segle XIX van ser responsabilitat de la parròquia, que després van passar a ser competència municipal. La tercera subsecció, relacionada amb el servei a feligresia, fa referència a un conjunt molt im-portant de documents generats pels rectors de Begues com a notaris públics del territori de la parròquia. Sota la denominació A03.03. Notaria eclesiàstica es classifiquen les sèries que fan referència a les tipologies documentals d’ús comú en qualsevol notaria civil: manuals notarials que en el cas de Begues s’especialitzen en llibres i lligalls de testaments, capítols matrimonials, inventaris i encants públics i àpoques. També existeixen manuals notarials de caràcter general que recullen tipologies documentals diverses: debitoris, vendes de censals, empenyoraments, establiments, inventaris i altres actes de reconeixement de deutes o pagaments. Són habituals les concòrdies o sentències arbitrals de caràcter privat, que en general tracten sobre el moviment econòmic de la terra i altres activitats agràries, i contractes agropecuaris o actes d'establiment molt diversos signats entre els propietaris de la terra i la mà d'obra camperola. A Catalunya les primeres concessions d’escrivanies eclesiàstiques daten del segle XII, moltes són atorgaments de facto a drets adquirits de forma espontània a partir de la repoblació dels segles IX i X. Pel que fa a Begues no coneixem, ara per ara, l’existència documentada de cap concessió, tot i que la majoria d’escrivanies eclesiàstiques no han estat mai objecte d’atorgament conegut. D’acord amb Josep Campmany, el primer cop que es troba documentat el caràcter parroquial de Sant Cristòfor de Begues l’any 1264, és a través d’un document notarial. El 21 d’abril d’aquell any, el rector de Sant Cristòfor de Begues, tenia arrendada la notaria de la parròquia a Bernat de Corts, que autoritzava la venda d’una feixa de terra.16 Així doncs, abans del segle XVI, data en que comencen les principals sèries documenals de l’arxiu de la parròquia de Begues, ja existeix constància d’una notaria,17 que no deixarà d’exercir fins la publicació de la Reial provisió de 29 de novembre de 1736, que prohibeix als rectors i als notaris merament apostòlics rebre contractes i altres escriptures. Els rectors de Begues encara donaran fe pública dels testaments fins 1865, data en que es publica la llei del notariat que preveu que siguin els notaris públics civils els únics autoritzats per autenticar testaments. Després encara es faran algunes excepcions fins la total extinció a finals del segle XX. D’acord amb la classificació dels tipus d’escrivanies eclesiàstiques suggerida per Rafel Ginebra i Molins,18 es pot considerar la notaria parroquial de Begues dins el grup d’escrivanies públiques plenament eclesiàstiques que segueixen portant a terme tasques escripturàries de forma consuetudinària, sense que hi hagi intervingut o interferit cap altre jurisdicció ni baronial ni reial. Són notaries que han anat evolucionant juntament amb els corrents jurídics, adaptant-se a les circumstàncies. Els rectors redacten i subscriuen els documents dels seus feligresos fent constar simplement la condició de rectors, i com a rectors són notaris per autoritat episcopal. Aquest tipus de notaries parroquials són les habituals de la majoria de bisbats. Un altre dels grans blocs documentals de l’AHPB està representat per la secció A04. Gestió del patrimoni, que compren els documents que generava i rebia la parròquia per atendre la gestió diària del patrimoni immoble i el manteniment del temple. Es concreta en la sèrie A04.01. Béns mobles i immobles, que classifica inventaris de béns (sumptuaris, documentals, mobles, immobiliaris...) i en A04.02. Edificis i instal·lacions, que conté els projectes de construcció de la nova església, la remodelació del cementiri parroquial, etc. A04.03. Explotació de drets patrimonials de la parròquia, és la sèrie més important de la secció, fa referència a la gestió realitzada directament sobre la terra en exercici del domini directe sobre les propietats alodials 16 Arxiu Històric Municipal de Cornellà, fons Mercader, pergamí núm. 50, Josep Fernández Trabal, Joan Fernández Trabal, Inventari dels pergamins del fons Mercader-Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat, s. XI-XVIII, Barcelona 1989, doc. 57, p. 52. 17 El primer document notarial emès per un rector de Begues i conservat a l’AHPB, és de principis del segle XVI, i l’arxiu de la parròquia que coneixem es crea l’any 1564 per normativa eclesiàstica emanada del Concili de Trento. 18 Rafel Ginebra i Molins. Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya, en Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català, Fundació Noguera, Col·lecció Estudis 23, Barcelona, 2000.


30

generalment terres, o de la gestió d’un patrimoni immoble. Se subdivideix en dues subsèries, la primera A04.03.01. Documentació provatòria i constitutiva de propietat, abraça per una banda, els documents contractuals que identifiquen el dret sobre el patrimoni rectoral, i de l’altra, els documents provatoris que permeten a la rectoria exigir els drets que es deriven de la propietat i els que permeten demostrar al capbrevant el dret d’accés al domini útil. També recull els documents produïts i rebuts procedents de la gestió dels béns immobles propietat de la parròquia, en règim de caràcter burgès. La segona, intitulada A04.03.02. Modificació i transacció de patrimoni, aplega la documentació relacionada amb la transacció del domini útil i de propietat de la terra, així com la de reconeixement de pagament. Fa referència a la gestió del patrimoni derivada dels usos i costums de l’antic règim i de la gestió burgesa del patrimoni. Els documents al·ludits en ambdues subsèries són llevadors de rendes, capbreus i capbreva-cions, establiments emfitèutics, lluïsmes, lloguers, compra-vendes, etc. Són especialment inte-ressants els llevadors de rendes, que estableixen llistats de noms i focs familiars, amb la deno-minació de cap de la casa i les rendes en forma de censos amb què contribueixen a la parrò-quia de Begues. Sovint acompanya a aquestes dades l'origen de la contribució, en general per arrendament de peces de terra, les condicions del contracte, si ha estat realitzat capbreu de reconeixement a favor de la rectoria, i la data de la contribució. Tot plegat és un conjunt documental de molta utilitat per l’estudi de la gestió patrimonial de la parròquia de Begues, i per les relacions de domini envers els seus feligresos convertits en deutors de drets senyorials. La darrera sèrie documental A04.04. Gestió de l’arxiu, conté els instruments de descripció creats amb anterioritat a la darrera actuació arxivística, els formularis en blanc i els models de documents. S’han localitzat pocs documents i alguns fragmentats. De fet els inventaris de documents més antics del segle XIX estan inclosos dins dels inventaris de béns mobles parroquials (sèrie A04.02. Bens mobles i immobles), i s’assemblen més a una relació d’objectes que a una verdadera sistematització arxivística.19 El resultat de la transcripció i reprografia dels llibres de baptismes realitzats per iniciativa de l’anterior junta del CEB, han estat classificats en aquesta sèrie.20 Les tasques van consistir en el buidatge dels noms i filiació de les persones batejades a Begues compreses en els llibres de batejos de l’AHPB datats entre 1582 i 1941. A05. Recursos econòmics i financers agrupa tres epígrafs: el primer denominat A05.01. Administració comptable, conté els documents vinculats amb la comptabilitat general de la parròquia (comptes de proveïment, pagaments al servei personal i per l’ofici de misses, etc.) i els documents provatoris de pagament i cobrament (comptes d’ingressos i despeses, factures, albarans, rebuts...). Cal destacar els llibres de fàbrica o d’obreria que formaven els obrers, feligresos encarregats de portar els comptes rectorals de la gestió i manteniment del temple. Els rectors s’encarregaven de visar els llibres i de donar el seu vistiplau als comptes. També inclou la documentació de caràcter econòmic produïda per les confraries devocionals, plasmada en els llibres d’ingressos i despeses derivats de la dedicació diària dels confrares administradors, a favor de la institució devocional i de la seva obra, sovint consta la certificació del bisbe de Barcelona en visita pastoral autoritzant l’activitat. Com ja s’ha comentat anteriorment, aquests documents s’han relacionat informàticament en la secció Religiositat popular, amb l’objecte de mantenir l’especificitat orgànica de les confraries devocionals. A05.02. Hisenda i fiscalitat recull la documentació relativa a qualsevol tipus de fiscalitat que gestionava la parròquia en moneda, espècie o servei. La documentació més significativa fa referència al cobrament de la primícia i del delme eclesiàstic. Del tercer, A05.03. Finançament, depenen jeràrquicament la sèrie documental A05.03.01. Censals i violaris, representada pels instruments crediticis que la parròquia de Begues venia i comprava a persones o institucions per tal d’obtenir recursos econòmics, i la sèrie A05.03.02. Fundació de causes pies, misses i aniversaris, conté diversos tipus de causes pies, la majoria constituïdes en voluntat d’ajudar 19 En la ponència de J.M. Martí Bonet intitulada Arxius Històrics del Baix Llobregat, dins XXV Assemblea Internacional d’Estudiosos, El Prat, Octubre 1980, p. 103-107, es transcriuen dos inventaris del segle XVIII de l’arxiu parroquial de Begues, formats per delegats episcopals. Es custodien a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. 20 Assumpció Campamà, Maria Rosa Campamà, Jaume Viñas. Llibres sagramentals de bateig. Índex General. 1566-191, Centre d’Estudis Beguetans, Begues, 1996, p.280.


31

una persona o institució, però també per altres motius. A Begues les obres pies les generaven generalment els atorgants de testamentaries, majoritàriament en forma de fundació de misses i aniversaris per salvar la seva ànima. Aquesta sèrie dóna cabuda als llibres que gestionen el bací de les ànimes, registres ordenats cronològicament amb els ingressos que testimonien els baciners o clavaris del bací de les ànimes, amb indicació de la suma administrada i les sortides en forma de despeses d'aniversaris, misses i altres despeses de la parròquia. És una tipologia documental apte per extreure informació de caire econòmic i social. En la secció A06. Afers jurídics s’han agrupat els documents de tres sèries documentals: A06.01. Marc legal, aplega la legislació general eclesiàstica i civil rebuda per la parròquia. Destaca un plec de 40 documents relligats que conté principalment normatives del segles XVIII i XIX sobre l’abstinència de menjar carn en període quaresmal (normatives, edictes, ordres…) i sobre els donatius de la Santa Creuada. A06.02. Plets i litigis aplega causes judicials que afecten als rectors i rectoria de Begues, en relació al pagament de censals, litigis sobre el delme i primícia eclesiàstics, plets de testaments de rectors o be el plet que mantenia la parròquia amb l’ajuntament de Begues per la propietat del cementiri. La sèrie A06.03. Concòrdies solament classifica un document. El darrer grup important de documents està representat per la secció A07. Comunicació i relacions externes. Se subdivideix en diverses sèries: A07.01. Actes protocol·laris, contenen la documentació referida a celebracions d’actes aliens a celebracions litúrgiques i confessionals, A07.02. Relacions amb altres parròquies, A07.03. Relacions amb organismes oficials i A07.04. Relacions amb altres entitats.

FONS DE LA PARRÒQUIA DE SANT CRISTÒFOR DE BEGUES

A01. Òrgans rectors i de govern A02.Culte i devoció A02.01. Costum litúrgic beguetà A02.02.Culte i pregària A02.03. Religiositat popular A03. Servei a la feligresia A03.01. Administració sagramental A03.01.01. Baptismes A03.01.02. Confirmacions A03.01.03. Matrimonis A03.01.03.01. Registre de matrimonis A03.01.03.02. Expedients matrimonials A03.01.03.03. Llicències i dispenses A03.01.03.04. Actes de consentiment matrimonial A03.01.03.05. Certificats de solteria A03.01.04. Òbits A03.01.05. Compliment pasqual A03.02. Cementiri A03.03. Notaria eclesiàstica A03.03.01. Testamentaria A03.03.02. Capítols matrimonials A03.03.03. Manuals notarials A03.03.04. Inventaris i encants

A04. Gestió del patrimoni A04.01. Béns mobles i immobles A04.02. Edificis i instal·lacions A04.03. Explotació de drets patrimonials A04.03.01. Documentació provatòria i constitutiva de propietat A04.03.02. Modificació i transacció de patrimoni A04.04. Arxiu A05. Recursos econòmics i financers A05.01. Administració comptable A05.02. Hisenda i fiscalitat A05.03. Finançament A05.03.01. Censals i violaris A05.03.02. Fundació de causes pies, misses i aniversaris A06. Afers jurídics A06.01. Marc legal A06.02. Plets i litigis A06.03. Concòrdies A07. Comunicació i relacions externes A07.01. Actes protocol·laris A07.02. Relacions amb altres parròquies A07.03. Relacions amb organismes oficials A07.04. Relacions amb altres entitats


32

4.2. Fons municipal de l’organització municipal de Begues de l’AHPB La documentació municipal de caràcter històric que es custodia a l’AHPB, cal considerar-la part del fons d’arxiu generat per l’organització municipal de Begues, que està dipositat en una sala de cal Pere Vell, sobre mateix de la seu del CEB. Els documents municipals de l’AHPB és custodien en la rectoria perquè durant els segles XVII, XVIII i part del segle XIX, l’organització municipal de Begues no disposava de seu fixa com l’entenem avui en dia. A més, el rector i notari de Begues donava fe pública de les actes de les reunions del consell municipal que se celebraven, segurament, dins l’església parroquial de Begues. La major part del fons municipal el conforma un corpus documental del segle XVIII, amb documents de caire econòmic (estats de comptes), creditici (creació i venda de censals), fiscal, militar (serveis a la tropa) i policial (Mossos d’Esquadra o fusellers). És un fons de gran qualitat per concretar l’abast del decret de Nova Planta de 1716 i la nova estructura d’estat imposada en un territori rural tan proper a Barcelona. Esdevé la prova fefaent de la repressió econòmica, política i social que van rebre els veïns de Begues després de la guerra de successió (1704-1714). És també la prova de l’esperit de lluita i de superació dels beguetans. De lluita, pels mit-jans i esforços que van dedicar per sobreposar-se al tracte vexatori a que eren sotmesos. De superació, per l’estratègies que idearen per complir amb les imposicions del vencedor. De tena-citat, per aconseguir un futur millor que reflectexien els rebuts de pagament que presentaven els mestres de minyons al batlle i regidors de Begues.21 Alguns dels noms d’aquests mestres són: Joan Pau Horta (1719), Joan Muntades (1738), Agustí Vilanova (1756), etc. La classificació aplicada en aquest fons, es basa en les Normes per a la classificació de la documentació municipal de 1989.22 En el primer epígraf B01. Administració general, es classifiquen diverses sèries documentals: B01.01. Consell municipal, conté les actes dels consells municipals dels anys 1709 i 1718, i els nomenaments de regidor i altres càrrecs municipals atorgats pels barons d’Eramprunyà. B01.02. Serveis jurídics, relaciona els plets sobre pagaments de censos deguts pel municipi, concòrdies relacionades amb l’explotació de pastures i sobre pagament de crèdits. B01.03. Marc legal, classifica ordres i normatives d’organismes oficials de l’estat dirigides a la Universitat i/o l’Ajuntament de Begues. La secció B02. Hisenda, compren la major part del volum documental del fons, que se subdivideix en diferents subseccions. Sota la denominació B02.01. Patrimoni, es recullen els establiments emfitèutics atorgats pel municipi a tercers, els establiments rebuts dels barons d’Eramprunyà, i les vendes i donacions de patrimoni immoble. La subsecció B02.02. Comptabilitat municipal, compren documents des del segle XVII i organitza tres sèries documentals: B02.02.01. Comptes que inclou comprovants d’ingressos i despeses municipals i B02.02.02. Endeutament que està representada per la compra-venda de censals i altres documents crediticis formats pel municipi, per fer front sobretot als pagaments a l’erari reial i als nous impostos derivats del decret de Nova Planta. Tot seguit, destaca per quantitat i qualitat la subsecció B02.03. Fiscalitat, que fa referència als diferents impostos que cobrava l’administració municipal de Begues pel seu propi compte i a càrrec de l’Estat, des de la segona dècada del segle XVIII fins a mitjans del XIX. L’impost més representatiu és el Cadastre: càrrega fiscal imposada per l’administració borbònica a Catalunya, en virtut del decret de Nova Planta, a partir de 1717 fins mitjans del segle XIX. B02.03.01. Cadastre és valuosa pel seu caràcter econòmic, assenyala les declaracions sobre l’activitat laboral i econòmica dels beguetans i el seu patrimoni personal. Els quaderns que formaven els regidors de Begues, per atendre el pagament d’aquesta càrrega fiscal contenen exhaustius llistats de veïns de Begues dividits per classes, valorats econòmicament i per tipus de cadastre. L’impost tenia dues vessants, la territorial que gravava els rèdits, les finques urbanes i rústiques, i la personal que ho feia sobre el treball i les empreses, amb l’exempció de nobles, eclesiàstics i altres

21 Vegeu AHPB, Fons municipal, B07.01. Escoles de gramàtica i primeres lletres 22 Josep Matas i Balaguer. Normes per a la classificació de la documentació municipal, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989.


33

privilegiats. La resta de sèries relatives a fiscalitat fan referència a altres exaccions: B02.03.02. Talls generals i extraordinaris, B02.03.03. Impost de la sal, B02.03.04. Delme exempt, B02.03.05. Butlles de la Santa Creuada i B02.03.06. Fiscalitat senyorial que organitza els pagaments de censos deguts pel municipi als barons d’Eramprunyà. El proveïment d’aliments era una de les funcions més importants dels municipis de l’antic règim. La compra venda de blat, vi i carn, eren de vital importància per la població. La gestió i arrendament de la botiga municipal a particulars, va ser competència municipal fins el segle XIX. Els documents que se’n deriven daten del segle XVII i XVIII i es classifiquen sota la sèrie B03.01. Botiga i administració del blat, carniceria, vi...

FONS DE L’ORGANITZACIÓ MUNICIPAL DE BEGUES A L’AHPB B01. Administració General B01.01. Consell municipal B01.02. Serveis jurídics B01.03. Marc legal B01.04. Documentació d’altres municipis B02. Hisenda B02.01. Patrimoni B02.02. Comptabilitat municipal B02.02.01. Comptes B02.02.02. Endeutament B02.02.03. Rebuts de despeses B02.03. Fiscalitat B02.03.01. Cadastre B02.03.02. Talls generals i extraordinaris B02.03.03. Impost de la sal B02.03.04. Exacció del delme exempt B02.03.05. Butlles de la Santa Creuada B02.03.06. Fiscalitat senyorial

B03. Proveïments B03.01. Botiga, administració del blat, botiga, carniceria, vi... B04. Seguretat pública B04.01. Esquadra de mossos del batlle de Valls B04.02. Somatent B05. Serveis militars B05.01. Allotjaments, bagatges i subministraments a la tropa B05.02. Quintes B06. Població B06.01. Estadístiques generals de població i censos B06.02. Estrangers i transeünts B07. Instrucció pública B07.01. Escoles de gramàtica i primeres lletres

La secció B04. Seguretat pública, està representada bàsicament pels rebuts de pagament del municipi destinats al manteniment dels fusellers o Esquadra de Mossos del Batlle de Valls, avui en dia coneguts per Mossos d’Esquadra, i algun document del somatent de Begues. B04.01. Esquadra de mossos del batlle de Valls, es conserva documentació des de 1728, la qual cosa indica la ràpida implantació territorial dels fusellers, creats a Valls formalment l’any 1719.23 Originàriament els mossos tenien per funció perseguir sediciosos polítics, és a dir, petites partides de seguidors austriacistes organitzats en forma de maquis. En la dècada de 1730 comença a minvar el caràcter polític del cos i augmenta la persecució de lladres d’esglésies, desertors, falsificadors de moneda, contrabandistes, bandolers... És un tipus de documentació que permet per una banda, sospitar l’existència de partides de guerrillers antiborbònics «carrasquets» a Begues, i per l’altra, eixemplar les dades que es disposen d’aquest cos policial en referència al seu abast territorial. Les despeses municipals produïdes per la prestació de serveis militars, es fan paleses a través de la sèrie B05.01. Allotjaments, bagatges i subministraments a la tropa, i B05.02. Quintes. La

23 Vegeu capítol de Joan Papell Tardiu, L’origen dels Mossos d’Esquadra, en Mossos d’Esquadra: història i present, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2005.


34

primera és un conjunt documental del segle XVIII, que permet conèixer les imposicions relatives a diferents conceptes de fiscalitat militar sobre els veïns de Begues: allotjament militar; transports de farratge i llenya als magatzems d’intendència de Sant Boi de Llobregat i Martorell; subministrament de transport i provisions per a les tropes valones i altres unitats militars, i proveïment de mànecs, baranes i cintes per la guarnició d’artilleria de Barcelona. Els subministraments militars exemplifiquen la forta càrrega impositiva que es veié sotmesa la població de Begues després de la guerra de successió. La secció B06. Població, està representada per les sèries B06.01. Estadístiques generals de població i censos, i B06.02. Estrangeria i transeünts. És un tipus de documentació formada a partir de 1871 i que malauradament té poca representació en el fons municipal de l’AHPB, generat majoritàriament en el segle XVIII. Per acabar i pel seu caràcter representatiu i qualitatiu, cal fer esment dels documents classificats en la sèrie B07.01. Escoles de gramàtica i primeres lletres, datats entre 1719 i 1778 que testimonien l’existència d’un ensenyament controlat i finançat per l’autoritat municipal, es concreta en els rebuts de pagament que fan referència a la remuneració econòmica dels mestres de minyons de Begues. 4.3. Fons d’arxiu patrimonials Els fons familiars o patrimonials que es conserven a l’AHPB, han estat generats per la família Petit de la Clota, que enllaça per casament amb la família Campamar, i anys més tard incorpora a la família Petit de les Planes. Coneixem documentalment la unió de les dues famílies i per tradició oral i documental, el dramàtic episodi que va fer possible l’entroncament de les dues primeres famílies: l’any 1665, Josep Petit de la Clota va contraure matrimoni amb Maria Campamar, anomenada la “nena de la cova”, que s’havia refugiat en una cova o balma de la contrada, la resta dels components familiars havien mort a causa del brot de pesta que afectava Begues en aquell període. A partir de llavors el patrimoni Campamar de mas Alemany passa a la família Petit de la Clota.24 Per últim cal citar un conjunt de documents que no s’han considerat com a fons dins el quadre d’organització. Són els 17 pergamins (segles XVI-XVII) de la nissaga Grau del Coll que va dipositar Francesc Romagosa en la rectoria de Begues, l’any 1912. Segons Vicente Medina, historiador vinculat a la família Grau del Coll, el motiu de la donació va ser la voluntat de conservar i de custodiar els pergamins en un lloc segur. Cada fons documental ha estat organitzat sota un quadre de classificació específic per a fons patrimonials, que es basa en l’experiència pròpia i en les pautes de tractament arxivístic (identificació, classificació i descripció) que proposa l’Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines.25 En conjunt la documentació que contenen els fons d’arxiu de les sobredites famílies es pot dividir en tres grans seccions. La primera secció C,D,E Documentació familiar i personal, abraça les sèries: Geneaologia, Certificacions de baptisme i defunció, Capítols matrimonials, Procures, Tutors i curadors, Heretament Correspondènia general (personal, comercial, fiscal, professional, etc.). i Testimoniatges.26 La secció C,D,E Administració patrimonial i comptable, representa la gestió del patrimoni familiar a través de les sèries documentals: Inventaris d’escriptures, contenen relacions de propietats mobles i immobles; Fitacions de propietats; Transferències de propietat i Gestió del patrimoni, apleguen contractes emfitèutics, compra-vendes, etc.; Comptabilitat, classifica estats de comptes, rebuts 24 Vegeu AHPB, UC 2241: Capítols matrimonials de Josep Petit de la Clota i Maria Campamar de mas Alemany. (22.09.1665). UC:1838 Testament de Maria Campamar (18.07.1724). UC 11: Geneaològia dels fills de Josep Petit de la Clota. (30.06.1730). 25 Pere Gifré, Josep Matas, Santi Soler. Els Arxius Patrimonials. Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines: Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, [Biblioteca d'Història Rural: Fonts; 2], juny 2002. 26 Aquesta sèrie no conté documents, s’ha utilitzat per poder relacionar documents de la resta de fons de l’AHPB.


35

de pagaments diversos (censos, judicials, comercials, fiscals, notarials, sanitaris, misses...), compra-vendes de patrimoni, i Crèdit i endeutament que recull els documents crediticis fets bàsicament mitjançant censals. La tercera secció C,D,E Documentació judicial, és característica dels fons patrimonials i està orientada a classificar els documents que tenen per finalitat la promoció i defensa del patrimoni familiar (problemes de delimitació o usurpació de terres, fiscals o comercials), a través dels Plets i litigis, Concòrdies que comporten sovint Sentències i Despeses judicials (procuradors, advocats, costes de judicis...). La secció C,D,E Càrrecs de l’administració civil, agrupa els documents generats a partir de l’exercici de càrrecs públics per part de membres familiars, per exemple els nomenaments de col·lector de la Casa Delmera de Begues i exercici de càrrecs municipals (batlle, regidor, clavari). Finalment sota el nom de C,D,E Activitat comercial, s’encabeixen documents que compleixen les funcions de la contractació comercial orientada al proveïment i venda de matèries primeres, bestiar, etc. Els diferents fons patrimonials (Petit de la Clota, Campamar i Petit de les Planes) s’han enriquit amb altres documents del fons parroquial, municipal i viceversa. La relació s’ha fet informàticament, a través dels camps destinats a vincular sèries documentals. Per exemple, testaments, capítols matrimonials, etc. de membres d’aquestes famílies classificades en el fons parroquial, i documents relatius a l’exercici de càrrecs municipals desats en el fons municipal. A part d’augmentar qualitativament el fons documental de cada família, ha suposat un reforçament de la informació disponible. I viceversa, també s’han relacionat documents dels fons patrimonials amb el parroquial i el municipal, i també entre aquests últims. La interrelació de documents ha millorat sensiblement la informació que es pot extreure de l’AHPB.

FONS PATRIMONIALS A L’AHPB

C,D,E 01. Documentació familiar i personal C,D,E 01.01. Genealogia C,D,E 01.02. Certificacions de baptisme i defunció C,D,E 01.03. Capítols matrimonials C,D,E 01.04. Procures C,D,E 01.05. Tutors i curadors C,D,E 01.06. Heretament C,D,E 01.07. Correspondencia C,D,E 01.08. Testimoniatges C,D,E 02. Adm. patrimonial i comptable C,D,E 02.01. Inventaris d’escriptures

C,D,E 02.02. Fitacions C,D,E 02.03. Gestió del patrimoni C,D,E 02.04. Comptabilitat C,D,E 02.05. Crèdit i endeutament C,D,E 03. Documentació judicial C,D,E 03.01. Plets i litigis C,D,E 03.02. Sentències C,D,E 03.03. Despeses judicials C,D,E 03.04. Concòrdies C,D,E 05. Càrrecs de l’admin. civil C,D,E 04. Activitat comercial

5. Informatització de les dades La descripció dels documents s’ha portat a terme en tres bases de dades programades sobre el gestor de bases de dades Acces. La unitat de descripció dels fons documentals (llibre, pergamí dossier o document solt) es descriu en un sol registre informàtic. L’estructura de la Bdd es defineix tenint en compte les normes arxivístiques internacionals ISAD(G), adequades a la versió catalana NODAC. La fitxa catalogràfica de cada document conté 30 camps de descripció agrupats de la següent manera: • Camps de Descripció arxivística: contenen informació sobre la classificació jeràrquica dels

documents. • Camps de Descripció documental: forneixen de dades específiques cada document catalogat. • Camps d’indexació: destinats a contenir els descriptors geogràfics, onomàstics i d’entitats.


36

Catalogació informatitzada

Arxivament de la documentació

• Camps de relació de fons i sèries: es fan servir per relaci-onar entre si els documents dels fons i sèries documen-tals de l’AHPB. A partir d’aquests camps s’han efectuat 1.400 relacions de documents entre els fons de l’AHPB.

• Camps de conservació: s’utilitzen per identificar les dife-rents patologies i estats de conservació dels documents.

• Camps per a la preparació de la digitalització: formats per a la compabilització dels documents que cal digitalitzar.

• Camps de control arxivístic i de qualitat final del catàleg de documents.

6. Digitalització de l’AHPB Una vegada finalitzada la primera etapa de classificació, descripció i instal·lació dels fons documentals de l’AHPB, s’inicia la Fase 2 que financia totalment l’Ajuntament de Begues, que té per objectiu la digitalització de 30.000 cares documentals. Durant la redacció d’aquesta ponència s’està portant a terme la preparació i digitalització de tots els documents de l’AHPB. Finalitzada la digitalització el CEB disposarà de dues còpies màster de conservació de 300 dpi i dues còpies de consulta de 150 dpi. Es lliuraran amb dos discs compactes externs i dos conjunts de DVD. La digitalització de l’AHPB farà possible un accés a la documentació molt

més àgil, i permetrà una menor manipulació dels documents, afavorint una millor conservació de la documentació. Per tal de facilitar la consulta dels documents, s’ha programat i implementat una aplicació informàtica (cat FILE) que permet la gestió i el control dels documents catalogats en la base de dades ACCESS del projecte, junt amb la visualització de les 30.000 imatges dels fons. CatFILE facilita la consulta de la fitxa de descripció i el document digitalitzat, sense necessitat de canviar d’aplicació. Consta de les següents característiques:

• Permet crear les taules necessàries per a l’usuari. • Importa les imatges PDF i registres en format TXT. • Controla tres perfils d’usuaris permetent modificacions parcials i consulta. • Possibilita la recerca de documents i presentació en format PDF junt amb la fitxa

catalogràfica. • Permet la impressió dels documents. • Facilita la tramesa de documents per correu electrònic. • Admet la visualització de les fitxes catalogràfiques de la Bases de dades Access del projecte. • Estableix la relació de les taules de la base de dades que contenen els fons parroquial,

municipal i patrimonial • Faculta la visualització del formulari de consulta, segons les especificacions pactades. • Permet incorporar altres fons digitalitzats per poder ser consultats simultàniament. És el cas

del fons de la baronia d’Eramprunyà (família Girona). • Podrà ser consultat en línia, prèvia autorització del propietari de l’AHPB.


37

«per voluntat de nostre senyor déu y de algunes notables persones»

Capítols matrimonials a Sant Climent de Llobregat en el segle XV

Jaume Vendrell i Condeminas, historiador, Sant Climent de Llobregat 1. Sant Climent al segle XV Encara que les primeres notícies que tenim de Sant Climent de Llobregat siguin de l’any 970, no podem amagar que l’existència d’una parròquia en aquestes dates i la relació del poble amb el topònim àrab Almafar, ens parlen d’un passat anterior. El pas del Camí Ral de Barcelona cap al Sud, utilitzat com alternativa a l’antiga Via Augusta, va ser l’eix vertebrador d’un nucli habitat, nascut al voltant de la via i amb la protecció d’una església datada ja al segle X. I aquest camí és el que permetrà en època medieval que Sant Climent gaudeixi d’una importància relativa en els seus voltants: des de l’existència de la farga més meridional de Catalunya en el segle XI fins al mercat setmanal del XIV; des del pas de comitives reials a les possessions de la família Marc, barons d’Eramprunyà. Són segles en què la vila manté un predomini sobre els pobles veïns. En el segle XIV, la parròquia de Sant Climent viu com una petita senyoria amb múltiples propietats i rendes de pagesos dependents que li paguen drets per cases, per l’ús d’espais a la sagrera i per algunes de les terres que cultiven. El mateix rector s’enfronta obertament al senyor de la baronia pel reconeixement de les «fermes de dret a percebre pel Senyor d’Eramprunyà i no pas pel rector de la parròquia».27 Gràcies al capbreu de 1391,28 ens podem fer una imatge aproximada del que, en aquest moments, és el nucli més poblat de la baronia d’Erampru-nyà. Prop de la sagrera es distingeix un carrer (el mateix Camí Ral) amb les cases abocades a l’exterior i façanes arrenglerades, que tenen els corrals, horts i corts al darrere. La majoria eren propietat de la parròquia i es pagaven diferents censos pel seu lloguer. Alguna mena de mur de protecció tan-cava la població, que podem identificar 27 Dolors Sanahuja Torres, El territori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI. Rubricatum , Revista del Museu de Gavà, núm 3, Gavà, 2002, p. 123. Tesi doctoral presentada l’any 1996 a Universitat de Barcelona, dirigida per Carme Batlle. 28 Estudiat per Dolors Sanahuja a partir de les còpies de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà i l’Arxiu de Protocols de Barcelona.

Figura 1. Any 1373. Eimeric de Cunit presta homenatge a Jaume Marc per la casa de la Sentiu, a la casa que té a Sant Climent. (Reproducció de la imatge original del Llibre de Baronia, a partir de la còpia que en fa Francesc de Bofarull a El Castillo y la baronia de Aramprunyá)


38

gràcies al pòrtic del que es parla en el document, per on entra el camí Reial i on es troba situada la carnisseria. El camí seguia pel carrer Major (encara perfectament identificable) fins a la sagrera i l’església, continuant en direcció Sud enfilant-se al massís de Garraf cap a Begues. Els senyors d’Eramprunyà hi tenen propietats, entre les que destaca una casa senyorial i un celler important.29 En les crisi demogràfiques del segle XIV, el territori de l’Eramprunyà mai no es va despoblar del tot; encara que no podem establir el grau d’ocupació de la comarca i que les dades posteriors suggereixin una densitat de població mai excessiva.30 Sembla que l’hàbitat dispers de la comarca i, en especial, d’una parròquia com la que estudiem, amb masos escampats entre muntanyes i valls, salvà la regió de la catàstrofe demogràfica. Són anys en què l’església és la que vertebra la vida pública i privada de la població. Al seu voltant i encarats al camí reial els pagesos viuen del que tenen i tenen el que suen. L’autoabastiment és el nucli de la seva subsistència. Com diu Jaume Codina,31 quan arriba la tardor el gra ha d’estar guardat al graner, el vi a la bota, el porc ha d’estar sacrificat i salat, i les golfes han de tenir un bon rebost de fruits secs, llegums, verdures i fruites assecades i en conserva. L’hort proper a la casa i a les rieres, proporcionaria les hortalisses, i al bosc la llenya, els adobs, els fruits i carns que hi hagués la sort d’aconseguir. I encara que els testaments i els inventaris són la font primera per fer-nos ressó del que hi ha en el rebost i al celler, els capítols matrimonials ens permeten una petita ullada a aquest món tan real, pròxim i que expressa tan subjectivament la mentalitat de la gent. 2. L’arxiu La de Sant Climent, com qualsevol altra parròquia rural, és la cèl·lula bàsica de l’organització eclesiàstica i social. El seu caràcter religiós es confon amb el civil i la documentació d’aquest tipus que generarà la comunitat, resulta imprescindible per l’estudi del món medieval, les relacions social que el regenten i la mentalitat dels seus habitants. Els arxius neixen per servir a l’administració i tot que estan pensats en clau administrativa, esdevenen una font històrica transcendental. Com comentava en el segle XIX Jules Michelet, no només hi trobarem papers, sinó que hi descobrirem vides. I aquest és el cas que ens ocupa. Deixant a part estadístiques i registres numeraris, un arxiu petit com el de la parròquia de Sant Climent ens apropa molt a la gent que hi vivia. Els documents que s’hi troben estan escrits des de la proximitat del que coneix el protagonista, de qui en coneix les intimitats, de qui conviu en el seu dia a dia i, sovint, per les mateixes mans que l’han batejat, casat, confessat o li donaran els últims recolzaments espirituals. I alhora, els registres, permetran mantenir l’equilibri social i l’ordre patrimonial que permetrà la continuïtat d’un grup familiar. L’Arxiu Parroquial de Sant Climent (APSC) és un arxiu molt ric en documentació baix medieval i moderna. I no només pel nombre de documents recollits, sinó per la qualitat dels seus llibres i per la continuïtat de registres que hi podem estudiar. Les sèries documentals que actualment en coneixem, s’inicien a principis del segle XV. Podem afirmar l’existència de llibres notarials anteriors a aquesta centúria per la persistència que

29 En els llibres del notari Pere de Folgueres trobem algunes referències a la població entre les deixes que Pere Marc fa als seus successors. Gener Gonzalvo, Maria Carme Coll i Oliva Samprón Ed.), El protocol de Pere de Folgueres: 1338. Barcelona, Fundació Noguera – Lleida, Pagès, 1996. 30 Dolors Sanahuja Torres, obra citada, p. 137 31 Jaume Codina, El gra a la sitja. L’autoconsum alimentari pagès al delta del Llobregat als segles XIV i XV. Ier. Col·loqui d’història de l’alimentació a la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Volum II. Institut d’estudis Ilerdencs. Lleida. 1995.


39

Figura 2. Armari on es troba recollit l’APSC. Les carpetes del prestatge superior corresponen als Llibres de Testaments i Capítols Matrimonials.

presenten des de 1400. A més, sembla que un incendi va cremar la rectoria en aquest anys,32 detall que explicaria que els llibres de registres comencin a tenir continuïtat des de dates aproximades i la no existència de cap document anterior. L’Arxiu Parroquial compta amb milers de documents que estan organitzats en llibres Sacramentals i Notarials (els més nombro-sos) i els referents a la vida parroquial, la seva administració i les confraries que s’hi havien creat. No va ser fins a comenta-ments del segle XX que Ramon Maria Sagalés i Llorenç Sallent van portar a terme un feixuga tasca de classificació,33 que actualment permet una consulta més orde-nada i fàcil dels documents. Els registres es van ordenar i numerar en els llibres i carpe-tes que avui en dia podem consultar, alhora que també s’elaborava un índex per a algun dels volums. L’estat actual de l’Arxiu (figura 2) no és el més adequat. L’organització documental portada a terme en el segle XX va respondre a la bona voluntat dels seus autors i va ser pràctica, però no va ser del tot científica: es va escriure en colors en els documents, se’n van barrejar alguns i els que no estaven datats es dataven aproxi-madament i es col·locaven en ordres que no corresponien. Tot i això, sense la seva feina, de ben segur que l’arxiu no ens hauria arribat en les condicions en què actualment el podem consultar. Gairebé tots els documents estan escrits en paper, però trobem algunes carpetes i cobertes elaborades amb antics pergamins que devien formar part d’un arxiu més primitiu. En els registres, és constant la presència de persones de les poblacions veïnes, cosa que demostra la interrelació familiar, social i econòmica existent entre les viles de la comarca. 3. Els Capítols Matrimonials Jurídicament els capítols matrimonials són contractes privats, entre persones que lliurement pacten el règim econòmic de la futura parella, i s’escriuen davant de notari i testimonis que donen fe de l’acte. En la pràctica, però, els pactes matrimonials esdevenen enteses entre els pares del nuvi i la núvia que documentalment asseguren l’aparellament dels seus fills i la fórmula de dotació, heretament, convivència i transmissió del patrimoni, que el futur matrimoni haurà de compartir.

32 L’any 1789, Miquel Molins comenta en el qüestionari de Francisco de Zamora: «... me sabe mal no poder aberiguarlo la antiguedat de quient fundó esse lugar de Sant Clemente de Llobregat, por ser fortuna de aberse cemado el arxibo en la senturia de 1400 anyos ...». Jaume Codina (i altres). El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Curial : Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1992 33 Mn. Sagalés va ser rector titular de la parròquia entre 1893 i 1928.


40

De fet són un pacte feudal entre famílies que en alguns moments agafa la forma dels pactes vassallàtics i es segella amb un petó i un jurament.34 Cada vegada tenen més valor econòmic i es difícil trobar-hi referències al voltant de les emocions. El casament és un assumpte familiar, no privat i afecta al patrimoni, no als sentiments. 3.2. Els capítols matrimonials de l’arxiu parroquial de Sant Climent de Llobregat Els documents constitueixen fonts de gran valor quantitatiu i qualitatiu per estudiar els punts de vista sociològics, antropològics o econòmics. Hi podem observar la base social que els sustenta, el valor econòmic que s’hi concreta, la barreja de procedències i l’estret lligam comarcal que presenten, les composicions familiars, l’esperança de vida que ens tramet l’estat dels pares, la qualitat de vida que espera... i tot i que la documentació és parca en detalls directes, el seu estudi ens permet fer un retrat força fidedigne del poble, en una època molt concreta com la que estudiem. Tot i que en cada document han de figurar uns elements bàsics i exigits per llei com la data completa, el lloc, el nom del notari, i el seu signum,35 en alguns dels estudiats només identifiquem la data i la parròquia. Tots els documents estan escrits en català. Només el document número 2 utilitza el llatí en la introducció del document (la invocació i la intitulació) i la repeteix posteriorment en català. En molts d’ells la conclusió i els testimonis apareixen citats en llatí. Les aliances matrimonials que hem pogut treballar confirmen la mobilitat comarcal que escampa alguns cognoms per tota la zona. A banda dels originaris de Sant Climent (28), hem pogut identificar gent de: Barcelona (6), Begues (7), Castelldefels (14), Castellví de la Marca (3), Cornellà (6), Gavà (20), Sant Boi (12), Sant Esteve de Cervelló (2), Sant Miquel d’Eramprunyà (1), Sant Vicenç dels Horts (3), Sant Coloma de Cervelló (1), Torrelles (2) i Viladecans (6). A part d’aquests, i en els documents que no són originaris de la parròquia estudiada hem trobat referències a la parròquia d’Antist i la Pobla de Cérvoles al bisbat d’Urgell, a la Vall Fosca (Pallars Jussà). Podem comprovar com els matrimonis de segones núpcies són comuns en els documents, i dos d’aquest casaments acaben, també, amb les núpcies dels fills dels anteriors aparellaments. Com a la resta del país, a Sant Climent totes les parelles passaven per la notaria a signar els capítols matrimonials. Hem de parlar, doncs, de la pèrdua d’algun document corresponent a aquest segle. No és possible que només vint parelles es casessin en tot el segle XV en aquesta parròquia. De tota manera, i exemplificant la intensa relació comarcal, hem de citar que Jaume Codina ha trobat 23 homes i 22 dues dones de Sant Climent que es casen al Prat del Llobregat en aquest segle.36 Els capítols matrimonials es formalitzaven davant notari uns dies o unes setmanes abans de les esposalles i, segurament, eren el producte de negociacions i discussions entre els pares, tutors o familiars respectius. Més tard se celebraven les esposalles, que actuaven com un acte de prometatge i presentació dels promesos a les respectives famílies. El casament culminava quan l’església beneïa el nou matrimoni.37

34 Hem trobat un document on es menciona explícitament aquesta acció: «E la dita Johana ab basament de mans e de boca accepta dita donació [...] E lo dit Baldiry, ab basament de mans». APSC. Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 5 35 Rafael Conde, «El pas de l’escrivà al notari». Actes del I Congrés d’història del Notariat Català. Barcelona, Fundació Noguera, 2000, p. 439-491. 36 Jaume Codina, Contractes matrimonials al Delta del Llobregat: segles XIV a XIX , Barcelona, Ed. Noguera, 1997, p. 34. 37 Jaume Codina, Els santboians de 1490. Sant Boi, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Ajuntament, 1990.


41

Els capítols matrimonials estudiats segueixen el model comú que s’utilitza a tot el país. Una invocació religiosa beneeix l’acte. Després apareixen les presentacions dels protagonistes: en la majoria dels documents estudiats el nom del futur marit apareix en primer lloc, seguit dels seus pares, si són vius i la seva parròquia d’origen. La mateixa fórmula segueix el nom de la muller i els seus progenitors. En alguna ocasió trobem referències a altres persones (i, fins i tot, altra vegada a la participació divina) que donen el seu vist-i-plau al futur matrimoni: «que matrimony és stat tractat e per gràcia de Nostro Senyor, per intermenció de notables e bones persones».38 3.3 L’heretament: la continuïtat del patrimoni En el capítol inicial, es fa l’heretament a favor del fill o de la filla que es casa, si n’hi ha. Un dels objectius més importants dels capítols matrimonials el trobem en l’interès en perpetuar el patrimoni en el mateix nucli familiar. Ja hem vist que per als futurs nuvi i núvia l’elecció no és possible, però sí que ho és per als seus pares o tutors, que mitjançant els documents que signen, aconseguiran una posició social i econòmica determinada. En alguns capítols matrimonials aquesta fi es concreta clarament quan els pares determinen i concreten un heretament en un dels contraents. L’heretament consisteix, bàsicament, en la donació que fan els pares al fill que es casarà de tot o de una part del patrimoni familiar.39 En general, els pares se’n reserven l’usdefruit i la donació es farà efectiva després de la seva mort. 38 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. 5 39 Jesús Lalinde, «Los pactos matrimoniales catalanes». Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 33, Madrid. 1963, p. 228.

Figures 3 i 4. Còpies del document n.5 de l’APSC. La imatge de l’esquerra correspon a la coberta, on podem identificar el títol original: Capítols den Baldiri Domingo y de na ihoana, donzella, filla de Bernat Campamar a la part dreta i en vertical, dues vegades; sota i en vermell tornem a trobar els noms dels nuvis i la datació «1400. Baldiri Domingo y Joana Campamar», escrit a començaments del XX; al centre tornem a trobar l’encapçalament original, i el número 5, en vermell, assignat i que correspon a l’ordre actual. La imatge de la dreta és el primer full del document.


42

Les expressions utilitzades en els documents són prou clares: «hereta la dita filla sua Quitèria, de tot aquell mas, apellat lo mas Moragues, ab tots drets e primeries de aquell […] Ab tal pacte e condició que la dita dona na Eulàlia (la mare donadora) sia dona poderosa tots los dies de la sua vida».40 O se’n reserven una part a «les sues voluntats» o per dotar alguna filla. Com Eulà-lia Folquet que en heretar la filla Felipa «atura quinza ll. Per en restar y fer totas ses voluntats». 3.4 L’hereu i la pubilla L’elecció de l’hereu era lliure per part dels pares, però generalment l’ordre cronològic del naixement dels fills (homes) és el que marcava la pauta. L’heretament era previ al compromís matrimonial,41 com queda clar en el cas de Tony Mateu Gener,42 que en el document on el seu «matrimony es tractat» només rep l’heretament i les condicions que haurà de complir per beneficiar-se d’un mas al lloc de La Roca. Queda prou clar que la transmissió es fa «per lo amor filial e encara que per lo dit Tony Gener, fil seu, hestant tostemps molt obedient, segons pertany a bon fill». La donació que fa el pare al fill és de 100 ducats d’or, que «no li pot dar de present» i per aquest motiu «vol trans feres ne los dits C ducats de or en y sobre una casa hi eretat, béns, possecions, drets bons, accions» que el pare té a La Roca, en el terme de Gavà. Després de la donació es redacten les clàusules més formals en les que es detallen que si el fill morís sense descendència, l’heretat tornaria al donador o als hereus designats, perdent tota mena de dret la seva muller, si Tony Mateu, fill, no l’hagués fet beneficiaria en testament. El pare inclou una condició per la que «elimentarà, sostindrà e proveirà» al matrimoni i la seva família, sempre que aquest convisqui amb ell durant quatre anys en l’heretat, o «per tot lo temps que dits fils seu y sa muller y sa família estaran en dita casa». Si no fos així, el donador no estarà obligat a «ajudar, ni alimentar los de ninguna cosa, ans los puxa lansar de casa». Aquesta clàusula, però, no afecta de cap manera a «la donació primer feta per lo dit pare seu». Si el matrimoni marxés de l’heretat passat aquest temps, el pare (o el seu hereu) els donarà 12 quarteres de blat, sembrades en «huna o dues mujades de terra» per ell. A més en els quatre anys, pare i fill s’obliguen a plantar una mujada de vinya, i si així no fos, el pare haurà de proveir de 8 càrregues de vi bo al fill i a la seva família durant quatre anys més. No coneixem l’estat de la casa, però sembla que s’hagi d’abastir de tota mena d’estris necessaris per a la vida diària, perquè Tony Mateu i Càndia Puig, marit i muller, hauran de rebre

«bons y nous un matalàs, lit bo, màrfega, posts, bancs y flasada nova, lansols bons e nous, Ítem més huna ayna de totes coses de l’ort de pagès, hunas tovallas e un coffre pestera. Ítem paella y lo més avant a compliment de huna ayna de totes coses axy del art del cohinar, com del menester de la casa».

Molt més pobre i modest en detalls, és l’heretament que Joan Costa, de Gavà, fa al seu fill: «ereta lo dit Jaume, fill seu, de tots sos béns mobles e inmobles on que sian».43 En la mateixa clàusula el pare «dona a son fill, a sas planas voluntats VII ll. e miyja». No tenim més detalls de l’heretament: ni les condicions en que aquest es fa, ni de qui té l’ús directe de la propietat. Aquests béns són els que Jaume Costa utilitza com a garantia per assegurar el dot que Mariana li ha aportat. Aquest dos casos són els únics d’heretament masculí que hem localitzat entre els documents estudiats. Pel que fa a pubilles, n’identifiquem clarament quatre. Diu Jaume Codina que l’heretatge a favor d’una filla «era la solució millor a què una noia podia aspirar»:44 no hauria d’abandonar la seva llar i en seria mestressa i el seu marit, en principi, només en seria usufructuari. En aquest cas el nuvi era qui havia d’aportar el dot. Aquesta opció

40 APSC, Capítols matrimonials, vol. 1, 1400-1599, doc. n.20 41 Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval. Lleida, Pagès ed, 2005, p. 102. 42 APSC, Capítols matrimonials, vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 7. 43 APSC, Capítols matrimonials, vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 15. 44 Jaume Codina, Contractes de Matrimoni al Delta del Llobregat. Segles XIV a XIX. Barcelona, Ed. Noguera, 1997, p. 305.


43

també era força cobejada perquè podia significar per al futur marit l’apropiació pràcticament directa del patrimoni. A diferència dels hereus, les pubilles hauran de compartir els milloraments obtinguts en el mas amb el seu marit. Com passa en el document en que Gabriel Ballús hereta la seva filla Joana, i a més, dona al seu futur marit dues mojades de terra i «que age lo dit Berthomeu Terres, la meytat dels milloraments que es faran en dita casa e béns».45 Mai es contempla que la dona pugui participar dels milloraments de les terres del marit, sigui o no hereu.46 També conservaran «quaranta lliures barcelonines [...] per casar una altra filla que tenen». És indispensable que una noia per casar pugui tenir dot, i en aquest cas els pares s’asseguren que, de l’heretament que fan a la filla gran, en quedi una quantitat per dotar a la petita. Eulàlia, mare de Felipa Folquet, vídua, hereta la seva filla de tots els seus béns i també se’n reté 15 lliures «y fer totas a sees voluntats».47 Com en el cas del document anterior, a Pere Batlle, el futur marit de la filla, «si cas serà [...] que li sien pagats la mytat dels milloraments». Quitèria Moragues es beneficiaria de l’heretament que la seva mare Eulàlia, vídua, li fa en els capítols matrimonial que signa amb Bartomeu Montmany: «hereta la dita filla sua, Quitèria, de tot aquell Mas, apellat mas Moragues, ab tots drets e primeries de aquell [...] ab tots mobles e posessions contingudes en dit mas».48 Quitèria haurà de separar 15 lliures per entregar als seus tres germans el dia que es casin.En aquest cas sembla clar que l’heretament d’una part de les possessions familiars, es fa en la filla gran del mas i no en els fills mascles. Però en un dels capítols següents es determina que aquests fills tenen dret a reclamar l’herència i, en aquest cas, retornar el dot que ha aportat Bertomeu i «tots los altres mylloraments per ell fets en dit mas». Si Quitèria morís sense descendència, només podria fer testament de 10 lliures. Ni es contempla la possibilitat de l’usdefruit per part del marit. Queda clar que el patrimoni ha de continuar en la mateixa línia familiar. 3.5 El Dot Sens dubte, la part en què es constitueix el dot és una dels més importants dels capítols matrimonials, i esdevé, conjuntament amb el règim de separació de béns, un «eje del régimen económico matrimonial catalán».49 Sense dot no hi ha matrimoni. Però si la contribució de l’home la feia directament ell, en el cas de la dona, que n’és el subjecte i que habitualment, i davant d’un primer casament, no gaudeix d’independència econòmica, el dot l’aportaran els seus pares o hereus, els seus tutors o tercers, com poden ser algun familiar més opulent o, fins i tot, la beneficència. És imprescindible que les noies tinguin dot per petit que sigui : «cap dona no podia casar-se legalment indotada».50 Els nuvis només pagaven dot quan entraven com a gendres, i a vegades en casar-se amb una vídua,51 com podem comprovar en els documents estudiats. El dot per a les famílies pageses amb tinences mitjanes era un forma més de proveir la llar i per a la dona podia suposar un fons recuperable si el marit moria, perquè els béns dotals estaven subjectes a restitució i tenien garantia de recuperació. En molts casos es manté una part del dot per a l’usdefruit de la donant, com Magdalena Casanoves que tindrà «la mitat a ses voluntats», o Joana Campamar, que podrà disposar «a

45 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 17. 46 Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval, p. 104 47 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 19.2 48 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 20. 49 Jesús Lalinde, «Los pactos matrimoniales catalanes», p. 233. 50 Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval, p. 94. 51 Jaume Codina, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat. Segles XIV a XIX, p. 183.


44

ses voluntats, de quinza liuras» si moria sense infants, mentre la resta tornarien al donador; si tingués fills «sia tot lo dot a ses voluntats».52 Dóna el dot el cap de la casa. En general, el pare. Si aquest falta, recau al damunt de l’hereu, altres familiars o tutors. Però si la mare és una pubilla i la propietària del béns, l’atorga la mare, com podem comprovar-ho en el testament d’Eulàlia Campamar, que especifica clarament que «los meus fills e files sien dotats, e regunaguts e eretats».53 En el cas de les mullers que hereten, el dot l’aportarà l’home. Com Joan Gassa que aporta el dot a la seva esposa «per milor los càrrecs de dit matrimony soportar» o Bartomeu Terres que l’aporta a Joana Ballús, o Pere Batlle que el dóna a Felipa Folquet i la mare de Bartomeu Montmany que ha de dotar a Quitèria Moragues.54 Les vídues aporten directament el dot «de consentiment de alguns amics e parents seus», com fa Francina Ballús, que en el seu segon matrimoni aporta 20 lliures. La mateixa Francina per a qui els seus pares havien reservat 40 lliures de dot en l’heretament que havien fet a la seva germana.55 Antònia Vallès, donzella, aporta en dot 20 lliures «a ella pertanyents, entre e sobre los béns del dit Bonanat, quondam, que posseeix per rahó de la dot de la dona na Barthomeua, quondam, mare sua».56 Hem trobat parents que doten a familiars, com en el document en que Caterina Montmany, de Viladecans, dóna 20 lliures a la seva neboda.57 En aquests casos queda clar que si a la núvia li passés alguna cosa, el dot pot tornar en part al donant: Caterina Montmany recuperarà la meitat del dot que ha donat a la seva neboda.58 En general els dots es quantifiquen en diner de compte, en lliures,59 i és comú que es faci en diversos terminis. Ens trobem amb dots baixos, que diuen força de l’economia en que es movien aquestes famílies pageses. A la capital, Teresa Vinyoles parla de dots que van des de les 20 lliures que podien donar «joves immigrants vingudes de pagès per cercar feina a la ciutat, o parelles de lliberts»,60 fins a les 60 dels menestrals, deixant de banda, és clar, les xifres de les famílies patrícies. La majoria de quantitats que apareixen en els capítols matrimonials estudiats se situen en la banda baixa. Si haguéssim d’establir una mitjana, estaria al voltant de les 20 lliures. Les 50 lliures que dóna Pere Batlle a Felipa Folquet és el valor més alt que hem trobat en els documents estudiats. Hem de tenir present que Felipa acaba de rebre l’heretament de la seva mare. Pere, que obtindrà la meitat dels milloraments si hagués de marxar de la casa, és més gran de vint anys i Felipa en té més de catorze. En detalls com aquest dot podem comprovar com eren de cobejades les pubilles. La xifra més migrada són les 5 lliures que Bartomeu Cardiler aporta al casar-se amb Caterina, vídua de Pere Alegret. El fet de que ho faci mitjançant una carta debitòria, és una mostra del nivell econòmic en que es movien moltes famílies i, també, dels extrems on sovint arribaven les necessitats d’una vídua per tornar-se a casar. La supervivència de la família podia dependre

52 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, docs. núm. 4 i 5. 53 APSC, Testaments: vol. 1 1400-1576, doc. núm. 52. 22 de juny de 1488. Eulàlia Campamar és mare de Joana de la que tenim els capítols matrimonials en el document número 5. Morta la mare abans d’aquest casament, el dot l’atorgarà el seu pare que ho “té y posiex per sos hereus” 54 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, docs. núm. 6, 17, 19.2 i 20. 55 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 17. 56 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 19.1. 57 Si aquesta morís sense descendència, la meitat del dot ha de tornar a la tia. 58 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, docs. núm. 4 i 5 59 En el seu estudi, Jaume Codina diu que «poques vegades el dot és pagava en moneda. El numerari, fins el segle XVIII, escassejava. El dot era estimat en equivalències monetàries, però pagat generalment en espècie». Contractes de matrimoni al delta del Llobregat. Segles XIV a XIX, p. 117. 60 Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval, p. 162


45

del nou matrimoni, tot i que, en aquest cas, la vídua és propietària dels béns del seu marit difunt. També trobem dots pagats amb censals com el que aporta Joana Campamar de les 43 lliures i 15 sous de dot promeses, en donarà «deu ll. de comptas, e trenta tres lyuras e quinsa sous en un sensall».61 Només hem trobat un cas en que el dot es paga amb terres. Correspon a l’aportació que fa Beneta Pellicer a Pere Manaut i en el que li dona «una pesa de terra tinguda de quatre mojades».62 Però es tracta del casament d’una vídua, i qui aporta la terra com a dot, és ella mateixa; la peça, doncs, quedarà en el mateix nucli patrimonial. Pagar el dot d’una filla amb una peça de terra és una sortida si no hi ha efectiu monetari per fer el pagament, però també suposa una pèrdua patrimonial important per a famílies de pagesos amb tinences més aviat petites. El dot s’assegura per la parella que el rep amb la carta dotal, i es dona garantia amb els béns de qui el rep: «fa e ferma carta dotal a la dita donzella, na Johana, Déu volent, muler sua, de las ditas XX lliures, hon encara tan e sengles béns seus».63 3.6 L’escreix Una vegada la família de la núvia havia constituït el dot, el nuvi es comprometia a augmentar-lo.64 Segons Jesús Lalinde, la donació de l’espòs significa un increment del dot, que enfortia la posició d’aquesta i incrementava i garantia la seva situació.65 Es constata, però, que la constitució de l’escreix no és tan general com la del dot. S’ha relacionat sovint el pagament de l’escreix amb el preu de la virginitat de la núvia, com es pot comprovar quan a la seva futura muller, Baldiri Domingo «li asagura e dona per causa de la virginitat, per altres comuns sabers XXI lliures XVII sous qui puja tot, en suma, entre lo dot e altres LXIIII lliures, XIII sous, VI diners».66 En el document que correspon al casament de Lluïsa Cis i Bartomeu Gomar, especifica que la dona, que és vídua, «tinga assegurades les vint lliures que son pare e mare li donen en primers capítols, [...] I en altre capítol lo dit li fa creix de dotze liures». No hem trobat més vídues a qui s’aporti l’escreix com valor monetari amb aquest nom i en els estudis que hem treballat, la possibilitat de que una vídua rebi escreix és nul·la.67 En els documents estudiats s’utilitza indistintament escreix o espoli. Jaume Caldes «fa donació dotal despollit a creix»; Joan Gassa aporta «per dot y exovar XXV lliures» i, a més, «per loable consuetut de Barcelona [...] dona de espolit a sa muller Catarina 50 sous»; Pasqual Ros assegura el dot que la seva dona ha aportat «e l’escreix»; Narcís Castelló «fa carta de spoli de dites XXV lliures (el dot) ab creix del dit dot»; Jaume Costa rep l’heretament del seu pare, el dot de la seva futura muller, però també dona «VII ll. i miyja comptat de screix»; Pere Sadurní assegura el dot de la seva futura muller «encara de lurs béns li da X ll de creix»; i Antoni Giner fa «carta de spoli [...] de les XXX lliures. E fa li screix o donació pro noces, de XV lliures».68

61 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 5. 62 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 8. 63 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 16. 64 Teresa Vinyoles, «La vida privada a l’època gòtica a partir de la documentació matrimonial». Estudis històrics dels Arxius de Protocols, Col·legi de Notaris, núm. XVII, Barcelona, 1999, p. 59-86. 65 Jesús Lalinde, «Los pactos matrimoniales catalanes», p. 242. 66 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 5 . 67 Així ho confirmen Lalinde, Codina i Vinyoles en els seus treballs sobre capítols matrimonials. 68 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, docs. núm. 2, 6, 9, 11, 15, 16 i 19.1.


46

A Barcelona i al delta del Llobregat el valor que s’acostumava a donar era la meitat del valor del dot,69 i en els casos que, sense especificar la xifra, es fa «carta d’espoli» de la quantitat concreta del dot, hem de suposar que així era. Però en la majoria dels capítols investigats la xifra és variable i no s’ajusta sempre a aquesta premissa. 3.7 Les Arres La promesa de matrimoni o d’arres per a que aquest es porti a terme en un període convingut, apareix sovint en els registres. El signen els nuvis i en donen fermances amics o parents propers i s’hi determina clarament que el matrimoni s’haurà de fer en un període determinat de temps que només podran escurçar o allargar un o dos testimonis per cada part. Una multa penalitzarà la falta en cas d’incompliment d’una de les parts:

«Ítem, ab altre carta [...] sots pena de ares de XX lliures, pagadora tota la part in hobedient les sub dites coses, se agen de hobservar e tenir, volent que lo termini de las sposales ho noses, se puguen acursar e alergar una ho moltes voltes».70

En alguns registres s’especifica que, de la quantitat determinada, una part de la pena, anirà a la justícia: «E asó, sots pena de ares, so és de L, a la una part a l’altra, aportadoras a la part desobedient, e guanyadoraes a la part obedient, la meytat e l’altra meytat a la justícia».71 També s’afegeix sovint una clàusula per la que «no faran ni consentiran altre matrimony, ni diran paraules, ni altres coses faran per que lo present matrimony se pogueés destorbar, ni en alguna manera dilatar». 3.8 Altres Clàusules A més de les disposicions que fins ara hem presentat, els capítols matrimonials acostumen a anar acompanyats d’una sèrie de condicions més concretes, que es pacten segons les necessitats de cada nou matrimoni. A continuació presentem algunes d’aquestes clàusules 3.8.1. Renúncies Els menors gaudeixen del benefici romà de restitutio in integrum per la que tenen dret a l’anul·lació dels contractes que altres han formalitzat en el seu nom, si els perjudiquen. A Catalunya l’excepció d’aquests beneficis es produeix quan el menor hi renuncia.72 Hem trobat diversos documents on es fa efectiva la renúncia a aquests beneficis:

«com la dita Johana no es edat de fermar ne renuncias, com sia manor de XII anys [...] ab consentiment de alguns amics e parents seus es contenta de renunciar per las ditas XX lliures tot dreta paternal e maternal apseptat».73

3.8.2. Inventaris En alguns capítols matrimonials protagonitzats per vídues s’exigeix un inventari de l’estat en que es troba la llar, en el moment en que hi entra el nou marit: «lo dit Barthomeu ara apendra inventari en los dits béns e aquells restituyrà en aquella forma e manera en que los trobarà lo jorn que entrarà».74 D’aquesta manera la dona confirma els seus béns i els garanteix, per ella i per als seus fills, davant el marit nouvingut. 69 Jaume Codina, Contractes matrimonials al Delta del Llobregat: segles XIV a XIX. 70 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 2. 71 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 3. 72 Tomàs de Montagut Estragués (coord.). Història del dret català, Barcelona, Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 2001, p. 189. 73 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 16. 74 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 10.


47

3.8.3. Restitucions Davant de l’esperança de vida que contemplen aquests matrimonis, preveure l’eventualitat de la mort d’un dels membres de la nova parella, és primordial si es vol preservar al màxim el patrimoni. Com hem vist al parlar del dot, la seva restitució afecta al retorn d’aquest al cònjuge que l’ha aportat. Generalment si la dona mor sense descendència el dot torna als donadors i s’especifica, en algunes ocasions, que el dot hauria de ser tornat al seu donador, també, si hi hagués desavinences: «e en bona fe promet que aquellas restituyrà tots temps que loc y e cas de restitució hi aje»,75 li ferma en carta dotal Felipa Folquet al seu promès Pere Batlle. 3.8.4. Els protagonistes En el segle XV i en un poble com el que hem estudiat, la família és el nucli sobre el que s’assenten les relacions socials i econòmiques. Quan la nova parella s’incorporava a la llar dels pares d’algun dels contraents (cosa que passava sovint), la feina, els projectes i l’economia esdevenien comuns i únics. Pensem que l’organització de la llar pagesa necessita una estructura on l’objectiu comú del treball de la terra és fonamental per la subsistència i la participació de tots els components de la família és indispensable. Des de ben petits els nens tindran tasques específiques que hauran de desenvolupar i fins a ben grans, els avis mantindran l’autoritat fins el final i han d’aportar ( a més de la seva experiència) el seu treball en les tasques menys agraïdes i reconegudes (especialment les dones que es faran càrrec de múltiples feines i responsabilitats: des de la cura de la mainada, la neteja, bugada, la cuina i alimentació fins a la formació dels petits i la transmissió dels seus coneixements). 3.8.5. La nova parella Amb el casament, la nova parella havia de treballar per a la casa i no tenia cap mena d’independència econòmica, si no se’ls havia concedit una peça de terra per a profit propi. I el gendre nouvingut, generalment era tractat com un foraster. Té el paper «inicial d’assalariat, d’usufructuari i padrastre, en espera de la majoria d’edat del fill hereu de la casa».76 Segons Jaume Codina, una vegada signats els capítols matrimonials, el futur marit s’incorpora immediatament a la nova llar (sense ser-ne un membre de ple dret, encara), tot i que el matrimoni no se celebri fins al cap d’uns anys. Si tenim en compte que la nova parella era molt jove, no és estrany que la submissió al cap de casa fos total. La capacitat natural de casar-se s’adquiria amb la pubertat: les noies als 12 anys i els nois als 14, i,sempre, havia de comptar amb el consentiment dels pares o tutors.Però, «a la rodalia deltaica els xicots es casen als 18 anys i les noies als 15-16».77 Pensem en Joana Domingo, de qui tenim els capítols matrimonials escrits abans de que ella fes 12 anys, i en el seu promès que és fill del nou marit de la seva mare. El ritual del matrimoni des de la signatura dels capítols, «expressava clarament el paper de la dona: estimar, servir i donar suport a l’home»,78 tot i el requeriment de consentiment mutu que el sacerdot demanava en la cerimònia, a l’entrada de l’església, on els pactes se signaven entre els pares, i era el pare de la núvia el que la lliurava al futur marit «emfatitzant la transacció d’home a home».79

75 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm. 19.2 Jaume Codina, Contractes matrimonials al Delta del Llobregat : segles XIV a XIX, p. 184 i 237. 77 Jaume Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Barcelona, Columna, 1999, p. 202. 78 Dolors Sanahuja, «Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local», Les dones i la Història al Baix Llobregat. (Soledat Bengoechea, coord.). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 2002, vol. I, p. 70. 79 Teresa Vinyoles, Història de les dones a la Catalunya medieval, p. 92.


48

3.8.6. La vídua Mentre viu el marit la direcció de la llar va únicament al seu càrrec però, si aquest mor, la vídua esdevé la figura fonamental de la família. «La viduïtat podia esdevenir una oportunitat per exercir el seu poder personal».80 Les donacions i heretament indiquen clarament que «la dita dona sia dona poderosa tots los dies de la sua vida, de dit mas e posesions de aquel».81 La dona vídua té una vigorosa personalitat, més que la casada i la soltera. Tot i no disposar dels béns del marit si té fills, recupera el dot que va aportar al matrimoni, i també l’escreix que li donà el marit en raó de la seva virginitat. La vídua és mestressa i senyora absoluta en compres i vendes, contractes i en la representació de la casa. Moltes dones quedaven vídues aviat perquè es casaven molt joves, amb homes d’edat més avançada. Mentre la viduïtat femenina sempre es fa constar,82 és estrany trobar homes identificats com a vidus. Al costat de vídues que poden heretar els seus fills i filles en trobem de menys afortunades que reben un dot de 5 lliures en carta debitòria. És el cas de Caterina Alegret que es casa amb Bartomeu Cardiler (també vidu) i, alhora, concorda el matrimoni de la seva filla amb el fill del seu futur marit. Evidentment aquest casaments obeeixen a estratègies familiars, a les que es veuen abocades algunes dones. 3.8.7. Els immigrants A finals del XV comencem a trobar els primers moviments migratoris, que en el segle posterior es generalitzarà en tot el territori català. Al nostre país, després la crisi demogràfica del segle XIV amb reiterades epidèmies, les guerres del XV i la inestabilitat política que viu tot el segle, aboquen a un panorama de poblament desolador. Occitània viu un procés de sobrepoblació,83 i pobresa que conduirà a l’emigració cap a una terra que no es del tot estranya per als seus habitants, com afirma Valentí Gual en parlar dels antics vincles dinàstics, religiosos i lingüístics.84 Podem afirmar que els primers en arribar a aquesta zona procedien del Bearn i la Gasconya, i en el fogatge de 1516 els podem quantificar entorn d’un 10 % del total de la població.85 En principi la majoria d’immigrants eren homes joves, sovint molt joves, que es llogaven com a mossos per a treballar en les feines més dures a la terra i representaven una entrada de força de treball barata i amb un potencial enorme, que va contribuir en gran manera al redreç del camp català. Dolors Sanahuja diu que els pagesos d’Eramprunyà els llogaren terres i cases «imposant unes quotes superiors a les que ells pagaven a la baronia», així s’obtenien uns beneficis monetaris, i a més, s’incrementava la producció, amb la possibilitat d’amagar-ne una part al senyor».86 Alguns d’ells s’establiren en terres llogades i d’altres feien de mosso en algun mas. En el llibres de testaments trobem la presència d’un francès l’any 1488 i set més abans de 1560; en la dècada posterior són onze els immigrants que testamenten i des de 1570 fins a finals de segle són vint-i-un els que ho fan. 80 Dolors Sanahuja, «Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local», p. 75. 81 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm.19.2 82 Trobem quatre matrimonis on s’identifica clarament la dona com a vídua. En dos d’ells els marits tenen fills i, en ambdós casos, els fills queden promesos entre si. En un altre cas, el casament es fa amb un immigrant. Pel contrari, i en les intitulacions dels documents, trobem més pares vius que no pas mares. 83 Xavier Torres Sans, Los sin papeles y los otros. Inmigraciones francesas en Cataluña (Siglos XVI-XVII). Colección Mediterráneo Económico.n. 1. Procesos migratorios, economia y personas. Ed. Caja Rural Intermediterránea. Cajamar. Almeria. 2002. 84 Valentí Gual Vilà, El temps dels “francesos”. El Temps d’Història. Separata de la revista El Temps. València, maig 2001. 85 Jaume Codina, «La immigració francesa al delta del Llobregat, 1400-1700». XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, El Prat, 1980, p. 228. 86 Dolors Sanahuja, «Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local», p. 195.


49

Però són els llibres de capítols matrimonials un dels principals recursos que tenim per estudiar el fluxos migratoris que van arribar al nostre país, perquè, en general permeten conèixer la procedència concreta dels contraents i el seu ofici. En el cas del volum n. 1 de Capítols matrimonials de l’APSC, i en els registres consignats com escrits entre 1400 i 1500 trobem un document amb la presència d’immigrants, en que de manera explicita s’expressa la seva procedència del «Regne de França». Com molts dels primers matrimonis mixtos estudiats en el Delta del Llobregat per Jaume Codina, el casament entre Pere Manaut i Beneta Pellicer se signa entre un immigrant i una vídua. De fet es una mena de matrimoni de conveniència entre ambdues parts: pel nouvingut representa una manera de integrar-se a la comunitat ràpidament i efectiva; per la vídua l’entrada al mas d’un home li permetia continuar mantenint i treballant el patrimoni, sense caure en mans d’altres o en les influències de familiars assetjants. Gràcies a la transcripció del testament, que trobem al llibre de Testaments de l’APSC, podem afirmar que es

tracta de l’antic Bisbat de Coserans, que pertany a la diòcesi de Pamiers, Cosserans i Mirapeix, incloses, avui en dia al Bisbat de Tolosa. En el seu testament, Pere Manaut declara que és «del loch de Prat, bisbat de Guserans» i fa hereva universal a la seva mare, Jaumeta Mots, de tots els seus béns «tan dels que tinch así com dels que tinch a França». No coneixem la data en que s’escriuen els capítols matrimonials entre Pere Manaut i Beneta Pellicer, tot i que assenyala que es fa en «lo dia del Ignocents any». El mateix problema trobem en el seu testament: «Testament de Pere Manaut, estranger, sens dia ni any lo reberen». El cas que planteja aquest document el podríem presentar com exemple del que significava, l’entrada d’aquests immigrants en la societat pagesa medieval d’un poble petit. Econòmicament, Pere Manaut no pot aportar res al matrimoni. I segurament per ell, com en la majoria de casos, el camp era una sortida perfecta davant la manca d’experiència o d’ofici d’un sector de població tan jove. Com diu Jaume Codina la majoria eren «joves solters que, al delta del Llobregat, foren en un principi pastors i després els primers mossos de pagès de les masies de la plana en substitució dels antics esclaus, que hi anaven desapareixen».87 En el testament de Pere Manaut apareix Antoni Carbonell, cridat com a testimoni pel testador i de qui s’indica clarament la seva procedència: «Antoni Carbonell, estranger, abitant en Sant Climent», detall que permet comprovar els vincles que els immigrants mantindrien entre ells. 3.8.8 Els sentiments Tot i que es tracta dels sentiments més íntims de dues persones, llegint els capítols, queda clar que el matrimoni medieval no està inspirat en l’amor, ni en les emocions. El caire econòmic dels documents és fora de dubte i les parts no perden mai de vista el seu caràcter contractual.88 Fer capítols matrimonials suposava, més d’una vegada, conèixer la persona amb la que s’hauria de formar una família. Perquè el motiu fonamental del matrimoni era assegurar la reproducció i la transmissió del patrimoni, dels valors i de la nissaga. I en aquest món no hi ha espai per a l’amor, i tot just s’hi escolarà la tendresa en alguna ocasió. Les paraules amor, amics, bes, només apareixen relacionades amb fòrmules protocol·làries. Trobem fórmules de fidelitat (més que sentimentals) com les que ens transmeten els besos a la boca i a les mans, que Joana Campamar fa al seu pare acceptant la donació del dot.89

87 Per a Jaume Codina, els gascons substitueixen els esclaus, i ben aviat el seu pes demogràfic multiplica per cent el nombre d’esclaus. Els mossos no s’havien de comprar ni representaven cap pèrdua si morien; en cas de malaltia no se n’havia de tenir cura obligatòriament i se l’acomiadava quan es volia. A més l’entrada creixent d’immigrants, suposava mà d’obra abundant i en conseqüència cada vegada més barata. És un canvi econòmic i no té cap càrrega moral o religiosa de cap mena. Jaume Codina, «La immigració francesa al delta del Llobregat, 1400-1700», p. 232-233. i Jaume Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII), p. 202. 88 El matrimoni era cosa de dues famílies, no de dues persones. 89 APSC, Capítols matrimonials: vol. 1, 1400-1599, doc. núm.5.

Figura 5. Detall dels capí-tols matrimonials entre Pere Manaut i Beneta Pellicer. Una crida en el text, ens re-met a aquesta nota al marge, on podem llegir clarament la procedència del marit.


50

Quins sentiments expressen els que prometen a Joana Domingo en capítols matrimonials, essent menor de 12 anys? No és estrany trobar casaments projectats en aquesta edat, però Joana s’haurà de casar amb el fill del nou marit (vidu) de la seva mare (vídua), i tot i viure amb ella, són els curadors del testament del seu pare, els qui la prometen. La mare no parla en aquest document. Joana, té el «consell» d’amics i parents per renunciar a tot dret paternal o maternal, tot i que «vuy no es edat de fermar renuncias». Són els mateixos amics que «no posaran ny procuraran cosas per las quals lo present matrimony no vingués en lur aferse». L’única «sort» per a Joana és que el matrimoni només serà «selebrador la hora nostra Senyor Déu aurà donada adat per feta». Caterina, vídua de Pau Alegret, té una preocupació especial pels seus fills, que no trobem en d’altres documents: «Ítem es concordat entre les parts, que los fils del dit Pere Alegret e de la dita Catherina [...] stant en los dits fils en la eretat, e que no sian mal tractats per lo dit Barthomeu». Si s’especifica aquest fet d’una manera tan concreta, es per la normalitat amb que es devien consentir aquests comportaments. En definitiva, els Capítols matrimonials són frugals en detalls, però sempre hi podem detectar subtileses que ens permeten acostar-nos, mínimament, a la gent que ha passat silenciosament per la història. En ells, es pacta i concorda matrimoni, sempre en termes de contracte econòmic, entre dues parts que negocien, no que estimen. El paper de la dona es presenta com a secundari, es dota i s’entrega a un altre home, i es valora en funció del que transmet o del que té, i no de qui és. I hi podem llegir els moviments de les persones, tan a nivell comarcal, com l’arribada dels primers immigrants gascons a la nostra contrada. Però sobretot, ens ajuden a situar les famílies, trobar els noms dels qui lluiten en altres documents, o dels que paguen els capbreus als senyors. I és aquesta relació que podem establir amb altres registres, la que ens permet realitzar un retrat del moment, de la societat, de la seva mentalitat, de la gent i de la seva manera de viure en mig d’una història general que els dilueix totalment.


51

Lluita remença a Eramprunyà. Un pergamí de l’Arxiu de l’arquebisbat de Tarragona

Josep Campmany Guillot, Centre d’Estudis de Gavà 1. Un pergamí en un arxiu de Tarragona. Com és sabut, l’Arxiu de l’arquebisbat de Tarragona conté un important fons en pergamins, llibres i papers relatiu a l’antiga baronia d’Eramprunyà.90 Fou dipositat allà pel fundador d’aquell arxiu, el cardenal Vidal i Barraquer, a qui li havia pervingut per ser el darrer hereu del llinatge dels Foxà, titulars de la meitat pro-indivís de la baronia. L’atractiu d’aquest fons per als estudiosos és elevat, ja que no va poder ser consultat per Francesc de Bofarull, l’historiador de referència de la nostra baronia. Tot i que el contingut genèric d’aquests documents era conegut a través de les rúbriques que figuren a l’speculum de l’arxiu de la baronia d’Eramprunyà elaborat a la segona meitat del segle XVI, dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó,91 l’examen detallat del contingut dels documents pot aportar novetats rellevants, que matisen i complementen el que enuncien les rúbriques. Això és exactament el que passa amb un pergamí de mitjan segle XV, signat per quaranta-sis habitants d’Eramprunyà i rubricat per llur senyor, Lluís Marc. La regesta que figura a l’speculum, amb la signatura R-2, diu:

«Item altra carta en pergami continent en effecte procura o sindicat fet per los poblats en lo terme del castell de Alaprunya a Pere Garau y a altres de dit terme ab diverses potestats y ab decret de mossen Lluis March senyor de dit castell y terme. Lo qual fou fet en la parrochia de Sant Climent del terme de Alaprunya sots diversos chalendaris, lo primer dels quals fou a XXV de nohembre any MCCCCXXXXVIII, closa per Barthomeu Dus prevere e canonge e sagrista de Sancta Maria del Camp bisbat de Elna y vicari de dita parrochia, y dins la qual carta sta una altra carteta que te la sustitucio feta per dit Pere Garau y altres a Joan Ros retificant però a altres de omnia et singula, fou feta dita substitucio en Barchinona a VIII de dezembre any MCCCCXXXXVIIII, closa per Rafel de Riudor, notari de Barcelona, per ço dites dues cartes son senyaladas de aquest senyal R-2».

El segon pergamí s’ha perdut, a Tarragona no hi és, però el primer sí (Figura de la pàgina següent). Inicialment, pel context històric, la primera interpretació que vam fer d’aquest pergamí era l’elecció de síndics remences d’Eramprunyà per alliberar-se dels mals usos.92 Però un estudi, transcipció i traducció acurada ho desmenteix, i obre perspectives inèdites respecte als fets i idees dels nostres predecessors. Tot seguit veurem quin és el contingut d’aquest pergamí.

90 Josep Campmany, «Els papers de la baronia d’Eramprunyà: aproximació a un fons patrimonial dispers en molts arxius», Materials del Baix Llobregat, núm. 11 (2005) p. 93-103. 91 Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Sentmenat (olim Monacals 3510). Espècul dels documents de la baronia d’Eramprunyà i Castelldefels. 92 Josep Campmany, Gavà, històries medievals, 24 personatges gavanencs del passat, Gavà: Associació d’Amics del Museu, 2006, p. 144-145.


52


53

2. El que diu el pergamí

«Sàpiga tothom que nosaltres,93 Francesc Torra, Arnau Ferrer, Gabriel Ferrer, Pere Bonet, Antoni Planes, Francesc Modolell, Pere Vilar,94 Climent Bassa, Climent Romeguera, Francesc Coma, Joan Vallès, Bernat Bonet, Joan Perellada, Guerau Bardina, Esteve Vedell major, i Esteve Vedell fill seu, Pere Sbert, Martí Miquel, Narcís Castelló, major, i Narcís Castelló, fill seu, Guillem Corbelló, Francesc Roca, Marc Soler, Nicolau Cerdanya, Bartomeu Folquer, alias Miquel, Bartomeu Bardina, Jaume Cugullada, com a tutor de Jaume Llibre, menor d’edat, Pere Mir, Jaume Deulofeu, Joan Ferrer de la Rovira, Joan Vallès, tutor de Climenta, menor d’edat i filla de Pere Miquel, difunt, Bernat Bonet, Salvador Nomdedéu, Antoni Fàbregues, Bartomeu Grau, Esteve Bertina, com a tutor de Bernat Colomer, menor d’edat, fill de Bernat Colomer, difunt, Joan Campderrós, Angelina, Muller del difunt Pere Oller i mestressa del mas Oller, Joan Ferrer de Castelldefels, com a tutor de Pere Pont, menor d’edat i fill de Jaume Pont, difunt, Joan Bonet, Jaume Vingut, Antoni Vendrell, Andreu Rourich, Esteve Torra, Pere Moragues, Bernat Ros com a tutor de Maria, menor d’edat i filla de Pere Vendrell del Calamot, tots del terme del Castell d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona. Atès que Mateu Vilar, procurador fiscal de la Cort del sereníssim senyor Rei d’Aragó, a instàncies i requeriments d’alguns homes i vassalls de l’honorable senyor Lluís Marc, senyor del Castell i terme d’Eramprunyà, que intentaven redimir-se, com es digué, del senyor Lluís i del seu castell, domini i jurisdicció, va venir, juntament amb un porter i un notari reial, a fi de recollir-ne les signatures i conformitats, a la vila de Sant Climent del castell d’Eramprunyà, i residint-hi personalment no aconseguí l’acord de gaires persones i reuní poques signatures. Atès l’acord i resolució del nostre consell i de la majoria dels notables de constituir síndics procuradors i actors per administrar, expedir i exercir. Atès també que s’ha demanat i obtingut la vènia de l’esmentat senyor, sense el requisit legal de la qual, la constitució del sindicat vam creure i entendre formalment inacabada i nul·la. Donat que es va realitzar una convocatòria formal (principalment perquè, si no, no hauria servit de res) perquè aquella minoria hi assistís, i també nosaltres, que som la majoria, i entre tots poguéssim discernir, meditar i resoldre que, per ara, seguim sent de l’esmentat honorable Lluís, i no tenim altre senyor, excepte la reverència del senyor Rei, i no pretenem firmar en l’esmentat sindicat. Per tot això, declarem la nostra pròpia i present intenció i voluntat de dissentir i no consentir, de cap manera, l’esmentada constitució de sindicat, i encara menys la quitació entre aquells, sense cap deliberació, ni consell, ni aprovació de tots els habitants de dit terme que legalment ho haurien d’haver tractat. I exigim, per a nosaltres i els nostres procuradors, tants drets com lícitament puguem. I revoquem i anul·lem completament totes les altres coses per ells i entre ells escripturades, i qualsevol altra acord anterior. Havent deliberat amb aquesta intenció, de bon grat, amb ple coneixement i amb decret de l’honorable senyor Lluís Marc, senyor nostre, us constituïm i us ordenem, Pere Grau, de la parròquia de Sant Cristòfor de Begues, Jaume Meyans, ciutadà de Barcelona i actualment habitant a la vila de Sant Climent, Arnau Deulofo, de l’esmentada vila, i Ramon Querol, de la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, tots del terme de l’esmentat castell, com als nostres vàlids i principals síndics i procuradors als efectes que escaiguin (tots junts i indistintament de manera que, sigui quina sigui la condició que pugueu ocupar, no n’hi hagi cap que precedeixi els altres, i prohibint que, si falta un de sol o més d’entre vosaltres, la resta dels que quedin, puguin concloure i adoptar decisions vàlides) per denunciar i intimar els

93 L’original és en llatí. Oferim una traducció completa, no literal, que suavitza les fórmules jurídiques. 94 Al pergamí posa Pere Buyar, però és un error. A les signatures es comprova que es tracta de Pere Vilar.


54

síndics i altres persones que van tractar la quitació. Aquesta intenció i acord, i també revocació, desitgem que sigui vàlida fins a requerir i presentar i forçar judicialment tothom a renunciar i desistir d’incoar l’esmentada quitació i altres actes i actuacions fetes per ells, i que no ho segueixin portant a terme de cap manera, ni facin avenços en nom nostre. I també per dirigir, tractar, procurar i administrar, en nom nostre i per a nosaltres, totes i cadascuna de les causes, plets, impediments i detencions de causa plantejades entre nosaltres i ells, tant en qualitat d’actors, de demandats, i altres. I tot això, compareixent davant de qualsevol jurisdicció personal i cort d’investigació, tan eclesiàstica com corporativa, i per interposar plets de part nostra, tant en primera instància com en segona, i també fent súpliques. I, també, pel que fa als nostres béns, tots i cadascun, solidàriament, els obliguem, mitjançant signatura, per al plet, per fer i respondre, defensar, expedir, proposar i replicar els càrrecs i peticions, donar o oferir, i també per respondre a plets, fer demandes i fer pactes, jurar per calumnies, i altres, sobre tots els nostres. I podeu així jurar en nom dels aquí reunits, testificar en escriptures, o produir qualsevol altre tipus de prova, i que pugueu publicar requeriments, i fer, i obtenir productes contra ells, i contradir, disputar, al·legar, renuncir i concloure, en plets i en tot el que per als plets sigui menester, i auditar qualsevol tipus de comptes, i inferir qualsevol altre gravamen sobre nostre, apel·lar o reclamar, emetre sol·licituds, obtenir justícia o jutges i prosseguir a través d’apel·lacions o reclamacions, i arribar inclús fins al darrer tribunal. I, a més, de part nostra, fareu, manareu executar deutes, protestareu requeriments, i respondreu i replicareu a protestes i requeriments, i més encara. I, de tot això, podreu fer-ne escriptures públiques, empares i segrestos, i també fer fer i instar qualsevol oposició i, si voleu, consentir a cancel·lar-les i anul·lar-les, i substituir i destituir procurador o procuradors per a totes i cadascuna de les coses esmentades, tantes vegades com vulgueu, en ambdós casos amb el vostre vist-i-plau. I, finalment, fer i exercir en general, totes i cadascuna de les esmentades coses i qualsevol altra que sigui útil, necessària i oportuna, que nosaltres poguéssim fer si ens hi interesséssim personalment. Us atorguem, donem i convenim amb vosaltres, els nostres procuradors, i amb els vostres substituts, i a cadascun de vosaltres, tal com s’ha dit, plena delegació nostra amb total facultat. I, això no obstant, volem rellevar els nostres procuradors i substituts i, en tot el que s’ha dit, us rellevem de satisfer qualsevol honor, i us donem fiança que per vosaltres ho comprometem tot, i garantim, amb hipoteca sobre els nostres béns i tot el que és nostre, igual que les nostres públiques persones, arreu i per a tot el que interessi, rebre i acordar i impulsar judici fiscal, i acatar la sentència amb totes les seves clàusules. I els nostres hereus mantindran el compromís, sigui quin sigui, per vosaltres, dits procuradors nostres, per a tot l’esmentat, i així es procura, es tramita i s’escriptura, sense poder-ho revocar de cap manera. Escripturat a la parròquia de Sant Climent d’Eramprunyà. Sig+++++++++++++++++++++++++++++nen Francesc Torra, Arnau Ferrer, Gabriel Ferrer, Pere Bonet, Antoni Planes, Francesc Modollell, Pere Vilar, Climent Bassa, Climent Romeguera, Francesc Coma, Joan Vallès, Bernat Bonet, Joan Parellada, Guerau Bardina, Esteve Vedell, major i Esteve Vedell el seu fill, Pere Sbert, Marià Miquel, Narcís Castelló, major i Narcís Castelló, fill seu, Guillem Corbelló, Francesc Rossell, Marc Soler, Nicholau Cerdanya, Bartomeu Folquet alias Miquel, Bartomeu Bardina, Jaume Cugullada en nom de qui s’ha dit, Pere Mir i Jaume Deulofo, que això lloem i firmem el dia vint-i-cinc de novembre de l’any de la Nativitat del Senyor de 1448 en presència dels testimonis Arnau Folquer i Bertomeu Roc de la parròquia de Sant Pere de Gavà, i Tomàs Vila, ciutadà de Barcelona. Sig+na Joan Ferrer que això, en nom de qui s’ha dit, lloo i signo a vint-i-sis de novembre de l’esmentat mes i


55

any, en presència dels testimonis Antoni Moragues de la parròquia de Gavà i Bertomeu Miramar, de la parròquia de Santa Maria de Castelldefels. Sig+++++++nen Joan Vallès en nom de l’esmentat Bernat Bonet, Salvador Nomdedéu, Antoni Fàbregues, Bertomeu m--------ri95 Grau, Esteve Bertina en nom de qui s’ha dit i Joan Campderrós, que això lloem i signem, en presència dels testimonis el discret Joan Moner, prevere, i Bernat de Loba, de la vila de Perpinyà. Sig+nat per Angelina, que això lloa i signa el vint-i-set dels esmentats mes i any en presència dels testimonis Arnau Folquer i Bertomeu Roc. Sig+nat per Joan Ferrer en nom de qui s’ha dit, que això lloo i signo el dia i l’any acabat d’esmentar, en presència dels testimonis Pere Bon Vilar, de la parròquia de Sant Julià de Lòria i Bernat Costa de l’esmentada parròquia de Castelldefels. Sig+++nen Joan Bonet, Jaume Vingut i Antoni Vendrell, que lloem i firmem a vint-i-vuit dels esmentats mes i any, en presència dels testimonis Joan Tàpies de la vila de Sant Cugat del Vallès i Pascasi Solsona, àlies Llopart, de la parròquia de Gavà. Sig+na Andreu Rourich que això lloo i signo el darrer dia del mes i l’any abans esmentat, en presència de Pere Ventallols i Joan Sunyol, ciutadans de Barcelona. Sig+na Esteve Torra que això lloo i signo, el dos de desembre de l’esmentat any, en presència dels testimonis Arnau Folquer i Antoni Vendrell de la parròquia de Gavà Sig++na Bernat Ros en nom de qui s’ha dit i Pere Moragues que lloem i signem el set del mes i any esmentat, en presència dels testimonis Arnau Folquer i Bertomeu Roc. Jo Lluís March cavaller i senyor del castell d’Eramrunya, a l’esmentada constitució de procura i altres coses damunt esmentades, de ma llicència i voluntat fetes, m’he acostat i de grat, per corroborar totes aquestes coses, amb la meva pròpia mà, poso el meu senyal +.96

Sig+nat Bertomeu Dus, prevere i canonge i sagristà de l’església de Santa Maria del Camp de la diòcesi d’Elna, ara vicari parroquial de l’església de Sant Climent de la diòcesi de Barcelona, i notari públic d’aquest lloc amb autorització del venerable senyor Joan Pujol, rector d’aquesta església, que ha fet les línies i ha escrit i clou amb el redactat correcte, i esmenat a la línia VI on diu «Castri» i amb sobreposició a la línia XXVI, on es llegeix «procuratorem et procuratores ad predicta omnia et singula sustituandum et eos destituendum quotiens voluis et utraque vestrum bene visum fuerit» i a la XXVII «et susbcriptis a vobis» a la XXVII «et substitutos» i a la XXVIII «testibus», i a la XXVIIII on diu «testibus».

4. La lluita remença a Eramprunyà. El primer sindicat remença. El document que acabem de presentar és molt explícit i, gràcies als antecedents que precedei-xen a la constitució de la procura, ens informa que, al terme d’Eramprunyà, la recepció del plet

95 Esborrat al pergamí 96 En català a l’original


56

remença no va ser unànime entre els mateixos pagesos. És un document excepcional perquè, tot i que això ja se sabia, probablement mai s’havia pogut documentar d’una forma tan clara, amb noms i congnoms. El que es desprèn del pergamí és que el procurador reial Mateu Vilar va aparèixer un dia a Sant Climent, cridat per alguns remences, que desitjaven alliberar-se dels mals usos senyorials. Hi anà per recollir les seves signatures, ja que el moviment remença es proposava, en aquesta època, que tots els remences s’integressin en un cos únic que, representat per unes determinades persones –els síndics remences– portés el plet davant del tribunal reial, i tingués prou poder i capacitat per arribar a un acord amb l’altra part, els nobles. Un acord que hauria de ser d’obligat compliment, i per això es requeria que els remences firmessin una sèrie d’escriptures integrant-se en el sindicat i donant poders als síndics. Evidentment, aquesta integració al sindicat remença no era gratuïta, i els pagesos es comprometien a avançar unes quantitats, que es donarien al rei com a fiança. Així, el 1448, els síndics remences obtingueren de la reina Maria, lloctinent del Principat, permís per recaptar, per reunir-se, i per elegir síndics.97 Les reunions es podien fer, sense presència d’oficials reials, sempre que no sobrepassessin les deu persones. Davant d’aquests fets, el que narra el pergamí és que la majoria de pagesos d’Eramprunyà –la «major i més sana part», com ells diuen– es va reunir en assemblea general (va fer consell) i va acordar, no només no participar en el sindicat remença, sinó tirar endavant un plet per invalidar les signatures d’ingrés al sindicat que havia fet una minoria de pagesos. Veiem aquí el senyor feudal, Lluís Marc, donant ple suport a aquesta acció, com es pot deduir de la signatura autògrafa que rubrica el pergamí. De fet, els Marc, en aquesta època, formen part del bàndol aristocràtic contrari a la corona,98 i en conseqüència s’oposen al plet dels remences. No podien permetre’s de perdre uns ingressos i rendes que els entraven regular-ment per la via dels mals usos. El més rellevant és la unitat d’acció entre senyor i vassalls. Els opositors al sindicat remença escullen procuradors que els representin davant dels tribunals. Són quatre: Pere Grau de Begues, Jaume Meyas i Arnau Deuloféu de Sant Climent i Ramon Querol d’Eramprunyà. Tots són força coneguts. Pere Grau tenia probablement el mas Grau del Coll de Begues. Apareix esmentat al capbreu de Sant Climent de l’any 1458 perquè tenia algunes terres en aquesta darrera parròquia. El mas Grau del coll de Begues no apareix fins al capbreu de 1597, però la família es documenta

97 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), AR, reg. 3148, f. 129, citat per Jaume Vicens Vives, Historia de los remensas en el siglo XV, Barcelona, CSIC, 1945, p. 51. 98 Josep Campmany, «Pagesos i senyors a Eramprunyà (1323-1460)», Materials del Baix Llobregat, núm. 5 (1999) p. 105.


57

a Begues amb anterioritat,99 i de fet un Francesc Grau és comptat al fogatjament de 1515.100 És la mateixa situació en què es troba Ramon Querol. El seu mas estava situat aproximada-ment on avui hi ha els apartaments de la urbanització de Bruguers. El mas també s’anomenava mas dels Sant Martí, per haver estat propietat dels senyors d’Eramprunyà.101 Aquest doble nom va fer pensar en alguna ocasió que allà hi va haver una antiga ermita dedicada a Sant Martí. En realitat, la masia es va acabar convertint en un corral de reduïdes dimensions, cosa que ens indica també una masia modesta.102 De Jaume Meyans no en sabem res, però el mateix pergamí ens indica que era originari de Barcelona. El seu nom no surt en els dos capbreus de l’època, de 1434,103 i 1458. En canvi, Arnau Deuloféu podria ser antecessor de Joan Deuloféu, documentat l’any 1458, i que confessa tenir algunes terres i un mas a Sant Climent.104 Per entendre el pes dels opositors a l’alliberament remença, cal esmentar que les 46 persones esmentades al pergamí corresponen en realitat a 43 caps de casa o famílies. El total de focs propietat dels Marc a mitjan segle XV estava entre els 114 de l’any 1381 i els 109 focs de 1497,105 i no tots devien ser remences. Així doncs, els 43 individus que signen el pergamí, més els quatre síndics escollits, n’eren la majoria, per poc marge. 5. Els protagonistes D’entre les 43 famílies esmentades n’hi ha 22 de Sant Climent, 11 de Gavà, 4 de Viladecans, 3 de Castelldefels i 1 de Begues. N’hi ha dues de les que no hem trobat cap altra documentació. Entre els pagesos adherents que declaren «ser de Sant Climent», trobem Pere, Bernat i Joan Bonet. Possiblement, un d’ells era el propietari de can Bonet, la masia del marge esquerre de la riera de Sant Climent. Els altres dos potser estan relacionats amb el Vicenç Bonet documentat al capbreu de Santa Magdalena de la Roca de Gavà, cap al 1446,106 que era propietari del mas Pasteller de Sant Climent, tal com es documenta el 1458.

99 Arxiu de la Barona d’Eramprunyà (ABE), Nota de títulos del manso Grau del Coll, UC 670. Hi ha un document del 1544 que documenta els germans Grau en possessió d’aquest mas. 100 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Consell de Cent, Fogatjaments, XIX-15, f. 83. 101 El mas va ser venut per Saurina de Sant Martí al castlà d’Eramprunyà l’any 1250. ACA, Fons de la cartoxia de Montalegre, pergamí 2.239, citat per Francesc de Bofarull, El Castillo y la baronía de Aramprunyá, Enrich y cía, Barcelona, 1911, p. 50-51. 102 Joan Baranera, «Gavà», L’Aramprunyà, núm. 12 (1922) p. 3, clarificat a Josep Campmany, «L’antiga ermita de Santa Maria Magdalena, a Gavà», Diàleg, núm. 136 (1997), p. 13-15. 103 Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (AHPNB), Notari Pere Andreu. Capbreu de Viladecans i Sant Climent, 1434-1498, lligall 1. Citat per Dolors Sanahuja, El territori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI. Rubricatum, núm. 3 (2002), p. 173, nota 10. 104 Arxiu Parroquial de Sant Climent, Llibre d’establiments, any 1458, notari Antoni Vinyes, f. 10r-11r 105 Josep Campmany, «Pagesos i senyors a Eramprunyà (1323-1460)», p. 108. 106 «Memorial del capbreu del benifet de madona Santa Maria Magdalena instituït en la pobla de la Rocha de la parròquia de Gavà», Llibre de la baronia d’Eramprunyà, segons les notes preses per Josep Soler Vidal, actualment dipositades a l’Arxiu Municipal de Gavà, fons Josep Soler Vidal.


58

Joan Perellada també és de Sant Climent. El relacionem amb un Francesc Perellada que l’any 1434 confessa només terres en dependència dels Marc. L’any 1391, en canvi, trobem un Pere Perellada a Castelldefels. Bertomeu Bardina i Guerau Bardina, pertanyen a una de les nissagues més antigament documentades a Sant Climent. El primer confessa una terra sense mas al capbreu de 1458, i el segon podria estar relacionat amb un Antoni Bardina que confessa l’any 1458 tenir terres sense mas. Salvador Nomdedéu, apareix el 1458 venent una terra a Bartomeu Bardina.Un altre climentó era Marià Miquel, que probablement té relació amb el Bernat Miquel esmentat al capbreu de 1391. També ho és la menor Climenta Miquel, filla de Pere Miquel, difunt, i el seu pare Pere Miquel declara una terra sense mas a Sant Climent l’any 1434. La mateixa residència tenia Francesc Modolell. Al capbreu de 1458 hom esmenta el difunt Antoni Modolell i la seva muller Clara, casada en segones núpcies amb Climent Bassa, que acumula dos masos a Gavà, al lloc del Sitjar (masos Cabreta i Torra), però possiblement el signant del pergamí no n’es ascendent. En canvi, podria ser el Modolell de les Valls que apareix documentat a mitjan s. XV al capbreu del delme de Baiona que està recollit al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà.107 En aquest capbreu declara dos masos, el que havia estat anteriorment d’Antoni Pujol i el mas Pi. També residenixen a Sant Climent els Narcís Castelló, pare i fill, esmentats al capbreu de 1434 amb una terra sense mas, i possiblement relacionats amb el Bertomeu Castelló esmentat al capbreu de l’any 1391. Possiblement de Sant Climent era Marc Soler, i de fet l’any 1458 trobem un Martí Soler declarant tenir un mas a Sant Climent, tot i que aquest cognom apareix en vassalls dels Marc residents a Sant Boi: Jaume i Joan Soler, declarant terres sense casa l’any 1458, i Antoni i Pere Soler, l’any 1391. Nicolau Cerdanya també viu a Sant Climent, i ens remet tant al Pere Cerdanya que declara una terra sense casa l’any 1458 com al Martí Cerdanya que també declara una terra sense casa el mateix any. Finalment, Bertomeu Folquer, un cognom que una centúria després trobarem a Castelldefels, apareix confessant una terra sense mas a Sant Climent l’any 1458 i Antoni Planes, que relacionem amb Bertomeu Planes que confessa unes cases i diverses terres a Sant Climent l’any 1458. Els darrers climentons que apareixen al document són Jaume Deulofeu, en relació amb el qual documentem un mas Deulofeu que l’any 1458 era de Melcior Colomer –possiblement doncs es tracti de can Colomer de les Valls, ja que esmenta en un termenal el camí reial–. També documentem Joan Deulofeu declarant unes terres sense mas el 1458 i un altre Jaume Deulofeu (o el mateix) que apareix al capbreu de 1391. Pel que fa als Colomer, és un altre cognom arrelat a Sant Climent, i Bernat Colomer, menor d’edat, fill de Bernat Colomer, difunt,

107 «Açó devall escrit es capbreu apart del delma de Bayona dels drets que per aquell se pagua per homens del terme del castell de Alaprunya e per altres lo qual yo fus levar e pulir ha altra apart que aquest mon leva lo Batlle, el qual ara en Ponç Ferrer del Citjar e han de culir ho son redelme que vol dir de cada deu, un, ço es l’onze de tot», Llibre de la baronia d’Eramprunyà, segons les notes preses per Josep Soler Vidal, actualment dipositades a l’Arxiu Municipal de Gavà, fons Josep Soler Vidal.


59

correspon al Bernat Colomer representat pel tutor Esteve Bertina, i la seva vídua Elisenda, esmentada als capbreus de 1434 i 1458 com a propietària d’un mas a Sant Climent. Possiblement descendeix del Bonanat Colomer que té terres a Sant Climent al capbreu de 1391. També Joan Ferrer de la Rovira sembla de Sant Climent, i de fet trobem les mullers de dos Pere Ferrer, Micaela i Agustina, declarant terres sense mas l’any 1458. Angelina, muller del difunt Pere Oller i mestressa del mas Oller, ens apareix ella mateixa documentada al capbreu de 1434, i els Oller ja s’esmenten l’any 1391. Pel que fa a Pere Moragues, el relacionem amb l’Antoni Moragues de Sant Climent. esmentat el 1458. Possiblement aquest cognom provenia de Gavà, on a inicis del segle XIV es documenta un mas Moragues a la Sentiu. Andreu Rourich, també el relacionem amb l’Esteve Rourich esmentat l’any 1458 a Sant Climent, i l’Andreu Rourich que confessa diverses propietats l’any 1391. Finalment, Pere Pont, menor d’edat i fill de Jaume Pont, difunt, probablement té a veure amb en Domingo Pont o en Pere Pont, esmentats al capreu de 1391 a Sant Climent. Després dels residents a Sant Climent, la comunitat més nombrosa de signataris procedeix de Gavà. Hi documentem Gabriel Ferrer, que possiblement està relacionat amb un Joan Ferrer de Gavà que tenia casa al terme de la Casa de Gavà l’any 1464, segons consta al llibre de la Baronia, i que a més té la propietat també de l’antic mas Domingo.108 Pere Vilar també era de la mateixa parròquia, i tenia el mas Vilar, prop de la riera de Sant Llorenç, que encara avui dóna nom a una font. L’any 1458 documentem Gabriel Vilar, i el 1446 Bartomeu Vilar, hereu de Guillem Vilar, que té el mas Fontanilles. Anant encara més enrere, trobem un Guillem Vilar, que declara el mas l’any 1391. Un altre propietari de mas de Gavà és Pere Sbert, del mas conegut actualment com can Llong. Aquest Pere Sbert de Gavà és esmentat també al capbreu de 1458 posseïnt un mas Sant Climent 1458. A la mateixa època, Ramon Sbert de la Sentiu i Jaume Sbert estan esmentats al Llibre de la Baronia, al segle XV. Anant enrere, trobem esmentats Guillermona, muller de Pere Sbert de Gavà, l’any 1391. Guillem Corbelló, declara una terra sense mas a Gavà l’any 1458. Possiblement està emparentat amb Pau Corbelló, que l’any 1458 té mas al Sitjar, i la seva muller Maria declara els masos de Pere Font i Sallereda, prop del puig de la Desfeta. També Francesc Rossell tenia un mas al Sitjar, a la parròquia de Gavà. Era descendent del Guillem Rossell que declara al capbreu de 1391. El menor Jaume Llibre deu estar relacionat amb el mas Libra de Gavà que declara Sibila, muller d’Antoni Mayol, el 1458. Jaume Vingut, era el propietari de la masia coneguda actualment com can Margarit, prop de Bruguers. Apareix esmentat el 1464 al Llibre Baronia, dins del capbreu de Santa Magdalena de la Roca. Un antecessor seu, d’igual nom, apareix també al capbreu de 1391. Joan Campderós també habitava al Sitjar, ja que apareix esmentat al capbreu de Gavà fet davant del notari Joan Osona, a mitjan segle XV, i que figura al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà com a Joan de Campderós del Sitjar. Finalment, Maria, filla de Pere Vendrell del Calamot devia posseir el mas del Calamot, mas ja citat al segle XII.

108 «Capbreu de la casa de Gavà», Llibre de la baronia d’Eramprunyà, segons les notes preses per Josep Soler Vidal, actualment dipositades a l’Arxiu Municipal de Gavà, fons Josep Soler Vidal.


60

Altres gavanencs són Climent Bassa, documentat l’any 1458 com a marit en segones núpcies de Clara, amb els masos Cabreta i Torra del Sitjar de Gavà. Possiblement, abans d’aquest casament, vivia a Sant Climent, ja que en un altre indret del capbreu apareix esmentat com a Climent Bassa de les Valls. Un possible antecessor documentat l’any 1434 era n’Antoni Bassa de Sant Climent. També els Esteve Vedell pare i fill, són de Gavà: el 1464 es documenta, al capbreu de la Casa de Gavà recollit al Llibre de la Baronia, Gabriel Vedell per una casa que fou d’Antoni Villa. Però possiblement procedeixen de Sant Climent: al capbreu de 1391 apareixen Ferrer Vedell, Nicolau Vedell, Bernat Vedell i Guilia, muller del difunt Guillem Vedell. De Viladecans n’hi ha quatre: Francesc Torra, esmentat també al capbreu 1458, com a posseïdor d’unes terres sense mas. També hi apareix Esteve Torra. Podrien estar emparentats o ser descendents del Bonanat Torra de Begues documentat l’any 1391,109 que donà origen i nom al mas Torra, tot i que el 1458 ja era d’una altra nissaga. De Viladecans són també Climent Romeguera, que apareix també esmentat als capbreus de 1434 i 1458 com a resident a Viladecans, i Pere Joan Mir, que confessa una terra sense mas l’any 1434. Hem identificat també tres signants de Castelldefels. No de l’antiga senyoria adquirida pels Marc el 1427, sinó de la part més meridional, tocant al massís de Garraf: Arnau Ferrer, per exemple, podria ben bé ser el fill de Jaume Ferrer, que rep mas Ferrer dels Pujols (actual can Jover) l’any 1453.110 També apareix esmentat al capbreu del delme de Baiona, a mitjan segle XV, copiat Llibre la Baronia. Francesc Coma podria estar relacionat amb el mas Coma (actualment can Vinader), tot i que l’any 1427 el mas era de Pere Pagès.111 Finalment, Bertomeu Grau apareix esmentat l’any 1460 al Llibre baronia. Era el titular de mas Cortils (modernament, ca n’Orbat).112 De Begues només hem trobat un signant, Antoni Vendrell, que possiblement és el Vendrell del mas Tió casat amb Maria, que confessa un mas a Sant Climent l’any 1458. Uns anys abans, el 1434, trobem un Antoni Vendrell de Viladecans casat amb Constança; potser és el mateix. Deconeixem, de moment, la residència d’Antoni Fàbregues i Joan Vallès. 5. El descabdellament del plet Què portava aquests remences a oposar-se a l’alliberament dels mals usos? Del repàs que hem efectuat, nom per nom, podem extreure’n un petit retrat socioeconòmic.

109 AHPNB, manual d’establiments de Jacme March, 1391-1399, 59/15, f. 42v-43v. 110 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les Masies, Castelldefels, Ajuntament, 2002, p. 75 111 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les Masies, 2002, p. 139. 112 Josep Campmany, Albert López, Josep Puigdemont i Montserrat Sanz, Les Masies, 2002, p. 102-103.


61

Vint-i-nou dels quaranta-set signants tenien un mas o una casa, i encara quatre d’entre ells en tenien més d’un. Entre tots, als capbreus de mitjan segle XV declaren un mínim de 85 peces de terra, cosa que ens dóna un promig d’unes dues parcel·les de terra per cap. En conjunt, doncs, no semblen pas un sector marginal de la pagesia d’Eramprunyà, sinó més aviat un conglomerat de classe mitjana i mitjana baixa, amb algun gran propietari, com Guillem Corbelló. Això sí, hi trobem a faltar el gruix de titulars de les grans masies de la Sentiu (a excepció dels Sbert) i de la Roca de Gavà, i tots els de Castelldefels: les masies del pla, possiblement amb més terres. La conclusió que sembla seguir-se és que la majoria dels pagesos remences d’Eramprunyà no desitjaven alliberar-se dels mals usos: per a ells, el pagament dels talls eren una taxa sobreafegida que no desitjaven pagar. Ja els estaven bé uns mals usos que només s’aplicaven de forma excepcional (l’arsina, l’intèstia, la cugúcia i l’eixorquia gairebé mai, i la remença només si es casaven amb parelles de fora la baronia o volien deixar el mas). Probablement, els que desitjaven alliberar-se eren el sector més pròsper de la pagesia, tal com s’ha apuntat en estudis especialitzats. Fossin quins fossin els seus motius, les actuacions dels procuradors antiremences no van tenir gaire èxit, ja que a finals de 1448 la reina Maria expedia les ordres oportunes per posar sota la seva protecció i guiatge els remences d’Eramprunyà, amb l’única condició que demanessin i obtinguessin permís de reunió de Lluís Marc i del seu fill Jaume Marc III. Poc després, els autoritzava a començar la recaptació, mitjançant repartiment veïnal (talls).113 Els Marc van pledejar amb el Reial Patrimoni,114 però degueren de perdre: a finals de 1449 ja s’efectuaven cobraments entre els pagesos de Sant Climent, Sant Cristòfor de Begues, Sant Miquel d’Eramprunyà i les muntanyes i pujols del voltant, a raó de 3 florins per foc remença. La resistència al pagament seguia ferma a Eramprunyà: alguns dels pagesos s’hi van resistir, però la reina, el 20 de novembre de 1449, havia ordenat que se’ls obligués a pagar.115 A la fi de 1449, ja eren 18.000 els pagesos catalans que havien satisfet la quota.116 Potser per aquest motiu, els quatre primers procuradors escollits van abandonar, i van ser substituïts per d’altres encapçalats per Joan Ros. Almenys, això és el que sembla desprendre’s de la rúbrica del pergamí que figura a l’speculum, que data la substitució el 8 de desembre de 1449. L’alliberament d’altra bona part dels remences d’Eramprunyà es degué formalitzar aleshores, ja que de 1458 s’ha conservat una concòrdia entre Francesc i Ausiàs Marc (fills de Lluís Marc) que especifica que percebien «preus en el cas de remences», i que esperen rebre fins a 82 lliures 10 sous «per via de remença, o en altra manera».117

113 Francesc de Bofarull, El Castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 101. 114 ACA, AR, Reg. 3148, f. 153v i 154v, citat per Frencesc de Bofarull, op. cit., p. 102. 115 ACA, AR, Reg. 3154, f. 4, citat per Francesc de Bofarull, op. cit., p. 102. 116 ACA, AR, Reg. 3227, f. 36 i 45, citat per J. Vicens Vives, op. cit., p. 56. 117 Ramon Carreras Valls, «Noves notes genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits», dins Estudis Universitaris Catalans, v. 18 (1933), p. 326, doc.111.


62

6. El final dels remences. La solució del plet remença no es va produir fins a després de la guerra civil que, a les nostres terres, va destruir el castell. El 21 d’abril de 1486, a la Cort reunida a Guadalupe, Ferran II promulgà la famosa sentència que resolia el conflicte. Aquesta declarava vàlids els pactes particulars de redempció previs, com els documentats a Eramprunyà el 1458. Quedaven abolits els mals usos, i s'establia la redempció obligatòria a canvi d'una suma. El cobrament d'aquesta quantitat s’organitzà en set lliuraments, que s'ordenaren entre el 1486 i el 1492, sumant un total de 151 sous i 10 diners per mas.118 Els pagaments es feien en tres etapes: primer, cada parròquia nomenava síndics cobradors, que després liquidaven amb els col·lectors comarcals. I finalment aquests liquidaven amb el tresorer reial les quantitats percebudes.119 Per formalitzar tots aquests procediments, el 8 de maig de 1486 es regulà el dret de reunió dels pagesos, que «podien escollir un home per cada parròquia i congregar-se sota la persona indicada pel rei, a fi de comunicar-se entre si sobre el pagament de les quantitats fixades per la sentència i designar els clavaris o recaptadors dels talls oportuns».120 Remarquem que les assemblees eren d'àmbit parroquial, no com abans de la guerra, quan l'àmbit de redempció era el senyoriu. La liquidació final del sindicat es produí entorn del 1508. De Gavà coneixem el nom del representant pagès que actuà de síndic col·lector del tall de 1486. Es tracta de Miquel Sbert, que tenia el mas actualment conegut com can Llong, a l’entrada de la vall de la Sentiu. Aquest, el 4 d’agost de 1489, va liquidar 2 lliures i 2 sous corresponents al tall de 1486 entre els masos remences d'aquella vall.121 Aquesta notícia és rellevant perquè implica una prèvia i necessària assemblea general parroquial per escollir-lo. Es tracta de la primera referència (indirecta) del Consell General de Gavà, actuant en un afer públic d'àmbit parroquial. De Castelldefels tenim els noms de tres síndics remences: Llàtzer Savall (que l’11 de desembre de 1490 pagà el tall d’aquell any), Berenguer Caldes (que pagà el 27 de febrer de 1491) i Mateu Pineda (que lliurà 11 sous en metàl·lic). El total pujà a 16 lliures, 11 sous i 4 diners, que corresponen al tall de 1490 pagats pels 14 masos remences de Castelldefels.122 Les llibretes de recompte de focs que hagueren de pagar els talls imposats per la sentència han fet possible la reconstrucció dels focs remences.123 A continuació mostrem els d'Eramprunyà, junt amb el nombre total de focs comptats al fogatjament del 1497.124

118 Jaume Vicens Vives, El gran sindicato remensa (1488-1508), Madrid, CSIC, 1954, p. 108. 119 ACA, AR, reg. 3817, f. 51, reproduït per Jaume Vicens Vives, Historia de los remensas, p. 278, nota 56. 120 Jaume Vicens Vives, Historia de los remensas, p. 269. 121 Jaume Vicens Vives, El gran sindicato remensa (1488-1508), p. 121. 122 AHPB, FI, 41v, citat per Jaume Vicens Vives, El gran sindicato remensa (1488-1508), p. 119. 123 ACA, RP, reg. 2618, f. 1, Comptabilitat de la taula de col·lectes del Llobregat i Penedès, detallada per Jaume Vicens Vives, El gran sindicato remensa (1488-1508), p. 87 a 104. 124 Josep Iglésies. El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana - Dalmau, 1992, p. 12, 13 i 15.


63

Taula 1. Comparació de focs remences alliberats

a finals del segle XV respecte el total de focs Parròquia Focs remences el 1488 Focs totals el 1497

Santa Maria de Castelldefels 14 36 Sant Pere de Gavà 28 42

Sant Cristòfol de Begues 11 17 Sant Climent de Llobregat 3 20

Viladecans - 33 Total 46 148

Així doncs, cal concloure que només un 40% dels masos s’alliberaren arran de la sentència, mentre que el 60% restant, o no havien estat mai remences, o ja s’havien redimit entre el 1449 i el 1486. D’altra banda, l’obligatorietat de pagar imposada per la Sentència de Guadalupe ocasionà un cert moviment de rebuig pagès, i es produïren diversos intents d’escapar-se de pagar. Així, «el 2 de septiembre se convocó a les hombres de Viladecans a una reunión en Barcelona, para exigirles la contribución en los talls por haber firmado el Sindicato de Alfonso V. Apoyados por su señor, lograron que el regente de la cancillería no les condenara ni les absolviera, “ni axi poch fins vuy no sen ha poguda obtenir deliberació».125

125 ACA, RP, reg. 2618, f. 34v, citat per Jaume Vicens Vives, Historia de los remensas, p. 326, nota 354.


64

Índex de contribucions

Actuacions del GREHIC vers el patrimoni arquitectònic de Castelldefels .......... 1 David Dalmases Pons, GREHIC La Torre Modolell, els valors patrimonials d’un edifici del segle XIX ................ 11 Jaume Lligadas Vendrell, Grup Tres Torres de Viladecans Organització i digitalització de l’Arxiu Històric de la Parròquia de Sant Cristòfor de Begues ........................................................................................................ 23 Víctor Mata Ventura, Centre d'Estudis Beguetans Capítols matrimonials a Sant Climent de Llobregat en el segle XV.................. 37 Jaume Vendrell Condeminas, Sant Climent de Llobregat Lluita remença a Eramprunyà. Un pergamí de l’Arxiu de l’arquebisbat de Tarragona......................................................................................................... 51 Josep Campmany Guillot, Centre d'Estudis de Gavà

Documents

D’ERAMPRUNYÀcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp...I Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà Gavà, 25 d’octubre de 2008 6 Castelldefels, on se’ns