Damià Pons i Pons, Pròleg a Països Catalans, En Plural

8/16/2019 Damià Pons i Pons, Pròleg a Països Catalans, En Plural

1/20


2/20


3/20

PAÏSOS CATALANS, EN PLURAL


4/20


5/20

Editorial Moll els Llibres de Pròsper, 5

Damià Pons i Pons

(editor)

PAÏSOS CATALANS, EN PLURAL


6/20

Primera edició: desembre 2005

© dels autors© EDITORIAL MOLLC/Can Valero, 2507011 Palma (Mallorca)E-mail:[email protected]://www.editorialmoll.es

I.S.B.N.: 84-273-1105-2Depòsit Legal: PM-

Imprès a Gràfiques Mallorca — Inca


7/20

PRÒLEG

A hores d’ara, tot just iniciat el recorregut del tercer mil·lenni,i quan vivim sota el paraigua de les pomposes declaracions delsdiversos tipus de drets universals reconeguts en les més altes instàn-cies polítiques internacionals, la desigualtat estructural és una malaltia que no ha estat extirpada del tot. A realitats simètriques,encara hi corresponen reconeixements i tractaments polítics,socials i jurídics no coincidents, obertament jeràrquics i discrimi-

natoris. Sigui en l’àmbit del gènere, masculí o femení; de les llen-gües i les cultures, dominants o subordinades; de les nacions, lesque tenen un estat i les que no en tenen; de l’accés incert d’un terçdels habitants del planeta als recursos de primera necessitat (l’aigua i els aliments); dels drets socials bàsics, segons quina sigui la partdel món on un hagi nascut o la posició de ciutadania que s’ocupidins la societat de la qual un és, almenys administrativament,

membre... Així mateix, ben igual que en els períodes històrics ante-riors, més llunyans o més pròxims, la veracitat de les realitats tan-gibles i evidents, les que són certificades de manera explícita pelconeixement científic, per l’observació empírica dels fets o pel res-pecte més bàsic a la dignitat de les persones, és premeditadamentnegada o ocultada en nombroses ocasions. De vegades, per uns dis-cursos ideològics o religiosos construïts des del doctrinarisme més

dogmàtic; d’altres, per les estratègies de conveniència de poders dediferent naturalesa; finalment, pels interessos exclusivament egois-


8/20

tes de determinades institucions, col·lectius, organitzacions o indi-

vidus. El pacte amb la veracitat i amb la igualtat, o almenys ambla predisposició a cercar-les i a tenir la voluntat d’assumir-les, noha acostumat a ser un principi moral que hagi tengut un paper decentralitat en els processos històrics desenvolupats per les societatshumanes. I en l’actualitat continua sense ser-ho, també en aquesta part del món, la nostra, en la qual estan implantades les democrà-cies liberals i on s’ha assolit un nivell molt important de desenvo-

lupament econòmic.

Amb tots els matisos que vulgueu afegir-hi, a mi em sembla que els Països Catalans poden ser considerats un exemple més d’a-questes realitats tangibles que múltiples poders i interessos –ara ides de fa tres segles–, pretenen ocultar, fins al punt d’atrevir-se a declarar-los inexistents. Certament, en el cas que es tengui l’ho-

nestedat d’adoptar una perspectiva basada en la racionalitat i enl’acceptació de les evidències es fa molt difícil no veure’ls. Es trac-ta d’uns territoris, insulars i peninsulars, que tenen uns vincles denaixença i de desenvolupament històric, que comparteixen una mateixa llengua i cultura, que han ocupat secularment una posiciósubordinada dins l’estructura estatal de la qual formen part, i que,a més a més, i sobretot, tenen una immensa quantitat de reptes i

d’interessos coincidents de cara al segle XXI

. Respecte a aquesta comunitat humana que és identificable per l’ús de la llengua cata-lana, és evident que hi pot haver concepcions i projectes múltiplesi divergents: sobre la qüestió del seu mateix nom, sobre si han deprotagonitzar o no projectes polítics propis, sobre si tan sols hande ser un espai lingüístic o també alguna cosa més, sobre si entreells hi ha d’haver vincles de relació d’un tipus o d’un altre, sobre sila seva ubicació actual dins l’Estat espanyol és còmoda o tan solsacceptable o del tot insatisfactòria, sobre la conveniència o no dela seva continuïtat futura com a comunitat d’identitat diferencia-

8 PAÏSOS CATALANS, EN PLURAL


9/20

da... Totes aquestes qüestions, i altres, pertanyen al terreny de les

opcions polítiques, les quals, sempre que es produeixin en el marcde la democràcia representativa, són ben legítimes. Ara bé, en una fase anterior al moment de prendre la decisió a favor d’unes oaltres, difícilment pot merèixer cap mena de legitimitat intel·lec-tual o democràtica l’actitud de negar l’evidència d’una realitatinqüestionable que és certificada per la filologia i per les cièncieshistòriques. Agradi més o menys, o fins i tot gens ni mica, els

Països Catalans han tengut una existència ben visible durant setsegles llargs i la continuen tenint en aquests moments inicials delsegle XXI. I això és així prèviament i més enllà del fet que se’ls con-cebi o no com a subjectes possibles d’alguna mena de projectespolítics de futur.

Doncs bé, el nacionalisme espanyol, l’històric i l’actual, sempre

doctrinari i intransigent, essencialista i escassament democràtic, ha negat permanentment aquesta realitat històrica i lingüística fàcil-ment visible i constatable que són els països de llengua catalana.L’explicació és molt primària: Espanya com a estat-nació ha estatconstruïda a partir del rebuig visceral del seu pluralisme nacional,cultural i lingüístic intern. Podria no haver estat d’aquesta manera,podria haver-se assumit que la diversitat era enriquidora i, per tant,

considerar-la un valor a preservar i a organitzar en positiu. La histò-ria, però, no va anar en aquest sentit. L’estat-nació unitari i unifor-me, concebut com una expansió de la nació castellana a tot el terri-tori estatal, va pretendre l’assimilació lingüística, cultural i política dels territoris no castellans. Unes vegades, mañosamente ; d’altres,amb la impunitat totalitària de les dictadures; i, els darrers anys,deixant el camp obert perquè els totpoderosos mitjans de comuni-cació audiovisual, centralitzats i en castellà, imposassin la seva hege-monia, en tot moment orientada a la construcció d’un imaginarisimbòlic i d’un mercat cultural que excloïen el reconeixement de la

PRÒLEG 9


10/20

diversitat de llengua i cultura del territori estatal, i, en paral·lel,

també el respecte dels drets col·lectius de les nacions no castellanesque n’eren part. En cap cas, els poders públics estatals no varen dura terme cap mena d’intermediació en defensa del pluralisme, la qualcosa, forçosament, els va convertir en còmplices, i sovint en elsprincipals inductors, de l’estratègia d’imposició del més fort sobreels més febles, fos en l’àmbit polític o en el lingüisticocultural.

Una estratègia d’anul·lació de la diversitat interior d’uns, i la voluntat dels altres d’autoafirmació –de la identitat i la cultura, dela llengua i els drets polítics–, en un marc de pluralisme. Aquesteshan estat les dues forces en joc, al llarg, almenys, del darrer segle iescaig. Una autoafirmació, cal dir-ho, que en un primer momentsobretot va produir-se més per la força d’inèrcia de la tradició queno com un acte de consciència; en l’àmbit sobretot lingüístic, cul-

tural i de memòria històrica, després; i, finalment, des de la poli-tització de la identitat diferenciada, amb els consegüents projectesideològics que pretenien dotar les nacions sense estat d’un poderpolític que fos suficient per a garantir-ne la plenitud i perdurabili-tat. La resposta a l’estratègia nacionalitzadora de l’estat-nació va ser, però, frenada de manera desigual en cada un dels diferentsterritoris de llengua catalana. En realitat tan sols Catalunya va ser

capaç de configurar una resistència mitjanament eficaç a la nacio-nalització que impulsaven tots els poders de l’Estat. Per això, alllarg del segle XX , i malgrat tots els entrebancs historicopolítics tanadversos que s’han anat succeint, Catalunya en els períodes demo-cràtics sempre ha comptat amb una majoria social que prioritzava el projecte nacional de la catalanitat i de l’autogovern. Contrària-ment, al País Valencià i a les Balears (mentalment provincianitzadesi amb unes elits autòctones que acceptaven dòcilment la subordi-nació política, tant al poder de l’Estat com a l’imaginari simbòlic icultural construït per l’Espanya castellana) mai no va consolidar-se



11/20

com a predominant un discurs i un projecte ideològic nacional-

ment propi, contraposat a l’oficial de l’estat-nació. Així i tot, i mal-grat que sigui documentalment ben constatable la indiferència o la deserció nacional de la gran majoria dels membres d’ambduessocietats, és ben cert que ha estat precisament durant el segle XX quan les aportacions de les Balears, a partir del 1900, i del PaísValencià, sobretot d’ençà de la dècada de 1950, a l’àmbit de la cul-tura compartida han estat més considerables i valuoses en quanti-

tat i en qualitat que mai no ho havien estat en els segles anteriors.I, així mateix, és quan a la vegada aquestes han estat nacionalmentmés conseqüents, a partir d’una concepció de la identitat particu-lar pròpia com a inserida amb naturalitat dins una catalanitat bàsi-ca i comuna que estaria caracteritzada per l’autocentrament, per la sobirania absoluta respecte a la castellana i per l’autosuficència.D’alguna manera es podria dir que els Països Catalans al llarg dels

darrers cent anys han experimentat una reducció de la seva cohe-sió etnicocultural secular –a causa, sobretot, d’una forta política contrària, d’uns canvis demogràfics de gran impacte lingüístic i dela introducció de la cultura de masses– i, en canvi, incrementarenla intensitat i l’extensió de la seva existència tant en l’àmbit de l’al-ta cultura com en el de la generalització d’actituds conscients d’ad-hesió i de pertinença, encara minoritàries però certament més

quantioses que en cap altre moment del passat.

Mentre la llengua catalana sigui socialment i culturalment viva,la identitat fonamentada en la catalanitat bàsica continuarà gene-rant espontàniament xarxes de complicitats, projectes compartits,entre els diferents països de llengua catalana, entre la seva gent i elsorganismes associatius que els representen. En el cas que es vulguinafrontar amb garanties d’èxit els reptes de futur des d’una perspec-tiva favorable als elements identitaris propis –i també als interessospolítics i econòmics estructurals de cada una de les parts– inevita-

PRÒLEG 11


12/20

blement hauran d’existir escenaris de cooperació entre Catalunya,

el País Valencià i les Balears, amb la implicació també, a un o altrenivell, d’Andorra, de Catalunya Nord i de la zona de llengua cata-lana d’Aragó. Hi ha objectius estratègics, de llarga distància, querequereixen la força que únicament pot néixer de la unió, de vega-des la de les institucions polítiques, d’altres la de les iniciativesempresarials o la de les organitzacions de la societat civil.L’assoliment del reconeixement, a l’interior de l’Estat, del pluralis-

me nacional, lingüístic i cultural; la presència i la veu de les iden-titats no estatals dins les estructures polítiques i culturals de la Unió Europea i del món global; la creació d’indústries culturals encatalà que siguin capaces de convertir-se en hegemòniques dins totel domini lingüístic; la viabilitat d’un sistema comunicatiu i d’una xarxa d’Internet en llengua catalana que tengui la màxima qualitati competitivitat; el pes polític necessari dels països que formen l’arc

mediterrani nord-occidental en la definició de les polítiques comu-nitàries que més convenguin a la Mediterrània; la promoció de la cultura de la diversitat i del pluralisme integral com l’expressiód’una democràcia de més qualitat... Tots aquests reptes tan solspodran ser assolits si els diferents països de llengua catalana articu-len línies de cooperació, fonamentades sempre en els principis dela igualtat i la reciprocitat, de la conveniència mútua i del benefici

compartit. Des de la premissa indiscutible de la sobirania de lesparts, l’articulació pragmàtica i funcional d’aquestes a la força potproduir uns resultats positius, en particular i globalment, queserien inassolibles per separat. Aquest fet tan evident, sobretot ésmolt cert en referència als territoris de llengua catalana que tenenun menor pes demogràfic, polític i de consciència col·lectiva.

Evidentment, en el cas que el projecte de futur d’un o altre paísde llengua catalana no sigui aconseguir la plenitud de la llengua, la cultura i la identitat pròpies, o en la mesura que es resigni a tenir



13/20

una posició marginal o subordinada dins les estructures polítiques

i culturals –siguin estatals, europees o mundials– dins les qualsestigui integrat, podrà prescindir absolutament de la cooperacióestratègica amb els altres. És inqüestionable, per exemple, que eldesenvolupament d’un projecte d’autodestrucció identitària i lin-güística de la societat valenciana o balear no necessita per a res elsPaïsos Catalans. En bona lògica, per tant, les institucions i les orga-nitzacions polítiques, les entitats socials i les empreses mediàtiques

que estiguin interessades a promoure la dissolució definitiva de la personalitat diferenciada dels valencians i els balears dins l’estat-nació de matriu i d’hegemonia castellana, negaran i combatranamb acarnissament aquesta realitat tangible que anomenam PaïsosCatalans. La catalanofòbia compulsiva que tots aquests sectorscíclicament exhibeixen se situa més enllà de la racionalitat i del méselemental respecte a la veritat i a la voluntat democràtica dels

altres, però és alguna cosa més que una resposta visceral a unes pro-postes i a uns projectes que els resulten incòmodes. Aquest com-ponent, la catalanofòbia, forma part de l’ADN del nacionalismeespanyol de sempre, i és la manifestació més estrident de la seva incapacitat profunda d’acceptació de la diversitat. En definitiva,un dèficit de qualitat democràtica. El xoc es produeix entre els quipretenen que els Països Catalans es vagin fent més sòlids i més per-

durables –tenint com a prioritat que s’hi faci la part del territorilingüístic que és el seu país més pròxim– i els que estan interessatsa fragmentar-los i diluir-los fins a aconseguir que es converteixinen poca cosa més que en una anècdota identitària purament pin-toresca dins el magma d’una espanyolitat acastellanada. En elsegon cas, i més enllà de les rimbombants defenses particularistesque puguin llançar als quatre vents, l’objectiu que sobretot perse-gueixen és la substitució identitària i la subordinació política de la societat pròpia. El Partit Popular en seria la representació màxima tant al País Valencià com a les Balears.

PRÒLEG 13


14/20

La decisió del PSM-Entesa Nacionalista de promoure, tot just

a les portes de l’inici del trentè aniversari de la seva fundació coma partit polític, l’elaboració i edició d’aquest extens i interessantís-sim recull d’articles, respon a tot un seguit de conviccions i de cer-teses. La primera d’elles és la creença que els Països Catalans sónuna realitat històrica, lingüística i cultural clarament identificable;que tenen en la pluralitat una de les seves característiques mésessencials, tant per l’organització juridicopolítica que adoptaren a

partir de l’Edat Mitjana com per la formació i l’evolució social quevaren anar desenvolupant al llarg dels segles; que la pervivència d’una sola nació cultural ha estat compaginable amb el fet que enels diversos territoris hi hagi hagut dinàmiques polítiques diferents;que la cooperació fàctica s’ha produït, malgrat tot, en múltiplesàmbits i que l’intercanvi d’estímuls culturals i ideològics ha estatuna constant històrica, de major o menor intensitat segons els mo-

ments i les circumstàncies; que els reptes de futur que haurà d’a-frontar la llengua i la cultura catalanes passen necessàriament perla convergència dels esforços i dels recursos de tots plegats en el casque no vulguem renunciar a l’assoliment d’objectius ambiciosos;que la nostra integració de manera més satisfactòria dins unesestructures polítiques d’àmbit superior ens fa compartir la deman-da de la universalització del principi del pluralisme –nacional i lin-

guisticocultural en aquest cas– com a requisit d’una major qualitatdemocràtica.

Països Catalans, en plural –un títol doblement programàtic enla mesura que afirma l’existència d’una realitat i, a la vegada, la concep i la propugna d’una determinada manera– arreplega quasiquaranta reflexions d’altres tants intel·lectuals i professionals de lesIlles Balears, Catalunya i el País Valencià. Darrere els seus noms hiha centenars de llibres publicats i un immens currículum de com-promís, sense data de caducitat, amb la seva terra i la seva gent.



15/20

Tots ells han pensat els Països Catalans en múltiples ocasions, de

vegades en conjunt i altres per separat, però sobretot han contri-buït a fer-los. En aquest llibre, hi trobarem un gavadal d’idees id’anàlisis sobre el passat històric i el present polític, la societat i lesinstitucions, la llengua i l’economia, la cultura i els mitjans decomunicació... D’un àmbit territorial o temàtic més global a unaltre de més parcial o sectorial, de la descripció a la prospectiva. Entots els casos, hi trobam el rigor d’aquells que no pensen els Països

Catalans des de la nostàlgia historicista ni a partir d’un voluntaris-me forassenyat, al contrari, els pensen a partir d’una aposta abso-luta per la realitat i pel pragmatisme: la voluntat de fer-los perquèens convenen. I la conveniència sobretot és per a cada una de lesparts. És, així mateix, una qüestió de dignitat: com podria sermoralment justificable que els ciutadans dels països de llengua catalana no ens esforçàssim a contribuir a fer més ric el planeta dels

humans amb l’aportació de la nostra quota de diversitat? I si volemoferir-la, la nostra identitat diferenciada, la necessitam mantenir enun estat de plenitud, arrelada i vital, creativa i oberta.

Enfront de la caricatura que el nacionalisme espanyol acostuma a fer del pensament d’autodefensa i de legitimació que és generat a les nacions no castellanes, el catalanisme o el valencianisme o el

mallorquinisme cultural i polític, i ara també l’econòmic, han arti-culat, en el passat i en el present, un cos d’idees complex i divers,adscrit a opcions polítiques ben plurals, adequadament adaptat a cada una de les èpoques històriques, amb la voluntat de trobar lesrespostes que en cada circumstància fossin les més adients. Es trac-ta d’una tradició de pensament creatiu d’una riquesa ben conside-rable. Amb una doble constant, això sí, d’autoafirmació –identità-ria, cultural i lingüística– i de reivindicació del dret a decidir en totmoment la quantitat i la qualitat de poder polític que li hauria decorrespondre.

PRÒLEG 15


16/20

Els articles d’aquest volum representen una actualització molt

meritòria de moltes de les qüestions que històricament s’havia plantejat el nacionalisme polític i cultural en cada un dels territo-ris del català. Hi trobam el tractament de noves temàtiques i una renovació dels punts de vista en parlar d’altres que ja no són tannoves. I sempre una reflexió oberta, desacomplexada, dialèctica envers la realitat que és analitzada. Un projecte, el dels PaïsosCatalans, que és compartit pels col·laboradors des de visions i

expectatives diferents, amb nombroses certeses però també ambl’ombra d’un neguit que neix de la consciència de saber-se en pre-cari dins un estat que no renuncia a mostrar-se agressiu contra elpluralisme nacional i dins una societat global i oberta on les iden-titats nacionalment no consolidades reben els embats de molts devents adversos.

En qualsevol cas, aquest llibre ha estat pensat i escrit perquè elscamins del nostre futur avancin en el sentit que millor ens perme-ti arribar a una situació de plenitud nacional i política, cultural ilingüística. Junts i en plural. El PSM i els lectors necessàriamenthem d’agrair a tots els signants dels articles que ens hagin permèsorientar-nos amb més encert, a sentir-nos una mica més forts a l’hora d’afrontar, passa a passa, el trajecte.

Damià PONS I PONSCampanet, 27 de novembre de 2005



17/20

Í NDEX

Pròleg

D AMIÀ PONS I PONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7

I. Quina Nació? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .17S ALVADOR C ARDÚS

Digueu-li com vulgueu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19 JOAN F. MIRA

Sobre Europa i Catalunya, i una perspectiva valenciana . . .27

MIQUEL SELLARÈSL’articulació política dels Països Catalans . . . . . . . . . . . . . .39 JOAN V ALLVÉ

Recuperar la sobirania: com i fins a on? . . . . . . . . . . . . . . .51PERE S AMPOL

Un projecte de país per a les Illes Balears . . . . . . . . . . . . . .65

II. Quin nacionalisme? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77 JOSEP M ARIA LLOMPART

Països Catalans? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79 A NTONI M ARIMON

Explicar la història per entendre el present . . . . . . . . . . . .101 JOSEP MELIÀ Q UES

Països Catalans i autogovern a l’estat autonòmic . . . . . . .109GUILLEM FRONTERA

Audàcia i realisme: la requalificació de l’espai nacionalista a Mallorca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .121


18/20

JOAN M ANEL M ARTÍ

La nació (repatriada) dels menorquins . . . . . . . . . . . . . . .139ENRIC MORERA El projecte nacionalista com a model de país . . . . . . . . . .155

III. Quin marc institucional? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .167SEBASTIÀ SERRA

El procés d’institucionalització de l’autogovern . . . . . . . .169FERRAN R EQUEJO

L’estat de les autonomies, 25 anys després . . . . . . . . . . . .183 A GUSTÍ COLOMINES

El nom no fa la cosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .195B ARTOMEU COLOM P ASTOR

Desenvolupament nacional i marc constitucional . . . . . . .211 A NTONI LLABRÉS

L’autonomia al País Valencià:

balanç i perspectives de reforma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .221

IV. Quin espai de comunicació? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .241 JOSEP GIFREU

Espai de cultura i espai de comunicació:perspectives i prioritats estratègiques . . . . . . . . . . . . . . . .243

V ICENÇ V ILLATORO

Un model informatiu articulat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .255MIQUEL P AYERASEls mitjans propis dels Països Catalans . . . . . . . . . . . . . . .269

GINA G ARCIASCap a una nova televisió: democràtica i digital . . . . . . . . .283

EDUARD V OLTASLes empreses de comunicació en català:

quatre condicions imprescindibles per a l’èxit . . . . . . . . . .303V ICENT P ARTALQuè hem d’aprendre de la xarxa? . . . . . . . . . . . . . . . . . . .313


19/20

V. Quina economia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .327

R AMON TREMOSA L’EURAM al segle XXI: per la viabilitat econòmica a la nació cultural i política . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .329

JOAN R OSSELLÓDèficit fiscal, dependència i desenvolupament:les raons d’una realitat complexa . . . . . . . . . . . . . . . . . . .345

JOAN A MER

Economia, poder i societat a les Illes Balears . . . . . . . . . .357 VI. Quin model de país? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .367ISIDOR M ARÍ

Un projecte intercultural compartible per tothom . . . . . .369 A RCADI OLIVERES

Emancipació, democràcia i solidaritat . . . . . . . . . . . . . . .387PERE S ALVÀ

La població de les Illes Balears: una reflexió a inicisdel tercer mil·lenni sobre els seus trets i reptes de futur . .401

JOAN M AYOLLes terres catalanes: una pàtria degradada . . . . . . . . . . . . .415

NEUS S ANTANER Un sindicalisme al servei del país . . . . . . . . . . . . . . . . . . .431

TOMEU M ARTÍ

L’energia positiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .439

VII. Cultura catalana, ara . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .455SEBASTIÀ A LZAMORA

La literatura catalana, ara:a la recerca d’una literatura nacional . . . . . . . . . . . . . . . . .457

A LFRED BOSCH

Dignitat per al castellà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .467 JOSEP M. LLAURADÓComunicacions, viatges i altres projectes primordials del país .477


20/20

À NGEL MIFSUD

I malgrat tot, encara som aquí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .493 JOAN MELIÀ La llengua catalana, present i futur . . . . . . . . . . . . . . . . . .509

Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .525 A NTÒNIA A LLÈS

Illes Balears, en plural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .527

M AURICI CUESTA Oportunitats en singular i en plural . . . . . . . . . . . . . . . . .531G ABRIEL V ICENS

Per guanyar el futur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .537

Documents

Damià Pons i Pons, Pròleg a Països Catalans, En Plural