De la demanda d’energia als preus dels aliments premi/BIOCOMBUSTIBLES, AGRICULTURA I... · la producció de biocombustibles líquids pel transport a la vida de milions de persones

De la demanda d’energia als preus dels

aliments

Biocombustibles, Agricultura I Fam

Enrique Hidalgo Nieto

Programa Universitat Empresa 19

Maig del 2009

De la demanda d’energia als preus dels aliments. Biocombustibles, Agricultura I Fam

2

Índex

PLANTEJAMENT I OBJECTIUS

1. CAPÍTOL 1. CRISIS ALIMENTARIA MUNDIAL. CAUSES

Introducció Capítol 1. De Roma a Madrid: 75 milions de persones més evocades a la fam

1.1. Evolució dels preus dels productes agrícoles bàsics

1.2. Impacte dels preus alts en les economies nacionals dels països subdesenvolupats

1.3. Factors que han influït en l’alça de preus

1.3.1. Desequilibris entre la producció i el consum agrícola

1.3.1.1. Països emergents i canvis en l’estructura de la demanda

1.3.2. Disminució del nivell d’existències.

1.3.3. Increment dels preus de l’energia. Petroli i fertilitzants agrícoles

1.3.4. Especulació als mercats financers i volatilitat

1.3.5. Producció de Biocombustibles

1.4. Persistència de preus elevats a llarg termini

2. CAPÍTOL 2. BIOCOMBUSTIBLES LÍQUIDS PEL TRANSPORT. ANÀLISIS TÈCNIC

Introducció Capítol 2. Vincles entre el sector energètic i els sector agrícola

2.1. Biomassa i Biocombustibles. Definició, producció i rendibilitat

2.1.1. Context

2.1.2. Definició i tipus de Biomassa

2.1.3. Biocombustibles Líquids pel Transport: Etanol i Biodiesel

2.1.3.1. Producció

2.1.3.2 Rendibilitat

2.1.3.3 Normatives de Consum, Subsidis i Aranzels

2.2. Objectius i Estratègies dels Biocombustibles Líquids

2.2.1. Beneficis ambientals: Reducció de les emissions contaminants

2.2.2. Beneficis Energètics: Disminució de la dependència del petroli

2.2.3. Beneficis Socials: Desenvolupament agrícola i pobresa

2.3. Biocombustibles Líquids de Segona Generació

3. CAPÍTOL 3. MECANISMES DE TRANSMISSIÓ DELS PREUS ENERGÈTICS ALS PREUS AGRÍCOLES

Introducció Capítol 3. Vehicles que funcionen amb blat de moro: etanol, automòbils

flexibles i integració dels mercats

3.1. Dels preus de l’energia als preus dels aliments

3.2. Impacte en la situació alimentària dels països subdesenvolupats

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA


3

FIGURES

Figura 1. Evolució de l’índex de preus reals als mercats internacionals

Figura 2. Població afectada per l’alça de preus al 2007, en milions de persones

Figura 3. Producció i Consum de Blat per grups de països, en milers de tones

Figura 4. Producció i Consum de Llavors Oleaginoses per grups de països, en

milers de tones

Figura 5. Producció i Consum de Sucre per grups de països, en milers de tones

Figura 6. Evolució de les reserves mundials de determinats productes agraris, en milers de

tones

Figura 7. Índex de preus de l’energia i dels aliments, entre 1990 i 2008

Figura 8. Volatilitat implícita per determinats aliments, en percentatge

Figura 9. Consum d’energia primària al 2006, en percentatge

Figura 10. Producció de biocombustibles líquids al 2007, en milions de litres

Figura 11. Cost mig de producció de biocombustibles entre 2006-2007, per cultius i regions

Figura 12. Reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en comparació amb els

combustibles fòssils, en percentatge

Figura 13. Previsió de consum de biocombustibles líquids pel transport, en percentatge

Figura 14. Competitivitat entre els preus del petroli i determinats cultius agrícoles, al 2005

Figura 15. Percentatge de terra nacional necessària per substituir amb biocombustibles el

10% de l’energia pel transport, per països

QUADRES

QUADRE 1. Llars venedores netes d’aliments, en percentatge

QUADRE 2. Objectius obligatoris i voluntaris d’ús dels biocombustibles pel transport, per

països

QUADRE 3. Subsidis totals als biocombustibles als Estats Units i Europa l’any 2006

QUADRE 4. Icrement percentual dels preus agrícoles internacionals per un augment de 10

milions de tones de determinats cultius energètics

QUADRE 5. Països importadors d’energia i aliments, al 2005

DIAGRAMES

DIAGRAMA 1. Principals cultius emprats per la producció de biocombustibles

DIAGRAMA 2. Cicle de Vida comparat entre els combustibles convencionals i els

biocombustibles

DIAGRAMA 3. Bocombustibles i canvi en la demanda agrícola

DIAGRAMA 4. Biocombustibles i recursos naturals


Plantejament i Objectius

4

PLANTEJAMENT I OBJECTIUS

No és una crisis sobtada. Des del principi de la història ha existit la fam.

Amb el pas del temps, las societats han conegut diferències entre rics i pobres i aquestes s’han perpetuat fins al punt de pensar en elles com una condició que no es podia canviar. Una crisis permanent a la que el món desenvolupat s’ha rendit.

Les xifres parlen per sí mateixes. Actualment al planeta existeixen mil milions de persones que viuen en situació de fam extrema. El 70% ho fa en zones rurals deprimides i sobreviuen gràcies a l’agricultura de subsistència i als aliments que poden adquirir als mercats locals.

Als darrers quatre anys el comerç internacional ha vist com els preus dels principals cultius alimentaris s’han incrementat de manera espectacular. Aquest fenomen ha desencadenat una reducció immediata del poder adquisitiu de milions de famílies i en especial de totes les comunitats situades al tercer món.

Aquestes persones gasten la major part dels seus recursos en aliments i la pujada dels preus perjudica greument les seves expectatives de vida. Tanmateix la crisis alimentària a la que fem referència ve des de més lluny. Des dels anys 1990-1992 el nombre de famolencs s’ha incrementat en més de 80 milions de persones. Una catàstrofe humanitària sense precedents a la que els dirigents i mandataris mundials encara no han donat resposta.

Des de l’any 1996 si és cert que molts organismes internacionals han volgut implicar-se d’una manera més rotunda per eliminar la gana. La FAO, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i moltes organitzacions com Intermón Oxfam han vingut expressant la seva màxima preocupació sobre la reducció de la pobresa i per extensió de la gana.

És per això que el principal objectiu vigent al respecte, impulsat per la Organització de les Nacions Unides, és reduir a la meitat el nombre de persones subnodrides per l’any 2015. No obstant aquest propòsit fonamental, sembla impossible la seva consecució i més encara després de l’alça dels preus dels aliments.

Les sèries històriques indiquen que és més fàcil sumar persones que no tenen aliments que restar-ne. Cada cop les comunitats més pobres són molt més vulnerables i el món globalitzat es sumeix en una indignitat creixent.

L’agricultura, tal i com reconeixen les més altes institucions mundials, és capaç d’alimentar a tota la població del planeta. Però no es fa. Les raons són complexes i es troben entrellaçades les unes amb les altres dificultant-ne les solucions.

Als últims anys però ha aparegut una nova força que afecta de manera directa als mercats agrícoles. El naixement dels biocombustibles líquids pel transport produïts encara a mitjana escala són ja un component més a considerar dins l’equació alimentària mundial.

Aquests biocombustibles són carburants generats a partir de cultius rics en sucre, fècula i olis. Amb tots ells s’obté etanol o biodiesel que barrejats amb benzina o dièsel, respectivament, tenen l’objectiu de reduir les emissions de gasos contaminants, diversificar les fonts energètiques i impulsar el desenvolupament agrícola dels països subdesenvolupats. L’acompliment de tals objectius no està però assegurat.

Els citats carburants també han adoptat el nom d’agrocombustibles evidenciant de manera inequívoca l’origen agrícola dels mateixos. Moltes persones prefereixen aquesta denominació per sobre de la de biocombustibles donat que aquest últim mot té connotacions de caràcter renovable que encara no estan demostrades.

Salvant les citades qüestions de lèxic, al llarg del document ens referirem a aquesta forma d’energia com a biocombustibles sense cap pretensió ideològica. És només com a conseqüència de l’ús que la comunitat internacional especialitzada en fa per referir-se a aquests carburant.

La importància que com a tal font energètica està adquirint per la seva relació amb l’agricultura és l’objecte principal del present treball. Es pretén analitzar com els biocombustibles estan afectant i afectaran en un futur a la seguretat alimentaria global.

Amb tal propòsit, en la primera secció del document s’exposen les causes principals que han provocat l’ultima crisis d’aliments i com han afectat a l’increment dels preus dels productes agrícoles bàsics. L’objectiu és entendre millor com i per què s’ha gestat aquesta crisis i de quina manera afectaran aquests factors a mig termini.


Plantejament i Objectius

5

Al Capítol 2 s’exposa un anàlisis tècnic sobre els biocombustibles per tal de conèixer el seu potencial energètic i estudiar qüestions referents a la seva viabilitat i les conseqüències que en el canvi climàtic i en l’alimentació mundial poden causar.

A la darrera part es desenvolupen els mecanismes que actuen com a nexe d’unió entre els preus energètics i els preus agrícoles. Tot per tal de saber en quin grau afectarà en un futur la producció de biocombustibles líquids pel transport a la vida de milions de persones dels països subdesenvolupats.

Una qüestió sense dubte rellevant doncs assolir la seguretat alimentària de totes les poblacions és molt més que un objectiu, és la necessitat d’evitar l’injustificat patiment humà.


Capítol 1. Crisis Alimentaria Mundial

6

Crisis Alimentaria Mundial

Causes


Introducció Capítol 1. De Roma a Madrid: 75 milions de persones més evocades a la fam.

7

INTRODUCCIÓ CAPÍTOL 1.

DE ROMA A MADRID: 75 MILIONS DE PERSONES MÉS EVOCADES A LA FAM

L’any 1974 es va celebrar a Roma la Cimera Mundial de l’Alimentació on més d’una cinquantena de països van proclamar “el dret inalienable de tots els homes a no patir gana”. Per aleshores, hi havia ja 650 milions de persones desnodrides al món i l’objectiu era eradicar la inseguretat alimentària durant la següent dècada.

Però les poques polítiques de coordinació entre els països i la manca de financiació suficient van desembocar en l’incompliment de l’objectiu. Entre 1982 i 1992 l’ajuda internacional pel desenvolupament agrícola dels països pobres va disminuir en un 24% i trenta milions de persones més van patir els devastadors efectes de la fam.

Davant aquesta situació, es va convocar a la Seu General de la Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) a Roma l’any 1996 una nova Cimera Mundial per l’Alimentació a fi de renovar el compromís d’eliminar la gana i establir una seguretat alimentaria perdurable. En aquell moment l’organisme internacional pronosticava que a menys que s’establissin els mecanismes oportuns, l’any 2010 hi haurien al món 700 milions de persones en situació de perill alimentari.

Les reunions van durar cinc dies on els representants de 185 països i un total de 10.000 participants van debatre sobre aquest greu problema i el van situar al centre de la política internacional d’alt nivell i de l’opinió de la societat civil. Es van establir les línies generals que havien de servir per fer front a la gana, tals com promoure l’assignació òptima de les inversions, prevenir catàstrofes naturals i emergències i adoptar un sistema de comerç just. I tot sota un Pla d’Acció coordinat per dur a terme les mesures pertinents i assegurar que la xifra de famolencs es reduiria a la meitat l’any 2015.

Amb el canvi de segle la comunitat internacional es va comprometre mitjançant la Declaració del Mil·lenni a posar fi a la pobresa extrema, garantir l’educació bàsica i el dret a la salut i assegurar actuacions actuals positives pel futur de les noves generacions. En total, 190 països van ratificar vuit objectius relacionats amb els drets humans universals. El primer d’ells va ser reduir a la meitat per l’any 2015 el percentatge de persones que pateixen gana com a proporció de la població que no assoleix el nivell mínim de consum d’energia alimentaria, sancionant així l’acord de l’any 1996.

Tanmateix la situació no va millorar i al 2002 es va convocar l’anomenada Cimera Mundial sobre l’Alimentació: Cinc anys després, per cridar l’atenció internacional sobre el fet que estaven disminuint, en comptes d’augmentar, els recursos per finançar els plans agrícoles dels països subdesenvolupats. La Organització de les Nacions Unides (ONU) va alertar del risc de no arribar a l’objectiu establert de disminució de la fam i amb les perspectives d’aleshores estimava el seu compliment per més enllà de l’any 2050.

La informació amb què es treballava indicava que el nombre de persones afectades per la malnutrició disminuïa a una taxa de vuit milions de persones cada any i no a una mitjana de vint milions tal i com les metes acordades requerien. La Cimera va servir només per demanar als representants de cada país que ratifiquessin l’acord i el Pla d’Acció assolits anys abans ja que aquests no estaven subjectes a una nova discussió.

Tres anys més tard i davant l’estancament de les polítiques globals, es va signar la Declaració de París sobre l’Eficàcia de l’Ajuda al Desenvolupament per augmentar els efectes beneficiosos de les inversions als països pobres. El text final especifica indicadors, cronogrames i metes dels governs donants fins l’any 2010. Els mateixos acords es van ratificar a la Reunió d’Accra l’any 2008.

Amb tot, es van produït alguns progressos entre 1997 i principis de l’any 2007. A l’Àfrica Sudsahariana, la regió més afectada per la desnutrició, les víctimes de la fam van caure en un 24% entre 1997 i 2005 sobretot gràcies a les reduccions aconseguides a Malawi, Nigèria, Moçambic i Ghana. Aquest últim país africà ha estat l’únic que ha assolit els Objectius del Mil·lenni sobretot pel creixement de la producció agrícola.



8

A l’Àsia el nombre de persones amb ingressos inferiors a un dòlar per dia s’ha reduït en més de 250 milions als darrers deu anys gràcies a l’espectacular creixement econòmic que aquesta zona ha experimentat. A Llatinoamèrica i el Carib la disminució de la pobresa també ha aconseguit reduir part de la població en situació de risc alimentari.

Els avenços han estat però insuficients i el número de famolencs superava els 900 milions de persones a principis del 2007. A les acaballes de l’any la situació va esdevenir encara més insostenible a causa de l’increment dels preus mundials dels aliments bàsics, que encara van pujar amb major virulència fins l’abril del 2008.

Es va produir així una crisi alimentària sense precedents que es va saldar amb 75 milions de persones més víctimes de la gana i el món es va unir en la major operació d’emergència enfront la fam i la desnutrició. De nou Roma bullia de cotxes de luxe i d’un impressionant desplegament de seguretat per protegir els 43 Caps d’Estat i els més de 100 ministres de 181 països diferents que es van donar cita a la Seu General de la FAO.

Aquesta nova Cimera havia estat convocada per debatre qüestions referents al canvi climàtic i la bioenergia un any abans. Tanmateix l’elevat preu dels aliments i la desesperació de les poblacions més pobres com les de Lima, el Caire o Kabul van convertir-se en revoltes pel pa, el blat de moro i l’arròs, causant més morts i més ferits.

De cop la por que les revoltes del menjar es convertissin en crisis polítiques i canvis de règim en zones sensibles va posar l’alimentació al primer pla de l’agenda internacional. Altres organitzacions agrícoles i diferents ONG’s van ocupar també la capital italiana per reivindicar que les polítiques de lliure comerç havien interposat els interessos econòmics de les multinacionals agrícoles per sobre el dret a l’alimentació.

El cert és que les causes estructurals de la gana com la falta d’accés a la terra, el crèdit o el treball continuen vigents i impedeixen en molts casos una sobirania alimentària plena en moltes societats. El resultat ha estat que a l’actualitat hi han gairebé mil milions de persones desnodrides sobre els 6.500 milions d’habitants del planeta i s’han endarrerit els progressos assolits anys abans.

El president de torn de la Unió Europea i cap del govern francès Nicolás Sarkozy va obrir els actes sentenciant que “tenim el deure i podem alimentar el planeta, però no ho fem”1 mentre en Jacques Diouf, Director General de la FAO, demanava inversions d’emergència per contenir la crisi. En total, i malgrat que no es tractava d’una conferència de donants, es van comprometre contribucions per valor de 22.000 milions de dòlars, mil dels quals provenien del fons europeu per la “Facilitat alimentaria dels països en desenvolupament” creat mesos abans.

Al desembre del 2007 però les alertes ja s’havien disparat. La FAO va impulsar al desembre la “Iniciativa de lluita contra l’augment dels preus dels aliments” amb un pressupost de 131 milions de dòlars. A l’abril dels 2008 Ban Ki-moon, Secretari General de Nacions Unides, va crear un Grup d’Acció d’Alt Nivell per donar una resposta unificada en referència a les mesures a adoptar a curt i a mig termini per frenar la desnutrició. A l’estiu del mateix any es van distribuir llavors i fertilitzants entre les zones més desfavorides per encàrrec de 95 països membres i on també va col·laborar el Banc Mundial.

Amb l’objectiu de donar seguiment a totes aquestes mesures i sobretot mobilitzar els recursos financers compromesos a Roma, es va celebrar a Madrid la Reunió d’Alt Nivell anomenada Seguretat Alimentaria per Tothom al gener del 2009. En aquest moment havien caigut ja els preus de molts cereals i d’altres aliments bàsics, tal i com ho havien fet el petroli i els mercats financers internacionals. Les collites abundants, la disminució del consum i la fi de moltes inversions especulatives als mercats de futurs ho havien fet possible.

El món mirava ara a la crisi immobiliària, financera i energètica, i poc es parlava de la crisi dels aliments. Els membres de la FAO i el govern espanyol en particular, van voler així donar un nou impuls per superar aquesta greu situació. El president Zapatero va proposar l’inici d’un procés de consulta per establir una Aliança Mundial per l’Agricultura, l’Alimentació i la Nutrició que amb el treball conjunt dels estats, els productors d’aliments, les ONG’s i la societat civil en general hauria d’eradicar la gana al món.

1 Discurso del Presidente de la República Francesa durante la Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia, Roma, 3-5 de juny de 2008. Extret de http://www.fao.org/fileadmin/user_upload/foodclimate/statements/fra_Sarkozy.PDF



9

Es sumava així al desig de Ban Ki-moon que durant una curta conversa amb el president nord-americà Obama amb motiu de la seva victòria electoral li va proposar la creació d’un nou pacte internacional en favor del desenvolupament del Tercer Món. Espanya també es va comprometre que durant la seva presidència de torn a la UE l’any 2010 duria a terme un pla d’acció coherent i sostenible per contribuir amb els objectius esmentats.

En general, la Reunió va servir per ratificar que les necessitats alimentàries de milions de persones no estaven cobertes i que la disminució dels preus no solucionava la situació d’emergència. Ara la reducció de la demanda als països desenvolupats afectats per la crisi financera amenaça els ingressos que els països en desenvolupament obtenen de les exportacions. Les remeses dels immigrants, les inversions i d’altres fluxes de capital tan importants com l’ajuda al desenvolupament es troben també en perill.

Zapatero es referia a aquesta última qüestió com un “dur parèntesi” a l’ajuda humanitària causat per la situació econòmica i es referia a la gana, recolzat per la resta d’autoritats presents, com “el major repte dels nostres temps que mesurarà els compromisos ètics dels països per eradicar l’extrema pobresa”2 durant la clausura dels actes organitzats a Madrid.

Tanmateix la realitat és que des de l’any 1974, i encara més enrere, els objectius polítics assolits durant les Cimeres esmentades no han sorgit l’efecte esperat i ara es parla de la creació de noves aliances.

Mil milions de persones viuen en una crisi permanent que els aboca a estar al límit de la supervivència diàriament, malgrat que reduir la fam és un objectiu plausible. Per aquestes poblacions el dret universal a l’alimentació no té efectes i consideren un luxe poder ingerir algun tipus d’aliment. Tal i com ha evolucionat la situació als darrers 40 anys, i sobretot des del 2007, sembla difícil que el segle XXI sigui el del final de la fam.

2 Discurso del Presidente del Gobierno español durante la Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia, Roma, 3-5 de juny de 2008. Extret de http://www.fao.org/fileadmin/user_upload/foodclimate/statements/esp_Zapatero.PDF



10

CAPÍTOL 1. CRISIS ALIMENTARIA MUNDIAL

1.1. Evolució dels preus dels productes agrícoles bàsics.

La població total del planeta ascendeix als 6.500 milions d’habitants i s’estima que durant els pròxims 40 anys aquesta xifra assolirà els 9.000 milions de persones. Les projeccions més recents de la FAO indiquen que la producció d’aliments s’hauria de duplicar l’any 2050 per abastir la nova demanda. Amb la disponibilitat de recursos naturals actuals i amb una taxa de creixement de la producció positiva es considera que serà suficient per garantir la seguretat alimentària mundial el pròxim decenni.

No obstant, els aliments no només han de ser suficients en quantitat sinó que també han d’estar disponibles i han de ser econòmicament assequibles pels consumidors. Aquests a més han de gaudir d’un subministrament estable i decidir mitjançant quins aliments volen satisfer les seves necessitats energètiques.

Aquests requisits però no es compleixen en bona part del món subdesenvolupat que viu en situació de misèria crònica. Habitualment l’accés dels camperols a la propietat de la terra és difícil i en molts casos no disposen de llibertat per conrear els aliments que desitgen. La mancança de sobirania de les comunitats rurals més pobres sobre l’ús de les terres i el restringit accés al crèdit i al treball exposen a milers de persones a patir fam.

A banda dels problemes estructurals de la gana, als darrers tres anys el món ha patit la crisi alimentària més greu de l’últim centenari degut a l’espectacular increment dels preus dels productes agrícoles bàsics registrat entre l’any 2006 i 2008. Milions de persones van respondre a aquest alça disminuint l’ingesta d’aliments o bé comprant aquells que proporcionen una quantitat de calories insuficients.

L’índex de preus reals de la FAO va començar a incrementar-se l’any 2002 després d’haver-se mantingut estable des del 1970 quan la primera crisi internacional del petroli va afectar l’equilibri dels mercats internacionals. Tanmateix no va ser fins el 2006 que els preus van créixer a una taxa propera al 10%. Durant el 2007 l’increment es va intensificar fins arribar a una taxa del 43% i els preus mundials encara van pujar amb més virulència fins al juny del 2008.

En poques ocasions tants països van mostrar una preocupació generalitzada deguda a l’inflació dels preus dels aliments, encara que situacions de preus alts i baixos es produeixen amb relativa freqüència. El fet particular d’aquesta crisi és que el període de preus alts va prolongar-se per més temps del que és habitual donat que les èpoques d’inflació són menys persistents que les de preus baixos.

Al mateix temps ha succeït que han crescut tots els preus, i no només alguns, dels productes agrícoles bàsics més importants i s’han transmès a la cadena de valor de molts aliments que com el pa requereixen aquests insums. També s’han elevat els preus al per menor dels productes càrnics i làctics perquè molts cereals secundaris s’utilitzen per produir pinso.

Com s’observa a la Figura 1, l’índex general de preus alimentaris3 va créixer des del 2003 fins el 2006 a una taxa del 8% i l’increment es va intensificar fins assolir el 26,8% l’any 2007. Al juny del 2008 els preus internacionals van situar-se en màxims històrics i a partir d’aquest moment l’índex va disminuir lentament fins a trobar-se al gener del 2009 al mateix nivell aconseguit al maig del 2007.

Els preus dels cereals són els que més han crescut sobretot entre l’any 2007 i 2008 amb increments anuals del 37,3 i el 42,5% respectivament. A l’abril del darrer any els preus es van estabilitzar però encara es mantenen a nivells de la campanya anterior. El blat ha estat el component que més ha influït en aquesta alça perquè la disminució de la seva oferta durant el període considerat va desequilibrar els mercats mundials.

Les llavors oleaginoses, en especial les de soja i colza, van créixer al 2007 un 51% després d’haver acumulat increments mitjos del 7% durant els quatre anys anteriors. I el sucre, malgrat abaratir-se un 31,8% al 2007, acumulava un increment proper al 90% amb respecte al 2005.

3 Los precios internacionales de los productos básicos sirven para calcular el valor total de cada producto básico producido por país y, por consiguiente, se usan en la clasificación mundial de productos básicos por país. Estos precios se aplican para evitar el uso de tipos de cambio en la obtención de agregados continentales y mundiales, y también para mejorar y facilitar el análisis comparativo internacional de la productividad nacional.



11

Els preus de la carn i els productes làctics van respondre amb increments notables de preus d’un 14 i un 72% respectivament, si bé van caure a principis del 2009, com la resta de productes considerats, a nivells de l’any anterior.

Tots aquests augments van ser els responsables que milions de persones resultessin afectades per un nivell elevat d’inseguretat alimentària donat que les famílies dels països en desenvolupament no van poder comprar aliments suficients per satisfer les seves necessitats energètiques mínimes.

Però per realitzar un anàlisi més profund és necessari considerar que l’increment dels preus mundials dels aliments no influeix directament en la seguretat alimentària, sinó que els seus efectes depenen de com es reflecteixen aquests als mercats interns. El grau de transmissió varia considerablement d’un país a un altre segons els instruments emprats per aïllar l’economia.

Les respostes nacionals a l’encariment dels aliments que es van aplicar són de naturalesa diversa i es van centrar en garantir el subministrament suficient i estable per la població en general, i dels grups més vulnerables en particular. En total més de 70 països van aplicar algun tipus de mesura per evitar un empobriment accentuat de la població4.

Els governs de l’Àsia i l’Orient Mitjà van reduir els impostos sobre els cereals comestibles i van aplicar mesures aranzelàries variables per estabilitzar els preus nacionals. A l’Àfrica molts països van establir també polítiques de preus màxims per intentar mantenir-los per sota del nivell d’equilibri i van restringir les limitades exportacions que venien efectuant.

A l’Amèrica Llatina i al Carib la resposta va ser menor i només un baix nombre de països van dur a terme polítiques normatives al respecte. En qualsevol cas els governs sí que van

4 Aumento de los precios de los alimentos: hechos, perspectivas, impacto y acciones requeridas. Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia, Roma, 3-5 de juny de 2008.

(*) Els índex de preus de la FAO tenen la seva base fixada sobre 2002-2004=100

Font: El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

FIGURA 1 Evolució de l’índex de preus reals als mercats internacionals



12

assumir funcions de compra, emmagatzematge i distribució d’aliments i van crear xarxes de seguretat per protegir els grups amb més risc d’inseguretat alimentària.

L’impacte sobre l’economia interna depèn també del tipus de canvi real entre el dòlar nord-americà, usualment emprat en les transaccions internacionals, i la moneda nacional. Durant el període considerat es va produir una revalorització de la divisa enfront el dòlar, fet que va contribuir a compensar els preus internacionals alts. Del 2002 al 2007 els països de baixos ingressos van experimentar per terme mitjà una apreciació real del 20% enfront el USD anul·lant així alguns dels augments dels preus als mercats internacionals.

En general les mesures adoptades van ser de curt termini per evitar una catàstrofe humanitària de dimensions majors a la que es va produir. S’ha de considerar però que el grau de transmissió sempre és major en un horitzó temporal més extens. Alhora les mesures polítiques d’estabilització i el tancament comercial han suposat un consum de recursos fiscals importants i han endarrerit la resposta de l’oferta a la pujada dels preus.

Al mateix temps no significa que un grau de transmissió reduït o més baix impliqui que els consumidors no resultin afectats per l’alça de preus. Un estudi realitzat per la FAO entre 2003 i 2008 va demostrar que els preus nacionals de l’arròs en cinc països asiàtics van incrementar-se entre un 25 i 45% quan els preus internacionals van fer-ho en un 56%.

És evident, per tant, que les mesures internacionals amaguen grans variacions entre diferents països, però donen compte de les conseqüències que es poden originar a escala nacional. La darrera crisi alimentària s’estima que ha deixat 75 milions de persones més en situació d’inseguretat alimentària i que s’han de sumar als 923 milions d’habitants que abans de l’alça de preus patien els efectes de la gana.

1.2. Impacte dels preus alts en les economies nacionals dels països subdesenvolupats.

L’augment dels preus dels aliments ha produït un increment generalitzat de la gana arreu del món. En total el nombre de persones subnutrides al 2007 va arribar als 1000 milions, superant així en 150 milions les persones que entre els anys 1990 i 1992 es trobaven en la mateixa situació. Aquest darrer període és el de referència sobre el qual es van establir els objectius de reducció de la gana per la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’any 1996 i per la Declaració del Mil·lenni del 2000.

El cert és que entre 1990-92 i 1995-97 la proporció de persones subnutrides va disminuir d’un 20% fins a menys d’un 18% i va continuar amb aquesta tendència fins el període 2003-05 quan la xifra era propera al 16%. Les darreres estimacions indiquen que el preu elevat dels productes bàsics ha invertit l’evolució i la proporció ha tornat a situar-se en el 17%. Alhora és probable que el nombre de persones que pateixen gana hagi crescut encara més al 2008 donat el registre de preus que fins el segon trimestre de l’any es va produir.

Per regions, els majors increments en el número de persones subnutrides van produir-se a l’Àsia i l’Àfrica on es van comptabilitzar 41 i 30 milions d’habitants en perill respectivament. Ambdues regions acullen més de tres quartes parts dels països de baixos ingressos del món en desenvolupament i són així especialment vulnerables a l’inflació dels preus.

A l'Àfrica la situació ja era crítica abans de la crisi perquè aquí es trobaven quinze dels setze països amb una prevalença de la subnutrició per sobre del 35% de la població5. A Burundi i a Costa d’Ivori entre el 70 i el 90% dels habitants viu de l’agricultura en un context de pobresa crònica, períodes de sequera i devastadors conflictes civils que han impedit el desenvolupament dels països. Sobre aquestes condicions entre juny del 2007 i juliol del 2008 els preus nacionals del blat de moro van créixer al voltant del 75% malgrat ser un aliment bàsic per les famílies rurals i urbanes.

A Gàmbia, tot i que el 75% de la població treballa al camp, des de fa una dècada la demanda alimentària supera l’oferta degut a la falta de recursos naturals, en concret a la degradació del sòl i la falta d’irrigació. L’escalada de preus ha afectat la malmesa qualitat de vida de la població rural, especialment de les dones.

5 Les dades corresponents a cada país han estat extretes de la pàgina web de la FAO, http://www.fao.org/isfp/informacion-por-pais/es/



13

A Burkina Faso el blat i el sorgo dolç composen el 85% de l’alimentació bàsica però els seus preus han augmentat gairebé un 60% entre mitjans de 2007 i 2008. A Asmara, la capital d’Eritea, el blat de moro es va incrementar durant el darrer any un 145% i es preveu que fins a dos milions d’habitants poden estar patint gana en l’actualitat per aquesta raó.

Etiòpia i La República Democràtica del Congo han millorat als últims deu anys la seguretat alimentària de la població. Tanmateix la gana és encara present en més del 50% de la població i al segon d’ells els preus de la farina de iuca va duplicar-se entre gener i juliol del 2008 alhora que l’arròs importat es cotitzava als mercats interiors un 75% més car.

El 80% dels habitants de Moçambic són agricultors de subsistència i l’increment espectacular dels preus internacionals es va reflectir amb duresa dins els país. La majoria de les famílies son importadores netes d’aliments tals com el blat, el blat de moro, la iuca i el sorgo dolç amb el que el seu benestar s’ha vist greument afectat.

L’oli de palma i el blat han crescut també un 50% des del gener del 2008 a Sierra Leona i la població més afectada ha estat el 70% dels habitants que vivien ja en situació de pobresa. I el procés de pau assolit els últims anys està en perill per la crisi humanitària que s’ha desencadenat al país, tal i com succeeix en molt països d’arreu del món.

A l’Àsia, i en particular a l’Afganistan, abans de les males collites del passat any, els preus del blat havien crescut un 130% afectant a d’altres productes alimentaris com el pa, la carn i la llet. Per la seva banda, a Bangladesh el preu de l’arròs havia pujat abans del 2008 un 41% debilitant l’alimentació del 60% dels agricultors sense terres.

A Sri Lanka, després de patir dècades de guerres, el preu de la farina de blat es va multiplicar per dos entre juliol del 2007 i del 2008 amb un greu impacte sobre els ingressos de la població perquè aquesta farina s’importa pràcticament en la seva totalitat. El país pateix a més una gran inflació degut als preus dels combustibles, les llavors i els fertilitzants, fet que contribueix a empitjorar la situació dels agricultors més desprotegits.

A l’Àmerica Llatina i el Carib el creixement econòmic i agrícola sostingut ha estimulat la producció d’aliments i el naixement d’indústries dedicades a la producció a gran escala de carn de boví, de sucre i de iuca. No obstant això, la regió compta amb aproximadament 190 milions de persones en risc d’inseguretat alimentària permanent i es preveu un deteriorament nutricional greu per l’alça del preu dels productes bàsics. Pel moment la xifra es situa als 6 milions de persones, però el número de persones subnutrides per la crisi pot arribar a ser molt superior.

Els problemes més importants es troben a Bolívia, Colòmbia, Paraguai i Haití on les taxes d’inflació han estat superiors al 20% respecte els dos anys anteriors. L’increment ha


FIGURA 2

Població afectada per l’alça de preus al 2007, en milions de persones



14

deteriorat el nivell de vida en un percentatge entorn al 30% de la població malgrat tractar-se d’una zona productora d’aliments.

Nicaragua, després d’anys de dictadura i de guerra civil a la dècada del 1980, segueix patint un fort estancament agrícola agreujat per la vulnerabilitat enfront els desastres naturals. El 17% de la població viu en la pobresa extrema i la inseguretat alimentària s’ha doblat l’últim any. A Hondures la dependència de l’exterior va pujar els preus interior de l’arròs un 64% i els del blat de moro un 35% entre novembre de 2007 i 2008.

A Ciutat de Guatemala el mercat central a l’engròs de blat de moro ha incrementat els seus preus dràsticament donat que la meitat del blat del país s’importa dels Estats Units, on els grans també han pujat de preu. D’aquest producte s’extreu la farina que serveix per fer tortillas, aliment fonamental de la cistella de consum bàsica i així, s’ha deteriorat l’alimentació de les famílies rurals i la classe mitjana urbana.

L’exemple de Guatemala és un paradigma del què en molts països ha succeït. La seva economia ha crescut als darrers anys a una taxa del 4% però l’escassa redistribució de la riquesa i la distribució desigual de la terra condemna a la població més desfavorida a participar als mercats nacionals encara que aquests operin amb preus elevats. Com a resposta la població consumeix menys aliments i la desnutrició creix de forma notable.

I tot malgrat que el Govern va encarregar-se de la distribució de paquets d’aliments i va realitzar importacions d’urgència per estabilitzar els preus interiors. La baixa estimulació de la producció de conreus bàsics per la seva baixa cotització als últims 25 anys en favor de cultius comercials com els de cafè estan també darrera la situació que viu el país.

Aquests exemples il·lustren l’efectiva transmissió dels preus internacionals a les economies nacionals i locals d’aquells països que ja estaven afectats per la inseguretat alimentària i que de nou han patit els efectes més negatius de la crisis. Molts d’aquests han d’escollir entre l’estabilitat macroeconòmica o la pràctica efectiva de polítiques per protegir la població. Les revoltes socials són un altra mostra evident de com moltes famílies han patit, i encara ho fan, els efectes de la gana.

PERCENTATGE DE LLARS PAÍS I ANY

Urbanes Rurals Total

Perú – 2003 2,9 15,5 6,7

Bolivia – 2002 1,2 24,6 10,0

Guatemala - 2000 3,5 15,2 10,1

Malawi – 2004 7,8 12,4 11,8

Bangladesh – 2000 3,3 18,9 15,7

Zambia - 1998 2,8 29,6 19,1

Pakistán - 2001 2,8 27,5 20,3

Etiopía - 2000 6,3 27,3 23,1

Ghana – 1998 13,8 43,5 32,6

Camboya - 1999 15,1 43,1 39,6

Viet Nam - 1998 7,1 50,6 40,1

Madagascar - 2001 14,4 59,2 50,8


QUADRE 1

Llars venedores netes d’aliments, en percentatge



15

En general l’increment dels preus dels aliments ha fet empitjorar el benestar de les llars rurals i urbanes que participen com a compradores netes d’aliments. La situació esdevé especialment greu pel fet que aquestes persones han de participar als mercats de productes bàsics per adquirir aquells aliments que no han pogut conrear i són, per tant, molt sensibles a l’inflació dels preus donat que poden arribar a gastar un 80% dels seus ingressos en alimentació.

Cal destacar que no totes les comunitats rurals són productores netes d’aliments. Al contrari, existeixen una majoria d’agricultors que posseeixen quantitats de terra insuficients per alimentar la seva pròpia família o bé treballen com a camperols perquè no tenen la propietat del sòl. A més a curt termini les possibilitats d’ajustament de les collites són molt baixes i són les persones més desfavorides les que tenen les capacitats més reduïdes de substitució dels aliments més cars per aquells que no ho són tant.

Les llars encapçalades per dones acostumen a dedicar una major part dels seus ingressos a la compra d’aliments i tenen un accés al sòl molt més limitat. És per això que l’augment de preus afecta amb més intensitat la nutrició d’aquest tipus de família.

De preus agrícoles alts només es beneficien el productors amb terres suficients per produir excedent comercialitzable. Però com s’observa al Quadre 1 són pocs els països on les famílies actuen com a venedores netes. A més aquests agents no acostumen a ser els més desfavorits i l’alça de preus eixampla la bretxa entre les poblacions benestants i les més pobres.

D’altra banda tampoc és de preveure que els alts preus incrementin les necessitats de mà d’obra al camp ni que es produeixi un creixement dels salaris reals dels camperols. I això perquè l’increment en el sou hauria de ser tan espectacular com l’escalada dels preus dels aliments per mantenir el mateix poder de compra. Alhora no s’han creat mecanismes efectius de redistribució de la riquesa i sens dubte, l’efecte immediat és negatiu i ja s’ha saldat amb la vida de milers de persones.

1.3. Factors que han influït en l’alça del preus.

L’increment dels preus dels productes agrícoles bàsics entre 2006 i 2009 va respondre a una confluència de factors diferents però molt vinculats entre ells. Tot un conjunt de forces que des de fa temps estan redefinint la situació alimentària mundial van accelerar-se generant les repercussions en els preus dels aliments i en les persones que fins aquí es tracten.

A continuació s’exposen els causants principals per la banda de l’oferta i la demanda d’aquesta nova situació. El canvi climàtic, la urbanització i el nou consum, els alts preus de l’energia i la volatilitat dels productes agrícoles incideixen greument en la situació alimentària de mil milions de persones.

1.3.1. Desequilibris entre la producció i el consum agrícola.

El principal desencadenant de l’alça dels preus ha estat el desequilibri mundial entre oferta i demanda, sobretot en referència al blat6. El consum d’aquest cereal ha representant al llarg del últims 20 anys entorn el 30% del total de cereals emprats al món. Als països més desenvolupats la seva demanda pel consum humà ha crescut lleugerament però s’utilitza una proporció creixent per produir pinsos. Pel contrari, el consum als països menys desenvolupats és molt important i es preveu que augmenti en molts països de l’Àfrica i l’Àsia.

En aquest context de consum creixent, la producció de cereals va reduir-se l’any 2005 i 2006 un 4 i un 7% respectivament com a conseqüència de les inclemències climàtiques registrades especialment a Austràlia i el Canadà, dos dels majors exportadors de cereals. A finals del 2004 el tsunami que va afectar la Índia i Indonèsia, entre d’altres països, va destruir les collites i va inutilitzar el sòl durant els dos anys següents.

A molts països llatinoamericans, a Equador i Perú sobretot, la sequera registrada l’any 2005 va afectar les collites de blat. En contrast, a Haití les inundacions van alterar la seva producció. La Figura 3 evidencia com durant les dues campanyes considerades la producció mundial va caure, afectant també les plantacions de l’any següent.

6 Prespectivas Alimentarias. Análisis de los mercados mundiales. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Juny del 2008.



16

Cal tenir en compte que, a banda de la disminució de la producció, Austràlia, el Canadà, Argentina i el Brasil van restringir els fluxos comercials del blat reduint en un 40% el comerç internacional com a conseqüència de la carestia d’aliments. Alhora, tal i com s’ha comentat, molts altres països menys rellevants també van adoptar mesures semblants i així van contribuir als increments dels preus.

L’escassetat de blat als mercats globals va incentivar la seva producció que tanmateix només va créixer en un 1% durant el 2007. A curt termini la inelasticitat de l’oferta, els aranzels i d’altres restriccions al comerç internacional van impedir que les senyals es transmetessin clarament als grans productors mundials.

Aquest lleuger increment de la producció va aconsegir-se també a expenses de la reducció dels principals cereals secundaris com el blat de moro, el sorgo i l’ordi. L’equilibri d’aquests productes era difícil donat que el seu consum per pinsos i biocombustibles era molt sòlid i la situació va provocar un espectacular increment dels preus.

Aproximadament tres cinquenes parts del consum mundial de cereals secundaris s’utilitza per alimentar el bestià però als indrets on la inseguretat alimentària és alta aquests conreus són molt importants pel consum humà. A l’Àfrica, per exemple, els 80% d’aquestes collites s’utilitza amb aquests fins.

En quant a l’arròs, els seus preus es van enfortir durant el període 2006-08 si bé a un ritme inferior que per la resta de productes agrícoles. Les restriccions dels mercats asiàtics van afectar negativament els preus malgrat que l’increment de la producció en aproximadament un 1% anual i el debilitament del dòlar van evitar una gran escalada dels preus.

A nivell general, la producció mundial de cereals va créixer en un 6,6% al 2008, quan es va aconseguir una producció rècord. La major part de l’increment va recaure en el blat, tot i que els conreus de cereals secundaris i d’arròs van créixer considerablement. Per regions, el món desenvolupat va veure una recuperació de la producció d’un 12,3% en comparació amb l’any anterior mentre que als països amb desenvolupament el creixement va ser del 2,3%.

Aquesta situació va ser fruit de la manca de resposta de l’oferta als països asiàtics que representen tres quartes parts de la producció de cereals i on el seu conreu va restar

Font: Database Agricultural Outlook, OECD-FAO

FIGURA 3 Producció i Consum de Blat per grups de països, en milers de tones



17

invariable perjudicat per una gran sequera. Alhora a Estats Units, on la producció de blat de moro va ser alta al 2007, no va assolir aquest mateix nivell l’any següent.

És per això que l’índex de preus dels cereals es situava als 143 punts al gener del 2008, un 11% per sobre de l’any anterior. Les pertorbacions esmentades en els subministraments van elevar l’índex fins als 177 punts i va assolir un nivell de 186 a finals de l’any. No va ser fins el juny del 2008 que els preus van tocar sostre i, a partir d’aquest moment, s’han mantingut amb una tendència decreixent coincidint amb un equilibri entre oferta i demanda.

En referència als cultius oleaginosos, aquest sector ha estat un dels més dinàmics dels darrers 15 anys i ha crescut gairebé dos cops més ràpid que el conjunt de producció agrícola. Aquests cultius estan representats bàsicament per l’oli de palma, el de gira-sol i l’oli de colza.

La Figura 4 mostra l’evolució de la producció i el consum d’aquestes llavors. Com s’observa, l’expansió en el conreu ha anat acompanyada d’un fort creixement del consum, que des de l’any 2006 ha convergit ràpidament cap al nivell de producció. El creixement de la producció ha representat també un increment de l’expansió de la terra agrícola mundial, amb un augment net de 75 milions d’hectàrees entre 1974-76 i 1979-99, coincidint amb una reducció de les zones destinades al cultiu de cereals del voltant de 28 milions d’hectàrees.

Els cultius oleaginosos, donat els seu alt contingut energètic, desenvolupen una important funció en l’alimentació mundial. Gairebé una de cada cinc kilocalories ingerides per les persones amb menys recursos pertanyen a aquest grup de productes. I la previsió és que aquesta relació s’incrementi en favor de l’energia aportada per les llavors.

El creixement del consum registrat als últims deu anys s’ha vist intensificat per la importació d’olis vegetals de països en desenvolupament com la Xina, Índia, Mèxic i Pakistan, entre d’altres. Aquesta situació ha generat que l’excedent tradicionalment elevat del sector hagi desaparegut i alhora, l’ús dels olis en la producció de biocombustibles, com més endavant es comenta, ha intensificat la demanda d’aquests cultius.

En quant al sucre, el creixement de la seva producció a partir del 2005 va situar-se per sobre del 2,2%, per sobre de l’increment del consum. L’increment de la producció als països que


FIGURA 4 Producció i Consum de Llavors Oleaginoses per grups de països, en milers de tones



18

habitualment actuaven com a compradors als mercats mundials i l’estancament en el consum als països desenvolupats i també als més pobres estan al darrera d’aquesta situació.

Tanmateix l’any 2008 aquests cultius van patir un retrocés productiu lleugerament per sobre de l’1% i la previsió pel període 2009-10 és que el consum es situï al nivell de la producció. L’ús de biocombustibles generats a partir de canya de sucre és el principal factor que podria desequilibrar la relació entre oferta i demanda.

1.3.1.1. Països emergents i canvi en l’estructura de la demanda.

Moltes parts del món en desenvolupament han experimentat un ràpid creixement econòmic i, com a conseqüència, un consum més elevat de la població que ha aconseguit escapar de la inseguretat alimentària més extrema. El cas més il·lustratiu és el de la Xina, país que ha crescut a un ritme promig anual del 10% des de l’inici del seu procés de reformes a principis dels anys vuitanta fins que l’actual crisi mundial ha frenat aquesta expansió.

D’aquesta manera, milions de persones xineses han aconseguit un poder adquisitiu de classe mitjana que els hi ha permès canviar els seus patrons de consum7. La ingesta d’arròs fa anys que està perdent pes en favor de la carn, els productes làctics i els ous. S’espera que aquests patrons es mantinguin al llarg del temps i l’arròs disminueixi en un 4% al 2025 en relació al nivell de consum assolit l’any 2000, mentre el consum de llet i vegetals augmenta un 70% i el d’ous i peix un 100%.

Tanmateix per alimentar el bestiar i l’aviram és necessari emprar una quantitat cada cop més gran de cereals secundaris, i en molts casos de blat, per generar els pinsos que han d’alimentar els animals. Alhora el consum dels cultius agrícoles bàsics en les zones rurals continua sent essencial per a les seves grans poblacions.

El país asiàtic sempre ha estat un gran importador de cereals que oscil·laven entre els 5 i els 15 milions de tones anuals fins a principis dels anys 90. No obstant això els nous mètodes agrícoles derivats de la revolució verda van aconseguir convertir al país en un exportador net

7 Informe Mensual, núm. 310: Coyuntura Internacional, China se come el Mundo. Servicios de Estudios de La Caixa, Febrero de 2008


FIGURA 5 Producció i Consum de Sucre per grups de països, en milers de tones



19

durant alguns anys i actualment importa el 2% dels seu consum malgrat que la demanda de cereals ha augmentat de 290 a 310 kilograms anuals per càpita.

A la mateixa regió, la Índia també ha experimentat un creixement notable de la seva economia però el seu consum per càpita encara no s’ha elevat tant com en el cas anterior. Aquesta situació és fruit de la persistència de la pobresa i el baix ús dels cereals com a pinso donat el baix consum de carn. Cal tenir en compte però que un increment més pronunciat en el consum per càpita alteraria encara més l’equilibri alimentari ja que entre els dos països es concentra més d’una tercera part de la població mundial.

A l’Àfrica Sudsahariana també ha hagut un accelerat creixement econòmic d’aproximadament el 6%. I fins a 22 països sobre els 34 amb una inseguretat alimentària alarmant entre els anys 2004 i 2006 han aconseguit taxes de creixement situades entre el 5 i el 16%. Aquest creixement és un factor molt important doncs redefineix l’equació alimentària mundial en la mesura que un augment dels ingressos als països més pobres es tradueix també en un augment del consum d’aliments, sempre que la iniquitat que afecta aquests països no sigui molt elevada.

Un altre força a considerar molt lligada amb l’anterior és el procés d’urbanització que als últims anys s’ha produït als països menys desenvolupats. Això ha suposat una disminució de la proporció de famílies que abans podien autoabastir-se i que ara destinen els seus recursos en adquirir els productes agrícoles als mercats nacionals.

En general, l’augment dels ingressos, la urbanització i els canvis en la composició de la dieta de les persones d’aquells països que intenten superar la pobresa estan influint de manera directa en la demanda dels productes agrícoles malgrat que la seva producció va disminuir entre els anys 2006 i 2008.

1.3.2. Disminució del nivell d’existències

La reducció del nivell de reserves des de mitjans de la dècada del anys 90 és un altre dels factors que ha influït en els preus dels aliments i que està molt relacionat amb les mesures de producció i consum exposades a l’apartat anterior.

Molts experts coincideixen que els acords assolits a la Ronda Uruguai han contribuït a reduir els nivells de reserves mantingudes per les institucions públiques dels principals països exportadors. L’elevat cost d’emmagatzemar productes perennes, l’augment de les regions amb capacitat exportadora i les millores en les tecnologies de la informació i els transports són els motius fonamentals que justifiquen aquesta situació8.

Als mercats internacionals els períodes d’insuficiència en els subministraments són relativament freqüents doncs la producció agrícola depèn en gran mesura de les condicions climàtiques. Tanmateix quan els principals exportadors pateixen reduccions de les seves collites, els nivells de reserves no són suficients per equilibrar els dèficits del mercat tal i com ha succeït a la darrera crisi alimentària.

A la Figura 6 s’observa com des de l’any 2004 les reserves de blat i de cereals secundaris han mantingut una significativa tendència a la baixa. Aquest mateix any es va produir un increment en les reserves de blat del 10,5% desprès d’haver patit un fort retrocés a finals del 2003. No obstant això les reserves al 2005 van incrementar-se només en un 1,8% mentre que als dos anys següents van acumular una reducció del 17%.

Per la seva banda, les reserves de cereals secundaris van caure gairebé un 5% al 2005, un 11,2% l’any següent i encara van continuar disminuint-se entorn el 4% l’any 2007 i 2008. La situació de les llavors oleaginoses és molt semblant donat que les seves reserves van créixer fins al 2005 i van patir un fort retrocés del 15,5% l’any següent. Tanmateix l’augment constant de la producció ha apropat les existències al final de la Campanya 2008 als alts nivells del 2005.

8 Aumento de los precios de los alimentos: hechos, perspectivas, impacto y acciones requeridas. Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia, Roma, 3-5 de juny de 2008.



20

Les dades disponibles pel sucre evidencien un debilitament progressiu de la taxa de creixement de les seves reserves. L’any 2008 aquestes van incrementar-se en un 1,64% mentre que els dos anys anteriors ho havien fet a un ritme del 14 i el 11% respectivament.

Per tant, la situació general de les reserves dels principals productes agrícoles ha patit un retrocés als darrers cinc anys que, amb absència d’una producció suficient, ha contribuït a l’alça pronunciada del preu dels aliments.

1.3.3. Increment dels preus de l’energia. Petroli i fertilitzants agrícoles.

L’encariment dels combustibles ha incrementat també el costos de producció dels productes agrícoles i, per extensió, el preu d’aquests als mercats internacionals. Els agricultors utilitzen diferents tipus de maquinària agrícola pel conreu, la sembra i la recol·lecció dels aliments.

Per tant, a l’actualitat la producció alimentària a nivell mundial requereix una inversió considerable en benzina i gasoil com un factor fonamental per dur a terme aquesta activitat. Al mateix temps el transport dels productes agrícoles com a conseqüència del comerç internacional és un altre factor que vincula els preus del cru amb els dels aliments.

Tanmateix el vincle més destacable és el que fa referència als fertilitzants químics. La seva producció es deriva en gran mesura del petroli i la creixent demanda de combustibles fòssils no fa més que augmentar el seu cost.

Amb aquestes premisses, des de l’any 2002 els preus reals del petroli Brent de referència a Europa s’han elevat ininterrumpidament i van mostrar una virulència excepcional entre el maig del 2007 i el maig del 2008 quan els preus van passar de 60 dòlars per barril a costar més de 130 dòlars. Durant el mateix període l’índex de preus de l’energia de Reuters-CRB va créixer un 28%. Com s’observa a la Figura 7 l’increment dels preus dels aliments als darrers cinc anys ha seguit la mateixa tendència que els preu de l’energia.

(*) Les dades de les llavors oleaginoses estan multiplicades per 10 Font: Database Agricultural Outlook, OECD-FAO

FIGURA 6 Evolució de les reserves mundials de determinats productes agraris, en milers de tones



21

En concret els fertilitzants van ésser l’eina sobre la que es va impulsar la Revolució Verda a molts països subdesenvolupats del món. Però la dependència d’aquests amb el cru els ha portat a triplicar el seu preu entre l’any 2006 i 2008 i en les zones més deprimides del Sud les caigudes en les compres de fertilitzants s’han rebaixat fins un 80% al 2007. I tot malgrat que la caiguda de la producció agrícola durant aquest període i la sostinguda disminució de les reserves feien necessari l’increment dels cultius i, en concret, de la productivitat agrícola.

Com fins el moment es defensa, donat que alguns fertilitzants com el nitrogen necessiten de l’energia per produir-se, el seu preu està molt lligat al del petroli. Però alhora existeixen altres tipus de fertilitzants que també han augmentat el seu preu perquè la seva demanda ha crescut de forma important.

Entre els principals països productors de fertilitzants destaquen, per ordre d’importància, la Xina, el Canadà, els Estats Units, França i Espanya. Tots ells van mantenir i en alguns casos incrementar, els nivells productius, però al mateix temps la Xina i la India van augmentar fortament la seva demanda per cultius alimentaris i Els Estats Units, Europa i el Brasil per fer més productius els monocultius destinats als biocombustibles.

És important destacar també que la Xina va imposar alts impostos per les exportacions de fertilitzants a fi d’assegurar-se l’abastiment intern del país i va afectar així l’oferta dels mercats mundials.

1.3.4. Especulació als mercats financers i volatilitat.

Totes les fonts qualificades apunten que el comportament del preu dels aliments s’ha basat en factors fonamentals relacionats amb l’oferta i la demanda i també amb els moviments del sector energètic. No obstant això molts organismes internacionals i la Declaració aprovada a la darrera Cimera de Roma han posat de manifest la preocupació que la contractació d’opcions i futurs sobre productes agrícoles afectin el seu preu.

La incertesa en la producció i la comercialització de productes agrícoles bàsics durant les darreres campanyes ha atret l’atenció de milers d’inversors disposats a desplaçar els seus capitals dels mercats immobiliaris i financers mundials al dels aliments.

Font: Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia Roma 3-5 junio de 2008, FAO

FIGURA 7 Index de preus de l’energia i dels aliments, entre 1990 i 2008



22

Les opcions donen al portador el dret de vendre o bé comprar un producte a un preu i en una data concreta. Aquests preus estan basats en les estimacions dels mercats sobre l’evolució de la producció i el consum de les matèries primeres bàsiques. Però com més divergents siguin les expectatives dels inversors, encara més gran és la incertesa sobre l’actiu i en conseqüència augmenta la volatilitat implícita del producte i esdevé un component important en el procés de formació dels preus.

Aquesta volatilitat, per tant, no mesura un altre cosa que les previsions dels inversors sobre l’equilibri entre oferta i demanda i per extensió, sobre l’evolució dels preus. És per aquest motiu que la incertesa que ha envoltat els mercats de productes bàsics entre els anys 2006 i 2008 ha atret les inversions dels especuladors donat que les diferencies calculades pel futur han reportat gran beneficis per aquests.

Donat que és difícil calcular la volatilitat implícita enregistrada als mercats financers de tot el món, habitualment es pren com a referència els preus dels futurs i les opcions dels productes bàsics cotitzats a la Borsa de Chicago, mercat per excel·lència de les matèries primeres al comptat i de futurs. La Figura 8, referent a aquest mercat, evidencia com des de l’any 2006 la volatilitat del blat, el blat de moro i l’oli de soja ha assolit quotes elevades, que es van tornar molt més intenses cap a finals del 2008 com a conseqüència del desordre dels mercats internacionals.

En total, entre els primers nou mesos de l’any 2007 l’activitat comercial d’opcions i futurs va créixer un 30% respecte l’any anterior i va augmentar en un nivell similar durant el primer quadrimestre del 2008. Aquesta afluència de capital, a banda d’augmentar la volatilitat dels preus del aliments explica en part la persistència d’un període tan prolongat de preus alts

Amb la perspectiva del febrer del 2009 les coses havien canviat en gran mesura com a conseqüència de l’establiment del ordre als mercats internacionals de matèries primeres. El blat, per exemple, que un any abans cotitzava a 12 dòlars per bushel (9,3 euros cada 24,5kg), es pagava amb data 14 de febrer de 2009 a 3,6 dòlars. I molts analistes preveuen que durant els pròxims mesos la situació es relaxarà encara molt més donat que la climatologia està afavorint les collites del Brasil i l’Argentina.

Les caigudes en l’arròs també han estat significatives i les seves cotitzacions han baixat en mitjana un 20% d’un any a un altre. El fet que Tailàndia i Cambodja hagin recuperat un alt

Font: Actualización sobre la volatilidad en los productos agrícolas, FAO

FIGURA 8 Volatilitat implícita per determinats aliments, en percentatge



23

nivell de producció i amb això hagin aconseguit revitalitzar el comerç mundial ha influït en molt.

El nou equilibri entre oferta i demanda assolit un cop finalitzada la crisi ha retornat les cotitzacions de tots els productes bàsics a nivells molt propers als d’abans de l’alça dels preus.

1.3.5. Producció de Biocombustibles.

A banda de la vinculació entre energia i agricultura, la producció de biocombustibles ha afegit al panorama alimentari mundial un nou repte de futur. Els ingredients bàsics dels dos biocombustibles més emprats, l’etanol i el biodiesel, son matèries primeres agrícoles, especialment els cultius de blat, sucre i llavors oleaginoses, amb el que el seu ús ha afegit una forta pressió a la demanda d’aquests béns bàsics.

Aquest tipus de combustible s’empra essencialment per moure vehicles de motor. El seu ús en cotxes particulars i en els transports públics de les capitals dels països més avançats del món s’intensifica dia a dia. La seva producció ha crescut als darrers anys a un fort ritme, sobretot en el cas de l’etanol que ha duplicat la seva producció als dos últims anys gràcies al impuls dels Estats Units i el Brasil. A Europa, la producció de biodiesel ha augmentat en una proporció major si bé la situació de partida estava molt més endarrerida.

La lluita contra el canvi climàtic, i en concret contra les emissions dels gasos contaminants expulsats pels vehicles, i el creixement dels preus del petroli entre els anys 2000 i 2007 expliquen aquesta situació. Tanmateix es preveu que la seva incidència en benefici d’aquests aspectes sigui molt limitada i, pel contrari, estan estirant a l’alça els preus dels aliments.

Alhora s’espera que incrementin la volatilitat dels preus agrícoles en la mesura que es creen nous nexes entre el sector alimentari i el sector energètic. La modificació de les superfícies de conreu, la concentració de la terra i el debilitament dels recursos hídrics derivats de la producció de biocombustibles són altres dels factors que incideixen en l’agricultura mundial i que afegeixen un alt nivell de perill per l’alimentació de milions de persones pobres.

És objecte del present treball l’anàlisi en profunditat dels biocombustible i els seus efectes en l’alça dels preus dels productes alimentaris bàsics. Als següents capítols s’exposa un anàlisi més detallat d’aquest tipus d’energia i les conseqüències que per les poblacions més pobres pot significar la seva producció.

1.4. Persistència de preus elevats a llarg termini.

La situació descrita fins al moment dóna compte de la fragilitat del equilibri en el subministrament econòmicament assequible dels aliments bàsics, tot avocant a milers d’habitants del món a viure en situació de desnutrició extrema.

Tanmateix situats a l’any 2009 i amb una disminució considerable dels preus dels aliments, les simulacions de la OCDE-FAO parlen de preus encara més alts pel període 2016-2017. Es preveu que la darrera crisi descrita hagi estat un punt d’inflexió a partir del qual els preus no es tornin a situar als nivell de l’any 2006.

Les dades projectades apunten que els farratges, el blat i les llavors oleaginoses augmentaran el seu preu un 34, un 20 i un 13% respectivament9. En el mateix sentit s’ha pronunciat l’Institut d’Investigacions sobre Polítiques Alimentaries i Agrícoles que preveu que la producció de biocombustibles afectarà en molt als productes esmentats mantenint el nivell de demanda en quotes superiors a les actuals.

No obstant això, no tots els factors tractats anteriorment tindran la mateixa incidència en el manteniment dels preus. Els dèficits de producció d’anys anteriors s’estan corregint fins a igualar-se amb la demanda. Les estimacions de la FAO pronostiquen que al tancament de la Campanya del present any les existències mundials de cereals augmentaran en 496 milions de tones fins a situar-se en un volum igual al de l’any 2002.

Però sense dubte el gran increment de la producció mundial de cereals al 2008 ha facilitat la recuperació d’aquest equilibri i sembla que la tendència no continuarà. En concret les condicions pel blat són favorables tant als Estats Units com a Europa però la superfície plantada a ambdós continents ha disminuït a causa de l’elevat cost dels imputs. Per la seva

9 Prespectivas de Cosechas y situación alimentaria. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Febrer del 2009.



24

banda, a la Xina i la India han hagut majors plantacions de blat d’hivern a causa del impuls dels governs asiàtics, però la mancança d’aigua està impedint el desenvolupament de les collites.

Cal esperar a que els grans productors com el Canadà, l’Argentina i Austràlia acabin de definir la superfície destinada a aquests cultius però sembla que la producció global no assolirà els nivells sense precedent de l’any 2008. Les perspectives pel blat de moro són semblants donat que les collites d’Àmerica del Sud són desfavorables a causa de la sequera mentre que a l’Àfrica es preveu també una collita inferior a la de l’any 2008.

En quant a l’arròs, les bones collites pronosticades sobretot a la Xina, la India, el Viet Nam i Tailàndia, però també al Brasil i l’Argentina, faran créixer les existències mundials. Els seus preus internacionals tanmateix van superar els 600 USD la tona al gener del 2009 malgrat que cotitzaven a 300 USD durant el primer trimestre del 2007. Els preus del blat i el blat de moro també han repuntat després de les caigudes dels preus al juliol del 2008.

Les llavors oleaginoses i el sucre també han rebaixat els seus preus després de les bones collites del 2008 però tot i així encara es troben als nivells alts registrats al agost del mateix any. Cal destacar però que els preus internacionals de les llavors ha descendit un 52% del gener del 2009 al juny del 2008 si bé, tal i com es comenta, continuen mantenint-se en quotes elevades.

En general les pertorbacions observades en la oferta han estat conseqüència del clima i es podria considerar que han estat puntuals. No obstant el canvi climàtic pot provocar un increment de la freqüència d’aquestes inclemències i afectar d’aquesta manera les collites mundials. El baix nivell de reserves observat suposa també greus riscos per la seguretat alimentaria mundial, sobretot en un context d’incertesa en la producció.

En referència als insums, la mancança de terres amb rendiments elevats i sobretot l’escassetat d’aigua estan provocant greus problemes d’abastiment pel sector agrícola. De nou el canvi del clima s’identifica com a element rellevant en la producció mundial d’aliments bàsics. D’altra banda, els estrets vincles entre els preus del petroli, els costos de transport i els preus dels fertilitzants es mantindran també causant períodes d’inestabilitat en la oferta.

Un altre dels factors que incidirà en el manteniment dels preus a mig i a llarg termini és el creixement econòmic dels països en desenvolupament. Aquests continuaran creixent a una taxa accelerada que s’intensificarà un cop finalitzi el cicle recessiu que pateix l’economia mundial. El poder adquisitiu de centenars de milions de persones creixerà i alterarà les seves preferències alimentaries alhora que s’intensificarà la demanda de productes agrícoles.

Davant aquestes circumstàncies sorgeix encara la incertesa que la producció de biocombustibles està causant. La intensificació del seu ús comportarà inevitablement un desplaçament de la producció agrícola per destinar-la al sector energètic. Les previsions apunten que aquests continuaran creixent impulsats pels alts preus del petroli i emparats pels governs de mig món com a abanderats de la lluita contra el canvi climàtic.

Amb aquestes condicions és difícil, però no per aquest motiu menys necessari ni immediat, evitar el patiment humà que la malnutrició causa. El cost de no assolir els objectius pactats en el si de les Cimeres Mundials sobre l’Alimentació de l’Organització de les Nacions Unides més les causes conjunturals del curt termini amenacen de nou els objectius de reducció de la pobresa.

Els riscos associats a la inseguretat alimentària van inclús més enllà de la qüestió nutricional. La conseqüències negatives en la salut, l’educació i els conflictes social que provoquen debiliten les possibilitats dels països amb menys recursos de sortir d’aquesta situació.

I malgrat la necessitat imperiosa, l’eradicació de la gana està encara molt lluny. Mentrestant la malnutrició destrueix la vida de mil milions de persones el patiment de les quals és intolerable. Moltes de les persones que no podien comprar aliments continuen sense poder-ho fer i aquelles que tenien un poder adquisitiu suficient han vist com aquest disminuïa amb l’alça dels preus.

És necessari esperar per comprovar si efectivament els nivells de preus dels productes bàsics es situen en una quota superior. Pel moment el debat internacional es centra en conèixer com el canvi climàtic, la nova estructura del consum i la recent aparició de la producció a gran escala de biocombustibles líquids pel transport afectarà la seguretat alimentària dels pròxims anys.


Capítol 2. Biocombustibles líquids pel transport. Anàlisis tècnic

25

Biocombustibles Líquids

Pel Transport

Anàlisis Tècnic


Introducció Capítol 2. Energia i Agricultura.

26


VINCLES ENTRE EL SECTOR ENERGÈTIC I EL SECTOR AGRÍCOLA

El sector agrícola i el sector energètic han estat sempre estretament vinculats. Des de l’ inici de les societats humanes, l’agricultura ha estat la principal font per l’obtenció de l’energia necessària pel desenvolupament de la vida a la Terra.

A banda del sol, l’home va utilitzar la llenya, el carbó d’origen vegetal i els fems, entre d’altres formes de biomassa, com a principals fonts energètiques durant gran part de la historia antiga. D’aquesta manera, aprofitava els recursos que es produïen de forma natural al seu entorn donant lloc a societats energèticament autosuficients.

La relació també es produïa en sentit contrari en la mesura en què els aliments destinats a l’alimentació del bestià servien per obtenir l’energia tractora i el transport que la producció agrícola requeria.

Posteriorment, el creixement de la població i el creixement econòmic iniciats arran de la Revolució Industrial al segles XVIII i XIX van estendre i intensificar la pressió exercida sobre els recursos del planeta. Però no només això. A partir d’aquest moment, el carbó li va prendre el relleu a la fusta i va esdevenir la font energètica predominant als països industrialitzats fins a mitjan segle XX, quan el seu consum va davallar i va ser substituït pel petroli i el gas natural.

Els països subdesenvolupats, per la seva banda, exclosos del creixement econòmic i de la millora de les condicions de vida de les seves poblacions, van continuar amb balanços energètics basats en el consum de l’energia vegetal i animal que l’entorn els hi proporcionava.

Al Món també es van desenvolupar paral·lelament fonts d’energia provinents de centrals nuclears, plantes hidroelèctriques i energies renovables amb graus d’avenç desiguals. Tot i així, el petroli, el carbó i el gas natural, genèricament anomenats combustibles fòssils, han estat la principal font energètica mundial.

És per això que durant el segle XX es van debilitar els nexes d’unió entre els productes agrícoles i energètics en la mesura que els combustibles fòssils adquirien major rellevància, en particular l’ús del petroli que, gràcies a les seves característiques de combustió i versatilitat, va esdevenir la principal font energètica per moure vehicles.

Al mateix temps però es van anar creant nous vincles. L’agricultura altament tecnificada sorgida durant el que es va anomenar Revolució Verda a mitjans de segle, es va fonamentar en l’obtenció de varietats d’aliments altament productius com l’arròs, el blat de moro i l’ordi, i en l’aplicació de la tecnologia mecànica i química als camps dels països industrialitzats i també del Tercer Món.

A partir d’aquest moment, la dependència de l’agricultura en l’ús de fertilitzants químics derivats del petroli i la maquinaria agrícola i els mitjans de transports destinats a la distribució d’aliments moguts per dièsel, van vincular fins a l’actualitat els preus d’aquests i els preus de l’energia.

Les desigualtats en l’ús de les fonts energètiques a nivell mundial també continuen vigents. Al 2005, la demanda tota de petroli ascendia fins els 4000 milions de tones equivalents de petroli (emtp), gairebé un 36% sobre la demanda total d’energia. D’aquests, 2.250 emtp provenien dels països de la OCDE mentre que només 950 emtp resultaven de la suma d’Àfrica, Amèrica Llatina i els països en desenvolupament de l’Àsia.

Durant aquest mateix any, el 81% de la demanda energètica mundial era coberta amb combustibles fòssils. Malgrat això, la biomassa proporcionava a països com Togo, Zimbabwe, o Guatemala un 73, 72 i 55% del consum total d’energia respectivament.

Als últims anys, l’aparició de biocombustibles líquids pel transport derivats de cultius agrícoles han vingut a reafirmar la relació entre ambdós sectors, en una iniciativa dels països desenvolupats per reduir la dependència del petroli i frenar el canvi climàtic.


Introducció Capítol 2. Energia i Agricultura.

27

Aquesta més estreta relació deriva del fet que la producció a gran escala de biocombustibles necessita vastes extensions de terra pel conreu d’aquests cultius energètics i s’espera, per tant, que influeixi directament en el desenvolupament agrícola i als mercats mundials d’aliments.

Malgrat això, es preveu que els biocombustibles exerceixin només una funció marginal en relació al consum total de combustibles pel transport i no esdevinguin la solució a la dependència existent sobre el petroli.

Al Capítol 2 del present document es desenvolupa un anàlisi tècnic sobre aquest tipus d’energia.



28

CAPÍTOL 2. BIOCOMBUSTIBLES LÍQUIDS PEL TRANSPORT. ANÀLISIS TÈCNIC

2.1. Biomassa i Biocombustibles. Definició, producció i rendibilitat.

2.1.1. Context

La matriu energètica mundial, basada en recursos finits i amb una gran dependència de subministrament de petroli i gas de zones políticament inestables, es caracteritza pel creixement constant de la demanda i el domini dels combustibles fòssils.

A més, l’accés a aquesta energia és desigual. Al Món 1.600 milions de persones, que viuen en situació d’extrema pobresa, sobreviuen sense electricitat ni cap altre servei d’energia i utilitzen la combustió de la fusta o el carbó vegetal per atendre necessitats bàsiques com cuinar o escalfar-se.

A les zones rurals de l’Àfrica Sudsahariana, per exemple, les dones recorren en promig cinc kilòmetres carregant uns 20 kilograms de llenya i més del 90% de la població no disposa d’electricitat. A l’Àsia meridional i a gran part de l’Àmerica Llatina la situació és molt semblant10.

Així, malgrat que durant l’any 2007 l’Agència Internacional de l’Energia atribueixi al petroli, al gas natural i al carbó el 80,9% del consum d’energia primària a nivell mundial, aquests combustibles fòssils serveixen en la major part per alimentar la indústria i els mitjans de transport del països del Primer Món.

D’entre aquestes energies destaca el petroli com a font energètica predominant amb el 34,4% del consum total. El carbó i el gas es situen en segon i tercer lloc respectivament, però allunyats del elevat nivell de dependència que existeix sobre el petroli.

El conjunt d’energies renovables supera lleument el 2% del consum total, malgrat que inclou l’energia geotèrmica, la solar i la eòlica entre d’altres tipus. I l’energia nuclear, que representa un 6,2%, no s’espera que tingui un creixement notable donat que presenta greus inconvenients encara per resoldre com la gestió dels residus radioactius, l’elevat risc d’accident que la seva generació comporta i la inseguretat que d’aquests fets se’n deriva.

10 Otra verdad incómoda: Cómo las políticas de biocombustibles agravan la pobreza y aceleran el cambio climático. Un Informe de Oxfam International, Juny del 2008.

(1) Inclou biomassa sòlida i líquida, biogás, residus industrials i residus municipals (2) Inclou l’energia geotèrmica, solar, eòlica i oceànica Font: Key World Statistics 2008, Agencia Internacional de l’ Energia

FIGURA 9

Consum d’enegia primària al 2006, en percentatge



29

Per la seva banda, la biomassa i els residus representen el 10% del consum mundial d’energia primària. El seu ús s’ha mantingut constant als països del Tercer Món al llarg del temps, però als països integrants de la OCDE s’ha incrementat entorn al 70% des de l’any 1973.

La dependència tan evident sobre els combustibles fòssils és també el principal causant del canvi climàtic donat que la combustió d’aquestes fonts energètiques comporta la emissió de gasos d’efecte hivernacle. Aquest fet podria comportar que durant els pròxims decennis es produeixi un increment de les temperatures i del nivell del mar que suposarien greus impactes per la humanitat i alterarien dràsticament la producció agrícola mundial.

En aquest context de preocupació mundial pel canvi climàtic i la seguretat energètica, els governs, sobretot dels països més desenvolupats, han apostat fortament des de l’any 2000 per produir energia procedent de la biomassa.

2.1.2. Definició i tipus de Biomassa

Fins al moment hem emprat el terme biomassa per referir-nos a la utilització de la llenya o altres restes vegetals com a font d’energia tèrmica. Però cal considerar que aquest terme engloba molts més tipus de matèria.

El Centre d’Investigacions Energètiques (CIEMAT) defineix la biomassa com “el conjunt de matèria orgànica, d’origen vegetal o animal, i els materials procedents de la seva transformació natural o artificial”11. Identifica també la producció agrícola derivada de cultius energètics, és a dir, d’aquelles plantacions dedicades en exclusiva a produir matèries primeres que es convertiran en energia, i els residus procedents de les activitats agrícoles i els gasos dels abocadors i d’altres desfets d’origen urbà.

En aquest sentit, els biocombustibles són aquelles substancies que s’obtenen a partir d’un procés de transformació químic de les matèries primeres, els cultius energètics i els residus abans esmentats i que, per tant, emmagatzemen l’energia derivada de la biomassa.

Una classificació comuna és la divisió dels biocombustibles entre primaris i secundaris. Els primers són aquells en què la matèria orgànica es sotmet a un procés de combustió directa i satisfà la demanda de combustible per generar escalfor i electricitat en aplicacions domèstiques o industrials a petita escala.

El biocombustibles secundaris, per la seva banda, es sotmeten a processos de fermentació, sacarificació i esterificació per tal que es puguin emprar en moltes més aplicacions, les més importants de les quals són el seu ús pel transport i per processos industrials a mitjana i gran escala.

Tanmateix, la classificació més coneguda és la que distingeix entre biocombustibles segons la densitat que presenten12, a saber:

Els biocombustibles sòlids; com la llenya, els grànuls de fusta o el carbó vegetal. També s’inclouen en aquest grup els cultius energètics de plantes perennes de curta rotació com l’eucaliptol o el salze. Es transformen en energia sobretot per mitjà de la combustió i generalment representen l’únic accés que les poblacions rurals més pobres tenen a l’energia.

Els biocombustibles líquids; són aquells que s’obtenen després de processar cultius rics en sucre, fècula, olis i cel·lulosa. Posseeixen propietats semblants a les del gasoil i la benzina, el que els fa aptes pel seu ús al transport.

Els biocombustibles gasosos o biogàs; es produeixen a partir de la descomposició de fems o residus forestals, agrícoles i urbans, i es poden utilitzar per generar escalfor o electricitat. També es poden utilitzar com a combustible per vehicles després de ser sotmesos a processos de compressió, ja que d’aquesta manera tenen característiques similars a les del gas natural.

Els biocombustibles són, per tant, una font energètica renovable vinculada a l’energia solar que és la que permet l’obtenció dels cultius agrícoles. Aproximadament el 80% d’aquesta energia té un ús residencial i el 18% un ús industrial. El 2% restant s’utilitza pel transport i gairebé la meitat s’empra per la industria automobilística.

11 Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas (CIEMAT), Ministerio de Ciencia e Innovación, Gobierno de España, www.energiasrenovables.ciemat.es/especiales/biomasa/001.htm 12 El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Biocombustibles: perspectivas, riesgos y oportunidades. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Octubre del 2008.



30

Però malgrat l’ús limitat dels combustibles líquids pel transport, en l’últim decenni han estat aquests els que han experimentat una major expansió a nivell mundial com a carburant pel transport elaborats a partir de productes agrícoles. I és aquest un dels motius pels quals el present treball es centra en aquest tipus d’energia.

2.1.3. Biocombustibles Líquids pel Transport: Etanol i Biodiésel

Els biocombustibles líquids representen a l’actualitat una de les principals fonts alternatives que pot abastir el sector dels transports, que consumeix aproximadament el 70% del petroli extret al Món. I és que excepte la limitada expansió dels vehicles alimentats per electricitat, hidrogen o Gas Natural, la resta del transport està sotmès a l’ús de la benzina o el diesel.

És per això que els biocombustibles líquids han experimentat un notable creixement als últims anys per substituir la dependència sobre els carburants emprats als vehicles de motor. Ja sigui per ús particular o industrial, canviar benzina o diesel per un combustible menys contaminant comportaria importants beneficis ambientals i diversificaria la matriu energètica.

A més, tant els motors dels petits vehicles com dels grans camions de mercaderies admeten barreges de benzina o diesel i biocombustible sense necessitat de cap modificació. Per tant, sense canvis radicals en les actuals tecnologies ni polítiques de transports, aquest carburant ha rebut el suport de governs d’arreu del Món per la seva producció.

La major part dels biocombustibles líquids han pres la forma d’etanol, que s’obté de matèries primeres amb un alt contingut en sucre, i biodiesel obtingut a partir de cultius oleaginosos. Al Diagrama 1 mostra els principals productes agrícoles i alimentaris que serveixen com a inputs d’aquesta indústria.

L’ etanol es produeix a partir de la fermentació de productes agrícoles que contenen elevats nivells de sucre, o bé a partir d’aquells ingredients com el midó que a través d’un procés químic es converteixen en sucre. Els cultius associats a l’etanol són, per tant, la canya de sucre, la remolatxa sucrera, el sorgo dolç, el blat, el blat de moro i la iuca, entre els més destacats.

Com és evident, els països tropicals que produeixen etanol, i especialment el Brasil, utilitzen com a component principal la canya de sucre que es cultiva amb facilitat en condicions


DIAGRAMA 1

Principals cultius emprats per la producció de biocombustibles



31

climàtiques favorables. Als Estats Units i a Europa, per la seva banda, s’empren la remolatxa sucrera i els cereals com a matèries primeres principals.

Un cop obtingut, l’etanol pot barrejar-se amb benzina fins a percentatges que oscil·len entre el 10 i el 20% en la majoria dels vehicles sense haver de realitzar cap tipus de modificació. Els vehicles híbrids poden utilitzar qualsevol barreja amb un contingut de fins el 85% o bé cremar-se pur en motors d’encesa per espurna malgrat que aleshores els motors s’han de sotmetre a modificacions.

Es calcula que generalment un litre d’etanol conté al voltant del 65% de l’energia que un litre de petroli produiria, i posseeix característiques que fan que millori el rendiment de la benzina quan es barregen ambdós carburants.

El biodiesel, per la seva banda, es produeix mitjançant un procés químic més complex que el de l’etanol. S’utilitzen olis vegetals per obtenir-lo a través de cultius oleaginosos de colza a Europa, soja a Amèrica o oli de palma a Malàisia i Indonèsia, entre els més destacats. I es poden utilitzar també greixos d’origen animal en la seva producció.

Aquest tipus de biocombustible és capaç de substituir el dièsel amb un percentatge de barreja similar al de l’etanol o cremar-se pur en motors d’encesa per compressió. El seu contingut energètic però és superior i es calcula que varia entre el 85 i el 95% de l’ energia que conté un litre de dièsel. Té propietats lubricants i redueix també les emissions de sofre.

La producció d’ambdós combustibles revela un cas típic de desenvolupament d’un producte com a substitut d’un altre instal·lat al mercat. Els biocombustibles presenten però la singularitat que la seva producció requereix el consum del producte que vol substituir, és a dir, del petroli que s’utilitza fonamentalment durant les fases de cultiu i distribució de les matèries primeres agrícoles. L’anàlisi del cicle de vida exposat a l’apartat 2.2.3 desenvolupa aquesta qüestió.

Són molts els països que han apostat per la producció biocombustibles líquids a partir de l’any 2000. La producció d’etanol s’ha incrementat des d’aquest any al voltant d’un 200% i la de biodiesel un 125%. Durant el darrer any s’estima que la producció s’ha continuat incrementant a un ritme ràpid i les inversions que s’han fet en noves plantes productives auguren un creixement sostingut pels pròxims anys.

Tanmateix, els biocombustibles líquids pel transport tenen un paper limitat i l’any 2005 van desplaçar només el 0,9% del consum total de combustible per aquest ús. I és que per produir un litre de biocombustible es requereixen grans extensions de terra per conrear els cultius que serviran com a matèries primeres. Però aquests conreus s’han de destinar també a l’alimentació humana i animal, amb el que la producció és encara més restringida.

Però a l’actualitat, quan les dades reflecteixen ja notables increments productius, s’està avaluant si els biocombustibles tenen un abast tan positiu com es pensava com a energia alternativa no contaminant. S’està calculant també si crearà estímuls beneficiosos en favor del desenvolupament agrícola de les zones rural més deprimides o bé representarà una amenaça alimentaria directe per les persones més pobres.

A l’apartat 2.2 es fa un estudi sobre aquestes qüestions amb més profunditat.

2.1.3.1. Producció

La producció de biocombustibles líquids pel transport està altament concentrada. El Brasil, els Estats Units i els països integrants de la UE dels 27 van produir l’any 2007 el 89,6% de l’etanol i el biodiesel que es va consumir arreu del Món13. Són les últimes dades oficials que s’han presentat però no s’espera que aquesta estructura difereixi molt els pròxims anys.

És cert però que les mesures legislatives de consum obligatori als països desenvolupats estan creant una forta demanda de biocombustibles difícil de cobrir amb recursos interns. I és en aquest context que molts països de l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica estan desenvolupant plans nacionals de producció.

En una nota de premsa difosa per Intermón Oxfam es denuncia que als països pobres s’està produint una “veritable carrera” per emportar-se “una porció del pastís dels biocombustibles de la UE” sense pensar en els possibles impactes negatius, i la mateixa situació es dóna amb

13 El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Biocombustibles: perspectivas, riesgos y oportunidades. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Octubre del 2008.



32

els Estats Units14. Els principals fluxos de comerç tenen origen, per tant, als països menys desenvolupats que intenten satisfer les creixents necessitats dels països més rics.

Gairebé el 85% dels biocombustibles líquids està representat per l’etanol. Els dos majors productors, el Brasil i els Estats Units, donen compte del 87% de la producció total, mentre que la resta es reparteix sobretot entre els països europeus i la Xina. D’altra banda, la producció de biodiesel es concentra a Europa amb un 60%, seguida dels Estats Units, Indonèsia, Malàisia i el Brasil.

Molts altres països s’han sumat recentment a aquesta llista. Mèxic, Trinitat, Tobago, India, Sud-àfrica, Tailàndia, Colòmbia, Veneçuela, Malàisia o Pakistan en són exemples d’ Estats que no tenen una llarga experiència en aquest sector però que ja han començat a destinar part dels seus cultius al sector energètic.

Europa

La producció de biocombustibles a la Unió Europea (UE) no és una pràctica recent. A final dels segle XIX el govern francès obligava a utilitzar barreges d’etanol i benzina regular per moure el transport públic de la capital. Però a la dècada de 1960 el petroli abundant i a preus atractius va fer desaparèixer la indústria de l’etanol fins a 30 anys després15.

La reforma de la Política Agrària Comunitària l’any 1992 va desencadenar de nou la producció de biocombustibles a Europa, que es va produir ja a escala industrial durant aquesta dècada. L’any 2002 la producció es va accelerar significativament en resposta a l’augment dels preus del petroli i a la legislació favorable sobre biocombustibles aprovada per les institucions comunitàries i els Estats Membres.

Actualment la UE és líder en la producció de biodiesel i ocupa la tercera posició a la indústria de l’etanol. La producció d’ambdós productes va augmentar entre l’any 2000 i el 2006 en un 523% però només va poder cobrir aquest últim any un 1,8% del subministrament de

14 Amenaza Biocombustibles. Por qué el objetivo de consumo de biocombustibles de la UE puede ser negativo para las personas pobres. Nota Informativa de Oxfam International, Novembre del 2007.

15 Biofuels at What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in the European Union. Global Subsidies Initiative, Octubre del 2007.

Font: Industry Statistics 2007, Renewable Fuels Association i El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO (Xifres provinents de la base de dades OCDE-FAO)

FIGURA 10

Producció de biocombustibles líquids al 2007, en milions de litres



33

combustibles pel transport, lluny del 2% proposat per la Comissió Europea com a objectiu pel 2005.

Durant l’any 2007 es van produir 6000 milions de litres de biodiesel utilitzant l’oli de colza com a component principal el 80% dels casos, i amb oli de gira-sol i soja la resta. La indústria de l’etanol ha crescut més lentament i va produir 3000 milions de litres aquest mateix any a partir de remolatxa sucrera, ordi i blat. Aquestes diferències són degudes a que les plantes oleaginoses es cultiven amb més facilitat als territoris europeus.

Gairebé tots els Estats produeixen biodiesel a excepció de Finlàndia, Hongria i Luxemburg. A l’altre costat, Alemanya, Itàlia, França, Regne Unit i Espanya tenen la major capacitat de producció instal·lada però s’estima que la utilització real és del 90%. Les poques dades disponibles sobre el comerç indiquen que els biocombustibles es consumeixen sobretot als països d’origen tret d’Àustria que exporta el 50% de la producció a Alemanya i Suècia.

Durant els pròxims anys s’espera un gran creixement de la indústria ja que els darrers Estats en incorporar-se estan invertint fortament en biodiesel i estan construint trenta-tres noves plantes amb capacitat per 3,2 milions de tones. Quinze noves instal·lacions també s’estan construint a França, sis a Itàlia, nou a Alemanya i d’altres tantes a la resta del Continent.

Estats Units

Als Estats Units l’etanol derivat del blat representa la major part de la indústria dels biocombustibles líquids amb una producció de 24.500 milions de litres al 2007. La soja també s’utilitza per l’etanol però en un percentatge inferior i la seva producció va arribar als 2.000 milions de litres el mateix any16.

La indústria de l’etanol va començar a desenvolupar-se a nivell comercial l’any 1978. Des d’aquest moment la capacitat de producció, que sempre ha estat molt concentrada, ha crescut de forma constant durant més de dos decennis i els nivell de producció s’han més que quintuplicat. I tot malgrat la crisi que la indústria va patir a finals dels anys 80 amb el preu del petroli baix i l’alt cost del blat.

El ritme de creixement s’ha accelerat espectacularment als últims anys amb un increment de la producció del voltant del 50% entre el 2006 i el 2007. Les millores tecnològiques, l’eficiència dels processos de conversió i la utilització plena de la capacitat de producció estan al darrera d’aquest creixement.

D’altra banda, el mercat del biodiesel continua sent més petit que el de l’etanol però la seva taxa de creixement s’eleva any rere any. Existeixen actualment una cinquantena de projectes per construir noves plantes o ampliar les ja existents. Els nivells de concentració industrial són també inferiors que a la indústria de l’etanol i al costat de grans empreses hi han petites plantes propietat de cooperatives d’agricultors.

Brasil

L’experiència del Brasil amb l’ús intensiu de fonts energètiques renovables va començar a la dècada de 1920. Actualment prop del 45% de tota l’energia consumida al país prové de l’ús combinat de la hidroelectricitat (14,5%) i la biomassa (30,1%). Al 2006 la canya de sucre es va utilitzar com a matèria primera en un percentatge superior al 32%.

El país ha acumulat, per tant, coneixements especialitzats en l’esfera dels biocombustibles, en particular de l’etanol derivat del sucre que representa el 36,5% de la producció mundial. D’aquesta manera ocupa la segona posició al ranking de països productors, només superat pels Estats Units, i multiplica en més de 8 cops els nivells de producció de la UE, que ocupa la tercera posició.

Arran de la crisis del petroli de l’any 1973, el Govern brasiler va impulsar un ambiciós programa d’etanol basat en la transferència de tecnologia i en un important paquet de subsidis per les plantes productives d’etanol i per la indústria automobilística a fi que adaptessin els motors dels vehicles per poder circular només amb etanol.

El programa va ser un èxit malgrat alguns problemes tècnics que presentaven els motors alimentats exclusivament per etanol. Deu anys més tard però, els repunts del preu del sucre van originar una disminució de la producció de biocombustibles i a partir d’aquest moment va caure també l’acoblament de vehicles que utilitzaven només etanol.

16 - Biofuels - At What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in the United States - 2007 Update. Global Subsidies Initiative, Octubre del 2007.



34

Al 2003 la indústria va tornar a ressorgir aquest cop per l’alça del preu del petroli que ja havia començat a pujar tres anys abans i que no ho deixaria de fer fins a sis anys després. Durant aquest temps el Brasil va desenvolupar una indústria tecnològicament molt avançada que actualment presenta els rendiments més positius en termes econòmics i els balanços més favorables de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle de quants biocombustibles es produeixen al Món.

Les bones condicions agrícoles per conrear canya de sucre útil per obtenir etanol han fet que el biodiesel es desenvolupés a un ritme molt menor. Actualment el Brasil produeix 230 milions de litres de biodiesel que representen només un 2,2% de la producció mundial. Els nivells de producció entre ambdós biocombustibles estan, per tant, molt allunyats.

Xina

Als últims quinze anys el Govern xinés ha promogut els biocombustibles com a resposta a la contaminació, al desenvolupament rural i als greus problemes de seguretat energètica que pateix. I és que la bonança econòmica de les últimes dos dècades ha impulsat el ràpid creixement de la demanda d’energia, que s’espera que s’incrementi a una taxa mitjana anual del 3,2% fins al 203017.

No va ser fins l’any 2002 que els programes de promoció d’etanol van potenciar la producció de biocombustibles, obtinguts de plantacions de blat de moro en un 80%. Tanmateix, després del recent increment del preu dels cereals, el Govern està avaluant quina influència tenen les polítiques de biocombustibles en la seguretat alimentaria, i actualment està promocionant la diversificació de la producció a partir de iuca i moniato.

Els problemes per alimentar una gran població rural i la falta de terres per destinar a cultius energètics són altres dels inconvenients que dificulten l’expansió de la industria. La fabricació d’etanol, altament regulada, representa actualment al voltant del 3,5% de la producció mundial.

La fabricació del biodiesel està menys desenvolupada degut a que Xina és un importador net d’olis vegetals i els petits productors existents utilitzen residus d’oli de cuina com a matèria primera. El Govern però ha manifestat durant l’últim any la intenció de potenciar aquesta industria, que va produir 114 milions de litres al 2007, utilitzant inputs que de nou no comprometin la seguretat alimentaria.

2.1.3.2 Rendibilitat

La viabilitat econòmica dels biocombustibles es basa en els preus relatius de les matèries primeres i del petroli. Ambdós paràmetres sumen al voltant del 75% del cost de producció depenent dels components agrícoles emprats i l’àrea geogràfica on s’han elaborat.

El preu del petroli té una important doble vessant ja que en la mesura que sigui superior al preu de l’etanol i el biodiesel, la indústria dels biocombustibles serà rentable. Si pel contrari el preu del petroli és inferior al cost de producció, els consumidors optaran pel primer i els biocombustibles resultaran desplaçats del mercat.

Un estudi realitzat per la FAO i l’AIE va calcular els costos mitjans de producció de l’etanol i el biodiesel obtinguts a partir de diferents tipus de cultiu per l’any 2007. A la Figura 11 es mostra aquesta informació i també el preu mitjà de la benzina i el dièsel pel mateix any i per cada mercat nacional objecte de l’estudi.

El cost apareix desglossat segons la part corresponent a la matèria primera, l’energia i els costos d’elaboració. Aquest últim compren tots els costos operatius, la major part dels quals corresponen a la força de treball i l’amortització del capital invertit en la construcció de les plantes industrials. Com es comenta abans, són el preu de les matèries primeres i de l’energia els més importants.

Cal destacar també que d’aquest cost s’ha descomptat el valor dels subproductes que es deriven de l’elaboració de biocombustibles. Normalment són residus vegetals que es cremen per obtenir energia calorífica o es destinen a l’alimentació animal directament o passen a formar part de pinsos.

17 Biofuels at What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in China. Global Subsides Initiative, Novembre del 2008.



35

De tots els biocombustibles disponibles és l’etanol del Brasil produït a partir de canya de sucre el que presenta els costos totals més baixos. L’alta mecanització dels cultius, la constant inversió en infraestructures i investigació, i les plantes industrials que incineren els residus per obtenir l’energia necessària pel propi procés productiu, en són les principals causes.

A més, la indústria ven l’excedent d’energia generada amb els residus com a electricitat a la xarxa nacional. Aquest procés altament eficient es suma les investigacions agrícoles que a la dècada dels 80 van introduir varietats de cultiu de canya de sucre adaptades a diferents condicions de sòl i clima, amb millors rendiments, cicles de producció més curts i tolerància a l’escassesa d’aigua.

El biodiesel de soja brasiler i l’etanol produït amb remolatxa sucrera a la UE són els que tenen els següents costos de producció més baixos. A l’altra banda, l’etanol de blat de moro dels Estats Units i l’etanol i el biodiesel europeus derivats del blat i la colza respectivament són els que tenen un cost més elevat.

Com s’observa, de tots els biocombustibles exposats, que són els més representatius a nivell mundial, només l’etanol del Brasil té un cost clarament inferior al preu de mercat del combustible fòssil que vol substituir. L’etanol de remolatxa sucrera europeu té un cost pràcticament igual i per la resta de biocombustibles el preu per litre de benzina o gasoil segons el cas, és molt inferior.

És evident, per tant, que amb les tecnologies de conversió actuals, la indústria en conjunt no és viable en termes econòmics i no és capaç de desplaçar el petroli. Tanmateix, les distorsions del mercat, en concret les referent a les regulacions i a les subvencions estatals, són les responsables de què la teoria econòmica no es compleixi i les dades de producció segueixin una tendència creixent.

Cal destacar també que des de l’any 2002 el preu del petroli s’ha elevat ininterrompudament i aquest fet ha contribuït a l’expansió de la indústria. La creixent demanda dels països emergents i la baixa elasticitat de la oferta feia preveure que el preu del cru s’elevaria sense límits durant molt de temps.

A més el nivell de motorització de vehicles a la India i a la Xina encara continua avui dia molt allunyat del nivell assolit pels països desenvolupats i s’espera que totes dues regions siguin

Font: Prespectivas de la Economia Mundial; Globalización y desigualdad 2007, FMI i El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

FIGURA 11

Cost mig de producció de biocombustibles entre 2006-2007, per cultius i regions



36

responsables del 45% de l’augment de la demanda energètica fins al 203018. Un context sens dubte prometedor pel sector bioenergètic.

Malgrat això, l’actual crisi econòmica mundial ha fet disminuir la demanda de petroli, que al desembre de 2008 va registrar el primer retrocés des de l’any 1983. El petroli Brent de referència a Europa va passar de cotitzar a màxims de 146 dòlars al juliol del 2008 a fer-ho en torn als 46 dòlars cinc mesos després. El mateix ha succeït amb el petroli Texas de referència als Estats Units que va tancar l’any al voltant dels 44 dòlars.

I les previsions de l’AIE indiquen que el preu del petroli no tornarà a créixer fins a finals del 2009, malgrat el retall històric de 2,2 milions de barrils ja anunciat per la OPEP, si la crisi mundial afecta fortament a la Xina. Tot i així no es preveu necessari que el gegant asiàtic entri tècnicament en recessió perquè el descens de la seva demanda energètica afecti al preu del cru.

El descens del preu del petroli, que és positiu en la part que afecta a la composició del cost, és totalment negatiu per la viabilitat econòmica del sector. I com s’exposa, la tendència per l’any 2009 indica que la situació no canviarà i el cost de producció dels biocombustibles es situarà per sobre del preu de la benzina i el gasoil.

L’anàlisi realitzat fins el moment s’ha centrat en el petroli però cal referir-se també al preu dels productes agrícoles com a part important del cost. Els cereals, les llavors oleaginoses i el sucre han incrementat el seu preu entre gener i abril del 2007 i el mateix període de 2008 un 83, 94 i 23% respectivament, impedint rebaixar el cost de producció dels biocombustibles.

Tanmateix, els pronòstics més recents sobre producció agrícola indiquen que a la campanya 2008/09 hi haurà una millora substancial en l’equilibri mundial entre oferta i demanda i que les existències mundials de cereals augmentaran un 8% en un context d’increment productiu històric dels principals cultius.

El cert és que en el segon semestre del 2008 s’ha vist un descens del preu de les principals matèries agrícoles en un marc de millora dels subministraments, però també a causa del descens del preu del petroli i la crisi financera de les economies més desenvolupades. El constant creixement del sector dels biocombustibles demandarà però més productes agrícoles amb els que tirarà amunt els preus d’aquests als mercats internacionals.

Les perspectives, en resum, no són favorables per la industria. La disminució del preu de les matèries primeres no s’espera que sigui suficient per abaratir el cost en una proporció suficient que faci als biocombustibles competitius a la recent baixada del preu del petroli. Només el suport estatal, tal i com ha passat històricament, pot ajudar a suportar els canvis periòdics en el preu del petroli i les matèries agrícoles que afecten al conjunt del sector.

No podem concloure l’anàlisi sense considerar que cada tipus de biocombustible competeix amb la resta, a banda dels costos productius, segons la capacitat energètica de cadascun d’ells. Aquesta capacitat alhora depèn de la productivitat de la matèria primera, les pràctiques agrícoles i les tecnologies de conversió disponibles.

Amb aquests paràmetres, l’Institut de Vigilància Mundial ha calculat la contribució dels biocombustibles al subministrament d’energia depenent del propi contingut energètic del combustible i de l’energia fòssil emprada per obtenir-lo. Cal recordar que durant les fases de conreu i transport la producció de biocombustibles líquids requereix l’ús del petroli.

Els resultats de l’estudi conclouen que l’etanol derivat de la canya de sucre és el que presenta millors resultats ja que conté fins a 8 vegades més energia de la que es necessita per produir-lo. El sorgo dolç i el blat de moro es situen a l’altre costat i generen poca més energia de la que consumeixen. L’etanol produït amb remolatxa o amb blat presenta un balanç positiu que multiplica entre 1,5 i 4 cops l’energia que s’hi dedica.

En quant al biodiesel, és el derivat d’oli de palma el que té un millor rendiment amb guanys de fins a 9 vegades l’energia consumida ja que les llavors d’aquests cultius no han de ser triturades tot estalviant una de les fase de conversió. La soja i la colza presenten guanys menors que oscil·len amb un a proporció d’entre 1,5 i 3,5 vegades.

18 Informe Mensual, núm. 310: Coyuntura Internacional, China se come el Mundo. Servicios de Estudios de La Caixa, Febrero de 2008 (basat en l’Informe World Energy Outlook 2007 de l’Agència Iternacional de l’Energia).



37

Per tant, és de nou l’ etanol derivat del sucre i produït sobretot al Brasil el que té, també en aquest aspecte, una competitivitat superior al de la resta. En el mateix sentit, destacar que el biodiesel d’oli de palma, produït sobretot a Malàisia i Europa, presenta el millor rendiment en quan a aquest tipus de biocombustible.

No obstant, no són només aquestes àrees les que més estan potenciant la indústria amb motiu de disposar d’un avantatge competitiu i pel contrari, els governs dels països on els rendiments són baixos, com per exemple els Estats Units, continuen invertint i imposant aranzels per gravar les importacions.

2.1.3.3 Normatives de Consum, Subsidis i Aranzels

El desenvolupament dels biocombustibles està molt influït per les polítiques nacionals de recolzament al sector. Aquestes inclouen mesures normatives de consum obligatori, aranzels i una gran quantitat de subsidis i exempcions fiscals que s’apliquen a totes les etapes productives.

El mandats polítics que generen una demanda d’etanol i biodiesel econòmicament no viables a través de barreges obligatòries, constitueixen un dels impulsors principals de la industria. Si fos d’una altra manera, el cost de producció més elevat que els d’extracció i refinament dels combustibles fòssils, hagués impedit ja l’acceleració de la producció de biocombustibles.

Al Quadre 2 es mostren els requisits de barreja més importants que actualment estan en vigor. Cal considerar però que a mols països del Tercer Món s’estan gestant plans d’acció similars i que les normatives sobre biocombustibles estan vivint una ràpida expansió.

PAÏSOS/GRUP DE PAÏSOS

NORMATIVA

Estats Units 34.068 milions de litres per 2008 i de 136.274 milions de litres per 2022 (O)

Brasil Barreges mínimes del 20% per l’etanol, del 2% pel biodiésel l’any 2008 i del 5% l’any 2013 (O)

Unió Europea El 2% dels carburants pel transport consumit pels Estats Membres l’any 2006 i el 10% abans de 2020 (O)

Alemanya 6,75% per l’any 2010 amb previsió d’augment al 8% al 2015 (O)

França 7% per 2010 amb possibilitat d’augment al 10% l’any 2015 (V)

Itàlia 5,75% per 2010 (O)

Espanya 3,4% per 2009 i 5,83% per 2020 (O)

Regne Unit 5% de l’energia pel transport abans de 2010 (O)

(*) (O) Objectius obligatoris, (V) Objectius voluntaris Font: Otra verdad incómoda: Cómo las políticas de biocombustibles agravan la pobreza y aceleran el cambio climático 2008, Oxfam International, Biofuels - At What Cost? 2007, Global Subsidies Initiative i El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

QUADRE 2.1

Objectius obligatoris i voluntaris d’ús dels biocombustibles pel transport, per països



38

Els governs també recolzen totes les fases productives. Les ajudes es tradueixen en subsidis als fertilitzants i al reg, pagaments vinculats a la producció, crèdits i incentius fiscals. A la fase final existeixen subsidis per la compra de biocombustibles i dels seus subproductes i també aquells destinats a la compra de vehicles de combustible flexible.

El cost d’aquestes ajudes és especialment elevat als Estats Units i a Europa on al 2006 van oscil·lar entre els 5.800 i 7000 milions de dòlars i els 3.700 milions d’euros respectivament segons les estimacions més baixes. I aquestes xifres augmentaran a mesura que ho faci la producció ja que la part variable de les subvencions es situa per sobre del 90%.

Al Canadà l’import de l’ajuda va ser d’aproximadament 150 milions de dòlars i a Austràlia de 43 milions de dòlars pel mateix any. Són aquestes les dades de recolzament més destacades i donen compte de com els països desenvolupats afavoreixen el sector agrícola i industrial nacional en front les importacions.

L’aplicació d’aranzels a la importació també és una pràctica comuna malgrat que aquests eleven els preus locals, restringeixen el comerç conduint a l’economia més a prop de l’equilibri sense intercanvis i provoquen pèrdues irrecuperables d’eficiència. Tanmateix els Estats Units aplica un gravamen del 2,5% més un altre aranzel de 0,14 dòlars per litre i el de la Unió Europea és de 0,30 dòlars per litre importat.

La majoria de països rics productors de biocombustibles disposen també d’aranzels si bé per cada cas es concedeixen accessos preferents per determinats grups de països. Tots però apliquen aranzels per l’etanol brasiler tot i que és el que presenta el millor balanç energètic i de reducció d’emissions contaminants, i és el que disposa dels costos productius més baixos.

PAÏSOS/GRUP DE PAÏSOS

NORMATIVA

Canadà Ús del 5% d’etanol per 2006 i 2% de biodiésel per 2012 (O)

Sud-àfrica 8% per 2006 i el 10% per l’any 2010 (V)

Indonèsia El 5% de l’energia pel transport ha de provenir de l’etanol i el biodiésel abans de 2025 (V)

Mèxic Per l’any 2012 barreges de benzina amb un 5,75% d’etanol (O)

Xina 15% de l’energia pel transport per l’any 2020 (O)

India Obligació de barreges superiors al 5% per l’etanol i del 20% pel biodiésel (O)

(*) (O) Objectius obligatoris, (V) Objectius voluntaris Font: Otra verdad incómoda: Cómo las políticas de biocombustibles agravan la pobreza y aceleran el cambio climático 2008, Oxfam International, Biofuels - At What Cost? 2007, Global Subsidies Initiative i El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

QUADRE 2.2

Objectius obligatoris i voluntaris d’ús dels biocombustibles pel transport, per països



39

Aquests esforços han malmès la viabilitat de la indústria allà on els biocombustibles havien de servir per revitalitzar el sector agrícola. A països com Malàisia els alts preus que van assolir les matèries primeres entre 2007 i 2008 van afectar a la indústria en major mesura que a les nacions més riques on les subvencions van amortir aquests efectes.

No és suficient, per tant, amb disposar d’una avantatge comparativa ja que les distorsions del mercat són considerables. Les normatives i les subvencions mencionades desincentiven l’ús eficient dels recursos i dificulten la consecució dels objectius globals de reducció de la contaminació i la pobresa mundial.

2.2. Objectius i Estratègies dels Biocombustibles Líquids.

Fa aproximadament quinze anys que molts Governs de la OCDE van impulsar decididament la producció de biocombustibles líquids pel transport per garantir i diversificar el subministrament energètic, reduir la contaminació i generar beneficis socials per les comunitats pobres dels països subdesenvolupats mitjançant l’estimulació dels sectors agrícoles més estancats.

El Brasil, amb una llarga experiència en l’ús d’energies no contaminants, va recolzar també aquestes polítiques. Més tard, molts països en desenvolupament s’hi han sumat a fi d’alinear-se en la consecució d’aquest triple imperatiu, que intenta resoldre una part dels problemes més greus als que s’enfronta la humanitat.

Des de llavors molts estudis han revisat aquests objectius i en molt ha canviat la manera de percebre la industria. Tot seguit s’analitzen els principals factors impulsors de les polítiques de biocombustibles i les revisions que s’han afegit durant aquest temps.

2.2.1. Beneficis ambientals: Reducció de les emissions contaminants

La reducció dels gasos d’efecte hivernacle i per tant, de l’escalfament global del planeta, és un dels avantatges centrals que es van atribuir als biocombustibles i que van impulsar la seva producció sobretot a Europa i als Estats Units.

Es pensava que els biocombustibles eren neutres en termes d’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Durant la fase vegetativa els cultius absorbien la mateixa quantitat de carboni

PAiS Etanol Biodiesel

Subsidi Total

(milions de

dòlars)

Part variable

Per galó de

consum ($/galó)

Per GJ de combustible

fòssil desplaçat

($/GJ)

Subsidi Total

(bilions de

dòlars)

Part variable

Per galó de

consum ($/galó)

Per GJ de combustibl

e fòssil desplaçat

($/GJ)

Estats Units

5.800 -7.000

93% 1,1-1,3 23-58 1,2-1,5 89% 1,6-2,1 21-27

Subsidi Total

(milions d’euros)

Part variable

Per litre de

consum (€/litre)

Per GJ de combustible

fòssil desplaçat (€/litre

equivalent)

Subsidi Total

(milions d’euros)

Part variable

Per litre de

consum (€/litre)

Per GJ de combustibl

e fòssil desplaçat (€/litre

equivalent)

Unió Europea

1.290 98% 0,74 5,2-7,2 2.436 90% 0,50 1,5-1,9

QUADRE 3

Subsidis totals als biocombustibles als Estats Units i Europa l’any 2006



40

que durant la posterior combustió de les matèries primeres seria alliberada a l’atmosfera, produint així un impacte neutre sobre l’escalfament global.

Aquesta teoria no va trigar a ser refusada ja que durant tot el cicle de vida dels biocombustibles es produeixen emissions. Les magnituds d’aquestes però varien considerablement segons com es produeixen i es processen les matèries primeres, l’escala de producció i com influeix el canvi d’ús de la terra quan es destina a cultius energètics.

Durant la primera fase del cicle de vida és necessari trobar la terra idònia pels cultiu. És cert que s’estan utilitzant superfícies que ja són de conreu per produir biocombustibles, però també s’estan buscant noves àrees. Terres de boscos, aiguamolls i altres espais d’alt valor natural s’estan desforestant per deixar pas a la producció d’energia.

Les plantes i la terra que es troben en aquestes reserves naturals poden emmagatzemar fins a tres cops més carboni que l’atmosfera, i és per això que el canvi d’ús d’aquest sòl deixaria anar elevats nivells de gasos contaminants. La demanda creixent de biocombustibles indica però que cada cop es desforestarà més terreny per obtenir la matèria primera necessària.

Un estudi recentment elaborat pel reconegut científic Joseph Fargione19 calculava “el deute del CO2” derivat de convertir zones de boscos en terres aptes per la producció de biocombustibles. Substituir l’amazones brasiler, per exemple, per produir biodiesel a partir de plantacions de soja requeriria 320 anys de producció de biocombustible per amortitzar la gran quantitat de diòxid de carboni que aquest fet comportaria20.

A Indonèsia, on es produeix un dels biocombustibles líquids més polèmics actualment en ús per la seva connexió amb la tala d’arbres tropicals, convertir els boscos humits en plantacions d’oli de palma tindria un termini d’amortització de 420 anys. I als Estats Units substituir praderes per blat s’amortitzaria en aproximadament 93 anys.

19 Joseph Fargione és un reputat científic de la comunitat internacional. Treballa com a investigador a la Universitat de Minnesota i és membre de l’organització The Nature Conservancy que promou la protecció i la conservació de la natura. Les seves publicacions abarquen temes sobre el manteniment de la biodiversitat en comunitats ecológiques i els impactes ambientals de l’agricultura. Als darrers anys les seves investigacions s’han centrat en estudiar com les polítiques sobre biocombustibles influeixen sobre el canvi climàtic. 20 Otra verdad incómoda: Cómo las políticas de biocombustibles agravan la pobreza y aceleran el cambio climático. Un Informe de Oxfam International, Juny del 2008.

Font: Biofuels - At What Cost? 2007, Global Subsidies Initiative

DIAGRAMA 2

Cicle de Vida comparat entre els combustibles convencionals i els biocombustibles



41

L’autor de l’estudi i altres investigadors conclouen que els terminis d’amortització del carboni alliberat es podrien reduir amb l’increment dels rendiments dels cultius i amb millores tecnològiques. Però també cal considerar que les conseqüències sobre la biodiversitat de la fauna i la flora són irreparables, en part per la uniformitat genètica dels cultius energètics.

Els governs i les institucions mundials tracten d’evitar aquests problemes definint estàndards pels tipus de terra sobre les que es pot cultivar plantes destinades als biocombustibles líquids. Aquestes mesures, que s’incompleixen amb freqüència, ignoren també les emissions que es produeixen com a conseqüència del canvi indirecte de l’ús de la terra.

Un exemple d’aquest fenomen s’ha produït amb el blat als Estats Units. La seva demanda s’ha disparat per efecte dels programes nacionals d’etanol i els camperols han optat per cultivar blat on hi havia soja. Aquest fet ha comportat l’increment del preu de la soja i els camperols sud-americans han respost plantant soja allà on abans hi havia bosc tropical.

Un problema semblant està succeint a Europa amb l’oli de colza ja que no hi han suficients plantacions per proveir la demanda alimentària i energètica. Malàisia i Indonèsia estan intentant cobrir el 20% de les importacions que es necessiten amb oli de palma i gran part d’aquestes procediran de zones abans cobertes per bosc tropical i torberes. La lluita per subministrar biodiesel a diferents països rics està causant aquest tipus de situació a molts països del Sud.

Les terres marginals són també superfícies molt recurrents pel cultiu de biocombustibles malgrat que tenen un baix rendiment i necessiten més fertilitzants i més aigua que d’altres. A banda d’això, també proporcionen subsistència a les persones més pobres que esdevenen greument perjudicades pel canvi d’ús de la terra.

A la primera fase del procés també s’empren fertilitzants i plaguicides derivats del petroli i maquinària agrícola moguda per benzina i això comporta més emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les grans quantitats d’aigua que s’haurien de destinar per usos agrícoles i durant el procés productiu per rentar les plantes i les llavors, també afectaran de forma negativa al medi ambient.

Aproximadament el 70% de l’aigua dolça del Món s’utilitza per l’agricultura i cada cop escasseja més per la competència en usos domèstics i industrials i per la disminució de les precipitacions que el propi canvi climàtic provoca. En aquest context, els biocombustibles no fan més que incrementar la demanda sobre aquest recurs i ja consumeixen el 2% de l’aigua extreta pel regadiu21.

Els mitjans de transport utilitzats durant les fases de transport i distribució també són responsables d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, fins i tot en el cas que la benzina contingui percentatges de biocombustibles. D’altra banda, tots els productes químics emprats durant la transformació i el tractament dels residus influiran en els nivells de contaminació.

Per tant, actualment tots els organismes oficials reconeixen que els biocombustibles generen un impacte per sobre de zero sobre el carboni emès a l’atmosfera. Però tot i així, els biocombustibles seran beneficiosos pel medi ambient en la mesura que emetin menys gasos que els combustibles fòssils.

Són molts els estudis que s’han realitzat en aquest sentit. I malgrat que tots exposen que l’ús dels biocombustibles es pot traduir en una reducció d’entre un 20 i un 60% d’emissions de gasos en comparació amb les produïdes pels combustibles fòssils, les dades varien segons les zones geogràfiques i les matèries primeres emprades.

El darrer estudi realitzat per l’Agencia Internacional de l’Energia es mostra a la Figura 12. La zona ombrejada representa l’interval de valors de l’estalvi que s’estima per cada tipus de biocombustible. A primera vista aquests valors en proporcionarien excel·lents resultats sobre l’estalvi net de gasos d’efecte hivernacle, però no consideren l’efecte produït pel canvi d’ús de la terra.

21 - El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Biocombustibles: perspectivas, riesgos y oportunidades. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Octubre del 2008.



42

Un altre estudi difós pel WorldWatch Institute estima percentatges d’estalvi pel biodiesel de soja d’entre el 25 i el 47%, per l’etanol de blat d’entre un 20 i un 45% i per l’etanol de blat de moro d’entre un 13 i un 37%. És evident, per tant, que les dades també varien molt segons les consideracions de cada estudi i corresponen sobretot a diferències en l’establiment dels límits del cicle de vida.

Però sobre el que estan d’acord molts estudis és en què tenir en consideració els efectes negatius del canvi d’ús de la terra provocaria que determinats biocombustibles estarien augmentant el nivell d’emissions i empitjorant el canvi climàtic. Els elaborats amb blat i oli de colza estan entre els menys beneficiosos pel medi ambient mentre que l’etanol produït amb sucre brasiler és el que presenta un balanç més favorable.

També s’ha de considerar que els biocombustibles només es poden barrejar en determinats percentatges en motors de combustió sense haver de fer modificacions importants en els vehicles. Aquest és un altre factor que limita l’abast positiu dels biocombustibles i apunta a què solucionaran el problema del canvi climàtic en una proporció inferior a l’esperada.

En resum, i a falta d’un enfocament harmonitzat sobre el cicle de vida, són necessaris esforços per definir les pràctiques agrícoles més adequades i augmentar els rendiments per hectàrea a fi que els biocombustibles juguin un paper important en la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La destrucció d’espais naturals i selves tropicals van en contra d’aquest objectiu i podrien provocar augments nets en els nivells de contaminació.

2.2.2. Beneficis Energètics: Disminució de la dependència del petroli

Un segon objectiu que persegueixen les polítiques sobre biocombustibles es refereix a reduir la vulnerabilitat de molts països desenvolupats a les pujades del preu del petroli i a augmentar la seguretat energètica. Així, l’etanol i el biodiesel són vistos com un mitjà per diversificar el subministrament d’energia i millorar la balança comercial dels països que són importadors nets de cru.

Des de principis de segle, el petroli ha encadenat pujades de preus que les economies més dependents han pogut superar gràcies al cicle expansiu que durant el mateix període s’ha produït. Aquest cicle ha estat el més intens dels últims 30 anys i ha contribuït a augmentar la capacitat d’absorció dels anomenats impactes o shocks petrolífers.

Tanmateix, grans increments en el preu del cru poden provocar greus impactes a les economies dels països importadors. En la mesura que la factura energètica creixi, les despeses en inversió i consum disminuiran, rebaixant així el creixement del Producte Interior

(*) No contempla el canvi en l’ús de la terra Font: El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

FIGURA 12

Reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en comparació amb els combustibles fóssils, en percentatge



43

Brut. La transferència de renda només es compensarà si els països productors importen manufactures d’aquells dependents del petroli.

Alhora són molts els productes que incorporen components derivats del petroli o bé es fabriquen mitjançant processos intensius en energia i que així poden provocar un augment de la inflació, que finalment repercutirà en pèrdues d’activitat i de renda. El Fons Monetari Internacional calcula que una pujada del 20% al preu del petroli provocaria un creixement menor de tres dècimes percentuals als Estats Units i de dues dècimes a Europa, i una inflació d’entorn a vuit dècimes percentuals en les dues àrees durant el primer any.

Els alts preus de l’energia també afecten de forma negativa als països subdesenvolupats, alguns dels quals tenen una despesa en importacions de petroli més gran que quant es gasten en serveis bàsics. Així doncs, és comprensible que tant els països rics com els més pobres estiguin interessats en els biocombustibles, atès també que el petroli ha vist als últims decennis una notable acceleració de la seva taxa d’esgotament.

Les darreres previsions de l’AIE diuen que els recursos petrolífers del planeta són suficients per fer font a l’increment del consum previst fins a més enllà del 2030, però planteja dubtes sobre la garantia de què seran explotats amb la rapidesa necessària per satisfer la demanda. En aquesta situació, la qüestió fonamental que es planteja és si els biocarburants aplicats al transport podran contribuir a reduir la dependència dels combustibles fòssils.

Però tal i com ja s’ha comentat, l’expansió d’aquests carburants està limitada per la quantitat de cultius amb finalitats energètiques que es puguin conrear en competència amb els destinats a l’alimentació. Fins i tot, desplaçar espais d’alt valor natural per poder sembrar matèries primeres pels biocombustibles sembla que seria insuficient per cobrir un percentatge significatiu dels carburants pel transport.

El Comitè Científic de l’Agència del Medi Ambient de la UE (AEMA) calcula que al Continent no hi han superfícies agrícoles disponibles suficients com per complir l’objectiu obligatori pel qual els biocombustibles han d’assolir el 10% dels carburants pel transport consumits pels Estats membres abans de l’any 2020.

Per il·lustrar un altre exemple, un estudi realitzat per la consultora LMC International conclou que si tots els carbohidrats del Món es convertissin en etanol, només es podria cobrir el 40% del consum mundial de benzina. I si el mateix succeeix amb les llavors oleaginoses, només s’aconseguiria desplaçar el 20% del diesel.

Font: Key World Energy Statistics 2007, AIE i El Estado Mundial de la Agricultura y la Alimentación 2008, FAO

FIGURA 13

Previsió de consum de biocombustibles líquids pel transport, en percentatge



44

És clar, per tant, que els biocombustibles líquids tenen un volum generalment limitat i, tal com mostra la Figura 13, no s’esperen canvis al respecte. És més, les projeccions indiquen que el subministrament d’energia primària continuarà basat en els combustibles fòssils, que representaran el 82% del total l’any 2030, quan el carbó vegetal augmentarà lleugerament en detriment del petroli.

Pel mateix any es preveu que la producció de biocombustibles líquids pel transport segueixi en augment fins a assolir entre el 3 i el 3,5% del consum total d’energia pel transport. Són, per tant, unes xifres molt modestes com per considerar als biocombustibles una alternativa real a la benzina o el gasoil i pensar que pot reduir la vulnerabilitat en front les importacions de manera significativa.

Només un model de producció i consum descentralitzat a les zones rurals més pobres podria tenir efectes beneficiosos de gran abast per aquestes àrees relativament reduïdes. Malgrat això, són pocs els models de desenvolupament industrial que tenen entre els seus objectius cobrir la demanda interna. Pel contrari, les grans plantes productives tenen com a missió subministrar carburant als vehicles del Primer Món amb el suport de les mesures de consum obligatori i les subvencions abans estudiades.

Són poques les excepcions que al respecte existeixen i les més destacades corresponen a les cooperatives d’agricultors que s’han format entorn al biodiésel al Brasil. Tanmateix, l’ús de la biomassa per generar electricitat és de més utilitat per les comunitats pobres que no disposen de vehicles.

2.2.3. Beneficis Socials: Desenvolupament agrícola i pobresa

El tercer objectiu que persegueixen les polítiques sobre biocombustibles es fonamenta en la competència que aquests generen amb els productes alimentaris. El creixement de la industria, i per tant de la demanda de blat o de sucre, entre d’altres, ha de permetre als camperols beneficiar-se de l’alça dels preus dels productes agrícoles que això suposa, posant fi a dècades d’estancament als mercats internacionals.

A curt termini però, l’increment del preu dels productes bàsics agrícoles com a conseqüència de la fabricació de biocombustibles afecta a la seguretat alimentària de les famílies que actuen com a compradores netes d’aliments i que estan representades majoritàriament per les poblacions rurals més pobres. Aquestes gasten entre el 50 i el 80% dels seus ingressos en menjar i la inflació dels preus no fa més que agreujar la seva situació.

Per aquells agricultors que actuïn com a venedors és imprescindible que puguin accedir lliurement al mercat i decidir l’ús dels seus cultius perquè del contrari, també podrien resultar perjudicats. La FAO i Intermón Oxfam denuncien però que a països com Indonèsia o Papua Nova Guinea les grans companyies gestionen els plans agrícoles dels camperols i no els permeten conrear tant aliment per consum propi com desitgen.

Entre d’altres conseqüències negatives destaquen també el desplaçament de poblacions per processos de concentracions de terra o la conversió de terres marginals, que proporcionen aliment i inclús materials de construcció pels més desfavorits, en zones de cultius energètics. En definitiva, l’eficiència de costos exigida pels mercats d’exportació dificulta la consecució dels objectius socials que es pretenen.

A nivell nacional, l’increment de preus sí és possible que contribueixi a promoure el sector agrícola als països subdesenvolupats i actuí com a motor de creixement en un termini més llarg. Tanmateix no és aquest un factor suficient ja que els dèficits en infraestructures i en inversió per potenciar la productivitat són elements necessaris per aprofitar les oportunitats que els biocombustibles poden oferir.

Però no tots els països subdesenvolupats resultarien beneficiats. En primer lloc perquè la majoria dels que decideixin participar ho faran com a preu-acceptants ja que els mercats estan dominats per grans productors com el Brasil o Malàisia. I d’altra banda perquè aquells que per raons de clima o de conflictes bèl·lics hagin d’importar aliments, ho faran a un preu més elevat posant en perill la seguretat alimentària de la població.

Cal considerar també que amb la producció de biocombustibles s’intensifiquen els vincles entre el sector energètic i el sector agrícola i per tant, la volatilitat dels preus de l’energia es transmetrà als preus dels aliments en major mesura. I això suposarà una amenaça directa per les comunitats amb menys recursos que no puguin adaptar-se a les fluctuacions dels mercats d’aliments.



45

Ens estem referint, per tant, a un tema central ja que afecta al dret a l’alimentació de milions de persones al Món. Als següents Capítols s’analitza la influència que els biocombustibles han tingut en la darrera crisi alimentària amb l’objectiu d’estimar l’impacte que la seva producció comporta per les persones pobres dels països subdesenvolupats.

2.3. Biocombustibles Líquids de Segona Generació.

Els problemes que comporta la generació actual de biocombustibles líquids són molt sovint defensats com a necessaris per proporcionar a la indústria un nivell d’experiència i seguretat suficient per invertir en una segona generació de biocombustibles més respectuosos amb el medi ambient i que no competeixin amb recursos alimentaris.

Amb aquests requisits, el sector treballa des de fa més de cinc anys en obtenir etanol a partir de biomassa amb un alt contingut en lignina i cel·lulosa, utilitzant desfets agrícoles com palla o fulles, arbres i plantes llenyoses de rotació breu com el salze o l’àlber. El biodiesel, per la seva banda, s’espera poder produir-lo amb algues marines cultivades massivament en grans estancs artificials.

El principal inconvenient d’aquesta segona tecnologia és que els costos de conversió són més alts que els actuals. La dificultat de descomposar la cel·lulosa en sucres és molt elevada des del punt de vista tècnic i encareix espectacularment la producció d’etanol. No succeeix el mateix amb el biodiesel ja que convertir les algues en oli implica un procés més simple.

D’altra banda, la biomassa cel·lulòsica té l’avantatge de què és fàcil de manipular i de mantenir la seva qualitat. Alhora els components utilitzats tenen un cost inferior al de les matèries primeres necessàries per produir els biocombustibles de primera generació. Tanmateix la indústria tampoc s’espera que sigui rendible en termes econòmics a mig termini i requerirà el recolzament dels països productors.

Les possibles conseqüències sobre el medi ambient poden ser molt negatives. Malgrat que tinguin un major rendiment i un millor balanç d’emissions de gasos contaminants, la producció seguirà depenent de monocultius que afectaran greument a la biodiversitat. Les necessitats d’aigua i l’ús d’espècies invasives són altres dels inconvenients que es plantegen.

En quant a la seguretat alimentària, els biocombustibles de segona generació no competeixen directament amb la producció d’aliments, però sí amb la terra i altres recursos agrícoles. Així també poden comprometre el dret a l’alimentació de milions de persones i provocar el desplaçament de les comunitats locals pobres.

Cal considerar també que l’alternativa de substitució dels combustibles fòssils continuarà sent petita. El consum de petroli als països rics és tan elevat que de nou, i malgrat el major rendiment, seria necessari emprar molts recursos agrícoles per desplaçar una proporció poc significativa.

Altres opcions com desenvolupar estàndards d’eficiència pels nous vehicles, augmentar el recolzament al transport públic o aplicar taxes de peatge urbà són solucions que no posen en perill la vida de milions de persones al Món i que són econòmicament més viables.

Alhora, les inversions en el desenvolupament de cotxes alimentats per electricitat, gas natural o hidrogen poden suposar nivells d’estalvi energètic elevats, sobretot tenint en compte, tal i com ja s’ha exposat, que les restriccions a la importació d’etanol brasiler van en contra de la voluntat política de reduir les emissions contaminants i diversificar les fonts energètiques.

És evident, per tant, que els biocombustibles de segona generació poden produir efectes molt més beneficiosos que els seus antecessors. Ara bé, no és tan clar que ofereixin una alternativa de substitució viable a llarg termini i en tot cas, sense les mesures normatives adequades poden generar costos econòmics, mediambientals i socials irrecuperables.


Capítol 3. Mecanismes de transmissió dels preus energètics als preus agrícoles

46

Mecanismes De Transmissió

Dels Preus Energètics Als

Preus Agrícoles


Introducció Capítol 3. Vehicles que funcionen amb blat de moro: etanol, automòbils flexibles i integració dels mercats.

47


VEHÍCLES QUE FUNCIONEN AMB BLAT DE MORO: ETANOL, AUTOMÒBILS FLEXIBLES I INTEGRACIÓ DELS MERCATS.

Els denominats vehicles flexi fuel són els nexes d’unió entre els productes agrícoles i els mercats energètics ja que poden funcionar amb barreges del 85% d’etanol i del 15% de benzina. Els fabricants defensen la seva producció argumentant que milloren l’eficiència energètica i redueixen les emissions d’efecte hivernacle, però aquests dos extrems no estan confirmats per la comunitat científica internacional.

Si bé diferents centres d’investigacions energètiques, com el CIEMAT en el cas d’Espanya o el Centre d’Energies renovables del Brasil, defensen aquests arguments, s’han exposat als anteriors capítols els motius pels quals aquestes conclusions varien segons els cultius i les tecnologies de conversió de cada país.

L’etanol també es pot barrejar en diferents proporcions amb la benzina ja que els vehicles convencionals accepten fins a un 10% de biocombustibles en el carburant. D’altra banda, el biodiesel també està adquirint presència en les benzineres, i sobretot en les europees com a conseqüència de les directrius de consum obligatori i la voluntat del estats membres de reduir la dependència energètica exterior.

Però l’ús de matèries primeres agrícoles com a carburants no és una novetat recent. L’any 1900 l’alemany Rudolf Diesel va presentar a l’Exposició Universal de París el primer motor dièsel que funcionava amb olis vegetals, en concret extret dels cacauets. Aquest producte era però molt car i l’energia fòssil es va imposar als mercats mundials.

L’objectiu que aleshores es perseguia no es centrava en lluitar contra l’escalfament de la Terra sinó que tractava fonamentalment de potenciar l’agricultura, una de les raons que actualment també exposen els governs dels països desenvolupats. Però la idea que en aquell moment no va tenir èxit és avui en dia una realitat creixent i l’any 2008 hi havia al món més de 14 milions de vehicles que funcionaven amb motors flexibles.

Aquesta tecnologia s’utilitza principalment en automòbils del Estats Units, el Brasil i Europa. Tanmateix 800 milions de cotxes circulen encara amb carburants convencionals i es venen cada any 70 milions més dels quals encara són molt pocs els que disposen de la tecnologia flexi fuel.

Al continent europeu, Suècia destaca com el model a seguir. Al país existeix l’obligatorietat de vendre benzina que contingui almenys un 5% d’etanol i el desenvolupament de la indústria dels biocarburants sembla que creix a un ritme accelerat. De moment les zones d’estacionament són gratuïtes per cotxes flexibles i hi ha una rebaixa dels preus dels mateixos que arriba fins al 20% per aquelles empreses que empren aquest tipus de vehicles. A la capital, Estocolm, circulen cada dia 300 autobusos flexibles i es calcula que a tota la regió central un total de 500 autobusos també ho són.

En el cas dels vehicles particulars la situació no és tan favorable. Malgrat que el cost d’un automòbil amb aquestes característiques té el mateix preu que un no flexible, aquest últim consumeix més carburant i aquest es paga al mateix preu que els carburants derivats del petroli. Així són pocs els incentius de les persones per adquirir cotxes flexibles malgrat que l’etiqueta ecològica que duen incorporada n’és un bon reclam.

A altres països s’intenten evitar aquests problemes mitjançat rebaixes en l’impost de matriculació o de circulació dels vehicles si aquests són flexibles donat que teòricament són menys contaminants que els vehicles convencionals.

Però a Suècia per cobrir la demanda d’etanol, molt incentivada per les autoritats polítiques, la producció interior no és suficient i el país nòrdic importa molt de l’etanol que es produeix a Espanya. L’empresa espanyola Abengoa és la primera companyia europea i la quinzena del món en la seva producció però, malgrat això s’està plantejant el tancament de part de les industries donat que gairebé la totalitat de l’etanol l’ha d’exportar i aquest perd la seva competitivitat.


Introducció Capítol 3. Vehicles que funcionen amb blat de moro: etanol, automòbils flexibles i integració dels mercats.

48

Aquest fet és conseqüència directa de què a Espanya no existeixen encara benzineres amb sortidors d’etanol. La situació no representa però una excepció. Cap país del món disposa d’una xarxa de distribució d’etanol suficientment rellevant com per impulsar el desenvolupament de la indústria dels biocombustibles.

Pel moment només el Brasil disposa d’un sistema integrat. El segueix els Estats Units on el desenvolupament és considerablement menor però l’espectacular creixement de la producció d’etanol de blat de moro està incentivant l’aparició de punts de venda on es subministra aquest tipus de carburant. Europa, per la seva banda, compta amb pocs punts de distribució encara que la producció de biodiesel està augmentant ràpidament.

És notori, per tant, que la penetració tant dels vehicles com dels punts de distribució no està desenvolupada. Tanmateix l’actual crisi econòmica i financera mundial està posant en perill el sector de l’automòbil i les seves vendes s’han frenat. Els cotxes representen la segona inversió més important de les famílies després de la vivenda i el creixement de l’atur i de la desconfiança en el sistema econòmic afecten en molt aquest sector.

És per aquest motiu que totes les firmes automobilístiques es volen situar en una posició avantatjosa en front els competidors per quan la crisi hagi acabat. Molts fabricants treballen en la producció de turismes més ecològics per liderar el mercat de cotxes dissenyats per contaminar menys.

Aquest respecte mediambiental passa en molts casos per crear automòbils moguts amb biocombustibles. Nissan, Ford, Renault, Saab i d’altres marques han confirmat la seva aposta decidida per aquests vehicles, que serviran també per satisfer la demanda d’aquells governs que volen encapçalar la lluita contra la canvi climàtic.

Al Brasil, on els vehicles fa temps que funcionen amb aquesta tecnologia, el grup Honda ja ha llençat al mercat la primera motocicleta amb motor flexible. No és d’estranyar que la mateixa situació es repliqui als mercats internacionals per donar un nou impuls al sector.

Per la seva banda, General Motors està desenvolupant a la Xina el primer motor per funcionar amb etanol de segona generació derivat de residus de la fusta i inclús de la brossa. Però per la producció en sèrie encara caldrà esperar, doncs els biocombustibles de segona generació encara necessiten temps per desenvolupar-se i poder-se distribuir de forma completa.

És previsible que en un futur pròxim, per tant, els mercats bioenergètics dedicats al transport estiguin més cohesionats gràcies al suport polític i a les grans inversions de les empreses automobilístiques malgrat que la integració és encara molt baixa. La solució al canvi climàtic i una de les possibles vies d’escapament a la crisi del sector del automòbil poden tanmateix afectar l’alimentació de milions de persones arreu del món.



49

CAPÍTOL 3. MECANISMES DE TRANSMISSIÓ DELS PREUS ENERGÈTICS ALS PREUS AGRÍCOLES

3.1. Dels preus de l’energia als preus del aliments.

La situació exposada al Capítol 1 del present treball és un fet extraordinari. Períodes de preus agrícoles alts només s’han produït entre els anys 1972 i 1974, al 1988, al 1995, i entre el 2006 i el 2008, considerant les dades enregistrades des de l’any 196122. Realitzant un anàlisis més restrictiu, només durant els anys 1973-74 i 2007-08 es pot considerar que els preus dels aliments bàsics van créixer de forma significativa.

El cert és que durant les darreres cinc dècades els preus dels aliments han mantingut una tendència decreixent com a conseqüència del creixement de la producció i la productivitat agrícola. Des del 1973 fins al 2000 els preus reals dels aliments bàsics van caure aproximadament un 55% i encara van mantenir la tendència durant alguns anys més.

El ràpid progrés tecnològic del sector agrícola s’ha traduït de forma immediata en una reducció dels costos unitaris i la competència derivada de la globalització ha reduït també els marges i ha contribuït a les disminucions dels preus. A molts països en vies de desenvolupament l’ús intensiu de nova maquinaria, fertilitzants i mètodes d’irrigació revolucionaris també es van veure acompanyats d’un increment de la superfície conreada per fer front a la caiguda del marge unitari.

Tanmateix no tots els països van beneficiar-se dels avenços mencionats. A l’Àfrica Sudsahariana i a bona part de l’Àmerica Llatina la mancança de progrés es va veure compensada per la disminució real dels preus dels aliments als mercats internacionals i d’aquesta manera, moltes poblacions pobres van poder augmentar la ingesta de calories.

Sobre aquesta teoria, la qual es defensa al llarg del document, el món, i en concret l’agricultura, està en disposició de produir aliments suficients per la població mundial a un preu d’equilibri assequible per les persones més desfavorides. Tal com exposen els organismes internacionals d’alt nivell com la FAO i el Banc Mundial, el problema actual de la gana no es basa en la impossibilitat de la seva producció sinó que es deriva de què milions de persones no els poden comprar.

La situació descrita però pot empitjorar en la mesura que creixi la demanda de productes alimentaris i farratgers per abastir el sector dels biocombustibles líquids pel transport. A mida que creixin els mercats energètics basats en els mercats agrícoles, la demanda mundial d’aliments pot ser suficientment alta com per superar l’oferta.

La preocupació que aquest fet es produeixi és cada cop major. A nivell general, la bioenergia es defineix per la quantitat total d’energia derivada de la fotosíntesis i equival al voltant de 3150 Exajoules a l’any, és a dir, gairebé 7 vegades el subministrament total d’energia primària utilitzada l’any 2004. No obstant això, aquesta xifra conté l’energia derivada de determinada biomassa que no pot ser recol·lectada, almenys a un cost raonable, i gairebé un terç de la fotosíntesis mundial prové dels oceans.

El potencial teòric, per tant, és molt més limitat en la pràctica. A més, la fotosíntesis és un procés de conversió de l’energia solar altament ineficient i planteja un problema fonamental com és la necessitat de grans àrees conreables per abastir una petita part dels subministrament energètic.

S’estima que el potencial tècnic l’any 2050 serà d’aproximadament 850 Exajoules assumint un augment dels rendiments dels cultius i majors quantitats de residus urbans convertits en energia com a conseqüència dels processos d’urbanització. Per països, el potencial tècnic dels membres de la OCDE serà molt limitat, d’entorn a un 21%, mentre que els països amb major capacitat per produir aquest tipus d’energia es situen a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

Però més important que les consideracions al respecte del potencial tècnic és l’avaluació econòmicament viable de la biomassa. I és que de les quantitats tècnicament possibles s’ha de deduir la part de la bioenergia que no pot competir en costos amb l’energia fòssil. Per

22 Dades calculades a través del índex de preus mundials difós per la FAO. “Es considera que una pujada dels preus constitueix un canvi percentual anual superior a dos desviacions estàndards amb respecte als cinc anys previs des de que es calcula el canvi percentual”, segons exposa la FAO i es recull a les resolucions de la Cimera Mundial dels Aliments de Roma 2008.



50

tant, l’anàlisi s’ha de centrar en els preus d’aquesta darrera energia en contraposició als costos de producció de l’energia derivada de la biomassa.

A llarg termini, la competitivitat del sector bioenergètic depèn del desenvolupament agrícola, en particular del creixement de la productivitat, i de les innovacions tecnològiques aplicades als processos de recol·lecció, transformació i distribució de les matèries primeres emprades durant la producció.

Els biocombustibles líquids pel transport representen la part del sector bioenergètic que més afecta l’equilibri dels mercats agrícoles donat que es recolzen en els cereals, les llavors oleaginoses i el sucre, entre els productes més importants. Com s’ha exposat al Capítol 2, la contribució al sector del transport al 2006 va ser del 1,3% de les necessitats pel transport per carretera, el que representa menys del 0,3% del total d’energia primària.

En total, es necessita una energia d’aproximadament 77 Exajoules cada any per cobrir el transport per carretera, un 18% de l’ús mundial de l’energia. Per tal de satisfer aquesta demanda, es necessitarien al voltant de 850 milions d’hectàrees per cultivar les matèries primeres requerides per la conversió23. Amb l’objectiu de considerar la magnitud d’aquesta dada només cal pensar que aquesta extensió de terra és la que actualment empren tots els països desenvolupats per la producció d’aliments i fibres.

És molt important considerar que aquests càlculs no son realistes perquè suposen una forta demanda de matèria primera agrícola sense considerar l’increment en els preus que aquest fet comportaria ni tampoc avaluen les restriccions que limiten el desenvolupament del sector, anàlisis que a continuació es desenvolupa. Tanmateix és molt útil per comprovar que els mercats energètics són més grans que els mercats agrícoles. A més, donat que l’energia obtinguda per les plantes és molt ineficient, un petit canvi en la demanda del sector energètic comporta variacions molt més elevades en el sector agrícola, és a dir, el volum mundial d’energia és molt més gran que l’energia que poden produir els bens agrícoles.

Com ja coneixem, els preus dels productes agrícoles sempre han estat relacionats amb els preus de l’energia mitjançant els vincles establerts amb els preus dels fertilitzants, dels pesticides i també del dièsel. Amb el creixement espectacular de la producció de biocombustibles aquests vincles s’han reforçat donat que quan els preus de l’energia fòssil superen els preus de l’energia agrícola, el mercat energètic crea una forta demanda de matèries primeres.

Evidentment com més gran sigui aquesta demanda, la pressió sobre l’equació alimentària mundial creix i els mercats es desequilibren. La persistència en el temps de la demanda de matèries primeres implica l’aparició d’un preu mínim per aquests productes i un major grau de volatilitat derivat de les estretes relacions amb el sector energètic.

Però a l’hora creen també un límit superior a partir del qual la producció d’etanol o biodiesel no és rentable. Donat que el cost de les matèries primeres representa un elevat percentatge del cost total de producció, que oscil·la entre el 60 i el 80% segons el país, els preus agrícoles no poden créixer més ràpid que els de l’energia perquè perden la seva competitivitat.

En definitiva, els biocombustibles actuen sobre el preu del aliments bàsics imposant una banda superior i un altre inferior. A mesura que creix la demanda del sector energètic, el preu d’equilibri de les matèries primeres ha de pujar però només fins al punt en què els biocombustibles perden competitivitat i deixen d’exercir una forta demanda sobre els preus dels aliments. Aquesta teoria assumeix que els canvis en els preus de les matèries primeres agrícoles són, per tant, endògenes als canvis de preus de l’energia fòssil.

Tanmateix tot l’anàlisi exposat fins al moment és vàlid en el cas que el sector dels biocombustibles estigui plenament desenvolupat i no és encara aquesta la situació actual. L’etanol i el biodiesel no estan impulsats per una demanda gran perquè existeixen moltes restriccions que limiten el seu desenvolupament com la falta d’estacions de servei que ofereixin biocombustibles, la limitada expansió de vehicles que funcionin amb aquests carburants i la insuficient capacitat de conversió.

23 Calculat assumint la composició actual de matèries primeres emprades per la producció de biocombustibles i els rendiments agrícoles i l’eficiència en la conversió actuals.



51

I és que els mercats bioenergètics mundials es troben poc desenvolupats excepte el que es refereix al de l’etanol brasiler. Aquest és el mercat més integrat i rentable de quants existeixen arreu del món en primer lloc perquè la seva dilatada experiència ha aconseguit crear una xarxa d’estacions de servei amb biocombustibles espectacularment extensa alhora que ha crescut el nombre de vehicles que poden funcionar amb qualsevol barreja d’etanol i benzina tradicional.

Durant l’any 2008, el percentatge de cotxes amb tecnologia flexi fuel va ser del 90% sobre el total d’automòbils venuts al país24. Al juliol d’aquest any el 23% de tots els automòbils del Brasil circulaven amb barreges d’etanol i s’havien venut més de sis milions de cotxes flexibles. La tendència ha crescut espectacularment des de l’any 2003 quan aquesta xifra no arribava al 4% mentre que una any després es situava ja al 21,6%, evidenciant la notable taxa de penetració d’aquests vehicles.

D’altra banda, l’eficient tecnologia de conversió i els sistemes productius que alternen la generació d’etanol amb d’altres formes d’energia, com la calorífica o l’electricitat, redueixen els ja competitius costos de producció.

D’aquesta manera no és estrany que la correlació entre la producció d’etanol i la producció de canya de sucre hagi estat del 90% entre els anys 1990 i 2008. En contraposició, la correlació entre l’etanol nord-americà i el blat de moro, principal matèria primera emprada per la generació d’energia, és només del 51,51% i del 35,59% si ens referim al blat durant el mateix període de temps25.

Les diferències són, per tant, notables entre ambdós països productors que representen l’avantguarda tecnològica i ostenten el lideratge mundial d’aquest tipus de carburant. Mentre al Brasil la correlació és significativa al segon país no ho és i aquest fet dóna compta dels diferents graus d’integració dels mercats. De la mateixa manera és comprensible haver

24 A Indústria da Cana de Açúcar, UNICA (Uniao da Indústria de Cana de Azúcar), 2008 25 Dades calculades a través de les xifres oficials aportades als documents “A Indústria da Cana de Açúcar, UNICA (Uniao da Indústria de Cana de Azúcar), 2008” i “2009 Ethanol Industry Outlook: Growing Innovation, Renewable Fuels Association, 2009”

Font: Elaboració pròpia

DIAGRAMA 3 Biocombustibles i canvi en la demanda agrícola



52

trobat relacions tan febles als Estats Units donat que és un dels principals països exportadors de cereals amb objectius alimentaris.

Per cada país i cultiu és difícil determinar la paritat de preus, és a dir, el llindar on el costos de producció dels biocombustibles s’igualen amb els costos de produir la mateixa quantitat d’energia fòssil mitjançant la benzina o el dièsel, ja que en alguns casos varia fins i tot per plantacions.

Com s’observa a la Figura 14, els biocombustibles van anar guanyant terreny des del 2005 fins al maig del 2008 i d’aquesta manera va créixer la demanda de matèries primeres. Tanmateix a partir d’aquest moment, la crisis internacional va fer caure els preus del petroli. Recentment, entre el l’abril i el maig del 2009, el cru ha tornat a pujar fins a situar-se als 60 dòlars per barril degut a les expectatives de recuperació econòmica mundial i el pròxim període d’estiu.

L’anàlisi a dalt exposat explica com la producció de biocombustibles a partir d’una determinada matèria prima pot afectar els preus de la mateixa. No obstant això, existeix un fort vincle que explica com aquests efectes es poden expandir a d’altres tipus d’aliments bàsics que no s’utilitzen directament en la producció d’energia.

A mesura que creix el mercat de l’etanol i biodiesel, la demanda de terres conreables augmenta donat el tamany del sector energètic i l’agrícola. Per aquest motiu, l’encariment d’aquest recurs natural es transmetrà de manera directa als preus dels productes alimentaris malgrat que aquests no tinguin relació amb els mercats energètics.

A l’actualitat al món hi ha 13.500 milions d’hectàrees de terres de les quals 1.600 milions són cultivables. S’estima que entre 250 i 800 milions són potencialment aptes per l’agricultura, mentre que molta altra superfície, al voltant de 1.200 milions d’hectàrees, encara que es podrien conrear a un cost viable, es consideren essencials per mantenir l’equilibri mediambiental de diferents països.


FIGURA 14 Competitivitat entre els preus del petroli i determinats cultius agrícoles, al 2005



53

La indústria dels biocombustible pot encara, per tant, aprofitar-se de les terres disponibles, però els cultius d’energia a zones ja cultivades per usos alimentaris desencadenarà l’expansió d’aquests a d’altres terres. Al Capítol 2 es feia referència a aquest fet des del punt de vista mediambiental, però les conseqüències indirectes dels biocombustibles sobre altres cultius pot afectar també els seus preus.

Seguint amb l’exemple considerat per exposar els canvis indirectes en l’ús de la terra, es preveu que la producció d’etanol als Estats Units portarà associada un augment de les àrees dedicades al conreu de blat de moro de gairebé 13 milions d’hectàrees fins l’any 2016. Per tal d’aconseguir-ho, es reduiran les plantacions de soja i blat, entre els cultius més destacats, i aquestes es traslladaran a terres marginals on la productivitat és baixa o bé es començaran a utilitzar aquelles terres que a l’actualitat, per representar un cost elevat, no estan en funcionament i així, afectarà de forma negativa als preus dels aliments.

A la Figura 15 es mostra el percentatge de superfície de terres dedicades als cereals, a les llavors oleaginoses i al sucre que s’haurien d’utilitzar en cadascuna de les regions considerades per tal de cobrir el 10% de l’energia consumida pel transport l’any 2004. S’evidencia com el país on menys pressió exerceixen els biocombustibles sobre la terra és al Brasil. Als Estats Units i al Canadà el percentatges són significativament diferents de l’anterior i és a Europa on els seus efectes són majors.

Al Brasil durant l’any 2007 es conreaven un 54% de les terres amb cultius de sucre i es preveu que durant la pròxima dècada aquesta àrea creixi i la superfície assoleixi els 10 milions d’hectàrees. És evident que aquest fet podria desplaçar altres cultius i els pastos utilitzats pel sector ramader.

L’AIE preveu que aquests increments de terres per usos energètics s’expandiran arreu del món i calcula que la superfície per abastir aquesta demanda farà triplicar les terres que ara s’utilitzen amb aquest objectiu. Les darreres projeccions de la FAO al 2008 indiquen que totes aquestes terres implicaran canvis en els conreus internacionals de cereals i la majoria d’ells es situaran a Austràlia, el Canadà i els Estats Units.

Font: Impact of an increased biomass use on agricultural markets, prices and food security, Josef Schmidhuber, FA0, 2006

FIGURA 15 Percentatge de terra nacional necessaria per substituir amb biocombustibles el 10% de l’energia pel transport, per països



54

Per aquest motiu, l’ús de tecnologies i pràctiques agrícoles eficients seran essencials per mantenir la producció de biocombustibles a llarg termini malgrat que com es defensa, és molt probable que molt de l’increment estigui a càrrec d’una expansió de les terres cultivades.

De forma general, tots els productes que depenguin de la mateixa base de recursos que es relacionin amb l’etanol i el biodiesel exerciran una pressió a l’alça en els seus preus. Les necessitats creixents d’aigua, fertilitzant, adob i mitjans de transport per produir biocombustibles afectaran també als preus de les matèries primeres, fins i tot en el cas que no s’utilitzin per l’alimentació.

L’any 2005 el científic Josef Schmidhuber, cap de la secció d’estudis de la FAO, va establir, tal i com s’observa al Quadre 4, els increments en els preus mundials derivats d’augmentar en 10 milions de tones la producció de determinats productes agrícoles emprats en la generació de biocombustibles.

Si aquest increment es dugués a terme mitjançant plantacions de sucre, el seu preu creixeria en un 9,8%, mentre que el del blat de moro, las oleaginoses i l’arròs també ho farien com a conseqüència del desplaçament de les terres de cultius i la pressió sobre els recursos naturals. Un increment menor, del 2,8%, patirien els preus del blat de moro i del 7,6% els preus de les oleaginoses si els increments d’energia es derivessin d’aquests cultius.

Font: Elaboració pròpia

DIAGRAMA 4 Biocombustibles i recursos naturales

Sucre Blat de Moro Soja i Blat de

Moro Sucre, Blat de Moro i Soja

Equivalent d’energia

0.195 EJ 0.087 EJ 0,167 EJ 0,349 EJ

Sucre +9,8 +1,1 +2,3 +13,8

Blat de Moro +0,4 +2,8 +4,0 +4,2

Oleaginoses +0,3 +0,2 +7,6 +7,8

Arròs +0,5 +1,0 +1,1 +1,4 Font: Impact of an increased biomass use on agricultural markets, prices and food security, Josef Schmidhuber, FA0, 2006

QUADRE 4

Increment percentual dels preus agrícoles internacionals per un augment de 10 milions de tones de determinats cultius energètics



55

L’ Institut d’Investigacions sobre Polítiques Alimentàries (IFPRI) va estimar que entre 2005 i 2007 els biocombustibles podrien haver afectat els preus agrícoles encarint-los en un 30%. El Fons Monetari Internacional va ratificar aquesta xifra mentre que el Banc Mundial va situar la pujada en un 65%.

Per la seva banda, la FAO va informar que els biocombustibles havien causat un increment del 10% en els preus agrícoles. És evident, per tant, que les dades són força dispars i això és a causa de la dificultat d’aïllar el fenomen dels biocombustibles sobre les altres forces que han impulsat l’alça dels preus agrícoles.

Sobre el que no existeix dubte és en què els biocombustibles han estat presents en la darrera crisi alimentària i que mitjançant els mecanismes abans exposats el creixement dels preus agrícoles correran en paral·lel als preus d’equilibri establerts als mercats energètics.

3.2. Impacte en la situació alimentària dels països subdesenvolupats.

Sota els mecanismes amunt exposats, l’accés a una alimentació adequada de les poblacions més desfavorides del món no està assegurada a mig termini. El creixement dels preus agrícoles redueix el poder de compra afectant a la seguretat alimentària de les persones amb un nivell de renda baix.

La banda superior en els preus agrícoles que el mercat dels biocombustibles pot marcar aumentarà si els preus de l’energia segueixen pujant. Si aquest és el cas, la demanda de matèria primera aumentarà i els preus d’equilibri seran també més alts.

De la mateixa manera, es planteja el risc d’un augment de la volatilitat dels productes agrícoles donat l’enfortiment dels vincles amb el sector de l’energia. Perquè fins i tot assumint que els biocombustibles poden marcar una banda de preus d’estabilització, la poca integració dels mercats crearà fortes fluctuacions en els preus dels aliments quan la demanda energètica creixi cap a un determinat tipus de cultiu.

A les grans plantes de producció d’etanol brasiler, els costos del sucre equivalen aproximadament al 75-80% dels costos totals. Aquest fet unit a l’elevat grau d’integració dels mercats, provoca mecanismes de compensació entre ambdós sectors, l’energètic i l’agrícola, a curt i a llarg termini.

I és que quan la canya de sucre assoleix uns preus tan elevats que impedeixen cobrir els costos unitaris de fabricació, les grans empreses nacionals deixen de produir immediatament etanol i envien el sucre cap als mercats d’aliments. Al revés, quan la matèria primera és barata, la indústria absorbeix l’excedent per fabricar etanol. Estem considerant, per tant, que les plantes d’etanol funcionen com un gran magatzem de reserves capaç d’alliberar aliments quan els preus són alts.

Com s’evidencia d’aquest exemple, el supòsit clau per una correcta articulació de tots dos sectors és el grau d’integració dels mercats. En tots, excepte en el del sucre, la substitució d’aliments per bioenergia és gairebé inexistent i l’augment en l’ús de matèries primeres energètiques consumeix els volums corresponents dels mercats d’aliments.

Per tant, tal i com s’ha exposat fins al moment, una baixa integració dels mercats debilita la unió entre ambdós sectors de manera que els preus dels aliments no estan molt relacionats amb els de l’energia. Tanmateix una alta integració pot fer funcionar la indústria com un sistema de regulació dels preus dels aliments.

Saber quin dels dos sistemes resultarà més beneficiós per garantir el dret universal a l’alimentació és extremadament difícil. Els organismes internacionals no tenen cap consens al respecte però sembla evident que replicar el model brasiler implica una complicació majúscula.

A aquest país, com es defensa al Capítol 2, la canya de sucre creix de forma natural en gran part del territori i les regulacions i l’experiència de la indústria generen un model difícilment replicable. I més considerant que els Estats Units i sobretot Europa volen sorgir com a abanderats de l’etanol i el biodiesel, respectivament, sense tenir cap dels requisits esmentats.

De forma general, tota la primera generació de biocombustibles líquids pel transport competeix amb els aliments de forma directa i és precisament aquesta competència la que eleva els preus dels aliments. Tanmateix cal considerar que només és dificultarà l’accés als



56

aliments si els preus dels mateixos augmenten més ràpidament que els ingressos reals de les poblacions.

Per tal d’analitzar aquesta nova dimensió cal pensar que l’agricultura no és només una font d’aliments sinó que és un recurs fonamental per obtenir ingressos per part dels habitants dels països subdesenvolupats. Si aquests recursos econòmics són suficients per adquirir quantitats adequades d’aliments, el problema de l’accés desapareixerà.

A mig i llarg termini, l’alt preu dels bens agrícoles pot ser un important element revulsiu per l’estancada agricultura de la majoria dels països pobres. L’increment en el marge del productor hauria d’incentivar la inversió privada i la producció i la productivitat de l’agricultura créixer.

Però per tal d’assolir aquestes millores seria necessari superar molts dels problemes estructurals concrets de cada país. De forma genèrica, s’haurien de destinar esforços a la investigació i la millora de les infraestructures agrícoles i els instruments crediticis.

En general, és d’esperar que amb la progressiva integració dels mercats els salaris dels camperols augmentin. No obstant això els majors ingressos rurals s’hauran de destinar a cobrir el cost més elevat dels recursos, sobretot l’increment esperat en el preu de la terra.

Amb l’actual grau de desenvolupament, el sector bioenergètic és intensiu en capital i mà d’obra, així que els països pobres poden obtenir beneficis macroeconòmics derivats de més grans taxes de treball i salaris també superiors. Però, tal i com es comenta al llarg del present document, els compradors nets d’aliments, sobretot els urbans, resultaran a llarg termini greument perjudicats. Pel moment les conseqüències negatives en l’alça de preus s’ha deixat sentir amb força en el si d’aquestes poblacions.

És evident, per tant, que els compradors nets d’aliments i alhora d’energia serien els més perjudicats doncs els biocombustibles, en el cas que poguessin accedir a ells, els aporten poc valor. Pel contrari hauran de destinar els mateixos esforços en generar energia calorífica a partir de desfets urbans i agrícoles i en la millor de les situacions, els servirà per obtenir electricitat.

El treball per les grans companyies de biocombustibles tampoc representa pel moment una oportunitat de vida. La necessitat imperiosa de rebaixar els costos unitaris per fer competitius aquests carburants implica en molts casos condicions de treball indignes per molts camperols que treballen recollint matèria primera energètica.

Intermón Oxfam sosté que al Brasil el treball a moltes de les plantacions de canya de sucre és difícil donat que cobren en funció de la quantitat recol·lectada. El preu habitualment és inferior a un dòlar per tona i a més, tenen greus complicacions per aconseguir aigua potable i aliments.

A Indonèsia i Malàisia la situació és molt semblant. Aquí les dones ajuden als seus marits a arribar a les quotes de producció pactades sense cap salari. La continua discriminació d’aquestes converteix a les famílies pobres en més vulnerables en la mesura que no poden aportar recursos econòmics directes per a la llar i alhora diminueix el seu temps dedicat a aconseguir aigua i cuidar els fills.

Processos de desenvolupament que incloguin a la força de treball, als petits agricultors, a les comunitats rurals i als pobles indígenes. Molt sovint, per aconseguir aquests objectiu les empreses prenen la forma de cooperatives.

Al nord-est del Brasil, una de les àrees més deprimides del país, es troba situada la cooperativa Coopaf, un exemple de model que pot ajudar als més desfavorits. Aquesta cooperativa ha estat capaç d’organitzar un gran nombre d’agricultors per produir biodiesel a través d’olis, blat i mongetes.

Tots els participants decideixen quin ús donen a les collites de tal forma que asseguren una ingesta de calories suficients. Però alhora es beneficien de l’increment de preus que aquestes matèries primeres estan patint com a conseqüència de la seva aplicació energètica.

L’èxit s’ha assolit, per tant, després de consolidar l’agricultura familiar i innovar amb varietats de llavors més productives. De moment només d’aquesta manera totes les parts implicades obtenen guanys derivats de la producció de biocombustibles, i alguns tan fonamentals com assegurar una alimentació adequada.

Però alhora és important considerar que la indústria hauria de recolzar als agricultors rurals pobres donat que són els menys preparats per respondre als canvis de demanda del mercat,



57

tant en volum com en tipus de cultius. Molts d’ells tenen els seus conreus en àrees cada cop més marginals i necessiten l’accés als serveis agrícoles. De forma concreta, necessiten un millor accés als recursos naturals bàsics com el sòl i l’aigua.

Donar prioritat als projectes bioenergètics que millorin realment la vida de les poblacions més pobres seria la única manera d’aconseguir els objectius de desenvolupament agrícola que molts governs pretenen aconseguir amb els biocombustibles. Alhora seria necessari prioritzar aquelles matèries primeres que maximitzin les oportunitats pels petits agricultors.

Evidentment el tema central és que la producció de biocombustibles hauria de ser compatibles amb la producció d’aliments. Tanmateix no sembla aquest l’objectiu de les grans empreses doncs els governs dels països desenvolupats demanden una creixent quantitat de biocombustibles com a conseqüència de les normatives d’ús i les elevades inversions en subsidis per la industria.

A més fins que no es desenvolupi la segona generació de biocombustibles líquids, les tecnologies actuals requereixin grans àrees de monocultius, i per tant de processos de concentració de la terra, que comprometen la diversificació dels cultius i la suficiència alimentària de les poblacions pobres.

En definitiva és probable que els biocombustibles ofereixin oportunitats reals de desenvolupament agrícola i actuïn com a motor econòmic als països pobres on les poblacions rurals tendeixen a beneficiar-se de la producció de matèries primeres. Però els models productius i de consum a implantar dins d’aquestes economies haurien de ser descentralitzats per facilitar que al llarg de tota la cadena de valor es generi riquesa.

% de cereals

importats % de petroli

importat Població

(en milions)

Número persones subnutridas (en milions)

Eritrea 88 100 4,4 3

Níger 82 100 12,8 3,7

Haití 72 100 9,2 5,3

Libèria 62 100 3,4 1,3

Guinea-Bissau 55 100 8,8 1,5

Tayikistan 43 99 6,5 2,2

Rwanda 29 100 9,1 3,6

Etiòpia 22 100 77 35,2

Kenya 20 100 34,7 11

Moçambic 20 100 20,1 7,5

Madagascar 14 100 18,1 6,6

Burundi 12 100 7,6 4,8

Malawi 7 100 12,9 3,8

Cambodja 5 100 13,7 3,6

Zàmbia 4 100 11,3 5,1

Zimbabwe 2 100 13 5,2

Font: Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia Roma 3-5 junio de 2008, FAO

QUADRE 5 Països importadors d’energia i aliments, al 2005



58

L’alta concentració en les fases inferiors, sobretot en la distribució que està en mans d’unes poques empreses de combustibles, i el comerç de matèries primeres, controlat per un número petit d’empreses agroalimentàries comporta ínfims beneficis pels productors.

Si volem realitzar un anàlisis per països, tots ells experimentaran els efectes negatius en la seva balança comercial pel fet de pagar més cars els bens agrícoles importats. Tals efectes es podran reduir en la mesura que aquestes economies tinguin la capacitat de repercutir aquestes despeses en les seves exportacions.

Per il·lustrar un exemple, els països del Carib poden aprofitar els beneficis derivats del turisme per suportar l’alça dels preus dels aliments mentre que a indrets com Jordània o el Líban la seva capacitat d’absorció és molt més reduïda.

Al Quadre 5 es mostra una relació de diferents països de baixos ingressos i amb dèficit d’aliments segons la darrera classificació de la FAO. En ell apareixen aquells països amb els percentatges de subnutrició sobre la població total més alts.

Com s’observa, en tots els casos el percentatge de petroli importat és del 100% alhora que el percentatge dels principals cereals adquirits als mercats internacionals és per molts països molt important. Ambdós factors han provocat ja un increment del dèficit exteriors i per tant, recursos que ja no es podran invertir en desenvolupament.

Al mateix temps, un augment del nombre de persones subnutrides seria una catàstrofe humanitària extraordinària també en la mesura que sumiria al país en una continua depressió difícil de superar.


Conclusions

59

CONCLUSIONS

La darrera crisis alimentària ha posat de manifest la fragilitat de l’equilibri mundial present al mercat dels aliments i ha recordat la situació insostenible que pateixen cada dia les persones més desfavorides del planeta.

Entre 2006 i mitjans del 2008 van créixer els preus dels principal productes bàsics malgrat que la freqüència amb la que succeeixen aquestes variacions als mercats internacionals és molt baixa. Al mateix temps ha succeït que la duració d’aquesta carestia d’aliments ha estat molt llarga, considerant que les anteriors s’havien perllongat per un període no superior als dos anys.

Sota aquestes circumstàncies, el món ha patit la major cisis alimentaria de l’últim centenari també en la mesura que els preus alts es van transmetre a tota la cadena de valor de determinats aliments com el pa, els productes càrnics i els làctics.

El nivell alt dels preus ha invertit l’evolució positiva que presentaven les xifres de la fam i la proporció de persones subnutrides al món ha tornat a situar-se en un 17%, dada registrada l’any 1995.

La realitat confirma, per tant, que els objectius marcats en el si de la Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura en les successives Cimeres celebrades han tingut un efecte limitat. És més, actualment es qüestiona l’objectiu de reduir a la meitat el nombre de persones que pateixen fam extrema per l’any 2015 a la llum dels esdeveniments passats.

Als darrers mesos es parla de noves estratègies i nous pactes en favor del desenvolupament agrícola del Tercer Món. Tanmateix sembla que aquesta vegada els esforços tampoc seran els mínims necessaris donada la situació de crisis econòmica que pateix el món desenvolupat. El que podem considerar manca d’implicació dels governs del Primer Món durant molts anys, significa misèria per milions de persones.

Els factors que han influït en l’alça dels preus són de naturalesa diversa i, malgrat que fa anys que s’estan gestant, s’han accelerat als darrers períodes redefinint a passos gegants l’equació alimentaria mundial.

Els desequilibris entre la producció i l’augment de la demanda agrícola a conseqüència del creixement de les economies emergents ha estat un fet molt important. Les polítiques que incentiven el manteniment d’un baix nivell de reserves des de mitjans dels anys 90 han impedit alhora un reajustament de la oferta.

De la mateixa manera, l’encariment dels preus del petroli i dels fertilitzants han pujat els preus de les collites. Aprofitant aquesta situació, els especuladors han invertit en opcions i futurs referenciats en els aliments per la caiguda dels índexs borsaris mundials i han creat una volatilitat major del sector agrícola.

Tanmateix la força que està marcant un punt d’inflexió al mercat dels aliments és la producció de biocombustibles líquids pel transports. Els components principals dels biocombustibles més emprats, el biodiesel i l’etanol, son cultius de sucre, cereals i llavors oleaginoses, amb el que el seu ús està afegint més pressió a la demanda d’aliments.

Aquests combustibles estan dissenyats per moure el transport per carretera als països més desenvolupats del món i la seva producció està altament concentrada. Els Estats Units, la Unió Europea i el Brasil van fabricar durant el 2007 el 89,6% de l’etanol i el biodiesel que aquell any es va consumir.

El cost de producció està format principalment pels productes agrícoles necessaris per la seva obtenció i la seva competitivitat en front els combustibles fòssils només està garantida en el cas de l’etanol brasiler com a conseqüència dels mètodes i tecnologies de conversió implantats en aquest territori. Per la resta de casos, el preu de venda de la benzina o el dièsel de cada mercat nacional està per sota del cost de producció dels biocombustibles.

És per això que la creixent expansió de la indústria està molt influïda per les polítiques nacionals de recolzament al sector. Les mesures normatives de consum obligatori, els aranzels i els subsidis i les exempcions fiscals que s’apliquen a totes les etapes productives són els factors de potenciació principals d’una indústria inviable en termes econòmics.

Les ajudes es tradueixen en subsidis als fertilitzants i al reg, als pagaments vinculats a la seva producció i als crèdits en condicions avantatjoses. També a la fase final existeixen


Conclusions

60

importants subsidis per la compra de biocombustibles i de vehicles que funcionen amb motors flexibles.

Les ajudes són, per tant, quantioses. Els recursos destinats als Estats Units superen els 6.000 milions de dòlars i a Europa els 1.290 milions d’euros. De la mateixa manera altres països destinen importants quantitats de diners com al Canadà i Austràlia on les ajudes van assolir els 150 i els 43 milions de dòlars respectivament.

Tots aquests governs impulsors defensen tals inversions considerant que la substitució dels carburants tradicionals per biocombustibles pel transport redueix l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i eviten així l’escalfament progressiu del planeta. Tanmateix aquests efectes positius no estan demostrats i la comunitat científica internacional cada cop està més d’acord en que els efectes que se’n deriven són adversos.

Terres de boscos, aiguamolls i altres espais d’alt valor natural s’estan destruint per deixar pas als cultius energètics tot produint un alliberament de diòxid de carboni amb terminis d’amortització superiors als 400 anys.

D’igual forma, la utilització de recursos escassos com l’aigua dolça, la tendència al desplaçament dels cultius cap a terres marginals i les necessitats de petroli i fertilitzants per recol·lectar la matèria primera són costos ambientals irrecuperables com per confiar el fre del canvi climàtic a l’actual generació de biocombustibles.

A més, cal considerar que aquests tampoc contribueixen d’una manera substancial a la diversificació de la matriu energètica mundial. Pel contrari, els biocombustibles líquids pel transport tenen una utilitat limitada en quant a la substitució d’energia pel transport, estimada a l’actualitat poc per sobre del 2%. Les previsions indiquen que per l’any 2030 aquesta xifra oscil·larà entre el 3 i el 3,5%, una quantitat molt modesta com per invertir tants recursos econòmic en aquesta industria.

I més si considerem que l’aprofitament que les comunitats més pobres poden fer d’aquest tipus d’energia és molt baix. La conversió d’aquesta energia en electricitat o escalfor els hi proporcionaria un valor molt més elevat donat els seus nivells de desenvolupament, per molt que els països rics insisteixin en aquest punt.

D’altra banda, les polítiques sobre biocombustibles descansen també sobre la base que l’alça dels preus ha de beneficiar als camperols que han patit dècades d’estancament als mercats internacionals. Tanmateix aquest anàlisis és molt simplista i omet molts factors malgrat que aquests afecten a la seguretat alimentaria de les persones.

Com hem vist al Capítol 3, els biocombustibles imposen una banda superior i un altra inferior entre la qual poden oscil·lar els preus de les matèries primeres agrícoles. I és que amb l’augment de la demanda per part del sector energètic, el preus de les matèries primeres poden pujar només fins el punt en què els biocombustibles perdin la seva competitivitat i deixin així d’exercir aquesta pressió sobre el sector alimentari.

Alhora els preus agrícoles augmenten també impulsats per l’increment en els preus dels recursos naturals que amb l’expansió dels biocombustibles esdevenen més escassos. Per tant, és essencial, en primer lloc, exposar que encara que determinats aliments no s’utilitzin per transformar-los en energia, els preus d’aquests també augmentaran amb el que els efectes negatius dels biocombustibles s’extenen més enllà del que en un primer moment es pot considerar.

També cal mencionar que la banda de preus que els biocombustibles han d’establir i que s’haurien de traduir en una volatilitat menor dels preus dels aliments només té efectes si el sector està plenament desenvolupat i no és aquesta la situació actual. I és que existeixen distorsions als mercats que no ho permeten entre les que destaquen la baixa integració dels mateixos, els problemes tècnics i de distribució, de transport i també de capacitat productiva. A més la banda superior de preus pujarà quan pugin els preus del sector energètic amb el que podem concloure que aquests mecanismes de regulació són inútils.

Només el mercat de l’etanol brasiler derivat de la canya de sucre és un sistema integrat on el sector produeix etanol quan el sucre té un preu baix mentre que quan assoleix un preu excessivament alt, allibera matèria primera cap als mercats alimentaris.

Tanmateix aquest sistema no garanteix que mentre els preus pugen les poblacions tinguin accés als productes agrícoles. D’igual forma les poblacions de les àrees urbanes surten perdent en la mesura que ja gasten un elevat percentatge dels seus recursos en aliments i l’alça dels seus preus destrueix el seu benestar.


Conclusions

61

En quant a les poblacions rurals, l’actual model de producció de biocombustibles implantat als països en vies de desenvolupament implica el desplaçament d’aquestes persones com a conseqüència de les processos de concentració de la terra alhora s’han constatat casos on els agricultors perden la llibertat per conrear els aliments que desitgen per sobreviure.

En aquest sentit, la realitat constata que la cadena de valor de la producció de biocombustibles està molt concentrada i només un petit nombre d’empreses obtenen beneficis. La part que els queda als treballadors, que en molts casos abans havien estat camperols però que s’han vist obligats a vendre les seves terres, són salaris baixos en les millors de les situacions que en qualsevol cas no permeten un accés a una alimentació adequada en un context de preus creixents.

En definitiva, la indústria dels biocombustibles actual fa més vulnerables a les comunitats indígenes i a les més desfavorides, i més forts a les grans empreses que viuen d’aquest sector. És intolerable que a les Cimeres celebrades a Roma es plantegi una preocupació creixent per la fam i un cop més, les persones que més pateixen tornin a sortir greument perjudicades.

No obstant això molts països subdesenvolupats han començat ja a treballar per aconseguir implantar una indústria de biocombustibles dins les seves fronteres per exportar la producció a les àrees geogràfiques on el seu ús està regulat i eixugar així el dèficit exterior del país. Els riscos d’aquesta estratègia són però d’una dimensió extraordinària.

Els mercats d’exportació de l’etanol s’han creat al llarg d’aquest últim decenni impulsats per les mesures governamentals dels països rics i no com una necessitat del mercat en la majoria dels casos, tret de l’excepció del Brasil. Per aquest motiu confiar una part de l’estratègia agrícola dels països subdesenvolupats a aquest respecte té el perill que els mercats siguin revisats bé per la falta de viabilitat econòmica, pels seus efectes negatius sobre el canvi climàtic o pel desenvolupament de la segona generació de biocombustibles, molt més intensiva en capital.

D’altra banda, el comerç mundial de biocombustibles està, tal i com hem vist, altament monopolitzat pel Brasil, els Estats Units i la Unió Europea i seran aquestes àrees les que marcaran les tendències generals de la indústria i fixaran els preus que d’altres països amb una capacitat d’exportació evidentment menor hauran d’acceptar.

D’altra banda, els programes per la promoció dels biocombustibles líquids pel transport són molt cars tant per els països que els volen implantar com a mecanisme de desenvolupament econòmic com pels països desenvolupats. Els dirigents d’ambdós tipus de regions haurien de considerar però que tal inversió es podria dedicar directament a l’ajuda dels més pobres per tal de superar els problemes estructurals de la gana. A la vista de l’anàlisis realitzat al llarg del document, aquesta estratègia seria molt més eficient des del punt de vista econòmic i molt més digne des del punt de vista humà.

Sota cap circumstància és pot confiar una part de la seguretat alimentària de 1.000 milions de persones en els mecanismes d’equilibri que els biocombustibles puguin crear a mig i a llarg termini quan els mercats estiguin més integrats. No pot ser que els sistemes de reserves mundials d’aliments siguin fràgils i inútils a causa de les directius pactades internacionalment per les nacions més desenvolupades alhora que les més altes autoritats d’aquests països pretenen que una part de regulació alimentaria, per petita que aquesta sigui, depengui directament de la indústria energètica tal i com succeeix amb la canya de sucre.

Perquè tot i el vincles existents entre el sector energètic i l’alimentari, energia i aliments no són el mateix. No és pot defensar que la crisis energètica mundial del món desenvolupat, causada precisament pels països més rics com a conseqüència de la mancança de diversificació energètica i les seves apostes poc decidides per la potenciació d’energies renovables, la pateixin els més pobres.

Des de qualsevol punt de vista és intolerable que qui viu en una crisis permanent i miserable hagi de suportar les conseqüències de la política energètica del món desenvolupat.

Des del respecte al dret universal a l’alimentació, l’actual generació de biocombustibles només millorarà les condicions de vida dels més pobres en la mesura que els seus impulsors intentin minimitzar els seus impactes i maximitzar els seus beneficis. Tanmateix aquest fet significa confrontar els monocultius a la diversificació agrícola i la concentració de les terres front el seu ús lliure per part dels camperols.


Conclusions

62

S’han de recolzar en primer lloc els processos que tinguin com a objectiu la diversificació agrícola per assegurar una alimentació suficient de les persones més pobres i respectar el seu dret a cultivar els aliments que desitgen. Només a partir d’aquest moment, amb els recursos sobrants, i sense aplicar uns usos que comprometin la seguretat ambiental, pot tenir lloc la producció socialment sostenible d’etanol i de biodiesel.

La participació d’aquestes poblacions en el sector ha de ser lliure i en tot cas garantir que la seva participació no implica una reducció dels seus drets i sobretot un empitjorament de la seva autosuficiència alimentària. La inversió en projectes d’investigació i inclusió social són fonamentals.

En definitiva, els biocombustibles han de desenvolupar-se amb polítiques que garanteixin una seguretat alimentaria i una reducció de la pobresa perdurables. L’exemple d’algunes cooperatives de treball al nord-est del Brasil són pel moment els únics exemples de desenvolupament sostenible.

Alhora seria imprescindible una revisió immediata de les actuals polítiques que impliquen l’ús obligatori d’aquests carburants pel transport donat que la seva contribució a la diversificació de la matriu energètica mundial és molt reduïda i, a mesura que la indústria creix, els efectes negatius sobre el canvi climàtic es fan superiors als seus beneficis.

En relació a aquest darrer aspecte, els governs desenvolupats, donats els efectes negatius del canvi climàtic, poden optar per invertir més recursos en avançar la comercialització dels biocombustibles de segona generació que no impliquin cap perill per la seguretat alimentaria.

De la mateixa manera, i considerant que les emissions de gasos d’efecte hivernacle derivades dels vehicles són les que més creixen, els governs haurien d’apostar definitivament per impulsar models de desenvolupament més respectuosos amb el medi ambient. De manera més concreta, poden optar per fer complir estàndards d’eficiència més alts pels vehicles, impulsar més el transport públic o aplicar taxes de peatge urbà de manera generalitzada

I és que el canvi climàtic afecta a tots, rics i pobres. Però l’actual generació de biocombustibles i la fragilitat del sistema alimentari mundial fan de la producció de l’etanol i el biodiesel una nova catàstrofe humanitària en un context de creixement de la població i de disponibilitat ajustada dels recursos naturals.


Bibliografia

63

Bibliografia

- Prespectivas de Cosechas y situación alimentaria. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Febrer del 2009.

- La subnutrición en el mundo. Los precios elevados de los alimentos. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, 2009.

- 2009 Ethanol Industry Outlook: Growing Innovation, Renewable Fuels Association, 2009. - Informe Mensual, núm. 310: Coyuntura Internacional, China se come el Mundo. Servicios de Estudios de La Caixa, Febrero de 2008 (basat en l’Informe World Energy Outlook 2007 de l’Agència Internacional de l’Energia). - Otra verdad incómoda: Cómo las políticas de biocombustibles agravan la pobreza y aceleran el cambio climático. Un Informe de Oxfam International, Juny del 2008.

- Actualización sobre la volatilidad en los productos agrícolas. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Juny del 2008.

- Actualización sobre la volatilidad en los productos agrícolas. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Juny del 2008.

- Aumento de los precios de los alimentos: hechos, perspectivas, impacto y acciones requeridas. Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria Mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergia, Roma, 3-5 de Juny del 2008.

- Prespectivas Alimentarias. Análisis de los mercados mundiales. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Juny del 2008.

- Biofuels at What Cost? Government Support for Biodiesel in Malaysia. Setembre del 2008. - Key World Energy Statistics. International Energy Agency and Organisation for Economics Co-Operation and Development, 2008.

- El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Biocombustibles: perspectivas, riesgos y oportunidades. Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación, Octubre del 2008.

- Perspectivas de la Economía Mundial; Globalización y Desigualdad. Fons Monetari Internacional , Octubre del 2008. - Biofuels at What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in China. Global Subsides Initiative, Novembre del 2008. - A Indústria da Cana de Açúcar, UNICA (Uniao da Indústria de Cana de Azúcar), 2008.

- The 2007 Outlook for World Agricultural Commodity Markets. Directorate General for Agriculture and Rural Development, European Commission, Maig del 2007.

- Biofuels at What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in the European Union. Global Subsidies Initiative, Octubre del 2007.

- Biofuels - At What Cost? Government support for ethanol and biodiesel in selected OECD countries. Global Subsidies Initiative, Octubre del 2007.


Bibliografia

64

- Biofuels - At What Cost? Government Support for Ethanol and Biodiesel in the United States - 2007 Update. Global Subsidies Initiative, Octubre del 2007.

- Amenaza Biocombustibles. Por qué el objetivo de consumo de biocombustibles de la UE puede ser negativo para las personas pobres. Nota Informativa de Oxfam International, Novembre del 2007.

- La situación Alimentaria Mundial. Nuevos factores y acciones necesarias. Instituto Internacional de Investigación sobre Políticas Alimentarias, Desembre del 2007.

- Biocarburantes en el transporte. Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía, Setembre del 2006. - Impact of an increased biomass use on agricultural markets, prices and food security, Josef Schmidhuber, Food and Agriculture Organization of the United Nations, 2006 - Biofuels for Transports, an International Perspective. International Energy Agency, Abril del 2004.

- Discursos y declaraciones, Conferencia de Alto Nivel sobre la Seguridad Alimentaria http://www.fao.org/fileadmin/user_upload/foodclimate/statements/fra_Sarkozy.PDF

- Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas (CIEMAT), Ministerio de Ciencia e Innovación, www.energiasrenovables.ciemat.es/especiales/biomasa/001.htm

Documents

De la demanda d’energia als preus dels aliments premi/BIOCOMBUSTIBLES, AGRICULTURA I... · la producció de biocombustibles líquids pel transport a la vida de milions de persones