DE L’OMBRA - Angle Editorial · Junichirô Tanizaki Traducció i epíleg d’Albert Nolla Elogi de l'ombra 5a_primeres.indd 5 29/05/18 09:33. Avui dia, els amants de l’arquitectura

EL FAR2

ELOGI DE L’OMBRA

Elogi de l'ombra Tripa (2a ed)_Layout 3 31/05/13 11:14 Página 3

Títol original: In’ ei raisanCopyright © 1933, 1934, els hereus de Junichirô Tanizaki

© Junichirô Tanizaki, pel text© Albert Nolla, per la traducció del japonès i l’epíleg

© 9 Grup Editorial, per l’edicióAngle Editorialc. Mallorca, 314, 1r 2a B08037 [email protected]

Primera edició: setembre del 2006Cinquena edició: juny de 2018ISBN: 978-84-17214-35-7DL B 10165-2018

Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Elogi de l'ombra 5a_primeres.indd 4 29/05/18 09:33

ELOGI DE L’OMBRA

Junichirô Tanizaki

Traducció i epíleg d’Albert Nolla

Elogi de l'ombra 5a_primeres.indd 5 29/05/18 09:33

Avui dia, els amants de l’arquitectura que esvulguin construir una casa en un estil pura-ment japonès han de dedicar molts esforçosa la instal·lació de l’electricitat, del gas i del’aigua, i fins i tot aquells que no hagin passatper l’experiència de fer-se una casa s’adona-ran, només d’entrar en una casa de te, en unrestaurant o en un hostal, de l’enginy que esnecessita per integrar aquestes instal·lacionsmodernes a les habitacions d’estil japonès.Deixant de banda els mestres de la cerimòniadel te, que es poden permetre viure d’esque-na als avenços de la civilització científica ifer-se una cabana al camp, en un lloc ben re-mot, els qui estan al capdavant d’una famíliai viuen a la ciutat no poden prescindir d’ele-ments necessaris per a la vida moderna comsón la calefacció, la llum elèctrica i els sanita-ris amb l’excusa que volen tenir una casad’estil japonès. Si són perfeccionistes es pre-ocuparan pel lloc on han d’instal·lar el telè-


fon i miraran de posar-lo en un sotaescala oen un racó del passadís, allà on trobin que famenys lleig. A més a més, colgaran els cablesal jardí, amagaran els interruptors dins els ar-maris o darrere les prestatgeries i faran passarels fils per darrere els paravents, fins al puntque tants esforços potser els produiran lasensació que tot plegat és massa forçat i arti-ficial. De fet, si ja estem tan acostumats aveure llums elèctrics potser és més senzill imés natural deixar la bombeta nua sota unapantalla de vidre lletosa que no pas fer mansi mànigues per camuflar-la. A vegades, totcontemplant un paisatge rural des de la fi-nestra d’un tren nocturn, he vist brillar lallum d’una bombeta amb una d’aquestespantalles primes i passades de moda darrereels shôji1 d’una casa amb el sostre de palla, ifins i tot m’ha semblat elegant. Ara bé, elsventiladors, tant pel soroll que fan com per laforma que tenen, no s’adapten gens a les ha-bitacions d’estil japonès. En una casa nor-mal, si no t’agraden en pots prescindir fàcil-


ment, però si es tracta d’un establiment queha d’acollir clients a l’estiu no pot prevaldrenomés el gust del propietari. L’amo del res-taurant Kairakuen, que a més de ser amicmeu és un gran entès en arquitectura, no su-porta els ventiladors i durant molts anys esva negar a posar-ne a les sales del restaurant,però al final va haver de cedir a causa de lesqueixes que cada estiu rebia dels clients. Jomateix, que fa uns quants anys em vaig des-dinerar per fer-me una casa, em vaig trobaren una situació semblant: com que em vaigvoler preocupar fins i tot de les instal·lacionsi dels accessoris més petits, vaig topar ambdiverses dificultats. Per exemple, no volia po-sar vidre als shôji, però fer-los només de pa-per comportava problemes d’il·luminació i deseguretat. Així, vaig optar per fer-los de pa-per per la part de dins i de vidre per la partde fora. Per fer-ho vaig haver d’encarregarun doble marc fet a mida, amb l’encarimentconsegüent, i el resultat va ser que vistos desde fora semblaven un simple tancament de


vidre, mentre que des de dins no tenien lasuavitat ni la blanesa dels shôji de veritat perculpa del vidre que hi havia a l’altra banda.Va quedar tan malament que me’n vaig pe-nedir i vaig arribar a la conclusió que m’hau-ria hagut de conformar amb uns tancamentsde vidre ben senzills. Ja se sap que quanaquestes coses els passen als altres ens enriem, però quan ens passen a nosaltres noparem fins que no ho hem provat tot. Pelque fa a la il·luminació, últimament s’han co-mençat a comercialitzar aparells en forma dellàntia, de fanalet o de canelobre que s’inte-gren més fàcilment a les habitacions japone-ses, però com que no m’agraden vaig buscarllums de petroli, llantions i gresols per lesbotigues d’antiguitats i hi vaig afegir lesbombetes. Però el que em va portar més mal-decaps va ser la calefacció. De tots els apa-rells que es podrien definir com a «estufa» non’hi ha ni un que quedi bé en una habitaciójaponesa. Les estufes de gas fan un zum-zumterrible i, si no hi ha un tub per a la ventila-


ció, de seguida fan venir mal de cap. Enaquest sentit, les estufes elèctriques serienideals, però passa que també són molt llet-ges. Una altra solució hauria estat instal·larradiadors com els dels trens sota els prestat-ges, però el fet de no veure la vermellor delfoc hauria fet que es perdés la sensació de sera l’hivern i el caliu familiar se n’hauria res-sentit. Així, després de rumiar-hi molt, emvaig fer una gran llar de foc com les que hiha a les cases de pagès i al mig hi vaig posaruna estufa elèctrica, que va bé tant per ferbullir aigua com per escalfar la sala i que,deixant de banda el preu, des del punt devista de l’estètica es pot considerar un en-cert. Un cop solucionada la qüestió de la ca-lefacció, em vaig trobar amb els problemesque em plantejaven la sala de bany i el lava-bo. L’amo del Kairakuen no va voler posarrajoles als banys dels clients i els va fer totsde fusta, tot i que les rajoles són molt méspràctiques i molt més barates. Però quan elsostre, els pilars i els revestiments són de


fusta japonesa de bona qualitat, fer la restaamb un material tan estrident com les rajolesés espatllar la bellesa del conjunt. Mentre lacasa encara és nova potser no es veu tan ma-lament, però quan amb el temps les planxes iels pilars comencen a adquirir la textura típi-ca de la fusta, tenir unes rajoles blanques illampants és, tal com diu el refrany, com em-peltar la fusta amb bambú. Així, doncs, a lasala de bany vaig poder sacrificar els aspectespràctics per mantenir el bon gust. A l’hora defer el lavabo, però, se’m van plantejar proble-mes més difícils de solucionar.

* * *

Sempre que vaig a algun temple de Kyoto ode Nara i m’indiquen on són els lavabos–construïts a l’antiga i mig a les fosques peròsempre impecablement nets–, aprecio el va-lor de l’arquitectura japonesa. Les sales de tesón espais molt bonics, però considero que elque realment està pensat per donar repòs a


l’esperit són els lavabos japonesos. Sempreestan separats de l’edifici principal, situats al’ombra d’un jardinet que desprèn olor deverdor i de molsa, i la sensació que tens quanhi arribes, després de travessar un passadís,ajupit en la penombra, absort en les cabòriesenmig de la pàl·lida llum dels shôji, o bé con-templant el jardí que es veu per la finestra, ésindescriptible. Pel que sembla, el mestre Sô-seki2 comptava entre les seves activitats prefe-rides l’anar de ventre cada matí, que conside-rava un plaer fisiològic. Per assaborir aquestplaer no hi ha lloc millor que els lavabos ja-ponesos, des d’on, envoltat d’una fusta fina id’unes parets senzilles i elegants, pots con-templar la blavor del cel i la verdor de les fu-lles. Resumint, doncs, es pot dir que els ele-ments indispensables en un lavabo són uncert grau de penombra, una netedat absolutai un silenci tan intens que puguis sentir elbrunzit d’un mosquit. Quan sóc en un d’a-quests lavabos també m’agrada sentir la plujaque va caient suaument. Sobretot si és un la-


vabo de la regió de Kantô,3 que té aquellesobertures llargues i estretes arran de terra pertreure’n la brossa, pots sentir de ben a prop elplanyívol soroll de les gotes que cauen delsràfecs o de les fulles dels arbres i que, desprésd’esquitxar el peu d’una llanterna de pedra id’amarar la molsa de les lloses, van calant laterra. Els lavabos són el lloc ideal per apre-ciar el cant dels insectes, el piulet dels ocells il’espectacle de la lluna; també s’hi pot assa-borir el mono no aware4 de les quatre estacionsi suposo que els antics haijin5 hi devien trobarinnombrables temes. Per tot plegat, es potafirmar que l’element que l’arquitectura ja-ponesa resol amb més elegància és el lavabo.Els nostres avantpassats, que ho poetitzaventot, van transformar el que en principi haviade ser el lloc més brut de la casa en un llocexquisit i, unint-lo amb la bellesa de la natu-ra, el van envoltar d’un seguit d’imatges denostàlgia. Comparat amb els occidentals, queconsideren el lavabo com un lloc brut i fins itot eviten parlar-ne en públic, nosaltres som


Documents

DE L’OMBRA - Angle Editorial · Junichirô Tanizaki Traducció i epíleg d’Albert Nolla Elogi de l'ombra 5a_primeres.indd 5 29/05/18 09:33. Avui dia, els amants de l’arquitectura