DELS D'ART DE BARCELONA · BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA també amb exemplars procedents de diver-sos indrets de Catalunya. Els dos grans col •leccionistes de teixits

JVNTA DE MVSEVS

BVTLLETÍDELS

MVSEVS D'ART DE BARCELONAVOLUM I OCTUBRE, 1931 NúMMERO 5

Detall de la imatge de la Verge «Aren\, (i'sca).

ingressada de poc al Museu de la Ciutadella

JVNTA DE MVSEVS DE BARCELONAPLACA D'ARMES DEL PARC DE LA CIUTADELLA : TELÈFON 13879

HORARI DELS MUSEUS

Museo de la Ciutadella. — Arqueologia i

art medieval i modern. Parc de la Ciuta-

della.Museu de Belles Arts. — Art contempo-

rani. Palau de Belles Arts, Passeig de Pu-

jades.Durant el mes de novembre, tots els dies,

inclús els diumenges, de deu a una del matí

i de tres a posta de sol, excepte els dilluns,

destinats a festa del personal.

HORARI DE LA BIBLIOTECA

(Parc de la Ciutadella)

Dies feiners, de deu a una del matí, a

excepció dels dilluns. Si aquest coincideix

amb una festa, el tancament es traspassa

al dia hàbil immediat.

PUBLI CACIONS

Catàlogo del Museo de Bellas Artes deBarcelona, 1906.

iiluseos Artísticos Municipales : Catálogode la Sección de Tejidos. Bordados y Enca-jes, 1906.

CABOT, Emili; RODRÍGUEZ CODOLA, Ma-nuel, i MARTORELL, Jerònim, La eol-leccio

Pascó : Dictamen. 1913.Museus d'Art i Arqueologia de Barce-

lona : Guia sumària, 1913.Relación de los e/eurplares arqueológicos y

artísticoindustriales que constitu yen la colec-ción cedida a perpetuidad por don EnriqueBatlló y Batlló, 1914.

Les adquisicions del Museu d'Art i d'Ar-queologia de Barcelona, en mrcMxrru, 1919.

FOLCH i TORRES, Joaquim, L'alba del'abat Biure, Barcelona. 1920.

— Adquisicions del X11 usen de Barcelona,Barcelona, 1920.

GLDIOL 1 CUNILL, Mossèn Josep, Les creusd'argenteria a Catalunya, Barcelona, 1920.

?Ilenròria de l'exercici 1920-1921, 1921.

FOLCH I TORRES, Joaquim, Notícia sobrela ceràmica de Paterna, 1921.

11leuròria sucinta de la tasca acomplertaper la Junta de Museus de Barcelona en eltrieni nrcmzxrx-aMcnrxxir, 1922.

Museu de la Ciutadella : Exhihiciò demobles i atuells de la Casa Antiga a Cata-lunya, a l'Exposició Internacional del Moblei Decoració d'interiors, 1923.

GUASCH Y Hons, Francisco, i BATLLEAMETLLÓ, Esteban, Catálogo del Museo deArte Contemporáneo, 1926.

FOLCH Y TORRES, Joaquín, Museo de laCiudadela : Cato ogo de la Sección de Arteronaànico, 1926.

Biblioteca de los Museos de Arte y Ar-queología : Tablas clasificadoras del Catálogosistemático, 1928.

Museo de Arte Decorativo y Arqueológico:Guía-Catálogo, 1930.

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ARTDE BARCELONA

Es publica cada mes.Redacció i administració : Pavelló de la

Junta, Plaça d'Armes del Parc de la Ciuta-della.

Director : Joaquim Folch i Torres.Secretari de Redacció : P. Bohigas Tar-

ragó.Preus : Subscripció : 24 pessetes l'any.

Número solt : 2 pessetes. Número endarre-rit : 3 pessetes.

130

BITTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

NOVES ADQUISICIONSDEL MUSEU DE LA CIUTADELLA

LA VERGE D'ARENY (OSCA)

Ha ingressat ara de poc al Museu deBarcelona una imatge de la Mare de Déu,que sembla pertànyer als inicis de la quin-zcna centúria, i és un exemplar típic de lainfluència directa de l'art del Nord de Françaa les terres d'ençà del Pireneu.

Es de pedra, i conserva bona part de lapolicromia primitiva. La Verge, dreta, ami)l'Infant al braç, vesteix una túnica mora-denca cenyida a la cintura per una corretja,en la qual alternen els colors verd i vermell,amb civella, claus i puntera daurats. Elmantell és blau i està subjectat al pit perun fermall d'anella. Un vel blanc emmarcala testa i li cau damunt les espatlles. Lacorona és de fulles d'eura desiguals i caval-cades; el calçat, apuntat i daurat amb de-coració lineal negra. La mà dreta conservaun petit fragment de tija que degué formarpart d'una flor, un ramell o un ceptre. L'In-fant, mancat actualment de testa i braços,vesteix només un drap que deixa nu el torç.

L'aspecte general és noble i l'expressiódolça i somrient.

Segons sembla, procedeix aquesta imatgedel poble d'Areny o Aren, no gaire allunyatde Roda d'Osca. a la ribera aragonesa delNoguera Ribagorçana. Aquesta terra d'Ara-gó, així com la ribera del Cinca, rebia durantels temps medievals una forta influènciacatalana que ha deixat un rastre molt marcaten el llenguatge i en l'art. Una imatgemariana de Zaidí (avui al Museu del Se-minari de Lleida), representa, per exemple,el moment més característic de l'escola es-cultòrica de Lleida i Albesa dins el segle Zivv.

Albalat del Cinca ha donat també esculturestípiques de la mateixa escola, algunes de lesquals figuren ala col • lecció Pland¡ ura. Altresmodalitats de l'escultura catalana són. aixímateix, representades en terres de l'Aragócatalà, les quals no podien sostreure's a lesinfluències franceses, no solament les incli-rectes que li arribaven pel camí de Cata-lunya sinó també les directes i immediatesque rebien del veïnatge de França i de Na-varra, on l'art francès es produïa com enterra pròpia.

Cal posar atenció en la forma de la co-rona de la Verge d'Areny, feta de fullesd'eura en oposició a les fulles convencionalsi retallades que figuren constantment en lesescultures netament catalanes. Cal, així ma-

La Mare de Déu d'Aren y (Osca) ingressadasuara al Museu de Barcelona

teix, retenir la forma anular del fermall queclou el mantell, més freqüent en obres fran-ceses. Els escultors catalans semblen mésdecantats als fermalls massissos i cairona.ts

131

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

com els que trobem a les obres de JaumeCascoll i a les que en deriven, o bé als gransfermalls florals que no són més que motiusper a enriquir la decoració de les imatges.

La forma dels ulls i àdhuc l'expressiórecorda també imatges franceses, com laVerse de. Cardona, duta de Marsella segonsuna constant tradició local.

La Verge d'Areny representa, doncs, eltipus trescentista del Nord de França, in-troduït ja de bona hora a Catalunya, aixícom també a Aragó i a Navarra, anteriora la plena evoluc i ó local que havia de crearmodalitats ben pròpies.

A. DURAN I SANTPERE

Fig. 1. — Guarniment d'una túnica, de tenia hel•lenístic. Segles in i iv de J. C.

LA SÈRIE «COPTA»DE LA COL • LECCIÓ DE TEIXITSDEL MUSEU DE LA CIUTADELLA

La col •lecció de teixits del nostre Museude la Ciutadella és una de les més importantsd'Europa. Es cert que no té, entre les sèriesdiverses que la componen, cap d'aquellsnuclis d'exemplars orientals d'alta antiguitat,com els que posseeixen els KunstgewerbeMuseum de Berlín o el Victòria and Albertde Londres, però té, en canvi, una valor desèrie històrica molt interessant, i, sobretot,té completa, o gairebé, la sèrie de teixits

espanyols que és raríssim el trobar-la entreles grans col•leccions europees.

La nostra gran col•lecció tèxtil és formadades de l'any 1913, en què s'adquirí la Col .lec-ció Paseó. El Museu, abans, posseïa unnucli de teixits molt interessant, donat a lesnostres col •leccions pel senyor Macani Golfe-rics, i un altre adquirit principalment almarxant senyor Guiu. Un i altre nucli havienestat formats a base de teixits trobats pelsrecons deis nostres temples, i en venir laCol • lecció Paseó i en examinar la procedènciade la immensa majoria de les peces, es veiaque aquesta col•lecció havia estat formada

132


també amb exemplars procedents de diver-sos indrets de Catalunya.

Els dos grans col •leccionistes de teixitsque hi havia a Barcelona, al darrer terç delsegle xix, foren en Miquel i Badia i en Pascó.Ells desvetllaven, entre el petit comerç d'an-

els primers temps de la nostra intervenció enel servei de les col •leccions d'art de Barcelona.

Indicada la procedència dels exemplarsen general, no cal dir que aquesta Col•leccióde teixits del Museu de la Ciutadella és unelement de gran importància dins el quadre

i F^ f .

y

t r;..

Fig. 2. — Peça de vestuari amb decoració de tipus hel•leuistic. Segle iv de J, C,

tiguitats que del seu temps es feia a Barce-lona, l'estímul deis antiquaris a recollir tros-sos i peces de roba antiga. Un dels sistemesque alguns comerciants empraven per a ad-quirir teixits antics, fou el d'oferir als clerguesde les esglésies rurals i de les catedrals enalguns casos, peces d'indumentària litúrgicanoves, a base del canvi ami) les antigues.Així podem dir que es formaren les col . lec-cions Miquel i Badia, que emigrà a l'Amèricadel Nord en morir aquell historiador del'art, i la de Pascó, que el Museu adquirí en

d'un Museu d'Història de l'Art Català comés el que ens proposem de fer ací. És ciarque Catalun ya no ha produït molts teixitsde luxe, i que la major part dels que usàla gent catalana en els diversos períodes dela nostra història venien de fora. Es ciarque, en conseqüència, els teixits que es tro

-baven en els nostres temples, o bé eren orien-tals, o hispano-aràbics, o italians, o espanyols,o francesos, però és igualment cert que forenles robes usades a Catalunya, i que aquestessón, per tant, aocuments ineludibles de la

133

BU

TL

LE

TÍ D

EL

S M

US

EU

S D

'AR

T D

E B

AR

CE

LO

NA

IDÑoooooo

134

BUTLI.ETÍ DEI.S MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 4. — Fragment d'una aplicació tèxtil (le tema cristià i (le tipus hizantí. Segles v-vi.

història de l'art del nostre país; car la his-tòria de l'art d'un poble no és formada úni-cament pel que la gent d'aquell poble haproduït, sinó per allò que ha produït i allòque ha rebut de fora i ha usat i ha influïten la producció artística pròpia.

Moltes obres dels nostres escultors deltemps romànic no s'explicarien sense lapresència d'un teixit oriental o hispano-aràbic, el terna del qual el nostre artista co-pia. Un altre tenia ornamental de tal o talpintura té la seva font d'inspiració en l'obraque de Bizanci, o de Còrdova, o de Damasc,arribava a la terra nostra. Científicament,doncs, aquests teixits trobats a Catalunya,que foren importats a Catalunya des delstemps històrics, són, com les mateixes obresd'art produïdes ací per la gent catalana icom les mateixes obres d'art produïdes en laterra nostra pels artistes forasters, monumentsde la història artística de Catalunya, i com atals, cal guardar-los, exhibir-los i estudiar-los.

Però les col•leccions d'art tenen, corntotes les coses, punts de vista diversos. La

nostra col •lecció tèxtil, per exemple a mésde constituir un aspecte de la història artís-tica catalana, és de fet una col•lecció de teixitsapte per al coneixement de la història generald'aquesta indústria artística i de coneixementde la producció de les diverses manufacturesorientals i europees que en els temps histò-rics importaven a casa nostra llurs produc-tes tèxtils. En conseqüència, deure dels quicuren de les col • leccions d'art de la ciutat ésel de procurar que aquestes donin el majorfruit de coneixements possible; per tant calque, tal i com es consideren els teixits dela nostra col•leció, part de la història artísti-ca catalana, puguin considerar-se també coma elements d'estudi de la història tèxtil engeneral.

I és atenent a aquest aspecte, que es deri-va de la realitat del fet de trobar-se a Cata-lunya tots aquests teixits, que la Junta deMuseus en diverses ocasions no ha dubtata completar algunes de les sèries tèxtils dela nostra col•lecció, a base de peces que notenien una procedència històrica catalana, ifins a base de sèries de peces que, com ladels teixits vcoptes», no tenen una relacióni remota amb la història de l'art nostre,

135

BUTI.LET( DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 5. - Aplicació decorant l'espatlla d'una túnica.Dibuix de tipus bizantí. Segle vi.

però que constitueixen un capítol importantde la història del teixit, que completa lacol • lecció nostra en el seu aspecte de col•leccióútil a l'estudi de la història general del teixit.

Heus ací, doncs, explicada i justificadala presència d'una sèrie de teixits «coptes»dins el nostre Museu, tot i que aquest aspiraa ésser un Museu de la història de l'art deCatalunya.

Hem tingut un especial interès a donarnotícia de l'existèrcia de la sèrie «copta»dins la nostra col •lecció de teixits, per raóque ella es troba, per manca de lloc, forala vista del públic, a la disposició dels estu-diosos, en les reserves del Museu. Algunsescassos exemplars únicament figuren en lavitrina central de la sala primera de la Seccióde Teixits, però la resta, que s'apropa a uncentenar d'exemplars, no és exhibida.

El gros d'aquesta col • lecc ; ó fou adquirita Barcelona, al col•leccionista senyor Homar,qui lentament havia reunit aquest nucli deteixits «coptes», certament important. Foradels magnes exemplars que posseeix a Barce-lona el col •leccionista senyor Soler i Vila

-bella i alguns que resten de la dispersa Col-lecció Cabot, podem dir que a Catalunya non'hi ha d'altres i que en sabem pocs a laresta d'Espanya.

La procedència d'aquests teixits és co-neguda i ha estat repetidament comentada.La bibliografia és relativament abundosa, ipot dir-se, d'una manera general, que totsels tractadistes de la història del teixit lacomenten, com a pròleg al capítol que cor

-respon a l'art del teixit de l'Egipte de l'altaEdat mitjana.

La descoberta es deu a l'arqueòleg francèsM. Gayet, qui, en practicar excavacions enels terrenys d'emplaçament de la ciutat d'An-tinoè a l'Egipte, descobrí una sèrie de necrò-polis hel•lenístiques cristianes i musulmanes,amb els enterraments en l'arena, els quals,per la sequedat del subsòl, conservaven enrelatiu bon estat les robes que vestien elscadàvers.

La ciescoberta de les necròpolis en elsanys 1896 i 1898, féu sensació. En tenir-ne les primeres informacions a París, onforen comentades les troballes de les cam-panyes que M. Gayet féu per compte delMuseu Guimet i del Museu de Teixits de laCambra de Comerç de Lió, els elements queen aquell moment organitzaven el Palau delVestit de l'Exposició Universal de 1900,que es preparava, decidiren constituir-se en

136

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCElONA

Societat, reunint a base d'accions el capitalnecessari per a excavar i aportar a la Secciód'Història del vestuari, que hi havia d'haveren el dit Palau, aquests materials importan-tíssims i fins aleshores completament inèditsper a la història del vestuari, els quals veniena omplir un capítol cronològic que abraça,des del segle Hl al segle xiii de la nostra era.

Els accionistes sortiren de totes bandesa Europa i a l'Amèrica. Un cas únic iexemplar a Barcelona fou el del senyor Soleri Vilabella, qui, borne intel •ligent i aficionata coses de la història de la indústria tèxtil.comprengué l'interès que tenia l'empresa, ihi aportà la seva participació económica, ala qual correspongueren els exemplars queposseeix avui.

Tot l'aplec de materials, feta la tria des-tinada al Palau del Vestit, fetes les adquisi-cions amb destinació als Museus locals inte-ressats, fou repartit entre els accionistes, ipassada l'Exposició de París, tot el comerçd'antiguitats d'Europa s'omplí de teixits«coptes», a base deis quals s'han format lesbelles col•leccions de Brussel•les, de Berlín i deLondres, i en restaven encara grans quanti-tats, que s'han anat plaçant en Museus iCol•leccions privades d'Europa i d'Amèrica.fins a esdevenir avui en certa manera difi-cultós l'adquirir -ne.

El nom de «coptes» que en principi vadonar-se a aquests teixits, per raó de quèles primeres troballes corresponien a un ce-mentiri cristià d'aquesta secta egípcia, haprevalgut en la nomenclatura de la històriatèxtil, malgrat la seva inexactitud, provadaper les troballes posteriors a aquelles que elsdonaren nom.

De fet, el nom que justament els escauriaés el de »teixits egipcis de l'alta Edat mitjana»,ja que abracen un període cronològic que vadel segle iii al xiii de la nostra era, dins elqual es classifiquen perfectament quatre pe-ríodes, corresponents a la història de l'Egipteen aquests temps, i quatre períodes artístics.

Gayet, l'excavador de les necròpolis d'onels teixits provenen, ha establert la següentdivisió cronològica. Aquestes necròpolis són:Antinoè, pel primer període, que va del se-gle ii al iv de J. C.; la de Deir-el-Dyk, pel se-gon, que va del u y al vii de J. C. la d'Akh-min, pel tercer, que va del vii a l'xi, i la deDounnette i Assiout, pel quart, que va de1 ' xi al XIII.

Cal, encara, indicar, entre les generalitats Fig. 7. — Fragment de vestuari. Segles vii -viu.

137


1'1g. 6. — Fragment d'un teixit d'ornament de vestuari.Segle vi.

Fig. 8. — Aplicació de túnica. Segles 'y-v.

.Fig. 9. — Fragment ele vestuari. Segle vii.

138


que ací donem com a informació prèvia a laconeixença de la nostra sèrie de teixits scop-tes», el fet que aquestes peces tèxtils procedei-xen gairebé totalment de vestuaris, més omenys censers, que vestien els cadàvers. Engeneral, el vestit és constituït per una túnicade lli, amb aplicacions de teixits amb motiusornamentals, que a manera de claves, decoren

nent a data més avançada (segles iv a vide J. C.), es troba el tipus tèxtil d'orna-ment bizantí, que figura també en la nostrasèrie i que representem ací a base de lesfigures 3 a 6.

Encara, junt a aquests tipus ornamentalsd'ascendència hel•lenística i bizantina, estroben els temes d'entrellacament geomètrics

Fig. 10. — Aplicació de vestuari. Segle VIII.

espatlles, pit, mànegues i part inferior de lesdites túniques, segons indiquen els relativa-ment nombrosos exemplars sencers que s'hantrobat. Hi havia, també, bé que no tantabundosos, mantells així mateix decoratsd'aplicacions tèxtils.

En primer lloc es troben a Antinoè ia Deir-el-Dyk una sèrie de teixits de tipushel • lenístic, que assenyalen la presència de lacultura greco-romana. Artísticament, ells cons

-titueixen el grup més antic dels teixits dits«coptes». Són mostra d'ells dins la nostracol-lecció, els exemplars representats ací perles figures 1 i 2.

Dins les mateixes necròpolis, i correspo-

i temes florals, que són la base i caracteritzenl'ornament del tercer període històric i alter-nen amb l'estil bizantí del darrer període,respectivament.

Mostra d'aquest període dins la nostracol•lecció de teixits «coptes», són les figures7 a 10.

Així, complerta la nostra finalitat dedonar a conèixer aquesta sèrie no exhibida,que el nostre Museu posseeix, i no essentl'objecte nostre el de repetir ací tot el quehan dit els tractadistes sobre els teixits «cop

-tes», deixarem de banda les qüestions rela-tives a la tècnica llur, que han estat objectede molts debats, i al coneixement de la qual

139


han aportat dades de gran valor de precisióels historiadors del teixit Gerspach, Riegeli el teòric tèxtil català, el nostre amic CamilRodon i Font.

Esperem que pròximament, a base dedisposar la Junta de Museus dels nous edifi-cis que l'Ajuntament de Barcelona posa ala seva disposició, la nostra sèrie •cie teixits«coptes» podrà ésser instal •lada degudamental capçal de la Col-lecció de Teixits, que ésel lloc que cronològicament li pertoca.

JOAQUIM FOLCH I TORRESDirector dels Museus

EL TROSSEJAMENTDEL LLIBRE IL•LUSTRAT

Del connuvi del manuscrit i la miniatura,mitjançant la impremta, nasqué el llibreil•lustrat, quasi perfecte i amb totes les ca-racterístiques que Ii són peculiars. Tant ésaixí, que els llibres primerament apareguts,il •lustrats per la xilografia o per la planxa

d'aram en relleu, són d'exquisida bellesa, enel seu ordre, no superada més endavant.Els nostres boixistes, lliurats amb excés ala imitació del gravat popular, farien moltbé d'acudir a aqueixa pura i abundosa deud'inspiració.

Cal distingir entre la decoració i la i1•lustració del llibre.

La decoració és exterior o interior. Laprimera es contreu a les tapes i llom de larelligadura i al tallat dels fulls del llibre.La segona conté els següents elements : guar-des, frontispicis, portades, marques de lli

-brer, capçaleres i finals de capítol i lletresornades. Per llur innegable valor decoratiu,nosaltres hi afegírem encara les pàginesblasonades, les orlades, certes franges i elcolofó, malgrat la bellesa d'aquest sigui solsde caràcter tipogràfic.

La il • lustració del llibre pot ésser dintrei fora text; sol decidir l'elecció la naturalesadel procediment de reproducció adoptat,especialment si es tracta d'evitar el dobletiratge.

Segons circumstàncies de temps i lloc,prepondera la decoració o la il•lustració; ésa França, al segle xviii, on s'harmonitzaren.

Sota ambdós aspectes, dedicarem especial

Fig. 1. - Atemptat a la decoració exterior del llibre. Tapes d'incunables.

140


atenció al grup que formen els llibres sagrats,litúrgics i de devoció.

Atempten la integritat del llibre il•lustratles injúries del temps, la descurança delsposseïdors i sobretot els estralls sense fiperpetrats per un petit estol de col . leccionis-tes depredadors.

Entre nosaltres es desvetllà la dèriad'aquest col • leccionisme al darrer terç delsegle passat, quan als encants vells de laLlotja no tenia res d'insòlit topar-se ambtota mena d'obres de gran raritat, i fins itot incunables, en remoure els munts dellibres que portaven la indicació de «a pesseta»,en un rètol posat al cim.

A les mans d'aquests aplegadors de retallsde llibre, eren les tisores com un ariet demo-lidor. El més gran trossejador conegut fouun periodista barceloní, famós algun tempsi avui del tot oblidat, la col•lecció del qual,composta de molts milers de retalls, ingressàals Museus després del seu traspàs. Ami) lacircumstància agreujant de pervenir d'unartista il•lustre, també traspassat, ingressàmés tard una altra col • lecció semblant, menyscopiosa, però, com és de suposar, més de-plorablement selecta.

Des que aquests recercadors dalerososentraren en acció, el llibre il•lustrat s'encaríextraordinàriament. Als catàlegs dels llibrersantiquaris de l'estranger per mor deis ditscol •leccionistes, es marquen avui a alts preusles antigues edicions espanyoles il•lustradeso que ostenten alguna decoració, àdhucessent molt sumària.

La instal•lació dels retalls la fan en car-tolina blanca, llevat dels exemplars selectes

o pertanyents a una sèrie que munten encartolina de colors. Quan en una mateixacartolina hi ha diferents exemplars, no guar-den cap ordre tècnic en llur col • locació nitenen en compte la procedència, que altra-ment no esmenten.

Només se salven de llur fúria destructivaels exemplars més humils, orfes de decoració,tal com ocorregué a certes èpoques de 1'orfe-breria amb lespeces de metalls preats queanaren a parar indefectiblement a la fosai restaren, en canvi, incòlumes les de metallbast.

Solen allegar, per tal de justificar-se,que el llibre tenia tares greus o es trobavaen mal estat de conservació, i que, d'altrabanda, han instal•lat curosament els retalls.

Alguns d'aquests col•leccionistes, que usant

Fig. 2 — L'atemptat més destructiu del llibre.Guardes catalanes del segle xtviii.

de benvolença hem de creure cleptomans,no vacil•len a descendir fins al robatori delsgravats que cobegen. Els llibres mutilatsexistents a les biblioteques públiques, llurlloc predilecte d'actuació, són les peces deconvicció del forfet. No és d'ara el mal,a judicar per l'afegiment manuscrit fet aun ex-libris d'una obra pertanyent a unabiblioteca conventual, que diu així : «Siquiseum librum furaverit aut folia absciderit,anathema sit.»

Pot semblar una paradoxa, 1'afirmarque cap d'aquests col•leccionistes no hacopsat mai la veritable valor d'un bell llibre.I realment no té res d'estrany que així sigui,car parteixen del supòsit erroni que potjudicar-se de la beutat de Llurs elementsdecoratius, examinant -los isoladament, senseparar esment que el dit examen ha de fer-seocupant cada un d'ells el lloc que a l'economiageneral del llibre, per dir-ho així, li pertoca.

No saben, a més, que radica ja un prin-cipi de bellesa en l'encertada elecció delsmaterials que entren en la composició delllibre i la perfecta utilització deis recursosmerament tipogràfics. La qualitat del paperi la tinta, el format adequat, l'amplària delsmarges, els caràcters d'estampa i llur distri-bució, són elements aptes per a produir persi sols un bell llibre.

Després d'aquesta marfuga, sortosamentja passada, aquests col • leccionistes que fi-guren entre els anomenats, a França, de bossacurta, es decanten avui vers la imatgeriapopular.

Ultra el col•leccionista de retalls, hi haencara un altre pseudo-amador del ]librei1•lustrat, de semblant tarannà, per bé queno incorre en recidiva. És aquest el pos-seïdor d'un bell llibre, no mancat de cultura,que el tracta a tothora amb grans miraments,el contempla embadalit, l'amanyaga i quasi

141


el reverencia, i, a la fi, un bon dia acabaper mutilar-lo. Radica en el fons d'aquestfenomen psicològic, que no té res de rar,un cert sadisme de bibliòfil o tal vegadal'impuls subconscient d'afirmar la propietatabsoluta del llibre, practicant l'aforisme del<jus utendi et abutendi».

Sols quan el llibre és molt dens de gravats,

ció. Afegeixi's que per la qualitat del paperdel llibre, inferior a la de l'emprat per al'estampa, són menys resistents a l'influxadvers dels agents atmosfèrics i alhora al'atac de Llurs paràsits.

Dels atemptats contra l'estampa, mésvariats i nombrosos que els que amenacenel llibre il•lustrat, en comparteix aquest

Fig. 3.—Tisorada del llibre rar. Frontispici d'una obra d'Eximenis.

després de doloroses vacil •lacions, renuncienal pler del retallament i a contracor pidolenel parer d'un expert.

Abans d'entrar a l'examen dels elementsdecoratius del llibre, amb indicació delsatemptats habituals de què és objecte cadaun d'ells, esmentarem encara algunes mal-vestats, en relació al ]libre il•lustrat.

Els marges del gravat retallat, o millor,llur equivalència, que deixen subsistents lestisores dels col • leccionistes, són els que pri-merament sofreixen del trossejament delllibre, quan els retalls són objecte d'instal . la-

alguns, com els afegitons lúbrics i llur contra-partida, les fulles de parra pudibundes i elsadditaments pilosos fets per infants entre-maliats a la faç femenina.

Menys sortosos que els gravats han estatels clixés destinats a la il •lustració del llibre.Els boixos han desaparegut gairebé total-ment; la majoria anaren a parar a la fogaina.A les planxes d'aram, després d'ésser grava-des per ambdues cares, se'ls donà una des-tinació definitiva del tot estranya a l'artdel gravat calcogràfic.

Ens pertoca encara sortir al pas d'aquellsque podrien titllar la Biblioteca dels Museusde còmplice o encobridora d'aquesta gesta dedevastació.

142


Remarcarem, abans de tot, que els retallsde llibre il•lustrat, quan estaven a poder delscol•leccionistes, serviren ja de material d'es-tudi a dibuixants i decoradors, molts deisquals se'n van fer petites col • leccions desegona mà.

Acceptat, no cal dir que a desgrat, el fetirremeiable del trossejament del llibre, ésevident que no podia negar la Biblioteca ellliure accés a les esmentades col•leccions,car fent-ho així, a 1'ensems que salvavaLlurs components de la destrucció definitiva,contribuïa a eixamplar el radi d'acció del'educació artística amb elles ja iniciada.Val a dir, tanmateix, que un cop ingressadesles dites col • leccions, les ha classificat i ins-tal .lat dignament, i, per tant, posat en valor,fins al punt d'ésser destinada una sala alsexemplars selectes que ha cregut mereixedorsd'emmarcament especial o d'exhibir-se envitrina.

En virtut de l'existència d'aquest fons,que ha estat incorporat, bé que ami) el degutdestriament, als gravats pròpiament dits,la dependència de la Biblioteca on es guardenaquests no ha pres el nom de Departamentd'estampes, corn hauria estat lògic en elcas de no existir el precitat fons, sinó ques'anomena genèricament Departament degravats.

Tots els retalls que reproduïm pertanyena la secció de decoració i il•lustració del

Fig. 4. — Mutilació del llibre per a les seriacionsiconogràfiques. Retrat -frontispici.

Fig. 5. — Destroça del llibre amb decoració heràldicaEscut d'armes de la familia Guzman.

llibre d'aquest Departament. En triar-los,hem donat preferència en bona part alsexemplars dels segles xv i xvi, a fi de pale-sar la importància dels estralls fets pelscol•leccionistes.

El primer dels elements decoratius delllibre que examinarem, seguint l'ordre ambquè els hem enunciat, és la relligadura.

Als bons temps en què no es produïaencara en sèrie, era una relligadura un ob-jecte d'art que delatava la personalitat d'unartífex, pels seus gofrats, dauradures i totamena d'exquisits obratges, practicats general-ment damunt pells diverses. No s'excloïad'aquestes la de porcell, que amb el pas deltemps pren semblant de vori.

Les belles relligadures que es guarden alsmuseus i col•leccions particulars són degudestant a la perícia de l'executant com al gustdepurat del bibliòfil que feia la comanda.Per això a la història de la relligadura, alcostat dels noms d'artífexs il•lustres, comGeoffroy Tory, Le Gascon, Padeloup i Dero-me, figuren els de bibliòfils com Groller,

143


^ 7. ¡ – TïiREVF,MO N A R1CtÎ IA LIBER lTRATAII"OENfÈCCLESI:ASTICA.( VE SE DECLARA

V A E S T I O DE LA MANERA QVE SECO l.IPYE JTO POR FRAT /OAN D£NV,ii CRIMINALIVÍNI roURA rR NVEST RLA no.

^ ! ^.y^ CTRI\A DE ?i l'ESTRA SA

\

-I N A C T V P R A C T 1 C O, eaFr,eltiJy °nl-h,Bun.,,

SegundoVolu:nendeIaPrimcraParre. FREQV EN 71VA1 ET SIAXI AIFe^:en v. ier^rlu ORDENADO POR EL PdDR.L

^- y ET IN SACRO RECIO CRIMINAL! CON?^d ^+T^ t ciclo eÎ^co>+IAe rno uAlo^l

3.o 'D,u L.

^}f ^ zy}{^^ 4tcr 5 °

En Barcelona, cnlnEmprcntadejayrr_e JJ ^ = EN BARCELONA,

Cendra! Ai oMDYC1111, '°'-'''' ;^ >^^•:I.r, to p ^. n̂ caía de l- ubertCotard - .!

r ,p:arA . ^+ v..a ,e/^.•„o,ad.r,.. s.ekcr^ô^s Año.158. 7

apârr..m.mç ,A°pu,.+...

Fig. G. — Retallament sistecaàtic cid llibre català. Portades barcelonines cinccentistes.

nfaïoli i el nostre Pere Anton d'Aragó i Folchde Cardona. Aquests bibliòfils, amb les re-lligadures de gran formosor de llurs Llibres,ennoblien el senyal de possessió, avui confiata un vulgar ex-libris.

La industrialització moderna, sota laforma d'estendardització, ha acabat ambaquestes precioses relligadures que eren comla manifestació concreta d'una tradició tècni-ca d'obrador, a voltes familiar, ja desapa-reguda.

Es de creure que la destrucció del llibre,a fi d'apropiar -se de les tapes de la relliga-dura, en general sense salvar el llom, és mésaviat obra del marxant que del col•leccionista.Cal posar, en canvi, a càrrec d'aquest, laseparació de la pell del seu suport, per talde muntar-la damunt una cartolina.

Les tapes pariones que reproduïm, sónl'única supervivència de dos incunables bàr-barament destroçats (fig. 1). Involuntària-ment ve a la memòria, davant aquest actede vandalisme, l'atemptat equivalent que escometia amb les tapes d'orfebreria d'algunsevangeliaris, obra excelsa d'art medieval.

Molts de col•leccionistes no creuen haverfet cap mala obra en arrencar les tapes d'unllibre mal conservat, essent així que unaeficaç desinfecció a temps i en darrer terme,un nou relligatge amb els elements anticspodien haver-lo salvat íntegrament.

Es un fet realment curiós que la majoriad'incunables del gravat, tots d'origen popular,s'han salvat gràcies a la circumstància d'haver

estat utilitzats com a reforç de tapes derelligadura. Es aquest l'úni c cas en quèes pot ésser un xic indulgent amb l'autorde l'atemptat.

Segons l'ordre de prelació establert, ocu-pen les guardes el segon lloc, com a elementdecoratiu del llibre. S'anomena així el plecde paper que té un full adherit a la partinterna de la tapa de relligatge i l'altre lliure.El primer és com la folra de la tapa, i elque resta sense adherir ve a ésser com el plasuperior o inferior del llibre.

No hi ha res que afavoreixi tant l'equili-bri que deu regnar entre tots els factors dela decoració, com el dotar el llibre d'unesguardes belles i adequades. Quan és així,si a 1'ensems s'ha aplicat el mateix dissenyal tallat dels fulls, en alçar-se la tapa semblatalment que s'obri un ric estoig. Es restadecebut, en canvi, en topar-se, sota una ricarelligadura, amb unes guardes massa humilso poc adients.

Modernament es dóna la importància,que realment té, a la guarda, bé que és fre-qüent encara de veure ací publicacionsil • lustrades fetes amb veritable riquesa, elseditors de les quals no han parat esment quesense unes guardes discretament decorades,no pot haver-hi un bell llibre.

Posseeix la Biblioteca tres grans àlbumsde guardes, datables del segle xvi ençà, que

144


per llur bellesa fan oblidar la tragèdia querepresenta la destrucció sistemàtica delsllibres a què pertangueren. Les catalanessón les més nombroses. Hi figuren, també,exemplars escollits de Sevilla, Logroño, Alcoii altres localitats espanyoles i, a més, unregular contingent de França, Alemanya,Austria i Estats Units.

En oposició a les grans guardes historia-des d'altres països, amb profusió de coloriti dauradures, que nosaltres, dissentint d'uncriteri molt generalitzat entre els col . leccio-nistes , hem deixat de col • locar en lloc pre-ferent, es distingeixen les nostres per llurescaient senzillesa, altrament concordant ambl'estat precari de les arts del llibre ací en elssegles de decadència. El conjunt que, pobreti tot com es fa de bon veure, revela l'exis-tència de tot un sistema de decoració popu-lar catalana, dirs el qual vénen compresestambé les sèries coetànies de papers pintatsde revestiment, destinats a la decoració d'in-teriors humils. Són molt comptades les quepresenten una composició amb figures (fig. 2).

Les cuites guardes es caracteritzen prin-cipalment pel disseny a base d'elementslineals, paral • lelament disposats, que algunesvegades s'encreuen; l'ornamentació moderadai un lleu acoloriment, bonic de taca.

Una varietat molt coneguda la formenles que són produïdes amb una pua de boix,que, en girar, va fent círcols concèntrics ala pintura que cobreix el paper; la guardapren aleshores un valor que hom diria cu-bista. Formen una altra varietat les jas-piades, fetes amb una esponja xopa de dife-rents colors. També s'utilitzaven aquestesguardes per a cobertes del llibre popular,especialment l'emprat per a l'ensenyamentd'infants.

Es l'arrencament de la guarda l'atemptatmàxim contra la integritat del llibre, puixque per a aconseguir-ho cal destruir la tapade relligatge on està adherida. Contava und'aquests col•leccionistes, que per a practi-car l'operació esmentada, submergia abansel llibre en un safareig. Alguns ex-libristes,per tal d'arrencar de socarrel un exemplar,no vacil•len tampoc a atemptar contra latapa de la relligadura.

A faisó de capçalera del llibre, com el seunom indica, després de les guardes apareixel frontispici. Té aquest, a l'ensems que unvalor decoratiu, un altre d'il • lustració, queno té la portada, de la qual es diferencia per

la mancança del nom d'autor, títol de l'obrai adreça bibliogràfica. La religió, la mi-tologia, la història i la al •legoria contribuei-xen a accentuar aquest darrer caràcter. Ales obres modernes il • lustrades, per això, se'lcomputa com una làmina més.

Conjuntament amb una acurada seleccióde portades, està exposada a la nostra salade decoració del llibre, una tria de frontis-picis cinccentistes d'obres editades a dife-rents ciutats espanyoles, així com a Franc-fort, París, Lió i Venècia; altres, siseentistes,de Roma i Amberes i altres encara, setcen-tistes, de Londres i Amsterdam. Malgratla gran varietat que presenten els exemplarsde cada un d'aquests grups, la impressióde conjunt que produeixen és d'afadigantmonotonia.

El frontispici que publiquem de l'obraReginrenat de la cosa pública, d'Eximenis (fi-gura 3), és la reproducció d'un full escadusser,retallat d'un deis pocs exemplars existentsper un ignar col•leccionista, mereixedor d'eternblasme.

Els que més exciten la cobejança delscol • leccionistes són els de grans dimensions.Invariablement tenen al primer terme unesfolgades draperies, amb els plecs de lesquals juguen uns amorcells, que ostenten unallegenda grandiloqüent. A l'espai lliure sol

VELIVS FIUVS IVBENTIVS CELSOCOLLECA SVO SAI.VTEM . DESIOERI ERATERARRI ALPHII ARRIAC FADILLAE DOMININ.IMP.ANTONINI AVG.MATRI LIBERTI LIBELLVLE TISI' MISI-COCNITI MINE EX`LONGOTEAIPORE PRIMAE'IVEÊE1 VT15 ETLM'MIRET VS CYM AS AEDIB VS ESIEM Q V OT !OLO. SE_ONTVLMSET AQVO DIDTCI CAV'SAS EREQVIEIONII SET ET E.AI CIONIS MAGNOPE ADOMINO.N.IMP.IMPETRASSE ITA NE QVA AIORA VIDEATV'R El PGR NOS ITERI LILELLVMSVBSCRIPTVM PITE. EYNDEM PVBLICVM SINEMORA MIH1REMLTTAS.OPTO TE SALVON ETP!LICLM CS. _

EX[$LV LIB^{,L1.-DATO -CVM ANTE HO5'DIES CONIVGEM EV FILIENAMISEKIM EARES1VS NECESSITATS CORPOIIACOE VA1 FICTICI SARCOEACO LOMMENDAVERIAL DONI QVESLOCV5 QVEAI EMERAMAEDIEICARETVR VIA FLAMINIAIN CER MILIAR.55.,.T.II 1. EVNTIBVS AB VARE PARTE LAEVA CVSTODIA MON VMENTI FLA. TH VMELES ¿MESO,A.M.SELI ORCE! ROGO DOMINE PERMITTAS MIIII IN EODEM LOCOIN MARMOREO SARCOPAGO QVEM M1H1 MODO COMPARAVI EACORPORA COLLIGFRE VT CVANDO NL ECOESSE OLIER PARITER CVM LIS PONED.. FE.,CRCIVM:FIERI PIAGET. IVBENTIVS CELSVSI'ROMAGISTEC SVBSCRIP>I .111. NON .NOEMB . ANOTO POLLIUN5 ET APINIANOAOç ORDENALIS SEVERO ET FABIINOC O 5 .

Fig. 7. — Trossejament del llibre primitiu.Pàgina orlada renaixentista.

145


desenrotllar -se una perspectivamonumental, quasi sempre unasuperba columnata en hemici-ele. Més al lluny, de vega-des, un temple pagà radiant dellum en alterós cim. Presideix

tro • L = sempre la composició un heroitriomfant o una augusta ma-trona que tenen als peus figu-res al•legòriques encadenades,

AiJ 1 com les de pobles retuts o he-retges contumaços, i la comple-ten lleons, àligues i altres fi-guracions de la fauna heràldica.

Una varietat important delfrontispici, digna d'especial es-

1 ment, és el retrat que sovintd s• ocupa el seu lloc. Constitueix

el retrat-frontispici per la be-Ilesa dels exemplars que arreu

^1!, es produïren, en especial du -f/41

els segles xvi i xvii, uni dels aspectes més interessants

de l'evolució històrica del gra-vat (fig. 4).

A semblança del retrat-_;_- frontispici, eren retallades im-

i placablement les sèries icono-gràfiques de sants, papes, reis1 personatges il•lustres.

Cal incorporar als frontis-plcis, on els atributs heràldicssolen tenir la màxima impor-

k • . • tància les pàgines blasonades, + malgrat apareguin aquells tam-

'.

bé a les tapes de la relligadu-ra, portades i caps de capítol.

Els escuts d'armes que fi-guren a aquestes pàgines per-

depred ciMàxima tanyen a l'autor de l'obra odepredació de] lli-

bre. Mostra d •un al personatge, en funcions de` ee ° 11 de frac" mecenas, a qui està dedicadaments d'orla.

(fig. 5). Entre els primers, pre-dominen els de la gent d'es-

glésia, i entre els altres, els d'individus denissaga reial o de l'alta noblesa.

Eren els escuts d'armes, junt amb lesportades decorades, el recurs habitual devida dels nostres gravadors. També moltsfrares i alguna dona es dedicaven al gravatde portades de llibres. religiosos.

La dèria de col•leccionar pàgines blasona-des no és pròpia cl'heraldistes, sinó dels granstrossejadors del llibre, i, a més, dels ex-li bristesque retallen els petits blasons que ocupen elcentre d'algunes portades i els incorporen allurs col • leccions, com exlibris heràldics antics.

Generalment, en obrir elllibre, deixa el lector enreraels elements decoratius quehem vist, i fita l'esguard a laportada, on consten totes les (—dades que l'interessen.

Solen ostentar les portadesgran varietat de caràcters d'es- y+tampa, a voltes en negre ivermell. Unes, contenen coma únic recurs decoratiu l'ano-menat centre de portada; al-tres, com ocorre en moltes - p.corresponents a llibres ale-manys del segle xvl, són detan profusa decoració, que el C.;,,.rblanc del paper quasi desa-pareix. 1 f j ; 1

Un tipus de portada, molt (!,corrent a la dissetena centúria,era la de caient monumentalculminada per un frontó tren-cat

y' que alcen columnes apa-

rellades, entre les quals situa-ven figures al•legòriques. Mésendavant, algunes portades es-devenen una mena d'estimballde barroc, sols comparable alque caracteritza certes «tesis». 1"Contrastant amb aquestes, sónveritablement escaients les por- f

tadetes romàntiques, acollido-res amables de flors marcides s^' Ii fidels guardadores de missat-ges amorosos.

De les que estan exposadesa la sala de decoració del llibrede la Biblioteca, són esmen-tables el grup corresponenta obres espanyoles impreses a Fig. S.—\llxima

depredació del 11i-1'estranger, singularment als bre. Mostra d'un

antics dominis hispànics; un recull de'

frag-ments dor11.

altre, d'obres editades a dife-rents poblacions de Catalunya,i el de portades barcelonines, caracteritzadesper llur sòbria decoració, que estan agru-pades per segles (fig. 6). Dol consignar quede moltes d'aquestes portades retallades enposseïm duplicats.

Es avinent de lloar ací la bella pràctica,ja molt estesa, de relligar ('obra en rústica,sense inutilitzar la seva coberta, quan aquestaestà decorada.

Per llur disposició decorativa, són assi-milables a les portades primitives les pàginesorlades.

A les belles orles dels inicis de la imprem-ta, compostes a base d'entrellaçats, succeï-

146


ren aviat les decorades ami) grotescos a laitaliana i les que ostenten composicions ambfigures a les faixes horitzontals (fig. 7). Noeren sempre de mides uniformes en llur des-enrotllament.

El secret de l'espandiment que assoliren,radica en el fet de donar un semblant d'in-gravidesa al bloc macís, gairebé sense puntsi a part, de les pàgines del llibre primitiu.

Per via de reacció, aparegueren desprésles orles lleument filetejades i a penes deco-rades, que cloïen gràcilment alhora el texti els gravats. Més tard, a mesura que esdifonia el gust pels emmarcaments ostentososde l'estampa, anaren desapareixent les pà-gines orlades. Es evident que el desús pro-vingué de la impressió de monotonia queproduïa en el llibre modern, la desfiladaconstant de motius decoratius semblants,que donaven a les pàgines l'aparença d'unseguit de diplomes. La temptativa de res-tauració, excessivament arcaitzant, iniciadaa Anglaterra a les darreries de la centúriapassada, esdevingué un fracàs.

Cal esmentar, en tractar de les pàginesorlades, les franges decoratives, de singularbellesa, que ostenten un reduït nombred'obres.

Es retallaren no sols les pàgines orladesa voltes sense el text, i les franges, sinótambé les mateixes orles que reduïen a petitsbocins (fig. 8). D'aquests fragments posseïmun nodrit reculi.

A l'article vinent acabarem l'examen delsatemptats comesos en el llibre i1•lustrat perla cohort indesitjable d'aquests trossejadors,honorables la majoria d'ells, però tots indesit-jables.

ESTEVE CLADELLAS

Bibliotecari dels Museus

DONATIU D'OBRES DE VAYREDAFET PER LA SENYORA VÍDUA

I FILLS DEL PINTOR

La família del delicat pintor olotí — olotímalgrat la naixença accidental a Girona

—Joaquim Vayreda determinà fer donació alMuseu de Barcelona, de les obres del granmestre paisatgista, catalogades i descrites enaquest article. En la data de 1'11 d'octubrede 1921, aquestes pintures entraren al Mu-seu, segons consta en les fitxes llurs.

En agraïment al donatiu de la senyoravídua i fills de Joaquim Vayreda, la Juntade Museus de Barcelona acordà subvencionar

la monografia que la Junta municipal d'Ex-posicions havia determinat publicar a ho-menatge al pintor dels camps de fajol i d'al-tres temes tan distints. És per aquest motiuque la monografia de Joaquim Vayreda éstipogràficament superior a les altres publi-cacions de la susdita junta municipal, lesquals aparegueren amb motiu de les Expo-sicions Retrospectives, adjuntes als Salonsfederats.

L'any 1922 amb motiu de la RetrospectivaJoaquim Vayreda, la Junta municipal d'Ex-posicions de Barcelona va honorar-me ambla comanda de la monografia sobre la per-sonalitat del vell_ Vayreda. Aquesta comandaem fou feta donant-me un curt termini pera escriure -la i per a ésser publicada. Vaigtenir la sort, aleshores, de trobar una sèriede col •laboradors, els noms dels quals figu-ren en el pòrtic de la monografia, sense elsquals el meu treball hauria estat impossible.Entre aquests col•laboradors es destacarenla senyora vídua del pintor, 'Mercè Casabòi Puig de la Bellacasa; el seu fill, l'admirablepintor Francesc Vayreda i Casabò; el cosídel vell Vayreda, senyor Francesc Vayredai Carrera; el pintor Enric Galwey, i el pintorDomènec Caries. Aquests foren els quesubministraren les dades essencials per apoder traçar la figura del gran paisatgista

Vayreda. «La pastora.»

147


i els que feren possible l'assaig de catàlegi d'ordenació cronològica que figuren enaquella monografia. Avui, traspassats algunsd'aquests col •laboradors, la meva feina hauriaestat molt menys documental.

14lalgrat la bona voluntat de tots, aquellamonografia, com totes les coses humanes,és susceptible de revisió i correcció. I, so-bretot, quan el catàleg de les obres de Vay-reda, cal considerar-lo incomplet, tot i figu-rar-hi una quantitat no pas menyspreabled'obres. Cal tenir en compte que és gairebé

cipal d'Exposicions d'Art, que encomaniamb un any de temps, almenys, aquestafeina, puix que així la perfecció serà assolidaen major grau, guanyant-hi la Història del'Art i la reputació de l'escriptor al quals'encarregui la vinent monografia.»

No és d'estranyar, doncs, que una vegadaimpresa la monografia, moltes obres no ca-talogades hagin passat pels meus ulls i algu-nes, entre aquestes, de primera qualitat.Cal completar el catàleg de les obres deJoaquim Vayreda, feina difícil de cloure.

Vayreda. eDinar de funerals.»

impossible d'arribar a una catalogació defi-nitiva i molt més en el cas de Joaquim Vay-reda, artista que pintà abundantment. Enaquest cas hauria estat necessari disposarde molt més temps del que em fou conceditper a portar a terme la comancla. Puc dir,però, que aquell llibre em va acaparar totesles hores (no vaig poder pintar un sol dia)durant tres mesos. El meu Joaquim Vayre-da fou econòmicament un mal negoci; caldir, però, que espiritualment vaig saldaramb superàvit.

En la mateixa monografia ja em planyode la premura de temps. Hom pot llegir, al'apèndix al Catàleg, això següent:

«Per completar el catàleg cal molt méstemps del que havem tingut per a escriurei imprimir aquest llibre, i molt més tractant

-se de Vayreda, que tenia una gran fecunditat.Jo m'atreveixo demanar a la Junta muni-

Entre les obres que figuren al catàleg deJoaquim Vayreda, naturalment es comptentotes les que formen el donatiu de la famíliadel pintor al Museu : 21 pintures a l'oli iuna aquarel•la. }leus ací llur descripció,amb la qual crec completar la del catàlegpublicat l'any 1922:1

*Ocells (Jardí de plantes de bfontpeller,1872-74?) — Alt, 0'25 X 0`35 ample. Aqua-rel . la. Apuntament de composició japonitzant.La dreta del quadre és ocupat per unes bran-ques d'arbust, les quals ixen de darrera unmur. A les branques, uns ocells reposen;per terra, fulles seques. El fons de l'aqua-rel .la és molt sintètic i s'endevinen unesconstruccions. Obra d'interès documental

1. Totes les obres que porten • precedint el títol, forenexhibides en la Retrospectiva de l'any 1922. Els títols de lesobres posats entre cometes foren donats pel mateix JoaquimVayreda.

148


biogràfic, si es té en compte que Vayredala pintà durant el seu exili. No aporta gairesclarícies sobre l'estil o estils de l'artista.

*Missa d'eixida (1875-77?) — Alt, 0`65X 1`09 ample. Àrea fortunyiana. La par-tera, vestida folgadament, mig reclinada, besal'estola del sacerdot i ofereix la candela al'escolà; darrera d'aquesta, una figura de

amb puixança. Tant com en Fortuny, hompensa ací amb Daumier i amb Tomàs Padró.Hom reconeix a Vayreda, sobretot, en lafigura femenina central; figura elegantmentmalancònlica que besa un infant. L'altra fi-gura que es destaca del conjunt és el frareque presideix el dinar, el qual, dret, perora,mentre el conjunt dels començats ploren o

Vayreda. «Nens jugant.»

dona, a peu dret, porta a les mans una altracandela encesa. En pla més avançat, lallevadora seu en una cadira amb l'infanta la falda. Davant, un escolà amb l'oferta.A primer pla, un personatge fortunyià ambcasaca i calça curta, agenollat i encorbat.Completen l'escena una munió de figures,la majoria de les quals porten el cap cobertamb caputxa. El fons, un altar d'un barrocponderat, una llàntia, un confessionari i untapís, el qual recorda els que Vayreda teniaper a decorar al seu taller. Damunt lesgrades de l'altar i una part del sòl cobertamb una catifa. Aquesta obra és moltesbossada i dintre l'àrea fortunyiana de Vay-reda és una clarícia de l'estil sintètic delpintor de les prades olotines.

*Dinar de funeral (1877?). — Alt, 0'25X 0`39 ample. Àrea fortunyiana. Esbósen el qual les figures apareixen tacades

estan aclaparats per la tristesa. Hi ha enaquesta tela i en l'anterior un compost ana-cronisme quant als escenaris, als mobles ivestits.

*El marge (1880?). — Ample, 0'36 X 0'52alt. Nota de paisatge on apareixen unsroures, les soques dels quals arrelen en unpetit marge. L'estil del paisatgista es acíben explícit.

*El Sitiar (Camprodon, 1885?). — Alt,0'25 x 0`41 ample. Nota d'arbres finamentbanyats per la llum del sol. Al fons, a l'es-querra, un mur i una porta. Pinzelladesfugades i foses que no esclouen en certsllocs adequats un detallisme líric.

*La dida (1885?). — Ample, 0` 23 X 025alt. Hom ha parlat de la flexibilitat deJoaquim Vayreda; de la seva extremadasensibilidad susceptible a totes les influèn-cies. Vayreda fou, estèticament almenys,

149


Vayreda. (La terrassa.»

un cartesià : no tingué pas unes conviccionsmassa arrelades, i per això mateix és un delsnostres mestres del vuit-cents que amb mésfortuna recull les influències del temps. Larenovació, però, no destrueix cap de les•seves qualitats íntimes, entre les quals des-taca la delicadesa. Vayreda fou un esperitsusceptible al canvi, la qual cosa en si no té•cap valor si no va acompanyada d'una grandosi de puixança assimiladora. R. Martí iAlzina, per exemple, fou un home menysinquiet que Vayreda — molt més segur deles seves conclusions estètiques —, i malgratel seu fracàs, quan volgué «modernitzar -se»,és un gran pintor. La sola inquietud no haproduït mai grans pintors; Vayreda no fougran perquè fos inquiet, sinó perquè foupersonal a través d'estils contradictoris. Ja.sosté Vossler que, quan a les coses de l'espe-rit, l'evolució no existeix com a tal.

En aquesta petita tela La dida, una deles millors del donatiu de la família Vayreda,.els connaisseurs hi han remarcat influènciesdels pintors Barrau i Pinós, els quals el granmestre sabé admirar amb la seva humilitatinnata. Es una tela aquesta, en la qualVayreda resumí les influències de pintorsmés joves que ell, i que sabé superar-les isublimar-les. La figura de la dida assegudaen un marge està dita amb una senzillesa i.amb una força de pintor, remarcables. Es,pintada a plena pasta.

En la tela *El bateig, provinent de la

Col • lecció Mercè Ferrer, vídua de Pala, deBarcelona, avui al Museu, hi ha a l'esquerradel quadre la mateixa figura de La dida,però aquesta, ben segur, copiada de la notaha perdut gran part de l'impuls de l'original.Es veu que el vell Vayreda no tingué acípresent aquelles paraules que formulà méstard al pintor Melcior Domenge, quan aquestli preguntà si podia fer un quadre d'una notaque el mestre Ii havia elogiat. No tinguépresent aquesta resposta : <e — Qui l'ha defer el quadre, tu o la nota?»

*Camp de fajol (estudi, 1888?). — Alt,0`20 X 0`27 ample. Apuntament molt llis

-quent, però ami) una certa opacitat de color.*La pastora (1888?). — Alt, 0` 57 x .0`44

ample. Figura femenina fent mitja, recol-zada en la soca d'un faig centenari; a terra,un cistell amb un drap blanc, que en sobreïx.La idea del ple aire és l'obsessió d'aquestapintura, que pot considerar-se com una deles millors del donatiu de la família. Elpinzell escabellat de Vayreda plasma elsfenòmens ambient, dient amb alada estruc-turació la figura.

»Booz i Ruth» (fragment). — Aquesta telafou retirada de l'Exposició Universal deBarcelona de 1888 pel mateix autor, puixque s'adonà de la deficiència de l'obra.Aquesta obra, posteriorment a la mort delpintor, va ésser tallada, i desaparegueren algu-nes figures. Els qui efectuaren aquestes ope-racions — les quals han d'ésser considerades

150


com a poc recomenables — asseguren queaixí el conjunt de la composició ha guanyatqui sap lo. Les figures de segadors i sega

-dores, més o menys bíbliques que resten ala tela, són realment inferiors al paisatge, elqual és executat (encara que, sobretot en elcel, hi ha, ben segur, alguns retocs recents)ami) saviesa. La color d'aquesta obra ésmés aviat una mica agre. Recorda algunaspecte del pintor llillet. 1888. — Quan lafamília féu lliurament d'aquesta tela al Mu-seu, tenia la fisonomia actual i era ja reduïdaa les mides següents: Alt, 1'17 X 1'64 ample.És ciar que aquest aclariment és innecessari,car hom sap que les operacions de falseja-ment no són pròpies dels museus amb esperitcientífic.

*Nema fent mitja (en el catàleg figuraamb el títol de Nena, 1889?). — Alt, 0'25X 0'17 ample. Apuntament dintre la tèc-nica fugada de La dida. Actualment emsembla datable vers el 1885.

*Nefas jugant (1889?). — Alt, 0'25 X 0`40ample. Podria datar-se posteriorment. Lamillor, al meu entendre, de les pintures del do-natiu de la família del pintor. La preocupa-ció del plenarisme és ací la raó de l'obra ma-teixa. L'estil simple i graciós de Vayredaassoleix en aquesta petita tela un mestratgerotund. La llum hi és dita amb tota lapoesia i optimisme, al qual ajuden les colo-raines afinades dels vestits dels infants. Lesdues figures — sembla que alguns dels fillsdel pintor serviren de model per aquestaanotació ràpida i aguda — són pintades ambmés pasta que el paisatge aconseguit a basede refregats.

*Estenent roba (en el catàleg figura ambel títol de Roba estesa, 1890? Pot ésserdatada ami) major flexibilitat entre el 1885al 90).—Alt, 035 x 0`22 ample. Una deles notes de Vayreda més alades de compo-sició i més sensibles de color dintre la gamafreda.

*Aiçria dormida (1890?). — Alt, 0'16 xO'27 ample. Anotació molt lleu de paisatge,podria datar-se ami) anterioritat.

*Els pins (1890?). — Alt, 0'26 X 0'23ample. Una de les notes de Vayreda mésrares quant a tema. Dues petites figuresdonen grandesa a la pineda de dalt al margei als arbres del fons.

*L'arbre tort (1890?). — Alt, 0'28 X 0`23ample. Esbós d'un clacissisme ben signi-ficatiu.

*Els saules (nota, 1890?). —Alt, 0'15x0'27ample. Color refregat i reserves de tela.Paisatge ben plantejat d'una prada ami)

saules i pollancres, de típica essencialmentolotina.

*La palanca (1890?). — Alt, 0'17 X 0'25ample. Nota damunt tela, d'un serè drama-tisme : tres vaques damunt el llom d'unprat es retallen en el cel; altres vaques s'in-sinuen dintre l'ombra global de la coma.A primer terme, l'estructura neta d'una pa-lanca salva el riu. Un gran arbre fosc esretalla a l'horitzó. Una muntanya, llarga illunyana, tot just es mostra per damunt:la coma gairebé horitzontal.

*Garberes de fajol (1890?). — Alt, 0'20X 035 ample. Anotació damunt fusta.Sentiment de l'hora crepuscular, ben expres-sat tot just estar insinuades les coses, toti la reserva de la mateixa fusta.

Les falgueres (1891?). — Alt, 0'65 x 0'50ample. Paisatge de roures, molt ben com-post; a segon terme, dues figuretes; al primerpla, falgueres. Hora crepuscular : sentimentde l'hora. Naturalisme, simfonisme, carís-sims a Vayreda. Tela significativa pel temaolotiníssim; no és, però, cap obra mestredintre el seu gènere.

*La terrassa (1891). — Alt, 0'62 x 1'15ample. Tela pintada a la terrassa de lacasa pairal olotina. Darrera la barana depedra, la silueta característica de les casesdel carrer de Mulleres. A la barana, recol-zada, una figura: femenina. Tarongers o lli-moners en unes bótes; uns testos amb plan-tes. Damunt d'una catifa, posada a laterrassa per delit composicionista, una nenajuga. A la dreta de la tela, un balancí buit.

Vayreda. «La dida.»

151


D'estil hom nota ací noves influències, ales-hores de darrera hora. Influències arribadesa Barcelona, les unes des de Roma, les altresde París; hom endevina ací la influència dela fi de segle arribada a Vayreda a travésde les visions de Mas i Fontdevila, JoanLlimona i Santiago Rusiñol.

Roureda (1892?). — Alt, 0'36 X 0'52ample. Ben segur un tema tret de les pro-pietats del pintor a la Vall de Vianya.Esbós tot just insinuat. Pel •lícula moltprima de pintura damunt tela.

*«Primavera» (obra pòstuma. inacabada,1894). — Alt, 0'78 X 1'39 ample. Els arbresflorits i els camps florits foren el tema predi-lecte de Vayreda, sobretot des de vers el 1880fins al final de la seva vida. No és estrany,doncs, que, en sobrevenir la seva mort, enel cavallet del pintor olotí hi hagués unaPrimavera. Sobre aquesta tela vaig escriu-re això que segueix, en el capítol xi de lamonografia de Joaquim Vayreda, titulatLa mort i la gloria pdstiuua : « Vayreda, tor-naria a pintar; l'artista, en aquests darrersdies, imaginava una altra vegada, com enels seus bons temps, les quatre estacions.Domenge li preparava el quadre pòstum, enel qual Joaquim féu ben poca cosa mate-rialment, però el suficient per a donar-liaquell savi sentit de síntesi que hi haviasempre en la seva pintura : en el cel hi vadonar algun petit refregor, i simplificà, sobre-tot, el primer terme.» Aquestes dades sobrel'obra pòstuma de Vayreda me les submi-nistrà el doctor Avelí Barnadas. Altres per-sones entrants a la casa pairal deis .Vayreda,deien que l'obra considerada póstuma delpintor olotí era, quant a realització pictòrica,tota de la nià del seu ajudant Melcior Do-menge. Únicament podria resoldre aquestaqüestió el pintor Domenge, el qual fóra con-venient que indiqués amb precisió què hiha de seu en aquesta primavera amb lespomeres en flor, i el que hi pugui haver dela mà de Joaquim Vayreda, car la concepció,el plantejament de la tela, ningú no la discu-teix al nostre paisatgista -poeta per excel•lèn-cia. Sense prejutjar definitivament aquestaqüestió, la meva opinió és que les dades deldoctor Barnadas sobre aquesta tela són lesque cal tenir en compte.

* * *

Com es desprèn de la descripció i críticai considerant el conjunt de l'obra del granartista, les obres del donatiu de la famíliaVayreda tenen gairebé totes un interès

més marginal que de fons. Quan la midade l'obra és una mica gran, com en el frag-ment de «Booz i Ruth», hom pot dir que estracta •d'una obra fracassada i adulterada.Les teles de mida mitjana (corrent en laproducció de Vayreda, 080 X 0'48 - 0'62X 1'15) no abunden en el donatiu. Aquestcomprèn sobretot mides inferiors al n. o 4internacional, algunes de les quals oscil•lendes d'aquest nombre, sense seguir amb massarigidesa les proporcions establertes pel co-merc de teles i bastiments, fins al n. o 1. Estracta en bona part, doncs, de petites notesde taller, les quals, llevat dela?tituladaNeus jugant, no es poden posar ,p^5 -én'treles més agudes del pintor . olótí.: Cal' dir;però, que la família donà al Museu, quantapintura, el millor que posseïa de JoaquimVayreda. Resten a la casa pairal olotina.unes mostres de l'art pictòric del nostre vuit-centista, moltes de les quals no afegirienglòria al pintor. Però, en canvi, la famíliaposseeix 257 dibuixos de Vayreda, entre elsquals n'hi ha d'admirables. Aquests dibui-xos haurien de passar també a formar partd'un Museu públic, perquè es pogués estudiaramb facilitat la personalitat (le l'artista.Aquests dibuixos serien únicament una partper a fer-se càrrec del profund i alat mes-tratge del gran olotí. Mancarien aleshoresals Museus públics una quantitat d'obrespictòriques cims de Vayreda, per les qualsl'eternitat del seu nom és ben assegurada.Obres de la contenció i de la intensitat d'Inicisde Primavera, la qual figura ja en el nos-tre Museu d'Art Contemporani, cedida perEnric Batlló. Donarien a conèixer tota lavalor de Joaquim Vayreda una dotzena depintures de la jerarquia d'aquest paisatge..

De les mides, quan es tracta d'obres cims,,no cal parlar -ne. Vayreda compta ami) obresgrans i petites, on el seu geni assolí manifes-tar-se intensament. Cal no oblidar la for-mosa pastoral «L'Estuc», pintada en 1877, queté la respectable dimensió de 1'32 alt X 270ample (Col .lecció Coma, Barcelona); *«Lesprimeres calces», pintada sòlidament en 1871,.de 051 alt X 0'82 ample (Col .lecció Comteet Comtesse Guy de Chaille, Barcelona);.*Dia plujós (1880-85?), de 0'53 alt x 0'85ample, d'una emoció inoblidable (Col.leccióEusebi Bertran i Serra); *Després de lz.pluja (1883), pintura ferma de to i d'estruc-tura, pintada amb frescor i a tota pasta, queté les mides següents: 0,53 alt X 0,85 ample(Col .lecció Dionís Baixeras), i *« Flors d'abril»(1881), de dimensió, d'alt, 0'58 X 0'50 d'am-ple, pintura forta i graciosa, d'un colorisme.

152

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

franc i afinat alhora (Col • lecció Rosés). Calno oblidar les teles de petites dimensions:*Passeig matinal i *Vores de rin, ambduespossiblement pintades entre 1885-90 (Col . lec-ció Plandiura), i * Tarda d'abril, pintada en1892 (també de la mateixa col•lecció i pro-

que també figuren en la Sala V del Palaude Belles Arts, podrien plaçar-se amb digni-tat . totes les altres obres del donatiu fami-liar menys importants des del punt de vistadel mestratge. 1

Malgrat tot, el donatiu de la família

Vayreda. «Les falgueres.s>

vinent de la de] doctor Barnadas). Aquestesi algunes altres pintures són els pinyols mésaguts dintre l'obra de Vayreda.

Si hom pogués conquerir per al nostreMuseu la majoria de les obres esmentades — i.cal dir que no fóra pas massa difícil si elspropietaris les deixessin en dipòsit, coms'acostuma a fer a tot el món — la glòriadel pintor Vayreda, per la qual venim obli-gats a vetllar els catalans, s'estendria arreu.Aleshores, al volt d'aquesta dotzena d'obresJeràrquiques de Vayreda, entre les quals n'hiha algunes que formen part del donatiu dela senyora vídua i fills del pintor i altres

del pintor Joaquim Vayreda té una impor-tància considerable per a seguir l'evoluciópictòrica del pare de l'Escola Olotina. Enaquest donatiu hi ha representada, es potdir, tota la varietat temàtica i gairebé totsels estils de Vayreda; comprèn aspectes delpintor d'interiors dintre l'àrea fortunyiana;comprèn distints aspectes del paisatgista idel figurista a ple aire. Manquen únicamenten el donatiu alguns aspectes estilístics del'artista, els quals, però, estan més o menysben representats en el nostre Museu peradquisicions de la Junta : obres primeren-ques dintre l'àrea del seu mestre Ramon

153


Martí i Alsina i obres de l'aspecte academit-zant, esporàdic dintre la història del nostrepintor, com «El Divendres Sant a Olol».

Cal remarcar, però, que, degut al donatiude la família Vayreda, el conjunt que d'aquestpintor posseeix el nostre Museu d'Art Con-temporani dóna una idea de l'evolució delgran olotí als que el visiten.

Cal només procurar que el Museu completien intensitat alguns dels aspectes del nostreartista que té representats fins avui d'unamanera mediocre.

RAFAEL BENET

EL MUSEU DEL TEATRE

En unes sales de la planta baixa del Palaude Belles Arts es troba actualment, custo-diada per la Junta de Museus, una sèrie im-portantíssima de materials referents a la vidadel teatre, que en conjunt formen el que sen'ha dit el Museu del Teatre.

Aquests materials, en realitat, es dividei-xen en dues branques de naturalesa distinta,però ambdues d'una valor artística o docu-mental veritablement notable. Hi ha, peruna banda, una sèrie de dibuixos, pintures,projectes, etc., de decorat d'escena, plans ocorporis, i de figurins, que constitueixen unfons apreciabilíssim d'obres d'art, és a dir,d'obres de pintors i dibuixants, aplicades al

teatre. Hi ha, per altra part, un seguit co-piosíssim de documents de la història delteatre, testimonis dels grans esdevenimentsde la vida de l'art dramàtic i de l'actuaciódels seus més grans autors i actors, com au-tògrafs, fotografies, primeres edicions d'obresfamoses, gravats, estampes, impresos, docu-ments curiosos, etc.

Com es comprèn, els materials última-ment esmentats no són el fons d'un panteóon es guarden records venerables amb l'ex-clusiu fi de venerar-los, sinó els elementsapropiats i indispensables per a les personesque es vulguin dedicar a l'estudi de la his-tòria del teatre, en general.

Una instal•lació més adequada que l'ac-tual i una organització més lògica i naturalpermetria acréixer considerablement aquestfons documental i facilitar la màxima eficà-cia als treballs dels que acuden a consul-tar-lo. Amb tot, malgrat l'estat en què araes troben, han donat ja fruits positius, com aelement de consulta i documentació, car elsinteressants treballs històrics de Josep Artís,Manuel Priu, Marsillac, Rué, Masvidal i moltsd'altres, han estat documentats en aquestsfons gràfic i bibliogràfic.

Amb un exemple pràctic anem a demos-trar-ho.

Suposem que un ciutadà estudiós volguésfer un estudi del fet d'història dels nostresedificis teatrals més remarcable ocorregut aBarcelona durant la passada centúria : 1'in-

El Liceu abans de l'incendi. Litografia de F. S. Parcerisa.

154


Interior del Liceu, en plena representaci^, abans del'incendi. Gravat de Corrons.

cendi i destrucció quasi total del Gran Tea-tre del Liceu. Veiem els elements icono-gràfics que el Museu del Teatre podriaproporcionar -li, de primer antuvi.

Diguem, abans, dues paraules per posar-nos en situació en el cas que hem triat coma exemple : no fem literatura; recordem unfet, esquemàticament:

EL FET HISTÒRIC. — Era la nit del 9d'abril de 1861. La Companyia de declamaciódel Circ Barcelonès, que feia «bolos,> al Liceu,es disposava a representar la comèdia Fortunacontra fortuna; els músics ja havien afinatels instruments per a l'obligada simfonia; ala platea hi havia vint o trenta espectadorsmatiners..., quan heus ací que, sense que sen'hagi esbrinat la causa, va calar-se foc altaller de sastreria, a l'alçada del quart pis,a l'esquerra de l'escenari : eren les set i vintminuts. Amb un tancar i obrir d'ulls, bo ipropagant-se pels talons i bambalines, el focva comunicar-se a l'escenari, i començà adevorar el teló de boca. Amb més bonainter>ció que encert, foren tallades les cordesdel joc d'ascensió, i tot d'una caigué sobreel pati de llunetes una onada de flames quedes d'aquell moment féu completament inútilstots els esforços per conjurar la catàstrofe.Com succeeix quasi sempre, quan el perill espresenta, no foren trobades les claus delsgrans dipòsits d'aigua situats sobre l'esce-nari; la poca gent que hi havia va perdrela serenitat, i el foc va ensenvorir-se delrecinte. Per evitar el corrent d'aire, forentancats els pòrtics; però en aquell precísmoment, l'encavallada central va ensulsiar-se

amb gran estrèpit. El foc s'havia comu-nicat a una casa del carrer de la Unió, i,en derivar cap als soterranis, els fou benfàcil, als mateixos veïns, de dominar-lo; encanvi, com si li tingués jurada, als fossosdel teatre va propagar-se fàcilment. No re-sistiren les voltes de canó, i, en enfonsar-se,van acabar de donar proporcions tràgiquesal sinistre.

L'incendi, doncs, va encevar-se a la salad'espectacles i a l'escenari, i respectà laresta del sumptuós immoble. Els corredorsdels cinc pisos no van patir-ne gens ni mica;igualment el saló de descans, les escales delvestíbul i la residència del Círcol del Liceu,resultaren intactes. En canvi, de la gransala i de l'escenari no en quedaven sinó elsmurs completament nus..., i als fossos, unmunt de cendres.

. L'espectacle esgarrifós havia atret tota laciutat davant l'edifici : una multitud im-mensa, disciplinada per forces de l'exèrcit,cooperava a la tasca d'alimentar les bombesd'aigua, traient -la de les fonts cie la Unió,del Vell i (le la Boqueria, i fins dels bro-lladors de la Plaça Reial.

La resplendor era tan intensa, que nosolament il•luminava ben bé les primerespoblacions (le la costa, totes les del pla iles riberes del Llobregat, sinó que es veiacom una aurora boreal des de Sabadell,Terrassa i d'altres poblacions del Vallès : ésa dir, des de 24 quilòmetres lluny. Un

Original de la decoració del sostre del Liceu, obra deF. Cage, desaparegut a causa de l'incendi

155


L'incendi del Liceu. Litografia anònima, publicada l'any 1861.

detall miraculós : Al departament dels de-pendents, l'onada de foc respectà un Cru

-cifix i una imatge de la Mare de Déu deMontserrat; únics objectes que se salvarende la catàstrofe.

L'incendi, a desgrat de les seves propor-cions colossals, no ocasionà, directament, capdesgràcia personal. Solament, a causa del'emoció, morí de sobte l'amo d'una saba-teria del carrer de la Unió, que ja feia moltde temps que estava malalt; un paleta, alcarrer de Sant Agustí, posà un peu en falsi va caure a plom des d'un terrat, i moría l'acte. Els malalts de l'Hospital de laSanta Creu, creient que l'incendi era dintremateix del benèfic recinte, van saltar delsllits, com a folls.

El foc va durar tres hores. El teatreno estava assegurat.

ICONOGRAFIA. — D'aquest fet luctuós quehem escollit com a exemple del rendimenticonogràfic que en tots els ordres d'afersteatrals pot assolir el Museu del Teatre deBarcelona, a part els fets registrats per lapremsa d'aquells dies i pel que ens hanllegat testimonis presencials, tant del momentdel foc com de l'aspecte de les runes, posseïmels següents documents gràfics, la majoriaexemplars originals i únics.

Exterior de l'edifici abans de l'incendi.— És una litografia feta del natural perF. S. Parcerisa, animada amb figures de

V. Urrabieta. Dalt la làmina (avançant -sequasi una centúria a l'Estatut) diu : «Ca-taluña», i a baix diu : «Frontis del GranTeatro del Liceo». Està editada a la lito-grafia de T. Donon. Els primers termessón els que han canviat més : el de sobrela font, o brollador heràldic barceloní, on hihavia la Fonda de 1'Estevet; i el de davant,ami) les masses negres de les barraques defusta, on es venien els bitllets de les rifesdels Empedrats i de l'Hospital... La façanadel gran teatre, que, com hem dit, fou res-pectada pel foc, en reedificar-se el teatretal com ara està (edificació prodigiosa querealitzà en onze mesos l'Oriol Mestres, pared'Apel • les Mestres, hàbilment secundat perl'arquitecte Joan Bernadàs i Mir), .ofereixmolt poca diferència amb l'actual.

Interior del teatre, en plena representació.— Únic document gràfic que es conservad'aquella època. Es un gravat en color, feta la litografia d'O. Alsamora i publicat perl'òptic Tomàs Corrons, amb efectes de llum artificial, propis per a l'infantilisme dels aparellsdioràmics, en els quals feia el nombre 7 dela sèrie. La vista és presa des de l'escenari.Està la gran sala plena de gom a gom, il'obra que es cantava era l'òpera Norma(que havia estat estrenada a Barcelona, alTeatre de la Santa Creu, el dia 4 de junyde l'any 1835, per Amàlia Brambilla i Gio-vanni Battista i Verger). Al Liceu es re-

156


presentà l'any 1848, que és l'època en quèfou fet el gravat de què parlem.

Projecte de decorat per al sostre de la salad'espectacles del Liceu, abans de l'incendi. —És original de Fèlix Cagé, donat al Museuper la senyora Elvira, filla d'aquell cèlebreescenògraf, que fou un dels mestres del nostregran Soler i Rovirosa. Exemplar molt va-luós; porta al marge del dibuix una rectifi-cació autògrafa de Cagé, que diu textualment:«Así debe ir : he hecho equivocación en laslíneas del dibujo, en el cual las alegorías yretratos no se encuentran en los medios.29 de Mayo de 1850. F. Cagé. » És peçaúnica.

En la magnífica Biblioteca propietat dela Junta de Museus hi ha un exemplar,complement d'aquest, i que és el projecte(també únic que es conserva) original delsescenògrafs parisencs Enric Philastre i An-toni Cambon, pel mateix sostre del Liceu.

L'incendi del Gran Teatre. — És una lito-grafia de l'època, anònima, feta a casa l'editor0. Alsamora, i on apareix la luctuosa escena,en tota la seva esgarrifosa magnitud.

A la pinacoteca del Museu del Teatre hiha un interessantíssim quadre a l'oli, origi-nal d'aquell minuciós pintor català que fouTomàs Moragues (el company inseparable deFortuny), que representa les despulles delLiceu, preses del natural després del 9 d'abril

El Liceu despres de l'incendi.Quadre a l'oli, de Tomàs Moragas.

Estat en què quedà el Liceu després de l'incendi.Croquis del natural, de Serra.

del 1861. La visió és presa des de l'esce-nari. Fou donat al Museu per Pepín, fillde l'autor. El mateix tema el tenim docu-mentat per un croquis al llapis, amb tocsde clarió, original de Martí i Alsina, i quefou donat al museu per Apel •les Mestres.

Un altre exemplar del mateix assumpte,dibuixat a la ploma, per Serra, també presdes del fons de l'escenari en runes (n. o 13314).

Fou publicat al Panorama Universal (abansAlinrdo _Militar), en el nombre 77 de l'any n1,corresponent al dia 28 d'abril de 1861,Madrid.

A més gran abundància posseïm, també,una gran litografia (n. o 13491, que fa 0'56X 0'48) anònima, i que en lloc del nom del'autor, diu : «Fab. de Feo. Mitjans. Màlaga.»És similar a les peces anteriorment descrites.Tenim, també, l'única reproducció fotogrà-fica que existeix del quadre a l'oli, originalde Tapiró i propietat del Baró d'011er, queofereix la novetat d'estar presa la perspec-tiva des del mig de l'amfiteatre; és a dir,que completa les visions anteriors.

Com hem dit, de l'escenari no en vaquedar: res : foren destruïdes totes les deco-racions que hi havia penjades al telar. Entre

157


aquestes n'hi havia una que era una me-ravella. Fou pintada per Josep Luccini bas-tants anys abans de l'existència del Liceu(possiblement en 1802) i comprada en fer-sel'equip escènic del Gran Teatre en 1847.Representava un recinte neoclàssic i era uti-litzada per les representacions de I martiri,l'òpera de Donizetti, estrenada al Liceu la nitdel 15 de desembre de 1849 (el mateix anyque s'estrenaren els Freischuts —4 d'agost —,;tres nits abans que en el Principal s'estrenés

el Don Giovanni, de Mozart).D'aquella meravella escenogràfica de Luc-

cini, no en quedaria ni rastre, si el Dluseudel Teatre no posseïa l'original, signat perl'autor. Fou adquirit pel Conservador (moltabans que el Museu existís) en una de lesvendes que féu el fill de Soler i Rovirosa.

Amb aquesta iconografia podríem respon-dre a qualsevol que hagués volgut docu-mentar-se en aquest tema concret, que hemescollit a l'atzar. Si l'objecte de la consultafos més extensa, millor (solament del «TemaLiceu de Barcelona», posseïm mil dues -centesnoranta-set peces).

I no és que hi tinguem cap preferència:•de molts d'altres podríem dir la mateixacosa. Ara se'ns acut d'insinuar la suggestiód'alguns assumptes que foren força interes-.sants; vegi's aquesta dotzena de frare:

1. Els «mamarrachos» del Museu delTeatre. N'hi ha 77, molt pintorescos.

- hr

2. Les escultures del Museu del Teatre.N'hi ha 27.

3. Els teatrins originals del Museu delTeatre. En posseïm més de 60.

4. La indumentària autèntica del tenorVinyes.

5. Els autògrafs catalanas del Museu delTeatre.

6. Els autógra!s de les celebritats mundials.7. La pinacoteca del Museu del Teatre.8. La dansa espanyola al Museu del

Teatre.9. Els teatres que han desaparegut cremats.10. Els onze-inril retrats del senyor Es-

blugues.11. Conz s'lia vestit el «Don Juan Te-

nor! o».12. Figurins originals, catalans i exòtics.13. Les invitacions dels balls de màscares

a Barcelona. N'hi ha més de mil.Aquestes suggestions són capritxoses i

fetes a la correguda. Com el tema d'aquestarticle, que no té altre objecte que el deposar de relleu la utilitat i el gran contingentde dades recollides i salvades d'una destruc-ció irreparable, que s'ha anat conservant alMuseu del Teatre; material, sens dubte, d'es-tudi i de la nostra riquesa cultural.

Que és això el que ens proposàvem dedemostrar...

MARC-JESÚS BERTRANConservador del Museu del Teatre

Original de la decoració de 1 martiri, obra de Josep Luccini, destruïda per l'incendi del Liceu.

158

MUNTATGE D'EXPOSICIONS, TRANSPORTI SEGUR D'OBRES

EMBALATGE D'OBJECTES D'ART I MOBLESDE LUXE

Casa fundada l'any 1880

Tallers, n.° 66 - Telèfon 15276 - BARCELONA

BADAL 1 CAMATSFOTOGRAVAT

BARCELONA

DIBUIXOS- RETOCS A L'AERÒ-

GRAF - PROJECTES DE PRO-

PAGANDA, etc.

CLIXÉS TIPOGRÀFICS

EN NEGRE I COLOR

(1181(lhi , W Ctililtiiii, 8, A,111111[[:1]111111111111111111[1111111111111111111 ili 111111111111111111111111111111111111111111111111111

VIDRIERES ART$STIQUESI DE TOTES CLASSES

Cristalls - Miralls - Gravats

Marcs - Motllures, etc.

Gran Premi Exposició In-ternacional Barcelona, 1g2g

Carrer de París, n.° 201

TELÈFON 7407-1

Central : Ronda Sailt Antoni, 66

TELÈFON 22035

ENRIC THUN NOGUÉFUSTER

Especialitzat en treballsPER A

Museus i Exposicions

EMBALATGE i TRANSPORTDE TOTA MENA D'OBJECTES

D'ART

Consell de Cent, 283

Telèfon 14345

BARCELONA

LA PINACOTECA

MARCS I GRAVATSDE

GASPAR ESMATJESActualment importantíssima Exposició

deis millors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Tel. 13704

BARC E L O NA

GILABERTTAPISSER

Passeig de Gràcia, 114

FUNDES, CORTINATGES I

SILLONS DE TOTES CLASSES

...

TELÈFON 72586

BARCELONA

ANTIGUITATS

u

Plaça de Macià, 10(Abans P. Reial

BARCELONA

IMPREMTA DE LA CASA DE CARITAT MONTALEGRE, 5 BARCELONA

Documents

DELS D'ART DE BARCELONA · BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA també amb exemplars procedents de diver-sos indrets de Catalunya. Els dos grans col •leccionistes de teixits