Església de tarragonaNúm. 274 Maig - Juny 2013 - Quinta època

La Catedral recupera l’esplendor musical

SUMARI 274Maig - Juny 2013 Església

de tarragona

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Dídac Bertran, Anna Robert, Luis-José Baixauli Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 11,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,00 €

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.

EL BLOC (p. 4)Seminari menor, A. Coll Gilabert.

Una bona oportunitat per a l’Església:les noves tecnologies, Jordi Sànchez i Torrents

CAPÇALERACrisi, mitjans de comunicació i Església (p. 5)Dídac Bertran

JORNADA MUNDIALDE LES COMUNICACIONS SOCIALS (p.6)Mons. Joan Piris i Frígola

L’EXPERIÈNCIAEl treball pastoral, en equip (p. 7)Manel Borges, pvre., i Rosa M. Sànchez , lmp.

L’ANÀLISI Els herois silenciosos de la fe (p. 10)Javier Menéndez Ros (AEN)

IN MEMORIAM (p.11)

ANY DE LA FEJornada interdiocesana de preveres i diaques a Poblet (p. 12)

Informacions sobre la Beatificació (p. 42)

Primer i segon col·loqui entre creients i allunyats (p. 43)

NOTÍCIESConsagració de l’altar i dedicació de l’esglésiaparroquial de Sant Llorenç de Gratallops (p.16)

Mn. Josep Mateu i Guarro, nou doctor en Teologia (p.17)

Els seminaristes de Catalunya visiten el Santuari de la Mare de Déu de Núria (p.19)

LA VEU DE CÀRITAS (p.18)

OPINIÓ «Com el Coliseum: fet pols però molt visitat» (p.20)Ana Minguella

EL REPORTATGE Benedicció del nou orgue de la Catedral (p.21)

ORDENACIONS PRESBITERAL I DIACONALS (p.29)

EDUCACIÓ EN EL LLEURELa Trobada de monitors del MCECC a Salou (p.32)

ENSENYAMENT 7a Jornada de mestres i professors de religió catòlica (p.35)

TARRAGONA MISSIONERA (p.37)

REFLEXIÓL’edat de les incerteses (p. 40)Joan Àguila Chavero,

BEATIFICACIÓ DE L’ANY DE LA FE Presentació oficial de l’acte de beatificació a Tarragona (p. 42)

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Una bona oportunitat per a l’Església: les noves tecnologies Dr. Jordi Sànchez i Torrents, membre de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura.

Coordinador del Postgrau en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital

Seminari Menor

Havia sentit parlar del Seminari Menor a Mn. Joan Antoni Cedó, amb l’entusiasme que posa per les coses en què creu; per això encara vaig llegir amb més interès el magnífic reportatge que li va dedicar el darrer número d’aquesta revista Església de Tarragona.

El que diuen els quatre eixerits estudiants, sobre com van sentir la crida de Déu a entrar-hi, la majoria sent escolans, m’ha fet recordar una anècdota d’Albino Luciani, de quan tenia 10 anys i era escolanet a la parròquia d’Agordo. L’explicava així: «M’agradava tant aquella església que no feia altra cosa que alçar el cap per veure-ho tot; de repent em van clavar una bufetada. El capellà va dir: “Aquest no em serveix, no està atent”.» I tant que servia!, amb el temps va ser el papa Joan Pau I.

Amb aquella manera seva senzilla d’explicar les coses, recordava com va néixer la seva vocació: «Pot anar algú a l’estranger com a ambaixador del rei, sense que el rei l’hagi escollit primer? Doncs Déu crida un jove i li diu: “Vine!” I el jove obeeix. Qui no ha estat cridat no pot ser sacerdot.»

Amb paraules semblants s’expressen el Ricard, l’Òscar, el Yuniel i l’Adrià. No estan sols. Els seus formadors i el poble cristià està pendent d’ells i prega per la seva perseverança.

Ja no és cap novetat dir que les noves tecnologies de la comunicació i la informació han trasbalsat el món i la nostra vida. Vivim en ells. La vida de les noves generacions passen pel ciberespai i això suposa un nou repte per a una Església que s’ha d’adaptar als nous temps a un ritme galopant si vol ser present en la vida de les persones.Això ens obliga a reflexionar sobre la comunicació i l’Església, un tàndem que a voltes sembla mal avingut però que en canvi és connatural a la mateixa existència de l’Església; l’Església com a sagrament o senyal de salvació o com a testimoni, missatgera i missatge de la Bona Notícia.Fer-se present en el món és també fer-se present a les xarxes socials; no com a presència estàtica sinó com a subjecte dialogant. En la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials d’enguany Benet XVI deixava escrit que el

diàleg i el debat poden florir quan es conversa i es pren seriosament aquells que tenen opinions diferents a les nostres.La xarxa és horitzontal i el discurs de l’Església és una veu més entre milers. L’obertura a les xarxes socials, doncs, no pot ser una croada per tal d’augmentar la clientela sinó una possibilitat d’acostar-nos a l’altre. A partir del diàleg descobrim terrenys que no

havíem explorat ni pensat mai, dimensions de veritat que ens havien passat desapercebudes.Les noves tecnologies són possibilitats i oportunitats de l’Església per dir i per escoltar, per testimoniar, per pensar-se i descobrir-se davant d’un «jo que no sóc jo»: l’altre.

4

Capçalera Didac Bertran

cap del Departament diocesà de mitjans de comunicació social

de l’Arquebisbat de Tarragona

Durant els mesos de maig i juny, que són els coberts per aquesta revista que teniu a les mans, s’han escaigut

diverses jornades mundials de les que promou l’Església. Una d’elles m’afecta com a professional del periodisme i com a cristià. Es tracta de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, celebrada el passat 12 de maig.

En aquest temps de crisi els mitjans de comunicació (i també els polítics) fan una considerable tasca de comunicació de dades —tipus d’interès, informes de canvis en la desocupació, actualitzacions del mercat de valors, etc.—, però el periodisme, fins i tot l’econòmic, és insuficient per a explicar i analitzar el com i el perquè de la nostra economia de mercat. Potser l’error més penetrant i irritant és que les bones notícies econòmiques són presentades com dolentes i les dolentes són vistes com bones. El públic és bombardejat pràcticament cada dia per aquestes estupideses inverses. Ens ofeguen amb titulars absurds com els següents:

* Augment de salaris. Els economistes adverteixen d’una revifada de la inflació.

* Augmenta la despesa dels consumidors. Preocupació pel reescalfament de l’economia.

* Puja la cotització de l’euro. Els economistes preocupats a causa del possible dèficit comercial.

* Caiguda en la cotització del dòlar. És un signe favorable que el reescalfament de l’economia s’està desaccelerant.

* La baixada de producció en la indústria manufacturera pot permetre mantenir els tipus d’interès baixos.

* Les retallades d’impostos podrien fer més mal que bé a l’economia dels països occidentals.

Com és natural, el públic reacciona davant aquestes «notícies» gratant-se el cap enmig d’un desconcert total. Cap dels titulars anteriors (que fan seus els polítics) no té sentit. Són bajanades contradictòries. Sortosament el missatge de Jesús és molt clar. Penso que des dels mitjans de comunicació faríem bé de difondre-la una mica i explicar acuradament què fa l’Església pels més necessitats enmig d’aquesta crisi que tant fa patir milions de germans nostres, molts dels quals sobreviuen gràcies a l’ajut i les iniciatives eclesials. Ara que estem encara en el decurs de la campanya de la declaració de la Renda, una bona informació animaria la gent (creients o no) a marcar amb la X les dues caselles, la pròpia de l’Església i la de finalitats socials.

Crisi, mitjans de comunicació i Església

55

Jornada Mundial de les Comunicacions Socials

No ens és permesa l’abstencióMons. Joan Piris i Frígola, bisbe de Lleida i bisbe delegat dels mitjans de comunicació social de la Conferència Episcopal Tarraconense

Els cristians tenim l’encàrrec de Jesús a l’Església apostòlica: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los

deixebles meus batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19). L’Església universal, la diocesana, la parròquia, la família cristiana han d’acomplir aquest encàrrec apropant-se a les persones concretes en les seves circumstàncies particulars per oferir-los la bona noticia de Jesús convidant a incorporar-se i viure en la seva comunitat de batejats. Com deien Pere i Joan: «No podem callar allò que hem vist i escoltat» (Ac 4,20). És a dir, no ens és permès cap tipus d’absentisme i hem de mantenir explícitament la nostra oferta de vida, la que hem descobert en Jesús mort i ressuscitat.

Tanmateix hi ha unes consideracions importants a tenir en compte.

Els imperis s’han imposat generalment per la força i els productes van obrint-se camí a base de competitivitat, però la fe cristiana ho ha de fer «per la niciesa de la predicació» i «la bogeria de la creu», com diu l’apòstol Pau, i situant-nos en aquesta òptica tan original de Jesús, que «essent Déu […] es va fer no-res».

És un plantejament que cal que els cristians pensem a fons, tenint clara consciència de la nostra debilitat i evitant tot tipus de supèrbia, de triomfalisme, d’afany de domini o de superioritat en les relacions quotidianes amb els nostres conciutadans… («duem aquest tresor en vasos de terrissa per tal que aparegui clarament de qui ens ve la força»). Cal que visquem la nostra fe així, essent «signes» d’una realitat que ens supera i ens transcendeix i que, a la vegada, ens empeny a ser en el món interpel·lant «oportunament i inoportunament»: ens facin cas o no, ens vingui bé o no. L’apòstol Pau diu: «Ai de mi si no evangelitzés!» (1Co 9,16).

Hem d’anunciar Jesús amb paraules i obres, amb signes i testimoniatge, mirant d’encomanar una manera de viure. Però la condició per a fer-ho de manera creïble i interpel·ladora, convidant a creure els altres, és la pròpia fe viscuda personalment. Cal ser de debò un seguidor de Jesús, seduïts per ell i units a la comunitat dels seus seguidors. Hem d’assumir com a pròpies les opcions, els valors, les actituds i els comportaments de Jesús i actualitzar-los en la nostra situació de vida concreta. Sabem que aquest «seguiment» és exigent i l’assumim gradualment, pas a pas. És compatible amb la nostra fragilitat però no amb les «rebaixes» ni amb la incoherència crònica i l’ambigüitat.

Segons nivells d’intensitat i d’explicitació de l’anunci, hi pot haver graus i maneres…, però evangelitzar és tot allò que fem per apropar el misteri de Jesucrist al qui no creu. I encara que sigui una acció particular, mai no actuem en solitari ni a títol personal, sinó que l’Esperit que actua en l’Església hi és present i actiu.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.

6

l’experiència

El treball pastoral, en equip, a dues agrupacions de parròquies

Manel Borges Anguera, prevere, iRosa M. Sànchez i Cornadó, laica amb missió pastoral

Nota prèvia del Secretariat diocesà de laics amb missió pastoral.

A nivell diocesà, hem anat centrant el rol de laic amb missió pastoral a l’enviament que el Sr. Arquebisbe fa a un laic o laica (no ordenat), perquè exerceixi el seu treball pastoral a la parròquia amb coresponsabilitat amb el rector que la presideix.

Amb discontinuïtat, hem anat publicant a la REVISTA un seguit d’articles per apropar aquesta experiència als lectors. (Vegeu la revista Església de Tarragona: n. 235, maig 2009, p. 15; n. 236, juny 2009, p. 19; n. 239, octubre de 2009, p. 32; n. 242, gener 2010, p. 8-9; n. 248, juliol 2010, p. 8-10; n. 262, febrer 2012, p. 34-35; n. 263, març 2012, p. 34-35.)

Des de setembre de 2008 se’ns ha encarregat acompanyar dues agrupacions de parròquies. Es tracta dels següents pobles: Arbeca, Belianes i els Omellons; Sant Martí de Maldà, Maldà, Nalec, Rocafort i el Vilet.

Abans d’explicar l’organització del treball, cal tenir ben present el territori i la història en aquest arxiprestat que en el seu temps prenia el nom de Sant Martí de Maldà. Era el més llunyà de Tarragona i tenia dos colls, que l’allunyaven encara més quan la comunicació comptava amb més dificultats: el coll de l’Illa i el de Belltall. Això, i la proximitat entre pobles, va propiciar un ferm nivell de treball en equip. Ho facitava el fet de trobar-se en terra de fronteres diocesanes i la presència de capellans amb molta empenta que aviat van prendre el concili Vaticà II com a full de ruta. Aquests pobles són hereus de tota aquesta realitat i d’un solatge creient molt arrelat.

Volem començar dient que, a més de la participació dels laics compromesos a les parròquies, comptem amb la valuosa col·laboració de Mn. Anton Bru, motor durant molts anys de la pastoral en aquestes terres que, ara jubilat, s’ha quedat a viure a Arbeca i participa a la Parròquia com a adscrit.

Presa de possessió del nou rector, Mn. Manel Borgues,a Belianes ( 2008).

Presa de possessió del nou rector als Omellons

7

Objectius

— Servir a totes les parròquies.

— Tenir cura de l’acompanyament dels laics compromesos.

— Cercar la relació fraternal entre les parròquies de l’agrupació.

La pastoral ordinària

La pastoral queda assumida per nosaltres dos: Mn. Manel, rector, i Rosa M., laica amb missió pastoral. Mn. Anton fa les misses de cada dia a Arbeca i els enterraments quan no els pot fer el rector. Entre els tres assistim les parròquies per celebrar el diumenge.

Programem, prenem acords, revisem i ens distribuïm les tasques entre nosaltres dos. Es fan algunes

reunions ajuntant les parròquies de la mateixa agrupació —en tenim dues. També les celebracions de la missa del gall i la vetlla pasqual.

A Arbeca hem creat un equip rector format pel rector, el mossèn adscrit, la laica amb missió pastoral i una altra laica que resideix al poble i aporta el coneixement de la realitat. Voldríem ampliar-lo però encara no ens n’hem sortit; ens reunim cada mes. També a Belianes tenim un equip de suport que reunim quan creiem necessari.

Els diumenges queden repartits els serveis de manera rotativa. Els horaris estan fixats i som nosaltres els que hem d’estar alerta pel lloc i l’hora. Normalment, de les set parròquies Sortida dels diversos consells parroquials a conèixer el patrimoni de l’entorn

(Sant Joan de Maldanell, 2010).8

cinc tenen eucaristia i dues assemblea dominical en absència de prevere (ADAP). Els dies de festes solemnes, fins ara, hi ha missa a tot arreu.

Al Vilet tenen eucaristia el dia de Santa Anna, per la festa del beat Pau Bori i la missa pels difunts. Quan algun diumenge no podem assistir nosaltres tres totes les parròquies, un parell de persones, preparades prèviament, fan una celebració dominical en espera del prevere. Tenim set persones que s’han anat preparant per a aquest servei.

La presència als pobles, un dia entre setmana, consisteix en missa o celebració de la Paraula i visites als malalts. També aquest serveis són fets de manera rotativa entre tots dos. El servei de despatx s’ofereix a Arbeca, Belianes i Sant Martí. A la gent dels altres pobles se’ls dóna prèviament hora de visita. L’atenció corre a càrrec del rector.

També en aquests tres pobles tenim centralitzada la catequesi. Hi ha catequistes, però no les necessàries, això vol dir que a nosaltres, a més d’estar per les catequistes, també ens toca acompanyar grups que es preparen per a rebre sagraments. Hi ha dos grups d’adults, el d’Arbeca és acompanyat per Manel Morgades i el de Belianes per la Rosa M.

Arbeca, Belianes i Sant Martí són les parròquies que tenen un Consell de Pastoral que funciona

regularment. A les altres parròquies procurem fer reunió o assemblea una vegada l’any i, no cal dir, sempre que sigui necessari.

Hi ha organitzat un grup de Càritas parroquial a Arbeca i a Belianes acompanyats per la Rosa M. A causa de la crisi actual ens estem plantejant de crear una Càritas interparroquial.

Valoració

Treballem bé. Algunes vegades no hi ha temps ni de parlar les coses i sort en tenim de la confiança. Hem tingut l’avantatge de conèixer-nos anteriorment perquè ja treballàvem al mateix arxiprestat. La gent va prenent consciència de pertànyer a unes parròquies que treballen juntes i es crea coneixença i relació. També creix la consciència de les dificultats per anar-ho tirant tot endavant. Com a tot arreu ens falta personal jove, amb l’agreujant de tenir una població envellida.

Les parròquies ho han encaixat bé, cadascú ho entén com pot. Se senten assistits. Constatem, com a tot arreu, que a la gent li costa assumir responsabilitats.

Peregrinació de diversos pobles a la Marededéu del Tallat a Rocallaura (2011).

9

l’anàlisi Els herois silenciosos de la feJavier Menéndez Ros, director de la Fundació Ajuda a l’Església Necessitada

Quan escoltem Crist anunciant-nos que per a expandir el seu missatge serem necessàriament

perseguits, d’alguna manera pensem que aquestes paraules anirien destinades als primers cristians o potser a d’altres que, en algun moment de la història, han patit per raó de fe.

Però amb certesa i veracitat totals podem afirmar que avui, en ple segle XXI, els cristians són de manera fefaent marginats a multitud de països del món i en altres molts estan autènticament perseguits. De fet s’estima que el 75% dels perseguits i discriminats arreu del món són cristians, fins arribar a la terrible xifra de 350 milions.

Tanta importància té aquest fet que el Papa en repetides ocasions ha expressat la seva enorme preocupació per la manca de respecte a la llibertat religiosa i ha demanat pregàries pels milers de cristians que pateixen a causa de la seva fe.

Per això a Ajuda a l’Església Necessitada, fundació de la Santa Seu que presta ajuda pastoral i contribueix a l’evangelització en més de 135 països del món, estem dedicant especial atenció a aquests germans nostres que pateixen pel simple fet de portar el mateix cognom de Crist.

Lluny d’amainar-se el panorama a la Xina, aquest enorme gegant encapçala la trista classificació dels països amb més manca de llibertat religiosa. L’ordenació de bisbes que no cessa a esquenes del Vaticà i la convocatòria d’assemblees de l’Església patriòtica emprant la força física i la coacció governamental per obligar a assistir-hi a molts bisbes són fets que no fan altra cosa que engrandir la tensió permanent. Corea del Nord, el Vietnam i Birmània són altres països asiàtics amb grandíssimes dificultats per a la llibertat religiosa. L’Índia, i les seves persecucions

sistemàtiques a cristians per part de radicals nacionalistes hindús, i el Pakistan, amb la terrible llei de la blasfèmia que produeix cada any desenes d’acusacions, la major part falses, contra tot tipus de creients, originen dramàtics episodis que acaben amb condemnes injustes a la presó i amb autèntics linxaments o assassinats de masses enfervorides contra les minories cristianes. Casos com el d’Asia Bibi són només puntes d’un enorme iceberg d’intolerància sistemàtica oficialitzada des del poder.

A l’Orient Mitjà i a l’Àfrica destaquen les flagrants violacions a la llibertat religiosa en països com l’Iran, l’Aràbia Saudita, el Iemen, Egipte, l’Iraq, Somàlia, Nigèria, Kenya, Etiòpia o el Sudan, per citar-ne només algun.

Especialment dolorosa està sent la persecució autèntica de cristians que estan sent amenaçats i assassinats a l’Iraq. Després del terrible atemptat de Bagdad del 31 d’octubre de 2010 en el qual van ser assassinats cinquanta-dos fidels sirians catòlics i sis guàrdies de seguretat, van preguntar a una mare de família iraquiana si no tenia por de continuar anant a missa. La seva resposta va ser contundent: «Sí, tenim

por, però quin lloc millor per a morir que l’església!»

Aquesta afirmació respon perfectament a la fortalesa de la fe que manté en peu una comunitat minoritària que està sent sistemàticament eliminada fins aconseguir que abandonin la seva terra natal, que va ser abans cristiana que musulmana.

La radicalització del fonamentalisme islàmic, la politització de l’islamisme, l’extensió forçosa de la xaria o llei islàmica a la vida social en molts països i la manca clara de control sobre el terrorisme d’Al-Qaida són factors que sens dubte han contribuït a aquest empitjorament.

10

No podem oblidar la situació de discriminació i de falta de llibertat que es continua produint en països com Cuba, ni tampoc l’anomenada «cristianofòbia» que tan ràpidament s’està estenent a Occident. La mateixa OSCE (Organització per a la Cooperació i desenvolupament a Europa) ha denunciat repetides vegades l’augment de la intolerància i la discriminació al vell continent, motivat en molts casos per un secularisme i per un laïcisme agressiu que fa bandera de «progressisme» de la mofa, l’insult i l’agressió als símbols i als valors cristians.

Davant aquest preocupant panorama el mateix Benet XVI ens ha donat les claus per afrontar-lo:

informar i denunciar sense parar i en tots els fòrums els atropellaments que es produeixin, i sense que s’estengui el desànim, tenir un compromís de pregària, ja que només des del perdó, que ens ensenya la nostra fe, i des de l’esperança vencerem el mal.

I així, des del silenci del lliurament, la sang dels màrtirs del segle XXI segur que s’unirà a la de Crist, la qual han vessat molts altres per la fe al llarg de tota la història de la humanitat. Aquesta sang serà sens dubte llavor per a renovar i enfortir l’Església de Déu.

El dissabte dia 4 de maig va morir el P. Lluís Turon, claretià (Sant Martí de Sapresa, Girona, 1927), que de l’any 1976 al 1993 va estar a la comunitat de Tarragona i va treballar al Tribunal Metropolità del nostre Arquebisbat. L’endemà, diumenge 5 de maig, moria el P. Miquel Bonjoch Teixé (Santa Fe de les Olugues, Lleida, 1930), un dels darrers membres de la comunitat claretiana de Tarragona. Dies més tard, el 7 de maig va traspassar, el P. Robert Saladrigues i Ortís (Bellpuig, Urgell, 1925), monjo de Poblet.

Que reposin en la pau de Crist!

in memoriam

11

any de la fe

«Siguem testimonis de la misericòrdia»Cardenal Schönborn, arquebisbe de Viena:

En el marc de l’Any de la fe, el dilluns 22 d’abril es va celebrar la Jornada interdiocesana de preveres i

diaques de les diòcesis catalanes al monestir de Santa Maria de Poblet.

La Jornada es va iniciar amb una conferència del cardenal Mons. Christoph Schönborn, o.p., arquebisbe de Viena, sobre «El ministeri sacerdotal en la nova evangelització», que es va desenvolupar en un ambient fraternal i distès. Schönborn va ser secretari de la comissió de redacció de l’actual Catecisme de l’Església catòlica entre els anys 1987 i 1992 i també un

dels principals responsables de la versió per als joves, el Youcat.

A partir dels documents conciliars i del Catecisme de l’Església catòlica, Mons. Schönborn va exposar diversos punts per a meditar sobre allò que és propi del ministeri sacerdotal i del sacerdoci baptismal, comú a tots els fidels. «Avui dia, tal i com ens diu el papa Francesc, tenim la temptació de caure en el clericalisme», va dir referint-se al debat que a Àustria, com en altres països centreeuropeus, es va generar des dels anys seixanta amb la voluntat

Més de cinc-cents preveres i diaques de les deu diòcesis amb seu a Catalunya van participar en la Jornada interdiocesana a Poblet

12

d’introduir reformes eclesials sobretot pel que fa al celibat i l’ordenació de les dones. «Hem passat del progressisme al clericalisme.»

El cardenal Schönborn va precisar diverses característiques del ministeri sacerdotal, subratllant com a més importants la de ser testimonis de la misericòrdia de Déu enmig del món —«siguem misericordiosos com ho és el nostre Pare»— i la de despertar, alimentar i acompanyar els fidels laics en la seva vocació baptismal d’evangelització. «No hi ha nova evangelització sense un nou descobriment de la misericòrdia i no hi ha alegria més gran que compartir amb els fidels la vida cristiana», va dir. «Cal recordar que el sacerdoci ministerial està al servei del sacerdoci comú de tots els batejats, els preveres no som cristians d’un grau superior. Ens cal ser fidels a l’evangeli, a la sinceritat i la veritat. I per això també necessitem acceptar la humiliació», va remarcar.

L’eucaristia va ser presidida pel mateix Cardenal de Viena i concelebrada amb el Sr. Arquebisbe i pel cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, amb els altres bisbes i preveres, assistits pels diaques. A l’homilia, el cardenal Schönborn va animar els preveres a donar testimoniatge de la seva experiència de fe i de la seva vocació sacerdotal, tal com sant Pere i sant Pau ho van fer en els inicis de la història de l’Església.

La trobada va concloure amb el dinar de germanor a l’hostatgeria externa del mateix monestir de Poblet i amb una visita per les instal·lacions.

«Siguem homes de pau i d’esperança»

La primera trobada del clergat convocada pels bisbes de la CET va ser l’any 1992 en ocasió del IX Centenari de la restauració de la seu metropolitana de Tarragona, al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. El Sr. Arquebisbe, en les paraules de presentació, va recordar que «en aquella ocasió, el meu antecessor, el Dr. Ramon Torrella, de la mort del qual precisament avui recordem el novè aniversari, va anunciar la convocatòria del Concili provincial Tarraconense». També va encoratjar a tots els preveres a ser homes de pau i d’esperança.

Acollits pel P. Josep Alegre, abat de Poblet, hi van assistir Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona i president de la CET; el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona i vicepresident de la CET; l’arquebisbe Mons. Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell i secretari de la CET; Mons. Francesc Pardo, bisbe de Girona; Mons. Joan Piris, bisbe de Lleida; Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat; Mons. Xavier Novell, bisbe de Solsona; Mons. Josep Àngel Saiz, bisbe de Terrassa; Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic; Mons. Sebastià Taltavull i Mons. Salvador Cristau, bisbes auxiliars de Barcelona i de Terrassa; Mn. Josep Lluís Arín administrador diocesà de Tortosa, i Mons. Carles Soler, Mons. Jaume Traserra i Mons. Joan Godayol, bisbes emèrits respectivament de Girona, Solsona i Ayaviri (Perú). També hi va concórrer el P. Josep Maria Soler, abat de Montserrat; el P. Màxim Muñoz, president de la Unió de Religiosos de Catalunya, i el Dr. Antoni Pujals, vicari de la delegació de la prelatura de l’Opus Dei a Catalunya.

Foto: MCS

13

entrevista «Hi ha una frase de sant Francesc d’Assís que ho diu tot: “Anuncieu a tots l’Evangeli i si és necessari també amb les paraules”»

Cardenal Christoph Schönborn, arquebisbe de Viena

El cardenal Schönborn, o.p., és arquebisbe

de l’arxidiòcesi de Viena des de 1995. Als anys setanta va ser alumne a Alemanya de l’aleshores professor Joseph Ratzinger, el qual anys més tard li va demanar de ser secretari

de la comissió per a l’edició de l’actual Catecisme de l’Església catòlica. El dilluns dia 22 d’abril, Mons. Schönborn va presidir la Jornada Interdiocesana de preveres i diaques al monestir de Santa Maria de Poblet.

—Vostè va participar en la redacció de l’actual Catecisme de la Església catòlica, un de los fruits del concili Vaticà II. Per què es va redactar?

Va ser l’any 1985, vint anys després del Concili, quan molts bisbes van parlar de la necessitat de donar l’ensenyament del Concili. Un dels participants va proposar la idea de redactar un catecisme del Vaticà II i es va acollir amb molt d’entusiasme. El papa Joan Pau II va acollir la idea i va fer l’encàrrec al cardenal Ratzinger. Va ser ell mateix qui em va trucar per a ser secretari de redacció. Sens dubte van ser cinc anys molt importants en la meva vida. I ja tenim el resultat, l’Església disposa d’una obra molt preciosa que cal llegir acuradament.

—A més de participar en la redacció del Catecisme de l’Església catòlica, va treballar en el Youcat, la versió per als joves. Com va sorgir la idea?

Tot va sorgir en una roda de premsa a Viena, quan una periodista, durant la presentació del Compendi del Catecisme, va dir: «Saben que difícilment els joves es

Foto: MCS

14

llegiran això?» Aleshores un amic meu em va dir: «Per què no intentem fer el mateix per als joves?» Durant dos anys, prop de cinquanta joves van treballar per tal que el llenguatge i la presentació fos entenedora. Benet XVI hi va mostrar molt d’entusiasme i es va donar als joves durant la JMJ de Madrid.

—Vostè ha participat en el darrer conclave a Roma. Què podem intuir d’aquest nou pontificat?

Un vent de primavera evangèlica. Tant Benet XVI com el papa Francesc s’assemblen en molts aspectes, un d’ells és la humilitat. Benet XVI ha estat el gran professor, el doctor de l’Església que ens ha donat un ensenyament molt ric, i l’Esperit Sant ha escollit el papa Francesc per a traduir i concretar les grans intuïcions del papa Benet.

—La predicació és un dels carismes de l’orde de Sant Domènec de Guzman. Avui dia ens costa anunciar l’Evangeli?

Sant Francesc d’Assís deia: «Anuncieu a tots l’Evangeli i si és necessari també amb les paraules.» Això ho diu tot. És la vida mateixa, que ha d’anunciar. Foto: MCS

Foto: MCS

15

Consagració de l’altar i dedicació de l’església parroquial de Sant Llorenç de Gratallops

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va presidir, el dimecres dia 1 de maig, la celebració de consagració

de l’altar i dedicació de l’església parroquial de Sant Llorenç de Gratallops. La solemne cerimònia va ser concelebrada juntament amb catorze preveres de l’arxidiòcesi i de la diòcesi de Tortosa, entre els quals hi havia Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi; Mn. Antonio Rosario, rector de la Parròquia; Mn. Josep Maria Alegret, arxiprest del Priorat; Mn. Francesc Giménez, vicari episcopal de la zona; Mn. Antonio P. Martínez, delegat diocesà per al patrimoni artístic, documental i l’art sacre. La celebració també va comptar amb la presència del vicepresident de la Diputació de Tarragona, Sr. Albert Vallvé, i l’alcaldessa de Gratallops, Sra. Maria Teresa Balagué, i tota la corporació municipal.

«El nostre deure com a creients» —va dir el Sr. Arquebisbe durant l’homilia— «és mantenir les esglésies en bones condicions, embellir-les i fer que perdurin en el temps com allò que són: testimonis de la fe a major glòria de Déu.» «Les nostres esglésies carregades de fe, de pregàries, de les vivències de tantes generacions» —va afegir—, «no són només patrimoni de la comunitat cristiana sinó també dels nostres pobles i ciutats als quals identifiquen i amb els quals ens identifiquem.»

El Sr. Arquebisbe va agrair l’esforç de tots els qui d’una manera o altra han col·laborat en el reeiximent d’aquest projecte amb aportacions econòmiques, amb temps i dedicació, el suport dels malalts, amb la seva pregària, les entitats i institucions…, «i gràcies a Mn. Antonio Rosario, que va emprendre amb decisió i coratge aquesta reforma del temple de la parròquia que li havia estat encomanada».

Seguint el ritu propi d’aquesta celebració, al llarg de la cerimònia es van fer visibles molts símbols litúrgics com l’unció de l’altar i de les parets de l’església amb el sant crisma, l’encensament i la il·luminació.

Fotos: MCS

16

Mn. Josep Mateu i Guarro, nou doctor en Teologia a l’arxidiòcesi

Mn. Josep Mateu va defensar la tesi doctoral el dijous 11 d’abril, a la Universitat Pontifícia

Gregoriana de Roma, amb el títol «El misteri de la resurrecció en la obra teològica d’Olegario González de Cardedal i Bernard Sesboüé».

Segons Mn. Mateu la tesi «pretén mostrar el procés evolutiu en la teologia pel qual la resurrecció, centre de la fe i de la teologia, va anar quedant desplaçada en un lloc secundari, i la “mort en creu” va ocupar la centralitat salvadora de la redempció cristiana». La mort en creu va passar a ocupar el centre de la redempció, i la resurrecció es va convertir en una simple suposició, en un miracle acreditatiu de Jesucrist. Tot aquest procés va des de sant Tomàs d’Aquino fins a finals de segle XIX. «Ens hem de situar a principis del s. XX per descobrir aquest incipient procés de recuperació, que en gran part es dóna gràcies a la renovació litúrgica i dels estudis i exegesi bíblica, possibilitant que la resurrecció recuperés progressivament en la Teologia la centralitat. Tot aquest procés troba el seu punt d’inflexió en el concili Vaticà II», explica Mn. Josep Mateu.

«Arribat al final d’aquesta constatació calia veure si aquest procés havia culminat i s’havia consolidat. Aquest va ser el motiu per escollir els dos autors mencionats, ja que els podem considerar com a paradigma de la teologia actual i la seva obra podia mostrar si realment s’havia acomplert aquesta recuperació. Ambdós són propers a la meva realitat teològica i pastoral: Olegario González de Cardedal és el teòleg d’àmbit hispànic que més ha investigat i publicat en l’estudi teològic, i Bernard Sesboüé, un teòleg profund i gran divulgador, traduït a bastament

al castellà, i de molta incidència també a casa nostra pel fet de ser proper a les nostres diòcesis catalanes en el seu pensament teològic i treball pastoral.»

«S’ha pogut mostrar» —destaca el doctorand— «com aquesta centralitat teològica de la resurrecció estructura transversalment tota la seva obra i pensament recuperant el seu fonament i dinamisme dels quals brolla tota reflexió teològica. Així mateix, l’estudi mostra com aquesta centralitat no és només teològica, sinó existencial, afecta a la vida del cristià. És una centralitat que és fontal, ja que d’ella brolla la fe que permet comprendre tota la vida i el missatge de Jesús, d’ella sorgeix la vida de l’Església, i ella suposa el centre que recapitula i uneix tota la història de la salvació.»

«Per tant, la resurrecció posseeix una “potència fundant” per a la fe i per a la seva reflexió teològica. Recuperar aquesta centralitat exegètica i existencial suposa recuperar el mateix dinamisme que van viure els Apòstols i que es reprodueix de nou en cada persona que rep els ulls de la fe pel do de l’Esperit. Des d’aquesta centralitat es redescobreix una teologia íntimament lligada a la pastoral, a la vivència de la fe, una teologia que no és merament discurs teòric sinó que també és expressió d’una vivència autèntica i real», conclou el nou doctor.

El tribunal de la defensa de la tesi va ser presidit pel P. Diego Alonso Lasheras, s.j., pel director de la tesi, Mn. Salvador Pié i Ninot, i pel censor, el P. José M. Millás, s.j. La tesi va ser aprovada amb la qualificació de Magna cum laude.

Actualment Mn. Josep Mateu és rector de les parròquies de Sant Jaume Apòstol de Riudoms i de Santa Caterina Verge i Màrtir de Vinyols i els Arcs, capellà del Col·legi Sant Pau de Tarragona i professor de l’INSAF.

17

la veu de Càritas

El Col·legi d’Advocats de Tarragona i Càritas diocesana de Tarragona signen un conveni per a assessorar legalment les persones més vulnerables

L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Tarragona (ICAT) i Càritas Diocesana de Tarragona van signar un

conveni de col·laboració, el passat 30 d’abril, amb la voluntat de donar assessorament extrajudicial de caràcter gratuït a les persones més vulnerables de la nostra societat.

Aquest projecte pioner a Catalunya, coordinat per Conxa Manrique, lletrada i voluntària de Càritas, ja compta amb un torn d’uns trenta-cinc voluntaris aproximadament, no remunerats, que en les diferents especialitats (dret civil, laboral, administratiu i penal) donaran assessorament legal als més necessitats, i ho faran a les instal·lacions mateixes de Càritas.

Amb aquest conveni, tant Càritas com els lletrats analitzaran els casos concrets i donaran suport a les persones en les seves problemàtiques, com poden ser els desnonaments, la immigració, el maltractament, entre d’altres.

També s’ha signat un contracte de confidencialitat de protecció de dades de les persones beneficiades del projecte.

18

notícia

Nous locals de Càritas a Altafulla i Cambrils

L’Ajuntament d’Altafulla va signar un conveni amb el grup Solidaritat Càritas, el dia 30 d’abril, per a

la cessió d’un local al carrer Marinada 2 d’Altafulla, de setanta-nou metres quadrats. D’aquesta manera, l’entitat podrà donar el seu servei d’una manera més digna als més necessitats.

Per altra banda, el dijous dia 2 de maig es van inaugurar i beneir els nous locals parroquials de l’Església de Sant Pere Apòstol de Cambrils. L’acte es va iniciar amb la celebració de l’eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe, i seguidament es van fer els parlaments al teatre casal de la mateixa Parròquia. El rector, Mn. Josep M. Font, va expressar el seu agraïment a totes les persones que l’han ajudat a tirar endavant aquest projecte.

Els seminaristes de Catalunya visiten el Santuari de la Mare de Déu de Núria

El dia 1 de maig, festa de Sant Josep Obrer, encapçalats pel bisbe auxiliar de Terrassa,

Mons. Salvador Cristau, i acompanyats pels rectors del Seminari de Barcelona i del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Josep Maria Turull i Mn. Norbert Miracle, pel vicari general d’Urgell, Mn. Ignasi Navarri, i per altres formadors, un nombrós grup de seminaristes dels tres Seminaris de Catalunya (Interdiocesà, Barcelona-Sant Feliu i Terrassa), van visitar el santuari que acull la Patrona principal del Bisbat d’Urgell, la Mare de Déu de Núria. Entre la setantena de candidats al presbiterat també hi havia els seminaristes menors de Barcelona, Tarragona, Terrassa i Urgell.

La celebració de l’eucaristia, a la qual es van unir una bona colla de pelegrins, va ser l’eix del dia de trobada i de convivència. Mons. Cristau, en comentar els textos proclamats, va exhortar els presents a mantenir l’esperit de lluita interior en el seguiment de Crist i va explicar la importància de l’escolta atenta del Crist, que ens parla també en els germans i que permet la unió de cors i la unanimitat de pensament en la diversitat de mentalitats i tarannàs.

Després del cant dels Goigs, es va fer la tradicional visita a la Mare de Déu de Núria al seu cambril.

Després del dinar de campanya a les fonts de la contrada, tot el grup es va aplegar al Santuari per a la pregària del rosari.

19

opinió

«COM EL COLISEUM: FET POLS PERÒ MOLT VISITAT»

Ana Minguella, periodista

Així responia un cardenal italià, molt estimat a Roma, quan, molt vellet i sense salut, assegut en una cadira de rodes i respirant amb dificultat, rebia les visites de tanta gent que es volia acomiadar d’ell. Fent un gran esforç

—només estava bé al llit—, quan li preguntaven com es trobava, responia: «Com el Coliseum, fill meu, fet pols però molt visitat.»

Afrontar així els últims moments té tot a veure amb una «vida digna», amb la «qualitat de vida» i sobretot, amb la «mort digna», tres dels molts arguments dels defensors de l’eutanàsia. Però és clar, acabar els nostres dies com el

nostre simpàtic protagonista no s’improvisa.

I és que la mort, si t’agafa per sorpresa —no pas per morir jove sinó perquè no hi volem pensar quan tenim salut—, ens ve massa gran i surt amb més força que mai l’esperit de supervivència i ens agafem a la vida encara que sigui d’un clau rogent.

Però, quan veiem que no hi ha res a fer, que —com deia la meva àvia— «aquí no hi queda ningú per llavor», aleshores l’ésser humà és capaç d’empassar-se la més gran mentida per tal de morir com va viure: sense assabentar-se de res.

I dic mentida, perquè hi ha hagut —i n’hi haurà sempre—a la història de la Humanitat personatges que fan uns exercicis realment espectaculars per canviar el nom de les coses. Amb això aconsegueixen fer seguir milers de persones… les que no ho fan acaben en indrets infernals, però denominats de manera amable. Recordo, per exemple, el rètol «El treball et farà lliure» (humor negre en estat pur) a l’entrada del camp d’extermini d’Auschwitz, o el terrible viatge en tren cap a l’«Àrea de reeducació i repòs» (bonica manera de batejar els camps de treballs forçats), amb parada als gulag (acrònim rus d’aquella mena d’àrees «recreatives») de Sibèria…

Naixem sense la nostra voluntat, però el Creador vol que morim amb el concurs de la nostra llibertat i amb les nostres potències en actiu, sigui quina sigui la mort que ens espera. ¿Per què, doncs, hi ha qui s’entesta a narcotitzar el moment potser més important de la nostra vida?

Necessitem preparar-nos per passar a l’altre costat del riu, ens hem d’acomiadar, de preparar potser algunes coses, de dir a aquella persona per darrera vegada que l’estimem o, simplement, de mirar cap a dalt perquè a baix ja no hi resta res. Bé, res no, ens queda l’Amor, amb majúscula, perquè la Caritat no passa mai. La Fe i l’Esperança ja no ens caldran, perquè veurem l’Amor cara a cara

20

Benedicció del nou orgue de la Catedral

La Catedral de Tarragona ja té nou orgue. Després d’un llarg procés, el dissabte 15 de juny, al matí,

el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, beneïa aquest instrument que, de nou, acompanyarà musicalment la litúrgia i estarà al servei de la ciutat i l’arxidiòcesi. «Avui més que mai necessitem la música per evangelitzar, per expressar la nostra fe. Davant la bellesa de Déu les paraules queden pobres», destacava satisfet. Citant les paraules que Benet XVI va pronunciar l’any 2006 durant la benedicció del nou orgue a Ratisbona va qualificar-lo com a el «rei dels instruments.»

Per la seva banda, Mons. Miquel Barbarà, degà i mestre de capella del Capítol de la Catedral, va tenir paraules d’agraïment en nom del Capítol a tots els qui ho han fet possible començant per l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, moment en què es va projectar la restauració del nou orgue i de l’actual Arquebisbe qui ha estat «un gran impulsor i entusiasta». Mn. Barbarà també va agrair la col·laboració de Mons. Valentí Miserachs, canonge honorari del Capítol de la Catedral i president emèrit de l’Institut Pontifici de Música Sacra de Roma, qui va ser encarregat de fer sonar per primer cop el nou orgue.

El moment més solemne i emotiu va arribar amb el ritual de benedicció on es va establir un diàleg entre l’Arquebisbe i l’orgue el qual va respondre a diverses invocacions per a què sigui un instrument per a lloar la misericòrdia de Déu, solemnitzar el culte a Déu i ajudar a elevar la fe, evocar l’acció i l’amor de l’esperit sant, acompanyar la fe i anunciar amb goig la bona Nova. Seguidament l’orgue va esclatar en joia acompanyant el cant d’un salm de lloança (Sal 150) que el Cor dels Amics de la Catedral i Assemblea van cantar plegats.

La benedicció va comptar amb la presència del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny, el Capítol de la Catedral i d’altres preveres. Entre les autoritats civils hi havia l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros i el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Albert Vallvé.

el reportatge

Foto: SG

21

En realitat, no hi cap altra caixa d’orgue comparable a aquesta que estigui situada a l’últim tram de la nau abans del creuer. La caixa de la Cadireta es troba dins de la balustrada. Les dimensions i el disseny de la façana històrica determinen la forma del nou orgue que s’ha construït sobre una estructura de pi, instal lada darrere la façana.

Al centre de la caixa principal, a la mateixa altura que els peus dels tubs de la façana, es troben els dos secrets de l’Orgue Major. Els tubs més grans del Flautat Major són alimentats a través de conductes dels camps de tubs de cada costat. Per tal d’aconseguir una difusió directa del so, els secrets del pedal «petit» (tots els registres de 8 peus o més aguts) es troben directament darrere dels tubs de façana de 16 peus.

L’Orgue de Dalt està emplaçat per sobre de l’Orgue Major, al centre de la caixa. A causa de la limitada

profunditat de la caixa de l’orgue, la canonada es divideix entre els secrets superior i inferior respectivament (una analogia es pot establir aquí amb exemples d’orgues del nord d’Holanda i els orgues Brebos d’El Escorial). La Cadireta es troba darrere l’esquena de l’organista en una caixa independent que forma part de la balustrada. El Contrabaix i Bombarda del pedal (ambdós registres de llargada completa de 16 peus) es troben sota l’arcada darrere l’orgue al mateix nivell que el de la Cadireta. Les quatre manxes de falca es troben darrere dels «grans» registres del pedal. El coronament de la caixa de l’orgue sembla molt probablement que només hagi tingut una funció decorativa durant tota la seva existència.

La caixa de l’orgue té portes de proporcions monumentals. En el moment de la construcció de l’orgue, aquestes van ser decorades pel pintor italià Pietro Paolo da Montalbergo. Les portes seran retornades a la caixa després de la seva restauració. Quan estan tancades, aquestes cobreixen la part frontal de l’Orgue Major. Els tubs de la façana de la Cadireta i l’Orgue de Dalt (tubs canonges) s’oculten mitjançant teles decorades que funcionen com persianes que es poden enrotllar cap amunt i cap avall. La caixa de l’orgue va ser restaurada in situ per Jesús Mendiola, Emma Zahonero i el seu equip.

Construcció de l’orgue i de la caixa Johan Zoutendijk, director de l’empresa constructora Verschueren Orgelbouw Heythuysen B.V.

Foto: SG

Foto: SG

22

El concepteL’Orgue Major es pot descriure com

una àmplia família de registres de principal, una idea que fa referència a la història de l’orgue i a les tradicions

organístiques dels segles XVI i XVII en general. La composició de les diverses

mixtures s’ha concebut de manera que es pugui realitzar un gran nombre de

diferents registracions de ple. El rengle de tercera del registre d’Alemanya

es pot agregar separadament al ple. La disposició de l’Orgue Major

s’ha ampliat amb la inclusió d’una Espigueta, una Corneta i una Trompeta

Real. La divisió de la Corneta entre aguts i greus es pot ajustar a l’habitual do’/ do diesi’ i la divisió catalana entre

si i do’.

L’Orgue de Dalt compta amb una àmplia varietat de principals i registres

de flauta en diferents altures sonores que ofereixen possibilitats per a moltes

varietats de solista i registracions corals. La secció dels dos registres de

llengüeta s’ha harmonitzat per tal que puguin ser utilitzats amb les flautes.

La Cadireta compta amb una família de registres de principal amb el Bordó

que permet tant un petit plein jeu com un registre de corneta (cornet

décomposé). El Cromorn completa el conjunt.

Una secció totalment independent de pedal ofereix possibilitats per a

la interpretació d’una gran part de la literatura clàssica d’orgue d’Alemanya

i França. La mesura dels tubs i llurs detalls de construcció es van derivar

dels registres manuals. Un cos de Trompeteria en batalla (horitzontal)

també s’ha afegit a la disposició de l’Orgue Major. La mesura de la talla

dels tubs es va elaborar sobre la base de l’obra de Jean-Pierre Cavaillé (l’avi

del famós Aristide Cavaillé-Coll). Els seus orgues mostren importants

similituds amb l’estil clàssic francès i amb els instruments que coneixem com

a tradició de Lieja. Les Regalies van ser dissenyades d’acord amb la descripció

de Mariano Tafall.Foto: SG

23

Tècnica de construcció

Els diferents resorts tècnics de l’orgue s’han bastit sobre una estructura de bigues de pi i

són accessibles a través de taulons de pas i escales, tots els quals estan fets de fusta massissa. La llitera amb les quatre manxes de falca es troba darrere de l’orgue i es pot fer funcionar tant manualment com mitjançant el ventilador elèctric. El portavent està fet de fusta de pi. Els tubs que no estan col·locats damunt el secret són alimentats mitjançant uns conductes fets amb metall d’orgue o fets amb fusta de pi.

Les corredores dels secrets estan fetes de roure. Les canals estan folrades amb xapes de fusta contralaminades. Els secrets de l’Orgue Major i del

Pedal tenen ventalloles dobles per tal de reduir al mínim la influència mútua del vent en l’articulació de sons greus de registres individuals.

La mecànica de notes és majoritàriament penjant. Els taulers de reduccions amb molinets són de roure, les varetes són de fusta de pi, tallades al llarg de la veta, i tots els tirants estan fets de llautó. La Cadireta té una transmissió polsant amb balancins.

Les tecles dels teclats manuals estan cobertes amb fusta de boix (naturals) i de banús (sostinguts). Les testes de les tecles estan guarnides amb pergamí. Els tiradors dels registres són tornejats en fusta de noguera i es troben a cada costat dels manuals. Els noms dels registres estan retolats en llengua catalana i s’han caligrafiat en pergamí.

Foto: SG

Foto: SG24

El concert inaugural, celebrat el diumenge 16 de juny, amb la interpretació de peces de Joan

Baptista Cabanilles, Pare Antoni Soler, Nicolas De Grign i Sebastian Bach va anar a càrrec del professor holandès Win Diepenhorst. Diepenhorst, un dels assessors del projecte de restauració, ha estat responsable de la reconstrucció de l’orgue més antic dels Països Baixos construït l’any 1479 a banda de comptar amb una intensa trajectòria musical.

El concert va ser presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny i Mn. Miquel Barbarà, degà del Capítol de la Catedral. Entre les autoritats civils hi havia el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell; l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros; el president de la Diputació, Josep Poblet; el Delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Quim Nin; el senador Jordi Sendra; el diputat al Congrés per Tarragona, Alejandro Fernández; el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Enric Vendrell; el rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau; el director del Servei d’Ocupació de Catalunya, Joan Aregio; el president del Consell Comarcal del Tarragonès, Federic Adan i el president del Port de Tarragona, Josep Andreu, entre d’altres.

Durant l’acte l’empresa constructora de l’orgue va fer el lliurament oficial de l’instrument.

L’acte de benedicció i el concert inaugural es pot veure a través d’aquest enllaç del canal de TV per Internet de l’Arquebisbat http://www.livestream.com/arqtgn

El concert inaugural d’orgue del professor holandès Diepenhorst omple la Catedral

Construcciói disseny de maquinària

Departament de disseny

Mobiliari urbà

Interiorisme

Des de l ’any 1989 innovant en metal l i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Pol. Ind. Bescós. C/ Sardenya,3 (Ctra. Constantí)

a/e: admin@talleresvalero.net Tel: 977 770 651 - 977 771 643

Foto: MCS

25

26

Foto: PADAS27

entrevista «L’orgue és una obra col·lectiva

i d’Església diocesana» Miquel Barbarà Anglès, , prevere i degà-president del Capítol de la Catedral de Tarragona

—Què ens pot dir de l’orgue acabat d’estrenar?

Com ja s’ha divulgat a bastament, hem arribat al final de la instal·lació del nou orgue i hem fet la benedicció i inauguració així com també el concert inaugural. Pel que he pogut sentir —i fins i tot tocar— penso que tenim un gran orgue amb una molt bona sonoritat. Hem de donar les gràcies a tots els qui ho han fet possible: des de les administracions que hi han donat suport —Diputació, Ajuntament, Generalitat i sobretot l’Arquebisbat, que està aguantant un pes enorme, imprevisible abans de la crisi econòmica—, passant per particulars, per la il·lusió i els coneixements de l’organista primer, Jordi Vergés, i en primer lloc per les decisions dels dos arquebisbes darrers, l’actual cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, i el nostre arquebisbe, Jaume Pujol Balcells. Sense el seu suport i decisions nosaltres hauríem pogut anar cultivant il·lusions, fent estudis i projectes i demanant el que fos, però l’orgue no el tindríem.

Penso que és just reconèixer-ho i cap dels que hi hem col·laborat o hi hem fet més o menys alguna cosa no ens hem d’atribuir una obra que és mèrit de molts i és una obra col·lectiva i d’Església diocesana. Aquest orgue ha de ser l’orgue de la Catedral i de ningú més. Al servei, això sí, de l’Església i de la societat. És obra de tots i tots n’hem de gaudir!

—Quins són els actes previstos per a aquest any?

A més de tot el que és normal durant l’any, programar diferents concerts —n’estem preparant un que pot ser molt gran, com és tornar a interpretar el preciós oratori Pontifical de Flames de Mn. Miquel Melendres i Mn. Francesc Tàpies per diferents cors, formacions musicals i persones de Tarragona. A l’octubre hi haurà un congrés de confraries de Setmana Santa de tot l’àmbit de

l’Estat espanyol amb el qual també col·laborarem, i després hi haurà la gran beatificació de màrtirs de Crist i també acollirem alguna celebració… i així podríem anar continuant. Volem que la vida continuï a la Catedral i cada cop respongui més al que estem convençuts que ha de ser: la casa pairal de tota l’arxidiòcesi en la qual hi té la càtedra el pare i pastor. Voldríem que tots els diocesans s’hi sentissin com a la casa del pare i de la mare.

Nou web de la Catedral de Tarragona

La Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona ha renovat el disseny i els continguts del seu web (www.catedraldetarragona.com), i es pot consultar en set idiomes: català, castellà, anglès, francès, alemany, rus i it

Foto: SG

28

ordenacions

Ordenacions presbiteral i diaconals a la Catedral de Tarragona Mn. Joan M. Anglès va rebre l’orde del presbiterat, mentre que Bernard John Farrell i José Antonio Fernández van ser ordenats diaques

La Catedral de Tarragona va acollir, el diumenge 26 de maig, l’ordenació presbiteral de Mn. Joan

Maria Anglès i les diaconals de Bernard John Farrell i José Antonio Fernández. El Sr. Arquebisbe va conferir aquests ordes en una celebració que va comptar amb familiars, amics i companys dels ordenands i amb la presència del Capítol de la Catedral, del vicari general de l’arxidiòcesi, del rector del Seminari Major Interdiocesà i dels rectors de les parròquies on exerceixen la seva tasca pastoral i altres preveres concelebrants, diaques i seminaristes.

L’ordenació de Francisco Javier Álvarez, ajornada per la defunció d’un familiar, es va celebrar el 9 de juny a l’església de Santa Maria de la Móra.

«Avui l’Església celebra la solemnitat de la Santíssima Trinitat», va destacar el Sr. Arquebisbe en l’homilia. «Entre els dons de Déu no hi ha dubte que el de la vocació és també dels més grans. El Senyor ens crida a tots a viure en la seva comunió, per a tots té un designi que omple de felicitat la nostra vida.» Mons. Jaume Pujol va remarcar que «seguir Jesús significa

ser partícips de la seva missió: estimar i servir la Redempció, estendre el regne de Déu com a sacerdots i diaques, sent fidels al vostre camí, també en la vida matrimonial els qui us ordeneu diaques i esteu casats. A tots nosaltres ens cal un zel apostòlic sense fronteres, una caritat pastoral que abraci fins al més íntim del nostre ésser, lliurant-nos a tothom i ajudant especialment els més necessitats», va dir.

Esdevingut membre de l’orde dels preveres, Mn. Joan Maria Anglès Batet va ser revestit per Mn. Josep M.

Barenys i Mn. Marcin Matynka amb l’estola, en forma presbiteral, i la casulla. Per altra banda, els dos nous diaques, Mn. Bernard John Farrell i Mn. José Antonio Fernández, van ser revestits amb l’estola en forma diaconal i la dalmàtica per Mn. Stephen Cochrane i Mn. Peter, i Mn. Joan Maria Padrell juntament amb Mn. Josep M. Barenys, respectivament.

Un cop acabat l’acte litúrgic el nou prevere va adreçar unes paraules d’acció de gràcies a tots els qui el van acompanyar en aquest dia tan important. «Dono les

Foto: MCS

29

gràcies especialment als germans preveres, diaques, al Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral que han sostingut els cants de la celebració, a la meva família per encoratjar-me sempre i en tot moment, especialment a la meva mare, i al meu pare que ja no és entre nosaltres i que tanta il·lusió li hauria fet veure aquest moment; i també als pobles del Baix Penedès i del Tarragonès Llevant.» Mn. Anglès va agrair especialment l’ajuda prestada pel rector del Vendrell, Mn. Joan Maria Padrell, i els consells i mestratge de Mn. Jordi Gual, i també de Mn. Josep M. Barenys, «a qui considero el meu pare espiritual».

Sr. Arquebisbe: «Ens cal un zel apostòlic sense fronteres i caritat pastoral que abraci fins al més íntim del nostre ésser.»

Per la seva banda, Mn. Farrell va donar les gràcies a la seva dona i fills i a Mn. Stephen, que tant l’ha ajudat, i també a totes les persones que havien vingut de lluny per compartir amb ell el moment de la seva ordenació.

Finalment, Mn. José Antonio Fernández va convidar a tots els assistents a un petit refrigeri al claustre de Sant Pau del Seminari.

Els cants de la Salve Regina i el Virolai a la Mare de Déu de Montserrat van cloure la celebració a la Catedral.

Encàrrecs pastoralsMn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi, va anunciar els nomenaments dels nous ordenats, és a dir, les parròquies on exerciran a partir d’ara pastoralment: Mn. Joan M. Anglès Batet com a vicari de les parròquies de Sant Salvador del Vendrell, de Santa Maria de la Bisbal del Penedès, de Sant Miquel del Montmell, de Sant Miquel de Marmellar, de Sant Cristòfor de Selma-Pla de Manlleu i de Santa Maria de Valldossera. Mn. Bernard John Farrell Roberts, diaca de les parròquies de Sant Bartomeu de l’Argentera, de Santa Maria de Duesaigües i de Sant Mateu Apòstol de Riudecanyes, i Mn. José Antonio Fernández Moreno, diaca de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell. Fotos: MCS

30

Mn. Francisco Javier Álvarez ordenat nou diaca permanent

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va ordenar a Mn. Francisco Javier Álvarez Vega, el diumenge

dia 9 de juny a l’església de Santa Maria de La Móra, en una celebració que va comptar amb la presència del vicari general de l’arxidiòcesi i rector de la Parròquia de Ferra-La Móra, Mn. Joaquim Fortuny, i el rector del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Norbert Miracle, entre una trentena de preveres, així com tots els diaques de l’arxidiòcesi, a més de familiars i amics.

«El diaca és un home que s’ha consagrat a Déu per una ordenació i a qui se li encomana un triple ministeri: el de la Paraula, el ministeri de l’Altar i el ministeri de la Caritat», va destacar el Sr. Arquebisbe en la seva homilia. «Una de les tasques és l’anunci de la Paraula de Déu, l’evangelització. Avui aquesta evangelització és especialment necessària. Tu també, Javier, hauràs de ressuscità a molta gent, ignorant de la seva fe, allunyada de l’Església.» «La nostra Església necessita cors i intel·ligències que ajudin els germans a viure més coherentment en la fe que tenen, o que podrien tenir, si fossin més il·luminats per nosaltres en el coneixement de Déu, de la seva bondat i del seu desig envers ells i nosaltres mateixos», va dir.

Durant la celebració el nou diaca va ser revestit amb l’estola en forma diaconal i la dalmàtica per Mn. Joaquim Fortuny i Mn. Ramón Antonio Guzmán, diaca de l’arxidiòcesi de San Juan de Puerto Rico.

Seguidament, com és costum, el nou ordenat va dirigir unes paraules d’agraïment. En primer lloc al Sr. Arquebisbe per la confiança que ha dipositat en ell; al seu rector, Mn. Fortuny, pel mestratge; a Mn. Miracle, qui en l’últim any de formació va ser el Director del Secretariat pel diaconat permanent i a tots els preveres, diaques -als quals va demanar ajudar i caritat per a servir dignament-, als membres de la parròquia de Ferran-La Móra i al Cor Mestral de Reus, entre d’altres. «En aquest dia no puc oblidar a la meva família per l’estima i comprensió especialment a la meva esposa, veritable companya de viatge cap al diaconat. Ella és un gran regal de Déu.» «També agraeixo el suport dels companys de l’Arquebisbat, de Càritas, i l’Associació de veïns i l’Associació de dones de La Móra», va dir Mn. Álvarez.

En acabar, Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi, va anunciar l’encàrrec pastoral del nou ordenat, qui serà diaca de la parròquia de Ferran-La Móra on fins ara hi ha estat col·laborant.

El cant de la Salve Regina i l’himne de la Verge de Covadonga durant la processó de sortida va finalitzar l’emotiva cerimònia.

Fotos: MCS

31

educació en el lleure

La Trobada de monitors del Moviment de Centres d’Esplai Cristians de Catalunya aplega més de mil joves a Salou

El cap de setmana del 20 i 21 d’abril, més de 1.000 joves procedents de tot Catalunya s’han aplegat

en la trobada anual de joves del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés (MCECC), amb el lema «Segueix el rumb de l’esplai…»

Durant els dos dies, els monitors i monitores van participar en activitats lúdiques i formatives i també van tenir l’oportunitat de compartir experiències amb altres joves educadors que dediquen voluntàriament el temps a l’educació en el lleure dels més petits. Aquesta ha estat la segona trobada d’aquest tipus que celebra el MCECC després de la que va tenir lloc a Lleida l’any 2011.

La celebració de l’eucaristia, organitzada per la Delegació de pastoral de joventut de l’Arquebisbat i presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el diumenge dia 21 d’abril al pati de l’Institut Jaume I de Salou, va cloure la trobada de monitors. El Sr. Arquebisbe els va agrair tota la gran tasca que fan com a educadors en el lleure i els va recordar la importància d’educar no tant en els valors sinó en les virtuts.

Què és el MCECC?

En el Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans (MCECC), que agrupa més 200 centres d’esplai, prop de 24.000 infants, adolescents i joves, gràcies a la

32

Higini Anglès, 10 - Tel./Fax 977 22 11 64Rambla Nova, 108 - Tel./Fax 977 21 79 62

TARRAGONAwww.fotografiaferran.com - fotografiaferran@hotmail.com

tasca educativa i voluntària d’uns 4.000 monitors i monitores, es coordinen les Federacions de Centres d’Esplai de la Fundació Pere Tarrés (Arquebisbat de Barcelona i bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa) i els esplais integrats en les Fundacions Santa Maria de Siurana de l’Arquebisbat de Tarragona a més dels de les diòcesis de Lleida, Tortosa, Solsona i Urgell.

DES DE L’EXPERIÈNCIA

Jesús Torres i Sanz té 22 anys i en fa vuit que és monitor de l’Esplai del Casal Riudomenc. Ell, juntament amb una trentena de monitors més del seu esplai, va participar en la trobada a Salou.

«El nostre servei educatiu desinteressat també ens forma a nosaltres com a monitors»

«En la memòria de tots els monitors que ens vam fer presents a Salou encara hi havia bons records de la trobada del 2011 que es va fer a Lleida, on vaig tenir l’enriquidora experiència de participar en l’organització, i en els monitors més veterans encara hi havia el record de la trobada de Tona

(2005) o de Berga (2003).

»I és que les trobades de monitors, a banda de ser espais de confluència, d’experiència, de formació en la tasca de fer de monitors, serveixen per trobar-nos amb companys d’arreu, amb les mateixes problemàtiques que nosaltres, amb diferents solucions, amb diferents maneres de fer que serveixen per enriquir la nostra experiència en l’educació en el lleure. A més, també ens serveix per adonar-nos que no som ovelles negres, que no som els únics estranys que desinteressadament ens passem hores i hores educant els infants dels nostres pobles, barris i ciutats.

»Durant tota la trobada vam fer el que els monitors d’esplai sabem fer millor: tallers de formació de diferents temàtiques (cançons, danses, alimentació, esports, discapacitat…), gimcanes, cançons, jocs, vetllades… Els monitors de Riudoms vam poder fer gala del nostre esperit i ímpetu durant tota la trobada, de fet vam ser un dels centres que va assistir amb més monitors a la trobada (fins a una trentena).

»En una societat que camina cada cop més cap a la iniciativa individual i privada és necessari oferir serveis desinteressadament als diferents sectors de la societat. En aquest cas, l’educació en el lleure i amb valors és molt necessària per a tots els nens. En els nostres esplais, els xiquets poden aprendre a respectar, cooperar, compartir, conviure, hàbits alimentaris i d’higiene, disciplina, etc.

»Després d’aquest cap de setmana tan enriquidor, la nostra tasca no descansa ni un moment, ja que continuem dissabte rere dissabte, colònies rere colònies, curs rere curs, oferint voluntàriament un servei educatiu per als xiquets riudomencs, i no ho oblidem: també ens forma els monitors com a persones.»

33

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

La Gemma Martí té 24 anys i pertany al Grup Esplai Salou. És monitora des dels quinze anys.

«Eduquem als infants a ser millors persones»

La meva valoració de la trobada és que va ser tot un èxit, la gent va acabar molt contenta tant internament com externament, que és el més important.

Com a activitats a destacar valoro positivament la xerrada principal, que va ser molt dinàmica i divertida, va servir per adonar-nos una mica més que la feina feta des del monitoratge és molt important per a la nostra societat i ens va animar moltíssim a seguir endavant amb la nostra tasca. També vull destacar la convivència que hi ha amb la resta d’esplais, ja

que es veu reflectit que anem tots i totes a una, amb el mateix objectiu. Això també serveix per veure com treballen altres esplais i intercanviar opinions de com treballar amb els infants

Què aporta un monitor/a a la societat? Doncs moltes coses, ja que actua a través dels bons valors que hi ha a la societat. Encara que, per desgràcia, no estem molt valorats, ja que la resta de la societat no sap gairebé la nostra funció, però a poc a poc, amb les petites actuacions que fem ens estem fent conèixer. Intentem educar els infants a ser millors persones en

aquesta vida. Els ensenyem a poder valorar i afrontar qualsevol situació ja sigui ara o més endavant en el futur. A mi, personalment, és el que m’ha ajudat a créixer, a ser la persona que sóc ara.

34

ensenyament

Mons. Raúl Berzosa, bisbe de Ciudad Rodrigo, en la 7a Jornada de mestres i professors de religió catòlica:«Alguns intel·lectuals han confós la religió amb certs comportaments religiosos»

«Alguns intel·lectuals anglosaxons, com Hitchens o Perry, han volgut desacreditar tota la religió

només a partir de certs comportaments religiosos, i s’han quedat en la superfície sense voler anar a la qüestió de fons.» Aquesta és la idea central de la conferència «¿Cómo y por qué hablar de Dios en los nuevos ateísmos?», que va pronunciar el passat 20 d’abril el bisbe de Ciudad Rodrigo, Mons. Raúl Berzosa, dintre l’acte acadèmic amb motiu de la inauguració de la 7a Jornada de mestres i professors de religió de les diòcesis amb seu a Catalunya, que enguany s’ha celebrat a Tortosa.

La Jornada va comptar amb prop de 600 participants —un autèntic rècord— i amb l’assistència d’autoritats eclesiàstiques i civils com ara l’arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, president de la Conferència Episcopal Tarraconense i bisbe-delegat del Secretariat Interdiocesà de l’Ensenyament de

la Religió a Catalunya (SIERC), Mons. Jaume Pujol; la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Sra. Irene Rigau; el secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC), P. Enric Puig; el director general d’Afers Religiosos del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Sr. Xavier Puigdollers, o l’alcalde de Tortosa, Sr. Ferran Bel.

Fotos: MCS

35

A més de l’acte acadèmic, la 7a Jornada de mestres i professors de religió catòlica va comptar amb prop d’una vintena de tallers adreçats a tractar diversos aspectes de la didàctica de la religió.

EN PRIMERA PERSONA

El passat dissabte 20 d’abril, Tortosa va acollir la VII Trobada de mestres i professors de religió. És un dia per saludar companys que només veiem d’any en any o per conèixer-ne de nous. Sempre és enriquidor escoltar la ponència, assistir als tallers, donar un tomb per les novetats que presenten les editorials…

però també és un bon moment per parlar i compartir experiències i anècdotes entre tots nosaltres.

La trobada es va fer a l’antic Seminari de Tortosa, ara una escola. És un edifici preciós, on vam fer els tallers, vam dinar i vam celebrar l’eucaristia. Tot molt ben organitzat.

La conferència de Mons. Raúl Berzosa va ser d’un elevat nivell teològic, però molt interessant. Jo vaig assistir al taller de «Classe de religió i pedagogia de l’exemple» impartit pel formador Enric Masllorens. Moltes de les coses que ens van dir ja les sabem, però penso que sempre és molt bo que ens les recordin, per conscienciar-nos de la importància que té la nostra actitud a la classe de religió.

D’aquesta trobada també voldria destacar l’acolliment tan calorós de la gent de Tortosa. Persones amables, simpàtiques i acollidores que van fer que passéssim un dia molt agradable. A més, després de dinar, ens van obsequiar amb una mostra dels balls i

cants típics de les terres de l’Ebre molt divertida. Em va cridar l’atenció que el grup que actuava estigués format per persones de totes les edats i el bon ambient que es respirava entre tots ells. Em va agradar molt!

Després d’haver passat aquesta estona tan agradable, Mn. Josep Lluís Arín, amb la simpatia, senzillesa i bon humor que el caracteritza, va celebrar l’eucaristia, i ens va recordar on hem de dirigir sempre la nostra mirada per no perdre mai la il·lusió.

Marina Solé, professora a l’Institut La Talaia de Segur de Calafell i a l’Escola Joan XXIII de Bonavista

Foto: MCS

Foto: MCS

36

tarragona missionera

«La crida que Déu fa no té fronteres»Mons. Lluís Solé Fa, bisbe de Trujillo (Hondures)

La primera ordenació sacerdotal que vaig fer com a bisbe de la diòcesi de Trujillo, a Hondures,

va ser la del P. Samuel Finley, natiu de l’ètnia dels misquitos. Era el primer misquito d’Hondures que rebia el sagrament de l’orde després de cent anys de presència missionera entre el seu poble. Els seus pares, que feia poc havien mort, van ser per a Samuel un model de fidelitat a la seva cultura misquita i a la seva fe cristiana. Recordo com el P. Samuel m’explicava el conjunt de ritus que els misquitos fan amb motiu de la mort d’un membre de la família. En l’enterrament de cada un dels pares, intentava conjugar amb harmonia interior aquells ritus del seu poble tan diferents en les seves expressions a aquells altres que ell havia après com a escolà primer, i seminarista i diaca després.

Integrar la cosmovisió indígena amb la concepció cristiana de la creació comporta com a repte principal l’actitud oberta o tancada al misteri que té la persona i la seva disposició de cercar la veritat. I per si de cas pensem que la cristiana és més veritable i científica que la indígena, caldrà que ens qüestionem què és el que fa que la societat majoritàriament cristiana destrueixi l’equilibri de la natura i, en canvi, els indígenes hi convisquin amb una gran harmonia. Diguem, doncs, que serà més fàcil realitzar aquesta síntesi interior entre la cultura i la fe a la persona que ha sabut obrir el seu cor i la seva intel·ligència al Misteri que se’ns dóna a conèixer tant des de la Revelació de l’Antic i Nou Testament com en les «llavors del Verb» que guarda la terra fèrtil de les cultures originàries. No oblidem que l’Esperit Sant sempre arriba abans que els missioners.

El lloc habitual des del qual Déu crida a seguir el

Crist amb la pròpia vida i en fidelitat a l’evangeli, és la comunitat eclesial. La comunitat és el si natural des d’on es pot respondre a la crida de Déu amb la pròpia vocació. La fecunditat de cada comunitat cristiana es pot mesurar per la seva resposta vocacional a la crida de Déu. És qüestionant l’esterilitat vocacional de certes Esglésies particulars.

Tota comunitat eclesial cal que tingui les característiques de la cultura a la qual pertany. Si la tasca missionera s’ha fet bé, la comunitat viu i expressa la fe amb els trets culturals que li són propis i que l’evangeli ha ajudat a purificar: és el que en diem «inculturació de l’evangeli». Això permet

que la persona que reconeix la crida que Déu li fa, sàpiga també reconèixer les relacions i les diferències que hi ha entre la cultura i religió original del poble on ha nascut i la fe cristiana que ara ja professa.

Les vocacions locals, natives o autòctones —com ho preferiu—, són una benedicció per a l’Església universal i per a l’Església local. Però és ben necessari

tenir clar quin és el procés a seguir en la formació de la seva vocació. Les noies i nois que han sentit la crida vocacional necessiten fer un camí que els ajudi a trobar la seva vocació de servei deixant-ho tot per seguir el Crist, però sense trencar en el seu interior allò que el constitueix com a persona amb una identitat pròpia.

El Samuel va passar un «viacrucis», com l’han passat altres nois i noies quan per raó de la formació són separats i allunyats de la seva terra i de la seva cultura. Certament que la meta final de la seva preparació era aconseguir que fos un sacerdot missioner amb

37

generositat i despreniment per treballar allà on l’Església, la congregació i els pobres el necessitessin. Però tot té el seu ritme i el seu moment i cal escoltar l’Esperit per no avançar-nos a allò que Déu disposa, sinó caminar al seu ritme.

Un jove que encara no ha consolidat interiorment el que significa la seva resposta a Déu no està en condicions d’haver d’afrontar el que suposa canviar de cultura, de llengua, i fins i tot de país. L’exigència que suposa haver d’adaptar-se a totes aquestes realitats noves es fa més gran en la mesura que ell creu que ha de donar una imatge de persona convençuda, segura d’ella mateixa i de la seva vocació, piadosa i capaç de viure l’estil de vida en què es troba immersa.

Per culpa d’aquestes exigències, hi ha nois i noies que es fan enrere i creuen no tenir vocació, quan, en realitat, el que no tenen és la capacitat d’adaptar-se a allò que els formadors esperen.

El P. Samuel se’n va sortir amb la gràcia de Déu, però el seu camí no va ser fàcil. Sé que, en certs moments, viu la tensió que suposa que la gent misquita entre la qual treballa no el sentin prou «misquito» i que el seus companys no misquitos el trobin massa «misquito».

L’Església és missionera per naturalesa i tots som responsables de l’anunci de l’evangeli a tot el món. Per això és necessari viure l’espiritualitat missionera des de la humilitat de no creure que uns som més que els altres. Que uns som més capaços de donar i altres de rebre; que uns sabem molt i altres molt poc. Que uns som el model i els altres l’han de copiar. Aquesta mentalitat pot alimentar la iniquitat de la qual, per «des–Gràcia», l’Església en pateix bastant. Les vocacions natives, locals, autòctones —com ho preferiu—, tenen, davant Déu, el mateix valor, encara que no tinguin a vegades la mateixa preparació o estil que les altres.

L’alegria de la feBlanca Serres Marco

L’Andrés acaba de complir 17 anys, es gallec. Fins fa ben poc, anava a missa per acontentar la seva mare. Un dia es va animar a acollir pelegrins del Camí de Santiago. Allà va decidir confessar-se, fou el seu punt d’inflexió: va sentir en el seu cor l’abraçada de Déu. Quan va tornar a casa, el seu germà va decidir que ell també volia gaudir de la mirada plena de goig i de l’alegria que emanava l’Andrés.

La Dunia María va néixer a Melilla, en el sí d’una família musulmana. Anava a un col·legi catòlic, per que els seus pares preferien una educació en la fe tot i que no fos la seva. Una tarda, la Dunia es va sentir sobrecollida davant el sagrari. Va sentir-se estimada

38

per Déu. Es va encoratjar a explicar a casa la seva decisió el dia que va professar com a Esclava de la congregació Inmaculada Niña. La seva renúncia al llegat familiar només troba consol en saber-se feliç i afortunada de seguir a un Déu que es fa home i que es posa a l’altura dels més petits.

La Laura de Mallorca va marxar a les missions, sense haver rebut a casa una educació en la fe cristiana. L’experiència al Perú va provocar el seu encontre amb Déu, hi hagué un abans i un després. Havia reconegut a Déu en les famílies que l’acollien sense tenir pràcticament res. Hi ha una reflexió que li ronda pel cap des de llavors: si a la vida no et poses a servir, per què serveix la teva vida?

El Ferran es d’Eivissa. Havia dedicat gran part de la seva vida competint professionalment com a karateka, només volia assolir l’èxit. També va provar a guanyar molts diners com a emprenedor, però res d’això l’acabava d’omplir. Fa poc el seu germà va caure en la drogodependència i va ser internat en un centre d’ajuda catòlic. Van passar 6 mesos fins que va poder fer-li una visita, i en retrobar un germà feliç, amb una mirada neta i brillant va decidir que Déu era l’únic camí possible.

L’Ana viu a Granada, però hi vivia acomodada en una fe que no li suposava gaire esforç més enllà de complir amb certs rituals i acumular sagraments. Però l’experiència missionera va despertar-la de cop. Va descobrir que no volia una fe guardada en un calaix, ni una fe adormida. La fe havia de ser quelcom que aconseguís moure muntanyes, una fe que l’ajudés a deixar-se de mirar a sí mateixa per descobrir el goig de creuar la mirada amb els germans, de formar part d’ells, en particular dels més necessitats.

Jo sóc la Blanca, i sóc de Tarragona. La meva fe també

es fruït de diversos punts d’inflexió a la meva vida. També tinc una història real que vaig poder compartir amb els joves que he esmentat, i amb 130 més. Ha estat a la Trobada de Joves Missioners organitzada per les Obres Missionals Pontifícies a Madrid del 13 al 15 d’abril. Ens hi hem trobat vinguts de cada racó de la geografia espanyola, moguts per la nostra experiència a la missió, o per l’anhel de realitzar-la algun dia. En qualsevol cas, moguts per la fe i la caritat vers els més necessitats.

Joves, molt joves. Nois i noies que han tingut l’oportunitat de veure’s reflectits en multitud de testimonis, que han après

amb ponències i que han compartit la seva realitat d’igual a igual, i que tornen a les seves diòcesis sabent que Déu es troba allà on hi ha algú altre, que la seva llar no té fronteres.

A molts, la missió ad gentes ens ha ensenyat a estimar. A d’altres, haver conegut l’amor de Déu els porta o els portarà a realitzar una experiència missionera. Al llarg de la nostra vida Déu es planta davant nostre per fer-nos caure del cavall, del cavall de l’egoisme, del cavall de la ceguesa, del cavall de la comoditat... pot ser abans o després, no hi ha edat. Però quan passa ja res torna a ser el mateix. Déu t’omple el cor, fins a tal punt que no te’l pots quedar per a tu sol. La nostra fe ens es donada per a ser compartida, i en compartir-se s’alimenta i es continua nodrint. Aquesta reflexió no és meva, o no és només meva. La trobada ha deixat espais per aquesta posada en comú entre joves, una comunió veritable entre aquells als que la societat titlla de poc compromesos. Encara ressonen algunes frases al meu cor... “No vull reservar-me, m’he de donar als altres completament” deia el Ferran; “Em sento joiós en Déu, que és més que alegre” deia l’Andrés; “ Vull seguir trobant a Déu en la brillantor dels teus ulls” deia l’Ana; “ Jo era petita, i ara sóc la petita de Déu” deia la Dunia; “Inclús en el rebuig dels altres, res té ja sentit sense Ell” deia la Laura. No son els pensaments de joves poc compromesos.

Són joves que han comprès que se’ns reconeix per l’amor que ens tenim, que han après de la missió que cal substituir l’odi i el rancor per somriures i per abraçades, abraçades que tots necessitem i que ens apropen a Déu. I viuen aquest camí de vida en Déu amb alegria, una alegria contagiosa, i com a tal, decideixen trobar-se, com en aquest cap de setmana, per transmetre i manifestar la seva fe. I tu? Com manifestes l’alegria de la teva fe?

39

pares i fills

Descobrir el do de la fe a l’edat de les incertesesJoan Àguila Chavero, prevere

A partir dels 12 anys els nens i nenes de les nostres famílies experimenten tot un seguit de canvis

que els fan sentir molt insegurs, canvis a nivell físic, emocional, identitari, social, hormonal… Els primers afectats per tot aquest seguit de canvis són els mateixos nens i nenes que, de fet, deixen de ser nens i nenes per convertir-se en adolescents.

Un psicòleg bielorús del desenvolupament nascut a finals del s. XIX, anomenat Lev Vygotsky, va descriure molt bé els moments de canvi com a oportunitats privilegiades de creixement i aprenentatge. Ell ho anomenava «zona de desenvolupament proximal».

Des d’aquesta perspectiva l’adolescència l’hem de prendre com una gran oportunitat pastoral més que com una edat difícil en què els nois i noies estan insuportables. Cal que tinguem molt en compte, en aquesta etapa de creixement, la força i la influència que exerceix la paraula. El llenguatge té la capacitat de transformar la realitat. No és només descriptiu, té caràcter actiu, generatiu…

L’adolescència l’hem de prendre com una gran oportunitat pastoral més que com una edat difícil

Molt fàcilment podem tenir la temptació de dir als nostres adolescents que són uns ganduls, que no aprovaran cap assignatura, que són un desastre… Sense ser-ne conscients ni nosaltres ni ells els estem inculcant creences limitants que els poden marcar profundament, ja que estan passant per una etapa especialment sensible i vulnerable de la identitat.

Moltes de les coses que ens han dit (sobretot en l’etapa de l’adolescència) ens han anat marcant, configurant, programant interiorment. Som allò que ens han dit

i allò que ens diem a nosaltres mateixos. Som un seguit de creences. El problema apareix quan no hem estat capaços de distingir entre les opinions ( judicis subjectius) i les afirmacions (fets objectius) i quan ens prenem les opinions com a fets i les convertim en creences que ens configuren.

Déu, amb la seva Paraula, que és el Crist, ens ha donat una identitat nova, s’ha pronunciat a favor nostre de manera incondicional i totalment gratuïta… Això que Déu ha fet amb cadascun de nosaltres hem de ser capaços de comunicar-ho, també, als nostres adolescents.

L’etapa de l’adolescència, més que ser entesa, necessita ser acompanyada

Una característica pròpia d’aquesta etapa del creixement és la presa de consciència. Quan els adolescents comencen a ser conscients de la realitat que els envolta poden resultar molt incòmodes i

40

alhora ens pot posar molt nerviosos el fet que ens vulguin qüestionar amb els seus arguments acabats d’estrenar. La temptació davant d’això és imposar la nostra autoritat i major experiència però, segons el meu parer, no és la reacció més adequada, ja que estan prenent consciència del seu entorn. Ajudem-los a exercitar-ho el màxim possible fent-los adonar dels diferents punts de vista que poden existir sobre una mateixa situació, analitzant les conseqüències dels seus actes, sotmetent al seu judici propi les seves incoherències, ajudant-los a distanciar-se de la situació viscuda per avaluar-la de manera objectiva. Aquesta pedagogia va ser la que Jesús va fer servir en molts casos amb els seus contemporanis, ja que les seves paràboles pretenien precisament això.

Els infants necessiten models als quals idealitzen (el meu pare és el més fort del món), els adolescents necessiten referents que ho seran no tant per una pretesa exemplaritat en la seva conducta sinó pel fet

que es mostren davant seu amb autenticitat, perquè saben mostrar empatia amb ells, perquè els accepten incondicionalment malgrat qualsevol estirabot, perquè hi són sempre i, sobretot, perquè creuen en ells, perquè aposten per ells i els donen suport en els seus encerts i en els seus errors… com el pare bo de la paràbola del fill pròdig.

L’adolescència és l’edat de les incerteses; els nostres interrogants i dubtes no ajuden gens els nostres adolescents. Més aviat els aclaparen i els fan sentir insegurs. L’etapa de l’adolescència, més que ser entesa, necessita ser acompanyada; i per acompanyar els adolescents no cal comprendre’ls, sinó creure-hi. En definitiva, el que estic intentant dir és que els adolescents necessiten urgentment que nosaltres… TINGUEM FE!

Els infants necessiten models als quals idealitzen i els adolescents necessiten referents

41

beatificació de l’any de la fe

Presentació oficial de l’acte de beatificació a Tarragona davant els mitjans de comunicació

El divendres dia 26 d’abril, al claustre de Sant Pau del Seminari, es va presentar als mitjans de comunicació en roda de premsa l’acte de Beatificació de l’Any de la fe que tindrà lloc el 13 d’octubre de 2013 al Complex Educatiu de Tarragona, l’antiga Universitat Laboral.

A la roda de premsa hi va assistir la Comissió per a la Beatificació de l’Arquebisbat de Tarragona (CBAT), constituïda per Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’Arquebisbat i membre de la Comissió Organitzadora (COR) de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE); Mn. Joaquim Gras, delegat diocesà per a les causes dels sants; Sra. Marisa Jiménez, responsable de la comissió d’atenció als pelegrins; Sr. Andreu Muñoz, responsable de la comissió de cultura i turisme; Sr. Javier Álvarez, secretari tècnic de la comissió diocesana, i Sr. Didac Bertran, responsable de la comissió diocesana de comunicació.

Durant l’acte es va presentar el motiu d’aquesta beatificació de més de cinc-cents màrtirs del s. XX, els actes que es duran a terme de l’11 al 13 d’octubre; aspectes relacionats amb l’atenció al pelegrí, com l’oficina d’acollida o el voluntariat; temes referents a la cultura i turisme religiós, com les rutes, exposicions i representacions que tindran lloc durant aquests dies, i informacions d’interès en relació amb la comunicació i la infraestructura.

Fotos: MCS

42

Església de tarragona

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça:

Codi Postal: Telèfon:e-mail:

Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€)

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compte o llibretaTitular compteBanc o Caixa Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

any de la feDiàlegs entre creients i allunyats amb motiu de l’Any de la fe

Una de les accions previstes en el marc de l’Any de la fe ha estat l’organització des de l’Arquebisbat de tres diàlegs amb l’objectiu de transmetre el sentit de la fe a les persones allunyades de l’Església. El primer col·loqui, celebrat el dijous 28 de febrer sota el títol «L’origen de la vida», va comptar amb dos pensadors rellevants del nostre país com són el Dr. Jorge Wagernsberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, i el P. Lluc Torcal, físic i prior del Monestir de Santa Maria de Poblet. F. Xavier Rius, catedràtic de Química de la Universitat Rovira i Virgili (URV), va actuar de moderador.

Partint de diverses idees que anava introduint el moderador, ambdós participants es van endinsar en aspectes interessants de la relació existent entre fe i ciència, cadascú des de la seva perspectiva: l’agnosticisme i la creença. L’aparició de vida en aquest món, el sentit de l’ésser, el progrés moral, el contrast entre l’evolucionisme i el creacionisme o la presència

de Déu en l’evolució van ser alguns dels temes tractats en el transcurs d’aquest col·loqui.

Per altra banda, el divendres 19 d’abril, al Centre de Lectura de Reus, va tenir lloc el segon diàleg titulat «Crisi econòmica, capitalisme i Església», que va comptar amb la participació del Dr. Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau a Catalunya; de Mn. Santiago Soro, delegat diocesà de pastoral social; de la Sra. Elvira Duran, membre de Cristianisme i Justícia, i de Mons. Miquel Barbarà, degà del Capítol de la Catedral de Tarragona, que va actuar com a moderador.

Els trets més importants de la crisi econòmica, les causes que l’han produït i com s’ha arribat a aquesta situació, les conseqüències del sistema capitalista, el paper de l’Església en aquest context i l’actuació de les persones en aquesta situació van ser alguns dels temes que van centrar el col·loqui.

43