Descoberta de Cap de CreusAproximació als valors del Parc natural

Textos: Sònia Cervià i Peracaula

Il·lustracions: Miquel Àngel Fuentes (Les il·lustracions no estan a la mateixa escala. En les il·lustracions d’hàbitats

s’han dibuixat les espècies més representatives, independentment de l’època de l’any en què hi són presents.)

Coberta: Dibuix principal: Hortolà (Emberiza hortulana) a la cala Taballera Dibuixos secundaris: Duc (Bubo bubo), tortuga babaua (Caretta caretta) i

mero o anfós (Epinephelus marginatus)

Contracoberta: Dibuix principal: Corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) i baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan) davant de cap Norfeu i l’illa del Gat

Agraïments: Antic Auferil, Enric Ballesteros, Agnès Batlle, Miquel Boix, Josep Maria Dacosta, Ponç Feliu, Joan Font, Josep Lloret, Vanessa Lozano, Toni Marí, Montse Mola, Miquel Pontes, Jordi Solans, Xavier Sunyer, Lluís Vilar, Mikel Zabala i molt especialment a Carles Martorell i Vinyoles.

Realització: Palahí, AG - Girona www.palahi.cat info@palahi.cat

ISBN: 978-84-393-7722-1

Dipòsit legal: Gi. 1137-07

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Cervià i Peracaula, Sònia, 1974-

Descoberta de Cap de Creus : aproximació als valors del Parc NaturalISBN 978-84-393-7722-1I. Fuentes, Miquel Àngel, il. II. Parc Natural de Cap de Creus III. Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge IV. Títol1. Fauna Parc Natural de Cap de Creus 2. Flora Parc Natural de Cap de Creus581.9(210.5Creus, Cap de)

El Parc natural de Cap de Creus vol oferir-vos una guia que us permeti descobrir

els hàbitats més emblemàtics, tant terrestres com marins, els quals han motivat la

declaració de Parc natural i la proposta d’inclusió a la xarxa Natura 2000.

Cap de Creus ha estat proposat pel Govern de Catalunya com a lloc d’importància

comunitària (LIC) i com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA), en relació

amb el que determina la Unió Europea per a l’establiment de la xarxa Natura 2000.

Aquesta té per objecte la creació d’un conjunt d’espais naturals, que ha de contribuir

a la conservació de la biodiversitat europea, segons la Directiva hàbitats de 1992

per protegir els hàbitats i les espècies més amenaçades d’arreu el continent. A més,

recull la Directiva d’aus –de 1979– que designa les zones d’especial protecció per als

ocells del continent europeu.

La informació d’aquesta obra s’ha ordenat per ecosistemes per dues raons. En

primer lloc, atesa l’extraordinària diversitat biològica del Parc natural, no es poden

presentar totes les espècies –ni tan sols les més representatives de cada grup– en

una publicació d’aquest format i, per altra banda, creiem que és fonamental exposar

els factors ecològics de cada ecosistema per explicar-ne el funcionament i mostrar

algunes de les adaptacions dels organismes per sobreviure-hi.

La redacció d’un treball d’aquest tipus s’ha basat tant en l’observació directa –per

part de l’autora i de diversos especialistes– i de la revisió de la nombrosa bibliografia

amb què compta aquest espai natural.

En aquesta edició hi trobareu, d’una banda, un resum de la gran riquesa de la flora i

la fauna que hi ha en cadascun dels ecosistemes i, de l’altra, recomanacions per una

observació atenta, per tal de poder descobrir les espècies en el seu medi, i ha de

servir perquè gaudiu i us impliqueu en la conservació de la riquesa del Parc natural,

que és a la vegada diversa i fràgil. Al llarg del text, anireu trobant diverses actuacions

que el Parc natural va desenvolupant per protegir i millorar el seu patrimoni.

VICTÒRIA RIERA i ARAgó Directora del Parc natural de Cap de Creus

Presentació

3

Imatge de la punta del Pi de Cap Norfeu

4

El Parc natural de Cap de CreusEl Parc natural de Cap de Creus, amb una superfície total de 13.843 hectàrees, és el primer parc maritimoterrestre de Catalunya. Està situat a la comarca de l’Alt Empordà i s’estén pels municipis de Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera i Roses. Va ser creat el 1998 per protegir la península de Cap de Creus i el seu entorn marí.

El Parc natural es divideix en dues parts: la terrestre, que ocupa 10.780 hectàrees, i la ma-rina, amb 3.056 hectàrees. A la zona terrestre s’estableixen tres paratges naturals d’interès nacional: al nord, el de Cap Gros-Cap de Creus; al sud, paratge natural d’interès nacional del Cap Norfeu; i a l’oest, el de la serra de Rodes. Els dos primers inclouen, a més, dues reserves naturals integrals: la de Cap de Creus, amb les illes de s’Encalladora i Massa d’Or o sa Rata, i la de Cap Norfeu.

5

Pel que fa a l’àmbit marí, és Parc natural l’entorn de la península de Cap de Creus, des de la punta del Bol Nou, a la cala Tamariua (el Port de la Selva), fins a la punta Falconera (Roses), amb l’exclusió de la badia de Cadaqués. L’amplitud de la zona marina protegida oscil·la entre les 0,2 i les 1,3 milles. A l’interior d’aquesta zona marina s’estableixen tres reserves naturals parcials: els Farallons (entre el Brescó i la punta dels Tres Frares), Cap de Creus (entre l’illa de Culleró i la cala Jugadora) i el Cap Norfeu. Finalment, es designà una reserva integral marina a la cara nord de l’illa de s’Encalladora.

Cal destacar també el ric patrimoni arquitectònic, del qual el monestir de Sant Pere de Rodes repre-senta el punt culminant. A més, s’hi troben jaciments arqueològics terrestres i marins, així com els parat-ges dalinians de Portlligat i altres de la Mar d’Amunt.

Imatge de s’Encalladora

Imatge del monestir de Sant Pere de Rodes

6

La península de Cap de Creus està constituïda per roques d’una serralada que es va formar fa 400 milions d’anys. Els materials que formen Cap de Creus tenen l’origen en una conca sedimentària que fou afectada per un metamorfisme regional i moviments orogènics.

A causa de tots els processos soferts, la riquesa mineral és molt important, de manera que ens ofereix la col·lecció més completa de roques i minerals metamòrfics a Catalunya, i exemples espectaculars a escala mundial de zones de cisallament i de roques milonítiques en terrenys esquistosos. Les roques han estat deformades en fases i condicions diverses, per la qual cosa trobem franges de diverses roques com són els gneis, els esquistos, les pissarres, etc. Per aquesta raó, l’extrem oriental de la península de Cap de Creus està inclòs en l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya.

Un fet importantíssim és la presència de filons de pegmatita. Les reconeixerem pel seu color blanc ataronjat, i les trobarem majoritàriament entre els esquistos, que són de color gris fosc.

Si hi afegim l’efecte de la tramuntana, el vent del nord que en algunes ocasions supera els 150 km/h, en aquestes estructures apareixen formes d’erosió úniques i que han estat font d’inspiració de poetes i artistes, i que la població local ha batejat com es Camell, s’Àguila de Tudela, sa Rata i un llarg etcètera.

També, per efecte del vent, combinat amb la sal del mar, els esquistos pateixen una forta erosió alveolar que transforma el paisatge d’una manera molt especial. Pel que fa als minerals, trobem principalment silicats i minerals de ferro; dels primers destacaríem el quars, el granat, la turmalina, la mica moscovita, la mica biotita, la clorita, etc., i dels segons, hematites, la goethita, la limonita, etc. Alguns d’aquests recursos geològics es troben en concentracions, per la qual cosa antigament havien estat explotats; aquest seria el cas del ferro, la mica blanca o moscovita, el quars i el marbre, entre d’altres, dels quals encara resten mines i pedreres.

Des d’antic trobem exemples de l’aprofitament de la roca per part de l’ésser humà. Aquest és el cas de les importants construccions de pedra seca existents a la zona, –dibuix de la dreta– com les feixes, barraques de vinya, els marges de carrerades, els masos, els monuments, els colomars, les fonts,... alguns d’època romana i d’altres més recents, que han perdurat fins avui.

La vàlua geològica de Cap de Creus pot ser admirada tant pel visitant com pels especialistes. Els plegaments petris, l’erosió capriciosa i els dics de pegmatita encaixats en els esquists són molt conspicus i configuren un paisatge únic a Catalunya. En conseqüència, Cap de Creus ha estat i continua essent objecte de nombrosos estudis i treballs de recerca científica. Fins i tot aquests elements han estat una de les raons determinants per a la retirada de construccions del pla de Tudela, a la Mar d’Amunt i dins la reserva natural integral de Cap de Creus, per tal de recuperar el substrat geològic i el paisatge que hi havia abans de la construcció del Club Med.

Per a la descoberta i observació de valors geològics el Parc natural ha habilitat una xarxa de senders i, a la vegada, podem visualitzar mostres de roques i minerals al museu de geologia de Cap de Creus, a Cadaqués.

Introducció geològica

A les imatges es pot observar: • es Conill de Culip1

• sa Rata o Massa d’Or2

• es Camell de Tudela3

• s’Àguila de Tudela4

1

2 3 4

7

Els organismes marins es distribueixen de forma determinada buscant les millors condici-ons ambientals per viure i desenvolupar-se de la manera més favorable possible. Aquests s’agrupen en diferents comunitats que estan determinades per les condicions ambientals existents.

Els factors ambientals claus en la distribució vertical són la profunditat i per tant la pressió, la llum i el grau d’hidrodinamisme, mentre que pel que fa a la distribució horitzontal els paràme-tres ambientals més importants són la temperatura, la salinitat i la disponibilitat d’aliment.

Els organismes bentònics (que viuen al fons o prop del fons), segons els vectors ambientals abans esmentats, es distribueixen en franges de condicions específiques, anomenades es-trats, on podem trobar comunitats molt diverses, com són els estrats supralitoral, mediolito-ral, infralitoral i circalitoral.

La distribució dels organismes pelàgics (que viuen a les aigües lliures, on suren o es mouen activament , però no estan lligats al fons), no es fa en bandes tan ben definides tot i que tam-bé existeix una zonació vertical i en l’espai.

A poca profunditat (fins als 30 metres de fons aproximadament), els substrats rocosos ocu-pen bona part de la costa de Cap de Creus, tot i que entre les roques podem trobar fons de sorra que tenen la seva màxima representació en algunes cales. En aquests fons soms hi trobem bàsicament els estrats supralitoral, mediolitoral i infralitoral. A majors profunditats (estrat circalitoral), tot i que podem trobar fons de roca constituïts bàsicament pel coral·ligen i per les parets verticals i extraplomades, els fons tous, bàsicament de fang, ocupen bona part del Parc natural.

Les aigües fondes tenen la seva màxima representació amb el rec o canyó de Cap de Creus, un dels més profunds a la Mediterrània i situat gairebé a la mateixa línia de costa (supera ràpi-dament els 100 metres de profunditat a menys de quatre milles de la costa) i té una gran im-portància biològica, geològica i oceanogràfica. En aquest canyó s’han trobat espècies rares com el corall blanc (Madrepora oculata i Lophelia pertusa) o d’aigües pròpiament fondes.

Distribució dels

organismes marins

El sistema bentònic de

Cap de Creus

8

L’estatge supralitoral és la franja, generalment emergi-da, que rep els esquitxos de les onades. Les condicions ecològiques d’aquest ambient són: forta insolació, inten-sa sequedat ambiental, elevada salinitat, oscil·lació tèrmi-ca acusada,... a les quals s’han adaptat un nombre limitat d’organismes com són alguns líquens, mol·luscs, crustacis i determinades algues. Aquí podem trobar el liquen verrucària (Verrucaria amphi-bia),1 que és incrustant i de color negre. Creix lentament a les roques. És molt abundant, tant en zones molt batudes com encalmades.

Alguns mol·luscs que veiem fàcilment són les pallerides2 o pegellides del gènere Patella, que són inconfusibles per ro-mandre durant el dia adherides al substrat per la qual cosa poden resistir l’embat de l’onatge. De nit, es desplacen per alimentar-se d’algues.

Un altre mol·lusc que es pot observar sovint és el cargolí ne-gre (Littorina neritoides).3 Pot estar grans períodes de temps fora de l’aigua. És fàcil trobar-lo adherit a les roques, gene-ralment en grups, en esquerdes, zones força il·luminades, però sempre en aigües netes.

Pel que fa als crustacis sèssils, és a dir, que viuen fixos en un substrat dur, cal remarcar els glans de mar (Chthama-lus sp),4 amb el cos en forma de conus escapçat, de color grisós i una closca formada per sis plaques, que colonitzen murs rocosos amb fort hidrodinamisme i que poden formar grans concentracions.

Altres crustacis són les paneroles de mar (Ligia italica).5 Es camuflen entre les roques i parets de penya-segats, i tenen moviments àgils. S’alimenten de restes organiques i es mo-uen cap al nivell mediolitoral a la recerca d’aliment. Sempre les trobarem en zones molt humides.

Els estrats supralitoral i mediolitoral

1 2 3 4 5

L’estatge mediolitoral és aquell que el vaivé de les onades mulla regularment, i els organismes que hi habiten resistei-xen períodes curts d’emersió. La seva amplitud depèn de la força de l’onatge. Per tant, hi trobarem diferències de salini-tat, temperatura i humitat en poc espai de temps.

Les algues que hi podem observar són l’espagueti de mar (Nemalion helminthoides),6 que és filamentós i amb aspecte vermiforme; Rissoella verruculosa,7 amb unes làmines ber-rugoses, Ceramium ciliatum,8 erecta i amb ramificacions de forma abundant; i Ralfsia verrucosa,9 que és l’alga incrus-tant més abundant.

6 7 8 9

9

Altres organismes de l’estatge mediolitoral característics són els següents:

“Trottoir” (Lithophyllum byssoides).10 Nom antic: L. lichenoidesAlga incrustant que precipita carbonat calci i forma unes es-tructures massisses o voladissos coneguts com a trottoir. Aquest nom és un mot francès que fa referència a vorera. És l’espècie principal de la comunitat del trottoir juntament amb L. tortuosum.

Tomata de mar (Actinia equina)11

Cnidari de color vermell molt intens que té capacitat urti-cant. Durant el dia gairebé sempre està constret, i queda en forma esfèrica. És molt comú i es troba a poca fondària. S’adhereix a substrats rocosos, il·luminats, tot i que moltes vegades està en coves emergides poc il·luminades . És in-dicador d’aigües netes.

Cargol baldufa (Monodonta turbinata)12

Mol·lusc gastròpode que té una closca sòlida, en forma d’es-piral cònica i abundants bandes longitudinals que tenen ta-ques rectangulars vermelloses. És una espècie molt comuna, de fons rocosos, no gaire il·luminats, i d’hidrodinamisme mo-derat, però amb aigües netes. S’alimenta d’algues.

Musclo de roca (Mytilus galloprovincialis)13

Mol·lusc bivalve que colonitza grans zones de roca, però es pot fixar en qualsevol tipus de substrat, tant natural –com les roques– o artificial, com les quilles de les embarcacions i cordes o caps. És un organisme filtrador, així que prefe-reix llocs amb molta matèria orgànica en suspensió. La seva recol·lecció està regulada i reservada als mariscadors.

Gran gla de mar (Balanus perforatus)14

Crustaci sèssil, amb la closca gruixuda, formada per sis pla-ques. És de base calcificada i porosa, amb forma de conus escapçat. Apareix en substrats rocosos, en zones no ex-cessivament il·luminades i amb fort onatge. També el po-dem trobar sobre alguns animals, com ara els crancs.

El cranc o franquet de roca (Pachygrapsus marmora-tus)15 és molt freqüent tot i que és més conspicu en les zones poc freqüentades per l’home. Viu en fons rocosos i en aigües bastant netes. També és pot veure sovint el cranc pelut (Eriphia spinifrons),16 similar al anterior però reco-bert d’una pilositat, i molt freqüentment està encauat dins escletxes o caus.

10

14 15 16

11 12 13

El trottoir d’algues incrustants prop de l’illa de Portaló

10

En les zones on arriba bé la llum, pròpies dels primers metres per sota del nivell del mar (estrat infralitoral), les algues es distribueixen en funció de diversos factors, com per exemple la intensitat de la llum i el règim d’onades. D’aquesta manera, hi viuen algues pròpies del ambients ben il·luminats o fotòfils.

S’hi troben diversos representats de les algues verdes com l’enciam de mar (Ulva rigida),1 la boina basca (Codium bursa)2 i l’acetabulària (Acetabularia acetabulum).3 Altres són les algues brunes com el pèl sauper (Cystoseira mediterrania)4 i la cua de paó (Padina pavonica).5 De les algues vermelles, cal comptar amb l’espàrrec marí (Asparagopsis armata),6 una espècie exòtica que va ser introduïda a la Mediterrània. Un dels riscos per als ecosistemes de Cap de Creus és l’arribada d’algues amb comportament invasor que poden ocasionar greus problemes al seu medi natural, i per això se’n fa el control.

Aquest és un paisatge dominat per la presència d’algues, però hi podem trobar nombrosos invertebrats que hi estan amagats, i observar diverses espècies de peixos.

Les espècies de peixos, que es representen en aquestes il·lustracions, en el medi calmat són la morruda (Diplodus puntazzo),7 la verada (Diplodus vulgaris),8 el serrà (Serranus cabrilla),9 l’escórpora fosca, rufina o capità (Scorpaena porcus),10 el burro roquer (Gobius cobitis),11 el capsigrany (Parablennius gattorugine),12 el tord verd (Labrus viridis)13 i el tord negre (Labrus merula).14

En el medi batut trobem la castanyola (Chromis chromis),15 la juliola, guiula o julivia (Coris julis),16 el gripau roquer (Ctenolabrus rupestris),17 el llobarro (Dicentrarchus labrax),18 el sard (Diplodus sargus),19 la bavosa (Parablennius pilicornis),20 el canari (Symphodus mediterraneus),21 la llambrega (Symphodus melanocercus)22 que sovint se la pot veure “netejant” altres peixos, l’enrocador (Symphodus ocellatus),23 el tord roquer (Symphodus roissali),24 el llavió (Symphodus tinca),25 el fadrí (Thalassoma pavo)26 i la bavosa morruda (Tripterygion tripteronotus).27

Comunitat d’aigües ben il·luminades

18

13

12

10

112

141

3 8 5

7

9

1526

2321

2019

16

25

22

4

27

2417

6

11

Algunes de les algues més característiques són:

El pèl sauper (Cystoseira mediterranea),28 que té aspecte arborescent. Es troba en fons de poc pendent i forma un cinturó o banda horitzontal paral·lela a la superfície de l’aigua. És indicadora d’una elevada qualitat de l’aigua. Entre el seu brancam es troben crancs adaptats a viure en les seves ramificacions.

L’espàrrec marí (Asparagopsis armata)29 té un tal·lus que presenta unes estructures proveïdes de propàguls adherents que faciliten la seva colonització i dispersió. La seva aparició es condicionada per la temperatura de l’aigua, així que tant pot no aparèixer, com estar present tot l’any. Habita sobre un substrat rocós o bé és epífita sobre altres

algues. Espècie procedent d’Austràlia i Nova Zelanda, es va introduir a la Mediterrània l’any 1925, possiblement a partir de cultius d’ostres.

Tres algues inconfusibles per la seva forma són la cua de paó (Padina pavonica),30 amb uns cercles concèntrics, la boina basca (Codium bursa),31 amb aspecte globular i l’acetabulària (Acetabularia acetabulum),32 amb forma d’ombrel·la.

Algunes de les algues roges calcificades que podem trobar són la Corallina elongata,33 que creix en conjunts densos perpendicularment al substrat, de forma que recorda la gespa, i la Jania rubens,34 que es troba comunament en zones il·luminades, normalment epífita sobre altres algues.

37

38 39

35

40

36

28

32

29

33

30

34

31

Ja dins dels animals invertebrats hi destaca el fideu de mar (Anemonia sulcata).35 És molt comú, té els tentacles llargs i prims, amb la punta una mica eixamplada, i urticants. Es troba en aigües somes i prop de la costa. Alguns exemplars presenten gambetes comensals del gènere Periclimenes.

La garota de roca (Paracentrotus lividus)36 té les punxes tan llargues com la closca. Pot excavar forats per viure-hi i s’emmascara amb closques, algues i pedres. La trobarem tot l’any de forma abundant. Apareix en fons rocosos i prefereix les aigües poc profundes. És comestible, i la seva recol·lecció està regulada.

Alguns dels mol·luscs que podem observar són la llebre de mar (Aplysia punctata),37 amb unes evaginacions que surten del cos i que li serveixen per a la natació, Tylodina perversa,38 llimac marí de color safrà, sovint damunt l’esponja groga Aplysina aerophoba que li serveix d’aliment, l’ostra comuna (Ostrea edulis),39 molt apreciada gastronòmicament i el pop roquer (Octopus vulgaris),40 mol·lusc cefalòpode amb coloració variable a causa de la capacitat que té per imitar els fons. És una espècie molt comuna, en aigües somes dels fons rocosos del Parc natural, on és objecte d’una pesqueria específica amb nanses. Sovint està encauat en forats que tapa amb pedres i closques.

12

Aquesta rica comunitat s’instal·la generalment als fons sor-rencs poc profunds, com també a les clapes deixades per les roques, a l’estrat infralitoral. Té una gran importància en l’àmbit dels ecosistemes marins. La biota, el conjunt de flo-ra i fauna, que sustenta les seves fulles i rizomes, és molt diversa i complexa.

La posidònia és la fanerògama marina –o planta amb flors– més usual i de més àmplia distribució. La seva comunitat, l’alguer, constitueix un hàbitat important per a molts peixos litorals ja que els proporci-ona refugi, aliment, lloc per fer la posta o de bressol (nursery) per als juvenils. És con-siderada una comunitat clímax, és a dir, una etapa final estable, de la Mediterrània i està protegida. A més, és un objectiu de conserva-ció prioritari a la xarxa Natura 2000.

Pel que fa a la conservació de les fanerògames marines, el Parc natural ha instal·lat un camp de boies ecològiques a Portlligat per tal d’evi-tar el fondeig i així impedir l’arrencament d’aquestes plantes per part de les àn-cores.

Sobre les fulles de la posidònia1 es poden fixar diversos organismes epífits, és a dir, que viuen sobre d’ella, com són Sertularia perpu-silla,2 Fenestrulina joannae,3 Pneophyllum fragile,4 Cladosip-hon irregularis,5 Lichenopora radiata,6 Electra posidoniae7 i Spirorbis corrugatus.8

Alguns dels peixos que podem veure-hi són la vaca serra-na (Serranus scriba),9 el moll o roger de roca (Mullus sur-muletus),10 el cavallet de mar (Hippocampus ramulosus),11 l’esparrall (Diplodus annularis),12 la salpa (Sarpa salpa),13 el petard (Symphodus rostratus)14 i el tamborer (Symphodus cinereus).15

Praderies defanerògames marines

12

9 14

13

10

11

15

1

2

3

5

8

6

7

4

13

16 17Altres fanerògames que podem trobar a Cap de Creus són la Cymodocea nodosa,16 que forma praderies poc denses, so-vint contigües a la posidònia. Viu en substrats fins, en zones il·luminades i en calma. La Zostera noltii17 és la més petita de les fanerògames marines i es troba de forma restringida a llacunes i badies, de poca fondària i aigües tranquil·les. Aquesta espècie es caracteritza per tenir les fulles més es-tretes de 2 mm. Actualment aquestes fanerògames reben diversos impactes i per això estan protegides.

Dos peixos molt críptics que es confonen amb les fulles de les fanerògames i que són propers al cavallet de mar són la mula (Syngnathus typhle),22 i l’agulleta (Syngnathus acus),23 aquesta última sobretot a la comunitat de la Cy-modocea.

En aquest ambient podem trobar la nacra (Pinna nobilis),18 que és el major bivalve de la Mediterrània. Abans era molt comuna, però ha estat capturada en grans quantitats, per la qual cosa actualment està protegida.

Dos equinoderms típics de l’alguer són l’estrella vermella (Echinaster sepositus)19 i la garota violeta (Sphaerechinus granularis).20

Un cuc amb aspecte de planta és l’espirògraf o plomall de mar (Spirographus spallanzani).21 Viu dintre un tub i es-tén les seves brànquies per respirar i capturar l’aliment.

A l’entorn dels fars de Cap de Creus, com s’Arenella, dibuix de l’esquerra, i cala Nans, dibuix de la dreta, hi ha bones repre-sentacions de comunitats marines. Concretament, a migdia de la punta s’Arenella s’estén un interessant alguer.

19 20 21

22

23

18

14

Dins les comunitats de les parets verticals, murs, espadats extraplomats, i a la zona on hi arriba més llum, s’hi poden emplaçar dues algues durant tot l’any que són Halimeda tuna1 i Flabellia o Udotea petiolata.2

A major fondària i en llocs on la llum arriba més esmorteï-da, a l’estrat circalitoral, es desenvolupen les comunitats del precoral·ligen i del coral·ligen.

La comunitat més emblemàtica que podem trobar en aquest estrat és la del coral·ligen. Aquest espai constitueix una de les zones més interessants i atractives dels nostres fons ma-rins per a la pràctica del busseig esportiu i una de les més belles i complexes comunitats de la Mediterrània. Atesa la seva fragilitat, el Parc natural col·loca boies per tal que els vaixells s’hi amarrin i evitin el fondeig, el qual podria afectar el fons.

Dos crustacis molt valorats que viuen en aquests ambients són la llagosta i el llamàntol o sastre.

La llagosta (Palinurus elephas)3 viu als fons rocosos del Parc natural, on és objecte d’una pesca específica amb tresmalls per part dels pescadors artesanals. Actualment és poc abundant. S’amaga durant el dia en caus o forats i surt a la nit per capturar les seves preses.

El llamàntol o sastre (Homarus gammarus)4 té la part dorsal blavosa fosca, amb taques grogues. Té unes pinces grans, arrodonides. És una espècie rara, a causa de la sobrepes-ca. Durant el dia resta en forats sempre que estiguin a prop d’un fons sorrenc.

Comunitats del precoral·ligen i del coral·ligen

En aquestes fondàries, també podem trobar-hi un ric patrimoni cultural com són els vaixells enfonsats. Aquest és el cas del Llanishen. El lloc del naufragi és a Caials, a Ca-daqués. El vaixell s’enfonsà perquè va ser torpedinat per un submarí, l’any 1917.

1

3

4

2

15

Cal diferenciar tres cnidaris colonials, amb pòlips per a la cap-tura d’aliment. Les seves colònies tenen, en el cas del corall vermell (Corallium rubrum),5 sals de carbonat càlcic per su-portar l’estructura i, pel que fa a les gorgònies, el seu esquelet

és corni. El corall vermell és una espècie de recol·lecció regu-lada i molt valorada.Es pot veure corall vermell, gorgònia blanca (Eunicella singu-laris)6 i gorgònia vermella (Paramuricea clavata).7

Els opistobranquis són mol·luscs gastròpodes, generalment sense la protecció d’una closca. Moltes espècies tenen unes coloracions molt vistoses per advertir els depredadors de la seva toxicitat o mal gust. Podem reconèixer Thuridilla hopei,8 de color blau intens o violeta, amb bandes de colors, com ara groc, taronja, blau o blanc, que poden ser brillants i la vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata),9 blanca amb unes taques fosques.

Dos peixos allargats, serpentiformes, que també es poden albirar són el congre (Conger conger)10 i la morena (Murae-na helena).11 Tots dos són solitaris i viuen en fons rocosos, amagats en forats durant el dia i a la nit surten a capturar l’aliment. Cal anar amb compte amb la morena perquè té una mossegada dolorosa.

Tres peixos més que cal destacar en aquest ambient són, el corball de roca (Sciaena umbra),12 el nero, mero o anfós (Epinephelus marginatus)13 i el sarg reial (Diplodus cervi-nus).14 Tots ells són poc abundants i molt valuosos ecolò-gicament.

Altres peixos que podem observar són la forcadella (Anthias anthias),15 el déntol (Dentex dentex),16 el gobi de fang (Go-bius cruentatus),17 el pagre (Pagrus pagrus),18 l’escórpora o cap-roig (Scorpaena scrofa)19 i la mòllera, molla o bròtola de roca (Phycis phycis).20

18

15

12

19

16

13

20

17

14

5 6 7

8 9 10 11

16

Els fons tous es poden classificar sobretot en dos tipus: fons de fang, que sol tractar-se de substrats inestables, on hi ha organismes que hi viuen enterrats o que s’hi poden desplaçar, i fons de grapissar o maërl, que estan formats per restes de curculles i per algues calcàries. Ambdós constitueixen un hàbitat important per a molts invertebrats i peixos costaners.

Aquestes comunitats ocupen prop del 90 % de la superfície marina de Cap de Creus, fins gairebé als 90 metres de fondària, tenen molta importància per la gran quantitat d’espècies d’interès comercial que s’hi poden trobar, com per exemple el rap (Lophius piscatorius),1 la sèpia (Sepia officinalis),2 l’orada (Sparus aurata),3 el lluç (Merluccius merluccius),4 el capellà (Trisopterus minutus capelanus),5 la rata (Uranoscopus scaber),6 el pop de fang o pop blanc (Eledone cirrhosa),7 el besuc blanc (Pagellus acarne)8 i el pagell (Pagellus erythrinus).9

Tot i que es parla d’espècies pesqueres, s’ha de tenir molt en compte que, dins el Parc natural, la pesca d’arrossegament, ròssec o bou, que és la principal modalitat de pesca que s’utilitza en aquestes comunitats de fons tous, està prohibida, ja que aquest art de pesca provoca un elevat impacte tant a les espècies marines com al seu hàbitat.

Aquesta protecció fa un efecte reserva el qual enriqueix els fons propers de fora la zona protegida i millora llurs pesqueres.

La comunitat defons tous

7

4

1

8

5

2

9

6

3

17

Altres espècies força conegudes que s’hi poden observar són la llissa (Chelon labrosus),10 el xoriguer (Dactylopterus volitans),11 el mabre (Lithognathus mormyrus),12 el gat (Scyliorhinus canicula)13 i el gatvaire (Scyliorhinus stellaris).14

Molts dels peixos relacionats amb els fons tous tenen la peculiaritat de ser plans i adquireixen coloracions críptiques per confondre’s amb el fons. Això els permet passar desapercebuts. És el cas de la clavellada (Raja sp),15 el tacó (Bothus podas)16 i la bruixa de quatre taques (Lepidorhombus boscii).17

No tots els peixos són diürns. N’hi ha que cacen a les fosques, com la molla o bròtola de fang (Phycis blennoides).18

Un dels peixos litorals amb què hem d’anar més amb compte és l’aranya blanca (Trachinus draco),19 ja que al costat de les brànquies té una espina verinosa molt forta, que es pot clavar dolorosament als peus del banyistes, ja que es pot trobar tant a grans fondàries com a les platges. La vaca tremolosa (Torpedo marmorata)20 pot desprendre una descàrrega elèctrica si se la toca.

També podem trobar estrelles de mar, com l’estrella de sorra ataronjada (Astropecten aranciacus),21 i crustacis com el cranc reial (Calappa granulata),22 la galera (Squilla

mantis)23 i l’escamarlà (Nephrops novergicus).24 Aquestes tres darreres espècies sovint es poden observar als mercats i llotges de peix.

21

13

22 23

14

24

18

15

10

19

16

11

20

17

12

18

És la zona formada per la columna d’aigua. Les espècies que hi viuen no tenen relació amb el fons marí. La fondària determina els canvis principals, ja que quan aquesta varia, la intensitat lumínica, la salinitat, la densitat de l’aigua i, natu-ralment, la pressió que aquesta exerceix també ho fan. Per tant, les variacions ambientals seran verticals. En canvi, en l’eix horitzontal els canvis seran mínims.

Les espècies que s’hi localitzen estan adaptades, o bé a ser portades pels corrents, com és el cas del plàncton (el terme plàncton prové del grec i significa “que flota”) o a la natació activa, que són les espècies que conformen el nècton, com és el cas dels peixos pelàgics, les tortugues i els mamífers marins.

El plàncton inclou: bacteris marins, fitoplàncton (plàncton format per espècies productores o fotosintètiques, com dinoflagel·lats, diatomees), zooplàncton (plàncton format per consumidors o depredadors, com cil·liats, foraminífers, copèpodes, meduses i larves de peixos).

La majoria de les espècies d’aquest grup són transparents, per així poder passar desapercebudes, i també són organis-mes molt lleugers per augmentar la seva flotabilitat.

La importància del plàncton rau en el fet que és el primer esglaó de la cadena tròfica marina. El fitoplàncton realitza la fotosíntesi i alimenta el zooplàncton i molts altres organis-mes més grans.

Generalment, a la nit, el plàncton fa una migració vertical cap a la superfície i baixa a més profunditat durant el dia. D’aquesta manera hi ha un equilibri biològic, perquè el plàncton a mesura que puja s’alimenta, però també nodreix altres espècies.

El sistema pelàgic

El globus de mar o dèdal(Beroe ovata)1

Espècie zooplanctònica amb cos ovoide. És sempre transparent amb unes bandes ciliars que difracten la llum i per això semblen irisades i presenten luminescència. Viu surant a l’aigua i sovint es confon amb les meduses. Pot formar grups molt nombrosos i no és urticant.

La salpa (Salpa democratica)2

Espècie zooplanctònica amb cos cilíndric. La seva transparència permet veure’n els òrgans interns. Cada individu fa entre 3 i 5 cm de llargada, però formen colònies que poden fer un parell de metres de longitud. És freqüent en capes superficials i pot aparèixer de forma massiva entre octubre i abril.

La noctiluca (Noctiluca scintillans)3

Espècie fitoplanctònica amb forma de préssec. És transparent i, per tant, els colors que pugui tenir es deuen a l’aliment que està ingerint. Té un flagel que li permet girar sobre si mateixa. És luminescent si de nit es remou l’aigua. És una espècie molt abundant en aigües somes i amb forta insolació.

Algunes espècies comunes a Cap de Creus són:

Vista d’organismes delplàncton. Pel que fa als

animals, hi predominen els crustacis esmentats anteriorment.

1 2 3

19

10

4

7

11

5

8

12

6

9

La importància del plàncton rau en el fet que és el primer esglaó de la cadena tròfica marina. El fitoplàncton realitza la fotosíntesi i alimenta el zooplàncton i molts altres organis-mes més grans.

Generalment, a la nit, el plàncton fa una migració vertical cap a la superfície i baixa a més profunditat durant el dia. D’aquesta manera hi ha un equilibri biològic, perquè el plàncton a mesura que puja s’alimenta, però també nodreix altres espècies.

Les meduses o “moques” formen part del grup del plànc-ton gelatinós. N’hi ha moltes espècies diferents i de mides molt variades. Totes elles tenen tentacles que contenen les substàncies urticants, que ens irriten la pell si ens toquen, i els serveixen de defensa i per capturar preses. La comunitat científica estudia si l’increment de meduses a la Mediterrà-nia pot estar relacionat amb el canvi climàtic.

Podem veure el borm radiat (Chrysaora hysoscella),4 el borm blau (Rhizostoma pulmo),5 la medusa aurèlia (Aurelia aurita),6 la barqueta de Sant Pere (Velella velella),7 la medusa luminescent o vespa de mar (Pelagia noctiluca)8 i l’ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata).9

Sobretot a la primavera i principi d’estiu s’apropen a la costa i és llavors quan poden picar els banyistes. En cas d’una picada de medusa els remeis que cal aplicar depenen de l’espècie que ens ha picat. Malgrat tot, hi ha una sèrie de consells i cures d’urgència que es poden donar de forma genèrica:

No s’ha d’intentar netejar mai la zona afectada amb aigua dolça ni fregar-la amb res. Es pot rentar la picada amb aigua de mar. També es pot aplicar durant 15 minuts una bossa amb glaçons (mai el gel directament sobre la pica-da).

El peix blau és una denominació que agrupa diverses es-pècies de peixos pelàgics. Alguns dels més apreciats són l’anxova (Engraulis encrasicholus),10 la sardina (Sardina pil-chardus)11 i el bonítol (Sarda sarda).12 Aquesta darrera espè-cie es pesca a algunes cales de Cap de Creus amb un art ancestral anomenat “bolitx”.

Altres peixos pelàgics són el bot o peix lluna (Mola mola),13 la boga (Boops boops),14 el tallahams (Pomatomus saltator)15 i l’espet (Sphyraena sphyraena).16

13 14 15 16

20

Els grans vertebrats que podem observar a la columna d’ai-gua poden ser peixos, tortugues i mamífers marins.

Tonyina (Thunnus thynnus)1

Peix de cos allargat que forma grups que realitzen migra-cions transoceàniques. Al Port de la Selva s’havia pescat amb l’Art Gros, una xarxa de grans dimensions. Tot el poble col·laborava en la seva recuperació des de la platja i es re-partien les captures entre els participants. A Roses s’havia pescat amb un art fix de xarxa anomenada almadrava, que ha donat nom a una coneguda i freqüentada platja.

Tintorera (Prionace glauca)2

Del grup dels taurons, es pot trobar tant en aigües oceà-niques com properes a la costa. És un dels pocs peixos perillosos que hi ha en el litoral català, tot i que actualment n’hi ha molt pocs.

Tauró pelegrí (Cetorhinus maximus)3

Gran tauró que pot arribar als 10 m de llarg. Filtra aigua per obtenir el seu aliment, que consisteix en plàncton. Es mou per fons fangosos, però no és estrany veure’l prop de la costa i en superfície. A la primavera, alguns exemplars són capturats accidentalment per les xarxes dels vaixells de pesca de ròs-sec. Abans era força freqüent però cada cop n’hi ha menys.

Grans vertebrats

Les tortugues són rèptils marins que necessiten, per reproduir-se, pondre els ous a les platges. Tot i que actualment no crien a Cap de Creus, de forma ocasional se’n poden entrellucar a les seves aigües, bàsicament la tortuga babaua, que és la més comuna.

4

1

5

2

6

3

Tortuga babaua(Caretta caretta)4

Tortuga mitjana que pot arribar fins a 1,5 m de llargada. Té tot el cos reco-bert de plaques còrnies. És de color bru vermellós. Té la closca ovalada i una mica allargada, formada per cinc plaques centrals i dues més, una a cada costat de les principals. El cap és llarg i ample, amb un bec corni molt fort, la cua és curta i té dues un-gles a cada una de les potes.

Tortuga verda (Chelonia mydas)5

Tortuga de closca dura i gran, de fins a 1,5 m de llargada, en forma ovala-da i amb cinc plaques centrals i qua-tre laterals. La coloració varia entre el verd groguenc i el negre. El ventre és blanquinós. El cap és relativament petit i les extremitats, com a les altres espècies, són planes, com si fossin rems. És l’única tortuga marina her-bívora. Viu en zones costaneres amb fons rics en vegetació.

Tortuga llaüt(Dermochelys coriacia)6

És la tortuga més gran del món. Pot arribar a fer fins a 2,7 m. Té forma de llaüt. La mandíbula superior té dos punts visibles a la part davantera. No té plaques còrnies. És de color negrós amb taques clares. Les aletes del dar-rera estan unides a la cua. Pelàgica i solitària, tot i que es pot acostar al litoral per alimentar-se. Es té constàn-cia que se’n va pescar una de més de tres metres de llarg a principi del segle XX a les aigües del Parc natural.

21

Dofí mular (Tursiops truncatus)7

De color grisós, més clar als costats i al ventre, pot arribar als 3,5 m de llargada. Es pot identificar per l’aleta dorsal, ampla a la base, alta i falciforme. Sol saltar fora de l’aigua. És una espècie comuna que viu en aigües superficials, ja que ha de sortir a respirar 2-3 cops per minut i, general-ment, prop de la costa.

Dofí llistat (Stenella coeruleoalba)8

Pot fer fins a 2,5 m de llargada, sol seguir la proa dels vai-xells. El color de base és gris blavós i es pot diferenciar per una fina franja fosca, que va des de l’ull fins a la zona genital, que delimita la gola i el ventre, que són més blanquinosos. Dues bandes més van des de la mandíbula a les aletes pec-torals. Viu en aigües superficials d’ambients pelàgics, allu-nyat de la costa.

Cap d’olla negre (globicephala melas)9

Cetaci de fins a 6 m de llargada i el cap de forma globosa, sobretot els mascles. És de color marró o gris, sempre fosc, amb una taca clara que va de la gola a l’anus. Les aletes pectorals són llargues i punxegudes, i la de la cua és fal-cada. L’aleta dorsal té la forma característica de l’espècie, diferent per a mascles i femelles. Viu a certa fondària, però és habitual en superfície i a prop de la costa.

Cap d’olla gris (grampus griseus)10

Mesura entre 3 i 4 m de llargada. Té el cos robust, que es comprimeix lateralment darrera l’aleta dorsal fins la cua, i

el cap gran i arrodonit. L’aleta dorsal és alta i en forma de falç, i les pectorals són llargues i punxegudes. Els adults són de color gris clar, sovint amb ratlles o cicatrius blan-ques. Forma petits grups costaners. És difícil de veure a la Mediterrània.

Catxalot (Physeter catodon)11

Cetaci de 11 a 18 m. Les femelles són més petites. El cap, rectangular, representa entre el 25 i el 33 % de la longitud del cos. Té la pell rugosa i de color que varia entre marronós i gris fosc. Les aletes dorsals són petites i gruixudes. Les femelles viuen juntes, però en canvi els mascles són solita-ris. Són caçadors de grans fondàries, a més de 3.800 m de profunditat. Resulta difícil de veure’l prop de la costa. Com a fet excepcional, un catxalot va arribar al Port de la Selva el segle XVIII.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus)12

Balena que fa fins a 21 m de llarg, molt estilitzada o hidro-dinàmica, de colors grisos. Té l’aleta dorsal falcada i el cap en forma de “V”, relativament petit, amb la part superior aplanada, i un parell de brolladors –l’espiracle- per on ins-pira i expulsa l’aire que respira. Són molt característics els plecs ventrals que serveixen per augmentar la capacitat de la boca, filtrar major volum d’aigua i retenir el plàncton del qual s’alimenta. Freqüenta aigües costaneres si tenen prou fondària. Se sol albirar, durant la migració, des de la punta de Cap de Creus.

9

8

10

7

11 12

22

Cap de Creus, en ser una península de quasi 10 quilòmetres de longitud que s’endinsa a mar, esdevé un lloc molt adient per a l’observació d’aus que passen gairebé la major part de la seva vida a l’ambient marí.

El Parc natural fa un seguiment periòdic del pas de l’avi-fauna per la punta de Cap de Creus i organitza sortides en vaixell per donar a conèixer aquest grup. Sovint es poden veure xatracs, ànecs, calàbries, cabussons i moltes altres espècies.

Els corbs marins necessiten accedir a parts emergides, preferiblement esculls i niells, per estendre les seves ales i secar-les, per això els podrem albirar sovint en aquesta po-sició. Aquest són el corb marí gros (Phalacrocorax carbo)1 i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desma-restii).2 Aquest segon és una de les espècies que han fet que Cap de Creus sigui considerat com a zona d’especial protecció per a les aus.

Ocells marins

1

2

3 4 5

Gavià argentat (adult i jove)(Larus michahellis)3

Gavina riallera(Larus ridibundus)4

Gavina corsa(Larus audouinii)5

Del grup de les gavines i gavians, tenim espècies molt opor-tunistes, com el gavià argentat, el qual és capaç d’aprofitar les restes de peix que aboquen els vaixells d’arrossega-ment, els animalons que aixeca l’arada del tractor i tam-bé les deixalles orgàniques que van a parar a l’abocador. Les primeres gavines rialleres es poden veure als mesos de juliol-agost, tot i que és al setembre-octubre quan arriben

en grans quantitats. Als mesos de maig i juny no n’hi ha perquè han marxat a criar fora, la major part al nord d’Euro-pa. Aquesta gavina té el cap negre excepte a l’hivern quan és blanc amb una taca negra al costat de l’ull. Cal destacar també la gavina corsa, que és una espècie protegida i ob-jecte de conservació prioritari, tot i que al Parc natural no hi cria i hi és present en baix nombre i de forma irregular.

23

Dos ocells inconfusibles són el fraret (Fratercula arctica)14 i el gavot (Alca torda).15 El primer té un bec comprimit lateral-ment i, durant l’època de cria, la seva base és blava, l’extrem vermell i línies grogues. El cap és gran i té el cos rabassut. El segon compta amb un bec gros, negre i aixecat, gairebé rectangular, comprimit lateralment, amb una línia blanca que el travessa; té una cua punxeguda distintiva, que quan és al mar porta aixecada.

Ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus)10

Baldriga cendrosa(Calonectris diomedea)11

Baldriga balear (Puffinus mauretanicus)12

Baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan)13

14

10 11 12 13

15

En l’ambient pelàgic, hi trobem representants com les baldrigues i l’ocell de tempesta, que només van a terra per criar. Al Parc natural no hi crien.

Durant l’època de migra-ció, es poden observar els paràsits els quals roben l’aliment a altres aus ma-rines: paràsit cuapunxegut (Stercorarius parasiticus),7 Paràsit cua ample (Sterco-rarius pomarinus)8 i paràsit gros (Stercorarius skua).9

Des de la punta de Cap de Creus es pot observar el majestuós vol del masca-rell (Sula bassana)6 i ullar com es llença en picat per capturar el seu aliment.

6

7

8 9

24

2

L’alzinar és el bosc característic de la terra baixa mediterrà-nia i preferentment en substrats carbonatats. Aquests tipus de boscos són com una veritable “selva”, perquè són im-penetrables (fins i tot per la llum, a vegades). Precisament el topònim “Serra Verdera” pot provenir del fet que era molt verda i poblada per alzinars i suredes. O, per exemple, el poble “la Selva de Mar” és un altre testimoni de la gran den-sitat forestal que hi havia.

L’estrat arbori està compost bàsicament per l’alzina i alguna alzina surera, tot i que aquesta darrera prefereix sòls pobres en calç. De l’alzina surera s’aprofita principalment la “pela” del tronc, és a dir, el recobriment suberificat o “suro”, que s’utilitza, sobretot, per fer taps. L’escorça de suro que l’en-volta permet a l’arbre resistir el pas del foc.

Detall dels fruits, els aglans, de l’alzina (Quercus ilex)1 i de la surera (Quercus suber).2

A l’alzinar, el sotabosc sol ser molt dens i format per un seguit d’arbustos i plantes enfiladisses. Les plantes que hi trobem estan ben adaptades al clima mediterrani i poden suportar períodes llargs de sequera. Sol ser un bosc ombrí-vol i força humit, tot i estar a la regió mediterrània.

Cal remarcar, però, que, a Cap de Creus, els boscos va-ren ser artigats per conrear-hi. En són testimonis les feixes que encara esglaonen les muntanyes. La vinya va estar molt estesa fins l’arribada de la fil·loxera a final del segle XIX i, de la mateixa manera, els olivets predominaven en el pai-satge fins la gelada de 1956. L’abandonament d’aquests conreus hauria de comportar una successió natural cap al bosc, però s’ha vist estroncada per diversos incendis fores-tals que han conformat un territori dominat per la brolla amb arbres dispersos.

L’observació d’aquesta comunitat permet veure l’aladern (Rhamnus alaternus),3 l’aladern de fulla estreta (Phillyrea an-gustifolia),4 el marfull (Viburnum tinus),5 el galzeran (Ruscus aculeatus),6 sovint emprat en ornamentació nadalenca i l’es-parreguera (Asparagus acutifolius)7 coneguda sobretot pels brots tendres –espàrrecs o espàrgols–.

L’arboç (Arbutus unedo)8 és un arbust molt característic que fa un fruit rodó i comestible, groc al principi i vermell quan madura. No fa de forma simultània flors i fruits, sinó que a la tardor coincideixen en les branques les flors de l’any i els fruits de l’any passat que acaben llur maduració. El mot unedo vol dir menjar-ne només un, perquè el consum ex-cessiu dels seus fruits pot embriagar.

També es poden observar sovint dues lianes amb les seves flors, com són el lligabosc (Lonicera implexa)9 i la ridorta o vidiella (Clematis flammula).10

Distribució dels organismes terrestres

Boscos esclerofil·les: alzinars i suredes

109

8

76

1

3 4 5

25

En aquestes zones arbrades, es poden veure diversos esca-rabats. L’escanyapolls o cérvol volador (Lucanus cervus)11 té dues grans mandíbules que li serveixen per atreure les femelles i per lluitar amb altres mascles durant el període d’aparellament. El banyarriquer del roure (Cerambyx cerdo),12 amb el cos esvelt i de color negre vermellós, té unes antenes molt llargues.

També podem albirar diversos ocells, com són l’àguila marcen-ca (Circaetus gallicus),13 l’esparver (Accipiter nisus),14 que caça sobre els arbustos, volant baix i de manera veloç, el colltort (Jynx torquilla),15 agafat a les soques dels arbres, el tudó (Co-lumba palumbus),16 que és el colom salvatge més gran de tots els autòctons, l’enganyapastors (Caprimulgus europaeus)17 i el

2625

242322

11

15

12

16

13

17

14

18

19 20 21

siboc (Caprimulgus ruficollis),18 que habiten en zones obertes del bosc on hi hagi arbustos i acostumen a estar amagats a terra o reposant en branques.

Amb sort, podem observar el cabirol (Capreolus capreolus), que es va introduir a Cap de Creus durant els anys 1997, 1998 i 1999, provinent de les Landes, al sud-oest de França, per ser espècie cinegètica i al mateix temps considerar-se “bomber del bosc” per alimentar-se d’herbes i així netejar el terreny. De la mateixa manera el Parc natural desenvolupa altres mesures de prevenció d’incendis com franges de protecció a l’entorn de les carreteres, en les quals redueix la massa de combustible.

Els cabirols habiten en ambients forestals o en zones ober-tes però amb amagatalls. Es poden diferenciar el mascles, per les seves banyes, de les femelles, que no en tenen.

Altres mamífers que podem descobrir-hi són la geneta o gat mes-quer (Genetta genetta)20 i la fagina o gorja blanc (Martes foina).21

Aquestes dues espècies són d’hàbits crepusculars i nocturns i, tot i que són difícils d’observar directament, es poden trobar els seus excrements sobre llocs visibles, ja que tenen l’objectiu de marcar llur territori. S’alimenten de fruits, amfibis, ocells petits, insectes i sobretot ratolins de bosc (Apodemus sylvaticus).22 Al Parc natural també trobem altres ratolins com són el ratolí me-diterrani (Mus spretus)23 i el ratolí domèstic (Mus musculus),24 aquest últim relacionat amb les zones humanitzades.

Uns altres petits mamífers són les musaranyes. Aquestes s’alimenten sobretot d’invertebrats. A l’albada i al vespre, po-dem veure la musaranya comuna (Crocidura russula)25 amb un pelatge dens i curt, de color marró o gris en els joves i pèls llargs dispersos per la cua, i la musaranya nana (Suncus etruscus),26 que és el mamífer més petit de Catalunya.

26

En les zones més humides i fresques prop de cursos d’ai-gua o en fondalades hi podem trobar comunitats domina-des per arbres caducifolis.

Els principals arbres de fulla caduca són el roure martinenc (Quercus pubescens),1 que té les fulles simples, alternes i els seu fruits són aglans allargats; el castanyer (Castanea sativa),2 amb les fulles grans i alternes i amb les castanyes com a fruit, -es pot observar a Sant Onofre- i l’avellaner (Corylus avellana),3 generalment arbustiu amb les fulles rugoses, molt amples, de contorn arrodonit i doblement dentat. El seu fruit és l’avellana, i les seves branques, llar-gues i molt flexibles, s’utilitzaven tradicionalment per a la confecció de cistells.

A Cap de Creus ocupen àrees reduïdes i fragmentades, generalment a més alçada sobre el nivell del mar que l’al-zinar.

Detall dels fruits i fulles d’aquests arbres:

Altres formacions forestals

5

4

En els boscos caducifolis hi viu l’eriçó fosc (Erinaceus eu-ropaeus),4 que es pot observar de nit en jardins i conreus. Els eriçons s’alimenten sobretot de petits invertebrats i in-sectes. Una curiositat d’aquests mamífers plens de pues és que, quan neixen, les cries tenen les pues sota la pell i els van sortint a mesura que passen les setmanes.

Un altre mamífer que podem albirar és el teixó (Meles meles).5 Té el cap i les orelles petites, un musell punxegut i les potes curtes. És de color gris i en el cap, blanc, té dues bandes negres que van del musell al clatell. S’amaga en teixoneres, excavades per ell mateix, que formen caus laberíntics, en ter-renys fàcils d’excavar, com per exemple els boscos de fulla caduca, bardisses, etc. Surt de nit per buscar fruits, arrels, insectes, micromamífers i sobretot cucs de terra.

1 2 3

27

En els racons menys exposats al vent, com poden ser ca-les o alguns penya-segats, orientats al sud, creixen petits bosquets de pins amb un sotabosc molt pobre o inexistent. Als cingles hi predomina el pi blanc. En alguns punts arrece-rats els pins poden arribar arran de mar, cosa força inusual. Aquestes comunitats són força abundants a la banda sud de Cap de Creus. A Cap Norfeu hi ha una bona representa-ció de pinedes litorals, així com a cala Taballera, a la vall de la riera del mateix nom.

El pi blanc (Pinus halepensis)6 té l’escorça de color cendra clar i la capçada irregular. Les fulles són agudes, però no prou rígides per ser punxents, disposades de dues en dues. S’utilitza en la repoblació forestal per la capacitat que té de colonitzar terrenys pobres i secs. El pi pinyer (Pinus pinea)7 es diferencia de l’anterior perquè té l’escorça gruixuda, co-berta de plaques de color vermellós. La capçada és densa i amb una característica forma de para-sol. Les fulles són de color verd fosc i bastant gruixudes, també agrupades de dues en dues. Es realitzen tractaments per a la processio-nària. Aquest insecte forma les conegudes bosses blanques on creixen les erugues que provoquen la defoliació dels ar-bres.

Passejant per aquests paratges també podem sentir la ci-gala (Cicada orni),8 que és l’insecte més sorollós dels Països Catalans, amb un cant fort i continuat que s’escolta a les hores de calor. Els adults viuen als arbres, sobretot sobre els pins.

Un insecte bastant comú però difícil de veure ja que és molt críptic és l’insecte pal (Bacillus rossii).9 L’aspecte, i els mo-viments lents, fan que sembli una branqueta moguda pel vent. Viu als arbustos, dels quals s’alimenta, en zones tant seques com humides.

També podem observar una aranya molt comuna que és l’aranya de la creu (Araneus diadematus).10 És de color mar-ró clar i té una creu blanca sobre l’abdomen. S’alimenta de

petits insectes que cauen a les grans teranyines, que teixeix en forma de roda de carro. Sol viure en boscos i zones hu-manitzades.

Uns ocells que sovint podem veure en zones boscoses són les mallerengues. Fan d’uns 11 a 14 cm de llargada i s’ali-menten sobretot d’insectes. A Cap de Creus hi podem trobar durant tot l’any, la mallerenga cuallarga (Aegithalos cauda-tus)11 amb una cua llarga i graduada, la mallerenga emplo-mallada (Parus cristatus),12 amb una prominent i punxeguda cresta de plomes negres vorejades de blanc, la mallerenga carbonera (Parus major),13 amb el ventre groc amb una llista negra longitudinal que el travessa formant una mena de cor-bata, i la mallerenga blava (Parus caeruleus),14 present sobre-tot a l’hivern, amb el cap blanc amb una coroneta blava, una prima franja ocular negra i la cua totalment blava.

6 7

11 12 13 14

8 9 10

28

54321

La garriga és una comunitat arbustiva dominada bàsica-ment pel garric, un arbust dens de fulles punxents, les quals fan que sigui molt difícil de caminar-hi per dins. Se sol trobar en zones assolellades al voltant dels alzinars i en llocs pe-dregosos sobre substrat calcari.

El garric (Quercus coccifera)1 és un arbust perennifoli amb fulles endurides, brillants i amb els marges punxeguts. El seu fruit és un aglà amargant que madura al segon any.

Un arbust, molt aromàtic i molt comú, que hi podem trobar és el romaní (Rosmarinus officinalis).2 Té flors durant tot l’any que formen grups i són de color blau clar. Les fulles són estretes i de marges replegats.

La lletrera visquera o vera (Euphorbia characias)3 té les fulles estretes i lanceolades. Les flors, que apareixen entre abril i juliol, són de color verd i formen inflorescències. El fruit és una càpsula que conté tres llavors. El làtex del tall és molt tòxic.

El fonoll (Foeniculum vulgare)4 és una planta amb una olor que recorda l’anís, amb les fulles molt retallades de forma triangular i de color verd-gris. Les flors són grogues, dis-posades en umbel·les que floreixen durant l’estiu. És una planta molt utilitzada per fer infusions. El frare cugot (Arisarum vulgare)5 és una planta petita i de fulles ovalades i llargament peciolades. Les flors, que surten a la primavera i a la tardor, es troben disposades en un eix carnós que sobresurt d’una bràctea de color verd amb línies marronoses i tenen forma de caputxa de frare.

De nit se sol veure en roques i murs el dragó comú (Ta-rentola mauritanica)6; aquest es diferencia del dragó rosat (Hemidactylus turcicus)7 que habita en zones costaneres càlides. El primer sol ser gris amb tubercles que li sobresur-ten al llarg del cos i el segon té colors més clars.

També és pot veure el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida)8 que és el llangardaix europeu més gran, de color verd amb taques negres i sovint té unes taques blaves característi-ques als costats. Aquest habita en zones seques amb ar-bustos, on s’alimenta d’insectes i de petits invertebrats, fins i tot pot arribar a menjar petites aus i mamífers, gràcies a les fortes mandíbules que té. El cau es troba en forats sota una roca, paret o tronc.

La garriga

6 7 8

29

Uns ocells típics de garriga però no exclusius, que podem albirar i escoltar sovint entre els matolls i les plantes baixes de Cap de Creus, són els tallarols i les tallaretes. Aquestes s’alimenten sobretot d’invertebrats i fruits.

La tallareta cuallarga (Sylvia undata)9 és inconfusible per tenir el pit de color de vi fosc i la cua estreta i llarga, que sovint aixeca i sacseja. Rarament surt de la cobertura ve-getal.La tallareta vulgar (Sylvia communis)10 té una circumferència blanca al costat dels ulls. El mascle té la part superior grisa i la inferior rosada. El plomatge de la femella és de tonalitats més pàl·lides. Només s’observa a Cap de Creus en perío-des de migració.El tallarol de garriga (Sylvia cantillans)11 es pot diferenciar perquè el mascle és gris cendra a la part superior i té el pit vermellós; la femella, en canvi, té el dors bru. Al Parc natural hi és present sobretot en pas, tot i que algunes parelles po-den criar en brolles arbrades.El tallarol trencamates (Sylvia conspicillata)12 té el plomat-ge gris en el cap, amb el ventre rosat, la gorja blanca i les

plomes taronges amb taques negres. La femella adulta és similar al mascle, però amb el gris del cap menys intens. Se’l pot veure moure’s enèrgicament, saltant per terra i per entre els arbustos. Ocupa les brolles més obertes, esclarissades i mancades d’arbres. A Cap de Creus hi té una de les densi-tats més elevades de tot Catalunya.El tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)13 és el tallarol més abundant de Cap de Creus. Sol ser prim, amb la cua llarga i esglaonada. Té una “caputxa” que inclou l’ull fosc envoltat d’una circumferència vermella. El tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)14 té una coloració que recorda un capell de color negre en els mascles i vermellosa en les femelles, que no inclou l’ull. És molt escàs com a reproductor, però molt abundant a l’hivern, quan freqüenta olivars, suredes i fins i tot jardins i pobles.El tallarol emmascarat (Sylvia hortensis)15 té el cap negre fins sota de l’ull i després es difumina amb el gris de la part su-perior del dors. Al Parc natural té una de les densitats més elevades de tot Catalunya. Viu més en brolles arbrades i boscos escleròfils, sobretot amb presència de peus d’ullas-tre, olivera, pins o suros.

Dos mamífers que podem observar-hi són el conill i la llebre. Es diferencien perquè la llebre (Lepus europaeus)16 té les orelles llargues i punxegudes, amb la punta negra i un cos llarg i comprimit. El pèl és curt i d’un color marró-gris. És d’hàbits crepusculars i s’alimenta de ve-getals. Viu en zones obertes dins d’alguna rasa o sota un matoll, on fa el jaç, però no excava galeries com els conills. Els mascles lluiten per les femelles en places o arenes, on s’aixequen amb les potes del darrera.

Els conills (Oryctolagus cuniculus)17 són més petits que les llebres, de color marró o gris i cua curta, fosca per dalt i blanca per sota. Li cal un sòl argilós o sorrenc per excavar-hi el cau, que s’anomena lloriguera. Durant l’alba i al capvespre aprofita per alimentar-se de plantes com les gramínies i compostes, i fins i tot d’escorces d’arbres i arrels. Com a presa, és una de les espècies de major importància per als rapinyaires com el duc o l’àguila cuabarrada. A més, està en regressió a causa de la mixomatosi, malaltia vírica que provoca la inflamació del cap i, finalment, els animals infectats moren. Per la seva importància ecològica se n’han fet repoblacions al Parc natural.

17

16

9

13

10

14

11

15

12

30

Les brolles es troben en antics camps de conreus o en zo-nes forestals que han estat cremades o alterades. Són co-munitats que es denominen de transició, ja que si l’home no hi intervé al cap dels anys esdevindran alzinars o suredes. Hi abunden un seguit d’arbustos que requereixen molta llum, com són els brucs i les estepes.

El bruc boal (Erica arbo-rea)1 presenta en els ex-trems de les branques un to blanquinós, sobretot les més joves, per un borrissol de pèls blancs. Les flors estan agrupades a la part superior de les branques. Són blanques i tenen for-ma de gerra oberta al cap-damunt.

El bruc d’escombres (Eri-ca scoparia)2 no té pèls a les branques. Les fulles són de color verd clar i te-nen forma lineal. Les flors són molt menudes, i es disposen disperses sobre les branques superiors. Abans s’utilitzava per fer escombres, i d’aquí li ve el nom. Es troba en terrenys pobres en calç, com l’es-pècie anterior.

Les estepes que podem trobar a Cap de Creus són l’estepa blanca (Cistus albidus),3 que es troba bàsicament en llocs calcaris (a diferència de les altres estepes, que són pròpies de sòls silícics), amb un tacte suau i amb les fulles d’un color grisenc, densament peludes per les dues cares; l’es-tepa borrera (Cistus salviifolius),4 amb la tija coberta de pèl curt i fi, però que no és enganxosa, les fulles arrodonides i amb un petit pecíol aspre i amb les flors blanques, que es poden trobar tant solitàries com reunides. Aquesta darrera espècie, a la punta de Cap de Creus, es troba en disposició

ajaguda com a adaptació al vent de tramuntana. L’estepa negra (Cistus monspeliensis)5 té les fulles de color verd fosc, allargades, oposades, oloroses i enganxoses. Les seves flors són de color blanc.

Una planta molt aromàtica, força comuna en aquests es-pais, és el timó, també coneguda com a cap d’ase, tomaní o lavanda (Lavandula stoechas).6 Les seves branques són quadrangulars, amb pèls blanquinosos. A la primavera fa flors liles que s’agrupen en denses espigues. La seva aro-ma és coneguda per tenir propietats relaxants. A la punta de Cap de Creus adopta també una forma ajaguda com a adaptació al fort vent de la tramuntana.

Pel voltant de totes aquestes plantes es poden observar sovint bucs o ruscs d’abelles.

Brolles

Diferència entre les flors de l’ estepa blanca, borrera i negra.

1

2

3 4 5 6

31

Uns grups d’arbustos semblants, per tenir flors grogues i fruits en llegum allargats, són l’argelaga negra (Calicotome spinosa)7, que té espines robustes, rígides i molt punxants, amb les fulles amb tres fulletes o folíols que li cauen durant l’estiu; la gatosa (Ulex parviflorus),8 de branques erectes i ascendents i fulles rígides i espinoses, que en té de prin-cipals de les quals en broten de secundàries. La ginesta (Spartium junceum),9 sense espines i amb les branques

llargues i una mica corbades, té les fulles simples i alternes i les flors grans, molt oloroses, de color groc intens i dispo-sades en raïms terminals allargats, que havien estat molt emprades per guarnir les catifes del Corpus Christi. Una altra espècie és la ginesta de Montpeller (Genista mons-pessulana),10 amb una gran densitat de fulles que estan dividides en tres folíols ovalats, d’igual mida i que tenen pèls al revers.

El senglar (Sus scrofa)17 és un porc similar al domèstic, però més fosc, pelut i amb dos llargs ullals corbats. De petit és marró i té el cos amb franges longitudinals clares. S’adapta a quasi tots els ambients i a tota classe d’aliments, com ara fruits, blat de moro, glans, arrels, ous, invertebrats, i fins i tot micromamífers. Sol buscar el menjar removent el terra amb el morro: aquesta acció s’anomena furgada o barrigada. Actualment es troba en expansió per l’abandonament del món rural i per l’absència de predadors.

Per als moviments de la fauna hi ha camins, pas-sos i algunes rieres, que estan reconeguts com a connectors ecològics amb altres àrees protegides i que uneixen els espais naturals com és el cas de Cap de Creus i els Aigua-molls de l’Empordà.

Detall de les tiges, fulles i flors de l’argelaga negra, la gatosa, la ginesta i la ginesta de Montpeller.

7

14

8

15

9

16

10

17

11 12 13

Uns rèptils que podem trobar-hi són les sargantanes. La més representativa d’aquestes comunitats és la sar-gantana cuallarga (Psammodromus algirus).11 Se la pot reconèixer perquè la cua fa dos terços de la longitud total del cos i té el dors bru o verd oliva, amb dues lí-nies dorsolaterals groguenques. A Cap de Creus, però, també hi ha la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica),12 que té el cos i el cap aplanats i el dors bru clar, amb petites taques negres. És una espècie molt grimpadora,

i per això es pot trobar en roques, parets i, de manera ocasional, als arbres.

El vidriol (Anguis fragilis)13 és també una sargantana però sense potes, similar a una serp. Sol ser de color gris, però els mascles de vegades tenen taques blaves. La femella, en canvi, té una línia fosca que ressegueix tot el cos i la part ventral també fosca. Acostuma a viure en zones amb molta vegetació, generalment humides.

Uns ocells que habiten en aquests terrenys són l’hortolà (Em-beriza hortulana),14 que se’l coneix pel que fa al mascle per una caputxa gris verdosa que baixa fins a la meitat del pit, i un anell ocular, la gorja groga, i el cos de tonalitats marrons cla-res i groguenques; el gratapalles (Emberiza cirlus),15 de tons grocs, el mascle amb la gorja negra i el cap llistat negre i gris; i el sit negre (Emberiza cia)16 amb les plomes del cos de tona-litats ocres, amb el pit i el cap de color gris. El mascle té unes línies negres i la femella té el dors de color gris marronós.

32

1

5

2

6

3

7

4

8

Antigament el conreu de vinyes i oliveres estava molt estès a tot Cap de Creus, com es pot comprovar per les feixes de pedra seca que estan per bona part de la zona. La fil·loxera, a final del segle XIX, que matà les vinyes, i la gelada de 1956, que malmenà moltes oliveres, foren la causa de la davallada de l’activitat agrícola. Avui dia, però, els conreus són força escassos i situats a les zones de menys pendent.

La vinya (Vitis vinifera)1 és una liana caducifòlia amb fulles palmades i circells oposats a les fulles. Es cultiva en forma de cep, el qual és podat anualment. El fruit és el conegut raïm, que pot ser de diversos colors. Darrerament al Parc natural s’ha recuperat a diversos llocs, fet que comporta l’elaboració d’un producte autòcton de qualitat. El conreu serveix com a tallafocs i embelleix el paisatge en crear un mosaic.

Com que Cap de Creus és una zona molt afectada pels incendis, es treballa en projectes per establir zones de tallafocs per evitar la propagació dels grans incendis forestals.

L’olivera (Olea europaea)2 és un arbre de fulla perenne, de capçada esfèrica, tronc gruixut i d’alçada inferior a 10 metres, atès que s’escateix per facilitar-ne els treballs de collita. Les fulles són de color gris-verd i platejades per la cara inferior. Els seus fruits són les olives. Antigament era cultivada amb més extensió, i ara s’ha naturalitzat. Els peus naturalitzats es diuen “ullastres” (Olea europaea var. sylvestris). Molts pobles de Cap de Creus tenen trulls en què s’elabora l’oli.

La canya (Arundo donax)3 és una planta introduïda de fulla perenne que, a partir del segon any, produeix una tija coneguda com la canya, molt endurida i llenyosa. És plantada en fileres per protegir els conreus del vent. Se n’utilitzen les tiges per fer diversos elements de cistelleria i inxes o llengüetes d’instruments musicals.

En aquesta comunitat, les herbes tenen un cicle anual i a la primavera en solen florir moltes donant color al paisatge. La rosella (Papaver rhoeas)4 té flors vermelles, amb taques fosques a la base dels pètals, les margarides o ulls de bou (Chrysanthemum segetum)5 fan flors grogues que es disposen a l’extrem de la tija poc ramificada, amb fulles llargues, una mica carnoses, poc dividides i amb el marge

dentat. La borratja (Borago officinalis)6 té tant les fulles com les tiges cobertes per pèls rígids que li donen un tacte aspre, però són tendres i comestibles. Les flors són d’un color blau intens. La vinegrella borda (Rumex bucephalophorus)7 té fulles lanceolades de color verd fosc que es disposen sobretot a la part basal. Són comestibles i amb un gust una mica àcid. Les flors són vermelloses i a la primavera donen color rogenc a les vinyes.

Els conreus són un bon lloc per als invertebrats com les marietes (Coccinella septempunctata),8 que són escarabats, amb l’abdomen arrodonit en forma semiesfèrica i ales externes de color vermell, amb set punts de color negre. D’aquí en prové el nom en llatí. Es poden trobar arreu on hi hagi plantes, ja que s’alimenten de pugons.

Conreus

33

18 19 21

14

23

15

24

16

25

17

26

Els ortòpters són insectes mastegadors i herbívors, de cos cilíndric i potes ben desenvolupades, que inclouen les llagostes, els grills, etc. Al Parc natural podem trobar la llagosta marroquina (Dociostaurus maroccanus),9 la llagosta migratòria (Locusta migratoria),10 el saltamartí (Platycleis tessellata),11 la llagosta verda (Tettigonia viridissima)12 i la llagosta de camp

(Oedipoda caerulescens).13 Les llagostes si s’agreguen poden crear trastorns a l’agricultura i a la vegetació. També hi ha el grill de camp (Gryllus campestris),14 el dèctic de front blanc (Decticus albifrons),15 l’efipigèrid (Ephippiger ephippiger)16 i el Saga pedo17 que està protegit per la legislació. A Cap de Creus és una de les poques zones on es pot trobar.

Les ratapinyades són mamífers voladors, nocturns i protegits per la legislació catalana. La ratapinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus)18 és el quiròpter més petit, amb orelles curtes i puntes rodones. La ratapinyada mediterrània de ferradura (Rhinolophus euryale)19 és de mida mitjana i habita tot l’any dins de coves. Amb el fred, hiverna penjada per les potes. La ratapinyada petita de ferradura (Rhinolophus hipposideros)20 s’envolta completament amb les ales en estat de repòs. La ratapinyada de cova (Miniopterus schreibersii)21 té el cap de forma rodona i petit, i les orelles molt petites i separades. La ratapinyada orelluda meridional (Plecotus austriacus)22 té les

orelles molt llargues, que doblega quan està en repòs. La ratapinyada pipistrel·la de vores clares (Pipistrellus kuhlii)23 té les orelles curtes, triangulars i amb les puntes arrodonides. Es pot trobar sense estar penjat, ja que a terra es mou força bé. La ratapinyada orelluda gran (Rhinolophus ferrumequinum)24 deu el nom a una protuberància nasal en forma de ferradura. És l’espècie més gran del seu gènere. Té les ales curtes i amples, i s’hi embolica completament en estat de repòs, penjat sempre en cavitats àmplies. En el Parc natural es fa un programa de seguiment i s’han instal·lat caixes nius com a refugis d’aquests mamífers.

També s’hi poden trobar rapinyaires nocturns, com són l’òliba (Tyto alba),25 que té la cara en forma de cor i els ulls foscos i que emet un llarg xiscle similar a un ronquet, i el xot (Otus scops),26 que és el mussol més petit de la nostra terra, amb un color de fons que varia entre el gris i el vermellós. Fa un cant molt característic, aflautat, que emet preferentment a la nit. L’òliba és molt escassa al Parc natural, però n’hi ha alguna parella en zones dels pobles perimetrals.

131211109

22

20

34

Els marges de camins són indrets en què hi ha un enriqui-ment de sals de nitrogen, la qual cosa afavoreix un tipus de vegetació concret que s’anomena ruderal. Hi predominen les espècies que troben un avantatge competitiu en aquests llocs on sovint hi ha excrements d’animals i matèria orgàni-ca.

Els prats mediterranis són rics en plantes anuals suscepti-bles de ser pasturades. Per això moltes vegades les espè-cies vegetals que hi trobem han desenvolupat mecanismes per defensar-se dels herbívors, com les espines en els cards i els pèls urticants en les ortigues.

A Cap de Creus podem trobar zones de pastures d’hivern i els seus camins de transhumància per a bestiar com les ovelles i cabres. En aquest sentit, el Parc natural recupera també les carrerades, és a dir, altres camins ramaders que usava antigament el bestiar local per anar a diversos indrets de pastures.

L’ortiga balera o de pilo-tes (Urtica pilulifera)1 és erecta, coberta de pèls urticants i amb les fulles dentades molt marcades als marges.

També podem trobar diversos cards, com per exemple el cardot il·líric (Onopordon illyricum),2 que és un dels més grans, amb les tiges cobertes d’ales espinoses, flors de co-lor porpra i unes bràctees punxants que giren corbades cap a l’exterior. El card (Carduus pycnocephalus)3 té les fulles

alternes, les tiges espinoses i les seves flors de color porpra, que se situen a l’extrem de la tija. El card fuell (Carthamus lanatus)4 té les flors grogues i les tiges viscoses i llenyoses per la part superior i cobertes d’una pilositat blanca. Les seves fulles són rígides, compostes i amb els lòbuls acabats en espina, a diferència de les fulles basals, que tenen lòbuls molt llargs. El card marià (Silybum marianum),5 amb les flors liles, té les tiges poc ramificades i robustes, i les fulles molt amples, amb espines al marge i l’anvers tacat de blanc. El card negre (Carlina corymbosa)6 té flors grogues i les seves fulles tenen les vores plenes d’espines.

Camins i prats

2

1

3 4 5 6

35

14 15 16 17 18

Un petit mamífer rosegador que excava galeries en terrenys tous i estables, tot deixant pilonets de terra a la superfície, és el talpó. A Cap de Creus podem observar-ne tres es-pècies. El talpó roig (Clethrionomys glareolus)7 amb la cua bicolor fosca per sobre i blanca per sota, acabada amb pèls

que sobresurten. El talpó muntanyenc (Microtus agrestis),8 de cos allargat, cap rodó i amb les orelles poc visibles. Les potes i la cua són curtes. El talpó comú (Microtus duode-cimcostatus)9 és d’aparença robusta, amb potes i cua cur-tes i coll no aparent.

Els ocells més típics d’aquestes comunitats són les garses (Pica pica),10 de color blanc i negre i que poden emportar-se objectes, sobretot si són lluents; la puput (Upupa epops),11 de color bru i una cresta que resta erèctil si alguna cosa li crida l’atenció o està alerta; el trobat (Anthus campestris),12 de colors marrons, potes grogues i cua llarga; l’alosa (Alau-da arvensis),13 amb cresta i una cua llarga; el corb (Corvus corax),14 que és tot negre; l’abellerol (Merops apiaster),15 que s’alimenta d’abelles –d’aquí li prové el nom– i el bitxac comú (Saxicola torquata),16 amb el cap molt negre, en els mascles.

El xoriguer petit (Falco naumanni)17 és un rapinyaire en pe-rill d’extinció. Per aquest motiu, a Cap de Creus i en un entorn proper al Paratge Natural d’Interès Natural de l’Al-bera se n’ha dut a terme un procés de reintroducció. El xoriguer comú (Falco tinnunculus)18 se’n diferencia, a part de ser més gran, per tenir una franja terminal negra a la cua i les ungles negres, mentre que les del xoriguer petit són blanques.

En llocs on conflueixen els marges dels camins amb prats i boscos hi ha una elevada diversitat de lepidòpters. Algunes de les espècies censades al Parc natural són migradores, com la papallona de la reina (Vanessa atalanta)19 i la papallo-na dels cards (Cynthia cardui).20 Altres són inconfusibles per a la seva mida i coloració. Per exemple, la papallona de l’ar-boç (Charaxes jasius),21 que és la papallona diürna més gran d’Europa; la papallona rei o macaó (Papilio machaon),22 la qual fa la posta damunt del fonoll i altres umbel·líferes, i el paó de dia (Inachis io),23 amb quatre grans ocels de colors.

El Parc natural participa en el Programa de seguiment de papallones diürnes (ropalòcers) com a bioindicadors de la

qualitat ambiental a Catalunya, anomenat també Catalan Butterfly Monitory Scheme o CBMS. A grans trets, con-sisteix a fer un seguiment de les poblacions d’aquests in-sectes per ser utilitzats com a bioindicadors de la qualitat ambiental a Catalunya. Aquest seguiment o monitoratge té tres objectius principals: proporcionar criteris de gestió dels hàbitats, obtenir informació a escala regional dels canvis que experimenten les poblacions de papallones i detectar les tendències que podrien afectar l’estatus d’una espècie determinada i fer un seguiment dels canvis numèrics en una localitat concreta i relacionar-los amb les pertorbacions del medi i dels hàbitats que s’hagin de-tectat.

19 20 21 22 23

10 11 12 13

7 8 9

36

1 2 3 4

Una rambla és la llera d’un rierol o torrent que porta aigua estacionalment. Al seu voltant hi poden arribar a créixer bosquines i matollars de riera. Aquesta vegetació és més ufanosa a la primavera, ja que a l’estiu moltes de les seves plantes es marceixen per la falta d’aigua.

A Cap de Creus, no hi ha gaires zones amb prou aigua per-què aquestes comunitats es puguin desenvolupar del tot, i per això són poc abundants.

Dos arbustos que hi podem trobar són l’aloc o ximbla (Vitex agnus-castus),1 amb les fulles palmades i les flors de color blau-lilós que surten a l’estiu, i el tamariu (Tamarix africana),2 que a la primavera fa flors agrupades en inflorescències força atapeïdes i de color blanquinós, sobre les branques negres, velles.

Un arbre comú és el magraner (Punica granatum),3 que té un fruit –la magrana– amb nombroses llavors envoltades per polpa comestible. Aquest és el motiu pel qual va ser culti-vat a les contrades mediterrànies i finalment naturalitzat. La figuera (Ficus carica)4 té les fulles de mida gran, alternes i llargament peciolades. El seus fruits, les figues, maduren a final de l’estiu. Els ocells distribueixen llurs llavors i per això l’arbre colonitza roquissars, parets i teulades de construc-cions.

Els créixens són herbes que observarem sovint en aquestes zones humides. El creixen bord (Apium nodiflorum)5 és una planta de la mateixa família que l’api i té tiges arrelades al sediment dels torrents i canals; les fulles són compostes, amb els folíols emparellats i dentats i les flors blanques. El creixen de cavall (Veronica anagallis-aquatica)6 viu normal-ment amb les arrels dins del sediment inundat, té la tija erec-ta amb les fulles lanceolades oposades, les seves flors són blavoses i tota la planta està mancada de pèls. El creixen ver (Rorippa nasturtium-aquaticum)7 és fàcil de reconèixer quan esta florit, per les floretes blanques a sobre d’una llar-ga inflorescència.

Altres plantes són la malva òlbia (Lavatera olbia)8 que és una planta arbustiva, ramosa, que té les fulles perennes amb un lòbul central gran i molt allargat. Floreix durant la primavera i l’estiu: fa unes flors de cinc pètals de color rosa. El poliol (Mentha pulegium)9 és una herba d’olor molt intensa. Les flors són de color violeta. S’utilitza com a condiment i com a planta digestiva.

Bosquines i matollars de rieres

5 6 7 8 9

37

14 17

11

15

18

12

16

19

13

El porquet de sant Antoni (Armadillum vulgare)10 és un crustaci terrestre amb el cos ovalat, dividit en segments i moltes potes.Si s’espanta es cargola fins convertir-se en una esfera. S’ali-menta sobretot de matèria orgànica. Es pot trobar amagat sota les pedres i en edificis, però sempre en zones humi-des.

La tortuga de rierol (Mauremys leprosa)11 és una tortuga amb la closca força deprimida, amb una coloració uniforme grisa o verda, bàsicament aquàtica, i neda molt bé. És una espècie protegida talment com la tortuga mediterrània (Testudo her-manni).12 Aquesta té la closca bombada, de color groc amb

taques fosques disposades irregularment. Habita en zones tant humides com seques, però prefereix llocs amb vegeta-ció. El nombre d’aquestes tortugues en llibertat ha disminuït considerablement a causa dels incendis i la desaparició dels seus hàbitats. S’han realitzat plans de recuperació amb l’alli-berament de diversos exemplars juvenils, nascuts al Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera (CRT), a Garriguella. Al Parc natural s’hi han trobat tortugues de Florida (Trachemys scripta).13 El seu tret més característic és la taca vermella que té a ambdós costats del coll. Està introduïda i habita, a causa de l’alliberament incontrolat per particulars, en zones on hi ha aigua. És imprescindible que als posseïdors d’aquesta tor-tuga no se’ls escapin exemplars i també que no els alliberin, atès que competeixen amb les tortugues pròpies del nostre país, esdevenint així un problema ecològic.

Un dels ocells que podem albirar al Parc natural és el cucut reial (Clamator glandarius),14 amb el plomatge de color cre-ma a la part ventral i la part superior de color marronós amb petites taques blanques. Aquesta és una espècie paràsita ja que diposita els ous al niu d’un còrvid i els polls d’ambdues espècies es crien junts.

Diversos ocells passeriformes que podem veure són el mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus),15 amb la cella marcada, les ales llargues i les potes pàl·lides. Aquest no-

més és present en migració. En canvi, el mosquiter comú (Phylloscopus collybita)16 és un hivernant regular i habitual. La cardina o cadernera (Carduelis carduelis)17 té les ales negres amb una banda groga, la cua negra amb taques blanques, i al cap té el capell, que baixa fins al bec. La bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta)18 és de color groc clar a les parts inferiors i olivàcia a les superiors. Té una taca estreta i longitudinal groga a l’alçada dels ulls. El pa-pamosques gris (Muscicapa striata)19 té el plomatge gris amb estries sobre el pit.

Paisatge de larambla de la Valleta

10

38

1 2 3 4

Aquestes comunitats creixen al costat de les lleres, ja que la vegetació que les componen requereix força aigua. En aquests indrets hi podem trobar diferents arbres. Cadascun forma una comunitat diferent. Actualment, però, a Cap de Creus només trobem petites clapes amb aquestes espècies en els cursos d’aigua més importants.

L’àlber o l’arbre blanc (Populus alba)1 té les fulles verdes a l’anvers i blanques al revers i constitueix les alberedes. És un tipus de bosc molt característic per la gran alçada que poden assolir alguns exemplars.

Altres boscos de ribera són les omedes, formades per oms (Ulmus minor),2 espècie que ha estat molt afectada per la malaltia de la grafiosi que s’origina per un fong que obstru-eix els vasos que porten la saba i les fulles s’acaben pansint i es moren. El vern (Alnus glutinosa)3 forma les vernedes, un hàbitat de gran interès. La seva fusta és molt valorada per resistir si està submergida en l’aigua.

Les salzedes formades per salzes com la saula (Salix alba),4 el gatell (Salix cinerea),5 i el saulic (Salix purpurea)6 són les formacions que més s’acosten a l’aigua ja que algunes d’elles poden viure dins la llera dels torrents.

Altres bosquines tenen els freixes de fulla petita (Fraxinus angustifolia)7 i els pollancres (Populus nigra)8 com a arbres principals. El primer resulta inconfusible per les fulles com-postes per folíols imparells, amb el marge dentat. El segon no s’ha de confondre amb els exemplars híbrids que es planten per obtenir fusta i pasta de paper. Un altre arbre present a l’àrea protegida és el lledoner (Celtis australis)9 amb una capçada densa i arrodonida. El trobarem a la font dels Lledoners, al municipi de la Selva de Mar, espai que li deu el nom.

Rius de terra baixai de la muntanya mitjana

5 6 7 8 9

39

10

19 20

11 12 13

En els tolls d’aigua permanents i en trams d’aigües encalma-des dels rierols trobem plantes que arrelen en el fons, i les fu-lles superiors queden surant damunt l’aigua, com per exemple el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis),10 amb dues clas-ses de fulles, unes submergides i completament dividides, i d’altres que floten en superfície i que són lobulades. Té flors blanques que treu fora de l’aigua. El cal·lítric (Callitriche sp),11 amb les tiges primes i llargues i les fulles estretes, excepte les superiors, forma una roseta de color verd. Les flors i els fruits estan sota l’aigua i són molt petits.

Dos amfibis, ambdós protegits, que podem observar són la salamandra (Salamandra salamandra),12 amb el cos negre i taques grogues i irregulars que li serveixen per advertir als depredadors del seu mal gust, ja que quan l’han tastat un cop ho recorden i no hi tornen; i el tritó verd o jaspiat (Tri-turus marmoratus),13 de color verd amb taques negres i el ventre fosc. La femella té una línia taronja a la part superior en època reproductora. Quan els mascles estan en zel de-senvolupen una cresta dorsal ratllada negra.

Els ofidis que podem trobar en aquests ambients són la serp de collaret (Natrix natrix),14 que sol presentar un co-llar molt característic blanc o groc amb el marge negre, i la serp d’aigua (Natrix maura),15 amb dues fileres de ta-ques irregulars al llarg del cos en forma de ziga-zaga. A Cap de Creus també podem observar la serp llisa me-ridional (Coronella girondica),16 amb l’esquena de color gris-bru amb barres fosques i una taca característica en forma d’U invertida al coll. Al ventre té taques quadrades

en dues files longitudinals. La serp blanca (Elaphe scala-ris)17 és de color marró o gris. Els individus joves tenen un dibuix en forma d’escala, que és el motiu del nom que rep. En créixer, el dibuix desapareix i només resten dues línies fosques al llarg del cos. No és verinosa. La serp verda (Malpolon monspessulanus),18 que és la més gran de Catalunya, té el cos esvelt i colors verds i grisosos; habita en espais oberts i sol travessar carreteres, on molt sovint és atropellada.

El falcó mostatxut (Falco subbuteo)19 és un rapinyai-re petit. Habita a les zones arbrades i humides. Té les ales llargues i punxegudes. El plomatge dorsal és gris blavós i les parts inferiors són clares amb taques lon-gitudinals. És especialment actiu a les últimes hores del dia. S’alimenta de petits ocells i insectes. Nia en ar-bres i en nius vells, particu-larment de còrvids.

Un mustèlid lligat als cursos i masses d’aigua és la moste-la (Mustela nivalis).20 Aquest mamífer té pèls curts i mar-rons al dors, i blancs per la part ventral. Es pot trobar arreu, fins i tot en construc-cions humanes, però pre-fereix les zones humides i hortes, on s’alimenta de mi-cromamífers, conills, ocells, rèptils i invertebrats. Defuig els ambients forestals. És d’hàbits crepusculars.

El mas Ventós compta amb una font i una bassa de gran interès per a aquest tipus de fauna. En el seu entorn, hi ha un mi-rador en el qual el Parc natural hi ha col·locat una taula d’orientació per tal que els visitants puguin inter-pretar el pai-satge.

14 15 16 17 18

1

10

11

2

6

12

3

7

13

4

8

14

5

9

En els embassaments d’aigua són molt vistosos els helòfits, plantes que arrelen en sòls coberts d’aigua però les seves tiges i fulles en queden fora i són aèries. Podem observar aquestes comunitats al costat de cursos i tolls d’aigua, a la desembocadura dels recs on s’acumulen sorres i còdols for-mant cubetes que poden quedar inundades per l’aigua del mar i, depenent del grau de salinitat, trobem unes comunitats o unes altres, formant estanys temporals que un cop s’asse-quen acullen moltes espècies d’interès. En alguns casos són basses permanents, com a cala Talabre.

Algunes plantes adaptades a aquestes condicions són el ca-nyís (Phragmites australis),1 amb la tija alta i prima, recoberta per fulles llargues i verdes. Fa una inflorescència a l’extrem de la tija en forma d’espiga, que li dóna una textura suau. La balca de fulla ampla (Typha latifolia)2 té fulles allargades, linears i més amples que altres espècies del mateix gènere. Floreix amb una inflorescència formada espigues de color marró, en forma de cigar i el lliri groc (Iris pseudacorus),3 amb fulles lanceolades amb un nervi central, que fa flors grans i groguenques.

Al Parc natural podem observar diversos representants de la família dels joncs com ara l’agut (Juncus acutus),4 el marí (Juncus maritimus),5 la jonca marina (Scirpus mariti-mus),6 el boval (Scirpus holoschoenus),7 el d’aigua (Eleocharis palus-tris),8 l’articulat (Juncus articulatus)9 i el de galàpet (Juncus bufonius).10 Una de les jonqueres més representatives és a cala Jonquet, on precisament se’n desenvolupa una, a la riba del mar, que ha servit per subministrar matèria primera als pescadors per fabricar nanses i altres ormeigs.

A Cap de Creus trobem algunes basses temporals i els esta-nyols del pla dels Estanyets on, a part de les anteriors plan-tes, també s’hi poden observar la capil·lera o fàlzia (Adiantum

capillus-veneris),11 que és una falguera petita, bàsicament en degotalls, pous i fonts; la botja d’aigua (Dorycnium rectum),12 l’herba de Sant Roc (Pulicaria dysenterica),13 herba que un cop seca i cremada serveix de fumigador contra els insectes, també es va utilitzar per curar la disenteria, tal com ho indica el nom; i la salicària (Lythrum salicaria),14 que és molt astringent.

Basses

40

18 19 20 21 22

Sempre properes a l’aigua trobem les libèl·lules: la damisel-la (Calopteryx virgo)15 de color verd-blau, el cavall de Sant Martí (Platycnemis acutipennis),16 amb el cap eixamplat amb

uns grans ulls prominents als costats, i el libel·lúlid (Crocot-hemis erythraea),17 verd-groc quan és jove i, quan es fa adult, de color vermell-sang intens.

A les comunitats submergides trobem dos escarabats típics: l’escarabat d’aigua (Dytiscus pisanus),18 amb el cos de color fosc-verdós i el marge de color groguenc, que capta l’aire en treure la punta de l’abdomen i l’emmagatzema en les ales an-teriors; i l’ escarabat girador (Gyrinus sp.)19 que es desplaça amb moviments curvilinis per la superfície de l’aigua. És de color negre amb les potes de color vermell; les potes del mig i les inferiors estan molt reduïdes i tenen forma de rem.

Un cargol endèmic, és a dir, que té una àrea de distribució restringida a una zona concreta, en aquest cas a la penín-sula de Cap de Creus, és el Mastigophallus rangianus.20 S’amaga en llocs humits i calorosos. Al Parc natural també hi ha el cargol bover (Cryptomphalus aspersus),21 i el joanet (Cepaea nemoralis).22 Els dos últims cargols es troben sovint als horts.

Les granotes i els gripaus o esgalàputs estan lligats als cur-sos d’aigua, sobretot per a la seva reproducció. Trobem la granota verda (Rana perezi),23 normalment d’aquesta to-nalitat amb taques fosques amb una línia al dors de color groc o taronja; la reineta (Hyla meridionalis)24 amb la pell molt llisa, de color verd maragda i una ratlla negra que va des dels ulls a la gola; la granoteta de punts (Pelodytes punctatus),25 de color gris amb taques petites de color verd

clar; el gripau pintat (Discoglossus pictus),26 de pell llisa, de color gris-marró i franges més clares; el gripau comú (Bufo bufo),26 amb el cos berrugós, molt robust i de color marró; el gripau corredor (Bufo calamita),28 de color verdós o grisós, sovint clapat i amb una línia vertebral groguenca; i el tòtil (Alytes obstetricans),29 característic perquè un cop la femella ha post els ous els embolica a les potes del mascle, on hi restaran un mes.

30

27

15

23

31

28

16

24

32

29

17

25 26

Les orenetes són espècies presents a la primavera i l’estiu, i tenen una bona representació en el Parc natural. En zones pròximes a l’aigua i en camp obert hi ha l’oreneta vulgar (Hirundo rustica).30 Es diferencia de les altres per una taca vermellosa sota la gola. Els mascles tenen les dues plomes externes de la cua més allargades que les femelles.

L’oreneta cuablanca (Delichon urbica)31 té un plomatge in-confusible pel doble color, negre blavós a les parts dorsals, excepte el carpó que és blanc com la zona ventral. Aquesta

és més urbana i cria als ràfecs i sota teulades de molts car-rers.

L’oreneta cua-rogenca (Hirundo daurica)32 és fosca en el dors, i darrere del coll és vermellosa com en el carpó. La zona de sota el bec i tot el ventre són de color crema. La cua és totalment negra. A Cap de Creus hi té una de les seves poblacions més septentrionals del món. Els seus nius són una mena d’iglús invertits, de fang. Els construeix sota ponts o dins de búnquers abandonats.

41

42

A Cap de Creus hi ha una gran quantitat d’afloraments de roques i parets de pedra seca, construïdes per poder cultivar les zones més inclinades, on creix una flora interessant.

A la roca nua només hi creixen líquens. Cap de Creus és un indret de gran interès per la flora liquènica catalana.

A les esquerdes rocalloses amb acúmul de sòl trobarem unes plantes superiors o unes altres en funció de les carac-terístiques ambientals.

Al Cap Norfeu en trobarem que són pròpies de sòls calcaris. En canvi a la resta del Parc natural hi predominen els silicis. També les feixes de pedra seca permeten que s’hi acampin diverses espècies rupícoles.

Algunes de les espècies vegetals que podem trobar són l’asarina (Antirrhinum asarina),1 que és una herba de sòls silicis, amb pèls petits blanquinosos i viscosa. Les fulles tenen el marge dentat, i les flors tenen una corol·la bilabiada de color blanc groguenc amb estries roses i sense pèls. Una altra espècie és la tassa de jueu (Umbilicus rupestris).2 El nom prové del llatí i es refereix al melic de la deessa Venus.

També hi ha falgueres, com el polipodi (Polypodium vulga-re),3 que té les frondes caduques; la falzia roja (Asplenium trichomanes),4 situada a les escletxes entre roques i parets seques, i la folguerilla (Cheilanthes maderensis).5

Altres plantes que podem observar són la farigola (Thymus vulgaris),6 que és un arbust molt aromàtic, de fulles estretes i les flors bilabials, de color blanc o porpra; la campànula (Campanula rotundifolia),7 la malva de roca (Lavatera ma-ritima)8 pròpia del litoral; la cargola de roca (Erodium foeti-dum),9 amb fulles arrugades amb un recobriment de pèls; el salsufragi (Silene saxifraga)10 i la nadala menuda (Narcissus dubius),11 amb flors una mica aromàtiques. Aquestes tres últimes es poden observar en els terrenys calcaris de Nor-feu.

1

10 116 7 8 9

2

3 4 5

Roques interiors

43

1212 13 14

15 1616

En aquestes àrees obertes es poden observar una mu-nió d’ocells, com poden ser les merles. La femella de la merla roquera (Monticola saxatilis)12 és de colors marrons i la cua vermella. La merla blava (Monticola solitarius)13 és inconfusible per ser el mascle de color blau fosc. La merla

blava i la roquera són de rocams; la roquera és migradora i només en tenim d’abril a setembre. La merla (Turdus merula),14 de color negre en el mascle, és d’una família diferent a les altres dues i la trobarem sovint en zones boscoses i bardisses.

Altres famílies d’ocells són els còlits. Hi ha el còlit negre (Oenanthe leucura),15 tot i que es considera pràcticament extingit a Cap de Creus, i el còlit ros (Oenanthe hispanica).16

El mascle pot presentar dues gorges diferents, fosca o pàl-lida, en funció de la raça que sigui.

Alguns dels ocells més mimètics, en relació als roquissars, són el cercavores (Prunella collaris),17 amb el coll blanc piga-llat de negre, cap i pit grisos i els costats del cos amb ban-des de color castany. Aquest és exclusivament hivernant, tot i que és regular, sobretot a la part culminal de la Serra Verdera o al monestir de Sant Pere de Rodes. El pardal ro-

quer (Petronia petronia)18 de tons pàl·lids, la cua tacada de blanc i una taca groga a la gola que el diferencia del pardal comú; la cogullada fosca (Galerida theklae),19 amb un plo-mall al cap en forma de cresta, i la cotxa fumada (Phoenicu-rus ochruros),20 de colors grisós i cua vermellosa.

Imatge del mont Perdut, un bon exemple de la comunitat dels

roquissars.

17 18 19 20

OI–

OI–

/O

/O

>

>

44

1 2 3 4 5

Els espadats o cingles, pel seu fort pendent, són difícils de colo-nitzar per part dels vegetals i per això sols en trobem en aquells llocs més planers i esquerdes on es pot acumular substrat. A més, també hi ha un gran efecte del vent i les comunitats són diferents en funció de si estan més o menys arrecerades de l’aerosol marí i del ruixim de sal que porta. Al llarg de la costa de Cap de Creus es poden trobar diversos penya-segats.

Pel que fa les franges de vegetació, en el primer cinyell, on poden arribar els esquitxos de les onades, hi trobem repre-sentades les ensopegueres, del gènere Limonium.1 Aquest grup de plantes inclou espècies endèmiques de Cap de Creus, com és el cas de Limonium geronense. Una altra espècie endèmica és el sèseli de Farreny (Seseli farrenyii).2 L’armèria (Armeria ruscinonensis),3 que és una planta pro-tegida, està completament adaptada a la forta salinitat i a la tramuntana. Dins aquesta comunitat també hi ha el fonoll marí (Crithmum maritimum).4 Antigament els mariners en consumien les fulles, ja que tenen propietats antiescorbúti-ques, útils per a llargues estades al mar.

El policarp de mar (Polycarpon polycarpoides)5 és una petita mata de fulles carnoses i lluents que es pot observar fàcil-ment entre les escletxes de les roques del litoral.

El segon cinyell fa de transició entre la vegetació litoral i la de terra endins. Aquí, i per l’efecte de l’aigua polvoritzada del mar, hi creix una vegetació adaptada al vent i l’aigua sala-da. Hi predomina la bufalaga (Thymelaea hirsuta),6 un arbust amb branques superiors que li pengen i que estan cobertes de fulles petites i dures que se superposen les unes sobre de les altres; la camforada (Camphorosma monspeliaca),7 mata molt ramificada que fa flors perfumades, amb una olor molt característica; el plantatge marí (Plantago crassifolia)8 té una xarxa de tiges subterrànies horitzontals que poden formar una mena de gespa bastant densa; la franquènia

(Frankenia intermedia)9 és reptant i recoberta de pèls de co-lor gris; i el coixí de monja (Astragalus tragacantha),10 que és un arbust arrodonit que adopta una forma semiesfèrica com a adaptació al fort vent i que s’anomena pulvínul.11

El tercer cinyell correspon a un mantell forestal amb una clara diferenciació pel que fa als terrenys silicis, on hi troba-ríem els càdecs (vegeu il·lustració pàg. 46), i els sòls calcaris amb les màquies.

Penya-segatsi cinyells litorals

6 7 8 9 10

11

45

Els penya-segats són hàbitats molt adients per als rapinyai-res, en ser llocs força inaccessibles, tenir baumes o relleixos per nidificar i constituir talaies des d’on es pot planar i cercar aliment. Podem observar-hi:

L’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus)12 té unes ales més curtes i amples que les grans àguiles i un vol molt actiu. Hi ha un fort contrast entre les ales fosques i el cos clar. S’ali-menta de mamífers de mida mitjana i a vegades de rèptils i altres aus. Espècie sedentària a Cap de Creus, és a dir que hi resideix tot l’any. Fa el niu en avencs dels pendents i de vegades en els arbres. Una de les seves característiques és que pica les preses com ho faria un falcó. Des de fa anys hi crien dues parelles, una d’elles en un penya-segat litoral i l’altra en un penya-segat interior, representant el 50 % de la població de les comarques de Girona, segons el seguiment que en fa el Parc natural.

El falcó pelegrí (Falcó peregrinus)13 té el cap negre i un plo-matge blanquinós amb força barres de color negre. S’ali-menta bàsicament d’ocells i fa el niu en zones altes. El tro-bem sempre lligat a penya-segats i muntanyes, tot i que també el podem observar en camps oberts i terres baixes durant l’hivern. Pot fer vols picats de 300 km/h. Resideix tot l’any a Cap de Creus, i cria en penya-segats marins al llarg de tota la costa.

El duc (Bubo bubo)14 és el rapinyaire nocturn més gran de Catalunya. Arriba a fer uns 70 cm de longitud i té l’aspecte

propi de les aus de presa que cacen de nit: visió frontal, vol silenciós, silueta arrodonida i coloració críptica. S’alimenta de mamífers i ocells, sobretot conills i perdius. D’hàbits noc-turns i crepusculars, és sigil·lós i difícil d’observar. Es troba durant tot l’any en àrees obertes i penya-segats on fa el niu, sobretot en zones altes. Compta amb una molt bona població reproductora a Cap de Creus. Hi crien més de 10 parelles. Cada gener, moment de màxima activitat del duc es fa un cens de les parelles nidificants al Parc natural.

També es poden veure els diversos falciots. Aquests s’ali-menten d’insectes que cacen al vol. Podem observar-hi:

El ballester (Apus melba)15 és fàcil de reconèixer pel cap i la panxa blanca, i la forma de les ales com de mitja lluna. Té el vol ràpid i precís. Fa els nius en forats dels penya-segats, esquerdes de les roques i edificis, i normalment forma colò-nies, com per exemple a Cap Norfeu.

El falciot negre (Apus apus)16 té el plomatge totalment negre, menys al coll de color blanc. Fa els nius en forats a les zones altes i, a casa nostra, és molt fàcil que el facin sota de les teulades.

El falciot pàl·lid (Apus pallidus)17 té la coloració marró, és més apagada que la del falciot negre, a més, té un vol menys agressiu i ràpid. És molt abundant al litoral i més rar a l’interior. Per fer els nius busca forats en zones altes, com teulades o torres.

Imatge dels penya-segats de la cova de l’Infern, que es poden

visitar en l’itinerari geològic de la Punta de Cap de Creus.

12 13 14

15 16 17

46

Tot i que a Cap de Creus hi predominen petites cales encai-xades entre espadats rocallosos, a les platges de sorra i du-nes hi creix una vegetació característica d’aquest ambients i que està molt ben adaptada a les seves condicions ecolò-giques. L’aigua de pluja o dels esquitxos del mar percolen ràpidament atesa la mida relativament grossa dels grans de sorra. Per tant, la salinitat és molt baixa. De la mateixa ma-nera l’aigua de pluja es filtra ràpidament cap a les capes més profundes. Es troben poblacions de plantes pròpies dels arenys a Portaló i Tudela, entre altres platges.

Les plantes més típiques que hi podem trobar són el bor-ró (Ammophila arenaria),1 que fixa els grans de sorra amb el seu sistema radicular i per això s’utilitza per fixar dunes; el cascall marí (Glaucium flavum)2 es reconeix bé quan està florit, perquè fa unes grans flors grogues de quatre pètals; l’equinòfora (Echinophora spinosa),3 amb fulles grosses i molt punxants, que li permeten acumular aigua, i arrels co-mestibles i molt aromàtiques; el jull de platja (Elymus farc-tus),4 amb una espiga formada per un eix central del qual surten les flors, de manera alternativa, a cada costat; el mel-gó marí (Medicago marina)5 amb fulles de tacte semblant a la llana, com a adaptació a la forta insolació i a la pèrdua d’aigua, el panical o card marí (Eryngium maritimum).6

El càdec de mar (Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa)7 és un arbust amb les fulles linears i punxants que pot adoptar forma de bandera com a conseqüència de la modificació provocada pel vent de la tramuntana. Està protegit al Parc natural. Hi ha qui considera que els càdecs han donat el nom a la vila de Cadaqués. Aquest es troba localitzat sobre-tot en els penya-segats i en els cinyells litorals.

El bàlsam (Carpobrotus edulis)8 és un planta originària de Sud-Àfrica i que s’utilitza molt en jardineria, però s’ha naturalitzat i s’ha convertit en una planta invasora de les dunes i dels penya-segats litorals perquè és molt resistent a la salinitat. Aquesta arriba a desplaçar la flora local a l’Illa de Portlligat, motiu pel qual el Parc natural està portant a terme el seu control.

Platges

5

1

6

2

7

3

8

4

Detall de les fulles del càdec i modelat típic de l’arbust per la tramuntana.

47

Per sobre les dunes, es poden observar els escarabats are-nícoles (Scarites buparius terricola),9 que solen excavar ga-leries a la sorra, on s’amaguen durant el dia, i a la nit surten a caçar. Una altra espècie és l’escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis).10 El mascle té una banya llarga i corbada.

Uns altres coleòpters són l’escarabat blau i el de les flors. El mascle de l’escarabat blau (Hoplia coerulea)11 té dors

blau llampant iridiscent, i normalment se’l pot observar du-rant hores, immòbil, en zones humides amb molta herba, exhibint-se en diferents postures per atraure les femelles. L’escarabat de les flors (Oxythyrea funesta),12 de color fosc amb irisacions petites de color coure, habita en zones on hi ha arbusts i a plantes baixes, sobretot en brolles, on s’alimenta del pol·len de les flors. Quan vola fa un soroll que recorda les abelles.

Aquesta zona del litoral és ideal perquè s’hi aturin els ocells durant les migracions. Entre les espècies que es poden tro-bar presents durant la migració, hi ha per exemple la xivitona (Actitis hypoleucos),13 amb un bec prim i unes potes adapta-des al medi, ja que s’alimenta dels organismes que troba dins el fang; la cuereta groga (Motacilla flava)14 amb el plomatge de sota groc; i la cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus),15 amb els mascles de pit vermellós, una màscara facial negra fins al pit i el front blanc, i la femella de tons més bruns.

També podem observar diversos rapinyaires com l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus),16 característica per ser un dels pocs rapinyaires hivernants que tenim a la nostra terra; el falcó de la reina (Falco eleonorae),17 tot i que amb presència escassa i no nidificant, és a dir, que no nia, igual que l’àguila pescadora (Pandion haliaetus),18 amb la cua barrada i que s’alimenta sobretot de peix.

Vista de l’extrem més oriental de la península Ibèrica, amb l’illa Sa Rata al fons. La part

terrestre es coneix com el racó de sa Devesa, i és una de les

zones més arrecerades del Parc natural.

10 11 129

13

16

14

17

15

18