Com cada estiu , la Senyora Ànega es va posar a covar els ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure als seus aneguets, que sempre eren els més macos de tots. Arribà el dia que els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc, i tothom es van ajuntar davant el niu per veure'ls per primera vegada. Un a un van anar sortint fins a sis preciosos aneguets, cadascun acompanyat per els crits d’alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven que van trigar una mica en adonar-se que un ou , el mes gran dels set , no s’havia obert. Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que permaneixia intacte , també els aneguets acabats de néixer, esperaven veure algun signe de moviment. Al cap d’una estoneta, l'ou començà a trencar-se i en sortí un somrient aneguet , mes gran que els seus germans , però oh , sorpresa! , molt més lleig i malgirbat que els altres sis... La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar d'ella amb l’ala mentre acaronava als altres sis. L’aneguet es quedà tristíssim perquè es va adonar que allà no el volien... Van passar els dies i el seu aspecte no millorava , al contrari , empitjorava , doncs creixia molt de pressa i era sec i malgirbat, a més era força maldestre el pobre... Els seus germans li feien bromes d’allò més pesades i se’n reien constantment d’ell anomenant-lo lleig i

maldestre. L’aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de debò el volguessin, sense que els molestés el seu desastrós aspecte... i l’endemà, molt matiner , abans que es despertés el granger , va fugir per un forat del tancat. Així arribà a una altra granja , on una senyora anciana el recollí, i l’aneguet lleig va pensar que havia anat a parar a un lloc on per fi, el voldrien i cuidarien , però s'equivocà també , perquè la vella era dolenta i solsament volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I també va marxar d’allà corrent el pobre aneguet. Arribà l'hivern i l’aneguet lleig gairebé es mor de fam, doncs va tenir que buscar menjar entre el gel i la neu, i va haver de fugir de caçadors que volien disparar-li. Per fi arribà la primavera i l’aneguet passant per un estany, va veure les aus mes belles que havia vist fins aleshores. Eren elegants , gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat, perquè ell era un aneguet malgirbat i terriblement lleig. De totes maneres, com que no tenia res per perdre s'acostà a elles i, va preguntar si podia banyar-se també. Els cignes, doncs eren cignes les aus que el aneguet va veure a l'estany, li van respondre: - Clar que si , ets un dels nostres! Al que el aneguet respongué:

-No us rieu de mi!. Ja sé que sóc lleig i flac , però no hauríeu de riure de les desgràcies dels altres... - Mira el teu reflex a l'estany -li van dir els cignes- i veuràs com no et mentim. L’aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el deixà esglaiat i meravellat. Durant el llarg hivern s’havia transformat en un preciós cigne!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne mes blanc i elegant de tots els que hi havia en aquell estany. Així va ser com l’aneguet lleig es va unir als seus i visqué feliç per a sempre... Conte contat! Ja s’ha acabat!