24

IEdward Albee, Qui té por de laVirgínia Woolf? Proleg de J.M. Carandell. Trad. de JordiArbones, Institut del Teatre.Barcelona, 1992.

/ Lluís-Anton Baulenas

E s prou coneguda la penúriavergonyant que envolta elmón de les publicacions tea-

trals en catalá, Per aixó, el ritmeirregular i lentíssim de la Bibliote-ca Teatral de l'lnstitut del Teatre-fruit dels problemes económicaderivats de la situació de traspasque ha viscut la Instituciá- enca-ra ens sembla gloria. Tenir Qui tépor ... en catalá era una assignatu-ra pendent. Es una pec;:a conside-rada ja com un clássic contempo-rani, d'aquelles que es represen-ten regularment en els teatres deles principals ciutats del món. Lageneració de dramaturgs nord-americans que, cap al 1960, vaprendre el relleu als autors de lapostguerra va irrompre en I'esce-na amb uns valors nous amb elsquals va identificar-se la societatoccidental en general.Aquests autors, Albee,

Richardson o Gelber, apareixenmés o menys al mate ix temps queels británics Pinter, Osborne oWesker. I tots plegats constituei-xen la gran aportació dramatúrgi-ca de la llengua anglesa a l'esteti-ca, el pensament i la revolta delsanys seixanta. L'exit de Qui tépor... estrenada el 1962, va seraurornátic. Tan gran com L'escán-

----- -----.

AVill CULTURA

TEATRE

dissabte2 de maig de 1992

Ul l: lonaBiblioteca d'Humanitats.

Gegant amb peus de fangdol que va produir.Aquesta és la grandesa i la mi-

seria dels Estats Units: capac;:os degenerar les injustícies més gransdel món, també posen tots els mit-jans per denunciar-les, encara quequi ha faci sigui un d'ells. Així,una obra com aquesta, punyent,dolorosa i lúcida, denunciant de la

ARTESANIAJAPONESAOberta fins el 3 de maig (Sales 0, 1 i 2)

Feiners, de 10 a 11 h. i de 16 a 21 h.Dissabtes de 10 a 14 h. i de 18 a 21 h.Diumenges i festius d 'lOa 14 h.

Dilluns tancat

Entrada lliure

11mGeneralitat de CatalunyaDepartament d'lndústria i Energia

~ rol Centre d'lnformaciói Desenvolupament EmpresarialCIDEMSubdirecció d'Artesania

Passeig de Gracia. 5508007 BarcelonaTeléfon (93) 21571 78

, ~\S DEL RAVAL~~

~

U)....JU-JO

ALIMENT

SANT RAFAEL, 19

08001 BARCELONA

TEL. 4424701

PERLA DEFENSADIARIA DElS DRETSMÉS FONAMENTAlS

DElS INFANTS

DONATIUS:OFICINA 3 COI "la Caixa"CTE. Cl.25 000270·76

situació moral-dele orgullosos Es-tats Units 'de I'época, els nousamos del món sorgits de la guerra,va ser acceptada com a revulsiu.Pocs recordaven que Edward AI-bee havia hagut d'estrenar a Ber-lín Occidental la seva primeraobra, la també famosa Historiadel zoo, el 1959, perqué a casaseva no l'havia volgut ningú.

La trama

La ,historia de Qui té por... ésprou coneguda: quatre personar-ges, dos matrimonis. El principal,format per Virginia W oolf, .demitjana edat, filIa del degá d'unauniversitat privada, i George,professor al mateix campus, gensambiciós i sexualment ambiguoAmb un universmatrimonial far-cit de comprensions/malentesos;doininis/submissions; veritats/mentides; admiracions/decepcionsmútues ... Reben l~ visita de Nicki Honey, un matrimoni jove aca-bat d'incorporar a la vida univer-sitaria, ell, com a professor d'unaespecialitat técnica.Aparentment, Virginia Woolf

és el llop de la caneó waltdisneia-na, segons l'equació: Qui té porde Virginia Woolf? = "Who'saEraid oE tbe big bad wolf?" ="Qui te por del llop gros do-lent?". Els altres personatges, en-cara que siguin tres i encara que alprologuista senyor Carandellli hosembli, no crec pas que represen-tin els tres porquets. Es molt mésinteressant quedar-se amb laimatge general i simbólica delllopferotge que acaba essent sempre elperdedor dels contes, elllop ferot-ge que, tot i amb aixó, sempreresta amb una mena d' áurea se-ductora i sexual ... pero perd.La lluita és només entre els dos

personatges centrals; els altres doss'ho miren sense entendre res isense adonar-se que els estan uti-litzant. Així, d'una banda, hi hael llop- Virgínia ferotge que es favell i lleig i se n'adona. I aixó eltorna boig. D'una altra banda, elmarit, que es deixa menjar apa-rentment, amb totes les seves fe-bleses, amb el seu fracás personal iprofessional, fruit de la propia Iu-cidesa. Tots dos es necessiten i escomplementen. Ho saben. I comaquell qui diu, l'únic que podriatrencar aquesta unió és, tal com

La lluita és entre elsdos personatgescentrals; els altresdos s'ho miren senseentendre que elsestan utilitzant

deixa entreveure's a diversos epi-sodis de 1'obra, la mort d'un deIs.dos, fruit d'un accident motivatp~r un atac de bogeria mornentá-ma.Virginia és el símbol deIs Estats

Units a principis deIs anys seixan-ta: el gegant amb peus de fang, elllop de dents esmolades, pero va-cil.lant: havien guanyat una guer-ra, pero ja no eren els únics daltdel cim del món. EIs russos acaba-ven d'instal.lar míssils a Cubaapuntant directament als EUA, ladessagnada del Vietnam estavacomenc;:ant, els europeus comen-caven a aixecar el cap ... La cosaja se sap com va acabar, per la lí-nia dura: angoixa per la possibili-tat d'una tercera guerra mundial,bloqueig de Cuba, invasió de laBahía de los Cochinos, assassinatde Kennedy, inicide la interven-ció a fons a Vietnam, etc.Tot aixó en el moment en que

aquesta obras'estava ges-tant, acabanti estrenant. ..La qüestiódes-encadenantde la trama ésel desig de te-nir un fUI perpart de Virgí-nia. Tant haarribat a de-sitjar-lo sensepoder te n ir-lo, que acaba per creure's queexisteix i que esta a punt d'arri-bar, amb divuit o dinou anys, devisita. Aquest és el punt d'arren-cada de la tragedia que, amb tot,a la fi, després de la desfeta, des-prés que el matrimoni s'hagi acar-nissat tot barrejant-hi els infelic;:osvisitants, acaba per deixar unaporta oberta a l'esperanc;:a. Qui t¿por ... és una obra densa, sarcásti-ca, plena de simbolismes de totamena, des dels purament estilís-tics, als socials, morals i religiosos.Josep M. Carandell diu en el seupróleg: "Quan vaig anar a veureel muntatge de Qui te por... alTeatreneu ( ... ) vaig témer queHermann Bonnín i el seu equipno se'n sortirien, ja que en llegirl'original americá ( ... ) havia que-dat esfereit per la barreja de sím-bols i significats de tota mena ... "I tot seguit lloa la versió de J oan

Liz Taylor en unfotograma de laversiócinematográfica queva realitzar MikeNichols el 1966

AVUI

Casas perqué l'eximeix d'algunsmoments que fan I'obra "farrago-sa i reiterativa ... " No hi estemgens d' acord. Qui té por... estacalculada al mil.limetre. Una altracosa és que un director decideixipotenciar algun deIs seu s aspectesi li interessi esporgar el text ambuna fin'alitat determinada. Elmuntatge de Hermann Bonnín,per exemple, augmentava la iro-nia del missatge. Va ser una op-ció. I forca ben jugada, per cert.

La intensitat del missatge

L'original és una altra cosa. En laversió íntegra d' Arbonés, precisa-ment, es pot observar l'espessordeIs missatges creuats que Albee faarribar a l'espectador. La mateixallargária de l'obra (considerable,tres hores aproximadament) és unsigne implícit quasi tan importantcom els explícits. A la fi de 1'obra,l'espectador hi arriba tan exhaustcom els mateixos personatges. Enqualsevol cas, una de les gloriesd'aquesta pec;:a és la multiplicitatd'opcions que dóna als directorsd'escena. Sen se anar més lluny, elmate ix personatge de VirginiaW oolf, que segons Albee ha de te-nir cinquanta-quatre anys ben por-tats, l'hem vist fer al cinema peruna pletórica Elizabeth Taylor detrenta-quatre, en el film de MikeNichols (1966).A finals de 1990, en el muntatge

esmentat de Hermann Bonnín, en-cara recodem la composició feta perl' Amparo Moreno, forca més jovetambé del marcat per l'autor, perode característiques físiques moltconcretes. Fins i tot per la mateixaepoca podem ressenyar el muntage. fet a Lisboa, on Virginia Woolf eraInterpretat per una veterana actriuportuguesa, Isabel de Castro, quedeu vorejar els seixant-cinc anys.En tots tres casos, les diferents

-Virgínies afegien o restaven morbo-sitat al personatge i a la seva pro-blemática. No és el mateix unadona jove i bella com la Taylor,neurótica perqué no pot tenir fills iintentant seduir el jove professor,

que una altrade la terceraedat com és lamagnífica ac-triu portugue-sa esmentada.Felicita-

cions, dones, ala BibliotecaTeatral per lapublicació del'obra d'Ed-ward Albee.Ha trigat dosanys a treure-

la a la llum d'encá del seu accéssitde 1989 del premi Josep M. de Sa-garra de traducció. Com a fet gai-rebé anecdotic, cal remarcar que latraducció s'ha publicat amb el cu-riós afegitó de l'article personal la altítol amb que va obtenir l'esmentataccésit. Aixó, que sembla intrans-cendent, dil.lueix, dissortadamentuna de les seves dobles lectures, larelacionada amb la seva semblanc;:aamb el nom de la famosa escriptoraanglesa suicidada. L'article perso-nal t'allunya d'aquest símbol i r'a-costa al casolá significat directe delnom de la protagonista de l'obra.Tant se val, tanmateix; la pec;:a

d' Albee esta farcida de jocs de pa-raules i simbologies de les quals, laque afecta el títol no és ni l'única nila més important. I tenint en comp-te I'extraordinária feina feta pel tra-ductor, aixó, com s'acostuma a dir,és peccata minuta. •