_________________________DOSSIER DE PREMSA

Presentació

“Sóc un papu! és una petita història sobre el naixement d'un ésser magnífic i meravellós: un

papu”.

Sóc un papu! és un conte per a petits i grans sobre una família enllaçada (també coneguda amb

el nom de família reconstituïda o família afí: definició a la wikipèdia) que es presenta en xarxa i

en diferents versions il·lustrades per diferents autors (per tal que cada família enllaçada

gaudeixi del conte amb els personatges que més li agradin).

Les diferents versions del conte es poden veure a www.papu.cat (hi ha 4 obres acabades i 3

obres en procés).

Sóc un papu! és conte-eina en obert per ajudar les famílies enllaçades a veure’s una mica més

reflectides en la literatura per a petits i per donar als bons padrastres la fama que es mereixen.

Paraules clau

Conte en xarxa

Diferents versions (amb diferents il·lustracions)

Famílies enllaçades

Projecte per dotar de recursos les famílies enllaçades

Origen de la historia: l’autora

Aquest història que teniu a les mans, parteix de l’experiència de la nostra

família,però pretén explicar la realitat de moltes famílies reconstituïdes i

ajudar-les, en la mesura del possible, a explicar la seva situació, complicada i

meravellosa, als més petits de casa.

Em vaig separar embarassada de la meva segona filla quan la meva filla gran

estava a punt de fer set anys. Al cap de gairebé un any, vaig conèixer un

home magnífic que de mica en mica va anar entrant a la nostra vida i que

ara, des de ja fa molt de temps, la comparteix al 100%.

D’amic va passar a “nòvio” i de “nòvio” a “papu”, que és la paraula carinyosa

que han trobat les nenes per referir-se al seu padrastre.

Aquest llibre, doncs, és també un petit homenatge a tots els bons padrastres,

aquests homes fantàstics que fan uns deu mil equilibris al dia per fer de

pares sense ser-ho del tot i que han après a estimar els seus fillastres d’una

manera que, als que només som mares i pares, ens sorprèn i meravella.

Per tots ells, perquè la literatura els ha tractat tan injustament, és aquesta

història.

Berta Rubio

Berta Rubio Faus (Sabadell, 1980)

Ha estudiat Filologia Francesa, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, un màster en

Literatura Digital i un altre en Literatura Infantil i Juvenil i es dedica professionalment a la

traducció, correcció i redacció de textos de tot tipus, a més de fer algunes xerrades i

conferències sobre el que a ella li agrada anomenar “literatures multillenguatge”.

Com diu a la contraportada de Sóc un papu! el projecte neix de la seva experiència com a mare

d’una família enllaçada.

Degut a la seva formació acadèmica i a la seva col·laboració amb www.kuiri.net en l’elaboració

de guies de lectura temàtiques per a pares i docents, era conscient de la utilitat de la literatura

com a mitjà per a accedir a la representació de la realitat, i com a eina per ajudar els nens a

entendre com és el món i el lloc que hi ocupen (com diu l’experta en literatura Infantil Teresa

Colomer); en aquest context, va cercar contes sobre diversitat familiar perquè les seves filles

poguessin veure reflectida la seva nova realitat a les històries que els explicava.

Malauradament, després d’una extensa recerca i anàlisi, no van ser més de 12 les obres en què

va trobar representades famílies com la seva (malgrat que en la societat catalana hi havia més

d’un 6% de famílies d’aquest tipus censades el 20071). Així, va començar a inventar contes per

explicar a casa i, d’aquests, Sóc un papu! és el primer que ha fet el salt a l’escrit.

1 Aquestes obres es troben esmentades al bloc de www.diversitatfamiliar.cat

En vista de la bona rebuda de la història (entre familiars, amics i famílies amb una situació

similar), va decidir convertir el conte en un llibre il·lustrat i, després d’un temps de donar-hi

voltes, va decidir llençar una crida a diferents il·lustradors perquè cadascun d’ells donés la seva

pròpia visió de la història.

Així, a data d’avui, hi ha tres versions acabades (les de les il·lustradores Marien Ortiz, Montse

Mazorriaga i Edurne Lacunza –de Mèxic, Tessassa i Sabadell, respectivament) i tres versions

més en procés (les dels sabadellencs Oriol Vidal, David Permanyer i Eli Salvans).

Per què diferents il·lustradors per a una sola història?

Sóc un papu! és un conte i també un “experiment”.

Sense cap pretensió literària, l’obra vol ser una eina de lliure accés per a famílies i educadors

que vulguin treballar la diversitat familiar, i el cas particular de les famílies enllaçades, a través

dels contes.

Presentar-la en diferents versions permet que cadascú esculli les imatges que més li agraden,

però també, i d’alguna manera, il·lustrar que de famílies enllaçades n’hi ha de moltes mides i

colors.

El fet que a la pàgina web es mostrin, a més, els processos creatius de les diferents obres,

també ens vol recordar que, com diuen els psicòlegs experts en la matèria, les famílies

enllaçades no són una cosa que es faci en dos dies, i que es tracta d’un procés llarg però

enriquidor el qual no s’ha d’invisibilitzar.

Marien Ortiz (Mèxic), ha treballat la tècnica del batik i ha fet el seu papu en castellà:

Montse Mazorriaga (Terrassa), ha fet una versió tipus còmic, treballada en aquarel·la:

Edurne Lacunza (Sabadell), ha fet la versió en català i castellà:

Per què parlar d’un papu i no d’un padrastre?

Aquesta qüestió es troba comentada al bloc de www.diversitatfamiliar.cat:

En català (i en castellà) existeix, i de fa molt de temps, una paraula per parlar d'aquell que té un rol

de parentalitat respecte els fills de la seva parella: PADRASTRE (o MADRASTRA en la seva versió

femenina).

El cas és, però, que no només la literatura infantil ens ha fet treure les ganes d'utilitzar aquesta

terminologia, sinó que, a més, etimològicament, la paraula PADRASTRE té origen en un mot de

càrrega negativa (del lat. vulg. patraster, despectiu de pater).

És normal, doncs, que en aquest context, siguin pocs els que utilitzen amb naturalitat l'expressió

"el meu padrastre", la qual cosa provoca expressions com "la parella del meu pare" o "el nou marit

de la meva mare" que fan que aquella persona que ens està cuidant i que ens estima com a part

de la família no tingui dret a rebre el possessius afectiu ("meu") al que sí que tenen dret

personatges tan "sinistres" com el "meu dentista" o el "meu professor de matemàtiques" (per

posar un exemple clar ;)).

El cas és, doncs, que els padrastres i les madrastres poden ser (i solen ser, de fet), persones

meravelloses que amb molt d'esforç i amb molt d'amor s'ocupen dels seus i les seves fillastres

(fillafis en la nostra nova terminologia carinyosa -provinent de "fills afins", que és la nomenclatura

legal del terma) i, per tant, tenen molt poc a veure amb el que ens ha fet creure la literatura

tradicional (diuen els estudis experts, que els éssers malvats dels contes folclòrics eren, en un inici,

els mateixos pares i mares, però això ja és un altre tema).

A més de la càrrega negativa per procedència etimològica i per procedència literària, a la paraula

"padrastre" se li suma un tercer entrebanc: com el cridem quan ens hi dirigim directament?!

PADRASTREEEEEEEEE! no sembla una manera massa carinyosa de cridar algú a la nit quan tenim

por o volem un got d'aigua...

Per això, perquè els més petits necessiten poder posar un títol a aquella persona que estimen i

que els estima, una etiqueta que els parli del seu rol i de la seva relació i que vagi més enllà del seu

nom (amb què el pot cridar qualsevol que no sigui de la família), vam pensar en paraules que

poguessin carregar-se d'aquest valor afectiu i necessari per poder sentir nostres els que són de

casa.

Van ser dues les paraules que ens van venir al cap:

PAFI (de la contracció de "pare afí" -recordem que és la terminologia que es fa servir legalment

per parlar dels padrastres).

PAPU (de la contracció de "pare putatiu" -que no és ben bé el cas dels padrastres, ja que els nens

solen tenir un pare que exereceix les seves funcions com a tal).

La casualitat va voler que PAPU s'emportés la victòria (qui diu casualitat, diu una nena de 2 anys

que va començar a anomenar així el seu pare afí).

Això no obstant es plantejava un nou repte:

Segons el diccionari, un papu és un "ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures", una mica

com passa amb els padrastres i les madrastres dels contes (o també un "insecte" o fins i tot "un

home tímid i esquerp", segons el diccionari CVB).

Aquesta visió negativa del que pot ser un papu, però, en comptes de fer-nos tirar enrere amb la

paraula, ens va decidir a fer-la servir, per poder donar-li una nova càrrega emotiva, aquest cop

positiva i alegre.

Perquè els papus (i les mamus!) sòn, en definitiva uns éssers fantàstics que estimen unes criatures

que no són seves, com si ho fossin.

Parlem de papus?

Un pas endavant: les famílies enllaçades

Quan la pàgina va haver estat engegada i els primers Sóc un papu! van haver estat publicats,

l’autora es va posar en contacte amb la Dra. Dora Davison, psicòloga especialista a nivell

mundial en famílies enllaçades, gran teòrica sobre la importància de la terminologia que

utilitzem per parlar de la família i autora de diversos llibres sobre la matèria, per tal que fes el

pròleg de l’obra.

I la Dra. Davison, no tan sols va accedir a fer el pròleg, sinó que va encetar una reflexió extensa

sobre com anomenar, en català, les famílies enllaçades i va ser, precisament d’aquesta

reflexió, que va néixer el terme.

L’explicació es troba, també, al bloc de www.diversitatfamiliar.cat:

Abans d'explicar d'on surt el terme "famílies enllaçades", cal anar una mica enrere...

(...)

Ens vam adonar de la necessitat de trobar una paraula afectuosa per parlar del padrastre de les

nenes gràcies a l'ajuda d'una molt bona psicòloga que ens va fer costat en aquell moment i al

descobriment dels articles de la Dra. Dora Davison (especialista en famílies enllaçades a l'Argentina),

que en un dels seus escrits diu el següent:

“Padrastro”y “madrastra”, son palabras que guardan una connotación maléfica y las personas evitan

usarlas, pero tanto estos términos, como los poco divulgados de “madre o padre afín” son las únicas

palabras en idioma español que aluden en forma directa al vínculo entre el esposo de la madre y el

hijo/a de ésta, o la esposa del padre y el hijo/a de éste respectivamente. Son los únicos, que

permiten usar el adjetivo posesivo “mi”: “mi madrastra”, mi “madre afín, “mi padrastro”, mi “padre

afín, “mis hijastros”, “mis hijos afines”. [...]

En idioma inglés se usan los términos “stepmother”, “stepfather”, “stepchild”, “stepdaughter” que

permiten la expresión: “my stepmother”, “my stepfathtrer”… La raíz “step”, a la vez que significa

“paso”, “escalón”, proviene, del vocablo “steop” del inglés antiguo y que significaba: “desamparado,

huérfano”. La palabra “stepfamilies”, con qué se designa a las familias ensambladas, tiene la misma

raíz, pero su significado es imposible de traducir al castellano. “Step” en su doble acepción alude a la

integración de las familias ensambladas, proceso, en el cual las relaciones se construyen lentamente,

“step by step”: “paso a paso”.

Los seres humanos construimos la realidad en el lenguaje, en las conversaciones que mantenemos

los unos con los otros, de modo que la ausencia de un nombre propio socialmente aceptado, influye

negativamente en el desarrollo de la identidad personal.

Además, en lo que se refiere a la familia, la forma de nominar a una persona, la sitúa dentro o fuera

de la misma.

DRA. DORA DAVISON

Així, per poder construir la nostra nova realitat, i sentir-nos-en part, vam, també, començar a

construir el nostre propi llenguatge i a inventar paraules o no n'hi havia.

(...)

En aquell moment, jo sabia que ella (la Dra. Davison) havia llençat el terme "familias ensambladas"

en contraposició a "familias reconstituidas" o "familias recompuestas" perquè, com diu ella mateixa:

" (...) hablando de nombres, te diré que tengo reservas respecto al uso del término "recompuesta",

"reconstituida" debido que aluden a algo que debió volverse a componer o a constituir después de

haberse roto o destruido.

Nada más lejos de las familias ensambladas, cuentan con una entidad propia y son sólo una de las

tantísimas formas de familias que existen en el mundo.

Cuando en 1994, aquí empezamos a usar el término "ensamblada", nadie entendía a qué nos

referíamos, pero tuvimos la suerte de que nos hicieran varias notas en radios, revistas y TV y

paulatinamente empezó a popularizarse. Hoy podemos decir que se usa con exclusividad. Yo dicto

cursos on line para profesionales y programas para parejas ensambladas en todos los países de

habla hispana, y veo que - en la mayoría de ellos - este termino se está popularizando en los últimos

años. Sería muy agradable que lo mismo ocurriera en España."

Així, i amb la voluntat de trobar, en català, una paraula que no fes referència a un "trencament

previ", vaig començar a pensar en algun altre sintgama i, gairebé sense esforç, se'm va ocórrer la

idea de "família enllaçada".

I per què enllaçada?

Doncs perquè les famílies enllaçades estan unides (enllaçades) per llaços que no són de sang, però

que són llaços familiars, al cap i a la fi.

Perquè els infants que formen part d'una família enllaçada, sovint en tenen dues, de famílies, i

aquestes, entre elles, tenen un vincle (es vulgui o no), un enllaç.

Enllaçades, finalment, perquè cadascú arriba a la família amb les seves vetes, els seus fils, les seves

cintes i els seus cordons, i aprèn a lligar-los i nuar-los amb els dels altres, de mica en mica, amb

molta paciència i amb molt amor; de la mateixa manera que, quan som petits, aprenem a fer i desfer

nusos i llaços, intentant no cansar-nos mai dels molts assaigs necessaris.

La història continua: www.diversitatfamiliar.cat

Per poder donar cabuda a tota la reflexió teòrica al voltant del projecte del conte Sóc un papu!

i poder posar a disposició de totes les famílies enllaçades, els recursos, enllaços i demés

informacions útils relacionades amb el tema, es va decidir crear la web

www.diversitatfamiliar.cat.

La finalitat d’aquesta web és convertir-se en contenidor de les informacions que puguin ser

d’interès per a les famílies enllaçades de Catalunya i donar-los visibilitat, a nivell lingüístic,

cultural, literari, sociològic i també mediàtic.

Mitjans de difusió:

A data d’avui, l’únic mitjà de difusió de la història Sóc un papu! i de la resta d’enllaços

relacionats, són les xarxes socials (https://www.facebook.com/vadepapus), gràcies a les quals

podem dir que ja són més de 800 els lectors de Sóc un papu! en una o altra versió, i moltes les

sol·licituds de fer el salt a l’edició impresa.

Sobre l’obra

La Dra. Dora Davison ha escrit aquestes paraules com a pròleg de l’obra il·lustrada per Marien

Ortiz, i l’està utilitzant com a eina en els seus cursos per a famílies enllaçades:

Cuando después de un intercambio de mails, la Lic. Berta Rubio Faus me pidió que escribiera unas líneas

sobre su cuento para niños¡SOY UN PAPU!, vino a mi memoria la abundante correspondencia que mantenía

- a mediados de los ’90 – con los Doctores Emily y John Visher, mis maestros en el arte de guiar a las familias

ensambladas en su camino hacia la consolidación familiar. Con el tiempo y la práctica pude plasmar su

valioso legado en la clínica, en mis libros y artículos y en mi tarea como docente. Hoy, Berta me honra con

su solicitud y percibo con claridad y satisfacción el puente que esta era digital hace posible tender entre

lugares tan distantes como California, Buenos Aires y Cataluña con el fin de acercar herramientas a quienes

apuestan a conformar una familia ensamblada.

¡SOY UN PAPU!, es un cuento delicioso sobre la figura del padrastro. Los “padres se hacen de golpe, los

papus se hacen poquito a poco” dice la autora, y esto es tan cierto que la mayoría de las dificultades de

integración de la familia ensamblada provienen del apresuramiento con que el padrastro (o la madrastra)

asumen el rol disciplinario sin antes haber creado un vínculo de afecto y aceptación con sus hijastros.

Tradicionalmente los hombres tienen en las familias un rol más ligado a la disciplina que las mujeres, y

muchas mujeres agotadas de ser “madres solas”, ven en su nuevo esposo una especie de salvador que

vendrá a “poner orden en la casa”. Pero, en breve las buenas intenciones y las esperanzas se frustran para

dar paso al desaliento, a los reproches, a los enojos. “¡Tú no eres mi papá para mandarme!” gritará el niño

desobedeciendo a ese “intruso” que ahora ocupa al lado de su mamá, el lugar que antes ocupaba su papá.

¡SOY UN PAPU! es un cuento para niños con un mensaje para adultos: las relaciones en las familias

ensambladas no ocurren espontáneamente como en la familia tradicional, por el contrario se tejen

despacito, lentamente… Es sabido que los niños obedecen sólo a quienes aman y que el amor es un

sentimiento que se instala con el tiempo. El “amor a primera vista” es sólo para los adultos.

Por eso, cuando la niña del cuento pregunta cuándo el padrastro se convirtió en “papu” – mezcla de

padrastro y padre putativo – la familia descubre que fue a través de muchos días y noches en los cuales él le

cambio los pañales a Uma (la hermanita menor), le contó un cuento, le puso una “tirita” en su rodilla

lastimada, cuando ella le vomitó encima, cuando se él se emocionó por sus buenas notas… y así… de a

poquito.

Valoro y recomiendo este libro que nos ofrece Berta Rubio quien desgrana a través de la obra sus

conocimientos y su experiencia personal con sensibilidad exquisita, al igual que las hermosas imágenes con

que lo ilustra Marien Ortiz.

Dra. Dora Davison

La també psicòloga especialitzada en nens, Silvina Gómez Platero, ens dedica el següent escrit:

Es un honor y un placer para mí tener la oportunidad de escribir unas palabras a propósito de este cuento

exquisito, de una gran ternura y sutileza.

Berta logra con ¡Soy un papu! una escritura simple y profunda a la vez, lo que lo hace muy atractivo tanto

para los niños como para los adultos.

Este cuento llega en un momento muy oportuno si pensamos en las familias actuales en las que cada vez es

más frecuente que convivan hijos de distintas parejas de padres, las llamadas familias “ensambladas”, lo

que lo hace además de gran ayuda para tantas personas que viven situaciones semejantes.

Tiene la virtud de abordar, a través de escenas cotidianas, temáticas esenciales como la filiación, la

paternidad, la maternidad, las funciones parentales, los vínculos fraternos. Resulta muy conmovedor cómo

las niñas, con sus preguntas existenciales, van introduciendo muy naturalmente al “papu” en el seno de la

familia, en ese intento de establecer el momento exacto en el que se consagró como tal. Me parece

lindísimo lo que tiene que ver con la manera de nombrarlo, la importancia que tiene esto por todo lo que

implica en su connotación afectiva; un modo cariñoso, cercano, familiar, que favorece la integración del

mismo a la familia y se lo invita de este modo a ejercer la función paterna, que por supuesto va mucho más

allá de la paternidad biológica. Este es otro punto a destacar; el cuento logra trasmitir, sin proponérselo, la

importancia del lugar y de la función de los “papus” en la constelación familiar. La “función paterna” es un

concepto psicoanalítico, que no pretendo desarrollar aquí, que refiere a la imprescindible función de límite,

de corte, de separación entre la madre y el hijo, ejercida por un tercero y que tiene importantísimas

consecuencias para el crecimiento saludable de cada individuo y en la construcción de su psiquismo.

Lic. Silvina Gómez Platero

Presència a la xarxa:

-El noroeste digital :

http://elnoroestedigital.com/index.php?option=com_content&view=article&id=2114:cuentam

e-un-cuento-ya-veras-que-bien-duermo&catid=89&Itemid=559

- Ser educadora hoy:

http://sereducadorashoy.blogspot.com.es/2014/08/libros-especiales-familias.html