Dossier 'Quitt

temporada 2011/2012 www.teatrelliure.cat

1

© Ros Ribas

Quitt els irresponsables són en vies d’extinció

de Peter Handke direcció Lluís Pasqual

temporada 2011/2012 www.teatrelliure.cat 2

Teatre Lliure Montjuïc - del 26 de gener al 26 de febrer Centro Dramático Nacional – del 7 de març a l’1 d’abril

Quitt els irresponsables són en vies d’extinció de Peter Handke direcció Lluís Pasqual

intèrprets Andreu Benito Bertolt Koerber-Kent / Jordi Boixaderas Hans / Jordi Bosch Karl-Heinz Lutz / Eduard Fernández Hermann Quitt / Míriam Iscla senyora Quitt / Lluís Marco Harald von Wullnow / Marta Marco Paula Tax / Boris Ruiz Franz Kilb

traducció de l’alemany Feliu Formosa / escenografia Paco Azorín / vestuari Isidre Prunés / il·luminació Xavier Clot (a.a.i.) / caracterització Mariona Trias i Lluís Soriano / música Josep Maria Arrizabalaga / música original blues Ricard Gili / so Igor Pinto / coreografia Montse Colomé / vídeo Alessandro Arcangeli

ajudant de direcció Pau Carrió / ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli / ajudant de vestuari Elena S. Ramos / pianista Tòfol Trepat

construcció d’escenografia Tallers del Teatre Auditori Sant Cugat confecció de vestuari Goretti Puente

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional

agraïments Montibello i Termix

espectacle en català sobretitulat en castellà i anglès el dijous i el dissabte a la nit a partir del 2/02 durada aproximada: primera part 60’ / pausa 15’ / segona part 50’

col·loqui 5/02 funció accessible amb sobretítols i audiodescripció per a persones amb discapacitat auditiva i visual el divendres 10/02 programa de mà en braille disponible a taquilla

horaris de dimecres a divendres a les 20:30h. / dissabte a les 18h. i a les 22h. / diumenge a les 18h.

preus 27€ / 18€ (dimecres, dia de l’espectador) / 22€ amb descompte


3

Herman Quitt, l’amo d’un trust d’empreses d’alt nivell, un bon dia entra en crisi amb el món. En una reunió amb altres empresaris, els proposa la fundació d’un holding per dominar tots els mercats i eliminar els competidors, acordant preus i estratègies de mercat conjuntes. Passat un temps, aquests empresaris van descobrint que Quitt no respecta cap dels acords i que els està portant a la fallida. Interpel·lat per ells, es mostra impassible i es vanta del seu propi talent.

Die Unvernünftigen sterben aus va ser publicat el 1973 per Suhrkamp i es va estrenar el 17 d’abril del 1974 al Theater am Neumarkt de Zuric sota la direcció de Horst Zankl.

“Per molt que se’ns desviï l’atenció cap al políticament incorrecte ciutadà Handke, no es pot obviar l’abast d’aquest escriptor, l’obra del qual recupera la transcendència de l’experiència subjectiva en un món alienat. La seva crítica social ha estat sempre, fonamentalment, una crítica del llenguatge. (···) També aquí Handke és un idealista extrem; de quants escriptors contemporanis en podem dir el mateix?”

Cecilia Dreymüller (El País)


4

Per què provar d’endinsar-se en un llarg poema fet de paraules amb aparença de text teatral fet de les mateixes paraules? Potser per no ‘mecanitzar-nos’, com diu Quitt, i poder continuar essent una mica irracionals. “Arriba el temps de les màquines de pensar i ja no hi haurà res d’irracional” ens diu Handke al final de l’obra.

Davant nostre, sentint aquestes paraules encarnades pels actors, observarem a través d’una aparença d’argument un tel cada vegada més prim sempre a punt de trencar-se que sosté el nostre planeta, que gira finalment a un ritme econòmico-solar.

I davant nostre, també es converteixen en pols les pròpies situacions teatrals i la pròpia idea del personatge –potser la del propi actor–, incapaç de sobreviure ell mateix com a representant dels espectadors i intèrpret dels seus anhels al teatre.

La recerca desesperada de Quitt i de l’actor que l’interpreta és també la nostra per mantenir l’impuls d’irracionalitat que ens faci viure. Handke trenca a cops de martell el mirall que ens reflectia als escenaris. Alguns trossos reflecteixen encara moments de realitat esmicolada. Però les estelles de vidre se’ns claven a tots, actors i espectadors, mentre ens reconeixem i al mateix temps ens perdem pels racons de cada paraula del poema.

Lluís Pasqual


5

Tres peces paradigmàtiques Die Unvernünftigen sterben aus de Peter Handke (1973), Groß und klein de Botho Straulß (1978) i Vor dem Ruhestand de Thomas Bernhard (1979) tenen l’estatus paradigmàtic d’obres de teatre postmodernes. El teatre postmodern des-estructura sistemàticament les convencions dels personatges i de la societat, els problemes ètics i la resposta del públic, que fins llavors organitzaven l’experiència teatral. Seguint la tesi de Fredric Jameson segons la qual l’art postmodern és un art d’imitació en el qual l’original ha desaparegut, sorgeix el conflicte per fer compatible un art del pastiche amb l’ontologia del teatre com a acte ritual. Aquestes obres oposen resistència a la comunicació, rebutgen l’empatia i la distància crítica i, per efecte, rebutgen el públic. L’impuls del teatre postmodern cap a la destrucció dels seus propis elements constitutius expressa la pèrdua de vitalitat del propi teatre. La mort del teatre és, de fet, el tema de fons d’aquestes tres peces.

Donna L. Hoffmeister

“Post-Modern Theater: A Contradiction in Terms? Handke, Strauß, Bernhard and the Contemporary Scene”. Monatshefte 79 (University of Wisconsin Press 1987).


6

Treballant per a l’enemic: Fassbinder dirigeix Handke al Schauspiel Frankfurt Abans que es traslladés amb tot l’equip habitual de col·laboradors al TAT, Fassbinder va dirigir una peça al principal rival del TAT, el Schauspiel Frankfurt, el maig de 1974. Die Unvernünftigen sterben aus de Peter Handke va ser una de les grans estrenes de la temporada. Fassbinder era un dels sis directors als quals es va oferir produir una peça nova en dos mesos. El que va ajudar a causar un gran rebombori va ser que Handke s’havia mogut cap al que era, per a ell, una nova mena de dramatúrgia, amb personatges. Les seves primerenques ‘obres parlades’ o be rebutjaven atribuir personatge al text o bé es presentaven amb tantes idees abstractes que la referència al personatge era intranscendent. A Die Unvernünftigen, Handke fa la crònica de la caiguda d’un gran empresari, Hermann Quitt. Quitt està fart de la seva vida al capdamunt de l’escala social i sent que els la lògica despietada dels negocis ja no li proporciona cap felicitat. Creu que l’individualisme modern només és la repetició de vells models dels quals ell és simplement una còpia viva. Després de trair els seus tres negocis rivals, s’assegura la posició al capdamunt de tots però es troba confrontat amb la necessitat de la irracionalitat. la peça acaba quan ell se suïcida esclafant-se el cap contra una roca. A banda de la trama, aquest text continua lluny del naturalisme. Monòlegs extensos i canvis llargs confereixen una elegíaca, meditativa qualitat a la peça. El temps hi és alentit i la peça fa esclatar el sentit del teatre a l’hora de compartir l’experiència del que passa en contraposició als fets en si.

David Barnett

Fragment extret del volum Rainer Maria Fassbinder and the German Theatre (2005)


7

La mecanització del llenguatge: Handke

“Seria profitós deixar de banda el costum de sentir només allò que ja entenem. Aquesta proposició no va dirigida només a cada oient; va dirigida encara més a qui intenta parlar de la parla –sobretot quan això s’esdevé amb l’única intenció de mostrar possibilitats que ens permetin estar atents a la parla i a la nostra relació amb ella.” Martin Heidegger

Bona part de l’escriptura contemporània (literària, però també filosòfica) es mou entre la temptació del silenci i la revolta lingüística. L’escriptura com a intent interminable i gairebé desesperat de construir un llenguatge que sigui capaç de trencar amb la xerrameca ambiental i proporcionar-nos una experiència més neta de les coses.

Seguint l’estela de la Sprachkritik de primers de segle se situa l’anomenat “grup de Viena” i, posteriorment, l’anomenat “grup de Graz” en el qual l’escriptor austríac Peter Handke va vetllar les seves primeres armes literàries, i que podria tenir per divisa un apunt seu a Fantasies de la repetició: “El meu partit és el meu llenguatge: els qui s’obren a la seva moral són dels meus”. Per a Peter Handke, el llenguatge convencional propi de l’era de la comunicació, aquest llenguatge ple de clixés i de frases fetes, aquest llenguatge sentit a diari i que ja no diu res, aquest llenguatge no ens deixa veure-hi ni parlar, perquè ens ho dóna tot ja vist i anomenat. El llenguatge del nostre món és verborrea, xerrameca insubstancial, una mena de reixeta convencional i falsa que ens impedeix veure-hi, que ens impedeix expressar-nos i escoltar. Un dels problemes que habita l’escriptura de Handke és el de la mecanització d’allò que es diu. En un article de 1973 titulat “Què puc respondre a això?” Handke mostra el seu malestar davant d’aquestes opinions personals que són sempre completament impersonals, davant de les convencions de l’opinió que ens donen d’entrada la realitat ja dita i interpretada: “Fa uns dies, algú em va trucar per telèfon i em va preguntar: què opines de l’alto al foc al Vietnam? No li vaig contestar, em vaig limitar a dir només unes quantes paraulotes i vaig canviar de tema. El que tenia per dir no hauria estat meu, i em sento especialment estrany a mi mateix sempre que em fan dir alguna cosa que una màquina hauria pogut escopir exactament igual que jo”. Aquesta mateixa màquina de parlar apareix quatre anys després en una de les anotacions d’El pes del món: “Inventar una màquina perquè no hagis que parlar (una màquina que acciones quan et parlen i que respon per tu)”. O la pregunta obsessiva de La història del llapis: “A cada frase que et passi pel cap pregunta’t: realment és aquesta la meva llengua?”.


8

I per introduir el problema de la mecanització del llenguatge, basta la referència a una obra de teatre de 1968 titulada Kaspar, sobre la història d’un noi misteriós d’uns setze anys aparegut en una plaça de Nüremberg el 1828 i que, com indica Handke mateix a les primeres acotacions sobre la posada en escena, també es podria haver titulat “tortura verbal”. L’obra “mostra allò que és possible fer amb algú [...] com es pot fer parlar algú parlant-li”, la manera lenta i implacable, purament lingüística, com uns “apuntadors” ensenyen a parlar a Kaspar introduint-lo alhora a la presó del llenguatge i a la del sistema, a la gàbia dels modes habituals de percepció, d’expressió i de comportament en els quals els éssers humans normals han estat instruïts i reclosos. (···) Handke mostra constantment en l’escriptura la insatisfacció amb el llenguatge rebut, la crítica constant dels clixés, la recerca minuciosa i gairebé maniàtica d’un llenguatge en el qual les coses puguin aparèixer en la seva puresa, l’esforç enorme que es demana perquè les coses, fins i tot les més banals, les més quotidianes, les més simples, no se’ns donin ja falsificades per aquests esquemes fossilitzats de percepció que, precisament per ser convencionals, ens proporcionen una falsa sensació de realitat. L’escriptura de Handke para l’atenció a allò que encara no ha estat descrit, a experiències encara no registrades, a formes encara inèdites que tremolen a les escletxes de silenci que s’obren de vegades en el sobtat apartar-se d’un llenguatge que s’ha tornat hostil i inexpressiu. (···)

El llenguatge que es pot transmetre és el de l’experiència intimidatòria del llenguatge, però al de l’experiència íntima només t’hi pots iniciar íntimament, és a dir, amb tots els balboteigs, les al·lusions, els dubtes, les dificultats, els tremolors de veu, els tons i els silencis que bateguen en un llenguatge insegur, inquiet, sempre a punt de trencar-se, de defallir.

Perquè el llenguatge recuperi la intimitat perduda o, simplement, perquè el llenguatge finalment parli és necessari trencar primer aquest llenguatge segur i assegurat dels que saben el que diuen, dels que parlen amb arrogància, dels que parlen com déu mana i diuen el que diu tothom, d’aquests que se’ls pot escoltar i obeir però als quals no es pot estimar. Per això “només puc estimar els qui tenen un llenguatge insegur; i vull fer insegur el llenguatge d’aquells que m’agraden”.

Jorge Larrosa

Fragments de Lenguaje y educación. Revista Brasileira de Educação 79, (2001).


9

lectures relacionades

Posmodernitat i globalització Archipiélago: Potser l’aportació teòrica que l’ha fet més conegut per als lectors en llengua castellana és la seva anàlisi marxista de la postmodernitat com a «lògica cultural del capitalisme tardà», una anàlisi que ha estat desenvolupant en altres obres seves durant els anys 80. Considera que, en essència, aquella anàlisi continua vigent? A grans trets, quines modificacions han significat la deriva reaccionària de la cultura postmoderna, que ja va assenyalar fa una dècada?

Fredric Jameson: No va ser fa una dècada sinó dues, fa 25 anys que vaig escriure aquest primer assaig i per descomptat s’hi haurien de fer modificacions. Alguna gent sosté que el postmodernisme ha arribat al final, però convé establir una diferència entre el postmodernisme com a estil i la postmodernitat com a situació cultural. Hi ha diversos estils en el si del postmodernisme, i alguns han desaparegut alhora que en sorgien altres. Però la postmodernitat, tal com la vaig caracteritzar en aquella obra, continua vigent i fins i tot en expansió. Ara potser s’hauria d’afegir, per destacar-ne la rellevància, que finalment postmodernitat i globalització són una mateixa cosa. Són les dues cares d’un sol fenomen. La globalització el tracta en termes d’informació, comercials i econòmics. I la postmodernitat, per part seva, consisteix en la manifestació cultural d’aquesta situació.

Pel que fa a si és o no productiva, òbviament, qualsevol situació històrica nova acaba essent productiva, o sigui, produeix una nova cultura. Allò que ens hauria d’interessar en aquest sentit és quines possibilitats hi ha per a una cultura d’oposició davant d’una cultura postmoderna afirmativa, que en canvi es limita a reproduir el sistema. És una pregunta difícil de respondre perquè no crec que, per exemple, es pugui o s’hagi de dictar als artistes o avançar la mena de coses què s’han de fer. Crec que els artistes, a títol individual, tot i que potser menys en l’àmbit literari, sí que exerceixen alguna mena d’oposició. La pregunta crucial que jo plantejaria aquí, una pregunta per a la qual no tinc resposta, francament, seria: Poden erosionar el capitalisme les formes d’oposició cultural que sorgeixen en un moment determinat? Aquest sistema caracteritzat per la postmodernitat i la globalització necessita la mateixa mena d’oposició que la que es va generar a l’època moderna? Al període modern parlàvem de subversió, de crítica, d’oposició, però em demano si totes aquestes formes de resistència són realment vàlides en les condicions actuals. Recordo el títol d’un famós llibre de Sloterdijk, Crítica de la raó cínica. Molta


10

gent usaria aquests termes per descriure la situació, i fins i tot Zizek s’hi va referir en una conferència on vaig anar l’any passar a Los Angeles. Sí, crec que ens trobem immersos en una cultura de la raó cínica, en la qual tothom ja ho sap tot d’entrada, ja no hi ha sorpreses, un moment en el qual tothom sap què és el sistema i què fa, que el sistema no ofereix il·lusions a ningú i que simplement està basat en el benefici, en els diner, etc. Si és així, si tots som tan conscients d’aquest fet, llavors és evident que la funció de la cultura de desemmascarar i revelar aquest mateix fet deixa de ser necessària. encara que alhora, si tots ho sabem, per què no resistim? Aquestes són les noves menes d’interrogants als quals s’enfronta avui la cultura, i els que hauria d’escometre una cultura postmoderna d’esquerres.

Archipiélago: La vella guàrdia, per exemple Adorno, associava l’oposició cultural amb coses como la música d’avantguarda, la literatura modernista, mentre que la nova crítica que va sorgir amb la seva generació es va centrar més en els productes de la cultura de masses, els mitjans de comunicació, el cinema, la TV, el vídeo, etc. Quines altres diferències hi ha entre l’antiga lluita cultural i la postmoderna?

F. Jameson: Crec que la idea d’oposició i subversió anava unida a la idea d’avantguarda i a la pròpia diferència entre alta cultura i cultura de masses. Una de les coses importants de la postmodernitat és que aquesta diferència es dilueix. En realitat, això ja passava amb Thomas Pynchon. No es que Pynchon fos exactament cultura de masses, però sí que estava absorbint o impregnant-se de la cultura de masses d’una manera que no s’havia fet abans en la literatura.

Però tornant a la pregunta, quin és el nou contingut d’oposició o resistència? Es tracta d’una mostra de pluralisme cultural? Tothom està a favor del pluralisme, però el cert és que no va necessàriament junt amb un programa polític. Tampoc sé, com li passa a la resta, quin seria el programa polític adequat, i els meus suggeriments en realitat no són útils en el pla polític.

Crec que convé distingir dos nivells i parlar del que és local i del que és global no és cap bestiesa, vist així. Per descomptat, hi ha polítiques nacionals en les quals s’han produït algunes conquestes democràtiques i s’han aconseguit algunes fites socials, que estan essent destruïts per una nova dreta conservadora molt agressiva. En aquest context no sé si es pot sostenir una política radical, ja que sembles obligat a defensar una política de conservació del vell Estat del Benestar. Però hi ha un altre nivell, el de la cultura global, en el qual passen i poden passar una altra mena de coses. Possiblement aquestes coses no s’originin entre nosaltres, al Primer Món, a Europa o als Estats Units, són coses que vindran d’altres bandes, potser del que passa a


11

l’Amèrica Llatina, de lloc on s’està forjant una resistència contra els països rics. Podem anar a favor de tot això des de l’interior dels països rics, però al mateix temps ens és molt difícil originar una política antiglobalització des del Primer Món, des de la nostra posició acomodada. Podem, evidentment, identificar-la i donar-hi suport i això és el que ha representat Seattle, el Forum Social Mundial, el Forum Social Europeu. Són actes que es produeixen en un àmbit internacional, mentre que al si dels països es produeix un altre nivell de política, i localment un altre. En realitat, en un cert sentit tots estan desconnectats entre sí, tot i que s’esdevenen en paral·lel, simultàniament, i una de les coses que generen confusió política és el fet que no puguem identificar de forma immediata quines són les grans causes polítiques d’aquest moment. Això també té a veure amb la lentitud amb què va emergint un nou moviment obrer internacional. És clar que el comerç internacional va operant, però els seus moviments són molt contradictoris, i el que és bo per als treballadors xinesos resulta dolent per als iberoamericans i els espanyols. La vella esquerra moderna, l’esquerra comunista, es basava en una idea internacionalista, però l’espai perquè aquesta idea es desenvolupi més encara no ha sorgit.

Fragments d’una entrevista a Fredric Jameson realitzada el 15/3/2004 i publicada a Archipiélago.


12

La profecia neoconservadora. Eix transatlàntic

Era cap a l’any 1989. A París se celebrava amb pompa el bicentenari de la Revolució Francesa. A Berlín queia el Mur. I als EE.UU., Francis Fukuyama, director adjunt de planificació política del Departament d’Estat, publicava, a The National Interest, un article que el va convertir en una celebritat: “La fi de la història?”. Aquest escrit va ser acollit majoritàriament, i encara és recordat sovint, com una optimista apoteosi triomfal de la democràcia liberal i del liberalisme econòmic que sortien guanyadors de la Guerra Freda. Però es tractava d’una interpretació errònia. De fet, tot i que responia afirmativament a la pregunta que posava títol al seu article, encara que mantenia que la democràcia liberal podia constituir el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat, el seu autor no veia gaires motius per alegrar-se de la confirmació de l’arribada de la fi dels temps. “La fi de la història –profetitzava melancòlic– serà una època molt trista”. Aquesta melancòlica profecia traduïa fidelment els punts de vista del seu selecte club intel·lectual, el dels autodenominats neoconservadors, que, si no es volien trair ells mateixos ni el seu comú, venerat i difunt mestre Leo Strauss, només podien mostrar en allò que semblava una victòria l’amenaça d’una catàstrofe. I és que “La fi de la història?” era, como ho va ser després La fi de la història i l’últim home, publicat per Fukuyama el 1992, un brillant exercici d’escolasticisme straussià i, més concretament, una actualització, amb la mirada en els nous esdeveniments, d’un ja vell debat entre Leo Strauss i el seu amic Alexander Kojève. Strauss i Kojève s’havien conegut a Alemanya el 1929 i retrobat a París el 1933, precisament quan el darrer iniciava les seves famoses lliçons sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel a les quals van assistir, entre altres, Raymond Aron, Jacques Lacan, Georges Bataille i Merleau-Ponty, i el contingut de les quals es va publicar parcialment, amb notes actualitzadores, el 1947 sota el títol La introducció a la lectura de Hegel. La lectura kojeviana de la Fenomenologia, molt influïda per Nietzsche, Marx i Heidegger, privilegiava tres elements de l’obra hegeliana convertint-los en claus hermenèutiques. En primer lloc, la dialèctica entre l’amo i l’esclau, interpretada com el motor de la Història. En segon lloc, el desig de reconeixement, entès com la benzina que el feia funcionar. Finalment, la fi de la història, pensada com la consumació d’aquella dialèctica per mitjà de la satisfacció subjectiva d’aquest desig de reconeixement en l’Estat universal i homogeni. Als anys 30, Kojève jugava amb la identificació de l’estalinisme amb aquest Estat universal. Després de la Segona Guerra Mundial, va optar per veure’n l’encarnació en els Estats Units i en els països de la Comunitat Econòmica Europea. Segons el Kojève de la postguerra, Hegel no només l’hauria encertat en pensar la història com a un procés racional guiat pel


13

progressiu reconeixement que tots els homes eren lliures i iguals, sinó també en determinar-ne la fi en la democràcia liberal nascuda amb la Revolució Francesa. D’acord amb aquest nou punt de vista, segons Kojève, l’american way of life, en la qual els ciutadans viuen una existència animal subhumana, seria la forma de vida més genuïna de la posthistòria. Durant més de tres dècades, Strauss i Kojève van interpretar, amb la Guerra Freda per teló de fons, una disputa intel·lectual d’alt nivell i que s’ha de llegir entre línies sobre la tesi de la fi de la història, una disputa que es presentava en públic com una posada en escena decimonònica de la vella querella entre els antics i els moderns. Kojève, el hegelià paladí de la modernitat, defensava des de París la racionalitat de la història i l’arribada de la seva consumació. Strauss, el partidari del retorn a la filosofia política dels temps antics, mantenia, des de Chicago, fent seu el rebuig dels clàssics al dret natural igualitari, que la modernitat, i els ideals de la Revolució Francesa que la sintetitzaven, eren un error. Aquest debat va deixar un interessant rastre escrit del qual l’epistolari entre tots dos autors i, sobretot, l’edició de Sobre la tirania de Strauss, que inclou les consideracions crítiques de Kojève i la resposta del primer, són les principals mostres. És precisament en aquesta resposta on trobem la font de l’ambigua relació de Fukuyama amb la fi de la història. Després de donar voltes sobre la tesi kojeviana de la fi de la història i sobre l’existència subhumana que en seria pròpia, Strauss, reciclant un vell tema molt grat als pensadors alemanys d’aquella revolució conservadora que, durant la preguerra, havia estat la seva i que pretenia fer front a la decadència d’Occident, afirma: “L’Estat a través del qual l’home hauria d’arribar a estar raonablement satisfet és l’Estat en el qual la base de la humanitat s’enfonsa o en el qual l’home perd la humanitat. És l’Estat de ‘l’últim home’ de Nietzsche. (···) Si l’Estat universal i homogeni és la fi de la Història, la Història és clarament tràgica”. A pesar del seu repartiment de papers en la disputa sobre la racionalitat de la Història, Kojève i Strauss, les coincidències dels quals superaven les divergències, van acabar establint, amb Raymond Aron, un curiós eix transatlàntic que explica no poques coses sobre la circulació de les idees entre els Estats Units i Europa durant la Guerra Freda. Alguns dels estudiants predilectes de Strauss (Allan Bloom, Stanley Rosen) realitzaven estades iniciàtiques a París amb Kojève i Aron, i Aron enviava alguns dels seus deixebles més avançats (Pierre Manent, Pierre Hassner) als Estats Units perquè se submergissin en el naixent neoconservadurisme americà de la mà de Strauss i de Bloom. Els fruits d’aquest intercanvi es van fer espectacularment visibles, un cop morts Strauss i Kojève, el 1989, quan l’historiador aronià François Furet proclamava des de París que la Revolució Francesa s’havia acabat, mentre Fukuyama recordava des de Washington la fi de la Història, en dues operacions intel·lectuals i propagandístiques


14

promogudes i generosament sufragades per la John M. Olin Fundation, una fundació neoconservadora, alma mater del straussisme, que estava dirigida en aquell moment per Allan Bloom, deixeble predilecte de Strauss, amic de Kojève (de qui havia editat la traducció anglesa de la Introducció de la lectura de Hegel) i mestre, a la Universitat de Cornell, de Fukuyama. El 1987, Allan Bloom havia publicat el seu apocalíptic El tancament de la ment moderna, potser el primer dels best-seller del neoconservadurisme, en el qual, inspirant-se en Strauss, oferia una contundent anàlisi de la cultura universitària nord-americana i un pessimista diagnòstic sobre el règim dels Estats Units, que retratava com una rèplica de la república alemanya de Weimar (que va desembocar en el III Reich), cada cop més poblada, como aquesta, per aquells autosatisfets últims homes que Nietzsche havia descrit com els més menyspreables dels éssers. La forma nostàlgica i ambigua com es concreta el discurs de Fukuyama sobre la fi de la història, les seves reflexions sobre la pertinença de la crítica nietzscheana de l’Estat universal i homogeni i sobre la possibilitat de tornar a engegar el procés històric es poden interpretar tenint present aquest diagnòstic i sense oblidar les revitalitzadores teràpies que, des de llavors, els neoconservadors (entre ells Fukuyama mateix, un dels signants del Projecte per al Nou Segle Americà) han prescrit per al nostre món decadent.

Josep Maria Ruiz Simon

Suplement Culturas de La Vanguardia (16/2/2005)


15

a l’entorn de Peter Handke

Nascut a Griffen (Àustria) el 1942, Handke es dóna a conèixer com a escriptor amb un breu text radiofònic, La inundació, el 1963. Els seus escrits d’aquella època, per factura i per temàtica, recorden els relats de Kafka (un d'ells, a més, porta per títol El procés i la dedicatòria "Per a Franz K."). Es vincula al Grup de Graz i comença publicar a la seva revista, Manusckripte. El 1966 publica Les vespes, la seva primera novel·la. Amb La por del porter al penalti, el 1970 aconsegueix un ressò internacional i des de llavors ha estat traduït a molt diversos idiomes.

Estrena també les seves primeres obres teatrals i obté l’èxit amb Insults al públic, Kaspar, El pupil vol ser tutor, La cavalcada sobre el llac Constança... Autor de d’una setantena de textos, en teatre destaquen més recentment L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, Viatge al país sonor, o l’Art de la pregunta i La tempesta continua, entre d’altres.

En la seva extensa carrera, no exempta de polèmica i en la qual ha estat titllat sovint d’enfant terrible, Handke ha escrit relats, textos dramàtics, novel·les, dietaris, poemes... Totes les seves peces, però, no són corresponen només a un únic gènere. També ha realitzat diversos acostaments al cinema. A banda de fer d’actor alguna vegada, ha dirigit adaptacions per a la pantalla d’alguns dels seus llibres i ha elaborat diversos guions basats en les seves obres per al director alemany Wim Wenders.

Considerat un dels escriptors més representatius de la literatura en llengua alemanya posterior a la generació de Günter Grass, el 1973 va ser guardonat amb el premi Georg Büchner –el Premi Cervantes de la Llengua Alemanya– al qual va renunciar. I el 2007 se li va atorgar a Düsseldorf el premi Heinrich Heine en ocasió del 150 aniversari de la mort del poeta, però el guardó va ser vetat per l’ajuntament de la ciutat i finalment Handke també hi va renunciar.

més informació: Babelia (El País), 5/11/2011 http://www.elpais.com/articulo/portada/pensador/instantes/elpepuculbab/20111105elpbabpor_4/Tes http://www.elpais.com/articulo/portada/Handke/tiempo/elpepuculbab/20111105elpbabpor_3/Tes


16

obra disponible editada a l’Estat Espanyol Vivan las ilusiones: conversaciones en Chaville y otros lugares. Amb Peter Hamm. Editorial Pre-Textos 2011.

Ayer, de camino: Anotaciones noviembre de 1987 a julio de 1990. Alianza Editorial 2011.

Desgracia impeorable: relato. Alianza Editorial 2010, 1989.

Los avispones. Nórdica Libros 2010. Ediciones Versal 1984.

La tarde de un escritor. Ediciones Alfaguara 2006, 1990.

Don Juan (contado por él mismo). Alianza Editorial 2006. Sotelo Blanco Edicións 2006.

Ensayo sobre el cansancio. Alianza Editorial 2006, 1994, 1991.

Carta breve para un largo adiós. Alianza Editorial 2006, 2000.

El miedo del portero ante el penalty. Alianza Editorial 2006. Ediciones Alfaguara 2006, 1994. Editorial Debate 1991. Círculo de Lectores 1990.

El momento de la sensación verdadera. Ediciones Alfaguara 2006, 1990.

La mujer zurda. Alianza Editorial 2006, 2002. Ediciones Trabe 1992.

Preparativos para la inmortalidad: drama monárquico. Argitaletxe Hiru 2005.

El viaje en la canoa: el guión para la película sobre la guerra. Argitaletxe Hiru 2005.

La pérdida de la imagen o por la Sierra de Gredos. Alianza Editorial 2003.

Historia del lápiz: vida y escritura. Ediciones Península 2003.

El chino del dolor. Ediciones Alfaguara 2002.

Lucie en el bosque con estas cosas de ahí (una historia). Alianza Editorial 2001.

Fantasías de la repetición. Las Tres Sorores 2000.

En una noche oscura salí de mi casa sosegada. Alianza Editorial 2000.

El año que pasé en la bahía de nadie: (un cuento de época actual). Alianza Editorial 1999.

Apéndice de verano a un viaje de invierno. Alianza Editorial 1997.


17

Un viaje de invierno a los ríos Danubio, Save, Morava y Drina o Justicia para Serbia. Alianza Editorial 1996.

La ausencia. Alianza Editorial 1993.

El juego de las preguntas. Ediciones Alfaguara 1993.

Historia del lápiz: materiales sobre el presente. Edicions 62 1992.

Ensayo sobre el jukebox. Alianza Editorial 1992.

L’absència. Edicions de La Magrana 1991.

Poema a la duración. Editorial Lumen 1991.

Tarda d’un escriptor. Edicions 62 1991.

La repetición. Alianza Editorial 1991.

Pero yo vivo solamente de intersticios. Ediciones Gedisa 1989.

Por los pueblos. Alianza Editorial 1986.

Historia de niños. Alianza Editorial 1986.

Lento regreso. Alianza Editorial 1985.

La doctrina del Sainte-Victoire. Alianza Editorial 1985.

Cuando desear todavía era útil. Tusquets Editores 1983.

Gaspar. El pupilo quiere ser tutor. Insultos al público. Alianza Editorial 1982.

La por del porter davant del penalty. Edicions 62 1975.

bibliografia recomanada

Adreya, Piper: Peter Handke: (novelista y dramaturgo austríaco). Fanci Ediciones 2010. Montané Forasté, Anna: La repetició de Peter Handke. Publicacions de la UB 2000.


18

el director

Lluís Pasqual (Reus, 1951.)

Director d’escena. Director del Teatre Lliure des de la temporada 2010/2011. Llicenciat en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia Catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona, i llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Dirigeix el seu primer espectacle, Roots, d’Arnold Wesker, el 1968. És fundador del Teatre Lliure el 1976. Als 32 anys, el 1983, va ser nomenat director del Centro Dramático Nacional – Teatro María Guerrero de Madrid. El 1990 se’n va a París per dirigir durant sis anys l’Odéon - Théâtre de l’Europe. El 1995/96 va dirigir la Biennal de Teatre de Venècia. Entre el 1997 i el 1999, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, és comissari del Projecte Ciutat del Teatre. Del 1998 fins al 31 de desembre del 2000 va codirigir el Teatre Lliure. L’abril del 2004 entra a formar part del Teatro Arriaga de Bilbao com a assessor artístic, des d’on impulsa el Projecte BAT, un laboratori de formació, col·laboració pedagògica i promoció i creació d’espectacles contemporanis.

direccions escèniques dels últims anys

Roberto Zucco, de B.M. Koltès. CDN 2005. Hamlet i La Tempestad, de W. Shakespeare. Teatro Arriaga 2006. Mòbil, de S. Belbel. Teatre Lliure 2007. La famiglia dell'antiquario, de C. Goldoni. Teatro Stabile del Veneto. Teatre Romea. Grec 2007. La casa de Bernarda Alba, de F. García Lorca. TNC 2009. Donna Rosita Nubile, de F. García Lorca. Piccolo Teatro di Milano 2010. Celebració, de Harold Pinter. Teatre Lliure i Temporada Alta 2010/2011. Blackbird, de David Harrower. Piccolo Teatro di Milano 2011. La casa di Bernarda Alba, de F. García Lorca. Teatro Stabile de Nàpols 2011.

direccions escèniques d’òpera

Le Comte Ory, d’E. Scribe i C-G. Delestre-Poirson. Rossini Opera Festival de Pesaro 2003. Peter Grimes, de B. Britten. Gran Teatre del Liceu 2004. Gianni Schicchi, de G. Puccini. Teatro alla Scala. Milà 2004. Tristan und Isolde, de R. Wagner. San Carlo de Napoli 2004. Don Giovanni, de W. A. Mozart. Teatro Real de Madrid 2004.


19

Oda a Napoleón d’A Schönberg i Il prigionero de Dalla Piccola. Opera Garnier Paris 2007. Les noces de Fígaro, de W.A. Mozart. Gran Teatre del Liceu 2008. Manon Lescau, de G. Puccini. Opera de Lyon 2009.

guardons

Premi de la Crítica Serra d'Or, 1979. Premi Josep Maria de Sagarra de la Diputació de Barcelona, 1982. Premi Óscar Viva, Long Play, 1983. Premi de l’Espectador i de la Crítica, 1984. Premi Nacional de Teatre i Dansa, 1984. Chevalier des Arts et des Lettres , atorgat per la República Francesa, 1984. Premi de la Societat General d’Autors i Editors, 1985. Premi Ciutat de Barcelona, 1985. Premi Serra d'Or, 1986. Premi de la Generalitat de Catalunya, 1988. Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura, 1991. Premio ADE, 1994. Premi de la Cambra de Comerç de París, 1995. Premi Honorífic de la CIFET del Ministeri de Cultura d’Egipte, 1995. Chevalier dans l'Ordre des Arts et des Lettres (1991) i Chevalier de la Légion d'Honneur (1996), atorgats per la República Francesa. Premio de la Comunidad de Madrid, 2002. Premi Max al Millor Director Teatral 2009 per La casa de Bernarda Alba.


20

els intèrprets

Andreu Benito Actor eminentment de teatre, la seva carrera abraça més d’una vintena de produccions. Durant els últims anys ha treballat amb Joan Ollé (Apocalipsi, 1998; L’oncle Vània, 2004), Sergi Belbel (El criptograma,1999), Manel Dueso (La presa, 2000), Mario Gas (La Mare Coratge i els seus fills, 2001), Antonio Simón (Vindrà algú, 2002), Lluís Pasqual (Edipo XXI, 2002), Magda Puyo (Excès, 2003), Georges Lavaudant (Començaments sense fi, 2003), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, 2003), Ramon Simó (Calígula, 2004), Xicu Masó (El fantàstic Francis Hardy, 2005) i Rafel Duran (Casa de nines, 2004; Panorama des del pont, 2006). En aquests últims anys ha participat assíduament en produccions del Teatre Lliure com ara Els estiuejants, de Maksim Gorki, dir. Carlota Subirós, a la Sala Fabià Puigserver (2006), La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s, dir. Joan Ollé (2006), a l’Espai Lliure, Una còpia de Caryl Churchill amb direcció de Jordi Prat i Coll (2007) i Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé amb direcció de Carlota Subirós (2007). Durant la temporada 0809 va protagonitzar a la Sala Beckett Una ciutat brillant de Conor McPherson amb direcció de Jordi Vilà. Va formar part del repartiment de NixonFrost de Peter Morgan, de 2666, de Roberto Bolaño i Gata sobre teulada de zinc calenta totes tres amb direcció d’Àlex Rigola. Aquesta temporada ha participat a Els jugadors, de Pau Miró, que es va estrenar al festival Temporada Alta i es presentarà al Lliure al mes d’abril.

Jordi Boixaderas S’inicia a l’Aula de Teatre de L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, sota la direcció de Francesc Ventura, i fent muntatges col·lectius com The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi o Un Pessic al Melic. Va ser membre de la companyia semiprofessional municipal Teatre Estable de Sabadell dirigida per Ignasi Roda Fàbregas, on va participar en les obres L’Hostal de l’Amor, Un Ianqui a la cort del Rei Artur, El Carro de les Pomes i Romeo i Julieta. Des d’aleshores, l’hem pogut veure en espectacles com ara Un Déu salvatge de Yasmina Reza. Dir. Tamzin Townsend. Teatre Goya. 2010; Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Dir. Mario Gas. Teatre lliure i Teatro Espanyol de Madrid. 2009. Premi Butaca. Nominat al Premi Max; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC 2003, durant tres temporades al Teatre Poliorama, gira i reposició el 2010; Amants de Joe Di Pietro i Jimmy Roberts. Dir. Paco Mir; El Club de la corbata de P. Roger Lacan. Dir. P. A. Gómez; Moll Oest de B. M. Koltès. Dir. S.


21

Belbel; Sum Vermis de Ll. Soler i O. Molina. Dir. O. Molina; Don Joan de Molière. Dir. Ariel G. Valdés; A Little Night Music de S. Sondheim. Dir. M. Gas; L’estiueig de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La sang de S. Belbel. Dir. T. Casares; El gos del tinent de J.M. Benet i Jornet. Dir. T. Casares; Paraules encadenades de J. Galceran. Dir. T. Townsend (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1997; Premi Butaca al millor actor de teatre. 1998); El silenci és or d’A. Mestres. Dir. F. Roda F; Testament de J. M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel; El visitant d’ E. E. Schmitt. Dir. Rosa M. Sardà; L’hostalera de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La llavor dels somnis sobre N. Comadira. Dir. X. Albertí; Otel·lo de W. Shakespeare. Dir. M. Gas (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1994); El concurs de J. Cavallé. Dir. P. Sagristà; Fugaç de J. M. Benet i Jornet. Dir. Rosa M. Sardà; Golfos de Roma de S. Sondheim. Dir. M. Gas; El temps i els Conway de J.B. Priestley. Dir. M. Gas; La bona persona de Sezuan de B. Brecht. Dir. F. Puigserver; La Ronda d’Arthur Schnitzler. Dir. Mario Gas; Romeo i Julieta de W. Shakespeare. Dir. E. Polls. Cinema: els curts “Breu Encontre”, “Natasha” i “Un año ocho meses y nueve días”, i els llargs i telefilms La Bíblia Negra de D .Pujol, Dues Dones d’E. Folch, El pianista de M. Gas, Tic – Tac de R. Vergés, Gimlet de J. L. Acosta i La batalla del porro de J. Minguell. Televisió: Ventdelplà, Mar de fons, El cor de la ciutat, Mirall trencat, Laberint d’ombres, Para qué sirve un marido, Sitges, Rosa, Estació d’enllaç, Poble Nou, La Lloll, Vostè jutja. Des de 1982, treballa en feines de direcció, adaptació i interpretació de doblatge. Aquesta temporada ha participat a Els jugadors, de Pau Miró, que es va estrenar al festival Temporada Alta i es presentarà al Lliure al mes d’abril.

Jordi Bosch Aquest actor mataroní ha estat molt lligat al Teatre Lliure, participant en nombrosos espectacles durant la seva dilatada carrera. De la seva primera etapa com a actor del lliure podem destacar L’Hèroe, de S. Rusiñol, dir. Fabià Puigserver (1983); Al vostre gust, de W. Shakespeare, dir. Lluís Pasqual; La flauta màgica, de W. A. Mozart, dir. Fabià Puigserver (1984); Un dels últims vespres de Carnaval, de C. Goldoni, dir. Lluís Pasqual (1985); Fulgor i mort de Joaquín Murieta, de P. Neruda, dir. Fabià Puigserver (1986); El 30 d’abril, de Pere Quart, dir. Pere Planella (1987); El muntaplats, de H. Pinter, dir. Carme Portaceli (1987); Lorenzaccio, Lorenzaccio, d’A. de Musset, dir. Lluís Pasqual (1987); La bona persona del Sezuan, de B. Brecht, dir. Fabià Puigserver (1988); Titànic 92, de GJ. Graells, dir. Pere Planella (1988); Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, dir. Fabià Puigserver (1989); Els gegants de la muntanya, de L. Pirandello, dir. Xicu Masó (1990), Capvespre al jardí, de R. Gomis, dir. Lluís Pasqual (1990); Història d’un soldat d’I. Stravinski, dir. Lluís Homar (1991); Timó d’Atenes, de W. Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés (1991); El parc, de B. Strauss, dir. C. Portaceli (1992); Roberto Zucco, de BM. Koltès,


22

dir. Lluís Pasqual (1993); El barret de cascavells de L. Pirandello, dir. Lluís Homar (1994); Arsènic i puntes de coixí, d’A. Kesselring, dir. Anna Lizaran (1995); Els bandits, de F. Schiller, dir. Lluís Homar (1995); Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de W. Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés (1996); El temps i l’habitació, de B. Strauss, dir. Lluís Homar (1996); Zoowie de S. Pompermayer, dir. Lluís Homar (1997); Cantonada Brossa, de J. Brossa, dir. Rosa Maria Sardà, Josep Maria Mestres, Josep Montanyès i Lluís Pasqual (1999); L’hort dels cirerers, d’A. Txèkhov, dir. Lluís Pasqual (2000). També va ser protagonista de L’adéu de Lucrècia Borja, de F. Mira, dir. Carles Santos (2001), espectacle inaugural de la nova seu del Teatre Lliure a Montjuïc.

Ha alternat també la seva activitat al Lliure amb la participació en espectacles del Centre Dramàtic de la Generalitat, com ara El tango de Don Juan, de J. Savary i Q. Monzó, dir. Jérome Savary (1986); El viatge, de M. Vázquez Montalbán, dir. Ariel G. Valdés (1989); Restauració, d’E. Mendoza, dir. Ariel G. Valdés (1990); El desengany, de F. Fontanella, dir. Domènec Reixach (1992); La guàrdia blanca, de M. Bulgàkov, dir. Pawel Chomsky (1993), o Morir, escrit i dirigit per Sergi Belbel (1998). A partir de l’any 2000 actua en obres com Novecento. El pianista de l’oceà d’Alessandro Baricco, dir. Fernando Bernués (2001, Teatre Poliorama); Dissabte, diumenge i dilluns d’E. de Filippo, dir. Sergi Belbel (2002 TNC); Primera plana, de Ben Hecht i Charles MacArthur, dir. Sergi Belbel (2003/04 TNC); Greus qüestions, d’E. Mendoza, dir. Rosa Novell (2004, Sala Muntaner), Fuente Ovejuna, de Lope de Vega, dir. Ramon Simó (2005, TNC); Fi de partida, de S. Beckett, dir. Rosa Novell (2005, Teatre Grec); Adreça desconeguda, de K. Kressmann Taylor, dir. F. Bernués (2006, Teatre Bartrina i Teatre Borràs). El 2007 va formar part del repartiment de La nit just abans dels boscos de B. M. Koltès, dir. Àlex Rigola (Teatre Lliure i Temporada Alta); Play Strindberg, de F. Dürrenmatt, dir. George Lavaudant (Teatro de La Abadía), i Hay que purgar a Totó, de G. Feydeau, dir. George Lavaudant (Teatro Español). El 2009 va participar a Spamalot d’Eric Idle i John Du Prez, dir. El Tricicle (Teatre Victòria i Teatro Lope de Vega), i el 2010 a El Misantrop, de Molière, dir. Georges Lavaudant (TNC), a Celebració, de Harold Pinter, dir. Lluís Pasqual (Teatre Lliure) i Candide de Leonard Bernstein. Amb direcció de Paco Mir al Festival de San Lorenzo de El Escorial. Aquesta temporada ha participat a Els jugadors, de Pau Miró, que es va estrenar al festival Temporada Alta i es presentarà al Lliure al mes d’abril.

La seva extensa activitat també comprèn la participació en moltes sèries de televisió i pel·lícules. Gran part de la seva carrera televisiva s’ha desenvolupat a TV3, amb sèries com Crònica negra, Qui?, L’avi Bernat, Quico el progre, Agència de viatges, La Lloll, Estació d’enllaç, Pedralbes Centre, Nissaga de poder, La memòria dels Cargol, Nissaga, l’herència, Crims, Jet Lag, Majoria


23

absoluta, La Via Augusta i, més recentment, Sagrada família. També ha participat en TV movies com ara Junts (dir. M. Ros) o Majoria Absoluta (dir. Joaquim Oristrell), en sèries per a TVE com ara Abuela de verano, Con dos tacones, o per a Antena 3TV com El comisario.

En cinema ha treballat amb directors com ara Agustí Villaronga (El niño de la luna), Francesc Bellmunt (Monturiol), Ventura Pons (El perquè de tot plegat), Manuel Gómez Pereira (Boca a boca), David Trueba (La buena vida), Joaquim Oristrell (De qué se ríen las mujeres, Va a ser que nadie es perfecto, Majoria absoluta o Nadie es perfecto), Montxo Armendáriz (Silencio roto), Gerardo Vera (Deseo) o José Luis Cuerda (La educación de las hadas). També ha participat a la tv movie Després de la pluja dirigida per Agustí Villaronga (2006), Barcelona, un mapa d’ombres dirigida per Ventura Pons (2007); Mil cretins també de Ventura Pons (2010), Tres metros sobre el cielo de Fernando González Molina (2010) i 23F de Chema de la Peña (2010).

Ha estat distingit amb premis com el de la Crítica Teatral de Barcelona per Restauració (temporada 9091), el de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya al millor actor de repartiment per Restauració (9091), el Premi Nacional de Teatre i el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per El barret de cascavells (19931994), i el Premi Butaca 1995 al millor actor de cinema pel seu paper a la pel.lícula El perquè de tot plegat de Ventura Pons. També va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per la seva interpretació a Cantonada Brossa (9899) i amb el Premi Butaca 2003 al millor actor protagonista de teatre per l’obra Dissabte, diumenge i dilluns.

Eduard Fernández Ha combinat treballs de teatre i cinema, i s’ha guanyat un creixent reconeixement en ambdos vessants. Per això s’ha convertit en un dels actors espanyols més premiats interpretant una àmplia varietat de registres, des de perdedors (Smoking room de Julio Wallovits i Roger Gual) fins a arribistes (El método de Marcelo Piñeyro), antiherois introvertits (Sebastián Copons a Alatriste d’Agustín Díaz Yanes), inquietants i moderns mefistòfils (Fausto 5.0. de La Fura dels Baus i Isidro Ortiz), o paral·lítics emocionals (En la ciudad i Ficció de Cesc Gay). La seva carrera teatral ha anat de la mà d’Els Joglars, La Fura dels Baus o Lluís Pasqual i, després de fer el salt al cinema amb la seva lloada interpretació de Los lobos de Washington (dirigida per Mariano Barroso), ha actuat sota la direcció de Bigas Luna i de Fernando Trueba, entre d’altres. La temporada passada va estrenar Caín & Caín, un duo de dansa i teatre amb Pep Ramis, al Lliure de Gràcia. Dels seus últims treballs cinematogràfics convé destacar 3 dies amb la família, de Mar Coll, Biutiful d’Alejandro González


24

Iñárritu i La mosquitera d’Agustí Vila. Ha estat mereixedor de dos Premis Goya (Fausto 5.0. i En la ciudad), 2 Biznagas al Millor Actor per Hormigas en la boca i 3 dies amb la família (Festival de Cine Español de Málaga) i Premi MAX al Millor Actor Protagonista per Hamlet (dir. Lluís Pasqual).

Miriam Iscla Comença la seva carrera professional l’any 1989 amb Paraula de poeta, un muntatge de Maria Mercè Marçal amb direcció de Jordi Mesalles. L’any següent, el 1990, forma part del repartiment de Línia roja de la companyia del Teatre de l’Ocàs amb direcció de T. Vilardell i M. Casamayor al Teatre Condal. També participa en Teatre Natural d’Oklahoma de Kafka amb direcció de Luis Miguel Climent a la Sala Beckett (1991); El desengany de F. Fontanella amb direcció de Domènec Reixac al Teatre Romea (1992); Després ve la nit amb creació i direcció de David Plana estrenat al Festival Temporada Alta i fent temporada a la Sala Beckett (2001-2002); Les falses confidències de Marivaux, amb direcció de Sergi Belbel al TNC (2005-2006); Leonci i Lena de G. Büchner, amb direcció de Pep Pla al Festival Grec de Barcelona-Sala Muntaner (2007-2008); Com pot ser que t’estimi tant, amb direcció de Javier Daulte (2007-2008); 15 amb codirecció de Sergi Belbel i T de Teatre (2006), i coautora de diversos textos; Això no és vida, dir. David Plana (2003-2004). És cofundadora de la companyia T de Teatre amb la que ha participat com a intèrpret en tots els espectacles, d’entre els quals destaquen Criatures, dir. David Plana (1998-2001); Homes!, dir. Sergi Belbel (1994-1997) o Petit contes misògins, de P. Highsmith, dir. Pere Sagristà (1991-1993). Últimament ha format part del repartiment d’El casament d’en Terregada, de Juli Vallmitjana, dir. Joan Castells (2009); M de Mortal, amb text i direcció de Carles Mallol (2010); A mi no em diguis amor, amb text i direcció de Marta Buchaca (2010) i Lluny de Nuuk, amb text i direcció de Pere Riera, tots ells al TNC. La temporada passada va formar part del repartiment de Celebració, de Harold Pinter, dir. Lluís Pasqual al Lliure.

També ha escrit Vida de mare i ha estat coordinadora de guions i guionista de les sis temporades de la sèrie televisiva Jet Lag (2001-2006) on feia també d’intèrpret, i guionista i intèrpret de la secció Les tietes del programa de Com Ràdio Dies de ràdio, conduït per Elisenda Roca. En televisió ha participat en sèries de TV3 com ara Sagrada Família, Laura, Efectes secundaris, Dones d'aigua, i als concursos El joc del segle o Tres pics i repicó. També ha format part del repartiment de Los ladrones van a la oficina d’Antena 3 TV, El comisario de Tele 5 o Calle 13 de Canal Plus. En cinema ha participat a La mala vida de L. Titus.


25

Lluís Marco És un dels actors més destacats de la seva generació. Ha compaginat la interpretació en teatre, cinema, televisió i doblatge. Als escenaris destaquen d’entre els seus treballs com a protagonista Soldados de Salamina, de J. Cercas, dir. Joan Ollé (2006) (Premi de la Crítica a la Interpretació Masculina 2008); Mathilde, de V. Olmi, dir. Jordi Mesalles (2004); Sis personatges en busca d’autor, de L. Pirandello, dir. Joan Ollé (2004); JRS, de dotze anys d’Octavi Egea, dir. Manuel Dueso (2003); Després de l’assaig, d’I. Bergman, dir. Jordi Mesalles (2002); Popcorn, d’Àngel Alonso (2000); Històries d’amor, de Toni Cabré, dir. Toni Casares (2000); El sopar dels idiotes, de F. Veber, dir. Paco Mir (1998); Pigmalió, de B. Shaw, dir. Joan Lluís Bozzo (1997); Tres actos desafiantes, dir. José Pascual (1996); Kvetch, dir. José Pascual (1995) i A l’est de qualsevol lloc, d’E. Thomas, dir. Josep Maria Mestres (1995). Als anys nboranta va treballar també sota les ordres d’Ariel García Valdés, Anna Lizaran Sergi Belbel, Lluís Pasqual, Carme Portaceli. Als anys vuitanta, amb la companyia Sílvia Munt, va representar obres com El castell dels tres dragons, de Serafí Soler Pitarra; Ondina, de Jean Giraudoux; Anònim venecià, de Giuseppe Berto o Romeo i Julieta. En televisió fet papers principals a les sèries Tretze anys i un dia, M.I.R, Hospital Central, El cor de la ciutat, Inspector Maigret, Dinamita, Jet-Lag, Temps de silenci, La saga del los Clark, El comisario, Carvalho, etc. En cinema ha protagonitzat, entre d’altres, les telemovies L’estafador, dir. Ricard Figueres (2006); Iris TV, dir. Xavier Manich (2003) i L’orquestra de les estrelles, dir. Eduard Cortés (2002), i els llargmetratges Mi casa es tu casa, dir. Miguel Álvarez (2001); Nosotras, dir. Judith Collell (2001); A tiro limpio, prod. ESCAC (2000) i Gimlet, dir. José Luis Acosta (1994). Al Lliure ha estrenat Yvonne, princesa de Borgonya, de W. Gombowicz, dir. Joan Ollé; Rock’n’roll de Tom Stoppard, i Nixon-Frost, de Peter Morgan, dir. Àlex Rigola.

Marta Marco Llicenciada en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona, va seguir cursos amb Jordi Mesalles i Berty Tovías. Ha estudiat dansa clàssica durant sis anys, solfeig, violoncel i periodisme.

L’any 92 va fer de figurant a La filla del mar d’Àngel Guimerà amb direcció de Sergi Belbel al Teatre Romea i ja no ha tornat a baixar dels escenaris. Ha participat en obres com ara Els dos bessons venecians i Arlequí, criat de dos amos, dos espectacles enmarcats a l'Operació Goldoni, dir. Toni Cafiero, duta a terme pel Mercat de les Flors l'any 1998 i amb els quals va fer gira per França i Itàlia; La venganza de Don Mendo, de P. Muñoz Seca, dir. El Tricicle (Teatre Arnau 1999); Fashion feeling music, dir. Josep Maria Mestres (Teatre Lliure


26

1999); lectura de poemes Veus de dones a l’Artenbrut Teatre 2000; Cul sec de François Rochambault; la lectura dramatitzada d’Els tristos camps d’Asfòdels de Patrick Kermann, dir. Pascal Henry; 23 centímetres, de Carles Alberola i Roberto García, dir. Josep Maria Mestres (Teatre Poliorama 2000); Terra baixa d’Àngel Guimerà, dir. Ferran Madico (TNC 2001); Unes polaroids explícites, de Mark Ravenhill, dir. Josep Maria Mestres (Teatre Lliure, Grec 2001); La filla del mar, d’Àngel Guimerà, dir. Josep Maria Mestres (TNC 2002); La Perritxola, de Jacques Offenbach, dir. Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom, Grec 2003); Sis personatges en busca d’autor, de L. Pirandello, dir. Joan Ollé (Teatre Lliure 2004); Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes, dir. Sergi Belbel (Teatre Romea 2004); El censor, d’Anthony Neilson, dir. Magüi Mira (Villarroel Teatre. 2004); Un matrimoni de Boston, de David Mamet, dir. Josep Maria Mestres (Teatre Lliure 2005 i 2006); El malentès, d’Albert Camus, dir. Joan Ollé (Teatre Lliure 2006); Mòbil, de Sergi Belbel, dir. Lluís Pasqual (Teatre Lliure 2007); Carta d’una desconeguda, de Stefan Zweig, dir. Fernando Bernués (Teatre Borrás 2007); El cercle de guix caucasià, de Bertolt Brecht, dir. Oriol Broggi (TNC 2008); La casa de Bernarda Alba, de F. G. Lorca, dir. Lluís Pasqual (TNC i Teatro Principal de Vitoria 2009); Nô, de Yukio Mishima, dir. Joan Ollé (Mercat de les Flors, Festival Grec); Me llamo Rachel Corrie, versió d’Alan Rickman i Katharine Viner, dir. Mikel Gómez de Segura (Cia. Traspasos); Celebració de Harold Pinter amb direcció de Lluís Pasqual al Lliure de Gràcia el 2010; El Misàntrop amb direcció de Georges Lavaudant (2010, TNC). Aquesta temporada ha estrenat al Lliure de Gràcia L’espera, de Remo Binosi, dir. Juan Carlos Martel, amb gran èxit de públic i crítica.

En televisió ha treballat en nombroses programes i sèries, com Vostè jutja (TV3); ¿Para qué sirve un marido? (TVE), dir. Rosa Vergés; Nissaga: l'herència, Laura, Des del balcó, Psico-express, 16 dobles i Ventdelplà (TVC); 90-60-90, diario de una adolescente (Antena3 TV), o Pelotas (TVE). També ha format part del repartiment de diverses TV-movies com ara Coses que passen i Las hija de Mohamed, dir. Sílvia Munt, o Xtrems d’Abel Folch i La duquesa de Alba per a Tele5. En cinema, ha participat en pel·lícules com ara Soldados de Salamina, de David Trueba (2002); Mala uva, de Javier Domingo (2004); El coronel Macià, de Josep Maria Forn (2006); Fuerte Apache, de Jaume Mateu Adrover (2007); Ciutadella, dir. Juanjo Grafulla, i el curtmetratge Somni, dirigit per Francesc Prat.

Va rebre el Premi Actriu Revelació per Amigos de Zorrilla, el Premi de Teatre de Barcelona a la Millor Actriu 2001, i el Premi Butaca a la Millor Actriu de musical 2004.


27

Boris Ruiz Actor d’una llarga trajectòria, que passa per haver treballat, entre d’altres, amb Dagoll Dagom o la Companyia Núria Espert, i amb directors tan reconeguts com Adolfo Marsillach, Jorge Lavelli, Mario Gas, Fabià Puigserver, Joan Lluís Bozzo, Ferran Madico, Manel Dueso, Àlex Rigola, Carme Portaceli, Alfred Luchetti, Jordi Godall, Alberto Bokos, Herman Bonnin, o Josep Montanyès entre d’altres. En els últims anys ha participat a Celebració, de H. Pinter, dir. Lluís Pasqual (Teatre Lliure); L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol, dir. Carme Portaceli (TNC). ha col.laborat especialment amb la Companyia del Teatre Romea a Mama Medea, de Tom Lanoye, dir. Magda Puyo, i sota la direcció de Calixto Bieito a Plataforma, de M. Houllebecq (Festival Internacional d’Edimburg 2006); Peer Gynt, de Henrik Ibsen (Festival Internacional de Bergen 2006); El rey Lear, de W. Shakespeare (Fòrum Barcelona 2004 i Festival de Otoño de Madrid); L’òpera de quatre rals, de B. Brecht (Festival Grec'02), amb gira a MC'93 Bobigny (2003), Le Maillon d’Estrasburg (2004) i Festival del Rühr a Recklinghausen; Macbeth, de W. Shakespeare (Teatre Romea 2002 i BITE Internacional Festival 2003), i La vida es sueño, de Calderón de la Barca (coproducció del Teatre Romea, la Compañía Nacional del Teatro Clásico, el Festival d’Edimburg i el Barbican Centre de Londres). També ha participat a Celebració, de H. Pinter, dir. Josep Galindo (2005); Mestres antics / Maestros antiguos, de Thomas Bernhard, dir. Xavier Albertí (2003), Premio de las Artes Escénicas 2005 de la Generalitat Valenciana al millor espectacle no valencià, i a Orfeu als inferns, de J. Offenbach, dir. Joan Anton Rechi, i Woyzeck, d’G. Büchner, dir. Àlex Rigola (2001); entre d’altres. Aquesta temporada ha participat a Els jugadors, de Pau Miró, que es va estrenar al festival Temporada Alta i es presentarà al Lliure al mes d’abril.

En cinema ha col·laborat en pel·lícules com Atlas de geografía humana, d’Azucena Rodríguez (adaptació de la novel.la d’Almudena Grandes, 2006). També ha intervingut, entre d’altres, a Un día volveré, de Francesc Betriu; Un negre amb un saxo, de Francesc Bellmunt; Makinavaja, de Carlos Suárez; Adiós tiburón, de Carlos Suárez; Barrios altos, de J. L. García Berlanga; Razones sentimentales, d’Antonio A. Farré; La ciudad de los prodigios, de Mario Camús; Los sin nombre, de Jaume Balagueró; Temps afegit, de Jesús Font; Los ojos de Julia, El juego del ahorcado, Las dos vidas de Andrés Rabadá o Barcelona Über Halls entre d’altres.

En televisió ha treballat en sèries i programes com La granja, La Lloll, Planeta imaginari, Makinavaja, Pobre noi, Crònica negra, Nissaga de poder, Sitges, Psico Express o Ventdelplà entre d’altres.

Ha rebut el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona 1999 i 2000 a la Millor Interpretació per La Presa, dir. Manel Dueso, i per La vida es sueño, dir. Calixto Bieito. Va rebre l’accèssit del Sitges Teatre Internacional pel monòleg Agnès, dir. Santi Sans, i el Premi de l’Associació d’Actors al Millor Actor de Televisió, a més de ser tres vegades finalista als premis Max a Millor Actor de Repartiment


28

activitats a l’entorn de Quitt

Aprofitant les funcions de Quitt, el Teatre Lliure proposa tres activitats a l’entorn de la temàtica de l’obra i del seu autor, l’escriptor i dramaturg austríac Peter Handke, una figura controvertida que ocupa un lloc d‘honor en la literatura en llengua alemanya.

dimecres 8/02 - 19h. Montjuïc – Sala de premsa

Handke com a escriptor políticament compromès

Taula rodona amb el filòsof Miguel Morey, el germanista i traductor Eustaquio Barjau i la crítica literària Cecilia Dreymüller per discutir diversos aspectes del compromís polític de Handke expressat a través de la seva obra i també el paper de l’escriptor en la societat. Coordinació: Cecilia Dreymüller. dimecres 15/02 - 19h. Montjuïc – Sala de premsa

L’economia té moral?

Taula rodona sobre economia i capitalisme a partir d’alguns aspectes visionaris de la peça de Handke, es discutirà sobre l’actualitat econòmica i les crisis del capitalisme en un món globalitzat. Coordinació: Ignacio Orovio (La Vanguardia). dimarts 21/02 - 20:30h. Montjuïc – Sala Fabià Puigserver Projecció del documental El jugador melancòlic Presentació i projecció del documental monogràfic sobre Peter Handke realitzat pel crític literari Peter Hamm per al canal ARTE, a partir de diverses entrevistes que ressegueixen espais significatius de la seva obra. En finalitzar la projecció hi haurà un col·loqui amb Peter Hamm. Coordinació Cecilia Dreymüller

entrada lliure / aforament limitat

organitza Teatre Lliure amb la col·laboració de La Vanguardia i el Goethe Institut Barcelona

Documents

Dossier 'Quitt