dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als

w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m

Dilluns 14 d’octubre de 2013 · Número 4

Taissa Farmiga

11

Mark Hartley

10

Machete Kills

4

Charles Dance

9

PRADO15:30

Diari del festival Dilluns 14 d’octubre 20132

TREN FANTÀSTIC!De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinada

Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus:93 893 70 60 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests ser-veis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

INFOrmacIó TraNSPOrTS

Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya-Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa

PREUS (IVA inclós)9€: Secció Oficial Fantàstic a competi-ció, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competi-ció, Secció Oficial Noves Visions Emer-gents, Secció Oficial Noves Visions Ex-perimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Ses-sions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D6€: Secció Retrospectiva i Homenat-ges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7€: Sessions Anima’t Curts11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda14€: Maratons del dia 20 d’octubre4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes)

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.NOU! Abonament 40 entrades: com-pra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’en-trades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telen-trada i amb un límit del 5% de l’afora-ment de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Dipu-tació de Barcelona, Carnet Jove, Targe-ta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys.Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que po-dran adquirir-ne dues.

* Excepcions dels abonaments Fan-tàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Clo-enda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon tru-cant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa.

De l’11 al 20 d’octubre també les po-dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aques-ta societat (Àngel Vidal, 17).

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel car-rer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado.

Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipa-dament (Print at home / Ticket Mobi-le / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles se-gons horari).

Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entra-des per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES

El diari del festivalCOORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona

BECARI Marc Barceló

MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano

FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

EstacioBus Sitges-Barcelona | Sitges-VilanovaCinema PradoCinema El RetiroCap de la VilaJardins d’El Retiro. Taquilles centreHort de Can FalçCarrer Primer de MaigPasseig de la RiberaLa FragataAjuntamentFundació Stämpfli – Art ContemporaniPalau de MaricelEdifici MiramarPlatja de Sant Sebastià. EstandsL’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informacióHotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informacióPort d’AiguadolçPhotocall MiradorCaixers CatalunyaCaixa

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

Diari del festival Dilluns 14 d’octubre 2013 3

L’equip de Mindscape Simón Andreu, Premi Nosferatu

Luiso Berdejo, director de Violet Charles Dance presenta Juego de tronos

L’equip de Chimères Jon Ford, co-director de The Dead 2: India


S.O.F. GalesAUDITORI 10:30, 23:00

machete Kills

No vale la pena que tratemos de contaros de qué va esta película o que os ilustremos en los porme-nores de la misma. Os podríamos contar la batallita de que todo em-pezó con un falso tráiler, o irnos aun más atrás en el tiempo y decir que todo empezó con un tipo que hacía de conejillo de indias, probando medicamentos para financiar su primera peli… En realidad, todo em-pezó con un hombre y una mujer teniendo sexo, porque sin ese paso Robert Rodriguez no habría nacido. En fin, que da igual: Machete Kills. Machete mata. Danny Trejo, car-gándose a un montón de gente. Di-rige el tipo que hizo Abierto hasta el amanecer y sale un montón de gente famosa. Lo más probable es que muchos ya hayáis comprado

la entrada desde hace tiempo, y os lancéis sobre vuestra butaca en el Auditori sin hacer el menor caso a este humilde texto. No os culpo, pues estas palabras ni siquiera son un pálido reflejo de lo que ofrece Machete Kills.Serie B cutre y deliberada. Enlo-quecida y vibrante como una mon-taña rusa poseída en un parque de atracciones abandonado. Humor grueso. Crítica social gruesa, o no tanto. Acción a espuertas. Explo-siones. Efectos visuales de pega. Sexo y violencia. Michelle Rodri-guez. Sofia Vergara. Jessica Alba. Amber Heard. Vanessa Hudgens. Alexa Vega. Lady Gaga. ¿Se nota que esto lo escribe un tío? Bueno, también está Walton Goggins, el cabroncete de Boyd Crowder en la serie Justified. Salen Mel Gibson, Cuba Gooding Jr., Tom Savini, An-tonio Banderas, Charlie Sheen, De-mian Bichir.Mientras esperamos que llegue su Sin City, Robert Rodriguez nos ob-sequia con otro cómic desquiciado, a todo color y a veinticuatro foto-gramas por segundo. Una nueva entrega de las sangrientas aven-turas del hombre que encarna la causa latina, el orgullo viril de los desterrados, de los explotados y de aquellos que están en los márge-nes del american way of life. “Van a verlo. Si no, les voy a buscar”. Eso dice Danny Trejo. Será mejor que le hagáis caso, o tendréis que atene-ros a las consecuencias.

Noves Visions · ExperimentaPRADO 12:30

casting Blossoms to the Sky

No és cap secret que la societat japonesa està farcida de peculi-aritats, que se solen manifestar en les seves variades expressions culturals. Tot i això, no deixa de sorprendre que, 2 anys després de la catàstrofe de Fukushima, les úniques pel·lícules nipones que tracten de manera més o menys frontal aquesta qüestió vinguin firmades per cineastes que, apa-rentment, operen força allunyats de la realitat: la tragèdia va engan-xar Sion Sono en plena preparació de Himizu, i el director va decidir integrar les noves ferides del seu país al drama, donant peu a un

dels títols més emocionants de la seva filmografia. Per la seva banda, tal com vam veure fa uns dies, l’ar-tista Takashi Murakami ha debutat al cinema amb Jellyfish Eyes, on observa amb ulls fantasiosos a aquells nens que hauran de créixer sota l’ombra de la radioactivitat. I, last but not least, tenim a Nobu-hiko Ôbayashi, geni avantguardis-ta i responsable de l’increïble film de culte House, un dels títols més inclassificables de la història del cinema, que transcendeix qualse-vol classificació genèrica.Posseïdor d’una llarga i celebra-da filmografia, Ôbayashi presenta ara Casting Blossoms to the Sky, on s’enfronta a les seqüeles de l’horror amb el seu estil peculiar i inconfusible. El director uneix fets històrics passats i recents, remuntant-se a la Segona Guerra Mundial, i realitza així un assaig sobre l’ànima del Japó, farcit de troballes visuals i d’un rerefons pa-cifista honest i desarmant, perfec-tament sintetitzat en la frase que pronuncia un dels personatges: “Si en comptes de bombes féssim bonics focs artificials, no existirien les guerres”.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 14:30

coherence

Mai he cregut allò de què la posició dels planetes afecti la personali-tat, l’humor o el color dels ulls, ni que un eclipsi d’aquells que passen un cop cada mil anys influeixi en la reproducció dels conills –o això deia el meu avi, home de camp–. A Finlàndia, el 1923, el pas d’un cometa va trastocar els habitants d’un poble, fins al punt que una dona va trucar a la policia advertint que a casa seva hi havia un desco-negut, quan en realitat aquest era el seu marit. Anys després, un grup d’amics es reuneixen per sopar mentre esperen el pas d’un come-ta. Es repetirà la història?Coherence, debut de James Ward Byrkit, és una cinta a cavall entre la ciència-ficció i el gènere fantàstic. Però no us imagineu una superpro-ducció multimilionària d’aquelles que aconsegueix el desitjat trom-pe-l’oeil a base d’efectes especials a cop de talonari: Coherence és una pel·lícula que apel·la de forma lúcida a la intel·ligència. És també un experiment, un producte nas-cut de l’amor lliure. La pel·lícula va ser filmada durant cinc nits a casa del mateix director i, tot i tenir una mena de guió esbossat, treballa so-bretot amb la improvisació. Byrkit va dirigir els seus amics ac-tors –quatre parelles, és a dir, vuit personatges, de cares poc cone-gudes, exceptuant Emily Baldoni,

estrella de telesèries–, deixant-se guiar per la situació, pel que li sug-geria cada actor. Això converteix la pel·lícula en un exercici fresc i espontani, amb converses entre-tallades per les rialles dels per-sonatges asseguts al voltant de la taula. Rialles que després del pas del cometa es convertiran en cares de confusió i de por. Bykrit firma una pel·lícula que explica la dèbil línia que separa la coherència de la incoherència.

Focus Àsia RETIRO 17:30

azooma

¿Qué harías para vengarte del viola-dor de tu hija? La respuesta parece clara: todo lo que estuviera en tus manos. Esto es lo que hace Azoo-ma, una mujer que busca justicia para su pequeña de diez años, que ha sido secuestrada y violada a la salida del colegio. Nuestra heroína es una madre coraje que no teme a nada y que solo se reblandece ante las lágrimas de su hija, que yace en la camilla del hospital.En Azooma, el tiempo no es lineal. El resultado es un magnífico cruce de idas y venidas, de tramas su-perpuestas en las que no importa el factor tiempo. A pesar de este desorden aparente, Azooma toma forma y valor. La madre en la comi-saría, la niña ensangrentada tirada en el suelo, la madre peleando con el violador, la niña recordando la agresión... Poco a poco van colo-cándose las piezas del puzzle en una película en la que el especta-dor es el montador o (siguiendo con el símil del juego de mesa) el jugador de la partida. A pesar de sonar a tópico, Lee Ji-se-ung, director y productor de Azoo-ma, no ha optado por hacer una película complaciente con su país. Azooma es una película de género en el que el marco, la Corea actual, permite poner el dedo en la llaga a temas tan suculentos –artística y socialmente hablando– como la corrupción de la clase policial o el dominio del hombre en la mayoría de relaciones sociales. La figura de la madre desesperada se alza por encima de todo esto. Ella es más corrupta que las fuer-zas del orden y más puta (siempre en sentido figurado) que todos los hombre que se le ponen por de-lante. Azooma es una lección de coraje. Aun queda lo mejor: el final, inesperado y salvaje, y que da una última vuelta de tuerca a esta his-toria de amor de madre.La jornada coreana se completa con el maratón “Una altra Corea”, en el que se verán Jiseul i National Security, dos filmes que reflexio-nan sobre la situación del pais.

Un leve tintineo de teclas de piano acompaña los créditos de We Are What We Are, una sucesión de evo-cadores planos que nos muestran cómo la lluvia, una lluvia torrencial, empieza a caer sobre la pequeña ciudad del estado de Nueva York en la que acontece el filme. Poco después veremos cómo una mujer a la que le está saliendo sangre por la boca se golpea accidentalmen-te contra un poste metálico y cae, desapareciendo su cuerpo bajo las aguas. Los primeros minutos de la película ya prefiguran el tono y la atmósfera triste del remake de Somos lo que hay (Sitges’10) que ha llevado a cabo Jim Mickle. Si el original de Jorge Michel Grau retrataba a un clan de caníbales pugnando por sobrevivir en una pútrida urbe mejicana, sazonando su relato de humor negro y crítica social, el acercamiento de Mickle es más bien frío y aterrador, exento de detalles que contribuyan a suavizar la historia. Su película, de hecho, es puro american gothic: ahí están las amenazadoras casas de madera, las desapariciones misteriosas, los esqueletos en el armario y los sóta-nos crepitantes.We Are What We Are es una de esas películas de terror puramente ce-rebral que se estilan tan poco en nuestros días. Introduciendo lige-ras variaciones en la trama para acomodar el relato a sus nuevos escenarios, Mickle y su coguionista Nick Damici urden un perturbador

relato de tradiciones ancestrales enfrentándose a su paulatina ex-tinción. Parte de la tensión dra-mática basculará alrededor de las dos hijas del patriarca Frank (Bill Sage), que aspiran a huir algún día de ese hogar y esos macabros rituales. Tras presentar en Sitges Mulberry Street en 2006 y Stake Land en 2010, Jim Mickle con-firma su talento con un remake

modélico, una excelente película de terror cuyo alucinante clímax os dejará helados.Mickle parece haberle cogido el gusto al american gothic, pues su próxima película adapta una novela de Joe R. Lansdale, un gran escritor poco traducido en nuestro país, cu-yas escabrosas ficciones a menudo se adentran en el más oscuro cora-zón de Norteamérica.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 12:30, 20:45

We are What We are


Panorama F.C.RETIRO 10:15

Frankenstein’s army

Si sou dels que penseu que això del found footage comença a tenir les hores contades –o que hauria de tenir-les, per la nostra salut mental– millor que abans veieu el debut de Richard Raaphorst, que a Frankenstein’s Army s’enduu la fórmula a l’Alemanya nazi per oferir-nos una autèntica experièn-cia d’horror en primera persona. Podrà discutir-se la versemblança de la premissa, si una pel·lícula rodada el 1945 hauria de ser en color o en blanc i negre, però a Ra-aphorst i el seu equip no els impor-ta tant això com la possibilitat de rodar el film de manera que sem-bli quasi un immersiu videojoc, un first-person-shooter a mig camí entre el Call of Duty i el Half-Life, per exemple. Començarem el viatge acompa-nyant un esquadró de soldats russos enmig del bosc, per anar apropant-nos a una església en runes i que amaga una horda de criatures infernals. Cada escenari, cada estança, serà més terrorífica que l’anterior. Un dels punts forts de Frankenstein’s Army és que els monstres que hi veiem, meitat és-ser humà mutilat, meitat malson mecànic punxant, estan constru-ïts artesanalment, sense res de CGI, com en els bons vells temps. Un cop els monstres comencin a aparèixer, ens veurem literalment en la pell dels espaordits soldats. La pel·lícula de Richard Raaphorst entra en una espiral insana, de la

qual ja no serà possible sortir-ne un cop coneguem el pertorbat doctor Frankenstein responsable d’aquests engendres, creats amb el pretext de netejar Europa de tots els càncers i de totes les ide-ologies que l’assolen. Aquí la cosa es posa fastigosa (amants del gore, que ho sapigueu). Els pitjors somnis, reals o no, sempre poden contenir malsons encara més ine-narrables.

Midnight X-TremeRETIRO 01:15

HK / Forbidden Superhero

El vestuario de un superhéroe es su seña de identidad. En algunos casos, la máscara tiene forma de murciélago y adquiere una tonali-dad oscura, mientras que para el Capitán América, la indumentaria y el escudo forman parte de su ide-ario nacional, tomando la forma de bandera americana. En el caso del estudiante de secundaria Kyosuke Shikijo, un joven con talento para las artes marciales y con gran sen-tido de la justicia, el vestuario tam-bién define su identidad. El joven Kyosuke emplea como máscara ropa interior femenina (unas me-dias de rejilla negra cuanto menos, sugerentes, y unas bragas), que le permiten convertirse en el Perver-tido Enmascarado. La actitud de sus progenitores (tan-to el comportamiento masoquista de su padre, como el sadismo que desarrolla su madre) son su fuente de inspiración. Con HK / Forbidden

Superhero, el director japonés Yuichi Fukuda ha ideado una locura dester-nillante a partir del manga homóni-mo, publicado originalmente en la revista Shōnen Jump entre 1992 y 1993 y creado por Keishuu Ando. En HK / Forbidden Superhero, los superpoderes marciales se ponen al servicio de un estilizado superhéroe que marca tendencia con sus giros de pierna, sus moli-nillos pélvicos y sus patadas que emanan sexualidad. Para los no iniciados, cabe apuntar que HK no es la abreviatura de Hong Kong, sino que procede del hentai, man-gas subidos de tono. Desde esta noche dejaremos a un lado a Superman, a Thor, e incluso a Batman. Desde hoy, la palabra héroe lleva el nombre y la máscara de Pervertido Enmascarado.

CineAsia

Panorama F.C.RETIRO 23:15

Kiss of the Damned

Els amants que protagonitzen aquesta pel·lícula es coneixen en un videoclub, probablement un d’aquests establiments asèptics d’avui dia, lluny de l’esplendor de temps passats, però si en aquest videoclub hi hagués una secció de rareses, o de cinema de terror de la vella escola, allà és on hi po-dríem trobar Kiss of the Damned. El film de Xan Cassavetes succe-eix als Estats Units, però la seva ànima és profundament europea: cal trobar els seus referents en l’eurohorror dels anys setanta,

aquelles pel·lícules que, fent gala d’un hedonisme envejable, com-binaven erotisme i intel·lectuali-tat, mostrant sense cap mena de rubor els nostres anhels més per-versos. Paolo (Milo Ventimiglia) s’adona ben aviat que el seu tòrrid embolic amb Djuna (Joséphine de la Baume) no serà precisament digna de Disney, però s’hi llençarà sense remissió, deixant que ella el converteixi en vampir i havent d’acceptar, de cop, la idea de la im-mortalitat; que, d’acord, és atrac-tiva, però quan t’hi pares a pensar, pot posar-te nerviós.Podríem citar títols per contex-tualitzar Kiss of the Damned. Po-dem esmentar Jean Rollin i Jess Franco, o films com El rojo en los labios de Harry Kümel i Las hijas de Drácula del tristament desa-paregut José Ramón Larraz. Però una de les coses que fa especial la pel·lícula de la filla de John Cassa-vetes és que mai sucumbeix al pur plaer estètic, la directora s’apropa a la història i als personatges de forma sòbria i elegant, deixant que siguin les seves pulsions, la seva set de sang, les que donin energia al film. Estem davant una pel·lícula de vampirs atípica, sensual i literà-ria, i fins i tot diríem que necessària per dignificar un dels grans mites del fantàstic, del que darrerament només ens n’arribaven noticies en forma de llibres i pel·lícules per adolescents.

Noves Visions · No FiccióPRADO 15:30

milius

Milius, el documental dirigit per Zak Knutson i Joey Figueroa, és el

retrat exhaustiu d’una personalitat controvertida i, sobretot, d’un home fascinant. Ens referim al guionista d’Apocalypse Now i, més recent-ment, creador de la sèrie Roma. Tot un bel·licista, apassionat de les armes i encuriosit per les guerres, però, per damunt de tot, un rebel a qui li encanta explicar històries i que té el mèrit d’haver escrit algu-nes de les frases més cèlebres de la història del cinema. Potser re-cordeu Arnold Schwarzenegger en una epopeia èpica... sí, John Milius també va demostrar els seus dots de director amb Conan el Bàrbar.Steven Spielberg, Francis Ford Coppola, George Lucas, Martin Scorsese... tots ells ens apropen a la figura de John Milius a través d’entrevises farcides d’anècdotes. Tots ells són membres d’una ge-neració, la del New Hollywood, que va viure de prop la genialitat de Mi-lius, com a humà i com a cineasta. Knutson i Figueroa completen la part més quotidiana del documen-tal amb el testimoni dels fills de John Milius.El film ens endinsa en els mo-ments crucials del naixement del New Hollywood, que va significar el despertar de nous directors i que va redirigir el curs de la història del cinema remant contra corrent i guanyant-se les antipaties dels poderosos executius de la indústria. Milius no va ser una excepció. De-senganyat per haver estat rebutjat com a soldat al Vietnam, aquest guionista i director extravagant va descobrir el cinema per casuali-tat, iniciant-se amb les pel·lícules d’Akira Kurosawa. La seva obra fa referència a l’art com a forma de vida; també com a teràpia. “Dóna’m paper i boli i puc matar a qualsevol”, deia en referència a tots els enemics que acumulava. En la vida com en la pantalla, Milius era el rei de les fra-ses antològiques.Milius ens interessarà com a cine-asta, però la clau del documental és no quedar-se només amb això i veure l’home que s’amaga rere el personatge, amb les seves pors i els seus fracassos. No us perdeu l’oportunitat de descobrir qui és re-alment John Milius i perquè sem-pre s’ha autodefinit com un “anar-quista zen”.


Noves Visions · FiccióPRADO 20:15

Nobody’s Daughter Haewon

Una de les grans singularitats de Sitges respecte d’altres festivals és que ha sabut obrir-se a les múlti-ples interpretacions del fantàstic. Contemplar la darrera obra de Hong Sang-soo, Nobody’s Daughter Haewon, des de la tradicional pers-pectiva del gènere seria un error però també ho seria no reconèixer que el film es construeix en una frontera on el somni i la realitat s’alternen indis-tintament. Aquesta és sens dubte una de les principals essències del que entenem per fantàstic. Aquest plantejament no és nou en la filmografia del director coreà, un dels més aclamats del panorama contemporani, sinó que ha esdevin-gut gairebé una marca d’estil. Les seves històries s’estructuren a partir d’una mena de diari íntim. Aquesta vegada, seguim el dia a dia de la jove Haewon. El comiat de la seva mare, el retrobament amb el professor de cinema amb qui ha mantingut una relació, les cerveses amb els seus companys de classe o fins i tot les trobades amb un desconegut: tot or-denat, aparentment, sota una lògica realista i una posada en escena molt austera. El desconcert i la sorpresa, però, ens sobrevindrà quan enmig d’aquestes accions s’insereixin els mateixos somnis de la protagonista obligant-nos a replantejar en alguns moments el que hem estat contem-plant fins llavors. En paral·lel a aquest precís joc de mi-ralls on les auto referències al món

del cinema són una constant, l’en-torn i l’atmosfera per la qual transi-ten els personatges tindran també un paper fonamental. Els dubtes i balancejos de l’amor adolescent, un altre dels temes centrals del cinema de Hong, es dibuixen poèticament en la languidesa de l’hivern i en el repunt de la primavera.

Noves Vision · FiccióPRADO 10:30

For Those in Peril

El primer que es veu a For Those in Peril és el mar. Un oceà abraonat, so-bre el que unes veus en off ens expli-quen històries terribles. Poc després, les imatges rememoren un accident i ens introdueixen de manera definitiva en la mentalitat dels habitants d’un petit poble de pescadors del nord d’Anglaterra, per als quals el mar és al mateix temps font de supervivèn-cia i deïtat devoradora, exigint pun-tualment els seus sacrificis humans. L’última vegada, s’endugué un grapat dels millors homes de la localitat, entre els quals s’hi trobava el germà gran d’Aaron. Aquest, però, sobrevis-qué a la tragèdia, i ara és assenyalat pels seus veïns com l’autèntic res-ponsable d’aquestes morts. Mentalment inestable, Aaron s’anirà sumint cada vegada més en el seu in-terior, consumit per la pena i el dolor, i arribarà a creure que, d’alguna manera, el seu germà i la resta de companys segueixen vius i que no trigaran a tor-nar a casa. Com a The Wait, que vam poder veure al festival fa tan sols uns dies, la resistència a creure que hem perdut per sempre un ésser estimat és la clau per a introduir-nos en una psicologia personal estranya i altera-

da, que acaba desdibuixant els perfils del món que envolta el protagonista. A més, el debut en la direcció de Paul Wright, que s’ha exhibit amb notable èxit a la Setmana de la Crítica de Ca-nes i també al festival d’Edinburgh, planteja el retrat d’una petita i asfixi-ant comunitat, que estigmatitza Aa-ron. No és estrany pensar en aquella història que explicava l’asturià Nacho Vegas a Maldición, una de les seves cançons més terribles. No deu ser ca-sualitat que el protagonista d’aquell relat musical acabés triant el fons del mar per al seu últim descans; l’únic lloc on podria purgar un pecat que ni tan sols recordava haver comès.

Seven ChancesPRADO 17:30

Il deserto dei tartari

Dos imágenes resumen a la perfec-ción la esencia de Il deserto dei tar-tari, la última película del director italiano Valerio Zurlini. La primera, el moribundo Fernando Rey inter-pretando al general Nathanson en la fortaleza de Bastiano, una edifica-ción en medio del desierto rodeada de un antiguo poblado en runas. En las pocas escenas en las que apare-ce, Rey no llega a pronunciar ni una sola palabra. Solo se muestra como un cadáver viviente que agonizará hasta su muerte. En la figura deca-dente de este general se manifiesta el aroma de nostalgia y muerte que emana de toda la película desde su inicio. La segunda imagen emblemá-tica de Il deserto dei tartari es la del joven oficial Drogo, protagonista del filme, escrutando repetidamente el horizonte con unos prismáticos. La ausencia es la única presencia a con-

templar. No hay nada que esperar ni enemigo contra el que luchar. La guer-ra parece una leyenda de otro tiempo, de un tiempo que nunca volverá. En muchos momentos, lo absurdo de la situación recuerda al clásico de Sa-muel Beckett, Esperando a Godot, en el que, en medio del vacío, la espera eterna deviene una manifestación del sinsentido de la vida. Valerio Zurlini es quizá uno de los nombres menos conocidos de la generación del Nuevo Cine Italiano, eclipsado por Antonioni, Pasolini y Visconti. A lo largo del filme, re-suenan precisamente ecos viscon-tinianos: la adaptación de un gran relato literario, la magnificencia de la fotografía, la significación de los espacios (especialmente los paisa-jes sublimes) y, sobre todo, el retrato de un universo aristocrático en ex-tinción. El mundo de Il deserto dei tartari es el del Imperio Austro-Hún-garo (palabra fetiche de Berlanga), la última utopía del siglo XX, la última posibilidad de una Europa unida.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 08:30, 01:00

monsoon Shootout

Amit Kumar, el director de Monso-on Shootout, ens convida a endin-sar-nos en els baixos fons de Mumbai per reflexionar sobre les conseqüèn-cies que tota decisió comporta. En aquest ambient hostil –ple de pisto-les, gàngsters i prostitució–, Adi, un jove policia, es troba en un dilema moral quan ha de disparar un sos-pitós en plena fuga. A partir d’aquí, podrem ser testimonis de l’efecte papallona provocat per les múltiples opcions que té el nostre protagonista.

Cada decisió afecta tots els àmbits de la vida d’Adi, des de l’amor fins a la mort. En cada part de la pel·lícula (que anul·la l’anterior quan tornen a començar els mateixos esdeveni-ments), Adi s’enfronta a sentiments bàsics per a l’ésser humà: la culpa, la venjança, el rancor, l’odi i l’amor. L’estructura permet a Kumar explo-rar els diferents personatges que po-blen el relat: el delinqüent, la núvia, els companys policies, etc. Tots ells exposats a diverses situacions límit. Aquest dispositiu ens regala una vi-sió de 360 graus sobre la psicologia de cadascun d’ells.Les pluges torrencials del monsó són una constant a la pel·lícula, que mostra, ja des de l’inici, una Índia de contrastos. Per una banda hi ha l’Índia més tradicional i empobrida; per l’altra, la més occidentalitzada. D’aquesta úl-tima, a Kumar li interessa, sobretot, com s’organitza en màfies armades. Monsoon Shootout és un conte mo-ral, en una ciutat exòtica, i un relat fosc, que ens porta a participar en di-verses rondes en un joc tràgic, on Adi té més d’una vida, però també més possibilitats d’acabar mort.

Anima’tRETIRO 15:30

Persistence of Vision

La historia del cine ha tendido y tenderá a encumbrar solo los lo-gros, aquellos trabajos finalizados que como un monumento perduran ante el paso del tiempo. Lo cierto es que existe otra historia del cine hecha de aquellos proyectos no rea-lizados, de sueños de grandeza que nunca pudieron ver la luz. Esta es la historia que nos narra el documen-


tal de Kevin Schreck, Persistence of Vision, donde aborda el trabajo frustrado del pionero de la anima-ción Richard Williams, quien estuvo durante casi tres décadas implica-do en su gran proyecto: El ladrón de Bagdad. Después de todo ese tiem-po y esfuerzo para alumbrar su cria-tura, la factoría Disney se la quitó de las manos de forma abruptamente trágica. El gran artista contra la industria o el sueño megalómano de un visionario, muchas podrían ser las formas de definir la historia de Richard Williams, el padre tam-bién del admirable y revolucionario ¿Quién engañó a Roger Rabbit? El director Kevin Schreck, sirviéndo-se de imágenes de archivo y de en-trevistas con algunos de sus colabo-radores más cercanos, consigue con gran meticulosidad introducirnos en el universo personal de Williams. Po-demos observar imágenes inéditas tanto de sus trabajos como de su metodología. Sin ninguna duda, un material imprescindible para todos aquellos fans del cine de animación. En una época en la que la tecnología digital estaba lejos de ser inventada, Schreck nos demuestra cómo a tra-vés de lo analógico Williams tuvo la potencialidad imaginativa de eclip-sar el digital. Aunque la historia per-manezca incompleta, el recuerdo de Roger Rabbit y de su sinuosa acom-pañante permiten hacer justicia y situar a Williams en el lugar que le corresponde, en lo alto del podio de la animación.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 16:15

Possession

Pese a ser conocido sobre todo por sus éxitos en festivales de prestigio,

el filipino Brillante Mendoza ha de-mostrado en distintas ocasiones que, cuando se acerca al cine de gé-nero, es capaz de dejar boquiabierto al más pintado. Así sucedió con Ki-natay, brutal y perturbador cuento moral que se alzó con los premios a la Mejor Banda Sonora y a la Me-jor Dirección en la edición de 2009. Cuatro años después de aquel re-lato sumamente oscuro, Mendoza regresa al festival para presentar Possession, su más explícita incur-sión en el horror.La rivalidad entre dos cadenas de televisión es el punto de partida para que el filme despliegue una sátira sobre la falta de ética de los medios de comunicación, cogiendo como protagonista a una reportera que intenta ponerse a la altura (o a la bajura) de la competencia com-prando las imágenes de una mujer aparentemente poseída por un ente diabólico. Esto desatará un malefi-cio que afectará a toda la redacción, convirtiendo el ajetreo de su día a día en una amenaza constante, repleta de sonidos extraños, presencias in-visibles pero palpables y situaciones extrañas. Mientras el país se prepara para un descomunal tifón, los perso-najes se ven rodeados por lo diabóli-co, desembocando en un clímax que es todo un retablo de lo inexplicable y de lo atroz (materializado en una de las imágenes que, a buen seguro, más darán que hablar en el festival, y que no conviene desvelar más allá del hecho que implica la súbita apa-rición de una serpiente).Mendoza ha sabido adentrarse en el terreno del género puro y duro sin perder por el camino sus señas de identidad. El bullicio urbano de Pos-session tiene mucho que ver con el ajetreo ruidoso de Serbis, una pelí-cula de carácter más costumbrista. Al director filipino le gusta que la cá-mara se muestre siempre inquieta, que permanezca cerca de los prota-gonistas y que imprima una textura abiertamente digital a la película. Possession tiene todo esto, consi-guiendo así una mezcla entre terror y realismo que cala los huesos.Fusionando la estética sucia y agi-tada con una temeraria y explícita mirada a lo fantástico, Possession termina por revelarse como una perfecta alianza entre la sátira y el escalofrío.

Ara que Corea del Nord i el seu singular líder, Kim Jong-un, se si-tuen ben amunt en el rànquing de països pertanyents a l’Eix del Mal, és interessant destacar l’exer-cici teràpia cinematogràfica que els veïns de Corea del Sud estan duent a terme en els últims anys. Tard o d’hora cal reconciliar-se amb el passat per tal de projec-tar-se en el futur. Tant National Security com Jiseul rememoren dos esdeveniments històrics de la història recent on, per una qües-tió o una altra, la democràcia i els drets humans van brillar per la seva absència.

En el cas de Jiseul, dirigida per O Muel, es revisita un episodi del 1948, quan els habitants de la peti-ta illa de Jeju van veure’s forçats per part del mateix govern de Corea del Sud a emprendre un èxode. Sota el pretext de combatre el temut fan-tasma del comunisme, el centenar d’habitants va ser víctima col·late-ral de la paranoia del govern ameri-cà, que donava ordres al patètic i mal preparat exèrcit coreà. Una ve-gada més, el gran monstre burocrà-tic acaba sotmetent als més dèbils. L’engranatge kafkià propi de les cadenes de comandament és el tema central de National Security,

dirigida per Chung Ji-young. En aquest cas ens situem a mitjans dels anys 80 i seguim el procés de tortura al que, durant 22 dies, la dictadura coreana va sotmetre a Kim Jong-tae, acusat de col·laborar amb el comunisme amb la intenció d’erigir-se en líder del moviment de-mocràtic. La cruesa del film prové tant de la minuciositat en què es mostren els múltiples mètodes utilitzats –des de l’ofegament a la vexació– com per la fredor amb la qual els tortu-radors viuen el procés, més interes-sats en aconseguir una promoció que en obtenir la veritat.

Noves Visions · Ficció PRADO 22:15

UNA ALTRA COREANational Security + Jiseul


En una entrevista realizada en el pasado Festival de Cannes, Alex van Warmerdam aseguró que con la edad se está volviendo malvado. Borgman es malvado, quizá porque van Warmedam (director, productor y actor de Borgman) ha inyectado a sus personajes el don del mal, una pócima perversa que corroe por dentro a sus criaturas y las manti-ene por fuera con un cierto aire de normalidad. En Borgman, la relativa calma de una ejemplar familia de clase me-dia-alta (formada por un padre, una madre, tres niños rubios y una au pair) se ve alterada cuando Camille Borgman (Jan Bijvoet), un asesino buscavidas, llama a la puerta. A partir de ese momento, Borgman y su séquito de verdugos (uno de ellos interpretado por el propio Van Warmerdan) pasan a controlar las vidas de esa gente. De forma sutil, pero dejando marca, sin pausa pero sin prisa, hasta tener el control ab-soluto de lo que al principio era una familia de diseño y termina siendo un grupo de marionetas. ¿Quién es Borgman? ¿Un demo-nio? ¿La encarnación de nuestros miedos? Borgman, la película, es un thriller doméstico con grandes dosis de humor negro y algún toque surrealista. Todo parece un cuento para adultos donde los malos ena-moran y los buenos desencantan. Una pieza delicada y sugerente con un precioso corte y confección, es-cenarios con mobiliario de diseño

escandinavo, una magnífica casa de arquitectura racionalista y un Borg-man capaz de asumir el papel que haga falta para salirse con la suya. Eso sí, el protagonista no pierde nunca su aire de gentleman.Una trama muy bien entrelazada pone el foco en los límites de la per-versión humana. En Borgman, el terror, más que verse en la pantalla, aparece en la mente del espectador.

El terror psicológico y la deprava-ción humana recuerdan al mundo paralelo que viven las tres herma-nas de Canino.Este año, Sitges rinde homenaje a Van Warmerdam con el premio Mà-quina del Temps y con un ciclo en los Cines Girona de Barcelona, don-de se podrán ver, The Northerners, The Dress, Grimm, Waiter y The Last Days of Emma Blank.

S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 18:30

BorgmanCINEMES GIRONA 21:30

Homenatge a Alex van Warmerdam

16 d’octubre The Northerners

17 d’octubre The Dress

18 d’octubre Grimm

19 d’octubre Waiter

16 d’octubre The Last Days of Emma Blank


La tira de Guillem Dols

¿Cómo fueron sus inicios en el mundo de la interpretación?A pesar de que adoraba el teatro, no empecé a actuar hasta los 22 o 23 años. Cuando era adolescente era un poco tartamudo. A algunas personas, la adolescencia se les manifiesta en forma de acné o en una actitud rebelde; en mi caso, fue el tartamudeo. Evidentemente, ni se me hubiese ocurrido ser actor; pero, con el fin de mi adolescencia, el tar-tamudeo empezó a remitir y recobré la confianza. Entonces conocí a dos actores mayores, que se convirtieron en mis maestros y me enseñaron todo lo que habría podido aprender en una escuela de interpretación e incluso un poco más.

Fue miembro de la Royal Shakes-peare Company. ¿Resultaba inti-midatorio enfrentarse a algunos de los grandes textos de la literatura universal?Un poco, sí. Especialmente cuando actuábamos en Stratford-upon-Avon, hogar de la Royal Shakespeare Company. Al mirar la platea, las dos o tres primeras filas estaban llenas de gente con libros, sobre todo japo-neses, que leían lo que yo iba decla-mando. Así que si en alguna ocasión recortábamos algo del texto o yo me olvidaba de alguna línea, se miraban

entre ellos, sorprendidos ante cual-quier variación. Es inevitable sentir respeto cuando se interpretan esas obras, pero ante todo es un respeto por el texto, un intento de hacer jus-ticia a algunas de las mejores frases que se han escrito jamás.

Hoy en día, el escenario ya no pare-ce ser el espacio de formación para muchos actores. ¿Nota esa diferen-cia cuando trabaja con actores más jóvenes?La mayor diferencia que he obser-vado es que el deseo de ser famoso es mayor ahora que cuando yo era joven. Antes, en Inglaterra, tenía-mos una red de teatros repartidos por todo el país, así que uno podía girar por las provincias y aprender el oficio sin despertar demasiada expectación. Así, uno estaba prepa-rado para el estreno en la capital, donde el público era más exigente. Ahora eso ha cambiado, ya no exis-te la red teatral y todo se concentra en Londres.

¿A qué cree que se debe esto?A la situación de aquellos teatros que no reciben ayudas del gobier-no, que necesita nombres con tirón comercial. Eso es algo que un actor solo puede conseguir apareciendo en películas y en series de televisión. En mi opinión, es algo peligroso, pues la exigencia física de hacer ocho funciones a la semana a lo largo de, por ejemplo, seis meses es mucho mayor que la de un rodaje. Así que es arriesgado contratar a un actor para que interprete al protagonista de una obra simplemente porque ha tenido un éxito en televisión.

Ha puesto la voz a un videojuego que aparecerá el año que viene. ¿Resulta extraño interpretar un personaje que más adelante será manipulado por otra persona?Lo cierto es que sí. [risas] Para mí, es una experiencia nueva... Hace unos años puse voz a un personaje en una serie de animación basada en el personaje de Dan Defensor. Coinci-dí con Albert Finney en el estudio y cuando él terminó de grabar su par-te, me dijo: “Ya está. Nuestros días están contados”. Se refería a que la animación se estaba volviendo tan realista que pronto los actores sere-mos innecesarios. Algo similar ocu-

rre con los videojuegos, que ocupan una parte cada vez más importante del mundo del espectáculo. Espero equivocarme, y que siga habiendo espacio para nuestra profesión.

Ha hecho un gran número de pelí-culas de género fantástico. ¿Siente una atracción particular por este tipo de historias?No especialmente. Me encanta tra-bajar, no me gusta estar parado. Hay varios motivos que me pue-den llevar a elegir un papel, como la personalidad del director o la calidad del guión. Con suerte, a veces coinciden ambas cosas. Hay ocasiones en que el guión quizá no sea muy bueno, pero la película se rodará en algún sitio donde nunca he estado y eso también me pare-ce atractivo. En cuarenta años de carrera he viajado por todo el mun-do, desde el extremo oriente hasta la estepa rusa. En esas ocasiones poco prometedoras intento dar más relieve a mi personaje, lo que en Inglaterra se conoce como “ha-cer un monedero de seda con las orejas de un cerdo”. Es una situa-ción con la que me encuentro bas-tantes veces. A veces me planteo cómo voy a lograr decir según qué frases tan ridículas.

¿Qué es lo que le motivó a actuar en Patrick?Sabía que se trataba del remake de un clásico del cine australia-no. Ahora que lo pienso, “clásico” y “australiano” parecen términos contradictorios, ¿no? [risas] No conocía al director, Mark Hartley, pero me gustó su planteamiento. También me pareció un buen guión y, además, nunca había trabajado en Australia.

En Patrick interpreta al villano, una clase de papel con que se le suele asociar mucho. De la misma forma que hago con to-dos los personajes, intentando que resulte creíble. Mi imagen de intérpre-te de hombres malvados es algo que ha sucedido recientemente. Hubo un tiempo en que hacía de galán, aunque quizás ya sea algo mayor para eso. Lo cierto es que no me molestan los papeles de villano, siempre que estos se encuentren dentro de buenas his-torias. Al fin y al cabo, me tengo que ganar la vida, como cualquier otro.

Ha recibido muchos elogios por su papel de Tywin Lannister en Juego de Tronos. ¿Ha sido difícil encarnar un personaje tan cruel?Intento no perder de vista que, por más violenta que resulte la serie, se trata simplemente de una ficción. Como en el teatro de la época jaco-bina, las atrocidades nunca eclipsan la idea de estar viendo una ficción. Lo mismo sucedía con las producciones de la Hammer. Todo se reduce a eso, a formar parte de una historia ficticia. Simplemente, finjo ser un cabrón.

A principios de los noventa, usted rodó una producción española, Desvío al paraíso. ¿Tiene algún re-cuerdo de esa película?Yo estaba en un festival de cine bri-tánico que se celebraba en un pue-blo de Francia y el director Gerardo Herrero vino expresamente desde Madrid para entregarme el guión. Me pareció que mi personaje era intere-sante, y que yo tenía potencial para poder enriquecerlo. Fue una buena experiencia, aunque al ver la película tuve la sensación de que la historia estaba más lograda sobre el papel que en la pantalla.

“En Juego de tronos

simplemente finjo que soy un cabrón”

Entrevista: Charles Dance

Patrick


La seva anterior pel·lícula és el documental Not Quite Hollywood, sobre el cinema australià de gène-re. És tot un expert en el tema, així que devia tenir raons de pes per fer un remake de Patrick.Quan estàvem fent Not Quite Hollywood, el meu col·laborador Justin King i jo vam estar pregun-tant-nos quina seria la millor pel-lícula, de totes les que hi apareixen per fer-ne un remake. Patrick era la candidata ideal: tenia una pre-missa molt bona i inquietant, que

podíem actualitzar jugant amb la tecnologia de comunicacions d’avui dia, que fa que la privacitat hagi passat a ser un problema. Pa-trick ho pot tenir més fàcil per in-troduir-se a la vida de la gent amb els seus poders gràcies a les noves tecnologies. A més, Patrick està lluny de ser una pel·lícula perfecta, i crèiem que podiem fer una cosa que fos nova i alhora respectuosa amb l’original.

L’atmosfera és més gòtica i tene-brosa que en la pel·lícula original.És graciós perquè quan li comen-tava a la gent que anava a fer un remake de Patrick, molts pensa-ven en un film hi-tech, amb un ritme molt ràpid, però això no era el que volia fer. Volia una pel·lícu-la que semblés encara més retro que l’original. Volia que es notés la meva admiració per Brian De Palma i Dario Argento. El director de fotografia em deia que les seves principals inspiracions eren dues pel·lícules espanyoles, El orfanato i Los ojos de Julia. Si hem aconse-guit capturar ni que sigui un 1% de l’atmosfera d’aquestes pel·lícules, em dono per satisfet.

Com es va involucrar Pino Donag-gio en el projecte?Pino Donaggio és el compositor de bandes sonores en actiu que més m’agrada. Vaig estar escoltant-lo durant tot el procés d’escriptura del film. Li vaig comentar a Tony Ginnane, el productor, que seria un somni tenir-lo i que podíem in-tentar contactar amb ell, encara que fos difícil que volgués treballar amb nosaltres. Vam aconseguir el seu correu, li vam enviar una còpia de la pel·lícula i ens va dir que sí. La seva composició era magnífica. In-trodueix a l’espectador en la sensi-bilitat retro de la pel·lícula des del primer moment.

Té la intenció de seguir realitzant pel·lícules de ficció?Sí. He llegit un parell de guions que m’han agradat força i, per altra banda, el productor de Patrick vol que fem un remake de Fair Game, un altre dels films que apareixen a Not Quite Hollywood. Volem treu-re-li tots els elements d’exploitati-on i que sigui una cacera tensa, a l’estil de la de El diablo sobre rue-das, però amb una dona persegui-da per un camió.

Quina opinió té dels remakes?Penso que hi ha pel·lícules que no s’haurien de tocar mai. En canvi, si són molt poc conegudes i tenen bones idees que poden explotar-se, crec que val la pena fer-ne un re-make. Vaig parlar d’això amb John Landis, perquè està preparant un remake d’Un home llop americà a Londres. Crec que per ell és una aposta segura: si és bona, molta gent voldrà veure l’original; i si és dolenta, diran que la original és molt millor. Un remake és una vic-tòria segura per a l’autor de la pel-lícula original.

Quines són les seves tres pel·lí-cules de terror australianes pre-ferides?Juegos de carretera, Mad Max i, en tercer lloc, es produeix un empat entre Largo fin de semana i Razor-back.

“Volíem fer una pel·lícula que semblés

més retro que l’original”

Entrevista: Mark Hartley

141013_D_brigadoon

BRIGADOONúltima

salida

Vosaltres ja ho deveu intuir, però per si de cas, us ho confir-mo: cada cop que haig d’escriu-re aquesta columna em miro no només el programa del festival sinó unes quantes pàgines d’In-ternet per buscar-ne informa-ció. ¿De debò crèieu que m’he vist totes les pel·lícules que hi projecten? Estic malalt, en més d’un sentit, però tampoc tant. I no disposo de temps infinit ni puc fer trampa com als vide-ojocs. Tot això ho dic perquè vull parlar-vos de Jairo Pinilla, el més gran director de cinema fantàstic que ha donat Colòm-bia, i tenia ganes de citar un article que he trobat a internet, publicat al diari Semana i escrit per María Inés McCormick, que diu que a Pinilla se’l sol anome-nar familiarment “el Spielberg caleño, el Hitchcock criollo i l’Ed Wood colombià”. No he vist cap dels seus films però es veu que són experiències inenarra-bles, i Brigadoon li dedica una retrospectiva per donar a conèi-xer la seva obra i fer-li guanyar uns quants adeptes. Tot i que a Colòmbia ja en té molts. Avui podrem veure Funeral sinies-tro, del 1977, una de bruixeria, tabaquisme i enterraments. Se-gurament serà un deliri, i jo es-taré aquí dins, escrivint, mentre vosaltres en gaudiu.Potser fa dos Sitges us vau to-par, en una d’aquestes mara-tons salvatges, amb Metal Cre-epers, un curtmetratge molt

eighties de J. Oskura Nájera i Adrián Cardona, sobre una ban-da de rock maleïda. Jo si que el vaig veure, i recordo que em va saber greu que no durés una mica més. Doncs ara Cardona està preparant MegaMuerte, una prometedora pel·lícula ins-pirada en aquell univers, i vin-drà amb l’equip de film a Briga-doon a presentar-ne el making of. També es presenta A ritmo de Jess de Naxo Fiol, el docu-mental més recent sobre Jesús Franco, acompanyat d’una peça curta rodada a quatre mans entre Fiol i Ferran Herranz, el productor dels darrers films de Franco. L’homenatge d’avui a l’oncle Jess es completa amb la projecció de Drácula contra Frankenstein.També tindrem una estrena, la de Sangre negra: Aldo Knodell debe morir, violent western ar-gentí amb elements sobrenatu-rals dirigit per Elián Aguilar, i, per anar a dormir ben contents, una double feature de Japan Madness, la segona i la terce-ra part de Rape Zombie de Na-oyuki Tomomatsu, una saga el nom de la qual ja ho diu pràc-ticament tot. Entreteniment sal-vatge i descarat no apte per a tota la família.

Toni Junyent


Anna, el personaje que interpreta en Mindscape, es muy ambiguo, transita entre ser un ángel o un demonio. Anna tiene muchas dimensiones, siempre está pensando algo dis-tinto a lo que dice. Es difícil ave-riguar si lo que expresa es lo que siente o si, de lo contrario, está fingiendo. Es una chica muy com-plicada, pero a la vez muy astuta. Siempre parece estar un paso por delante de los demás, de su fami-lia, del detective...

Precisamente, el director Jorge Dorado define Mindscape a partir de los clásicos patrones del film noir. ¿Pensó en la femme fatale para crear su personaje?Nunca me imaginé a Anna de esta manera hasta que Jorge lo mencio-nó. La primera escena que interpreté era justamente la última de la pe-lícula, con lo cual ya tenía clara la esencia de mi personaje.

Ha participado en la primera y ter-cerca temporada de la serie Ameri-can Horror Story. ¿Qué le ha apor-tado su experiencia televisiva?Ha sido muy útil, sobre todo para darme cuenta de que me gustan mucho géneros como el suspense o el thriller. Sinceramente, hacer pelí-culas de terror me hace sentir como en casa.

Anna crea un fuerte vínculo con John, el personaje que interpreta Mark Strong. Él se convierte en el único medio que ella tiene para sa-lir del infierno en el que vive. ¿Cómo funcionó la conexión con Strong? Curiosamente, nos conocimos en Barcelona mientras yo estaba ha-

ciendo pruebas de vestuario y de peluquería. De hecho, mi hermana, Vera Farmiga, ya había trabajado con Mark y me había hablado muy bien de él. Eso me tranquilizó, pues estaba muy nerviosa porque el papel de Anna era un gran desafío por toda la complejidad del papel. Cuando lo conocí, todo fue muy fácil. Nos hemos llevado siempre muy bien. Es lo máximo que se puede pedir cuando se trabaja con alguien tan estrechamente y du-rante tanto tiempo.

Mindscape es un thriller lleno de giros. ¿El hecho de no poder rodar cronológicamente influyó en su trabajo? De entrada, lo que más me encan-tó del guión fueron justamente todos los giros y sorpresas que hay en la trama. Me parecieron fascinantes. Respecto al método de trabajo, durante el proceso de preproducción, Jorge Dorado nos hablaba constantemente de la importancia de recordar qué es lo que iba a pasar más adelante para poder añadir algún guiño e intro-ducir algún matiz. A veces me po-nía muy nerviosa. Francamente, fue un trabajo muy duro, pero, si al público le gusta la película, habrá valido la pena.

Debutó en el cine con la película Higher Ground, dirigida por su her-mana. ¿Cómo ha influido ella en su carrera como actriz? Si no fuera por Vera, hoy no estaría aquí. Ella casi me obligó a hacer esa película. De hecho, en aquella época, ni siquiera pensaba en de-dicarme al cine. Gracias a ella, esto sucedió y a partir de ahí descubrí mi verdadera pasión. Además, Vera siempre ha estado a mi lado para ayudarme aunque fuera en la leja-nía. Incluso muchas veces la he lla-mado para pedirle consejo y, since-ramente, para mí es todo un modelo a seguir. Ella ha tenido una carrera increíble y todavía le queda mucho recorrido tanto como actriz y como directora. Además, es una persona maravillosa y sabe cómo gestionar la tensión y la fama.

“Si no fuera por mi

hermana Vera, nunca me habría dedicado al cine”

Entrevista: Taissa Farmiga

Sam Fuller dijo en una ocasión que la más auténtica de las pelí-culas bélicas sería aquella en la que hubiese dos francotiradores detrás de la pantalla disparando durante la proyección e hiriendo a los espectadores. Peter Bogda-novich probó algo parecido, sin traspasar la ficción a la realidad, en la secuencia final de El héroe anda suelto, cuando un asesino y la policía se tirotean detrás de la gran pantalla de un drive in. Pero aquel no era un filme bélico. La frase de Fuller convierte a la pro-pia pantalla cinematográfica en paisaje: desde allí dispararían la pareja de francotiradores como en cualquier película de guerra lo hacen los soldados agazapa-dos tras una duna, unas rocas, las trincheras o la muralla de una fortificación.El paisaje es vital en el bélico, como lo es en el western; pero es en el cine de guerra donde ad-quiere una cualidad fantástica. Seguimos con Fuller: el bosque de serie B de Casco de acero, en sintonía con tantos parajes nebli-nosos de filmes baratos de ciencia-ficción y género fantástico de los años cincuenta, y, sobre todo, el páramo espectral, con un caballo enloquecido y un cristo de made-ra ennegrecida, en el que se desa-rrolla la secuencia de apertura de Uno rojo, división de choque.En Beau geste, de William Well-man, una fortificación en el de-sierto repleta de cuerpos sin vida nos acerca a los dominios del cine de horror: blanco sobre blanco, cadáver sobre cadáver, el horizon-te ilimitado convertido en inson-dable espacio geométrico. En La patrulla perdida, de John Ford, ese mismo desierto adquiere en todo momento una característica fan-tasmática. No es solo el personaje encarnado por Boris Karloff, un soldado que enloquece y termina su andadura por el relato vestido

con unos harapos de peregrino y blandiendo una cruz de madera hasta que es abatido por los ára-bes, si no la cualidad absoluta-mente fantástica del espejismo: ver aquello que se desea pero no existe, aunque la cámara siempre lo filma como si existiera en rea-lidad ya que obedece al punto de vista del deseo del personaje, de la fantasía producto de la fiebre y el primer abrazo de la demencia.Terrence Malick muestra en La delgada línea roja una estratégica colina dominada por los japone-ses que debe ser tomada a toda costa. Malick, cuyos paisajes no son espectrales pese a remitir a las fantasías solitarias de los lienzos de Edward Hopper (en Días del cielo), filma la fresca hierba me-cida por el viento incluso cuando los soldados norteamericanos se agitan, reptan y son aniquilados. Todo lo contrario a una secuen-cia similar en el film de Anthony Mann La colina de los diablos de acero: la conquista de la colina y la disposición del espacio (lo que no se ve desde un punto, lo que se ve desde el otro) convierten la ha-zaña bélica en tensión terrorífica.Los géneros se tocan, como de-muestran Zulú o Black Hawk derribado (los rivales filmados como legión de muertos vivien-tes), Dog Soldiers, El páramo o A Field in England. Y a veces se produce la combustión espontá-nea entre diversos géneros como en la olvidada Caza humana, de Joseph Losey, cuyo título original, Figures in Landscape, es toda una declaración de principios: dos prófugos, un helicóptero y un paisaje cambiante. Sin ser oficial-mente una película fantástica ni una cinta bélica, es ambas cosas a la vez (y thriller, y aventura) a tra-vés del paisaje y como se ilumina y delimita este paisaje. a

Quim Casas

LA COLUMNA DEL CRÍTIC

FIgURAS EN UN PAISAJE

a9 9


Avui presenta el seu documental, American Jesus, però porta molts anys treballant a Sitges. Com es viu el festival des de l’altre costat? Després d’estimar aquest festival durant tants anys, passar a formar part de la seva història presentant un llargmetratge m’omple de sa-tisfacció. Al festival he vist molt bon cinema, de ciència-ficció i de terror, i això sempre juga un paper important a l’hora de determinar els gustos. Sona a tòpic, però estar a Sitges amb American és un somni

fet realitat. M’agrada molt la idea de què la realitat supera la ficció i pen-so que hi ha documentals molt més terrorífics que qualsevol pel·lícula de gènere. De fet, American Jesus no és un documental de terror, com alguna vegada s’ha donat a enten-dre; simplement mostra situacions que poden fer molta por.

Va passar por en el rodatge? Por, no; però respecte, molt. Hi ha hagut llocs on ens hem sentit molt lluny de casa, tot i que tothom ha sigut molt hospitalari i ens han tractat molt bé. Por? Quan vam rodar a una església de manipu-ladors de serps sempre hi havia la sensació de què ens podrien pi-car. L’hospital més proper estava a 400 quilòmetres i no portàvem antídot, però un cop la càmera co-mença a rodar, un ja no pensa en aquestes coses.

Quants quilòmetres heu fet?No ho sabria dir exactament, però una burrada. Vam rodar a 25 estats d’Estats Units, que és gairebé la meitat, i durant un període de temps molt curt. Passàvem una mitja de 8 hores diàries a la furgoneta.

Motards, cowboys i surfistes cris-tians: sembla que el fervor religiós als Estats Units es viu d’una mane-ra molt visceral. Els evangèlics no han tingut mai la iconografia que tenen els catòlics i han redefinit aquests símbols a par-tir de la seva pròpia cultura. Això és un fenomen exclusivament americà. A Estats Units, això es barreja amb un enorme conglomerat d’ideolo-gies, d’estats i de maneres de viure. Això fa que hi hagi molts matisos. A Estats Units, cadascú viu la fe a la seva manera i això dóna lloc a una sèrie d’expressions culturals molt interessants, com els motards, els patinadors o els surfistes cristians. Hi ha tantes opcions com gustos.

En el documental parlen moltes veus diferents. Com va ser la docu-mentació?El co-guionista, Xavi Prat, va fer un treball de recerca de personatges excepcional. La majoria van estar oberts a ajudar-nos, d’altres tenien més sospites. Els que sospitaven del nostre projecte pensaven que érem un grup d’ateus que anàvem a riure’ns-en. La pel·lícula no és això. No hem tingut mai la idea de fer cap judici. Hem volgut tenir una postura molt respectuosa, d’escoltar, de llan-çar preguntes sense donar respos-tes. Sempre hem preferit que sigui l’espectador qui tregui les seves prò-pies conclusions. També va haver-hi personatges que ens vam trobar pel camí i que porten el discurs a una altra dimensió. Hauria estat molt més complicat fer el documental si haguéssim sigut americans.

Quin personatge no es pot treure del cap?No em puc treure del cap a gairebé ningú perquè m’he passat un any i mig editant i sembla que els cone-gui de tota la vida. Però per la sim-plicitat del missatge i pel bon rotllo que desprenia, em quedaria amb el pastor Ski-Man, que és el motard de l’església de Bikers for Christ de Long Island. Tot l’equip pensàvem que seria un tipo duro difícil d’accedir i ens vam trobar amb un tros de pa totalment fantàstic.

Amb la col·laboració de:

“A Estats Units, cadascú viu

la fe a la seva manera”

Entrevista: Aram Garriga Curtmetratges Phonetastic

Ahir a la nit, a l’espai Brigadoon, es van projectar els curtmetratges de Phonetastic, una selecció de pe-ces gravades amb el telèfon mòbil. El jurat encarregat de la tria final

està composat per Gloria Fernán-dez, Mike Hostench i Diego López. El premi al Millor Curtmetatge de Phonetastic s’anunciarà a la gala de cloenda.

The asking room, Conrad Messautodestruction, Daniel Gil Etola

La boca del león, Alfonso García LópezBorradores, Cristhian Bonet

capitán Justicia, David Muñozcaptain Donald and the Little mermaid, Jo Ann Arpin

De tanto verla de frente, Jesús PamplonaEcos, Carlos J. Marín

Grábale la cara, Carlos Eduardo AguilarThe Haunting at Danford cabin, Craig Anthony Perkins

I’m a Ghost, Maria Dolores AbadL’Invasion des anarchistes, Nicolas Monfort

Last Wedding, Nikita Chisnikovma, Leticia González Díazmáscaras, Jordi Pastor

money Bag, Kim Sun UngNaught, Juan Boto

La noche del puchero viviente, Fernando PolancoThe Other Side, Conrad Mess

The Outside, Georgijs GirbuPhone, Pablo Fernández

Slaughter, Mario GarbajosaSmartphobia, Bima Mandic

Vengeance, Conrad MessVigilada, Yolanda Puga Muñoz

Fora de competicióStray cats, Min Byung-woo

Le tette d’una dicciottenne, Lucca Gennari


PROGRAMACIÓ AVUI DILLUNS 14

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORI monsoon Shootout Amit Kumar. Índia, regne Unit, Països Baixos, 2013. 88’

08:30 RETIRO a Glimpse Inside the mind of charles Swan III Roman Coppola. EUA, 2012. 86’

08:30 PRADO curts fantàstics a competició I

10:15 RETIRO Frankenstein’s army Richard Raaphorst. Països Baixos, 2013. 84’

10:30 AUDITORI machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’

10:30 PRADO For Those in Peril Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’

12:00 RETIRO rigor mortis Juno Mak. Hong Kong, 2013. 101’

12:30 AUDITORI We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 106’

12:30 PRADO casting Blossoms to the Sky Nobuhiko Ōbayashi. Japó, 2012. 146’

14:00 RETIRO Los inocentes Varis autors. Espanya, 2013. 68’

14:30 AUDITORI coherence James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’

15:30 RETIRO Persistence of Vision Kevin Schreck. EUA, 2012. 83’

15:30 PRADO milius Zak Knutson, Joey Figueroa. EUA, 2013. 104’

16:15 AUDITORI Possession (Sapi) Brillante Mendoza. Filipines, 2013. 102’

17:30 RETIRO azooma Lee Ji-seung. Corea del Sud, 2012. 74’

17:30 PRADO Il deserto dei tartari Valerio Zurlini. Itàlia, França, Alemanya, 1976. 140’

18:30 AUDITORI Borgman Alex van Warmerdam. Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’

19:00 RETIRO The World’s End Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’

20:15 PRADO Bite Horse. 8’ Nobody’s Daugther Haewon Hong Sang-soo. Corea del Sud, 2013. 90’

20:45 AUDITORI We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 106’

21:15 RETIRO The call Brad Anderson. EUA, 2013. 95’

22:15 PRADO UNA ALTRA COREA, UN ALTRE CINEMA agoraphobia. 24’ Jiseul O Muel. Corea del Sud, 2012. 109’ National Security Chung Ji-young. Corea del Sud, 2012. 106’

23:00 AUDITORI machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’

23:15 RETIRO Kiss of the Damned Xan Cassavetes. EUA, 2012. 97’

01:00 AUDITORI monsoon Shootout Amit Kumar. Índia, Regne Unit, Països Baixos, 2013. 88’

01:15 RETIRO Swallow. 10’ Breathe. 6’ HK / Forbidden Super Hero Yuichi Fukuda. Japó, 2013. 105’ chimères Olivier Beguin. Suïssa, 2013. 80’ Tramuntana

16:00 Capa caída

18:00 Trobada amb l’equip del film Los inocentes

20:00 La tumba de Bruce Lee

22:15 The Walking Dead + Sleepy Hollow

Brigadoon

15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla Funeral siniestro

17:00 Estrena Brigadoon Sangre negra: aldo Knodell debe morir

18:30 Presentación Making off Megamuerte

19:30 Estrena documental a ritmo de Jess La ira de Jesús

21:30 Mondo Macabro Jesús Franco Drácula contra Frankenstein

23:30 Japan Madness rape Zombie 2 + rape Zombie 3


Les noves generacions de guionistes, realitzadors i compositors de bandes sonores avancen a pas ferm. Després de l’exhibició, dissabte a la tarda al cinema Prado, dels treballs cinematogràfi cs dels alumnes de les escoles de cinema de Catalunya, els Premis SGAE Nova Autoria han demostrat, un any més, que d’aquests centres en sorgeix un interessant planter de creadors audiovisuals que aconsegueixen tirar endavant estimulants propostes creatives.

Organitzats per la Fundació Autor de la Societat General d’Autors i Editors, aquests guardons van néixer fa 13 anys amb la voluntat de descobrir, promoure i ajudar a difondre les produc-cions audiovisuals que elaboren els alumnes de les escoles cine-matogràfi ques catalanes.

Lluís Arcarazo, guionista de cinema i televisió; Àlex Martínez Casamada, compositor i orquestrador de bandes sonores, i Mi-reia Ros, actriu, guionista i directora de cinema, han integrat el jurat dels premis de l’actual edició. El jurat va destacar la gran qualitat i l’alt nivell de les peces audiovisuals presentades.

Després de la projecció, i ja en el marc de la festa de lectura de veredicte dels Premis SGAE Nova Autoria 2013 a l’espai Cañate-ca, el jurat va desvetllar que els guardons havien recaigut en alumnes de l’escola Bande à Part, de l’Escola Superior de Ci-

nema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Els treballs Gorila Baila, presentat per l’escola de cinema Bande à Part, i del qual en va resultar ser l’autor Eugenio Canevari, i Espés, presentat per la Universitat Pompeu Fabra i del qual en van resultar ser-ne autors Tànit Fernández i Isaac Rodríguez, van ser els grans vencedors de la vetllada en aconseguir, ambdós, els Premis SGAE Nova Autoria al Millor Guió i a la Millor Direcció.

El membre del jurat, Lluís Arcarazo, va destacar que les dues produccions havien «sabut trobar, ja des del guió, la millor ma-nera d’arribar a l’espectador». Escriure «un bon guió és trobar la millor manera de portar una història a la pantalla. De vegades una història requereix una estructura complexa i uns bons diàlegs naturals i efi caços. D’altres, una estructura més simple i un ritme que posi de relleu la profunditat d’uns testimonis verídics i colpi-dors». És per això que el jurat va decidir que el Premi SGAE al Millor Guió fos «compartit ex aequo per les dues produccions, una de fi cció i l’altra de documental».

Per Tànit Fernández, autora individual del guió d’Espés, «gua-nyar aquest premi ha estat una gran sorpresa, no venia prepara-da. Que et reconeguin la feina feta és molt gratifi cant i emocio-nant». Espés és l’òpera prima d’aquesta jove guionista que ara espera «que el curt es pugui veure a molts més festivals i tingui més recorregut». Com Gorila Baila, una obra cinematogràfi ca que «ja s’ha vist al Festival de Sant Sebastià, al novembre es veurà al Festival de Cinema de Bilbao, i també es projectarà al Festival de Drets Humans de Navarra, al Festival d’Islàndia i es-pero que arribi a l’Argentina, sobretot per la temàtica que tracta», d’on n’és originari el seu autor, Eugenio Canevari. Per Canevari, que tampoc esperava alçar-se amb dos Premis SGAE Nova Autoria, «cada nova projecció del curt amb públic és diferent. Hi ha silenci, hi ha angoixa... I jo m’adono més dels detalls del treball i les reaccions que provoca».

La cineasta Mireia Ros també va explicar que el jurat atorgava el Premi SGAE Nova Autoria a la Millor Direcció a les dues

pel·lícules perquè mereixien «ser reconegudes». En el cas Gori-la Baila «per la seva maduresa cinematogràfi ca, perquè té molt de cinema, i és una pel·lícula visualment poderosa, amb un excel-lent treball d’actors, que parla de la memòria i de la culpa», i en el d’Espés per la «seva honestedat narrativa, la mirada dels joves sobre el món actual, una realitat social lluny dels grans titulars. Un retrat d’un món que tendeix a ser invisible».

Per Isaac Fernández, que ha realitzat la codirecció d’Espés, «la feina del curtmetratge que ha dut a terme un equip de només quatre persones, amb un pressupost zero, ha arribat molt lluny». Fernández va parlar de la «difi cultat que va suposar per als ha-bitants del poble posar-se davant la càmera» i de «com aquesta es va poder salvar en la carència narrativa de l’obra».

El darrer guardó en atorgar-se va ser el Premi SGAE Nova Autoria 2013 a la Millor Música Original que va ser per a la banda sonora del curt Dinosaurio, presentat per l’Escola Supe-rior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, i del qual en va resultar ser el compositor Álvaro Lafuente. El membre del jurat Àlex Martínez Casamada va destacar «la bona feina realitzada d’un compositor novell, per la seva capacitat de contenir-se i de mostrar-se emotiu en els moments adequats».

Álvaro Lafuente, que es defi neix com «autodidacta en el món de la composició», es mostrava «animat i il·lusionat perquè és la primera vegada que participo en un curtmetratge». Tot i que, «escoltant molta música, he realitzat altres composicions de bandes sonores per a videojocs».

Enguany el cicle de vida dels Premis SGAE Nova Autoria no s’atura aquí. Del 4 al 6 de novembre, a la seu de la SGAE i la Fundació Autor a Catalunya (passeig de Colom, 6 – Barcelona), el públic cinematogràfi c interessat en descobrir les petites joies dels creadors de les escoles de cinema de Catalunya tindrà una nova oportunitat per gaudir de la creativitat emergent.

La festa del talent cinematogràfi c emergent

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

NOVA AUTORIAPREMIS SGAE

© Alícia García Ávalrez

AMB ELS NOUS CREADORS

AUDIOVISUALS

PROGRAMACIÓ DEMÀ DIMARTS 15

08:30 AUDITORI Wrong cops Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’

08:30 RETIRO coherence James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’

08:30 PRADO curts fantàstics a competició II

10:15 AUDITORI Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’

10:15 RETIRO The Demon’s rook James Sizemore. EUA, 2013. 103’

10:30 PRADO Vic+Flo ont vu un ours Denis Cote. Canadà, 2013. 95’

12:15 AUDITORI real Kiyoshi Kurosawa. Japó, 2013. 127’

12:15 RETIRO Patrick Mark Hartley. Austràlia, 2013. 100’

12:30 PRADO Gente en sitios Juan Cavestany. Espanya, 2013. 81’

14:15 RETIRO Borgman Alex van Warmerdam. Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’

14:15 PRADO The End of Time Peter Mettler. Canadà, Suïssa, 2012. 114’

14:45 AUDITORI a Field in England Ben Wheatley. Regne Unit, 2013. 90’

16:30 RETIRO Uma História de amor e Fúria Luiz Bolognesi. Brasil, 2012. 75’

16:30 PRADO L’autre monde Richard Stanley. França, 2013. 87’

16:45 AUDITORI L’étrange couleur des larmes de ton corps Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França, 2013. 102’

18:00 RETIRO 3x3D Varis autors. Portugal, 2013. 62’

18:30 PRADO Leviathan Lucien Castaing-Taylor, Véréna Paravel. França, 2012. 87’

18:45 AUDITORI Hooked Up Pablo Larcuen. Espanya, 2013. 79’

19:30 RETIRO Horror Stories II Varis autors. Corea del Sud, 2013. 95’

20:30 AUDITORI Enemy Denis Villeneuve. Canadà, Espanya, 2013. 95’

20:30 PRADO coldwater Vincent Grashaw. EUA, 2013. 104’

21:30 RETIRO machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’

22:30 AUDITORI Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’

22:30 PRADO La resurrection des natures mortes. 15’ For Those in Peril Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’

23:30 RETIRO Hellbenders 3D J.T Petty. EUA, 2012. 85’

00:30 AUDITORI Wrong cops Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’

00:30 PRADO Zoo. 26’ abductee Yudai Yamaguchi. Japó, 2013. 95’ Proxy Zack Parker. EUA, 2013. 120’

01:15 RETIRO We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 106’ Kiss of the Damned Xan Cassavetes. EUA, 2012. 97’ Tramuntana

18:00 Màster Class Álex de la Iglesia

20:00 Màster Class Raul Garcia

Espacio Fnac

18:00 Presentació llibre LIFE-FORCE minuto a minuto

20:00 Taller Phonetastic Brigadoon

15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla 27 horas con la muerte

17:00 Estrena Brigadoon Stripped

19:00 Presentació curts Undercurt Fascurt. Festival de curtmetratges del masnou

21:00 Les nits de cinema oriental presenta Pridyier (The Fridge)

23:00 Mondo Macabro Jesús Franco Sexo caníbal

00:45 Estrena Brigadoon Lascivia

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

Documents

dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als