TD

F140

2.30

€. A

ny 2

0. L

a Fr

anja

, gen

er d

e 20

19

XV Jornades culturals del Matarranya Els actes organitzats per la Comarcadel Matarranya posen en valor lacultura i la llengua del territori. [p.5]

Chusé Aragüés, premiFranja 2017Entrevista a l’editor aragonès, querecollí el guardó a la Gala de l’IEBC aTorrent de Cinca. [p.8 i 10]

Eduquem per emigrar?Reflexió a l’entorn dels prejudicis, lesfebleses i les fortaleses del món rural, idel paper de l’educació en la lluitacontra el despoblament. [p.14]

Styli locus20

El comteArnau

Història de la literaturapopular catalanaPresentació a la URV d’aquesta obracol·lectiva que inclou tots els territorisde llengua catalana . [p.18]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

CA

RT

ES D

ELS

LEC

TO

RS

2

TEMPS DE FRANJA 140

Sumari2 Cartes dels lectors

3 EditorialVinyetes al vent

4 Matarranya

6 Lo primer camí

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Tribuna

15 Aragó

18 Catalanofonia

19 Reportatge

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:Matarranya: M. D. Gimeno, Carles Sancho. Baix Cinca: Rosa Arqué, Hugo Sorolla. Llitera: Josep EsplugaRibagorça: Glòria Francino.

Seccions:Matarranya, Isa Calaf. Baix Cinca, Rosa Arqué;Llitera, Josep Espluga; Ribagorça, GlòriaFrancino; Cultura, Hèctor Moret; Entrevistes,Ramón Mur; PPCC, Hugo Sorolla; Aragó,Carles Terès.

En aquest número: Marina d’Algars, MariàÀlvarez, Patrici Barquín, Esteve Betrià, JacintoBonales, Júlia Llambert, Merche Llop, JordiMarín, Josefina Motis, Pepa Nogués, ArturQuintana, Francesc Ricart, Màrio Sasot, RamonSistac, Arnau Timoneda, Sílvia Veà.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Artur Quintana (foto ©Kurt Keller)

Notícies nostres

M’acabe de caure a les mans lo número144 del nostre periòdic Notícies del Ma-tarranya. Mos informe de totes les activi-tats i notícies que es produeixen a la nos-tra comarca amb moltes fotografies i il·lus-tracions, un gran encert perquè mos agra-de més mirar que llegir. També mos infor-me de les previstes per a la propera quin-zena o temporada. No obstant lo “nostrediari de la nostra comarca” s’ha oblidat d’unaspecte bàsic i irrenunciable: la nostrallengua. Ni una sola de les cròniques sobreactivitats tradicionals —lo Ball del Poll aTorredarques, la Plantà del Pi a la Freix-neda, l’entrega dels premis Qüento va,qüento vingue (denominació que recorda undisc de contes editat per ASCUMA fa quin-ze anys), l’activitat de l’IES de Vall-de-roures a la Fenellasa o les XV Jornades Cul-turals— està en la nostra llengua.

A la comarca del Matarranya lo català ésun patrimoni irrenunciable, reconegut pelConsell comarcal, a més d’un atractiu cul-tural i turístic; i genera curiositat en la gentque mos visita i li done personalitat al ter-ritori. Estaria més que bé que la direcció deNotícies del Matarranya es replantegés laseua “política lingüística”.

Celia Badet

Paraules

En el meu periple aragonès m’he trobatalgunes persones preocupades per la llen-gua. Vull dir preocupades no pel seu esde-venidor, sinó de les formes diverses quepren a les nostres viles. La peculiar (per dir-ho d’alguna manera no gaire depriment) si-tuació del nostre petit idioma, ja ho porta,això. Jo mateix en sóc un exemple. Des delmoment en que vaig iniciar l’aventura dellegir-lo i escriure’l, m’he convertit en un fur-gador de les seues entranyes. El plaer de tro-bar una nova paraula, cercar-la al diccionari,veure’n els sinònims i observar-ne l’ús. Hiha d’altres maneres d’afrontar aquest temade la riquesa del nostre idioma. Una situaciórecurrent als nostres pobles és “això no esdiu, aquí” (aquesta frase, per exemple, pottenir diverses variants, depenent de la pro-cedència de la persona: això/açò, aquí/ací,es/se). Com si aquest fet determinés que lallengua és una altra. Em temo que aques-ta reacció és deguda al sentiment que tenimuna llengua tan menuda, tan reduïda, queno en concebem totes les variacions que ensbrinda. Com sempre dic, per a entendre-ho només cal comparar-ho amb el que pas-sa al castellà: quan algú sent o llegeix unanova paraula en castellà, ni li passa pel capque es tracti d’un altre idioma. Senzillamentdiran (i amb raó) que el castellà és una llen-gua rica i variada. I la nostra?

Raimon Lamora Salvador

Recordem a tots elssubscriptors de Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de

correu electrònic aredaccio@tempsdefranja.org

per a rebre els butlletinselectrònics

3

En començar el cap d’antothom fa bons propòsits iens sentim plens de fortalesaper a seguir en el camí quecadascú de nosaltres agafa enla seua vida. Som com arbresarrelats en la terra de distintageografia, que van creixent,amb troncs més o menys ret-xos, amb branques i rames lli-ses o entortilligades, amb fu-lles des del verd pàl·lid fins elverd intens, que es tornengrogues, ocres i roies en arri-bar la tardor, i, en gran part,cauen a l’hivern, excepte lesdels arbres i arbusts perpè-tuament verds, que ni les ven-tades del nord ni les incle-mències atmosfèriques re-mouen les fulles de les bran-ques, talment l’ésser humà. Siels arbres resisteixen, nosaltrestambé forts com un roure davantles dificultats i entrebancs que tro-bem pel camí.

Elaborar una revista de les co-marques catalanoparlants d’Aragóés un repte que suposa treball i es-forç per part d’un grup de gent queens sentim identificats en una causacomuna: mantenir vives les nostresarrels lingüístiques i culturals, i aixòcomporta alimentar bé cadascundels nostres arbres dispersos de suda nord, des dels pobles de Terol,passant pels de Saragossa i arribantals septentrionals d’Osca o vice-versa. En arribar la primavera lesfulles i les flors, indicadores delfruit proper, de la creativitat, de lacerca d’informació, d’històries de lagent, de notícies, de la redacció, deles fotografies, de la maquetació,del producte final en revista de pa-per o en la pàgina web perquè elspuguin llegir els lectors. És un ciclevital que cal conrear amb dedica-ció.

Una de les característiques queens uneix com a territori és que lagent dels pobles de la Franja en-raonem català, amb les seues va-riants i diversitat pròpies de qual-sevol llengua, fet enriquidor per ala societat en general: parlants,oients, escriptors, lingüistes... Com

la llengua, essent un ens abstracte,que es materialitza en la parla —jaho va dir Saussure— és viva i can-viant en el temps, per a mantenir-laviva cal utilitzar-la a diari, de formaoral i de forma escrita. I també calensenyar-la i transmetre-la als nousparlants: a la canalla que va a es-tudi, al jovent als instituts, a la uni-versitat, als parlants d’altres llen-gües maternesque habiten alsnostre pobles iviles.

La informacióràpida que estransmet mitjan-çant les xarxessocials i la tecno-logia —on sovintno es té massacura dels aspec-tes ortogràfics ietimològics delsmots que par-lem—, els canvisdemogràfics, so-cials i ideològicsdel segle XXI nohan de ser unobstacle per al’ús de la nostrallengua. En lamesura de lesnostres possibili-

EDITORIAL

Fortalesa i esforç

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

EDIT

OR

IAL

tats, continuarem gaudint delsescrits en català que ens iden-tifiquen: de la creació d’obresliteràries i artístiques en ge-neral, de la literatura popular,de les tradicions, de la memò-ria oral, de l’onomàstica, de lanaturalesa, del patrimoni i dequalsevol tema que sigui d’in-terès públic. Això ens espero-na a seguir cercant en les nos-tres contrades motius per a co-municar-vos a Temps de Fran-ja.

Tanmateix, tot això no seriapossible sense gent implicadai col·laboradora en donar deforma altruista i generosapart del seu temps i de l’es-forç que suposa escriure so-bre temes que interessin i quetinguin difusió entre els lec-

tors, ja sigui de la Franja o de qual-sevol altre lloc on hi ha tanta gentespargida, originària o no dels nos-tres pobles. I sobretot que la sabaprimaveral impregni l’ambient denoves idees i de nova gent, que se-gueixin transmetent el sentir i lavida de la nostra geografia humana.

Un fructífer any per endavant atothom!

Roure deSopeiraGLÒRIA FRANCINO

VINYETES AL VENT. Per Tarroc

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

MA

TAR

RA

NY

A XV Jornades Culturals del Matarranya// ARNAU TIMONEDA

Joan Degollat amb actes festius i re-ligiosos.

En acabar la xerrada, Carles San-cho demanà la col·laboració per a ferun llistat dels antics alumnes de l’es-cola del Mas i van ser molts dels fa-miliars entre el públic que donaren elsnoms d’escolars de Valljunquera id’algun altre poble de la comarca.

Al Centre Social de la Portellada vacelebrar-se, el 9 de desembre, el IIIConcurs de Contes Tradicionals“Qüento va, qüento vingue”, un in-teressant projecte pedagògic que es-timula la relació entre les diferents ge-neracions. Es tracta de preguntarals més grans contes o històries po-pulars que encara es mantinguenvius en la memòria col·lectiva delsnostres iaios i iaies. Els xiquets, des-prés de la transmissió oral, escriuenel text que presenten al concurs i aixíes recupera i es transmet una part im-portant del nostre patrimoni imma-terial. La iniciativa va eixir fa tresanys des del Departament de Patri-moni de la Comarca del Matarranyai al concurs literari hi poden partici-par tots els alumnes dels centres es-colars del territori. En la convocatò-ria s’estableixen dos categories: 3r i4t i 5è i 6è de Primària i tres premisper a cada categoria. El lliuramentdels guardons sempre se celebra du-rant les Jornades Culturals del Ma-tarranya. La comarca com a promo-tora premia les escoles i, també, elsalumnes amb un obsequi. Els gua-nyadors de la convocatòria d’enguany

Dins de les XV Jornades Culturalsdel Matarranya i les V Jornades delPatrimoni Cultural organitzades perla Comarca del Matarranya el 7 dedesembre al Saló Cultural de Vall-junquera hi va haver una xerrada so-bre “Lo Mas de Llaurador, un passatmolt present” a càrrec de CarlesSancho Meix. Lo Mas és una vila quees va despoblar el 1962 quan l’últimafamília va tancar la seua casa del Co-bert per traslladar-se definitivamenta Valljunquera. La població ix refe-renciada per primera vegada el 1551,en la documentació que hem pogutrecopilar. De principi del segle XVIIIés l’actual església barroca que és l’ú-nica construcció que encara està enbon estat. A finals d’este mateix se-gle comptava amb una població de120 veïns, segons el cens de Florida-blanca. De 1910 a 1931 el mossèn delMas, José Pellicer, manté una escolai una residència d’escolars i el centrees converteix en un model educatiua tota la comarca i més enllà. L’a-viació italiana bombardeja la viladurant la guerra civil i moltes casesquedaran abandonades perquè elsseus propietaris mai més hi van tor-nar. Acabada la confrontació bèl·licala població queda reduïda a la mei-tat. El mossèn de la Vall del Tormomanté viva l’església de 1940 fins el1996, moment del seu trasllat a Al-canyís per qüestions de salut. Cada fi-nal d’agost, la gent de les poblacionsveïnes de la Vall del Tormo i Vall-junquera, celebren la festa de Sant

III Concurs deContes

Tradicionals ala Portellada

ARNAU TIMONEDA

són de 3r i 4t, primer premi Andrésel mentirós escrit per Julieta Ce-brian, del CRA Tastavins; segon Jodemà no torno d’Esteban Vives, delCRA Tastavins i el tercer Formi-gueta d’Alejandra, del CRA Alifara.De 5è i 6è, primer premi Fira de Ma-carulles de Marina Monreal Sanchodel CRA Matarranya; segon El pas-tor i la seua gaita de Maria Arrufat,del CRA Alifara, i tercer Qüento delladres de Mauricio, del CRA Ma-tarranya. L’acte, presidit pel Presidentde la comarca, sempre acaba amb unaactuació d’un grup d’animació, en-guany ‘Projecte Caravana’, una com-panyia resident al poblet terolencd’Olba, d’origen castellonenc, que vafer riure i participar a tota la canallaen el seu divertit espectacle ‘Bagul decontes’. Els menuts participants enl’acte estaven acompanyats dels seuspares i mestres. Una jornada agra-dable en la nostra llengua en què elsmenuts són els autèntics protagonis-tes de la festa.

La col·lecció Mangrana, editada per la comarca del Baix Ara-gó-Casp, ha publicat el seu segon volum, coeditat amb el Semi-nario de Investigación para la Paz: Recuerdos para la paz. Un niñode la guerra de José-Ramón Bada Panillo. Properament n’apa-reixerà la versió en català perquè l’autor, de Favara, ha volgutque aquestes memòries puguin ser llegides en la seua llengua ma-terna que ell sempre ha reivindicat. Del primer volum de la col·lec-ció se’n va fer la presentació el passat mes de maig i estava de-dicat al cantautor de la mateixa vila Àngel Villalba. Cançons i poe-mes per a celebrar els seus cinquanta anys com activista socialdamunt dels escenaris. Segons Víctor Prats, conseller de Cultu-ra de la comarca del Baix Aragó-Casp i responsable del projecte:la col·lecció Mangrana neix amb la vocació de donar veu a l’o-

bra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i la pro-ducció dels quals així ens ho demanin. [...] Aquesta col·lecció pre-tén aplegar l’obra d’autors comarcals en la llengua en què siguinproduïts. José-Ramón Bada és un personatge molt rellevant a l’A-ragó, amb una dilatada i reconeguda trajectòria intel·lectual. Teò-leg, filòsof, conseller d’Educació i Cultura del primer govern d’A-ragó 1983-87, escriptor, habitual col·laborador en la premsa ara-gonesa, III Premi Franja. Cultura i Territori 2010 i Premi Desi-deri Lombarte 2016, compartit amb el seu amic Artur Quinta-na, atorgat per la dignificació i difusió del català a l’Aragó con-cedit pel Govern d’Aragó. En el proper número en paper deTemps de Franja, publicarem una interessant entrevista que li hafet el periodista i col·laborador de la revista Ramon Mur.

Recuerdos para la paz. Un niño de la guerra// CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

MA

TAR

RA

NY

A

5

Toponímia de la Torre de Vilella i Bellmunt de Mesquí// CARLES SANCHO

El Seminari de professors de llengua catalana arriba a la XXX edició// PEPA NOGUÉS

la Torre de Vilella, pu-blica un article MayArregui que titula“Toponimia de Torre-velilla” amb un llistatde 184 topònims i unmapa detallant la si-tuació, l’autor de l’ar-ticle els escriu ambgrafia castellana. Seriainteressant que algunapersona agafés el tes-timoni del treball jafet, que és molt, per acontinuar i finalitzar elprojecte de recollir

tota la toponímia de les nostres vi-les abans no es perdi.

El passat estiu, l’amic Artur Quin-tana em va fer arribar un treball inè-dit sobre toponímia: Materials per ala Toponímia de les Valls del Mesquí,escrit per Tomàs Bosque i el mateixQuintana. És una exhaustiva inves-tigació elaborada entre 1996 i 1997que, per diferents motius, van haverde reduir a les viles de la Torre de Vi-lella i Bellmunt de Mesquí. El 1998van deixar definitivament la reco-llida. Entenen els autors que el tre-ball no està acabat però sí que pre-senten un recull molt avançat. La to-ponímia d’altres poblacions delMesquí ja apareix en d’altres obrescom com la de la Codonyera, reco-pilada en el volum El català de la

Este curs 2018-19 el Seminari Au-tonòmic per als professors de llenguacatalana arriba ja a la XXX edició i,com sempre, inclou temes diversosper a la millora i la innovació edu-cativa i les seues aplicacions a l’a-prenentatge del o en català.

El passat 7 de novembre es va ce-lebrar la primera sessió que vacomptar amb tres ponències molt in-teressants. La primera portava pertítol "Atles Històric del Baix Cinca:Google Maps i Blogger com a re-cursos educatius". Josep MartínezParís, professor de l’IES Bajo Cin-ca de Fraga, va exposar abastamentels seus treballs realitzats a nivellpersonal i amb una beca de l’Insti-tut d’Estudis del Baix Cinca. Vaser molt curiós vore com els atles agoogle maps, a més de l’interès perinvestigar, són també una eina pera l’aprenentatge tant com a suportdigital per al professorat com pelque fa a la realització de treballs perpart dels alumnes.

La següent ponència va anar de lamà de Pep Labat, professor de català

a l’IES Ramon J. Sender de Fraga,que va presentar el concurs de curtsque organitza el Departament deCatalà com un exemple de norma-lització lingüística del centre. Sota eltítol “Film Club” cada any es pro-posa un lema i elsalumnes podenconcursar volun-tàriament gra-vant-hi un vídeocurt. Vam podervisionar-ne algunsi ens vam sor-prendre de la qua-litat i creativitatdels alumnes,quan volen.

En darrer lloc, Rosa Arqué, di-rectora de l’IES Bajo Cinca de Fra-ga, amb la ponència "Erasmus +, valla pena?” ens va apropar a les pos-sibilitats de programes europeuscom l’Erasmus+ i l’E-tunning per mi-llorar la formació tant del professo-rat com de l’alumnat a Europa.

Abans de tancar la sessió, va que-dar una estona per repassar temes

d’interès del professorat del Semi-nari; com la possibilitat de fer esta-des d’alumnes a Búbal (Osca), l’or-ganització d’activitats conjuntes,l’actualització d’un banc de recursos,l’organització de grups de treball perafinitats i altres propostes.

En total s’hi han inscrit 40 parti-cipants que són professorat de l’à-rea de llengua catalana o participanten projectes lingüístics en catalàen algun dels 56 centres educatius

que imparteixen lamatèria a Aragó,des d’Infantil fins aBatxillerat i, també,a les Escoles Ofi-cials d’Idiomes.

El Seminari estàorganitzat per laDirecció Generalde Política Lin-güística i coordinatconjuntament amb

el Centro de profesorado territorialde Monzón (Fraga). Consta de 20hores i s’organitza en 4 sessions alCEIP Maria Moliner de Fraga. Lapropera serà el 19 de febrer i comp-tarà amb la participació de l’escolade Bot i l’IES Terra Alta de Gandesaamb la ponència: “Entre totes i totsfem gran l’escola”. De segur queserà també molt profitosa.

Codonyera (2012) publi-cat per Artur Quintana aGara d’Edizions, i la deValldalgorfa —només unapart del seu terme pertanyal Mesquí— Antonio Pe-llicer ha publicat la Topo-nimia de Valdealgorfa(2003) editada per l’Ajun-tament de la vila.

A la Torre de Vilella,Bosque i Quintana enre-gistren un total de 19 to-pònims urbans i 182 ruralsi a Bellmunt de Mesquí40 urbans i 269 rurals. Larevista número 41 de El Eco del Bar-ranfondo, març del 2006, editada a

Un momentdel seminariPEPA NOGUÉS

A Lo primer camí, diverses persones de la Franja expliquen en primera persona quin va ser el moment en què es van ado-nar que l’idioma que parlaven era molt més que un “parlar mal”, “parlar bast”, “xapurriat” o una llengua adscrita nomésal seu poble. Envia’ns la teua experiència! redaccio@tempsdefranja.org

TEM

PS D

E FR

AN

JA/n

. 140

/ g

ener

201

9LO

PR

IMER

CA

MÍ

6

Enraonam la mateixa llengua// GLÒRIA FRANCINO PINASA

Des de quan soc conscient queenraonam en llengua catalana?Des de molt xica.

Les mestres que tinívam a Sope-ira parlaven en castellà, exceptedos de les que vai tinre: una la Sra.Concepció de Llesp, a qui l’altredia vai podre abraçar, va ser la pri-mera mestra amb qui vai començara anar a estudi; tamé la Sra. Mariade Barruera va ser mestra del po-ble, però totes les classes les dona-ven en castellà. Després ja van sertotes mestres de la provínciad’Osca, entre les quals recordemalguns noms com la Sra. Társila, ien especial, la Sra. Carmen Pueyode Jaca, que mos va ensenyar molti bastants ans, la Sra. Dolores queja estava a punt de jubilar-se, i lajove, llavors, Sra. M. Ángeles Sin,que mos va preparar a tres alum-nes, una hora després que acabes-sen les classes de l’escola unitària,per a primer de batxillerat i exami-nar-mos lliures a l’Institut masculíde Lleida.

L’ensenyament sempre en caste-llà, també a l’Institut femení deLleida –després Gili i Gaia i JoanOró–, igual que a Filologia Hispà-nica a la UB, on més tard, m’em-branco a estudiar Filologia Cata-lana. Només havia fet un curset decatalà per a mestres on començo afamiliaritzar-me amb els apòstrofs,que ja coneixia del francès, i ambels accents oberts i tancats, on de-tectava que al nostre dialecte riba-gorçà no utilizàvam la vocal neutra,ni tampoc, de vegades, coincidívanels accents oberts i tancats amb lanostra pronúncia.

Per sort, sempre m’ha agradatllegir i escriure, per la qual cosa vaitriar lletres i demostrava una sensi-bilitat lingüística –ho dic modesta-ment–, que sempre em va dur a de-fensar el nostre enraonar del qualno m’avergonyia ni m’avergoneixo.Em donava peu a dir d’on era i ex-plicar-me. Això em va passar

també a la UB, on el Dr. Veny quanens va preguntar què volia dir elcognom ’Chesé’ i, jo vai alçar la mà,tímidament, per a dir ’guixaire’. Icom ho ha sabut això? perquè almeu poble al guix li diem ges [txés].També el professor Lluís Izaguirre,a les classes de fonètica, ens pre-guntava per les distintes formes deparlar, segons el nostre origen geo-gràfic.

Recordo algunes anècdotes quemanifestaven que enraonàvam di-ferent del castellà, i que mos ente-nèvam amb els catalans dels poblesribagorçans, i amb els parents quetenívam a Lleida i Barcelona. Quanel meu germà xic apreneva les vo-cals amb la cartilla Palau, a l’arri-bar a la u, diva raïm, i no li podé-vam donar entenent que caleva lle-gir uva. Als anys setanta va ser l’è-poca de la reunificació d’escoles ivan sorgir Las Escuelas-Hogar, iSopeira es va quedar sense estudi;els meus tres germans: Carlos, Ro-ser i Juan van anar a la de Bena-varri, on passàvan més de quinzedies en tornar a casa, degut al malestat de les carreteres, i guarden ungran record de la seua estada allíper la complicitat que es va crearamb els joves mestres que estavanal càrrec de la Escuela-Hogar i delscompanys d’altres pobles, amb quicompartien vida, però tenivan unamestra de llengua que no admitivaque el que natres enraonàvam foscatalà, que allò era un xapurriat, ijo que ja estudiava fora, teniva bencllar que tamé era català i així elsho explicava. Un home de Sopeira,amb una memòria prodigiosa, emdiva que enraonàvam un dialecte,que no era una llengua, i jo inten-tava convéncer-lo que era una va-riant dialectal, però també tiniva elcaràcter de llengua catalana. Undia un xicot del poble, que treba-llava a la província de Barcelona,em diu:

—Vos dir que no se mo’n riuen

GlòriaFrancino

MONTSE FRANCINO

del que enraonam? I jo li contesto: —No! Ham d’enraonar com sa-

bem, no é cap mal.Potser a l’estudiar el batxillerat a

Lleida i les carreres a Barcelona,no vai notar cap rebuig cap a lameua manera d’enraonar. Tampoctiniva necessitat de canviar de codilingüístic, tot i que en castellà noem notaven l’origen geogràfic. ALleida em preguntaven si era demuntanya, ja que notaven una pro-nunciació diferent; i a Barcelona,quantes vegades m’han dit si era deTortosa, València o Fraga? Tot per-què tenim uns trets lingüístics simi-lars. He d’afegir que amb el tempsvai aprenre a utilitzar els verbs nor-matius, a substituir certes paraulesque eren més corrents al català es-tàndard com aquí per ací, sortir pereixir, o no fer les palatalitzacionspròpies del ribagorçà: pllat per plat,bllat per blat, cllau per clau, i moltsaltres exemples que ara no posaréací. Això sí, quan soc a la Riba-gorça, a Sopeira, amb la família, elsamics sempre enraono amb totes

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

BAIX

CIN

CAles característiques de la nostra va-

riant ribagorçana, perquè aquestllegat tan ric no es pèrdegue.

Recordo que en una ocasió vaihaver de defensar la terminació en-as a la paraula gràcias, pròpia delribagorçà que natres enraonam, perno dir ’gràcies’. Les isoglosses dia-lectals, aquestes línies imaginàries,que marquen diferències de pro-nunciació o de paraules en poblesque son al costat els uns dels altres,demostren que uns l’astre sol, perposar un exemple, el pronunciamen o tancada, i uns altres parlantsen o oberta, com en l’adjectiu sol,’sense companyia’. I així enumera-ríam tot un seguit d’exemples, quetot i la varietat, ens agermànan enuna sola llengua, per això mos en-

tenem amb els de les Illes, de Va-lència, de Perpinyà, de Barcelona,de Girona, de Lleida o de Tarra-gona…

Ja per acabar, recordo que serial’any 1973, quan un dia el Sr. Carra-talà, gran professor, que mos donavaGramàtica històrica a la Universitatde Barcelona, per a la meua sor-presa, no sé com sabeva el meu nom,després d’haver-li lliurat una fitxa acomençament de curs, em diu:

—Srta. Francino, mire que he en-contrado de su pueblo.

Era una referència al PrimerCongrés Internacional de la Llen-gua Catalana de 1906, en el qualVíctor Oliva va anotar lèxic carac-terístic de Sopeira a començamentsdel segle XX –que va servir per a

fer un treball comparatiu al 1986–,a part d’altres aportacions a l’es-tudi del ribagorçà. Circumstànciesde la vida, al Segon Congrés Inter-nacional de la Llengua Catalana,1986, a la Ribagorça, els pobles tantde Catalunya com els catalanopar-lants d’Aragó féssem una sèried’actes en favor de la nostra llen-gua catalana, ja els alcaldes delBaix Cinca, la Llitera i la Riba-gorça havien signat la Declaracióde Mequinensa, i era el principi decomençar a ensenyar la llengua ca-talana a terres aragoneses.

Continuem enraonant el riba-gorçà, varietat nord-occidental dela llengua catalana, tot i que sabemque la llengua é una cosa viva i evo-luciona constantment.

L’Angorfa. Una nova publicació a la Franja// JACINTO BONALES

A Mequinensa, el passat dia 2 dedesembre es va presentar al públicuna nova revista editada per l’as-sociació Grup d’Investigació Cosesdel Poble. Es tracta de l’Angorfa unanuari de caire cultural, científic i di-vulgatiu que neix com a resposta del’entitat al desig de mantenir i am-pliar la vitalitat de l’activisme cul-tural a Mequinensa. Aquest any2018 l’entitat ha commemorat elsseus 25 anys d’existència fent un ba-lanç de la seva actuació i encetant undebat sobre quin caire ha de pren-dre l’entitat en els propers anys.Conscients de l’existència al poblede gent de diferents generacionsamb inquietuds culturals, Coses delPoble ha optat per la creació d’unanuari que fes de pont entre elscreadors i investigadors d’una riba,i els lectors de l’altra. És a dir, unaplataforma d’expressió alhora queun pont de divulgació, que facilitinel contacte entre els investigadors dellarg recorregut i els joves novells enel camp de la recerca. No endeba-des, al primer número de la revistahi ha autors nascuts en sis dècadesdiferents, des de la de 1940 fins la de1990.

La revista es presenta com a mul-tidisciplinar, i en el seu primer nú-mero hi trobem articles de dialec-tologia (Hèctor Moret), història

(Miguel Ibarz), patrimoni cultural(Jacinto Bonales), etnologia i lèxic(Maite Moret), arqueologia (RaülGuardiola), biologia (Elena Mon-tori, Alfonso Maíllo), literatura(Montse Castellà) i biografies (An-dreu Coso), així com espais de res-senya de llibres (Francisca Vilella),numismàtica (Paco Luis Copons),art (José Nicolau) i un toc d’humor(Batiste Estruga).

L’associació Coses del Poble téprogramat fer la crida pública a ar-ticles pel proper número a comen-çaments de l’any 2019, dins un noucurs ple d’activitats com el segon ci-cle de Tallers d’Història, dedicats en-guany a la història de gènere; les cin-quenes jornades d’arqueologia i pa-trimoni; una nova edició de Cultu-ra al Carrer, i la primera trobadad’estudis mequinensans.

Presentacióde la revista l’Angorfa aMequinensaAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

BAIX

CIN

CA

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victò-ria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la niten que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars,i això va passar a eixa hora maleïda.

Salvini se despulla disposat a submergir-se a un càlid banyde multituds i jo me disposo a pagar veient que lo meu cos jaestà una mica saturat d’alcohol i de nit. A la barra, una ampollaen un estrany dibuix i al davant de l’ampolla, un parroquià que,d’una glopada, engoleix un “xupito” d’aquella poció màgica.Òbviament, no puc evitar atansar-me i mirar més atentamentlo dibuix de l’etiqueta.

Bolsonaro declara una mena d’Estat integrista evangèlic, men-tre reparteix odi i amenaces per tot Brasil, contra tot allò quea ell li sembla diferent, quant me col·loco les ulleres d’apropi veig un cérvol coronat en una enorme cornamenta i una creulluminosa, com si aquella bestiola anés a oficiar missa o una es-pècie d’aquelarre nòrdic. Pregunto al parroquià que què é allòque està bevent:

—Jägermeister.—I aixó, què é?Viktor Orbán fa crides a la persecució de tota persona mi-

grada mentre Vlaams Belang allarga lo braç com si anés a do-nar una mà de pintura als trebols de casa.

—Una beguda que està molt de moda.—I de què fa gust?Un Abascal a sobre d’un cavall fa crides a iniciar “la recon-

quista”, sigui lo que sigui i jo decideixo provar aquella mena depoció màgica, mentre lo parroquià m’explica més d’aquell licorfort però aromàtic que me va cremant i endolcint l’esòfag.

Diuen que lo Jäger —sembla que ja tenim prou confiançacom per a apocopar lo nom del licor— los hi donaven als sol-dats alemanys durant la segona guerra mundial pa que així norecordessin les bestieses que feien durant lo combat.

—I fora del combat?— vaig preguntar.—No sé més.Mentre anava bevent un glop radera de l’altre notava com

los ulls se m’emboiraven i lo cap perdia tota relació en la rea-litat. Lo cérvol me mirava desafiant i la creu lluïa en la fúriadivina que anuncia un maití de forta ressaca. Finalment vameixir del bar i mos vam assentar a esperar un “Amanecer Do-rado”.

Realment, a lon demà tenia un mal de cap horrible i moltesganes de vomitar, però no havia aconseguit oblidar res de lanit passada, tot i que desitjava oblidar-ho tot. Suposo que aixòdel Jäguer, d’alguna manera funciona de cara a l’amnèsia se-lectiva, però crec que encara ho he d’anar solsint.

L’avanç del Jägermeister // Patrici Barquín

SE VA SOLSINT

Chusé Aragües va rebre el Premi Franja a la gala de l’IEBC a Torrent de Cinca// REDACCIÓ

El passat dissabte 1 de desembre,l’Institut d’Estudis del Baix Cinca vacelebrar la seua gala anual, enguanya la casa Ferrabrás de Torrent. L’ac-te va començar amb el lliuramentdels Premis Galan a la Normalitza-ció Lingüística al col·lectiu feminis-ta “Lo Perkal de les Faldetes” i a Jor-di Larroya de Digital Fraga TV, queen el seu discurs va reivindicar l’ús“normal i espontani de la llengua” ala televisió que dirigeix, i també vaexplicar que properament el canal esveurà a la comarca, ja que actualmentnomés es pot sintonitzar a la ciutat deFraga.

L’altre guardó de la jornada va serel Premi Franja, Cultura i Territori,enguany concedit a l’editor ChuséAragüés. El president d’IniciativaCultural de la Franja, Artur Quinta-na, va destacar entre d’altres cosesque Aragüés ha editat i traduït di-verses obres en aragonès i en català,“l’única editorial privada que publi-ca en català a l’Aragó”. Aragüés es

va mostrar molt il·lusionat pel reco-neixement i va reivindicar el patri-moni lingüístic aragonès. Pep Labat,de l’IEBC, també va fer l’enèsima cri-da a les institucions per tal que s’im-pliquen en la protecció al català a lesnostres comarques.

Al final de l’acte es van lliurar lesBeques Amanda Llebot: el primerpremi per al projecte presentat per

Sergio Rivas i Sonia Ezquerra “Femmemòria”, i un accèssit per a LauraBecana Ball per al seu projecte “Dequi és tu, maja?”. Un altre premi vaser per a la mequinensana AnnaMorales, que va fer el cartell anun-ciador de la gala. L’acte va acabaramb una actuació musical trilingüedel grup “La Chaminera”, ben cele-brada pel nombrós públic.

Jordi Larroyarecollint elpremi de mansdels fills d’enJosep GalanSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

BAIX

CIN

CA

Parlaments de la gala de l’IEBC

Em plau molt especialment de dir-vos ara unes paraules ambmotiu d’atorgar el Premi Franja 2017 a en Chusé Aragüés. Iaixò és així perquè amb en Chusé he compartit moltes de lesmisèries i poques glòries que vivim els que defensem aquestpatrimoni tan íntimament aragonès que són les llengües ara-gonesa i catalana, pròpies i històriques d’aquest país.

En Chusé és l’únic editor del sector privat a l’Aragó queha editat llibres en llengua catalana, i això tant des del segellde l’Editorial Prames com des del de Gara d’Edizions. Totsels altres editors que publiquen llibres en català a l’Aragó per-tanyen al sector institucional: bàsicament al Govern, als ins-tituts provincials de cultura (IFC, IEA, IET) i a les nostresassociacions d’estudi i foment de la llengua catalana: l’Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Ma-tarranya. Llevat doncs de Prames i Gara d’Edizions, les dueseditorials des d’on ha publicat en Chusé Aragües, totes lesaltres editorials aragoneses del sector privat defugen per evi-dents motivacions no precisament comercials la publicacióde llibres en català. Val la pena reflexionar sobre aquestes tananòmales desmotivacions dels nostres editors.

Un any més em complau acompanyar-vos en la vostra Galaanual i reconèixer i felicitar-vos pel treball que desenvolu-peu en pro de la llengua catalana parlada a Aragó, treball quesé ben bé que no està exempt de dificultats.

Per això, aquests Premis Galan a la Normalització lingüís-tica i el Premi Franja: cultura i territori, són una important re-ferència per tots aquells que es preocupen per la defensa deles nostres dues llengües minoritàries, l’aragonès i el català. Aixíque en primer lloc vull fer arribar les meves felicitacions alspremiats, a Jordi Larroya, al grup Lo Perkal de les Faldetes, ia l’editor i traductor Chusé Aragüés, així com als guanyadorsde la vint-i-novena edició de les Beques Amanda Llebot.

Un treball imprescindible, el vostre, Pep, no afluixeu mai. Per al Govern d’Aragó, que represento en aquest acte, su-

posa una gran alegria comprovar la vitalitat de la societat ci-vil d’aquestes terres. Sense el vostre treball i la vostra obs-tinació no hagués estat possible la tasca que hem desenvo-lupat durant aquests tres últims anys, recuperant, en primerlloc, el nom de català per a la nostra llengua. No hem de te-nir complexos, parlem castellà i no som castellans, parlem ca-talà i no som catalans. Com molt bé diu la nostra benvolgu-da alcaldessa de Mequinensa: ells també parlen català.

Treball de reconstrucció en primer lloc (que fàcil és des-truir, i que difícil i complicat construir), i d’elaboració des-prés de normes que hauran de ser els fonaments per a veu-re un futur de forma més optimista.

Han estat gairebé quatre cursos escolars, amb l’actual, d’im-

puls de l’ensenyament de i en català que és triat per un 80%de les famílies aproximadament, la qual cosa suposa uns 4.200alumnes, amb la creació de nou places de professors en lesplantilles orgàniques del departament, elaboració dels cur-rículums de primària, secundària i batxillerat, recuperació delSeminari de Professors i Professores de català (que per certva ser guardonat amb el recentment creat premi DesideriLombarte, juntament amb José Bada i Artur Quintana, queavui ens acompanya) renovació del conveni amb la Gene-ralitat de Catalunya, que permet el reconeixement dels ni-vells de català en la comunitat veïna, la recuperació del pre-mi literari Guillem Nicolau, amb la publicació dels llibres gua-nyadors i els finalistes, publicació de materials didàctics, etc.Espero també que, a no trigar, es constituixque l’Institut Ara-gonès del Català, del qual s’estan enllestint els tràmits pre-cisos per a constituir-lo.

Evidentment queda molt camí per recórrer (la cooficiali-tat no és cosa del Govern d’Aragó, sinó de les Corts arago-neses). Un camí que caldrà fer junts amb els ajuntaments iles comarques, i també amb les entitats privades, imprescin-dibles al territori. Si aquesta legislatura ha servit per posarels fonaments de tot això, en la següent, si comptem amb elvostre suport, caldrà construir una casa ben sòlida, com aques-ta casa Ferrabràs, que ens permetixque veure un futur en elqual la nostra llengua es desenvolupe amb tota normalitat,sense amenaces.

Tant de bo sigue així. Moltes gràcies i endavant.

“Pep, no afluixeu”Ignacio López Susín, Director General de Política Lingüística

“Chusé no es només un editor“Artur Quintana i Font, President d’Iniciativa Cultural de la Franja

En català en Chusé ha publicat obres de Merche Llop, Je-sús Moncada, Artur Quintana, Mario Sasot i un muntó de gu-ies de muntanyisme. A més ha traduït i editat unes quantesobres del català a l’aragonès i al castellà Camí de sirga i Ca-bòries estivals d’en Jesús Moncada així com Licantropia d’enCarles Terès. I si els mapes de les moltes guies de Prames pre-senten una toponímia com cal en els territoris catalans de l’A-ragó és perquè en Chusé n’ha tingut bona cura que fos així.

En Chusé Aragüés no és només editor. Des que l’escola,paradoxalment, li va descobrir l’aragonès, en discriminar-loels mestres perquè en el seu castellà d’Aragó bategaven mol-tes paraules i construccions en aragonès, ha treballat inten-sament en reaprendre la seua llengua aragonesa, fins a con-vertir-s’hi en un bon especialista. N’ha publicat un útil dic-cionari aragonès-castellà i castellà-aragonès i hi ha fet un gra-pat de traduccions d’altres llengües. N’és també un infatigableactivista en el dia a dia i també un bon i viu exemple que Ara-gó ye trilingüe.

Només voldria afegir que per a mi ha estat un molt bon mes-tre per a parlar aragonès.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

ENT

REV

ISTA

Com et vas sentir en comunicar-te elpremi? Què en penses? Fes-nos-enuna petita valoració.No diré que el primer que vaig ferva ser mirar el calendari per si es-tàvem a 28 de desembre, però qua-si. Em va costar reaccionar.

He tingut una gran alegria i sa-tisfacció i tos agraïsc profundamentque pensàreu en mi. Dels pocs omolts premis i diplomes que tinc, estespecialment, m’ha fet sentir feliç.D’altra banda la mostra d’afecte i fe-licitacions de coneguts i no conegutsi no implicats en el tema de les llen-gües d’Aragó, m’han retornat unamica l’esperança que la nostra llui-ta encara pot tindre un bon final. Apoc a poc hem de canviar la per-cepció que tenen de nosaltres i veu-ran que no tenim “coda de diaple”.

Sempre has recolzat i compartit lesactivitats de les associacions comASCUMA, Institut d’Estudis delBaix Cinca, has participat en les tro-bades culturals de la Franja, col·la-bores amb la llibreria Serret, has pu-blicat un llibre que em fascina, Eltren de la val de Zafán amb textsd’autors que s’expressen en català,aragonès i castellà així com moltesmés activitats. Ets un referent de lestres llengües parlades a l’Aragó.Quines han estat les principals difi-

cultats per emprendre iniciativesen aquest sentit tant a nivell insti-tucional com particular?Tant en Prames com en Gara d’E-dizions, les llengües d’Aragó, i finsi tot les que no ho són, han tingut elseu espai, igual que quan en els 70estava al Silbo Vulnerado. És queaquesta frase de “quiero…” és so-lament l’inici d’una de més llargarespecte a totes les llengües delmón. No es pot –bé, de poder sí quees pot, com veiem cada dia– però nos’ha de robar ni raptar la llengua delcor. A més el que estima la seua llen-gua de debò, en general, sol estimartotes les altres.

Tornant al tema, el gran problemaque tenim a l’Aragó és l’econòmicamb l’afegit, molt important, quemolts dels parlants de català o ara-gonès són analfabets en la seuapròpia llengua.

D’altra banda, en el cas del cata-là, el desconeixement que tenen laresta de comunitats que parlen ca-talà sobre el que s’està fent ací enaquesta llengua és total. Com cap-girar-ho?

Em crida l’atenció que Catalunyareconega la Franja com una part dela llengua catalana però després nila Generalitat ni les empreses pri-vades no compren llibres per a les bi-blioteques de Catalunya i ni tan sols

CHUSÉ ARAGÜÉS, UN ACTIVISTA INCOMBUSTIBLE EN LES TRES LLENGÜES

«No s’ha de robar ni raptar la llengua del cor»// MERCHE LLOP

Chusé Aragüés ha rebut elpremi Franja 2017 que atorga Ini-ciativa Cultural de la Franja (Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca i As-sociació Cultural del Matarra-nya) per la promoció, difusió del’obra literària en català.

Sempre ha recolzat i compartitles activitats de associacions cul-turals de la Franja relacionadesamb el català.

Fundador de l’editorial Garad’Edizions, publica en aragonès,castellà i català. “Hem patit el me-nyspreu que han tingut a lesnostres llengües i això mos ha re-tardat molt”.

la premsa es faci ressò del que ací espublica en aquesta llengua. Excep-te La Vanguardia perquè se n’en-carrega Màrio.

Vas fundar l’editorial Gara d’Edi-zions ja fa un grapat d’anys, el 1993.Què recordes com a més significa-tiu dels orígens i de les primeres pu-blicacions?En realitat va ser el 92, tot i que elsprimers llibres van aparèixer el 93.Per això a la web apareix la data dedos anys. Ara 25+1. L’un és el 92.Aquest projecte de Gara venia delluny. La dificultat d’imprimir en ara-gonès (considerat llengua estrangeraa l’hora de pagar a les impremtes)em va fer intentar des del Ligallo deFablans, al costat d’altres companys,muntar una editorial que pogueraabaratir els costos. La primera tra-ducció anava a ser 1984 d’Orwell.Encara està per fer.

Es compleixen els objectius ini-cials? Com ha evolucionat el teumón editorial?Crec que els hem complert en granpart. També es va veure la necessi-tat de diversificar col·leccions i es vafer. D’altra banda vam estar amb elscompanys de Gara pensant a pro-moure una part editorial en català.Però ja publicava ASCUMA, l’I.E.

Entrega delpremi Franja,cultura i terri-tori a ChuséAragüésMERCHE LLOP

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

ENT

REV

ISTA

a Madrid. El 72 me’n vaig anar a tre-ballar-hi i allí vaig començar amb l’a-ragonès normalitzat d’Andalán, unsApunts de Francho Nagore i unDiccionario de Pardo Asso… Pos-teriorment, el 76, de tornada a Ma-drid, com que sóc atrevit i era el queen sabia una mica més, mos re-uníem en un curs en el San Johny(Col·legi Major Universitari SanJuan Evangelista) amb Chesús deJaime –mort en els 90 en una esca-lada al Pamir– i allí vaig començar jaa donar el curs i a aprendre bastantmés perquè els companys eren ma-joritàriament del nord de l’Aragó,així que, encara que fos dialectal-ment, el parlaven millor que jo. Vamaprendre tots de tots i mos ho pas-sàvem estupendament. Era un curslúdic.

Més endavant connectes amb l’altrallengua a l’Aragó, el català. Com vaser l’origen del coneixement, l’ús i fi-nalment la decisió de publicar en ca-talà?Com que ho he contat recentment,no ho repetiré sencer. Quan jo vaigvindre a Saragossa amb 9 anys, vaigtindre uns veïns de Mequinensa queem van fer saber de l’existència dela llengua catalana en el seu poble icomarca. A més, l’escarni que patíemels de “poble” pels nostres arago-nesismes, em va generar una avide-sa de coneixements que em va por-tar als 12 anys a un llibre de text deSM en el qual eixia l’aragonès. Osiga, “que no hablo mal”, em vaig diramb orgull i despit, “hablo arago-nés”. Òbviament no era així, el meuera castellà d’Aragó quallat d’ara-gonesismes.

T’han donat un premi en català,quan tu ets un defensor i activista del’aragonès. Et va sorprendre el cor-reu electrònic per a comunicar-te quevas estar reconegut amb el PremiFranja 2017? Al principi de l’entrevista t’he co-mentat això de mirar la data, però nohe dit que desprès vaig mirar elcorreu per a amunt i per avall, i sí eraper a jo. Així que em va costar unaestona pair-ho i cerciorar-me que nos’havien pas confós.

L’aragonès i el català a la nostra Co-munitat Autònoma estan supedita-

des al govern de torn, però tu sem-pre has estat fent camí amb les tresllengües amb suport oficial o sensesuport. Quin futur entreveus decara al suport oficial de les nostresllengües minoritzades, l’aragonès iel català?Hem patit el menyspreu que han tin-gut les nostres llengües i això mos haretardat molt. En el cas de l’arago-nès ha sigut una estocada de mort iara, que sembla que pinta millor, elcop de gràcia li donaran els propisdefensors enredats en baralles fra-tricides. En el cas del català és unallengua normalitzada encara que aAragó patisca les seues penúries.Però ja fa 30 anys, des de PepeBada, que s’ensenya encara queper a això calga fer un acord kafkiàamb la Generalitat, en lloc de pro-moure-ho des de l’Aragó. No sé, talvegada així pensen que és llengua“estrangera” i no els produïsca malde cap.

Finalment, vull expressar la meua sa-tisfacció i goig per haver estat re-conegut amb el premi Franja 2017,ben merescut. Admiro la teua cons-tància en defensa del català, la qualcosa, des de Saragossa, no sempre ésfàcil. Per acabar, parla’ns dels pro-jectes futurs editorials per a pro-mocionar els autors i autores de laFranja en qualsevol de les nostresllengües. Endavant i moltes felicitats!Generalitzar sempre és dolent. A Sa-ragossa, que no deixa de ser un mo-saic de gents vingudes de molts po-bles i comunitats, hi ha de tot. Des-graciadament, la majoria no enténel tema del “català”, però el del“chapurriat” pareix que no els re-pugna tant. Bé, caldrà seguir fent pe-dagogia, en l’ensenyament i en lanormalització de cada dia pot ori-ginar-se el canvi de mentalitat. Aixòsí, hi hem d’ajudar, i molt.

El segon punt gairebé l’he respostabans. Però per a rematar cal dir quel’acord de Gara d’Edizions amb elGovern d’Aragó per a coeditar i dis-tribuir a través de Gara d’Edizionsels premis Arnal Cavero i GuillemNicolau està donant bons resultatsi podria ser una fórmula per a al-gunes altres Institucions i/o empre-ses editores d’ací o d’allà perquè s’a-nimaren a publicar i distribuir els lli-bres en català.

Turolenses i al final no mos hi vamanimar. Això podria haver repre-sentat més força en la distribució imajor presència en llibreries. Bé…

Has traduït Jesús Moncada a l’ara-gonès, també has manifestat en di-verses ocasions l’amistat entre Jesúsi tu. És aquesta una motivació im-portant a l’hora de traduir-lo del ca-talà a l’aragonès?La traducció no va ésser per amis-tat, va anar per la qualitat de la seuaobra. De totes maneres he de dir quel’edició em domina. Ara estem tra-duint al castellà autors russos, fran-cesos, suecs… per descomptat sen-se oblidar els de casa i quan dic elsde casa em referisco als de la casadel català i de l’aragonès, i el caste-llà inclòs.

Jesús Moncada va començar la seuaactivitat artística amb el dibuix i lapintura, abans de l’escriptura. Tu hasfet un homenatge a aquesta pro-ducció amb una publicació inèditaamb Prames. Parla’ns de la moti-vació, dificultats, i satisfacció d’ha-ver-ho fet.Em pareixia important que Mon-cada fóra conegut també per lesseues altres facetes: la pintura i la fo-tografia. Van ser tres llibres. Estre-mida memòria per a la qual l’autortenia diversos dibuixos i que nohavien sigut inclosos en l’edició pri-mera; L’univers visual. Llapis, tintai oli que és l’obra gràfica, en bilingüe;i, Mequinensa: Vila, aigua i gentamb fotografia del Josep, el pare, ifotografia del fill. El pare, quan elpoble no estava en perill, va foto-grafiar la gent, com si fóra un cro-nista gràfic del poble i, el Jesús,quan el poble ja estava sentenciat, hova fotografiar. Així que tenim la genti el poble. Em va parèixer molt in-teressant. A més va servir perquè,per primera vegada, aquests arxiuses digitalitzaren complets i poguerenposar-se en valor.

La teua relació amb l’aragonès ésuna aventura interessant i exemplar.Quan vas començar a utilitzar aques-ta llengua en el teu entorn? És lateua llengua materna? Explica’ns elteu itinerari lingüístic.Doncs encara que puga parèixer unaparadoxa vaig començar en veritat

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

LLIT

ERA Nova publicació de la revista Littera

// JOSEFINA MOTIS

ra presenta també els resums de tresrecerques becades pel propi CE-LLIT. Un signat per Raúl Villagra-sa titulat “Delito, violència y coti-dianidad en la Litera del siglo XIV”,un altre de María Viu Fandos sobre“La baja nobleza literana entre lossiglos XV-XVI: los linajes Suelves yClaramunt”, i finalment un estudi dePilar Colomina Samitier titulat “Lé-xico agrícola en la Litera: una apro-ximación geolingüística”, en el queanalitza la variació lèxica d’una sè-rie de paraules relacionades amb lesfeines agrícoles i mostra com variend’uns pobles a altres.

Es tracta d’un recull de textosexcepcionals que donen bon comp-te de les singularitats del nostre ter-ritori i que permeten visibilitzarmoltes coses que els propis habitantssolem desconèixer. Una vegada més,la revista Littera aporta una infor-

mació indispensable per a conèixerel present i el passat de la nostra co-marca, cosa imprescindible per a po-der estimar-la i donar-li el valor queli correspon. Hem d’estar agraïts alCELLIT per tota la feina feta i laque vindrà.

Aquest any s’ha publicat el cinquènúmero de la revista Littera editadapel Centre d’Estudis Lliterans. Hiapareix una important informaciósobre la comarca, amb treballs moltacurats que tracten de temes ben di-versos, com d’un edifici del segle XII(la ’Casa de Diezmos’ de Tamarit),d’un personatge històric (AntonioLasierra Purroy, president de laReal Sociedad Económica Arago-nesa de Amigos del País), d’un po-ble de la Llitera (el més jove de la co-marca, Vencilló, creat el 1961 perl’Instituto Nacional de Coloniza-ción) i el seu art (sobre l’estil neo-geomètric de l’església de Venci-lló) o d’eleccions polítiques, ja que esfa un repàs a totes les eleccions en-tre 1979 2015, classificades per poblesi per partits, per tal de mostrar-ne l’e-volució i tendències.

Aquest número de la revista Litte-

A punt per enviar aquesta meua humil col·laboració —ja séque això passa— aquest dissabte 15 de desembre, Mercè Ibarzpublica a Vilaweb «Sixena, de nou», un article que recomanoque recupereu i que fa baldera la part que jo hi volia dedicara la «celebració» del primer aniversari de l’espoli de les obresdel Museu diocesà i comarcal de Lleida. Com la novel·lista deSaidí –i ara ja refaig el meu article– estic escandalitzat pel com-portament del president Javier Lambán, un autèntic hooligande l’anticatalanisme, un home que ben segur deu abocar moltsaragonesos a compartir el seu esport de risc favorit. Jo, ací, nohi vull afegir gaire més, tot i les manifestacions que va fer so-bre allò dels escriptors que escriuen en castellà a Catalunya ola crida per il·legalitzar els partits independentistes... No em puc,però, de mantenir un bocinet de les declaracions d’aquests diesquan s’ha deixat anar sobre Sixena: «(l’Aragó) exigirà a l’Es-tat cada vegada amb més contundència que actuï (a Catalu-nya...) de manera regular, recuperant les competències de to-tes les matèries», incloent per suposat, la supervisió i inspec-ció de l’educació catalana.

Continuo amb la recomposició d’aquest paper. Recordant ani-versaris, i abandonant el de l’actuació de la guàrdia civil al Mu-seu de Lleida per emportar-se les peces a Sixena, pensava fe-licitar Temps de Franja per la portada dedicada a la figura dePompeu Fabra, fent així una digna aportació a la commemo-ració de l’Any Fabra; sense oblidar l’article assenyat de JordiGinebra, el comissari de l’Any Fabra. Per acabar-ho d’adobar,he fet un altre «gir» a l’article i vull fer un petit reconeixement,

en forma de desgreuge, a Manel Riu en l’avinentesa del sidralque li ha muntat el diari El Mundo. Quina feinada que tenenalguns mitjans! La senyora periodista Leyre Iglesias del tal dia-ri va anar a l’institut on treballa Manel Riu per tractar-lo demestre de l’odi, a partir d’una mena d’entrevista gairebé apò-crifa, com explicava el Manel al programa de Catalunya Rà-dio que us recomano escoltar.

Parlant de mitjans, d’entrevistes i de Manel Riu, he recupe-rat l’entrevista que l’hi va fer Ramon Sistac al Manel al número138 de Temps de Franja: quina diferència de materials: la deTdeF, la nostra, una conversa enriquidora, amable, interessanti pedagògica de l’entrevistador i l’entrevistat. Manel Riu, benacomboiat, reflexiona sobre la llengua i el territori i els inci-dents que ha patit als jutjats per culpa dels ultres; l’entrevistadels altres no té cap ni peus, busca la bronca i tracta el bon janManel de provocar odi, justament allò que fa el mitjà espanyoli els alimentadors de l’anticatalanisme en defensa de la sagradaunidad española, com el president Lambán.

Només una cosa a favor d’El Mundo (i ja em sap greu): elcolor groc del llaç que li podem veure lluir al pit del nostre homede Benavarri; a l’entrevista de TdeF les fotografies són en blanci negre i ens hem d’imaginar la grogor del llaç i de l’exuberantbufanda que ens mostra com a testimoni i defensa de la dig-nitat dels presos polítics del Principat. Gràcies Manel Riu.

(Si algú vol recuperar l’entrevista radiofònica, ací ho té:https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/estat-de-gracia/manel-riu-titllat-de-mestre-de-lodi-per-el-mundo-es-penosissim/audio/1023624/)

Lleida, 11 de desembre de fa un any: Sixena (...i també l’Any Fabra i l’amic Manel Riu) // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

RIB

AG

OR

ÇA

13

Menudo es Sopeira// GLÒRIA FRANCINO PINASA

És una paraula ben curiosa i, al meu entendre, molt “fla-menca”. Ho és, bàsicament, perquè és extraordinàriament po-lisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara quepotser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. Defet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seuorigen, és una paraula o en són dues de diferents. En princi-pi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les fla-mes’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament provédel neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podriaestar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriamentperquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir,en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin em-bolic, oi?

Siga quina siga l’etimologia, semànticament encara és méscomplicat. És fàcil pensar que aquella mena de pollastres mag-nífics de potes altes i primes que, segons l’època, podem anara observar als patamolls del Delta, són “flamencs” pel seu co-lor rosat, que recorda una mica el to del cel rogenc de la postadel sol. Ara bé, per la mateixa regla de tres els belgues ger-mànics, rubicunds i amb el nas roig de tant beure cervesa, vansemblar del color dels flamencs als dominadors espanyols? Iels gitanos d’Andalusia, que ens costa imaginar rosadets de pelli bevent birres lambik, geuze o kriek “mort subite”, van ser ano-

menats “flamencs” per ser exòtics, una mica al mateix nivellque els catalans polacos? O més aviat ho van ser pels movi-ments gràcils de bailaores i bailaoras, que recorden els d’aquellamena de pollastrots? Parlant, doncs, d’animals de ploma, quèfou primer, l’ou o la gallina? Massa dubtes per als quals no te-nim resposta, i molt difícils de resoldre documentalment.

Encara hi podríem afegir flamenc com a adjectiu, tal coml’he usat a començament de l’article. I els flamenquines cor-dobeses, que són com uns involtini o farcellets fets de talls primsde carn magra farcits de formatge i pernil, arrebossats i em-panats (i fregits segons el costum andalús). Una altra qüestióés si el cant, la música i el ball flamencs (patrimoni de la hu-manitat), són atribuïbles als gitanos, als andalusos o als gita-nos andalusos... De fet, des de fa força més d’un segle que entenim notícia a Catalunya i altres indrets, com les terres oc-citanes del dit Midi de França... I ara també al Japó! En totcas, l’altre dia, en ocasió de la cloenda oficial de l’any dedi-cat a Pompeu Fabra, un cantaor (Juan Manuel Galeas, fill delCarmel, a Barcelona) va fer una versió, al meu entendre moltbonica, de les Corrandes d’exili de Pere Quart. A més d’un,en sentir-lo, se li va desfer la permanent... Potser perquè nova entendre prou que la finalitat de Fabra va ser bastir una llen-gua apta per a tot i vàlida per a tothom.

Flamenc // Ramon Sistac

DICCIONARI PER A POCA-SOLTES

Tot va començar quan l’Enrique deCa del Passé i la seua neboda Raqueles van apuntar al concurs de la tele-visió aragonesa Menudo es mi pueblo,enviant una fotografia del poble i elque demanaven les bases del concurs.

En aquesta segona edició del pro-grama hi van participar gairebécent pobles, l’únic requisit era que nohavien de passar de 5.000 habitants.Hi va haver una primera fase de vo-tació a l’estiu, entre les 24 localitatstriades, que després ja van passar aser les 15 definitives que hi partici-paven: Agüero, Aínsa, Alquézar,Ariño, Chodes, Daroca, Mirambel,Mosqueruela, Osso de Cinca, San-ta Eulalia del Campo, Sástago, So-peira, Torrijo de la Cañada, Uncas-tillo, Urrea de Gaén.

Un cop escollits els pobles, els del’equip de realització i producció vanvenir a començament d’agost per aveure el poble in situ i per a estruc-turar els temes que volien tractar,que poc a poc es van anar acotant:natura, gastronomia, monestir deSanta Maria d’Alaó, carrers del po-ble, embassament d’Escales, pesca,

escalada, festa del tomate. Al se-tembre va venir l’equip amb els cà-meres, la redactora dels reportatges,la presentadora... i van gravar duranttres dies.

El dia 11 d’octubre tothom esta-va pendent de veure a la televisiód’Aragó què hi eixiria i quants votsobtindríem. Se sabia que competintamb localitats molt més grans que elnostre xic poble i de tants atractiusde tot tipus, era un repte difícil. Lail·lusió de tothom en comprovarque no havia anat tan malament elprimer dia, va encoratjar tothom envotar i enviar l’enllaç del programaals parents, amics i coneguts d’arreu,mitjançant les xarxes socials, fent llis-tats dels visitants del poble, als llocsde treball dient que ens votessin... Ila constància i entusiasme de tots i,en especial, d’Enrique cada setma-na recordant-nos a les xarxes que ca-lia votar i no rendir-se.

Cada setmana es veia un repor-tatge nou, i, com anàvem resistintdins del rànquing del concurs, enca-ra van tornar els de l’equip a filmarla celebració del patró a l’ermita de

San Gregori i Sant Antoni, on cele-brem la festa major. Seguien les set-manes i resistíem fins que vam que-dar dos finalistes: Torrijo de la Ca-ñada i Sopeira. I vet ací, que tot i perpoca diferència, sempre ens passa-ven al davant els contrincants, finsl’últim programa, gravat davant delmonestir d’Alaó. Amb gran alegria,davant del foc per escalfar el vi ca-lent, vam traure la geganta Encan-tària, feta per gent del poble l’any2000, els capgrossos fets pels mi-nyons i mossets aquell mateix estiu,i el drac del 2002 i vam repartir coca.

El dia 6 de desembre quan la pre-sentadora Susana Luquín anuncia-va que els de Sopeira érem els fi-nalistes ho vam celebrar amb cavai voltejant les campanes del mo-nestir de Santa Maria d’Alaó. Noens ho podíem creure! Des d’ací vo-lem agrair a tots els que ens van vo-tar i ajudar a guanyar. Tothom ensfelicitava i tot va ser gràcies a lescol·laboracions altruistes. El premi,la placa: Sopeira, mejor pueblo deAragón 2018 i uns anuncis publici-taris per televisió d’Aragó.

14

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

TR

IBU

NA Eduquem per a emigrar?

// JORDI MARÍN

Darrerament la paraula despo-blament ressona amb força en moltsàmbits i sembla que es vulgue posarfil a l’agulla per, almenys, frenar latendència de davallada continuadaque patim des de principis de segleXX i que ha acabat consolidant unprocés que va més enllà del que espodia imaginar en un principi. El riscde desaparició d’alguns pobles ésmés que real.

El títol de l’article és provocadorperquè ens interpel·la directament.Avui en dia resulta francament difí-cil (dir impossible sempre és agosa-rat) trobar cap família als nostres po-bles que no hagi viscut l’emigració enprimera persona. Que un parenthagi marxat del poble per buscar-seun futur més digne forma part de lahistòria familiar. I encara més, enmolts casos el marxar és un comú de-nominador de les diferents genera-cions. Així doncs, la generació mésjove té un bon grapat d’exemples acasa, al carrer i en definitiva al seupoble, que apunten en una direcció:marxar és normal i fins i tot, natural.És aquesta apel·lació a la naturalitatla que hem de posar en qüestió, re-alment ho és de natural? El sociòlegJosep Vicent Marquès1 ens diria queno ho és, i és aquí on hem d’estar aler-ta. A les causes tradicionals de l’e-migració n’hem d’afegir una altramés desapercebuda: la inèrcia.

És en aquest punt que la pregun-ta Eduquem per a emigrar? és perti-nent. Fins a quin punt els xiquets i lesxiquetes dels nostres pobles ja naixeni creixen en un entorn suggestionatper a emigrar? Fins a quin punt per-dura la idea que per a progressar ala vida has de marxar del poble?Aquest plantejament de millora dela qualitat de vida es va gestar a prin-cipis de segle XX per consolidar-seen les següents dècades. En la granmajoria dels casos l’afirmació noestava exempta de raó, les ciutats ofe-rien un ventall de possibilitats que elspobles eren incapaços de rebatre. Lesdiferències entre un món urbà in-dustrialitzat i un món rural encaraeminentment agrari eren descomu-nals, com ho eren també les dife-rències en molts serveis bàsics. El cas

és, però, que amb el pas dels anysaquestes diferències s’han anat re-duint fins al punt que l’afirmació ésmés que qüestionable, però ha arre-lat al nostre subconscient col·lectiu iaflora de la forma més insospitada.

Seguim emmirallats en l’estil devida urbà. Els referents que ens ar-riben per tot arreu són urbans, siguiper televisió, ràdio, premsa, xarxes so-cials... Quantes vegades hem fet co-ses pel simple fet que a la capital hofan així? No ho verbalitzem, però in-conscientment ho acabem fent. Sub-liminarment se’ns continua dientque el model d’èxit, de progrés, ésl’urbà. Estem mancats de referentsrurals d’aquest tipus i això ho trans-metem sense adonar-nos-en en elnostre dia a dia. Caldria reflexionartambé si l’associació d’idees pro-grés-èxit és natural o conseqüènciad’uns interessos de la societat capi-talista en la qual vivim, però això ésuna altra història.

És molt complicat lluitar contraaquesta pressió mediàtica, per con-tra hi ha aspectes que sí que depe-nen de nosaltres. Sovint el relatd’un món urbà on tot és més fàcil imillor no és extern sinó que ve do-nat des de la nostra microsocietat, devegades de forma conscient, de ve-gades fruit d’aquesta inèrcia ad-quirida. El missatge continua viu i elreproduïm sense qüestionar-ne la vi-gència. Quantes vegades hem sen-tit això d’aquí no hi ha res a fer, elspobles estan morts... Missatges der-rotistes que transmeten la idea quel’única sortida possible és marxar.

En el món de la pedagogia es témolt clar que és tota una societat quieduca i no només l’escola o la fa-mília. El pes específic de cadascundels sectors implicats en l’educaciódels infants és variable, de la mateixamanera que el control d’alguns d’a-quests se’ns escapa. Ara bé, da-munt d’altres sí que podem actuari és sobre aquests que hem d’estaralerta. Molts dels aspectes que cauenfora del nostre abast eduquen per aemigrar atès que només mostren re-ferents urbans amb les connota-cions ja descrites. És feina nostra queaquells àmbits sobre els quals sí que

tenim incidència no els deixem a lainèrcia, evitant així que es reforciaquesta idea. És responsabilitat nos-tra mostrar als xiquets i a les xi-quetes que el seu futur no passa perhaver d’emigrar, que tenen dret a nofer-ho, que els seus pobles també sónuna opció de vida. Una opció que,ara mateix, no és fàcil perquè hi hamolts altres factors implicats que nodepenen de la nostra voluntat di-recta, però és el nostre deure trans-metre’ls-hi que hi ha una part, perpetita que sigui, que sí que depèn denosaltres. I nosaltres els inclou tam-bé a ells. Deia Noam Chomsky queels canvis i el progrés cauen molt es-poràdicament del cel, sovint, però,són el resultat de lluites des debaix. Per la seua banda Albert Ein-stein assegurava que no és sa repe-tir una vegada i una altra un procési esperar resultats diferents. Potserés hora de pensar diferent, de llui-tar des de baix i de trencar aquestesinèrcies adquirides.

Per combatre el despoblament caltenir present que hi ha molts frontsoberts, no hem de ser ingenus, peròtampoc derrotistes. La nostra actitudindividual és cabdal i per sort depènexclusivament de nosaltres. En la me-sura del possible hauríem de fer unesforç per fer un pas endavant i pas-sar d’aquesta educació per a l’emi-gració a una educació per a l’elecció.Per a què quan arribe el moment queels i les nostres joves hagin de triaron fer el seu projecte de vida, que tin-guin arguments damunt la taula tantper a marxar com per a quedar-s-hi.I, aleshores, que triïn lliurement.

1. Marqués, Josep Vicent. 1980. No és natural.

Per una sociologia de la vida quotidiana.

València. Ed. Prometeo

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

AR

AG

Ó

ENTRE DOS AIGÜES

Bones festes, sense mòbil! // Marina d’Algars

Estem tan acostumats a visualitzar imatges que duren segonsen la pantalla de la tele i també en el cine d’acció que ens re-sulta difícil trobar la calma per a sentir emocions davant la lec-tura d’un llibre o simplement de contemplar amb calma una fo-tografia artística més enllà de les fotos de familiars o d’amics.Fins i tot, quan volen mantenir la imatge d’un esdeveniment jano pensem com hem de fer la foto, no perdem temps en col·lo-car els protagonistes de la imatge d’una manera pensada, l’en-quadrament i tot allò que converteix una foto en un record ar-tístic perdurable es converteix en un objecte de consum ràpid.Normalment, agafem el mòbil i automàticament ens disposema tirar una, dos, tres, quatre... fotos, sempre amb un per si de cas.I què passa? Que, més endavant, necessitem hores per a buidarles fotos i els vídeos a l’ordinador, o tenim el mòbil a punt depetar, les deixem guardades en carpetes, i ja està. Jo penso quel’hàbit, el mal hàbit, de tenir contínuament la tele engegada, do-nar respostes immediates als múltiples whatsapps que rebremal llarg del dia, individuals i de grups, ens eduquen, constantment,la mirada vers una imatge en moviment i una atenció constantals estímuls visuals. No som conscients del mal ús que, diària-

ment, estem fent del mòbil com a finestra del món de Facebook,Twitter instal·lats en la nostra vida com a elements imprescin-dibles que s’han convertit en el nostre aliment diari. I ara, quanarriba Nadal, aprofitarem per comprar-nos l’últim model, mésràpid, amb més memòria, amb més de tot, moltes voltes funcionsi característiques que no són necessàries en la nostra vida quo-tidiana. Em pregunto: Per què hem caigut en esta i altres tram-pes del consum? Com és que ja no tenim àlbums familiars depaper? On són les fotos en blanc i negre que donaven un tretde misteri als personatges, avui considerades com antigues? I lestargetes de felicitacions nadalenques amb aquelles escenes defantasia? Algunes persones diuen que són els joves i adolescentsqui estan enganxats als mòbils, però senyores i senyors, obser-vem quant de temps passem al dia amb la tele apagada, el mò-bil amagat, amb una mica de silenci i calma. El silenci com el nos-tre aliat, l’acompanyant en el temps de lectura, de preparar elmenjar, d’estar amb amigues i amics tranquil·lament conversant(mòbils apagats). Recuperar la calma, el silenci i la presència dequi estimem, és el meu desig per aquest Nadal.

Bones festes!

L’escriptora i dramaturga barce-lonina Marta Momblant Ribas, va re-collir el seu guardó de guanyadoradel Premi Guillem Nicolau de lite-ratura en català per la seua novel·laArbàgel, un revolt d’amor. MartaMomblant assenyalà que “jo no sócmés que la petita punta d’un icebergformat per tota la gent que des de lescomarques de la franja lluiten des dedècades per la dignitat de la seuallengua i la seua cultura”.

El premi atorgat pel Sector delLlibre aragonès va recaure en la per-sona de l’escriptor i traductor sara-

A les 9:30 hores del matí i sensela presència del Director General dePolítica Lingüística, que es trobavaa Barcelona participant en una reu-nió de responsables de llengües mi-noritzades europees. Així es va ce-lebrar el passat 12 de desembre alIAAC Pablo Serrano de Saragossael lliurament dels premis Miguel La-bordeta, Arnal Cavero, Guillem Ni-colau i del Sector del Llibre, queatorga el Govern Aragonès.

El premi Miguel Labordeta dePoesia en castellà el rebé, como totsels demés, de mà de la Consellera deCultura del Govern d’Aragó, May-te Pérez, la professora, filòloga i es-criptora, també en aragonès, PilarBenítez Marco, amb el seu poema-ri Morfosintaxis humana. Benítez vadedicar el seu guardó als seus alum-nes emigrants de l’aula d’espanyoldel IES La Azucarera que, segons di-gué, l’inspiraren la seua obra. El pre-mi Arnal Cavero de literatura en ara-gonès, el recollí la filla del guanya-dor, Chesús Aranda, per l’obra Si-mién d’humanistas. Aranda, dissor-tadament, va morir unes setmanesabans d’aquest lliurament.

Lliurament “clandestí” dels premis de Literatura// MARIÀ ÀLVAREZ

gossà resident des de fa molts anysa Suècia, Paco Úriz que, per veu delseu representant literari, va fer unaferma defensa de la feina dels tra-ductors, “gràcies als quals el talentliterari és conegut per gent que noconeix la llengua de l’escriptor”.

La consellera Mayte Pérez, escongratulà per l’alt nivell de les lle-tres aragoneses en l’actualitat i re-afirmà el compromís del seu governd’incentivar el gust per la lectura ide mantindre la presència de lesobres d’autors aragonesos a les firesinternacionals de més alt nivell.

Guardonatsdels Premisd’Aragó deLiteraturaamb laconselleraMayte Pérez iel DirectorGeneral deCultura iPatrimoniNacho EscuínSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

AR

AG

Ó

16

La Vall de Balat s’estén i travessa fronteresREA publica una edició ampliada de les memòries aragoneses d’Artur Quintana

// MÀRIO SASOT

Sercué, o la recerca, amb un altre es-peleòleg de la nostra llengua, l’ex-plorador Hèctor Moret, doble pro-loguista d’aquest llibre, envers elpossible origen basc de la paraula‘xandra’; la baixa autoestima deles nostres parles i les nostres va-rietats entre els mateixos parlants(Més palabras feas); l’àrab residualen el nostre lèxic (la font vella deMassalió) i acaba amb el relat de l’e-dició actualitzada de la seua tesi so-bre el català de la Codonyera (l’al-fa i l’omega del seu aterratge aaquesta vila del Mesquí l’any 66)publicada per Gara d’Edizions i laInstitución Fernando el Católico dela DPZ, el 2012.

rogació d’aquella Llei, l’aprovaciód’unes noves normatives i la crea-ció d’una Direcció General de Po-lítica Lingüística l’any 2015.

El viatge iniciàtic d’Artur Quin-tana per les àrides i de vegades fèr-tils terres aragoneses, que va co-mençar fa 70 anys quan son pare, re-tornat de l’exili de guerra li parlà dediferents punts del front pirinencaragonès i amb una excursió esco-lar que pocs anys després va fer ambel seu Institut a Saragossa i Osca, co-breix les darreres etapes d’aquest iti-nerari amb records d’investigacionscurioses sobre la història antiga dela nostra llengua (El testament dedona Mília) o de L’aragonès de

L’associació cultural Rolde deEstudios Aragoneses (REA) acabade treure a la llum la segona edició,augmentada en el temps i en l’espai,de les memòries aragoneses den’Artur Quintana i Font que van pu-blicar les associacions d’IniciativaCultural de la Franja, IEBC i AS-CUMA, en els Quaderns de lesCadolles l’any 2003.

L’actual treball, amb el títol de LaVall de Balat (Memòria de l’Aragó,1948-2017) ve a continuar la cròni-ca de lluita, amors i desamors d’a-quest aragonès “per voluntat prò-pia”, dins d’una identitat plural i ca-bal com és la del doctor Quintana,amb dotze capítols més que abastendes de la primavera de 2003 fins l’es-tiu de 2017. L’edició, que inclou lesdues parts, ha comptat amb la col·la-boració d’aquestes darreres entitatsi amb el suport econòmic del De-partament d’Educació, Cultura iEsport del Govern d’Aragó.

Si les memòries anteriors acaba-ven amb els primers balbuceigs par-lamentaris d’un projecte de Llei deLlengües non nata i d’una utòpicapossibilitat de cooficialitat que se’nva anar en orris, la segona part queaquí s’afegeix, comença amb unes di-gressions filològiques a partir d’unaobra literària d’en Perucho i la seuaintroducció bilingüe en castellà i ca-talà (Entre tremoncillos i romers) icontinua amb un seguit, a mena dememorial de greuges (De perfídiesi avoleses), dels diferents avatars queel cavaller Artur ha hagut de patir,sol o en companyia d’altres, enaquesta terra inhòspita, i agressivade vegades, per part dels enemics deles seues llengües autòctones: laquerella criminal interposada per unjutge de Fraga per una denúncia dela FACAO el 2008, els ignominiososfets de la Codonyera de 2010, i la nomenys ignominiosa No llei de llen-gües, amb l’invent del LAPAO iLAPAPYP del govern PP-PAR al2013. I (lo cortés no quita lo valien-te) el reconeixement del retorn de lanostra mínima dignitat com a poblei com a catalanoparlants amb la de-

ArturQuintana(dreta) iHèctor Moreta Barcelona ala dècadadels 90 delsegle passatSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

L’eixida del laberint // M.S.

Quant al to dels scripta, mantenen l’esperit irònic, somarda i vitalment pessimistade la part primera, tot destil·lant un amor sense fissures a aquesta terra aragonesa,una de les pàtries d’adopció de l’autor. Potser el seu pessimisme s’agreuja un grau enaquesta segona etapa de resistència. Mentre al vell epíleg de l’edició memorialista de2003, parlant de les eixides del laberint lingüístic aragonès admet, esperançat, que “bédeu existir-ne una”, en la cloenda de la segona part publicada ara, el mestre Quin-tana pensa —i diu— que “potser el laberint siga el camí de la utopia”. L’annex ambels noms dels personatges que surten en aquesta obra mantenen el to surrealista,personal i desenfadat dels que sortien en la primera edició, però considerablementampliat.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

AR

AG

Ó

17

Cultural Bente d’Abiento, oberts a lesnostres tres llengües; els jurats vanconsiderar que cap dels relats que s’hihavien presentat en català merei-xien d’ésser publicats. Em va saber

Els dies 6 a 8 de desembre s’ha ce-lebrat a Montsó, vila que fou dellengua catalana fins al segle XVII, laXXIV Fira del Llibre Aragonès, aixíen català en el cartell trilingüe. Nosal-tres hi som absents des que la Firaacull l’estand de l’editorial catalano-fòbica i de lingüísticaficció FACAO.Les editorials que hi presentavenllibres en llengua catalana eren acla-paradorament de l’administració i del’associacionisme, i només dues delsector privat: Prames i Gara d’Edi-zions, perquè per catalanofòbia oper por a la de molts lectors, les altreseditorials rebutgen o defugen de fer-ho. Les novetats en català presenta-des han estat: Arbàgel. Un revolt del’amor, Premi Guillem Nicolau 2018de Marta Momblant editat pel Go-vern d’Aragó, La Vall de Balat. Me-mòries aragoneses 1948-2017 d’ArturQuintana editat per Rolde i Percal.La moda de nuestras abuelas / Lamoda de les nostres jaies de MarinaBarrafon, Manuela Labrador i MaryZapater editat per Prames. En versiócastellana hi hagué la presentació deVacances aragoneses de Teresa Pà-mies. El volum de relats De balconesy otras gaitas editat per Gara d’Edi-zions ofereix els relats premiats alsconcursos convocats per Asoziazión

Fira del llibre de Montsó// JÚLIA LLAMBERT

greu de no haver pogut assistir a laconcessió del Premi Fira de Montsóa Enrique Satué ni al Concert deCloenda i presentació del llibre-discd’Ánchel Conte Cadenzias.

Unes breus paraules al públic (una volta fets els agraïments institucionals…)*

Marta Momblant Ribas

En recollir jo avui aquest premi, s’emfasitza una petita punta, la part visible, d’un enorme iceberg submergit en aigüesprofundes i, massa sovint, gèlides, que n’és la reivindicació i la lluita de molts de nosaltres per la existència i permanènciade les llengües minoritàries i minoritzades.

Si avui se’m fa a mi visible amb aquest premi és gràcies a l’esforç i a la tasca incessant de molta, molta gent, que tre-balla, materialitzant el gran tou de la part oculta d’aquest iceberg, resistint l’eradicació de la nostra llengua materna mésenllà de les llindes institucionals i instituïdes. La història ens demostra que les llengües del pobles són tossudes i difícilsd’anihilar perquè són ancestrals i és la llet materna que les perpetua, i és que en un món globalitzador, internacionalit-zació no ha de significar pas ombrejar identitats.

En recollir jo avui aquest premi, emfasitzo, també un especial agraïment públic al Dr. Artur Quintana i Font per totala seva llarga i sàvia tasca per la dignificació de les llengües minoritàries a l’Aragó; i a títol personal, agrair-li molt el seuacompanyament al pas dels anys de la nostra coneixença que hagi estat el meu guia i mentor en la nostra llengua co-muna, el català de l’Aragó i de Catalunya, acompanyant-me en l’aposta per l’excel·lència artística i lingüística, en la sevadefensió a l’hora d’ocupar un lloc al món.

*Extracte de les intervencions de l’autora guanyadora amb el Guillem Nicolau a les Lletres Catalanes a l’Aragó 2018 en els actes de reconeixement del premi de la

DGA i presentació de la publicació de la novel·la premiada Arbàgel, un revolt de l’amor, el dia 6 de desembre a en la inauguració de la 24a Fira del Llibre de

Montsó, i de l’entrega del Premi de mans de la Consellera de Cultura, Educació i Esports el dia 12 de desembre al Museu Pablo Serrano de Saragossa.

Carlos Serrano i Artur QuintanaSIGRID SCHMIDT VON DER TWER

Marta Momblant i Ignacio López SusínSIGRID SCHMIDT VON DER TWER

ManuelaLabrador,Mary Zapateri MarinaBarrafonSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

CA

TALA

NO

FON

IA

18

En el treball que ja fa força anys vaig dedicar a la toponímiadel Poble vaig indicar que el ’Barranc d’Alcanyís’ es trobava(i es troba): “A l’esquerra de l’Ebre després de l’aiguabarreigamb el Segre. També conegut com el barranc de l’Arquet. Diul’etimologia popular que aquest barranc es troba orientat capa la població aragonesa d’Alcanyís i d’aquest fet li ve el nom.No hem sabut trobar cap referència a una possible basílica,església cristiana o lloc de cerimonials religiosos en general,que a través de l’àrab al-kanà’is —plural d’al-kanís.sa— és ala base d’aquest topònim.”.

Doncs bé, ara amb la lectura de l’article de Raül Guardiola“Restos de la Alta Edad Media en Mequinenza” en la nou-nada revista local L’Angorfa del Grup d’Investigació Cosesdel Poble m’he adonat que quan el meu informador principal(umpare) –i jo mateix– sobre la toponímia local ens haviendeixat portar per l’aparença de l’esmentat topònim.

En el seu article, en Raül esmenta diferents topònims me-quinensans, naturalment, en ortografia catalana quasi perfecta(Dellà Segre, la Pedra Bonica, la Vall del Metge, Aubera,…)tot i que l’article està redactat en castellà. El que em crida l’a-tenció i que ha motivat aquest escrit ha estat trobar el topò-nim ‘barranco del Canyís’: “En el territorio de Mequinenza,más concretamente en las zonas cercanas a los ríos, nos en-

contramos con diferentes restos arqueológicos [...] El primeroy posiblemente el más importante es el caso de una necrópolis[...] situada en el margen derecho del barranco del Canyís juntoa la desembocadura de éste.”. Vatua l’olla!, ara em sembla clarque el barranc d’Alcanyís és el barranc del Canyís, molt mésd’acord amb el parlar del Poble, si més no fins ara. Tanmateix,tenint en compte que es tracta d’una “necrópolis [que] no hapodido ser datada a través del análisis de material arqueoló-gico, pero por la tipología de enterramientos se puede llegar ala conclusión de que corresponde a época visigoda o por lomenos perteneciente a la época de la Alta Edad Media.”

I vet aquí el dilema: aquest barranc rep l’apel·latiu d’‘alca-nyís’ degut a les restes arqueològiques cristianes preislàmi-ques o bé rep el nom de ‘canyís’ (d’acord amb el DCVB“Conjunt de canyes o de vergues entrelligades paral·lelamenti reforçades amb bastons travessers, que serveix per sostenirteulades, per formar cel-rasos, per fer tancats o per posar-hifruita a assecar”). Bé, sia com sia, es tracta d’una clara etimo-logia popular, tant en un cas com en l’altre, motivada per lasemblança fonètica entre ’alcanyís’ i ’el canyís’. Això sí, con-tinuo pensant, ara més que mai, que el cristianisme primitiu ésa la base d’aquest topònim; esclar, sense cap relació directaamb la ciutat d’Alcanyís.

Toponímia popular, o no // Esteve Betrià

U12

Història de la literatura popular catalana// SÍLVIA VEÀ

El passat dia 4 de desembre, a lasala de graus del Campus Catalunyade la Universitat Rovira i Virgili, esva presentar l’obra Història de la li-teratura popular catalana, editada perles universitats Rovira i Virgili, de lesIlles Balears i d’Alacant.

Els curadors del llibre, CarmeOriol i Emili Samper, van compar-tir amb els assistents la seua satis-facció per veure publicat el resultatde la feina duta a terme per setze in-vestigadors de diverses institucionsdels territoris que conformen l’àrealingüística i cultural catalana. Aques-ta obra és la recerca més completafeta fins ara sobre l’evolució dels es-tudis de literatura popular —tambéanomenada etnopoètica, literaturaoral o literatura tradicional— als ter-ritoris de llengua i cultura catalanes,des del moment del seu sorgiment,a mitjans del segle XIX, fins a l’ac-tualitat.

Un dels punts forts destacablesd’aquest llibre, i que fa que sigui unanovetat dins del seu àmbit, és la in-clusió de la totalitat dels territoris deparla i cultura catalanes. Així, es de-

dica un capítol a cada regió: Cata-lunya, les Illes Balears, el País Va-lencià i el Carxe, la Franja d’Aragó,Andorra, la Catalunya del Nord il’Alguer, i s’hi tracten els autors, lesobres, les institucions i els projectesque han contribuït al desenvolupa-ment de l’etnopoètica catalana en ca-dascuna.

D’altra banda, cal remarcar el fetque es tracta d’una obra col·lectivaamb una vocació molt clara d’unitat

quant a marc teòric i conceptual.Amb un important i constant esforçde coordinació, els investigadorsautors de Història de la literatura po-pular catalana —col·laboradors ha-bituals en diferents projectes de re-cerca, com ara el “Repertori biobi-bliogràfic de la literatura popular ca-talana”, origen de la base de dadesBibliofolk—, han dotat la publicaciód’una unitat, una coherència i unacohesió indiscutibles.

Carme Oriol iEmili Samperpresentant la Història dela literatura popular catalanaSALA DE GRAUS DEL

CAMPUS CATALUNYA,

URV

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

40 /

gen

er 2

019

REP

OR

TAT

GE

19

Un rellotge de monyica// LLUÍS RAJADELL

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja que ens

comuniquin la seva adreça de correu electrònic a

redaccio@tempsdefranja.orgper a rebre els butlletins

electrònics

gamme —abans de quedar lliure, en-cara va passar una petita estada aRavensbrück—. L’any 1945 retornaa França, treballa a la construcció,forma una família i aconsegueix lanacionalitat francesa. L’any 1970, janacionalitzat francès, pot tornaramb seguretat al seu poble natal pera retrobar-se amb son pare poctemps abans de la mort del proge-nitor, que havia passat per les pre-sons franquistes. La relació personalamb la resta de la família de LaFreixneda no era bona perquè, se-gons conta François, era partidàriade Franco, el dictador que José vacombatre des de les files anarquis-tes. La divisió de les dues Espanyesva separar comarques, pobles i fa-mílies.

Aquell rellotge i aquella carteraque van arribar a les mans de Fran-çois molts anys després de la mortde José Gimeno van materialitzaruna etapa de la vida de son pare quehavia quedat oculta sota una llosa desilenci.

tivament, l’ITS conservava les seuespertinences confiscades pels nazis.Però les modestes possessions decaptivitat de Gimeno ja no estan gu-ardades a l’organisme humanitarialemany. El seu fill, François Gi-meno, les va replegar l’agost de2013, com indica una informaciópenjada al web del propi ITS. Fran-çois, resident a Rennes, va viatjar al’institut alemany acompanyat perla seua dona, Liliane, i el seu fill, JoséCamile, per retrobar-se amb un ca-pítol del passat del seu pare del queen sabia ben poca cosa. Segons vacontar François a l’arribar a l’ITS,José Gimeno no en parlava mai, d’a-quella etapa negra de la seua vida.Va ser el seu net, José Camile, qui,fent una recerca per internet, es vatopetar amb les pertinences de soniaio i va descobrir la possibilitat derecuperar-les.

La família es va posar en marxai va fer un llarg viatge des de Ren-nes a Bad Arolsen (Alemanya) perprendre possessió dels efectes per-sonals que els nazis li havien robata José Gimeno. Encara que el re-publicà va sobreviure al captiveri, vamorir als 62 anys degut a la seuaprecària salut com a conseqüènciade la penosa estada als camps deconcentració.

François repassa la peripècia deson pare a l’eixir del camp de Neuen

La Segona Guerra Mundial vaafectar de gairó a Espanya, que vaoscil·lar entre l’estatus de país no ali-neat i el de neutral a mida que elconflicte es decantava del costataliat, però la petjada del pitjor trau-ma que ha patit la Humanitat a l’è-poca contemporània va marcar ra-dicalment la vida dels espanyols. Par-ticularment perjudicats van ser elscentenars de milers de republicansderrotats a la Guerra Civil i exiliatsa França que van patir l’ocupaciónazi. Desenes de milers van anar aparar als camps de concentració ovan ser obligats a treballar com a se-miesclaus per al règim nazi. Entre elsdeportats espanyols, n’hi havia unbon grapat de defensors de la Re-pública originaris de la comarcadel Matarranya. Les pistes de la seuaperipècia encara es poden rastrejaral cor d’Alemanya.

El diari digital El Confidencial pu-blicava el passat 24 d’octubre unaextensa informació que incorpora-va una llista de 68 espanyols que ha-vien passat pels camps de concen-tració nazis, on els havien confiscatles seues escasses pertinences per-sonals. La web contava que la In-ternational Tracing Service (ITS), unorganisme que depèn del Governalemany, intenta contactar des queva acabar la Segona Guerra Mundialamb els descendents dels presosnazis per entregar-los els objectespersonals que els carcellers els vanrequisar. És molt poqueta cosa, comcabria esperar d’expatriats que fu-gien de la repressió franquista: re-llotges de polsera o de butxaca, do-cuments i fotos, bàsicament. Dife-rents diaris, digitals i de paper, s’hanfet ressò darrerament d’esta inicia-tiva humanitària. La relació publi-cada a El Confidencial inclou unnom aragonès, Joseph Gimeno, naix-cut a La Freixneda l’any 1915 i delque es conserva, segons conta estemitjà de comunicació, un rellotge demonyica i una cartera de butxacaamb les seues inicials.

Però la informació conté algunserrors, començant pel nom. JoséGimeno va passar pels camps deNeuengamme i Ravensbrück i, efec-

Liliane Neveu,José CamilleGimeno iFrançoisGimeno, alreplegar elsefectespersonals deJosé Gimenoa l’ITS.NTERNATIONAL

TRACING SERVICE.

La Portellada / Ràfels / #masosdeltelluric

demeterdetastavins@gmail.com

697 96 40 67

Localització 40.872707,0.020342

OLI & VI & AMETLLESPRODUCTES ECOLÒGICS CERTIFICATS

�

Finca d’agricul tura ecològica