EL FRANQUISME

FONAMENTS IDEOLÒGICS Dictadura personal:

- sense partit polític - amb famílies polítiques - poder civil, militar, eclesiàstic

1. NACIONAL PATRIOTISME 2. NACIONAL SINDICALISME 3. NACIONAL CATOLICISME

PRINCIPIS IDEOLÒGICS QUE ES REBUTGEN:

- LIBERALISME - “CONSPIRACION JUDEOMASONICA

COMUNISTA” - AUTONOMISME - SEPARATISME

FAMÍLIES POLÍTIQUES : - aporten el seu bagatge ideològic (pluralisme limitat)

- preponderància segons les circumstàncies del règim:

- CATÒLICS: Tradicionalistes , Tecnòcrates (Opus Dei)

- FALANGISTES (Movimiento): búnker o immobilistes, aperturistes

- MILITARS

- MONÀRQUICS: carlistes, donjuanistes

- FRANQUISTES PURS

BASES SOCIALS :

Suport majoritari:

.- oligarquia (terratinent, industrial i financera)

.- petits propietaris agrícoles

.- funcionaris , classes mitjanes

- fins 1948 (autarquia):

desaparició o despolitització de l’oposició (repressió) societat passiva

- des dels anys 60, grups d’oposició dinàmics: estudiants, obrers, sectors eclesials (influïts Concili Vaticà II)

INSTITUCIONS: Tres pilars del règim:

- Exèrcit

- El Movimiento

- Església

LA ESPAÑA NACIONAL

Direcció Política

Junta de Defensa Nacional

Burgos, 20-7-36

Cabanellas, Mola,

Franco, Queipo de Llano - Prohibició partits polítics

- Prohibició llibertats

- Supressió Constitució 1931

- Paralització reforma agrària

Direcció de la Guerra Franco - Generalísimo Ejércitos - Cap d’Estat Cuartel General de Salamanca Protagonisme: - Acció tropes africanes - Auxili gral. Moscardó (alcàsser Toledo) - Interlocutor Hitler- Mussolini

Junta Técnica del Estado (1 oct. 1936)

Valladolid- Burgos Caudillo: Cap del partit únic

Cap de l’Estat

Generalísimo de los Ejércitos

Decret d’unificació de FET y de las JONS (abril 1937)

.- Antiburgués

.- Anticapitalista

.- Anticomunista

1r govern a Burgos (participació de civils)

* Fuero del Trabajo (març 1938): Regula les relacions laborals: No a la lluita de classes

- normes de treball - prohibició vagues - sindicalisme vertical

Estat Corporatiu * Derogació Estatut de Catalunya (8 abril 1938)

L’etapa “blava” (1939-43)

A) Ideologia

• 27 Puntos de la Falange (1934)

• Decret de d’unificació de FET i JONS, (Partit Únic, comandament gral. Franco) (19 d’abril de 1937 )

• Fuero del Trabajo (març de 1938)

• Ley de Cortes (1942) Consultives.

• Institució única: el Consejo Nacional de FET y de las JONS (consellers nomenats per Franco).

Funció: deliberativa

B) Polítics destacats

• Ramón Serrano Suñer.

CEDA, Falange

Ministre de Governació; d’Afers Estrangers. Estreta col·laboració amb Alemanya i Itàlia.

• José Antonio Girón de Velasco falangista destacat. Ministre de Treball

“revolución nacional

sindicalista” de FE i JONS.

El govern del país: Estat rígidament unitari i centralitzat.

Des del punt de vista militar, regions militars comandades per un Capità General Des del punt de vista polític, províncies governades per un Governador Civil.

S’ocupava de problemes polítics, econòmics, socials i culturals.

• Els càrrecs dels ajuntaments (alcaldes i regidors) eren nomenats pels governadors civils, i també les diputacions provincials

La repressió de la postguerra Acabada la guerra, subsisteix el sistema de repressió de la zona nacional. Els tribunals militars jutgen i condemnen delictes polítics. Legislació:

- Ley de Responsabilidades Políticas (febrer 1939). Contra els vençuts de la guerra per actuacions polítiques des de l’1 d’octubre de

1934: membres de partits polítics d’esquerra i nacionalistes, maçons, membres de tribunals populars i sindicalistes.

- Ley de Represión de la Masoneria i del Comunismo (març 1940). Control de qualsevol forma de dissidència política.

- Ley de Seguridad del Estado (març 1941), reforçava la llei anterior. .- execucions (1939-45): 30.000 .- empresonats (1/4/39-12/1939): de 100.000 a 270.000 “Depuració” dels funcionaris de l’estat i dels municipis de territori republicà. Molts van perdre el lloc de treball.

- Ley de Rebelión Militar (març de 1943). Qualsevol infracció de les lleis d’ordre públic, jutjades pels tribunals militars. Dura repressió de qualsevol intent de subvertir l’ordre polític del franquisme.

CATALUNYA: • Repressió especialment dura de 1939 al 1944. Acusats, “rojo-separatistas”. - autors assassinats (1936-38) - persones amb activitat política al bàndol dels

vençuts: responsables del govern (rebel·lió militar). Tots eren a l’exili i no es van executar les sentències. Excepció: • Lluís Companys :

- detingut el setembre de 1940 per les autoritats alemanyes que havien ocupat França.

- lliurat a les autoritats espanyoles -condemnat a mort el 14 d’octubre per un tribunal

militar. Afusellat a Montjuïc (15 oct.) • Es van jutjar 40.000 persones; un 30% foren condemnades

a mort i es van executar un 10 % de les sentències.

Presoners de guerra:

• 108.000 soldats de l’exèrcit republicà.

• 200.000 persones que havent passat a França amb l’ocupació de Catalunya, van retornar al cap de pocs mesos.

• Tots foren internats en Campos de Concentración de Prisioneros

Per sortir calia un “aval” d’adhesió al règim.

En cas contrari ingressaven en camps de treball.

Depuració de funcionaris. Algunes empreses privades també van fer la seva depuració particular, acomiadant sense pagar indemnització treballadors incòmodes o bé massa vells.

Llengua Catalana:

• deixa de ser la llengua oficial de Catalunya.

• se’n prohibeix el seu ús públic (documents, actes públics...)

• exclòs de l’escola: aprenentatge en castellà

• castellanització dels noms de les poblacions, botigues, teatres, clubs esportius

• canvi de noms de carrers (General Sanjurjo, General Mola, Avda Caudillo, José Antonio, Héroes del Alcázar, Calvo Sotelo...)

• “hablad el idioma del Imperio”

Demografia Conseqüències de la guerra: *Augment de la mortalitat • morts de 1936 a 1939: 300.000 (141.000 per causes violentes derivades de la

guerra. • execucions entre 1939 i 1945: 30.000 • exiliats: 450.000 A Catalunya: 135.000 morts entre 1936-40 ( 4’5% població abans guerra) En conjunt, Espanya va perdre entre un 3% i un 4% de la població en edat de

treballar. * Destruccions materials importants: - dels 6.000.000 d’habitatges, 250.000 van ser totalment destruïts,

especialment als nuclis urbans on s’hi van produir destruccions importants. - moltes infraestructures, especialment les vies de comunicació: carreteres,

ponts, línies elèctriques, telefòniques... En canvi, els establiments industrials de Catalunya, no van resultar gaire destruïts

com a conseqüència de la guerra.

POLÍTICA ECONÒMICA:

Reconstrucció de l’economia del país, POLÍTICA ECONÒMICA AUTÀRQUICA.

autarquia i de rígid control estatal e l’activitat econòmica.

Desaparegué l’economia de mercat.

• Es va voler demostrar que el país podia reconstruir l’economia amb els

“recursos naturales” que tenia.

• Intervenció del govern en matèria econòmica: preus dels productes, concessió de crèdits, permisos d’importació, assignació de divises, sous dels treballadors...

POLÍTICA ECONÒMICA:

Resultats per al període 1939-1943 negatius.

“El país pot ser autosuficient” només era un eslògan propagandístic,

La producció agrària i la industrial no recuperaven els nivells de producció dels anys trenta . Misèria.

• La manca de primeres matèries, d’equipament i d’energia ofegaven les empreses industrials.

• La manca de divises en feia impossible la importació.

• El govern va crear l’any 1941 l’Instituto Nacional de Industria (INI).

per crear les empreses industrials bàsiques que la iniciativa privada no podia o no volia fer-ho.

Durant el període 1941.43 la seva actuació encara no va tenir cap importància.

Indústria a Catalunya.- • Situació era particularment difícil - dificultats pròpies de tota la indústria

espanyola, - el govern preferia potenciar l’entorn de

Madrid, i no la zona industrial catalana. • Els industrials catalans van aprendre a bellugar-

se a Madrid, on calia anar per tal de gestionar-ho tot: crèdits, permisos d’importació, quotes de primeres matèries.

• A Catalunya no es van assolir els nivells de producció industrial dels anys 1932-33 fins als anys 1951-52.

CONSEQÜÈNCIES: - la carestia dels productes i la seva baixa qualitat. - el cercle viciós de la misèria:

.- davallada producció

.- escassetat de tota mena de productes i preus elevats. Particularment aliments bàsics: blat, oli, sucre, llegums...

• Remei del govern: control de preus conseqüència: desabastiment del mercat normal per reaparèixer en el

mercat negre a uns preus molt més alts (rics); la gent modesta i els pobres de les ciutats (la majoria) passaven gana. Parents de pagès.

• Distribució entre la població, a preus autoritzats,: - “racionament” de productes bàsics i tabac (“cartilles” ). No es podia sobreviure

amb les quantitats d’aliments establertes.

• Estraperlo i estraperlista: pobra gent i espavilats

La política internacional. Les relacions amb Alemanya i Itàlia.- • 1 abril 1939: final guerra civil • 1 setembre 1939: inici Segona guerra mundial • Itàlia (juny 1940) entra en guerra al costat d’Alemanya. El govern espanyol pressionat: retorn de l’ajut donat a

l’Espanya nacional durant la guerra civil. • Juan Beigbeder, ministre d’afers espanyol : - “declaració de neutralitat” inicial - pressió d’alemanya : “declaració de no

beligerància”. És l’inici de l’obertura del govern espanyol a una actitud més favorable a Alemanya.

- octubre del 1940 Serrano Suñer

ministre d’Afers Exteriors: etapa de màxima col·laboració amb Alemanya (fins setembre de 1942).

- Hitler comptava amb la intervenció del govern espanyol per barrar el pas de l’estret de Gibraltar als vaixells anglesos.

Entrevista Hitler - Franco a Hendaya (octubre 1940): resultat negatiu per al Führer.

Franco no nega la col·laboració, però va diferint la decisió final. No es veu amb cor de fer entrar a la guerra un país desfet i afamat com era l’Espanya del 1940.

• L’atac alemany a l’URSS (1941), oportunitat de Franco per mostrar suport a Alemanya.

• Es va crear un cos de voluntaris espanyols, la División Azul, (50.000 voluntaris) per anar a lluitar al front rus. Armament i manteniment dels soldats a càrrec dels alemanys (el govern espanyol no arrisca gaire en l’operació).

• Tardor del 1942 :

- la situació militar dels alemanys començà a deteriorar-se.

- inici distanciament amb d’Alemanya.

•setembre de 1942: Serrano Suñer fou

destituït com a ministre d’Afers Exteriors

• Francisco Gómez-Jordana Sousa, comte de Jordana, nou ministre d’Afers estrangers:

- octubre de 1943: nova declaració de neutralitat.

- desembre de 1943: els combatents

de la División Azul abandonen el front rus

i tornen a Espanya.

• Tardor del 1942 :

- la situació militar dels alemanys començà a

deteriorar-se.

- inici distanciament amb d’Alemanya.

Serrano Suñer , destituït com a ministre d’Afers Exteriors

Els anys cinquanta. De l’immobilisme a les primeres transformacions (1944-1958). La política internacional.

• 1946- 1950: perill de supervivència del règim per la bona relació amb Alemanya i Itàlia.

• La “guerra freda” va fer canviar el punt de vista del govern dels Estats Units envers el règim franquista: de “règim feixista” a “aliat fidel i segur” (a partir del 1950).

El bloqueig internacional del règim (1946-48)

• Des de 1943 política exterior de tímida aproximació als aliats

• 1945: victòria dels aliats

forta oposició internacional contra el franquisme

• gener del 1946: nota oficial del govern dels Estats Units, la Gran Bretanya i França

– rebutjant la legitimitat del govern espanyol franquista

– esperança en l’oposició interior per canviar el sistema polític del país.

• ONU (1945): condemna el règim polític espanyol

recomanació de retirar els ambaixadors

Oposició espanyola:

• grups de l’oposició espanyola, a l’exili

• A les zones de muntanya grups de guerrillers, comunistes i anarquistes: resistència armada com el “maquis” francès contra les tropes d’ocupació alemanyes durant la guerra.

• Joan de Borbó: manifest (19 març 1945) defensant la democràcia parlamentària per Espanya.

Oposició espanyola:

• Bloqueig econòmic, nova expressió de la pressió internacional. Algunes excepcions: Argentina

Franco va reaccionar amb duresa i amb un nacionalisme exaltat a la dignitat i a la sobirania del poble espanyol, presentant la pressió internacional com un atemptat intolerable

- Gran manifestació del desembre del 1946 a Madrid

L’exèrcit “neteja” les zones on s’havien establert els “maquis”

La “guerra freda” salva el règim franquista (1948-1955).-

- 1948: començar “la guerra freda” entre els Estats Units i l’URSS.

-La política exterior dels Estats Units, marcada per un anticomunisme radical

Objectiu prioritari: trobar aliats segurs... com Espanya

- Superació de l’aïllament polític i econòmic d’Espanya

• Octubre 1950, l’ONU va aixecar el vet contra el sistema polític espanyol.

• Gener 1951, els Estats Units restableixen relacions diplomàtiques amb el govern espanyol.

• Espanya es va anar integrant en alguns organismes de l’ONU (FAO...).

• 1953: es van signar acords bilaterals Espanya - Estats Units. Dret d’instal·lar bases militars en territori espanyol a canvi de rebre’n l’ajut militar.

Eisenhower a Espanya, 1959

La “democràcia orgànica” • La nova orientació de la política internacional

des de 1943

• Ministeri d’Afers Estrangers en mans de polítics antialemanys:

Alberto Martín Artajo, procedent dels moviments catòlics (des de 1945). La seva missió fou intentar trencar l’aïllament internacional edel règim.

• Anys quaranta: influència progressiva de Luís Carrero Blanco (subsecretari presidència govern des de 1940)

- el 1951 era figura clau del franquisme - impulsa l’arribada al poder des de 1956 de

polítics de l’Opus Dei : Laureano López Rodó (secretari

general tècnic de la subsecretaria de la Presidència) l’encarregat de modernitzar l’administració de l’Estat.

• La “desfeixistització” no va conduir a la implantació de la democràcia liberal, perquè Franco n’era contrari.

• Creació d’un híbrid polític: la democràcia orgànica.

• Principis bàsics –del franquisme- són a: La Ley de Principios del Movimiento (1958).

1- El 1942 Ley de Cortes, de caràcter deliberant.

Eleccions controlades pel govern.

2- Juliol 1945: Fuero de los Españoles Com a Declaració de Drets semblant a les constitucions liberals.

“garanteix les llibertats bàsiques”... sempre que no vagin contra els principis de l’Estat i que es mantinguin dintre dels límits marcats per la llei.

´ No llibertat d’expressió, de reunió i d’associació.

3- 1945: Llei de Referèndum. Sufragi universal si el govern vol

sotmetre a l’aprovació dels espanyols, en referèndum, alguna llei.

4- Ley de Bases de Régimen Local (aprovada el 1945 i aplicada a partir de 1948). És on més clarament es manifesta l’originalitat de la democràcia orgànica.

- Els regidors elegits pels representants de tres grups socials:

- les famílies (el dret de vot el tenien els caps de casa).

- els sindicats (representants dels sindicats oficials controlats pel govern).

- les entitats econòmiques o culturals

El llarg camí cap a la monarquia.- A partir de 1943 grups monàrquics donen suport a

les aspiracions de Joan de Borbó (drets dinàstics d’Alfons XIII mort el 1941, a la corona d’Espanya).

• setembre de 1943 militars rellevants, carta a Franco demanant la restauració de la monarquia. tenia decidit que Espanya acabaria transformant-se en una monarquia; només ell decidiria quan i com.

• El 6 de juliol de 1947 , referèndum sobre La Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Mort Franco, a Espanya s’instauraria una monarquia.

• 19 març 1945: manifest de Joan de Borbó,

ruptura amb Franco.

• març de 1948 Entrevista Franco i Joan de Borbó, a Portugal : Joan Carles a estudiar a Espanya (novembre de 1948).

Les transformacions econòmiques. a) 1943-1952: Continua la misèria.

l’INI inicià la seva activitat de creació d’empreses bàsiques:

- ENDESA (1944): electricitat

- ENHER (1946): electricitat

- ENSIDESA (1949): siderúrgica

- ENASA (1946): autocamions

- SEAT (1950): Sociedad Española de Automóbiles de Turismo, fruit de la negociació d’un grup de bancs i FIAT (italiana); després es va integrar a l’INI.

Comença a superar-se l’aversió les inversions estrangeres, pròpia de l’etapa econòmica autàrquica.

b) l’ajut americà:

- Els països en guerra a Europa havien iniciat un ràpid procés de creixement al Pla Marshall (1948-51). A partir de 1951 Espanya va quedar inclosa dins del Pla Marshall, en dues modalitats:

- Donacions de productes alimentaris que, juntament amb les bones collites de 1951-52, van posar fi a l’escassetat d’aliments bàsics.

El 1952 s’acaba el racionament de pa.

- crèdits per adquirir als EUA aliments, primeres matèries i tota mena d’utillatges (màquines, vehicles, etc...) . Negociacions entre 1952 i 1953, paral·lelament a la concessió de permís per a crear bases militars americanes en territori espanyol.

c) Reorientació de la política econòmica. Comença el creixement.

- El govern d’en Franco decidí apartar-se de l’autarquia. Obertura als mercats exteriors. (Manuel Arbuna)

Resultat,: des de 1953 s’inicia una fase de creixement en l’economia.

• Dificultats en la balança comercial, per l’exhauriment de les divises. L’economia espanyola tenia necessitat d’importar molt, i no podia exportar gran cosa..

• Pla d’estabilització el 1959.

CATALUNYA: - S’inicia l’allau immigratori que culmina en la dècada dels anys 60, majoritàriament de

procedència andalusa, amb una major concentració a Barcelona i nuclis de l’entorn,

Indústria:

A partir de 1953 la indústria catalana va iniciar una fase molt forta de creixement:

- augment de la població activa.

- mantenint la seva localització: Barcelona i el Vallès Occidental.

- diversificació: a més del tèxtil, química i metal·lúrgica, les dues branques més importants.

L’any 1959 Catalunya ja era un país plenament industrial.

Agricultura:

També experimenta un fort procés de transformació:

• disminució de la població activa

• L’explotació es converteix en una empresa que reorganitza la producció pensant en el mercat.

• Utilització de maquinària nova (tractors, adobs químics, llavors seleccionades.

• Creixement de la productivitat de cereals.

• Conreus seleccionats destinats a mercats més amplis (grans plantacions d’arbres fruiters, especialment a partir de finals dels cinquanta).

Els inicis de la protesta laboral.

Durant els anys cinquanta la societat espanyola va passar de la resignació a la protesta.

a) L’any 1951 (març-abril) es va produir a Barcelona el primer moviment important de protesta social.

• boicot d’usuaris de tramvies, per la pujada del preu del bitllet

• vaga als centres industrials de Barcelona, Badalona, Terrassa i Manresa.

b ) A partir de 1956 primeres reivindicacions salarials massives en

molts centres industrials.

EL

FRANQUISME

II) LA GRAN TRANSFORMACIÓ DEL PAÍS: CANVI SOCIAL I CRISI DE RÈGIM

(1959-1975)

Gran creixement

econòmic Canvis socials

Canvis culturals

INTERPRETACIÓN DE LA ETAPA

SISTEMA POLÍTIC

SENSE CANVI

CRISI I AGONIA DEL

RÈGIM FRANQUISTA

SOCIETAT MADURA PER A LA

TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

La gran transformació del país (1959-1969).

A partir de 1956, creixement continuat.

Des de 1957 els ministres del grup “tecnòcrata”, lligat a l’Opus Dei, control de la vida econòmica:

- Alberto Ullastres, la cartera de comerç

- Mariano Navarro Rubio, la cartera d’hisenda.

Importància d’un grup d’economistes joves, que

continuaren influint durant els anys setanta i vuitanta:

José Luís Sampedro, Enrique Fuentes Quintana, Fabià

Estapé i Joan Sardà, principal inspirador del Plan de

Estabilización de 1959.

El Pla d’estabilització i els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social.

Els nous ministres van elaborar un Pla d’Estabilització econòmica (21-7-1959), per a iniciar un procés viable de creixement econòmic. Mesures bàsiques:

• Reducció de la despesa excessiva per part de l’Estat i dels particulars: restricció del crèdit i congelació dels salaris.

• Desaparició progressiva dels controls del govern sobre l’activitat econòmica.

• Obertura de l’economia espanyola al mercat exterior per facilitar les importacions.

• L’objectiu era posar en contacte l’economia del país amb la mundial, que estava en una fase de fort creixement. Es van donar facilitats a les empreses estrangeres per a instal·lar-se a Espanya.

Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, bon exemple del manteniment de la tendència intervencionista de l’estat. – 1963; – 1964-67; – 1967-68; – 1971-75.

La planificació va centrar l’interès en el sector industrial i va propiciar unes actuacions per a millorar l’eficàcia de l’estructura empresarial, sectorial i regional.

S’emprengueren dues línies d’actuació: • les accions estructurals: solucionar algunes deficiències

històriques de la indústria: dimensió petita de les empreses, productivitat baixa...

• la creació de Pols de desenvolupament, que intentaven reduir els desequilibris regionals. Promovent indústries noves allí on eren escasses. Burgos, Saragossa, Valladolid, Vigo, A Coruña, Huelva, Sevilla.

La transformació econòmica i demogràfica

Causes:

• Èxode de molta població rural subocupada a les zones industrials.

• Inversions de capital espanyol unit a les empreses estrangeres.

• Fort augment de les importacions. Primer a partir de crèdits exteriors; però aviat dels ingressos del turisme i de les trameses dels treballadors que havien emigrat a països europeus, que van equilibrar la balança comercial.

• Intensificació de l’agricultura de regadiu. La producció agrícola augmenta, sense ressentir-se de l’important èxode rural.

La planificació no va ser la causa del creixement econòmic. Les seves previsions rarament es compliren i els seus efectes van ser escassos. La indústria privada confiava molt més en les condicions favorables de sectors econòmics determinats i en la conjuntura econòmica internacional.

La nova indústria es va estendre a partir dels nuclis

anteriors: País Basc, Catalunya i País Valencià. Regió

industrialitzada: la costa mediterrània i la costa cantàbrica. I

el nucli madrileny, creat els anys cinquanta.

Industrialització d’Espanya.-

El creixement econòmic dels anys seixanta ve propiciat, especialment, pel creixement industrial. La nova indústria es va estendre a partir dels nuclis anteriors: País Basc, Catalunya i País Valencià. Regió industrialitzada: la costa mediterrània i la costa cantàbrica. I el nucli madrileny, creat els anys cinquanta.

També es van crear els Polos de Desarrollo: Burgos, Saragossa, Valladolid, Vigo, A Coruña, Huelva, Sevilla.

Aquest creixement va ser obra de l’empresa privada

, però el govern no va renunciar als seus projectes de creació d’empreses industrials dependents de l’INI.

– El canvi social i cultural.

• Urbanització (creixement de les ciutats i de la població urbana)

• Alfabetització: escolarització de la població

• “canvi social”: desapareixen els valors d’autoritat, jerarquia, treball familiar. Desapareix el caràcter patriarcal i canvi de rol de la dona.

• Nou corrent dins de l’Església, contrari al nacionalcatolicisme (Concordat amb Franco el 1953, nomenament de bisbes), partidari d’una actitud menys jeràrquica més dialogant amb la realitat, d’acord amb els valors evangèlics). Tot venia del Concili Vaticà II (1962-65).

• Aparició de corrents crítics amb el franquisme :

– marxisme (crític també amb el capitalisme, que s’obre pas entre els intel·lectuals que treballaven en el camp de la filosofia i les ciències socials: Enrique Tierno Galván (socialista marxista),

-

- José Luís López Aranguren (procedia del catolicisme, es va convertir en un defensor aferrissat de les llibertats polítiques),

- Joaquín Ruiz Jiménez, (havia estat ministre de Franco l’any 1956, i el 1959 encapçalà un moviment crític en contra: Fundà la revista Cuadernos para el Diálogo, on hi col·laboraven molt d’aquests intel·lectuals de diferents tendències.

- Censura: tancament de publicacions.

A Catalunya, Serra d’Or, de l’Abadia de Montserrat, molt reivindicativa dels ideals de la cultura catalana

- Universitat: SEU (Sindicat espanyol Universitari), a començaments dels anys 60. Refús incidents a partir de 1963.

- A Madrid i Barcelona, intent de crear un sindicat democràtic d’estudiants. Alguns catedràtics foren expulsats de la universitat (Aranguren ,Tierno Galván).

- A Barcelona (1966), als caputxins de Sarrià l’assemblea de constitució del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (estudiants, professors i personalitats del món cultural) la policia va assaltar el convent i va detenir molts membres de l’assemblea.

Els treballadors.-

• El tímid moviment iniciat l’any 1954 (eleccions de representants sindicals)

• L’any 1958 el govern va publicar la Ley de Convenios Colectivos

• Primera gran onada de vagues (1962), estesa per Astúries,

País Basc i Catalunya.

• Ley de Conflictos Colectivos (1962) acceptava per

primera vegada que hi pogués haver vagues legals.

S’adoptaven precaucions per evitar que es fessin vagues

polítiques.

Els representants escollits pels obrers, que encara

formaven part del sindicat oficial, tenien ja una veritable

força.

- Les comissions de vaga formades d’ençà la vaga de 1962, no es van dissoldre un cop acabada la vaga. A partir de 1964 es van anar creant una “Comissions Obreres” permanents a cada població, una per a cada branca de la indústria. La del metall estava encapçalada per Marcelino Camacho.

Eren legals perquè encara no havien trencat amb el sindicat oficial. Entre els seus membres hi havia gent de la HOAC i la JOC, gent d’ideologia socialista i comunista. Lentament, els membres del PC van anar prenent preponderància dins les CCOO.

El 1966 els bisbes van dissoldre les JOC i HOAC, i el govern no va acceptar el sindicat paral·lel CCOO:

- 1967: vaga a Madrid. Els treballadors exigien llibertat i democràcia. El Tribunal Suprem declarava il·legal CCOO.

Conflictes a Catalunya.-

• Durant els anys 60 , reivindicacions polítiques: democràcia, llibertat i drets nacionals catalans.

• Cas Gallinsoaga: moviment d’oposició al Diari la Vanguàrdia. El seu director Luís de Gallinsoaga havia dit que “todos los catalanes son una mierda”; el govern el va destituir.

• 1960: aprofitant una visita de Franco a Barcelona, acte de protesta al Palau de la Música.

Es va interpretar el cant de la Senyera que havia estat prohibit. La policia va intervenir i va empresonar el cervell de l’operació, Jordi Pujol, empresonat fins 1962.

- Protestes demanant l’ensenyament del català a l’escola i l’ús de la llengua catalana.

.- l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré. Havia evolucionat des dels anys 40 en que havia donat suport al règim de Franco a la seva actitud crítica vers el règim. Entrevistat pel corresponsal francès del Diari Le Monde (14 de nov. 1963) havia dit: “el règim de Franco es diu catòlic, però no obeeix els principis bàsics del catolicisme.”

Feia una defensa aferrissada de les llibertats polítiques i dels drets de la nació catalana.

El 1966 fou enviat a un monestir del nord d’Itàlia.

- L’11 de maig de 1966 a Barcelona, una manifestació de 166 sacerdots i religiosos en protesta pels maltractaments de la policia als detinguts. Fou dissolta per la policia, usant les porres. La gent no s’ho acabava de creure.

SOCIALISTA LIBERAL i

DEMOCRISTIANA

OPOSICIÓ INTERNA i DE L’EXILI

Evolució política:

L’oposició al règim

COMUNISTA NACIONALISTA

Escisió del PNV

ETA (1962)

Contuberni

de Múnic

(1962)

Les forces polítiques de l’oposició a Catalunya.-

A partir de 1950:

- L’àrea nacionalista:

. CC, fundat per militants catòlics catalans relacionats amb el monestir de Montserrat. Va intervindre molt activament en les campanyes d’agitació nacionalista. Després es va dividir en diverses tendències i va perdre influència.

. L’antiga Unió democràtica de Catalunya, representant de la democràcia cristiana que venia dels anys trenta es va refer i va anar arrelant novament al país. Actituds moderades entorn a Miquel Coll i Alentorn i Anton Cañellas.

Un grup dirigit per Josep Benet se’n va separar perquè era partidari d’actituds més radicals en el camp polític i social.

. Nacionalistes d’ERC. Mantenen l’estructura a l’exili i inicien la penetració en cercles reduïts del país.

- L’àrea socialista:

. Moviment Socialista de Catalunya (MSC), creat asl sud de França per militants del POUM exiliats el 1945.Durant els anys cinquanta i seixanta s’organitza a l’interior de Catalunya amb la incorporació de gent més jove: Raventós, Obiols, Cirici... Aviat es produïren tensions entre

.- els militants que residien al país, més radicalitzats i partidaris de la col·laboració amb els comnistes i

.- el grup de l’exili, dirigit per Josep Pallach, més moderat i contrari a treballar amb els comunistes.

.- Front Obrer de Catalunya (FOC). Format per persones catòliques amb unes altres idees socialistes. Al final dels seixanta es van dividir en moltes tendències.

- Els comunistes:

• Persisteix el PSUC, però totalment assimilat pel PCE, entre 1950 i 1975.

• A partir de 1962 el PSUC va oferir a la societat catalana un esquema d’actuació moderada: col·laboració de la burgesia amb la classe obrera per tal d’implantar el sistema democràtic al país.

La penetració del PSUC dins la societat catalana va ser notable i el nombre de militants va augmentar molt.

Els governs del període 1957-1969.-

• Tres governs presidits per Franco, tots amb Carrero Blanco com a ministre Subsecretari de la Presidència.

• La política econòmica va estar a mans del grup de polítics “Tecnòcrates”. López Rodó, Navarro Rubio, Espinosa San Martín i López Bravo.

Ullastres va deixar de formar part del govern per a dedicar-se a la negociació d’un tractat comercial amb la Comunitat Econòmica Europea.

• Manuel Fraga Iribarne fou una personalitat molt destacada dels governs entre 1962 i 1969. Es catedràtic de dret polític autor de la Ley de Prensa de 1966.

• Els falangistes havien perdut molta influència política.

• Constituïen una burocràcia que s’ocupava, fonamentalment, dels mitjans de comunicació del règim i dels sindicats.

• Els seus ministres més destacats foren José Solis Ruiz (Ministre de la Secretaria del Movimiento) i Jesús Romeo Gorria (ministre de Treball).

Política econòmica

La política econòmica va tenir encerts indiscutibles.

Els tecnòcrates:

• Van eliminar bona part dels controls creats pels governs anteriors.

• Es facilita l’obertura de l’economia espanyola al món exterior (però no es liberalitza del tot).

• Negociacions amb la CEE (creada el 1957) des de 1962. Ullastres es trobava amb un obstacle insalvable, la implantació del país d’un règim de democràcia parlamentària.

• El 1972 es va signar un tractat preferent. Però la plena integració no era possible encara.

Política social.-

Llei de Conflictes Col·lectius (1954) i Llei de Convenis Col·lectius (1958)

CCOO (1967, declarada illegal)

El règim no accepta el principi de la llibertat sindical que exigien els representants dels treballadors.

Política cultural.-

Ley de Prensa, de Fraga Iribarne (1966). Suprimia la censura prèvia per a qualsevol publicació.

La Ley de Libertat Religiosa (1967) eliminava les discriminacions dels ciutadans en matèria religiosa.

Problemes polítics insolubles.-

• Proliferació dels grups polítics il·legals, demanen llibertat.

• Repressió policíaca molt activa.

• Ley contra la Rebelión Militar, el Bandidaje y el Terrorismo (1960): contra les activitats polítiques il·legals.

• El govern va crear el Tribunal de Orden Público (1963), encarregat de jutjar bona part dels delictes polítics per jutges civils.

Preparació del postfranquisme.-

• Continuïtat del franquisme després de Franco.

• L’any 1966 es va redactar la Ley Orgànica del Estado, per la qual s’havia de regir el govern després de la mort d’en Franco. S’acabaria la concentració del poder polític, però el postfranquisme continuava tenint les característiques de la “democràcia orgànica.”

• L’any 1969 Franco va proposar a las Cortes el príncep Joan Carles de Borbó successor a títol de rei. Aquesta proposta va ser acceptada per les Corts.

La crisi final del règim (1970-1975) Anys en què el franquisme viu una llarga agonia,

paral·lela a la decadència física del general Franco.

Els darrers governs del franquisme.(1969-75)

Durant aquesta etapa hi van haver tres governs que van haver d’afrontar els problemes d’un sistema polític que tenia cada vegada més dificultats per mantenir la vida política del país dins els marc estricte del règim franquista.

- El govern dels tecnòcrates

- El govern de l’almirall Carrero Blanco (1973)

- El govern d’Arias Navarro (1974-75)

El nou govern del final de 1969, que va ser l’últim presidit per Franco com a cap de govern, va comptar encara amb una participació majoritària de ministres vinculats a l’Opus Dei:

López Bravo (Afers Exteriors), Enrique Fontana (Comerç), Villar Palasí (Educació), López de Letona (Indústria) i López Rodó (Pla de Desenvolupament).

La personalitat política més destacada del nou govern va ser l’almirall Carrero Blanco, que n’era el vicepresident. Carrero Blanco tenia cada vegada un paper més destacat perquè la salut del general Franco va entrar en una ràpida decadència. Carrero era l’encarregat de mantenir viu el règim franquista.

Carrero Blanco va començar la seva actuació excloent les personalitats més partidàries de la transformació del sistema franquista. I va endurir la repressió contra els grups de l’oposició que cada vegada actuaven més durament.

Un atemptat d’ETA va posar fi a la seva vida (20-12-1973)

El govern d’Arias Navarro (1973-75)

Carlos Arias Navarro, ministre de Governació en el govern de Carrero.

El “espíritu de febrero”, discurs a les Corts (12 de febrer de 1974) on es creava un projecte d’associacions polítiques. Els partits, cada vegada més forts i ben organitzats no acceptaven les condicions

plantejades.

Agitació política i social.-

• Augmenta, especialment a la universitat. Per a controlar-la es tanquen les aules durant un llarg període de temps.

• El moviment de treballadors, dirigit per les CC.OO. va intensificar les accions. Les vagues, rarament legals, van donar un balanç de 4,5 milions de jornades de treball perdudes el 1968. L’any 1974 van ser de 44 milions. L’agitació sindical sovint tenia un caire polític: vagues generals que eren assajos per a fer caure el règim.

• A partir de 1968 comença l’actuació de grups terroristes: ETA, al País basc. Entre octubre de 1974 i octubre de 1975 25 membres de l’ordre públic (policia armada i Guàrdia Civil) i 14 civils van ser víctimes dels atemptats d’ETA.

• A partir de 1973 van sorgir a l’esquerra del PCE petits grups radicals que preconitzaven la lluita armada i practicaven el terrorisme: el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) creat el 1973. El GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre), creat l’any 1975.

LA REPRESSIÓ.-

• Entre 1968-1970 es va decretar durant tres vegades l’estat d’excepció, que suprimia les poques garanties que oferia el Fuero de los Españoles. I tornava a imposar la censura prèvia a les publicacions.

• Manifestacions de caire polític, sempre il·legals, acabaven amb l’enfrontament amb els “grisos”, que actuaven amb violència i alguna vegada algun manifestant resultava mort.

• D’abril a juny de 1975 es va tornar a decretar l’estat d’excepció. A la Universitat hi va haver nombrosos expedients i expulsions de professors i alumnes per la seva activitat política.

• El Tribunal de Orden Público treballava intensament. El 1974 es van obrir sumaris contra 6000 persones, majoritàriament a causa de les seves activitats sindicals. Més de 25.000 treballadors van ser expulsats de la feina. Altres eren condemnats a dures penes de presó.

Els problemes d’ordre eren cada vegada més greus, i la salut de Franco

minvava ràpidament.

Va morir el 20 de novembre de 1975.

Malaltia del dictador

Crisi econòmica del 73

Crisi colonial del Sahara

Agitació política i social

Repressió davant la feblesa (BUNKER)

FACTORS

Crisi i final del règim (1970 – 1975)

L’OPOSICIÓ Centre – Dreta: origen franquista o de l’exili

(monàrquics, democristians i liberals)

Socialisme: Al voltant del PSOE interior

Comunisme: Importància del PCE

Nacionalismes

Grups terroristes:

ETA, FRAP, GRAPO

COORDINACIÓ

Plataforma Democràtica (PSOE)

Junta Democrtica (PCE)

Coordinadora catalana

Fuero de los Españoles, 1945

La legislació franquista

Ley de Sucesión, 1947

Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional, 1958

Ley de prensa, 1966

Ley Orgánica del Estado, 1967

Ley de Sucesión, 1969