92 Núm. 36 MÈTODE

EL MISTERI DE L’ANELL

d e s v e l a n t l ’ u n i v e r s

Q uan el 1936 Edwin Hubble publicà laseua classificació morfològica de lesgalàxies al llibre The Realm of

Nebulae, feia pocs anys que havia quedat ferma-ment establert que les galàxies, aquells objectesextensos –alguns dels quals tenien estructura espi-ral–, eren conjunts d’estels, gas i pols com la nostragalàxia, la Via Làctia, però ben allunyats de nosal-tres. Efectivament, a l’abril de 1920 tenia lloc aWashington el Gran Debat entre Harlow Shapley iHerber Curtis sobre la grandària de la nostra galàxiai la natura extragalàctica o no de les nebuloses espi-rals. Shapley, que va ser el més convincent en argu-ments i el possible guanyador del debat, afirmavaque totes aquestes nebuloses –que avui anomenemgalàxies– formen part de la Via Làctia, una estructu-ra, que, per a ell, hauria de tenir uns 300.000 anysllum de diàmetre.

L’univers de Shapley va ser desmuntat pel mateixHubble el 1925, quan va demostrar, amb unes obser-vacions inapel·lables, que la gran nebulosa d’Andrò-meda no era més que una galàxia espiral com la nos-tra, situada a uns 900.000 anys llum de la Terra.Aquesta distància la convertia en un objecte definiti-vament extragalàctic: fins i tot acceptant l’enormegrandària atorgada per Shapley a la Via Làctia,Andròmeda se situava més enllà dels límits de lanostra galàxia. Avui sabem que la distància a què estroba Andròmeda és encara superior, gairebé tresvegades la que Hubble havia deduït. El descobri-ment de Hubble va engrandir l’univers de maneraespectacular i va convertir les galàxies en els ele-ments bàsics del teixit còsmic. El seu estudi i la seuaclassificació passà a ser una de les branques mésapassionants de l’astronomia observacional de l’èpo-ca i sens dubte, Hubble, amb una clarividència foramida, va ser pioner en molts d’aquests treballs.Encara avui trobem el seu dibuix amb l’esquemaevolutiu dels diferents tipus morfològics de galàxiesreproduït en molts llibres d’astronomia. Aquestesquema, en forma de forca, ens presenta les galà-xies el·líptiques com a primerenques i les espiralscom a tardanes, perquè Hubble pensava que la formade les galàxies evolucionava d’aquesta manera. Avuisabem que això no és cert, però encara no tenim unaidea precisa de com s’han format les galàxies i comevolucionen amb el pas del temps per presentar lesformes que avui observem. És un dels temes en quèels astrònoms es confessen més ignorants i sobre elque més esforços es realitzen des de tots els vessants

de l’astronomia contemporània: observacional, teòri-ca i computacional.

En aquest estudi, les troballes d’objectes com elque il·lustra aquestes pàgines resulten clau. Es tractad’una galàxia peculiar o patològica amb una espec-tacular estructura d’anell. Es coneix amb el nomd’objecte de Hoag, perquè va ser l’astrònom ame-ricà Arthur A. Hoag el qui el va descobrir l’any1950. Hoag, que anys més tard esdevindria directordel Lowell Observatory, pensà inicialment que

L’objecte de Hoag, una galàxiaen forma d’anell situada en laconstel·lació de la Serpent. Laimatge s’ha obtingut a partird’una exposició de 3,6 hores,realitzada el 9 de juliol del2001, amb la nova càmera degran camp situada al telescopiespacial Hubble. Cortesia de laNASA, The Hubble HeritageTeam i Ray Lucas (STScI/AURA)

d e s v e l a n t l ’ u n i v e r s

podia ser una nebulosa planetària, el romanent fluo-rescent de la mort d’un estel com el Sol (vegeuMÈTODE, núm. 34), però prompte descartà la idea ies va convèncer que es tractava d’una galàxia pochabitual. En la dècada dels 80, el grup d’astrònomsliderat per Francois Schweizer va comprovar que elnucli i l’anell es trobaven efectivament a la mateixadistància –600 milions d’anys llum– i que, per tant,es tractava d’un sistema físicament lligat amb unbulb central constituït per estels grocs i vells envol-

tat d’un majestuós anell de gas calent amb estelsblaus, de formació més recent, tot deixant un espaiaparentment buit entre les dues estructures. El nucliés com una galàxia el·líptica normal. L’anell exte-rior, en què encara s’observen traces de formacióestel·lar, té un diàmetre de 120.000 anys llum, unesdimensions lleugerament superiors a les de la nostragalàxia. Difícilment es pot trobar a l’univers un altreanell tan gegantí.

Hi ha diferents hipòtesis sobre la formació d’a-quest Senyor dels Anells galàctic. La més plausible,apuntada per F. Schweizer i els seus col·laboradorsl’any 1987, és la d’un encontre entre dues galàxiesproduït fa uns 2,5 mil milions d’anys. La galàxiael·líptica central capturà, per atracció gravitatòria,una altra galàxia que eventualment s’haguera acostatsuficientment. L’intrús va ser esquinçat en la seuacaiguda sobre la galàxia el·líptica i els bocinsestel·lars començaren a orbitar al voltant del caníbalgalàctic formant, amb el pas del temps, el grandiósanell, tot esborrant els rastres de l’encontre. Hi hamés galàxies en forma d’anell a l’univers, però en lamajoria d’elles es poden apreciar les empremtes dela col·lisió a partir d’estructures que evidencien lainteracció de marea.

L’espai entre el nucli i l’anell no està buit del tot.La nova imatge del telescopi espacial Hubble ensrevela la presència de cúmuls estel·lars febles, però,sobretot, ens mostra un altre objecte petit i moltcuriós, ja que és extraordinàriament semblant a l’ob-jecte de Hoag. Considerant l’anell com un rellotge,cal fixar-se en la posició que marcarien les manetesa la una i cinc. Hi trobem una altra galàxia en formad’anell, possiblement molt més llunyana –un anelldins d’un anell–, coincidència espectacular quecorrobora allò que deia Vera Rubin, l’astrònomaamericana que descobrí els halos de matèria foscaenvoltant les galàxies espirals: “Les galàxies són unpoc com les persones. A primera vista, totes sem-blen bastant normals, però quan les coneixes millor,totes resulten un poc diferents i estranyes en algunsentit.”

VICENT J. MARTÍNEZDirector de l’Observatori Astronòmic

de la Universitat de València

Núm. 36 MÈTODE 93