1

EL PALAU BARÓ DE QUADRAS Índex 1-La Barcelona del tombant de segle

-La industrialització -La caiguda de les muralles -Ildefons Cerdà i l’Eixample -La burgesia il·lustrada -La Renaixença -La Diagonal

2-Els Quadras -Jose Quadras i Prim -Manuel Quadras i Feliu, I Baró de Quadras

3-L’arquitecte -Josep Puig i Cadafalch: Vida i Obra 4-El Palau Baró de Quadras

-Edifici -Façana: Diagonal i Rosselló -Vestíbul -Interior

5-L’Institut Ramon Llull

2

EL PALAU BARÓ DE QUADRAS 1-LA BARCELONA DEL TOMBANT DE SEGLE La Guerra de Successió Espanyola (1701-1714) va tenir importants conseqüències per Catalunya i Barcelona. El recolzament dels catalans a la corona dels Habsburg i l’arribada dels Borbons a la corona espanyola va suposar un càstig per Catalunya. A més de la repressió política, Barcelona va esdevenir una ciutat militaritzada, dirigida per els governadors civils que no deixaven de ser militars. La construcció de la Ciutadella per tenir controlada la ciutat, la destrucció del barri de la Ribera, el manteniment de les muralles que envoltaven la ciutat, la supressió de les institucions catalanes, la prohibició de la llengua, l’eliminació de la Universitat, la supressió del comerç directe amb Orient i Occident... van ser algunes de les imposicions Borbòniques a la ciutat. Però Barcelona no deixà de ser una ciutat comercial i marítima, i al segon terç del segle XVIII amb l’impuls d’una nova classe social, la burgesia, va començar el camí cap a la industrialització. El decret de liberització del comerç amb les colònies, firmat pel rei Carles III el 1778, marca l’inici de la recuperació econòmica de Catalunya. Durant tot el segle XIX, la progressiva industrialització va anar transformant el país. Aquesta burgesia volia convertir Barcelona en una ciutat moderna, com les grans metròpolis europees de Londres i París. El propòsit de la burgesia per poder crear un nou model de ciutat passava per l’enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat. Les muralles havien mantingut a la ciutat tancada sense possibilitats d’expandir-se. El creixement urbanístic en vertical i desigual, amb unes condicions higièniques i de salut nefastes, amb problemes d’abastiment i d’ordre públic, feien insostenible la situació. La caiguda de les muralles era una necessitat prioritària per la transformació de la ciutat. A meitats del segle XVIII, Barcelona havia començat el camí cap a la industrialització. Una indústria basada en el tèxtil cotoner i la fabricació de teixits indians que exportava cap a l’estat i cap a Amèrica. La Guerra del Francès i la pèrdua de les colònies van significar un punt d’inflexió en aquest creixement industrial, però la mecanització tèxtil i la nova xarxa ferroviària de transports (1840, tren Mataró-Barcelona) van propiciar el canvi d’una societat agrària a una societat industrial. Des de 1840 sorgeix de manera insistent la necessitat d’enderrocar les muralles per poder fer de Barcelona una ciutat moderna i industrial. El decret serà redactat el 1843, però no serà fins el 1854 que l’estat donarà el permís per fer-ho sota el crit de Abajo las murallas! El decret per l’enderrocament de les muralles comportà la necessitat de realitzar un projecte de nou model de ciutat. Des de la capital de l’estat es va proposar un projecte dissenyat per l’enginyer urbanístic Ildefons Cerdà. Ildefons Cerdà i Sunyer (Santa Coloma de Centelles, 1815-Caldas de Besaya, 1876) va ser enginyer, urbanista i polític català. Va néixer en el si d’una família tradicional catalana. Va estudiar al seminari de Vic, per continuar cursant matemàtiques i arquitectura a Barcelona (1832). Després va estudiar la

3

carrera d’enginyer de camins a Madrid, graduant-se el 1841, a on va ingressar en el cos d’Enginyers de Camins, Ports i Canals. Va participar activament en la vida política, arribant a ser diputat a les corts de Barcelona el 1850, i president de la Diputació. El 1855 es presenta al concurs pel pla d’ampliació de la ciutat de Barcelona. Ildefons Cerdà presentarà el seu Plan del Ensanche de Barcelona que va ser aprovat el 1858 i redactat definitivament el 1859. El 1867 va publicar la seva Teoría General de la Urbanización, on va presentar les seves solucions als problemes de concentració demogràfica a les ciutats amb un gran creixement industrial, i que ja havia reflectit en el Pla Cerdà a Barcelona. La mort dels seus dos germans, el van convertir en hereu del patrimoni familiar. Per aquesta raó va abandonar la seva feina al cos d’enginyers per tornar a Barcelona i dedicar-se plenament a la seva passió, l’urbanisme. Barcelona era una ciutat amb un fort creixement industrial que començava a repercutir en les condicions de vida de la ciutat: contínues vagues obreres, arribada d’immigrants amb condicions de vida deplorables, l’epidèmia de còlera de 1834... Aquí començà l’interès de Cerdà per l’urbanisme. La Barcelona que havia conegut Cerdà estava envoltada per una muralla que cercava la ciutat, amb l’afegit que estava prohibit la construcció a l’exterior d’aquesta. Per aquesta raó, les fàbriques i els barris dels treballadors s’havien construint als pobles propers a la ciutat (Sarrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals...), però poc a poc anaven apropant-se a la ciutat i es situaven a la faldilla de Montjuïc. En aquest context, els polítics, industrials i intel·lectuals estaven d’acord en que les muralles havien d’anar a terra. El 1854, durant el Bienni Progressista (1854-1856), es va aprovar la demolició de les muralles. Cerdà va ser l’encarregat de fer un estudi topogràfic dels voltants de Barcelona i de l’eixamplament de la ciutat. El 1858, per una Reial Ordre, el Ministeri de Guerra cedia al Ministeri de Foment els terrenys d’extramurs i la ciutat deixava de ser una plaça militaritzada. Al mateix temps, concedia a Ildefons Cerdà l’autorització per fer l’estudi de l’ampliació de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona va obviar aquesta autorització i va convocar un concurs on es van presentar diferents plans que van ser enviats a Madrid per tal de comparar-los amb el ja escollit. Al concurs de l’Ajuntament es van presentar 14 persones i va guanyar l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. Finalment el Ministeri va tancar el problema a través d’un altre Real Decret del 1860 que imposava el Pla Cerdà. El Pla Cerdà comprenia la realització d’uns carrers paral·lels al mar i uns altres perpendiculars, amb amples avingudes diagonals. Els carrers tenien una amplada de 20 m., en alguns casos amb amplades superiors. Per facilitar el tràfic urbà, va proposar la idea de xamfrà, cada un de 20 m., que convertien les interseccions amb una mena de plaça. Les illes de cases no es construïen en la seva totalitat, sinó que, en dos dels costats, els altres havien de ser jardins. Els terrenys de fora muralla, que fins ara s’havien utilitzat com a camps agrícoles i zones militars, finalment quedaran urbanitzats creant-se el que tots coneixem com l’Eixample. L’espectacular desenvolupament industrial i urbanístic, i per tant econòmic, que va viure Barcelona va permetre el naixement de la nova burgesia industrial que

4

tenia poder adquisitiu i interessos culturals. Després del desastre de 1898 i la pèrdua de Cuba, tornaran els anomenats “indians” amb grans fortunes, inquietuds culturals i aires de modernitat. Però la transformació de la ciutat serà en gran part conseqüència de l’organització de la Primera Exposició Universal que tindrà lloc el 1888. L’Exposició Universal del 1888 no només tindrà conseqüències a nivell urbanístic i arquitectònic, sinó que provocarà una transformació cultural a través de la Renaixença. Aquest moviment literari que té la voluntat de fer renéixer el català com a llengua i recuperar la història del país, poc a poc s’anirà imposant com un moviment cultural amb influència en totes les manifestacions artístiques, però amb un pes important en l’arquitectura i les arts aplicades. La nova burgesia catalana té inquietuds, un nou sentiment nacional i la necessitat de reivindicar el seu nou estatus social. Aquest nou moviment artístic és el que anomenem Modernisme, que anhela transformar la societat catalana i convertir-la en una societat moderna i nacional. El Modernisme vol trencar amb les formes del passat i crear un nou art, és un moviment eclèctic que tindrà un important pes en l’arquitectura. L’arquitectura modernista suposà una renovació de les formes inspirades en la natura, la utilització de nous materials i un sentiment nacional. A Catalunya, el Modernisme adquireix una personalitat pròpia i diferenciada de la resta d’Europa amb personalitats com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Aquest moviment cultural va impregnar totes les arts. A la resta de manifestacions artístiques apareixeran personatges tan rellevants com els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, els escultors Eusebi Arnau i Josep Llimona, el moblista Gaspar Homar, el vitraller Lluís Rigalt... LA DIAGONAL Va ser projectada per Ildefons Cerdà com una de les vies principals de l’Eixample, junt amb l’Av. Meridiana. L’Avinguda talla de manera obliqua la retícula de mansanes dissenyada per l’urbanista. Les dues avingudes es creuen a la Plaça de les Glòries, lloc on Cerdà va projectar el centre de la ciutat, i s’ajunten amb la Gran Via. El primer tram de la Diagonal va néixer el 1884 amb la construcció dels carrers que hi ha entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. El fet de començar per aquest tram era tan senzill com que era la part més elevada de la dreta de l’Eixample, encara que aquest sector ja pertanyia al municipi de Gràcia.

2-LA FAMÍLIA QUADRAS

José Quadras i Prim (13/10/1822-30/12/1901) va néixer a Vic i es va casar amb M. Rosa (Marieta) Feliu i Coma (Calella, 14/6/1835), amb la que va tenir tres fills: Manuel, Enriqueta i Antonio Quadras i Feliu. El pare de José Quadras va ser Pere Quadras i Camps (Vic, 1769-1853), un prestigiós escultor de Vic que estudià a Barcelona a l’escola de la Llotja i va ser pensionat a Roma. A la tornada a Vic va obrir un taller d’escultura a la Plaça Major des d’on va aplicar la seva formació neoclàssica. Va ser professor de l’Escola de Dibuix de Vic fins arribar a ser director.

5

El 1876, arrel del seu matrimoni amb M. Rosa Feliu i Coma, José Quadras esdevindrà el continuador de la fàbrica de filats d’estam Tomas Coma i Miró, que el 1893 va canviar la raó social per Cuadras, Feliu i Compañia. Aquesta fàbrica havia estat creada el 1840 i era la pionera en la producció de teixits d’estam a Espanya. Quadras més endavant creà una altre fàbrica a Sabadell. La filatura d’estam és una branca dintre de la industria llanera que a finals del XIX va viure una modernització que a Catalunya es va centrar principalment entre Sabadell i Terrassa, arribant al seu creixement màxim durant la I Guerra Mundial. Els continuadors del negoci familiar foren els seus fills, Manuel Quadras i Feliu i el seu germà Antonio Quadras i Feliu. La filatura d’estam parteix de les fibres de llana més llargues, cosa que permet obtenir fils molt més prims i resistents. El procés comença amb filatura de carda, però segueix amb dues màquines especials per a aquest procés: el gil i la pentinadora. Per garantir que la metxa final només tindrà fibres llargues, és imprescindible l’acció de la pentinadora, la qual rebutja les fibres curtes i proporciona una metxa confeccionada només amb fibres llargues

Palau Baró de Quadras. PIC va transformar la masia d’Hostalric en un gran casal d’estil neogòtic, que disposa de tres pisos i dues torres amb merlets a cada costat. A unes de les parets de la construcció apareix la següent inscripció: “La Baronia de Quadras , engrandida per Ramon de Quadras el 8 de febrer de 1378. Perduda per en Joan de Quadras, menor, a 15 d’abril de l’any 1665. Recobrat son territori a 8 de Janer del any 1898 y son títol a 16 d’abril de 1900 per don Manuel de Cuadras”.

Manuel Quadras i Feliu (1860-1927) esdevindrà el I Baró de Quadras el 1900, títol atorgat per la Reina Regent Maria Cristina, mare d’Alfons XIII, en memòria d’una antiga Senyoria que datava de 1378. L’antiga senyoria o masia estava situada a Maçanes, a prop d’Hostalric, al mig d’un extens territori s’aixecava antigament el castell de la Baronia. Manel Quadras es casà amb Joana Veiret Xipell (1862-1939), i tindran dos fills: José i Maria Quadras Veiret. El Baró havia demanat a PIC la rehabilitació de l’antic castell, i satisfet amb l’execució final li encarrega la remodelació de l’edifici que tenia a Barcelona, el futur

6

PIC ja havia reballat a la comarca de La Selva, concretament a Lloret de Mar al Santuari de Sant Pere del Bosc, i al mateix cementeri. L’escut de la família mostra 4 famílies, Quadras, Feliu, Prim i Coma. El nom complert del primer Baró de Quadras serà Manuel Quadras Feliu Prim i Coma.

El successor del títol serà el seu fill Josep de Quadras i Veiret (1889-1965), segon Baró de Quadras. De professió advocat. També fou tinent alcalde de Barcelona i es casà amb Pilar de Camps i de Casanovas, filla dels marquesos de Camps. La filla del I Baró de Quadras, Maria de Quadras i Veiret es casà amb Joan Nadal de Vilardaga, que el 1900 havia adquirit el Palau Mornau (actual Museu del Cannabis, carrer Ampla) i li havia encarregat a Raspall que li fes la remodelació. El III títol de la baronia el posseeix actualment la filla de Josep de Quadras i Veiret, la Sra. Maria Juana de Quadras i de Camps. Casada amb Juan de Querol i de Müller, IV Comte de Rius, amb la que tenen una filla, Maria del Pilar de Querol i de Quadras.

7

3-JOSEP PUIG I CADAFALCH Mataró, 1867-Barcelona, 1956

Josep Puig i Cadafalch (PIC) va néixer a Mataró el 17 d’octubre de 1867 i va morir a Barcelona el 1956. Va ser arquitecte, historiador de l’art i polític català. Va ser un gran defensor d’un ideari de país i la il·lusió de veure’l plenament recuperat en tots els terrenys. Des de la vessant cultural i política va aportar recursos per a fomentar aquest pensament mitjançant els seus estudis sobre la llengua, l’ordenació jurídica o l’organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l’encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània. Va ser especialista en art romànic de fama internacional amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria i promotor de les excavacions d’Empúries a partir de 1908.

Era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Borgunyà, i la família es dedicava a la producció de teles a Mataró, ciutat on va viure i va cursar els seus estudis de secundària al col·legi de Santa Anna dels escolapis de Mataró. Ja amb 16 anys començarà a fer col·laboracions literàries d’un regust neoromàntic i patriòtic. PIC es mostrava molt interessat en els moviments nacionals emergents de l’època i va identificar ràpidament la història com a element bàsic per a la creació d’una consciència nacional i per reformar la identitat de país enfront d’un parlamentarisme centralista. En els seus primers escrits es reflecteix aquest ideari:

Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?

Dels Berenguers i Jofres un sol no n’ha quedat?

Han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me?

I les barres catalanes, quin llamp les ha trencat?

Puig s’interessa per la història, les arts i les ciències i decideix iniciar els estudis d’arquitectura a l’Escola Provincial d’Arquitectura el 1883, a la vegada que cursava els cursos de la llicenciatura de fisicomatemàtiques a la Universitat de Barcelona. De seguida s’implicà en política entrant al Centre Escolar Catalanista que era la secció estudiantil del Centre català de Valentí Almirall. En aquesta entitat va fer amistat amb importants personatges del catalanisme polític com Prat de la Riba i Cambó. Aquí començarà a formar part del grup de la Renaixença. Es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889 a Madrid, i el 1891 acabà els seus estudis d’arquitectura a Barcelona amb l’admiració del director de l’escola, Elies Rogent i del seu professor predilecte Domènech i Montaner.

El 1892 es va casar amb Àngels Macià i Monserdà, filla de l’escriptora feminista Dolors Monserdà de Macià, i varen tenir una filla, Pilar Puig Macià.

El 1891 Puig va començar a exercir d’arquitecte municipal de Mataró, càrrec que va ocupar fins el 1896. Va ser nomenat professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1901-1902) on va desenvolupar les seves qualitats com a arquitecte. També va impartir classes a La Sorbona , Harvard...

Amb la crisi de la dictadura de Primo de Rivera va reactivar-se políticament com a membre de la direcció de la Lliga Regionalista, tot i que tingué un rol

8

molt secundari. Conscient de les possibles conseqüències polítiques de la dictadura, Puig va amagar el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i el seu treball com a arquitecte, en una doble paret de casa seva. El 2003, 80 anys més tard van ser descoberts per la família i adquirits per la Generalitat de Catalunya. Actualment es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de la Guerra Civil va estar exiliat a França entre 1936 i 1942, instal·lant-se a la Catalunya Nord per fer els estudis dels monuments romànics de la zona. Quan va retornar el règim li va prohibir exercir d’arquitecte. Es va dedicar a organitzar vetllades literàries i culturals semi clandestines i va emprendre la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre 1949 i 1954 va publicar tres volums sobre escultura romànica a Catalunya.

Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 1956 i va ser enterrat el dia de Nadal al cementiri dels Caputxins de Mataró.

POLÍTICA I URBANISME

A nivell polític, va participar en la I Assemblea de la Unió Catalanista que va tenir lloc a Manresa el 1892. El 1899 es va produir l’escissió d’Unió Catalanista i la branca de més implicació política formada per en Puig, Prat de la Riba, Cambó.. que van constituir Centre Nacional Català el 1900.

Aquest grup es va fusionar un any més tard amb Unió Regionalista per formar la Lliga Regionalista, partit amb ampli suport de la burgesia industrial enfront l’oligarquia agrària que dominava la política espanyola i donava suport al lerrouxisme.

El 1901 va ser escollit regidor per la Lliga a l’Ajuntament de Barcelona, on va emprendre millores de la qualitat dels serveis als ciutadans: xarxa de clavegueram, asfaltat de la Gran Via i Passeig de Gràcia... el 1902 va fomentar la creació de la Junta Autònoma de Museus que va crear el Museu d’Arqueologia al Parc de la Ciutadella.

PIC era un dels majors detractors de l’urbanisme de Cerdà i havia manifestat a La Veu de Catalunya que la homogeneïtat igualitària de la trama de Cerdà entrava en contradicció amb la voluntat de dotar a certs espais o institucions de la ciutat d’una identitat especial. La ciutat aspirava a una capitalitat que no havia tingut durant segles, i això requeria un nou urbanisme i una nova arquitectura. París era el referent més immediat pel que feia la ordenació monumental o institucional desitjada i les noves teories urbanístiques europees sobre la segregació d’usos (industria, comerç/serveis, lleure i residència) oferien solucions a la compatibilitat de la ciutat amb la indústria. L’aprovació del Pla Jaussely el 1903 que harmonitzava el Pla Cerdà amb els traçats originals de les viles que envoltaven la ciutat, va fer que Puig comencés a monumentalitzar la ciutat i trencar amb l’ortodòxia de Cerdà.

El Pla Jaussely va ser un projecte d’adaptació del plantejament urbanístic de Barcelona definit al Pla Cerdà per tal d’encaixar la trama de l’Eixample amb els traçats originals de les vil·les que envoltaven la ciutat. Serà una proposta recolzada per PIC que proposava una ciutat diferenciada segons nivells socials

9

i amb una visió monumentalista. El Pla no es va tirar endavant de manera immediata ni complerta.

En aquesta època va col·laborar amb La Renaixença i el setmanari La Veu de Catalunya i fou un dels fundadors del diari amb el mateix nom, al qual contribuí amb articles molt contundents els primers anys.

El 1907 esdevindrà diputat a les Corts Espanyoles en representació de Solidaritat Catalana, des d’on lluitarà per la llibertat dels pobles que formen Espanya. Des del mateix any va col·laborar amb Prat de la Riba que ocupava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona. Va impulsar les excavacions d’Empúries i va participar en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1913 va ser escollit diputat provincial per la Lliga i amb Prat de la Riba, va defensar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya que assentés els fonaments de la cultura catalana. El 23 d’octubre de 1913 s’organitzà una assemblea dels diputats provincials de les 4 diputacions i varen aprovar els estatuts de la institució que es va constituir el 1914, amb Prat de la Riba com a president. A la mort sobtada de Prat de la Riba el 1917, Puig va se escollit president de la Mancomunitat catalana. Amb l’esclat de la I Guerra Mundial es va posicionar a favor de França i va abordar la qüestió de l’autodeterminació aprofitant que s’havien creat nous estats. Cambó va liderar un moviment autonomista que es va presentar a Madrid però va ser refusat. La proposta va coincidir amb una certa inestabilitat social a Catalunya (vaga de la Canadenca), per lo que la Lliga va fer un gir cap a la dreta més conservadora i el sector més nacionalista es va escindir formant Acció Catalana. Puig es va mantenir a la Lliga.

Com a president de la Mancomunitat va desplegar les polítiques iniciades per Prat de la Riba: creació de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, xarxa de biblioteques populars, escola d’Infermeres Auxiliars, Servei Meteorològic de Catalunya, Biblioteca de Catalunya, Servei de Restauració i Conservació de Monuments, Museu d’Arts Decoratives i Arqueològic... aquestes institucions donaven un caràcter intel·lectual i científic al projecte de recuperació de la identitat catalana.

Amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va decidir marxar a França per continuar els estudis d’art romànic. Amb la instauració de la República, Puig va intentar tornar als cercles de poder com a membre de la direcció de la Lliga, però amb molt poca influència en les decisions.

ARQUITECTE

Entre 1892 i 1896 va ser l’arquitecte municipal de Mataró. Puig era un home preocupat per els aspectes relatius al desenvolupament social i el paper que el territori jugava per aconseguir-ho: higiene, comunicacions, educació... i es mostrava contrari a algunes de les limitacions arquitectòniques i administratives que el Pla Cerdà imposava a les noves construccions.

A Barcelona, com a urbanista va participar a:

-1909-1911: obertura de la Via Laietana, dirigint la segona fase de les obres entre la Plaça de l’Àngel i el carrer Sant Pere més Baix ( capella de Santa Àgata, Pl. Ramon Berenguer i av. De la Catedral).

10

-1923: Projecte de reforma de la Plaça Catalunya, que es duria a terme durant la dictadura amb alteracions importants.

-1913-1923: Reforma de Montjuïc per allotjar l’Exposició Universal de 1929. Va establir els criteris definitius per configurar la Plaça Espanya amb semblança a la Pl. Sant Pere del Vaticà.

La primera etapa de PIC està íntimament lligada amb el seu sentiment d’arrelament a la terra, de casa pairal catalana, de prestigi feudal, aristocràtic, simbolista i somiador. S’identifica la influència historicista de Domènech i Montaner, sobretot per la utilització de finestrals neogòtics o neorenaixentistes. D’aquesta etapa és la casa Martí (1896) que recull programa germànic propi de la influència wagneriana de l’època, Casa de les Punxes (1905) que incorporar un regust feudal nòrdic amb maó nu. No inventa formes noves, sinó que integra i harmonitza detalls i solucions arquitectòniques preexistents. Practica l’evocació del paisatge amb abundats detalls florals. Les estructures de Casa Macaya o Can Garí deriven d’un tipus de façana tradicional catalana dels segles XV i XVI. L’obra més complerta d’aquesta època és la Casa Amatller amb profusió de ceràmica, esgrafiat, forja, vitrall... Recull múltiples signes d’arquitectura nòrdica com la simbologia heràldica o el capcer esglaonat.

Una segona etapa s’adequaria més al racionalisme, que correspon als gustos d’una nova elit burgesa, pràctica i ordenada. Les obres deixen de ser monumentals per convertir-se en residencials, tenen un cert toc Sezession, és a dir, una ordenació simple i un estalvi decoratiu nou fins ara a la seva obra. Formes suaus, capcers arrodonits, pinacles en forma esfèrica. Exemples d’aquesta arquitectura són la Casa Trinxet, Casa Muntades...

La tercera etapa es desenvolupa durant el període de l’Exposició Universal de 1929, on va ser el primer arquitecte. Es caracteritza per el monumentalisme i el neoclassicisme. Exemple és la Casa Pich i Pon (Pl. Catalunya, 1).

Obres destacades de PIC:

1896- Casa Martí, els 4 Gats

1898-1900- Casa Amatller

1902- Cafè Torino

1903- Casa Serra

1904- Casa Trinxet

1904-1906- Palau Baró de Quadras

1905- Casa Terrades, casa de les Punxes

1911- Fàbrica Casaramona

1919- 4 columnes de Pl. Espanya

1920- Pavellons Alfons XIII i M. Cristina, Pl. Espanya

1921- Casa Pich i Pon, Pl. Catalunya, 1

1924- Casa Casaramona, just davant de l’Amatller

11

HISTORIADOR

També va treballar com a historiador de l’art desenvolupant les bases fonamentals per a l’estudi de l’art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. La seva formació en aquest camp es va alimentar de les pràctiques internacionals, sobretot a França, on ja havien adoptat mesures per a preservar el patrimoni. Puig, en sintonia amb el seu mestre Elies Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra, buscava l’equilibri entre elements tradicionals i progressistes (Viollet-le-Duc). La manca de documentació i fons fotogràfics el van portar a la conclusió que calia fer un estudi sistemàtic dels monuments del país per a poder analitzar-los i catalogar-los. El 1907 va emprendre un viatge al Pirineu per aixecar plànols i fer fotografies.

També es va preocupar de la restauració d’edificis medievals com una de les accions a fer en el camp de la recuperació dels signes identitaris de la nació catalana, movent-se en el context en que els pobles europeus també cerquen les seves arrels en el passat medieval. Cal tenir en compte que Puig va promoure la creació de la Junta autònoma de Museus que el 1907 es convertí en Junta de Museus, presidida per ell mateix.

12

EL PALAU BARÓ DE QUADRAS 4-EDIFICI (1902-1906) Av. Diagonal, 373/Rosselló, 279 El Palau Baró de Quadras és un edifici remodelat per Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1902 i 1906 per encàrrec de Manuel Quadras i Feliu, I Baró de Quadras. Els primers plànols de la reforma daten del 1902, i les primeres factures són ja de 1903. L’edifici ja existia, havia estat construït en 4 pisos per un mestre d’obres el 1882 per encàrrec del comerciant Bonaventura Babot Guillermo. El 15 de juny de 1884 compra la casa Josep Quadras Prim, propietari de la societat tèxtil José Quadras y Prim. Tal com diu a les escriptures de compra-venta, la casa estava formada per “...toda aquella casa, compuesta de bajos, entresuelo exterior, cuatro pisos y azoteas, con jardín en la parte posterior, cercado por pared y verja de Hierro...” A la seva mort, l’edifici passarà a mans del seu fill gran, Manuel Quadras i Feliu, I Baró de Quadras. El Baró, satisfet amb la rehabilitació que Puig i Cadafalch havia fet a la masia que posseïa a Massanes (Hostalric) entre l’any 1900 i 1903, li encarrega la remodelació de la casa que havia heretat a Barcelona, amb façanes a la Diagonal i Rosselló. La masia de Maçanes l’havia transformat en un castell, que era el que desitjava després d’haver rebut el títol de Baró atorgat per la Reina Regent. Els llibres de comptabilitat informen que la reforma de la casa de la Diagonal s’inicia el 1903 i finalitza el 1906.

Esbós de la façana principal i alçat del palau Fou una de les primeres cases construïdes a la Diagonal. Tot i que la finca no era gaire atractiva ja que no tenia més de 12 metres d’amplada de façana, PIC va saber atorgar-li una aparença vistosa. Realitzà una reforma radical d’una casa pre-existent amb façana al carrer Rosselló i on només va reutilitzar uns pocs elements estructurals. És un clar exemple del goticisme de PIC i de la preocupació per part de la família de manifestar la possessió d’un títol nobiliari recentment aconseguit. L’edifici ens fa pensar en els palaus gòtics barcelonins on repeteix l’ús d’escultures goticistes amb profusió de l’ús de la ceràmica de colors amb certa influència de l’arquitectura islàmica.

13

A la remodelació de l’arquitecte van participar l’equip més proper a PIC: Eusebi Arnau i Alfons Juyol per l’escultura, Francisco Tarragó a la fusteria, Mario Maragliano al mosaic... L’estructura de l’edifici es distribueix amb la planta baixa i el pis principal per els propietaris, i la resta de pisos de lloguer amb una escala independent. La façana de la diagonal dóna accés a la residència principal, mentre que la del carrer Rosselló ho fa pels veïns. FAÇANA El Palau té dues façanes completament diferenciades, amb dos estils diferents. La façana de la Diagonal bastida amb pedra tallada connecta amb les cases anteriors, i la de Rosselló és un simple arranjament de la que ja existia, seguint la tipologia de les façanes de l’Eixample. La façana principal de l’edifici és la que dóna a la Diagonal, és una barreja d’estils on destaca el plateresc de la tribuna correguda amb vuit finestres, i que a sobre té un balcó flamíger amb pinacles i mènsules amb quatre portes. També cal destacar l’estil nord-europeu de les mansardes a sobre el teulat i el voladís de sota.

Plateresc Estil arquitectònic exclusivament espanyol nascut al segle XV consistent en la fusió de components del mudèjar (estil cristià que incorpora influències d’estil andalusí, els mudèjars són els musulmans que es van quedar a la Península durant la Reconquesta) i del gòtic flamíger (art gòtic francès) amb inclusió d’escuts i pinacles. Tot i que incorpora també elements renaixentistes com columnes... Es caracteritza per façanes força ornamentades com si es tractes d’obres d’orfebreria.

La façana va ser treballada per l’escultor Eusebi Arnau i l’execució va ser d’Alfons Juyol. Mirant fotografies d’època es pot veure que les corones de pedra de la tribuna contenien altres corones de ceràmica vidriada com les de la Casa Macaya, i que les vuit finestres que actualment estan tancades amb persianes tenien a la part superior uns vitralls amb motius florals. A la part superior de la tribuna estan esculpides deu parelles d’home i dona vestits amb indumentària medieval que es miren a la cara i envoltades de la decoració floral pròpia de la façana. A les dues cantonades de la tribuna podem veure Sant Jordi i Sant Miquel. Es pot considerar el Sant Jordi com una signatura de l’arquitecte, ja que PIC el representava a totes les seves obres. Al Palau apareix a la part superior amb la seva llança lluitant amb el drac, i mirant directament al Sant Jordi de la Casa de les Punxes. Destaca la verticalitat de la peça. Hem de tenir present que PIC estava treballant també a la Casa de les Punxes i al Palau en el mateix moment, establint així un diàleg entre les dues obres. A l’altre cantonada de la tribuna observem a Sant Miquel alat vestit amb armadura de general i amb el seu escut i l’espassa lluitant contra els esperits malignes. Sant Miquel és el patró de l’església universal i el primer dels set arcàngel, acompanyant de les ànimes a l’eternitat i vencedor de Llucifer.

14

Menció a les gàrgoles que recullen les aigües del balcó del segon pis, que representen animals fantàstics més propis de les catedrals gòtiques i que PIC també utilitzarà a la Casa Amatller. La porta principal destaca pel forjat de ferro obra de Manuel Ballarín, un habitual en les obres de PIC. La porta queda custodiada per dos mènsules en forma d’animals fantàstics o més propi de l’imaginari medieval, els animals alats porten una corona europea i una corona indígena respectivament A la façana principal està esculpit en pedra l’escut de la baronia representat amb un casc (yelmo) i una corona de baró, amb la inscripció en números romans ANY MCMIV, data en que es va iniciar la remodelació del palau. I a sota l’escut de les quatre famílies: Quadras, Feliu, Prim i Coma. La façana posterior, tot i que no amaga el seu origen, mostra esgrafiats amb policromia floral, concentrats en el coronament i diversos frisos. Se la identifica amb un estil més propi del Sezzesion vienès, estil nascut a Viena que s’engloba dins dels Modernisme i que volia reinterpretar els estils del passat dins d’una societat plenament industrial. Predominen els treballs estructurats que donen molta importància a l’odre, la geometria o l’equilibri. De la tribuna correguda hi destaca la persiana. La porta de forja i vidre també és de Manuel Ballarín. INTERIOR Es parteix de l’esquema organitzatiu d’un palau gòtic, amb un pati central des del que s’accedeix al pis principal i, al voltant del mateix s’obren les habitacions principals que s’il·luminen a través de les finestres de les façanes o des dels patis interiors adossats a les mitgeres. Els terres estan realitzats en mosaic romà decorats en sanefes en blanc i negre, obra de Mario Maragliano, i que permetien l’entrada dels carruatges o cotxes. Els arrambadors ceràmics del vestíbul tenen un regust andalusí, més propi dels patis andalusos que de les ceràmica catalana que s’estava dissenyant a tombants de segle a la fàbrica Pujol i Bausis. Els arrambadors probablement van ser produïts per la fàbrica Mensaque, que té la seva seu a Sevilla i que encara funciona avui en dia. La hipòtesis es deu a que són molt similars als que trobem tant al vestíbul com al pis principal de la Casa Amatller. Les parets estan decorades amb esgrafiats i ceràmica, i els sostres combinen les bigues de fusta amb magnífics treballs de policromia sobre fusta i esgrafiats entre bigues. Les làmpades del vestíbul contenen dragons alats com els de la Casa Amatller. Els interiors ens transmeten un regust musulmà. Abans d’accedir a l’escala noble, hi ha el pati central sota tres arcs amb columnes de pedra i capitells amb ornaments florals. Al centre del pati hi ha una font pròpia d’un pati andalusí i una claraboia que combina el vidre i el vitrall i que permet l’entrada de llum natural a la vivenda. L’escala noble executada en dos trams, tan comú en els palauets de Puig i Cadafalch, està inspirada en els palaus gòtics catalans. La barana està realitzada en pedra amb decoracions florals, i els esglaons de marbre acompanyen les ceràmiques de la paret. El vestíbul del pis principal està

15

envoltat de finestres amb vitralls separades per columnes i coronades de nou amb medallons on apareixen figures medievals com a la façana. A la porta principal feta en fusta apareix de nou l’escut dels barons. Una porta en vitrall separa l’entrada principal de la de veïns, decorada amb esgrafiats verds amb tocs vermells. El pis principal està distribuït en dues parts: els espais que donen a la Diagonal i a on es rebien les visites, i els espais que donen a Rosselló destinats a l’ús familiar. La porta principal dona a un petit vestíbul amb uns finestrals que donen a l’escala noble i per on entra la llum de la claraboia, i arrambadors amb esgrafiats. A les portes que donen entrada a les diferents estances estan decorades amb motius geomètrics. I el sostre és ric amb esgrafiats pintats. Una de les portes del vestíbul dona accés al bany de la casa, una de les primeres cambres de bany de la ciutat. SALÓ Espai que dóna a la Diagonal, el carrer principal. L’estança està formada per un sala i unes columnes que separen un segon espai en forma de galeria. Des de la cantonada es pot veure el Sant Jordi i la Casa de les Punxes. Destaca la marqueteria dels parquets i els esgrafiats florals de les parets, les parets estaven folrades de tela. Les columnes són de marbre amb les bases i els capitells decorats amb motius florals. Les finestres de la galeria són de fusta amb la base i la part de dalt decorada amb uns vitralls tiffanis. Les columnes que envolten la sala estan separades per arcs arabitzants. Enteixinat de fusta al sostre policromat, i amb uns grífols que “aguanten” les bigues. Destaca la porta amb motius geomètric que probablement donava lloc a un dels dormitoris de la casa. A les fotografies antigues destaca a sobre la porta una escultura que representa una figura femenina amb corona i que sosté una garlanda de flors a les mans amb uns pinacles a banda i banda. Al saló hi ha una porta de fusta ornamentada amb flors de llautó repujat que probablement donava accés a un dels dormitoris. A les fotografies antigues el mobiliari té l’aspecte medieval tan característic de l’època. Els mobles del palau estan en mans de la família. Entre el saló i el menjador encara es conserva la pica que originalment conservava dues columnes amb capitell floral i a la base dos granotes. Darrera hi havia dues finestres i les parets estaven decorades amb rajoles amb figures. L’aixeta era un gerro on es posaven flors. MENJADOR L’estança està formada per un sala i les columnes que dibuixen de nou una galeria. Destaquen les targes de vitrall, la porta corredissa de llautó amb fulles

16

d’acant, la llar de foc i la llenyera, a la qual s’accedeix per una porta camuflada. El terra és de marqueteria de parquet. Cal destacar les columnes bombades amb capitell jònic. A les fotos d’època es pot veure com aquestes columnes s’engalanaven amb garlandes metàl·liques de flors que són llums, i cortinatges de tapisseria separen els diferents espais del saló. Les parets amb arrambadors de fusta i esgrafiats que representen arbres. A les fotos d’època una cortina separava l’espai propi del menjador, d’un annex on es veu un petit piano. La llar de foc, entre dues columnes amb curiosos capitells, és l’element més destacat amb un ostentós escut de la família. BANY El bany del palau avui en dia no existeix, ja que la casa ha tingut diferents usos. De fet va ser una de les primeres “cambres de bany” de la ciutat tal i com ho entenem nosaltres avui en dia. Amb banyera, pica, tocador i un WC de fusta. Les parets enrajolades des del terra fins al sostre. I un vitrall fet amb esferes de vidre. CUINA Situades als baixos, van ser transformades en despatxos quan es va instal·lar el Museu de la Música. El 1972 la casa es va vendre a l’Ajuntament de Barcelona que el va destinar a Museu de la Música. A principis dels anys 80 s’instal.la el Museu de la Música, que marxa al 2001 a l’Auditori, i al 2003 es transforma en seu de Casa Àsia fins el 2013. Actualment és la seu de l’Institut Ramon Llull.

17

5-Que és l’IRLL

L'Institut Ramon Llull és un organisme públic que té com a objectiu promoure la llengua i la cultura catalanes a nivell internacional L'Institut Ramon Llull és un organisme públic que té com a objectiu promoure a nivell internacional els estudis de llengua i cultura catalanes en l’àmbit acadèmic, la traducció de literatura i pensament, i la producció cultural catalana en d’altres àmbits com les arts visuals, el disseny, l’arquitectura, les arts escèniques, la música o el cinema. L’Institut Ramon Llull fomenta els intercanvis artístics i culturals a l’exterior i dona suport als estudis de llengua en l’àmbit universitari. El Palau Baró de Quadras, catalogat com a Monument Històric Artístic d’Interès Nacional és la seu de l’Institut Ramon Llull des de l’any 2013.