1  

                                                                           Per  pensar            

EL  PERDÓ...  amb  les  criatures.  Apunts.      

 “Demana-­‐li   perdó!”,   “perdó”,   mussitarà   potser   la   criatura,   per   tal   de   poder   passar  pàgina  aviat  i  continuar  jugant.  Situació  resolta,  passem  a  una  altra  cosa...       “Perdó”...  S’han  mogut  els  llavis,  però  poc  més.  Oportunitat  perduda  de  créixer  en  comprensió,  en  estima  de  l’altre,  en  autonomia  personal.       Els  apunts  que  oferim  recullen  els  fruits  d’una  jornada  de  treball  d’un  grup  de  mestres   entorn   a   l’actitud   del   perdó.   La   proposta   va   sorgir   a   partir   d’una   pregunta  sobre   el   tractament   del   perdó   a   les   diverses   tradicions   religioses   i,   poc   a   poc,   es   va  convertir   en   una   reflexió   sobre   el   significat   del   perdó   i   el   que   implica   el   treball  d’aquesta   actitud.   Una   jornada   que   va   servir   per   adonar-­‐nos-­‐en   de   la   complexitat   i  l’abast  del  “perdonar”;  per  comprendre  que  l’actitud  fonda  és  fruit  de  la  maduresa,  de  l’acceptació,   de   la   confiança   en   el   valor   de   cada  persona,   de   l’autoestima.   Són   això:  notes,  apunts,  que  ordenarem  en  quatre  apartats.       El  primer  recull  algunes  idees,  interrogants  i  experiències.       El   segon,   materials   al   servei   de   la   reflexió   sobre   l’abast   del   perdó   i   la   seva  significació.       El   tercer   repassa   exemples,   símbols   i   gests   de   les   diverses   tradicions   de   la  humanitat.     El  quart,   recull  algun  text  que  pot  ser  d’utilitat  a   l’hora  de  portar   la   reflexió  a  l’aula.            1.  Primeres  pinzellades    a)     El  punt  de  partença    S’ha   produït   una   ofensa;   és   a   dir,   hi   ha   una   situació   de   conflicte   que   cal   abordar.  Necessitarem  temps,  no  podem  anar  amb  presses.  Si  no  és  el  moment  de  poder-­‐ho  fer  (per  manca  de   temps,  o  de   calma,  o  de...),   ho  posposem,  explícitament.  Necessitem  temps  per  escoltar  i  convidar  a  les  criatures  a  escoltar-­‐se.       Molt  possiblement  apareixeran  versions  ben  diferents:  “m’ha  dit”,  “ha  fet”,  “no  és  veritat”...  Versions  que  reflecteixen  les  vivències  de  cadascú.  Fer-­‐los  hi  veure  això,  és  un  pas  important.  “Tu  ho  has  viscut  així?”,  “No,  el  que  diu  és  mentida”.  “No  és  això  el   que   he   preguntat.   Tu   com   ho   has   viscut?   Mira’m   als   ulls”.   “Ara   esteu   massa  

  2  

enfadats”...  Deixem  un  temps,  proposem  una  correguda,  el  que  sigui  que  ajudi  a  crear  un   petit   marge,   la   distància   per   poder   abordar   el   conflicte   de   fons.   Sense   pressa    d’arribar  a  la  “conclusió”.  El  que  compta  és  el  procés  de  comprensió.      Amb  els  més  petits  cal  resoldre  més  immediatament  les  situacions  “conflictives”.  Amb  els  més  grans  es  pot  posposar  el  diàleg,  esperar  el  moment  oportú  per  parlar.  En  tots  els  casos  cal  fer  el  seguiment.  En  una  situació  de  conflicte:  - És  important  recuperar  la  història  dels  “fets”  des  de  totes  les  parts  implicades.  - Ajudar-­‐los  a  posar-­‐hi  paraules,  però  ...  alerta  amb  la  interpretació  que  fem  

“nosaltres”  del  que  viuen  o  pensen  les  criatures!  Hem  de  donar  temps  a  que  diguin  la  seva  versió,  que  facin  la  seva  narració  dels  fets,  dels  sentiments...  de  tot  allò  que  han  viscut.  

 - Importància  d’entendre  el  perdó,  la  possibilitat  de  perdonar,  com  un  

aprenentatge  progressiu.  És  aprendre  a  mirar  els  ulls  dels  altres.  És  escoltar  de  debò,  sense  pressuposar  què  dirà  l’altre.  

- Perdonar  és  una  expressió  de  l’estimar.  Quan  som  criatures  ho  fem  com  a  criatures,  però  se’n  va  aprenent  més  i  més  si  en  tenim  ganes    i  ens  hi  posem.  

- Implica  confiança  i...  renovació  de  la  confiança.  Tornar  a  intentar,  donar  noves  oportunitats.  

- Renovar  l’interès  per  l’altre,  per  nosaltres  mateixos,  per  la  possibilitat  d’estima  i  confiança.    

- Celebrar  els  moments  de  tornar-­‐nos  a  donar  oportunitats.  Trobar  gests  que  ens  hi  ajudin.    

   b)       Renovar  el  vocabulari    

Necessitem  trobar  paraules  menys  gastades,  amb  les  que  puguem  acostar-­‐nos  a  l’actitud  del  perdó  sense  caure  en  expressions  rutinàries.  Diem  “et  perdono”,  podríem  dir:    - Intentaré...  - Tenim  o  tinc  ganes  de  ....  - M’agradaria...  - Junts  aprendrem  a...  - Tornem  a  posar-­‐nos-­‐hi  - Fem  les  paus  - ...  

 c)       Quines  actituds  podem  anar  cultivant    que  ens  orientin  cap  a  poder  perdonar  i,  si  pot  ser,  aconseguir-­‐ho?        

Ens  predisposa  a  PERDONAR,  - Aprendre  a  mirar  els  ulls  dels  altres.  - Escoltar  de  debò.  - Tenir  confiança  en  els  altres  i    rebre  la  seva  confiança,  ...renovar  la  confiança  

amb  tothom.  - Donar  noves  oportunitats.  Valorar  “el  tornar-­‐ho  a  intentar”  i  afavorir-­‐ho.  

  3  

- Descobrir  i  valorar  les  diferents  qualitats,  capacitats  i  aportacions  d’uns  i  altres.  - Aprendre  a  reconèixer  i  acceptar  els  propis  errors  i  els  dels  altres.  - Evitar,  fugir,  combatre  “les  etiquetes”  (tant  les  positives  com  les  negatives)  - ...  

     2.  Reflexions  i  orientacions  sobre  la  naturalesa  del  perdó    Algunes  consideracions  (i  selecció  de  textos)  a  partir  del  llibre  de  Jean  Monbourquette:  Cómo  perdonar:  Perdonar  para  sanar.  Sanar  para  perdonar.  (Sal  Terrae,  1998.  184  p.):    La  dinàmica  psicològica  i  espiritual  del  perdó,  del  perdonar,  és  d’una  gran  complexitat.  Abans  de  pensar  en  perdonar  cal  treure’ns  de  sobre  moltes  falses  idees  sobre  el  perdó:  

1. Perdonar  no  és  oblidar.  Perdonar  ajuda  a  la  memòria  a  sanar.  2. Perdonar  no  significa  negar  l’ofensa.  3. Perdonar  demana  alguna  cosa  més  que  un  acte  de  voluntat.  Alerta  amb  les  

fórmules  màgiques!  Els  llavis  ho  diuen,  però  el  cor  NO!  L’error  és  considerar  el  perdó  com  un  acte  simple  de  la  voluntat  quan  perdonar  és  el  resultat  d’un    procés  d’aprenentatge.  La  voluntat  hi  té  un  paper  important,  però  sola  no  aconsegueix  res.  Cal  mobilitzar  també:  la  sensibilitat,  el  cor,  la  intel·∙ligència,  el  judici,  la  imaginació,  la  fe...  

4. Perdonar  no  pot  ser  una  obligació:  o  és  lliure,  o  no  existeix.  5. Perdonar  no  significa  sentir-­‐se  com  abans  de  l’ofensa.  6. Perdonar  no  exigeix  renunciar  als  nostres  drets.  7. Perdonar  no  significa  disculpar.  8. Perdonar  no  ha  de  ser  una  demostració  de  superioritat  moral.  9. Perdonar  no  consisteix  en  traspassar  la  responsabilitat  a  Déu.  

   El  perdó,  una  aventura  humana  i  espiritual.  El  veritable  perdó  lluny  de  ser  una  manifestació  de  poder,  és  primer  de  tot,  un  gest  de  força  interior.     El   terme   "perdó",   tal   com   s'utilitza   normalment   en   el   llenguatge   quotidià,   és  equívoc:  no  expressa  la  complexa  realitat  que  hauria  de  designar,  ja  que  la  majoria  de  les  vegades  remet  a  un  acte  de  voluntat  instantani  i  aïllat  del  seu  context.  Però  el  perdó  veritable   és  molt  més.  Per  un   cantó,   és  més  que  un  esforç  de   voluntat:   el   procés  del  perdó  apel·∙la  a  totes  les  altres  facultats  de  la  persona;  per  un  altre  cantó,  lluny  de  ser  un   acte   instantani,   el   perdó   se   situa   en   el   temps   i   s'esgraona   en   un   període  més   o  menys  llarg;  implica  un  abans,  un  durant  i  un  després.       L'acte   de   perdonar   requereix,   doncs,   multitud   de   condicions,   totes   igualment  necessàries:   temps,   paciència   amb   un   mateix,   moderació   del   desig   d'eficàcia   i  perseverança   en   la   decisió   d'arribar   fins   al   final.   Per   això,   quan   intento   trobar   les  expressions  més  adequades  per  descriure'l,   em  venen  al   cap   les   següents:   "conversió  interior",   "peregrinació   del   cor",   "iniciació   a   l'amor   cap   als   enemics"   i   "recerca   de  llibertat   interior".   Totes   aquestes   expressions   reflecteixen   la   necessitat   d'una  progressió.(p.  41-­‐42)  

  4  

Principals  components  del  perdó:  - El  perdó  comença  amb  la  decisió  de  no  venjança.  Decisió  fruit  de  la  voluntat  

de  sanar  i  créixer!  - El   perdó   requereix   introspecció.   “Dirigir-­‐se   a   si   mateix   una   mirada   més  

lúcida  i  autèntica  és  un  pas  obligatori  en  el  sinuós  camí  del  perdó  ".  (...)  El  perdó  a  l'altre  ha  de  passar  necessàriament  pel  perdó  a  un  mateix.”  (p.44)  

- Perdonar   és   anar   a   la   recerca   d'una  nova   visió   de   les   relacions   humanes!  “(...)  el  perdó  és  una  invitació  a  la  imaginació.  (...)  El  perdó  no  és  l'oblit  del  passat,  sinó  la  possibilitat  d'un  altre  futur  diferent  d’aquell  que  el  passat  o  la  memòria  imposen.  (...)  Per  emprendre  la  via  del  perdó  és  important  somiar  amb  un  món  millor  on  regnin  la  justícia  i  la  compassió.”  (p.44)  

- El  perdó  és  apostar  per  donar  valor  a  l’ofensor.    Per  aconseguir  perdonar  és  indispensable  seguir  creient  en  la  dignitat  de  qui  ens  ha  ferit,  oprimit  o  traït.  “Rere   el   monstre   descobrirem   un   ésser   tan   fràgil   i   dèbil   com   nosaltres  mateixos,  un  ésser  capaç  de  canviar  i  evolucionar.”  (p.45)  

- El   perdó,   és   un   reflex   de   la  misericòrdia   divina.   “Perdonar”   com   indica   la  seva   etimologia,   significa   donar   en   plenitud   (...)   el   perdó   implica   aquesta  idea   de   plenitud,   perquè   expressa   una   forma  d'amor   duta   fins   a   l'extrem:  estimar   malgrat   l'ofensa   soferta.   Realitzar-­‐ho   requereix   forces   espirituals  que  superen  les  forces  humanes.  (p.46)  

 Que   gratificant   seria   poder   afirmar   amb   aire   triomfant:   "Et   perdono"!   ...Però,   el  perdó,  en  la  seva  fase  última,  no  coneix  aquesta  suficiència,  sinó  que  es  fa  discret,  humil,  fins  i  tot  silenciós.  No  depèn  ni  de  la  sensibilitat  ni  de  l'emotivitat,  sinó  que  emergeix  des  del  fons  de  l'ésser  i  del  cor  animat  per  l'Esperit.  (p.48)    El   perdó   segueix   les   lleis   del   desenvolupament   humà   i   s'adapta   a   les   fases   de  maduració  de  la  persona."    (p.69)  

 El  perdó  com  a  camí  de  silenci  interior:      

Perdonar  de  corazón  es  muy  difícil.  […]  El  perdón  incondicional  surge  de  un  corazón  que  no  reclama  nada  para  sí,  de  un  corazón  que  está  completamente  vacío  de  egoísmo.  Es  una  llamada  a  pasar  por  encima  de  todos  mis  argumentos  que  me  dicen  que  el  perdón  es  poco  prudente,  poco  saludable  y  nada  práctico.  Me  reta  a  pasar  por  encima  de  todas  mis  necesidades  de  gratitud  y  atención.  Por  último,  me  exige  pasar  por  encima  de  esa  parte   de  mi   yo   que   se   siente   herida   y   agraviada   y   que   desea  mantener   el   control   y  poner  algunas  condiciones  entre  el  que  me  ha  pedido  perdón  y  yo.       Este  “pasar  por  encima”  es  la  auténtica  disciplina  del  perdón.  A  menudo  tengo  que   saltar   el  muro   de   argumentos   y   sentimientos   negativos   que   he   levantado   entre  aquél   al   que   quiero   y   no   me   devuelve   ese   amor,   y   yo.   Es   un   muro   de   miedo   a   ser  utilizado  o  herido  otra  vez.  Es  un  muro  de  orgullo  y  de  deseo  de  controlar.    

 

Henri   J.M.   Nouwen.   El   regreso   del   hijo   pródigo.   Meditaciones   ante   un   cuadro   de  Rembrandt.  (PPC,  1998.  p.  141)    

 Una  altra  recomanació  bibliogràfica  amb  aportacions  d’interès:    Stephanie  Judson  (ed.)  Aprendiendo  a  resolver  conflictos.  Manual  de  educación  para  la  paz  y  la  no-­‐violencia.  Los    libros  de  la  Catarata,  2000.  224  p.    

  5  

   3.  El  perdó  a  les  tradicions  religioses      Un  breu  repàs  del  treball  del  perdó  a  través  de  les  diferents  cultures.  Un  mosaic  que  ens  pot   ajudar   a   veure   l’abast  d’aquesta   actitud,   i   a   trobar-­‐hi   textos,   gests   i   símbols  inspiradors.         La   vivència   personal   i   col·∙lectiva   del   mal,   de   l’error,   així   com   oferir   camins   i  possibilitats  per  esmenar-­‐ho  forma  part  essencial  de  la  vida  humana.  Cada  cultura  ho  ha  afrontat  d’alguna  manera,  maneres  ben  diverses  segons  quins  siguin  els  eixos  sobre  el  que  es  basteix  i  se  sustenta  cada  món  cultural.       Adoptant  unes  formes  o  unes  altres,  en  cada  tradició  podem  descobrir  un  arc  que  va,    

-­‐ des  de  l’actitud  personal,  interior,  de  consciència-­‐reconeixement  del  mal  causat,  consciència  de  l’error,  del  desig  de  reparació,  de  reconciliació...    

-­‐ a   la   restitució,   reincorporació  de   l’individu  al   col·∙lectiu.   I   també   renovació  del  Bé  i  l’harmonia  en  el  col·∙lectiu.  

-­‐ passant   per:   ...gests   comunitaris   de   purificació   (dejunis,   pelegrinatges,  confessions  individuals  o  col·∙lectives)  i  celebració  de  la  renovació.  

 L’experiència   de   “reconeixement   de   l’error/perdó/reconciliació”   adopta   múltiples  formes  d’expressió  i  de  canalització  en  cada  una  de  les  tradicions  religioses.  Tota  una  trama  de  gests,  rituals,  pregàries,  símbols,  actituds  personals  i  col·∙lectives  que  ajuden  a  viure  la  possibilitat  de  “tornar  a  començar”,  de  sanar  ferides  íntimes  i  tornar-­‐se  a  posar  en  camí.  No  tindria  sentit  establir  paral·∙lelismes  entre  elles  comparant  elements  aïllats.    Cal  apropar-­‐se  a  cada  tradició  com  un  tot  coherent   i  harmònic.  En  aquest  breu  repàs  tan  sols  posarem  de  relleu  algun  tret  destacat,  com  a  convit  a  aprofundir-­‐hi.        Símbols  íntimament  lligats  amb  el  perdó:      

L’aigua:  font  de  vida,  purificadora  i  regeneradora.  D’origen  celeste,  do  del  cel,  símbol  de  la  suprema  virtut,  de  puresa.  Submergir-­‐se  en  les  aigües,  aniquilant,  dissolent   la   ignorància,  el  mal,  allò  vell  que  es  vol  deixar  enrere,  per  tornar  a  néixer,  nova  vida.  L’equivalent  a  nivell  còsmic:  els  diluvis,  “bateigs  còsmics”  pels  quals  es  dissol   tot  allò  que  cal  esborrar  per  poder  començar  una  nova  era.  Nombrosos  diluvis:  a  més  del  Bíblic  (Noè),  el  diluvi  mesopotàmic  narrat  en  el  poema  de  Gilgames;  a  Grècia,  Posidó  també  provoca   un   diluvi   per   ordre   de   Zeus   per   castigar   els   humans.   Les   cultures  precolombines  també  tenien  els  seus  diluvis...    

El   foc:  purificador  i  regenerador.  Descontrolat  (en  mans  del  mal,  de  la  ignorància)  pot  destruir-­‐ho  tot.  Ben  conduït,  el  foc  és  llum,  calor,  element  bàsic  per  a  la  supervivència  dels  grups  humans...  Símbol  de  la  presència  divina,  del  bé,  de  la  saviesa.        

  6  

Saviesa  tradicional  africana    

Dos  elements  clau  del  pensament  tradicional  africà  són  la  consciència  de  la  força  vital  (“l’esperit”)  que  existeix  en  tot,  en  tothom,  en  tota  cosa,  en  tot  ésser:  no  ens  definim  tant   com  a   individus  que   com  a  portadors  d’aquesta   força,   habitacles  de   l’esperit.   I,  dos,   la   coexistència,   la   presència   permanent   en   la   realitat,   de   vius   i   morts.   Tant   la  celebració   d’una   joia   com   pot   ser   un   naixement,   com   els   processos   de   perdó-­‐reconciliació,  són  processos  i  actes  col·∙lectius,  presidits  o  orientats  per  a  persones  de  vàlua  reconeguda,  que  realimenten  l’harmonia  i  els   lligams  entre  els  diferents  àmbits  de   la   realitat,   visibles   i   invisibles.   Processos   de   tenir   cura   d’ubuntu,   de   restauració  d’ubuntu.    

  Ubuntu   és   una   regla   ètica   o   ideològica   sud-­‐africana   enfocada   en   la   lleialtat   de   les  persones  i  les  relacions  entre  aquestes.  La  paraula  prové  de  les  llengües  zulu  i  xhosa.  Hi  ha  diverses  traduccions  possibles:  "Humanitat  cap  a  altres",  "Sóc  perquè  nosaltres  som",  "Una  persona  es  fa  humana  a  través  de   les  altres  persones",  "Una  persona  és  persona  en  raó  de   les  altres  persones",  "Tots  per  un   i  un  per  a   tots  ".  Dita  zulu:  "una  persona  és  una  persona  a  causa  dels  altres".  Una  descripció  més  acurada  seria  aquesta  de  Desmond  Tutu:     "Una  persona  amb  ubuntu  és  oberta  i  està  disponible  pels  altres,  els  recolza,  no  se  sent  amenaçada  quan  altres  mostren  les  seves  capacitats  i  són  bons  en  alguna  cosa,  perquè  se  sent  segura  de  si  mateixa  ja  que  sap  que  pertany  a  una  gran  totalitat  que  decreix  quan  algú  és  humiliat  o  menystingut,  quan  altres  són  torturats  o  oprimits”.        (font:  Wikipedia  castellana)    

 Subratllem:   des   de   la  consciència   de   la   totalitat,  acceptació  plena  dels  altres;  i  una   autonomia   personal   de  signe   contrari   de   la   que  perseguiria   un   “creixement  personal”   individualista.   Una  força  personal  que  neix  de   la  consciència   de   ser   gota,   bri  de   vida,   part   activa   i  corresponsable  de  la  totalitat.      Si  a  ulls  del  món  hi  ha  alguna  

figura  que  hagi  encarnat  aquest  tipus  de  fortalesa  personal  fruit  de  l’acceptació  plena  de  si  mateix  i  dels  altres  –ubuntu–,  ha  estat  Nelson  Mandela.  Un  significatiu  poema  de  Wiliam   Ernest   Henley,   Invictus,     va   acompanyar   Mandela   durant   el   seu  empresonament:      Out  of  the  night  that  covers  me,           Des  de  la  nit  que  em  cobreix,  Black  as  the  pit  from  pole  to  pole,         de  pol  a  pol  negra  com  l'abisme,  I  thank  whatever  gods  may  be,           dono  gràcies  als  déus  –qui  siguin–  ,  For  my  unconquerable  soul.           per  la  meva  ànima  inconquerible.  In  the  fell  clutch  of  circumstance,         En  les  ferotges  urpes  de  les  circumstàncies  I  have  winced  but  not  cried  aloud.         he  patit  però  ningú  haurà  sentit  un  plor.  Under  the  bludgeonings  of  chance,         Sota  els  cops  de  l'atzar,  My  head  is  bloodied  but  unbowed.         El  meu  cap  sagna,  però  no  s'inclina.  Beyond  this  place  of  wrath  and  tears,         Més  enllà  d'aquest  lloc  d'ira  i  llàgrimes  Looms  but  the  horror  of  the  shade.         s’acosta  de  l'horror  de  l’ombra.  

  7  

And  yet  the  menace  of  the  years,         I  no  obstant  això,  l'amenaça  dels  anys,  Finds,  and  shall  find  me,  unafraid         em  troba  i  em  trobarà  sense  por.  It  matters  not  how  strait  the  gate,         No  importa  com  d'estreta  sigui  la  porta,  How  charged  with  punishments  the  scroll,       quan  carregada  de  càstigs  la  sentència.    I  am  the  master  of  my  fate,           Sóc  l'amo  del  meu  destí,  I  am  the  captain  of  my  soul.           sóc  el  capità  de  la  meva  ànima.  

 Ubuntu  es   troba   a   la   base   del   procés   de   reconciliació   viscut   a   Sudàfrica   canalitzat   a  través  de  la  Comissió  de  la  Veritat  i  la  reconciliació  que  va  presidir  Desmond  Tutu.  Un  “tribunal”  pel  que  van  passar  milers  de  víctimes  i  milers  de  responsables  de  la  violació  dels  drets  humans,   reconeixent  públicament  els   fets,  un   “tribunal”  que  no   imposava  càstigs:  castigar  no  serveix  de  res,  no  restaura  ubuntu,  no  sana  l’esperit  ferit.  Només  el  reconeixement   penedit   permet   situar-­‐nos   en   un   nou   escenari   de   reconciliació   on   la  vida  pugui  reprendre  el  seu  curs.          Judaisme    En  la  tradició  jueva,  el  moment  més  destacat  de  perdó  i  renovació  és  el  cicle  ritual  que  marca  l’inici  de  l’any.  L’any  comença  en  el  judaisme  presidit  per  la  renovació  col·∙lectiva.      

  Roix  Ha-­‐Xanà,  és   la   festa  de   l’any  nou,  cap  a   finals  de  setembre.  Abans  s’han  viscut  uns  dies  de  preparació  en  els  que  es  subratlla  l’actitud  de  revisió  i  avaluació  del  camí  viscut.    

Per  Roix  Ha-­‐Xanà  sonarà  a   la  sinagoga  el  xofar,  un   corn,   anunciant   l’any   nou.   El   xofar   és   una  reminiscència  del  boc  expiatori  d’un  antic  ritual  en  el  que  s’agafaven  dos  bocs  (mascle  jove  de  la  cabra);   un   d’ells   era   sacrificat   com   a   ofrena   a  Déu,   l’altre   era   carregat   amb   les   culpes   del  poble  i  lliurat  a  Azazel,  el  dimoni.  Aquest  segon  era  el  boc  expiatori  que  s’abandonava  al  mig  del  desert  entre  insults  i  pedrades.        

Roix   Ha-­‐Xanà   dóna   pas   a   deu   dies   de  recolliment   i   penitència   que   acaben   el   dia   de  dejuni   i  perdó:   Iom  Kipur   (el  Dia  del  Perdó,  Dia  de   l’expiació)   en   què   es   demana   perdó   pels  errors   de   l’any   que   acaba   i   per   les   ofenses  

comeses.  Alguns  han  passat  24  hores  a  l’interior  de  la  sinagoga  en  pregària  i  dejuni.  A  la   litúrgia   es   repeteix   tres   vegades   el   cant   de   la   pregària   Kol  Nidré,   en   arameu,   una  petició  de  perdó,  expressió  de  confiança  en  Déu  i  benedicció.  És  la  festa  més  important  de  l’any,  festa  de  perdó  i  de  recomençament  col·∙lectiu.         Recordem   també,   els   banys   de   purificació   (miqvé   o  micvé),   duts   a   terme   en  diversos  moments  de  la  vida  de  les  persones.        

  8  

Cristianisme    

Recordem  algun  tret  de  la  tradició  cristiana:    - Reparació-­‐renovació,   al   moment   de   néixer   i   de   morir   (bateig   i   unció   dels  

malalts).   El   bateig,   com   a   celebració   d’acolliment   de   la   criatura   dins   la  comunitat  cristiana,  és  un  ritual  ple  de  símbols  que  posen  de  relleu  el  pas  de  la  foscor   (o  el  pecat,  el  mal,  etc.)   a   la   llum   (la   fe,   la   comunitat  eclesial,   la   vida).  Símbol  clau:  l’aigua  (però  també  el  foc:  la  llum  del  ciri  que  s’encén).  

 

- Periòdicament,   a   nivell   comunitari:   el   cicle   Pasqual,   compartint   el   procés   de  mort   i   resurrecció   (dejunis,   abstinències,   esforç   de   purificació...).   Seria,  fonamentalment,  una  oportunitat  de  vivència  col·∙lectiva  de  reparació  i  reiniciar  de  bell  nou,  iniciar  una  nova  vida  sense  arrossegar  mals  del  passat.    

 -­‐     A   nivell   de   procés   personal:   la  confessió,   el   reconeixement   dels  errors,   davant   la   comunitat   o   d’una  persona.  A  l’Església  catòlica,  juga  un  paper   important   la   funció  d’intermediació   entre   Déu   i   el  creient   que   exerceix   el   sacerdot,  actuant   en   nom   del   Sagrat;   és   per  això   que   aquests   ritus   de   renovació  són   considerats   “sagraments”  (àmbits  de  presència  sagrada).  Altres  Esglésies   o   formes   de   cristianisme  

posen  més  l’accent  en  el  paper  de  la  comunitat  de  creients.          Islam    De  la  tradició  musulmana  destacaríem  el  dejuni  i  el  pelegrinatge:      

-­‐   El   pelegrinatge   a   la   Meca,   és   tot   ell   un   ritual   de  purificació   i   unitat.   La   roba   de   cadascú,   allò   que   ens  podria  distingir,  es  deixa  de  banda.  Tots  els  pelegrins  es   vesteixen   de   túnica   blanca,   blanc   que   ens   fa   tots  iguals,   blanc   que   ens   uneix.   El   ritus   de   pelegrinatge  inclou  diversos  moments  de  purificació.  Per  exemple,  a  la  vall  d’Arafat,  a  uns  kms.  de  la  Meca,  els  pelegrins  llencen  pedres   contra   tres  monòlits  que   representen  Satanàs,   simbolitzant   el   rebuig   vers   tot   allò   que  representa  el  dimoni.    -­‐  El  mes  de  Ramadà,  novè  mes  del  calendari  musulmà,  mes   de   dejuni,   de   pregària,   de   purificació   de   tota   la  comunitat.  Unes  setmanes  per  afinar,  per  escoltar  per  

dins,  per  deixar-­‐se  interpel·∙lar  per  Déu.  El  profeta  Muhammad  va  subratllar  l’element  

  9  

de   responsabilitat   personal   de   cadascú:   cada   persona,   cada   home,   cada   dona,   és  responsable  davant  de  Déu  i  davant  de  sí  mateixa  del  bé  de  la  comunitat.  Per  això  és  tan   important  el  discerniment,   l’escolta   interior   (...a  Tu  et  demanen  ajut,  guia’ns  pel  camí   recte...   recull   la   primera   sura   de   l’Alcorà,   convertida   en   pregària,   l’Al-­‐Fatiha).    Dies  també  de  joia  i  comunió:  cada  dia  al  final  de  la  jornada,  es  celebra  amb  un  àpat  festiu  l’esforç  dut  a  terme  durant  el  dia.        A  l’àmbit  de  les  cultures  orientals      

La  força  purificadora  i  renovadora  de  l’aigua  és  potser  un  dels  trets  centrals  de  moltes  de  les  celebracions  i  rituals  de  les  diverses  tradicions  orientals.  Pensem  en  els  banys  purificadors  al  Ganges.  I  en  molts  altres  rius.      Una  celebració  de  Tailàndia,  Laos  i  part  de  Birmània:  Loy  Krathong       El   text   següent   és   el  mail   d’una   família   catalana   que   viu   a   Tailàndia   i   explica  com  viuen  la  festa  de  Loy  Krathong:      “Diumenge   és   el   Loy   Krathong,   una   festa   molt   bonica   que   fan   a   Tailàndia.   El   Loy  Krathong   es   celebra   sempre   amb   la   lluna   plena   del   dotzè   mes   lunar   del   calendari  budista  i  consisteix  en  fer  surar  al  riu,   llacs,  canals  o  qualsevol  cabdal  d’aigua,  petites  cistelles  com  si  fossin  barquetes.    

N’hi  ha  de  fulles,  flors,  fusta  o  actualment  fetes   amb   pa   (que   així   són   més  ecològiques),   i   en   el   seu   interior   s’hi  posen   flors   de   lotus,   encens,   llànties   i  papers   de   colors,   a   vegades   també  alguna   moneda.   Les   barquetes   les  preparen   amb   dedicació   i   creativitat;   a  les  escoles  hi  dediquen  un  dia  (els  nostres  ‘enanos’   també).   En   algunes   zones,  sobretot   al   nord,   fan   volar   veles  lluminoses   pel   cel.   Però,   com   imagineu,  

no   te   un   significat   estètic,   tot   i   que   és   molt   bonic.   Un   Krathong   és   una   ofrena  mitjançant  la  qual  purifiquem  l’esperit,  netejant-­‐nos  dels  ressentiments  i  els  mal  ‘rollos’  per   començar   de   nou   la   vida,   donant   gràcies   a   tot   allò   positiu   que   ella   ens   ofereix.  Algunes   persones,   més   supersticioses,   posen   als   seus   Krathongs   un   tros   de   cabell   o  d’ungla   amb   l’esperança   d’alliberar-­‐se   dels   pensaments   negatius   i   els   mals  tràngols.    Quan  s’ofereix  el  Krathong  a  la  deessa  de  l’aigua  s’acostuma  a  demanar  un  desig,  a  demanar  perdó  per  tot  allò  que  no  s’ha  fet  bé,  i  a  agrair  a  la  deessa  per  la  seva  abundància  i  bondat;  es  com  un  ritual  d’unió  amb  els  déus  i  la  naturalesa.       Es  tracta  doncs  de  deixar  allò  que  ens  pesa  endarrere  per  començar  una  nova  etapa  més  lleugers.”    

  10  

 4.  Alguns  textos  de  suport    

Textos   que   ens   poden   servir   per   a   reflexionar   amb   petits   i   joves   sobre   conflictes   i  enfrontaments  i  sobre  el  significat  i  les  implicacions  d’acceptar,  reconèixer,  perdonar,  valorar...      Isabel  Abedi  i  Silvio    Neuendorf.  No  et  vull  veure  mai  més!  (Joventut)    L'Aneguet  i  el  Cabrit  s'han  enfadat  a  l'escola.  Tots  dos  tenen  un  punt  de  vista  diferent  de  la  situació  però  finalment   aconsegueixen   resoldre   el   conflicte.   Aquest   àlbum   il·∙lustrat   es   pot   començar   a   llegir   pel  davant  o  pel  darrere,   té  dues  portades!  En   funció  per  quin   comencem,  podrem   llegir   la   versió  d'un  o  altre  protagonista.  A  partir  de  5  anys.  (Malauradament,  l’edició  catalana  està  exhaurida,  però  podreu  trobar-­‐lo  en  alguna  biblioteca!)    

Claude  K.  Dubois.  No  et  vull  veure  més!  (Cruïlla)  La  Júlia  està  molt  enfadada  amb  el  seu  pare  perquè  ha  marxat  de  casa.  I  el  pare  està  molt  trist  perquè  troba  a  faltar   la  Júlia.  Tot   i  el  distanciament,  finalment  trobaran  la  manera  d'acostar-­‐se  l'un  a  l'altre.  A  partir  de  5  anys.    De  títol  molt  semblant,  tots  dos  volums  poden  servir  per  parlar-­‐ne:  tots  dos  plantegen  una  situació  que   fa  enfadar   "per  dins"   i   com  es  mostra  "per   fora”,   i  permeten  posar  l'accent  en  el  "canvi  intern"  que  hi  ha,  o  ha  d'haver-­‐hi,  per  poder  “perdonar".    

Els  dos  amics  

Conta   una   llegenda   àrab,   que   hi   havia   una  vegada   dos   amics   que   viatjaven   pel   desert.  Un   dia   varen   discutir,   i   un   d’ells   va   donar  una  bufetada  a  l’altre.  

L’altre,  ofès,  sense  dir  res,  s’ajupí  i  va  escriure  a  la  sorra:  “avui,  el  meu  millor  amic  m’ha  donat  una  bufetada”.  Varen  continuar  el  viatge  i  arribaren  a  un  

oasi,  on  decidiren  banyar-­‐se.  El  que  havia  rebut  la  bufetada  va  començar  a  ofegar-­‐se,  i  el  seu  amic  corregué  a  salvar-­‐lo.  Quan  s’hagué  recuperat,  agafà  una  escarpa  i  un  martell  i  escrigué  en  una  gran  roca:  “avui,  el  meu  millor  amic,  m’ha  salvat  la  vida”.  Intrigat,  l’amic  preguntà:  “perquè  quan  t’he  fet  mal  has  escrit  a  la  sorra  i  ara  escrius  en  una  roca?  Somrient,  l’Alí  li  respongué:  Quan  un  amic  ens  ofèn,  cal  escriure-­‐ho  a  la  sorra,  perquè  el  vent  n’esborri  el  record.  Ara  bé,  quan  ens  passa  alguna  cosa  gloriosa,  cal  gravar-­‐la  a  la  pedra  de  la  memòria  del  cor,  on  no  hi  ha  vent  que  pugui  esborrar-­‐ho.  

Hem  trobat  algunes  variants  d’aquesta  narració  (per  internet),    sense  cap  menció  de  font  bibliogràfica.  

  11  

Sermó  del  Buda.  L'aigua  que  purifica  

Això   és   el   que   vaig   sentir.   Un   dia   el   benaurat   ensenyava   sobre   el   comportament   que  purifica.  Explicava  que  una  tela  tacada  no  es  neteja  tenyint-­‐la  sinó  purificant-­‐la  amb  aigua  cristal·∙lina.  "És  el  bany  interior  el  que  purifica"  -­‐afirmava-­‐.  Bharadvaja,  el  brahman,  que  era  assegut  a  prop  seu,  li  va  preguntar:  -­‐  És  que  Gautama  no  es  purifica  banyant-­‐se  en  el  riu  Bajuka?    -­‐  Per  què  hauria  d'anar  al  riu  Bajuka?  -­‐li  va  respondre  el  benaurat-­‐  Què  té  d'especial  aquest  riu?  -­‐  Mestre,  molta  gent   venera  el  Bajuka  perquè  allibera,   perquè  neteja   les  males  accions   i  dóna  mèrits  pel  futur  -­‐va  respondre  el  jove  brahman.  -­‐  Ni   l'aigua   del   Bajuka,   ni   la   de   l'Adhikakka,   ni   la   del  Gaya,   el   Sundarika,   el   Sarassati,   el  Payaga,  el  Bahumati  o  la  del  riu  que  vulguis,  podrà  netejar  res  a  l'interior  de  la  persona  que  viu   en   la   ignorància,   en   la   foscor,   sense   comprendre   el   veritable   sentit   de   la   vida   i   de   la  mort.  En  canvi,  per  la  persona  que  ha  vist  en  la  bona  perspectiva,  aquell  de  ment  desperta,  qualsevol  dia  és  una  gran  festa  de  purificació.    Viure  amb  la  ment  atenta,  preocupat  per   la  felicitat  dels  éssers,  aquest  sí  que  és  un  bany  que  purifica.  Si  parles  amb  sinceritat,  si  no  fas  mal  als  éssers  vivents,  si  no  prens  allò  que  no  et  donen,  si  confies  i  t'alliberes  de  l'egoisme,  per  què  anar  fins  el  Gaya?  

Hi   ha   un   comportament   corporal  que,  cultivat,  ajuda  a  disminuir  allò  que  és  perjudicial   i  a  augmentar  el  que   és   beneficiós.   ¿Quin   és   aquest  comportament  ?   Aquell   que  renuncia   a   matar,   humil   i  bondadós,   que   viu   benèvol   i  compassiu   vers   tots   els   éssers  vivents,   que   no   pren   el   que   no   li  donen  i  no  desitja  el  que  no  és  seu,  aquest   és   el   comportament   que  disminueix   el   que   és   perjudicial   i  augmenta  el  que  és  beneficiós  .  

 

I   quin   és   el   comportament   mental   que   ajuda   a   disminuir   allò   que   és   perjudicial   i   a  augmentar   el   que   és   beneficiós  ?   El   pensament   d’aquell   que   amb   ment   benèvola   i   ben  intencionada  pensa  :   “tant   de  bo  que   tots   els   éssers   visquin   en  pau,   lliures   de   sofriment,  sense  res  a  témer,  feliços  i  segurs”.  Aquest  és  el  comportament  mental  que,  cultivat,  ajuda  a   disminuir   el   que   és   perjudicial   i   a   augmentar   el   que   és   beneficiós.   Aquesta   sí   que   és,  Bharadvaja,  una  aigua  que  purifica.                

 (síntesi  del  sermó  nº7,  o  "sermó  del  símil  de  la  tela")  

   "Voleu  ser  feliços  un  instant?  Vengeu-­‐vos.  Voleu  ser  feliços  sempre?  Perdoneu!"      (Henri  Lacordaire,  1802-­‐1861)    "Perdonem  en  la  mesura  que  estimem."  (Honoré  de  Balzac,  1799-­‐1850)  

     

_________________________________  www.otsiera.com  _________________________________