Març 2004Núm. 1024a. època

EL POBLE CRISTIÀ, FONAMENTAT EN LA HUMILITAT, S’ELEVA AL CIM DE LA VIRTUT

(SANT CESARI D’ARLÈS, BISBE)

S U M A R I3 La devoció mariana dels oblats

P. Abat Josep Ma. Soler

6 Saül i Jonatàs: dues actituds davant la vida Lluís Planas

8 L’amistat, la font per sentir-se en comunióIgnasi M. Fossas

10 El pecat de DavidAndreu M. Marquès

11 Sentit de la vida? la saviesa dels arbresToni Pou

12 L’església, una mare atrafegadaJosep de C. Laplana

14 Sant Ignasi d’AntioquiaAlexandre Olivar

C R Ò N I C A

15 Exercicis espirituals a MontserratCebrià Pifarré (Resum, Maria Carme Massip)

22 Domínica GaudeteMercè Ortigosa

N O T I F I C A C I O N S

- Els nostres difunts- Calendari d’activitats dels oblats (abril-desembre 2004)

Març 2004 Núm. 1024a. època

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

PUNT DOCTRINAL PEL PARE ABAT JOSEP MA. SOLER1

LA DEVOCIÓ MARIANA

DELS OBLATS

Per començar, unafelicitació als tres quefaran l'oblació aquesta

tarda, i també als altres que fa anysque han fet l'oblació. La DomínicaGaudete deu ser l'aniversari de tots,i és un moment fort per renovar el

compromís de viure cristianamentsegons l'espiritualitat de sant Benet.També cal fer una felicitacióespecial al senyor Damas, que faseixanta anys -seixanta anys i dosdies-que va fer-la. Per molts anys atots, amb aquest desig que pugui ser

una renovació de l'oblació quecadascú va fer.

Les vegades que he anat venintper adreçar-vos unes paraules, hemirat de tractar un temad'espiritualitat monàstica i, després,donar-vos algunes notícies deMontserrat.

Aquesta vegada havia pensattractar un altre tema, també vinculata la vivència espiritual dels oblats,però no tret de la Regla de santBenet sinó sobre la pregunta: quinescaracterístiques hauria de tenir unadevoció mariana -fent servir aquestaparaula "devoció"- dels oblats deMontserrat? Aquesta preguntatambé me l'he feta dient, quinescaracterístiques hauria de tenir ladevoció mariana dels monjos. Això,des del moment que ser oblat delmonestir de Montserrat vol dir,evidentment, viure l'espiritualitat dela Regla de sant Benet des de l'estilde vida de cadascú. Però, és unmonestir que té una significaciómariana molt important. Per tant,l'oblació a través del monestir deMontserrat també té unaconnotació mariana.

Quines catacterístiques hauriade tenir aquesta devoció marianadels oblats, concretament, i com ensagradaria, als monjos, que la gentestretament vinculada amb elmonestir transmetéssiu la devoció ala Mare de Déu. Us en destriaréunes quantes.

La primera és que ha de ser unadevoció mariana centrada enJesucrist. Maria és en funció deJesús. Maria ha estat la mare del fillde Déu fet home precisament

4

perquè el fill de Déuvenia per salvar lahumanitat. Per tant,hem de veure i viuresempre la nostradevoció mariana ambreferència a Jesús. Totel que hi ha en ella és

en funció deJesucrist, i totaella viu perJesucrist, nosolament en laseva vida mortal,sinó també ara,assumpta al cel,participant dela glòria deJesucrist. Per

tant, la vivènciamariana hauriade ser sempre

relacionadaamb Jesucrist

i sabent posarles coses al seu

lloc: en primer lloc Jesucrist, desprésla Mare de Déu. I, en tot cas, quanpreguem, quan contemplem elsmisteris de la litúrgia, o fins i totquan contemplem els misteris delrosari, ho hem de fer des d'aquestaperspectiva mariana que ens porta aendinsar-nos en el misteri deJesucrist. I, en aquest sentit, ensajudarà a entendre també la nostravida. Si té alguna característica mésnotable -potser m'ho han sentir diralguna altra vegada- és evident quela Mare de Déu no era monja. LaMare de Déu era una mare defamília, una dona de poble, unaesposa, però ho va viure tot enfunció de Jesucrist. En aquest sentitcrec que, pel que fa als oblats, ésimportant de subratllar que,d'alguna manera podríem dir que laMare de Déu era "oblata deNatzaret".

La segona característica hauriade ser bíblica. En el sentit, no tansols d'aprofundir el que la SagradaEscriptura, concretament el NouTestament, ens diu de la Mare deDéu, sinó també en el sentit qued'ella aprenem a acollir la paraula deDéu en el fons del cor per meditar-la, per aprofundir-la, per assaborir-

la i, després, per fer-la vida, perposar-la en pràctica. Dit d'una altramanera, perquè d'ella aprenem aviure segons la paraula de Déu.D'ella aprenem a obeir la paraula deDéu com ella va fer tota la sevavida, en el moment àlgid del'anunciació, però també abans idesprés. Això suposa acollir laparaula de Déu tal com ésproclamada en la litúrgia, i suposa,també, acollir la paraula de Déu talcom la trobem en la lecturaespiritual, la lectio divina, fent unalectura orant de la paraula bíblica idesprés, com he dit, posar-la enpràctica en les situacions de cadadia. És a través de la paraula de Déuque anirem comprenent el Cristcom el comprenia Maria. Maria vaentendre tot el misteri de Jesúsgràcies a la llum que li donava laparaula de Déu. I, d'altra banda,també de la Mare de Déu aniremaprenent a llegir la nostra històriapersonal i, fins i tot, la nostrahistòria contemporània, tot el ques'esdevé en el nostre entorn, en elnostre món, a través de la paraula deDéu.

Una tercera característica d'unasòlida devoció mariana és que ha deser sacramental. En el sentitprofund del terme. No solament quela devoció mariana ens ha de portara viure els sagraments, a viurel'eucaristia perquè és el trobamentfort amb Jesucrist, sinó també aaprendre com Déu actua a través deles coses de cada dia, a través de lanostra vida. A descobrir la presènciaamagada del Senyor no tan sols enels sagraments sinó també en elspobres, els marginats, en elsgermans i germanes oblats, en elsgermans i germanes de comunitat,en els germans i germanes batejats.Hem de tenir present que la Marede Déu, dins aquesta dimensiósacramental que deia, veia que elnen Jesús quan va néixer feia comtots els nens, però hi va saberdescobrir el fill de Déu fet home. Através de la realitat corporal d'unnadó, va saber descobrir, amb la fe,la realitat del fill de Déu encarnat.De contemplar la carn passa acontemplar, en la fe, la divinitat del

fill de Déu. La devoció mariana hade ser sacramental en tant que ensajuda a descobrir, per la fe, lapresència del Crist en lescelebracions sacramentals del'Església, però també en les altresmediacions sacramentals que són lespersones, que són els esdevenimentsde la vida.

Una quarta característica és queha de ser eclesial. D'una banda,Maria personifica el nou Israel,personifica l'Església, i és un delsensenyaments dels Pares del'Església reprès amb força pelConcili Vaticà II. Maria és la sínteside l'Església en tant que acull Jesús,en tant que el fa créixer, l'ajuda acréixer i el presenta al món, el portaal món i el dóna als altres.

Aquesta és la funció del'Església: fer present Jesucrist. I,d'alguna manera, tot allò que s'haesdevingut en Maria, s'esdevé enl'Església. De fet, la nostraesperança és arribar a participar dela resurrecció de Jesucrist. Maria jaen participa. Per tant, la devoció a laMare de Déu ens ha de portar asentir-nos més membres del'Església, a sentir-nos mésresponsables, també, de la marxa del'Església, d'una banda a través de lapregària i, d'altra banda, a través deles actuacions a nivell parroquial odels àmbits que sigui, com pot ser elcas de consells pastorals, etc. i,sobretot a nivell d'anar creant unescomunitats cristianes vives, capacesd'engrescar els altres amb lapresentació de l'Evangeli i de lafigura de Jesús. Unes comunitats,també, conscients de les dificultats ide la problemàtica que presental'Església -la situació concreta de ladiòcesi de Barcelona-, és a dir, asentir les coses de l'Església, lesbones que ens donen vida i les queens preocupen i ens fan patir, les quesón menys testimoni de l'Evangeli,sentir-les com a pròpies, és a dir,sentir-nos membres de l'Església.

Una altra característica és que ladevoció mariana ens hauria de fersentir cridats a actuar per amor. Dela mateixa manera que la Mare deDéu no es va quedar tancada en ella

5

mateixa. Tot i ser la més grandipositària d'un tresor, després del'anunciació no és queda tancada acasa. Tot i ser contemplativa comningú, surt i se'n va a servir la sevacosina Elisabet. I, més endavant, laveurem solidària de les necessitatsdels altres, en aquelles noces deCanà, per exemple. D'altra banda,en tota la seva vida s'associa a l'obrade Jesucrist. La devoció mariana,doncs, ens ha de portar a serpersones sí contemplatives, sí quelloen Déu -penso en el Magníficat-però també a ser actius, ens ha deportar a l'acció, a actuar d'unamanera concreta. Per difondrel'Evangeli, però també per viure lacaritat, l'ajuda, la solidaritat ambtotes les persones a les quals podemarribar i que passen necessitat.L'autèntica devoció mariana ens hade fer més compromesos i actiusenvers els altres, envers l'Església,envers la societat.

I, finalment, una últimacaracterística, diria que ens ha de ferexistencialment esperançats, és a dir,viure en l'esperança tota la nostra

vida. De vegades, a causa delcansament, d'una malaltia, etc. potser que siguem una micapessimistes, però un pessimismeradical és incompatible amb el fet deser cristià. El cristià és radicalmentoptimista, radicalment esperançat.Per què? Perquè sap que, encara queles coses d'aquí no acabin d'anar, ode vegades potser no vagin gens,que hi hagi dificultats, això és unprocés, és com la vida de Jesús, éscom la passió, la controvèrsiad'abans amb les autoritats, i amb elsfariseus i amb tots els que d'algunamanera li fan oposició. Després, sí,és la passió, és la creu, però no acabaaquí. Acaba en la glòria, i sabem quetota la humanitat està cridada aparticipar de la resurrecció deJesucrist. Aquest sentit, doncs, unaautèntica devoció mariana ens el facontemplar. Ja ha participat de laresurrecció de Jesucrist, assumpta alcel, i ens ha de fer esperançatsexistencialment en tota la nostravida. Esperançats perquè sabem quetotes les dificultats, tot el sofriment,les malalties o el que sigui, la

mateixa mort, seran superadesgràcies a Jesucrist i el que ens esperaés participar com ella de la vidaeterna, de la vida de Jesucrist.

Resumint, doncs, diria, en tantque l'abat pot "demanar" algunacosa als oblats, -més que demanar"donar unes pautes" de vidaespiritual-, diria que tots miréssimde viure la nostra relació amb laMare de Déu, la nostra devoció, apartir d'aquestes característiques:centrada en Jesucrisrt, centrada en laSagrada Escriptura, relacionada ocentrada, també, en la vivència delssagraments, en tant que membres del'Església i compromesos amb lavida de l'Església, cridats i disposatsa actuar; el testimoniatge i elcompromís i, finalment, plensd'esperança, d'aquesta esperançaque va més enllà de la mort i, pertant, que seria una esperançasobrenatural. C

(1) Domínica “Gaudete”, 14 desembre 2003.

6

SAÜL I JONATÀS: DUES ACTITUDS DAVANT LA VIDA

L’autor del text, ens volfer adonar que David erala persona que Déu

estava preparant per a futuresresponsabilitats en el poble i quecada vegada era més popular, és adir més ben acceptat entre els seus.Té l’èxit en el camp de batalla

(1S 18,6). Està físicament afavorit(1S 17,42) Té èxit entre les dones(1S 18,7 i 18,20-21). I a més a méspodríem dir, té èxit amb els amicsque li son profundament fidels.

Avui també la primera lecturaens ha mostrat unes actituds que,

amb els pas dels anys, encara lespodem veure. Hem vist com Davidés un heroi que retorna victoriós alseu poble després d’assolir untriomf remarcable. Sembla quetothom està content perquè ens hadit que "de totes les poblacionssortien les dones a rebre el rei Saül,cantant i ballant al so de tambors idels ferrets i amb crits d’alegria."Però passa que les expressionsd’alegria no són ben rebudes pelrei; diríem, avui, que té fred depeus. Li dol que el seu inferiorsigui més lloat que ell mateix, i noés capaç d’assimilar-ho; els seussentiments enverinen el seuesperit. El text ens ha dit de"D’aquell dia ençà, Saül miràDavid amb recel."

El malestar de Saül semblaincontrolable i desitja l’eliminaciód’aquell que li ha estat fidel, peròque l’èxit ha projectat més enllà delque Saül era capaç d’assumir. Lanarració també ens parla de laintervenció de Jonatàs, l’amic deDavid, i fill del rei Saül; intervé persalvar la vida de l’amic i fer que elseu pare es desdigui, de moment,de la intenció malèvola contraDavid.

Pot ser bo que ens fixem, mésenllà de l’interès de voler anar-nospresentant el futur rei David quesens dubte serà una referènciaimportantíssima per als creients, enles actituds que ens han estatdescrites. D’una banda la gelosiadel rei Saül i per l’altra la màesquerra del seu amic Jonatàs perguarir les tensions.

PER LLUÍS PLANAS1

7

Ben segur que en la pròpiaexperiència humana podemreconèixer situacions similars, tanten l’àmbit polític, com en el laboralo professional, com en el familiar.El que pot ser important, ésdescobrir quins són els sentimentsque ens suscita quan una personaque tenim per inferior, té un succésremarcable,; es tracta de descobrirel propi cor i veure si hem sentit lamossegada de la gelosia; i quina ésla resposta que hem donat; si hemtingut la temptació semblant a la deSaül de voler matar, és a dir, dedesitjar que aquella personadesaparegués d’alguna manera de lanostra pròpia vida, del nostreentorn; i així ens hem posat a parlarmalament d’ella, desqualificant-la,menyspreant-la, utilitzant mentides,distorsionant els fets, o fent-li, fins itot, la vida impossible. Perquè, sifem això, és la constatació de lapròpia feblesa per la incapacitat dereconèixer la pròpia vàlua i laincapacitat d’acceptar les pròpieslimitacions. Tant de bo siguemcapaços, tinguem la lucidesa, desaber reconèixer aquests sentimentsi tinguem el coratge i la humilitatde mirar la vida del Crist; Ell,precisament, que ens ha retornat ladignitat de ser fills en el Fill, i hoha fet per a cada persona; és a dirper tots els qui tenen sentimentscom els de Saül, com els qui tenenuna vida reexida com David.

Fixem-nos ara en Jonatàs, fillper una banda, i amic per l’altra,com busca amb intel·ligència lapau; busca el moment oportú perparlar bé del seu amic sensenecessitat de dir mentides, niexagerar, i fer reflexionar el seupare. Voldria remarcar un aspecteimportant, que de la mateixamanera que Jonatàs sap parlar bé alseu pare, també podem adonar-nosque el seu pare, de moment, tambéva saber escoltar bé, malgrat elneguit que tenia. L’amistat deJonatàs suposa una gran capacitatde renúncia, una aptitud dedonació; ajuda i fomenta l’obertura.Suposa una lluita contra l’egoisme

individual i col·lectiu; dic col·lectiuperquè l’anècdota que hem escoltattambé ens pot servir per la nostraconvivència ciutadana, quan esprodueixen tensions pel desig de

protagonisme. Que sapiguem fer deJonatàs. C

(1) Homilia pronunciada el 22 de gener 2004.Pot ser bo de llegir 1S 18,6-9; 19,1-7

8

PER IGNASI M. FOSSAS1

L’AMISTAT, LA FONT PER

SENTIR-TE EN COMUNIÓ

La primera lectura d’avuinarra la reacció de Davidquan li anuncien la mort

de Saül, el rei, i del seu fill Jonatàs.Els sentiments de David són elsmateixos per tots dos: tristesa, aflic-ció, dol, que s’expressen amb el plor,el dejuni, l’esquinçament dels ves-tits. I el plany de David també elsinclou tots dos, Saül i Jonatàs, el reii el seu fill, un plany que cristal·litzaen un cant de dol, un dels més bellspoemes de la Bíblia.

David comença amb l’anunci dela desgràcia; ho ha de saber tot elpoble, perquè pugui participar en elplany, però no se n’han d’assabentarels enemics, perquè no trobin aixíun motiu d’alegria:

Israel, a la teva serralada ha mortel bo i millor. Ah, com han caigut elsvalents! No ho diguéssiu pas a Gat, nodugueu la nova als carrers d’Ascaló; sen’alegrarien les noies filistees, ho cele-brarien les filles dels incircumcisos.

El plany de David és tan granque arriba més enllà dels fills del seupoble i ateny fins i tot les muntanyesi els turons:

Muntanyes de Guilboa, que nocaiguin damunt vostre ni pluja nirosada; que no siguin fèrtils els vostrescamps, perquè aquí ha estat deshonratl’escut dels més ardits.

Segueix una breu elegia decadascun dels personatges que hanmort, Saül i Jonatàs, el rei i el seufill, l’ungit del Senyor i l’amic de l’à-nima:

Saül i Jonatàs, que s’estimaventendrament, ni en la vida ni en lamort no s’han separat, més lleugers que

les àguiles, més forts que els lleons!

Ploreu, dones d'Israel, ploreu per

Saül, que us vestia d’escarlata i de teles

fines, i us guarnia d’or els vestits.

Per Jonatàs l’expressió és més

personal:

Ah, com han caigut els valents, enple combat! Jonatàs ha mort a la tevaserralada. Germà meu Jonatàs, quetant m’encisaves. Quina pena tinc pertu! El teu amor era més meravellós queel de les enamorades.

I es repeteix la tornada:

9

Ah, com han caigut els valents, ihan sucumbit les bones armes.

Amb aquest càntic de dol esclouen les referències de la Bíblia al’amistat entre David i Jonatàs,aquest episodi tan humà que ens faencara més propera, si és que no hoera prou, la figura del gran reid’Israel. Les vicissituds de l’amistatque uní Jonatàs, el fill de Saül, iDavid, general de Saül i futur rei, lestrobem narrades en els capítols 18,19 i 20 del primer llibre de Samuel.Hi podem identificar fàcilment elstrets característics de l’amistat veri-table: la gratuïtat, la franquesa, lasinceritat, el poder compartir secretsi confidències, l’interès pel bé del’altre, fins si convé defensant la sevabona reputació i la seva vida, la fide-litat al pacte establert. Anem tro-bant en la història d’aquests dosgrans amics com la realització con-creta dels proverbis de la saviesaantiga:

l ’amic estima en tot moment(Pr 17,17); no abandonis el teu amicni l’amic del teu pare (Pr 27,10); nocanviïs un amic per cap preu(Sir 7,18); no abandonis un vell amic,que el nou no valdrà tant com ell

(1) Homilia pronunciada el 24 de gener del2004. Pot ser bo de llegir: 2Sa 1, 1-4.11-12.17ª.19.23-27

(Sir 9,10) parla amb l’amic, perquèsovint s’escampen calúmnies; no et cre-guis tot el que diuen (Sir 19,15) nom’avergonyiré de defensar un amic, nim’inhibiré quan ell hi sigui(Sir 22,25); no t’oblidis del teu amic nideixis de recordar-lo enmig del benes-tar (Sir 37,6).

L’amistat és una de les realitatsmés genuïnament humanes que ensfa donar el millor de nosaltresmateixos, ens apropa a Déu que ésAmor, enriqueix la nostra vida i famés fonda la nostra humanitat.

Ho podem dir encara amb lesparaules de la saviesa antiga:

Un amic fidel és un refugi segur:qui el troba ha trobat un tresor. Unamic fidel no es compra a cap preu, ésinestimable el seu valor. Un amic fidelés un elixir de vida que el Senyor faràtrobar als seus fidels. Qui venera elSenyor orienta bé la seva amistat, per-què, tal com és ell, és el seu amic(Sir 6,14-17).

Dues paraules del Senyor Jesúsvénen a segellar i a inflamar amb elfoc del seu Esperit Sant l’amistathumana.

Una és de l’evangeli segons sant

Joan: Ningú no té un amor més granque el qui dóna la vida pels seusamics... ja no us dic servents...a vosal-tres us he dit amics perquè us he fetconèixer tot allò que he sentit del meuPare ( Jo 15,13.15).

L’altra és de l’evangeli segonssant Lluc: però a vosaltres que escol-teu, jo us dic: Estimeu els vostres ene-mics, feu bé als qui us odien, beneïu elsqui us maleeixen, pregueu pels qui usofenen...Si estimeu els qui us estimen,qui us ho ha d’agrair? També els peca-dors estimen aquells qui els estimen!(Lc 6,27-28.32-33).

Aquests mots de Jesús sobre l’a-mistat ens interpel·len i ens incomo-den; ens urgeixen a respondre: elsacollirem amb sorpresa, amb goig ihumilitat, o bé els rebutjarem perexcessius o irrealitzables, tot pensantque el qui els pronuncià havia perdutel seny? Que el Senyor, que és bo iamic dels homes, ens sostingui en lanostra bona decisió. C

10

Em sembla que no ens hemd'estranyar que el pecatde David tingui males

conseqüències, tal com el profetaNatan li ho anuncia, en nom delSenyor, amb les dures frasessegüents: "l'espasa no s'apartarà maimés de casa teva", "faré que el mals'aixequi de la teva pròpia família","el fill que t'ha nascut morirà" (2Sa12, 10.11.14). No sé què en pensavenen temps de David, però, avui diasom conscients que els nostres actesdonen, tots ells, els seus fruits, fruitsbons o fruits dolents en correspon-dència amb la qualitat dels actes. Hoveiem en l’àmbit ecològic, en el polí-tic, en l’econòmic i fins i tot en l’àm-bit de la nostra salut personal. No és,doncs, estrany que quan el reid'Israel, que és alhora el jutge del seupoble, en lloc de fer justícia, cometinjustícies (adulteri i homicidi), se'nsegueixin mals per a la seva família iper a tots.

Segons la meva opinió, els malsno són el fruit de la interven-ció deNatan sinó només del pecat deDavid. La intervenció de Natan laveig del tot positiva: penso que ésuna pura gràcia de Déu. Amb laparàbola d' "El pobre i la seva ovelle-ta i el ric i els seus ramats", Natan des-perta David de la seva inconsciència iel responsabilitza; sap desvetllar elsentit de la justícia del rei, el jutged'Israel, tal com ens ho explica ambdetall el Segon llibre de Samuel: "Undia el ric va rebre a casa seva unhome que anava de pas, i, com que lidolia de prendre un cap de bestiardels seus ramats per servir-lo alforaster, va prendre l'ovella del pobrei la va servir al qui havia arribat a casaseva". David es va indignar moltíssim

contra aquell home i digué a Natan:"Ho juro per la vida del Senyor: l'ho-me que ha fet això mereix la mort!Pagarà l'ovella quatre vegades, per-què no li ha dolgut gens ni mica aixòque ha fet!" Llavors Natan va dir aDavid: "Aquest home ets tu"" (2Sa12,1-7). Quantes vegades en la vidano necessitaríem un profeta semblanta Natan que ens responsabilitzés ique ens digués: Tua res agitur!"Aquest home ets tu"!

Però David no és un homequalsevol, sinó que és el rei, un ele-git per Déu, a qui Déu ha conceditels seus favors. Natan li ho recorda:"Això diu el Senyor, Déu d'Israel:"Jo t'he ungit rei d'Israel i t'he alli-berat de les mans de Saül"" (12,7b).Però d'aquests dons de Déu, quehavien de ser en bé del poble,David n'ha abusat fent-se portar alseu palau una dona que havia vist,de la terrassa reial estant, mentreella es banyava i fent matar el maritde la dona pel cap del seu exèrcit(2Sa 10,1-11,27). David, doncs, vapecar contra els dons reials queDéu li havia fet. Amb tota raó, pertant, va poder dir i va haver de dir:"He pecat contra el Senyor" (2Sa12,13).

Llavors Natan li diu: "El Senyorpassa per alt el teu pecat. No mori-ràs" (2Sa 12,13). No és que el perdóde Déu allunyi l'espasa i la mort de lacasa de David, però sí que és unperdó que li renova els dons de Déu iel confirma en la seva missió de rei.

Tornem a nosaltres: Ens cal serconscients que no som uns homesqualsevols, sinó que som "elegits",igual que David: Déu ens ha conceditels seus favors en bé dels altres, tal

com ho diu l'evangeli segons santJoan: "No m'heu elegit vosaltres a mi;sóc jo qui us he elegit a vosaltres i ushe confiat la missió d'anar pertotarreu i donar fruit" ( Jn 15,16). Tambénosaltres som reis, com David. Mésencara, com ens diu la Primera Cartade Pere: "Vosaltres sou llinatge esco-llit, casa reial, comunitat sacerdotal,nació santa, poble que Déu s’ha reser-vat" (1Pe 2,9). Aquesta gran dignitat,amb els dons de Déu que l’acompan-yen, ens fa especialment responsa-bles. Per això ens cal escoltar semprenovament la Paraula de Déu que ensdiu cada dia: Tua res agitur!, "aquesthome ets tu!". La Paraula de Déu queva dir a Adam: "Adam, on ets?","Home, on ets?" (Gn 3,9). I a Caín:"On és el teu germà Abel?" (Gn 4,9).Aquesta paraula ens responsabilitzasempre i ens porta a la conversió. IDéu ens perdona, cosa que vol dirque ens renova la seva confiança i lanostra missió, la missió reial i sacer-dotal d'anar pertot arreu com a dei-xebles de Jesús i de donar fruit en béde tots. C

EL PECAT DE DAVID

PER ANDREU M. MARQUÈS

SENTIT DE LA VIDA? LA SAVIESA DELS ARBRES

PER TONI POU

Els arbres tenen la qualitatde donar-me pau. No hiha com un bon passeig

per un camí de bosc, refrescat perl'ombra d'alzines ancianes o de pinsmediterranis, entre clarianes de llumi cants d'ocell.

Però la resposta dels arbres estàen el seu créixer cap el cel. Com totaplanta, l'arbre creix buscant la llumamb desesperació. Com si hi haguésun festeig entre els raigs i les fulles,el Sol estira l'arbre cap a dalt; com elnen que dóna els seus primers pas-sos tirant-se als braços de la mare odel pare, el rebrot creix amb forçades de la terra per remuntar-se i fer-se arbre.

L'alzina està continguda ja enl'aglà, com el cant del gall està musi-cat en l'ou. I ens podríem preguntar:on trobem realment el misteri delcreixement, en la força de la llavor o

en la força d'atracció de la llum?Suposo que deu ser el matrimonid'aquestes dues realitats.

Per això em sembla que intentarcomprendre la nostra vida com uncreixement sense nord, sense unafinalitat, està condemnat al fracàs.

Una altra cosa molt diferent ésentendre la nostra vida com una"vocació". Com l'aglà, des del nos-tre naixement portem a dintre totsels codis biològics necessaris per-què el nostre cos creixi, i esdevin-gui el que ja som. I amb el que enpodríem dir "les programacions"biològiques, també portem totesles estructures mentals que ens fancapaços de coneixement, de cultu-ra i d'art. Com, també, podríemafegir aquell instint innat a latranscendència, aquell ser "capaxDei", aquella intuïció que en portaa buscar Déu.

Però per acabar la comparació,ens manquen els raigs de sol quedes de fora estirin el creixement,ens manquen els braços del pare ide la mare perquè el nen es deci-deixi a caminar insegur sobre lesseves petites cames encara blanes.El creixement espiritual interior del'home demana una resposta defora, que aculli els esforços de lalluita diària per arribar a ser el queestà cridat a ser.

Nosaltres, amb la nostra manerade ser, amb les nostres il·lusions,projectes… ens trobem en la vidaamb situacions que no hem escollit.Veure aquestes noves situacions comuna crida de Déu a créixer més coma persones, ens fa entendre què voldir realment la vocació personal.

En cada època de la nostra vida,Déu ens crida a fer una passa mésper créixer cap al cel, cap a la llum.Podem sentir la crida de Déu, para-doxalment, en els moments críticsde la nostra existència: els canvis,els experimentem sovint com adesconcert, amb por per la novasituació, per tenir la impressió queno comptem amb els elementsnecessaris per fer front al que ensespera. En aquest moment és quanla crida de Déu pot ser com unaclariana en la foscor: "no tinguispor", "endavant!".

L'acceptació de les crides deDéu és el que ens donarà la pau delsarbres que no es cansen de créixercap el cel. C

11

12

L’ESGLÉSIA, UNA MARE ATRAFEGADA

JOSEP DE C. LAPLANA, OSB.

“ Un dissabte que Jesús va anar amenjar a casa d’un dels principalsfariseus, aquests l ’estaven observant.Es donava el cas que un hidròpic s’es-tava al seu davant..." (Lc 14:1-6).

En la literatura antiga hi ha ungènere literari molt prestigiós ques’anomena "discursos de banquet",de symposion. Un grup selecte d’a-mics, d’aspecte agradós, s’entaulenamb alguns mestres i tot degustantviandes exquisides, mantenen unaconversa sàvia en la qual tothoms’esmerça a demostrar la seva subti-lesa d’esperit tot fent jocs de parau-les o remarques enginyoses.

Lluc ens presenta Jesús entaulatamb gent notable i a punt decomençar un discurs de sobretaula,però l’evangelista introdueix deseguida un factor revulsiu, com siens volgués dir: "Ja sabeu com sónles reunions de la gent importantd’aquest món... entre vosaltres, però,no ha de ser mai així" (Cf Mt 20:25).Efectivament, entre els convidats albanquet es trobava un hidròpic ambel ventre inflat. Jesús el guareix des-afiant frontalment el parer delscomensals referent al repòs del dis-sabte i es crea un ambient tens, queposa en evidència la ineficàcia, pelque es refereix a la salut, de les opi-nions sàvies.

I ací comença la nostra reflexióevangèlica: ¿L’Església de Jesús ésun symposion de gent selecta o ésun fenomen de masses? És evident,i això sant Lluc ho sabia perfecta-ment, que per seure a la taula delSenyor cal tenir una actitud inicialde fe; escoltem el Senyor perquè

13

M’agrada d’anomenar l’Església“Mare”, perquè ho és. És com unamare de família nombrosa, sempreatrafegada preparant el menjar perals fills amb la seva predicació, fentenormes muntanyes de bugada ambel sagrament de la penitència, pro-curant que els fills no es barallinmassa, patint en la seva ànima lescrisis d’adolescència ara d’un fill, arad’un altre. Una mare que no tétemps de tenir gaire cura d’ellamateixa, d’embellir-se, que nosegueix les modes, que sempre arri-ba una mica tard a tot arreu i quepresenta l’aspecte d’un cert envelli-ment. No ens escandalitzem de lesarrugues ni de les xacres de la SantaMare Església, perquè ben mirat,germans, els seus defectes són unreflex dels nostres i Déu es val d’a-questa Església atrafegada per a fer-nos arribar la seva Paraula de salva-ció i per a donar-nos el cos i la sangde Jesucrist, i això sí que és el domés gran que podem rebre enaquesta vida i que mereix que enfem acció de gràcies. C

No som ni minoria selecta ni massaamorfa al grat del caprici de cadascúo del sentimentalisme religiós parti-cular. Som poble de Déu que fa via.Gent hidròpica i xacrosa, tots tenimel nostre lloc dins l’Església mentremantinguem Crist com a centre dela nostra fe i de la nostra vida, men-tre ens mantinguem en la comunióeclesial en la qual s’opera la trans-formació cristiana del nostre cor alllarg de la nostra vida.

Els puritans somien en unaEsglésia asèptica i químicamentpura, com un laboratori o un quirò-fan. Els guardians de l’ordre somienen una Església que travessi la histò-ria dels homes marcant el pas, comun exèrcit napoleònic. Els cristiansque anem fent via com podem, ensacontentem amb l’Església històricaque tenim; l’Església dels hidròpics idels tarats que troben en Jesús la sal-vació que anhelen, una Esglésiaimperfecta que malda per ser santa.I Déu ens en guard d’exigir unaEsglésia massa perfecta! Perquè sital vegada Déu ens fes cas, segura-ment que la majoria de nosaltres enseríem exclosos.

creiem o volem creure en Ell.Si considerem la indiferència de lesmasses envers Jesús, els cristianssom minoria selecta, o més ben ditsom una Església d’elegits, petitramat (Lc 12:32), pessic de llevatdins la pasta (Lc 13:21). Tenim unaidentitat irrenunciable que nopodem aigualir amb la frisança deser molts.

Tanmateix l’Església no és unmaremàgnum d’idees antitètiques,un magma informe. Quan els santsPares comparaven l’Església ambl’arca de Noè, ho feien perquèl’Església és portadora de salvació,no perquè sigui un parc zoològic.Mai de la vida l’Església pot serreduïda a una categoria genèrica,que no compromet a res. Ambl’Església, com amb Jesucrist, l’ac-ceptes per la fe, o la deixes.

Però, compte! Mai de la vidal’Església no pot ser reduïda a unclan tancat, a una élite perfectad’home perfectes, perquè res no ésmés lluny de l’esperit de Jesús que elsectarisme orgullós dels qui se sen-ten sants i superiors als altres.

14

SANT IGNASI D’ANTIOQUIA

PER P. ALEXANDRE OLIVAR1

Quan sento pronunciar elnom d’Ignasi d’Antioquiaem vénen, naturalment, a la

memòria les set famoses cartes queporten el seu nom. Són cartes per lesquals ell s’acomiadà de set esglésieso comunitats cristianes quan eraconduït a Roma per la policia impe-rial, per tal que hi fos revisat el pro-cés a què fou sotmès a Antioquia,d’on era bisbe. Havia estat acusat deser cristià i, pel que sembla, haviaestat condemnat a mort. Això pas-sava quan tot just feia poc més demig segle que Nostre SenyorJesucrist havia deixat de viure visi-blement entre els homes. Avui, unescartes d’un bisbe sentenciat a mortper ser cristià, escrites en les vigíliesde la seva possible execució, consti-tuirien un best-seller. Però no ésnomés per això que les cartesesmentades tenen un gran interès;són interessants sobretot pel seucontingut espiritual, expressat de

manera carismàtica, és a dir, amb unentusiasme que apareix com un dode l’Esperit Sant.

En remarcaré quatre punts.

Primer. Ignasi s’anomena, ellmateix, “teòfor”, mot que en grec (lallengua d’Ignasi) vol dir “portadorde Déu”. Ignasi hi dóna un sentitespecífic: és possible perquè Déu hasortit del seu silenci (carta als cris-tians de Magnèsia 8,2). Ha trencatel seu silenci transcendental enenviar als homes el seu logos (verb,paraula), que és Jesucrist.

Segon. Aquesta sortida de Déude si mateix per estar amb els homesd’una manera especial, no com ja hiestà com a creador, s’ha realitzat perl’encarnació, la vida, la mort i laresurrecció de Jesucrist. La carn il’esperit del Crist ressuscitat, la sevadivinitat unida a la humanitat, jun-tament amb els misteris de la sevamort i de la resurrecció (carta als

d’Esmirna 1,1), estan en el cristià nod’una manera figurada o simbòlica,sinó real. Nosaltres portem dinsnostre Jesucrist i els seus misteris.

Tercer. Aquesta vida divina pre-sent en el batejat cal que sigui ali-mentada amb el cos i amb la sangdel mateix Crist. Ignasi anomenal’eucaristia “phàrmakon tes athana-sias”, quevol dir, “medecina de laimmortalitat”. Amb el desig demorir màrtir, llençat a la bèsties aRoma, el bisbe d’Antioquia escriu:"Sóc el blat de Crist; que les dentsde les bèsties em molguin i aixíesdevingui un pa blanquíssim per aCrist" (carta als de Roma). Ambaixò expressava la seva voluntat d’i-dentificar-se amb el pa de l’eucaris-tia, que és el cos de Crist immolaten la creu, en la qual el Senyor vavessar la seva sang pels homes.

Quart. Ignasi diu que allí on hiha Jesucrist hi ha l’Església (carta alsd’Esmirna 8,2). Allí on hi ha elCrist, hi ha tot el seu cos. Així ésque nosaltres, que formem part d’a-quest cos, portem sacramentalmenttota l’Església en nosaltres, en cadaun de nosaltres. Això constitueix elprincipi d’unitat, en el qual Ignasiinsisteix contínuament (cartes alsd’Esmirna 1,2; als de Tral·les, 11,2;als de Magnèsia 2,2; etc.).

En dir la pregària que anome-nem “oració dels fidels”, procuremsentir la responsabilitat que tenimsobre tots els membres del cos deCrist: sobre els qui ho són i sobre elsqui són cridats a ser-ho. C

(1) Homilia pronunciada a la Basílica deMontserrat el 17-10-2003

15

Transfiguració (la veu del cel:aquest és el meu Fill) i en la con-fessió del centurió (és veritat:aquest era el Fill de Déu).Aquesta confessió és el cimal del'evangeli de Marc, i el centurió ésun exemple de deixeble de Jesús.És deixeble aquell que, com el cen-turió, fa el camí de la creu, pujafins al Calvari i, davant Jesús cruci-ficat fa la seva confessió de fe.

L'evangeli de Marc és molt rea-lista. Té por que alguns només pro-

clamin el Crist ressuscitat i oblidinel Crist crucificat. És una tempta-ció que podia tenir la comunitat deRoma d'aleshores, a qui va adreçatel seu evangeli, i que sempre tél'Església. Proclamar una cristolo-gia triomfalista: el Crist victoriósen detriment del misteri de la creu.

Després de la seva confessió,però, Pere rebutja la creu i Jesús l'anomena Satanàs, és a dir, la temp-tació: rebutjar la creu, ser un Messiessense creu. I Jesús és el Messies,

RESUM DELS EXERCICISA MONTSERRAT, ELS DIES 2 AL 5 D’OCT. 2003

I - En aquesta ocasió de recés,ha estat triat, com a tema principal,l'evangeli segons sant Marc, el mésantic i el més curt dels quatre evan-gelis. L'evangeli de Marc ens potajudar molt perquè s'adreça a unacomunitat pagana, com és, ara, lanostra.

Tot l'evangeli gira entorn d'unagran pregunta que n'és el seu filconductor: Qui és Jesús? Trobemla resposta en la confessió de Pere(tu ets el Messies) en la

PEL P. CEBRIÀ PIFARRÉ • (RESUM: MARIA CARME MASSIP)

c r ò n i c a

16

però des de la creu. És el Fill deDéu, però ho és des de la creu. Nooblidem aquest misteri d'amor, dedonació, que no entenem, però queés al centre de la fe cristiana.

Qui vulgui venir amb mi... És lacrida, tan seriosa, al seguiment. Unhome que perd la vida, què entraurà, d'haver guanyat tot elmón? És una pregunta que témolta actualitat, quan tants viuen ies mouen per l'ambició de posseir.

Què en treu, si ha perdut la vida, la

vida autèntica?

I - Continua l'ensenyament: Si

algú vol ser el primer ha de ser el

darrer i el servidor de tots. Seguir els

passos de Jesús fins a la creu, on Jesús

és el darrer de tots. Jesús vol que

siguem servidors. Tal com ell s'ha

fet servidor, qui vol ser el seu dei-

xeble ha d'agafar el mateix camí de

servei.

Marc ens va conduint fins a lapassió. Allí trobarem, al cor delrelat i a través de la figura de Pere,la seriositat i la dificultat de seguirJesús fins al final.

A Getsemaní tots van fugir ivan deixar Jesús sol. Pere seguia delluny i, al procés de Jesús, hi ha,paral.lel, el procés de Pere. Jesúscallava. Pere nega Jesús. Aquestesnegacions, el drama de Pere és,també, el nostre drama. Cada per-sonatge de la passió ens diu algunacosa de nosaltres mateixos. Enaquest procés hi ha falsos testimo-nis contra Jesús, i testimonis verí-dics contra Pere. La clau d'aquestmistreri de la passió: Jesús que pro-clama: Sóc jo. I Pere que nega: Noconec aquest home.

Amb la condemna de Jesús,Pere queda aparentment lliure, peròaquí hi ha el punt important: PereVA PLORAR. Per això la tradiciócristiana estima tant la compunció,el plor, la contrició. I la tradiciómonàstica uneix la pregària amb lacompunció de cor.

II - Pels lligams que tenia Marcamb l'apòstol Pau, a qui va acom-panyar en alguns dels seus viatgesmissioners, podem relacionar el seuevangeli amb la doctrina de santPau, que és la doctrina de la gràcia,un cant a la gràcia de Déu enfrontdel judaisme que subratllava elvalor dels propis mèrits. El tema dela gràcia en sant Pau seria el corres-ponent al Regne de Déu en elsevangelis: el Regne de Déu com ado, com a gràcia, com a regal.

Com a tema per ara, presentemel gran avís: Que n'és, de difícil, queun ric entri al Regne del cel! - Si éstan difícil, qui es podrà salvar? - Allòque és impossible als homes, és possiblea Déu. Aquí hi ha un cant a la grà-cia perquè, als homes, no ens és

c r ò n i c a

17

c r ò n i c a

possible de tenir un cor de pobre,un cor transparent, un cor debenaurança. Qui ens el donarà?Allò que és impossible als homes, éspossible a Déu. Aquí toquem el pri-mat de la gràcia. I és, també, unacrida a l'esperança: no ens desani-mem; a Déu, tot li és possible. Potcanviar el nostre cor de pedra en uncor de carn. I és una crida a l'espe-rança per a cadascú de nosaltres,que, a mida que ens anem fentgrans constatem que, després detants anys de lluita, encara nosabem pregar i no tenim pau inte-rior. Cal posar-se davant de Déu idir-li: "Senyor, allò que ens ésimpossible, a tu és tot possible".

Aquesta gran frase, juntamentamb la confessió del centuriódavant la creu de Jesús, són els dosnuclis de l'evangeli de Marc.

Aquest evangeli és una grancatequesi adreçada las pagans, quesom nosaltres. Quan parla delministeri de Jesús a Galilea plante-ja la gran pregunta que surt a cadacapítol: Qui és Jesús? Qui ésaquest que parla amb autoritat,d'on li ve la força de la seva parau-la? Qui és aquest que perdona elspecats, que cura els malalts, quedóna la vista als cecs, que foragitadimonis, que calma la tempestat,que proclama la vinguda del Regnede Déu?

No és fins després de la Pasqua,davant Jesús ressuscitat, que elsdeixebles ho entenen, que compre-nen la història de Jesús segelladaper la creu, comprenen què vol direl Crist crucificat.

Jesús crucificat ens pregunta:"Qui sóc jo per tu?" Podem dir-li:"Tu ets el Fill de Déu", però, per unsimple raonament humà no ésaccessible dir que Jesús és el Fill deDéu. La fe és un miracle de la grà-

cia. Els tres grans títols de Jesús:Messies, fill de Déu, fill de l'home,poden tenir molts sentits. Pere elproclama Messies, però quan Jesúsanuncia la passió, Pere la refusa.Ens pot passar el mateix: reconèi-xer el Messies amb el cap, però noamb el cor, o sigui, sense canviar resdel nostre interior.

La identitat de Jesús no pot serproclamada fins després de la mortde Jesús a la creu. Aquesta és lacondició del deixeble. Hem de ferel Via crucis i, només des del camíde la creu podrem confessar Jesúscom a Messies, fill de Déu.

És significatiu que, segonsMarc, sigui un pagà, un centurióromà, qui faci la primera professióde fe en la filiació divina de Jesús.És el model del creient: davant lafeblesa de la creu, reconèixer-hiDéu.

III - La relació de Marc ambSt. Pau, es troba, també en el temade l'obertura als pagans. Les pri-meres comunitats cristianes, queeren jueves, van tenir moltes difi-cultats per obrir-se als pagans. Elscristians d'origen jueu continuavenobservant els costums, sobretot elsalimentaris, i els pagans convertitssovint se sentien rebutjats del'Eucaristia. Pau es va encarar aPere per aquesta divisió: "allò nos'avenia amb la veritat de l'evange-li", l'evangeli de la gràcia, de la lli-bertat. Crist ens ha alliberat del'esclavitud de la llei. "Ningú nopot ser just perquè hagi complertles obres que mana la llei". Ningúno obté la justícia de Déu perquècompleix unes normes, sinó perquècreu en Jesús crucificat i ressusci-tat. Aquí Déu es manifesta com agràcia i nosaltres ens obrim a ellcom a do.

La conversió molt profunda és

la que ens costa més: canviar lamentalitat. Molts cristians no hohan entès. Costa molt de canviar elcor, costa molt de creure que somsalvats per la gràcia de Jesucrist.L'home és feble.

En el cristianisme hem tornat aagafar costums del Levític: elsritus, els ministeris... I Jesús no erasacerdot, sinó laic. El seu, és unaltre sacerdoci: donar la vida a lacreu. Allò que ens consagra tots aDéu és el baptisme. Som poblesacerdotal pel baptisme. L'únicsacerdoci és el de Crist. Tot aixòens costa molt d'entendre. Els cris-tians som tots consagrats pel baptisme, la confirmació i l'eucaris-tia; tots som temple de l'EsperitSant, tots som sacerdots, tots somresponsables.

El capítol segon de la carta alsGàlates ens ajudarà a entendre perquè Pau es va enfrontar a Pere.

Marc es fa ressò d'aquest pro-blema, i per això reporta dues vega-des la multiplicació dels pans, una aGalilea (cap.6,30-34) i una altra ala Decàpolis, terra de pagans(cap.8,1sgs.). La multiplicació delspans és profecia de l'eucaristia.

Al capítol 7, hi trobem la dis-cussió entre el que és pur i el que ésimpur. I a continuació el relat de ladona sirofenìcia.

Pur i impur: desmitificació detot allò que hem muntat els homes.Jesús no menysprea la cerimòniadel rentat de mans: la relativitza. Idemana un canvi de mentalitat: allòque contamina l'home surt del seucor. Tot és pur per al cristià si té elcor net.

En la controvèrsia sobre el dis-sabte: el dissabte és expressió de laglòria de Déu, però la glòria deDéu no esclafa l'home, sinó que el

18

c r ò n i c a

dignifica. Nosaltres també havíemviscut una època en què ministresde l'Església terroritzaven la gent.Ara hem passat a l'altre extrem ihem oblidat el sant temor de Déu,que no és por sinó delicadesa, finord'esperit. El temor de Déu no ésdesconfiança, ni por a l'amenaça,sinó que és la delicadesa de l'amor.

La dona sirofenìcia. Jesús éscrític amb els fariseus i ens ensen-ya la puresa de cor, i també quehem d'estar oberts a tothom per-què, la salvació, ningú no se laguanya amb el seu esforç, sinó en lamesura amb què s'obre a la paraulade Déu.

IV - L'evangeli de Marc té unmarcat caràcter pasqual. La insti-tució de l'Eucaristia, inserida en elmarc de la pasqua jueva té moltaimportància en aquest evangeli, iens vol destacar que la vida cristia-na és també una Pasqua, perquè ésun pas.

Ens hauríem d'acostumar aveure la celebració de l'Eucaristiacom una festa messiànica. ElMessies que salva. La Pasqua delMessies que salva, el pas de mort avida. Qui menja aquest pa i beuaquest calze s'uneix a Jesús i, ambJesús, passa d'aquest món al Pare.

El relat de la Pasqua (cap. 14)prefigura allò que nosaltres espe-rem i que encara no tenim.Celebrem l'Eucristia perquè elMessies no està amb nosaltres; ésl'absència del Senyor, que se'ns fapresent a través del memorial. Elrelat de l'Eucaristia té una fortatensió d'espera i d'esperança.Pregustem, però encara no tenim.En el banquet celestial, aquest queavui se'ns dóna en el signe del pa idel vi, ens serà donat en plenitud.L'Eucaristia és sempre desitjar elRegne de Déu. Es tracta de viure

per endavant la presència de Déu idel seu enviat. És avançar a la llumd'una paraula i a través de la forçad'un signe que ens permet caminar.No estem del tot a les fosques.Hem començat a morir en Crist,però encara no hem acabat.

Marc elabora el seu evangeli apartir de la vida. Els evangelis vanser escrits per a la comunitat cris-tiana. La Bíblia no és la paraula deDéu: és el testimoni escrit de laparaula de Déu. La paraula de Déués el Crist vivent en la comunitat.No podem separar la Bíblia del'Eucaristia. Són les dues taules: lataula de la paraula i la taula del pai del vi.

Aquest evangeli té, també, unabast contestatari. Provoca unacomunitat cristiana que té el perilld'instal.lar-se en un cristianismegloriós. Aquest és també el perillde l'Església: que oblidem queestem en camí cap al Regne. Jesúsens porta per camins d'humilitat ide despreniment. És el momentde demostrar la veritat de la fe.L'Església sempre té el risc d'ins-tal.lar-se en el triomfalisme. Peraixò el centre de l'anunci, en l'e-vangeli de Marc, és el Messiescrucificat.

Marc vol portar-nos a unareflexió molt seriosa i explica lahistòria de Jesús dient que és Déuamb nosaltres, és Déu que caminaamb nosaltres. Jesús és el Messiesesperat. A través de l'evangeli Déuens parla, aquí i ara. Quina és lanostra resposta? Ens hem de plan-tejar la qüestió sobre la identitatde Jesús i sobre la identitat cristia-na. "Qui sóc jo?" "Què vol dir sercristià?"

Marc vol que llegint el seuevangeli redefinim la nostra mane-ra de ser cristià, perquè segurament

que hi trobarem alguna cosa queno funciona. Hi ha algun malentèsque pot ser superat llegint l'evan-geli de Marc.

V - En el seu evangeli, Marcutilitza la pedagogia d'un relat. I ésperquè Jesús es dóna a conèixer através d'una història en la qual ellector se sent implicat. Llegint l'e-vangeli cal prendre posició a favoro contra Jesús. L'evangelista tambéinvita a descobrir, en cada perso-natge, un aspecte del nostre inte-rior, perquè no som unidimensio-nals. Hem d'integrar tot allò quesom, amb els dubtes i les contra-diccions. L'evangeli ens invita aidentificar-nos amb Judes, ambPere, amb la pecadora, ambZaqueu, amb el cec de naixement,el paralític... Cada personatge ensrevela aspectes del nostre misteripersonal. Tots els personatges del'evangeli parlen d'un mateix.Davant el camí del fill de l'home,l'evangelista convida el lector a unadecisió.

L'evangeli de Marc presentatota la vida de Jesús com un com-bat contra el mal, que començaamb l'estada al desert, temptat perSatanàs. Aquest combat contra elmal el portarà fins al paroxisme,fins a l'hora de la passió. Tota lavida de Jesús és un combat contrael mal: treure el mal del món, delcor de l'home, destronar el senyo-ratge del mal. Jesús trenca totes lescadenes que esclavitzen la personahumana. Per això són molt impor-tants els miracles d'exorcisme, d'a-lliberament de dimonis. Exorcitzarvol dir calmar el mal que portemdintre, que no ens destrueixi. Totsportem forces misterioses, incons-cients, el nostre món emocional,les ferides que arrosseguem que ensporten a tenir pors, recels, comple-xos. D'aquestes ferides en diem

19

c r ò n i c a

dimonis, que ens priven de viure enharmonia amb nosaltres mateixos,amb els altres i amb Déu. Jesúsexorcitza aquests mals, cura feri-des, ens situa davant el nostre mal iens diu: "No tinguis por, assumeix-lo. Amb mi. Tot sol no podràs,però amb mi pots assumir aquestsdimonis".

La paraula de Jesús és guarido-ra, és eficaç, és una paraula que diuallò que fa, que dóna vida, quesana, allibera, aixeca, dignifica, queretorna la consciència i la dignitatperduda. És la força de la fe.

Quan Jesús fa gestes admira-bles (expressió més adequada que"miracles") sovint imposa el silen-ci: "No ho diguis a ningú", com sivolgués significar que l'essencia de

l'autoritat no és que faci miracles,sinó que està en una dimensió mésprofunda.

Fariseus i mestres de la Lleis'escandalitzaven perquè Jesúsmenjava amb cobradors d'impos-tos i pecadors. I Jesús els diu: "Nosón els qui estan bons els quinecessiten metge. No he vingut acridar justos, sinó pecadors". Peròla controvèrsia continua. Un diade dejuni li diuen: "Els teus deixe-bles no dejunen". I la resposta deJesús: "Està bé que els convidatsdejunin mentre tenen el nuvi?"Jesús no menysprea el dejunipedrò hi dóna un altre sentit. Isobre el dissabte. Els deixeblesarrenquen espigues per menjar-se-les, i els fariseus murmuren.Resposta de Jesús: "El dissabte

està fet per a l'home, no l'homeper al dissabte". Les lleis estan alservei de la vida, però no podenofegar la vida. I després de la gua-rició -en dissabte- de l'home de lamà seca, fariseus i herodianscomencen a tramar com podienfer morir Jesús. Aquí ja apunta lapassió.

Jesús devia resultar incòmodefins i tot per als seus familiars. "Haperdut el seny!" diuen en una oca-sió. Jesús també desestabilitzava lafamília. Trenca esquemes: "Qui sónla meva mare i els meus germans? "Els qui escolten la paraula de Déui la guarden. Els qui compleixen lavoluntat del Pare del cel. La mevafamília són els qui es fan deixeblesmeus. Ara, la família és l'Església.Jesús no menysprea la família, però

20

c r ò n i c a

la relativitza. Davant del Regne deDéu tot querda relativitzat.

El poder de Jesús continua.Sobre el mar, quan calma la tem-pesta davant els deixebles esglaiats:"Per què teniu por? Encara noteniu fe?"

I en la guarició d'un endimo-niat. Els dimonia protesten: "Perquè et fiques amb nosaltres, fill delDéu altíssim?". Jesús molesta elsdimonis, els de llavors i els de sem-pre. Avui dia els dimonis serien labanca, les multinacionals, els par-tits polítics, les ideologies que

tenallen les persones. "Per què etfiques amb nosaltres?" Per quèparles de Jesús? Qui parla de Jesús,molesta. Al qui fa de profeta par-lant de Jesús el crucificaran, lifaran la vida impossible. I si no lifan la vida impossible, potser ésque no parla de Jesús. Jesús ve alluitar contra els poders d'aquestmón que tenallen, esclavitzen, des-humanitzen, que esclafen la perso-na humana. Jesús ens torna la uni-tat interior.

Després de la multiplicació delspans, Jedsús se'n va tot sol a la

muntamnya, a pregar. Jesús prega.Els deixebles surten amb la barca, apescar. I quan, de matinada, Jesússe'ls presenta caminant sobre l'ai-gua, ells tenen un esglai. I Jesús,com sempre: "No tingueu por! Sócjo". Jesús porta la confiança, la pau,la fermesa, la serenor. I la tempestaes calmà. Quan Jesús és amb nosal-tres es calmen les tempestes.

VI - Contrast entre la confes-sió de Pere i la confessió del centu-rió al peu de la creu.

La confessió de Pere és unmoment clau de l'evangeli deMarc, i ve just abans de laTransfiguració. Després que Perel'ha confessat com a Messies,Jesús anuncia la passió. La confes-sió de Pere ve de la pregunta deJesús: "Qui sóc jo?" De fet, és unaconstant en l'evangeli de Marc:"Qui és aquest?" La gran qüestióde Marc és la identitat messiànicade Jesús. Pere respon en nom de lacomunitat apostòlica. Confessa lamessianitat de Jesús, però l'anuncisegüent de la passió sembla quevulgui posar sordina en aquestaconfessió. La confessió va seguidad'una ordre de silenci: "No hodigueu a ningú". És el secret mes-siànic, perquè l'única resposta ésla passió. No ho digueu fins quehaurà passat la passió, perquèencara no sabeu què comportaproclamar Jesús com a Messies.L'anunci de la passió i l'experièn-cia de la passió és el cor de la pre-dicació cristiana tal com l'enténMarc.

La resposta de Pere en aquestanunci és de refús total. Per tant, lacomprensió del Messies que téPere, no és la comprensió delMessies sofrent, d'un Messies cru-cificat, sinó d'un Messies gloriós.Jesús és, en efecte, un Messies glo-riós, però només ho és quan ha

21

esmicola tots els somnis de messia-nisme humà.

Segon. La creu revela la malíciadel cor humà, que pot arribar a cru-cificar un innocent. Manifesta elrebuig de Déu per part dels homes.Han condemnat aquell que impug-nava el seu orgull, la seva autosufi-ciència. Jesús trenca la pretensió desalvar-se per un mateix.

Tercer. La creu ens obre el camía una nova comprensió de l'existèn-cia humana. Les figures proposadesdurant l'evangeli: Jesús Messies,Jesús fill de l'home, Jesús fill deDéu, ens ajuden a entendre qui somnosaltres davant de Déu. Ens ado-nem que Déu ens surt a l'encontrenomés quan reconeixem la nostracarència, la nostra impossibilitat decreure. Se'ns comunica, paradoxal-ment, en l'evangeli de la creu. En lacreu som introduïts en una creaciónova. L'impossible de l'home ésintroduït en el possible de Déu. Enla creu reconeixem la pròpia incre-dulitat i, en la mesura en què lareconeixem, brolla la fe. La creu deJesús ens buida de la nostra ciència,ens deixa despullats davant la nos-tra pròpia veritat.

Així, l'oient de l'evangeli deMarc és invitat a llegir atentamentaquest evangeli que se li proposa. Iés invitat, també, a anar a Galilea,que vol dir la nostra vida quotidia-na, on se'ns manifestarà Jesús res-suscitat en els nostres germans. C

c r ò n i c a

passat pel misteri de la seva passió.Per això parlem de la creu gloriosa.

Aquest relat no és tant una crí-tica de Pere com una reflexió sobrela incomprensió fonamental delsdeixebles. Segons Marc, podríemdir que també hi ha una manerademoníaca de confessar el Crist:"Aparta't de mi, Satanàs!", reduintla identitat de Crist, la seva mes-sianitat, a una mena de títol reli-giós, a la manera de les religionspaganes de l'època. Fóra entendreel messianisme de Jesús com unpoder humà. I no. El messianismede Jesús no ve de la carn ni de lasang. El poder i el saber de Jesúsprovenen de la seva relació ambDéu, de la seva Pasqua, aquest pascap al Pare a través de la passió.

Per això el deixeble haurà depassar pel son de la vetlla de lesOliveres. A l'hora de vetllar ambJesús, els deixebles es van adormir.És el son de la nostra falta de fe. I,a l'hora de la passió, tots fugen. IPere el nega. En aquell moment,tant a Pere com als deixebles quefugen els costa de creure que elMessies es manifesta en la feblesaassumida lliurement. Aquí els dei-xebles fan l'experiència de laimpossible possibilitat de la fe. Lafe és un do de Déu. Això és el quesant Marc ens vol recordar: la fe,do de Déu.

Per contrast, tenim la confessiódel centurió. El centurió, que esta-va dret (estar dret ja vol dir confes-sió de fe. Els cristians, quan pre-guem, estem drets), digué davantJesús crucificat: "És veritat, aquesthome era fill de Déu". En la creu,Déu es revela de manera moltparadoxal: Déu es troba en la feble-sa de la creu. Així, doncs, la cristo-logia de Marc es fonamenta en laparadoxa d'un Messies sofrent.Allà on no esperàvem trobar Déu,

Déu se'ns revela. Esperàvem trobarDéu en la grandesa, en el triomf, ivet aquí que Déu ens surt a l'en-contre en la feblesa, en la humili-tat, en la mort de Jesús que crida:"Déu meu, Déu meu, per quèm'heu abanonat?" D'una banda elcrit de Jesús; de l'altra la confessiódel centurió. Què comporta aques-ta confessió? El centurió afirmaque el fill de l'home sofrent és elfill de Déu. Aquest home, aquestJesús tan humà, és el fill de Déu.

En Marc és molt fort el con-trast entre Déu i l'home, entre lamajestat, la justícia i la rectitud deDéu i la incredulitat, la malícia, elpecat de l'home. I és aquí que lahumanitat de Jesús és portadora desentit per a nosaltres com a cris-tians. Ens invita a assumir la nos-tra humanitat. En la humanitat deJesús, l'home és reconciliat ambDéu. Déu i l'home es troben en lacreu. Només Jesús fa la unió entreDéu i l'home. Jesús és Déu queestà amb nosaltres a través de lacomunitat. Jesús és el Déu que s'hafet home i s'ha solidaritzat ambnosaltres, amb allò que és propi dela condició humana. La unió entreDéu i l'home no es realitza en lalògica del poder, sinó en la caritat,en la humilitat de la feblesa. No ésl'home qui s'identifica amb Déu:és Déu que ens ve a trobar a nosal-tres, Déu que s'inclina. EnJesucrist Déu manifesta la folliadel seu amor i, per tant, en lahumanitat de Jesús, hi apareix lapossibilitat de salvació. Ara jatenim confiança. La creu és el llocde la nostra trobada amb Déu.

Tres punts com a conclusió.

Primer. La creu revela que Déués el "Tot-altre", molt diferent decom ens l'imaginem. Esperàvemun Déu gloriós i ens trobem davantde Jesús crucificat. En la creu, Déu

22

c r ò n i c a

Amb l'esperança d'arri-bar aviat a les festes deNadal, i enfortits pel

retrobament amb els germans, ensvam unir a la comuniat monàstica al'Eucaristia conventual: "VIVIUSEMPRE CONTENTS EN ELSENYOR". Aquest sentiment ensva acompanyar tota la jornada.

Com té per costum, el pare abatva estar una bona estona ambnosaltres per tal de compartir lafesta. La seva proximitat sempre és

DOMÍNICA “GAUDETE” 14 DESEMBRE 2003

MERCÈ ORTIGOSA

garantia d'encoratjament en elcamí de la recerca de Déu. Enaquesta ocasió ens va donar unpunt doctrinal referent a la devo-ció mariana dels oblats que troba-reu publicat en un altre indret d'a-quest mateix butlletí.

A la tarda, en l'ofertori d'unaeucaristia solemne, el nostre con-siliari, pare Lluís Planas, en nomdel monestir, va rebre l'oblaciódels nostres germans Mercè Soleyi Puig, Araceli Fumanal i Castro i

Jordi Gubern i Prat. Tots ens vamunir a la seva oblació i a la sevaacció de gràcies, i fem arribar atots tres la nostra més cordial feli-citació, tot desitjant-los pau ibenestar entre nosaltres. C

N O T I F I C A C I O N S

INSCRIPCIONS:

Ma. Dolors Tresserras, Tel. 93 828 06 36 / mòbil 656 40 80 57

dia indicat a partir de les 9 del vespre.

Informació Tresoreria: Sebastià Grau, tel. mòbil 609 37 94 93

NOTA: El passat 8 de febrer, l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach ordenà de prevere elnostre germà oblat Alfons Vilà i Ricard, per a l’Església de Tarragona. Units a la sevaacció de gràcies, li fem arribar la nostra cordial enhorabona.

CALENDARI D’ACTIVITATS DELS OBLATS (ABRIL-DESEMBRE 2004)

ABRIL12 Inscripcions Trobada12 Inscripcions excursió primavera

24-25 Trobada per compartir la vida i la fe

MAIG15/16 Excursió-Convivència

24 Inscripcions recés Regla benedictina

JUNY 5/6 Recés-Regla benedictina17 Conferència-Eucaristia a LESTONNAC

JULIOL13 Eucaristia altar St. Benet – Catedral

12/19 Excursió-Convivència

AGOST 23 Inscripcions trobada (tel. mòbil)

SETEMBRE 4/5 Trobada per compartir la vida i la fe27 Inscripcions exercicis espirituals

OCTUBRE 8/12 Exercicis espirituals

NOVEMBRE 8 Inscripcions Trobada

11 Conferència/Eucaristia a LESTONNAC20/21 TROBADA per compartir la vida i la fe

22 Inscripcions Domínica Gaudete

DESEMBRE12 DOMÍNICA GAUDETE

Els nostres difunts

Teodora Estil.les Montané, germana de la Carolina

QUE EL SENYOR L’ACULLI EN LA SEVA PAU

24

AIXÍ COM HI HA UN ZEL D’AMARGOR, DOLENT,QUE ALLUNYA DE DÉU I DUU A L’INFERN, TAMBÉ

HI HA UN ZEL BO QUE ALLUNYA DELS VICIS I

PORTA A DÉU I A LA VIDA ETERNA.

(RB C. 72)

C