BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 316 – JULIOL 2008 2007

EL

RETAULE

DEL

FLAUTISTA

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE JULIOL DE 2008 DISSABTE 5 a les 11 del matí Visita GRATUÏTA al Museu Municipal de Molins de Re i Inscripcions a secretaria fins al dia 1 de juliol DISSABTE 12 a les 8 del matí Excursió núm. 250 “Coneguem Catalunya” al BAGES Inscripcions el dilluns dia 30 de juny AL MES D’AGOST TANQUEM PER VACANCES EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE

El dia 1 s’obre la inscripció per a tots els TALLER S, DIBUIX I PINTURA PER INFANTS I ADULTS, TALLER DE TEATRE PER INFANTS, PUNTES AL COIXÍ I LABORS, I MOLTES COSES MÉS..

DIJOUS 11 Ofrena floral “Diada Nacional de Catalunya” DISSABTE 13 a les 8 del matí

Excursió núm. 251 “Coneguem Catalunya” al GIRONÈS Inscripcions el dilluns 1 de setembre

DISSABTE 20 a les 10 del matí Visita al “PALAU GÜELL”, obra de GAUDÍ Inscripcions a secretaria fins al 12 de setembre

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

JULIOL

S’ha acabat la Festa Major de l’Hospitalet, ha

començat l’estiu i amb ell arriben les vacances per a molts de nosaltres. Ara els dies són llargs i calorosos i les nits curtes. I la vida social a les ciutats decau, ja que gairebé totes les entitats, com el nostre Ateneu, deixen de fer activitats. Tanmateix, això no vol dir que tot estigui parat. El mes de juliol s’aprofita per avaluar el que s’ha fet i per plantejar-se les actuacions que es portaran a terme el pròxim curs.

A l’Ateneu, a més, tenim un altre deure: estar a l’aguait del desenvolupament de les obres de la que ha de ser la nostra nova seu. En aquest sentit, periòdicament tenim converses amb representants de l’ajuntament de la ciutat i amb responsables de la construcció, per anar perfilant i acordant l’estructura i el disseny del nou centre. Quan es produeixin novetats destacables al respecte, oportunament us informarem.

D’altra banda, hem de fer esment de l’inici, el passat 28 de juny, del dotzè Correllengua al monestir de Sant Miquel de Cuixà, que es va fer coincidir amb la commemoració del mil·lenari de la consagració de l’abat Oliba. Allà, el mateix dia, s’hi féu arribar la Flama del Canigó, procedent de Perpinyà, que es va afegir a la iniciativa. El Correllengua passarà per diversos punts dels Països Catalans, entre els quals destaquen: Barcelona, l’11 de setembre i València, el 9 d’octubre. Acabarà el seu itinerari a Perpinyà el 8 de novembre.

PORTADA

LES ACTIVITATS DE L’ATENEU GRUP DE TEATRE MARGARIDA XIRGU DE L’ATENEU EL RETAULE DEL FLAUTISTA de Jordi Teixidor. Una obra que pot ser representada en qualsevol època, de plena actualitat. El tema que toca, en “bis còmica”, sobre la corrupció d’alguns polítics, la reacció de la gent del poble davant de situacions difícils, és exactament la mateixa ara que en els temps antics en els quals estava ambientada la vila de Pimburg.

El “Margarida Xirgu”, o GTMX, que són les seves sigles, ha representat moltes obres, tantes que, fins i tot, vàrem editar un llibre amb el seu recull des de l’any 1981 fins al 2006, que a més podríem ampliar amb les representacions posteriors. La portada del mes de juliol volem dedicar-la a una obra en concret, que pensem que va ser molt revulsiva en el seu moment, i va demostrar la capacitat que tenen els nostres actors, per adaptar-se a qualsevol paper, per difícil que sembli. Ja se sap que en totes les coses hi ha alts i baixos, a causa de diverses circumstàncies, però gairebé tots estem d’acord que “El retaule” va representar un esplèndid moment del grup. En uns temps en els quals no pensàvem encara a presentar-nos a concursos, possiblement hauríem tingut la possibilitat de guanyar algun premi.

La història de dur a terme aquesta escenificació és llarga. En Joan Ferrer, membre del grup, i en aquells moments president de l’entitat, ho anava barrinant des de feia temps, el tema era complicat: molts actors en escena, l’escenari més aviat petit, una escenografia complexa, música, cant (molts, entre ells jo, mai més ho hem passat tant malament com quan ens tocava cantar, i ballar una miqueta, en una escena, això no és precisament el meu fort), crèiem que no ens en sortiríem, però va produir-se el miracle.

En Jordi Artells va acceptar dirigir-nos. Un dia del mes de juny de 1988, en Joan li va trucar, i li va dir: ”Escolta Jordi, que et semblaria muntar el Retaule”?“Hosti tu!, això porta molta feina.... però m’agrada. D’acord, provem-ho”.

2

Penso que en Jordi s’hi va trencar molt el cap pensant-hi, però ho va aconseguir. Aprofitàrem els espais laterals de la petita sala d’actes per fer-hi entrades i sortides en diversos quadres, i alguns diàlegs es feren en l’espai que quedava entre l’escenari i el públic (eliminant dues fileres de butaques), recordareu que els decorats van minimitzar-se al màxim, un diorama gris, color predominant també en el vestuari, acompanyat de malles i jerseis de coll alt negres, i només algun moble i algun detall “d’atrezzo” per ubicar l’acció.

La primera representació va tenir lloc el divendres 16 de desembre de 1988 a les 10 de la nit. La data va coincidir amb la commemoració del “10è. Aniversari de la recuperació de l’edifici ”. Després es varen fer moltes més representacions (el 17 i 18 del mateix mes, el 6, 7 i 8 del gener de 1989, diversos “bolos” en poblacions properes, el dissabte 3 de juny de 1989 a 2/4 d’onze de la nit dins la 4a Mostra de Teatre Aficionat , que aquell any es va celebrar a la sala del Centre Catòlic... vàrem fer un total de 17 representacions , totes amb molt de públic.

M’agradaria retre un petit homenatge a dues de les persones que van participar a l’espectacle, en Jordi Artells, com a director i important impulsor de la idea de Joan Ferrer, i To ni Asensio, que representava el Reverend Grundig, i que físicament ja no estan entre nosaltres. També fou molt important l’entusiasme i la dedicació de tots els que sortien ni que fos fent de poble, ja que no van faltar a cap representació, i gairebé a cap assaig. Entre actors i col·laboradors, vàrem ser 45 persones per poder dur a terme l’espectacle.

Text i documentació ANTÒNIA CALDÉS

3

CONVERSES

Respon: Pere Baltà Llopart Nat: Torrelavit

Edat: 67 anys Estat : Casat Fills: Dos Professió : Escriptor

En Pere Baltà és una persona molt coneguda per tots, a més de la política, fins i tot per sobre d’ella, és periodista i

escriptor. A l’Ateneu hem fet lectures de algunes de les seves obres, i pensem fer-ne més. Amb aquesta llarga conversa amb ell coneixerem una mica més el seu tarannà i les seves inquietuds. Vau néixer a Torrelavit. Com va ser que vau anar a viure al Prat?

La meva família arribà al Prat el febrer de 1946. Jo només tenia cinc anys, però recordo clarament l’impacte del gran pla del Delta del Llobregat, verd, amb una agricultura estètica de tan ben organitzada i cuidada. Veníem de terra de vinyes i l’escàs regadiu del Riudebitlles era molt acotat. L’horta del Prat ja es cultivava pensant en una Europa que tot just acabava de sortir de la segona guerra mundial. A casa teníem una vinya i un parell d’horts que ens havien ajudat a sobreviure la guerra i la postguerra. El pare era mestre d’obres, havia acabat la Guerra Civil construint un hospital de sang a Mataró. No era el moment de realitzar el seu somni de muntar una constructora. Els cellers de casa eren plens de vi que no tenia compradors. Va decidir quedar-se un bar del Prat que regentava una parenta que havia enviduat i el convertí en una fonda, ofici que també coneixia. Com anirem veient, sou un home molt polifacètic, he u tocat moltes tecles. Quins estudis vau fer per preparar-vos-hi?

Un professor que vaig tenir a la Ciudad de los Muchachos, on els pares em van portar per allunyar-me del perill de la tuberculosi, era

4

Enginyer Industrial. Havia voltat mig món i ens embadalia amb la seva “mundologia”. Ara sé que aquella admiració em portà a seguir les seves passes, però, a mitja carrera, quan arribà l’hora de decidir quina especialitat de l’enginyeria tècnica volia seguir, ja era a la redacció d’un diari de la tarda i amb només vint anys dirigia el periòdic “Prat”. Abans, als tretze anys havia guanyat un concurs literari amb un poema que em van fer llegir davant l’alcalde de Barcelona, i era redactor del periòdic mural escolar. Així que vaig decidir l’especialització del periodisme. A Barcelona havien tancat l’Escola de Periodisme i, en dimitir de la direcció de “Prat” quan em van posar com a condició per seguir en el càrrec que em fes de la Falange, se’m complicà la vida, perquè també vaig haver de deixar “La Prensa” que era un diari del Movimiento. Vaig estudiar comunicació, anant d’un centre a l’altre: periodisme, relacions públiques, publicitat, màrketing... Quan aquestes disciplines van arribar a la Universitat tenia una gran experiència pràctica i teòrica i vaig obtenir el reconeixement professional, fins i tot tenia prou prestigi perquè em fessin intervenir com a professor en màsters i cursos de postgrau Certament crec que sóc polifacètic en el camp de la comunicació. A principi dels seixanta vau dirigir el periòdic Pr at i alhora vau ser president d’un ateneu, ens podríeu explicar quines activitats hi vau engegar?

L’ateneu al que us referiu és Joventut Unida Pratenca, del que vaig presidir la gestora i els dos primers anys de vida organitzant festivals de teatre independent i de música, que van tenir un gran ressò, i un cenacle que es deia “Tertúlia” en el que vam fer parlar els elements més representatius de la intel·lectualitat que començava a posicionar-se contra el règim. Un parell d’anys després que presidís l’ateneu, el Govern Civil tancà aquell cau de demòcrates. Vau ser tinent d’alcalde d’urbanisme i portaveu de CiU a l’Ajuntament del Prat. Què us va portar a la políti ca i què recordeu especialment d’aquell temps?

Plegar de la direcció de “Prat” en obligar-me a ser falangista em portà inevitablement a la política. Aviat me’n vaig adonar de com la gent de la meva ciutat havia valorat aquell gest. Estem parlant de l’any 1961. El franquisme estava molt fort encara. Ara, mirant enrere, veig que vaig tenir una certa habilitat de no radicalitzar aquella decisió. Vaig plegar dient que jo no volia ser polític sinó periodista. Només sis anys després vaig ser elegit regidor, el primer del que després esdevingué el Moviment de Regidors Democràtics. Després d’un consell de guerra per la publicació del conte “Sota una gorra gris” del que vaig sortir il·lès,

5

encara em van fer a dit regidor de cultura en un intent d’integrar-me al sistema. Tan aviat com vaig aconseguir la primera biblioteca pública del Prat, vaig trobar la manera per a que em destituïssin en reclamar que es tornés el nom de Pompeu Fabra al col·legi que es deia així durant la República. Era el moment del centenari del creador del Diccionari. Em van destituir i aquell va ser el mecanisme de sensibilització popular, amb un important ressò a la premsa i, a partir d’aquell moment, els plens municipals del Prat, valgui la redundància, sempre eren plens de gent que seguia la tasca d’oposició que realitzava amb un altre regidor.

L’oposició que vaig plantejar juntament amb en Pau Vilà, em sembla just esmentar-lo, va ser la causa de la creació de l’Assemblea Democràtica del Prat, anys abans que es parlés de l’Assemblea de Catalunya, quan la denúncia de diverses irregularitats urbanístiques, entre elles la desaparició d’una albufera en mans de l’especulació, va fer que l’Ajuntament interposés contra mi una querella per injúries exigint una indemnització de trenta milions de pessetes de les de l’any 1971. El meu advocat, el catedràtic Josep Maria Pi i Sunyer, va dictaminar que aquella querella es guanyaria a les urnes. La meva candidatura i la dels companys que m’acompanyaven en la candidatura democràtica presentada, van obtenir tal suport popular que, al cap d’un any, van fer plegar l’alcalde, l’interventor i el secretari de l’ajuntament van canviar d’aires, el caixer va anar a parar a la presó per un desfalc i els regidors de l’oposició vam controlar l’ajuntament, malgrat que el nomenament de l’alcalde fos competència del governador civil. Així vaig ser tinent d’alcalde d’urbanisme en plena tramitació del Pla General Metropolità. Encara vam arribar a temps d’evitar alguns desastres i d’acabar un pla d’urbanització que incloïa els projectes de pavimentació i les ciutats del Delta eren un autèntics fangars. Al Prat ens vam avançar deu anys a la solució del problema i, a més a més, vaig aconseguir que els projectes es fessin en els mateixos serveis tècnics municipals, cosa que al Prat no havia passat mai, ni ha tornat a passar. Els vostres coneixements urbanístics van propiciar el 1985 el vostre nomenament com a director general d’Adigsa, l’empresa pública que va rebre el traspàs dels polígons socia ls a la Generalitat. Us va portar molts problemes o va ser una feina gratificant?

L’experiència urbanística va ser una de les causes del nomenament, però també coneixia bastant a fons el món de l’habitatge. Un reportatge meu publicat l’any 1961 sobre les famílies que vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels, havia estat l’origen de la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas de la que vaig ser responsable del departament social pocs anys després d’aquella denúncia. La

6

Cooperativa impulsà la construcció de més d’un miler d’habitatges i una residència de 170 apartaments l’adjudicació dels quals vaig tramitar un a un. Perquè ens autoritzessin a construir-la vaig fer personalment el cens de totes les barraques que existien en El Prat, realitat que l’ajuntament negava. Després, el 1967, ja regidor de l’ajuntament, vaig presidir la comissió que lliurà tres-cents habitatges del barri de Sant Cosme a les famílies de barraquistes que encara quedaven i a les dels rellogats que vam poder localitzar. La comissió es creà davant l’exigència d’en Pau Vilà i jo mateix, en el sentit de que primer s’havia de resoldre el problema que existia a la nostra ciutat, i, ho de dir, el sentit comú de l’alcalde d’aquell moment, no només ens va donar la raó, sinó que, em va fer presidir la comissió donant-me plena confiança. Per si fos poc, durant el meu pas per la tinència d’alcaldia d’urbanisme, vam aconseguir que Sant Cosme fos l’únic barri de Catalunya que es sotmetés a una rehabilitació integral. Madrid va preferir concedir la rehabilitació abans que escampés la reivindicació a altres ciutats. Cal saber que aquell grup de regidors democràtics vam aconseguir parar el desviament del Llobregat i la segona pista de l’aeroport que afectava dos barris.

Si afegim que, durant els cinc anys en que vaig dirigir el Servei de Promoció Cultural de la Generalitat, també vaig connectar amb les associacions de veïns dels barris de l’antiga Obra Sindical del Hogar, s’entén que acceptés anar en acte de servei a ocupar-me d’una qüestió tan complicada com aquesta. Organitzar Adigsa només amb tres mesos per rebre en condicions el traspàs de quasi setanta mil habitatges socials, establir una relació fluida amb la gent d’aquests barris i posar en marxa una política social que demostrava la voluntat del govern Pujol d’actuar amb justícia en aquests espais per treure’ls de la marginació i evitar a la Catalunya l’existència dels ghettos que havia creat el franquisme, és una de les coses més importants que he fet, malgrat les complicacions que vam haver de superar. Potser la vostra faceta més important és la de dina mitzador cultural, des de la qual heu intervingut en nombros os camps. Del 80 al 85 vau ser director del Servei de Promoció Cu ltural de la Generalitat. Quins son els actes més significatius que vau portar a terme?

És cert que el pas pel Servei de Promoció Cultural ha marcat la meva trajectòria. La celebració de les dues Expocultura, els congressos de cultura popular i tradicional, ateneus, excursionisme cultural, teatre amateur, dinamització de les àrees rurals i de les urbanes de nova creació..., així com la realització d’una política de suport a iniciatives de gran volada com els festivals de Cantonigrós, Vilanova i la Geltrú,

7

Arsèguel, la Fira de Teatre de Tàrrega..., entre d’altres, o esdeveniments com la Trobada Internacional de Gegants de Matadepera, o la creació de la Ciutat Gegantera a Sallent o la Fira de Festes que, el dia abans de la inauguració dels Campionats Mundials de Futbol del 1982 va omplir de gom a gom l’Avinguda Maria Cristina de la Fira de Barcelona..., han deixat un record que encara és viu, crec que, en bona part per la concreció del pla de dinamització cultural que fou la base de totes aquelles iniciatives, gràcies a que em vaig envoltar d’un gran equip, però també per l’entusiasme de la gent que veia en la democràcia el camí dels somnis col·lectius i en la Generalitat la institució que els podia fer realitat.

He citat algunes realitzacions, les primeres que m’han vingut al pensament, però no puc oblidar la transformació dels cercaviles com a gran esdeveniment de les festes majors, la recuperació d’instruments com la gralla i el sac de gemecs, la multiplicació incentivada de bandes de música... Però segurament el que és més important del que vàrem fer és el treball de recerca de la realitat cultural aconseguint que la totalitat dels ajuntaments donessin resposta a un qüestionari de més de cinquanta preguntes, com també vam fer després la majoria de les associacions...; aquell inventari exhaustiu ens va permetre establir com havia sortit la cultura popular de la dictadura i, a partir de les dades, dinamitzar-la. Tampoc puc oblidar que vaig ser a més de cinc-centes comunitats de Catalunya analitzant els problemes sobre el mateix terreny. Tot plegat possibilità que conegués la realitat i la gent que va salvaguardar de la barbàrie la cultura, com he explicat en el meu darrer llibre “L’altra resistència”. Heu estat diputat de CiU al Congrés per la provínci a de Barcelona, des del 1988 fins al 1996. Durant aquests anys, vau ser ponent de diverses iniciatives legislatives. Ens en podeu par lar una mica?

Ha estat un honor impagable ser diputat al Congrés per Barcelona en la III, la IV i la V legislatures. Des del primer dia vaig ser portaveu de cultura i esports, després ho vaig ser també a la comissió d’Administracions Públiques, a la comissió conjunta del Congrés i el Senat de Ciència i Tecnologia i en darrer tram en la de control de la Ràdio Televisió Espanyola. També intervenia sobre ecologia en la comissió d’agricultura, hi ha intervencions meves en l’informe del Defensor del Poble i Política Social. A la darrera legislatura vaig ser secretari de la Comissió de Sanitat. En Miquel Roca, avui una gran pèrdua per a la política malgrat el seu èxit com advocat, em concedí l’honor de debutar defensant la proposició de llei en favor dels esportistes d’elit que demanava la creació del pla ADO i com a portaveu de cultura vaig ser ponent de la Llei de Mecenatge, la de l’u per cent

8

cultural de les obres públiques per obres artístiques i culturals, la Llei de Propietat Intel·lectual... He intervingut en l’adaptació de les directives europees en el camp de la cultura. En altres àrees de la vida parlamentària hauria d’esmentar una llarga llista, com per exemple el retorn dels papers de Salamanca o la supressió dels governadors civils, però marcat com estic com un home de la cultura he de reconèixer que se’m van donar nombroses oportunitats de treballar pel meu sector. També heu exercit de periodista en revistes i periò dics durant força anys. Què en recordeu especialment?

El periodisme ha estat el fil conductor de tota la meva vida. Quan vaig dirigir “Prat” amb vint anys era el més jove de la redacció. Vaig impulsar la creació de l’emissora local de ràdio, però, quan em vaig negar a tenir carnet de Falange, el director de la Red Catalana de Prensa ja em va dir que no em deixarien agafar ni l’escombra. Quan vaig anar a parar a Figueres a fer la mili vaig organitzar una emissora utilitzant la xarxa d’altaveus del castell i aquella va ser la meva ocupació militar, a part dels articles que publicava setmanalment a V.P. de Figueres sota el títol “Tras el toque de silencio” pels que em van cridar l’atenció el “pater” i el comandant responsable del Servicio de Información Militar. Quan vaig anar a Pamplona a fer periodisme escrivia a dos diaris i em van seleccionar per a la redacció de la revista universitària. Quan vaig ser a la Cooperativa del Prat vaig crear i dirigir la revista social, quan em vaig vincular a les organitzacions professionals dels químics de Catalunya i Balears, vaig crear dues revistes professionals. Desaparegut el setmanari “Prat”, sent-ne redactor en cap, vaig fundar i dirigir durant els primers cinc anys el periòdic “Delta” que ja porta trenta anys i és el degà del Baix Llobregat. Entre el 1966 i el 1973 vaig ser corresponsal comarcal de “La Vanguardia” i encara em sorprèn com es destacaven les meves cròniques i com un diari de tant prestigi em donà suport quan l’Ajuntament m’interposà una querella criminal per injúries.

A més a més de “La Vanguardia”, he publicat molts reportatges d’investigació social, en diaris i revistes: “El Correo Catalán”, el “Tele/express”, “Diari de Barcelona”, “El Punt”..., l’etapa de “La Gaceta Ilustrada” em va permetre cobrir alguns esdeveniments importants com l’arribada del president Tarradellas o investigar la penetració de les drogues entre els adolescents, la suburbialització de l’entorn metropolità de Barcelona. Sovint cometia un error: Implicar-me excessivament en el que denunciava, potser perquè influenciat per l’èxit de que el meu primer reportatge originés la solució d’un greu problema d’habitatges... La implicació em portà a la política, però aquesta, quan vaig ser enviat com observador internacional a països en conflicte em va permetre

9

publicar articles als grans diaris sobre les primeres eleccions democràtiques d’Albània, la sortida de Polònia del comunisme, el referèndum sobre la constitució de Ieltsin a Rússia... Sent a El Salvador per investigar l’assassinat de l’Ellacuria i altres sacerdots de la Universitat Centroamericana, “La Vanguardia” em demanà que cobrís l’absència ni més ni menys que de Joaquim Ibars. He publicat també articles d’opinió a l’”Avui”i, al Mundo, a “El País”... Ara fa temps que em centro en els llibres, però on no he deixat mai de publicar és al periòdic “Delta” que vaig fundar. Parlem una mica del Pere Baltà escriptor i alhora r esistent cultural. Algunes de les vostres obres us van provocar topade s, per dir-ho d’alguna manera, amb les autoritats, oi?

He escrit sempre des del compromís amb el meu país i amb el meu temps, dient les coses com les veia, rascant els límits que el poder tolerava. Els devia sobrepassar quan el 1966 vaig publicar el conte “Sota una gorra grisa” que denunciava la brutalitat de la repressió de la policia i em portà davant d’un consell de guerra. Ràdio Pirenaica el va llegir sencer. Crec que va ser el 1967 que un article titulat “Por los caminos del indiferentismo polítio” originà una intervenció governativa que em deixà tres mesos sense publicar res. La novel·la “Les urnes”, publicada el 1971 denunciant la paròdia de les eleccions franquistes, fou retirada de les llibreries per la policia, confiscades les planxes a la impremta i se’m va obrir un expedient del Tribunal de Orden Público, malgrat que el llibre havia superat la censura legal del dipòsit previ que inventà Fraga Iribarne. Vaig ser als jutjats diverses vegades, fins i tot vaig ser interrogat en més d’una ocasió, però una certa habilitat per jugar dins dels límits devia protegir-me. Ens podeu explicar amb quatre paraules què és el pr ojecte cultural Heptàgon que vau presentar a l’Hospitalet el 6 de m aig passat?

Ho faré amb cinc paraules: internet, llibres, música, cinema i conferencies. L’Heptàgon es dirigeix als set països de parla catalana. És una iniciativa de la Universitat Catalana d’Estiu i de l’Associació Conèixer Catalunya, que coordina Joan Maluquer. Es pretén utilitzar la via d’Internet per donar sortida a la producció literària, musical i cinematogràfica en català, així com oferir al món associatiu una oferta de conferenciants per donar a conèixer gent valuosa. Creiem que tornen a ser importants les associacions quan les multinacionals es desinteressen de la producció cultural en català. Aconsello entrar a Internet per aconseguir més informació sobre el funcionament del que considero un projecte important al que aporto el meu coneixement del

10

teixit associatiu. De moment estem sembrant, però anem per un camí adequat. Teniu altres projectes?

Es pot viure sense projectes? Voldria centrar-me en escriure. Treballo en una nova novel·la on penso plantejar el perquè del desencís per la política que s’està produint, hi ha una nova obra de teatre al meu ordinador i unes memòries que avancen al ritme de la disponibilitat de temps. Jo pensava que la jubilació professional facilitaria més la tasca literària, però l’activitat pública em segueix ocupant. Ara mateix participo en l’organització del Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català convocat per una vintena de federacions d’associacions. El considero un esdeveniment que farà història i d’una gran oportunitat pel moment que viu l’associacionisme. Com a president de la Fundació Paco Candel estic treballant en el projecte de l’Any Candel que hem decidit impulsar. L’extensa i peculiar obra de Paco Candel i la contribució a la cohesió social de Catalunya que va fer amb “Els altres catalans” s’ho ben mereix. Ho sabeu prou béla gent de l’Hospitalet, ciutat de la que va ser regidor de cultura. Com viure l’associacionisme actualment i la societa t civil en general?

El propi associacionisme ha obert una etapa de reflexió amb la convocatòria del Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural. Les associacions que van fer una impagable contribució a la consecució de les llibertats col·lectives, una vegada consolidada la democràcia, pateixen una certa agressió de les administracions públiques. Molts ajuntaments han posat polítics i tècnics professionals a organitzar la vida cultural i festiva que abans era cosa de les associacions. Aquesta actitud és causa massa sovint de raons massa sovint electorals. S’han muntat equipaments cívics i culturals al costat de molts ateneus, al mateix temps que han fomentat una política de subvencions per conveni que lliga de peus i mans als programadors culturals del món associatiu. No es pot generalitzar però conec massa exemples.

Per altra banda, el govern autonòmic encara pressuposta pensant en la indústria cultural oblidant que els creadors necessiten de la xarxa d’equipaments en mans de les associacions. Tinc senyals positives en la línia d’afavorir la cultura popular que seria bo que es convertissin en una realitat.

Les associacions amb patrimoni sobreviuen gràcies a la seva implantació en el teixit social i a un esforç desmesurat del seus directius, al mateix temps que la xarxa del que podríem dir cultura

11

tradicional i popular creix molt incorporant jovent, dones, universitaris i gent que troba en les associacions la il·lusió que avui no genera la política. I el futur de Catalunya? El nostre país ha sofert tres segles de submissió. Hem arribat fins aquí conservant la identitat, la cultura, el model de convivència... Tres segles sencers!, llevat alguns lapsus curts i l’actual període de democràcia i d’autonomia, que són dos magnífics instruments per seguir millorant el nivell de llibertat. Hem de saber-ne treure profit. Si mirem enrera veurem que les tres últimes dècades han estat molt positives per Catalunya. Formar part d’Europa pot ser una garantia per seguir avançant. S’ha de trobar el punt d’equilibri en les relacions amb Espanya. Si som pragmàtics i no perdem de vista l’horitzó dels somnis, ens hi aproparem.

FE D’ERRATES

En el llibre editat enguany, se’m va esmunyir un error incomprensible: a la pàgina 115, hi ha, sobre i sota, de la foto corresponent, el nom de Vicenç Sabatès i Bas, en lloc de Vicenç Sabater i Bas. No sé com em va passar aquest lapsus del qual ja he demanat excuses al senyor Sabater. Però calia una rectificació al Xipreret per els lectors del llibre.

12

ATENEU XERRADA-COL·LOQUI: Llengua i cultura El passat 3 de juny va tenir lloc una xerrada-col·loqui sobre “Llengua i cultura”

L’acte va ser presentat per la senyora Mercè Perea, regidora del districte primer, que va aprofitar l’ocasió per donar-nos a conèixer la que serà la nova regidora adjunta. A continuació, la presidenta de l’Ateneu, la senyora Matilde Marcé, va exposar el text que duia preparat en relació al tema a debatre, que va enfocar des del punt de vista de la immigració i de la pèrdua o banalització dels valors nostrats.

En aquest sentit, la ponent ens va venir a dir que per superar els recels que a vegades sorgeixen entre els nouvinguts i els que habitualment vivim aquí, seria desitjable establir una sèrie d’actuacions que facilitessin el coneixement mutu de costums i cultures, amb l’objectiu final que la integració dels immigrants es produís sense gaires dificultats.

Tot seguit, la conferenciant va fer un gir per passar a parlar de la cultura tradicional. Així, va referir-se a la gastronomia catalana més típica i posà alguns exemples de plats d’abans que avui en prou feines es fan. Aquest argument el va fer servir per indicar que, en general, la gent jove, en l’actualitat, abandona cada vegada més la cultura dels avantpassats.

Va afegir, també, en aquesta línia, que s’està perdent la necessitat de l’esforç per aconseguir una meta i que va de baixa el grau d’autoestima en qüestions com la llengua. Va posar com a exemple d’això darrer, el cas de molts catalanoparlants que es passen fàcilment al castellà, la qual cosa no ajuda gens a prestigiar l’ús del català davant els nous immigrants.

En la part final de l’acte, prengué la paraula la senyora Mercè Perea per incentivar la intervenció dels assistents amb la pregunta: tal com estan les coses, amb una nova immigració que arriba aquí desconeixent quasi per complet l’existència de la nostra llengua, que no veu necessari aprendre-la, que caldria fer per millorar el grau d’utilització del català?. Les respostes foren variades, unes més particulars, altres més genèriques, però totes prou interessants per fer que al final de la xerrada quedés un regust de debat inacabat.

Text: Oriol

Foto: MIQUEL PATÓN

13

FESTA MAYOR Enguany els actes que l’Ateneu ha organitzat per col·laborar a la Festa Major, han sigut varis i de diferent contingut. El Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu en va programar uns quants, i seran ells mateixos qui tot seguit ens els comentaran. Jo, si m’ho permeteu, us en comentaré dos: el primer la inauguració el dimecres 11 de juny a 2/4 de 8 del vespre a la sala d’actes de la Regidoria, de l’Exposició de dibuix de la secció infantil de l’Aula Rafel Garrich, que ja sabeu que condueix el Sr. Emili Bona amb un bon criteri. El dia 11 encara no havia començat la Festa Major, però com que l’exposició va estar oberta fins al dia 26, decidirem, en honor als artistes, incloure-la dins el programa.

El “mestre”, l’Emili, va dirigir unes paraules agraint la col·laboració dels pares i l’ajut de la Regidoria cedint-nos la sala, i animant els seus alumnes a seguir amb la tasca que tan bé han fet fins ara, la Sra. Matilde Marcé, presidenta de l’entitat també va fer un petit parlament, i finalment, i en nom de la Sra. Mercè Perea, regidora del districte, que per altres compromisos no va poder assistir-hi, el Sr. Ferran Farré va tancar l’acte de la inauguració. Tot anant picant i bevent el petit refrigeri preparat per obsequiar els visitants, anàrem admirant els dibuixos dels “petits en edat”, però,

“grans artistes” , que formen part del taller. Són catorze La més petita de tots és l’Alícia, que només té sis anys, després vénen la Irene, la Gemma, la Sílvia i la Vera amb set, la Jordina amb vuit, el LLUíS (que mereix ser destacat, ja que és l’únic nen), la Nerea, la M. Pilar i la Raquel amb nou, la Beatriz, la Carolina i la Sònia amb onze, i finalment la més veterana l’Elena que en té dotze, (tampoc hi ha tanta diferència).

14

Veritablement és una llàstima que les fotografies que il·lustren l’escrit, no les veieu en color, ja que val la pena observar la seva excel·lent combinació, i sobretot com n’estan de ben dibuixats, cosa que sí que es pot veure. Desitgem de tot cor que aquests infants no perdin l’afecció a dibuixar que tenen, ja que, en un futur, poden passar a ser uns excel·lents pintors. El dijous dia 19, a les 8 del vespre, la Presentació de la Festa Major , va ser l’acte al qual vam assistir diversos membres de la Junta Directiva, i socis en general. El pregoner va ser SERGI MAS, que tots coneixem, actualment pel programa “Polònia” de TV3, amb les seves brillants imitacions (sobretot el president Montilla), guionista, presentador i director de diversos programes televisius i radiofònics, redactor esportiu de premsa, periodista, i, molt important: veí de l’Hospitalet, viu aquí mateix al barri del Centre . No cal dir que el pregó va ser amè i divertit, digne del seu nivell humorístic. Tot seguit van tenir lloc els parlaments del president de La Talaia, associació per les festes del Centre, la senyora Mercè Perea, regidora del districte, i la senyora Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet que ens va recordar que feia exactament dos mesos que havia pres possessió del càrrec. Es van fer donació de diverses plaques commemoratives a entitats que enguany complien 25 anys, i tot seguit passàrem a prendre tots plegats una copa de cava, i parlar una estona amb amics i coneguts del barri. Tot això amenitzat pel grup Quartet de Jazz. L’endemà dia 20, i també a les 8 del vespre, assistírem al Pregó del carrer del Xipreret. El senyor Joan Ferrer va presentar l’acte, i tot seguit el pregoner, que enguany era el senyor Jaume Botey , va fer un entranyable pregó, fent esment de la placa que hi ha al carrer des del

15

2004, just a l’alçada del museu que reprodueix la torna de la poesia que va fer en Carles Farrés.

Lo més vell i bonic del meu poble,

el carrer del Xipreret. Em pregunteu de quin poble? Doncs del meu, l’Hospitalet

A la senyora Mercè Perea, li va tornar a tocar fer un petit parlament, ja se sap aquests dies tocar fer “hores extres”.

I ja posats en poesia el senyor Josep M. Solias va introduir l’acte d’Homenatge a l’il·lustre poeta de l’Hospitalet PERE VIVES I SARRI del qual el Col·lectiu Verba va fer lectura d’alguns dels seus poemes. Tot plegat un acte molt emotiu que va tenir lloc al jardí del Museu d’Història de l’Hospitalet.

El dia 22 a les 12 del migdia va tenir lloc a la plaça de l’Ajuntament la ja tradicional ballada de sardanes “Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa.

Commemoràvem també el Dia Universal de la Sardana. La senyora Matilde Marcé , presidenta de l’Ateneu va fer la presentació amb un record al senyor Jaume Reventós, i lamentant no poder llegir el parlament que cada any es fa del Dia Universal, perquè no l’havíem rebut. Aquest acte el va organitzà i patrocinà l’Ateneu de Cultura Popular, amb la col·laboració de la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet, tancant així la nostra programació de la Festa Major, no la festa ni la col·laboració, ja que membres de la Junta i socis seguiren treballant fins a la cloenda. Agraïm a la Fleca Pastisseria Luquin , de la plaça de l’Ajuntament núm. 5, l’obsequi del tortell i el cava per la rifa.

TEXT I FOTOS ANTÒNIA CALDÉS

16

TEATRE ÚLTIMES ACTIVITATS DE LA TEMPORADA

El passat diumenge 1 de juny, els nens i nenes del grup

infantil van estrenar una obra d’en Josep M. Benet i Jornet, “Taller de fantasia: La nit de les joguines”. Aquesta obra consta de varis contes dels quals la Sara Sabariego, monitora del grup,

va triar-ne 2. Una història futurista I una prehistòrica. Els nens van estar fantàstics, van projectar la veu i van omplir perfecta-ment l’espai escènic del Centre Catòlic. Llàstima que va ser un espectacle una mica curt. Felicitats a tots.

El dissabte 7 de juny, el grup d’adults fèiem “El florido pensil” a la sala B del teatre Joventut. L’obra ja va tenir una gran acollida quan es va estrenar al Centre Cultural Barradas, fins i tot algunes persones la van tornar a veure a l’Auditori de La Torrassa. El

teatre Joventut és molt gran i la sala estava mig buida, però els nostres 5 nois van estar correctes. Llàstima que part del grup no vam poder assistir a la representació perquè estàvem en el lliurament de premis del concurs de Malgrat de Mar, on havíem participat amb l’obra “Fuita” i on no vam aconseguir cap premi.

17

El dijous 19 de juny, el grup de teatre va programar un

concert de Jazz al Centre Cultural Barradas, a càrrec del grup “Naltros 7”. El concert va durar quasi dues hores amb les quals van interpretar grans èxits del Jazz així com algunes peces de creació pròpia. Destacaríem la gran veu de la cantant que ens va emocionar en algunes de les seves cançons. El públic va sortir entusiasmat de l’espectacle.

Iniciatives com aquesta intentarem que tinguin continuació quan disposem de la nova seu de l’Ateneu.

Per acabar aquesta temporada, el dissabte 21 de juny, el grup juvenil va representar uns fragments de l’obra “Mareig” de Jordi Sànchez. Com ja tenen per costum aquests nois i noies se’n van sortir correctament. L’obra era una mica complexa

perquè els actors doblaven personatges però ho van solucionar força bé i el públic assistent s’ho va passar molt bé.

A continuació de la representació es va fer un altre concert, aquesta vegada de cantautors de l’Hospitalet. Llàstima que part del públic de la representació teatral no es va quedar al concert i el Barradas es veia una mica buit.

El grup “Chiba”, format per dos joves de Bellvitge, guitarra i veu, ens van oferir un tipus de cançó de protesta actual. Aquests tipus de música va dirigit a un grup determinat de gent i no agrada a tothom. Els que es van quedar fins al final van quedar molt satisfets i van oferir un fort aplaudiment al duet.

Tots aquests actes s’han fet dins de la celebració del 75è. Aniversari de l’Ateneu de Cultura Popular i alguns d’ells en el marc de la Festa Major del barri Centre. I ara, per fi, les vacances que ja toquen. Molt bon estiu a tothom.

G T M X

18

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 249 a COTLLIURE (ROSSELLÓ) Sortida: a 2/4 de 8 del matí del 14 de juny de 2008 Ja fa molts anys que l’Ateneu havia organitzat una excursió a Cotlliure, per aquest motiu en Miquel Paton va decidir que potser valia la pena de tornar-hi a anar. El viatge és llarg i entraren a França per la Jonquera, i, per no repetir el paisatge decidiren tornar per Port Bou, admirant així la Costa Brava, tenint en compte que el dinar era previst fer-lo a Llançà. Cotlliure és un municipi del Rosselló a la Catalunya Nord que administrativament pertany al departament francès dels Pirineus Orientals i a la regió de Llenguadoc-Rosselló. És una vila turística situada a la Costa Vermella, antic poble de pescadors i vinyataires, i també motiu d’inspiració per pintors com Matisse, Picasso i Dalí, entre molts altres que han retratat el seu castell, carrerons, o el pintoresc campanar de l’església arran de mar. Durant la Guerra dels Segadors, el 1642, Cotlliure i el seu castell patiren un setge intens. Les tropes de Lluís XIII de França ( en les que hi havia personatges dels quals s’ha fet tota una llegenda, i força coneguts pels nens per les pel·lícules, com d’Artagnan i llurs mosqueters). A causa d’aquest atac, les tropes espanyoles, privades d’aigua per la destrucció del pou, s’hagueren de rendir.

19

Cotlliure és avui, un poble animat, ple de tendetes, bars,

restaurants, i durant el dia diversos carrers tenen un especial interès, ja que a cadascuna de les cases hi ha una petita galeria d’art. Els artistes mostren les seves obres al mig del carrer, cosa que li dóna un ambient força bohemi.

Un lloc de visita imprescindible per als assistents a l’excursió havia de ser el cementiri, on hi ha la tomba del poeta espanyol ANTONIO MACHADO RUIZ , nat a Sevilla el 26 de juliol de 1875, i mort a Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Pertanyent a la generació del 98, va fugir a l’exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola, en la malaurada Guerra Civil del 1936 al 1939, impossible d’oblidar.

El 1899 Antonio Machado viatja a Paris, on vivia el seu germà Manuel, allà entrarà en contacte amb escriptors tan importants com Oscar Wilde i Pio Baroja . El 1902 tornà a Paris i conegué a Rubén Dario . De tornada a Madrid fa amistat amb en Juan Ramón Jiménez , el 1917 va conèixer Federico García Lorca

Si parléssim de la seva obra necessitaríem un Xipreret sencer, només com a referència podríem citar Soledades, el 1903, i el 1912 Campos de Castilla , que en Joan Manuel Serrat , ha donat a conèixer, rendint-li homenatge en el seu disc Mis poetas. Us avanço l’excursió núm. 250, que serà commemorativa pel seu número. En Miquel us ha preparat una bona sortida i dinar al Bages, el dissabte dia 12 a les 8 del matí, i el setembre anireu al Gironès, el dia 13, us hi podreu apuntar el dilluns 1, primer dia d’activitat , després de les vacances.

Text ANTÒNIA CALDÉS Fotos MIQUEL PATÓN

20

POESIA FRED Sols sóc el teu record I les teves petjades, en terra de camí. Tinc esborrat el jo, dins una flaire d’hores amb sagetes d’enyor que marquen la dolcesa dels instants més silents. Fidel a la teva ombra, m’enlairo com el vent per muntanyes de núvols que són recer de fred, ardorós, de l’absència.

CARME CATÀ

21

COL�LABORACIONS XINA: JOCS OLÍMPICS I DRETS HUMANS “Veureu gratacels, avingudes amples, estadis modern s i gent entusiasta. Veureu la veritat, però no tota la veritat, sinó només la pun ta de l’iceberg. Potser no sabreu que aquelles flors, aquells somriures, aquella harm onia i aquella prosperitat s’han construït amb laments, llàgrimes, empresonaments, t ortura i sang”

HU JIA, activista xinès pels drets humans .

L’elecció de Pekín (Beijing) com a ciutat seu dels Jocs Olímpics de 2008 va provocar ja el juliol de 2001 –quan va ser-ne escollida- un gran recel entre una part de la comunitat internacional. El motiu era la situació dels drets humans a Xina.

Tot i les promeses del govern xinès de fer-ne reformes i millores significatives –cosa que en alguns casos, tímidament s’han produït- els informes d’Amnistia Internacional corresponents als anys 2007 i 2008 no presenten variacions substancials si els comparem als dels anys 2000 i 2001. Els principals motius de preocupació es mantenen: la situació del Tibet, la pena de mort, Tiananmen i la repressió sobre els activistes pro-drets humans. Potser el conflicte més conegut en relació a la Xina és el de la seva ocupació del Tibet, el país del Dalai Lama. És una situació ja antiga que ha tornat a ser notícia arran del recorregut de la torxa olímpica. D’ençà de l’encesa de la flama, el 24 de març de 2008 a Atenes, s’han anat succeint els incidents per allà on el foc olímpic ha passat, sense oblidar els que s’han produït al mateix Tibet on hi ha hagut desenes de morts. Londres, París o San Francisco han estat algunes de les ciutats on s’han pogut veure manifestacions favorables a la independència del Tibet. I aquest no és l’únic conflicte “intern” de Xina, que també reprimeix amb duresa els uigurs, a la regió nord-occidental de Sin-Kiang.

Pel que fa a la pena de mort, l’informe d’Amnistia Internacional de l’any 2000 explicava que s’havien documentat 1.077 execucions a la Xina, el mateix any als Estats Units la xifra d’executats era de 98 persones. L’any 2001 s’informava de “no menys de 1.000 execucions” i el 2007 “d’almenys 1.010”, el 65% del total mundial. Tanmateix, estimacions fiables sobre el nombre real d’aplicacions de la pena de mort enlaira la xifra fins a les 8.000 persones. El fet que el nombre d’execucions sigui tan elevat està relacionat amb les causes d’aplicació d’aquest càstig. Hi ha 68 tipus de delictes que la legislació xinesa considera motiu de pena de mort, a part dels assassinats, també, per fets violents (atracaments i violacions), delictes econòmics (frau fiscal i malversació de fons) o per tràfic de drogues.

22

L’informe d’Amnistia Internacional de 2007 diu que la pena capital a la Xina s’ha aplicat de forma “arbitrària, injusta i subjectiva”, i que la millor manera d’evitar que tot això torni a succeir seria abolir-la definitivament. El nom de Tiananmen està relacionat amb un moviment democratitzador encapçalat per estudiants xinesos que els dies 3 i 4 de juny de 1989 va ser esclafat a la plaça que du aquest nom pels tancs de l’exèrcit xinès. Gairebé fa vint anys d’aquells fets i encara avui el govern d’aquell país manté tot el que allà va succeir sota el més estricte secret. Ja l’any 2001 les “mares de Tiananmen” havien registrat un nombre de 155 morts i 65 ferits en aquella repressió, però les xifres es creu que van ser molt superiors. Amnistia Internacional afirma que encara avui dia hi ha empresonades entre 60 i 100 persones per delictes comesos durant aquelles protestes o per declaracions de suport posteriors a elles L’aplicació arbitrària de la justícia o la presó sense judici són altres elements contraris als drets humans presents a la Xina. Els periodistes i

els advocats són dos dels grups humans que ho pateixen més, junt amb els activistes pro-drets humans. Amnistia Internacional considera els integrants d’aquests col·lectius presos de consciència. La vigilància i l’assetjament a que són sotmesos inclou l’ús d’Internet. Se suposa que hi ha fins a 50 persones empresonades per usar aquest mitjà inadequadament,

és a dir, per difondre idees que el govern xinès troba inadequades.. L’Informe de 2008 diu que a la Xina hi ha al voltant de 500.000

persones detingudes sense càrrecs ni judici. A moltes d’elles se’ls practica una mena de “detenció administrativa” i se’ls aplica el que l’argot oficial denomina “reeducació a través del treball” o “rehabilitació forçosa de drogodependents”. L’objectiu, poc dissimulat, és “netejar” Pekín per a la cita olímpica. Naturalment, la Xina no és només un país on es violen els drets humans. És un estat que posseeix una cultura mil·lenària i un potencial econòmic extraordinari. Però, precisament, pel paper de futur que se li augura i per l’admiració que en molts desperta, és necessari no silenciar la repressió que el sistema de “partit únic” està produint. I que, en les negociacions econòmiques o, ara, davant dels Jocs Olímpics, l’exigència pel compliment dels drets humans no sigui un aspecte marginal, sinó central, no una petició simbòlica, sinó efectiva i que, per tant, ajudi a modificar de debò les condicions de vida de les persones que pateixen la violació dels seus drets.

ALBERT MARZÀ

23

MONTSERRAT ABELLÓ Enguany, el prestigiós Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que concedeix Omnium Cultural, ha estat atorgat a la poeta i traductora Montserrat Abelló, que, als seus 90 anys, és la tercera dona que el rep després de Mercè Rodoreda i Teresa Pàmies. Tot i ser una gran desconeguda per a la majoria del gran públic, té al seu darrera una sòlida obra literària que la fan justa mereixedora del guardó.

Fa 10 anys, precisament, en el número de juliol-agost de 1998, la revista Serra d’Or va dedicar-li unes pàgines, destinades a commemorar el seu 80è aniversari. Marta Nadal, en l’entrevista que li fa, la qualifica de “jove poeta de vuitanta anys”, mentre que Vinyet Panyella en l’article en què invoca la seva obra, ens diu que “la (seva) traducció i escriptura són dues cares d’un mateix mirall”, per un costat els poemes propis i, de l’altre, els que una vegada traduïts, ha sabut convertit en seus.

Montserrat Abelló va néixer l’1 de febrer de 1918 a Tarragona, igual que les seves tres germanes i un germà. Com que el seu pare era enginyer naval i canviava sovint de destinació, va passar la infància en diferents indrets: Cadis, Londres i Cartagena. L’any 1935 inicia els estudis de Filologia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on coneix Carles Riba. Durant la guerra civil, va exercir de professora d’anglès a Barcelona i València. Va viure l’exili dels vençuts a partir del 1939, primer a França i després a Anglaterra. L’any 1940 es trasllada a Xile, on el seu pare havia aconseguit un contracte de treball. Allà Montserrat Abelló treballa de secretària i coneix al seu futur marit, Joan Bofill. Es casen el 1943 i tenen tres fills, una noia i dos nois, el petit dels quals neix afectat per la síndrome de Down.

Va ser a partir del naixement d’aquest tercer fill que comença a escriure de debò. “Vaig començar fent contes en castellà, però em vaig adonar que el que havia d’escriure era poesia i en català, i això va coincidir amb el naixement de Fernando. Va ser llavors que em vaig plantejar seriosament escriure poesia. I vaig escriure a raig fet, una cosa que no m’ha passat mai més”. De fet, Montserrat Abelló no va pensar mai a escriure fins que no s’estabilitzà la vida de la seva família a Xile i va entrar en contacte amb amics i escriptors exiliats. “Nosaltres teníem un centre català molt important, que dirigia Domènec Guansé, i hi havia molt caliu cultural, amb intercanvi amb la gent el país; hi vaig conèixer Pablo Neruda, González Vera i d’altres”.

24

Torna a Barcelona el 1960 i el 1963 es publica el seu primer llibre de poemes: Vida diària, amb pròleg de Joan Oliver, en el quual presenta una crònica del que és la vida d’una dona. Durant els 70 es llicencia en Filologia anglesa i s’especialitza en l’estudi comparat de la fonètica anglesa i catalana. El 1981 s’edita Vida diària. Paraules no

dites, del mateix caràcter que l’anterior, amb una introducció de Marta Pessarrodona, que significa el punt de partida de la publicació continuada de la seva obra poètica. És en aquesta època que s’interessa per les autores anglosaxones, de les quals en tradueix al català un conjunt d’obres de gran valor per a la nostra cultura. Entre la llista de traduïdes hi ha: Iris Murdoch, Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton, E. M. Forster i, fins i tot, algun conte d’Agatha Christie. Però el punt culminant de la seva obra com a traductora és l’antologia Cares a la finestra,

en la qual dóna veu a vint dones poetes de parla anglesa del segle XX. Es tracta, més que de traduccions, de breus monografies que ens acosten a l’obra i a la vida de cadascuna. És una petita obra mestra de cultura literària contemporània. El 1986 publica el seu tercer recull de poemes: El blat del temps, amb uns mots introductoris de M. Àngels Anglada. El 1990 surt: Foc a les mans, prologat per Maria Mercè Marçal. El 1995 es publiquen L’arrel de l’aigua i Són màscares que m’emprovo... El 1998 en què se li atorga la Creu de Sant Jordi, treu Dins l’esfera del temps. L’any 2002 l’editorial Proa reuneix la seva obra en un únic volum: Al cor de les paraules, guardonat amb diversos premis. Finalment, aquest 2008, treu El fred íntim del silenci, recull de 40 poemes, en què persisteix a indagar en el misteri de la vida. Cal no oblidar, d’altra banda, la seva faceta de traductora de textos d’autors catalans a l’anglès com: Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. Vinyet Panyella ens diu que en els poemes de Montserrat Abelló hi ha l’empremta de les seves vivències, dels coneixements i de l’experiència i, sobretot, de la creativitat a què s’aferra: “Potser és la força del costum/ el que em manté o aquella espurna/ d’esperança que no em deixa./ I, tossuda, m’aferro a/ aquestes mans que escriuen/ sense gosar mirar-les.”

PERE JUHÉ

25

HO SABÍEU NOTÍCIES. “AQUEST COP AMB ALGUN DETALL CATASTRÒFIC ”

Recordareu que el mes passat acabava dient que tenia més notícies per comentar-vos, i encara men’ha sortit alguna més. Veurem el que hi cap.

No sé si començo amb bon peu, ja que d’entrada la primera em fa una mica de “fàstic”. Resulta que “els ous de cargol són la darrera proposta d’exquisidesa gastronòmica” . Aquesta moda, no podia ser d’altra manera, ens ha vingut de França. Estan considerats “el caviar blanc” , i el seu preu veritablement és de caviar, de l’iraní o de beluga, (no el que comprem al “súper”, aquelles boletes negres que diu “sucedáneo de caviar”, i que untem a les torradetes quan volem celebrar algun esdeveniment). Ni més ni menys que si us ve de gust tastar-lo, el seu preu és de 1.600 euros el quilo , és clar que per aconseguir-ne un quilo es necessiten uns 275 cargols de l’espècie HÊLIX, els quals ponen entre tots, uns 22.000 ous. En cada posta un cargol fa una mitjana de 80-150 ous , que sol pesar al voltant de 3,6 grams (no he fet números, eh?, m’he cregut el que he llegit).

També cal dir que necessiten unes condicions específiques per poder-los criar. Viuen en unes grans terrines de terra tamisada i amb un sistema de gota a gota per mantenir l’habitacle amb una humitat del 80% i una temperatura entre 15 i 20 graus. L’alimentació és una combinació de pinso vegetal amb enciam i raves.

En Ferran Adrià va comprar, l’any passat, 15 quilos , d’aquesta “delícia culinària” destinats al seu restaurant El Bulli, i ara el restaurant Robert de Nola de Caldes, estudia diferents receptes per oferir als seus clients. La finca “El Sauló”, de Caldes de Montbui, que fa dos anys que es dedica a aquesta activitat, té uns 18.000 cargols . La filla del

26

propietari defineix el gust dels ous dient que són “´riquíssims i tenen gust a muntanya”.

La veritat és que no sabria què dir-vos, ja que jo mai m’he menjat una muntanya, i d’aquests ous ni pensar-hi.

Canviem de tema, però seguim dins del mòn animal. Aquesta vegada podríem anomenar-ho “plaga” , principalment els coloms, que, precisament nets, no ho són, només en calen 4 o 5 per embrutar tota una terrassa, balcó, pati... en fi allà on els agradi posar-se, sobretot si a l’entorn hi ha una “ànima caritativa”, que en aquest cas molesta als altres, que els alimenti, i no veieu com crien!, es multipliquen de manera espectacular. Hi ha una normativa que prohibeix donar de menjar a aquestes bestioles, que no deixen de ser “rates voladores”, però les persones que embruten (elles també) les places i carrers no en fan ni cas. Jo els preguntaria: Alimentaríeu les rates de les clavegueres? Segur que no, oi? Ara, a més tenim els porcs senglars, que baixen de Collserola. No fa gaire en varen detectar uns 20, Deu n’hi do, a prop de l’hospital de la Vall d’Hebron . Aquest animal ja em fa una mica més de por que els coloms, però sembla que baixen buscant menjar. Els humans, per això, no deixem de ser menjar, i no sé fins a quin punt podrien atacar-nos.

I per acabar un apunt a la vaga que trobo més “bèstia” de les que normalment es fan. La del transport, que així com qui no vol la cosa, podria paralitzar tot un país.

Aquesta aturada ha costat una mitjana de 100 milions d’euros diaris a les empreses: La Seat ha aprofitat l’ocasió per proposar despatxar 8.806 operaris durant tres dies, que es podrien ampliar fins a aconseguir una total normalització de la producció. S’han llençat tones de fruita i verdura que s’han malmès. A una associació de criadors de pollastres, se li han mort 2 milions de pollets per no poder transportar-los al moment de néixer al lloc on els tocava. Una granja productora d’ous en té 6 milions d’emmagatzemats, que finalment potser s’hauran de llençar, ja que no seran prou frescos. Amb la por afegida que se’ls acabi el pinso per alimentar el bestiar, i es mori.

També s’han llençat més de 6 milions de litres de llet , perquè els camions cisterna que la transporten feien, evidentment, “vaga” .

I després ens queixem de la manca de solidaritat amb els països de l’anomenat “tercer món”, que es moren de fam.

Tot plegat, no és un gran despropòsit?

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carme Catà, GTMX, Pere Juhé, Valentí Julià, Oriol, Matilde Marcé, Albert Marzà.

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA

TRASPASSOS • ASSEGURANCES

TRAMITACIONS • GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI

Amb la col·laboració de:

RECORDEU

AQUEST ANY, PER SANT JORDI, HEM FET UNA EDICIÓ ESPE CIAL EN LA PUBLICACIÓ DEL LLIBRE: L’ATENEU DE CULTURA POPULAR 1932-2007

AMB MOTIU DE LA COMMEMORACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ DE L’ENTITAT, ESCRIT PER LA SENYORA MATIL DE MARCÉ, PRESIDENTA DE L’ATENEU.

NO OBLIDEU VENIR A COMPRAR-L’HO!!

Amb la col·laboració de: