Amparo Ortega,Víctor del Moral, Blanca

Carreras, Carmen Blanch i Laura Martínez

2n Batxiller Ciències Salut

 

  1  

Començarem aquesta pràctica amb l’anàlisi de les dues fonts presentades, la primera “la Constitució de 1876” i la segona que és un fragment de la constitució interna (idea en la que es va basar Cánovas per a fer la constitució del 76 y regir la seua política). Si analitzem el tipus de fonts podem dir que la primera font és primària ja que està escrita al període al que correspon a la restauració, concretament el 30 de juny de 1876. La segona font també és primària ja que està escrita per Cánovas del Castillo, polític de l’època. Pel que fa a la tipologia textual, la primera és de caire jurídic ja que són articles d’una constitució, concretament la del 1876. La segona font és de tipus polític ja que parla sobre un concepte polític: la constitució interna, però segons el llenguatge emprat podria ser també testimonial. Mentre que l’autor del primer text és col·lectiu, degut a que està consensuat entre els diferents diputats, i el de la segona és individual, concretament, el text està escrit per Cánovas del Castillo. Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) va ser un polític moderat espanyol que tenia un projecte polític basat en tres punts principals: les institucions fonamentals legitimades per la història eren el rei i les Corts; la construcció d’un sistema polític estable i sòlid aplicant la doctrina anglesa, la qual es basava en el bipartidisme i una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema. La finalitat de la primera font és la proclamació de la Constitució de 1876 amb la qual es dona a conèixer un conjunt d'articles baix els quals serà governada Espanya. La de la segona font es la justificació de la creació d’un nou Estat on la monarquia i les Corts són necessàries, després de la caiguda de la República. Pel que fa al destinatari, en la primera font són cadascuns dels ciutadans Espanyols, perquè conèguen la nova forma de govern, explicada a la Constitució i el destinatari de la segona font seria qualsevol persona espanyola que puga llegir l’article. Ens trobem davant dos fonts diferents. La primera, es tracta d’una constitució creada per Cánovas del Castillo al 1876, y per tant la idea principal serà la simple creació d’un marc legal damunt el qual es sustentarà el país. És a dir, la declaració de la Constitució del 1876. D'altra banda, la idea principal de la segona font serà l’enunciació d’una idea en la que es basarà la Constitució, com és la idea de la constitució interna. Aquesta deia que damunt el poder i l'autoritat de les Constitucions creades hauria d’estar sempre la del Rei i la de les corts.

Les idees secundàries de la primera font són els principals articles que donen el seu suport i restableixen gran part dels poders del rei, com l’article 18, on es diu que la responsabilitat de fer les lleis és de les corts amb l’aprovació del rei, qui serà també (segons l’article 51) qui les promulga i sanciona. A més, segons l’article 50, el poder executiu també serà responsabilitat del rei. Com idea secundària tenim també la declaració de la religió oficial estatal (Catòlica) i la declaració del dret individual de llibre expressió i de lliure opinió religiosa, tot i que no es permeten les reunions religioses fora del catolicisme. També cal destacar l’idea com la divisió de poders, sent els Tribunals els responsables del poder judicial. Per altra banda, la segona font té com idees secundaries la celebració i l’exaltació del principi monàrquic i de la seua legitimitat per antiguitat. Per últim, podem trobar com a idea secundària i pot ser inclús implícita un cert menyspreu a les constitucions “desfetes com estaven per moviments de força successos.

 

  2  

A l’hora de contextualitzar aquestos textos hem de començar parlant del Règim de la Restauració, que és l’època de la història d’Espanya que té comprés de 1875 al 1902. Més concretament, les fonts pertanyen a l’any 1876, que és l’any en que les corts, amb l’aprovació i

supervisió del rei, fan efectiva la nova constitució (la Constitució de 1876). Haurem de recordar que aquesta Constitució va ser la ideada per Cánovas del Castillo i Alonso Martínez, i que era una constitució amb molts trets característics compartits amb la de l’any 1845, moderada. També és l’any en que Cánovas del Castillo expressa la seua convicció política de les Constitucions (per les diverses raons explicades a la font i resumides abans) han i hauran de ser sempre per darrere de les Corts i del Rei en quant a poder i legitimitat,no podent variar les condicions d’aquests. Per altra banda, també és important dir com s’ha arribat a aquesta Constitució, ideada per Cánovas. Hem de recordar que a l’any 1874, el General Pavia encapçala un colp d’estat per ha terminar amb el sexenni democràtic i amb la I República, i que després d’un any de dictadura transitòria de

Serrano, li és retornat el poder a la monarquia per mitjà d’Alfons XII i gràcies a l’organització d’aquest pas per part de Cánovas (alfonsí i antic partícip de la Unió Liberal).

Per tal de poder comprendre bé el període històric que estem analitzant definirem els següents conceptes que formen part del mateix.

• Bipartidisme: Sistema o tendència política adaptada a l’Espanya de la Restauració, al 1876, on Cánovas del Castillo va desenvolupar un mecanisme polític per a que os partits es anaren alternant el poder i la majoria a les Corts legislatives, gràcies a unes eleccions amb vot molt censatari i un gran nivell d’adulteració. Aquestos dos partits que es alternaven el poder varen ser el Partit Conservador (hereu del Partit Moderat) i el Partit Liberal.

• Constitució interna: Idea política defensada a Espanya durant la Restauració, al 1876, per Antonio Cánovas del Castillo. Aquest defensava la legitimitat i poder del màxim exponent monàrquic (el rei) i de les corts per davant de la constitució. Aquesta creença política va ser aplicada per Cánovas per a assegurar el poder del rei i les corts per davant de tota constitució creada (i per crear) amb la finalitat de que cap d’aquestes posara en dubte el poder legítim del rei i les corts (aquestes amb permís del primer) per a canviar les lleis i, per tant, les constitucions.

Alfons  XII,  fill  de  Isabel  II,  que  tornà  a  Espanya  després  de  la  I  república  

Constitució  de  l’any  1876  

 

  3  

Per iniciar la redacció, primer cal recordar que el període que compren des de 1875 fins al 1898 és conegut com la Restauració monàrquica i que aquest va sorgir després de l'intent fracassat d'instaurar un règim democràtic durant el Sexenni (1868-1874). Amb aquest es va tornar al liberalisme censatari. El pronunciament de Martínez Campos el desembre del 1874, va ser acollit favorablement per l'exèrcit i les forces polítiques conservadores, a més va significar la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII, l'únic fill varó d'Isabel II. D'altra banda, el polític cabdal del moment va ser Antonio Cánovas, autor de la segona font, el qual va assumir la regència fins a la tornada del rei el gener 1875. Mentre que els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració dels Borbons perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social a Espanya. En canvi, Cánovas no buscava el retorn als temps d'Isabel II, sinó la vertebració d'un nou model polític que superarà alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent com el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels militars en la política i la proliferació d'enfrontaments civils. Per a aconseguir el seu propòsit, es va proposar dos objectius: elaborar una constitució que vertebrara un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i el conflicte carlí. A més, va proposar el reemplaçament d'Isabel II pel seu fill Alfons XII i la finalització de les contínues intervencions de l'Exèrcit les quals ocasionaven d’inestabilitat política. La primera mesura d'importància va ser la convocatòria d'eleccions per a unes Corts Constituents, perquè la Constitució del 1869, defensada per les forces polítiques més democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou règim es feren per aquest sistema malgrat que posteriorment s'hauria de tornar al sufragi censatari. En la convocatòria mencionada anteriorment, es va debatre i aprovar un avantprojecte redactat per Alonso Martínez, tot i que el seu verdader inspirador fou Cánovas del Castillo. Aquesta Constitució es basava en la idea política de la Constitució interna, el tema del segon text, tot i això la Constitució es va elaborar finalment l'any 1876. Aquesta és una mostra clara del liberalisme doctrinari caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei, com es pot trobar a la segona font quan es diu que Espanya estaria regida pel principi monàrquic i per les Corts, és a dir, era una constitució de caràcter conservador inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat, on la constitució no podia estar per damunt del rei ni de les Corts com podem veure a la segona font “La Constitució no pot tocar ni les Corts ni al Rei”

Cánovas  del  Castillo  introduí  el  sistema  de  govern  bipartidista  

 

  4  

D'una banda, considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Per aquest motiu s'hi establia la sobirania compartida, com podem veure en la primera font en l’article 18º, i s'hi atorgaven poders amplis al monarca com el dret de vet, l'anomenament dels ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. D'altra banda, les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats, article 19º de la Constitució 1876, a la primera font. A més, a l'any 1878 es va establir el vot censatari, el qual era limitat als contribuents més grans i l'any 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí. Les classes poderoses del país eren representades al Senat, els membres que el formaven podien ser de dret propi si eren Grans d'Espanya o formaven part de jerarquies eclesiàstiques i militars, vitalicis si eren anomenats pel monarca o també podien ser triats per sufragi censatari. A més, a la Constitució es va proclamar la confessionalitat catòlica de l'Estat, tot i que es toleraven unes altres creences sempre que no es manifestaren públicament. Per a finançar l'Església es va restablir el pressupost de culte i clero. Cal tindre en compte la declaració de drets remesa a lleis ordinàries posteriors les quals els van restringir, en especial els drets d'impremta, d'expressió, d'associació i de reunió. Com ja hem dit anteriorment, Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança en el poder dels dos grans partits dinàstics, el conservador (dirigit per ell mateix) i el liberal (liderat per Sagasta) que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per a accedir al govern. Per aquest motiu es va acceptar que hi hagués un torn pacífic de partits amb la finalitat de que aquest garantitzara l’estabilitat institucional per mitjà de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posara fi a la intervenció de l'exèrcit en la vida política. Malgrat aquest intent, realment aquest torn va ser un pur artifici polític destinat a mantindre apartats del poder a les forces que quedaven fora de l'estret sistema dissenyat per Cánoves, complicant així el possible augment del poder de les forces d'esquerra, el moviment obrer, els regionalismes i els nacionalismes. Aquest torn en el poder no manifestava la voluntat dels electors ja que els dirigents dels partits acordaven i pactaven prèviament l'alternança i el consegüent aprofitament del pressupost. Per a fer-ho, primer el rei anomenava un nou Cap de Govern al que li atorgava el decret de dissolució de les Corts, seguidament el nou govern convocava unes eleccions completament adulterades, doncs gràcies "l'encasellat", és a dir, a l'assignació prèvia d'escons deixava un número suficient a l'oposició. L’adulteració es va produir en altres països com Itàlia i Portugal, amb noms diferents: el transformisme i el rotativisme, respectivament. El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic de determinats individus sobre la societat, els quals eren coneguts com a cacics. Així doncs, el caciquisme va ser un fenomen que es va donar en totes les regions d'Espanya amb el qual manegaven les eleccions per a que aquestes donaren resultats favorables al nou partit que anava a governar.

 

  5  

Els encarregats d'aquest procediment eren els cacics, personatges rics i influents en l'Espanya rural que seguien les instruccions del governador Civil de cada província i aquest al seu torn rebien les ordres del Ministre de Governació sobre qui havia d’eixir en les seues províncies. Per a fer-ho s'utilitzaven diferents mètodes com la violència i amenaces, el canvi de vots per favors o trampes en les eleccions. Açò últim és conegut popularment com "el pucherazo". Si analitzem el desenvolupament del torn de partits podem dir que en els anys huitanta la major part dels partits polítics es van acabar integrant en un dels grans partits del sistema: el Conservador de Cànovas o el Liberal de Sagasta.

Ambdós partits estaven més pròxims entre sí del que aparentaven. I acceptaven el joc trucat en que s’havien convertit els canvis del govern amb el sistema de torn pacífic. El procediment s'iniciava amb la rellevació en el poder de manera pacífica entre els dos partits, seguidament ambdós acceptaven el canvis de certa importància realitzats per el partit en el poder, i es comprometien a mantindrels quan foren ells els que governaren. Després, quan el partit considerava que havia arribat el moment de governar, o deixar el govern i passar a la oposició, ho pactava en el altre partit i amb el rei. A continuació, el rei ordenava formar govern al nou partit, dissolia les Corts i convocava noves eleccions que eren manipulades per a proporcionar la majoria necessària al partit que volia governar. Finalment, el partit que eixia del govern es convertia en oposició i esperava fins que arribara el seu nou torn. El Parit Conservador acaparà el poder en els primers anys de règim (1875-1881), i els va aprofitar per a aplicar el seu programa, que va consistir en la consolidació del propi sistema canovista.

A partir de 1881, en el primer Govern del Partit Liberal, començà a funcionar amb propietat el torn de partits i es van alternar en el Govern Cánovas i Sagasta. El partit Liberal va complir lo essencial del seu programa fins 1890, amb mides com la Llei de Associacions o el restabliment del sufragi universal. En l’última dècada del segle, les diferencies entre un partit i altre a penes es notaven en els seus programes polítics. Soles hi havia diferencies en l’exèrcit del poder: els liberals eres més tolerants amb l’oposició reial (obrers o republicans), per altra banda els conservadors eren més propensos a la repressió per la força.

Imatge  del  caciquisme  espanyol  

Imatge  de  l’anomenat  “pucherazo”  electoral  

 

  6  

La pràctica del <<torn>> al marge del cos electoral no era exclusiva de Espanya, sinó que tenia els seus equivalents en les dos monarquies meridionals que, com la espanyola, presentaven un cert retard econòmic i polític respecte a la Europa occidental: en Itàlia, la destra i la sinistra; en Portugal, el rotativismo del partit Regenerador i el Progressista. Ara, situarem el que s'ha explicat anteriorment en el procés històric corresponent i analitzarem els processos de canvi desenvolupats des de l'Antic Règim fins al primer intent de democratització del sistema polític espanyol, tenint en compte la construcció del sistema liberal i l'inici de la Restauració.

Pel que fa als aspectes econòmics de l'Antic Règim es trobava l'agricultura, la qual mancava de qualsevol tipus d'innovació, fins que amb el liberalisme econòmic açò va canviar produint transformacions en les propietats de les terres i es començant a usar noves tècniques, produint la Revolució Agrícola. D'altra banda, l'organització industrial de l'Antic Règim eren els gremis amb els que resultava impossible qualsevol tipus de competència o progrés tècnic, mentre que amb el sistema liberal es van dur a terme grans avanços tecnològics a les indústries tèxtil i siderúrgica. A més, gràcies a l'aparicó del ferrocarril i el vaixell a vapor el comerç es va desenvolupar abandonant així el proteccionisme de l'Antic Règim. Malgrat que en comparació d'Europa el liberalisme econòmic i la industralització van arribar amb retard, doncs cal tindre en compte que s'inicia a Anglaterra entre la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX. A més, es va aplicar lentament, sols es van industrialitzar Catalunya, el País Basc i Alcoi.

Si analitzem l'organització social, mentre que l'Antic Règim estava caracteritzat per una societat d'estaments als quals es pertanyia per naixement i que es dividien en privilegiats i no privilegiats donant lloc així a una desigualtat legal i econòmica. Les dues classes fonamentals del sistema liberal eren la burgesia agrària i el proletariat que venia el seu treball a canvi d'un salari, on els proletariats no tindran unes condicions de vida millors a les de l’Antic Règim. La burgesia agrària era una nova classe dirigent sorgida de l'aliança entre l'antiga noblesa terratinent i la nova burgesia, que s'encarregava de controlar el sistema polític per mitjà del sufragi censatari i va establir un ordre jurídic i econòmic que va permetre el desenvolupament del capitalisme.

Parlant dels aspectes polítics trobem que el triomf dels liberals va fer possible la transformació de l'antiga monarquia absoluta, en la que el monarca reunia tots els poders (jurídic, legislatiu i executiu) en una monarquia constitucional i parlamentària. A l'Antic Règim no existia la igualtat jurídica ni els drets polítics dels individus ja que hi havia un Estat de Fet, on el rei ho era per la gràcia de Déu. Però, gràcies a la Il·lustració es va propiciar la revolució burgesa, reflexada a la Constitució de 1812, en la qual la sobirania passa a ser de la nació exercida pels seus representants, causant així la divisió dels poders ubicant-los en institucions diferents convertint-se així en un Estat de Dret que tal i com ho diu el seu nom, els individus tenen drets i llibertats i igualtat jurídica.

 

  7  

La Revolució Gloriosa va significar la fi de la monarquia d'Isabel II, la qual va ser seguida per sis anys de gran inestabilitat coneguts com el Sexenni Democràtic. L'objectiu fonamental era la recerca d'un nou ordre polític i social, en el qual va tenir un protagonisme fonamental la petita burgesia de les ciutats i el naixent moviment obrer. El Sexenni Democràtic va ser l'última etapa de la revolució liberal a Espanya i va representar un intent d'ampliar el liberalisme i d'instaurar la democràcia. Tanmateix, hi varen haver conflictes entre els polítics, generats amb el sorgiment del federalisme, una revolta carlina i l'esclat de la Guerra a Cuba; conflictes socials, causats per les reivindicacions de les classes populars i els primeres passos de l'obrerisme socialista i anarquista; i econòmics, derivats d'un context de crisi i de la lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes. L’intent de monarquia democràtica d'Amadeu I de Savoia i la República, no aconseguí controlar els diferents conflictes que varen sorgir. El sexenni va fracassar en l'intent de modernització política del país i es va imposar novament la solució experimentar realment amb la Segona República (14 d'abril de 1931) on es van mostrar també els avanços que açò suposa.

Per l’intent de democratització d’Espanya es buscava millorar la situació del país intentant afavorir a més persones que abans no eren representades, amb la primera república. Però aquest fet no va acabar d’acomplir-se i el que es va aconseguir va ser tornar a una situació pitjor en la qual abans es trobava Espanya, pel problema que va sorgir en els cantons, amb la divisió dels demòcrates entre altres.

Degut a açò, moltes persones rebutjaren la república i intentaren canviar el sistema imposant la restauració monàrquica, sistema contrari a la república. La restauració fou un dels períodes més llargs i estables de la història espanyola. S’integraren els dos patits al sistema i el protagonisme civil allunyant així a l’exèrcit. Al principi el pactisme dominà l’escena política, on formaven part les classes oligàrquiques el qual va ser un error greu ja que deixava fora a la burgesia i proletariat suprimint els furs. El més destacat dels errors fou l’anomenat “pucherazo” que predominà durant part de la restauració

Per finalitzar podem dir que, encara que varen haver avanços importants, no hem de confondre el sistema liberal amb la democràcia, dons faran falta més mesures i més drets per a caminar cap a una verdadera democràcia com la que coneguem avui en dia.

 

  8  

BIBLIOGRAFIA

Apunts del tema "El Règim de la Restauració" elaborats per Enric Lujan http://historiadespanyaenbatxillerat.blogspot.com/p/temari_09.html

Fotocòpies proporcionades pel professor

Encliclopèdia EL PAÍS: Historia de España

Imatges del Google relacionades amb "El sistema Canovista"

 

  9