LA REPRODUCCIÓ MUSICAL I EL SO GRAVAT

La història del so gravat pot dividir-se en les sis etapes següents:0/ Els precedents: cilindres de pues i cintes perforades.

1/ 1876 - 1900: etapa de descobriments i experimentació.

2/ 1900 - 1925: realització dels primers enregistraments comercials en sèrie.

3/ 1925 - 1950: aparició del disc de llarga durada o long-play (LP).

4/ 1950 – 1980: perfeccionament dels aparells magnetofònics i invenció de la cassette.

5/ 1980 – actualitat: aparició del sistema digital (discos òptics, reproductors...) i les seves aplicacions a la informàtica.

Tipus d’enregistrament:Enregistrament mecànic.Enregistrament magnètic.Enregistrament òptic o digital.

Els cilindres de pues

Taller de construcció de cilindres 1775Cilindre de pues

Els cilindres de pues són un dels sistemes més antics que es coneixen capaços de fer moure qualsevol tipus de màquina o instrument musical.

Els més antics que s’han conservat daten del segle XVII (entorn el 1600).

Els ci l indres de pues:aplicacions

Carri l ló de Delf t (Holanda) construït el 1663

Els ci l indres de pues:aplicacions.

Caixes de música

Els ci l indres de pues:aplicacions.

Carri l lons

Gravat del mecanisme d’un carrilló 1673

Els ci l indres de pues:aplicacions

“Piano orchest ion” que imita el so de la veu

humana i el de la mandolina (1900)

Les cintes perforadesLes cintes perforades va aparèixer a mitjans segle XIX i a través dels seus forats i a l’impuls de l’aire podien moure tota mena d’enginys que anaven des d’un instrument musical fins a un autòmat o una fàbrica sencera.

Màquina de perforar

Cintes perforades

Les cintes perforades:aplicacions.

Pathégraf (1913) que permetia enregistrar un disc a part ir d’una cinta perforada.

Aristof lute que ut i l i tza un disc

perforat

Piano mecànic (1900) que pot funcionar amb cinta perforada o com a piano

normal

Les cintes perforades:aplicacions

Aplicació del principi de la cinta perforada a diferents instruments musicals

Aparició de l ’enregistrament sonor: els primers intents

Abril de 1877: el poeta i físic francès Charles Cros (1842-1888) presentà a l'Académie des Sciences de París un estudi sobre un aparell anomenat "paléophone".

Acadèmia de les Ciències de París

"Si una membrana traça, mitjançant una agulla incorporada, un solc en produir un so, aquest solc generarà una vibració de la membrana quan es faci passar de nou l'agulla, podent-se escoltar d'aquesta manera el primer so".

La base de la reproducció de so i del disc mateix es troba aquí. Encara que tot això no transcendí del paper, Cros mai arribà a construir el seu aparell i no va passar d'una invenció purament teòrica.

Charles Cros (1842-1888)

Agost de 1877: El nord-americà Thomas Alva Edison (1847-1931) comença a dissenyar en el seu laboratori de New Jersey (EEUU) una màquina capaç de "recollir sons" basant-se en un principi teòric idèntic al de Cros.

Alguns mesos més tard van quedar acabats els diagrames de la "màquina parlant" i s'inicià la construcció del nou invent. Consistia en un cilindre estriat, recobert de paper d'estany i accionat per una maneta que portava inclosa un tub acústic.

Thomas Alva Edison (1847-1931)

L'informe de Cros conté, entre altres coses, aquest text:

Thomas A. Edison va anomenar "fonògraf" al seu nou invent, terme que en grec significa "so escrit". Un cop fet el nou aparell ja es van trobar diverses aplicacions:

- possibilitat d'escriure cartes sense necessitat de cap taquígraf, - edició de llibres fonogràfics que parlaven els cecs, - col·laboració en l'aprenentatge d'idiomes, - col·locació en caixes de músics i joguines, etc.

En cap moment, però, Edison va pensar la possibilitat d'aplicar el seu nou invent a l'enregistrament de música. Malgrat l'èxit del nou invent, Edison es va adonar aviat de les limitacions del seu aparell. En primer lloc el so era massa dur i metàl·lic i les "esses" es perdien gairebé per complet. A més, després de cinc o sis audicions el cilindre quedava inservible. Totes aquestes dificultats el van dur a abandonar per algun temps les investigacions per millorar el seu invent i va dedicar-se plenament a la investigació de la llum elèctrica.

Fonògraf

Fonògrafs

Reproducció del so de la veu

Presentació del fonògraf a les f ires

Fàbrica de fonògrafs (inicis del segle XX)

Nines fonògrafs

Màquina per enregistrar la veu

Enregistrant la veu de les nines

Fàbrica de nines fonògraf

El GrafòfonGraham Bell va saber veure molt aviat els inconvenients que tenia el fonògraf d'Edison i va decidir modificar-lo anomenant-lo Grafòfon (“so escrit”), i introduir els següents canvis: - va posar cera enlloc del paper d'estany per recobrir el cilindre de cartró.- la botzina era més gran fet que millorava la qualitat del so.- va substituir el pesat estilet d'Edison per una agulla més fina.- va afegir a l'aparell un motor elèctric.

 Quan Edison va veure que altres investigadors milloraven el seu invent es va ofendre i va decidir tornar a reprendre les investigacions entorn el fonògraf incorporant un nou avenç que consistia en un cilindre de cera alimentat amb piles.

Graham Bell

Edison i el seu fonògraf a piles

Neix el disc

L'americà d'origen alemany Emile Berliner, que treballà durant un temps en els laboratoris de Bell, incorporà al grafòfon diverses novetats. A partir de 1885, independitzat de Bell, començà a treballar en un nou aparell reproductor basat no en el cilindre edisonià, sinó en una superfície rodona que anomenà "disc Berliner". A més, Berliner va inventar un sistema que permetia fer còpies en sèrie a partir d'un sol original (sistema que estructuralment encara s'utilitza avui en dia) i que consistia en crear una mena de plantilla en negatiu del disc microsolc.

Emile Berl inerEl Gramòfon

Resumint, podríem dir que Charles Cros va ser el pare de la idea que Edison va material i tzar. Bell va consolidar l ' invent i Berl iner va " inventar" la indústria.

Publici tat del gramòfon

Berliner va patentar el seu invent amb el nom de "Gramòfon" (que significa “so en línia” o “escriptura del so”) el 1887. Els avantatges de l'aparell reproductor de Berliner sobre el d'Edison o el de Bell resultaven de gran importància ja que la qualitat del so era molt superior. El gramòfon només necessitava una petita botzina per a l'amplificació i, el que és més important, la manejabilitat i transportabilitat dels discos era infinitament més gran que la dels cilindres.

Un negoci en expansió

L'empresa creada per Berliner (National Gramophone Company) va fundar sucursals més enllà dels Estats Units; el 1898 començaven a funcionar les sucursals d'Anglaterra i Alemanya. La delegació anglesa (Gramophone and Typewriter Company) es convertirà amb el temps en la firma discogràfica EMI, mentre que la delegació alemanya va adoptar el nom de Deutsche Grammophon Gesellschaft, nom que encara avui és una de les grans empreses del món discogràfic.

El 1900, Eldridge Johnson, col·laborador de Berliner, va comprar al pintor Francis Barraud els drets de reproducció del quadre titulat "La veu del seu amo", on es podia veure un gos anomenat "Nipper" mirant encuriosit un gramòfon. Aquest quadre estava destinat a convertir-se en la imatge o anagrama més famós de la història del fonograma.

La veu del seu amo de Francis Barraud

Botzina de Johnson

Pocs anys després, el 1902, Berliner i Johnson van crear una nova firma als EEUU, la Victor Talking Company, que ha arribat fins els nostres dies amb el nom de RCA. És durant aquestes dates, al canvi de segle, que es produeix un nou avenç: es tracta de l'enregistrament per les dues cares.  Aquesta va ser una època de creació d'un gran repertori d'enregistraments ja que les empreses es van dedicar a la tasca de gravar als grans artistes del moment. És així que cantants com Enrico Caruso, Adelina Patti, Nelly Melba, etc. van convertir-se en els primers cantants popularment coneguts arreu.

Nelly Melba

Enrico Caruso

Adelina Patt i

Arriba l 'LP

Durant algun temps es va treballar en un sistema que fes possible incloure en un sol disc una quantitat de temps superior als 5 o 6 minuts habituals en un disc de 78 r.p.m.

El 1931, després de diversos intents d'Edison que no van donar cap resultat, La RCA va fer la primera demostració de discos amb una durada superior a la normal, tenien una velocitat de 33 r.p.m. Aquesta novetat, però, va ser rebutjada per comerciants i públic en general que es veien en la necessitat de modificar la velocitat de les seves gramoles.

El 1948 la indústria química va desenvolupar un nou plàstic de múltiples utilitats, es tractava del clorur de polivinil, capaç entre altres coses de reproduir discos de gramòfon amb un soroll mínim de superfície. La seva flexibilitat permetia premsar discos microsurcs de llarga durada. Un equip de tècnics de la Columbia-CBS, dirigits per Peter Golmark es dedicà a estudiar aquesta possibilitat i, a finals de la dècada dels anys quaranta, el long play, tal i com avui el coneixem ja estava llest per a la seva explotació comercial.

Llarga durada (LP)

Premsa per copiar discos

Els suports d’àudio

La f i de l 'era acústica

Un nou període estava a punt de començar. L'etapa de la història del fonograma ja havia acabat i les gravacions acústiques havien mort per donar pas als enregistraments elèctrics.

El progrés continuà i el 1935 la firma alemanya Telefunken-AEG realitzà la primera demostració de l'enginy anomenat "Magnetòfon" que permeté la gravació sobre cinta.

Precedent del magnetòfon (1927)

Telegràfon (1900)

La cinta magnètica

L’any 1935, l’empresa BASF va presentar el magnetòfon a la Fira de la Ràdio de Berlín. A partir dels anys 40 la cinta magnetofònica va esdevenir el mitjà més utilitzat per a l’enregistrament del so i va desplaçar la gravació directa a disc.

L’interès per trobar un sistema resistent i de funcionament senzill va portar a la invenció de diversos tipus de cartutx de cinta, entre els quals va triomfar la cassette (1963). Aquest format va ser adoptat com a estàndard, cosa que va propiciar la difusió i la comercialització de cassettes enregistrades. A més, la cassette va fer arribar al gran públic la possibilitat d’enregistrar sons a voluntat.

La darrera innovació en el terreny de l’enregistrament magnètic ha estat l’aparició de l’enregistrament digital. El DAT (Digital Audio Tape), tot i estar format per un suport de cinta magnètica, enregistra el so digitalment.

Magnetòfons

Gravadora de cassette

La cinta de cassette

L’Era digital

El disc compacte o CD no és altra cosa que un disc òptic, exactament igual que els que es fan servir en el camp de la informàtica (CD-Rom). Va aparèixer l’any 1980, introduït pels laboratoris Philips i Sony conjuntament.

En línies generals, l'enregistrament digital consisteix en la reconversió del so en dígits (nombres) realitzat a través d'un ordinador que codifica els impulsos sonors convertint-los en xifres. Això permet un augment de la gamma dinàmica, la clarificació de les textures i una considerable supressió del soroll de fons. En aquest sentit el sistema digital es contraposa a l'analògic que significa "anàleg". En el sistema digital cada so es divideix en minúscules cèl·lules sòniques.

El sistema digital no és solament un mitjà d'enregistrament sinó que també ho és de reproducció i gràcies a la utilització de discs compactes, en els quals la informació es llegeix amb un làser, s'aconsegueix una reducció total del soroll de fregament. Els discos compactes tenen un diàmetre que varia entre els 10 i els 12 cm i una durada (per una única cara) d'uns 60 minuts. L'audició de discs compactes comporta una de les més sorprenents experiències pels afeccionats a la música ja que les diferències amb qualsevol altre mètode són abismals gràcies a la netedat de so i la claredat que s'aconsegueixen.

Lector de compact disc

Disc òpt ic Compact disc portàti l

Als anys 90, les empreses més importants del sector es van reunir per desenvolupar un nou suport. El fruit tecnològic nascut d’unir àudio, vídeo i informàtica va ser el DVD (Disc Versàtil Digital), reconegut per tots els mercats, tant de la informàtica com del món de l’oci. El DVD és un disc semblant a un disc compacte, en la forma i les dimensions, però conté una quantitat de dades molt superior. A més, el DVD permet enregistrar per les dues cares.

Fins fa pocs anys els canals de distribució multimèdia depenien de els grans empreses del sector, però avui dia, amb alguns coneixements sobre el tema, un usuari domèstic pot crear les seves pròpies aplicacions multimèdia en CD-Rom o Internet.

Lector de DVD

Ordinador

Tipus d’enregistrament

Aparell Inventor Any d’invenc

ió

Tipus de suport

Mecànic Fonògraf Thomas A.Edison

1877 Cilindre

Mecànic Gramòfon Emile Berliner 1894 Disc de pedra(78 r.p.m.)

Mecànic Plat giradiscos

Peter Golmark 1948 Disc de vinil o Llarga durada

(LP)(33 r.p.m.)

Magnètic Magnetòfon Basf 1935 Cinta magnetofònica

Magnètic Pletina de cassette

- 1963 Cinta cassette

Òptic Lector Disc Compacte

Philips i Sony 1980 Disc òptic

Quadre Resum