Embed Size (px)
Citation preview
,/ ,
EL TAULELL (Petita història de Can Torreta)
Autor: Marta Calls i Rimundi.
Z s/s/o J-
- - Dedicatoria:
A la meva estimada familia.
INDEX
- - Pròleg.
1- L'Àvia, la mare, els meus germans i jo.
2- Els Taulells.
2.1- El nostre carrer.
3- La matança del porc. 3.1- La elaboració artesana.
4- Els rojos.
5- El Bombardeig.
6- Els nacionals.
7- Els quaranta anys...i la llibertat.
- - Pròleg
Els pensaments en veu alta, explicats amb tanta naturalitat per la meva àvia, no els
podia deixar passar per alt, per mi, eren unes vivències viscudes massa importants. Arrel
de compartir la vida juntes, i els últims deu anys. He tingut la necessitat d'endreçar
aquests records individuals i compartits. Una persona decidida com ella, eixerida, molt
treballadora, sempre amb les idees i pensaments tant clars, valia la pena deixar una
petita constància de tot plegat. Dels nostres esmorzars amb xocolata desfeta, van anar
sorgint aquestes quatre pinzellades de Can Torreta.
Marta.
4
1- L'Àvia, la mare, els meus germans, i jo.
Som nascuts a Can Torreta, al carrer Sta. Elisabet, número catorze de Granollers, a la
Cansaladeria del besavi Miquel Llobet, on el negoci va durar setanta-dos anys. L'ofici
però ens ve dels rebesavis amb una tradició botiguera de gairebé cent anys.
Els nostres orígens, es remunten a la Torreta on hi havia una casa de pagès, d'aquí el
nom, ubicada al camí que va de La Roca a Granollers, on només hi queda una creu de
terme i una pedra amb els dos escuts del poble i la vila.
Pels vols de l'any 1.886, els rebesavis: en Francisco Llobet i la Teresa Planes. Nascuts a
La Roca, deien, l'un a Can Colet i l'altra a Can Planes. Van deixar la casa de pagès de la
Torreta i varen baixar amb tota la família a viure a Granollers, la casa ja era molt gran i
començava a ser vella, només van condicionar-la com a corral: de bens, de xais...i per
les eines del camp.
Van comprar una casa al carrer d'en Joan Prim, que tothom li deia popularment la
carretera, perquè anava fins Puigcerdà passant per Vic. Allà, hi van obrir la primera
botiga que venien el que llauraven al camp i els xais que mataven a l'escorxador. Al
mateix temps, van obrir els dos primers taulells de Can Torreta a la Porxada, l'un per
vendre xai i l'altre per vendre vedella. El meu besavi: en Miquel Llobet i Planas, nascut
el 1.882, tenia cap a cinc anys. De petit, havia après a fer de pagès. A l' arribar la vila,
per sort, els seus pares el van apuntar amb un mestre: el Senyor Anglada, que tenia nois
per ensenyar de posició, va aprendre escriure i llegir. Va fer amistat amb en Montaña, i
amb en Torras Villar que de gran arribaria a ser Diputat a les Corts.
En Miquel no era l'hereu; sinó el petit de quatre germans i es portava molts anys amb
tots ells, la seva mare el va tenir passats els quaranta anys. El germà més gran, en
Maties, es va casar amb l'Antònia i van tenir quatre fills, el besavi era el petit i no el van
voler, la qual cosa, va fer que hagués de marxar de casa forçat a aprendre un ofici per
poder-se guanyar la vida la vila. Va anar a parar a Barcelona.
5
Després de passar per Barcelona, que hi va anar als catorze anys, va fer de mosso en
un Bar molt gran anomenat,- El Diluvio -, que estava situat a Pla de Palau -davant
l'estació de França- on hi dormia i tot. El Bar, hi venien vi, i ell, el repartia pel barri
gòtic de Barcelona amb un carret petit i un cavallet, la qual cosa, li va anar molt bé, ja
que anys més tard i coneixedor del casc antic, no va tenir mai problemes per baixar un
cop per setmana amb tren fins l'estació de França. Allà, agafaria el tramvia i aniria fins
la Rambla a fer tractes amb els del gremi de cansaladers, al cafè Colon.
Mentrestant, el seu pare, es va morir i la seva mare va envellir. Tornaria a Granollers on
els seus germans Tomàs i Salvi, solters, havien obert una cansaladeria al Barri Lledoner
i aprendria l'ofici de tocinaire. Ell, decidit, va llogar una botiga de paraula amb el
següent tracte: - hi podria viure mentre hi hagués negoci- , en aquella època no es feien
contractes.
La botiga i la casa, eren situades al carrer Santa Elisabet, al costat a on hi havia l'antic
portal de Sant Antoni, d'entrada a les muralles de Granollers, tot fent xamfrà amb els
corredossos. Era una casa de dues plantes, amb una gran eixida, un safareig, un
treballador i un terrat. Va anar a viure tot sol hi venia el tocino dels seus germans.
No podia ser que no fos casat . Va donar la casualitat, quan a prop de la botiga dels
germans, hi havia una carnisseria: Can Riembau (1), que hi treballava una noieta, la
Lola Pascual i Guri. Era la filla petita dels arrendats de Can Grau de Llerona, nascuda
el 1.889. La Lola, havia baixat a servir a vila, als nou anys, amb els senyors de Can
Ton Vila - Antoni Vila- lampistes i soldadors, a la plaça dels porcs, cantonada Marià
Maspons. Ella, se'n va atipar d'anar sempre negre i bruta, ja que es passava el dia
manxant el foc, perquè eren soldadors i el foc no es podia apagar mai. Als quinze anys,
va canviar amb els senyors Torruella del Barri Lledoner que tenien la carnisseria.
En Miquel, va fer cas de:
- Aquesta noia et convé -, - sap matar i fer botifarres -, - és treballadora, néta i polida -,
van festejar cinc mesos fins el matrimoni, es van casar en una petita església de Corró
D'Avall a les sis del mati i van fer un petit esmorzar a casa.
Un cop casats, el 1.909, en plena revolta de la Setmana Tràgica, reobriren la
cansaladeria i petit colmado. A la plegada van estrenar un taulell nou: a la Porxada,
antiga plaça de vendre gra, en un rengle del mig.
<P
Un any més tard, en plena monarquia del Rei Alfons XIII , el dinou de juny de 1.910, a
les sis del matí, neix la meva àvia la Teresa Llobet i Pascual, que rep el nom de la
padrina i àvia. Els seus pares la van fer ensenyar a les Monges Carmelites i al mateix
temps va aprendre l'ofici. Al 1.914, arribaria un germà, en Francisco Llobet que rep el
nom del padrí i avi. Els seus pares el van fer instruir amb el mestre: el Senyor Anglada,
i al mateix temps, volien que aprengués a matar de tot i va anar d'aprenent amb una casa
de Palou, a Can Cladellas.
La Teresa, un cop gran i degut a la seva afició a ballar sardanes, va conèixer i es va
casar, l'any 1.931, durant la segona República, amb en Domingo Rimundi i Font.
Nascut el 1.907 i fill de Sant Feliu de Guíxols. Metal·lúrgic de professió, que va emigrar
junt amb la seva mare: La Dulores Font, viuda d'en Domingo Rimundi - calderer del
tren que anava de Girona a Sant Feliu de Guíxols-, i quatre dels set germans a
Granollers. Les fàbriques de taps de suro a l'Empordà estaven tancades, i no hi havia
feina. A Granollers, en aquella època hi havia una mancança de mà d'obra a les
fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques. D'aquell casament, naixeria el dos d'agost de 1.934
en plena República, després de dos dies de part, l'única filla, la Dolors, la nostra mare i
que rep el nom de les dues iaies. Va dedicar part de la seva vida a la cansaladeria,
compaginava estudiar a les Monges Carmelites i a l'Acadèmia Cots. A l'Acadèmia, hi
va conèixer, en Jordi, i més tard es van casar, a l'any 1.962. Del casament, van néixer
tres fills: un noi, en Xavier i les bessones, la Núria i jo, la Marta, a l'hospital de
Granollers, cap el finals del franquisme. Com tots els que vam néixer a la botiga érem
mostrats a tota la clientela com si fóssim botifarres i fuets ben elaborats. Tots tres som
la cinquena generació de tocinaires, però no vam seguir la tradició.
El cinc de desembre de 1.981, va ser el dia que vam plegar el negoci, ja que es va morir
en Miquel Llobet: fill d'en Francisco Llobet -germà de l'àvia- i la Rosita Gibert, que
havien obert una tocinería al carrer Ricomà, número noranta-sis, allà, mataven i
elaboraven de forma artesana el porc, com a casa. Ells, els últims anys, ens
subministraven el gènere, ja que a casa, el besavi Miquel i l'avi Domingo van morir,
als anys: 1.953 i 1.968. El treballador l'utilitzàvem poc, però les dones de casa: la
besàvia, l'àvia i la mare, continuaven amb la botiga. L'any 1.980 amb noranta-un anys,
va morir: la Lola, dona d'empenta i molt presumida, anys abans es va negar a sortir al
carrer amb bastó.
1
A l'haver un contracte de lloguer de paraula, i la iaia tenia setanta-un anys i el seu
germà més de seixanta-cinc es van jubilar. Al plegar el negoci, vam haver de deixar la
casa del carrer Santa Elisabet. La meva mare, sola, no va poder continuar amb el
negoci. Jo, tenia catorze anys i em va saber molt greu perquè m'agradava molt l'ofici i
acabàvem amb un negoci de tradició familiar.
(1) Diferència entre carnisseria i tocinería: Carnisseria mataven de tot i tocinería només
porc.
2- Els Taulells
No recordem cap de nosaltres quan vam començar a despatxar en el taulell. Va ser un
fet natural a poc a poc, sense por als ganivets, embolicant ....això si amb una bata blanca
ben emmidonada i ja coneixedors per la clientela que érem els torretes petits.
Ella s'hi va passar tota la vida fins que és va jubilar, jo només catorze anys. Les seves
mans amb durícies i dits torts de lligar botifarres la delaten de laboriós que és aquest
ofici.
Apreníem a embolicar amb aquell paper fi i agafar bé el tall dels ganivets i de segons
què, no en podíem parlar al taulell, sinó a dintre casa. Jo de petita, m'agradava estar
darrera al taulell perquè participava i em veia important. Recordo perfectament una
barreja d'olor de fuet, cansalada, botifarra negra i llar, el final d'una botiga que va tenir
el punt àlgid abans i després de la guerra. La iaies, i la mare ens explicaven anècdotes
de la nostra família, del carrer i de Granollers. Al cap dels anys i ja amb la botiga
tancada i la mare morta, la iaia segueix de tant en tant, explicant de com enyorava el
despatxar, el veïns, la clientela... però al mateix temps, s'alegra de viure amb més
comoditats una altra vida.
La nostra botiga feia xamfrà amb els corredossos de la constància i el carrer Santa
Elisabet. La botiga tenia dues entrades una pel carrer i l'altra pels corredossos lo que li
donava molta claror. El taulell tenia un parell de graons per pujar i el terra de fusta, feia
tot el llarg de la botiga i al costat dels vidres mitja volta per fer una mica d'aparador, era
tot de marbre blanc i el terra, de la botiga, enrajolat amb rajoles negres i blanques.
Darrera del marbre, els talladors de fusta quadrats per poder tallar bé amb el tallant, la
costella, els óssos... A sobre el taulell, teníem unes vitrines de vidre, la talladora
automàtica, pels embotits, i, les balances.
La iaia, deia:
" Les mesures eren totalment diferents hi havia l'unça, la lliure, el quintas, l'arroba...
també les monedes hi havia els rals, els cèntims i la pesseta."
1
"La il·luminació de la botiga quan jo era petita, anava amb llums de gas que penjaven
del sostre, com lamparetes que anaven amb un cordó i bombilles, però feien una claror
diferent. Més tard, ja vam instal·lar 1' electricitat i vam posar molta il·luminació. El meu
pare també va fer posar barres de ferro a tot el voltant de la botiga per poder penjar
pernils."
" Al matí quan l'obríem, sortia l'olor dels pernils i rostillons acabats de fer."
" Tot el que es matava es venia i sinó es salava. Quan va arribar la corrent, el primer que
vam posar va ser una cámara de fred al treballador, d'aquesta manera, podíem conservar
millor el gènere, va ser una gran millora per les botigues. La cámara era tota
enporlanada i pintada, amb unes barres de ferro per poder penjar tot amb ganxos i
anava amb un motor alemany nit i dia de molta potència que feia el fred, també vam
instal·lar un generador per si marxava la corrent."
"Els de Can Torreta, teníem varies botigues per Granollers, la del Barri Lladoner -dels
tiets-, la dels avis al carrer Joan Prim i la nostra. L'Antònia, - la tieta-, quan van
derruir la Porxada amb el bombardeig va obrir una altra botiga a la plaça de les Olles
per vendre xai."
" Horari de les botigues era de les set del matí fins les nou del vespre i només es tancava
mitja hora per dinar, però s'hi venia algú s'havia de despatxar encara que estiguéssim
dinant. També tancàvem el diumenge per la tarda, i el divendres Sant. Per les festes de
Dijous, i Corpus, el mercat, el passaven al dimecres, però la botiga l'obríem unes
hores."
"Quan jo era petita hi havia més de cent cansaladeries a Granollers, molta gent tenia una
botigueta i matava un o dos porcs per setmana per anar tirant, els de Mataró deien: - sou
masses cansaladers a Granollers, no us guanyareu pas la vida -, ara bé tenir una botiga i
un taulell fixa de vendre a dintre de la Porxada era una altra cosa."
"La Porxada, l'antiga plaça de vendre el gra, obria les portes cada dia, de dilluns a
diumenge, de les set fins les deu del matí, degut que en aquella època no hi havia
neveres a les cases. És posava el gènere sobre els taulells de marbres blancs sense gel,
quan venia el sol fort, tothom ja era fora hi havia una dona i un home que ho netejaven
tot amb aigua. Llavors la tancaven, ja que tenia reixes, no hi havia il·luminació. Més
*>
tard, vam començar a despatxar els divendres i dissabtes per la tarda, de cinc a sis, hi
van haver de posar llums. A dintre s'hi venia tot lo fresc, les verdures i les fruites és
posaven pels voltants."
"Els comerciants i botiguers, eren propietaris dels taulells, però havien de pagar un
tribut a l'Ajuntament per taulell."
Quan la iaia m'ensenyava a tallar a màquina el pernil dolç i a mà la Uangonissa, tot
explicant-me de com havia canviat el món de la botiga amb l'entrada de les balances i
talladores automàtiques i comparava amb "les balances anaven amb pesos i de pernil
dolç no n'hi havia pas", "ai quin goig que feia el nostre taulell a la Porxada."
"La família Torreta tenia tres taulells a la Porxada. El nostre taulell de tocino, estava
ubicat de cara a Can Cunillera i d'esquena a Can Clapes, al mig, en el segon rengle. A
dintre la Porxada hi havia dos rengles de taulells, entre les tres columnes del mig. En
total hi havia quatre rengles i els laterals, les dotze columnes tancaven els quatre angles.
El taulell, era de marbre amb unes balances amb les peses ben polides i els talladors de
fusta. Just davant nostre, en el primer rengle tocant a les reixes de la Porxada i
d'esquena a Can Cunillera, hi havia un nebot de l'avi en Francisco Llobet -un dels fills
d'en Maties- i la seva dóna la Llúcia que feien servir el taulell de vedella de l'avi, i 1'
altre taulell, també de l'avi, que venia xai el portava l'Antònia, que era la viuda d'en
Maties, i estava situat en el quart rengle on feia xamfrà amb les peixateries de Can
Lloveres i la del Peixater coix, tot d'esquena a Can Clapes. Veníem el que havien
elaborat el dia anterior, i cada vespre a casa coíem la vianda cuita, la mongeta i cigrons.
Cada dia temem mongeta cuita amb una olla i només els dijous veníem cigrons cuits, ho
veníem tant a la Porxada, com a la botiga i quan s'acabava no em fèiem més fins
l'endemà. De tocineries a dintre la Porxada, n'hi havia més: la de Can Medalla, Can
Oliveres i Can Miliu. També hi havia un taulell de gallina, el de Can Torruella."
"Els nostres veïns de rengle eren els de Ca la Gilia, que despatxaven pollastres i conills.
- La Gilia: era una senyora alta i grossa, amb molta empenta -, matava els conills allà
mateix, darrera el taulell, va ser una de les ànimes de la Porxada. Era una dóna d'armas
tomar, però molt bona persona i no l'espantava res de res, explicava que va aturar el tren
que s'enduia el nois a fer la guerra de l'Africa posant-se al mig de la via. I a la dreta
A
teníem un noi de Barcelona, que es deia Miquel i venia xoriços, pebres i coses picants.
Però, no hi era sempre."
"Una cosa que em va quedar molt gravada de petita, va ser com, - La Gilia -, matava els
conills. Mai més he pogut menjar conill, el vaig avorrir."
"Els taulells de la Porxada feien molt de goig per lo néts que estaven. Tots eren de
marbre, fusta i n'hi havia que tenia fins i tot persianes de fusta. A tocar la font hi havia
les peixateries amb dos rengles, davant per davant, i enrajolades. Era la plaça de vendre
de la comarca."
"A mi de molt petita, em van comprar un cistellet de mimbre i per començar anava
portant encàrrecs del taulell de la Porxada a la botiga del carrer Sta. Elisabet, o al revés,
els nens petits en aquella època treballàvem tots, a les cases, als taulells, al tèxtil o a la
metal·lúrgica. Anaven poc a estudi per això hi havia tants analfabets. Era un temps que
es treballava molt i no es guanyava massa, lo just per viure, tothom vivia de lloguer i de
propietaris molt pocs. A casa van voler que tingues estudis i vaig anar fins els dinou
anys a les Monges Carmelites però vaig haver de compaginar-ho amb aprendre l'ofici i
sobretot despatxar ja que va canviar el sistema de vendre amb la implantació del sistema
mètric decimal, o sigui començar a vendre amb grams i quilos, va costar molt de fer
entendre a la gent i com que jo sóc tant ràpida sumant i calculant vaig haver d'ajudar
molt a despatxar."
"Els porcs, els mataven a l'escorxador de nit, allí hi havia àrbitres que quan anàvem a
matar els cansaladers el hi pagàvem, un tant per cent per quilo amb cèntims, eren
impostos. Cada tarda, hi feien un sorteig, per veure l'hora que et tocava matar els porcs
que havies demanat, s'hi havia d'anar a remenar la sang per després poder fer les
botifarres negres. I els repartien en un carro llogat per l'Ajuntament, que anava
descarregant per barals on hi havia les cansaladeries, entre dos quarts de set i les set del
matí. Sempre esperàvem el carro d'en Mero, - en Baldomero Gili - , qui descarregava
els porcs, a casa sempre l'ajudàvem. Feia tot el recorregut de les tocineries: passava per
Can Noguera, Can Oliveres, Can Medalla i segons els porcs que demanaven anava fent
volts. Portava el porc pel mig, o sigui, dues peces i el cap a part. La mocada i l'estómac,
Kl
o portava amb un barral- portadora de fusta boníssima -, també ens deixava una llauna
amb colador, on hi havia la sang a baix i a dalt hi havia la llengua, el cor i la perdiu."
"Veníem força, però el mercat dels Dijous, era una bogeria de vendre. A les cinc del
matí ja érem tots aixecats , i abans de les set ja obríem. La botiga, feia molt de goig amb
totes les penques de cansalada a prop dels vidres, els fuets, les llonganisses i els pernils
penjats darrera el taulell, a sobre tots els lloms, la carn magra, els llonzes, la costella ...
i a dalt amb una filera de ganxos totes les botifarres ven penjades la negra, la crua, les
salsitxes i al final sempre hi teníem el fetge, el llar i el sagí. Els rostillons a punt, feien
tanta olor que era el primer que és venia, els davantals, ganivets, el paper d'embolicar
tot havia d'estar a punt. El dijous i el dissabte eren els dies de més venda."
"Nosaltres ens posaven els nostres davantals blancs ben emmidonats i no paràvem de
despatxar, a la tarda, no aprofitàvem pas els davantals del matí, sinó que ens canviàvem
tots. Normalment despatxàvem el meu pare, la meva mare,la meva filla, i jo ... i més
tard vosaltres que també portaveu els davantals fets a mida. En Domingo i els mossos,
llogats, eren els que traginaven el gènere de la cámara als taulells i estaven al treballador
fent rostillons, botifarres, salant pernils, salant cansalades, fent tractes amb els viatjants
de paper, de sal, de pebres...el què tocava."
"Teníem clientela fixa, també restaurants com Can Laion, Can Quico, i fondes, de tant
en tant, venien els de la Fonda Europa a comprar, quan feien curt, perquè ells ja tenien
les persones que els proveïen emparaulades. Ens venia gent a comprar de Barcelona
amb el tren i gent de tota mena i d'arreu.
"Els dijous, era típic fer esmorzars de forquilla a les fondes, i esmorzaven els traginers
de carros, els negociants, els pagesos, comerciants i gent de mercat. La gent menjava
botifarres, mongetes, cansalada, cap i pota, ventre i llengua, sang i fetge, peus de porc a
la cassola... la Fonda Europa tenia molta anomenada."
"A la plaça dels porcs no cal dir què venien, i la plaça de Can Sínia s'hi venia: xai,
cabres, vedells i molt bestiar, hi havia - els corrals - que era un gran magatzem on
entraven els carros plens de bestiar."
"Al nostra carrer sempre hi havia l'aviram, i davant dels portals de casa s'hi posaven les
pageses que venien la verdura del temps, ous, espàrrecs, bolets i una mica d'aviram:
quatre pollets, alguna gallina. Baixaven de les rodalies, de la Garriga amb la tartana
d'en Santa Digna, dels barals de Sta. Eulàlia amb la tartana d'en Joanet, de La Roca
ft
amb les tartanes de Mataró i més tard amb els autos d'en Sagalés. A casa, les deixàvem
parar a davant i quan ja ho havien venut tot, ens deixaven els cistells grossos de vímet a
un costat de la botiga i els mocadors de fer farcells. Compraven alguna cosa i
s'empolainaven al nostre menjador, per anar al mercat a comprar i esperar l'hora per
agafar el transport de tornada. Casa nostra, aquesta costum va durar fins que vam tancar,
era un continu d'entrar i sortir gent."
"Els carros ho portaven tot: bestiar, planter, llegums, gra, verdures, aviram, peix,
patates, eines, gent ...n'hi havia tants que feien fileres a la carretera i al voltant de les
places, a la plaça de la Corona s'hi venia i es pesava el gra, allà s'hi que hi havia de
carretons. Els mercats més macos i concorreguts eren els d'abans de les festes de Nadal,
pel Ram, la Festa Major, Dijous Gras que veníem molta botifarra d'ou, i el de
l'Ascensió."
"A mi el que m'agradava més, era el de l'Ascensió. L'Ascensió: era només un dia i
queia en dijous. Era el mercat més gran de tots, i els carrers del centre anaven de gom a
gom. Hi havia parades de tot per comprar, i venien més traginers i carros que mai. Hi
havia el - ball de les dues -, que també li deien -el ball dels pagesos-, a La Unió i a
l'Alhambra, i no s'hi cabia de la gent que hi anava. Les fondes érem plenes de gent a
menjar tant per esmorzar com per dinar... nosaltres era un dia de molta venda. A la plaça
de Can Sínia venien molt bestiar, no donaven l'abast. Cap al migdia, hi havia una petita
passada de traginers i carros. Al vespre a l'Alhambra i també a La Unió hi havia ball per
la gent del poble, nosaltres tot i estan molt cansats anàvem a treure el cap al ball de
l'Alhambra."
"Quan tancàvem cada dia, havien d'endreçar tot el gènere a la cámara i netejar tot el
taulell, els ganxos, les plates, els ganivets, els terres, els talladors, les balances i fer
recompte del calaix, acabàvem cada dia morts, era un ofici agotador. La netedat no ha
canviat gens al llarg dels anys."
"El meu pare, cada dimarts baixava amb tren a Barcelona, al cafè Colon de la Rambla, a
parlar amb els del gremi: de preus, de porcs, maquinària, impostos... baixava a vegades
sol o bé amb algú més de Granollers. Quan tornava passava per la confiteria -La
Colmena - a comprar-hi un tortell. I quan la meva filla va ser una mica grandeta, li feia
4M
il.lusió que de tant en tant, l'acompanyes, i un cop arribaven al cafe Colon, la deixava
amb una taula i ella anava demanant un suís, una ensaimada, un brioix, un plat de nata,
un flam... i sempre rondinava quan havia de pagar. Però, llavors passaven pels
magatzems - SEPU- a comprar un juguet, una nina ... un detall per la nena."
" Quan el meu germà en Francisco, va tornar de la guerra, es va casar amb la Rosita
Gibert, i els vam ajudar a obrir l'últim taulell de Can Torreta. Una botiga amb
treballador al carrer Ricomà, i van tenir sort de vendre molt. El meu nebot, en Miquel,
batejat com l'avi, va anar als Escolapis i va aprendre l'ofici. És va casar amb la Teresa
Torrebadell i van tenir dos fills: la Montserrat i en Jordi. Van seguir el negoci, també
fins l'any 1.981."
1C
2.1 - EI nostre carrer
El nostre carrer on vam néixer tots, és un petit carrer del centre històric de Granollers,
que va de la Plaça del Cabrits fins la placeta de Sant Francesc, i pel que sabem sempre
s'ha anomenat Santa Elisabet. Al costat de la casa, hi havia el corredossos de la
Constància, que donaven a la plaça de Can Sínia. Eren l'antiga muralla de Granollers.
El nostre carrer quan plovia, semblava un torrent, i deien: - aquest torrent va portar la
Pedra de l'Encant fins a la Porxada, que és de pedra vermella perquè va venir de més
amunt del carrer Corró.
La iaia explicava:
"Ara el nostra carrer ha canviat molt i no heu pogut sortir massa a jugar, pel trànsit de
cotxes, per això jugueu a l'eixida i a la botiga quan la tanquem, però de petits..."
"A la placeta de Sant Francesc, jugàvem amb les veïnes a: fireta, al pistrac, a cuèit, a la
corda... hi havia una font com la de la plaça de Can Sínia, les dues places eren molt a
prop de casa i es comunicaven, com ara, pel carrer Espí i Grau on hi van construir les
Escoles Pereanton."
"A la meva època, el carrer era ple de comerços a la dreta i a l'esquerra. Venint de la
plaça de l'oli i arribant a la dels cabrits trobaves: Can Saló que venien plats, tasses,
cassoles i olles, al costat mateix, Can Palau que venien vianda, fruita i també colmado.
Tot seguit a la dreta i ja en el nostra carrer: Can Merangues, que venien bacallà, vianda
cuita, pebres, sal. Seguint per la dreta: Can Jaume Josep, una impremta (ara hi ha el bar
i restaurant La Gamba) que senyorejava. Al costat una veïna: la tana, 1' espardenyer:
Can Sanchis, després el cisteller: Can Flaquer que sempre hi havia vímets, canyes i
nosaltres, ja érem als corredossos. Passat els corredossos: Can puntes que hi havia la
botiga de Ca l'Esmolet, on esmolaven ganivets, tisores, tallants... i finalment Can Sitja
que venia les esperdenyes ja fetes."
"A l'esquerra des de la plaça: Can Miru que venien roba feta, llavors la fonda Can Prat,
al costat la licoreria i bodega Can Montaña, després Ca L'Antonieta que venia gallina i
pollastres i donava als corredossos, al davant hi havia Cal Sabater, que era un
remendón, just al costat Can Mayol: que venien cassoles de fang i terrissa. Al final del
carrer, tocant al carrer de les Travesseres i fent xamfrà amb la placeta de Sant Francesc,
venien primer uns forners: els de Can Macià i més tard quan varen plegar, van dividir
%
venien primer uns forners: els de Can Macià i més tard quan varen plegar, van dividir
les cases en una hi havia el forn de Can Gibert, i l'altra: Can Garreta."
En canvi nosaltres de petits, iaia, recordem: Can Palaus, Can Sanchis, la Montserrat, i el
Bar La Gamba, a on ens feies anar a buscar els sifons.
"La gent del nostre carrer era senzilla i treballadora, tothom vivia de cara el carrer.
També en teníem que senyorejaven: com els de Can Pedrals, Can Puntes, els Montana i
els de Can Jaume-Josep ... que teníem minyones que anaven amb uniforme i mosso."
" Darrera a casa, davant de Can Pedrals, entre els corredossos i la plaça de Can Sínia,
hi havia la Sala Edison, que era un cine petit, on hi feien vistes fixes en blanc i negra.
Hi anàvem amb la mama i el meu germà. Tocant a la paret de la nostra eixida, hi tenien
l'escenari que els dissabtes que no feien cine, baixaven artistes de Barcelona i feien un
espectacle de varietés, i des de casa els sentíem com cantaven."
"A Granollers, hi havia moltes fàbriques. A les cinc del matí hi havia el primer torn, per
entrar a les sis, i pel carrer Corró i el nostre carrer, semblava les rambles de riuades de
gent que baixava a treballar. Moltes fàbriques deixaven mitja hora de descans per anar a
comprar i llavors venien molts treballadors a comprar a casa."
" Moltes dones treballaven i deixaven les criatures amb les dides i les mainaderes. Elles,
els portaven a berenar els afores de Granollers, on hi havia molts boscos i fonts com: la
font de Can Carranca, la font del Cargol, la font del Ràdium amb l'hermita de Sant
Nicolau. Jo, hi anava alguna vegada amb les veïnes, però hi vaig anar més amb les
Monges Carmelites. Un cop més grandetes, també anàvem amb les veïnes a jugar i a
fer-nos fotos al parc de l'estació de tren, que era molt gran i ple d'arbres. Però, lo més
típic era anar amunt i avall de la carretera a passejar."
" De petita recordo un parell de fets importants quan va venir , a l'any 1.926, el Rei
Alfons XIII a inaugurar la Biblioteca Francesc Tarafa, l'antic hospital de Granollers
situat al carrer Corró que és a continuació del nostre carrer, amb les dues infantes però
sense la Reina Victòria que tothom deia que era anglesa i molt guapa. Va venir amb un
auto, dels primers autos que es van veure a Granollers, ja que tothom anava amb
tartana."
Jfi
"La inauguració, la vam veure des de fora i quan va baixar pel carrer corró i va tombar
a la placeta de Sta. Francesc fins a la carretera el carrer era ple de gom a gom, deien que
va quedar-se a menjar a la Fonda Europa, on li van fer un àpat exquisit i li van parar la
taula amb una vaixella i uns coberts especials per l'ocasió."
"Un altre fet que recordo per l'expectació que va generar, va ser quan vam anar a veure
com posaven la primera pedra per l'hospital de Granollers, vàrem anar a peu amb les
Carmelites i ho vam trobar molt lluny, jo no devia tenir més de quatre anys."
"Al vespre i sobretot quan començava a fer bo, tots els veïns trèiem les cadires de boga i
sortíem als portats a fer petar la xerrada, hi havia un ambient d'amistat, de
companyerisme i ens ajudàvem els uns als altres amb el què fos, si estaven malalts: anar
a buscar el metge, a la farmàcia... Nosaltres com que ens llevàvem molt d'hora ens
retiràvem més aviat. A l'estiu agafàvem un càntir i l'omplien de la font de Can Sínia
que era la plaça del darrera casa i així ens refrescàvem fins que passava el sereno,
l'aigua de la Font de Can Sínia era molt bona i molt fresca. Amb els veïns sortíem junts
a la platja, als aplecs, a la Festa Major, aga&vem palcos separats però seguits en els
envelats pels balls i també anàvem a treure el cap per Sants Metges que era al carrer de
més amunt el carrer Corró, o per Sant Antoni. Ens estimàvem molt."
" Els serenos sortien de la Porxada a les onze en punt, tota la canalla sobretot a l'estiu,
els anàvem a veure perquè deien: -"Sereno, las once han tocado, nublado"- i s'hi feia bo
deien: -"sereno" i rèiem molt. Ens sentíem protegits amb els serenos, si havien de sortir
de nit per qualsevol cosa, t'acompanyaven i no feia por. Si algú s'havia de llevar d'hora,
el despertaven.
"Recordo de petita que hi va haver una epidèmia de tifus molt important. Jo vaig arribar
a passar una - gàstrica, com un principi de tiíus -, deia: el metge. Vaig fer la quarantena
en una habitació de la casa aïllada amb molts cuidados per no encomanar a ningú, i
sense poder anar a escola, despatxar, ni jugar. Vaig tenir molta febre però no em vaig
morir... moltes amiguetes meves del carrer i de les monges es van morir. Deien que ho
portava l'aigua."
/!«
"De petits, anàrem amb el meu germà, a dansar el Ball de Donzelles, a casa ens
modaven però no ens disfressaven , passàvem amb comitiva pels carrers i la plaça de la
Porxada, amb fila dansant i amb músics tocant. El Ball de Donzelles es feia el dimarts
de Carnaval i s'acabava al Casino, els nens i nenes ens donaven confits. De petits
ballàvem amb qualsevol nen o nena, quan vam ser més grans ja no hi vam anar."
"Recordo de més gran anar a ballar sardanes i havia una gran afició, anàvem a tots el
aplecs del Vallès a peu o bé amb tren, amb els veïns i coneguts. I cada any anàvem a
l'Aplec de Canovelles, el Dilluns de Pasqua, que el feien a la font de Can Duran, per la
tarda, ens endúiem el berenar i menjaven en un marge, i després anàvem a l'era al Ball
de tarda i quan començava enfosquir ja marxàvem cap a casa, de sardanes de moment
no n'hi havia gaires, van venir més tard."
"A Granollers en aquella època, hi havia dues grans societats populars: La Unió Liberal
i la Alhambra. A casa érem de la Alhambra: estava situada darrera casa, a la plaça de
Can Sínia, i molt a prop de la plaça dels porcs, hi feien ball amb l'orquestra - La
Catalana - i també funcions de teatre. Ens vam fer socis de la societat la Alhambrina , en
Domingo -el meu marit -, també era soci i hi va fer teatre aficionat quan era solter. La
Unió, era més avall a la carretera. Era una societat amb molta vida, tenia un orfeó, un
cafè, un jardí i una gran sala amb escenari qui hi podia anar una orquestra. Vam veure
moltes Operes, Sarsueles, concerts: de l'Orfeó i de músics, i ball amb l'orquestra -La
Moderna -. Quan tancàvem les botigues i havíem sopat, ens arreglàvem i sortíem.
Recordo que havien anat a veure operes com: l'Aida, El Rigoleto, Marina, i sarsueles
com: La Tabernera del Puerto, Moros y Cristianos."
"Ala mateixa la plaça, també de can Sínia, hi havia el Cafè de Can Manel, el cafè de
Can Sínia, i el Comercial, tots eren a prop de casa, els homes de casa de tant de tant i
anaven però no massa perquè teníem sempre molta feina, a vegades anàvem fins al
Casino que li deien dels senyors perquè hi havia més burgesos i la Fonda Europa, però
ja eren més lluny cap al carrer dels Caputxins. En aquella època hi havia molts cafès hi
la gent hi anava a passar la tarda, a jugar a cartes i fer petar la xerrada."
"Jo, també vaig fer teatre quan era soltera, però poca cosa, recordo una representació de
La Ventafocs d'en Folch i Torres, que va tenir molt d'èxit, buscaven noies i ens hi vam
¥<
apuntar amb la meva veïna la Quimeta Sitja, la vam representar al Centre Catòlic davant
la parròquia.".
"Quan venia el Diumenge de Rams, sempre estrenàvem alguna peça de roba i recordo
per Setmana Santa menjar arengades, que a casa el hi agradaven en bogeria i bacallà.
També anàvem als oficis i a les processons ben modats i al vespre sortien a veure els
armats. I els dies després, passaven les colles de Caramelles que cantaven pels carrers i
les cases. Passaven pel nostre carrer i s'aturaven a cantar."
"Totes les noies joves anaven al cosidor, i amb unes veïnes i amigues anàvem a un
cosidor de roba blanca, a Ca la Roura, que era modista, estava situat al costat de
l'església Sant Esteve i em vaig fer una mica d'ajuar."
" A l'estiu anàvem a fer banys, i la meva mare tenia molta mania que havien de ser
senars, si en feies un n'havien de fer tres, o cinc, o set...mai parells; sinó podies agafar
un mal. A casa anàvem, de tant en tant, al Masnou amb la tartana, com tothom de
Granollers, o bé a Mataró, però era molt pesat tardàvem més de tres hores i la tartana
no podia pel Font de Cera o la Collada de Parpers."
"Però, com vaig disfrutar més de la mar, va ser quan tots els dimarts i desprès de dinar,
amb el tren de les dues, baixaven amb el meu pare i les meves veïnes: la Quimeta Sitja i
la Maria Vallbona, a Barcelona a banyar-nos a la Barceloneta. Quan arribàvem a
l'estació de França i anàvem a peu per Pla de Palau fins el banys - Els Orientals- on
pagàvem entrada per banyar-nos i tenir una caseta per canviar-nos, també tenien piscina,
la primera piscina que vaig veure. El papa, ens deixava allà i ell agafava el tramvia fins
Les Rambles, i nosaltres disfrutàvem com mai. Algun divendres, de tant en tant,
repetíem amb el papa de la Quimeta Sitja. Llavors de gran, quan van posar els autos,
van anar a banyar-nos a Mataró. Els diumenges van posar un auto especial a quarts de
nou del matí, i passàvem tot el dia a Mataró amb els veïns i coneguts. Els papes ja no
venien."
" També recordo, per la Festa Major els envelats que muntaven, els palcos, i els balls.
Montaven dos envelats: un a la plaça dels porcs que el montava l'Alhambra, i l'altre al
pati del Casino. Eren uns envelats preciosos, com jardins. Nosaltres tenien palco a
l'Alhambra, per la Festa Major i sempre hi havia molta gent perquè sempre teníem
2o
familiars i coneguts a dispesa. Era una tradició: convidar gent a les cases. El nostre
carrer tothom tenia convidats. La Fonda Prat s'omplia tota. Entre les botigues, les taules
de gent convidada, el cuinar, les cassolades de menjar, el tragí de les habitacions i el
sortir.... tot plegat no podíem amb el cansament que arrossegàvem, recordo patir molta
són."
"A continuació del nostre carrer i molt amunt, cada any pel setembre, es celebrava la
festivitat de Sant Cosme i Sant Damià: els Sants Metges. La capelleta estava situada a
dalt del carrer Corró, en una volta, que era un portal d'entrada i sortida de la ciutat
emmurallada. La festa durava un dia hi era com un sant de barri, hi anava molta gent a
treure el cap. La gent del carrer posava paperets i girnaldes per engalanar tot el carrer hi
feien una bona processó: amb capellans, escolanets i músics, tots cap a l'ofici però no
s'hi cabia de gent que hi anava. La capella: era molt petita, i la gent s' esperava a baix.
Un cop acabat l'ofici marxava la processó i desfilaven els músics, llavors començaven
els balls de matí, el vermut, ben dinat: el concert, cap a la tarda jocs pels petits i al
vespre un altre ball il·luminat amb fanalets. Nosaltres pujaven a treure el cap un cop
havien tancat la botiga, i algun any s'hi era festiu i pujàvem més estona."
"M'agradava el Nadal i el què menjàvem: l'escudella amb la carn d'olla i el pollastre
farcit, i per postres: els torrons i les neules. Com disfrutavem amb els torrons dels
valencianets, eren unes capsetes de fullola que hi anava la barra de torró. Els torronaires
venien de Jijona, a vendre, els torrons i les paladilles. Les neules les compràvem a Ca
l'Estapé, al costat de la farmàcia Parera. Per Sant Esteve menjàvem arròs."
"Recordo, quan els Reis em van portar una nina de porcellana, però va caure a terra i es
va trencar. El regal, que em va fer més il·lusió de la meva vida, va ser quan els Reis em
van portar un coixí de fer puntes i la funda hi posava el meu nom: Teresita Llobet. La
nit de Reis posàvem al balcó les sabates, aigua, pa i garrofes pels camells. La germana
de la meva mare, la tieta Pepa, es disfressava de patge."
"Una altra tradició que a casa la festejàvem molt, era: la festa de Sant Antoni, el patró
dels tocinaires. A la botiga teníem, i encara el tenim, un Sant Antoni amb un porquet
als peus que feia molta gràcia a la canalla. Ens tornàvem, perquè no tancàvem la botiga
per anar a sentir l'ofici i la benedicció. Sí ens donava temps, anàvem a veure: la passada
de carretons i carros amb les hacas, les ases, i molts i molts cavalls. Era una festa molt
¿I
simpàtica, hi anava tothom: els que creien i els que no creien, amb tota meva d'animals
per beneir. Cap el tard feien un concert i un ball, on amb els veïns ens hi trobàvem tots."
"L'any 1.931, quan em vaig casar ho vaig fer a Sant Francesc, a prop de casa, i a les
sis del matí. Van venir a l'església tots els veïns i vam fer un esmorzar amb xocolata,
melindros... a casa. La tradició deia casar-se molt d'hora pel matí, i ens vam quedar a
viure a casa. De viatge de nuvis vam anar a València. L'avi, metal·lúrgic de professió,
va treballar sempre a Can Botey, que feien com uns receptors per la electricitat i va
compaginar el torn amb la feina de la botiga."
"A casa sempre ens vam casar d'hora, i fèiem llevar d'hora els veïns. Els vostres pares,
es van casar a les vuit, a Llerona i van anar a fer un esmorzar a Can Laion, també amb
xocolata desfeta, melindros, cafès...i de viatge de nuvis a la Vall D'Aran. Van quedar-se
a viure a casa, on vau néixer tots tres."
n
3- La Matança del Porc
Segons la iaia, la matança del porc sense mecanitzar, començava al treballador del
darrera de la botiga, a les cinc del matí els dijous de mercat i a les sis els altres dies, on
hi teníem un espai condicionat, amb marbres , el terra enporlanat, calderes d'aigua
calenta, una camera de fred on també s'emmagatzemava el gènere, aixetes, desaigües i
un munt de ganivets i davantals.
"Matàvem sempre a l'escorxador, però quan l'escorxador era tancat matàvem a casa.
Havíem de ser quatre o cinc persones per aguantar un porc un per cada pota i l'altra pel
cap, sort en teníem dels mossos, que teníem llogats per ajudar-nos."
"Teníem també com a totes les cases una eixida que donava al treballador, hi teníem un
gran safareig on rentàvem a mà tota la roba, els draps, i els davantals, també un pou
d'aigua que era la mateixa beta que la font de Can Sínia."
"Amb un ganivet gros foradàvem l'animal pel coll per on s'anava dessagnant, la sang
anava a parar en un gibrell, on una persona anava remenant tota l'estona perquè no
qualles, ja que l'aprofitàvem tota per la botifarra negra."
"A part amb una caldera teníem aigua bullent, a casa hi havia 3 calderes de 100 litres,
que s'utilitzava un cop estava dessagnat el porc. Necessitàvem molta aigua per anar
rascant els pèls i netejant la pell amb uns ganivets petits, sobretot havíem de mirar de no
escaldar-nos."
"Un cop net, l'obríem en canal per l'esquena i quedava tot obert, el primer que tallàvem
era el cap i els peus, llavors tornàvem a l'esquena on trèiem tota l'espinada, amb
l'espinada fora, ja teníem totes les peces com un puzle, el segon, i potser el més
entretingut, era quan trèiem la mocada - o sigui tots el budells- que amb aigua molt i
molt bullent s'havíem d'anar netejant a mà primer tot el budell gros i després els budells
petits. El següent pas era netejar de la mateixa manera l'estómac i la bufeta, un cop
escaldat tot trèiem la pell i els giràvem."
"Amb la mocada treta i aprofitant el forat i amb molt de compte, trèiem les vísceres com
el fetge, els ronyons, el cor i la perdiu - els pulmons - i la llengua, tot plegat fèiem el
següent:
2>>
La llengua: escaldàvem i pelàvem per vendre.
Els ronyons: ben nets i per vendre.
El fetge molt apreciat el penjàvem amb un ganxo ben net i embolicat amb la
mantellina perquè fes goig. La mantellina era el tel blanc que era a prop del fetge
i es diu així perquè s'assembla a una mantellina pel cap com les que es portaven
les senyores per anar a missa
El cor: el bullíem a la caldera i el trinxàvem per la botifarra negra.
El pulmons també dit la perdiu els bullíem i també els trinxàvem per la botifarra
negra."
"En aquest punt també desfèiem el cap: - trèiem la careta, o sigui, el morro i les orelles
tot ben escaldat, també els ulls - "l'única peça del porc que no s'aprofitava" - els
llençàvem i les galtes que les veníem crues."
"I el cervell, molt venut per alimentar a la canalla el trèiem ben net, era molt apreciat."
"El tercera part era tallar - i la persona havia de saber-ne molt de l'ofici per no fer malbé
cap peça - les costelles enganxades a la cansalada grossa, la cansalada viada enganxada
al pit i la cansalada del coll -papada -, també els Hornillos i rellomillos al costat de les
potes del davant i darrera."
"L'última part que trèiem eren les espatlles que anaven amb les potes del davant i eren
els pernils barats perquè hi havia més os i per acabar les cuixes de les potes del darrera
que feien el pernil més bons i més cars."
W
3.1- La Elaborado artesana i especialitzada del porc.
" El primer que es llevava que era el meu pare encenia els focs de les calderes amb fusta
d'alzina, en Colomer ens duia els costals, més tard, - tu ja ho coneixes - vam posar
Butano. També feia una bona cafetera de cafè i llavors ens llevàvem tots."
" Abans de tot fèiem els rostillons o llardons, que són trossos de greix. Hi ha dos tipus
de rostillons els normals i els de valona, els normals eren del greix sobrant però els de
valona eren del greix del budells. Agafàvem la caldera ben neta, hi posàvem tot el
greix, s'anava fonent a poc a poc fins que es fregien, quan s'anaven coent amb un caço
trèiem el llar que l'anaven colant fins que quedava els rostillons en el colador i el llar a
sota. Llavors ja els podíem vendre."
"Amb una altra caldera d'aigua bullint i tiràvem els peus de porc sencers , un cop ben
nets i escaldats sense ungles ni pèls, per poder vendre'ls cuits, abans també hi havia
cansaladeries que els venien crus i salats."
"A la tercera caldera finalment i tiràvem la perdiu, el cor i trossos de connes - pell del
porc - , trossos de greix, part de la carn del cap i la sang per les botifarres negres."
"Anar polint els llonzats, la llonza llaminera, els Hornillos, rellomillos i totes les peces
que venien crues, amb els ganivets ben esmolats."-
"Els óssos d'espina els netejaven i és venien crus o salats per fer caldo, el mateix que els
óssos de pernil o garru."-
"També políem i arrodoníem les llenques de les cansalades normalment les fèiem
quadrades por poder vendre a tires, les separàvem de la pell - connes - i les anàvem
salant amb sal grossa i anar passant amb la mà."-
"Amb els retalls de carn hi afegíem sal i pebre negre en gra .... teníem les botifarres
crues i les salsitxes."
¿<
"Amb més trossos de carn, una mica de greix , molt poc, ou, sal i pebre negre... teníem
la botifarra d'ou. Aquesta botifarra només la veníem per Dijous Gras."
"La botifarra cuita: també amb carn, poc greix, sal i pebre."
"La nostra especialitat era la botifarra Catalana, agafàvem carn magra en cru ben
escaldada, daus de cansalada grossa, sal i pebre negre, quedava una catalana molt
gustosa."
"Per la llonganissa i el fuet també utilitzàvem carn magra ben neta, sal, pebre negre i
una mica de greix, en el fuet una mica més, però poc. Molta gent en els embotits hi
posàvem massa pebre i massa greix, i no teníem gust a res."
"Un cop tenim la mocada escaldada, venia el procés de fer les botifarres."
"Amb la catalana i la llangonissa fèiem servir el budell gros, un cop girat i netejat. És
l'únic budell que no el rascàvem sinó es trencava perquè era molt delicat. Per les
botifarres i les salsitxes el budell prim molt net un cop girat i rascat. Ompliem els
budells en cru amb la carn i adobs ben picats amb la picadora i anàvem donant voltes
segons la mida que voliem, ho tallàvem, posàvem un cordill i anàvem fent piles de
botifarres, la negra, la d'ou, la crua, la catalana, les salsitxes i per acabar el fuet i la
llonganissa. Tot el procés era el mateix."
"Quan teníem la caldera una altra vegada a punt en una hi posàvem la botifarra negra,
crua i la d'ou, i a l'altra caldera la catalana, no les barrejàvem."
"El fuet i la llonganissa els penjaven per assecar a l'eixida."
"Pel salat dels pernils, un cop havíem tret el greix sobrant , durant 21 dies els anàvem
salant a mà també amb sal grossa i els guardàvem a la camera, quan feia el dia vint-i-un
els trèiem de la camera i els posàvem 24 hores amb aigua freda per treure la sal, llavors
els penjàvem amb ganxos per assecar-los en una eixida seca com la de casa nostra."
•2fe
"Un cop s'acabava el procés tornàvem encendre les calderes per tenir aigua calenta per
netejar tot el treballador, la camera i en acabar la botiga amb lleixiu, els ganxos i les
barres amb Netol. Les calderes no paraven mai."
"La gent durant la postguerra va començar a demanar-nos Pernil Dolç i per poder fer el
pernil dolç és necessita un forn especial que a Can Torreta no el teníem i tampoc ningú.
Ens vam posar en contacte amb un representant de Can Blancafort de la Garriga i ens el
subministraven per vendre."
"Més tard vam haver d'anar introduint nous productes, i el meu germà en Francisco va
haver de baixar a Barcelona al gremi a aprendre a fer fiambres com la mortadel·la, el
bull blanc, el bull negre, el fiambre de porc senglar - es diu així perquè és ratllat - i el
foie gras."
a>
4- Els Rojos.
"Marta: les guerres i les revoltes són horroroses, per sort a casa no vam tenir cap mort,
però no et pots arribar a imaginar el què vàrem patir."
"Quan a les eleccions del 1.931 va guanyar el centre esquerra els mateixos consellers
del Rei Alfons XIII el van acompanyar fins a la frontera per l'exili. El president era en
Niceto Alcalà i Zamora que va proclamar la segona República era el catorze d'abril. La
Porxada estava de gom a gom, els polítics van pujar el balcó, vam posar-hi la bandera
republicana i es cantava la Marsellesa. Van canviar l'alcalde i van posar un ajuntament
d'Esquerra Republicana."
"A Catalunya, l'Esquerra Republicana va formar govern amb: en Macià, en Companys,
en Ventura Gassol... van posar en marxa la Generalitat de Catalunya. A Madrid hi havia
com a president en Indelesio Prieto i l'Azaña com a ministre, Espanya i Catalunya
anaven junts. La gent estava molt contenta de tenir en Francesc Macià de President hi
havia un ambient festiu i d'alegria -li deien l'Avi -, més tard li faria el relleu en Lluís
Companys."
" Poc abans de les eleccions, a La Unió, van fer un míting polític i un sopar, amb en
Companys i en Ventura Gassol, no s'hi cabia de la gent que hi va anar. Tot és feia en
català, els diaris com la Humanitat que a casa el vam comprar una bona temporada,
l'escola, i la radio. La agitació política es vivia al carrer, van ser un anys molt agitats."
"Després van venir els fets d'en Lerroux a l'any 1.934 i vam tenir un govern de Dretes,
però Catalunya no hi estaven d'acord i van proclamar d'Estat Català. Hi havia com a
President en Lluís Companys."
"Al cap d'uns anys al 1.936, va guanyar les eleccions el Front Popular. Vam anar a
votar amb en Domingo, era la primera vegada que votava, i es va tornar a posar en
marxa la Generalitat de Catalunya."
"I va arribar el 18 de Juliol, l'Alçament militar i la Revolta. A Granollers van cremar
l'església de Sant Francesc on jo m'hi havia casat, van treure tot hi ho van cremar a la
-l*
placeta del davant, també, la capella de Sta. Anna i la parròquia de Sant Esteve, aquesta
última van tenir molta feina a cremar-la, va estar dies i dies... Es van endur les
campanes cap el front per fondre-les. Quina llàstima era romànica i ara només queda el
campanar. Era la Guerra Civil."
"Es veia gent normal amb fusells a les mans i molts van com embogir per matar. Van
entrar a diverses cases, ho tiraven tot a fora, pels balcons, i ho cremaven tot, no
deixaven res. S'hi van trobar els nostres veïns: el Notari Riera, Can Puntes. I els veïns
de darrera, els de Can Pedrals, van anar-hi pel matí a fer un registre i per la tarda, a
saquejar tot i cremar-ho al mig de la plaça de Can Sínia. Entremig dels registres, la
meva mare i la meva filla els van anar a veure. La mestressa de la casa li va dir a meva
mare, si li volia guardar una capceta de joies de la família, i la iaia va afagar la nena a
coll i va amagar la capceta de joies a la vora de la faldilla, i van passar davant dels
guàrdies que vigilaven la porta. L'avi que tothom li feia pena, va ajudar a la gent
perjudicada amb tocino."
"Un fet que recordo, de l'any 1.935, vam anar a veure un concert d'en Pau Casals, al
Majestic, va venir sol sense orquestra. La sala no s'hi cabia de gent. Poder veure en
directe tocar en Pau Casals va ser molt emocionant."
"Quin mal dia quan el tiet Francisco el van reclutar com a soldat ras per anar al front
amb els milicians l'any 1.936, de moment el van posar a senyals i comunicacions, però
quan van saber que sabia matar porcs el van posar a intendència en el batalló i per sort
no és va voler significar en res, allò va ser la seva salvació, s'hi va estar tres anys. Ens
comunicàvem amb ell, cada setmana, per uns camions que marxaven de Granollers
carregats de municions, li posàvem amb un sac roba neta i cartes."
"A Granollers el comitè durant els anys 1.935-1.936 va fer una columna a part de
l'exercit, un batalló de nois joves de vint i vint-i-dos anys, pobres no hi entenien res,
molts és casaven el dia abans de marxar i gairebé tots van morir, també van marxar
moltes dones com a milicianes. A la columna, hi havia tots el capitotxos que van fer la
revolta a Granollers. Senties que hi havia una revolta i la gent deia han matat en
Cunillera, en Gassó, en Vallbona, en Trullas, el de Ca l'Espelt ...les famílies
destrossades i molta gent sense fer res. La FAI va fer molt de mal, tothom anava amb
fusells a les mans, els frares de l'església dels franciscans els van matar tots de
¿s
qualsevol manera. Hi va haver molta mortaldat la gent va embogir per matar van ser
dies de molt de pànic."
"Va venir l'època del racionament i les grans cues, a casa despatxàvem cada vegada
menys tocino i altres productes, ens venia la gent amb els tiquets de racionament,
tothom ho aprofitava, fins que no hi van haver porcs per matar i l'escorxador va tancar,
llavors només despatxàvem els articles de racionament."
"La CNT i la FAI va col·lectivitzar tots els comerços i les indústries, van fer circular
una moneda de paper sense valor que va durar poc temps. I jo, al saber despatxar, em
van obligar a despatxar tocino, en taulells escollits que no van ser mai els de casa, ni a
Can Medalla. Sempre, em van fer anar a Palou o bé al Lledoner: a Cal Sidro, Ca
l'Aimerich ... i cobràvem de la col·lectivitat. Quan arribaven els porcs, els portaven a
matar a l'escorxador i llavors amb un carro els deixaven en un magatzem de la
colectivitat al carrer Guayaquil, el papa, el van obligar també anar a fer botifarres i la
resta de l'elaboració. En aquell magatzem hi anava tot.
Mentrestant, l'avi Domingo treballava a Can Botey, i em vaig apuntar a treballar amb
ell, perquè vam saber què feien un torn de dones per fer material de guerra i així cada
setmana tindria un lot de miliciana amb arròs, llaunes de carn russa, llenties... hi havia
tres torns. A casa s'hi van quedar la meva mare i el pare, a estones, amb la Dolors."
"La vida a Granollers va canviar molt, van cremar les esglésies, van fer cooperatives,
van col·lectivitzar-ho tot , van confiscar edificis i no és podien dir noms de sants. Si
volies un bitllet de tren per Sant Celoni havies de dir un bitllet per Celoni , o bé un
bitllet per mmmm - Sants."
"Les autoritats van crear menjadors populars, on servien racions diàries de menjar a la
gent més necessitada. Van començar a fallar el subministrament d'aliments i la gent
passava gana i cada vegada hi havia més pobres. Llavors es va posar en marxa el
trueque i l'estraperlo. Moltes vegades nosaltres canviàvem amb pagesos algun ou,
mongetes, faves... per cansalada, si havien pogut matar algun porc ja que no n'hi havia.
Si hi havia algun comerciant de porcs que n'arribava a tenir els hi compràvem i els
matàvem a casa, però no n'hi havia, anaven tots als fronts."
JO
"La meva mare anava cada dia fins a Llerona, a peu, a buscar amb una petita lletera llet
per la meva filla, no n'hi havia pas de llet, ni ous, el pa: el feien amb una altra
farina...tot tenia un altre gust i era d'una altra qualitat. De cop, es va acabar la farina i
vam estar dies i dies sense pa. Passaven molta gana i van començar arribar refugiats
amb tren d'altres zones de Espanya que hi havia els nacionals, gent del nord, del centre,
aragonesos. Es van anar repartint per les cases. A casa, va venir acollida una noia que
es deia Valentina que era Asturiana, als pocs dies s'hi van afegir la seva mare. Quan
pujava la columna cap a la frontera van marxar totes dues."
"A finals de maig vam tenir el pitjor bombardeig i la Porxada va quedar en runes, per
cert on devien anar a parar els taulells de marbre després del bombardeig?, vam perdre
molts diners. Nosaltres encara no ho sabem."
"Es van repetir bombardeigs, però de menys intensitat, va morir més gent i es van
ensorrar altres cases."
3\
5- El Bombardeig
Avui la iaia està trista, perquè és trenta-un de maig i recorda el bombardeig de
Granollers.
"Espero que mai, ningú més de la família hagi de patir un bombardeig, no es pot
explicar en paraules, el que sentíem en aquells moments."
" El dimarts trenta-un de maig del 1.938 a les nou del matí, estàvem en plena Guerra
Civil i no hi havia res per vendre, els taulells de la Porxada estaven tancats, només
funcionava el racionament com una cosa ben normal i la gent és deia: " Avui hi ha
sardina", doncs cap a la cua de vendre sardina. El meu pare - en Miquel- aquell matí va
saber que hi havia sardines i va decidir anar fins a la cua que era a la Porxada davant de
la font. Quan va arribar allà, naturalment hi havia molta cua, i va pensar que la seva
néta la Dolors ja s'havia llevat i per tant va deixar la tanda i se'n va tornar cap a casa.
Va fer bé, perquè al cap d'un moment, va venir un esquadró aeri de pavès italianes
enviat pels franquistes que varen bombardejar i metrallar tota la ciutat incloent les cues
de racionament."
"Jo, i el teu avi - Domingo-, érem treballant a Can Botey, una de les fàbriques
escollides junt amb Can Murtra per la Generalitat per fer material de guerra. En el torn
del matí, que començàvem a tres quarts de cinc. Hi havia més de cent persones
treballant a la fàbrica, i al cap d'una estona llarga, vam començar a sentir el soroll de
les bombes que queien, no vam sentir els avions perquè les màquines funcionaven. De
cop i volta, algú va cridar: - estant bombardejant -, però aquell minut va passar
rapidíssim, vam interrompre de cop la feina, i al sortir a fora ens vam trobar amb una
fumera negra i una polseguera irrespirable. Tothom cridant, tothom volia anar a casa
seva a veure què havia passat... Vàries bombes van caure al voltant de la fàbrica, i per
sort cap a dintre, sinó hagués estat fatídic perquè tot hauria sigut metralla, ja vam veure
els primers morts a l'acera."
"Vam anar i no sabem com: des de la plaça Espanya fins el carrer Santa Elisabet, ja que
les cames no tiraven per por a que ens podríem trobar, quan vam arribar enmig de la
11
fumera vam veure que la casa estava malmesa però la nostra filla i els meus pares érem
vius de miracle."
"En el nostre carrer, una bomba va caure a dintre Can Pedrals veïns de corredossos i
van matar a l'àvia i a la Llorença, la neta. Les altres bombes van caure als darreres, i els
del forn de Can Gibert, els de Ca l'Esmolet i el nostres veïns: els cistellers de Can
Flaquer estaven tots bé, també una veïna, la Filomena va quedar ferida i és va morir al
vespre a l'hospital."
"El fum: cobria tot Granollers, tothom va sortir al carrer, els de les cases, els de les
botigues, l'ajuntament en ple, ningú va saber el que havia passat en un instant però la
ciutat era un desastre. La Porxada era totalment en runes i els taulells fets malbé."
"Els forats de les bombes i bales eren pertot arreu i havien tocat moltes cases, en
algunes hi havia foc, d'altres estaven en runa amb la gent enterrada."
"A les farmàcies: no s'hi cabia, hi havia gent ferida a dintre i a fora. La gent anava
desesperada amunt i avall buscant als familiars, i molts treballadors com nosaltres al
tornar es van trobar sense casa"
"A la Granja Marinet, més avall de la Fonda Europa, hi havia la cua de la llet que
arribava fins la Fonda, allà vam perdre dues cosines nostres més tota la cua de gent. Al
carrer de Sans, hi havia la cua més gran perquè hi havia el Sindicat de Pagesos, i aquell
matí repartien faves, allà hi va haver una gran mortaldat."
"Els camions: agafaven els morts i cap al cementiri. Un cop allà els baixaven dels
camions i els deixaven en files, la gent havia pujat fins els cementiri, i tothom hi
buscava els familiars o trossos de familiars."
"Altres camions: agafaven ferits i cap a l'hospital, però molta gent ferida va anar
caminant a l'hospital, que estava desbordat, i van enviar ferits a la Garriga i a Barcelona
on hi havia hospitals. Molts ferits de metralla van morir a conseqüència del bombardeig,
d'altres com que no és donava l'abast d'atendre a tanta gent es van morir al cap d'unes
hores."
VD
"La mama: va anar al cementiri, per si trobàvem a familiars que s'havien que estaven
fent cua, hi va trobar tot passant per les fileres de gent morta, les cosines: L'Elvira i la
Teresa de disset i vint anys. La desesperació, els plors de la mama i de la gent que es
trobàvem a un fill, al marit, la dona ....no va poder explicar-ho. Pel camí, es va trobar
gent ferida que els va acompanyar fins l'hospital."
"Els enterros en el moment no paraven i tampoc els enterramorts amb donar nínxols i
fer caixes, en un moment van dir dues-centes persones mortes però van ser més de dues-
centes setanta."
"Els forats que van deixar les bombes eren impressionants sobretot el de la font a la
Porxada, i la Pedra de l'Encant encara estava sencera."
"El pànic, l'angoixa i la impotència es van lliurar a la gent de Granollers. Quan és va
saber que havia sigut un bombardeig franquista i que va durar un minut no hi havia
paraules ni explicacions de la mortaldat i la destrossa de tants edificis. L'ajuntament va
fer refugis antiaeris i va instal·lar sirenes potents que se sentien de tot Granollers per
avisar dels atacs dels avions. A la plaça dels porcs, l'edifici més alt era el de Can Deu
van col·locar-n'hi una i uns guàrdies que avisaven tocant la sirena en senyal d'alarma."-
"Aquella nit gairebé no vàrem dormir encara estàvem esglaiats, i teníem por que
tornessin a bombardejar. A casa, i com a totes les cases ens van explotar els vidres, i
claraboies, trobaves trossos de metralla i bales a les parets, al terra ... Al meu dormitori
la metralla que va entrar per la finestra va foradar el nostre matalàs i el matalàs del llitet
de la nostra filla que per sort ja s'havia llevat. El fum va entrar cap dins les cases.
Aquella nit no feia massa fred, però va ser molt llarga."
"L'endemà i els dies següents, només senties que la gent que havia quedat malferida
s'anaven morint, i també vam saber gent coneguda que s'havia mort. Vam anar a més
enterros. Va haver-hi moltes famílies sense casa, destrossades...Nens i nenes orfes, i
gent liciada, encara van quedar més pobres."
"Hi van haver més bombardeigs, però com aquest cap. Ara, cada vegada que sentíem
les sirenes que s'acostaven les pavès, no vulguis saber com corríem cap al refugi, ens
J4
deixàvem tot obert, la casa, la botiga... Per sort, a la plaça de Can Sínia, al costat de la
font n'hi van fer un. Si érem a casa, al sentir la sirena, sortíem per la sortida dels
corredossos i amb un moment i érem, sinó qualsevol altra refugi. Veies que arribava
tothom de qualsevol manera, gent a vegades que dormia i venien en camisón, amb una
sola sabata, deixaven la casa oberta i amb la canalla fins que quedava ple...i llavors
senties els soroll dels avions més a prop i a caure les bombes, i no sabíem si trobaríem
la casa sencera o no, sempre aquella por i el plor dels nens que estaven pobrets tan
espantats, gent callada i gent que resava en veu baixa. A les fabriques, també van fer
refugis, nosaltres vam seguir treballant a Can Botey, que era un objectiu de guerra,
perquè s'hi feia munició, hi vam construir a pic i pala un refugi tots els treballadors"
"Dies més tard, hi va haver tifus. La gent ja passàvem gana abans del bombardeig, i
després es va agreujar encara més la situació."
" Van venir representants del govern de la Generalitat a visitar Granollers junt amb les
autoritats municipals."
"Aquests bombardeigs civils, van dir: més tard - què eren avions italians i alemanys que
venien a entrenar-se per la Segona Guerra -."
35
6- Els Nacionals.
"Al final de la guerra, quan el front anava avançant cap a l'Ebre, es sentien les bombes
de la batalla de l'Ebre des de Granollers. De cop i volta, un dia, van començar a pujar
columnes de gent cap a la frontera, nit i dia, nit i dia, era gent evacuada de tot arreu
d'Espanya i molta gent ja s'hi afegia per marxar. Al veure cap on anaven les coses, vam
cremar a l'eixida revistes, diaris, llibres tot en català, els meus Patufets que jo havia
après a llegir en català, també exemplars de la "La Gralla" i el "Diari de Granollers" .
Recordo que vaig cremar un llibre que l'estimava molt "El Romancero Gitano" d'en
Garcia Lorca, de seguida vam saber que l'havien afusellat en un camp d'oliveres."
"Quan vam saber que venia la columna del feixistes, era l'hivern del 1.939, vam agafar
por i vam marxar a peu cap a l'Ametlla a Can Jaumira, uns pagesos amics, tots cinc -
els meus pares, en Domingo i la nena - teníem por de les tropes de xoc, que havíem
sentit a dir que ho arrabassen i saquejaven tot i agafaven les dones, també dels avions..
Ens hi vam estar tres o quatre dies. Per la carretera i carrers de Granollers veies la gent
que agafaven la canalla, quatre coses amb un mocador de fer farcells o una maleta ... la
veritat és que no s'havies què agafar.... molta gent va marxar els afores, pels pobles dels
voltants. Per sort, una veïna: - la Quimeta de Cal Esmolet -, va posar al portal de la
botiga -"arriba espanya i viva Franco" - i així, no ens van entrar a casa. Quan van du
que es podia circular, van decidir baixar, i quan tornàvem a peu pel camí cap a
Granollers ens vam trobar totes les tropes de xoc que pujaven cap a la Garriga dues
rengleres de soldats en cavalls ben uniformats amb capes, i tancs que feien un soroll
esgarrifós, eren les tropes de l'exercit i anaven cap a la frontera i nosaltres caminant pel
mig seriosos sense dir res i amb el cor en un puny."
"Després de l'entrada dels nacionals, a l'any 1.939, es va acabar la guerra. Poc a poc,
encara hi havia molta falta d'aliments, vam començar a tenir algun porc per matar. A
casa venia molta gent a comprar de l'antiga FAI aquesta gent van ser molt perjudicats
pel règim franquista i a l'avi tothom li feia pena i donava alguna botifarra més si tenien
algun familiar a la presó, per poder fer un paquet. Nosaltres i l'Emília de Cal Forner
vam ajudar a molta gent, ja que hi havia molta pobresa. La gent passava gana, també
n'hi havia que tenien el pacte de la fam, tothom venia a la botiga a suplicar per una mica
*
de cansalada per la vianda. Va tornar les cartilles de racionament pel menjar , el trueque
i l'estraperlo. També tenien gent del règim que venien a comprar, gent amb autoritat
com guàrdies civils... que sempre volien les millors peces de tot i no podíem dir res."
"No podíem sortir de Granollers, necessitaven salvoconductos per baixar a Barcelona
amb tren, i molta gent no és podia desplaçar."-
"En Francisco, va anar a parar en un camp de concentració a València. Sort que s'hi va
estar molt poc i vam haver de demanar un - salvoconducto - i avaladors per treure'l.
Quan ens va avisar que tornava entre prim i trasbalsat semblava una altra persona, tenia
prop de vint-i-cinc anys."
"Tots els que havien començat la revolta estaven detinguts a la presó model de
Barcelona i la gent deia han detingut en Serres, en Fulano, en Sutano....gent que
coneixies de tota la vida i els hi feien un judici i els afusellaven , també gent que havia
participat amb alguna cosa però sense fer res, com el trompetista Lluís Rovira de fama
mundial, que per acceptar tocar en un concert de beneficència de les víctimes dels Rojos
va haver d'emigrar cap a França."
"Una altra persona que va emigrar i que hi va haver un dia que d'amagat vam sentir el
seu discurs a la nostra primera radio que era de galena, va ser en: Pau Casals des de la
BBC a les Nacions Unides de Nova York i va dir - " Catalans en aquest moment estic
amb vosaltres - no l'oblidaré mai aquell discurs."
"Els detinguts eren tants que a Granollers, que van haver de fer servir de presó, els
baixos de Can Ramoneda, però es van fer petits, i llavors van habilitar l'antiga caserna
de Sant Carles a la plaça del mateix nom, alguns els traslladaven a la presó model,
altres en camps de treball o també és deia que anaven a parar al camp de la bota a
Barcelona per afusellar-los."
"Un dia vam sentir a dir que havien agafat a França el President Companys i que el
portaven detingut a Montjuïc, l'endemà tothom s'anava dient en veu baixa que l'havien
afusellat."
»
"Deien que els detinguts, per la nit els anaven a buscar amb un cotxe fantasma, hi havia
toc de queda, no es podia sortir a segons quina hora de casa."
"Durant tota la guerra l'església va estar en runes quan van entrar els nacionals feien les
misses al cine mundial fins que van reconstruir la nova església., van fer una gran
cerimònia al posar la primera pedra amb el jerarques vestits de blanc."
"La vida a Granollers va canviar molt perquè es van instaurar els desfiles i
concentracions a la plaça del caiguts que organitzava el movimiento, no podíem parlar
amb català, havien de cantar Cara al Sol a la carretera, van suprimir les sardanes i els
aplecs, van sortir noves revistes. Van sortir noves associacions com el Frente de
Juventudes, l'Auxilio Social...."
"A La Unió Liberal s'hi van montar menjadors de l'Auxili Social per la gent pobre, i
anaven molts nens i nenes que havien quedat orfes."
"Poc a poc, van tornar a venir la l'Ascensió, la Festa Major, van suprimir festes i en van
posar de noves. Per la festa major l'envelat era només al Casino i nosaltres hi vam tenir
sempre un palco. L'Ascensió, cada vegada va anar agafant més fama, i va passar a ser
més dies, la passada del migdia va anar a més, i era el desfile, al principi hi anaven amb
cavalls de la guàrdia urbana montada de Barcelona, vestits de gala, feien molt de goig i
els esperàvem per veure, també desfilaven carros de traginers, carretes de passeig i
cavalls, llavors van venir els autos i camions com els bombers i les ambulàncies. A les
places hi havia el bestiar, i les parades del mercat van anar augmentant, van venir els
estancs, i es va tornar una gran fira de mostres. Els carrers del centre anaven de gom a
gom. Nosaltres vam tornar a vendre molt pel mercat de l'Ascensió." "S'assembla molta
a la Fira que vosaltres heu vist aquests últims anys."
"Es va crear l'orquestra - La Selección -, de músics de Granollers on tocaven ens
nostres coneguts: els Pey, que també van venir de Sant Feliu de Guíxols i eren molt
bons, va ser una gran orquestra que disfrutavem molt escoltant i ballant."
" El pitjor de tot aquests anys va ser que van quedar moltes famílies destrossades, i
molta gent va morir, una guerra no porta enlloc."
ïï
7- Els quaranta anys... i la llibertat.
" Marta, tu has viscut el final del règim com jo, per sort, han canviat molt les coses."
"Tots els quaranta anys de la Dictadura van ser molt durs, els bombardeigs, els consells
de guerra, els afusellaments, els registres, les privacions, els desapareguts, els exiliats
que no tornarem a veure mai més, les morts, la por i la gana. Vam aprendre a viure amb
por i callats. Les úniques diversions que teníem era anar al cine que n'hi havia un munt,
el Principal, l'Astoria, el Majestic, el Mundial i anar a ballar. Al cinema anàvem a
veure pel·lícules d'estrena, espanyolades i americanes, feien una pel·lícula i llavors ens
passaven el - El Nodo - que era un informatiu del règim, on ensenyàvem l'exèrcit, les
ensenyances, les inauguracions, els desfiles, les celebracions... tot."
"La ràdio, era una gran distracció amb els serials que escoltàvem."
"La Unió Liberal va deixar de ser societat i van fer pagar entrada per anar a ballar, ja no
va ser el mateix, fins que la van tirar a terra. El Casino va agafar més volada."
"Cap a les acaballes del Franquisme, es comentava la detenció d'en Salvador Puig i
Antich, el règim anava molt en cuidado amb aquestes notícies, no deien gairebé res de
res. Era un noi molt jove, pobre, i efi van matar al garrotebil. Deien, que tot el món va
demanar clemència, fins i tot el Papa. La pena de mort era horrorosa, va ser de les
últimes penes de mort que va firmar en Franco."
"El Pont de Ferro, tant preciós que teníem abans de la guerra, i que els Rojos van
ensorrar expressament durant la retirada, perquè els nacionals no avancessin. Va haver-
hi durant molts anys una passera al riu, fins que no van fer un pont més modern"
"La vida al nostre carrer també havia canviat molt. Els comerços anaren desapareixen i
n'obriren de nous, però la gent no s'hi quedava a viure, per tant la vida al carrer va anar
desapareixent. Molts veïns al plegar el negoci els hi perdies la pista i com que ens dèiem
¡f\
per motius moltes vegades no s'havien ni com es deien. Es com a mi molta gent m'ha
dit: - no us dieu Torreta ? - quedaven parats. També vam notar un gran canvi quan van
asfaltar el carrer i passaven cotxes."
"Van obrir la plaça de vendre al Mercat de Sant Carles a la plaça de la caserna i ens van
demanar si volíem posar un taulell, però vam dir que no."
" Més tard, va arribar la televisió en blanc i negra on vam veure el funeral del Franco, i
us van fer plegar de l'escola aquella setmana, per sort s'havia acabat la dictadura."
"Granollers va canviar molt, una cosa que no he entès mai jo, ni ningú, és perquè ens
van treure el parque i l'estació de tren. Van tallar un munt d'arbres centenaris que hi
havia en dos rengles. Ens vam quedar sense el parque de la nostra infància, van
començar a aixecar pisos i va arribar molta gent nova."
"Recordo el dia que vam anar a votar per la democràcia, amb una gran alegria i
l'arribada d'en Tarradellas, el President de la Generalitat, a l'exili, amb una gran
emoció. Des de que tenim la democràcia no he fallat mai a una votació, ja que durant els
quaranta anys no vam poder votar mai com a ciutadans."
"Veure-us créixer, sense privacions, ha estat una de les alegries més grans per mi."
/fO
