ELEMENTS D’ANTROPOLOGIA I · 2013. 11. 10. · C7. Recolzament psicològic al pacient/client UD3: elements d’antropologia i soiologia 2 LECTURA 1. LA CULTURA El terme cultura

UD3

ELEMENTS D’ANTROPOLOGIA I

SOCIOLOGIA i LA

LA RELACIÓ AMB EL PACIENT/CLIENT

1. LA CULTURA

2. LA SOCIETAT

2.1. Bases de l’estructura social

2.2. Estatus i funcions socials

3. LA FAMÍLIA

3.1. Tipus de família

3.2. Les funcions de la família

4. ELS GRUPS

4.1. Tipus de grups

4.2. Grup de referència i grup de pertinença

5. L’EQUIP DE TREBALL

6. EL ROL DEL PROFESSIONAL SANITARI

7. EL ROL DEL PACIENT

8. EL ROL DE LA FAMÍLIA

8.1. Factors que influeixen en la resposta de la família

8.2. Etapes de reacció de la família

C7. Recolzament psicològic al pacient/client UD3: elements d’antropologia i sociologia

2

LECTURA

1. LA CULTURA

El terme cultura prové del verb llatí colo que significa cultivar. Analitzem el terme cultura en aquestes dues

frases:

La senyora Maria és una dona que té una gran cultura.

En Nashim és un noi d’una cultura diferent a la nostra.

Moltes vegades fem servir la paraula cultura com a sinònim de persona que sap moltes coses, que ha

estudiat molt que té molta educació, però el terme cultura té un significat molt més ampli que el del simple

coneixement de moltes coses.

La paraula cultura designa tot el conjunt de practiques, actituds, valors i comportaments propis d’una

societat determinada. En aquest sentit podem parlar de cultura catalana, maia, gitana,…La cultura

contempla tant aspectes materials com espirituals i expressa la concepció del món i de la vida que té un grup

humà com a resultat de la seva experiència històrica i col·lectiva.

Al tipus de cultura que pertanyem devem la major part de les nostres experiències ideologies, opinions,

adhesions a unes modes, valors,... tothom forma part d’una cultura i, en major o menor grau, s’hi sent

identificat.

Els components i continguts de la cultura poden ser força amplis i variats, depenent dels diferents tipus de

cultures. Els components d’una cultura es poden agrupar en diversos elements diferents:

Elements materials: aliments, l’art, els productes artesanals i industrials.

Elements cinètics: les conductes manifestes, com ara la forma de vestir-se, de divertir-se, de

relacionar-se,...

Elements psíquics: els coneixements, els valors, les actituds, la religió, les creences,...

Com hem vist, no podem deslligar el concepte de cultura del de societat. La cultura s’aprèn a través d’un

procés socialitzador.

La socialització és el mecanisme sociocultural bàsic pel qual un conjunt social assegura la seva continuïtat. Els principals agents de la socialització són:

Els pares i altres membres de la família

“És comú que les persones sentin segons les seves inclinacions,parlin, pensin segons els seus

coneixements i opinions adquirides, però, per regal general actuen segons el seu costum.”

Sir Francis Bacon

“S’observa molt mirant”

Yogui Bena


3

Les institucions educatives

Els mitjans de comunicació social.

En general, ells compleixen la funció de transmetre’s als nens els valors i les creences socioculturals del seu món sociocultural, així com el significat que s’atorga a les relacions interpersonals, objectes,.. Les generacions adultes transmeten la cultura com a patrimoni, hi ha un doble joc, ja que per una banda es selecciona el que es transmet i per l’altra el que rep, també se selecciona segons els seus interessos.

És un tema que està relacionat amb l’endoculturalització. Tot individu social s’integra a la cultura i a la societat tal i com la cultura l’integra a ell.

La socialització comença amb el naixement i transforma als individus en éssers socials, en membres de la seva societat. Aquest procés converteix progressivament al nadó, que té molt poques conductes, en un subjecte social fins a arribar a ser una persona autònoma, capaç de desenvolupar-se per si mateixa en el món en el qual ha nascut.

Amb la socialització es transmeten llenguatges de paraules i gestos, destreses, l’escriptura, significats entre persones i altres objectes, hàbits, valors i sentit comú.

Un nen qualsevol, quan neix no té cap cultura; pot néixer a Blanes, però si el traiem de la seva família i el

portem a l’Índia i deixem que l’eduqui una família hindú, la cultura d’aquest nen serà la de la religió,

costums,.. en la que s’ha educat, no importa que els seus progenitors siguin de cultura totalment catalana.

La cultura es transmet a través de l’educació: els pares, l’escola, els mitjans de comunicació... i es modifica a

través del temps i de les influències d’altres cultures.

Per exemple, a Catalunya, tot el que som, parlem, mengem, pensem,... no és més que una barreja feta a

través dels temps: cèltics, fenicis, grecs, àrabs, romans, visigots, francs, jueus, gitanos, murcians, andalusos,

aragonesos, anglesos, nord-americans, germànics, gambians,... Moltes de les paraules que ens semblen

totalment catalanes tenen el seu origen en altres llengües.

Cognoms com:

o Refeques o Margalef són d’origen àrab.

o Llopis i Gasset són d’origen castellà o aragonès.

o Dexeus o Bricall són d’origen francès.

Les paraules com:

o Taronja, arròs, carxofa, sofà, catifa, sarró, arracades, setrill, midó, assassí,... són d’origen

àrab.

o Bistec, hotel, bodi, sandvitx... són d’origen anglosaxó

o Restaurant, garatge, automòbil,.. són d’origen francès.

I així podríem anar traient l’origen de la nostra llengua, costums, signes,... i tots ells provenen de l’intercanvi

cultural que hem anat fent a través dels segles i de la nostra història.

La cultura és una característica específica dels éssers humans i és el factor fonamental que proporciona a la

societat humana el component bàsic de referències que la identifica, li dóna sentit de pertinença a la

comunitat.


4

La cultura està articulada institucionalment, de manera que en qualsevol societat hi ha diversos mecanismes

institucionalitzats de comportament (pautes culturals establertes) que tendeixen a conformar la personalitat

dels individus d’acord amb el paper social que acompleixen i amb els estereotips de comportaments

existents.

Segons Bruner (1968) hi ha cinc paràmetres que caracteritzen qualsevol cultura:

1. LA FABRICACIÓ D’EINES

Les eines serveixen per ampliar les capacitats humanes. Hi ha diferents classes d’eines:

Les sensorials: amplifiquen els sentits (microscopi, ulleres, telèfon, altaveus, rellotge,…)

Les motores: amplifiquen la força, la velocitat i la destresa (martell, rodes, cotxe, palanques,…)

Les del raonament i la capacitat de pensament (les matemàtiques, la física, la lògica, l’ordinador, els

puzles, els escacs, els jocs de rol,…)

2. L’ORGANITZACIÓ SOCIAL

Totes les cultures, en la mesura en què són sistemes socials, tenen una organització més o menys complexa.

A mesura que una cultura evoluciona, la seva organització es va tornant més complexa a causa del volum

creixent de relacions que s’estableixen entre els diferents elements de la cultura, apareixent la burocràcia.

És comú a totes les cultures utilitzar una organització social (classe, estatus i rol) que ordeni les interaccions

humanes i defineixi i comuniqui la conducta que s’espera de cada individu.

3. LLENGUATGE

El llenguatge és el vehicle de transmissió de significats entres els components d’un sistema cultural, i entre

cultures.

4. L’EDUCACIÓ DELS INFANTS

En totes les cultures, l’educació dels nens i nenes està centrada en els sistema familiar. En les societats més

industrialitzades, en la quals tant el pare com la mare treballen fora de casa, aquesta tasca està repartida

amb altres sistemes socials educatius i de socialització: mainaderes, guarderies, escoles, esplais,...

5. NECESSITAT D’EXPLICAR EL MÓN

La religió, la filosofia, la ciència, les supersticions,... són fórmules que les persones utilitzem per explicar

aquells fets que ens resulten inexplicables o incomprensibles.


5

2. LA SOCIETAT

La paraula societat, prové del llatí societat, s’utilitza per designar la unió voluntària d’un grup nombrós

de persones amb la finalitat de dur a terme, mitjançant la cooperació, totes o algunes de les finalitat

de la vida. També es pot definir com “reunió permanent de persones, famílies, pobles o nacions”.

L’ORIGEN DEL RIU AMAZONES

Fa moltíssims anys vivien a la selva dos germans bessons sota la tutela dels seus avis. Els

seus pares havien estat atacats i morts per la gent d’una tribu enemiga mentre estaven

celebrant una festa després d’una bona cacera. Aleshores els dos bessons eren molt petits.

En aquell temps, l’aigua escassejava a la selva, doncs no existien els rius, ni els estanys, ni

els llacs d’aigües negres i gairebé no hi plovia mai. Ben al contrari d’avui en dia. Només l’avi

sabia d’on extreure l’aigua i no ho deia a ningú. Era un gran secret.

Tots els matins els dos germans bessons carregaven l’aigua portant-la fins a casa perquè la

seu àvia pogués cuinar els aliments i preparar el “mesato”, la beguda favorita dels habitants

de la selva.

Però un bon dia, els bessons, cansats de carregar l’aigua, van decidir esbrinar on era la font

d’on treia l’avi l’aigua d’amagat. Un dels germans es va transformar en colibrí i va espiar a

l’avi quan aquest es va anar a banyar. Va descobrir que una gran deu d’aigua brollava de

l’interior d’un gegantí i frondós arbre. Els habitants de la selva coneixen aquest arbre amb el

nom de “lupuna”.

Una vegada descobert el secret, els dos bessons varen reunir tots els animals rosegadors

(esquirols, conills, rates,..) i a totes les aus pica-soques i els van convidar a talar la lupuna.

Tots van acceptar i després de tot un dia de treball, quan faltava ben poc perquè la lupuna

caigués a terra, van decidir deixar la feina fins al dia següent. Però al tornar-hi el matí

següent van trobar l’arbre sencer i sa. El segon dia va passar el mateix. L’arbre, gairebé

talat, a l’alba sempre apareixia sencer com si no li haguessin fet res.

Van decidir tornar a espiar l’avi. L’avi durant les nits curava la lupuna i la deixava com nova.

Aleshores, quan una altra vegada la lupuna estava gairebé talada, un dels bessons, convertit

en escorpit, va mossegar l’avi al dit gros del peu. En aquell mateix instant l’arbre gegantí va

caure a terra amb un gran terrabastall. Tota la selva va retrunyir.

Al caure la lupuna va començar a brollar allà mateix una gran quantitat d’aigua. El tronc de la

lupuna es va convertir en el riu Amazones i les seves nombroses branques es van

transformar en els seus afluents, barrancs i rierols. Les fulles i les punxes es van convertir en

les diverses espècies de peixos que avui neden pel riu.

Per acabar, els cucs que vivien a l’escorça de la lupuna, quan aquesta va caure a terra, es

van transformar uns en la gent blanca, uns altres amb gent negre i uns altres en gent

mestissa, donant lloc a totes les races que actualment habiten a la selva amazònica.


6

Les relacions socials i interpersonals són la base del desenvolupament de la personalitat, tot i que a

vegades resulten ser una font de conflictes. Durant la infantesa, les relacions socials són totalment

imprescindibles, el nen no pot sobreviure sense les atencions de les persones adultes que cuiden d’ell.

Aquesta dependència es manté en major o menor grau durant tota la vida i en tots els àmbits: família,

educació, treball,... i les relacions socials ens permeten desenvolupar les nostres aptituds la nostra

personalitat.

Les relacions amb altres persones contribueixen al nostre enriquiment sociocultural a través de les

persones properes a nosaltres com dels mitjans de comunicació social, de manera que cada persona va

retenint part de la informació que rep i adaptant una resposta, o patrons de conducta, més o menys ben

adaptades al seu medi sociocultural.

A vegades, però, aquesta relació social pot ésser font de problemes. En els nens, una de les principals

font de problemes els ve donada per la discordança entre el que se’ls diu que han de fer i el model que

reben; per exemple, quan uns pares es contradiuen mútuament, quan no actuen d’acord amb el que

prediquen, o quan els professors de l’escola o els companys i amics segueixen patrons socioculturals

diferents, fins i tot oposats, als que es practiquen en el si familiar. Aleshores es produeix en el nen una

manca d’orientació més o menys greu que li pot causar inseguretat en si mateix i enterbolir les seves

relacions interpersonals.

Altres vegades els problemes venen donats per la necessita d’haver-se d’adaptar a determinats

ambients:

Canvis de lloc de residència ( població, regió, país,...), en els quals hi hagin costums , patrons de

comportament o, fins i tot, idioma diferents, que poden comportar l’aïllament social,

incomunicació, problemes d’integració social, marginació,...

Canvis de lloc de treball, com ara ocupar càrrecs pels quals no s’està preparat, o ocupar càrrecs

de nivell molt inferior a la nostra preparació i aspiracions, els quals poden produir insatisfacció

econòmica, insatisfacció laboral, estrès,...

2.1. BASES DE L’ESTRUCTURA SOCIAL

L’estructura social està basada en quatre conceptes ben definits:

1. L’estructura social forma un sistema de relacions relativament estables, mentre que les parts que

integren aquesta estructura són variables i reemplaçables.

Per exemple, cada societat té la seva escala de classes socials a les quals hi pertanyen un determinat

tipus de persones; aquestes persones, amb el temps, poden morir, immigrar a un altre país, enriquir-se o

empobrir-se i canviar de classe social. No obstant això, segueixen existint les mateixes classes socials i la

mateixa estructura social. Resumint, l’estructura social es manté amb els mateixos perfils mentre que les

persones que la formen es van substituint per unes altres.


7

2. En la mesura en què les formes de les estructures socials venen donades, els continguts són formes de

“fer” o “estar” socialment establertes.

Per exemple, no pots vestir de determinades maneres en determinats ambients; s’espera un tipus de

comportament refinat en ambients selectes,...

3. Les estructures socials impliquen formes estandaritzades de relacions, de distàncies socials, de

jerarquies i de dependències d’unes persones i grups respecte d’altres, segons el paper social que

acompleixen, segons les seves característiques personals, socials i culturals d’acord amb el repartiment

de funcions socials establertes.

4. L’estructura social està formada per un conjunt de subestructures interconnectades entre elles:

estructura política, estructura religiosa, estructura laboral, estructura de població, estructura de poder,

estructura de classes,...

2.2. ESTATUS I FUNCIONS SOCIALS

L’estatus1 i les funcions socials es mantenen per un consens entre les diferents parts de la societat.

Quant aquest consens es trenca, l’estructura social trontolla i els seus membres no tenen gaire clar quin

és el seu paper dins d’aquell caos.

Podríem dir que la societat té quatre funcions fonamentals:

Funció econòmica

Sense béns i serveis els components de la societat es moren.

Funció familiar

Regula les relacions sexuals i preveu tot allò que és necessari pel naixement i l’educació dels fills.

Sense nous membres, la societat s’extingeix.

Funció religiosa

Modela i sosté el consens social i manté els seus membres units. Té un paper fonamental en

l’expressió dels valors elementals i ofereix ideals de conducta.

Funció d’estratificació social

Assegura la distribució apropiada de la població, contribueix a la supervivència de la societat

assegurant que les feines socialment necessàries es realitzen i reparteixen les tasques segons les

capacitats de cada persona.

Aquesta estratificació la realitza mitjançant les classes socials i el rol social.

1 Estatus: Posició que ocupa un individu en un sistema social o en una societat, la qual li confereix privilegis, drets, deures, etc.,

envers els altres individus.


8

Una classe o estatus social està formada per un conjunt de persones amb consciència de ser membres

d’un grup que ocupa en un lloc molt concret en la jerarquia social.

El rol engloba totes les actituds, valors i conductes designades per la societat a totes i a cada una de les

persones que ocupen aquell estatus (pare-mare, metge, policia, mestra,...)

3. LA FAMÍLIA

És la unitat bàsica, primària i universal, en totes les cultures, en tots els pobles, existeix alguna forma de

relació familiar.

3.1. TIPUS DE FAMÍLIES

La dinàmica de les transformacions socials i econòmiques ha anat canviant les bases de la família patriarcal

(el pare treballa pel manteniment de la família, mentre que la mare té cura de la llar, de la vida afectiva de la

família i de les seves necessitats biològiques, incloses les atencions en la salut i la malaltia), per convertir-la

en una família nuclear ( el matrimoni i un nombre cada vegada més reduït de fills, sense altres parents), en

el que els dos conjugues treballen fora de cada i les tasques de la llar i de l’educació dels fills està compartida

i en molts casos, famílies monoparentals, en que pare o mare treballen i s’ocupen de l’educació del fill.

Altres tipus de família són:

Família matriarcal: la mare és qui dóna les ordres i la resta obeeixen.

Família extensa: està formada per una unitat nuclear en la que conviuen sota el mateix sostre una gran quantitat de persones. Està basada en els vincles de sang. Inclou pares, fills, avis, tiets, tietes, nebots, cosins,..

Famílies homoparental: dues persones del mateix sexe amb la necessitat de criar un fill.

Família de suport: el pare o la mare delega l’autoritat sobre els fills més grans.

Família acordió: és aquella en la que el pare o la mare està contínuament viatjant per motius familiars i i no estan presents en les decisions que s’haurien de prendre conjuntament.

Família adoptiva: és aquella que rep a un nen a través del procés d’adopció.

Famílies reconstituïdes: formades per un progenitor amb fills al que s’uneix una persona soltera sense fills. D’aquí provenen els padrastres i madrastres.

Famílies compostes: formades per pares amb fills separats que s’uneixen a mares amb fills separades.

Famílies autoritàries: constantment existeixen conflictes entre els seus membres ja que és un membre de la família qui pren les decisions i els altres han d’obeir.

Famílies democràtiques: les opinions es prenen conjuntament entre els diferents membres de la família.


9

Família permissiva: els pares deixen als fills fer el que vulguin, sense exercir cap tipus d’autoritat sobre ells.

Família conflictiva: els membres de la família estan contínuament discutint per qualsevol motiu.

Família hiperemotiva: en la que els pares expressen els seus sentiments en públic sense importar-los el que pensin els altres.

Família canviant: la família no té un domicili fixe.

Famílies sense vincles: grup de persones sense lligams de sang que comparteixen una casa i les seves despeses com a estratègia de supervivència.

3.2. LES FUNCIONS DE LA FAMÍLIA

Les funcions de la família són:

Funció conjugal

El matrimoni ha de satisfer les necessitats dels dos conjugues. Aquesta relació ha d’estar fonamentada en el

recolzament mutu per poder solucionar possibles problemes, tant conjugals com entre pares i fills.

Funció de manutenció

Inclouen l’alimentació i la resta d’atencions físiques necessàries per a qualsevol dels membres de la unitat

familiar.

Funció de relació

Han de facilitat l’assentament i la seguretat en les relacions interfamiliars, alhora que facilitin la progressiva

incorporació dels fills a la societat, a través dels seus grups d’amics.

Funció de comunicació

La comunicació s’obté mitjançant el diàleg, la comprensió, l’intercanvi d’inquietuds culturals i socials per tal

de donar significat a la convivència.

Funció emancipativa

Facilitant que els fills puguin arribar a emancipar-se del nucli familiar i que puguin formar una llar i una

família pròpies. Tot i que qualsevol separació familiar resulta dolorosa, aquesta no s’ha de prendre mai com

un trencament definitiu dels lligams afectius.

Funció recuperadora

Es realitzen a través d’activitats recreatives, les quals suposen un descans i una relaxació dels deures i

activitats quotidianes.


10

4. ELS GRUPS

Un grup és una unió directa o indirecta de diverses persones.

4.1. TIPUS DE GRUPS

Els sociòlegs estableixen dos tipus de grups:

Grup primari

Conjunt de dos o més persones relacionades entre si de manera directa, íntima i personal. Per exemple, la

família, el cercle d’amics, els companys de treball,...

Es forma per:

o Proximitat física: permet l’intercanvi de pensaments, opinions, sentiments i estats d’ànim.

o Reduït nombre de persones: permet la relació directa i personal, que un grup nombrós no

permet.

o Intensitat i freqüència de la interacció: permeten cohesionar el grup, com més sovint ens trobem

amb els components del grup, més profunds seran els lligams que podrem establir.

La seva funció és la de socialitzar, és a dir, ens permeten participar de la societat, premiant-nos amb la

conformitat dels seus membres o castiguen les nostres accions de manera directe, tangible i immediata.

Grup secundari

Conjunt de dos o més persones relacionades entre si de manera indirecta, impersonal i sense cap mena

d’intimitat. Les relacions són transitòries i es té poc o cap coneixement personal. Per exemple, l’escola,

l’empresa, la ciutat, l’exèrcit, l’església,...

Dins un grup secundari, cada persona intenta “autovigilar-se”, de manera que els altres components del grup

no coneguin d’ella més del que aquella persona vol mostrar. Els grups secundaris tenen uns interessos

especials o acompleixen funcions determinades, com ara fer diners (les empreses), educar a les persones

més joves (escola), protegir el país (exèrcit),...

Característiques del grup primari Característiques del grup secundari

Poques persones Moltes persones

Engloba la persona en la totalitat Engloba certs aspectes de la conducta

Personal Impersonal

Interacció contínua Interacció esporàdica

Llarga durada Durada breu

Exemples Exemples

Família, grup d’amics, grupet de companys de classe, grup de treball, comunitat de veïns

(pobles petits)

Sindicat, escola, institut, universitat, empresa, església, ...


11

4.2. GRUP DE REFERÈNCIA I GRUP DE PERTINENÇA

Si un home no marxa al ritme dels seus companys, potser escolta un tambor diferent (Henry Thoreau)

El grup de referència és la unitat social amb la qual s’identifica la persona, els criteris o patrons de conducta

del qual els utilitza per definir i avaluar la seva pròpia conducta.

El grup de pertinença és la unitat social a la qual realment pertany la persona. A vegades el grup de

referència i el de pertinença coincideixen.

Els grups de referència acompleixen dues funcions:

Són un marc orientatiu per a la nostra conducta oferint-nos determinades normes i actituds (les opinions

i normes del grup passen a ser les nostres: maneres de vestir, d’actuar, de parlar,...)

Ens serveixen de criteri per jutjar i avaluar tant a nosaltres mateixos com als altres (sovint parlem del

nostre físic, la nostra intel·ligència, la nostra posició social,...)

Quan el grup de referència no coincideix amb el de pertinença es poden generar insatisfaccions derivades

d’allò que tenim i allò que creiem que hauríem de tenir.

LECTURA

A l’institut el meu millor amic era en Mike. Teníem fama de ser els paios més esbojarrats del darrer

curs. Anàvem per tot arreu vestits amb “l’uniforme” dels passotes. Bevíem molt, fumàvem marihuana,

sempre estàvem de gresca i, en general, fèiem una bulla infernal.

Feia dos anys que no el veia en Mike, quan de sobte avui m’he creuat amb ell al carrer. Portava un

bon parell de sabates negres, pantalons de tartà, camisa i corbata i, fins i tot, una americana cordada.

Per acabar-ho de rematar, s’havia tallat els cabells a l’estil militar. L’he trobat molt ridícul. Hem parlat

un estona i resulta que en Mike s’ha convertit en un “neocatecumen”. Està molt posat en la religió, i

m’ha explicat que fa més d’un any que no fuma, ni be, ni té relacions sexuals.

Penso que tots aquests canvis els ha fet perquè ha canviat el seu grup de referència. Es va apartar

del bulliciosos i s’ha ajuntat amb els cristians. Les seves actituds i conductes han canviat en

consonància amb aquest canvi en la seva identitat i en la seva adhesió al nou grup.


12

5. L’EQUIP DE TREBALL

L’equip d’assistència sanitària és un grup multidisciplinari en el qual hi intervenen

diversos professionals amb diferents nivells de formació: personal mèdic, personal

d’infermeria, personal tècnic en cures auxiliars, personal de farmàcia, personal

veterinari, llevadores, analistes, assistents socials, etc. Però la pregunta és: Què és

un equip?

Un equip és un conjunt de persones organitzades per aconseguir una meta comuna, compartida, per

aconseguir un millor repartiment de les feines, de manera que aquestes es complementin, sense deixar-ne

per fer o repetir-ne. Treballar en equip permet l’especialització de les funcions, alhora que facilita la millora

de la qualitat en les prestacions assistencials.

En el treball en equip l’organització del treball s’aconsegueix mitjançant la divisió de tasques; però per fer

aquesta divisió de tasques és necessari que existeixi un grau raonable de confiança entre els membres de

l’equip. Aquesta confiança es fonamenta amb la responsabilitat i la disciplina de cada un dels membres de

l’equip; no hi ha diferents nivells de poder, totes les persones integrants de l’equip poden exigir

responsabilitats a les altres persones integrants de l’equip. L’equip ha de compartir els èxits i els fracassos.

Aquesta és la història de quatre persones anomenades “Tothom”, “Algú”, “Qualsevol” i “Ningú”

Hi havia un treball molt important per fer i “Tothom” estava convençut que “Algú” l’havia de fer.

“Qualsevol” l’hagués pogut fer, però “Ningú” no la va fer.

“Algú” es va enfadar molt per aquest motiu, doncs era un treball de “Qualsevol”. “Tothom” va pensar que

“Algú” l’hauria pogut fer, però “Ningú” no va fer allò que “Qualsevol” haguera pogut realitzar.

Finalment, “Tothom” va insultar “Algú” quan “Ningú” no va fer allò que “Qualsevol” podia haver fet!

En el treball d’equip tothom ha de fer-se responsable de la seva pròpia feina i ha de ser capaç d’exigir als

altres participants de l’equip la responsabilitat que els hi correspongui.

FACTORS A TENIR EN COMPTE EN LA FORMACIÓ D’UN EQUIP DE TREBALL.

1. Les persones que formen part de l’equip, o que s’hi integren posteriorment, han de tenir clar quines

són les tasques que han de realitzar i que ha d’haver-hi una persona que assumeixi la

responsabilitat de coordinació i cooperació.

2. La persona que coordina l’equip ha de tenir carisma i saber recordar a la resta de components els

objectius que s’han d’assumir, fomentar les relacions entres els diferents components del grup i

mantenir uns bons canals de comunicació amb el grup, a més de crear un bon clima de treball.

3. S’ha de fomentar la cohesió del grup, per tant la selecció dels integrants de l’equip és bàsica per al

bon funcionament d’aquest. En tot moment s’han de respectar les normes i estructures de

l’organització i prendre les decisions en consens. Les persones que integren l’equip han de limitar la

seva participació a la tasca encomanada (no s’ha d’usurpar feines d’altres membres de l’equip).


13

4. S’ha de fomentar la col·laboració, és a dir, saber treballar els uns amb els altres aportant informació

quan calgui, ja que només així s’aconseguirà assolir l’objectiu plantejat pel grup.

EL TREBALL EN EQUIP

Es basa en les 5c:

a) Complementarietat: cada membre domina una parcel·la determinada del projecte. Tots aquests coneixements són necessaris per realitzar de forma correcta el treball.

b) Coordinació: el grup de professionals, amb un líder al capdavant, ha d’actuar de forma organitzada per tal de tirar el projecte endavant.

c) Comunicació: el treball en equip exigeix una comunicació oberta entre tots els seus membres, essencial per a poder coordinar les diferents actuacions individuals.

d) Confiança: cada membre de l’equip ha de confiar en els seus companys. Aquesta confiança comporta anteposar l’èxit de l’equip a l’èxit individual.

e) Compromís: cada membre s’ha de comprometre a aportar el millor de si mateix, per aconseguir tirar la tasca endavant.

6. EL ROL DEL PROFESSIONAL SANITARI El personal sanitari juga un paper important en el benestar del pacient. El professional sanitari ha de posar a

disposició de la recuperació del pacient totes les seves habilitats, els seus coneixements, la seva eficàcia i la

seva prudència, tenint sempre en compte que la relació que s’estableix entre ell i el pacient, no és una

relació tècnica, sinó humana.

El tipus de relació que s’estableix entre el personal i el pacient depèn de la malaltia, així:

A. En una situació d’emergència vital, el professional tindrà un paper molt actiu, mentre que el paper

del pacient serà totalment passiu.

B. Enfront una malaltia aguda, el pacient és capaç de prendre determinades decisions i pot ajudar en el

seu tractament, és capaç de complir instruccions,...

C. En cas d’una malaltia crònica, el personal ha d’estimular i ajudar al pacient perquè aquest prengui

cura de si mateix.

En cada una d’aquestes situacions, però, el personal pot actuar de diverses maneres:

1. Relació de tipus paternal: és el professional qui decideix què diu al pacient i quins serveis li dóna i el

pacient es limita a obeir.

2. Relació tipus mercantil: el pacient és el client i, per tant, qui decideix el què, com i quan del

tractament.


14

3. Tracte igualitari: de persona a persona, el professional informa de totes les possibilitats existents, i

el la qual entre els dos decideixen conjuntament les actuacions a emprendre, i totes dues parts

treballen en equip per aconseguir millorar la salut del pacient.

4. Relació deficitària: la responsabilitat és evadida per ambdues parts, arribant a una situació de

descontrol, passivitat i estancament derivat d'un immobilisme acceptat per tots.

En qualsevol cas el personal sanitari ha de tenir en compte:

Acollir de forma correcte i agradable al pacient, aquest no s’ha de sentir mai com una persona

molesta i inoportuna.

Procurar que el pacient es trobi en un ambient acollidor i confortable.

S’ha de permetre que el pacient conservi els seus objectes personals, sempre i quan aquests no

molestin ni perjudiquin a altres pacients.

S’ha de respectar en tot moment al pacient, parlant-li amb respecte, cridant-lo pel cognom, a no ser

que ens autoritzi expressament a dir-li per seu nom de pila, demanant permís abans d’entrar a

l’habitació, se li explicarà sempre què se li va a fer i per què,...

S’ha de facilitar que pugui rebre visites si està ingressat en un hospital, que li permetin mantenir

contacte amb l’exterior i li proporcionin l’afecte i recolzament que necessita.

S’ha de ser discret i no explicar detalls personals que no siguin d’interès sanitari.

S’ha d’oferir recolzament a les preocupacions que té el pacient sobre el seu estat físic, familiar, ...

sabent escoltar, oferint companyia si el pacient es troba sol, potenciar la seva autoestima i donar-li

seguretat amb ell mateix.

Afavorir la iniciativa i l’autosuficiència del propi pacient, animant-lo a relacionar-se amb altres

persones, a planejar el seu futur,...

7. EL ROL DEL PACIENT

SENTIR-SE MALALT

La persona es considera malalta quan nota que hi ha alguna cosa que no funciona correctament dins el seu

organisme i es troba prou malament com per preocupar-se per allò que li passa. La malaltia fa que la

persona canviï la relació que manté amb el seu entorn:

Canvia la relació amb el propi cos.

Canvia el seu rol a l’entorn familiar, laboral i social.

Canvia la seva posició social: deixa de ser pare, mare, fill, treballador, amic,... per passar a ser

una persona malalta.


15

EVOLUCIÓ PSICOLÒGICA DEL PROCÈS D’EMMALALTIR

1. POR AL DIAGNÒSTIC

Es produeix un sentiment més o menys angoixant al pensar si les manifestacions de la malaltia poden indicar

un trastorn lleu i passatger o si, al contrari, poden ser el senyal d’una malaltia més o menys.

Aquesta etapa acostuma a durar des dels inicis dels símptomes fins a l’establiment definitiu del diagnòstic.

Mentre dura la persona acostuma a tenir sentiments de culpabilitat per haver tingut un comportament poc

saludable (sinó hagués menjat,... si m’hagués abrigat més,... si hagués dormit,...).

2. ACCEPTACIÓ DEL DIAGNÒSTIC

Depenent de la malaltia diagnosticada, aquest s’accepta des del primer moment, o bé es nega activament (el

metge es deu haver equivocat, millor que consultem un altre especialista,...). La persona pot deprimir-se,

enfadar-se, accentuar el sentiment de culpa,...

3. ACCEPTACIÓ DE LA MALALTIA

Quan la persona ja ha acceptat la seva malaltia, també accepta les exigències que aquesta comporta. En

aquesta etapa, s’assumeix plenament el rol de persona malalta amb la dependència i els avantatges que

això comporta: la persona es pot passar el dia queixant-se, tothom està per ella mimant-la, es pot comportar

d’una forma més egoista i infantil

4. RESOLUCIÓ

La resolució depèn de com finalitzi la malaltia. Si la persona es cura, el sentiment serà optimista i la persona

recupera el seu rol i la seva posició social anterior, a no ser que la recuperació hagi estat molt llarga i a la

persona li resulti un esforç assumir novament el seu paper. Si la malaltia és greu, la persona necessitarà un

període de temps per adaptar-se física i psicològicament a la nova situació. Si la malaltia és terminal,

l’adaptació psicològica serà més conflictiva; el tractament psicològic s’explica en una altra unitat didàctica.

L’INGRÉS A L’HOSPITAL

La persona malalta vol curar-se de la seva malaltia, però l’ingrés a l’hospital no és un fet desitjat, i moltes

vegades ni tan sols està planificat, i això comporta que aquesta sigui una situació de gran estrès.

L’ingrés al centre hospitalari comporta una sèries d’agressions a la identitat del pacient, com ara:

Haver de viure en un lloc estrany: distribució de les habitacions i del mobiliari, els sorolls, les olors, els

costums,...

Aïllament físic, doncs la persona ingressada al centre hospitalari veu limitada la seva capacitat de

moviment: no pot anar d’un lloc a l’altre per dins de l’hospital, no pot entrar i sortir de l’hospital quan

vol, té limitat el nombre i l’horari de visites,...

Trencament dels vincles familiars, d’amistat, ... amb la corresponent pèrdua de comunicació que això li

suposa.

Pèrdua de qualsevol rol que no sigui el de pacient.


16

L’ingrés hospitalari també comporta una despersonalització que està causada per:

No poder utilitzar els objectes personals als quals s’està habituat: roba o altres pertinences, les quals es

substitueixen pels de l’hospital.

No poder modificar l’entorn, ni tan sols si el pacient està hospitalitzat durant molt de temps.

L’oci obligatori que promou la passivitat de la persona.

La pèrdua d’intimitat és un altre dels problemes importants que pateix la persona ingressada, donat que

tant el seu cos, com el seu historial mèdic, estan exposats a multitud de persones. Aquesta situació

s’agreuja quan la persona està ingressada a un hospital docent, on hi ha estudiants fent pràctiques que

augmenten el nombre de persones que tindran coneixements d’aquests antecedents mèdics o que

manipularan el seu cos.

I finalment, la dependència que es genera entre el pacient i el personal produïda perquè:

A la persona se li exigeix el compliment d’unes noves normes.

La persona ha de demanar tot allò que necessita i/o desitja i no sempre veu satisfetes les seves

demandes.

El personal utilitza un llenguatge específic que resulta de difícil comprensió per la persona ingressada; o

bé, dóna explicacions incompletes o ni tan sols dóna cap mena d’explicació (moltes vegades la persona

ni tan sols sap el resultat de les analítiques o les proves que li realitzen).

La persona ingressada, tot sovint té la sensació que la tracten com un cos-objecte i no com a una persona, la

qual cosa contribueix a augmentar l’angoixa que suposa estar ingressada en un centre hospitalari.

Com a resposta a totes aquestes agressions, la persona malalta pot reaccionar de diverses maneres, les més

habituals són comportar-se com un “bon pacient” o bé com un “mal pacient”.

EL ROL DEL PACIENT BO

El pacient bo obeeix totes les ordres que se li donen, coopera sempre, pregunta poc i no es queixa mai,

amb la qual cosa facilita molt el treball del personal sanitari.

EL ROL DEL PACIENT DOLENT

Aquesta persona sovint demana coses, es queixa per qualsevol cos, no coopera, adopta actituds de

desafiament, com negar-se a menjar o a prendre’s els medicaments, crida molt l’atenció del personal i fa

perdre temps.

Cap de les dues actituds és bona. En el primer cas la persona no vol fer-se responsable ni de la seva salut ni

de la seva curació, espera que tot li donin fet, no pren cap mena de decisió i no vol aprendre res que

promogui l’autocura; aquesta actitud sovint fa allargar l’estada a l’hospital, doncs la persona està molt

desvalguda, pot entrar en una depressió,.... En el segon cas, el comportament i l’actitud del pacient posa en

contra d’ell a tot el personal, el qual sovint acaba ignorant les seves demandes i queixes, amb el perill de no

tenir en compte alguna petició o queixa realment important; a vegades, aquestes persones presenten


17

comportament d’autoagressió (no prendre la medicació, deixar de menjar,...), com d’agressió al propi

personal que el cuida.

8. EL ROL DE LA FAMÍLIA

Sempre que un individu pateix una crisi a la seva vida, la família constitueix la principal font de recolzament

personal i social.

Com que el comportament d’alguns membres de la família influeix en la resta, la malaltia d’un d’aquests

provoca una modificació i reajustament del sistema familiar. El professional d’infermeria ha de conèixer el

funcionament de la seva estructura i establir una comunicació adequada per orientar les famílies i els

pacients respecte la malaltia.

8.1. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA RESPOSTA DE LA FAMÍLIA

DAVANT LA MALALTIA.

L’adaptació o rebuig de la situació dependrà de diversos factors:

a) Opinió sobre la malaltia

b) Tipus de malaltia: si es aguda es resol de forma ràpida (cura o mort), en canvi si és crònica, cal un

procés d’adaptació.

c) Reacció davant la malaltia: es pot produir un rebuig de la malaltia i del malalt, i produir-se així un

dèficit emocional en el pacient. Pot per al contrari interessar-se excessivament pel pacient creant un

estat de tensió física i psíquica en la dinàmica familiar.

d) Etapa del cicle vital: cada etapa per la que es passa una família (naixement, adolescència,

jubilació,...) suposa una font d’estrés i un procés d’adaptació. S’hi a aquesta s’hi afegeix una malaltia,

la preocupació i la tensió augmenta.

e) Capacitat per encaixar les situacions: una situació de crisi, pot ajudar a la família a millorar les

habilitats per a solucionar problemes.

f) Xarxes de suport: són elements que poden ajudar a la família al llarg de la malaltia. Ex: associacions,

grups d’ajuda,...

8.2. ETAPES DE REACCIÓ DE LA FAMÍLIA DAVANT LA MALALTIA

L’aparició d’una malaltia en una família provoca una sèrie de respostes que s’estructuren en 3 fases:

A. DESORGANITZACIÓ

a. CONMOCIÓ: desconcert emocional i gran desconfiança.

b. NEGACIÓ: Negació de la malaltia per tal de disminuir l’ansietat que provoca la situació.

c. POR: incertesa per quins canvis provocarà en la família.


18

d. TRISTESA: la malaltia suposa una càrrega emocional negativa, que desenvoca en la pena i

sentiments depressius.

e. IRA: pot desenvolupar-se a través de comportaments controladors o paternalistes, o bé amb

actituds d’abandó i ocultació del malalt.

B. RESTABLIMENT

S’inicia quan la família ha superat la por i l’ansietat i accepta la situació, assimilant el problema. Podem

detectar que una família es troba en aquesta fase quan:

Demana informació.

Participa més activament en el procés de cures.

Comença a prendre decisions.

Consulta el problema amb altres persones o associacions.

C. REORGANITZACIÓ

La família pot actuar de diverses formes:

Reforçant l’estructura familiar.

Reajustant la distribució de rols.

Trencant l’estructura familiar.

Documents

ELEMENTS D’ANTROPOLOGIA I · 2013. 11. 10. · C7. Recolzament psicològic al pacient/client UD3: elements d’antropologia i soiologia 2 LECTURA 1. LA CULTURA El terme cultura