ELS NOMS DE LA CIUTAT. LA TOPONÍMIA I EL NOMENCLÀTOR … · VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat 236 confegint un corpus de fitxes, que acabarà d’arrodonir la tasca de

Referència bibliogràfica:

☺Es permet la reproducció no lucrativa d’aquest text sempre que se’n citi la referència bibliogràfica.

Gallardo i Sedano, Josep Lluís; Luengo Carrasco, Manuel (2012).

“Els noms de la ciutat. La toponímia i el nomenclàtor de carrers de

Viladecans”. Dins: DD.AA. Patrimoni, història local i didàctica.

Homenatge a Jaume Codina. Actes de les VI Jornades del

Patrimoni del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat: Consell

Comarcal del Baix Llobregat i Edicions del Llobregat, 2012. Pàg.

234-250. [ISBN: 978-84-938801-6-3].

235

ELS NOMS DE LA CIUTAT. LA TOPONÍMIA I EL NOMENCLÀTOR DE CARRERS DE VILADECANS Josep Lluís Gallardo i Sedano Manuel Luengo Carrasco Departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans

“Els noms de la ciutat” fa referència al projecte engegat pel departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, entre els anys 1998 i 2008, per fixar, regularitzar i difondre la toponímia del terme municipal i el nomenclàtor de carrers i espais públics del municipi.

La toponímia

La toponímia de Viladecans abraça des del segle X fins a l’actualitat, i conté, aproximadament, un miler de noms, dels quals gairebé uns 400 poden ser, encara, vius, cosa que, creiem, ens col·loca a l’avançada dels pobles i ciutats d’aquest país pel que fa al nombre de topònims que posseeix, tenint en compte el nostre terme municipal, força reduït si el comparem amb d’altres.

Ara, ens toca a nosaltres preservar aquest patrimoni històric i lingüístic. I en això estem: el Nomenclàtor Oficial de la Toponímia de Viladecans, aprovat per la Junta de Govern de l’Ajuntament de Viladecans el 5 de juliol de 2004, és una aportació ferma en aquest sentit. Són 270 topònims que fixen els noms de lloc actuals, tot fent una ponderació entre els noms encara vius i els perduts, recuperats per a l’ocasió, com són els noms dels puigs de les serres o de les platges del nostre litoral, per exemple. Paral·lelament, s’està

VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat

236

confegint un corpus de fitxes, que acabarà d’arrodonir la tasca de recollida i buidatge de topònims dels documents que tenim a l’abast.

Una visió diacrònica del territorio

Sabem que aquestes terres sempre han estat humanitzades i s’hi ha viscut de l’agricultura i també de la ramaderia i la cacera des d’antuvi. La transició entre el món romà i el visigòtic no fou gens traumàtica perquè aquells pobles bàrbars ja hi arribaven romanitzats i cristianitzats. Els noms de lloc, d’aleshores, mostraven el pòsit germànic, perquè els noms romans van desaparèixer gairebé tots, també els noms de les persones: si mirem els primers documents del Cartoral de Sant Cugat, observarem l’enorme influència d’aquests apel·latius: Ermengarda, Mir, Sala, Geribert, Ezi, Guardiola, Ènnec, Galí; l’entrada dels sarraïns també va deixar la seva petjada: Alcalà (Sant Boi de Llobregat), Almafar (Sant Climent de Llobregat) o Alió per al puig més alt de la serra de Miramar, de Viladecans.

A l’alta edat mitjana, segles IX , X, XI, en aquest racó de món reconquerit pels francs, la gent vivia de la terra, com fins fa ben poc; bàsicament del conreu de secà: feixes i parellades eren els camps conreats; les serres i puigs ja tenien noms: Puig-aguilar, Montbaig; també, les grans partions: Almafar, les Valls, Cans, coll de Cans, Sales; els llocs de vigilància: Guardiola; el mar i el Delta: les Marines; els camins: Camí Ral de Barcelona, de Sant Climent; els llocs de culte: ermita de Sales, església de Sant Climent, de Sant Joan, de Sant Llorenç de les Canals; els masos: de Sales, d’Almafar, de l’Areny; els llocs: les Canals, l’era Ventosa, etc. Un territori estructurat administrativament i religiosament, a ningú no se li escapa el paper de l’Església, aleshores: amos de les terres i senyors jurisdiccionals.

Amb tot, en aquell temps reculat, veiem un procés de designació doble: d’una banda, els noms corresponen o es deriven del propietari

Els noms de la ciutat...

237

de les terres, pocs, o bé són de designació objectiva, la majoria. Aquests dos mecanismes són i han estat els més emprats en el nostre territori.

Al llarg de la baixa edat mitjana, el territori es vertebrà i diversificà; hi aparegueren nous camins: les carreres Bovatera, camí del mas Bertran, o de les Canals, de la Vila; a marina, hi calgué la tropa perquè el perill hi arribava per mar: les Albergades; hi consten nous llocs de conreu: camp del Forn, camp del Roure, les Croses, després les Eres; els alous: d’en Mateu, d’en Marcús (amb nous propietaris forans); també, d’altres indústries pageses: les Corts... i, els noms de molts propietaris de terres i heretats: Ballester, Bell-lloc, Font, Cogollada; o, la Batllia, la representació del senyor al territori i el lloc de recaptació de tributs.

Aquella petita societat medieval, mancada de recursos i constreta pel procés de feudalització, començava a mostrar símptomes d’esgotament, més clarament a partir del segle XIV , amb les epidèmies i les guerres, que comportaren l’abandonament dels conreus i dels masos, esdevinguts rònecs: poc més de 200 persones que tenien un futur incert, a Viladecans.

Per sortir de la maltempsada, hem d’esperar els segles XVI -XVII i, sobretot, el segle XVIII , en què Viladecans començà a albirar futur.

Al llarg de l’edat moderna, assistim a l’envol de la toponímia: la majoria dels nostres noms van ser fixats en aquells temps: les anomenades Rompudes van ser un procés d’ensinistrament humà del territori i de les seves aigües i rierades, que amb les seves avingudes d’aigua, negava els camps i condemnava a la fam i la mort, que amb la seva insalubritat fou el cau de moltes malalties infeccioses que delmaren la població i, sobretot, perquè el domini del pagès sobre aquella llengua de terra i aigua l’havia de reportar, en breu, la justícia en forma de sentència bíblica: “ [...] hi treballaràs la terra, hi edificaràs un mas [...]”, citant el mestre Codina. Aviat vingueren les


238

lluites pels camps entre els pagesos i els ramaders, ja conegudes des del segle XIII , per bé que, al segle XVII , es van viure els moments més àlgids, a causa de la rivalitat entre Gavà i Viladecans. Amb el segle XVIII s’inicià el desensonyament. Els topònims d’aquells temps demostren tot això: l’Àfrica, els Llanassos, les Tanques, però, també l’Ombriu, el Greguet, el Samontà, la Rajoleria...

Més modernament, als segles XIX i inicis del XX , Viladecans completà el seu cicle designatiu: les Filipines, el Bullidor, la marina dels Oms, les Bòfies, el samontà del Contrabandista, el pas del Ral, la Casa Alta, la bassa de l’Alemany... noms que ens parlen de la vegetació i malalties encara existents, de la riquesa en aigua, dels arbres, dels llocs enclotats, dels “oficis” de l’època, dels nous passos entre el camí Ral de València i Gavà, dels nous vedats de cacera, dels nous propietaris...

El Nomenclàtor de Toponímia

Inicialment ens ha calgut establir un mètode científic de treball a partir de la confecció d’una fitxa de treball, element essencial pel que fa a la fixació de la toponímia. La nostra fitxa conté tots aquells camps imprescindibles per al coneixement i evolució històrica dels noms de lloc que, al llarg dels temps, han esdevingut part fonamental del territori, sense menystenir altres models: registre, nom, categoria, primera data, codificació, delimitació geogràfica, primera documentació, diacronia, transcripció fonètica, llengua, fonts orals, classificació sistemàtica, significat, topònims inclosos, aprovació oficial –òrgan i data–, autoria, fonts documentals i bibliografia

Us relatem alguns dels passos que hem realitzat al llarg d’aquests anys, pel que fa a la recuperació i fixació de la toponímia (1998-2011).


239

La realització d’un treball previ de consulta i exhumació de totes les fonts documentals possibles ens era del tot necessari. Per això, vam haver d’anar als arxius locals, públics o patrimonials i la resta, si escau, d’arxius susceptibles de trobar topònims de la ciutat de Viladecans. De seguida ens vam endinsar en les fonts documentals que atenyen el territori: el Cartoral de Sant Cugat, documents de l’Arxiu de la Santa Creu, Arxiu de la Baronia de l’Eramprunyà, Arxiu de Protocols, entre d’altres. A l’arxiu municipal, vam trobar els cadastres del segle XVIII i els amillaraments dels segles XIX i XX , absolutament imprescindibles i font inesgotable de noms de tota mena. Finalment, vam fer un repàs exhaustiu de tots els plànols coneguts.

El coneixement del territori amb persones nadiues ens va ser molt important. Vam poder trepitjar tots aquells espais i llocs –amb la intenció de delimitar la zona d’un topònim–, per possibilitar el coneixement directe i determinar-ne l’evolució (fer això amb els noms perduts és imprescindible). Vam poder disposar de diversos informadors: la memòria té llacunes i és esbiaixada.

Les transcripcions orals també han estat determinants per saber com es pronuncien els nostres noms de lloc. Cal fer-ne moltes i a diverses persones d’edats diferents (no hem de perdre mai de vista la idea que els noms són susceptibles, com la llengua, de visions diacròniques i sincròniques). En el nostre cas, hem de recordar que encara subsisteix, per bé que de manera molt precària, el parlar baixllobregatí, el qual ens ha pogut condicionar alguna grafia o pronúncia.1

1 El parlar baixllobregatí, originari de les poblacions del delta del Llobregat i d’algunes poblacions del massís del Garraf, amb trets històrics comuns, com ara ser terra de frontera amb els àrabs, al llarg dels segle IX-XII ; pertànyer al territori del senyoriu de l’Eramprunyà, o bé haver acceptat la importantíssima immigració occitana, al llarg dels segles XV al XVII . De fet, pensem, com a hipòtesi, que l’allau


240

Ens va caler, òbviament, l’adequació a la normativa de la llengua i vam seguir els criteris de la Secció Filològica –Gabinet d’Onomàstica– de l’Institut d’Estudis Catalans.

Sovint, la parla popular dels darrers anys ha modificat o ha creat topònims amb clara influència de la llengua imposada i, en aquest sentit, ens cal esporgar i recuperar la grafia normativa de la llengua catalana. La norma ens diu que els noms de lloc s’han de substanciar en llengua catalana (s’inclouen els noms de casa, òbviament).

Quan vam fixar la toponímia ens vam trobar amb noms malgirbats o estrafets, els quals vam haver de reconvertir, malgrat el referent conceptual de respecte cap als noms que trobem. En aquest punt i davant del dubte, sovint ens ha calgut consultar les fonts escrites. També, ens hem trobat amb noms oblidats o perduts, els quals per raons diverses ens ha interessat rescabalar (pot ser el cas d’alguns noms dels puigs de les serres), d’altres, a l’hora de fixar-los oficialment, ens va caler consensuar, per això va ser imprescindible comptar amb una comissió de treball, que va incloure historiadors, filòlegs, cartògrafs i veïns de la ciutat amb una cultura arrelades a la terra. En resum, la fixació de la toponímia és la feina d’un col·lectiu interessat en la memòria i en la identitat col·lectiva.

Aquesta oficialització de la toponímia va venir arran de la necessitat de normalitzar i fixar tots els noms de llocs del terme municipal, atesa la problemàtica que es donaven a les diverses cartografies de les administracions públiques (Institut Cartogràfic de Catalunya, Àrea Metropolitana de Barcelona o la mateixa cartografia municipal): topònims incorrectament grafiats i localitzats

d’occitans que va arribar a les poblacions del Delta tenien la fonètica del Llenguadoc com a pròpia, amb clara influència també del francès, caracteritzada, entre altres trets, per la reduplicació de les velars, és a dir de les erres; així, a Viladecans, encara podem sentir pronúncies com ara: ‘forren” per forn; ‘carren’ per carn o “hiverren” per hivern.


241

erròniament, topònims que havien deixat d’utilitzar-se, o bé una escassetat en el nombre de noms de camins, torrents i corredores.

La tasca de normalització del nomenclàtor de la toponímia del terme municipal de Viladecans va consistir en la correcció ortogràfica i adaptació a la normativa actual de la llengua catalana; la correcció de la seva situació; l’aportació de nous topònims, bàsicament de grans paratges –toponímia major– com podien ser els noms dels puigs, dels barris, de paratges agrícoles o forestals, els noms de les platges o espais naturals, als quals es van afegir els noms de camins rurals i de corredores i pluvials; es van substituir tots aquells topònims que en l’actualitat no tenien ús social (toponímia històrica) i es van recuperar aquells altres que erròniament estaven atribuïts a vies urbanes.

Fruit d’aquest treball va ser una primera recopilació de 270 noms, topònims del terme municipal, que abracen els noms de llocs, de casa, forestals, accidents geogràfics –puigs, serres, muntanyes i turons–, cursos d’aigua –rieres, corredores, estanys– i els noms de camins rurals; noms que són els que formen, actualment, el Nomenclàtor de la Toponímia de Viladecans i que tal i com s’ha dit anteriorment van ser aprovats per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Viladecans el 5 de juliol de 2004.

El nomenclàtor de carrers, espais públics i equipaments municipals

Respecte del Nomenclàtor de carrers, espais públics i equipaments municipals de Viladecans, el treball de recerca realitzat per l’historiador Joan Ignasi Salcedo del Moral i complementat pel treball sobre els personatges locals realitzats per Xavier Calderé, ens va permetre escometre, amb fonaments, la regularització i actualització del nomenclàtor de carrers, que va ser aprovat


242

definitivament per acord del Ple de l’Ajuntament de Viladecans de data 26 de juny de 2008.2

Els primers esments de noms de vies públiques a Viladecans daten de l’any 1780, en el Capbreu del marquès de la Manresana, en què hi apareixen fins a 9 vials diferents, gairebé tots amb noms dels antics camins que indicaven la destinació o la procedència, basats en la toponímia: Canals, Camí Ral, camí de la Riera de Sant Climent, etc.

Entre els anys 1823-1833, hi ha algun carrer nou: Estrella, Major, El Raval, Poca Farina, Sant Joan, etc. A mitjan segle XIX , Viladecans creix una mica i nous carrers prenen noms: Sant Marià, Sol, Lluna, etc., provinents del santoral o bé del traçat sud-nord.

El segon terç del segle XIX , Viladecans es configura com a nucli de població, amb els vials que actualment posseeix el Barri Antic i es posen els noms actuals. Alguns provenen de la toponímia local, com Sitges; altres, del santoral, Sant Isidre; per la seva destinació o localització: Muntanya, Rere Església, Migdia; o bé per la propietat d’alguns dels seus veïns: Molins, Balletbó, etc.

El primer terç del segle XX es caracteritza per l’augment progressiu de nous vials. Hi apareixen altres formes de nominació: per fets polítics –plaça de la Constitució–, o bé de personatges il· lustres –Àngel Guimerà, Pi i Margall–, o propietaris –Escoda–, entre d’altres. També és de destacar la sèrie nominativa, en l’actual Eixample Centre, dels marmessors de l’herència Modolell, bàsicament, personatges vinculats a l’església; una altra de músics, a la part oest

2 SALCEDO, Joan-Ignasi. Nomenclàtor de la Ciutat de Viladecans, treball inèdit del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2002, IV vols. CALDERÉ I BEL, Xavier. Biografies locals del Nomenclàtor de la Ciutat, treball inèdit del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2005.


243

de l’actual Barri Antic, i una sèrie nominativa de grans prohoms catalans, al Barri de Sales.

Els primers acords oficials de denominació de carrers es remunten a les primeres dècades del segle XX : acords de denominació dels carrers Pi i Margall (1915) o Prat de la Riba i Àngel Guimerà (1920). Després, al llarg de les dècades de 1920 i 1930, la Corporació Municipal acordarà progressivament la denominació d’altres noms per a carrers de la ciutat.

L’esclat de la Guerra d’Espanya i la posterior instauració d’un règim dictatorial marcarà l’abans i el després en el Nomenclàtor de la Ciutat. A l’agost del 1936, s’acorda que els noms dels carrers es transformin en guarismes, a excepció d’algunes places que mantenen el seu nom. Amb la implantació del règim franquista, el nomenclàtor torna a canviar de forma dràstica: els acords municipals de 10 de novembre de 1939, 19 de gener de 1940, 4 de maig de 1950, entre d’altres, així ho reflecteixen.

A partir de 1979, amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics, el Nomenclàtor de la Ciutat també es veurà alterat amb la substitució de tots els noms relacionats amb el règim franquista, en un intent més que el Nomenclàtor de la Ciutat sigui un reflex del moment que viu la societat. Els criteris d’aquesta modificació van ser la recuperació dels noms tradicionals de la ciutat anteriors a la Guerra d’Espanya i la substitució de noms lligats al règim franquista.

Malgrat que, en el nostre cas, les modificacions més importants del Nomenclàtor de la Ciutat es van fer amb l’arribada del règim franquista (1939), i amb llur posterior abolició, en l’àmbit municipal, amb la constitució dels primers ajuntaments democràtics (1979), no serà fins a l’any 1984 en què hi va haver una aprovació global del Nomenclàtor de vies públiques de la Ciutat.


244

El Ple de l’Ajuntament de Viladecans, amb data 4 d’octubre de 1984, en compliment de l’article 12 de la Llei de normalització lingüística, de 1983, que establia la catalanització dels noms de carrers i altres vies públiques, va aprovar el Nomenclàtor de vies públiques del municipi i la modificació de les plaques de carrers, en el mateix sentit.

Des del 1984 no s’havia produït cap actualització, revisió, correcció ni adaptació del Nomenclàtor de vies, espais públics i equipaments municipals, d’una forma global, malgrat tots els canvis urbanístics, demogràfics i socials que han anat transformant la ciutat fins a l’actualitat, i per tant, després de pràcticament 25 anys, calia una actualització global del Nomenclàtor de carrers de Viladecans. Aquesta es va produir, definitivament, amb l’adopció de l’acord del Ple de l’Ajuntament de Viladecans de 26 de juny de 2008.

Entre els elements que justificaven la revisió i actualització del Nomenclàtor de vies, espais públics i equipaments municipals de la Ciutat de Viladecans, caldria destacar els següents:

• al llarg del segle XX , malgrat els diversos acords de Ple Municipal o Comissió Municipal Permanent, Comissió de Govern o Junta de Govern Local sobre denominacions de vies, espais públics, equipaments municipals i equipaments públics, el 55 % no disposaven de cap acord de denominació oficial;

• la regularització de la denominació oficial, establint criteris per a la denominació i retolació de les vies, espais públics i equipaments municipals de la ciutat;

• l’adaptació de la grafia a la normativa actual de la llengua catalana i, per tant, l’aplicació de la normativa lingüística pel que fa a la denominació dels noms de vies i espais públics de la ciutat;


245

• l’eliminació i unificació de variants de la denominació mateixa;

• la substitució de noms de carrers el nom del qual està en llengua catalana i amb la seva traducció castellana;

• evitar la duplicitat, en la mesura del possible, de noms de vies, espais i equipaments municipals i equipaments públics de la ciutat;

• evitar el desdoblament d’un carrer en diversos noms; que els carrers només disposin d’un únic nom per a tot el seu trajecte;

• regularització en la denominació de les tipologies de vies urbanes: carrer, passatge, plaça, placeta, parc, pas, passeig, rambla, etc.

• la substitució de noms de carrers vinculats amb la dictadura franquista i la repressió, així com, d’altra banda, reconèixer els lluitadors antifeixistes, en aplicació dels acords de Ple Municipal, de 26 d’octubre de 1995 i de 31 de març de 2005;

• impulsar les denominacions de vies i espais públics amb noms de dones, en aplicació dels acords de Ple Municipal, de 26 d’octubre de 1995 i 31 de març de 2005;

• la recuperació de noms, topònims i personatges locals;

• l’actualització i unificació del disseny de les plaques de vies i espais públics de la Ciutat.

Fruit d’aquesta actuació administrativa va ser la realització d’una exposició divulgativa dels noms de la ciutat, que entre el setembre de 2009 i desembre de 2010, ha fet itinerància per 21 equipaments públics i privats de la ciutat, en un intent de fer arribar a tota la ciutadania el coneixement de què disposem dels nostres noms de


246

llocs i noms dels carrers i espais públics. Pel cas dels carrers, el procés s’ha culminat, al llarg de 2009, amb la renovació de totes les plaques de carrers amb l’afegit d’una dedicatòria de caràcter patrimonial que dóna més informació que l’estrictament biogràfica.

Fixar els noms de la ciutat ha estat un procés llarg i feixuc, però també enriquidor i necessari perquè, també, a través del coneixement i la divulgació dels noms de lloc del nostre poble, que formen part de la història, es manté la cohesió social i s’enforteix la identitat ciutadana.


247

1. Detall de la toponímia medieval –segles x-xv– de la part central dels termes de Viladecans i de la Quadra Burgesa.

Reproduït al llibre de Dolors Sanahuja. Història de Viladecans II. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals. Departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2002.


248

2. Full de l’amillarament de Viladecans, confeccionat l’any 1941, on consten alguns topònims de la zona de muntanya i de la plana deltaica del terme municipal. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans.


249

3. Model de plaques de carrers, amb informació patrimonial, que l’Ajuntament de Viladecans va instal· lar el 2009 arran de l’actualització del Nomenclàtor de la Ciutat. Oficina de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans


250

4. Vista de l’exposició Els noms de la Ciutat. El nomenclàtor de Viladecans, inaugurada a la sala d’exposicions de la Torre del Baró de Viladecans, setembre de 2009. Fotografia de l’OPC, Ajuntament de Viladecans.

Documents

ELS NOMS DE LA CIUTAT. LA TOPONÍMIA I EL NOMENCLÀTOR … · VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat 236 confegint un corpus de fitxes, que acabarà d’arrodonir la tasca de