Els regnes hispanocristians durant l’Edat Mitjana (segles VIII-XV)

1. Aparició i consolidació dels primers regnes cristians.

La conquesta musulmana de la PenínsulaIbèrica va desplaçar la presència cristiana ales serralades cantàbriques i pirenaiques.Aquests nuclis cristians varen consolidar-seamb el temps fins que formaren estructurespolítiques pròpies: comtats i regnes.

La renúncia dels musulmans a sotmetre lazona cantàbrica va permetre, després de labatalla de Covadonga (722), la formació delregne d’Astúries. Aquest regne es vareivindicar com a legítim continuador de lamonarquia cristiana visigòtica. El regneasturià va repoblar territoris de Galícia, laserralada cantàbrica i la conca del riu Dueroon es creà el comptat de Castella. En temps d’Alfons III el Magno (886-919) el regne d’Astúriesarribà al seu màxim desenvolupament, amb el Duero com a frontera sud i amb un flanc est, elcomtat de Castella (declarat independent per Ferran González a meitat del segle X). El descendentsd’Alfons III traslladaren la capital a Lleó i el regne es convertí en regne de Lleó. A l’oest del territoripeninsular es va forjar el regne de Portugal.

Als Pirineus occidentals varen sorgir diversos nuclis: a l’oest el comtat de Pamplona que estransformà en regne de Navarra i que acabà per absorbir, en temps de Sanç III el Gran, Castella.Per altra banda, a l’est dels Pirineus els francs van intervenir, després de Poitiers (732), amb lacreació d’una franja fronterera fortament fortificada, la Marca Hispànica. La descomposició del’Imperi Carolingi en el segle IX va provocar l’aparició de tot un conjunt de petites estructurespolítiques com els anomenats comtats catalans (Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya).

L’expansió castellana.

Amb la mort de Sanç III el Gran, es va crear el regne de Castella (Ferran I) i d’Aragò. Castella uniaels territoris occidentals -amb l’excepció de Portugal- és a dir: Castella, Lleó i Galícia. Igualment esvan incorporar a la corona castellana el senyoriu de Biscaia i els territoris de Guipúscoa i d’Àlaba.Els regnes cristians varen ampliar-se notablement a expenses dels territoris conquerits alsmusulmans: Toledo, (finals del segle XI), Conca (segle XII).

A la primera meitat del segle XIII Ferran III va unir definitivament els regnes de Castella i Lleó. Ambaquest monarca s’inicià una ràpida expansió del regne. Els castellans aconseguiren una importantvictòria a les Navas de Tolosa (1212) sobre els almohades i Ferran III va emprendre la conquestad’Andalusia: Jaén, Còrdova, Sevilla i Múrcia.

Ferr Ferra Jover Comas_____IES Madina Mayurqa______________________________ Ha. d’Espanya___Socials21 _ _ 1

L’expansió catalanoaragonesa.

A la zona oriental de la Península es produí -amb el matrimoni (1137) de Ramon Berenguer IV(compte de Barcelona) i Peronella (hereva de la corona d’Aragó)- la creació de la coronacatalanoaragonesa. El dominis catalanoaragonesos a l’altra banda dels Pirineus van ser objectius dela monarquia francesa. La batalla de Muret (1213) va suposar la pèrdua de la major part d’aqueststerritoris i l’inici d’una expansió cap al sud. A començaments del segle XII s’havia conqueritSaragossa i poc després Lleida, avanços que continuaren a la segona meitat del segle XII ambTerol.

Al segle XIII la corona catalanoaragonesa inicià unaràpida expansió. Jaume I va incorporar els regnes deMallorca (1229-1235) i de València (1235-1245) a costadels musulmans. Aquest segle va veure com la Coronad’Aragó es va convertir en una potència mediterrània encontinuar la seva expansió per Sicília, Sardenya, Atenes iNeopàtria i, posteriorment, ja durant el segle XV, Nàpols.

2. La repoblació.

A partir de la descomposició de la unitat política d’al-Àndalus i la creació de regnes de taifes(1031), els regnes cristians van iniciar una lenta expansió sobre les terres andalusines.Paral·lelament al procés de conquesta dels regnes cristians s’inicià un procés repoblador que vasignificar el desplaçament de grans contingents de colons originaris del nord cap als territorisconquerits. La població musulmana incorporada als territoris cristians rebrà el nom de mudèjars.

El repoblament es va fer de maneres diverses, des de l’ocupació (aprisió) de terres sense amo i laseva immediata explotació, fins els repartiments, en els que s’establia l’ordenada adjudicació de lesterres i de les cases a colons o senyors. El sistema d’aprisió generava una colonització comunal,formada per consells o municipis lliures, als quals els reis atorgaven importants privilegis (furs).Aquesta forma d’ocupació va ser pròpia del començament de la colonització, a la conca del Duero,però també en varen fer ús els comtes de Barcelona abans de l’any 1000. Els repartiments es varenaplicar, entre altres llocs, a Mallorca, València, Sevilla i Múrcia al llarg del segle XIII. El sud de laMeseta, Extremadura i Andalusia van ser repoblades per ordres militars i pels nobles; això vacomportar una colonització de tipus senyorial que afavorí la concentració de terres en mans degrans senyors i la formació d’un camperolat sotmès al règim senyorial.

3. Institucions i economia als regnes cristians

Els tres grans regnes cristians, Castella, Aragó-Catalunya i Navarra, malgratque tenien una estructura política semblant basada en la monarquia, les Corts iels municipis, presentaven algunes diferències notables. Els monarquescastellans varen mantenir amplis poders. S’ajudaven del consell reial, òrgand’assessorament, i, a partir del s. XIV, de l’audiència com a òrgan superior dejustícia. Al contrari, a Aragó el poder nobiliari va obligar el monarca a haver derecórrer al pactisme, pel qual el monarca es veia sotmès al control de lanoblesa a través de les Corts i es comprometia a mantenir el dret i els costumsdel país (Usatges).

Ferr Ferra Jover Comas_____IES Madina Mayurqa______________________________ Ha. d’Espanya___Socials21 _ _ 2

La institució de les Corts va néixer quan, a finals del segle XII, als òrgans consultius del monarca,tradicionalment constituïts pels nobles i eclesiàstics, es varen afegir els representants de les ciutats(Lleó 1188, Catalunya 1214, Aragó 1247, València 1283). A la corona de Castella, fusionades ambles de Lleó, les Corts varen tenir un caràcter consultiu, i s’hi aprovaven els subsidis. El monarcaconservava el poder real de decisió, la qual cosa no va evitar nombrosos enfrontaments entrenoblesa i rei . A la corona d’Aragó cada regne va conservar les seves pròpies Corts (Aragó,Catalunya i València) i, a diferència de les de Castella, aquestes disposaven d’un cert poderlegislatiu i votaven els impostos. Així es va produir una pràctica pactista entre el monarca i les Corts.

Els municipis gaudien d’una certa autonomia i jurisdicció pròpia; en principi estaven regits per unconsell obert, però el mateix creixement de les ciutats va provocar el tancament dels òrgans delpoder local. Els monarques castellans van crear la figura del corregidor com a representant delpoder reial; a la Corona d’Aragó les institucions de poder de les ciutats van quedar en mans de l’altaburgesia comercial (Consell).

L’economia dels regnes cristians era bàsicament rural, per tant les activitats principals dels seushabitants van ser l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal, però a Castella la ramaderia ovinava passar a convertir-se en el factor característic del desenvolupament econòmic. Els granspropietaris de bestiar (ordres militars, monestirs, consells i nobles) van crear el 1273 unaorganització que va aconseguir grans privilegis i un notable poder: l’Honrado Concejo de la Mesta.El comerç de la llana, juntament amb el ferro basc, va ser l’eix tradicional del comerç exteriorcastellà que, a través dels ports del Cantàbric, es dirigia cap a l’Atlàntic. A la Corona d’Aragó,València i Aragó van desenvolupar una economia agrícola i ramadera, mentre que a Catalunya, apartir del segle XII, s’hi va anar consolidant un important comerç exterior cap al Mediterrani. ABarcelona, gran port comercial, va créixer una important artesania tèxtil, metal·lúrgica i deconstrucció naval. Aquesta prosperitat va afavorir el desenvolupament d’una poderosa burgesiacomercial que va anar aconseguint el control de les institucions ciutadanes.

4. La crisi de la baixa Edat Mitjana

Als segles XIV i XV la Península, com a gran part d’Europa, va conèixer unperíode de crisi generalitzada que es manifestà en el descens de la població,la crisi econòmica, els enfrontaments civils i les transformacions polítiques. Ala Corona d’Aragó, la pesta (principalment la de 1348) va afectar ambespecial duresa a Catalunya on la crisi demogràfica va ser notable. Els senyors aprofitaren perenfortir els lligams i endurir les càrregues senyorials (mals usos) i com a resultat es van produirrevoltes camperoles. A les ciutats el comerç marítim es va col·lapsar, i tant els tallers artesans comels establiments de canvi es van ressentir. La crisi econòmica coincidí amb una situació políticaconflictiva: una guerra civil enfrontà les classes socials. La monarquia s’alià amb els pagesos perplantar cara a les exigències de la noblesa, mentre que a Barcelona els rics comerciants es vanenfrontar amb els artesans i mercaders més modests pel control de la ciutat.

A Castella, menys afectada per la pesta i per la crisi comercial, els nobles van aprofitar ladepressió agrària per consolidar el seu paper hegemònic i per vincular-se a la terra (primogenitura,jurisdicció...). Aquest augment del poder de la noblesa la va enfrontar amb el poder reial donant lloca una època de conflictes, agreujats per les nombroses revoltes antisenyorials de pagesoscarregats per les prerrogatives i la pressió fiscal dels senyors.

Ferr Ferra Jover Comas_____IES Madina Mayurqa______________________________ Ha. d’Espanya___Socials21 _ _ 3