Empúries HARUKI MURAKAMI - grup62.cat · Haruki Murakami encarna com cap altre el prototip d’es-criptor solitari i hermètic. L’autor japonès es considera extremament tímid

HA

RU

KI

MU

RA

KA

MI

|

DE

QU

È P

AR

LO

QU

AN

PA

RL

O D

’ESC

RIU

RE

517

17 mm142 mm

215

mm

142 mm

Disseny de la coberta: CompañíaIl·lustració de la coberta: © Júlia GasparFotografia de l’autor: © Elena Seibert

HARUKI MURAKAMI (Kyoto, 1949) es va llicenciar en literatura a la universitat de Waseda. Durant els primers anys de la seva carrera literària, va compaginar l’escriptu-ra amb la direcció d’un local de jazz. Amb les seves novel·les ha guanyat premis tan presti-giosos com el Noma, el Tanizaki i el Yomiu-ri, i l’any 2011 va ser reconegut amb el Premi Internacional Catalunya. Murakami ha estat professor convidat a la universitat de Prince-ton i ha traduït diversos autors nord-ameri-cans, com ara Raymond Carver, John Irving i F. Scott Fitzgerald. Editorial Empúries ha publicat pràcticament tota l’obra de l’au-tor: les seves dues primeres novel·les recolli-des en un sol volum Escolta la cançó del vent i Pinball, 1973; A la caça de l’ovella, El meu amor Sputnik, L’amant perillosa, la celebra-díssima Tòquio Blues, Kafka a la platja, After Dark, Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, la monumental trilogia 1Q84, Balla, balla, balla, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, els reculls de contes El sal-ze cec i la dona adormida, Després del terra-trèmol, Homes sense dones i L’elefant desapa-reix. En el camp de la no-ficció, Empúries ha publicat De què parlo quan parlo de córrer i Underground.

Haruki Murakami encarna com cap altre el prototip d’es-criptor solitari i hermètic. L’autor japonès es considera extremament tímid i subratlla, una vegada i una altra, com li resulta d’incòmode parlar d’ell mateix, de la seva vida privada i de la seva visió del món. Per primer cop, però, Murakami trenca el silenci i es despulla davant dels ulls àvids del lector.

Humil i generós, l’autor ens permet participar en la seva rica experiència com a escriptor i com a lector, i comparteix amb nosaltres el seu acolorit ventall de fructíferes lectures. A partir d’autors com Kafka, Raymond Chandler, Dosto-ievski, Hemingway i altres representants de les lletres uni-versals, Murakami reflexiona sobre la literatura en general i mira d’explicar-nos què significa per a ell i quina importàn-cia té, a banda d’aportar algunes idees i suggeriments per a tots aquells que s’han enfrontat algun cop amb el merave-llós repte d’escriure: com triar un tema, com preparar una trama, quins costums i rituals segueix ell mateix...

Però en aquest text deliciós i personalíssim, el lector des-cobrirà, sobretot, qui és Murakami: l’home, la persona. I entrarà, per primera vegada, dins el taller i el cor d’un dels escriptors de més èxit del nostre temps.

facebook.com/empuries @ed_empuries

www.editorialempuries.cat

10179073

SEGELLCOL·LECCIÓ

EmpúriesNarrativa

FORMAT TB Rústica amb solapes14 x 21,5

CARACTERÍSTIQUES

IMPRESSIÓ 4/0

PLASTIFICAT mat

FAIXA 2/0Pantone 2178 C

PROVA DIGITAL

Vàlida com a prova de color excepte tintes directes, stampings, etc.

DISSENY

EDICIÓ

Traducció de Jordi Mas López

HARUKI MURAKAMIDE QUÈ PARLO

QUAN PARLO D’ESCRIURE

Haruki Murakami

De què parloquan parlod’escriure

Traducció del japonès de Jordi Mas

Editorial EmpúriesBarcelona

020-125588-DE QUE PARLO QUAN PARLO.indd 5 7/2/17 20:59

Títol original: Shokugyo Toshite No Shosetsuka© Haruki Murakami, 2015

Primera edició: abril del 2017

© de la traducció del japonès: Jordi Mas López, 2017

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,Editorial Empúries

Diagonal, 662-664. 08034 [email protected]

www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor IgualImpressió: Egedsa

dipòsit legal: b. 4.342-2017isbn: 978-84-17016-00-5

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació públicao transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions

establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Españolde Derechos Reprográficos, www.cedro.org)

si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Tots els drets reservats.


7

TAULA

1. ¿Els novel·listes som una raça tolerant? 92. Quan em vaig convertir en novel·lista 313. Els premis literaris 594. L’originalitat 835. Molt bé, doncs, ¿sobre què escric? 1076. Convertir el temps en el teu aliat:

escriure novel·les 1317. Una empresa absolutament física

i personal 1618. Els estudis 1879. ¿Quins personatges hi faig sortir? 213

10. ¿Per a qui escric? 23711. Lluny del Japó: una nova frontera 26312. Allà on viuen els relats: record

del doctor Hayao Kawai 293

Epíleg 305


11

Com que em fa por que, si comencés dient que par-laré de la novel·la en general, se’m faria difícil abas-tar un tema tan ampli, de moment em centraré en eldels novel·listes, perquè això em permetrà exposarcoses més concretes, manifestes i, fins a cert punt,entenedores.

Pel que en sé, la majoria de novel·listes —peròno tots, evidentment— difícilment podríem serdescrits com a persones de natural pacífic i puntsde vista imparcials. Parlant també per experièn-cia, i tot i que no ho voldria dir gaire fort, no sompas pocs els qui mostrem tendències força espe-cials, no gaire dignes d’elogi, o tenim costumso patrons de comportament estranys. I, tant siho admetem com si no, gairebé tots, jo inclòs—calculo que devem ser un noranta-dos per cent,més o menys—, pensem que el que escrivim ésel més encertat i que, poc o molt, tots els altresautors s’equivoquen, i vivim d’acord amb aquestaidea. Em sembla que ben pocs voldrien tenir algú


12

així com a amic o veí, per dir-ho amb paraulessuaus.

De tant en tant es comenta la gran amistat sorgi-da entre dos novel·listes, però jo, cada vegada queen sento parlar, més aviat m’ho escolto amb unacella arquejada. Potser sí que es pot donar, peròdubto que una relació d’aquest tipus pugui durargaire temps. Els novel·listes som persones bàsica-ment egoistes, i molts tenim un sentit de l’orgull iun esperit de rivalitat molt grans. Quan n’asseusdos de junts, la cosa gairebé mai no va bé. Jo mateixhe tingut aquesta experiència uns quants cops.

Un exemple famós és el sopar de gala en el qualvan coincidir Marcel Proust i James Joyce l’any1922 a París. Tot i que seien molt a prop l’un del’altre, no es van dir pràcticament res en tota l’esto-na. Els assistents es preguntaven, plens d’expecta-ció, de què parlarien els dos novel·listes més repre-sentatius del segle xx, però la trobada va acabaren un misto formidable. Tots dos devien pensarque l’altre no estava a la seva altura. És una cosa quepassa sovint.

Tot i així, pel que fa a la qüestió de l’intrusismeprofessional —de la «territorialitat», parlant clar—,crec que costaria trobar persones amb un cor i unatolerància tan grans com els nostres. Sempre empregunto si aquesta no deu ser una de les virtutsmés aviat escasses que compartim.


13

En posaré un exemple concret per explicar-memillor.

Suposem que hi ha un novel·lista que té moltbona veu i debuta com a cantant. O bé que té talentper a la pintura i comença a mostrar els seus qua-dres en públic. Sens dubte, d’entrada es trobarà unacerta resistència i haurà d’aguantar un cert grau deridiculització vagi on vagi. S’haurà de sentir dir co-ses com ara: «Quins fums que té, aquest, per sortiramb una cosa així», o «És un aficionat, no té nitècnica ni talent», i de ben segur els cantants i elspintors professionals el rebran amb una bona doside fredor, o fins i tot d’hostilitat. En tot cas, gairebéenlloc on vagi no l’esperaran amb els braços obertsni li brindaran una càlida benvinguda. I, si l’hi brin-den, serà en llocs molt determinats i de manera moltlimitada.

Des de fa uns trenta anys, he compaginat l’es-criptura de novel·les amb traduccions de l’anglès aljaponès que he fet per iniciativa pròpia, i al principi—i potser encara ara— vaig haver de lluitar contraun vent de cara força considerable. Es veu que hihavia un munt de gent que anava dient que la tra-ducció no és pas tan fàcil perquè la pugui fer unaficionat, o que els novel·listes es podrien estalviarde fer traduccions per passar l’estona.

Quan vaig publicar Underground, també vaigrebre crítiques en general força dures dels escrip-tors especialistes en no-ficció: que si no en coneixiales regles, que si era un llibre de sentimentalitat ba-


14

rata, que si era l’obra que havia fet un aficionatcom a passatemps... El meu objectiu no era escriureuna obra dins del gènere de la no-ficció, sinó tansols, en la mesura de les meves possibilitats, escriu-re’n una que, literalment, no fos de ficció, és a dirque no es basés en elements ficticis. Però resultaque vaig acabar despertant el monstre que habita el«santuari» de la no-ficció. Jo no sabia que la no-ficció fos cap mena de santuari, ni se m’havia acu-dit mai que estigués governat per unes regles prò-pies, i al principi em va costar entendre què estavapassant.

O sigui que si, per alguna raó, fiques el nas en uncamp que no és el teu, d’entrada els especialistesd’aquell àmbit no ho veuran amb bons ulls. Mirarande fer-te’n fora, com quan els glòbuls blancs inten-ten eliminar un cos estrany de l’organisme. Si mal-grat això no et rendeixes i hi continues persistint, apoc a poc s’aniran donant per vençuts i et tolerarantàcitament entre les seves files, però hauràs de supe-rar una resistència força dura, com a mínim al prin-cipi. I com més reduït sigui aquest camp, com mésespecialitzat, com més sotmès a algun tipus d’auto-ritat, més forts seran l’orgull i el sentit de territoria-litat dels seus membres i més resistència hi trobaràs.

Però si passés al revés, si un cantant o un pintor fesuna novel·la, o bé un traductor o un autor de no-


15

ficció n’escrivís una, ¿els novel·listes ens el mira-ríem malament? Segurament no. Com a mínim, hiha força casos de cantants o pintors que escriuenuna novel·la, o de traductors o autors de no-ficcióque en publiquen una, i veuen com la seva obra ésrebuda amb comentaris força positius. I, en canvi,no per això se sent que hi hagi novel·listes enfadatsque vagin dient: «¿Què s’ha pensat, l’aficionataquest?». Almenys que jo sàpiga, no se’n sol mal-parlar ni ridiculitzar ni se’ls intenta fer la traveta.Ben al contrari: diria que els novel·listes més aviatsentim curiositat per les persones que vénen defora del ram i, si en tenim l’ocasió, els volem co-nèixer i, de vegades, fins i tot animar-los a con-tinuar.

És clar que pot ser que se’ls critiqui a l’esquena,però això també és habitual entre els novel·listesmateix: forma part del dia a dia de la professió, perdir-ho d’alguna manera, i no hi influeix gaire si lapersona en qüestió ve d’un altre àmbit. La raça delsnovel·listes té molts defectes, però, en general, quanalgú entra al seu territori, es mostra bastant tole-rant i generosa.

¿Per què deu ser, això?A parer meu, la resposta és bastant clara. Total

—tot i que potser aquest «total» és massa contun-dent—, tothom és capaç d’escriure una novel·la, sis’ho proposa. Per debutar com a pianista o com aballarina, per exemple, t’has d’haver entrenat moltdurament des de petit. Per ser pintor, també has de


16

tenir uns certs coneixements especialitzats i domi-nar els fonaments de la tècnica, i si no tens el talentpictòric indispensable, no t’hi pots dedicar. Per seralpinista, és imprescindible tenir un físic, una tècni-ca i un valor fora del comú.

En el cas de la novel·la, però, si saps escriure —ipràcticament tots els japonesos en sabem—, tens unbolígraf i una llibreta a mà i més o menys ets capaçd’inventar-te una història, d’entrada la pots fer, en-cara que no tinguis cap preparació especial. És a dir,com a mínim pots fer una cosa que tingui forma denovel·la. No cal anar a estudiar a cap facultat de li-teratura, perquè és bastant igual si en tens o no unconeixement especialitzat.

Si una persona té un mínim de talent, no és pasimpossible que escrigui una primera novel·la excep-cional. Potser no m’hauria de posar a mi mateixd’exemple, però jo no vaig rebre cap mena de for-mació per escriure’n. Sí que és veritat que vaig ferestudis de teatre i cinema en un departament de li-teratura universitari, però, una mica perquè era elque es feia en aquella època, em vaig dedicar a dei-xar-me créixer els cabells, portar barba, dur la robabruta i viure la vida sense fer gaire res. No tenia capintenció especial de fer-me escriptor ni anava es-campant esborranys pertot arreu. Però, de sobte,un dia se’m va acudir d’escriure Escolta la cançódel vent, la meva primera (mena de) novel·la, i emvan donar el premi per a escriptors novells d’unarevista literària. I, sense acabar d’entendre què esta-


17

va passant, em vaig convertir en escriptor profes-sional. «¿Pot ser que sigui tan fàcil, això?», em pre-guntava sorprès. Perquè semblava impossible queho fos tant.

Potser algú que llegeixi això es molestarà i s’ex-clamarà: «¿Però què en sap aquest, de literatura?».Jo només intento dir les coses tal com són. Sensdubte, es miri com es miri, el terme novel·la inclouuna varietat de textos molt àmplia. I, si hi pensesbé, és precisament aquesta amplitud el que li confe-reix aquella energia natural i poderosa que n’és unapart tan essencial. Per això, des del meu punt devista, quan dic que tothom pot escriure una novel-la, no menystinc pas la forma, sinó que, ben al con-trari, l’elogio.

En resum: el gènere de la novel·la és una mena dering de lluita professional on tothom pot pujar, sis’ho proposa. Hi ha força espai entre les cordes i laplataforma està preparada per a qui la vulgui fer ser-vir. El quadrilàter és bastant espaiós. No hi ha vigi-lants apostats per aturar els qui intentin entrar-hi, ino es pot dir que els àrbitres s’hi fiquin gaire, tam-poc. Fins a cert punt, els lluitadors que ja hi són —ésa dir, els novel·listes— també ho tenen assumit d’en-trada, i per tant, estan disposats a deixar-hi pujartothom qui vulgui. El quadrilàter està exposat a totsels vents i accedir-hi és fàcil, no gens complicat. I nin-gú no et llegeix la lletra petita, per dir-ho així.

Però encara que pujar al ring sigui fàcil, aguan-tar-hi no ho és tant. Això, evidentment, els novel·lis-


18

tes ho sabem molt bé. Escriure una o dues novel·lesno costa gaire. Però continuar-ne escrivint, guanyar-s’hi la vida, subsistir fent aquesta activitat, és unatasca extremament complicada. Potser no és exage-rat dir que la gent normal i corrent no ho aconse-guiria pas, perquè es necessita alguna cosa especial.Cal tenir un cert talent, és clar, i una certa dosi devoluntat. I, com en altres coses de la vida, també ésimportant estar de sort i ser al lloc adequat al mo-ment adequat. Però, a més a més, s’ha de tenir una«capacitat» determinada. Qui la té, la té, i qui no laté, no la té. I així com hi ha persones que ja la tenend’entrada, n’hi ha d’altres que només l’aconseguei-xen amb molt d’esforç.

Encara no se sap gran cosa sobre aquesta «capa-citat», i se’n poden dir poques coses que no siguinsuperficials, perquè no es pot visualitzar ni expres-sar verbalment. Però, en tot cas, mantenir-se com anovel·lista és una empresa duríssima, i les personesque ho fem ho sabem molt bé.

Potser és precisament per això que, quan unapersona d’un altre àmbit passa entre les cordes i fael seu debut, els novel·listes el rebem tot dient: «Va,doncs, puja, si vols», i ens hi mostrem bàsicamenttolerants i generosos. O bé, quan apareix algú nou,no ens hi fixem gaire. Si, al cap d’un temps, el nou-vingut cau del quadrilàter o en baixa per iniciativapròpia —normalment passa o una cosa o l’altra—,diem: «Quina llàstima», o «Que et vagi bé». I, ésclar, si ell —o ella— aconsegueix aguantar al ring,


19

ho valorem i ens el mirem amb respecte. I, en gene-ral, les mostres de respecte que rep són adequades ijustes, o almenys això vull pensar.

Potser aquesta generositat dels novel·listes tambété alguna cosa a veure amb el fet que el món de laliteratura no és una societat de suma nul·la. És a dir:l’aparició d’un escriptor nou no comporta (d’entra-da) que se n’hagi de retirar un dels que ja hi havia.O, com a mínim, aquesta compensació no es pro-dueix de manera tan clara. El món de l’esport profes-sional és radicalment diferent: l’entrada d’un noujugador en un equip pot comportar que els com-panys més veterans o els joves que no se n’acaben desortir es quedin sense contracte o deixin el mónde l’esport, però això no es veu en l’àmbit de la lite-ratura. Així mateix, que una novel·la vengui centmil exemplars no vol dir que una altra n’hagi devendre cent mil menys. Ben al contrari: hi ha casosen què les bones vendes del llibre d’un autor nouserveixen per animar el sector i tot el món editorialse’n beneficia.

Tot i així, si observes un període de temps proullarg, sí que sembla que les circumstàncies imposenun cert tipus de selecció natural. Per gran que siguiel ring, el nombre d’oponents bé deu ser limitat.Aquesta es la impressió que tinc si miro al meu vol-tant.


20

Entre una cosa i l’altra, fa més de trenta-cinc anysque escric novel·les i em guanyo la vida com a es-criptor professional. O sigui que fa trenta anys i es-caig que aguanto a dalt del ring del «món literari»i, per dir-ho amb una expressió passada de moda,«menjo del meu pinzell». Fins a cert punt, es potconsiderar tot un èxit.

En aquesta trentena llarga d’anys he vist debutarun bon nombre d’autors. En aquestes ocasions, nosón pas poques les persones, o les obres, que hanrebut crítiques força positives. S’han guanyat l’ad-miració dels crítics, han rebut tot de premis litera-ris, s’han convertit en notícia i han venut exemplars.Se’ls ha augurat un futur prometedor. És a dir, hanpujat a dalt del ring il·luminats pel focus mentre so-nava un tema musical esplendorós.

Però si mires quants d’aquests autors que vandebutar fa vint o trenta anys encara estan en actiu itenen un paper rellevant en la narrativa actual, laveritat és que no n’hi ha gaires. O, més ben dit, n’hiha ben pocs. Sense que ens n’adonéssim, la majoriad’«autors novells» han anat desapareixent sense fersoroll. O bé ja estaven farts d’escriure novel·les—potser, en realitat, això és el que passa normal-ment—, o bé se’ls va fer massa pesat de conti-nuar-ne fent i van passar a un altre camp. I, ara,segurament, la majoria d’obres que van escriure—que al seu moment havien estat tema d’actualitati havien ocupat el centre del focus— són difícilsde trobar en una llibreria general, perquè el nombre


21

de novel·listes no està limitat, però l’espai a les lli-breries, sí.

A parer meu, escriure novel·les no és una feina gaireadequada per a les persones molt intel·ligents. És clarque cal comptar amb un cert grau d’intel·ligència,cultura i coneixements. Jo mateix penso que tinc unmínim d’intel·ligència i coneixements. Vaja, diria quesí. Però, si em preguntessin obertament si n’estic deltot segur, no podria respondre amb gaire convicció.

Però sempre m’ha fet l’efecte que els qui tenenuna ment massa àgil o una riquesa de coneixementsfora del comú no són els més adequats per dedi-car-s’hi. Perquè escriure una novel·la —o explicaruna història— és una tasca que s’ha de fer bastanta poc a poc, amb una marxa curta. La sensació quetinc és que potser vas una mica més ràpid que quancamines, però més a poc a poc que amb bicicleta.Hi ha persones en qui el moviment bàsic de la mentés l’adequat i altres en qui no.

El que fan els novel·listes, normalment, és donarforma d’història a les idees que tenen al cap i inten-tar posar-la per escrit. I en passar a través del buitque separa la forma original de les idees de la novaforma que neix al moment d’escriure, han d’aprofi-tar el dinamisme que genera aquest buit a manerade palanca i explicar alguna cosa. És un procedi-ment molt oblic i molt treballós.


22

Si, fins a cert punt, la persona que escriu té alcap un missatge clar i ben definit, no li cal pas anarfent encaixar cadascuna de les seves idees en unahistòria, perquè segurament li serà molt més ràpiddir directament el que pensa tal com ho pensa, i peral públic general també serà més fàcil d’entendre.Un missatge que trigaríem mig any per expressar enuna novel·la potser es podria posar en paraules ennomés tres dies si s’exposés directament, en la for-ma en què ha estat pensat. I si ens asseguéssim da-vant d’un micròfon i l’anéssim explicant sobre lamarxa, potser n’hi hauria prou amb deu minuts.Evidentment, les persones que tenen una ment prouàgil són capaces de fer-ho, i les qui les escolten, depicar-se el genoll amb la mà i dir: «Ah, és clar, ja hoentenc!». Això demostra que tenen un bon cap.

Així mateix, als qui tenen una gran riquesa deconeixements no els cal pas fer servir un «embol-call» tan vague i confús com el de la narració, nibastir de zero cap món imaginari. Només han d’ex-plicar el que pensen de manera lògica i fent ús delsconeixements que tenen a l’abast perquè la gentels entengui amb tota facilitat i se’n quedi admirada.

Potser això és el que provoca que un nombre nopas petit de crítics sigui incapaç d’entendre una de-terminada mena de novel·la o de narració, o bé que,encara que l’entengui, no la sàpiga explicar fent ser-vir la lògica i les paraules. Generalitzant, aquestscrítics, comparats amb els novel·listes, són massaintel·ligents i tenen una ment massa àgil. Sovint no


23

poden adaptar el seu ritme al d’un vehicle lent comés el de la narrativa. I per això solen traduir el ritmede la narració escrita al seu propi ritme i desprésconstrueixen una teoria que s’adequa al text de laseva traducció. De vegades aquesta manera de pro-cedir és convenient, però d’altres no ho és gaire. Hiha casos que funciona i altres que no. Sobretot quanla narració no tan sols té un ritme lent, sinó que, amés, està formada per diversos elements i capes designificat, aquest procés de traducció es fa moltcomplicat i el text que en resulta deforma l’original.

En tot cas, jo he presenciat un munt de vegades,amb els meus propis ulls, com persones —la majo-ria procedents d’altres àmbits professionals— quetenien una ment molt àgil, que eren molt intel·li-gents, escrivien una o dues novel·les i tot seguit sen’anaven cap a una altra banda. Molt sovint feiennovel·les «ben escrites», que demostraven talent. Al-gunes d’aquestes obres contenien sorpreses molt re-frescants. Però, llevat d’algunes excepcions moltcomptades, gairebé cap d’aquests autors no vaaguantar gaire temps al ring de la novel·la. En al-guns casos, fins i tot vaig tenir la sensació que hihavien tret el nas per veure com era i se n’havienanat tal qual.

Pot ser que algú que més o menys tingui talentliterari faci una sola novel·la a la vida amb relativafacilitat. O, també, que una persona brillant no aca-bi de trobar la gràcia al procés d’escriure-la i quedidecebuda. Suposo que, en aquests casos, fas una o


24

dues novel·les i et dius: «Ah, és clar, ja veig com va»,i te’n vas cap a una altra banda pensant que, si aixòés el que se’n treu, ho pots aconseguir de maneramés efectiva fent una altra cosa.

Jo entenc aquesta sensació. En tot cas, escriurenovel·les és una tasca realment poc productiva, queconsisteix a repetir «per exemple» un cop i un altre.Es parteix d’un tema que té una rellevància perso-nal. El novel·lista el situa en un altre context i diu:«Això, per exemple, és així». Però llavors, si en laparàfrasi que està fent hi ha algun punt que no que-da clar, alguna part que no s’acaba d’entendre, hade tornar a començar per explicar-lo: «Això, perexemple, és així». I aquest «això, per exemple, ésaixí» es repeteix una vegada i una altra. És una ca-dena interminable de paràfrasis. Semblen aquellesnines russes que, per moltes que n’obris, sempre ensurt una de més petita de dins. Fins i tot diria queno hi deu haver cap feina tan enrevessada i poc efi-cient com aquesta, perquè si poguessis exposar eltema inicial directament, sense complicar-te la vida,de manera clara i intel·ligent, aquest treball d’anarparafrasejant fent servir el «per exemple» no fariacap falta. Expressant-ho en termes una mica ex-trems, podríem arribar a definir els novel·listes comuna raça d’individus que gosen convertir en neces-sari el que no ho és en absolut.

Tanmateix, un novel·lista diria que és precisa-ment en aquestes parts innecessàries, en aquestspassatges que donen voltes i més voltes, on sens


25

dubte s’amaga la veritat. Potser hi insisteixo massa,però en general els novel·listes fem la nostra feinaamb aquesta convicció. Per tant, és ben comprensi-ble que hi hagi persones a qui tant els faria que nohi hagués novel·les, però també és del tot naturalque n’hi hagi altres que pensen que el món no po-dria existir sense. Això depèn tant de la idea quetinguis del pas del temps com de la teva visió delmón. Per dir-ho amb més exactitud, les coses enre-vessades i poc eficients i les coses directes i eficientssón dues cares d’una mateixa moneda, i el món enquè vivim està fet de moltes capes, i si en faltés cap,o una que fos molt més prima que una altra, potserel conjunt quedaria descompensat.

Això no passa de ser la meva opinió personal, peròcrec que la tasca d’escriure novel·les és ben ximple.Gairebé no hi ha res que s’hi pugui considerar unamostra d’intel·ligència. Et tanques sol en una habi-tació i et dediques a potinejar un text amb tota laserietat del món dient-te: «Així no, així tampoc».Et passes el dia esforçant-te al màxim, acotat sobrela taula, i, quan per fi aconsegueixes fer una mique-ta més precisa una línia del teu text, no és pas quevingui ningú a aplaudir-te, ni a donar-te copets al’espatlla i dir-te que ho has fet molt bé. Nomésquedes convençut tu mateix i fas que sí amb el capsense dir res. I quan surti el llibre, potser no hi hau-


26

rà ni una sola persona a tot el món que es fixi en laprecisió d’aquella línia. Aquesta és justament la tas-ca d’escriure una novel·la. És una feina enormementfeixuga, que pot arribar a ser molt depriment.

Hi ha gent que es passa un any construint una ma-queta molt detallada d’un vaixell a dins d’una ampo-lla, fent servir unes pinces llargues, i potser el tipusde feina que implica escriure una novel·la s’hi po-dria comparar. Jo sóc molt poc destre amb les mansi mai no podria fer una cosa tan complicada, peròcrec que una part de la meva naturalesa s’adiu ambaquest tipus de tasca. Quan t’enfrontes a una novel-la llarga, t’has de tancar en una habitació i treba-llar-hi un dia sí i l’altre també. Sembla que no s’hagid’acabar mai. Un treball com aquest només es potfer de manera sostinguda si s’avé amb el teu caràc-ter, o si no et molesta gaire de fer-lo.

De petit vaig llegir en algun llibre la història de doshomes que anaven a veure com era el mont Fuji. Capdels dos no l’havia vist mai. L’home intel·ligent es valimitar a quedar-se a la falda, es va mirar el Fuji desde diversos angles, es va dir: «Ah, o sigui que el Fujiés així; ja veig que és una muntanya magnífica», i vagirar cua. Va ser molt eficient. Va acabar en un tres ino res. L’home que no era gaire intel·ligent, però, in-capaç d’entendre el mont Fuji tan fàcilment, es vaquedar enrere i va voler pujar al cim ell mateix, amb


27

les seves pròpies cames. Per fer això, cal temps i es-forç. Et vas cansant fins a quedar exhaust. I al finalpenses: «Ah, o sigui que el Fuji és això». L’acabesentenent, o almenys et quedes satisfet.

Els novel·listes —com a mínim la majoria— sommés aviat com el segon home: de la raça dels pocintel·ligents, si se’m permet l’expressió. Som del ti-pus de persona que no entén el mont Fuji fins queno hi puja realment, amb les seves pròpies cames.O potser ni tan sols això: potser la nostra naturale-sa és la d’aquells que no l’entenen encara que hipugin unes quantes vegades, o bé que, com més ve-gades hi pugin, menys l’entenen. Quan passa això,ja ens trobem davant d’un problema de productivi-tat negativa. En tot cas, no és la mena de cosa a quèes podria dedicar una persona intel·ligent.

Per això, si algú amb talent que prové d’una al-tra professió apareix un dia de sobte i escriu unanovel·la que es guanya l’atenció dels crítics i del pú-blic i arriba a ser un best-seller, els novel·listes noens sorprenem gens ni mica. També és difícil que enssentim amenaçats. I encara menys que ens enfadem,diria. I això passa perquè sabem que, a la llarga, elscasos en què aquests debutants continuen dedi-cant-se a la novel·la són comptadíssims. Les perso-nes amb talent tenen el seu propi ritme, les personesamb molts coneixements en tenen un altre, i els aca-dèmics, un altre de diferent. I sembla que, a llargtermini, el seu ritme propi no sol ser l’adequat perescriure novel·les.


28

Evidentment, entre els novel·listes professionalsn’hi ha que tenen talent. També n’hi ha d’intel-ligents, però en aquest cas no són només intel·li-gents en general, sinó que també ho són des d’unpunt de vista «novel·lístic». Però l’experiència emdiu que el període de temps que algú pot escriurea partir només d’aquesta intel·ligència general —laseva «data de caducitat com a novel·lista», digués-sim— és d’uns deu anys com a màxim. Passat aquesttemps, cal comptar amb alguna qualitat més inten-sa i més permanent que substitueixi la intel·ligència.Dit d’una altra manera, arriba un moment que hasde canviar el «tall de la navalla» pel «tall del des-traló». I després, encara, el «tall del destraló» pel«tall de la destral». Els qui aconsegueixen superaramb èxit aquestes transicions van creixent com aescriptors i potser aguantaran durant molt de temps.Els qui no les superen, solen acabar desapareixenta mig camí, o fent-se cada vegada menys visibles.O bé es van instal·lant, sense adonar-se’n, en unlloc que els escau més com a persones intel·ligentsque són.

I, francament, «instal·lar-te al lloc que t’escau»,en el cas d’un novel·lista, és gairebé el mateix queperdre la creativitat. Nosaltres som com una certaclasse de peixos: si no avancem contínuament a dinsde la peixera, acabem morint.


29

Per tant, jo tinc un gran respecte per tots els escrip-tors que han continuat fent novel·les (més o menys)incansablement al llarg de molts anys —és a dir,pels meus companys de professió. Com és natural,en cadascuna de les novel·les que han escrit hi hacoses que personalment m’agraden i altres que no.Però, deixant això de banda, estic convençut que elsqui han aconseguit mantenir-se en actiu o sobre-viure com a novel·listes professionals durant vint otrenta anys i assegurar-se un nombre determinat delectors, estan dotats, com a narradors, d’una menade nucli dur d’una qualitat excepcional, d’una pul-sió interna que els empeny a escriure novel·les, d’unapaciència obstinada que els permet dur a termeuna feina tan solitària de manera sostinguda. Es po-dria dir que aquesta és la qualitat o la capacitat prò-pia dels professionals que ens hi dediquem.

Escriure una novel·la no és gaire difícil. Per a al-gunes persones, tampoc no és tan difícil escriureuna sola novel·la excepcional. No es pot dir que si-gui fàcil, però no és pas impossible. Però dedicar-s’hial llarg de molt de temps sí que resulta difícil. Noho pot fer qualsevol, perquè et cal la mena de capa-citat especial que acabo d’explicar, una qualitat quepotser no és ben bé la del talent.

Així doncs, ¿què hem de fer per saber si tenimaquesta capacitat? Només hi ha una resposta: llan-çar-nos a l’aigua per veure si surem o ens enfonsem.Potser és una manera una mica matussera de dir-ho,però bé, la vida és així. A més a més, també es pot


30

tenir una vida interessant i productiva sense escriu-re novel·les, i potser fins i tot més. Els qui, tot i així,en volen escriure, que no se’n poden estar, n’escri-uen. I en continuen escrivint. I jo, és clar, com a es-criptor que sóc, els rebo amb els braços oberts.Benvinguts al ring.


Documents

Empúries HARUKI MURAKAMI - grup62.cat · Haruki Murakami encarna com cap altre el prototip d’es-criptor solitari i hermètic. L’autor japonès es considera extremament tímid