EN PARTIR EL PANOTES PER A UNA TEOLOGIA POLÍTICA

DE LES MIGRACIONS

Daniel Izuzquiza, s.j.

1. INTRODUCCIÓ ..............................................................................................................1.1. De murs i ponts ................................................................................................1.2. Pla del quadern ...............................................................................................1.3. Articulació dels quatre nivells ......................................................................

2. RECONÈIXER-NOS. AFIRMAR ROSTRES ............................................................2.1. Aspecte teològic: els ritus inicials de l’eucaristia ..........................................2.2. Aspecte polític: dignitat humana i drets fonamentals ...............................2.3. Aspecte social: polítiques d’acolliment i integració juridicopolítica ....

3. DIALOGAR. ENTRECREUAR LA PARAULA ..............................................................3.1. Aspecte teològic: la litúrgia de la paraula .......................................................3.2. Aspecte polític: drets culturals ......................................................................3.3. Aspecte social: política de la diferència i integració psicosocial ...........

4. COMPARTIR. REDISTRIBUIR ELS BÉNS ...................................................................4.1. Aspecte teològic: litúrgia eucarística ..............................................................4.2. Aspecte polític: drets socials i econòmics ...............................................4.3. Aspecte social: política de la igualtat i la inclusió ....................................

5. PARTICIPAR. CONSTRUIR LA CIUTAT ......................................................................5.1. Aspecte teològic: ritus conclusius ...................................................................5.2. Aspecte sociopolític: participació i interacció quotidiana .......................

NOTES ................................................................................................................................ 323029

26

29

23212118151313

109774433

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-247-8 • Dipòsit legal: B-30.724-2010 •Setembre 2010. La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació cancel·laciói oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

Daniel Izuzquiza, s.j., (n. 1968). És llicenciat en teologia. Coordina a Madrid el centre «PueblosUnidos» de la Fundación Sant Juan del Castillo, entitat integrant del Servei Jesuïta a Migrants(SJM). Autor de diversos llibres, el darrer Enraizados en Jesucristo: ensayo de eclesiología radi-cal, Sal Terrae (2009). Va escriure per Cristianisme i Justícia «Revolució des de sota, descensrevolucionari: La política espiritual de Dorothy Day», Quadern 136 (2005) i «Hipergueto global»,Papers 203 (2009).

«Et vam conèixer, Senyor, en partir el paTu ens coneixes, Senyor, en partir el pa»

Tornada d'una canço popular castellana

3

1. INTRODUCCIÓ

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, uns altres murs hanpassat a formar part de la nostra vida quotidiana. Murs com, per exem-ple, el doble filat que separa la ciutat de Ceuta i el territori marroquí.Uns altres murs són potser més subtils, però no per això menys sag-nants, perquè ens travessen per dins i van prenent possessió de la nos-tra pròpia vida. Són els murs que separen «els altres» de «nosaltres».

1.1. De murs i ponts

Des de Berlín hem après que els mursno són naturals, sinó artificials. No sónfixos, sinó canviants. No són eterns, si-nó caducs. Són imposats... i acceptatsamb complicitat. Però no té per què seraixí. La llibertat humana pot modificarla història. En trobar-nos amb algú altre,podem estigmatitzar-lo i aixecar així unmur de separació; però podem, igual-ment, reconèixer-lo tendint un pont d’a-propament.

Situem-nos per un moment a la fron-tera entre els Estats Units i Mèxic. Muro pont? Durant segles ha estat un espaid’intercanvi, de comunicació i d’inter-relació fecunda entre pobles i famílies a

ambdós costats de la frontera. Mur opont? Va ser allà on, poc després de lacaiguda del mur de Berlín, els gover-nants del Nord van començar a reforçarla frontera natural del Río Grande ambl’ús sistemàtic de tanques dobles de pro-tecció, helicòpters, raigs infrarojos, sen-sors tèrmics i altres instruments de lesreforçades patrulles frontereres. Mur opont?

Allà mateix, literalment a la fronte-ra, cada any té lloc una cerimònia des-tacada, potent i molt significativa. Ungrup de cristians mexicans i nord-ame-ricans es reuneixen per celebrar l’euca-ristia... units en la mateixa fe i separatsper un mur físic de divisió política.Bisbes, capellans i tota la comunitat par-

ticipen activament en una única cele-bració bilingüe a ambdós costats de latanca que els separa. L’eucaristia testifi-ca que l’amor universal, indivisible iil·limitat de Déu supera tota divisió i in-vita a globalitzar la solidaritat. Al ma-teix temps, l’eucaristia denuncia la cul-tura de la por, els interessos delspoderosos, el patiment dels pobres i lainjustícia que ens separa. Aquest ritu és,doncs, un crit a favor dels ponts i encontra dels murs1.

1.2. Pla del quadern

Aquest escrit explora el significat i lesimplicacions d’accions com la queacabem de mencionar, gestos que sónalhora simbòlics i reals, personals ipúblics, espirituals i polítics. Per això,les nostres reflexions volen contribuir a desenvolupar una teologia políticad’arrel eucarística i de conseqüènciestransformadores2. Convé aclarir que en aquest treball no abordarem la qüestiómigratòria en tota la seva complexitat,sinó que ens centrarem exclusivamenten la integració de les persones mi-grants. O, més ben dit, volem il·luminarla construcció de societats integrades,en les quals cada persona i cada grup so-cial pugui trobar el seu propi espai, i animar-hi.

En aquest quadern exposem, d’unamanera entrellaçada, arguments teolò-gics i polítics. Atès que no tots els lec-tors se sentiran igualment còmodes ambtots dos enfocaments, i com que es trac-ta de dos llenguatges i de dues «lò-giques» una mica diferents, descriuremsuccessivament el marc teològic i elmarc polític d’aquest quadern.

L’enfocament teològic recull un re-lat central per a la fe cristiana, al voltantde la celebració de l’eucaristia. Aquestplantejament permetrà afirmar, en pri-mer lloc, la dignitat inviolable de cadapersona i els seus drets fonamentals. Enpassos successius anirem descobrint lesimplicacions d’aquest plantejament enl’àmbit cultural, socioeconòmic i polític[Figura 1], expressades com a circular-itat de la paraula, del pa i del poder3.

L’enfocament polític, per la sevabanda, entén la integració com l’exerci-ci ple i efectiu dels drets de les perso-nes. Es tracta de construir un marc deconvivència en el qual tothom, migrantsi autòctons, vegi reconeguts els seusdrets i els pugui exercir amb normalitat.Ens referim, doncs, als drets fonamen-tals, culturals, socials, econòmics i po-lítics [Figura 2]. Veurem com aquestplantejament té conseqüències a l’horade plantejar la intervenció social ambpersones i grups immigrants (que neces-sàriament ha de comprendre l’acolli-ment, el reconeixement, la redistribuciói la participació pública) i també comafecta la pròpia noció d’integració.

1.3. Articulació dels quatre nivells La forma en què articulem els quatrenivells de drets no és casual. Afirmem,primer, la dignitat de cada persona i elsdrets fonamentals com la base ferma iuniversal sobre la qual podem conviurei reflexionar. En segon lloc, analitzemels drets culturals i socioeconòmics comuna polaritat necessària per a construiruna societat integrada. El tercer i últimpas se centra en els drets polítics com aexpressió de la plena ciutadania, sabent

4

que ara com ara això segueix sent unautopia i que, per tant, ens impulsa acaminar cap a aquest horitzó4.

Podem completar i matisar aquestesquema des de la «sociologia de la pre-sència», entesa com a marc que mani-festa el món de la vida o lebenswelt enel qual ens movem5. La presència és, peruna banda, noció i realitat sociològicaque permet incorporar les persones mi-grants amb normalitat a la nostra vidaquotidiana. I per l’altra, noció i realitatteològica que radicalitza el compromísamb una societat inclusiva i integrado-ra de tothom. En l’un cas i en l’altre, lapresència lluita contra l’exclusió, l’es-tigma i la invisibilització.

Afirmada així la presència com lanostra matriu de cosmovisió, ens endin-sem en els mecanismes sistèmics que laconfiguren i la fan viable en les nostressocietats complexes. Per això, en la nos-tra anàlisi combinem cultura i econo-mia, estatus i classe, el que és simbòlici el que és material, pa i roses6, redistri-bució i reconeixement. Coincidim aquíamb les reflexions de Nancy Fraser, quanafirma que la societat contemporània:

Engloba dos ordres de subordinació:estratificació de classes, arreladaprimordialment en mecanismes eco-nòmics del sistema, i jerarquia d’es-tatus, basada en gran part en patronsinstitucionalitzats de valor cultural.(...) Mentre que l’estratificació declasses es correspon amb la maladistribució, la jerarquia d’estatus es

correspon amb el reconeixement er-roni. L’efecte en ambdós casos és elmateix: a alguns membres de la so-cietat se’ls impedeix participar de lamateixa manera amb els altres en lainteracció social. Per tant, tots dosordres de subordinació violen unúnic principi suprem de justícia, elprincipi de paritat participativa7.

Finalment, i en un tercer pas, aquestmateix enfocament ens conduirà al ter-reny de la política, com l’espai de la par-ticipació plena en pla d’igualtat. Lapresència, com a realitat humana primi-gènia, apunta a la dignitat comuna i in-violable de cada persona. Aquesta pre-sència, per a ser socialment rellevant,exigeix defensar simultàniament dretsculturals i socioeconòmics. I tot això re-quereix avançar sense descans cap a unhoritzó de drets polítics plens on la «mú-tua presència» d’unes persones en les al-tres configuri l’entramat institucional iquotidià de les nostres relacions.

Per a desplegar amb coherènciaaquest plantejament sociologicopolíticseguirem el relat eucarístic com a filconductor de les nostres reflexions8.L’entrecreuament d’ambdós aspectes, elteològic i el polític, constitueix una deles aportacions principals del present es-tudi, però, alhora, pot constituir unalleugera dificultat per a alguns lectors.Demanem, per tant, una mica de pacièn-cia. Hem preferit mantenir-los units pera transmetre precisament la unitat de lanostra anàlisi.

5

Figura 1: el marc teològic

Figura 2: el marc polític

Drets culturalsReconeixement

Política de la diferènciaIntegració: psico-social

Drets polítics Participació

La tasca constructiva de la participació

Integració: interacció quotidiana

Dignitat de tota persona:drets fonamentals

Polítiques d’acollidaIntegració: jurídic-política

Drets socials i econòmicsRedistribució

Política de la igualtat i la inclusióIntegració: estructural-funcional

Ritus inicials

Jesucrist Rei (realitat anticipada)Circularitat del poder

Dignitat de tota persona i dretsfonamentals

Litúrgia de la paraula

Jesucrist ProfetaCircularitat de la paraula

Drets culturals

Litúrgia eucarística

Jesucrist SacerdotCircularitat del pa

Drets socials i econòmics

Ritus finals

Jesucrist Rei (realitat per-venir)Circularitat del poder

Drets polítics

6

7

2. RECONÈIXER-NOS. AFIRMAR ROSTRES

Iniciem, doncs, l’itinerari que ens hem traçat. Recordem que en cada undels quatre capítols previstos seguirem el fil del relat eucarístic, a par-tir del qual anirem analitzant successivament aspectes teològics, qües-tions referides a l’exercici dels drets humans i ciutadans, elementsimplicats en la intervenció social i algunes característiques de la inte-gració de les persones migrants.

2.1. Aspecte teològic: els ritusinicials de l’eucaristiaL’eucaristia sempre comença al carrer,en la vida, en la història. Tot i que de ve-gades no en siguem conscients, tota eu-caristia inclou una processó d’entrada.Es tracta (tot i que sigui poc comuna enla litúrgia actual) d’una processó pre-ciosa, potent i «secular», que ens duudel carrer al temple. Una processó quereuneix els qui durant la setmana hanviscut la seva vida eucarística per di-versos racons de la ciutat, que congregaels disgregats, que unifica els dispersos,que apropa els distants. En definitiva,una processó que mostra i recorda quesom con-vocats per l’únic Senyor de la

història. Cada un de nosaltres hi arribemamb les nostres preocupacions, anhels,goigs, esperances, patiments i impotèn-cies; amb la nostra situació concreta,amb la nostra matriu cultural, amb lanostra ubicació social, amb les nostresarrels, amb la nostra vida quotidiana. Enacabar aquesta processó d’entrada, se-guim sent diferents, però ja no distants.Hem reconegut el rostre de l’altre, enshem reconegut en aquest mateix rostre.

I escoltem, ja en el temple, la salu-tació del que presideix la celebració:«En el nom del Pare, del Fill i de l’Es-perit Sant». Som convocats i reunits pelDéu Trinitat, el Déu que d’una maneraadmirable manté la unitat-en-la-diversi-

tat. Màxima comunió en la plena iden-titat personal. I el Poble de Déu respona una sola veu: «Amén». Cadascun denosaltres (i tots junts) constatem queaquest Déu-comunitat-inclusiva és elfonament indestructible dels nostres de-sitjos de viure una societat integrada,plural i respectuosa de les diferències.Sentim també, amb el senyal de la creu,l’abraçada de la Trinitat que no tan solsens sosté, sinó que també ens unifica.Abraçada de qui ens atrau cap a ellperquè desitja que visquem a imatge isemblança de la seva plena unitat-en-la-diversitat.

Per això, no pot sorprendre que elpas següent de la missa consisteixi a re-conèixer les nostres faltes i demanar-neperdó. Hi ha una gran distància entre elsnostres desitjos i la realitat, entre l’«es-perit del Pare Compassiu» i l’«esperitdel món». Déu somia una terra acolli-dora, inclusiva, fraterna, marcada perrelacions justes, respectuosa de lesdiferències, on cada persona es puguiexpressar en plenitud... i, malgrat tot,vivim en una societat discriminadora,excloent, disgregada, dominada per re-lacions d’explotació, injusta i desigual.I, evidentment, no som espectadors externs a aquesta realitat, sinó agentsactius de la nostra història. «Senyor,tingueu pietat!», hem de cridar amb ho-nestedat. En fer-ho, tornem a experi-mentar el perdó de Déu, que segueixcompromès a empènyer la nostra histò-ria per camins de fraternitat i per aixòens acull, ens refà i ens llança de nou ala vida.

Aquests ritus inicials acaben ambl’anomenada oració col·lecta. Primer es

dediquen uns breus moments perquè ca-da persona pregui en silenci i, després,el que presideix formula en veu alta l’o-ració comuna, col·lectiva, compartida.Així trobem de nou la dinàmica de la di-versitat unificada: cadascú expressa ensilenci la seva particularitat més íntima,espontània i profunda, que queda reco-llida en la més formal oració col·lecta.Però aquesta ha d’incloure, per defini-ció, les diferents veus, accents, músi-ques, silencis, paraules, gemecs i sono-ritats en l’única oració comuna. Sentrigorosos, això és estrictament impossi-ble en un lapse de temps tan breu, peròla saviesa de la litúrgia eclesial semblaser-ne conscient i ens convida a inte-grar-ho simbòlicament en la dinàmicade silenci-paraula que conté. Neces-sitem fer silenci i acollir-nos des del si-lenci precisament per a incloure totes lesveus, tantes vegades sepultades pelsoroll o silenciades pels poderosos.

Aquests ritus inicials apunten a la re-alitat anticipada de Crist com a Senyorde tota la història i de l’univers. Diemrealitat anticipada perquè, evidentment,no és una realitat plenament realitzada,sinó incoada i anticipada en la litúrgia,en l’espera de la seva realització plena idefinitiva. Si Crist és l’únic Senyor, elscristians no tenim cap altre senyor enaquesta terra. Quedem situats en unesrelacions marcades per la circularitat,per la igualtat, per la simetria, per l’a-collida incondicional. Jesús és el Senyori la resta som germans. En Jesús, cadapersona és reconeguda en la seva digni-tat fonamental, sabent que cada una ésdiferent, però que aquesta diferènciamai no pot legitimar discriminacions oexclusions de cap mena.

8

2.2. Aspecte polític: dignitathumana i drets fonamentalsAcabem de veure com els ritus inicialsde l’eucaristia suposen l’expressió litúr-gica d’una experiència humana fona-mental: reconèixer que cadascú de no-saltres som cridats a la comunió i quel’altra persona no és un estrany quepugui romandre llunyà sinó un proïsme-proper.

Tota la tradició filosòfica del per-sonalisme comunitari, i molt particular-ment Emmanuel Lévinas, ha subratllatel reconeixement del Rostre de l’altrecom l’inici d’una relació ètica i verita-blement humana. Formulat així, semblauna veritat força bàsica i evident. Encanvi, si reflexionem només una mica,veurem que la realitat es troba molt allu-nyada d’aquests principis. Posarem no-més tres exemples.

2.2.1. Llei d’EstrangeriaLa Llei d’Estrangeria (LOEx), reforma-da a finals de l’any 2009, segueix sentaixò, una llei d’estrangeria, malgrat queel seu nom oficial parli de drets i lliber-tats dels estrangers a Espanya. Sense en-trar en anàlisis detallades, ens interessadestacar dos dels seus greus errors deplantejament, perquè mostren molt bé elque signifiquen els errors del reconeixe-ment bàsic quan es traslladen a l’esferajuridicopolítica. Per una banda, la lleiconsidera la persona migrant com a màd’obra i no com a persona, fins al puntde formular-ho així explícitament en laseva exposició de motius i després uti-litzar aquesta formulació per a influir enmoltes disposicions concretes de l’ar-ticulat. Per l’altra, tot i que això no es

digui explícitament, la LOEx funcionaamb una mirada criminalitzadora delsimmigrants. Només així s’expliquennombroses mesures restrictives recolli-des en aquesta llei, el recurs abusiu alsCentres de Internament d’Estrangers il’ampli capítol del règim sancionador.

2.2.2. Un estigma laboral discriminatoriEl segon exemple el prenem de l’àmbitlaboral, ja que aquest és precisament elterreny en el qual acostumem a ubicarel fenomen migratori. El sentimentcomú entén i admet (almenys, en èpocade «vaques grasses») el migrant com atreballador. Però, en fer-ho, li atribueixautomàticament uns determinats sectorso nínxols laborals situats al nivell mésbaix de retribució salarial, de condi-cions laborals, de consideració social(allò que comunament es diu: «el quenosaltres, els espanyols, no volem fer»).D’una manera molt espontània i «natu-ralment» assumida, es produeix un er-ror greu de reconeixement bàsic quecomporta un estigma negatiu de conse-qüències clarament discriminatòries.Per ser encara més concrets: en el mo-ment en què una dona boliviana trepitjaterritori espanyol, automàticament lasocietat li atribueix com a lloc propi iúnica possibilitat real d’inserció laboralel treball en el servei domèstic com a in-terna, independentment de la seva quali-ficació prèvia, de la seva situació fami-liar, de les seves expectatives... Ladiscriminació múltiple patida per lesdones migrants és un fet ben conegut,tant en l’àmbit de la intervenció socialcom en l’àmbit acadèmic9.

9

2.2.3. Les segones generacionsEn tercer lloc, diguem una paraula so-bre les segones generacions, això és, so-bre els fills de migrants ja nascuts alnostre territori. També en aquest casveiem com influeix la percepció sociali el reconeixement distorsionat en lespossibilitats efectives d’integrar-se ambnormalitat a la nova societat. En un es-tudi ja clàssic, Carola i Marcelo Suárez-Orozco, van encunyar el terme anglèspoisoned mirror (que es podria traduircom a «mirall tòxic» o «reflex enveri-nat») per a referir-se al conjunt d’este-reotips i prejudicis que la societat llançasobre aquestes segones generacions,amb l’efecte de generar identitats reac-tives, marginals i d’oposició activa a lasocietat majoritària10. Evidentment, nototes les trajectòries de configuracióidentitària i d’incorporació social delsjoves pertanyents a famílies d’origenmigrant segueixen aquest patró conflic-tiu i marginal, però sí que és cert queaquestes persones pateixen més dis-criminació i es troben amb més dificul-tats per a desplegar el seu propi projectevital. Sense entrar en detalls, el que ensinteressa destacar aquí és el fet queaquests mecanismes distorsionadors de-vers els fills dels immigrants tenen efec-tes perniciosos, no solament per a ellssinó per al conjunt de la societat, tant enl’aspecte funcional com en l’aspectedels valors i principis.

Ara bé, res de tot això no succeeixper casualitat, ni en l’àmbit legislatiu, nien el laboral, ni en el relatiu a les sego-nes generacions. Els errors de reconei-xement no són simplement errors, sinóque responen a una lògica que buscasegregar i explotar. Hi ha mecanismes

concrets que apunten a criminalitzarl’immigrant i a generalitzar la por11. Peraixò cal desemmascarar la construcciósocial de la desigualtat, és a dir, el pro-cés pel qual la discriminació i la de-sigualtat arriben a semblar naturals. Dit d’una altra manera: resulta impres-cindible afirmar una vegada i una altrala inviolable dignitat de cada ésser hu-mà.

2.3. Aspecte social: polítiquesd’acolliment i integració juridicopolíticaL’hospitalitat o l’acollida ens permetenalliberar la mirada captiva i sanar els er-rors del reconeixement distorsionat.Davant la percepció de l’immigrantcom algú estrany i hostil, hi ha l’alter-nativa de l’hospitalitat, que fa possiblenéixer de nou (alter-nativa), viure d’unaaltra manera, viure amb altres, viurel’alteritat. En el reconeixement mutu irecíproc podem descobrir la verdadera irenovada humanitat comuna.

Així, la vida quotidiana i el seu en-tramat relacional es converteixen enàmbits de transformació social profun-da. L’assumpte és senzill, tot i quemoltes vegades ho oblidem: entre l’àm-bit personal i l’estructural, es troba elrelacional. La veritable acollida trans-forma les nostres relaciones i les nostresrelacions transformen la realitat. Aixíaconseguim superar l’estèril i para-litzant polaritat personal-estructural,com si només hi hagués dues possibili-tats; o refugiar-se en el terreny intimistadel micro, o pretendre prometeicamentcanviar tot el món amb un cop de mà.La trobada autèntica amb l’altre en la

10

quotidianitat permet redescobrir el po-tencial transformador del meso, de l’in-termedi, de les relacions.

2.3.1. Drets fonamentals i dignitat dela personaPerò no penseu que aquestes considera-cions afecten només el terreny de l’ac-ció voluntària o la caritat cristiana ensentit estricte. No és així. Com ja hemdit, afirmar la dignitat inviolable de to-ta persona (independentment del seuorigen o de la seva situació administra-tiva) suposa una font de drets fonamen-tals que han de ser reconeguts en l’or-denament jurídic i en l’exercici pràctic.No és casualitat que en el Plan Estraté-gico de Ciudadanía e Integración(2007-2010) del govern espanyol, laprimera de les àrees prioritàries d’acciófos precisament la d’acollida, amb eldoble objectiu de, per una banda, pro-porcionar a les persones immigrants leseines necessàries per a aconseguir ungrau d’autonomia suficient per a l’accésa béns i serveis, exercici de drets i com-pliment de deures en igualtat de condi-cions respecte de la població autòctonai, per l’altra, estructurar una Xarxa Es-tatal de Dispositius d’Acollida Integrala tot el territori nacional, capaç de res-pondre les necessitats d’acollida inte-gral: acollida de persones en situació devulnerabilitat i acollida especialitzada.

En tot cas, no podem oblidar que laqüestió de la dignitat inviolable de cadapersona apunta el reconeixement efec-tiu dels drets fonamentals associats aaquesta dignitat comuna. Per això, ésimportant mencionar la primera de lesnocions d’integració que, seguint An-

drés Tornos, recollirem en aquest qua-dern12.

2.3.2. Enfocament jurídic-polític de laintegració L’aproximació juridicopolítica enténque una persona està ben integrada quanse li reconeixen els drets i els exerceixactivament en la convivència. L’èmfasies col·loca, per tant, en el marc jurídic.Per això, les principals dificultats per ala integració provenen de les deficièn-cies de les lleis i de la seva posada enpràctica, de manera que les solucionsproposades apunten a remeiar la inadap-tació d’aquestes lleis (responsabilitatdels legisladors) i les deficiències en elseu compliment (responsabilitat delsciutadans, migrants o autòctons).

Des d’aquesta perspectiva, aparei-xen com a especialment greus algunesde les disposicions de la ja esmentadaLlei d’Estrangeria. Tot i que afirma for-malment els principis d’igualtat i de no-discriminació, en realitat, la regulacióde drets com l’educació i l’habitatge ca-taloga les persones en funció de les se-ves diverses situacions administratives.Dit d’una altra forma, per a la LOEx nohi ha drets universals aplicats a les per-sones, sinó que a unes persones se’ls re-coneixen uns drets i a unes altres se’lsen reconeixen només alguns. Més enllàde la injustícia concreta que suposenaquestes estipulacions i de la seva dub-tosa constitucionalitat, el més greu ésque aquesta regulació sembla retrotrau-re’ns als períodes anteriors a la Revo-lució Francesa, a un sistema quasi feu-dal, en el qual els drets de les personesno depenien de la seva dignitat humana

11

comuna, sinó del seu naixement. Enaquest mateix sentit, el professor RicardZapata-Barrero ha denunciat que, en elsnostres dies, la ciutadania s’ha conver-tit en una propietat privada, en un privi-legi: «en contrast amb la resta de propie-tats, la ciutadania s’adquireix de forma

involuntària pel naixement. I és pre-cisament aquest privilegi del naixementel que la converteix en nou signe de per-vivència de l’Edat Mitjana en la nostrasocietat moderna»13. Privilegis que, pertant, impedeixen el reconeixement i vio-len la dignitat humana.

12

3.1. Aspecte teològic: la litúrgiade la paraula

Continuem, doncs, amb la nostra cele-bració de l’eucaristia, donant pas a lalitúrgia de la paraula. En primer lloc, laParaula de Déu es rep i s’acull com unveritable regal de Déu al seu Poble; ensegon terme, la paraula es difon, s’ex-pandeix, es comparteix, circula entre to-ta la comunitat de fe. La circularitat dela Paraula (i, per tant, de tota paraula) ésel fonament del diàleg. Aquest diàlegsembla especialment necessari en elnostre context social i eclesial, marcatspel pluralisme i per certes tendènciesexcloents. En la mesura que el visqueml’Església, els cristians serem capaços

de dur aquesta circularitat a l’àmbit pú-blic de la cultura. La cultura, en aques-ta perspectiva, no pot ser un privilegielitista que divideixi la societat, sinó unarealitat que rebem, recreem, controlem,difonem i compartim entre totes les per-sones i grups d’una societat. Circular-ment. Sense exclusions.

3.1.1. Un diàleg entre Déu i el pobleLa litúrgia de la paraula és fonamental-ment un diàleg entre Déu i el seu Poble.Comença amb la iniciativa de Déu, quedesitja comunicar-se amb la humanitat,i la resposta d’aquesta escoltant la sevaParaula. Al llarg de l’any litúrgic es vanrecorrent els principals moments de la

3. DIALOGAR. ENTRECREUAR LA PARAULA

En mirar el rostre de l’altre (en mirar l’altre com un Rostre), el reconei-xem també com a interlocutor, ens obrim a la paraula que ens arribades d’aquella altra persona, entrem en diàleg amb ella. Dialogar signi-fica quedar travessats pel logos (dia-logar), per la raó, per la paraula…amb tots els seus enfocaments, accents, matisos, riqueses, acords idebats. Aquest quotidià exercici de la paraula ens durà també a reco-nèixer i valorar els drets culturals de les persones i dels grups socials.

13

història de la salvació reflectida en laBíblia. Resulta impossible oferir aquí nitan sols una síntesi dels textos fona-mentals de la Bíblia referits a la realitatde la migració. Ens limitarem a men-cionar-ne mitja dotzena, tant de l’anticcom del nou testament, a manera d’e-xemples il·lustratius. Abraham, el nos-tre pare en la fe, era un arameu errantque va sortir de la seva terra com a emi-grant (Gn 12-25). El Poble d’Israel, ex-plotat en terra estrangera, es constitueixcom a tal Poble gràcies a l’acció allibe-radora del mateix Déu, que escolta elsseus crits (Ex 1-15). Un cop arribat a laterra promesa, el Poble està cridat a viu-re unes relacions basades en la solidari-tat, una de les icones de la qual és l’a-tenció als estrangers que viuen en el seusi (Lv 19,34). L’exili a Babilònia i el re-torn posterior a Palestina van suposaruna altra de les crisis fundants que cons-titueixen el poble com el que és. Elmateix Jesús va patir el desterrament(Mt 2,13-23), al llarg de la seva vida nova tenir on reclinar el cap (Mt 8,20) i ex-plícitament es va identificar amb els mi-grants (Mt 25,35). L’apòstol Pau obrel’evangeli als estrangers (Ga 1,16) i for-ma amb ells una comunitat plural iunificada en la diversitat. Per la sevabanda, Pere escriu a una comunitat demigrants (1Pe 1,1; 2,11) i els exhorta apracticar l’hospitalitat mútua (1Pe 4,9).

3.1.2. Una conversa familiarLa paraula homilia prové del verb grechomiléin, que significa conversar o co-municar alguna cosa amb familiaritat;compartir quelcom parlant amistosa-ment. En aquest col·loqui es busca con-duir a una comprensió assaborida de la

Sagrada Escriptura, invitar a l’acció degràcies per les meravelles de Déu, ali-mentar la fe sobre la paraula, prepararels fidels per a una comunió fructuosa iinvitar a practicar les exigències de lavida cristiana (Orden de las Lecturas dela Misa, núm. 41). Tot i que, en la pràc-tica, l’homilia hagi acabat derivant asermó o prèdica, el seu sentit és, doncs,més ric i matisat. Es tracta d’afavorir unespai de diàleg de Déu amb la seva co-munitat, facilitat pel president, i de lacomunitat entre si, sempre rodejada perla presència de Déu i la inspiració del’Esperit.

3.1.3. Significat de la professió de feEn resar junts el credo, l’assemblea nonomés proclama a una sola veu la sevafe compartida en el Déu Trinitari, sinóque ho fa expressant la seva unió ambtantes altres comunitats creients que re-citen la mateixa fórmula arreu del pla-neta. Confessar el credo ens vinculaamb la tradició heretada, és a dir, ambles comunitats creients que abans i des-prés de nosaltres han resat i resaranunides en la mateixa fe. Com diu el filò-sof Alasdair MacIntyre, la tradició és, en realitat, una conversa estesa en eltemps. En altres paraules, resar el credosignifica, simultàniament, afirmar elpropi compromís personal, compartiramb la comunitat creient aquest com-promís i estendre’l tant geogràficamentcom temporalment. Ens trobem de nouamb una afirmació potent de la unitat-en-la-diversitat.

Però, quin és el contingut concretd’aquesta professió de fe? En síntesi, estracta de la rotunda confessió de la fe enl’únic Déu veritable, el Déu-Comunió.

14

Evidentment, aquesta condensada afir-mació en comprèn moltes altres, en lesquals es desplega. En la Vetlla Pascual ien les celebracions baptismals s’utilitzauna fórmula que alterna preguntes i res-postes, i en la qual les afirmacions de fevan precedides de renúncies que en elnostre context es podrien reformularaixí:

Renuncieu a Satanàs, a les sevesobres i seduccions? Renuncieu al mal, que nega la pa-ternitat efectiva de Déu en violar ladignitat essencial de cada personahumana, sigui quina sigui la sevacondició, el seu origen o la seva si-tuació administrativa?Renuncieu a les seves obres, és a dir,a totes les accions de discriminació,d’explotació, de marginació, de cri-minalització, de fractura social?Renuncieu a tots els seus enganys iseduccions, com poden ser el pater-nalisme que genera dependències, lacomoditat que ens fa callar davant dela injustícia, la falta de reconeixe-ment de la legítima i enriquidora di-versitat humana?

Aquest desig formulat i compartit derenunciar als valors i visions del sistemadominant s’entrellaça amb l’honestedatde la nostra fe en el Déu Trinitari: Déu-Pare que fonamenta la universal famíliahumana; Déu-Fill que en encarnar-se enJesús de Natzaret mostra la seva com-passió propera, concreta i compromesaamb tota la humanitat; Déu-Esperit quealeteja en tota la creació i, en fer-ho,converteix la diversitat en font de co-munió.

3.1.4. Una pregària participativa La pregària dels fidels és la principal viaa través de la qual la participació de totel Poble de Déu pren forma de paraulaexpressada en veu alta. Tots els anhels,angoixes, dificultats, intencions, dolors,esperances i balbuceigs troben el seulloc en aquesta oració d’intercessió perles necessitats del món i de tota l’Esglé-sia en la seva realitat concreta. Recordomolt bé l’eucaristia de Nadal que vamcelebrar el passat dia 25 de desembre al Centre d’Internament d’Estrangers(CIE) de Madrid. En arribar el momentde la pregària dels fidels, es va obrirl’espai per a l’expressió espontània delsinterns. Tot just havia passat un segondes que havia convidat a l’oració, quanes va sentir una veu potent que va cla-mar: «Llibertat!». Es tractava d’un ho-me de mitjana edat, ucraïnès de nacio-nalitat i cristià ortodox de religió, queamb prou feines parlava castellà per apoder articular una frase completa. Peròamb una única paraula va saber expres-sar amb claredat i contundència els seusdesitjos més profunds al Déu Tot mise-ricordiós. Després, diferents personesvan anar presentant les seves peticionsde molt diverses maneres, estils, contin-guts, idiomes, músiques o gestos. Totesaquestes veus, crits i silencis arriben ales oïdes del Déu Compassiu, totes fanvibrar les ressonàncies interiors del seucor, totes mobilitzen la seva acció com-promesa.

3.2. Aspecte polític: drets culturalsAfirmar, com acabem de fer, la necessi-tat que cada persona i grup social ex-

15

pressi la seva pròpia paraula en l’espaipúblic no és simplement un al·legatprofètic per a l’àmbit eclesial, sinó unadefensa del reconeixement polític delsdrets culturals. Amb això presentem unargument triple, successiu i entrellaçat.

3.2.1. L’únic valor de cada personaEn primer lloc, ens conscienciem de laimportància de fomentar que cada per-sona s’expressi plenament, en igualtatde condicions i amb llibertat total. És adir, ens neguem a considerar la personamigrant com a mera mà d’obra que jus-tifiqui la seva presència entre nosaltresper la seva força treballadora. No. Cadapersona migrant té valor per si mateixa.Té valor, té passat, té arrels, té vida interior, té història, projectes, expecta-tives, frustracions, gustos, desitjos, ne-cessitats, emocions, relacions, expres-sions particulars, potencialitats… té unpresent ben concret, té una vida amb laqual contribuir a la nostra societat. Hemvolgut, a més, començar afirmant el dreta dir la seva pròpia paraula abansd’al·ludir als drets socioeconòmicsperquè, moltes vegades, fins i tot en elcas que s’arribin a reconèixer els dretsculturals, aquests apareixen com unacosa secundària en importància i en eltemps, una espècie de luxe a desen-volupar quan s’hagin cobert les «neces-sitats bàsiques». Ens neguem a acceptaraquesta mirada materialista i estreta.Cada persona migrant és, precisament,una persona i no mà d’obra. Com a tal,i des del principi, ha de ser consideradacom a subjecte i interlocutor ple en lanostra societat.

3.2.2. Una veu necessàriaEn segon lloc, destaquem que la veu deles persones migrants (per la seva rique-sa, novetat i varietat) ofereix una con-tribució de primera magnitud a les soci-etats contemporànies. Vivim en un mónglobalitzat i en societats cada vegadamés complexes. Els migrants són camíd’enriquiment per a aquesta realitat can-viant, ens proporcionen noves experièn-cies i recursos amplis per a entendre-lai poder-ne participar d’una manera pro-fitosa. Es pot dir que el fenomen migra-tori està canviant la configuració de lesnostres societats, i que són precisamentles persones migrants les que (amb laseva paraula, la seva història, la sevaveu pròpia) més contribueixen a fer quela nostra societat estigui a l’altura de lescircumstàncies globals del segle XXI.Aquelles escoles, organitzacions so-cials, esglésies o entitats polítiques queno vulguin, no sàpiguen o no puguinacollir la veu plural que se’ls ofereix através dels migrants, estaran molt mésmal dotades per a afrontar els reptes delpresent i del futur.

3.2.3. El valor del grupEl tercer pas del nostre argument con-sisteix a subratllar el caràcter grupaldels drets culturals. És a dir, no defen-sem només que cada persona expressi laseva veu pròpia i particular, sinó quetambé reconeixem el paper dels grupsamb una identitat cultural definida a ferpresent la seva veu en l’esfera pública.La configuració de la nostra societatnomés donarà pistes de tota la sevariquesa i pluralitat si és capaç d’oferir

16

camins de reconeixement i expressiód’aquesta realitat multiforme, així comvies per al diàleg constructiu entre toteselles. Dit d’una altra forma, la posicióque defensem s’allunya del liberalismeneutralista que afirma, sí, la llibertatd’expressió, però la concep com a lli-bertat estrictament individual i confinal’expressió comunitària a l’àmbit delprivat. Per a nosaltres, els grups cultu-rals poden i s’han de fer presents en l’es-fera pública: primer, perquè és un dret;i, segon, perquè així contribueixen a enriquir la vida civicopolítica de la so-cietat.

3.2.4. La qüestió religiosaArribats en aquest punt, cal incorporardos elements més en la nostra anàlisi, elreligiós i el polític. En el que es refereixa la qüestió religiosa, és evident que estracta d’un assumpte delicat, que fasaltar les alarmes de tots aquells ja de simateixos reticents a la presència públi-ca dels grups culturals14. «La religió hade quedar reclosa a la sagristia», diu eldiscurs del liberalisme dominant. «Imolt més en aquests temps de fonamen-talisme», rebla el laïcista. «No hi ha caplloc per a la religió en l’espai públic»,conclou el temorós ciutadà. Aquesta ar-gumentació, tan freqüent en els debatsactuals, empobreix tremendament lanostra vida pública, limita de fet les lli-bertats cíviques i, en el fons, actua sotael domini de pors irracionals: sigui eltemor a l’ancestral nacionalcatolicisme,sigui el recel al diferent, concretament ien el nostre cas, al món musulmà15.

3.2.5. Vers al reconeixement institucionalQuant a l’element polític que pot encar-rilar institucionalment la presència delsdiversos grups culturals a l’esfera públi-ca, permeteu-nos una senzilla compara-ció històrica. Es pot dir que la disputacentral al llarg dels segles XIX i XX va serel conflicte capital-treball. Davantd’aquesta contesa de caràcter econòmic,les democràcies modernes van trobarformes de representació institucionaldels agents socials (sindicats i empre-saris) com una manera de canalitzar laresolució d’aquests conflictes i enriquirla democràcia, donant lloc als diversosestats del benestar i l’economia socialde mercat. En aquest sistema no es trac-ta que les organitzacions sindicals o pa-tronals anul·lin els partits polítics com acurs d’expressió de la voluntat popularen la democràcia parlamentària i repre-sentativa, sinó precisament que l’en-riqueixin i la complementin. Doncs bé,si aquest esquema s’assumeix amb nor-malitat, no sembla escabellat buscar al-gun sistema semblant que atorgui alguntipus de representativitat als grups cul-turals significatius. Si som conscientsque el conflicte dominant en les socie-tats complexes del nostre temps i en elsegle venidor té un potent componentcultural, no hem d’explorar aquestespossibilitats? De fet, en una democràciatan rica i estable com la del Regne Unithi ha suggerents experiències en aquestsentit que, tot i que no podem analitzaraquí, sí que hem de mencionar perquèpuguin fecundar la nostra reflexió16.

17

3.3. Aspecte social: política de ladiferència i integració psicosocial

3.3.1. Fer ambEn aterrar ara en el terreny de la inter-venció social, hem de subratllar enprimer lloc la importància de donar veuals mateixos migrants. Massa sovint,fins i tot l’acció de les entitats socialsproimmigrants o els programes mésbenintencionats tendeixen a suplir elprotagonisme de les mateixes personesmigrants. No sorprèn ja, tot i que siguitrist, que les autoritats polítiques mu-nicipals, autonòmiques o estatals in-tentin envoltar-se de líders migrantsamb l’objecte electoralista d’esgarraparalguns vots. Però més desconcertant re-sulta que les ONG vegin les personesmigrants com a objectes d’atenció so-cial i no com a subjectes actius; que lesconsiderin com a «conjunt de proble-mes o necessitats» i no com a individusplens de capacitats i potencialitats; quees relacionin amb ells com a mers de-mandants de serveis i no com a inter-locutors en pla d’igualtat; que, en defi-nitiva, generin dependències o reforcinel paternalisme.

Davant d’això, ens sembla essencialreivindicar el «fer amb» abans i per so-bre del «fer per a». Les experiènciesd’autoorganització migrant i el fomentde xarxes de suport mutu són iniciativesrealistes, utòpiques i plenes d’esperançaenmig de la quotidianitat. Són tambéexemples de com podem avançar, en-mig de les desigualtats existents, des dela reciprocitat relacional, fins a la ciu-tadania solidària verdadera17. El primerpas és, doncs, prendre’s seriosament i

amb coherència les veus de les personesmigrants.

3.3.2. Associacionisme migrantLa segona tasca supera l’àmbit indivi-dual per a concentrar-se en la promocióactiva de l’associacionisme migrant.Evidentment, cal fomentar la partici-pació ciutadana en general i la incorpo-ració de les persones d’origen migranten les diverses entitats existents, gene-ralistes o temàtiques. Però això no sig-nifica que les associacions específica-ment d’immigrants no tinguin un paperrellevant a fer en la nostra societat. Comque les migracions són un fenomen so-cial de primera magnitud que està con-tribuint molt a la reconfiguració de la re-alitat en què vivim, el que és sensat ésescoltar la veu autoritzada i organitzadadels protagonistes principals (els mi-grants). Per això cal afavorir espais icursos que permetin articular aquestesveus, i cal dissenyar maneres d’incor-porar el seu discurs i propostes a la vi-da cívica comuna. Com ja hem dit ante-riorment, cal superar la por de lapresència pública de comunitats dife-renciades. Com més rica, plural i trava-da sigui la convivència social, més granserà el grau d’integració i cohesió sociali la salut democràtica del sistema.

3.3.3. La mediació interculturalEn tercer lloc, hem de referir-nos al’anomenada mediació intercultural.L’entenem i la valorem com una einaque pot contribuir a afavorir espais quo-tidians de convivència plural i en-trecreuada. No n’hi ha prou amb elsplantejaments que es resignen a la co-

18

existència pacífica dels diversos grupssocioculturals en vies paral·leles sensegairebé interacció. És cert que, en l’ac-tual context de crisi econòmica, evitarque sorgeixin esclats i conflictes socialsde caire xenòfob podria semblar un ob-jectiu desitjable; però més cert és encaraque, si el plantejament es limita a evitarels conflictes, de fet la mateixa dinàmi-ca social mantindrà i reforçarà els pre-judicis i estereotips, que es convertiranen una espècie de bomba de rellotgeriaque acabarà explotant en conflictes so-cials. Per tant, sembla imprescindibleidear maneres d’enriquir la nostra con-vivència quotidiana amb avingudes en-trecreuades entre els diversos grupsd’origen. Des d’aquesta preocupació,s’entén que la mediació intercultural nopot ser ni una moda, ni una simple sor-tida professional, ni un ofici d’expertsgeneralistes. Apostem, més aviat, peruna mediació arrelada al territori, nocentrada en els conflictes, basada en elsespais de convivència quotidiana (cen-tres de salut, col·legis, barris) i en l’en-tramat social existent i canviant18.

3.3.4. Una escola veritablementinclusivaÉs evident que aquestes qüestions cul-turals tenen una relació directa ambl’àmbit educatiu i al·ludeixen directa-ment al treball amb les segones genera-cions, és a dir, amb els fills i filles de lespersones migrades. Pel que fa al terrenyeducatiu, nombrosos autors han subrat-llat la necessitat de recrear una escolaverdaderament inclusiva de les diferèn-cies, superant així no tan sols planteja-ments segregadors sinó també altres enfocaments com l’educació compen-

satòria, que corren el risc d’estig-matitzar els menors pertanyents a mi-nories. Més enllà de la discussió teòri-ca, cal aterrar en programes concrets ioperatius que responguin amb creativi-tat als reptes de la realitat. Entre nosal-tres, cal destacar el projecte Egeriapromogut per «FERE-Educación Cató-lica», desitjant, això sí, que no es quedien paper mullat. L’aposta per una edu-cació intercultural i inclusiva ha d’anarde bracet amb la lluita contra la segre-gació educativa que, malauradament,sembla guanyar terreny en els nostrescontextos. És ben sabut que l’alumnatd’origen migrant i d’altres minories èt-niques està distribuït molt desigualmenten el sistema escolar del nostre país.Seria un gest, no ja profètic sinó sim-plement coherent amb la seva missió,que l’escola catòlica concertada establísun «pla de xoc» sistemàtic per a rever-tir aquesta situació injusta (i complexa),de manera que els diversos motius ge-ogràfics, culturals o econòmics noofeguin la força de l’evangeli. I seriasensat que, més enllà de discursos opor-tunistes, els poders públics recolzessin ianimessin mesures concretes en aques-ta mateixa direcció.

3.3.5. Enfocament psicosocial de laintegracióFinalment, hem d’assenyalar que, a di-ferència de l’enfocament juridicopolíticmencionat en l’apartat anterior, el plan-tejament psicosocial de la integració esfixa sobretot en els condicionamentspsicològics que afavoreixen o dificultenaquesta integració. Aquest enfocamentconsidera que els conflictes principalsen els quals hem de centrar l’atenció són

19

els mecanismes que generen frustra-cions en les persones migrants (man-cances afectives, fracàs d’expectatives,experiències de rebuig ambiental o so-cial…) i busca les solucions en tot el quepugui millorar les relacions humanes icontribuir a elaborar adequadamentaquestes frustracions. Com es veu, l’úsintuïtiu d’aquesta forma d’entendre laintegració corre el risc d’oblidar el con-text en què cada individu intenta resol-dre o elaborar els seus problemes emo-cionals. Però, ben entès, serveix tambécom un complement a allò que hem dit

fins ara. És imprescindible que cadagrup sociocultural pugui alçar la veu i«dir la seva paraula», però això no volpas dir que cada persona (especialmentaquelles en una situació de més vulnera-bilitat o exclusió) no hagi de trobar elsrecursos personals i socials per a també«dir la seva pròpia paraula» particular.Més encara, l’experiència indica queuna inserció sana i vigorosa en una co-munitat amb identitat forta i creativacontribueix a reforçar els recursos per-sonals que afavoreixen un jo més equi-librat, psíquicament més sa.

20

4.1. Aspecte teològic: litúrgiaeucarísticaEntrem així en el segon gran bloc de lamissa, el que es denomina la litúrgia eu-carística pròpiament dita. Aquesta es re-alitza al voltant de l’altar i «celebra elmisteri del Sopar del Senyor perquè permitjà del cos i de la sang del Senyor que-di unida tota la fraternitat» (LumenGentium, 26). El memorial de l’ÚltimSopar s’ha d’entendre en estreta con-nexió amb dues de les accions centralsen la vida de Jesús de Natzaret. Per unabanda, els seus múltiples àpats, en elsquals destaquen l’acollida de l’estrany ila seva preferència pels pobres i mar-ginats; per l’altra, la multiplicació dels

pans i els peixos per a alimentar la mul-titud famolenca i necessitada. En totsdos casos es plasma amb nitidesa i ro-tunditat la circularitat del pa, és a dir,l’afirmació pràctica que tots els béns es-tan destinats per a tothom.

Des dels primers temps de l’Esglésiaes va vincular l’eucaristia amb la co-municació de béns (per exemple, vegeuel que diu sant Pau a 1Co 11,17-22).Quan actualment celebrem el dia deCàritas el Dijous Sant i per CorpusChristi, estem destacant aquesta dimen-sió del compartir eucarístic. Aquesta re-alitat anticipa, fa present i celebra lanovetat del Regne de Déu, que suposauna alternativa radical al sistema

21

4. COMPARTIR. REDISTRIBUIR ELS BÉNS

Fem ara un nou pas en el pla traçat per a aquesta reflexió. Juntamentamb la paraula, necessitem parlar del pa. Junt amb els drets culturalstenim els drets socials i econòmics. Junt amb el reconeixement, laredistribució. En termes cristians, junt amb el Llibre, trobem la taula.Vegem com.

econòmic vigent en el nostre món, queés a l’origen de tants desplaçamentsforçats. Davant d’una economia basadaen el tenir i consumir, l’eucaristia ens in-trodueix en l’espai de la gratuïtat i de lacomunió.

4.1.1. Fruit de la terra i del treballhumàComença la litúrgia eucarística amb lapreparació i la presentació d’ofrenes. Elpa i el vi són, en les cultures agràriesmediterrànies, els elements bàsics del’alimentació quotidiana i de la festa.Són, doncs, la realitat material i tangi-ble que sustenta tot l’entramat social.«Són fruit de la terra i del treball humà»,és a dir, de la naturalesa i de la cultura.En aquest moment de la celebració, re-collim els nostres fragments dispersos iels oferim unificats; recollim tota la nos-tra realitat material i l’oferim perquèsigui distribuïda equitativament entretothom. No és casualitat que sigui pre-cisament en aquest moment quan es re-alitza la col·lecta econòmica de l’assem-blea, expressió concreta i palpable deldestí universal dels béns. En un bonnombre de comunitats, se segueix uninten aquest moment l’ofrena real de men-jar o de diners per a les persones ensituació més fràgil i vulnerable, de dinso de fora de la comunitat cristiana.

4.1.2. Una lloança alliberadoraA continuació, el prefaci ens ofereix enforma d’oració de lloança una síntesi del’acció alliberadora de Déu al llarg de lahistòria. Així, per exemple, el prefacicomú VII reconeix Crist com a hoste ipelegrí enmig nostre, i l’Esperit Sant

com a artífex de comunió «per a fer detotes les nacions un únic poble nou» ori-entat al Regne de Déu, vivint en la lli-bertat dels fills i guiats per l’amor. Elprefaci desemboca sempre en el cantjoiós del «Sant». Potser no és casualitatque, cap al final d’un voluminós estudisociològic sobre religió i integració delsimmigrants, llegim que «la religió ésuna praxi de glòria de Déu en què unacomunió santifica la història»19. Així, elsautors consideren que una de les sevesconclusions de més profunditat és re-conèixer que la religió és veritable fontde sentit i que això té serioses implica-cions per a la integració dels immigrantsi per a la praxi ciutadana.

4.1.3. El cor de l’eucaristiaEl cànon constitueix el cor de la pregàriaeucarística i recull, en un lloc central, elmemorial de l’Últim Sopar. Per la rique-sa de matisos que conté, ens limitarema fer una breu al·lusió a alguns aspectesdestacats, tal com consta en la diversi-tat de formes que adopta. De l’anome-nat cànon romà recollim que Déusegueix avui creant tots els béns, santifi-cant-los, omplint-los de vida, beneint-los i repartint-los entre tota la humani-tat. De la pregària IV retenim el recordde Jesús el Crist, que «va anunciar lasalvació als pobres, l’alliberament alsoprimits i als afligits el consol». Seguintaquest exemple del Senyor, la pregàriaVb demana per a cada cristià: «inspireu-nos el gest i la paraula oportuna davantdel germà sol i desemparat, ajudeu-nosa mostrar-nos disponibles davant de quise sent explotat i deprimit». Per la sevabanda, la segona pregària de la recon-ciliació reconeix que l’Esperit de Déu

22

actua «perquè els enemics tornin al’amistat, els adversaris es donin la mài els pobles busquin la unió». No són pa-raules buides en un context com el nos-tre, marcat per la injusta distribució delsbéns, per les relacions socioeconòmi-ques asimètriques, per les dinàmiquesd’exclusió social, per les divisions decaire xenòfob.

4.1.4. Entrar en comunióPrecisament per això, la litúrgia incor-pora a continuació dos gestos de grancàrrega simbòlica i profunditat vital.Primer, l’assemblea resa junta el Pare-nostre, la mateixa oració que va ense-nyar Jesús als seus deixebles. Demana,doncs, viure polaritzada pel Regne de lafraternitat universal; demana complir lavoluntat del Pare; demana el pa quo-tidià; demana perdó pels seus errors; de-mana no caure en la temptació que ensenvolta. Segon, una oració per la pau ila unitat, que s’expressa en un gest con-cret i senzill. Mans obertes i esteses pera pregar al Pare, mans obertes i estesesper a abraçar el germà. Com diria el poe-ta, demanem la pau, el pa, la paraula.

Amb tot això, serà evident que«combregar» no és, de cap manera, unacte individual o estrictament limitat ala relació entre Jesús i el creient. No.Entrar en comunió significa compartirla vida de Jesús, viure segons el seu es-til i opcions, apostar per la comunió fra-terna sense exclusions. Combregar el paimplica repartir el pa i tots els béns en-tre tothom. Combregar en el Cos deCrist significa construir el cos de la fra-ternitat universal, per damunt de murs ifronteres. Entrar en comunió amb Déuen Crist-eucaristia suposa entrar en co-

munió amb tots els éssers humans enCrist-identificat-amb-els-exclosos. Enoferir els dons del pa i el vi, tota la rea-litat material (econòmica, també) quedaincorporada en l’àmbit de Déu, que ensla torna feta entrega plena per a tota lahumanitat, sense exclusions.

4.2. Aspecte polític: drets socialsi econòmics

4.2.1. Injustícia internacional i migracionsHi ha dues consideracions bàsiques pera entendre les migracions, tan evidentsque sovint s’obliden. Primer, el fet de ladesigualtat internacional i les asimetriesen la distribució de recursos a escalaglobal. Les persones migren, senzilla-ment, perquè en unes zones del planetahi ha unes condicions de vida molt mi-llors que en el seu lloc d’origen. Si l’es-perança de vida a Libèria no arriba atrenta-nou anys i la del Canadà superaels vuitanta; si la renda per càpita aHaití està per sota dels 800 dòlars anu-als, mentre que a Irlanda supera els60.000; si l’analfabetisme al Marrocafecta el 50% de la població, mentre quea tot Europa occidental quasi ha desa-paregut, com es pot sorprendre algú queen el nostre món es donin movimentsmassius de persones d’un país a un al-tre? Parlar de migracions internacionalssignifica parlar de la injusta distribucióde la riquesa al món. Els desplaçamentsde les persones des dels països em-pobrits a altres llocs més pròspers sónun correctiu a la distribució desigualdels béns, teòricament destinats a tota lahumanitat igual.

23

4.2.2. Factors d’expulsió i factorsd’atraccióEl segon comentari bàsic, que tambétendim a oblidar, és que els treballadorsmigrants són un element estructuraldins el sistema productiu de les societatsreceptores. Els migrants surten d’unpaís perquè no hi poden viure bé i ar-riben a un altre… perquè aquest els ne-cessita. Tan simple com això. Convérecordar aquesta dada, especialment enuna època de crisi com l’actual, perquèse’ns pot oblidar que els migrants hanvingut… perquè nosaltres els hem de-manat que vinguessin! Pensem, per e-xemple, en tres elements estructurals del’economia espanyola contemporània:el boom de la construcció immobiliària,la incorporació massiva de la dona almercat de treball i la generalització deles tecnologies de la comunicació.¿Algú pot imaginar que això fos possi-ble sense l’aportació dels paletes equa-torians o polonesos, de les treballadoresde la llar bolivianes o romaneses, o delsmilers de rases que obrers marroquins omalians han obert per a instal·lar cablesals nostres carrers?

No és veritat que tothom que migraho faci fugint de la misèria. Però sí queés cert que molt poca gent abandonariael seu país d’origen si allà mateixpogués desenvolupar les seves capaci-tats, cobrir les seves necessitats, desple-gar el seu projecte vital. Així, doncs, hiha factors que empenyen a sortir d’unpaís determinat; i hi ha, al mateix temps,factors econòmics i demogràfics als paï-sos receptors que fan que necessitin màd’obra estrangera. Factors d’expulsió ifactors d’atracció (push-and-pull) els ha

anomenat la literatura acadèmica sobremigracions.

Cal recordar aquestes dades per aubicar en un context més ampli la nos-tra reflexió, que ara ha de retornar al seuàmbit propi, el de la societat espanyolacom a espai d’integració, d’exerciciquotidià de drets i de cohesió social. Ennom de la brevetat, ens centrarem úni-cament en l’àmbit del treball, deixant debanda altres drets socioeconòmics coml’habitatge o la salut.

4.2.3. Treballs penosos, perillosos iprecarisEn l’esfera laboral, és sabut que les per-sones d’origen estranger tenen una taxad’activitat superior als autòctons, peròque també presenten índexs d’atur mésalts, taxes de temporalitat més grans iprecarietat en el treball, i reben salarismés baixos. En tots els països, els immi-grants tenen condicions laborals pitjorsque els treballadors nacionals. Per a-quest motiu s’acostuma a dir que realit-zen els treballs de les tres «P»: penosos,perillosos, precaris (versió catalana deles tres «D» de l’anglès dirty, danger-ous, demanding; que, al seu torn, deri-va de les tres «K» del japonès kitanai,kitsui, kiken). En un context com el nos-tre, marcat per un mercat laboral dualit-zat, es produeix una concentració delstreballadors migrants en determinatssegments del sistema productiu, gene-ralment sota condicions més dures. Ésel que s’anomena l’estratificació ètnica,que força els migrants a ubicar-se encerts nínxols laborals, generalment coma obrers no qualificats. Així, sectorscom el servei domèstic, l’agricultura in-

24

tensiva o la construcció han quedatpràcticament en mans dels treballadorsmigrants.

4.2.4. Una discriminació estructuralEs tracta, sens dubte, d’una forma dediscriminació laboral. Potser és una dis-criminació subtil, perquè pot fer la im-pressió que som davant d’un procés lliu-rement escollit pels treballadors, siguiper decisió personal, per contactesd’amistat o de família, per predisposicióo per experiència prèvia. Ara bé, diver-sos estudis han mostrat que hi ha unadiscriminació estructural en els meca-nismes del mercat de treball, que im-pedeix la incorporació de tots els tre-balladors i treballadores en igualtat decondicions. En citarem només un, pu-blicat fa ja quinze anys, perquè mostramolt gràficament què significa i comfunciona la discriminació en l’accés altreball20. Utilitzant la tècnica de la veri-ficació in situ, diverses persones dequalificació similar procedeixen a la re-cerca de treball; l’estudi mesura quantesd’aquestes persones van superant diver-sos graons (trucada telefònica, accés al’entrevista personal, incorporació efec-tiva al treball). La investigació mostraque els treballadors marroquins a Espa-nya s’incorporen al treball quatre vega-des menys que els espanyols. És a dir,que només pel fet de ser d’origen mar-roquí, i ja per telèfon, persones amb cur-rículum similar veuen limitades lesseves possibilitats d’accedir a una sim-ple entrevista de treball. Des d’alesho-res, sens dubte, la situació no ha millo-rat gaire.

4.2.5. Una discriminació institucionalA més a més de fer esment d’aquest cas,que exemplifica bé el que significa ladiscriminació estructural (i dóna pistessobre el que cal esperar en la vida quo-tidiana de les empreses), cal dir una pa-raula sobre la discriminació institu-cional. Ens referim al fet que des de lesnormes públiques vigents i des de lespràctiques administratives s’acaba ge-nerant un marc institucional discrimi-natori21. Des d’aquesta perspectiva, lamateixa existència de la llei d’estrange-ria, la subordinació dels treballadors mi-grants a la situació nacional de treball ila suma de les diverses pràctiques ad-ministratives acaba generant un marcdiscriminatori, perquè en la pràctica elstreballadors estrangers no poden accediren igualtat de condicions als llocs de tre-ball disponibles. De tota manera, potserl’exemple més clamorós en aquest sen-tit de la discriminació institucional és lanegativa espanyola (i de tots els païsosreceptors d’immigració) a ratificar laConvenció internacional sobre la pro-tecció dels drets de tots els treballadorsmigrants i de les seves famílies, firma-da el 18 desembre de 1990, que recullel marc de reconeixement d’aquestsdrets. Encara el gener del 2010, en res-posta a una pregunta parlamentària, elgovern d’Espanya manté la negativa aratificar la Convenció, escudant-se engeneralitats de tipus formal. Textual-ment diu que «les matèries que preveuexigeixen l’establiment, amb caràcterprevi, d’una posició comuna de mesuressobre polítiques d’immigració en el side la Unió Europea».

25

4.3. Aspecte social: política de laigualtat i la inclusióQuan intentem passar del reconeixe-ment formal dels drets socials i econò-mics al seu exercici efectiu i real, lasituació es complica molt. Si en parlardels drets culturals reivindicàvem lapolítica de la diferència, ara hem d’a-postar per la política de la igualtat. I pera això, com indica Zapata-Barrero, ne-cessitem combinar el llenguatge delsdrets (reivindicant l’accés ple i univer-sal a aquests drets) amb el llenguatge dela discriminació (desemmascarant que,malgrat tenir drets similars, les personesd’origen migrant no tenen les mateixespossibilitats de mobilitat social ni d’u-bicació pública)22.

4.3.1. Polítiques d'igualtatIguals en dignitat, tothom té els matei-xos drets humans. En aquest sentit, de-fensem polítiques d’igualtat. Ara bé,quan la situació objectiva mostra de-sigualtats pràctiques ancorades en elsmecanismes del sistema social, alesho-res calen mesures correctores i accionsafirmatives que ajudin a superar els des-fasaments, a compensar les desigualtats,a contrarestar la discriminació. En co-herència amb el que hem tractat en lasecció anterior, centrarem les nostres re-flexions en l’àmbit laboral, tot i que lamateixa línia argumental serviria per al’exercici dels drets a l’habitatge, l’edu-cació o la salut.

4.3.2. El treball com a lloc de discriminacióJa hem al·ludit a les dures condicionslaborals que han de suportar els treba-

lladors migrants, així com al paper es-tructural que suposen en la nostraeconomia contemporània. Convé aramencionar diversos aspectes relacionatsamb la seva incorporació real al mercatde treball i, correlativament, amb lespolítiques que afavoreixen la igualtat in-clusiva. Des de fa temps sabem que elstreballadors migrants pateixen nivellsalts de rotació i precarietat en el treball23,la qual cosa ha suposat en aquests mo-ments de crisi econòmica un incrementsignificatiu de l’atur, precisament per-què són els treballadors temporals elsprimers a veure rescindit el seu contrac-te. En aquest context, ens semblen injus-tes i perilloses les polítiques centrades aincentivar el retorn dels treballadors mi-grants (iniciatives que, per altra banda,s’han mostrat força ineficaces i allunya-des de la realitat).

Un segon aspecte es refereix a l’e-xistència de nínxols laborals en els qualses concentra la població treballadorad’origen estranger; ja hem dit que estracta de sectors caracteritzats per la se-va duresa física, el seu escàs reconeixe-ment social i els seus drets limitats. Elcas més significatiu és el del serveidomèstic, probablement el sector labo-ral en què tenen més pes les situacionsd’irregularitat administrativa i en què,fins i tot quan la relació laboral està re-gulada, ho fa en les condicions discri-minatòries del Règim Especial de lesTreballadores de la Llar, molt per sotadel Règim General. És urgent la neces-sitat d’una reforma en profunditatd’aquest sistema.

En tercer lloc, cal dir una paraula so-bre la qualificació dels treballadors mi-grants. En moltes ocasions ens trobem

26

amb un veritable malbaratament de re-cursos, perquè no s’aprofita la formacióni l’experiència dels treballadors d’ori-gen estranger, precisament per l’estrati-ficació ètnica i la discriminació en elmercat de treball. Qualsevol política in-tel·ligent, encara que només sigui desdel punt de vista de l’eficiència econò-mica, haurà de fixar-se en la converti-bilitat del capital humà dels treballadorsmigrants, en la millora de les pràctiquesadministratives que agilitzin l’homolo-gació i el reconeixement de títols en elsdiversos nivells del sistema educatiu, i,particularment en aquests temps de cri-si, en els programes de requalificacióprofessional que aprofitin la vàlua delstreballadors ja presents al nostre terri-tori, abans de llançar-se a aventures am-bigües com la captació de treballadorsqualificats (l’anomenada targeta blava)o la migració circular24.

Finalment, és imprescindible abor-dar la realitat dels treballadors migrantsja incorporats al món laboral. Per unabanda, cal detectar, documentar, visibi-litzar i lluitar contra la discriminació enel món de l’empresa. I, alhora, convéimpulsar mesures positives que afavo-reixin la gestió creativa i fructífera de ladiversitat a l’empresa. Sense això, seràmolt difícil que la mobilitat laboral ver-tical (ascendent) sigui una realitat per ales persones d’origen estranger. Diver-ses entitats socials han llançat fa unsquants anys iniciatives locals, però elcamí a recórrer és encara molt llarg.

4.3.3. Enfocament estructuralfuncionalistaPodem, ara, recapitular reprenent algu-nes reflexions sobre el model d’integra-

ció que manegem. L’enfocament estruc-tural i funcionalista concep el sistemasocial com un tot articulat en tres sub-sistemes (cultural, econòmic, de perso-nalitat) que s’han de regular harmònica-ment perquè el conjunt i les seves partsfuncionin correctament. La persona es-tarà integrada, des d’aquesta perspec-tiva, quan els seus rols culturalment es-tablerts estiguin ben engranats amb laseva pròpia autorealització o satisfacciópersonal i amb l’assignació de bénseconòmics suficients. És a dir, si l’im-migrant compleix adequadament un de-terminat rol social, trobarà recursoseconòmics suficients per a tirar enda-vant la seva vida i així es trobarà perso-nalment satisfet. Ja es veu la trampa quetanca aquest enfocament funcionalista,ja que tendeix a veure la persona mi-grant com una simple peça en l’engra-natge social. La seva proposta per a laintegració consisteix, simplement, aadaptar-se a la realitat existent.

Però és que, a més, oblida les con-dicions de desigualtat en què viuen elsmigrants, de manera que tant els rolsculturals que se’ls atribueixen com elsrecursos econòmics assignats són dis-tribuïts injustament. Una vegada més,aquest enfocament ens obliga a conside-rar simultàniament la dimensió culturali la dimensió econòmica. Les personesmigrants queden ubicades en una posi-ció estructural d’explotació econòmicaque té un paper fonamental per al fun-cionament del sistema capitalista glo-bal. Per tant, es fa evident la necessitatd’una visió menys funcionalista i menyscomplaent amb l’status quo, per a de-semmascarar l’estratègia consistent asegregar culturalment per a explotareconòmicament.

27

Des d’una perspectiva crítica és pos-sible recuperar part de l’aportació del’enfocament estructural i funcionalistade la integració. Superades les sevesambigüitats funcionalistes, aquest plan-tejament té la virtut de subratllar el ca-ràcter estructural de les migracions en elsistema social. És a dir, ens fa veure elfenomen migratori (i les persones mi-

grants) com una peça imprescindiblesense la qual és impossible comprendrela nostra realitat. I es constata que sensel’exercici ple dels drets en l’àmbit es-tructural (treball, habitatge, educació,sanitat) no podem parlar d’una veritableintegració de les persones migrades,perquè en realitat no podem parlar desocietats estructuralment integrades.

28

5.1. Aspecte teològic: ritus conclusius

Arribem, doncs, als anomenats ritusconclusius de l’eucaristia. La benedic-ció final ens situa, de nou, sota la mira-da misericordiosa del Déu Trinitat o,més rotundament, embolcallats per laseva abraçada transformadora. La tascaque tenim al davant no s’aconseguiràsimplement a base dels esforços propis,ni tan sols encara que estiguin inspiratspel model trinitari: avançarem en la di-recció correcta perquè és Déu mateixqui acompanya el nostre camí, compro-mès en la nostra història, embolcallant-nos amb la seva tendresa.

L’enviament final no s’ha d’enten-dre com una fórmula rutinària i superfi-cial, com potser pot sonar l’habitual«aneu-vos-en en pau». Moltes vegadespodem dir o escoltar aquesta expressiócom si res no hagués canviat després dela celebració, però això seria oblidar elprofund i integral sentit del shalom o lapau bíblica. Altres fórmules que tambéindica el ritual ens ajuden a copsar nousnivells i rics matisos del sentit d’aquestenviament final en acabar la celebraciósacramental: «l’alegria del Senyor siguila nostra força» o «glorifiqueu el Senyoramb la vostra vida». Personalment, tot ique no és una expressió recollida per lalitúrgia, em resulta molt potent aquesta

29

5. PARTICIPAR. CONSTRUIR LA CIUTAT

Aquest apartat final és més breu que els anteriors i té un cert caràcterconclusiu. O, millor dit, un caràcter d’obertura, ja que les nostres con-clusions queden obertes i ens llancen a la tasca constructiva de viurela integració en la quotidianitat. L’eucaristia ens empeny a la vida per aconstruir una ciutat-polis plenament participativa i per a buscar unasocietat en la qual l’exercici de tots els drets sigui una realitat.

altra fórmula de comiat: «Hem celebratl’eucaristia. Ara ens toca viure-la. Aneu-vos-en en pau».

És a dir, que en acabar la celebraciósacramental som conscients que hemviscut una experiència que anticipa larealitat ja iniciada del Regne-encara-per-venir i, pel mateix motiu, estemconvidats a transformar la vida, la his-tòria i tota la societat segons allò viscuti celebrat. Expressat d’una altra forma,estem cridats a «eucaristitzar la vida»,entendre tota la realitat des de les ca-tegories eucarístiques i transformar-la segons el que s’ha anticipat en lacelebració.

Per això, no pot estranyar que l’eu-caristia culmini en una processó de sor-tida, que ens llança des del temple capal carrer, des de l’íntim cap al públic, desdel comunitari cap al polític, des del ja-preassaborit a l’encara-no-aconseguit,des del sagrat cap al secular, des del’Església cap al món, des del futur an-ticipat cap al present per construir, desdel do acollit cap a la missió enco-manada, des del diumenge cap als diesquotidians.

5.2. Aspecte sociopolític: participació i interacció quotidiana És precisament en la vida quotidiana ones juga aquest últim nivell dels dretspolítics. Comencem aquest treball afir-mant la inviolable dignitat de cada ésserhumà, que es desplega en l’exercici si-multani dels drets culturals i els drets so-cioeconòmics. Ara arribem al punt enquè cal afirmar la universalitat dels dretspolítics, que implica la plena partici-

pació en l’espai públic i la construccióde la ciutadania global. Parlem d’un re-coneixement de caràcter institucional,però que no es limita al merament for-mal sinó que s’exercita pràcticament enla interacció quotidiana normalitzada.Per això es tracta d’una tasca constructi-va i creativa, un horitzó vers on cami-nar.

Des del punt de vista juridicoformal,la clau està en el dret a vot. Per mésvoltes que es donin, l’assumpte és forçaclar: no hi haurà plena integració de lespersones d’origen estranger sense el re-coneixement del seu dret a la partici-pació política a través del vot en leseleccions democràtiques de cada terri-tori. Si les persones migrants no podenelegir ni ser elegides com a represen-tants polítics, sempre hi haurà un dèficitdemocràtic que impedeixi la plena inte-gració. La reivindicació d’iniciativescom la campanya «Aquí visc, aquí vo-to» se centra a demanar el sufragi actiuen les eleccions municipals. Tenir la ca-pacitat d’escollir els representants lo-cals que gestionen els impostos del llocon viuen els ciutadans sembla una pre-tensió sensata, realista i quasi evident.En canvi, és lluny de ser reconeguda ipracticada. La mateixa Constitució es-panyola, a part de limitar aquesta possi-bilitat a les eleccions municipals, ho su-pedita als acords de reciprocitat ambaltres Estats, la qual cosa significa a lapràctica, per exemple, que ni marro-quins ni equatorians no poden votar ales ciutats on resideixen i paguen els im-postos. Per això caldrà firmar acords bi-laterals que reconeguin aquests drets,però també cal buscar consensos quepermetin modificar la Constitució per

30

fer-la més conseqüent amb la nostra re-alitat actual.

Aquest reconeixement formal ésnecessari, però no n’hi ha prou per aaconseguir la plena participació en so-cietats integrades. Des del punt de vistade la teoria política, convé reflexionarsobre el sentit i l’exercici de la ciutada-nia. El col·lectiu Ioé ha elaborat un sug-gerent esquema interpretatiu amb qua-tre posicions d’instal·lació o integracióde la població migrant a Espanya, com-binant aspectes com la forma d’enten-dre la convivència, la incardinació en elmercat de treball, els models implícitsde societat i els diferents estatuts de ciu-tadania25. Amb tot això, es visibilitzenles formes diferents de comprendre (ipracticar) la ciutadania i les polítiquessocials. Una seria la «ciutadania subor-dinada» que tendeix a la inserció subal-terna dels migrants en el marc d’unEstat social regulador i de polítiques so-cials assimilacionistes, mentre que unaaltra seria la «ciutadania equiparada»,que aposta per una integració igualitàriadins la societat de lliure mercat i políti-ca social subsidiària. Diferent seria, entercer lloc, la «ciutadania reclosa» ques’expressa com a replegament defensiuper part de la població migrada i com apolítica social segregadora. Finalment,la proposta més dinàmica i progressivaaposta per una «ciutadania crítica» en-tesa com a projecció que institueix i de-fensa el paper de totes les persones igrups com a subjectes actius en la cons-trucció d’un ordre social més just, guiat,doncs, per una política social projectiva.

Precisament per aquest caràcterconstructiu de la ciutadania cal tornarals enfocaments sobre la integració, pera recuperar-hi la perspectiva de l’inte-raccionisme simbòlic. El seu èmfasi enla importància de la interacció quoti-diana en la convivència habitual ens duua superar totes les limitacions delsplantejaments juridicoformals i evita elsriscos de l’idealisme de posicions crí-tiques que no són capaces d’aterrar enla vida quotidiana. A aquest planteja-ment, hi podem entrellaçar el punt devista de la teoria sociològica amb el del’acció política més creativa, en el marcd’una praxi eucarística que ens llança ala tasca diària, i sempre inconclusa, deconstruir una ciutat inclusiva. La inte-racció quotidiana és el que permet fer dela societat inclusiva una realitat i no unasimple paraula buida. Són els espais delbarri, l’escola, l’església, el parc o elcentre de salut els que ens indiquen siconstruïm un «nosaltres» inclusiu, o siseguim funcionant amb esquemesd’«ells i nosaltres», amb persones mi-grants i autòctones, amb murs de dife-rents menes.

Per això, és precisament en gestostan senzills i quotidians com partir el pacom descobrim tota la força i la creati-vitat d’una teologia política de les mi-gracions. En partir el pa ens hi re-coneixem. En partir el pa dialoguem icompartim la paraula. En partir el padistribuïm tots els béns equitativament.En partir el pa anem construint una ciu-tat en la qual ningú no és sobrer.

31

32

1. Cf. Daniel G. GROODY, CSC, «Morir para vivir.Los inmigrantes sin papeles y el misterio pas-cual», Concilium, 328 (novembre 2008), p.119-129, així com el vídeo documental delmateix autor One border, one body. Immigrantsand the Eucharist (Gatekeeper Films, 2008).

2. He desenvolupat aquest plantejament a DanielIZUZQUIZA, SJ, Enraizados en Jesucristo.Ensayo de eclesiología radical, Santander, SalTerrae, 2008, especialment a les p. 261-315.

3. Recullo aquí allò que he tractat a D. IZUZQUIZA,SJ, Con-spirar. Meditaciones en el Cuerpo deCristo, Santander, Sal Terrae, 2006, p. 21-26.

4. Hi ha similituds i diferències amb l’anàlisi deLorenzo CACHÓN, «Políticas para la integra-ción de los inmigrantes en contextos transna-cionales», a Carlota SOLÉ, Sònia PARELLA iLeonardo CAVALCANTI (coords.), Nuevos retosdel transnacionalismo en el estudio de las mi-graciones, MTIN, Madrid 2008, p. 131-148.

5. Fernando VIDAL, «La exclusión social remoder-nizada. Repensar la exclusión social desde unasociología de la presencia» a Fernando VIDAL(ed.), La exclusión social y el estado de Bie-nestar en España. V Informe FUHEM de polí-ticas sociales, Madrid - Barcelona, FUHEM -Icaria, 2006, p. 629-739. «L’exclusió és unainstitució d’explotació, dominació o alienacióque desempodera els subjectes de manera ques’anul·li socialment la seva presència impedintsatisfer les seves necessitats lliurement. O mésconcisament: exclusió social és el desempode-rament de la presència», p. 630.

6. Entre nosaltres, ha estat Lucía Ramón la prime-ra en rescatar aquesta expressió de la tradicióobrera i feminista. Vegeu també F. VIDAL,Pan y rosas. Fundamentos de exclusión socialy empoderamiento, Madrid, Cáritas Española,Fundación Foessa, 2009. Sovint s’oblidaaquest enfocament que manté en tensió creati-va drets culturals i drets socioeconòmics.L’oblit és cridaner, però no casual ni intrans-cendent. El discurs marxista tradicional insis-tia a remarcar que la clau de l’organització

social es trobava en l’estructura econòmicad’explotació laboral, i criticava que la resta deles realitats fossin una pura superestructuraideològica que buscava emmascarar aquestaexplotació. Diguem, per a simplificar, quel’esquerra parlava d’economia i la dreta, decultura. Però en els nostres temps, les coseshan canviat sorprenentment. Sense haver d’e-laborar grans discursos sobre l’economia,aquesta ha quedat totalment a mans del capita-lisme global, també enmig de la crisi; men-trestant, l’esquerra il·lustrada es refugia enl’àmbit de la cultura, guiat per un multicultu-ralisme moltes vegades abstracte i desencar-nat. Contra aquesta situació volem argumentaren les pàgines següents, seguint l’estela delmillor del moviment obrer i feminista, quanreclamava simultàniament pa i roses, allòmaterial i allò simbòlic, la millora econòmicai la dignitat cultural.

7. Nancy FRASER i Axel HONNETH, ¿Redistribucióno reconocimiento? Un debate político-filosófi-co, Madrid - A Coruña, Morata - Paideia Gali-za, 2006, p. 163.

8. Es pot veure un argument similar a MargaretSCOTT, La eucaristía y la justicia social,Santander, Sal Terrae, 2010.

9. Per exemple, vegeu Sònia PARELLA, Mujer,inmigrante y trabajadora: la triple discrimi-nación, Barcelona, Anthropos, 2003.

10. Carola i Marcelo SUÁREZ-OROZCO, Children ofImmigration, Cambridge, MA, Harvard Uni-versity Press, 2002, p. 107. En la traduccióespañola, La infancia de la inmigración,Madrid, Morata, 2003, es llegeix «reflejo en-venenado» (p. 185). Per a aquestes qüestionsen l’àmbit espanyol, cal consultar l’estudi deJesús LABRADOR i Mª Rosa BLANCO, Nadiedebe perder. Hijos de inmigrantes en su cami-no a la vida adulta, Madrid, UniversitatPontifícia Comillas, 2008, d’on prenem la méssuggerent traducció «mirall tòxic».

11. Vegeu Daniel IZUZQUIZA SJ, «L’hipergueto glo-bal», Papers de Cristianisme i Justícia, 197

NOTES

(juny 2009), i Giulio TINESSA, «Marginados,minorías e inmigrantes: criminalización de lapobreza y encarcelamiento masivo en las so-ciedades capitalistas avanzadas», Documen-tación Social, 148 (2008), p. 163-187.

12. Ens basem en el document titulat «Los enfo-ques empíricos de la integración», elaborat pelprofessor Andrés TORNOS per al programamàster en migracions contemporànies de laUniversitat Pontificia Comillas de Madrid.També resulta útil considerar les quatredimensions de la integració Friedrich HECK-MANN, «Integración y políticas de integraciónen Alemania», Migraciones, 5 (1999), p. 9-24.

13. Ricard ZAPATA-BARRERO, Multiculturalidad einmigración, Madrid, Síntesis, 2004, p. 99.

14. He desenvolupat aquest assumpte a DanielIZUZQUIZA, SJ, «Religiones en la plaza públi-ca», Razón y fe, 1319 (setembre de 2008), p.123-132.

15. És curiós i molt il·lustratiu com es repeteix lamateixa argumentació als Estats Units sobreels immigrants llatins i a Europa sobre elsimmigrants musulmans. Prenguem dos exem-ples significatius. Samuel Huntington ha de-fensat que els emigrants llatins, i particular-ment mexicans, suposen un nou tipus demigració en la secular història nord-ameri-cana, que no volen ni poden integrar-se perquèmantenen la seva identitat, la seva llengua, laseva religió. El destacat és que, en el contexteuropeu, Giovanni Sartori ha repetit exacta-ment el mateix esquema argumental referit alsmusulmans: no volen ni es poden integrar per-què mantenen la seva identitat, la seva llen-gua, la seva religió. No deu ser que ambdóspensadors tenen por de l’altre, del desconegut,del diferent? No deu ser que cada un d’ellsmanté una visió essencialista i fixa de la iden-titat nacional, White Anglo-Saxon Protestanten un cas i íntegrament «cristiana» en l’altre?Davant d’aquestes lògiques excloents, man-tenim la defensa dels drets culturals i la rique-sa que suposa l’expressió pública dels diver-sos grups, també en l’àmbit religiós. VegeuSamuel HUNTINGTON, Who Are We? The Chal-lenges to American National Identity, NewYork, Simon & Schuster, 2004, i GiovanniSARTORI, La sociedad multiétnica. Pluralismo,

multiculturalismo y extranjeros, Madrid,Taurus, 2001.

16. Cf. Bikhu C. PAREKH, Rethinking Multicultura-lism. Cultural Diversity and Political Theory,Cambridge, MA, Harvard University Press,2000 i l’informe de la comissió dirigida perParekh «Sobre el futur d’una Gran Bretanyamultiètnica», presentat l’octubre del 2000.

17. Cf. Juan A. GUERRERO, SJ i Daniel IZUZQUIZA,SJ, Vidas que sobran. Los excluidos de un mun-do en quiebra, Santander, Sal Terrae, 2004.

18. Cf. Marcela JABBAZ i Albert MONCUSÍ FERRÉ,«Mediación intercultural natural: reflexiones apartir de una experiencia local», Migraciones,26 (2009), 171-204; Inés RICHARTE VIDAL iLuis DÍE OLMOS, «La mediación interculturaly la puerta hacia otro mundo posible»: Docu-mentación Social, 148 (2008), p. 133-155.

19. Fernando VIDAL i Julio MARTÍNEZ, SJ, Religióne integración social de los inmigrantes: Laprueba del ángel, Valencia, CeiMigra, 2006,p. 438.

20. COLECTIVO IOÉ, Discriminación contra traba-jadores marroquíes en el acceso al empleo,Ginebra, OIT, 1995. Accessible a www.colectivoioe.org.

21. Lorenzo CACHÓN, «Integración de los inmi-grantes a través del trabajo», DocumentaciónSocial, 132 (2004), p. 97-120.

22. Ricard ZAPATA-BARRERO, Multiculturalidad einmigración, Madrid, Síntesis 2004, p. 124-147.

23. Ubaldo MARTÍNEZ VEIGA, Trabajadores invisi-bles. Precariedad, rotación y pobreza de la in-migración en España, Madrid, Libros de laCatarata, 2004.

24. Vegeu, per exemple, Elena SÁNCHEZ MONTIJA-NO i Rocío FAÚNDEZ, «Migración LaboralTemporal y Circular (MLTC) y codesarrollo:estudio de caso de una articulación posible»,treball que va obtenir el gener de 2010 el XIPremio Santo Padre Rubio para Avances en elConocimiento de la inmigración, de laUniversitat Pontificia Comillas de Madrid.

25. COLECTIVO IOÉ, «La condición migrante enEspaña. Posiciones básicas en torno a la ciu-dadanía», Papeles de relaciones ecosociales ycambio global, 104 (2008-2009), p. 23-37.Accessible a www.colectivoioe.org.

33