. '-^Ér

de Catalunya

entre

APA

la geografiai la política

UNA NOVADIVISIÓ TERRITORIAL

vostèté crèdit

cada dia a 2.600.000 establiments

Una targetaextraordinària

per als nostresclients

No es tracta només que vostè tinguiavantatges si vol anar a l'estranger.

El que importa és que la targeta tambéli sigui útil aquí quan faci les compres

habituals en un supermercat, una sabateria oqualsevol establiment comercial, quan hagi de pagar

el compte d'un restaurant, comprar una joguina o fer un regalJa pot fer les coses de cada dia sense haver de dur diners!

A cada pas veurà un establiment que té a la porta lareproducció de la nostra targeta.

Hi serà ben rebut, perquè vostè s'hi presentarà com unapersona de crèdit

JL·CAIXA DT5TALVI5 DE CATALUNYA

CAIXADE TOTS

li ofereix gratuïtament la Targeta Master Charge

Cartes a

L'HORA

PATRIOTES CATALANS

Senyor director:Vull fer palesa la meva in-

jignació davant la total in-liferència dels partits parla-mentaris catalans envers eljudici als nostres patriotes,Lluís Montserrat i JaumeMatínez.

Recordo que quan ma-nava Franco, érem tots elscatalans UNITS els qui llui-tàvem contra l'opressió, noens diferenciven ideolo-gies. Essent CATALANSn'hi havia prou. Ara és dis-tint. Els parlamentaris, quesón els qui políticament te-nen la força, diuen: «Als In-dependentistes que els de-fensin els Independentis-tes»... i aquí s'acaba tot. Pe-fòjo em pregunto: es potser nacionalista sensecreure en la Independència'l'Alliberament Nacional?

Aleshores, m'agradariaPreguntar als partits parla-mentaris què entenen per«catalanisme» i «nació»,quan es parlen a les Campa-nes Electorals. «Catala-nisme» de ballar quatre sar-danes a la Plaça Gran? «Na-ció» de poder lluir la nostrabandera només quan anema veure el Barca?

L'única solució de salvar'a nostra Pàtria és votant in-dependentisme. De mo-fT1ent, ja en tenim unaProva: als Bascos els ha do-g m e s bon resultat.

CARLES MAYOLIANDRONSRipoll (Ripollès)

CATALUNYA AL«TIMES»

Amics:£' 22 de maig aparegué al

* ' n e Times» londinenc unSuPlement dedicat íntegra-ment a Catalunya. Voldriaassenyalar un passatge quen o s'ha tingut en compte i

que crec que interessa. Diu:«Jaume el Conqueridorprengué dels musulmansles liles Balears i València idonà forma al que avui se'ndiu els Països Catalans(«the Catalan Lands»)—l'àrea bàsica en la qual elcatalà encra es parla».

Per primera vegada s'in-corpora a la llengua an-glesa el binomi «CatalanLands». Si és cert que notots tenim els mateixos ob-jectius polítics pels PaïsosCatalans, no podem ignorarles coincidències, no sola-ment culturals o idiomti-ques, sinó econòmiques,com ho explica que el Hud-son Institute, E.U.A. haginencunyat el mot «Valence-lona», contracció de Valèn-cia i Barcelona, per referir-se a una zona de l'Estat es-panyol amb un «conti-nuum» econòmic. £Cal dirque aquests americans pas-sen per alt l'obra històricade Jaume I?

A.DELAHOZBOFARULLBarcelona

EL PNB NO MEREIXGOVERNAR

Senyor director:s

L'actitud del PNB és deni-grant i denota una mancad'ètica increïble en homesque estan governant unpaís (Euskadi). Han menys-preat de la manera més ab-soluta els legítims drets delpoble andalús. Es veu que aells no els va ni els vé el quepassi fora de les fronteresbasques. No crec que es pu-gui trobar cap justificació ala seva conducta, ni tan solsen pretesos beneficis per al'autonomia basca amb elfavor fet a UCD.

Garaikoetxea i compa-nyia m'ha decebut profun-

dament. Ho sento, peròtambé per a mi el PNB hadeixat de comptar per a res.

ANNA JIMÉNEZ RODIELBarcelona

EXTRAORDINARIPICASSO

Senyor director:M'ha agradat molt que

tinguéssiu la bona pensadade traduir el llarg repor-tatge de «Time» sobre lavida i obra de Picasso, i so-bre l'exposició monstre alMOMA de Nova York. No-més m'ha xocat (no en vo-saltres, en el reportatge) elfet que es digui que el«Guernica» vindrà a Espa-nya, al Museu del Pradoprobablement «segons elsdesigs de Picasso».

Si no vaig errat, el genialpintor nova dir mai res dellloc on volia que s'exposésfinalment la seva obra ma-gistral. M'adhereixo a lespeticions que el «Gernica»vingui finalment a Barce-lona, on Picasso es va for-mar i que ell tant estimava,com estimava Catalunya (iels testimonis en aquestsentit són emocionants).

Llàstima que els nostresdesigs no seran atesos!

SIMÓ ROVIRABarcelona

TELEVISIÓ, COVADE LLADRES

Senyor director:Ens en sortirem algun dia

de l'immens embolic que ésRTVE? Cada dia apareixennoves proves del cau de co-rrupció que hi ha allà dins,tant a Prado del Rey com aMiramar. Però el fet mésgreu és que malgrat les pro-testes, malgrat la bona vo-luntat de l'oposició, i àdhucd'alguns diputats governa-

mentals (Sr. Estella), no hiha manera d'arreglar-ho.^Tan ben agafats a la pol-trona estan els cacics radio-televisius? És esgarrifós. Imés al·lucinant encra elcapteniment del ministreDe la Cierva, home indigneper tots conceptes de teniraquest càrrec, a qui joprohibiria d'escriure llibresque poden ser venuts. Comes pot ser tan irresponsa-ble?

Us saludo atentament.

ENRIC OLIVARMataró (Maresme)

EL REGALETA CARTERSenyor director:Què content es deu haver

posat el president dels Es-tats Units Jimmy Carter, «elrei del cacauet», quanhaurà vist que, pocs dies,abans de venir a visitar l'Es-tat espanyol, el ministred'Afers Estrangers es des-penja amb una declaracióde decidida voluntat d'in-grés a l'OTAN.

En sembla lògic que unpaís tan feble com aquestvulgui protegir-se sota al-gun paraigua. Però no hanpensat en les conseqüèn-cies que això suposa. ;a. Perexemple, trencar l'equilibri,el difícil equilibri del Medi-terrani, un mar estratègiccom no ho pot ser més. Difí-cilment l'altra gran potèn-cia es resignarà a veurecom els americans i elsseus aliats consoliden llurposició a Europa amb l'en-trada d'Espanya. Pot iniciaralgun gest bel·ligerant i ja hisom. I no dubteu que hi hamíssils soviètics que apun-ten a aquest país. No en sor-tiríem gaire ben lliurats.

Atentament.

PERE RAMON MARTORELLBarcelona

Va, que el mon s'acaba 1

CINEMA

SALO. França-Itàlia. 1975.Dir.: Pier Paolo Pasolini.Act:: Paolo Bonacelli i Cate-rina Boratto. 4 homes agafennois de diferents sexes perexperimentar amb ells. Pel·lí-cula amb escenas molt fortesque poden afectar profunda-ment l'espectador. Bosque(18 anys, «S»).

EL IMPERIO DE LOSSENTIDOS. Japó-França.1976. Dir.: Nagisa Oshima.Act.: EikoMatsudaiTatsuyaFuji. Història d'amor d'unaparella que s'acaba de casar.Oda a la felicitat, la passió, elsexe i l'amor. Molt recoma-nable.- Balmes, Maryland.V.O.S.E. (18anys «S»).

OPERAC1ON OGRO. Espa-nya-França-Itàlia. 1978.Dir.: Gillo Pontecorvo. Act.:José Sacristan i Àngela Mo-lina. Narració del fets quevan acabar en la voladura delcotxe de Carreró Blanco. Pa-lau del Cinema.

OPERA PRIMA. Espanya-França. Dir.: FernandoTrueba. 1979. Act.: OscarLadoire i Paula Molina. Unbon dia el protagonista des-cobreix que té una cosina queés «too much» per ell. Com espot imaginar passen a l'acciócorporal. Alexandra. Aquita-nia, Paladium. (16 anys).

LA ROSA. USA. Dir.: MarkRydell. Actors: Bette Midler,Alan Bates. Història del móndel rock i el seu entorn, basten la vida de Janis Joplin.(Alex-I).

Vivien Leigh i Clurk Guble a"Lo que el viento se llevo».

LO QUE EL VIENTO SELLEVO. "USA. novena repo-sició d'una història d'amor,/guerra i plorera. Pel·lículacom ja no se'n fa. Actors:Clark Gable, Vivien Leigh,Oliviade Havilland. Què mésvolen? (Urgell).

EL CARRERDE LA MERCÈ

Un lloc on sempre es trobagent és el carrer de la Mercè.Hom diria que allà hi han re-presentandes totes les classessocials: del «xulo» amb la sevacorresponent «xula», o el queva a lligar amb les que es dei-xen lligar, i les que no es dei-xen lligar; el que només va aemborratxarse, els negres quevenen —o almenys hointentan— uns horribles colla-rets.

Són coses que un no s'ha deperdre, com no s'ha de per-dere els peixets del bar Plata,o les partides de monstres, oles de «cow-boys», o les «ta-pes » de llardons o de patatesbraves, o els «coreanitos» —al bar La Reixa— tan picants irojos, acompanyant una dolçasangria, o el «jamón cana-

Senyor al carrer de la Mercèun moment abans de comen-çarà «IIi fiar».

Radio Espanya també te el seu programa de màgia.

^ESTUDIO CERO»

Dia: divendres. Hora: mit-janit. Emissora: Ràdio Espa-nya de Barcelona, CadenaCatalana. Nom: EstudioCero. Espai absolutament re-comanable per tots els qui es-tiguin intressats en temescientífics i paracientífics. Bé,la veritat és que són més nom-brosos els temes paracientí-fics que els científics. Màgia,ocultisme... i totes aquestes

coses que, diuen, comencenainteressar ara molta gent queté el «coco» molt menjat perles accions reivindicatives itot allò que sabem i sovintoblidem... Però es tracta d'unprograma absolutament se-riós, si més no això és e! quepretenen Eladio Gutiérrez iJesús Beorlegui que són elsqui tallen el bacallà.

UNIVERSITAT D'ESTIU

Els alumnes de la universitat d'estiu de l'any passat en elmoment de posar cloenda al curs.

Inscriure's a la UniversitaiCatalana d'Estiu és una bonamanera d'aprofitar les vacan-ces. Aquest any se celebra laXII convocatòria i si es deci-deix anar-hi podrà estudiarcursos de cultura catalana, li-teratural, lingüística i sociolin-güística, art català, ciènciessocials, psicologia, biologia,física i química, psicodrama,antropologia sexual, teatre,cinema, danses catalanes,agricultura, etc.

La Universitat serà a Pradacom cada any i els dies, de 18al 28 d'agost. Per a més infor-mació pot anar al SecretariatPermanent de FAssociaciod'amics de la U.C.E. Passatgede la Mercè 3. Tel. 254 56 98.Barcelona.

LLUÏS CROUS, ANNA CORTADA I JOAN CARLES BONAGA

RAIERS SOM I EN EL CAMÍ ENS TROBAREM

Verdaguer va escriure: «Só fill del Noguera, dins un rai nasquí; ma esposa és raiera,raier vull morir».

Un raier és un home que fa baixar fusta riu avall. Fins el primer quart del segle en cursno hi havia al Pirineu cap més sistema de trasllat de fusta queel fluvial. Avui, anualment,la comissió de Festes de La Pobla de Segur, organitza la Diada del raiers.

La festa se celebra el dia 6 de juliol. A la una del migdia s'inicia la baixada d'un rai detres trams pel Noguera Pallaresa des de \aPresa de Llania fins al Pont de Claverol. A lestres de la tarda hi ha un dinar de germanor al Vernedot. Un ball popular a la Plaça delArbre de la Pobla a les vuit del vespre posa cloenda a la diada.

El tickets pel dinar i altra informació als telèfons 973-68 01 32 (Àngel) o bé 973-68 93 73(Antoni).

L·ls raiers del Noguera en acció.

MARIA DEL MAR AL GÒTICI Li agrada la Maria del Mar Bo-

net? Ara té oportunitat d'escol-tar velles i noves cançons i derepetir i tot.

Del 4 al 13 de juliol —excepteels dilluns— actua a la Plaça delRei, en ple Barri Gòtic de Barce-lona. El marc no pot ser mésagradable i l'entrada no gairecara: 250 pts.

*-« Maria del Mar repeteix a la plaça del Rei.

TELEVISIÓLA REVISTA LIFE VA ALCINE. Shirley MacLaine,Henry Fonda, Liza Minelli id'altres en el primer capítold'una sèrie que ens expli-carà la història de Holl-ywood. (Divendres nit).

HACE UN MILLON DEA-NOS. Raquel Welch vestidasegons se suposa anaven lesdones fa un milió d'anys.(Dissabte tarda).

<',COMO DESTRUIR ALMAS FAMOSO AGENTESECRETO DEL MUNDO?.El Belmondó i la Bisset sónun escriptor i la seva ajudanta la recerca d'un nou argu-ment per al seu llibre. (Dis-sabte nit).

CUANDO MUEREN LASLEYENDAS. Una d'indisprotagonitzada per RichardWidmark i Frederick Fo-rrest, entre d'altres. La cosava de la integració d'un nenindi enuna reservayanqui.(Diumenge nit).

Hitctuock a la telebotaje».

imh

SABOTAJE. El senyor Al-fred Hitchcock va dirigir el1936 una de les sevesmerave-lles amb intringulis, enaquest cas de sabotatges i de-més, en la qual la ciutat deLondres roman sense llum.(Divendres qit).

ADAN A LAS SEIS DE LAMADRUGADA. Noi que estrasllada a un poble per lamort d'un familiar. El con-trast de la vida quotidiana deciutat que ell viu amb la vidarural serà el nus de la pel·lí-cula (Diumenge nit).

LES NITS DE LA TIETAROSA. Rosa Maria Sardàprotagonitza la sèrie escritaper la Capmany i realitzadaper la Vilaret i el Güell. (Di-mecres tarda).

Va, que el mon s'acaba!

RESTAURANTS

CAN SOGUES. Antiga re-botiga d'en Pitarra. Plats ca-talans. Unes 600 pts. per per-sona. Avinyó, 56. Tancat elsdissabtes a la nit i els diumen-ges tot el dia.

TINELL. Pot trobar-himembres de l'Ajuntament ode la Generalitat degut a laproximitat amb la plaça SantJaume. Preu per persona1.000 pts. Freneria, 8 (CascAntic).

ESPANA. Si no pot gastargaire pe a menjar, és el llocideal. 200 pts. persona,Montcada, 2 (Casc Antic).Tancat els diumenges.

LA GARDUNA. Menjar dequalitat. Una curiositat: estàsituar dins del mercat de laBoqueria. Unes 850 pts. per-sona. Morena, 17 (Casc An-tic). Diumenges nit, tancat.

DELICES DE LA FRAN-CE. Bon menjar francès.Unes 900 pts. persona. Mun-taner, 443 (Sant Gervasi).Tancat els diumenges i di-lluns migdia.

SOPETA UNA. Cuina cata-lana de bona qualitat. No licostarà més de 700 ptes. PereLestortres (Casc Antic),Tancat els diumenges i di-lluns al mig dia.

BOSTON. Menjar casolàmolt ben fet. Coberts a 250 i350 ptes. Carrer Aribau, can-tonada Aragó.

Té fitinti'.' Els cuiners li prepa-raran el sopar.

INFANTIL

PEP SALTIMBANQUI. Dia5. 6 tarda. Barri de Can Deü.Sabadell.

LA BARCELONETA - LA BARCELONETA - LA BARCELONETA - LA BARCELONÍ

TRENCAONESSi pot anar a peu —Plaça del

Palau, Passeig Nacional,Trencaones— fent una bonapassejada fins al bar PortaCoeli on pot prendre uns mus-clets cosa fina. Una altra pos-sibilitat es la marítima: a lesconegudes.«golondrines» potfer el viatge donada i tornada.O nemés d'anada, tornant apeu. A la canalla'els pot com-prar un cranc i mentre viatginamb la barqueta creuran quepesquen (de segur que no pes-caran res de res). En arribar altrencaones, molt probable-ment trobarà molts pesca-dors.Si li abelleix, ja ho sap:tregui la pols a la canya i, apasom-hi, a pescar peixets con-taminats.

Evidentment no li garantimla salut després d'haver-losengolit. Però no s'acaben aquíles possibilitats del trencao-nes. En el replà on ariben lesbarques hi ha tota mena detenderols que li ofereixen be-gudes i entrepans enorme-ment grans.

El passeig que va des de elbar ja esmentat —no el tornema citar perquè tampoc no ésqüestió de fer tantapropaganda— fins al club na-tació Barcelona, pot passajer-hi a gust, en un ambient degran tranquil·litat. Mentre ca-mini s'hi trobarà gent que,com vostè, hi passeja, gentque s'hi estima dins de cotxes—3 què obliga els preus delslloguers!—, gent que hi fa foo-ting i gent, que hi va a pensar.

QUARTS DE CASAEls veïns de la Barceloneta

anomenen a les seves llars«quarts de casa» per les mésque reduïdes dimensions quetenen. Els barcelonetins—esdiu així?— se'n queixen deles dimensions de les sevescasetes. I se'n queixen ambraó. De tota manera no per-den l'alegria de decorar-lestan bé com saben. I en sabenforça perquè la fesomia quetenen els carrers de la Barce-loneta no els trobarà a capmés barri de Barcelona: edifi-cis de color blanc amb totesles portes i finestres de colorsvius i diferents. Aquesta de-coració i fins i tot l'arquitec-tura del barri li dóna una per-sonalitat inconfundible.

Diuen que la Barceloneta és tld'aquests, mentre passi el trenc]blica Independent Marxista-liibrlplatja i sense peix, i sense... Unbjdir que «van a Barcelona» cada i.humitat, sol i sorra i unabonaptenen.

Aquestes són algunes de lesrx:al barri —de moment— de la Bar,

GAMBES IPAELLES

A la gent de mar els agradamenjar. I la gent de la Barcelo-neta que encara conserven laseva personalitat marinera,mengen i mengen bé. En el ba-rri pot menjar suculentes pae-lles, sarsueles, parrillades, fri-tades i altres especialitats au-tòctones. Una mica carot,però molt bo, és Can Costa.També li recomanem el res-taurant Catalunya —amb elcantant del conjunt Els Sirex.l'Anxoveta, de maitre— onpagarà preus més mòdics (?).

Per menjar gambes, El reide la Gamba, al passeig Nacio-nal, pot anar repetint fins aatipar-se. Acabarà amb su-quet de gamba fins els colzesamb perdó).

EL PASSEIGMARÍTIM

Les platges de Barcelona,per fi, estan netes. Netes, ne-tíssimes. Cada dia les «es-combren». Ho podeu com-provar tot passejant pel pas-seig marítim. D'aquí a poctemps Barcelona serà Copa-cabana. De moment ja és unpas que no ens clavem un vi-dre o trepitgem una llaunamentre passegem per la so-rra.

tom de tots. Diuen que un diau frontera, proclamen la Repu-, Barceloneta i ens deixen sense*sihomesquenorenunciena,urten de casa seva, portuaris ihi ha pocs que ofereixen el que

precioses coses que hom pot fer

BOMBESLes bombes són unes bole-

tes patata picant amb unasalsa encara més picant quede segur el faran plorar. Lasangria fa de bon acompa-nyar. Aquesta peculiar•tapa» la pot trobar, entred'altres en el bar Alcalde alcarrer Almirant Aixada.

7

fi1

D'ARREU......De Barcelona, la gent

«baixa» al barri marinerper banyar-se. Es fan cuesllarguíssimes davant delsbanys públics. La marejove amb la nena, la se-nyora gran que vol ferbronze, la nena modernaamb boina... Tothom hicap.

Mentre es banyin, elsbarcelonetins els contem-plaran des de les finestrsde les inconfundibles ca-ses amb els marcs pintatsde coloraines i acabats deguarnir amb floretes dequasi tots els tipus.

Tres joves harvistesamb l'últim model detrajo de bany que s'hacomençat a veure a laBarceloneta.

VOLAR A BARCELONA

Així escombren les platees Je Barcelona.

LA BARCELONETA - LA BARCELONETA - LA BARCELONETA - LA BARCELÓ^

Fa quatre dies com qui diuun treballador en atur es vapenjar a un dels fils de les va-gonetes al peu de Montjuïc perdemostrar que passava gana.La crisi obliga a coses ben fo-tudes i gens gracioses. Lafeina va ser d'en Figuerueloper fer-lo baixar.

No li recomanarem ques'enfili als fils, entre altres co-ses perquè cal molta agilitat iperícia per no anar a l'aigua.

Però sí que pot fer unasanapassejada tot volant. Les va-gonetes que volen el cel deBarcelona surten de la Barce-loneta, de la torre de Sant Se-batià, entre els banys de SanSebastià i el Club de NatacióBarcelona. La segona parada—la segona torre, la de SantJaume— està al costat de lasortida de vaixells a Les Illes.La darrera parada és dalt deMontjuïc.

PEIXOSA la fi de tots els autobusos

que van a la Barceloneta hi haun aquàrium. Peixos de totsels colors i formes se'ns ofe-reixen davant nostre. Un mu-seu vivent d'animalets d'ai-gua.

Diverses activitats per u laquitxalla.

XESCOBOIX. 6 de juliol. 5tarda. Plaça de la Vila de Vi-lanova i la Geltrú.

TARONJADA NATURAL.10 juliol. 5 tarda. Premià deMar.

XESCOBOIX. 10 juliol. 7,30tarda. Premià de Mar.

RÀDIO

QUISSICOSAS. Ràdio Jo-ventut, de 9 a 11 del matí.Coses que passen pel món.

CANÇONS AL VENT. Rà-dio 4, de 1 a 1,30. Barreja demúsica pop i cançó catalana.

LA CLAU I EL DURO. Rà-dio 4, de 7.30 a 8.30 del ve-pres. Música pop, novetats ientrevistes.

MERIDIANO 23. Ràdio Mi-ramar, 10,30 de la nit. Infor-mació de les notícies del dia.

HORA 25. Ràdio Barcelona,11.30 de la nit. Informatiu dela Cadena SER.

TEMPS OBERT. Ràdio 4, de9 a 12 del matí. Entrevistes,col·laboracions, trucades imes coses.

ESTUDIO CERO. Radio Es-panya. Temes paracientífics.Màgia, parapsicologia. A lesdotze de la nit.

MÚSICA

.QUARTET DE SAXO-FONS DE BARCELONA.Dins dels actes de les Serena-des al Barri Gòtic. Intèrprets:Brotons, Cervelló, FletaPoloiGrova. Dia 6.

Va, gue el mon s'acaba (ORQUESTRA FRENESÍ.Dia 6. Nit. Terrassa.

BANDA MUNICIPAL DEBARCELONA. Obres deRossini, Tchaikowsky. Dia 3de juliol. Nit. Plaça del Rei.Barcelona.

BANDA MUNICIPAL DEBARCELONA. Obres deRossini, Tchaikowsky, Ras-pingi, Wagner, Garreta. Dia10 de juliol. Nit. Plaça del Rei(Barcelona).

MARIA DEL MAR BO-NET. Del 4 al 13 de juliol.Nit. Plaça del Rei (Barce-lona).

QUICO PI DE LA SERRA.Dia 5. Tarda. Arenys de Mar(;iire lliure).

Quico Pi de la Serra a Arenysde Mar.

BANYS

Astilleros (mar, piscina).Passeig Nacional, 74. De dosquarts de nou a set de latarda. 75-SK)pts. Autobús: 17,39, 57.59, 64.

Orientals (piscina, mar). Al-canar, 49. De 9 del matí a setde la tarda. 60-100 pts. Auto-bús 17, 39, 45. 57,59, 64 (ex-clusivament per a senyores).

Sant Sebatian (mar, piscina).Passeig Nacional. De deu delmatí a set de la tarda. 100 pts.Autobús: 17, 39, 45. 57, 59,64.

Bernat Picornell (piscina),Montjuïc. De nou del matí aquatre-de la tarda. Labora-bles 40 pts. Festius 80 pts.Autobús I. .

Piscines i Esports. Av. Sa-rrià, 86. De deu del matí a tresquarts de set de la tarda. 75pts. Autobús: 4, 7, 66.

1 ;**,-.*

T'^ll^**^..

&n\

í

El camp no fa vacances.

Uf! Pobres pagesos! El queels espera pel mes de juliol.S'han de acabar els treballs dela sega i de la batuda. S'iniciala. sembra de fesols, i s'ha deeixarcolar per eliminar les ma-les herbes dels sembrats. Al'horta tenen gran importànciales feines de recol·lecció i d'i-

JULIOL AL CAMP

rrigació, es preparen les terresper als raves, agrelles, 'Medes,espinacs, escaroles, coliflors,bròquils, etc.

A la jardineria es planten elscrisantems, mentre segueix lafloració de dàlies, gladiols,narcissos, margarides, etc.S'ha de regar intensament, es-

pecialment la gespa, que esressent de la calor. Les olive-res es tracten contra la mosca,i continua la collita de peres ipréssecs, i s'inicia la del raïmmoscatell.

Pel que fa a la ramaderias'ha de frenar la cria de conillsdurant juliol i agost, ja que la

calor dificulta els parts i nei-*en malament els lludrigons.Al bestiar gros li convé una^ció suplementària d'aliment£n fer-se fosc, car amb lafresca té més gana i així escombat l'atonia i l'ensopimentque li agafa en aquesta èpocadel any.

PER ENTESOS EN MUNTANYAHem entrat ja al mes de ju- •

Hol. És ara, ja, la millor èpocaper provar de pujar l'Aneto. Iho és per dues coses: la grangelera encara conserva un bontou de neu i les escletxes gai-rebé ni existeixen, això per uncantó, i també la climatologiaés sempre més benigna i esta-ble que durant el proper agost,això per l'altre.

Així que, fent la ruta mésnormal, hem d'anar fins a Be-nasc. Una vegada allà, si hemanat en cotxe encara podemtirar una bona estona mésamunt, passar l'Hospital deBenasc, els Banys de Benasc iarribar a un pla on ja caldrà

•abandonar el vehicle i posapeu a terra. Amunt, doncs, ipoc a poc remuntem cap al re-fugi de La Renclusa, lloc de

sortida habitual. Cal, ara,instal·lar-se i descansar, cosaque es pot fer a.qualsevol delsprats que per allà hi ha, si no esvol pernoctar al refugi.

Amb prou feines s'albira laclaror matinal quan comen-cem el camí. Un parell llargd'horetes ens porten a lacresta dels Portillons. Baixemper l'altra banda i assolim,sense dificultat, la gran gelera.Comença aqui una travessaper la neu que, després dedues hores més, ens portarà alcoll de Corones. Cal remuntarla darrera pujada i ja som alcèlebre Pas de Mahoma, unamica vertiginós, és ben cert,però perfectament superable.El cim de l'Aneto, a 3.404 me-tres, ens espera a l'altre cantó.

CAN GATELL DE CAMBRILS

Qui no ha sentit parlar decan Gatell, sí home de can Ga-tell de Cambrils. Tothom oi?Però si ençra queda algun des-pistat que no ho coneix els di-rem que Cambrils és un petitpoblet (això de petit és un dir)del Baix Camps a la vora de lamar pràcticament enganxatper les noves urbanitzacionsamb Salou.

I Can Gatell un dels més co-neguts restaurants de Catalu-nya i dels milors en la degusta-ció de peixos de tota mena, totfresc i de primera, clar que noés màsa barat, més aviat po-dríem dir que és un pèl car.

Però val Ja pena. Sobretot elsexquisits entremesos de peixconsistents en petites safatesamb peixos de tota mena. Ésun plat que mai no s'acaba,sempre queda un peix per tas-tar, per aixòmalgrat es diguinentremesos atipen molt mésque un primer plat. Però simalgrat tot us quedeu ambgana sempre podeu menjar ellluç, el rap, el pagell, els po-pets, les gambes, els llagos-tins, la llagosta, els musclos,els calamars, guists sols o ensarsuela, fritada o parrillada.Oi que és bo? oi que teniu ga-nes d'anar-hi? oi que el properdiumenge hi anireu?

Piscina municipal de LesCorts. Travessera de lesCorts. De nou del matí a dosquarts de set de la tarda. La-borables 35 pts. Festius 70pts. Autobús 15.43.54.59.

A Barcelona pot trobar lot ti-pas de piscines.

MUSEUS

ARQUEOLÒGIC, parc deMontjuïc. Val la pena visitar-lo.

CERA. Rambles, 4. Quasitots els personatges històricshi són presents.

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ. _Parc de Montjuïc. Interès-'sants exposicions d'obrescontemporànies.

JARDÍ BOTÀNIC. Palau deMontjuïc. Totes les planteshagudes i per haver.

PICASSO. Montcada, 15-17.Imperdonable si no l'ha vist.

CERÀMICA. Parc de Mont-juïc. Exposició de ceràmicade diferents països. -

BARSLA CLAU. Aguillers, 18. Lirecomanem els combinats dexampany.

MIRAMELINDO. Passeigdel Born, 15. Insuperable elcombinat de coco.

ELS QUATRE GATS.Montsió, 5. Amb el cubata ala mà pot admirar les exposi-cions.

EL DRAPAIRE. Sitjàs, 11.La tranquil·litat i les antigüe-tats es barregen deliciosa-ment.EL RACÓ DE L'ANTI-QUARI. Plaça del Rei. Am-bient agradable, especial-ment en el pis de dalt que,excepció feta dels festius,està pratiement buit.

Façana de Can Gatell.

Va, que el món s'acaba!

BOTIGUES

ACUARAMA SAN JORGE.Sagrera, 177. Peixos de totesformes i colors, i plantes aqu-iiques.

ARBOR SCIENTIAE. Prin-cesa, 15. Llibres sobre astro-logia, espiritisme, ocultisme,etc. De tant en tant es fanxerrades sobre el tema.

BABIA. Pelai. 52. Pantalonsa 200 Ptes. Camises a 100ptes.

LA CAMPANA DE GRÀ-CIA. Ros de Olano, II. Ni-nes antigues. Joguines.

MATINADA

CAVA DEL 292. Carrer Di-putació, 292. Obert fins a les

DRUGSTORE. Passeig deGràcia, 71. Obert fins a les4,30.

DRUGSTORE LICEO.Ramblas, 61. Obert fins a les3.

INFANTE. Fabra i Puig, 96.Obert a partir de les 4 de lamatinada.

LA DALIA. Platja de SantMiquel, s/n. Obert tot la nit.

BARCHUPI. MarianoCubí,78. Obert fins a les 4.

LA MINA. Carretera Coll-blanc, 8. Obert a partir de les3.30.

MOKA. Rambles, 126. Obertfins ala 1.30.

SEXY-SHOW

BAGDAD. Conde "delAsalto, 103. PornoramaShow.

BARCELONA DE NO-CHE. Tàpies, 5. Espectacleporno.

ELMOLINO. Vila Vila, 99.Cuixa Kitch.

VILA-ROSA. Arc del Tea-tre, 3. Sexy modern amb ac-tuacions «camp».

De coracor

Jim/nv Carter

Entre petards i bombesestem vius de miracle.Sembla que ETA ha volgutfer més sorollosa la revetllade Sant Joan i és que si aixòcontinua així malament rai,perquè han començat perAndalusia han anat des-prés pel país Valencià i a latercerva a la vençuda i enstoca a nosaltres i és que si

fossin bombes de la Barce-loneta encra, com a màximpodries enganxar una úl-cera duodenal, però lagoma II a més d'indigestaés antidemocràtica i pocamiga de la pau. Pau i tran-quil·litat, encara que unamica sorolosa vam tenir-neper les revetlles de SantJoan i Sant Pere. Petards amanta, fogueres a grapats,coques a kilos i xampany araig, només el temps va feruna mica la guitza. Està béque la gent es divertixiforça perquè com que ara

es'apuja la*llum, ens amar-garan les festes i és boaprofitaries perquè sónmés curtes que l'estada delpresident Carter a Madrid,que va anar tan despresaque si no arriba a ser per lesfotos que publiquen els dia-ris ens hauríem pensat que

MiroArüevol

era una trampeta del presi-dent Suàez per colar millorl'entrada a l'Otan sense re-ferèndum. Però es veu queno és així perquè semblaque va tenir temps de par-lar amb en Felipe Gonzàlezi Santiago Carrillo; poquescoses es podrien dir peròalmenys servirà per galle-jar dins els seus respectiuspartits «Jo he parlat ambCarter, de veritat». Però,

Ani>el Valero

és clar, disculpar el presi-dent americà car ja n'es-tava tip de la reunió de Ve-nècia i de la visita a Iugos-làvi, on va dir allò «què bo-nica és Iugoslàvia tan neu-

tral, neutral, neutral». |mentrestant al Barca en-cara no saben si KubalaoHerrera es farà càrrec del'equip, si el Maradona vin-drà, si el Krankl tornarà, siel Simonsen marxarà, si elTrevor Francis es curarà icom que cada any el que sique està clar és que ambtant d'embolic de fitxatgeal final tornarem a quedartercers i per pèls jugarem laUEFA. Una altra de bona.el senyor Miró i Ardèvol hadit que el petroli es poiaconseguir d'unes plantesque germinarien a quelase-vol terra. Com ho sàpieuen

A Aurèlia Capmany

els àrabs ens tornen a inya-dir perquè no se'ls acabi el«xollo». A qui sí que se li haacabat el xollo és a ÀngelValero, un murcià que haestat rei d'una tribu de l'A-mazones durant cinc anyson ha intentat fer la sevarevolució social aplicant elsistema dels/tec/""" y pela-vos però sembla que els in-dis de la tribu li van veureel llautó i no el van aguan-tar quaranta anys i el vanfer fora. Fora del Romeavolien deixar l'obra de laMaria Aurèlia Capmany«Un lloc entre els morts»però sembla que finalmentel senyor Gual ha trobat elsdiners per l'estrena i la P^drem veure ben aviat.Sense més per dir-vos demoment s'acomiada.

La CotillaLlibertina

10

Carta del director En aquest

Animar als empresarisAmic lector:

El Conseller d'Economia i Finances senyor Trias Fargas va fer unes declara-cions a El Periódico la passada stmana en les quals afirmà que un dels objectiusque es marca la nova Generalitat és donar suport a l'empresa privada. «Es trata—digué el senyor Trias Fargas— de posar en marxa l'empresa privada, deposar-la en condicions de produir competitivament i de retornar-li la con-fiança».

A mi, allò que més em crida l'atenció d'aquestes declaracions és la necessitatde «retornar la confiança als empresaris». La transició de la dictadura a lademocràcia s'ha fet d'una forma incruenta que gairebé ningú pronosticava.Gràcies al sortosament periclitat consens entre govern i oposició, l'Estat espa-nyol ha entrat en un període d'estabilitat i pau civil només trencada a una zonageogràfica ben localitzada com és Euskadi. S'ha fet una reforma fiscal absoluta-ment favorable als empresaris ja que, si parlem de justícia fiscal, la situacióespanyola no és ni de bon tros comparable amb la sueca o l'alemanya, que tanamics són d'esmentar els polítics tipus Trias Fargas. Governa la dreta desdelmateix moment que va morir el dictador. Suàrez està ben vist per Carter. Esnegocia l'entrada en el Mercat Comú. Una gran part del sindicalisme de classeha demostrat repetidment la seva capacitat de ser responsables. Els bancs granses responsabilitzen dels petits quan aquests fan alguna fallida. iQuè més neces-sita l'empresari, senyor Trias Fargas, per invertir?

El problema crec que està canviant de signe. Els empresaris —potser sí— hanperdut la confiança, però la gent també ha perdut la confiança en molts empresa-ris que no estan disposats a lluitar amb les mateixes armes amb les quals lluitenllurs col·legues d'altres països desenvolupants, i la gent també ha perdut laconfiança en els bancs, els quals han de donar uns crèdits que no donen, i en elgovern, que ha d'establir una política creditícia que no estableix.

Molta gent perd la confiança, senyor Trias Fargas, fins i tot en vostè quan enentrevista que cito afirma tranquil·lament que «hem de començar a pensar que

' atur és crònic».Ben cordialment

L'HORAPERE ORIOL COSTA

Director

DIRECTOR: Pere-Oriol Costa.REDACTOR EN CAP: Xavier Sabaté. . .. _ ., c • eREDACC1Ó: Francesc Navarro, Josep M.a Serra (compaginació). Conxita bociasdegut (fotografia), Joan Catà i Francesc Baigcs, Xavier Capdevila.REPORTATGES: caries Sànchez Costa, Xavier Febres, Rafael Manzano. Manus CaroUMontserrat Radigales, Andreu castellet, Agustí Pons, Joana M." Roque, Albert Moreno i Mana

C A T A U I N V A : Albert Garrido. Anna Ba.letbó; MADRID: Pedró Altares;_MÓN, MateoMadridejos, Xavier Batalla: TREBALL: Isidor Boix; HUMOR: Cesc Corb Trallera, NunaPompeia i Joma: CULTURA I SOCIETAT: M.a Aurel.a Capmany, Anton. *u iomeu^A.Cirici Pellicer. Antoni Kirchner, Jordi Garcia Soler, Josep Bigorda, Ennc Barres Ra«mmBamilsjosep MartíGómez,MartaMata, Isidre Ambros. Pere A n g u e r a J ^ . C ^ n d e l U o r ^

Fortuny, M.* Josep Corominas; ECONOMIA: Joaquim Monells: . A S ™ L O G I A . bsteveCarbó. VA, QUE EL MÓN S'ACABA: Anna Cortadas, Lluïs Crous i Joan Bonaga.ESCRIUEN EN AQUEST NÚMERO:Sergi Vilar, Jordi Iturris, Antoni Ma Sanchèz i Jaume Fuster. niSTRIBU-PUBLICITAT: M .a d e i Carme Santmiquel: ADMINISTRACIÓ: Mercè G ^ u ' P J S T R I » U .ÇIÓ: Santi Torruella: FOTOCOMPOSICIÓ: Fotol.nea, S-A Gran ViaXarteI1,,93-95, Te330 01 58: IMPRESSIÓ: Impresiones generales, Alarcón 13, Sant Adriideï ^ - ™ L381 28 00: EDITA L'HORA. S.A. Aribau. 80. àtic, I.". Tels.: 254 34 02-04. Bdrcelona-36.Dipòsit legal B-l904:l979.

nómoro:

Cartes a L'HORA. Pàg. 3.

Va, que elmón s'acaba, per JOANCARLES BONAGA, ANNA COR-TADAS i LLUÏS CROUS. Pàgs. 4 a10.

La gran coalició s'allunya, per AL-BERT GARRIDO. Pàgs. 12 i 13.

No tan benvingut, Mr. Carter, per PE-DRÓ ALTARES. Pgs. 15 a 17.

Economia en gravetat-zero: la novafrontera de O'NeilI, per JOAQUIMMONELLS. Pgs. 18 i 19.

Entre la guerra freda i la crisi econò-mica, per MATEO MADRIDEJOS.Pàgs. 20 a 22.

índia: la fi d'una dinastia, per XA-VIER BATALLA. Pàgs. 22 i 23.

Entre la geografia i la política: la divi-sió territorial de Catalunya, per XA-VIER CAPDEVILA. Pàgs. 24 a 29.

Qüestió oberta, .per SERGI VILAR.Pàgs. 30 i 31.

U.C.E.: un altre tipus d'ensenya-ment, per JORDI ITURRIA i AN-TONI M. SANCHEZ. Pàgs. 32 a 34.

Albert Balcells, historiador, perMONTSERRAT MINOBIS. Pàgs. 35a37.

Imatges i postals dels catalans, perJOMA. Pàg. 38.

A la conquesta de Madrid, per ISI-DRE AMBRÒS. Pàgs. 40 i 41.

Cultura en joc, per JOSEP M. CA-RANDELL. Pàg. 42.

Seccions. Pàgs. 43 a 50.

11

Mentre el congrés dels socialistes no decideixi política d'aliances, continuenles reunions entre el president Pujol i Joan Reventós, a la recerca per pat delprimer d'una gran coalició amb poc futur, per ara.

EL PRESIDENT PUJOL NO CONVENÇ A JOAN REVENTÓS

La gran coalició s'allunyaALBERT GARRIDO

La millor manera que dues persones o grups s'entenguin és queuna tercera persona o grup els obligui a entendre's. A Catalunyano hi ha cap força que obligui indefectiblement a una entesa entreconvergents i socialistes, com tampoc no n'hi ha cap que etimuliel pacte entre les forces d'esquerra. D'aquí el dubte etern del PSCà l'hora de definir una política d'aliances i els esforçosincansables de CiU per portar els socialistes al seu terreny de joc.

En les setmanes immediatament an-teriors al congrés socialista el presi-dent Pujol ha fet algunes bones de-mostracions de la seva capacitat polí-tica a l'hora de demostrar al PSC queestà en condicions de jugar fort des delConsell i des del Parlament per deixarl'oposició fora de joc sempre que liconvingui. Aquesta demostració deforça, que va tenir la seva màximaexpressió en el ple del Parlament demitjans de juny, té una intenció finalinequívoca i ben coneguda de tothom:el cap de la Generalitat és de l'opinióque la millor solució governamentalpera Catalunya és la gran coalició deconvergents i socialistes.

12

Reunions Pujol-Reventós

Tantes són les esperances diposita-des pel president en aquesta soluxióque després dels darrers episodis par-lamentaris no ha tingut cap inconve-nient en entrevistar-se dues vegadesamb el secretari general dels socialis-tes, senyor Joan Reventós, precisa-ment en els moment finals de la prepa-ració del congrés del seu partit, unamica com per demostrar que el PSC hade decidir-se finalment pel pacte i con-vertir les consultes informals en tascade govern. I el senyor Reventós haanat a la casa dels Canonges, amb uncongrés en portes, perquè sense poder

prendre cap determinació.sí que podiaassabentar-se de quins són els termesen què CiU entén el conveni amb elssocialistes.

El cas és, no obstant, que semblamajoritària la vocació socialista d o-posició. Els dies següents a les elec-cions catalanes va semblar que ho erafruit d'una certa reacció visceral com-prensible, passat aquest primer mo-ment es manté aquesta actitud unamica perquè res no obliga a canviar-lai una altra mica perquè plana entre elsdirigents socialistes la desconfiançad'haver de pagar les eleccions vinentstots el números vermells del pacte degovern. La veritat és que fins ara ePSC noha estat excessivament habiïen els seus moviments des dels bancsde l'oposició, però en general creumés en la capacitat dinàmica i de cn-tica que dóna asseure's davant deConsell que la glòria a mig termini qupot donar compartir responsabi"tal5

de Govern.A tot això cal afegir que fins que n?

es demostri o s'aprovi el contraui esen peu una resolució de la conferenci

iocialista anterir a les eleccions quejescaríava qualsevol pacte de centre-ísquerra a pal sec. Si això ho vanprovar els delegats socialistes quaniaconfiançà^en la victòria electoral era:otal, és à dir, quan un eventual•entre-esquerra s'hauria forjat desj'una posició de força per part socia-lista, res no fa pensar que ara aquells ojns altres delegats vulguin desdir-se i)rovar sort a l'executiu amb toteslesroncessions que comportaria una de-erminació d'aquest tipus.

No hi ha alternativa

A més a més no hi ha cap raó imme-diata que aconselli els socialistes adecidir-se pel govern. Ni en l'horitzóes dibuixa cap alternativa viable a lagran coalició, de manera que sempres'està a temps de recuperar aquestapossibilitat, ni des d'un punt de vistaestrictament electoral és aconsellablepels socialistes deixar als diputats delPSUC l'administració de tots els be-neficis que es poden aconseguir des del'oposició. En canvi la coordinaciópolítica amb els comunistes, o d'a-quests amb els socialistes, pot arribara condicionar en moments puntuals lamateixa política governamental, perexemple quan es tracti de discutir dedebò l'ordenació territorial de Catalu-nya o la llei electoral, de la qual derooment ningú no se'n vol en recordar.

En definitiva, el que es planteja enaquests moments és saber què pot im-Pulsar els socialistes a pensar que elcentre-esquerra és la millor de les op-cions que poden prendre. Analitzant a»ons la qüestió pot dir-se que, com aniinim, hi han tants arguments en con-to com a favor i que pal mateix motiuy congrés del PSC no definirà dejprma inequívoca la seva política d'a-'lances. Una determinació clara no-jpes fóra possible si alguna de les famí-lies o tendències tingués una majoriaac'aparadora, que pogués imposr el^u pensament polític, però com que^ o pactes entre tendències o sense,** socialisme català encara li queda&T caminar un bon tros abans de<j°nsolidar-se i perdre aquest aspecteQ inorganicitat que té ara com ara, el^es lògic és que les coses es quedin£0°! estan en aquests moments, elResident fent ofertes i el senyor Re-ventós esperant temps millors.

Els pactes funcionen

D'altra banda no s'ha de descarta-runa més fàcil comprensió entre CiU iels centristes a mesura que vagi pas-sant el temps i l'acord parlamentaricontinuí funcionant. Per sort dels cen-tristes i fins i tot delmateix ConsellExecutiu, el senyor Eduard Punsets'està convertint poc a poc en el capde files de portes endins i de portesenfora del seu partit, la qual cosa potfacilitar enormement el funcionamentde l'actual encaix parlamentari, per-què el senyor Punset sembla sortosa-ment curat d'espants comunistes, na-cionalistes o centralistes, i en canvidemostra tenir una gran ductilitat pera l'acord polític.

Gairebé es pot dir el mateix d'Es-querra Republicana, un partit que vaestrenar-se al Parlament amb una em-penta de cavall sicilià, però que en poctemps ha acceptat les regles d'un jocmés convencional, no ha tingut incon-venient en posar la seva signatura alcostat de la dels centristes i cada dia sen'adona més que està més aprop deCiU que del PSC. Dit d'una altra ma-nera: el gran centre-esquerra és unprojecte sense raons immediates quel'obliguin a convertir-se en realitat. •

PENDENT DE NOMENAMENT

Supergovernadoro «sheriff»

D'ençà l'estada de tres dies del pre-sident Pujol a Madrid la loteria delsupergovernador s'ha posat en marxa.El joc dels noms, les travesses que enaquest país són inevitables, les vigílies—sempre llargues— de qualsevol no-menament, han fet circular en els dia-ris i entre la classe política catalanauna sèrie inacabable de rumors, deconfidències a cau d'orella, que vandes d'un baró d'UCD com el senyorRodolfo Martín Villa, fins un ex-ministre que va passr pel Govern ambmés pena que glòria, el senyor Anto-nio Fontàn, passant per l'actual vice-president primer del Congrés, senyorModesto Fraile.

Just en tornar el president Pujol deMadrid es va dir que el candidat predi-lecte de la Generalitat i gairebé nego-ciat amb el president Suàrez era el

Antonio Fontàn, un nom que també hasonat per ser supergovernador de Ca-talunya.

senyor Fraile. Però per aquestes cosesa què ens té acostumats fins l'avorri-ment el partit del Govern, es veu queel nomenament no és ni molt menyssegur. Es veu que el senyor Fraile noés prou contundent ni té la suficientpersonalitat i caràcter que a La Mon-cloa s'entén que ha de tenir el super-governador. .

La insistència que posa la UCD enressaltar lesqualitats d'home de caràc-ter i resolutiu que ha de tenir el super-governador fa pensar que el Governinterpreta aquesta figura com la d'unrepresentant de l'Estat disfressat desheriff, més que com la d'un represen-tant de l'Estat que, lluny de crear unaestructura administrativa i sobretot depoder polític paral·lela a la Generali-tat, el que haurà de fer és coordinar-seamb l'autogovern català per tal d'evi-tar que es produeixin disfuncions en-tre la Plaça de Sant Jaume i el Palau dela Moncloa.

En aquest sentit val a dir que delstres noms, entre molts altres que hansonat, l'únic que ha demostrat en lapràctica que comprèn què significaconsiderar la Generalitat com üna ins-titució de l'Estat, que no necessita capvigilància especial, va ser el senyorFontàn. És clar que l'home ho va arri-bar a entendre tan bé que van acabarcessant-lo. •

13

CONÈIXERCATALUNYA

La FargaPere Molera i Solà

El procediment tradicionala Catalunya pera obtenir ferro

i acer, explicat des de unaperspectiva tècnica i històrica

DOPESA GRUPO MUNDO DE EDICIONES

14

LA VISITA DE LA VELLA DAMA

tan benvingut, Mr. CarterPEDRÓ ALTARES

Què hi ha vingut a fer Mr. Carter a Madrid? Sembla que tothom està d'acorden el caràcter electoral de la vista. Els tres-cents periodistes tres-cents que

l'acompanyaven serien doncs els encarregats de màgnifícar un viatge que, des dela part espanyola, pot considerar-se com un dels més inútils, protocolaris i ensopits

que es recorden d'un cap d'estat estranger a aquesta capital.

Un somriure estereotipat per a una visita absolutament ensopida i del tot protocolària.

Com que, d'altra banda, les protes-ts estaven «prohibides per decret»Per cet, £a què vé aquest nou retall ak llibertat d'expressió que la Consti-toció proclama?) amb prou feines si hi^ahaver incidents dignes d'esment,r^er , amb el seu somriure esculpit i'"variable, no va deixar allò que se'ria'u en record inesborrable.

Glaçada acollida popular

Els aplaudiments de dotzena i mitjà^ turistes americans que estaven al

del prado foren pràcticamentúnics que el Sr. Carter va escoltar

en la seva visita al nostre país. Si ésque els va sentir per l'escàndol de cen-tenars de «clàxons» que protestavenper la interrupció del trànsit mentre elPresident nordamericà, acompanyatdel ministre de Cultura espanyol, llan-çava una ràpida i convencional ulladaa les sales més representatives de lapintura espanyola i les cambres foto-gràfiques «immortalitzaven» el mo-ment. També a les portes del Prado esproduí pràcticament l'únic incidentque, d'altra banda, ha ocasionat unainterpel·lació socialista al Govern: unespanyo] duia una pancarta que deia:«Carter, ves-te'n a casa teva a fer foo-

ting». La policia americana, no l'espa-nyola, detingué l'encartellat i trencà elcartell en qüestió a fi que el seu presi-dent no pogués llegir-la. Una niciesa,però increïble. L'esment del footingera perquè Mr. Carter en fa cada dia isigui on sigui. Aquí va anar a dosquarts de set delmatí al Retiro ambunguàrdia sota cada arbre i un helicòpterpel cel en una seqüència que, si s'a-rriba a rodar, hauria pogut servir per aqualsevol pel·lícula de Woody Alien ode Jacques Tati. Però, pel que sembla,el sentit del ridícul no és massa pre-sent en Mr. Carter.

L'arribada a Madrid, realment, no

15

es va distingir gens pel fervor popular.En realitat, si no arriba a ser per lesexcepcionals mesures de seguretatpreses des de més de vint-i-quatre ho-res abans de la seva visita.ni pel em-bús circulatori gegantí en tallar el tràn-sit pel pas de la comitiva, pràctica-ment ningú no s'hauria assabentat dela seva estada. Per no haver-hi, no hihavia ni les tradicionals banderetesllevat de dos punts cèntrics de la ciu-tat. Es diu que ni els USA ni el governespanyol estaven especialment inte-ressats en donar solemnitat a la visitade Mr. Carter. Realment, no va tenirres a veure amb les realitzades pelsseus antecessors, eren sens dubte al-tres temps, en època del generalFranco. Carter és el quart presidentamericà que vé a Espanya i el primerque ho fa amb un règim democràtic.Però ni els atlantistes ni l'esquerra novan voler, en un sentit o altre, fer res-saltar una presència que ningú no sem-bla haver propiciat, excepció feta deSuàrez i dels assessors electorals. Elsextraparlamentaris, en vista de laprohibició, tampoc no van forçar lamàquinba, així que amb prou feines200 persones es van concentrar da-vant el ministeri d'Afers Estrangersper protestar i lliurar una carta fir-mada no se sap exactament per qui,llevat dels diputats Sagaseta i Ban-drés. Les «males llengües» deien que,en el fons, la prohibició havia vingutmolt bé ja que així existia almenys una

No <;.v agosarat suposar que Carter ha vingut a passar revista i a assegurar-se de hifidelitat de la política exterior espanyola.

disculpa per explicar l'escassa audièn-cia de la convocatòria. I és que Carterno invita ni tan sols a protestar. Caldir, finalment, que tampoc la premsano s'ha distingit per la seva atenció altema. Potser també com a «resistènciapassiva» a la discriminació que vantrobar els periodistes espanyols en re-lació amb llurs col·legues nordameri-cans i per l'absoluta manca d'informa-ció dels organismes competents. Enfi, que tot ha col·laborat perdonar «es-plendor» a l'estada del President ame-ricà i «realç» a la seva figura.

I de política, què?

Tanmateix, se suposa que Carterhaurà vingut a parlar de política. Mésenllà del sopar al Palau d'Orient ofertpel Rei en el qual s'intercanviaren dis-cursos de correcta formulació diplo-màtica (el Rei reiterà la voluntat d'in-dependència d'Espanya i la seva con-demna de la violència i Carter va ferun complert elogi del procés democra-titzador espanyol), hi va haver unallarga entrevista amb Suàrez i una al-

La geganta infiltrada ANNA BALLETBO

Bous i Banyes«Al buey por el asta y al nombre por la palabra» va dir el

President de la Comissió d'Investigació i Enquesta de ràdio itelevisió del Congrés de Diputats, tot i presentant la sevadimissió.

Al senyor Alberto Estella se li va omplir el botet quan elMinistre de Cultura es va presentar a l'esmentada Comissióper dir que ni ell ni cap persona del seu departament haviamanat o aconsellat als funcionaris de ràdio i televisió i als delMinisteri de Cultura que no es presentessin per respondre ales preguntes dels diputats que formen part de la Comissió.L'honorable Estella, malgrat ser diputat per Salamanca delPartit del Govern, va considerar que una cosa és la disciplinade grup i l'altra que els del grup el facin quedar com un drapbrut. I si a ell li dieun que avisi els diputats que els funcionarisno aniran a les reunions i li llegeixen un document que així ho

mana el que és ja un abús de confiança és-que després, davantla Pitia, diguin que «donde dije digo, digo Diego».

Sa senyoria, que va recordar pels passadissos que ja teniaquaranta anys perquè li fessin aquestes coses, va ser prouprudent i en presentar la dimissió va oferir-nos la cita dientque era un refrany castellà. De tota manera el diputat Antonide Senillosa, President de la Comissió de Control Parlamen-tari ben a desgrat de la UCD i sembla que també de Conver-gència Democràtica a jutjar per l'interès del diputat López deLerma i López en impugnar l'elecció, va assegurar-me que elrefrany no era casteUà sinó basc, i que a més no es diu «albuey por el asta», sinó «por los cuemos». Alguns diputatspresents varen convenir que si ho hagués dit així, el Ministrede Cultura hauria pugut demanar un tom de rèplica peral·lusiones. No en va es diu de La Cierva, i els cérvols, és clar,són banyuts.

16

ua, a petició de Carter, amb FelipeGonzalez com a «tercer home» delpaís. El comunicat conjunt no depassaels limitis de l'estricte convenciona-lisme polític en les relacions entreambdós països, definides com «moltamistoses i cordials». Ja se sap: con-demna de la intervenció soviètica aAfganistan, suport americà a la inte-gració espanyola en les comunitats eu-ropees, apreci al paper de la diplomà-cia espanyola en el conflicte dels os-tatges i explicació al govern de la ci-mera de Venècia. Com es veu, un mo-del de niciesa i de trets comuns. Real-ment, per aquest viatge no calien lesalforges dels dos Boeing 707 anome-nats ambdós Number One i un seguicide diversos centenars de persones.

Tot tan diàfan i tan ensopit quecosta de creure. Sobretot a pocs me-sos vista de la renovació de l'acordbilatei-al sobre les bases i a pocs diesde les sonades declaracions de Marce-lino Oreja sobre la possiblement im-mediata entrada d'Espanya a l'O-TAN. I amb la conferència de Madriden portes. En vista d'aquesta agenda,no és agosarat suposar que Mr. Carterha vingut a Madrid a passar revista i aassegurar-se que la política exteriorespanyola abandona els seus flirteigsneutralistes i s'incorpora amb totes lesbenediccions al remat de la satel·litza-ció americana. Tampoco no és difícilsuposar que la seva entrevista ambFelipe Gonzàlez entrava dins del seudesig de conèixer de primera mà lapostura socialista en relació amb lafrontal oposició a l'entrada d'Espanyaa l'OTAN i mesurar la resistència delPrimer partit de l'oposició en aquesttema i la fermesa de la seva posició.Una resposta, d'alguna manera, aaquesta entrevista, són les delcaea-cions de Felipe Gonzàlez a «El País»°n defineix la política exterior socia-lista. Defïnitició per cert no exempta"'algunes dosis d'ambigïtat.

El cert és que el tema de la políticaexterior serà dominant en els propersNesos. Sectors molt pròxims al partitgovernamental indiquen ben clara-ment que Espanya no pot aspirar a sertona illa en l'occident europeu i que'emes tan peluts com els de Ceuta iMelilla, a més de les relacions ambMarroc i per descomptat amb França,Podrien si no solucionar-se almenyssuavitzar-se amb la incorporació es-Panyola als tractas de defensa comú.El cert és que una mena de «malastru-gança» sembla haver caigut sobre laPolítica exterior i, per si no n'hi havia

prou, les relacions amb els francesossón les pitjors que es recorden en moltde temps i el tema del refugi que conti-nuen trobant els terroristes d'ETA enel sud de França és un condicionantdecisiu. La visita que aquesta setmanafarà a Madrid el primer ministre fran-cès no serà precisament fàcil. Elsànims estan encrespats per moltes,massa, qüestions candents. França téfama de campar per les seves en afersestrangers. Carter, a Madrid, ha hagutde sentir amb absoluta seguretat lesqueixes envers les actituds francès ihom li ha degut demanar la utilitzacióde la seva influència.

En fi, costa de creure que no haestat tocat el tema del Sàhara, les rela-

cions amb Israel, Gibraltar, la posicióespanyola en el cas d'un conflicte delsamericans amb Iran, etc. Però res noha transcendit fins ara, si bé allò lògicés creure que, efectivament, s'hantractat i debatut. Com sol passar en'aquests casos, ho anirem sabent, ambdeclaracions formals oficials o sense,durant els propers mesos. N'hi hauràprou amb esperar a veure si, successi-vament, les actuacions del Govern delSr. Suàrez segueixen* la pauta quemarla la Casa Blanca, la qual cosa,d'altra banda, no sembla precisamentinversemblant. Carter, amb el seu es-tereotipat somriure de vella dama, noes gasta el pressupost en viatges inú-tils. Per a ell, si més no. •

AVUI aooo•ampanya per la consolidació i rellançament del diari

Rbla. Catalunya, 1 5, Tel. 317 54 24

EL MÓN VIST DESD'UNA PERSPECTIVA

CATALANABUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i Cognoms

Carrer

Tel. Població

Els prego que em subscriguin al diari "AVUI"a partir del dia 1.er del mes vinent.

Barcelona (repartiment a domicili):D Trimestral 2.229,— Ptes.O Semestral 4.458,— Ptes.• Anual 8.916,- Ptes.

Fora de Barcelona:D Trimestral 2 .074,- Ptes.O Semestral 4.148,-Ptes.ü Anual 8.295,- Ptes.

Data i Signaturaenvieu aquest BUTLLETÍ a:

Campanya AVUI 2.000 RbJa. Catalunya, 15. 3.«r 2.B

Barcelona-2

17

LA REVOLUCIÓ DE L'ANY 2000

Economia en gravetat-zero:la nova frontera de O'Neill (I)JOAQUIM MONELLS

Gerard O'Neill, professor de física de la Universitat de Príncetonmundialment conegut pels seus estudis —iniciats el 1969— sobre lacolonització de l'espai exterior, publicava fa un parell d'anys unllibre appasionant (i sorprenent) titulat «The JHigh Frontier».Llibre-resum de la reflexio-experimentació d'uns anys sobre allòque, malgrat el somriure dels escèptics i sense perjudici de lesmodifícacions inevitables que incorpori el projecte final, ha deconstituir la revolució econòmico-demogràfica del propermil·Iinearï.

, Des de la perspectiva actual, esdevéprou clar que un dels trets més relle-vants de la dècada dels anys 60 fou eldesenvolupament espectacular de latecnologia de conquesta de l'espai ex-terior, traduït en el projecte Apollo dela NASA que el 1969 culminava ambels saltironets d'un astronauta sobre lasuperfície lunar, mantinguda vergefins aleshores. Els anys 70, en canvi,han suposat una reconducció de lespreocupacions humanes vers els greusproblemes econòmics-demogràfics-espails-energètics amb què ens en-frontem a la Terra: creixement expo-nencial de la població, progressivacongestió humana de l'espai habita-ble, crisi econòmica i tensions insu-portables sobre l'estòc de primeresmatèries i —particularment— d'ener-gia.

Mirant al futurLes dues properas dècades, que ens

apropen ràpidament a la cota dè l'any2000, poden suposar però la síntesipositiva entre, d'una banda, l'avençde la tecnologia de conquesta de l'es-pai exterior i, d'altra banda, les ten-sions població-espai terrestre-recursos-energia. És precisament larecerca d'aquesta síntesi la que confi-gura, en definitiva, la nova frontera dela colonització de l'espai exterior.

La tesi que recolza aquesta preocu-pació per endegar la colonització del'espai exterior, és a dir l'establimentd'hàbitats humans i de centres pro-ductius a l'exterior del nostre planeta,pot formular-se de manera simple. En

18

un context de creixement exponencialde ia població mundial, i en absènciade solucions dolorosament dràsti-ques, d'enfrontaments bèl·lics, d'ac-centuació de l'explotació-dominaciód'uns grups sobre la resta i de perpe-tuació estacionaria d'un statu quo taninsatisfactori com l'actual, l'assoli-ment i manteniment d'un creixementexponencial paral·lel de la riquesa exi-geix tres condicions bàsiques míni-mes: disposició d'energia abundant i abaix cost, disposició de fonts abun-dants de materials també a baix cost idisposició —finalment— de quantitatsgeneroses d'espai per a l'assentamentdé la població i la producció d'ali-ments,

M Mart ni la Lluna ni VenusAquesta triple abundància només

resulta potencialment assolible a l'ex-terior del nostre planeta. D'entrada,cal descartar —per inviable— la colo-nització massiva d'altres planetes. Enprimer lloc, per les mateixes condi-cions físiques de les masses planetà-ries conegudes actualment. La Lluna iMart, per exemple, presenten superfí-cies massa reduïdes per a colonitza-cions humanes de dimensions impor-tants i no disposen d'una atmosferaadient ni de la gravetat necessària peral cos humà; addicionalment, la Llunaté una nit de dues setmanes de dura-ció, que dificulta el cicle vital. En elmateix capítol d'exemples d'inconve-niències físiques, Venus constitueixuna massa exposada a temperatureselevadíssimes de fusió de metalls,

atesa la seva proximitat relativa al sol,sense que de moment hom disposi demitjans per alterar aquesta circums-tància.

En segon lloc, i com a factor defini-tivament dissuassori, qualsevol su-perfície planetaaria planteja el «desa-vantatge de la gravitació», que difi-culta i encareix enormement els movi-ments de sortida del camp d'atraccióde la massa. Des de la Terra, perexemple, l'esforç per sostreure's a l'a-tracció de la gravetat i per assolir l'es-pai exterior resulta equivalent a l'es-forç necessari per sortir d'un forat de4.000 milles de profunditat o —si homvol— equivalent a l'esforç d'escalaruna muntanya 600 vegades més altaque l'Everest. Les futures colònies es-pacials, per tant, hauran de localitzar-se a l'espai exterior, a distàncies rao-nables de qualsevol massa planetàriaque pugui exercir una atracció gravita-cional indesitjada.

Lagrange 5 punt «estable»Durant uns quants anys, la localit-

zació òptima per a colònies espacialsfou atribuïda al punt 5 de Lagrange(L-5) en òrbita lunar que —junt amb elL-4— era considerat un punt «esta-ble», en el sentit que els objectes prò-xims al Lagrange-5 queden retingutsindefinidament en aquell entorn. Taicom exposa O'Neill però, el I970 Ka-mel va demostrar que els punts L-4 •L-5 no constitueixen punts establessinó «regions» senceres estables, qu.cevolucionen en òrbites de grans di-mensions al voltant del L-4/L-5. Dçfet, més recentment la denominacióL-5 s'ha ampliat a totes aquelles re-gions de l'espai exterior que presentenunes determinades condicions d'esta-bilitat, i sembla que actualment la lo-calització dels hàbitats es yeu mesprobable en òrbites circulars intermè-dies, a mig camí entre la Terra i | a

Lluna. ., -Al marge de la seva localització «-

nal, la fixació de vida humana i " c

producció a l'espai exterior comportala resolució dels problemes esmentatsde manca, d'energia-materials-espai

•\-«' - /"•' . - ; " • " i '

/.</ .solució al

habitable característics de la Terra, al-hora que eludeix la inconveniència dela gravetat.

A i'espai anterior, esdevé obvi queels límits del «territori» potencialment'colonitzable són els límits del «terri-tori» potencialment colonitzable sónels mateixos que els del propi Uni-vers, de manera que estem en presèn-cia d'unfarwest virtualment inesgota-ble. Pel que fa a l'energia, mentre queen el nostre planeta aquest factor éslimitat, car, amenaçador pera l'ecolo-gia i perillós per a la vida humanai animal, a l'espai exterior la recep-ció mitjana d'energia solar és deK4 km/km2 -^0,18 a la Terra— iaquesta recepció és il·limitada, ininte-rrompuda —a la Terra s'interrompcada 12 horas—, gairebé gratuïta ieminentment «neta». Quant a la dispo-nibilitat de materials, la primera pe-drera s'establirà sens dubte a la Lluna,que conté quantitats immenses de ma-terials de tota mena, d'extracció rela-tivament simple. Concretament, la su-perfície lunar està integrada en mésd'un 40 % per oxigen, i una mostratípica presenta més del 20 % de silici,més del 12 % d'alumini, un 4 % deferro i un 3 % de magnesi; addicional-ment, moltes de les mostres contenenun 6 % de titani, material estratègicPer a la indústria aeroespacial perquèresisteix temperatures molt elevades.A mig termini, però, la pedrera de ma-terials tendirà a desplaçar-se vers elsasteroides, que són rics en tres ele-ments —hidrogen, nitrogen icarboni— dels quals la Lluna n'és po-ore. D'altra banda, convé remarcarQue, en el cas dels asteroides de di-mensions més grans, l'esforç de vèn-cer la resistència de la gravetat i delliurar els materials a l'espai exterior—•en direcció als hàbitats i centres de

demogràficpot estar al'espai.

producció— equival a l'esforç d'esca-lar una muntanya gravitacional de no-més 5-10 milles, mentre que en el casdel nostre planeta «l'alçada 2 és de4.000 milles.

Condicions mínimes de vida

Com a darrer aspecte previ a l'expo-sició del disseny concret dels hàbitatsi dels centres de producció, cal consi-derar lescondicions mínimes de l'en-torn per a la vida humana a l'espaiexterior. El primer condicionant ine-ludible rau en una pressió d'oxigenadient que, malgrat la possibilitat d'uncert marge de maniobra —tal com hodemostra l'existència de vida a la Te-rra a diferents alçades sobre el nivelldel mar—, per comoditat no hauriad'ésser massa baixa. El nitrogen de laatmosfera, en canvi, no resulta indis-pensable, tota vegada que no és utilit-zat sinó que exerceix una funció deprevenció anti-flama i de protecció en-front de radiacions còsmiques, de ma-nera que podria ésser eventualmentsubstituït per elements alternatius.

En segon lloc, caldrien unes condi-cions climàtiques i de temperaturaconfortables, tot i que existeix tambéun marge considerable d'adaptació talcom ho prova la variabilitat dels rè-gims de vida a la Terra, que van des decondicions siberianes fins a entornssaharians. Per tal de permetre el de-senvolupament de la vida humana més.enllà del breu lapse d'un dia o dos, queés el lapse garantit per l'oxigen i elclima adient, caldria disposar de vo-lums normals d'aigua. I, finalment,per evitar disfuncions fisiològiques —ital vegada psíquiques—fóra necessarigarantir un entor (no necessàriamentpermanent) amb gravetat normal, en-torn que a l'espai exterior resulta fàcil

de crear artificialment per simple rota-ció de l'habitat.

Preocupació per la tensió creixententre demografia-recursos-energia-espai habitable, optimalitat de resol-dre aquesta tensió amb un desplaça-ment de la vida i la producció versl'espai exterior, conveniència de defu-gir masses planetàries a favor d'espais«buits» estables, i exigències bàsiquesper la vida i la producció a l'espai exte-rior configuren un sketch simple de lacomposició de lloc a partir de la qualO'Neill aborda l'enginyeria meticu-losa de la colonització humana i l'ex-plotació econòmica de l'espai. La des-cripció de O'Neill dels hàbitats i de lainfraestructura econòmica a l'espaiexterior depassa les possibilitats del'espai —literari en aquest cas, ilimitat— d'aquestes planes, però me-reix (certament) l'atenció d'uns altresfolis. •

Blume català juvenilUnes eines a l'abast de la joventut percontribuir a la feina d'avui: normalitzarculturalment el pafs.PERSONATGES CATALANSDE TOTS ELS TEMPSAmb aquest* col·lecció volem acottar al lector juvenil(t0-15 anysl aquelles figures que a traves dels segles han anatteinint fil per randa la identitat inqüestionable del nostre poble.

Aventures, invent* inavegacions d'enNarcis Monturiol.Avamurvt 1 datvanturat dt Pinvantorda l'Ictlnao, una nau par navagaraota f «pua. pracwraort da) tubmart.La vida d'un català que HMnf t tI • r r ·u · · l «hort Unii l'nsunw tw<tf«( o«n> f owt, cony la mftfOna tM«gann. hagut da pat« la ii la int&mr érod» Ott H M

tnpnpmnclóRamon Muntaner: viatges I conquesta» pel Mediterrani.La fantasia Inacabable d'Antoni Qaudf.Verdaguer, un poeta per a un poble.Prat de la Riba. rveonatructor d * la nacionalitat.

Casanova i Moragues,defensors deles lliberteu catalanesOua va pa»a*f aqoaS orua daaalanOra dal 17MF Vnquam r acciópatriòtica d* dot parvonatgaaf aacínantt qua van tabet dir prou alat aftéganctaa carttralrtudcyaa da fadot ftagla* i daiantaran a utuancalat fttoanatt da Catalunya. Ou*»vida* qua mai mèt no obtidaram.

ELS CAMINS OE L'ART A CATALUNYA

Una «lua novetat per a la gent jove:la invitació a recórrer els caminsque l'expressió artística ha anatobrint en la geografia del nostre pal*.

L'ofici de pintaràl'Apoca romànicaUn augoaníu vialot a la Catalunyada (a wit aaglaa. Conaguam comvtvian. qué panwvan. qua (aian altnottrat avampa*aau a uavat dt latmotlrat amttiquaa qua aa contarvan* la taco* romànica dal Muwu d'Artda Catalunya.

En preparacióEl treball d * l'artista, ara.L'art de les coloniuacfona grega I romana.Escultura i arquitectura romàniques.Corrent» artístics del segle XIX.

Dues s«tfes de llibres per a gent ]ove que també llegiraneto grans, on text. dibuix I fotografia configuren un totcoheslonat I atractiu.

Cancteristique* d» lat col·lectoraVolumid»ll,7*Hcrn.. funét 100>a>n«i, amokUtàttenm. ínqumdtmtció artoni. PmrSOOPtn.

19

L·l govern italià va prendre grans mesures de seguretat davant la visita de tantspersonatjes il·lustres.

LA CONFERÈNCIA DELS SET A VENÈCIA

Giscardd'Estaing entrant a Venècia.

Entre la guerra freda i la crisieconòmicaMATEO MADRIDEJOS

Tant la represa del diàleg amb Moscou, per resoldre el problemad'Afganistan, com l'aplicació de les mesures per contrarrestar lapenúria energètica, queden supeditades als processos electoralsenmarxa als Estats Units, Alemanya federal i França.

Les postals distribuïdes sobre la«cimera» de Venècia, en les quals elsparticipants apareixen amb fons deCampanile i gòndoles, tenen un evi-dent significat electoral, almenys perals tres principals dirigents: els presi-dents Carter i Giscard d'Estaing i elcanceller Hélmut Schmidt, els qualsen menys d'un any hauran de sotme-tre's al veredicte de les urnes. Lèsperspectives electorals expliquen, simés no parcialment, la unanimitat quees desprèn dels comunicats conjunts,bé es tracti d'Afganistan o de la millormanera de fer front a l'aclaparadoracrisi energètica.

La «cimera» de Venècia s'iniciàamb una «invasió» soviètica, com si elpresident Breznev hagués arribat d'in-cògnit a l'illa de San Giorgio. Una notaverbal lliurada per l'ambaixador so-viètic a París anuncià dissabte, quanGiscard ja era a la ciutat dels canals,que havia començat la retirada de les

20

tropes d'ocupació a Afganistan. Lanotícia donà la volta al món, malgratl'escepticisme" amb què fou acollida-des del principi. òSeria possible queels soviètics es retiressin d'Afganistani deixessin el govern titella de BabrakKarmal sol enfront el perill d'un pobleque el considera com col·laborador del'ocupant? .

La notícia fou immediatament re-duïda als seus justos límits —retiradad'una unitat els efectius de la qualconstitueixen encara no el deu percent de les tropes d'ocupació—, peròno hi ha dubte que el Kremlin haviacalculat amb precisió i oportunitat l'a-bast de la decisió, si bé tot semblaindicar que errà'el tret. En efecte, elsreunits a Venècia, oblidant llurs dis-crepàncies quant al sistema de consul-tes i la negociació amb els soviètics,publicaren un dur comunicat en elqual exigien al Kremlin la retirada «to-

tal» de les tropes, a fí de permetre queel poble afganès decideixi el seu futursenseinterferències exteriors.

La declaració comuna dels occiden-tals sobre Afganistan no té cap nove-tat, car la Comunitat Europea d'unabanda, í els Estats Units de l'altra,havien exigit insistentment la retiradade les tropes soviètiques com a condi-ció per reprendre el diàleg. Passa,però, que alguns dels reunits a Venè-cia, per les raons electorals ja apunta-des, tenien necessitat d'apuntar-se e»triomf.El president Giscard, en p°*mer lloc, pretenent acreditar la hipò-tesi que la decisió soviètica és unaconseqüència directa de la reunió queva mantenir1 fa poc amb Breznev aVarsòvia; el president Carter, al seutorn, atribuint el fet a la fermesa de laseva Administració; el canceller Sch-midt, en fí, relacionant implícitamenttot el procés amb la imminència de laseva visita a Moscou.

La carrera armamentistaQualsevol quesigui l'abast de la reti-

rada de tropes iniciada pels soviètics,no pot esperar-se que tingui una in-fluència positiva sobrela situació in-ternacional, car la tesi occidental, rea-fermada a Venècia, insisteix que qual-sevol signe de feblesa podria induirl'URSS a continuar el seu expansio-nisme. Mentre els soviètics condicio-nen qualsevol solució política a l'ac-ceptació del règim de Karmal, els oc-"cidentals en sol·liciten la desaparició ila realització d'eleccions lliures. Tantel president Carter com el secretarid'Estat, Edmund Muskie, en referir-se a un «acord transitori» a Afganis-tan, al·ludiren a la retirada total soviè-tica i a la tramesa d'una força pacifica-dora, si bé afegiren que els EstatsUnits estan disposats a considerar els«legítims interessos» de l'URSS rela-cionats amb la seva seguretat.

La situació és tremendament com-plicada i, com és de rigor en els perío-des aguts de guerra freda, la propa-ganda ideològica s'usa per encobrir lapugna estratègic-econòmica. Els co-rol·laris d'aquesta situació són les difi-cultats del neutralisme i el desenfré de

la carrera armamentista. L'últim pledel Comitè Central del Partit comu-nista soviètic, reunit a Moscou coinci-dint amb la «cimera» de Venècia,aprovà una resolució que recomana«un reforçament màxim de la capaci-tat de defensa» per fer fracassar les«forces imperialistes» en llur intent de«trencar l'equilibri mundial en detri-ment de l'URSS».

Quelcom semblant, si bé en sentitcontrari, proclamaven els estrateguesde l'OTAN reunits a Ankara, per alsquals la invasió i ocupació d'Afganis-tan representa una violació flagrantdel statu quo. Quan el canceller Hel-mut Schmidt propugna la negociacióamb els soviètics per alliberar l'Eu-ropa propugna la negociació amb elssoviètics per alliberar l'Europa occi-dental del malson dels anomenats «eu-romissils», l'Administració nordame-ricana porta la seva irritació més enllàdels límits permesos per la cortesiadiplomàtica. Mentrestant, el tractatSALT-II sobre la reducció de les ar-mes estratègiques, encarano ha estatratificat pel Congrés nordamericà, niho serà abans de les eleccions de no-vembre.

« canceller alemany Helmut Schmidt i laarribar plegats.

'premier- britànica Marcar el Thatcher varen

El flagell de l'aturLa tensió internacional coincideix

amb una crisi econòmica de summagravetat, en la qual l'atur i la recessiógeneralitzades no són prou per reduirla inflació. A la Cambra dels Comuns,enmig d'un escàndol majúscul, el go-vern conservador anuncià que el nom-bre de desocupats és el més elevat desdel final de la II Guerra Mundial. Engeneral, pot dir-se que l'atur afecta undeu per cent de la força laboral delsoaïsos industrialitzats d'Occident.

El 1947, quan es va produir el tren-cament de la coalició antihitleriana i elcomençament de la guerra freda, elmariscal Stalin estava convençut quel'Europa occidental no es recuperariadels estralls de la guerra i que els Es-tats Units s'enfrontarien en el terminide tres anys, amb una crisi econòmicadefinitiva. Aquests pronòstics, que re-sultaren erronis, expliquen la intransi-gent actitud soviètica, precisament enun moment que els Estats Units tenienen exclusiva l'arma nuclear. En l'ac-tualitat, els ideòleg del Kremlin, si béamb menys seguretat, continuen pen-sant que el capitalisme ha entrat enuna crisi irreversible; però aquestesprediccions catastrofistes estan par-cialment atemperades per les dificul-tats que experimenten els països del«camp socialista», segons es pot des-prendre de les resolucions adoptadesa la recent «cimera» del Comecon(Mercat Comú comunista), celebradaa Praga amb assistència de Kosyguin.

Energies alternatives

La penúria energètica afecta tots elspaïsos, en la mesura que el desenvolu-pament i el creixement s'havien fona-mentat, fins ara, en el consum indis-criminat d'hidrocarburs. A la declara- -»ció final de la conferència de Venècia,els set països industrialment mésavançat d'Occident es comprometen atrencar, en un període de deu anys,l'estreta dependència existent entre elcreixement econòmic i el consum depetroli. «El missatge econòmic d'a-questa conferència de Venècia és clar—diu la declaració—. La clau de l'èxitper resoldre els principals reptes eco-nòmics amb què s'enfronta el món éscompletar i mantenir l'equilibri entrela demanda i l'oferta energètiques anivells raonables i preus tolerables.'»

Per això, els set signataris es com-,prometen à incrementar llur produc-^"

21

ció de carbó, energia nuclear i hidro-carburs per reduir, en deu anys, del53 % al 40 % la part del petroli en elconsum total d'energia. A més delllarg termini fixat per a la reducció delconsum de petroli, les propostes sónmolt poc concretes i no tenen encompte una dada fonamental: les re-sistències dels governants nordameri-cans a imposar restriccions al con-sum, malgrat que els Estats Units de-voren energia a uns preus molt infe-riors als que prevalen a Europa i Japó.

Per la resta, la declaració de Venè-cia no passa de ser un catàleg de bonesintencions, a més d'acusar a'POPEPd'augmentar els preus «sense cap rela-ció amb les condicions del mercat», laqual cosa soscava quan no destrueixvirtualment les perspectives de crei-xement dels països en vies de desen-volupament. Quant a les famoses rela-cions Nord-Sur (països rics-països po-bres), deies quals depèn en gran me-sura l'estabilitat mundial, els Set eslimitaren a anunciar que llur properareunió «cimera», a celebrar l'any en-trant a Canadà, s'ocuparà dels proble-mes d'ajuda al desenvolupament.

Tensions en els dos camps

I tornem al que dèiem al principi.Tant la represa del diàleg amb els so-viètics, per buscar una sortida la crisid'Afganistan, com les mesures percontrarrestar la penúria energètica es-tan supeditades a la conclusió delsprocessos electorals en marxa als Es-tats Units, la República federal alema-nya i França. Només el Japó semblaestar del tot al marge dels vaivens de lapolítica interna, segons es desprèn deltriomf aclaparador del partir que haarribat a confondre's amb l'exercicidel*poder. Si hi afegim l'avançada edati la salut precària del president Brez-nev, resulta inevitable concloure quevivim un període de transició.

A l'Occident, la greu crisi econò-mica pot produir estralls en unes so-cietats regides per poders molt con-servadors i escassament preparadesper un llarg període —deu anys, alme-nys, segons . la declaració deVenècia— de recessió i disminucióprevisible del nivell de vida general.En el «camp socialista», a Europaoriental, en el consum començava ainsinuar-se com una panacea, unabrusca frenada de les expectatives po-dria generar igualment tensions peri-lloses. •

22

LA MORT DE SANJAY POSA APROVA INDIRA

índia: la fi d'unadinastiaXAVIER BATALLA

Resurrecció d'Indira, mort de Sanjay. El primer semestre de 1980no ha pogut ser més feliç i més dissortat per als Gandhi. El generpassat, Indira retornà al poder, de forma espectacular, després de laseva humiliant derrota el 1977; ara, la primer ministre acaba desofrir un infortuni personal i polític: la mort del seu fill Sanjay,esdevinguda el passat dia 23, pot representar una dura prova perl'actual govern, però també —i això és més important per alsdescendents de Nehru—la fi d'una dinastia.

La «democràcia dinàstica» de l'ín-dia va sofrir un revés dur a finals dejuny passat, quan Sanjay Gandhi, nétdel pandit Nehru i fill de l'actual pri-mer ministre, morí en estavellar-sel'avioneta que tripulava. Quan totsemblava apuntar cap a la consolida-ció de la «dinastia Nehru», «l'inevita-ble hereu de la seva mare», ha desapa-regut i compromet decisivament lacontinuïtat d'una dinastia. Així coml'entrada de Sanjay a l'arena políticava coincidir amb l'aparició de tendèn-cies autoritàries en la forma de gover-nar d'Indira, la seva desaparició potposar a prova l'estabilitat de l'actualGovern, que és una de les peces cardi-.nals en la nova crisi de l'Àsia central.* Anticomunista primari i defensor a

ultrança de la inversió estrangera, es-pecialment si era nordamericana, San-jayGandhi no fou un zelós guardià del'herència del Partit del Congrés, peròera un personatge clau de l'actual si-tuació política de l'índia. De la ma-teixa manera que sense cap mandatpopular es comportà com un demiürginspirat, arrossegant Indira cap al seupitjor desastre polític, Sanjay Gandhifou el vertader organitzador de la mésgran victòria electoral que mai hagiaconseguit la filla de Nehru.

El desastre de 1977Sanjay no fou aliè, efectivament, al

desastre de 1977, quan la coalició Ja-nata, encapçalada aleshores per Mo-

rarji Desai, un antic líder del Partit delCongrés, derrotà àmpliament IndiraGandhi. Els problemes de la primerministre començaren amb les «irregu-laritats» registrades en la seva eleccióper l'Estat d'Ulttar-Pradesh el 1971, is'agreujaren definitivament amb laresposta donada per ella i per Sanjay ales protestes de l'oposició contra laseva política. El 1975, el Tribunal Su-prem declarà nuls els comicis de 1971,els quals havien estat impugnats perl'oposició. Noobstant això, Indira de-clarà l'estat d'urgència, detingué elsseus adversaris i ajornà les eleccionsgenerals indefinidament. La «mésgran democràcia del món» es convertíaleshores en una dictadura.

El període de temps que va de 1975a 1977, de la fugida endavant fins ladebacle, és el corresponent a l'entradaen escena de Sanjay, el qual fins lla-vors havia limitat els seus movimentsal món dels negocis. Amb la creaciód'una empresa automobilística desti-nada a la fabricació d'un utilitari, el«Maruti», que fou un fracàs i un escàn-dol, amb la representació d'altres mul-tinacionals, Sanjay va tornarà demos-trar que l'índia és el país dels «arregla*ments», el compliment dels quals éssupervisat per una legió de funcionarismassa mal pagats com per ser inco-rruptibles.

Sanjay, tingué un paper destacar enel desenvolupament final del pr°~.grama de Govern que el 1971 dugué

laüimai». L inuiu, que iiuguc

Indira no pot amagar les llàgrimes a l'enterrament del seujlll.

Indira al poder. Aquest programa, quetenia un marcat caire progressista, vacórrer pràcticament la mateixa sortque el de 1966, amb el qual Indira vasucceir Shastri. Tant un programacom J'altre no s'acompliren. El primerdeixà pendent l'anomenada «revolu-ció verda», amb la qual es preteniaaugmentar la producció mantenint elspreus a un nivell satisfactori i permeténacionalitzar prou sense que els gransmonopolis en resultessin afectats. Elsegon programa, el de 1971, que s'a-nomenava «Programa econòmic de 20punts per la prosperitat, se centrà, gai-rebé exclusivament en el sector agrí-cola. És cert que-la recruada de larepressió va anar aparellada amb elcreixement econòmic que experi-mentà aleshores Y\ índia, degut, enbona part, al ferri control de les reivin-dicacions obreres; però el programadels vint punts tampoc no s'acomplí.Les reformes liberals socialifzants, osocialistes liberalitzants, foren mésenllà del que després anirien els ene-mics conservadors d'Indira; però la•illa del pandit Nehru, com sempre haPassat amb el Partit del Congrés, tam-Poc no va realitzar el seu programa"socialista».

L'únic objectiu del programa que esva perseguir amb vigor fou l'encarre-gat a Sanjay: la limitació dels naixe-ments. Sanjay rellança el 1975 la cam-panya d'esterilitzacions iniciada aL'índia el 1956 i reactivada el 1972,°.uan.el nombre no semblava massaoportú, sobretot si es té en compte eldescontent popular pels excessos co-mesos abans, però Sanjay aconseguíque la campanya, ara forçosa, assolís

els sis milions d'esterilitzacions al'any. Encara que no es van complirles previsions (10 milions pera 1976),és evident que Sanjay va compensar ladisminució de «voluntaris» amb la uti-lització de l'estat d'urgència, el qualcreà les condicions favorables per al'ús de mètodes draconians. Peraquesta política i per altres no menyscriticables, com la demolició de lesbarraques de Nova Delhi, o la deten-ció de nombroses personalitats de l'o-posició, el nét de Nehru esdevingué elcentre de les crítiques durant aquestsanys, contribuint poderosament aldesprestigi polític d'Indira.

El triomf de 1980

Sanjay Gandhi tingué també un des-tacat paper en la resurrecció políticad'Indira el gener de 1980, quan obtin-gué una majoria de dos terços a laCambra Baixa (Lok Sahba). És evi-dentque la recuperació d'Indira foupossible, en primer lloc, davant el so-rollós fracàs de la dividida coalició Ja-nata, i després a l'aureola de màrtirpolítica que li proporcionaren les duesdetencions i l'expulsió del Parlament.Però cal subratllar també el treball de-senvolupat per Sanjay en l'organitza-ció de l'última campanya electoral, iespecialment, en la consolidació delnou partit governamental, el Congrés-Indira, que nasqué el 1978 d'una escis-sió del que durant trenta anys fóra elpartit dels Nehru. En certa manera, eltriomf de Sanjay i Indira posava lescoses al seu lloc, retornant a la vidapolítica hindú la seva «tradicional es-

qprimers ministres (Nehru, Shastri i In-dira) de 1947 a 1977, en congué dosmes en el termini dels tres últims anys,en demostrar també els líders del Ja-nata que en aquell país la lluita pelpoder no és tant unadisputa entre par-titsrivals sinó' una qüestió entre elsmembres de la mateixa formació ma-joritària.

Més preocupats per frenar Indiraque no per resoldrellurs pròpies dife-rències, els líders de la coalició Ja-nata, i en primer lloc el seu últim pri-mer ministre, CharanSingh, intenta-ren suplir l'absència d'un programapolític propi amb les denúncies delpassat autoritar de la primer ministre.I això, segons van sentenciar lesurnesfa sis mesos, no fou prou per tornar-sea imposar a Indira en un país flagellatper la fam endèmica, la superpoblaciói l'amenaça d'una altra conflagracióen el subcontinent. Per això, l'actua-ció de Sanjay, que abans fóra catastrò-fica per Indira, fou en aquesta ocasióoportuna. Després d'haver estat em-presonat dues vegades, el 1978 i 1979,Sanjay netejà el nou partit de persona-litats conflictives, preparà la campa-nya i en designà la majoria de candi-dats. Segons els seus enemics, va dei-xar a Indira sola en el poder iniciantuna etapa de «feixisme a l'índia». I ésprecisament per això que la desapari-ció de «l'únic home de confiança»d'Indira amenaça amb inaugurar unanova etapa d'inestabilitat política alpaís. Indira torna a estar sola davant laclasse política tradicional, que li és enmajoria contrària.

De fe't, la mort de Sanjay ha posat fia una dinastia, car el seu germà, Ran-jiv, no sembla procliu a la política.Però a més, ha posat a prova el nouGovern de Nova Delhi en uns mo-ments especialment difícils per a l'À-sia central. No hi ha dubte que el re-sorpiment de l'islamisme—l'hostilitatdel qual envers l'hinduisme provocàl'escissió de Pakistan i les guerresposteriors— i el renovat valor que téara per a Occident Pakistan, des de lainvasió soviètica d'Afganistan, juga-ren també fa sis mesos en favor d'In-dira, la qual ja el 1971 conduí el país ala victòria sobre Pakistan. I en aquestsmoments, el neutralisme d'Indirapassa per serun factor d'estabilitat a laregió. Així com la coalició conserva-dora Janatà fou neutralista amb un peua EE.UU., d'Indira es diu que ésunano alineada amiga de Moscou. Però laprimer ministre inaugurà el seu noumandat condemnat l'URSS per laseva intervenció a Afganistan i als Es-tats Units per la seva contínua políticadesestabilitzadora ala zona.•

23

ENTRE LA GEOGRAFIA I LA POLÍTICA

La divisió territorialde Catalunya

XAVIER CAPDEVILA

L'estructuració territorial del Principat de Catalunya té els seus orígens més remots en el«conventus» de Tarraco, una de les divisions peninsulars de l'Imperi Romà que coincidia força amb

el territori actual.

Les demarcacions visigòtiques cen-trades en les ciutats episcopals mante-nen una estructura semblant a Catalu-nya; però en aquesta època comença aproduir-se al país una tendència d'es-tructuració territorial, de caràcter ru-ral, que sorgia de la convivència cam-perola i que preludiava la concepciófutura de la comarca. EI 1153, precisa-ment quan sorgeixen els mots «Cata-lunya» i «català», s'aferma la sobira-nia del comtat de Barcelona; els repre-sentants del comte de Barcelona alsdiversos territoris de Catalunya erenels veguers, els quals actuaven a terri-toris concrets que en el regnat deJaume I ja consten com a «vegueries»,i que es convertirien en els nuclis de ladivisió oficial autòctona del nostrepaís durant cinc segles i es perllonga-ren sota el nom de «corregiments» finsel segon quart del segle XIX. Els co-rregiments contemplats al Decret deNova Planta de Felip V pretenien quel'administració de Catalunya quedéspolíticament i fiscalment centralitzadaa Barcelona.

Per influència de les idees unifor-mistes franceses, Carles III es plan-teja quadricular l'Estat, esborrant elsfets diferencials, i així sorgeix la «pro-víncia» imposada per la legislació, ensubstitució de la comarca delimitadaper la història. Durant la invasió fran-cesa, Napoleó decretà la separació deCatalunya de la resta d'Espanya,creant «govern de Catalunya», peròtot seguit annexionaria el Principat aFrança i el dividiria en quatre departa-ments. Tan les Corts de Cadis de 1812,com les legislacions posteriors ferendiverses divisions provincials del te-rritori espanyol i Catalunya passà suc-cessivament de ser una sola província

24

La convivència camperolai l'estructura rural foren l'embrió de la comarca.

a estructurar-se, el 1833 en les quatreque perviuen actualment. La provín-cia, en tot menys adequada a la realitatcatalana que les vegueries o els corre-giments, suposa una dependència degovern, justícia i administració ja no ala capital catalana, Barcelona, sinó ala capital de l'Estat, Madrid. La reali-tat comarcal que ha perviscut sota laimposició provincialista provocà l'a-parició dels partits judicials el 1834,més acostats al que era històricamentla comarca, però sense coincidir-hi deple i sense tornar a aquesta el seu po-der polític i administratiu. El caràcterartificiós de la província s'ha mantin-gut fins avui, i el seu organisme admi-nistratiu, la diputació, no ha aconse-guit mai donar el caire d'organitzacióterritorial natural que falsament se liha volgut donar.

Quan la Generalitat republicana vaconfeccionar la divisió territorial de laCatalunya autònoma es van esbrinardiverses possibilitats,entre elles la di-visió per comarques o per demarca*cions, o per supercomarques. Final-ment, es plantejà la necessitat de crearuna divisió intermitja entre la comarcai la nació que suposaria l'existènciad'uns organismes de segon grau enl'organització del govern de Catalu-nya. Així Catalunya es dividida en 38comarques agrupades en 9 superco-marques, a les quals inicialment se Isdonà el nom històric de vegueries,però que en aprovar-ho el consell d'E-conomia decidí d'anomenar-les «re-gions». El 27 d'agost de 1936 el Go-vern de la Generalitat aprovava perdecret Pestructuració de Catalunya en38 comarques i 9 regions, a les quals

Ullis Armet: la Generalitat ha de potenciar la supressió de la úivissió provincialcentralista.

Jordi Borja: Cal crear des d'ara or^anis-mes quecomencin a treballar en l'ordena-r/«futura de Catalunya.

Popularment se'ls continuà donanttambé el nom de vegueria.

Avui, 44 anys després, el Parlamentde Catalunya, novament recuperat, esPlanteja de nou l'estructuració territo-rial del Principat. La realitat comarcalcontinua a Catalunya tan viva comsempre; ara bé, els canvis demogrà-fics, immigratoris, i les evolucions so-

fertes per cada una de les comarquescatalanes en aquest llarg període d'a-normalitat han produït moltes varia-cions en aquesta realitat comarcal i,sobretot de les antigues regions o ve-gueries catalanes. Cal tenir en comptetota la feina feta ja per la Generalitatdels anys 30 i també els estudis que enels últims anys s'han fet entorn del'actual situació comarcal de Catalu-nya alguns dels quals són d'una granvàlua documental. Entre aquests estu-dis, hi ha el titulat «Catalunya: home iterritori» publicat per la Fundació Bo-fill del qual són algunes de les dadesque hem reproduït.

El Parlament de Catalunya està en-cara elaborant el seu reglament; laLlei d'Ordenació Territorial comen-çarà a discutir-se segurament noabans de passat l'estiu. Els diferentsgrups parlamentaris comencen a es-brinar les seves propostes i alguns d'e-lls han fet ja proposicions concretesque hom pot considerar com «consi-deracions prèvies» a l'inici de la dis-cussió de l'ordenació territorial. Con-cretament el grup socialista proposa alParlament la creació immediata deconsells intercomarcals que han de re-bre les competències de les actualsdiputacions, mentre el grup comunistademanava la creació d'una comissióque iniciés els estudis de la futura or-denació territorial. Jordi Borja delPSUC i Lluís Armet del PSC ens enparlen.

BORJA: CALINICIAR ELS

TREBALLS

L'ordenació territorial de Catalu-nya es per al diputat del PSUC JordiBorja, membre de la Comissió de Se-guiment del Parlament de Catalunya,una de les principals prioritats que téplantejades el Parlament, juntamentamb la Llei Municipal, per crear l'es-tructuració comarcal necessària perals 900 municipis i escaig que té Cata-lunya.

—Aquesta prioritat va ser expres-sada pel President de la Generalitat enel seu discurs d'investidura i per tots elsgrups parlamentaris en el debat del dia12 de juny. Sense establir-se l'ordena-ció territorial, la Generalitat no podràfuncionar amb eficàcia i descentralitza-ció.

Els problemes que planteja aquestadistribució s'engloben per a Borja entres grups:

—Sigui quina sigui l'ordenació terri-torial definitiva caldrà garantir un sis-tema electoral que asseguri la plenaproporcionalitat. Nosaltres pensemque cal separar l'organització territo-rial del sistema d'elecció del Parla-ment. Creiem que ia millor solució fórauna única circumscripció electoral aCatalunya; ara bé, podentrobar-se al-tres fórmules que assegurin la propor-cionalitat amb circumscripcions méspetites com les comarques o les agrupa-cions d'algunes comarques. Segon:Malgrat que la Constitució i l'Estatutlegalitzen la província, aquests textspoden interpretar-se amb un sentit mésautonomista per tal de substituir la pro-víncia i la diputació com a ens d'admi-nistració local. Cal lluitar per impulsarla transerència de molts dels actualsserveis i funcions de les delegacions mi-nisterials i també per modificar la deli-mitació provincial actual per adaptar-la a la que estableixi el Parlament. Crecque hi ha dues opcions: o una sola pro-

25

víncia a Catalunya, o sis o set (ÀreaMetropolitana, Terres de l'Ebre, AltPirineu, i la resta de les actuals).Aquestes províncies podrien coincidiramb les regions de la Generalitat. I, perúltim, la necessitat d'establir l'organit-zació comarcal, com un segon nivell,junt amb el municipi, de poder i admi-nistració local. Partint de la divisió co-marcal de Pany 36 i tenint en compte elscanvis dels darrers quaranta anys, cal-drà estudiar i revisar l'organització co-marcal. Crec que caldran alguns canvisi probablement reconèixer més comar-ques.

Consells comarcals elegitsper sufragi

En la nova estructuració adminis-trativa de Catalunya Jordi Borja veudos nivells: el de la Generalitat i ellocal.

—El de la Generalitat, compost pellegislatiu (Parlament), l'Executiu (Pre-sident i Consell) i les regions (actuals«províncies») on actuaran els serveisterritorials descentralitzats. EI local,compost pels municipis i els consells dedistricte a les grans ciutats i per lescomarques mitjançant consells comar-cals amb plena personalitat política ijurídica d'elecció directa i proporcio-nal per sufragi. Hi ha la possibilitat deconstruir en el marc de cada regió con-sells intercomarcals que emanin delscomarcals per facilitar la relació amb laGeneralitat.

El paper de la Generalitat i els peri-lls de centralisme, el diputat comu-nista els analitza així:

i—La iniciativa de l'organització te-rritorial és competència del Parlamentde Catalunya. Per tant la transferènciade la titularitàt i la gestió de les diputa-cions s'ha de fer per llei en el marc d'unprojecte d'organització territorial glo-bal. Per altra part, absorbir les actualsdiputacions des de la Generalitat no potfer-se si al mateix temps no es consoli-den les regions per un exercici descon-centrat de les competències d'aquestesdiputacions i, sobretot, si no s'institu-cionalitzen les comarques per poderdescentralitzar una part de les compe-tències i serveis. Si no es fa així, el cen-tralisme barceloní i sobretot, el de l'E-xecutiu de la Generalitat estaran justi-ficats.

26

Les comarques han de tenir tres ti-pus de competències i funcions segonsBorja.

—Han de gestionar les competènciescedides per la Generalitat en la sevadescentralització. Han d'assumir lescompetències i funcions dels municipisque no es poden exercir per manca derecursos o de població. I, els organis-mes comarcals, i eventualment interco-marcals, com a repreentants dels muni-cipis de les comarques a la Generalitat,hauran de ser escoltats pel Parlament ipel Consell Executiu, la qual cosa avuien la pràctica encara és dificultosa.

Ponència tècnica com al 31

EI PSUC ha presentat darreramental Parlament la proposta de creaciód'una comissió específica que comen-cés a treballar sobre aquestes qües-tions i que esbrinés els principis bàsicsde la Llei Municipal i la d'OrdenacióTerritorial de Catalunya. Amb l'abs-tenció socialista i el vot en contra deles CDC, UCD i ERC, la proposta nofou aprovada.

—Malgrat això, nosaltres proposa-rem que, per iniciar els treballs es crei

ttMtmut wtabtortn par h \V^**^^^?tí^^^^»SiE^K^«í#«nkóa (to to DMil6T«ritDc« ito&trturiï»IWa ^ ^ i % %

Perquè u cada Hoc es puguin resoldre els problemes específics de cada llo

miM~uUvisio~CTJmnrcai aprxnadidÉper la Generalitat al 1936:38 co-

^marques que s'agrupaven en 9^regions.

Elx cantis immigratoris darrers anys. un factordecissiu a tenir en compte.

una Ponència Tècnica, com la que es vaconstituir el 1931, que podria estar en-capçalada per un representant del Con-sell i per un de cada grup parlamentari.La proposició de Llei del Grup Socia-lista que, sincerament, no em semblagens afortunada, tot i que seguraments'ha fet amb la més bona intenció peròtambé crec que d'una forma precipi-tada. Estem d'acord amb el principi detransferir totes les competències i ser-veis de les diputacions a la Generalitat,Però el redactat és imprecís, no indicacriteris sobre el que caldrà desconcen-trar i el que podrà descentralitzar-se,P̂ r tant significa un xec en blanc alConsell Executiu de la Generalitat. EIsegon títol penso que és inacceptable icrec que no s'ha reflexionat sobre leseve conseqüències; els consells interco-ftarcals que hom pretén crear no tin-dran cap competència i seran poc re-Presentatitus. Però sobretot cal dir que°o es pretén iniciar la recomarcalitza-cjó i per tant no es promou l'organitza-ció descentralitzada de la Generalitat,ni la creació d'estructures locals fortesa Catalunya.

ARMET:Trencar el marcprovincial

—Per a nosaltres la Llei d'OrdenacióTerritorial de Catalunya és una priori-tat urgent amb la qual convé començara treballar un cop aprovat el reglamentdel Parlament. La elaboració d'aquestallei serà llarga i complexa ja que el seuresultat ha de tenir una perspectiva dellarga durada, no poden fer-se improvi-sacions.

Lluís Armet, membre de la Comis-sió Permanent del Grup Socialista alParlament i responsable de la Comis-sió de Seguiment d'aquesta instituciócontesta com a representant del Partitdels Socialistes de Catalunya a lesnostres preguntes.

—Cal plantejar-se per una banda elsgrans problemes que es desprenen d'a-quest tema i la necessitat de crear figu-res, consorcis o mancomunitats per es-tructurar un futur poder comarcal. ACatalunya hi ha un nombre molt elevatde municipis sovint infradotats de lanecessària assistència tècnica, que te-nen problemes sectorials específics i

que necessiten resoldre'ls des d'unescompetències comarcals. Tenim unarrelat sentiment comarcal en la majo-ria de les comarques històriques que jaha portat a formes incipients d'organit-zació traduïts en intents seriosos peròplens {le voluntarisme com ara els con-sells comarcals que, malgrat no tenircap competència, s'han creat. Hi hatambé actuals subcomarques que tenenla voluntat de crear nivells d'estructu-ració pròpia. Les comarques històri-ques estructurades per la Generalitatrepublicana han partit una dinàmicadurant els darrers quaranta anys queha fet variar ostensiblement els criterisobjectius que, amb els seus errors, con-duïren a aquella distribució. L'Estatutcontempla la regulació específica del fetmetropolità a l'àrea de Barcelona; pos-siblement caldrà que determinats ser-veis superin l'àrea actual de la Corpo-ració Metropolitana. Es troba en inicide desenvolupament la formació d'al-tres possibles àrees d'aquest tipus. Lavoluntat de reforçament de l'autono-mia municipal i en el futur subcomarcalo comarcal ha de conduir a atribuirfuncions específiques per solucionarproblemes específics i fa necessària lapotenciació econòmica de l'administra-ció local de Catalunya amb el traspàs defuncions que avui són de l'Estat i quecorresponen a la Generalitat, cercant

27

quins serveis caldran a cada àea i defi-nint alhora la seva representativitat po-lítica.

Trspas conjunt estati diputacions

EI paper de l'administració de iaGeneralitat es forma, segons Lluís Ar-met, a partir del traspàs de les fun-cions de l'Estat d'àmbit provincialaixí com del traspàs de les diputa-cions.

—El gran repte de Catalunya pertrencar el marc provincial dependrà engran mesura de la voluntat d'anar auna política de descentralització d'a-questa nova administració. El cost eco-nòmic ha d'esser el més baix possible ical aprofitar els avantatges del traspàsconjunt de competències de l'Estat i deles diputacions. Els errors administra-tius i polítics poden fer impossible eltrencament amb el marc provincial. La

L'Alt Pirineu —per exemple— molt més que una zona repartida entre varies provín-cies.

28 -

tradició de Fautonomisme polític deQttalunya se centra en dos eixos bàcisc:L'autonomia en els aspectes que com-pten a la Generalitat no pot ser unaample descentralització; i l'exercici deb capacitat d'organització administra-tiva en el teritori de Catalunya que hapassat pel desig de la desaparició d'a-quelles institucions administrativesfruit de la visió històrica del centra-lisme imperant, és a dir les diputacions.Superar l'àmbit provincial ha d'esserl'objectiu per permetre una adminis-tració de la Generalitat estesa en el con-junt del territori; ciutats com, perexemple, Figueres, Reus, Tortosa, Vic,.Manresa, etc. han de tenir la seva ad-ministració de la Generalitat. Caldràestudiar quin és el nivell màxim de des-concentració per fer viable la nova ad-ministració des del punt de vista opera-tiu i econòmic.

Una llei que duri anys

Un cop definits quins són els òrgansadministratius dels àmbits comarcalscaldrà definir quines són les seves fun-cions.

—Caldrà un gran esforç per dotar decontinguts concrets l'estructuració quett faci d'àmbits que agrupin conjuntsde municipis. El pes de la població i delterritori a administrar són elements fo-namentals per definir les seves compe-tències. Amb tot, crec fonamental que•es obres públiques que es derivin delPla d'Obres i Serveis, d'un import de2.000 milions, pugui ser de decisió delsorganismes comacals a partir de les de-cisions del Parlament. Ja hi han estudislue seran valuosos per definir els dife-fwits nivells de competències per a cadan'vell territorial: municipi, comarca,Vegueria.

Les tasques immediates a fer esconcreten per a Armet en la proposi-ció de llei presentada pel Grup Socia-'jsta al Parlament, que es troba en pe-node d'esmenes, de transferència ur-8Çnt i plena dels serveis de les diputa-cions a la Generalitat, així com la crea-Çió, de forma temporal, d'uns consellsjntercomarcals. Lluís Armet remarca'a urgència de la Llei d'OrdenacióTe-r|ïtorial, però «una llei que duri anys,9ue estabilitzi políticament i adminis-trativament Catalunya i que sigui ob-jecte de consultes temporals, elevant-5e així el nivell de participació popu-lar».

Primeres concrecions d'unprojecte

De moment ha estat l'esquerra, elbloc d'oposició al Parlament de Cata-lunya els primers que han començat afer propostes vinculades a la futuraordenació territorial de, la Catalunyaautònoma, propostes que com hompot deduir de les entrevistes prece-dents, no són compartides globalmentpels partits socialista i comunista, laqual cosa ja va quedar demostrada enla votació de la proposta de comissióque presentava el PSUC i que no tin-gué el suport de cap altre grup de lacambra.

Val a dir que les forces polítiquescatalanes no tenen concretada la seva

proposta de Llei d'Ordenació Territo-rial de Catalunya. Són aquestes lesprimeres pinzellades sobre la novadistribució que cal úonar al nostre paísi que ha de fer-se d'una manera madu-rada i duradera perquè Catalunya aixího exigeix. La urgència és reconegudaper tots, però la voluntat de fer untreball ben fet, amb les matisacionspròpies de cada força política també hiés.

Amb aquestes dues entrevistesl'HORA ha pretès encetar un tema delqual se n'ha de parlar molt en els pro-pers mesos. L'opinió de la Conselleriad'Ordenació Territorial i Obres Públi-ques de la Generalitat, regida per Jo-sep Ma Cullell té una importància cab-dal que tretarem de recollir en unapropera entrevista. •

AVUI 2.000Campanya per la consolidació i rellançament del diari

Rbla. Catalunya, 15, Tel. 317 54 24

EL MÓN VIST DESD'UNA PERSPECTIVA

CATALANABUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i Cognoms

Carrer

Tel Població

Els prego que em subscriguin al diari "AVUI"a partir del dia 1.er del mes vinent.

Barcelona (repartiment a domicili):D Trimestral 2.229,— Ptes.O Semestral 4.458,— Ptes.O Anual 8.916,-Ptes.

Fora de Barcelona:D Trimestral 2.074,- Ptes.D Semestral 4.148,-Ptes.Q Anual 8.295,- Ptes.

Data i Signaturaenvieu aquest BUTLLETÍ a:

Campanya AVUI 2.000 Rbla. Catalunya, 15. 3.w 2."Barcelona-2

29

ESCOLA D'EMPRESARISSERGI VILAR

Les negociacions Je convenis no impedeixen el tancament de moltes empreses.

El franquisme ha estat una de lesmés primàries escoles d'empresarisque hi ha hagut al món. Una escolabrutal, que ensenyava al patró els mè-todes més durs per portar endavntl'explotació sense atenuants. Enaquesta escola, la corrupció i els pro-cediments repressius constituïen as-signatures obligades.

Llevat de les excepcions —quesempre n'hi ha—, durant la dictadurade Franco la majoria d'empresarisparticipaven en la corrupció pública ien la privada. En combinació amb al-guns alts funcionaris de l'Estat, elsempresaris defugien llurs obligacionsfiscals i tenien la seguretat que elssous dels treballadors no pujarien el

30

que calia. Si els treballadors protesta-ven i s'atrevien a començar una vaga,el patró podia comptar amb els corres-ponents serveis policíacs per a què lacalma tornés a dominar la fébrica, elcomerç o la banca.

Alguns empresaris, al mateix tempsque multiplicaven les desenes de mi-lions de beneficis, nedaven en la mésescandalosa.manca de cultura. I a ve-gades encara semblava que presumis-sin de llur analfabetisme. «Quan es-colto la paraula cultura, jo em fumo unhavà», deia un, fent una aplicació per-sonal de la coneguda opinió de Goeb-bels. Un altre, que era amic de Fraga,quan feia plans per al final de la dicta-dura, deia a un grup d'amics: «M'he

comprat un iot, així que si en la demo-cràcia les coses es posen malament,agafo el iot i me'n vaig a Suïssa»(jsic!). I accentuant el seu analfabe-tisme marítim-geogràfïc, va dir a unxicot que estava present en la reunió:«I com que tú saps idiomes, et con-tractaré perquè em facis d'intèrpret desuís» (iresic!).

ESTAFADORS ILLADREÍ-DE GUANTBLANC

El franquisme també ha format en laseva escola una sèrie d'empresansque ara, amb les llibertats concretesde la democràcia, comencem a desco-

jjnq són poca cosa més que estafa-dors i lladres de guant blanc.

'• Ho cal que fem en aquest momentuna Història exhaustiva a Pentorn d'a-quest tipus d'empresri. N'hi ha prouamb que recordeu els últims casos:iots fills i pares de «bones famílies»,però que han anat a parar a la presoó o.han fugit a l'estranger perquè es troba-ven voltats per brutíssimes opera-cions bancàries, industrials, comer-cials, ctc. en les quals han fet «desapa-rèixer» centenars de milions de pesse-tes, així com igualment han fet utilit-zació fraudulenta de cabals públicsque pugen milers de milions.

Fa poc hem tingut oportunitat deveure un d'aquests corsaris contem-poranis. Oficialment, aquest perso-natge —que a passar una temporada ala pressó— hauria de trobar-se en lamïna (i encara en la presó!). Però en lapràctica continua fent una vida de mi-lionari: en la població de la CostaBrava on el vam veure, el seu iot és elmés gran i el de més luxe de tots els delport esportiu. Oficialment, avuiaquest «senyor» no té cap negoci enmarxa, però viu com si tingués unaplantació de cotó on treballessin milnegres.

Altres individus d'aquesta índole,després del pet que han fet llurs nego-cis ací, es passegen tranquil·lamentper Rio de Janeiro o per Acapulco, oviuen a Cannes o a Capri.

També mereix una anàlisi el tracta-ment que alguns periòdics dediquen aja informació sobre aquests estafadors1 lladres de guant blanc. Mentre quequan donen notícies dels lladres vul-gars i corrents es remarca que la infor-mació està escrita des d'una posició,e*plícita o tàcita, de menyspreu i d'a-cusació, quan es refereixen als gàngs-ters de la «bona societat» existeixsempre un punt de respecte i potser"ns i tot d'implícita admiració («Quinsnassos fer això!», «Quin tio més collo-nut>% sembla que diguin). I en efecte,p fa una relació dels aspectes honorí-fics que han tingut fins a aquell mo-ment: «Vicepresident del Club...»,"Cruz del rey Fulano III», «Caballerode la Orden de S.M. la Reina Men-?ana», etc. i «participava en obres decaritat», etc. En resum, aquestes in-formacions encara sembla que els pre-sentin com a simpàtics «play-boys».

Aquest tipus d'informació és una al-ta estafa.

INSEGURETAT CIUTADANA

Quan es parla d'inseguretat ciuta-dana i es fa referència als petits lladreso atracadors que empaiten la gent pertreure uns pocs milers de pesetes o elrellotge, cal que recordem així mateixals estafadors i lladres de guant blanc.Si els primers produeixen un efectedirecte en la inseguretat ciutadana,efecte que ens disgusta perquè enstoca personalment o a algun amic,convé que tinguem present que els se-gons, encara que de manera indirecta,produeixen efectes molt més perillo-sos: tant més per quant aquests últimsa vegades resulten els causants del'augment de la delinqüència en la nos-tra societat. Un empresari o un finan-cer que estafa centenars o milers demilions, que fuig a l'estranger o el tan-quen a la presoó, llança així a l'aturcentenars o a milers de treballadors i ala vegada fomenta la petita delinqüèn-cia: perquè hi ha famílies que han per-dut tot ingrés econòmic i es veuenobligades a. sobreviure amb mitjansdesesperats, i perquè la gran delin-qüència crea imitadors en la petita de-linqüència. Uns i altres són condem-nables, sense contemplacions per l'o-rigen social dels qui ja sabíem que erenincapaços de treballar sense explotar—cosa que età autoritzada per lesUeis— però és intolerable que a sobrefacin estafes.

INCOMPETÈNCIAINTERNACIONAL

Amb tot el que estic dient fins ací,potser allò pitjor no és que alguns si-guin etafadors i lladres. Potser la cosamés greu és que molts patrons —lamajoria— són incompetents per a ferfuncionar llurs empreses en el marc iamb la dinàmica de l'actual procés dereestructuració econòmica mundial.AI voltant de la cantonada històrica,es troba el gran perill que pot enfonsarsectors sencers de l'economia espa-nyola.

L'escola del franquisme no tan solsha format empresaris superexplota-dors, durs i analfabets, ans també hacreat una sèrie de patrons que resultenincompetents per fer la concurrènciaals empresaris estrangers.

QÜESTIÓ OBERTADurant dècades, la majoria d'em-

presaris espanyols ha gaudit d'un per-centatge de plusvàlues que, quan se-n'assabenten els empresaris estran-gers àdhuc es porten les mans al capen signe de mig sorpresa i mig escàn-dol. Però molts empresaris espanyolsno han sabut renovar-se tecnològica-ment, ni donar una formació profes-sional més elevada a llurs empleats, nimillorar els productes, ni projectar unnou «marketing» per tractar d'obrirnous mercats. En això té greus res-ponsabilitats l'Estat i cl Govern queels ha representats i els representa.

Mentre les societats visquin—i aixòva per llarg— en règim d'economia demercat, caldrà que els empresariss'espavilin en la concurrència, cadavegada més complicada, perquè avuiles tensions competitives no es limitena un espai nacional, ans bé i cada diamés s'eixamplen a escala mundial.

La majoria d'empresaris espanyolsvenen formats per una escola molt do-lenta, la pitjor. I és difícil convèncer-los per què ara vagin a una altra es-cola, amb plantejaments ètics i socialsmés civilitzats, amb impuls científics itècnics corresponents a la marxa deles societats altament industrialitza-des. •

ESPORTS

JOGUINESESPORTS

ROSELLÓ, 370T. 257 63 93

BARCELONA-13

31

Xerrar, tocar la guitarra, descansar... i moltes altres coses que es podenJer a Prada.

UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

Un altre tipus d'ensenyamentJORDI M. DE ITÚRRIA i ANTONI M. SÀNCHEZ

Del 18 al 28 d'agost d'aquest any se celebrarà a Prada de Conflent, laciutat rossellonesa on reposen les despulles mortals de Fil lustregramàtic Pompeu Fabra, la XII edició de la Universitat Catalanad'Estiu.

La UCE s'inicià Pany 1969 amb unaassistència mínima de participants,prop de setanta. L'any i el lloc no sónuna casualitat, car cal comptar que erarecent el Maig del 68 francès i tot elque aquest moviment va suposar.També a França, durant aquestaèpoca, es crearen de forma embrionà-ria una gran quantitat d'universitatsd'estiu, amb el moviment llibertaricom a base, però no van tenir gaireèxit.

Com dèiem, el Hoc fou triat a cons-ciència, i la raó de situaria fora de lesfronteres espanyoles era el períodehistòric que vivia el país. El fran-

32 •

quisme, evidentment, no veia ambgens de bons ulls aquest tipus de movi-ments culturals.

La UCE organitza les seves activi-tats en base a cursos monogràfics queel mateix alumne pot seleccionar prè-viament. Les classes s'efectuen apro-ximadament de 9a 12 del matí al LiceuCharles Renouvier. A la tarda s'ofe-reixen interessants debats, així com lapossibilitat d'assistir a nombroses ex-posicions culturals de tot tipus: ci-nema, teatre, música... que es prolon-guen fins ben entrada la nit.

S'organitzen també interessants ex-cursions en les quals es pot visitar el

Monestir de Fouchat, Sant Martí d?'Canigó, o seguir la ruta del romànicrossellonès.

La participació a la UCE és total-ment lliure, i hi pot accedir tota la gentque vulgui sense cap mena de requi-sits. Nohiha selectivitat ni limita-cions, i l'edat no és cap inconvenient,ja que si bé domin la gent jove, els qu»hi van tenen des de catorze a setantaanys. El preu és de 12.500 pessetes iaquesta matrícula comprèn les clas-ses, Pestada i el menjar—manutenciói ensenyament, doncs— durant onzedies. A més, es condeixen anualmentuna sèrie de beques i ajudes de fins un50 per cent de l'mport als alumnes queun cop finalitzada la UCE presententreballs sobre ella. Per avaluar-los idecidir qui s'emporta les beques s'ele-geix una comissió integrada per cincprofessors i cinc alumnes.

prada, del 18 al 28 d'agost

fronteres, i,com va poder tenir èxit laUCE amb el règim franquista?

—Les causes de l'èxit foren princi-palment quatre: el fet de celebrar-se aPrada permetia una igualtat d'oportu-

ONZE ANYS D'ALTSI BAIXOS

i " la Caixa"

Cmwll anunciador de la UCE 1980. Haestat realitzat per Quint Boix i concebutper Jordi Pericot.

Any1969197019711972197319741975

1976

1977

197819791980

LlocPradaPradaPradaPradaPradaPradaPrada

VicPrada

VicPradaPradaPradaPrada

de participants70

150300400500

1000300 (juliol)

1200 (agost)350

300 (juliol)850 (agost)

200700300700

Miquel Porter Moix.

.Miquel Porter, un professorveterà

Per entrar en detalls més precisosnem parlat amb Miquel Porter i Moix,cntic cinematogràfic i veterà profes-pr de la UCE. Pertany a la Comissió«estora Permanent i alhora és Coordi-nador de la secció de cinema.. —Senyor Porter, malgrat celebrar-

^ en els seus inicis fora de les nostres

nitats a tots els membres dels PaïsosCatalans; el tipus de tracte alumne-professor era (i és) de tu a tu tant acadè-micament com funcional; l'ensenya-ment que allí es feia no es trobava enllocmés, era una universitat democràtica; ifinalment, en ser una Universitat inter-classista i antielitista, els preus erenbaixos sense que fossin necesarís certifi-cats ni punyetes.

—Però no creu que eren les motiva-

cions polítiques les que realmentatreien la gent?

—És cert que l'atracció política hicomptava molt, però els enenyamentsque s'hi impartien eren i són de granqualitat.

—Parli'ns una mica d'aquelles mo-tivacions polítiques...

—Bé, a part de les classes pròpia-ment dites, es tractaven temes políticsaseembleàriament. Allà els partits polí-tics clandestins trobaven una plata-forma per exposar llurs idees. A més, espodien adquirir revistes clandestinestotalment prohibides i fins recordo queen el seu moment van venir membresd'ETA a parlar i exposar les causes dela seva lluita.

—Va haver-hi problemes?—Sí, alguns n'hi van haver. Jo pati-

cularment vaighaver de romandre dosanys aquí perquè em van retirar el pas-saport.

Una d'espies

—1 allà, com van reaccionar les au-toritats franceses?

—Molt bé. Nosaltres no teníem capentitat jurídica, només el GREC (GrupRossellonès d'Estudis Catalans) teniauna mica de força. Però vull deixarconstància d'agraïment als alcaldes dePraa, els quals foren extraordinària-ment comprensius i es portaren magní-ficament bé amb nosaltres.

—I el govern espanyol no va inten-tar obstaculitzar la UCE a Prada?

—Tant el Consolat com l'Ambaixadapressionaren fortament perquè elsfrancesos fossinrigorosos, però noméshi havia petits controls. El que sí que hiva haver foren espies. Com anècdota usdiré que teníem prohibit que ningú pro-nunciés en públic cap nom a fi que no hihaguessin proves.

—1975, amb el canvi històric que vasuposar la mort de Franco, devia com-portar una forta transformació en l'es-tructura i organització de la UCE.

—El 1976, la primera cosa que es vacomprovar després de la mort del dicta-dor i l'establiment de la «democràcia»és que va baixar enormement l'interès iel nombre dels participants. Per aixòvam haver de replantejar-nos l'estruc-tura.

—De quina manera?—Primer vàrem decidir continuar

amb Prada, però potenciant alhora unaUCE itinerant, descongestionar-la unamica i portar-la a altres indrets. Arahem tornat a Prada. Si bé la motivació

33

política ha minvat, la necessitat de laUCE no ha desaparegut en absolut.

Onze dies de plena llibertat

—Quines són les raons que actual-ment porten la gent a Prada?

—Doncs les altrs quatre raons quehem dit abans continuen vigents. Lainterdisciplinarietat, oferta de moltesmatèries per triar, la garantia de l'en-senyament i principalment el fet que lagent no es trobi sola ni avorrida. Ga-ranteixo a tothom que hi vulgui anarque l'ambient és d'alegria, de distrac-ció, de llibertat... molta llibertat; sónonze dies fent allò que cadascun vol. .

—Ens ha parlat de garantia d'ense-nyament. òQu a n cobren els profes-sors?

—No cobren res. Allà hi van desinte-ressadament els professors que ho vo-len. I els encarregats d'organitzarl'acte tampoc no cobren res.. —I quin és el tipus de gent que va a!a UCE?

—Agraeixo que em féu aquesta pre-gunta, perquè vull deixar ben clar queaquesta Universitat no té realment cap

límit, i que allà hi pot anar, i de fet hiva, gent de totes les edats, ideologies icondicions. Una de les stisfaccions mésgrans per mi és que allà la gent quepredomina són els estudiants que treba-len durant l'hivern i no poden estudiaren aquesta època. Allà venen criadorsde cavalls, recollidors de patates,no sónels típics fills de la burgesia.

—Com els han acollits els catalansdel Rosselló?

—Al principi estàvem molt separats,funcionàvem amb gran independència.Però aquests últims anys s'han organit-zat actes públics com cantades i obresde teatre, de manera que hem contactaramb els habitants del poble. La unióara és més gran.

—D'on venen els estudiants, dequins punts?

—Les inscripcions es produeixen peraquest ordre: el Principat, València, lesIlles, Rosselló i en últim terme els exi-liats (com ho fou Batista i Roca), peròaquests últims vénen més en qualitat deprofessors que no d'alumnes.

—O sigui que la UCE s'està consoli-dant...

—Completament. Tenim Universitatper anys. •

SECCIONS PREVISTES—Curs d'iniciació a la cultura catalana.—Lingüística i sociolingüística.—Literatura.—Història.—Economia.—Art català.—Ciències socials.—Biologia, física, i química.—Psicologia aplicada.—Taller de psico-drama pedagògics, tera-pèutic i de comunicació no verbai.—Llengua elemental. Quatre nivells: IK<catalanoparlants, d'iniciació, mitjà, isuperior.—Antropologia sexual.—Cinema.—Teatre.—Taller d'expressió i confecció d'clement"festius.—Expressie dinàmica.—Folklore viu i danses catalanes.—Agricultura i cooperativisme.

Grups de treball—El català als mitjans de comunicació.—Ecologia i nacionalisme.—Patrimoni cultural.—Procés de consciència d'unitat dels PaiwCatalans.—Feminisme.—Taller d'elaboració, compaginació i mun-tatge del diari UCE.—Ciències de la salut.—Política social i serveis socials.

Porta dels bergants RAMON BARNILS

Carlitus humanistaHe rebut, al domicili particular i amb el districte pos-

tal posat i correcte, una invitació a adherir-me aun «Ho-menatge a l'humanista Carles Sentís i Anfruns».

M'hi enganxo i els enganxo a vostès en aquest pirulíque és «L'Hora», el text íntegre del paper, per la caracatalana:

«Els homenatges' estan una mica desacreditats, talvegada perquè els hem prodigat massa. Tanmateix, notenim cap altra manera de poder demostrar a qui homereix, la gratitud i l'admiració que sol desvetllar unadedicació constant i eficaç a la cosa pública.

«Aquest és el cas de Carles Sentís i Anfruns, polític,periodista, home de lletres, i sobetot humanista, que hasabut posa la seva vàlua i el seu esforç al servei del país.

«En efecte, l'acció pública de Carles Sentís ha abastatmolt més que la simple gestió d'home de partit: en ellhan prevalgut sempre i sobre tota altra consideració,lesde tipus patri, i així, per exemple, la eva intervenciópersonal en moments transcendents de la nostra històriamés recent, ha permès d'obrir camins de solució a greusproblemes polítics, tot i que ell sabé situar-se en un pladiscret, però que contribuí notòriament a endegar i tro-bar aquestes solucions.

«Ara que per pròpia voluntat ha deixat el liderat aCatalunya del patit on milita, un grup d'amics hem pen-sat que calia dedicar a Carles Sentís un homenatge col-

lectiu de gratitud. No voldríem, però, que fos privatiud'un grup o d'una tendència determinada. Ja que elsbeneficis de la seva gestió èns afecten a tots, cal quesiguem també tots els qui li donem les gràcies, prescin-dint d'ideologies polítiques.

«L'adhesió a aquest homenatge no vol dir estar neces-sàriament d'acord amb la manera de pensar de CarlesSentís, sinó amb la seva manera de fer.

«Si crieu justificada la nostra iniciativa i us hi voleuafegir, us preguem d'emplenar l'adhesió que adjuntem, il'envieu. Us agrairem també qualsevol suggerència queus sembli oportuna».

Ai l'esquena, que deien a la joventut de Carlitus hu-manista, quan era d'Estat Català. Des suggerènciesdoncs,i per arrodonir el manifest. Que se'n suprimeixi laprimera frase: «Els homenatges estan una mica desacre-ditats». I ques'hi afegeixi un pinyol a! final. Aquest: «1els moros que els mati Déu».

La secretaria del comitè organitzador de l'homenatgeés situada a la plaça de PAngel, a la botiga que fa xamfrài que té aquells aparadors a la via Laietana de monedes,medalles i heràldics. Hi entres i els dius:

—Em dic Serra. Faci'm l'arbre.I et fan un arbre familiar i genealògic que al seu costat

el dels Nou Barons és l'arbre de pixar-hi els gossos.Xoca-la, nano. ' *

34

ALBERT BALCELLS, HISTORIADOR

La història dels Països CatalansMONTSERRAT MINOBIS

«La darrera empresa política comuna que uníla Catalunya estricta, el País Valencià i les Illes

fou la guerra contra l'absolutisme borbònicde Felip V. La derrota i l'ocupació militarespanyola, amb el concurs francès, foren

seguides per la ruptura dels vincles entre elPrincipat, el País Valencià i les Illes Balears

durant el segle XVIII. Mig segle abans,l'amputació dels territoris catalans al nord

Aquest fragment inicia elpròleg del que serà, sens .dubte, una publicació polè-mica: «HISTÒRIA DELSPAÏSOS CATALANS. De1714 a 1975» que l'EditorialEDHASA ha publicat coordi-nada per l'Albert Balcells ique ha comptat juntamentamb la seva valuosa partici-pació amb la de Manuel Ar-dit, Núria Sales, Eulàlia Du-ran i Josep Ma Salrach, tots" prou coneguts tant en el

estrictament científicla investigació històrica

com en el de la docència uni-versitària.

Conversem amb l'AlbertBalcells sobre aquesta Histò-*a dels Països Catalans de laqual ara justament ha sortit el É>Primer dels dos volums dels gquals constarà. És ben clar §qye una Història d'aquestes Jcaracterístiques ha de tenir >"nes finalitats ben concretes! <u"s objectius que s'han de síc°ncretaren... *"

—Hem treballat en equipcercant fonamentalment uns^jectius i criteris: hem trac-kt d'indicar els lligams històrics de totjíp entre els Països Catalans, entre

y estricta, el País Valencià iJ Illes Balears sense amagar ni obli-|j?r la realitat d'unes estructures molt"'«erents i que ho són des del mateixfoment de la conquesta per Jaume IJe les Illes i del País Valencià a partir,jtoncs, del segle XIII; aquestes estruc-tures es diferencien, encara més, aPartir del moment en què el fenomen

Albert Balcells, coordinarà de la -Història dels PaïsosCatalans-,

dels Pirineus, comportà que, malgrat la sevaresistència, es vieissin paulatinamentcol·locats en la dinàmica de l'Estat francès,si bé la francesització no s'iniciàefectivament fins al segle XIX. EI fenomende la industrialització accentuà en eltranscurs del segle XIX la diversitat dela trajectòria de cada un delsPaïsos Catalans».

_sos i, per tant, desintegrar els'seus lligans i els seus ele-

ments històrics. Per això lapesonalitat de cadascun delsmembres de la comunitat delsPaïsos Catalans no resta di-luïda en un tot uniforme en elnostre treball especialment apartir de la derrota comunaenfront de Felip V i fins a lamort de Franco. Hem inten-tat, doncs, presevaramb l'es-tructuració de treball el re-marcar els lligams entreaquests Països, lligams dellengua, de relacions econò-miques, de característiquescomunes, influències del mo-viment obrer, sense oblidar,però, les estructures diferen-ciades perquè ara i actual-ment no es podríem explicarel sistema de partits polítics,per exemple, la qüestió es-tructural ha estat distinta acadascun d'ells i que, evi-dentment, el grau de cons-ciència nacional no estiguidesenvolupat exactamentigual.

de la industrialització, en el segleXIX, queda limitat a la Catalunya es-tricta amb totes les transformacionssocials i polítiques a la Catalunya es-tricta amb totes les transformacionssocials i polítiques que això suposa. Itot això s'accentua, encara més, per ladisgregació i l'alienació nacional quemés de dos segles i mig de dominacióespanyola assimilista i que intentaprovincialitzar cadescun d'aquest paï-

Necessitat d*una històriadels països catalans

Jo em pregunto si era realment ne-cessària una Història dels Països Ca-talans que remarqués els punts d'uni-tat. És adir, si era necessària com ainvestigació històrica i fins i tot si hoera a nivell de text?

—La resposta és dóna per sí ma-teixa des delmoment en què decidírem wde fer-ho, ja que pensàvem que exist ia^

35

un buit en aquest sentit. En totes lesjornades i debats que s'han produït•entre 1976 i ara, sobre la problemàticaactual dels Països Catalans les diver-ses tendències polítiques han estat endesacord en moltes qüestions però encanvi hi ha hagut un acord unànim pelque fa referència a que hi han dos ele-ments comuns que permeten parlar dela comunitat dels Països Catalans, al-menys com un projecte, i que són,evidentment, la Llengua i la Històriacomunes, el orígens històrics comuns.Aquestes són condicions necessàries,no suficients però, per crear un pro-jecte de comunitat. I amh tot això elshistoriadors ens vàrem trobar davantd'un repte: si els dos punts indiscuti-bles: la Llengua i la Història, comen-cem per crear una mentalitat per tald'estudiar els diversos problemes dinsdel marc dels Països Catalans. Enshem trobat, però amb la dificultat queexisteixen pocs estudis que monogrà-ficament estudiïn un determinat pro-blema històric en l'àmbit dels Païsoscatalans. És a dir, s'han produït ungran progrés de la historiografia tanten la història medieval com en la mo-derna i sobretot en la contemporàniaperò aquest «boom» historiogràfic, es-pecialment notable a partir de l'escolade Jaume Vicens i Vicens, s'ha centraten estudis en cada un dels Països; pertant ignorem moltes coses, (a nivell derelacions econòmiques, especial-ment). Tenim, però, un mínim de co-neixements sobre els «desfases», elslligams i les convergències de movi-ments polítics i socials entre els dife-rents Països Catalans.

Calia, doncs, la investigació histò-rica i el manual...

—Certament. El llibre pretén seruna síntesi, didàctica,, de divulgació'adreçada no únicament a ün públicuniversitari sinó auna més àmplia au-diència; però nosaltres rebutgem elterme de «manual» perquè això in-dica, d'una manera o altra, una obraescolàstica, tancada, que es refereix aun tema considerat socialment com aproblemàtic i que ja té algunes veritatsconsagrades, encara que moltes vega-des siguin molt discutibles. No, això,no. Nosaltres hem fet una síntesioberta i aquí rau, pecisament, el pro-blema, ja que per banda és la primerasíntesi àmplia sobre una base biblio-gràfica considerable (el treball d'altrescol·legues ens ha estat imprescindible)i, per altra nosaltres no pretenem dir la

36

«Nosltres apostem pels Països Catalans».

darrera paraula, ja que totes les sínte-sis són provisionals però creiem que,malgrat això, calia fer-la; era urgentfer-la, millor dit.

Llibre i història polèmica?

Com deia al principi penso queaquest llibre plantejarà diverses polè-miques: una, el mateix fet de dir-seHISTÒRIA DELS PAÏSOS CATA-LANS que enfonta determinades per-sones del País Valencià i de les Illesamb les del Principat i l'altra pot seroriginada perquè vosaltres heu estatdels primers en apropar-nos a lanostraHistòria més recent: als anys del fran-quisme...

—Jo penso que no hi ha cap tascaintel·lectual que no sigui filla, a la ve-gada, de l'audàcia i d'un cert realismesense el qual es pot caure en l'elucu-bració. Per tant, nosaltres reconeixemprou la nostra gosdia que a algunespersones els pot semblarexcesiva...

Penseu quins poden ser realment elsmotius dels«retrets» que us poden fer?

—*És possible que hi hagin «retrets»erudits i que sempre n'hi han en unaobra de síntesi com aquesta. La veri-tat és que el perill més gran que pottenir és que en ser una obra científica,no una obra de patit ni de tendència,sinó una obra fruit d'uns investigadorsuniversitaris que fan un gran esforçd'objectivitat, es converteixi en unaobra que es faci difícil combatre-lacara a cara ja que no és, en absolut unaobra que utilitzi la història per a fer unproselitisme determinat.

Heu reflexionat mai, al llarg del pe-ríode d'elaboració del llibre sobre clfet que, si en un determinat momentpolític els patits polítics catalans va-ren fer ús del crit reivindicatiu delsPaïsos Catalans, jutament ara quan elPrincipat gaudeix de«l'Autonomia»els partits han entrat en un períoded'oblit, han deixat de parlar i de rei-vindicar els Països Catalans? Ho ente-neu?

—La veritat és que una reflexió so-bre la problemàtica política presentsobre aqueta qüestió, malgrat tenirca-dascun de nosaltres les seves intuï-cions, no ho hem pas fet. Elnostre ob-jetiu no era pas donar una resposta aper què hi han conjuntures en ques'hagi parlat més o menys del tema,sinó que pretenem assenyalar unesarrels profundes històriques que po;«den ser aprofitades. Que ara se'n panimenys? Jo crec que això es relatiu per-què cal no oblidar que a la Catalunyaestricta, és a dir al Principat el con-cepte, el terme de Països Catalans esavui més arrelat que mai.

Països catalans

Podem parlar d'unes dades concre-tes, d'uns fets objectius que ens situnnen el marc dels Països Catalans. Es adir, quan comença a utilitzar-se?

—Sí; hi han unes fluctuacions an-nals del segle XIX i principis del XArespecte a quin és l'àmbit més arnp>c

en que s'inscriu l'evolució nacionalcatalana. En el segle XIX hi ha un certclima confusionari del qual se'n surtamb dificultats i que és el retorn al'antiga Corona d'Aragó. Superades

joestes confusions filles de la idea derestauració de la Corona d'Aragó, elsanys vint i trenta se'n supera una altrab de considerar l'Occitània com unaentitat nacional conjunta amb Catalu-nya i la resta de Països Catalans. D'al-pina manera el terme Països Catalansapareix en els anys trenta per assenya-lar que són, l'occitana i la catalanadues llengües distintes i, per remarcar

| que la comunitat lingüística i cultural i! d'orígens històrics es dóna fonamen-talment amb el País Valencià i les Illesi no pas amb l'Occitània. I la paraula,oelconceptede Països Catalans, apa-reix per primera vegda i en minúscula isense la pretensió de crear un marc, enun maniest que encapçala i sense lapretensió de crear un marc, en un ma-nifest que encapçala Pompeu fabra ique signen altres lingüistes enfront delperill confusionista de l'occitanismel'any, si no ho recordo malament,1934. Abans d'aquesta data, però, elterme Països Catalans l'han trobat

; Joan Fuster i Fèlix Cucurull en autorsi del Principat i del País Valencià en el: darrer terç del segle passat, no havent: estat, però, un terme d'ús comú. Haexistit sempre, això sí, en historia-dors, especialment medievalistes i enfilòlegs la consciència d'una unitathistòrica i lingüística. El terme o con-cepte de Països Catalans s'aferma apatir dels anys seixanta i a partir, es-pecialment, del moment en què co-mencen a haver-hi trobades i jornadesen què diversos estudiosos, en tots elsàmbits de les Ciències Socials es re-uneixen per parlar d'aquesta proble-màtica. Primer fou l'Enciclopèdia Ca-talana la que explícita clarament queel seu àmbit de difusió serà el delsPaïsos Catalans; l'octubre del 1976 i ala Universitat de Perpinyà es celebraun debat sobre els Països Catalans;elmateix Congrés de Cultura Catalanaassumeix també aquest marc; es cele-bra, igualment, el Primer encontre deCiències Humanes i Socials dels Paï-

sos Catalans l'any 1975; el 1976 a laFacultat de Dret de Barcelona se cele-bran unes Jornades de debat sobre elsPaïsos Catalans i fins i tot cal destacarla «geografia dels Països Catalans» delgeògraf francès' Pierre Defontaine id'altres trobades i encontres poste-riors que aniran refermant el conceptede Països Catalans en toLs els àmbit.

Aquest llibre, aquesta aportacióhistòrica de tot l'equip d'historiadorsque EDHASA ha reunit a l'entorn d'a-questa HISTÒRIA DE CATALU-NYA són ja una dada més a tenir encompte. El propi Albert Balcells itambé en introducció del llibre ensdóna els punts finals d'aquesta entre-vista:

—«...i per això una aportació deconjunt per a conèixer la història d'a-quests pobles resulta un element pe-remptori per a oferir fonaments sobreels quals puguin aixecar-se uns objec-tius polítics i socials populars per talde construir un futur mancomunat».

L'on com balla JAUME FUSTER

L'habemuspapam de Sant JoanQue si, paio, que sí, que és la vera veritat, caratsus!

Els xanxes havien empolistrat la plaça de cal barandaSerra com si fos una mona de pasqua perquè esperavenl'arribada del misto aquell de, com se diu, home!, ah, sí,d allò del fresques sou i regalades de cal gavatx. Elscipaios de ca la vila i els de cals canonges, més lluentsque un pixador fregat amb trisòdic, feien petar la xe-rrada, eixóplugats de la gotallada que queia, cargolantI escanyapits i espolsant-se els esquitxos de la nàpia.Amb aquestes se'ns plantifica al mig de la plaça unherbolari carabrut més carregat d'userda de catifa queun calçot de milionari. Anava tan fumat el xoriço ques havia equivocat i com que no en clissava tres dalt d'unruc es passejava com .un bacallà en remull, creient-se a laplaça Reial, a l'espera dels brivalls..que li compressinI userda. Feia una fila, l'andova, que si hagués vist lapudro l'hauria confosa amb un conjunt de roc a la faixa i" hauria proposat la barrila d'herbolari.

«Mita'l, tu, el bordegàs» ii diu un xanxes a l'altre, «vamés perdis que una flàvia en un convent!» Els munici-pals aturen la xerrameca i filustren l'individu. «O i fa unsnilons de pixallits!» retopa un altre. «Aquest deu ser unsonat. Anem a veure què vol, el paio!» I S'hi atansen. Elcarabrut, de primera mà, barrina que són compradorsd'userda i els pica l'ullet. Però pel tuf s'empesca que sónxanxes i s'hi caga d'espant. «Espifiada, minyó, que sónguripes!» pensa. I com que no vol anar a petar a l'estarues fot els greps a l'infern i llança l'userda en una menad'orinal que hi ha al mig de la plaça. «Després tornaré iaquí no ha passat re!».Els de blau l'escometen: «Què,entomant la pluja, mestre?» I el fan fora de la plaça, no

fos cas que n'organitzés una de grossa quan arribin elssanterístos grossos.

Ha parat de ploure i el personal comença a fer barrila.Els xanxes preparen el tatatxim ilesmandangues. Arri-ben els quefassos, s'estrenyen els dàtils, es fan retractosi esperen la teia del -Canigó. Hi ha l'honorable de laCultura de cals canonges i uns quants apgrossos de ca lavila. Alò sembla una missa de dotze amb altar fumat.Fins i tot hi ha el baranda gavatx de Perpinyà que xamu-lla una mena de nostrat de per riure. Els badocs s'arram-ben com si anessin en metro. I arriba la teia. Uns piquende mans,uns altres canten. Calen foc a l'orinal del mig dela plaça i discursegen. «Mein Gott, quina fumassa!»s'exclama l'honorable cultural. «Llenya remullada» co-menta un capgros del municipi. Un foquet més bírria queel d'un bic a l'escapça i una oloreta d'userda que ena-mora. Un manaia de l'ajuntament ensuma, obre els clis-sos i s'exclama: «Ai, coi, aquesta catipèn la conec, jo!» Ija me'l teniu fent bafos d'userda, més carabrut que unpinxo del xino. Com que l'userda de catifa era del bo imillor de la collita del setanta-nou, i n'hi havia un gava-dal, al cap d'una estona d'ensumar-la, la plaça de SantJaume semblava un habemuspapam de ca l'ample; tot-hom més pirat que un alarb de Xexauen i més contentque un bítel a cals ioguis. Convergents, comunistes inacionalistes van endrapar la coca en santa companyia,ho van remullar amb xapmany de la vídua —delapierre— i fins i tot un capgrós socialista que corriaper allí es va oblidar del congrés i de les amames del'OTAN, els decrets de la diputació i tal. Tot plegat, unacalçotada sense calçots.

37

te L4 FiAMA OS LA SARDANA ALS OECftTC-Ufií ti€U PUJOL' WBDlTA Tg LA CATUMVA VEllA t LA CAT(/«VA

i>A »*. M •• tiAA

38

OFERTES

Noia estudiant de BUP s'ofereixper a fer canguros. Truqueu al T.226 79 09 i demaneu per Montse-rrat. . .

NOIA 20 inyt s'ofwraix par i quaisa-MÍ tntall qui ntigui tn contactaMk Inftntt i Pusricurtura. Tarasa T.31883 81 STOP L'HORA. Raf. 8 1 .

Noia 18 ioyt par consulta mttgt ownilif només mitíns (Batxilltrat BUPi COU). Sou • coovanir. Truqutu dt 9i 12 2494538 Núria o tscríviu iSTOP L'HORA. Rff. 49.

Ewííint nrvtll untvtrsfttri 3tr tfln-•wtríite i LJk*idst m Filosofia i Ua-tm. f u datats ptrtiwlin (TEGB iBUP. Escrivia STOP L'HORA Rtf. 7 1 .

W w t l i t t tmb «ptriénda s'oft-rtb- Son • convanir. Truqmu3111895 Marit o tscrMu • STOPllfifURtf. 98.

Enrflitt amb 7 anyt d'txptrféndt*&**. T. 308 72 15 o tscrMu i«TOP L'HORA. Rtf. 68.

Foftrtíx nois 18 tnys par i guar-M t c m compiatt dt putricutturi• * i eonvtnlr. Troqutu t Bsa T.3343189 tot al dia o ascriviu STOPI W Rtf. 50.

noi 18 anys tmb conti»»• * * s cttalé t toit por a administra-* • Ttmbi aJtras Wnat qui ctlfloi ct-W aaertt Zona Orona I comarca. Es-

LeWa 8TDP L-Har. «rf 70.

tn Patologia tmb txsa-arafanionai ta Escolar I O M -

» «rei M M par t cwnatottr jornada'•acata o catnptrtlr òtssstx amb al*C * prtfttaloMlt) Talat. 389 00 56 oT0P L'HORA Rtf. 74.

fotògraf ot 22 anys amb tqvip i« t a . actvtimtRt ttfttt M M . S WJ * Ptr t i f io tled. M Imports tí cal* OttpUçtmsftts. Trmoto als m+5 * . ttL 7613116 o ttcrhfu a

JIPP LHOBA M flB

tstvdisflt ta 3tr. ds Msdidnaptr consulta ttàtita o ttm-

Ptr ntofetcfef tn^wu al TtL53317 87 o tsctMv t STOP L'HORA

JW. 103.

COMPRES

Compro tots tlt discos dt BOBI La-pottta. cantant frtncès jt mort i mti-trt «fan 6. BRASSENS. Escriviu STOPL'HORA. Rtf. 88 indicant adraça o tt-Hrfon. Conttttant tothom.

Compraria núm. 0 dt L'AVENÇ i dl-vtrsos númtros atrssuts da HISTO-RIA 16. Truqutu al 308 05 88 ds 8 •10 dtl vasprt. Stnti. STOP L'HORA.Rtf. 101.

Comprsriï Roulotts tn bon tsttt Pati-ta, dt duts plscos. Imprtscindiblt ts-tigui totthntnt ptgtda pol stu propit-Uri. Pago al comptat Escriviu STOPL'HORA Rtf.. 105.

Vtnda ptr mill moto BuKsco Mt-trslls GTS nova (4.000 km.). Prtu125.000 ptM. Comptat. STOP L'HO-RA. Rtf. 41 .

Grsndfosa torra tipus ult t . Zona Pontds Vsllcarca. Suptrildt psrc»l.ls 510m2. tdifid 1.000 m2. Fsçsns a 2 ca-rrtrs. 3 pltntts més tcttmni. Gtrat-gt. Jtrdf ampli tmb pisdnt. AlrttcondidonsU Psrqutt Prtu 18 m.Stnst sotsrrsni, 13 m. Condidons iconvtnir. Informtd6 o visitats. T.213 57 08 matins. Sri. HM».STOP L'HORA. Rtf. 91 .

A Comtllè vtnc o llooo lacai com*post ptr ttndt (60 m*.) I sotsn(450 m*.| rons cintrics c/. EdvsrdoGibtrt junt Edusrdo Qsvé. Trucar T.377 01 38 o tscriviu STOP L'HORA.Rtf. 48.

UHORAPETITS ANUNCIS

SXOP

L'HORA DE CATALUNYA ha ornat aquatta nova aaoolò da petita .anuncia eom a aarval ala nottnM laetort. an «1 qual a'Inotouan ofartaa 1damandaa da treball, oompraa 1 vandat Intarcanvlt, ato. U a ofattaa 1

damanda* da traball aamn gnrtuftaa 1 podran ©audlr d'un aapal «n oadaoaa. En ala attraa oaaoa al prau —rè da traa oantaa (300) paasaft par

aapai. t n ata anuncia ni aniran forooaamant al n.* da t·rf. o da rafarénolaún l'··ufxrf·nt.

flO E8 MANTINDRÀ CORRESPONDÈNCIA DES DAQUE8TAREDACCIÓ

Laa (mardona afaotuadaa daada la nostra radacdd aaran abonadaa alcomptat, laa Inaarciona fataa par corrati aniran aoompanyadaa par ta!6 o laquantitat da paaaatat an saeaila à* eorreua.

VENDES

Venc una tenda, model ÓA-KAR 4, Marca André Jamet. Quasinova i molt bé de preu. Truque altelèfon 218 31 46 a partir de les 7del vespre o escrivui STOP L'HO-RA Ref 106

V M C fotocopiadora Ciflon iJOOQamb dos anys osrtntft (vator odf.750.000 pt*t4 pm 600.000 ptts,pagsm·rrt i convtnir. T. 2170818.Oomtntc Ntbot Rtf. 54.

Vtndt tttvfa Bttathtrmix, mod. 316OS. gran. quasi nova. ptr 10.000ptts. 71. 803 6039 o tscrMv i STOPL'HORA Rt i 85.

Uh not mtttll cromat Pujt 1 baixaacdonat pals paus. Vtndria ptr. 8.000ptn. Sra. LhjmL TL 220 53 70 d'l 1 a1 STOP L'HORA Rtf. 60.

Es van parcaUa 18.000 poms2 aEsptogOts dt Uobrtgtt prn a coftvt-nlr. T. Sr. Torras 3713819. STOP L'-HORA. M. 45.

Vtnc 2 butaquts tapUadts on bona*-tat Molt M dt prtu. T. 21106 66.STOP L'HORA. Rtf. nom. 79.

Vtnc biridftt dt carrtras marcaZaos-Can^tfnolo. tn bon attat Prtutrtntt mil ptttttts. Escriviu a STOPL'HORA REF 102 o taltfontu al7982802 da Mataró (Btrctlons) dtdilluns i (frvtndrti da 2 a 4 i da 20a 24 bons.

Vsnc una tanda, tipus xalat, marcaAndré Jamtt dt 4-5 pitets «mb unalup·rfldt da 12 m1. amb cltvingt i untspal ptr i cuini. Quasi nova i moltbé ds prtu. Truqutu al ttlèfon803 8Q38 d'Igualada o tscHviu aSTOP L'HORA Rtf. 104.

DEMANDES

LLOGUERS

Pagaria fina 15.000 pasaotts dt fio-gutr mtnsuat pit zont Eixampla,Escriviu a STOP CHORA, Rtf. 37.

DIVERSOS

Ctntrs da rslsdó todtl i matrimo-nial por a parsonts solts i atpartdts.Ctrqui la stva psrtllt. Màxims strio-shat Carrar Ecua^or nóm. 63, tntra-W l 4 . · 8 - 2 9 T . 32246 62. STOP L'-HORA Rtf. 100.

39

CENT ANYS DE LA CULTURACATALANA (1890-1980)

A la conquesta deMadridISIDRE AMBRÒS

En el palau de Velazquez, a Madrid, i durant els mesos de juny aoctubre es pot admirar la primera exposició sobre els darrers centanys de cultura catalana, subvencionada pel Ministeri deCultural i organitzada per un grup d'intel·lectuals catalans,coordinats per Francesc Vicens.

De bell antuvi, el poder central sem-pre havia considerat les arts i les lle-tres catalanes com una cosa totalmentsecundària i, perquè no dir-ho també,marginal de la cultura espanyola.Sembla, però, que aquestes negresconsideracions pertanyen a l'ahir, jaque en aquests moments la cultura ca-talana, en tots els seus fronts, estàdonant-se a conèixer a Madrid ambimportants exposicions antològiquesde l'Antoni Tàpies i de Guinovart;l'estrena de l'adaptació catalana de«Hamlet» perTerenci Moix i l'exposi-ció «Cent anys de cultura catalana(1880-1980)*.

Aquesta gran mostra catalana, haestat inspirada en un projecte inicialque en el seu dia va realitzar en Fran-cesc Vicens, actual director de la Fun-dació Miró i diputat al Parlament deCatalunya.

Cal dir que, abans que la DireccióGeneral del Patrimoni Artístic recollísaquesta idea, l'esmentat projecte vaser presentat a la Generalitat provisio-nal, però aquesta va haver dedesestimar-lo degut a la manca de re-cursos per poder-lo dura terme... Pos-teriorment, es va intentar organitzaraquesta exposició en el Gran Palais deParis, mitjançant l'ajut econòmic de laUnesco, però aquesta temptativatambé va ser infructuosa.

L'intent definitiuFinalment, Xavier Tusell, actual di-

rector general del Patrimoni Artístic,unit a la col·laboració de nombroses

40

Nti de ntmi - de Joan Rehuli

.-Els caçadorsentitats i institucions catalanes hanaconseguit de tirar endavant aquellambiciós projecte nascut el mes de se-tembre de l'any passat sota la coordi-nació de Francesc Vicens i la col·labo-ració, entre altres, de Josep Termes,Vicente Cacho, Albert Manent, Joa-quim Molas, Joan Ainaud de Lasarte,Francesc Fontbona, Alexandre Cirici,Josep Corredor Matheos i RogerAlier.

Un dels principals problemes ambquè s'ha trobat l'equip organitzador, a

• de Joan Brotat.l'hora de posa en pràctica l'esmentadaexposició, ha estat el fet que la majonade públic que la visitarà no coneix ab-solutament res de Catalunya, tant acla seva realitat social com cultural,així doncs s'havia d'estudiar la nia-nera de fer agradables i comprensiblesa la vegada aquests dos aspectes. Maquest que ha resolt, amb molt d en*cert, l'Equip de Disseny de Madrid.

Aquesta mostra ocupa, aproxima-dament, un espai de 2.000 metres qua-drats i està muntada de manera que ei

visitant pugui admirar, d'una formaparal·lela, el desenvolupament delsfets històrics i de la cultura, mercès aque a la seva esquerra hi ha tota unasèrie de plafons explicatius de la histò-ria i a la dreta hi ha tot allò que fareferència a la cultura.

El pressupost d'aquesta exposiciósembla que ultrapassarà la quantita dequinze milions de pessetes, incloent-hi les factures que s'hauran d'abonar aIcs diferents companyies d'asseguran-ccs.

Però el fet més curiós de tot potsersigui que és la primera vegada que unGovern de Madrid inverteix una quan-titat tan elevada per quelcom relacio-nat amb la cultura catalana.

«Cent anys de cultura catalana»està dividida en cinc apartats, teninten compte com a punt de referènciales dates històriques, tant en l'aspectepolític com en l'econòmic i cultural.

Cada període abasta els capítols decultura escrita, cultura visual, d'histò-ria i de música. Per tal d'il·lustrar totsaquests aspectes de les arts i les lle-tres, s'han reunit més de 400 docu-ments i periòdics, 500 i escaig mostresde material gràfic històric, uns 600 lli-bres que ajuden a explicar el desenvo-lupament de Catalunya i unes dues-centes mostres que fan referència a la

música, incloent-hi en aquest apartat,tan pacífic que pot semblar, un delstestimonis més violents de tot el re-cinte, una de les dues bombes que l'a-narquista Santiago Slavador va llan-çar des del quart pis, al pati de buta-ques del Liceu, l'any 1893.

El primer període comprèn els anysque van des de 1880 fins a 1906, anyaquest en què es pot dir que arrenca elmoviment noucentista.

El segon període, 1906-1923, en-globa tots aquells artistes que van co-mençar a despuntar en el període ante-rior, però que quan de veritat triomfenés en aquesta època.

El tercer període abasta des de l'any1923 fins l'any 1939. És el temps de larestauració de la. Generalitat i, pertant, és un temps de gran volada cultu-ral en totes i cada una de les sevesvessants.

El quart període comprèn els anysmés negres de repressió cultural perpart del règim dictatorial, de 1939 a1957. És quan es comencen a produir,o millor dit a consolidar els movimentsantifranquistes. Són els anys en què espubliquen els primers assaigs en ca-talà i la pintura informalista de l'An-toni Tàpies comença a aparèixer.

El darrer període va des de l'any1957 fins l'actual època aquesta que és

explicada amb molt més detallja querepresenta el temps de la represa deCatalunya com p comunitat autònomaaixí com la confirmació d'una culturacada vegada més identificada amb laseva realitat social.

Quelcom més que folkloreEls principals objectius que intenta

assolir aquesta exposició són: Per unabanda, donar a conèixer la personali-tat pròpia que té la cultura catalanacom a tal, diferenciant-la de les altrescultures existents a l'estat espanyol icomparant-la amb els diversos movi-ments europeus de la qual n'està in-fluenciada, sobretot de les culturesfrancesa i italiana. I per un altre cantó,explicar d'una manera senzilla, laconstant evolució que s'ha produïtaixí com donar a conèixer el paperimportant que hi han jugat l'Institutd'Estudis Catalans, la Universitat itantes altres institucions científico-socials arrelades a Catalunya.

Ara doncs, només cal esperar queaquest ampli moviment contribueixi afomentar l'enteniment envers la cul-tura que es va desenvolupant a casanostra i que, d'una vegada per totes/les altes jerarquies de la «Villa yCorte» entenguin que la cultura ésquelcom més que el folklore.•

Llibres PERE ANGUERA

SIRERA, RODOLF: BloodyMary Show. Ed. 62. El galli-ner, 54.59 ps.

Un text adreçat teòricament al teatre de cabaret, ric en suggerènciesescèniques molt lligades amb elmón del circ, entre el to csperpènlic i lacrueltat presidit en tot moment per la idea de la mort. Un'text difícilmentrepresentable però d'un indubtable interès dramàtic.

CREXELL, JOAN: La fi delcagalàstic. Ed. La magrana. Lamagrana, 21.226 p.

Recull de 52 poemes d'intencionalitat política, lloa dels fets o personeslligats als trets nacionals, befa i escami dels elements alienants o opressors,sàtira contra polítics del país... Constitueix el primer arrepleg d'aquetapoesia distribuida de forma anònima, tot i les paternitats atribuïdes. Unesnotes explicatives situen els fets i els personatges. Un llibre d'indubtableinterès per a historiadors i interessats per la cultura.

RIBERA, A.: L'altra bandadel mirall. Ed. Pòrtic. Pòrtic-71,22. 217ps.

El primer llibre en català sobre els fenòmens parapsicologies i els fetslligats amb les possibles vingudes d'extraterrestres, que el llibre defensa coma reals. D'entre altres temes tracta de les escultures de la illa de Pasqua, delmonstre del llac Ness i de l'estudi parapsicològic de sant Josep Oriol.

VERGES, ORIOL: El supe-rordinador. Ed. Laia. El nus,25. 168 ps.

Una novel·la àgil i ben construida destinada al públic jovenil, sobreuntema de ciència ficció lligat amb la biocibernètica, amb protagonistes cata-lans i amb el triomf final del sentiment humà. El llibre està il·lustrat ambdibuixos d'l. Mones.

PELEGRÍ, B.: Joventut, fe ivida. Publicacions abadia deMontserrat. Saurí, 47.271. ps.

Un estudi sobre la joventut europea i la seva integració progressista dinsFesglèsia catòlica, significada en dos moviments el MIEC i la JECI, comple-mentat amb un breu epíleg on s'estudia la seva incidència dins del móncatalà.

SEMPRONIO: Barcelona erauna festa. Ed. Selecta. Selecta,500. 216 ps.

Llibre molt dins la característica de l'autor d'evocació d'una Barcelonade preguerra amb anècdotes, retrats de personatges i descripcions d'am-bients, fets en un estil nostàlgic.

41

Cultura on joc JOSEP MaCARANDELL

Una novel·la policial de M. Aurèlia CapmanyA mi no em sorprèn que Maria Au-

rèlia Capmany hagi intentat escriureuna novel·la policial. El que si queem sorprèn és que hagi obtingut unanovel·la tan notable en el gènere,com és «Ves-te'n ianqui!» (publicadaper Laia, Les Eines). La Capmany ésconeguda per la seva curiositat i perla seva necessitat d'expresar-se enles maneres més diverses. És unagran conversadora, i això, que fa cin-quanta anys era una forma d'expres-sió avui no hauríem de considerar jacom un gènere literari, car la gentestà perdent l'hàbit de parlar, de par-lar bé i de dir coses interessants. IMaria Aurèlia és una gran conferen-ciant, novel·lista, articulista, autorateatral, assagista, guionista de TV iautora de teatre de cabaret. Potserem deixo algun dels vehicles «litera-ris» emprats per ella al llarg de lestres dècades que porta dedicant-se afer públics el seu pensament i la sevavitalitat. Qualsevol dels seus anticsalumnes m'ho recordaria: una granmestra.

UNA OBRA QUEFUNCIONA

La novel·la que acaba de sortir ique els lectors deuen estar fruint ara,quan s'estrena la seva versió teatrald'«Un lloc entre els morts», no ésperfecta; jo li he trobat alguns defec-tes dels quals en parlaré. Però —iaquí està la meva sorpresa— fun-ciona perfectament com a novel·lapolicial. T'ho passes magníficamentllegint-la. L'autora és vital,- és intel-ligent, és astuta, té el do de sabernarrar amb la naturalitat amb quèparla, i té un sisè sentit per captar elque és propi de les novel·les que ano-menem policials, no perquè hi surtinpolicies, sinó perquè tracten d'aquellaspecte de la vida social, la policia,que els diccionaris (el de Fabra,.perexemple) defineixen com «Organit-zació i reglamentació internes d'unEstat; especialment reglaments esta-blerts per al manteniment de l'ordre ila seguretat pública». El cas que na-

rra Maria Aurèlia, i que posa en «pe-rill» aquella organització és la desa-parició d'un jove ric nordamericà:cal trobar-lo per què tot torni al seuordre, a la seva policia. L'encarregatdel cas és un detectiu poc eficaç pe-què s'enamora sovint i és un fracas-sat en les seves antigues i més altesaspiracions. El jove ric sembla queha anat a Albània i Marc, el detectiu,investigarà a la capital, Tirana, i aValona, una de les principals pobla-cions del país. Marc ens és presentatmés per dins que per fora, como co-rrespon al seu caràcter de narradorde la novel·la; les dones de les qualss'enamora, en canvi, ens són desco-bertes a patir de les dades sensibles,en la descripció de les quals MariaAurèlia és una mestra. I no sols lesdones, també un nen, Ja, que quasibé obre i tanca la narració, i que ensdeixarà per sempre més el record dela seva imatge literària. I alguns ho-mes, com els marits de les dones esti-mades, els policies, el comerciant,etcètera, han estat creats amb la mi-llor tècnica impressionista.

EL CAPÍTOL QUE TRENCA

La novel·la té cent cinquanta pàgi-nes. La primera meitat, els cinc pri-mers capítols són extraordinaris.Desgraciadament el sisè, on s'ex-plica retrospectivàment la vida deManola —l'amant del detectiu—,trenca, no sòls amb l'estil —el tren-cament és volgut—, sinó amb elritme, i no augmenta ni en un grau elconeixement d'aquesta dona tan in-teressant. La novel·la, però, torna arecuperar el seu nervi al capítol se-güent però sembla ja tocada de mort.Incomprensiblement, Maria AurèliaCapmany, que fins ara narrava mag-níficament una història, a patir d'a-quest punt «vol dir coses», i las diu,intel·lectualitzades. Sí: ara tindremuna crítica dels ianquis, i una no me-nys aspre del país comunista com atal, i unes quantes coses més, comuna erudita referència a la presència

dels catalans a Grècia i Albània. Laideóloga li guanya la mà a la narra-dora, imalgrat que aquesta fa cons-tants esforços per continuar, ambmoments tan bons com els dels pri-mers capítols, aquella li fa la trvcta, ila novel·la perd el nervi i es perd en laineficàcia la carta del triomf que l'au-tora tenia amagada: el punt clau quetota novel·la policial reserva pel fi-nal.

LLÀSTIMA!

Llàstima'. Jo diria que, en l'últimmoment, a Maria. Aurèlia li ha faltatconfiança en si mateixa. Una micamés ihauria fet un producte acabat iperfecte en el seu gènere. I això ésmés lamentable si es té en compteque aquelles «idees» que fan entre-bancar lanarració (admissibles en laforma novel·lística de la seva admi-rada V. Woolf), les hauria pogut ob-tenir igualment —i amb molta méseficàcia—- si en lloc de dir-Ies de carales hagués transformat en acció. Uncapítol com el de la tertúlia literàriatan ben concebut-, naufraga a causade no seguir les lleis de la narració, iera tan bo en el seu començament! Uhauria bastat la frase (bona, com tantes de Maria Aurèlia)«... aquell paíson el contraban era legal i la poesi;delicte», per donar la intenció desitjada per l'autora.

Tot això, repeteixo, no seria decomentar si el vuitanta per cent de Inovel·la no fos tan i tan reixit. Teniaun póker a les mans i només ha jugaincorrectament l'altra carta. MiHaixí que a la inversa, naturalmentperò el triomf ha quedat deslluït i johe hagut d'exclamar «Llàstima!».

Si tmc la raó—no pretenc tenir-la,però és raó sentida— només voldriaque quan Maria Aurèlia en faci ja

i i ó d b L*3q qsegona edició, que sens dubte Lhaurà de fer— escombrés Plotí i Ja*mes del llibre i, amb ells, tot el quedesfà la narració en teoria.

42

Interrogarla històriaANTONI BARTOMEUS

Encara que sigui fer un salt en elcalendari i, fins i tot, passar-li al da-tant, s'uneixen aquí dos dels especta-cles del «Grec-80» prèviament consi-derats entre els més atractius de lacampanya. Un és Le Cirque Imperial,del Centre Dramatique de La Cour-neve, ja presentat. L'altre, Laetius,espectacle de Joglars, previst pels dies18 i 9 d'agost.

Per a Barcelona, parlar del CentreDramatique de La Courneve és reme-ire'ns a Les Troubadours, espectacleque van portar al Tinell i al Saló Dianal'any 76. Des d'aleshores, PierreConstant i el seu grup han estat unamena de referència perpètua. Implan-tat com a Escola d'Art Dramàtic, elCentre té com a objectiu la sensibilit-zació de la població obrera pe mitjàfcl teatre. Des del 1974 el Centre•ompta amb una companyia perma-lent i, segons pròpia declaració dePrincipis, amb els seus espectacles in-enta interrogar la història i la històriatel teatre, explorant les tècniques deleatre de fira, dels saltimbanquis, les«sciplines del circ, del cant i de lanúsiea, dins la recerca d'un llen-

teatral del nostre temps.

, Amb tot això com a fons, Le Cirquenpérial (obra estrenada al Festival' Avinyó de l'any pasat) és un mun-alge espectacular, amb un discurs es-ènic que posa en joc tots els recursos'e què és capaç un actor.Sense con-eniplacions. Per a Pierre Constant,er actor és divertit, dolorós i difícil,'•omès cal veure aquest espectacle^r adonar-se de que el repte és real.rapezistes i saltimbanquis, els dos"tons que conviuen en el circ, compo-en un tot sense escletxes (vel·leïtatsteològiques a part) dins d'una peçapminada, simplement, per l'harmo-'a i l'homogeneïtat. Al seu costat, al°stat de l'actor, la història va fent eleu curs. Des de l'estiu de 1870 a larimavera de 1871. Des dé ladeclara-

Laetius, després del catmlisme nuclear.

ció de la guerra franco-prussiana alsesdeveniments de La Comuna. Però lahistòria, com ha explicat el mateixConstant, travessa el joc i troba untractament teatral. Hi és i s'hi reflec-teix, però es teatralitza. I és justamenten aquest reflex i en aquesta teatralit-zació que es justifica tot l'espectacle.

Després vindrà Laetius. Més enllàde la història i història possible tot ell.Aquí, res travessa res; tot es crea denou i es destrueix. «La terra és un petitplaneta destinat, dins l'immens ordrecòsmic, a produir cicles de vida iautodestruir-la», diuen Joglars.«L'autodestrucció de la humanitat ésdonada per segur». I després del cata-clisme nuclear (que els símptomes sónde final de cicle) reneix una novaforma de vida. Laetius és, doncs, unespectacle-reportatge, com ells matei-xos el qualifiquen, sobre un residu devida postnuclear. Això també deu serinterrogar la història.

Joglars continuen pel camí del futu-risme. Un futurisme, però, extrema-dament simple i que aviat queda expli-cat. Quatre ratlles. El residu, un cops'ha posat dret, cau on queia el seuavantpassat home: pura transforma-ció de la matèria. L'espectacle, sorne-guer com ésnorma, té més d'investiga-,ció que d'incissió directa. Des de'a-quest punt de vista, el joc actor-personatge (és a dir, actor-Laetius) in-corporat plenament a l'acció, és el quedóna sentit al conjunt. Aquest aspectei la brillant escena final (l'associacióLaetius-mirinyac no éls podia fallar)són els punts claus. De tota manera,l'obra s'arrossega una mica i nomésesporàdicament troba autèntica vibra-ció. Val a dir que és en ple rodatge(m'estic referint a la representaciófeta a Vilanova i la Geltrú) i s'ha d'es-perar que al «Grec» hi arribi amb mésforça. Per allò que es considera entreels espectacles més atractius. •

43

Música

El jazz, unamúsica jove?JORDI GARCIA SOLER

Sense témer fer-me pesat en la insis-tència, i davant del silenci d'altres co-mentaristes musicals, no em puc estarde referir-me novament a un fenomenque darrerament està produïnt-se re-petidament a casa nostra: el creixe-ment de l'afecció jazzística i, allò queencara és més important, el seu arrela-ment progressiu en uns sectors gene-racionals que fins ara mai no s'hi ha-vien sentit molt interessats. L'assis-tència més que nombrosa del públicmés jove a tot un seguit de manifesta-

'cions jazzístiques celebrades recent-ment a casa nostra—de del concert deLionel Hampton fins a la vetllada delNational Jazz Ensemble de NovaYork, bo i passant per les actuacionsde Carrie Smith o tot el cicle d'activi-tats del Seminari Internacional deJazz de Banyoles, per esmentar no-més algunes manifestacions— és unfenomen particularment rellevant enuna situació com l'actual, en la qual-

hiha fins i tot un desinterès progressiuenvers altres celebracions musicals.aparentment de major incidència po-pular.

Sigui com sigui, allò que em plau1 destacar aquí és el fet que darreraments'està produint un retrobament del pú-blic jove amb les manifestacions jaz-zístiques. I això no únicament ni bàsi-cament en aquelles manifestacionsjazzístiques més o menys directamentconnectades amb les expressions roc-keres, sinó també, i a vegades moltespecialment, amb totes les formesd'arrels jazzístiques clàssiques. L'in-terès del públic jove a les sessions pro-'t agonitzades perCarrie Smith a laCova del Drac —sens dubte, uns delscicles d'actuacions més importants iinteressants de tota la temporada mu-sical barcelonina—, és molt més queuna anècdota i revela tota una decan-tació d'un públic que es sent insatisfetdavant de les ofertes més comercials.

Recentment em referia en aquestespàgines al'allau de concerts que s'a-nunciaven per al començament del'estiu, i destacava el fet que aquestallau de concerts oferia als afeccionatsuna capacitat de selecció fins ara inè-dita al nostre país. Doncs bé, la capa-citat de selecció s'està produint ja i elsresultats són sorprenents: fracassosreiterats de manifestacions del rock

andalús, aparentment tan de moda acasa nostra; fracassos d'altres expe-riències d'interès amb falles claresdjorganització i promoció; fracasso*d'altres manifestacions aparentmemdestinades a l'èxit clamorós i que hanquedat reduïdes als seus termes mésjustos... Per contrast, doncs, l'interèsd'un públic cada vegada més nombrósi entusiasta per unes manifestacionsmusicals com les jazzístiques —o, enun sentit molt diferent, per les quetenenla cançó i la músia específica-ment poular com a punt principal, comsón els casos dels recents recitals deGeorges Moustaki i Alan Stivell—.palesa una decantació molt importantper part d'un públic que comença aestar fastiguejat d'ésser manipulat iaconduït per un món com el de la indústria musical, en la qualla música hapassat a ser massa sovint un mer pro-ducte de consum sense cap interèscultural, un producte amb freqüènciaamb capacitat estupefaent i no gensimaginatiu. Elretorn cap al jazz. i so-vint cap aljazz més clàssic, pot tenirmolt a veure amb aquest fàstic, i enconseqüència amb la recerca d'unamúsica imaginativa, espontània i crea-tiva,una música lliure i viva, supera-dora de vells esquemes convencionalsrepetits una vegada i una altra per a laconsecució de l'èxit. •

Encreuats núm. 6 5 JORDI FORTUNY

HORIT. I. Sobre ells no hi ha res escrit. No éspossible fer-les en vida. - 2. Dit del tic que produeix estat desopor. En cet sentit, és un ruc. - 3. Té el port a El Callao.Tothom que vulgui entrar hi haurà de passar. - 4. Núnez n'és elrei. En quantitat. - 5. El crea la funció. Molts.El que fan els francesos quan els expliquen un bon acudit. -6.El oden tocar l'Enric, en Pere, i en Pau. Hom només pot ser-houn cop ala vida. - 7. No tenen cap mena d'interès en lesnovetats editorials. - 8. On petjava el seu cavall no creixia maimés l'herba. -9. Una d'aquelles.

VERT. I. Dues* consonants. Al final de la tempesta. -2. Cavall banyut. - 3. On també hi havien males samaritanes. -4. Mar moguda. - 5. La tercera part de una octava. Una altratercera. Poc li falta per ser l'última. - 6. L'oireu si no sou sords.Així queda el cabell després d'una lleugera permanent. • 7. Elteu. Es dèbil sense cap ni peus. - 8. Quenopodiàcia de fulleslinears que mai no mira ni a tu ni a mi. - 9. És capaç de fer sals.Unió de Transports Aeris. -10. Consonant. Així ens quedaremdesprés d'un bon tec. - 11. No viu gaire lluny. De fantasia. - 12.Burla que porta maia bava. - 13. Sketch teatral que gaudeix debona salut i no és pas brut. ;

SOLUCIÓ ALS ENCREUATS NUM. 61

HORIT. I. CL. M. - 2. Guitarra. Ga. - 3. GrapatEspot. - 4.1. Ohit. tataR. -5. Lotus. Bering. -6. Albí. Extrems- 7. Mormona. In. A. - 8. Anais. pastor. - 9. Rs. A. Corc.

VERT. I. G. Amar. - 2. Grillons. - 3. Cua. Obra. - 4

Lipotimia. - 5. Tabú. Os. - 6. Matisen. C. - 7. R. T. Xapo. - 8Re. Bt. Ar. - 9. Asterisc. - 10. Parent. - II. Goti. O. - '2

Atansar. -13. Rg.

44

ó

Ha mortJaumeCuspineraJOSEP B1GORDÀ

Feia algunes setmanes, molt po-ques, un dia de pluja, cap al migdia,havia coincidit amb Jaume Cuspinera iimb Josep Verdura davant l'editorialLaia. El tema de la mort el tocàremfugaçment en aquella curta conversa.

La setmana passada, Josep Verdurai jo. amb silenci, tornàrem a encarar-nos amb la mort; no amb el tema, sinóamb el fet de la mort. Era precisamentJaume Cuspinera el qui acomiadàvemd matí del dijous, dia 19. Havia mortinesperadament a la vigília d'un infart.

No hi érem nosaltres sols a la parrò-quia de Nostra Senyora del Port.Molts i molts amics de Cuspinera fe-ren cap a la cita per prendre part enaquell «acomiadament litúrgic». En-roig d'emocions, de vivències com-partides, tothom recordava aquellcompany extraordinari, que havia aju-j«l a molts a descobrir la causa deI Evangeli i la causa de l'home, com asuises inseparables.

Joaquim Ferrer, a l'«Avui», li dedi-cava el dijous passat un article mera-vellós —«Ha mort un home»—. Des-prés de destacar els trets de la perso-nalitat de Jaume Cuspinera i la trajec-tòria que havia recorregut^ afegia:'Quan els sociòlegs avui es preguntenadmirats com ha estat possible queCatalunya, malgrat les condicions ad-verses a què ha estat sotmesa, hagi*>breviscut i reaparegut viva fins en*js barris més maltractats per la polí-

BARRESTAURANT

D'OSESPECIALITAT EN:

MENJARS CASOLANS. MENÚS

I SERVEIS A LA CARTA.

Artbau. 86 ~ Tefl 253 7336BARCELONA

tica ultraconservadora, caldrà ques'aturin a valorar el treball tossutd'homes com aquest que amb el seutestimoni feren possible que el gra dela dignitat humana no desaparegués.Malgrat les muralles de ciment i l'alie-nació que produïa la manca de serveis,l'acció de gent com Cuspinera féu pos-sible que s'iniciés lentament un procésde recuperació d'aquelles actituds,sense les quals l'home esdevé unbou».

Meravelles i exacte. Era difícil for-mular més bé l'avaluació d'un homecom aquest.

Jaume Cuspinera havia nascut aBarcelona l'any 1921. Ordenat sacer-dot l'any 1947, va convertir-se en undels pioners del moviment de la JOC aCatalunya. A Can Tunis, on s'estrenàcom a capellà, Jaume Cuspinera vainiciar un itinerari llarg en anys i pro-fund en qualitat amb una fita predomi-nant: desvetllar en alguns cristians laconsciència de lluita obrera, a travésde la JOC i de V ACO. «Jo enlloc he fetcoses espectaculars^ Simplement heviscut, he estat amb la gent. Anava albar a prendre un «chato». Però, en-ténme. No pas per fer apostolat, sinóperquè tenia set». Aquesta confidèn-cia que recull el llibre «Vint-i-u d'entrenosaltres», editat l'any 1968 per NovaTerra, dóna una pista per entendre eltarannà de Cuspinera.

Així va treballar a Can Tunis, al Be-sòs, amb una irradiació que transcen-dia els llocs concrets on treballava. Elresultat d'aquesta irradiació es féu pa-lesa l'altre dia, quan ens acomiadà-vem d'ell a Can Tunis. En morir, no-més tenia 58 anys.

No feia massa temps que s'haviacasat. El procés de la secularització deJaume Cuspinera l'explicava ell ma-teix com el resultat d'un desig de des-prendre's de qualsevol mena de «po-der» clerical. Així, deixà primer el mi-nisteri i, més endavant, es va casar.Però mai abandonà els objectius de laseva lluita per la causa de l'Evangeli iper la causà de l'home.

M'adhereixo plenament al que es-crivia Joaquim Ferrer: «Contemplantla vida d'aquest home constatam unavegada mes^jue l'esforç per bastir unasocietat fonamentada en la veritat, eltrebaïï i la solidaritat és terriblementdur i lent i que per avançar necessitagent com Jaume Cuspinera, el qualcremà totes les seves energies enaquesta lluita, n'esdevingué un símboli continuarà essent un exemple per amolts». •

NOM I COGNOMS _

ADREÇA _

CIUTAT __

PROVINCIÀ

PAÍS

.DTE.

Dssitjo subscriura'm i L'HORA pir un any.L'import di la subscripció al faré aftctiu mit-jançant:

• Taló bancari adjuntQ Domiciliació bancériaD EfactiuD Gir postal

da daSignatura

PREUS O'UNA SUBSCRIPCIÓ PER UN ANY(47 númiroi)

Estat «pinyol.

Europa _____

Amèrica i rasta dal món.

.3 .300 ptas.

.4 .400 ptas.

. 5 . 0 0 0 ptas.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

Sanyors. als agrairé qua amb cirrte al méucompta/llibrata. atanguin al rabut qua anual*mant als prattntari L'HORA. S. A.. pal paga-mant da la mtvs subscripció a L'HORA DE CA-TALUNYA.

BANC/CAIXA

AGÈNCIA —

NÚM. COMPTE/LLIBRETA

TITULAR

DATA

Signatura

Un cop ompl-rt•nvtar-ho •L'HORA OE CATALUNYAAríbau. 80. «tic 1.*BARCELONA-38

45

AstrologiaESTEVE CARBÓ

Els estels per l'any 80dins de Càncer

De fet l'estudi en profunditat d'unTema Natal es fonamenta amb la si-tuació dels planetes dins de les cons-tel·lacions del Zodíac. L'estudi delsestels fixos és cosa complementària.

Els antics van classificar-los comestels «fixos» per distingir-los delsPlanetes.

Estels fixos dins de CàncerSírius

Catalogada amb el nom d'Alpha dela constel·lació del Ca Major. Es l'es-tel més brillant del firmament i laseva lluminositat intrínseca superaen 26 vegades la del Sol.

Sírius fou un estel molt importantper als Egipcis, pel fet que en aquellaèpoca la sortida helíaca de Sírius te-nia lloc poc abans de les crescudesdel Nil. Aquesta circumstància per-metia els egipcis la predicció de lescrescudes, que eren d'una gran im-portància per l'agricultura egípcia.LONGITUD 12° 28' per l'any 80.NATURALESA: Júpiter-MartINFLUÈNCIA: Honors, renom, ri-quesa, peril de queixalades amb con-junció de l'Ascendent. Sol, Lluna oMC.

CastorEstel alpha dels Bessons de se-

gona magnitud.LONGITUD 18° 25' per l'any 80.NATURALESA: MercurialINFLUÈNCIA: Violència, mentali-tat desperta, viatges. Vencedor.

Pòl·luxMalgrat ésser l'estel més brilant de

la constel·lació dels Bessons, està ca-talogada com estel beta. És un estelgegant, de color groc, que té unamagnitud aparent d'l;21, està situata una distància de la Terra de 31 anysllum i pertany al tipus espectral KO.LONGITUD 21° 25' per l'any 80NATURALESA: MarcianaINFLUÈNCIA: Audàcia, temeritat,crueltat, esports violents.

ProcióEstel alpha de la constel·lació del

Ca Menor. És un estel situat a unadistància de la Terra d'U anys dellum i, per tant, és un dels estels méspròxims al sistema solar.LONGITUD 24° 10' per l'any 80NATURALESA: Mercuri-Mart.INFLUÈNCIA: Activitat, violèn-cia, selevació seguit de desastre, pe-rill de mossegades d'animals.

< I) L'estel i la lluna.Dues cartes simbò-liques de les figuesprincipals, anome-nades arcans ma-jors del Tarot.Aquestes cartessón del Tarot de latradició anome-nada marsellesa.L·i lluna és el pla-neta regent delsigne de Càncer.Per això hi figuraun cranc dins tacarta de la lluna; ésun signe d'aigua, isimbolitza entre al-tes l'origen i la fi deles coses.

Llengua

La recuperacióROSA-VICTORIA GRAS

A la Conselleria de Cultura. ambcUcompanys de feina, a casa i al carrer imateix, es parla de la recuperació de lallengua. I en escriure aquesta paraula;recuperació, m'adono que cal aturar-s'hi, que no es pot tirar enllà, tranquillament, com si el seu significat no fosgreu o ajustta a la situació a la qual esrefereix.

Parlem de la recuperació de la salut.d'un lloc, d'un patrimoni, d'una formade vida o d'un estat de consciència, dequelcom que hem perdut o que enshan pres, al cap i a la fi, i, com a muts.parlem de la recuperació de la llengua.

Ens ve a la memòria que en diversosidiomes s'anomena mut l'individu es-tranger, senzillament, perquè no pos-seeix l'expressió oral vàlida dins unacomunitat determinada. Nosaltres.manifestant-nos mitjançant un llen-guatge que sabem deteriorat, ens sen-tim indefensos cara als pobles que hantingut a l'abast el domini del vehicle i.alhora, contingent de la seva identitat.

Un londinenc no «podrà» copsar elsnostres sentiments, però els copsaràun gal·lès: aquesta sensació d'incomo-ditat, per exemple, que experimentemquen hem de parlar o quan sentim aparlar els altres en ocasions que exi-geixen un cert nivell. Esdevinem pre-soners de la forma, que ens va travant.a cada frase, i els conceptes se'ns afe-bleixen perquè estem més pendents de«com hohem de dir» que «del que hemde dir».

í.a recuperació no pnt ser aconseguit"1 "2_

Per això ens preocupa tant l'evolu-ció de l'ensenyament a l'escola primà-ria, perquè els nostres infants, en el*entit etimològic del mot; «els que noparlen» no es trobin com nosaltres,tnés o menys privats del do de la pa-raula àgil i potent, com si català fosuna llengua estrangera, apresa de ma-nera incompleta i a destemps, com éscl cas de nombrosos homes públics,polítics, o locutors professionals.

Però la recuperació no pot ser acon-seguida, només, per via privada. Així,no suggeriríem fer el propòsit d'apren-dre formes gramaticals correctes od'ensenyar-les, com qui fa «la bonaobra del dia», o de reprimir-nos: «Maimés no diré puesl». Segurament no éspas entuixegant-nos l'existència,plena de prou atzars, amb l'obsessiódel llenguatge que arribarem al fet i aU impressió personal de ser al nostrepaís com catalans i de parla com cata-lans, tant en el més excels dels regis-tres com en el més baix.

Tampoc no refermaríem la creacióduna mena de «policia de la llengua»que. cortesament, es vagi prohibintdir o no dir això o això altre, en forma<fc lliçonetes, eslògans o altres estí-muls mentre ens afaitem o prenem elcaic. si en sortint al carrer ens trobem3 l'estranger i estrangers, i per tant*nuns», encara que la nostra parla si-|ui absolutament normativa. Hem detrobar-nos en un ambient catalanitzat iaixò només es pot aconseguir des devdalt. amb un «dirigisme» ben entès,contrapost al que ha fet possible elprocés de castellanització passat i'actual.

Altrament, ens tornarem repetir,lard o d'hora, cor endins i plens devompunció: «muts i a la gàbia», per^es que la recuperació de la llengua,a.Vuj, sigui motiu de tants de comenta-n* > de desigs.

Gispert presenta a Espanyael sistema Philips P-7000

Durant cinquanta anys i en de gestió, de gran potencia,una Marga etapa evolutiva, gran capac.tat d emmagatze-Gfepert ha anat introduint en matge de dades , ràpida get.opi nostre país equips de me- de procés,cantaadó d'alta tecnologia. L'expenencia que al llargAra ha decidit comercialit- de molts anys ha adquirit Phi-zarà Espanya el Sistema Phi- lips en aquest terreny I. hal·lSsP-TOM"equipque hagau- permès la realització Ü undït a EuVopa d'un acolliment equip que, a mes de ser unesDectacular, atesa la seva veritable ordinador de gestió,S Htat i modularitat. amb tots els avantatges queAmb elles pot oferir en un això comporta ens dona laíoTsisttm la resolució de ni- facilitat i la Habilitat d'un sis-ve i total dels programes de tema satèl·lit amb poder dis-.

:ió que poden sor- tribu idor:sector em-

PrE?darrer pas dins l'evolu- ' -Poder d'emmagatzemarcióde la informàtica ha estat fins 320 milions de,caractersel procés distribuït en siste- en disc.mes satèl·lits; que satisfà àm- - P o d e r perquè 32 progra-nliament les necessitats ac- mes distints treballin simulta-tuals en l'àrea de la mecanit- niament en multiprograma-

• ' ' ció dinàmica.1, la cosa més important,

poder per a satisfer l'usuari iresoldre els seus proble-

zació. Els antics terminals illocs de treball, connectatsen línia amb el sistema cen-tral, han hagut de convertir-se en veritables ordinadors

esmes... és el P-7000.

4746

Art

Entorn ala biennalMARIA JOSEP COROMINAS

Tot país o ciutat té la necessitat defer mostres artístiques. D'aqui que elsSalons de Barcelona tinguessin un pa-per històric i d'ells sortissin els nomsimportants.

El Saló d'octubre va començarl'any 1948 i va durar deu anys. El Salóde Maig tingué també la mateixa du-rada. Aquestes foren les plataformesd'on sortiren tots els artistes que hantingut un cert renom nacional o inter-nacional, Ràfols Casamada, Hernàn-dez Pijuan, Guinovart, Subirachs, Tà-pies, els quals com altres ho son avui,també foren molt discutius fins quedefinitivament han estat reconeguts.

Desapareguts aquests Salons iacomplert com dèiem' abans un certpaper històric quedà Barcelona man-cada d'un tipus de Mostra que perme-tés de conèixer les obres dels artistesdel moment. Tant els del nostre paíscom la seva trobada amb artistes defora.

D'aquí que la Biennal de pintura deLa Caixa de Barcelona en la seva ter-cera edició o sigui amb una certa tradi-ció de continuïtat, ens sembli un en-cert per al moviment artístic del país.Aquesta Biennal té a més la importàn-cia d'ésser una recapitulació de totesles tendències dels anys 70.

Ara bé, és trist haver de reconèixerla poca qualitat de moltes pintures quehi veiem ara penjades i que són d'allòmilloret entre les nombroses que s'ha-vien presentat.

En general els artistes que han con-corregut ara, com en les dues primeresocasions demostren una formidablemanca d'informació deguda, en granpart, a l'errònia formació rebuda finsgairebé ara de Belles Arts o de L'Es-cola Massanaque han promogut gene-racions de gent que volen fer quelcomde bo i fan molt de dolent.

Obro de Carles Pazos

El joc d'escocesos de Lleixa.

Com poden, els artistes joves,dedicar-se solament a concebre unsrefregits de tota l'avantguarda dels fi-nals dels anys 60 sense tenr la imagi-

nació ni la creativitat que evidentmentnomés es pot potenciar amb la realinvestigació i amb el treball. La majo-ria es limiten a xuclar d'un lloc i d'un

altre i així vanfent «la seva obra». En-mig d'aquesta mediocritat es pot re-marcar la minoria que constitueixenels premiats i mencionats enaquestaBiennal així:

Carlos Pazos resumeix les preocu-pacions dels anys 70 com poden ésscf

els problemes d'environament. de cri-tica de la imatge i del body-art C3fl'obra té com a tema la mateixa pef*sona del artista. També fa una recupe*ració del kitsch i dels mitjans alterna-tius com les fotos amb anilines, i n°utilitza cap dels mitjans sacralitza15-En Pobra hi han elements reals comels materials tornassolats d'una cafe-tera i el llum fluorescent post en pers-pectiva, com si fos en el sostre del b3ífotografiat i que s'encén veritable-ment.

El segon premi és una peça àcLleixa que constitueix una variació

48

sobre el tema habitual de les robesescoceses. En un trompe-l'oeil moltdestre, sembla que el teixit de baseporti enganxats amb quatre cel-los unpaisatge consistent en un cel blau po-Hat de núvols, alguns d'ells blancs,d'altres escocesos, representa unapresa de posició del món dels somnis ab manera en què ho havia fet el su-rrealisme, ambun records de Ma-pilte.

Entre les mencions hi ha Rubió que&un hiperrealisme impressionant permitjans d'uns efectes de desenfoca-mcnt per truc. L'il·lusionisme d'a-questa pintura que entra a l'hiperrea-lisme per allò que té de semblant ambhi fotografia, està basat en un joc molttóbil, sobre els efectes del desenfoca-ment. Hi ha un primer pla fora de fo-cus, un segon pla d'una copa enfocatamb una precisió cristal·lina i un tercerpla altre vegada desenfocat. Tots tres,produeixen un interessant efecte deprofunditat de l'espai.

Entre altres mencions hi ha unaobra del japonès Enjoji consistent enun espai en perspectiva quadriculat,d'una abstracció molt sensibilitzada.També hi ha una tassa lligada amb uncordill, de la madrilenya Rubio d'unPur realisme característic del centrepeninsular.

Aquesta tria del jurat revela unaobertura a totes les tendències vives& la producció artística dels últimstemps, amb una imparcialitat poc ha-bitual.

Algú ha dit que l'obra de Carles Pa-*os no era una pintura i que per tant nocorresponia al nom d'aquesta Bien--j?3'- Aquest comentari és totalment'ora de lloc perquè mai ningú no ha ditWe la pintura hagués d'ésser realit-^da amb uns determinats materials oProcediments.

La seva definició vàlida és la d'un^ visual bidimensional, format perP'gments sobre un suport, en el qual*£ continguts són, com deia Mauríce^nis, un conjunt de línies i colorsP°sts en un cert ordre, cosa plenamentjfP'icable a la utilització de pigmentsfotogràfics, d'anilines i .d'elements

ge. \Aquests mateixos artistes joves que

esmantavem tan poc informats,els qui no estaven d'acord amb laisió del jurat. Tristament hem deque més els valdria realitzar obres

e tinguessin almenys un segell dePersonalitat i que no fossin com una^ n d beure orxata. • .

Fauna* Plora JOSEP MARTÍ GÓMEZ

Futurs al tombar la cantonada

A l Palau de Congressos de Bar-celona el professor SantiagoGrisolía, una autoritat mun-

dial en el camp de la bioquímica, aEstats Units des de 1947 i ara recupe-rat per a la investigació espanyola,va donar una conferència en relacióamb el problema energètic i la sevapossible solució a través del camp del'enginyeria genètica.

Va ser el 1906 quan un .metge an-glès, William Bateson, llançà la novaparaula: genètica. Definia una joveciència que estudia el misteri i la na-turalesa de la vida. «Sabem molt pocde nosaltres», escrivia fa molts anysEnzo Biagi, un periodista italià roda-món que va recórrer el planeta se-guint el rastre dels grans investiga-dors de l'època. «L'home —continuava dient— és un descone-gut, segons va escriure Alexis Ca-rrel. Neix mascle o femella, transmetals fills certes característiques i, perla seva capacitat de reproduir-se gau-deix d'una mena d'immortalitat. Al-guna cosa seva, explica Jacques Me-netrier, resisteix i es projecta en eltemps».

En els inicis de la dècada delsvuitanta, la dècada de la crisi,la genètica no abandona l'es-

tudi de l'origen i la possible mutacióde la vida, però dirigeix també- elsseus esforços cap a la resolució de lacrisi, demostrant amb això que ésuna ciència jove capaç de posar-se alservei de l'home. La dissertació delprofessor Grísolíafou com quelcommàgic: es parlà de plantes gegantinesa les quals es pot fer productores depetroli mitjançant una modificacióen la seva compnent genètica; esparlà de camps desèrtics, inutilitza-bles pel cultiu,' com teritori dedict ?plantacions de vegetals també modi-ficats genèticament a fi que fossincapaços de trencar aigua de l'aridesai, en conseqüència, produïssin prouhidrogen com per alimentar una ciu-tat com Barcelona...

Enfront allò suggerent, fasci-nant de la conferència, hi ha-gué el seu aspecte negatiu: era

detectabie, al Mag del col·loqui,un es-perit refractari davant la classe polí-

tica per part de molts dels assistents,investigadors i empresaris del sectorquímic en la major part: Resultà pa-radoxal que s'acusés la reforma fis-cal del fet que se suprimeixi la inves-tigació a Espanya o que la classe po-lítica de la democràcia vingués a serla culpable de les traves a la investi-gació... Com si quaranta anys de de-pendència exterior pel que fa a latecnologia i a la investigació hagues-sin estat esborrades d'un cop iaquesta crisi només hagués comen-çat fa quatre anys...

No fou aquest el cas del conferen-ciant, tanmateix, el qual després demolts anys d'estada a universitatsamericanes i haver estat candidat alNobel de Medicina en'repetides oca-sions, ha decidit sentir-se solidari dela nova democràcia espanyola i hatornat per investigar aquí, tot i sa-bent que el perill d'involució és un fetcert si la crisi energètica s'aguditza iaixò agreuja la crisi econòmica.

M 'explicava el doctor Grisolíaal final de la conferència quecaldria explicar-se algun dia

quin va ser l'origen de l'augment delpetroli, lligat a una alta operació fi-nancera d'una companyia conceta;es demanava també el professor perquè moltes companyies multinacio-nals no van prosseguir fa anys elsamins d'investigació cap a fonts d'e-nergia alternativa, segons indicavenllurs investigadors, i fins i tot concre-tament una companyia aturà les se-ves investigacions, molt avançades,respecte a ('alternativa de l'alcohol adeterminades zones del planeta. I esdeia Santiago Grisolía, lúcid i patèticalhora, que el món està governat peruna gerontocràcia per a la qual tresanys de vida són molt, tot un futur, iconfegeixen elmón entorn d'aqueststres o quatre anys...

—Però, óquè són tres anys de vidaper a un nen...? I aquest nen, que téun futur al davnt, va creixent en unmón que no mira endavant per dèca-des, per segles, sinó que es configuraen base a espais de temps que no sónres...

Futurs ai tombar la cantonada,mesquins i sense somnis.

49

Esports

Jocs Olímpics,sí i amnistiatambéENRIC BANERES

La retirada parcial de les tropes so-viètiques invasores d'Afganistan i l'a-nunci d'una certa distensió entrel'URSS i els Estats Units, han aportatuna certa dosi d'optimisme sobre elsJocs Olímpics que el dia 19 s'inaugura-ran a la capital soviètica. Alguns paï-sos han reconsiderat llur inicial pos-tura favorable al boicot i, finalment,les representacions nacionals que esdonaren cita a Moscou s'aproparan alcentenar, la qual és una xifra accepta-ble i que garanteix un cert nivell dequalitat esportiva que, tanmateix, esveurà seriosament danyada en aquellsesports —com la natació i l'atletismemasculí— en els quals l'absència nor-damericana en desvirtuarà els resul-tats.

Hi haurà Jocs Olímpics i aquesta ésuna notícia que ens alegra a tots els quitenim una relació directa o indirectaamb l'esport. Ens alegra perquè l'es-perit de l'esport ha de prevaler sobreles diferències polítiques, racials o re-ligioses. Lluny d'aquest foment de l'a-gressivitat que dia rera dia s'emparadels esdeveniments esportius, de lacorrupció creixent amb què es tractade superar el rival i de la propagandapolítica que hom pretén extreure deles victòries esportives, uns JocsOlímpics, com qualsevol altre esdeve-niment atlètic, ha de servir per apro-par els pobles i fomentar-ne l'entesa.

Així ho devien entendre els soviè-tics quan proclamaren com a lema pera Moscou'80 «Els Jocs de la Pau». Ésevident que la imatge que irradial'URSS no és precisament la d'unabassa d'oli ni un món feliç en el qual noexisteixen pretensions imperialistes ies respecten els drets humans, però ellema estava bentriat tenint en compteque pretenia rentar aquesta imatge.

«Jocs Olímpics per la Pau», però amb repressió interna.

També assenyalen les publicacionspropagandístiques dels Jocs de Mos-cou que seran «els Jocs de tot un po-ble». I això, malauradament, sabemmolt bé que no és exacte.

Dels Jocs de Moscou, de la granfesta ecumènica de l'esport, no po-dran patieipar tots aquells que dissen-teixen del règim totalitari del Kremlini això també està en oberta contrdiccióamb l'esperit de l'esport i del respecteals Drets Humans.

Amnesty Internationa) ha denun-ciat els trasllats massius que les auto-ritats soviètiques estan fent de moltsresidents a Moscou que poden ser mo-lestos per al règim si es relacionenamb els visitants estrangers. Tambéha denunciat el filantròpic organismeque s'estan fent campanyes entre elsestudiants moscovites per què no esfiïn dels visitants occidentals, ja queentre ellshi ha un gran percentatge«d'agents i malalts veneris».

Tot això enfosquirà la festa olím-pica i és una taca en l'alegria dels quicreiem de bona fe que els Jocs Olím-pics de Moscou ja estan salvats, elsqui ens alegrem que Jimmy Carter nos'hagi sortit amb la seva en aquestabogeria electoral que l'invadí a pri-mers d'aquest any. Però els JocsOlímpics serien molt més alegres,molt més esportius i més autèntics siAndrei Sakharov pogués circular perMoscou com un ciutadà lliure de totasospita, si el visitant pogués sentir-sea Moscou, a partir del proper dia 19,

com un autèntic «tovaritx» i no comun perill caaç d'inocular als moscovi-tes una sífilis mésmental que no pasvenèria. •

TRADICIÓ,LLENGUA,CULTURA..SON PART DELA NOSTRA VIDA.

t···

Formo port do Xarxa CulHittij»

C U L T U R A L

50

m

I Illi

BiíWI

11•fe#i

1

I CQg

aí • 4-jí. ^^ íÇ jw i íS í '