Àngel “Pichi” Alonso // Home de futbol

“Futbolista és la millor professió que pots

tenir, fas el que t'agrada i et paguen”

El sol brilla fort a l'esplanada del Camp Nou, a finals del mes de Març sembla que

siguem a ple mes d'agost. Unes noies es fotografien amb l’autobús situat al costat de

l’estatual de Kubala, encara que per la seva actitud, sembla que són més aficionades a

les fotografies que al Barça. Un grup de joves salten les tanques de seguretat per poder

retratar-se just al costat de l'Estadi. Hi ha un degoteig constant de gent, i les

instal·lacions estan ja decorades amb els anunciants oficials de la Champions League,

està tot preparat per acollir el partit de demà a la nit.

Àngel Alonso Herrera (Benicarló, 1954) apareix per la porta que dóna entrada a la llotja

del Camp Nou, s'ha endarrerit. Guardiola ha avançat dues hores la seva roda de premsa

prèvia al partit contra el Shaktar i, per exigències de l'Esport 3, li toca fer la connexió en

directe des de l'estadi. La seva presència desprèn una aura especial, diferent a la imatge

de persona seriosa que desprèn a la televisió, seiem a una terrassa davant de la pista de

gel. Sona el xiulet i comença a rodar la pilota.

Secció: Esports

Carles Huguet Ramón

Esther Marco Alonso

Pau Marcos Morales

Aida Pujadas Mestres

Martí Ramírez Monfort

Ariadna Santeugini Ollé

Grup 12

Pregunta: A quin costat li agrada més estar, al

dels mitjans o al dels futbolistes?

Resposta:No hi ha color, com a futbolista. És la

millor professió que pots tenir, és el teu hobby. Fas

el que t'agrada i et paguen. La pena és que la teva

trajectòria és de 10 a 15 anys, però no hi ha res com

ser futbolista.

P:Què ha representat per a vostè el futbol?

R:Per mi ha representat passió, il·lusió... Jo sóc un

enamorat del futbol, però no del futbol de l'actualitat

ni de tot el que envolta el futbol. He fet un

seguiment sobre l'evolució del futbol, des que va

néixer fins ara en un bloc de l’Sport, però he deixat

de fer-lo perquè la gent s'atacava entre ella als

comentaris. A més, els articles que menys entrades

tenien eren els que parlaven de l'evolució d’aquest

esport.

P:Com va començar a jugar a futbol?

R:Jo sóc d'un poble petit, i quan era un xavalet, o

jugaves a futbol, o eres un moñas (riu). No hi havien piscines, pistes de tennis, de

bàsquet... Jugàvem al carrer sense asfaltar, amb porteries fetes de pedres. Quan passava

un cotxe havies de desmuntar el camp. Pràcticament era l'única opció que hi havia. Ara,

en canvi, tens Nintendos i un gran nombre d'activitats per escollir.

P:Es troba a faltar jugar al poble amb els amics quan s’està a equips grans?

R:És l'època més maca de la vida. Jugar al carrer amb els amics quan tens 13 o 14 anys,

passant-ho de puta mare sense tenir consciència de que hi ha un món exterior és genial.

Però quan estàs a l’èlit no ho trobes a faltar... el somni era fugir del poble i arribar a

triomfar. Però amb el pas del temps valores aquells inicis.

P:Com arriba al Castelló?

R:Jo vaig començar al meu poble, vaig pujar molt ràpid. Amb 16 anys ja jugava al

primer equip del Benicarló i al cap de dos anys em va fitxar el Castelló. Però no era

difícil, sempre hi havia contactes que avisaven dels xavals que destacaven als pobles.

Vaig provar amb el juvenil del Madrid però aquell dia no vaig tenir un bon dia. Quan ja

era al Benicarló van arribar-me més sortides professionals, es va interessar per mi

Alberto Toldra (representant) per portar-me al Valencia però em vaig espantar i vaig

firmar amb el Castelló. Vaig arribar un any més tard del que podria haver sigut, ja que

Un lema: Intentar progressar a la

vida sense fer mal a ningú.

Un referent: Iniesta, Xavi,

Valdés... Autèntics cracks que

segueixen sent persones normals.

Un viatge: Un que no he fet, a

Cuba.

Una pel·lícula: El Graduado

Un llibre: Molts! Los Pilares de la

Tierra, La Catedral del Mar...

Una cançó: Baby Sugar Love, amb

la que vaig conèixer a la meva dona

Un color: El blau marí

Un equip de futbol: El Barça.

Un company de vestuari: Victor

Muñoz.

Un estadi: Un on no he jugat,

Maracanà.

Un lloc per viure: Sóc molt feliç

aquí.

Qui t'agradaria ser: Algú molt

aventurer, molt diferent a mi.

Una virtut: Sóc molt normal.

Un defecte: Molt tímid.

Un futbolista actual amb qui

s’identifiqui: Villa.

l'any abans el meu pare no em va deixar marxar perquè em quedava un curs per acabar

magisteri.

“Quan un té tota la confinaça del món és quan millor es pot

rendir”

P:L'any 1978 fitxa pel Saragossa. Va arribar a un equip desfet, i entre vostè i

Arsenio Iglesias el van portar fins a la 1ra divisió. Com va ser aquella temporada?

R: Em van fitxar quan l'equip estava a Primera Divisió, però em vaig quedar al Castelló

fins a final de temporada. No va ser una entrada a l'equip fàcil ja que jo m'acabava de

casar i feia milícies universitàries, així que em vaig perdre tres mesos de temporada.

Em vaig incorporar molt tard a l'equip. Jo vaig començar a jugar a l'octubre però vaig

tenir la sort de marcar 23 gols i em vaig donar a conèixer.

P: Segons ha dit alguna vegada, a Saragossa va conviure amb el millor entrenador

que ha tingut vosté, Leo Beenhakker. Què en pot dir d'ell?

R: Normalment els jugadors parlen dels entrenadors en funció de com els va amb ells,

jo vaig tenir la sort de tenir molt bona relació. Deia:“Si Pichi esta contento el equipo

esta contento, si Pichi esta triste el equipo esta triste”. També vam connectar per les

idees innovadores que va portar, molt més ofensives. De fet, si el va fitxar el Madrid per

alguna cosa seria, no?

P:A primera divisió va tenir uns registres espectaculars. Es va veure a Saragossa al

millor Pichi Alonso?

R:Es va veure el millor moment i, a més, tenia la il·lusió d’intentar ser algú. Va

començar a sonar el meu nom al Carrusel, va cridar-me la selecció espanyola estant a

segona divisió...

Esportivament va ser la meva millor època, vaig passar de no ser ningú a ser el capità de

l'equip. I si et trien com a capità vol dir que t'has guanyat al vestidor. Quan un té tota la

confiança del món és quan millor es pot rendir.

P:La temporada 1982/1983 fitxa definitivament pel Barça. Com canvia una

persona de jugar al Saragossa a compartir vestidor amb gent com Maradona o

Schuster?

R:Al Saragossa no vaig baixar mai dels 15 gols, l'última temporada vaig fer més de la

meitat dels gols de l'equip. Jo pensava que al Barça amb la boina faria 40 gols ja que

generaven moltes ocasions, però arribes aquí i hi ha Quini, Maradona, Marcos,

Carrsaco... Hi ha un grau de competència molt més gran. Probablement, a mi em va

pesar molt el Camp Nou, als començaments. I si no entres amb bon peu després és molt

difícil donar-li la volta. Vaig passar de jugar cada partit a no anar ni convocat en alguns.

No m'havia passat mai això, i comporta que arribes a casa i estàs de mal humor perquè

no valores el que tens. Em va passar

una mica com a Bojan li passa ara

mateix, que no sortia a jugar, sortia

obsessionat amb el gol, i això és el

pitjor per a un davanter.

P:Si per un partit se'l recorda al

Barça i és obligat preguntar, és pel

Barça – Goteborg de la temporada 85/86...

R:Jo he tingut la sort que gràcies a aquest fet se'm recorda. Hi ha jugadors que han jugat

tres vegades més partits però que no se'ls recorda tant. Fins i tot, encara avui en dia em

trobo a gent que em diu que estava al camp aquell dia i que em dóna les gràcies. Vaig

tenir la sort que un dia concret, vaig ser el protagonista. Jo crec que la gent també va

agrair també que els tres gols els hagués fet jo, que era una persona que no havia creat

mai cap problema. Avui en dia, sentir-se valorat és més fàcil. Fa una aturada Valdés i

tot el camp coreja el seu nom. Però abans, no es corejava a cap jugador i que, quan em

canviessin, tot el Camp Nou corages el meu nom em va marcar de per vida.

P:Potser, això contrasta amb el que va passar després a Sevilla, on la loteria dels

penals deixà sense Copa d'Europa al Barça.

R:Sí, totalment. Si haguéssim quedats eliminats a l'últim penal aquí després de la

remuntada haguéssim quedat de puta mare. El que hagués significat guanyar a Sevilla la

primera Copa d'Europa... Si hagués fet el gol a Sevilla jo seria el Koeman, el que passa

és que vam perdre i vam quedar com un equip maleït. Jo he tingut molt mala sort a les

finals, perquè després, vaig viure una final de la UEFA amb l'Espanyol on vaig ser

protagonista per marcar el gol decisiu a les semifinals al minut 120, i la final la vam

tornar a perdre per penals, deixant una renta de tres a zero a casa.

P:I aquella mateixa temporada abandona el FCB cap a l'Espanyol, per què?

R:El món del futbol és molt curiós, jo ja tenia clar que no volia seguir aquí. El Barça

tampoc em va dir de renovar, jo el que volia era tornar a ser feliç jugant a futbol. Jo no

estava content aquí, un mes abans del Goteborg ja vaig començar a plantejar-me què

volia fer, a mi no m'atreia anar a Valladolid, Murcia... Llavors, vaig pensar d'anar a

jugar a fora, jo havia tingut a Lucien Müller al Castellón com a entrenador, i en aquell

moment estava al Mónaco. Aleshores vaig pensar que anar a Mónaco els últims anys de

la meva carrera seria una bona opció. Victor Muñoz, que havia tingut a Müller al

Saragossa es va posar en contacte amb ell però em donava llargues. Però es juga el

partit contra el Goteborg i el dia següent truca Müller a Victor dient que si que li

interessava. Però jo en aquell temps ja havia començat a parlar amb l'Espanyol, podent

quedant-me a Barcelona amb la meva dona i les filles, i pagaven molt bé... Llavors, vaig

parlar amb Clemente per saber si tornaria a jugar cada diumenge.

Per què “Pichi”?

Tenia nou anys, feia primer de Bachiller i era la

època en que es posen motes els críos, i no sé

perquè a algú se li va ocórrer dir-me Pichi, en

aquella època jo era baixet i grassonet i se'm va

quedar. Després em vaig dedicar a jugar futbol, i

com que el trofeu al màxim golejador es diu

Pichichi, molta gent es pensava que em deien així

perquè era golejador.

P:Pot dir que a l'Espanyol et vas tornar a sentir futbolista professional?

R:Em vaig tornar a sentir satisfet, al futbolista el que li agrada és jugar. A més va

coincidir que va ser una època molt bona ja que aquella temporada l'Espanyol va acabar

tercer disputant el títol.

P:I l'any 1989 decideix penjar les botes. Quin va ser el motiu?

R:Físicament encara estava en condicions. Al llarg de la meva carrera esportiva només

vaig tenir una operació al pubis. Però l'últim any va ser molt difícil, vam acabar baixant

a segona i em van marxar les ganes de seguir entrenant i d’anar a llocs on no sabies si

cobraries o no... Creia que ja havia complert, deixava el futbol a un nivell molt alt, amb

tota la lluita del món i no feia falta anar a equips de segona divisió.

P:Què li va suposar deixar de ser futbolista?

R:És un tema molt complicat. Psicològicament no s'aborda i diria, que fins i tot, la gent

té por en molts moments de parlar de la retirada. En molts casos és traumàtica. Jo ho

vaig passar força malament els primers anys. Es troben a faltar moltíssimes coses. És

molt normal, estàs fent el que t'agrada, t'estan pagant molt bé, acabes sent una persona

molt popular, tens una vida "superficial", diferent a la resta: arribes a un restaurant que

no hi ha lloc i te'l troben... I de cop i volta passes a ser un més. Has de trobar alguna

cosa nova que t’enganxi...

P:En el seu cas, fer-se comentarista o entrenador?

R:La meva idea no era ni l'una ni l'altre. El que passa que en els darrers anys de la meva

carrera esportiva vaig pensar en la possibilitat de ser entrenador. Jo sóc una persona

molt metòdica i me'n anava a la pretemporada amb llibretes i apuntava els entrenaments

que fèiem cada dia, tàctiques que havia utilitzat l'entrenador en un partit i en un altre...

Però clar, mentre no surt equip, em va sortir això de la televisió. Ho vaig provar un

temps a veure que tal, i mira, he passat més temps aquí que jugant a futbol.

“L’experiència que jo vaig tenir a la Selecció Catalana és que els

polítics tenien altres prioritats”

P:Sis anys després agafa les regnes de la selecció catalana de futbol. El va

sorprendre la proposta al no ser català de naixement?

R:Em va sorprendre la dimensió que va agafar. Quan em van dir si em volia fer càrrec

de la selecció catalana vaig pensar que seria la típica pachanga que es jugaria en

homenatge a un massatgista de l’Hospitalet que feia 75 anys i que no hi hauria cap

continuïtat. I jo no sóc d’aquí però estava bastant integrat. Jo sempre he posat l'exemple

de València: és impensable que la selecció de València pugui ser dirigida per un català.

En canvi, aquí mai he tingut cap problema, al contrari, molta més consideració.

P:Quina és la feina real d'un seleccionador català? No li han dit mai allò de "quin

chollo treballar dos dies a l'any"?

R:No. El que passa és que mira: jo vaig treballar casi deu anys a la catalana dels quals

no vaig cobrar en set. Era un partit a l'any i reunia els jugadors per fer un entrenament el

dia abans i ja està. Els darrers tres anys vaig estar com a director tècnic i seleccionador

de les categories inferiors, cobrava poc perquè no era una feina. Arribava el desembre,

hi havia el partit i res, un mes abans començava a contactar amb els clubs i els

demanava els jugadors, però ja està.

P:Creu que Catalunya hauria de poder competir oficialment?

R:Sí. A veure, a nivell d'institucions esportives futbolístiques no s’aconseguiria mai si

no hi hagués un suport darrera important de l'esfera política. L'experiència em va fer

veure que els polítics tenen altres prioritats abans que aquesta.

P:L'any 2005 va acabar la seva etapa com a seleccionador. Quin va ser el motiu?

R:El primer partit amb la selecció catalana va ser a Tarragona al camp del Nàstic contra

el Barça de Cruyff, em sembla que hi van anar set o vuit mil persones. Després, vam

aconseguir omplir el Camp Nou davant de Brasil. Vam repetir contra Brasil per la

promesa que si quedaven campions del món tornarien, encara que no va ser el mateix.

Després d'això què? Si no surts a competir a fora, si la selecció catalana no se'n va a

jugar a fora, sinó te un trofeu internacional que disputin unes seleccions, si no te dates

fixes a les que poder jugar... No et pots enfrontar a Holanda, França, Anglaterra... Si no

jugues contra aquests, contra qui jugaràs? Hondures, Costa d’Ivori?

“La meva millor època va ser a Saragossa, perquè és el moment

en què em dono a conèixer i arribo a la Selecció”

P:Acaba la seva etapa amb Catalunya i emprèn un viatge sorprenent cap a

Ucraïna. Per què?

R:Per què? Perquè va sorgir. El que feia es va convertir en rutina, preferia un canvi.

Assentar-me en una banqueta em venia molt de gust i vaig parlar amb un amic que era

representant, li vaig dir: "escolta, m’agradaria tornar a entrenar". Al cap de dos mesos

em truca i em diu: "ei que tinc un equip d'Israel". "Tu estàs boig? Vols que em matin?”.

"Ucraïna?" em diu. I jo ho vaig descartar perquè no la sabia ni ubicar en el mapa. Sabia

que era un país de l'antiga URSS però no sabia on estava. Però hi vaig parlar un dia,

dos, tres... I em va convèncer, encara que no hi vaig estar gaire temps

P:Amb quin moment concret et quedes de tota la teva trajectòria?

R:Amb qualsevol del Saragossa perquè és el moment en que em dono a conèixer a

nivell nacional i arribo a la Selecció.

P:Què va suposar arribar a la selecció?

R:Tothom té la il·lusió d'arribar-hi. Els dos objectius d'un jugador espanyol són vestir

els colors del Barça o el Madrid i arribar a la Selecció. Em vaig assabentar de la notícia

veient un telenotícies. Jo estava escoltant la televisió amb el meu germà. Ningú m'havia

dit que tenia possibilitats d'anar-hi ni res. Em va sorprendre molt perquè estava a segona

divisió.

P:I el pitjor moment?

R:Són ja puntuals. Aquí al Barça vaig viure moments d'aquests puntuals en que perds

l'autoestima, passes de ser el Maradona del Saragossa a donar-te compte que aquí no

pintes res. També a l'Espanyol quan vam baixar, a les finals perdudes... De totes

maneres, els moments d'alegria queden per sobre.

“El periodista ara és un opinador, dóna la seva visió i hi ha

moments en què es converteix en el protagonista”

P:Quan era futbolista, com veia els mitjans de comunicació?

R:Jo hi tenia bona relació. Escrivia per un diari de Barcelona, quan vaig anar al mundial

vaig escriure per La Vanguardia... A mi m'havia agradat molt escriure. No veia els

mitjans com ogres ni m’amagava d'ells.

P:Com veu ara el periodisme esportiu?

R:El periodista ara és un opinador, dóna la seva visió i hi ha moments en què es

converteix en el protagonista. El futbolista ja no ho és, ara el protagonista és el Tomas

Guasch de torn, l'altre i l'altre. Això fa mal al periodisme. S'hauria de delimitar perquè

s'han perdut els papers. Per això tot el que envolta el futbol no m'agrada i intento fugir.

P:Què en pensa de la teva imitació al Crackòvia?

R:Jo tinc molt sentit de l’humor i m'agraden molt tots aquests programes. A casa meva

s'ho passen molt bé, la meva dona i les meves filles s'ho passen de puta mare. Però

home, a mi no em fa massa gràcia que em posin de tabula rasa... Això que diuen que si

et comencen imitant és que ets important, doncs que hem segueixin imitant. (riu)

P:Quan no és a la televisió, com passa el teu temps lliure?

R:Durant 5 anys vaig estar de professor a la Blanquerna. I ara m'omple molt la televisió,

a més amb el canal nou que han fet (Esport 3) em fan treballar com mai. Jo faig molt

d'esport, vaig al gimnàs. M'agrada el pàdel, el golf...

P:Un resultat per la final de Copa?

R:És el partit del Madrid perquè si el Real Madrid té una oportunitat de guanyar al

Barça ha de ser a un partit. Però teòricament el Barça és superior: guanyarà el Barça.