Embed Size (px)
Citation preview
ESTUDI HISTÒRIC DE SANT MARTÍ
D’AIGUAFREDA DE DALT
Reconsideració dels seus origens i
descripció arquitectónica actual Aiguafreda (Vallès Oriental)
Realitza: Promou:
Col�labora:
CENTELLES, JULIOL DE 2008
1
FITXA TÈCNICA DEL PROJECTE
Promotor: Ajuntament d’Aiguafreda – Àrea de Cultura
Localització: Terme municipal d’Aiguafreda
Contingut: Estudi històric i descripció arquitectònica del monument
Cronologia: 898-2007
Data: 2007-2008
Autors: Anna Chávez, amb la col�laboració de Jaume Oliver
L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA DE DALT
Introducció
L'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, originalment dita de
Sant Martí del Congost, es troba sobre un massís de pedra tosca a l'extrem
nordoccidental del terme municipal d'Aiguafreda (comarca del Vallès
Oriental), en un pendent de la vall de Martinet i a una alçada aproximada de
600 m. El trencant per accedir
de l’antiga N-152, o Carretera de Ribes,
molt concorreguda Font dels Enamorats. A partir d’aquí cal agafar el carrer
que s’enfila per la dreta, que hi mena després de 2 km escassos, primer
asfaltats i després de pista de terra. Per entrar a l’interior cal de
clau al rector d’Aiguafreda o, alternativament, als masovers.
L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA DE DALT
L'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, originalment dita de
Sant Martí del Congost, es troba sobre un massís de pedra tosca a l'extrem
ental del terme municipal d'Aiguafreda (comarca del Vallès
Oriental), en un pendent de la vall de Martinet i a una alçada aproximada de
600 m. El trencant per accedir-hi comença tot just passat el km. 50 a la dreta
152, o Carretera de Ribes, al seu pas per Aiguafreda, on hi ha la
molt concorreguda Font dels Enamorats. A partir d’aquí cal agafar el carrer
que s’enfila per la dreta, que hi mena després de 2 km escassos, primer
asfaltats i després de pista de terra. Per entrar a l’interior cal de
clau al rector d’Aiguafreda o, alternativament, als masovers.
2
L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA DE DALT
L'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt, originalment dita de
Sant Martí del Congost, es troba sobre un massís de pedra tosca a l'extrem
ental del terme municipal d'Aiguafreda (comarca del Vallès
Oriental), en un pendent de la vall de Martinet i a una alçada aproximada de
hi comença tot just passat el km. 50 a la dreta
al seu pas per Aiguafreda, on hi ha la
molt concorreguda Font dels Enamorats. A partir d’aquí cal agafar el carrer
que s’enfila per la dreta, que hi mena després de 2 km escassos, primer
asfaltats i després de pista de terra. Per entrar a l’interior cal demanar la
3
L'església de Sant Martí és un dels primers testimonis de la parroquialització
del bisbat d'Osona i, sens dubte, el primer exemple d'aquest procés històric a
4
les valls del Congost. La consagració del temple com església parroquial va
tenir lloc l'any 898 i, de fet, no es pot excloure que hi hagués anteriorment,
en el mateix indret, un lloc de culte sense categoria parroquial. El terme
tradicional de la parròquia consagrada a finals del segle IX s’estenia
principalment pels contraforts de ponent del massís del Montseny, en la zona
que la documentació de principis del segle XII que es refereix al domini de
l’església situa de ipso martinet usque in flumen de Valle Magna et de
Canellas, això és, entre la vall de Martinet i la vall de l’Avencó per l’est1 i el
curs principal del Congost per la banda de ponent.
Si la història de l’església a partir de la seva consagració i, sobretot, a partir
dels segles XI-XII no difereix en gran mesura respecte de les altres esglésies
parroquials del país, la possibilitat d'un lloc de culte anterior i el paper del
temple en els anys decisius de la primerenca feudalització d’Osona Sud
constitueixen l’atractiu més important del conjunt patrimonial actual, ja que
obre vies d'interpretació i valorització molt interessants.
1 DA, doc. 21.
5
ESTUDI HISTÒRIC DEL TEMPLE I LA PARRÒQUIA FINS AL SEGLE XII
UN POSSIBLE EREMITORI
Un dels elements més notables i alhora suggerents del conjunt patrimonial de
Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt és la cova situada sota l’església. Sota
l’església de Sant Martí hi ha una cova on es poden veure les restes de quatre
tombes excavades a la roca. La cova va ser descoberta cap a l’any 1920 i
aleshores es va informar de les restes d’altres enterraments, trossos de fusta,
claus de ferro i una clau de pany, tot de data indeterminada. Aquesta cova té
una longitud de 5,6 metres i una amplada de 5 metres (tot i que una bona
part del terra està cobert d’aigua); el punt més alt té 2,65 metres. L’entrada
original a la cambra era a través d’una bassa, situada a la banda de ponent de
la roca on es troba la cova, tot i que actualment s’hi entra per un túnel obert
poc després del descobriment del jaciment a l’extrem nord. Aquesta
necròpoli, per les característiques de la seva estructura, sistema d’accés a
través de l’aigua, tipologia de les sepultures i materials trobats, és
excepcional en el context arqueològic català.
Actualment és molt difícil datar aquests enterraments. És només una
possibilitat que els més antics siguin del segle IX, és a dir, contemporanis de
la consagració de l’església l’any 898. De fet, també és possible que algunes
tombes siguin anteriors a aquest moment, especialment la que està
col�locades dins d’arcosolis (Tomba I), i que després s’hi afegissin d’altres. Els
investigadors que van estudiar l’indret la necròpoli degué ser utilitzada fins al
segle XVI. Així mateix, no es pot descartar un ús de la cova com assentament
eremític abans de la construcció del temple i que llavors es reaprofités com a
necròpoli2.
2 CR, p. 292. Vegeu en la segona part d’aquest estudi una descripció més acurada de les tombes.
6
EL CONJUNT DE SANT MARTÍ,
AMB EL TURÓ DE LES QUEREDES AL FONS
I L’ENTRADA A LA COVA SOTA L’ESGLÉSIA
7
EL TEMPLE PRERROMÀNIC
Les valls del Congost a la marca superior d’al-Àndalus
Un dels corrents del medievalisme sosté que el feudalisme s’imposà
mitjançant una revolució durant el segle XI i que l’ordre social vigent fins
aquell moment era una continuació de l’Antiguitat. Certament, a mitjan segle
XI va tenir lloc arreu d’Occident un seguit de convulsions que sacsejaren
l’equilibri de forces en el si de l’aristocràcia i que van contribuir a afermar el
domini senyorial. Però si aquesta “revolució”, en efecte, va afectar la
concepció i l’exercici del poder, institucionalitzant la violència com a
regulador de les relacions socials, l’ordre feudal en general fou el fruit de les
transformacions més amplies operades durant un període que comença al final
de l’imperi romà3.
Llavors, aquest matís vàlid per a l'occident medieval en general s'ha de
complementar, en el cas de les terres catalanes, amb un altre de més
específic referit als efectes de la conquesta islàmica del segle VIIIè. Així, la
visió tradicional explicava que, arran de la conquesta, es va produir un
despoblament general del país que només es va començar a superar amb la
repoblació que seguí a la reconquesta menada pel comte Guifré I, dit el
Pelós, a finals del segle IX. En el mateix procés, i segons aquesta visió
tradicional, hauria tingut lloc la restauració de les seus episcopals i el seu
corol�lari en l’àmbit local: la proliferació d’esglésies parroquials atribuïdes
majoritàriament a la iniciativa dels camperols.
Avui, però, la historiografia de l’alta edat mitjana ja no parla de successius i
massius abandonaments i repoblacions, sinó de desarticulació i fugida de
l'aristocràcia visigòtica i, sobretot, de transformacions en l'organització social,
els processos productius i les formes d’assentament. Certament, no cal
excloure radicalment l'existència de cert “refugi muntanyenc” en què,
3 Es recullen algunes referències bibliogràfiques principals a Moore, 2003, p. 19-20.
8
sobretot, l'aristocràcia visigòtica, hauria mantingut un estira i arronsa amb les
noves autoritats islàmiques. La toponímia indica a vegades aquesta funció del
massís del Montseny com a refugi: la roca d'Alarit (1.100 m), per exemple,
situada entre Collformic i el coll de la Teuleria al Pla de la Calma, sembla
conservar el nom visigòtic (= Alaric) d'un d’aquells possibles refugiats, tot i
que el lloc no es documenta fins una data molt tardana, l’any 990 (ipsa serra
que dicunt de Alarigo)4. Tanmateix, cal esperar que l’abast d’aquests “refugis
muntanyencs” fou més petit, més dispers geogràficament i més sotmès a la
pressió –no només militar- del que tradicionalment es deia.
En tot cas, el regne visigòtic fou conquerit pels àrabs i berbers que
travessaren l'estret de Gibraltar l'any 711, arribaren a la Tarraconense el 714 i
reberen la rendició de Narbona el 720. Aquesta ràpida conquesta, que va
incloure la liquidació d’un possible últim regne visigòtic dirigit per Àkhila i
provocà la fugida de l’aristocràcia local cap a l’exili ultrapirinenc o a les
zones muntanyenques, també va suposar la implantació d’un estat islàmic i,
en les zones on la presència d’aquest fou més perdurable, la introducció de
formes noves d’organització del treball pagès5.
La nova formació social, Alandalús, no estigué lliure de tensions, generades
per l’esforç successiu de l’emirat i el califat de sotmetre les tribus àrabs
(sarraceni, en les fonts “cristianes”) i berbers (mauri) que formaven l’exèrcit.
A aquestes tensions internes cal afegir la pressió, progressivament forta, del
veí regne franc, que aplegava una disparitat de nacions i forces, entre les
quals hi havia els qui es pretenien hereus de l'anorreat regne visigòtic. Com
que la consolidació de l'estat islàmic no va produir-se fins a la proclamació
d’Abd ar-Rahman III com a califa de Còrdova, l’any 929, el territori situat al
nord del Llobregat fou abans d'aquesta data una veritable “frontera superior”
(tagr al-a’là) o “marca”, territori sotmès a contínues lluites internes i
moviments militars. En aquestes circumstàncies, tant la islamització com la
reorganització de l’espai rural i dels processos de treball van romandre
4ACB, doc. 225. 5Barceló, coord., 1999.
9
inacabats i trobem, entre els segles VIII-IX, indicis de la coexistència de
diferents formes d'exercici del poder polític, de taxació, d'assentament, etc.
Aquestes formes, no necessàriament complementàries i, de vegades,
clarament excloents, es poden trobar a les valls del Congost mitjançant una
lectura regressiva de la posterior documentació feudal. En primer lloc,
trobem els “palaus”.
Segons els darrers estudis de conjunt, els assentaments esmentats en la
primerenca documentació feudal com a “palaus” (palacios, palacia)
constitueiexen testimonis de la implantació de l'estat islàmic i del seu sistema
fiscal en el territori conquerit, tant per ser de nova creació com per tractar-
se d’assentaments anteriors reaprofitats després del seu repartiment en el
marc del quint estatal islàmic6. A les valls del Congost, trobem esments
d’aquests "palaus" des de l’eixida sud del pas, a la Garriga (on n’hi hauria
hagut un prop del mas medieval de Can Palau) fins a Tagamanent, al sector de
l’Avencó (esment del vilar quem dicunt Palacium pertanyent al comte Sunyer
de Barcelona l’any 9147 i que donà nom després a un altre mas Palau)8. No és
difícil relacionar aquests “palaus” amb punts de percepció de taxes sobre les
persones i les mercaderies que passaven pel camí del Congost9 o els altres
camins principals que, com el de l’Avencó al turó de Tagamanent, hi
confluïen.
En tot cas, sembla que no cal dubtar de la presència de l'estat emiral al
Congost durant els segles VIII i IX, tal com, d'altra banda, ho indica la
incorporació del Vallès i la Cerdanya a la revolta d'Aissó/Ayssun contra la
presència franca, entre els anys 826-827, com veurem més endavant. Creiem
de fa temps que en la revolta hi participaren activament les poblacions
6 Martí, 1999; Gibert, 2007. 7 ACB, doc. 9 8 ACB, docs. 9, 10. Sens dubte, aquest palau és el que es troba en ruïnes els anys 1207 (apud ipso palacio qui se tenet cum honore de Raimundi de Avanchoni) i 1229 (ad ipsum palatium, ad ipsas parietes), segons Oliver, 2003. 9 Tot i que s’ha volgut infravalorar la seva importancia, el camí del Congost es va seguir utilitzant durant l’alta edat mitjana (Mayer & Rodà, 1998, p. 29).
10
locals10 i pensem que és possible que la xarxa institucional representada pels
palaus i altres assentaments fiscals –tal vegada algunes esglésies- va
proporcionar els revoltats els elements de cohesió i recursos que van enfortir
una revolta que va fer trontollar el domini franc a la Marca Hispanica. No
oblidem, en aquest sentit, que entre els objectius prioritaris dels revoltats hi
hagué determinats centres polítics i, sens dubte, fiscals francs, com
l'assentament fortificat de l'Esquerda (Roda Civitate, Roda de Ter), que fou
totalment anorreat11.
No tenim, en el cas de la rodalia d’Aiguafreda, notícia d'individus amb nom
àrab, com sí que en trobem el 932 a l'Ametlla del Vallès, encara que allí es
tracti d’individus aïllats que formen part d’una societat local on predominen
els noms llatins o germànics, i que es faran fonedissos just després d’aquests
primers i únics esments, en el marc d’un procés de feudalització que també
ho és de definitiva cristianització dels pagesos12.
Integració a l'imperi franc.
La integració de la Catalunya Vella a l’imperi franc va tenir com a fites el
lliurament de Girona (any 785) i la conquesta de Barcelona (any 801). Entre
les dues dates, el comte Borrell va rebre l’any 798 de les autoritats franques,
interessades en fortificar els accessos meridionals a Osona i el Berguedà,
diverses “fortaleses antigament abandonades” (oppida olim deserta) per tal
de reedificar-les. Es tractava, possiblement, de fortificacions d'origen
baiximperial o visigòtic abandonades arran de la conquesta islàmica. Hom ha
dit tradicionalment que la línia fortificada anava del Montseny a Montserrat,
passant per Collformic, Tagamanent, Bertí, Gallifa, etc. Entre els castells es
comptaven, sens dubte, el que hi havia dalt del turó del Seguer (castello
Anseger, a Tagamanent), sobre el Congost (Oliver, 2003, p. 30-31) i un
primerenc castell de Bertí, situat en l’antic camí que comunicava el Vallès
amb la plana de Vic tot vorejant la mateixa cinglera que devia prendre el nom
10 Oliver, 2003. 11 Sobre la revolta d’Aissó, vegeu Salrach, 1978. 12 Oliver, 2007.
11
del guerrer que guardava la fortalesa (castellum Bertilli, Oliver 2000).
L’esment d’aquestes fortaleses com a castella i no com a castra delata la seva
antigor i, sobretot, el seu origen diferents dels castells termenats pròpiament
feudals que, com el de Tagamanent (kastrum Tagamanent, any 945) els
substituiran a partir dels segles X-XI. En tot cas, la línia de castells del 798
marcava el límit entre el la rodalia barcelonina i el Vallès, reorganitzats a partir
del 801 mitjançant la concessió de franqueses als seus habitants que pretenien
assegurar la fidelitat a les noves autoritats franques, i el rerepaís osonenc de
domini més feble.
La integració imperial va significar l'inici de la reorganització de les
jurisdiccions eclesiàstiques a través de la presència preponderant dels bisbats
i dels monestirs en els territoris conquerits, formalitzada a través de
preceptes, capitulars i altres privilegis. Aquesta actuació decidida a nivell
eclesiàstic tenia com a objectiu el desplegament d’un ordre territorial d'acord
amb els designis imperials. En l’àmbit eclesiàstic, perseguia la implantació
d'una veritable església de missió que es va concretar al Vallès en la
desaparició del bisbat d’Ègara i l'alternativa ampliació de la jurisdicció del
fidel bisbat de Barcelona per l’antic territori egarenc entre 778-81013.
Mentrestant, a Osona, el bisbat no es va reconstituir fins el 886, fet que va
permetre una major perduració de l’organització anterior visigòtica, emiral o,
tal vegada, una barreja molt mal coneguda d’ambdues. Aquesta barreja
apareix fugaçment reflectida en l’acta de consagració de Sant Martí
d’Aiguafreda de Dalt, escrita, justament, entre altres objectius, per
sancionar-ne la seva liquidació.
El projecte imperial, però, va trobar dificultats. Entre els anys 826-827, una
revolta dirigida per Aissó/Ayssun i Guillemó, aquest darrer fill del primer
comte de Barcelona Berà, va fer, segons els no gens imparcials cronistes de la
cort franca, que les terres compreses entre Cerdanya i el Vallès fossin
"quotidianament" incendiades i saquejades tant pels sublevats com pels seus
aliats “sarraïns” i “moros” (iuntique sarracenis ac mauris Ceritaniam et
13 No sense resistències (Martí, 1993; Vilaginés, 2001, p. 106).
12
Vallensem rapinis atque incendiis cotidie infestabant)14. Tot i que la revolta
fou finalment sufocada, la destrucció resultant, el perill constant de les
incursions andalusines i l’interés en guanyar-se la fidelitat dels camperols
situats a primera línia expliquen que els reis francs tinguessin interès en
fortificar el país i en concedir o renovar les franqueses que s’havien donat a
principis del segle IX per a la colonització de les terres incorporades amb
contingents fidels.
Entre aquestes franqueses destaquen les atorgades per Carlemany i renovades
per Carles el Calb l'any 844, adreçades a la plaça fortificada de Terrassa, la
ciutat de Barcelona i a certs habitants del rerepaís15. A la mateixa època, els
reis francs també fan concessions per assegurar-se la fidelitat dels senyors
locals del Montseny. Així, l’any 862 Carles el Calb donà al comte Sunyer els
mateixos dominis que tenia abans Humfrid en règim de beneficium, mateixa
forma de tinença que aleshores també es donava en dominis situats a
l’Avencó, segons documents posteriors (beneficio, any 907). Aquests
“beneficis”, dominis provisionals cedits pels reis en pagament dels serveis
prestats mentre durava la funció recompensada, al darrer quart del segle IX ja
tenien al costat d'”alous” o dominis hereditaris, com l'alodem Baioni citat
l'any 87816.
No hi ha constància que l'àmbit d’aquestes franqueses arribés fins a les valls
del Congost. Més aviat ens inclinem a pensar en una incorporació als dominis
comtals duta a terme des de punts forts del senyoriu: les “villae” i altres
dominis comtals situats als marges del massís del Montseny (la villam quam
vocant Moram, els vilars quem dicunt Palacium de Tagamanent i quem vocant
Daniehelis de Valldeneu), i determinats llocs fortificats del domini públic (el
Pugo Rege o ipso pugolo regi que donà nom a la parròquia de Santa Coloma de
Vinyoles, després de Centelles, situat a la cosa de Sant Antoni de les
14 Salrach, 1978; els textos originals també a Vilaginés, 2001, p. 45, nota 8. 15 CCII, p. 422. 16 CCII, doc. 25; DCV, doc. 35; CCII, doc. 13.
13
Codines)17. Des d’aquests punts, tal vegada amb la col�laboració de notables
locals i mitjançant el sistema de l'aprisió, s’estendria el domini primerenc
dels marges del possible “refugi” muntanyenc del Montseny. Entre aquests
espais incorporats aleshores hi hauria la rodalia de Sant Martí d’Aiguafreda.
EL CLOT DE LA MÓRA I L’AVENCÓ DES DE SANT CEBRIÀ,
POSSIBLE CENTRE DE LA “VILLA MORA” (ANY 914)
La incorporació al domini devia portar aparellada una transformació de l’espai
rural, tant pel que fa a les formes d’assentament com a les zones de conreu.
La possibilitat legal, recollida en capitulars i privilegis, de reduir noves terres
a conreu (de heremi squalore...ad cultum frugum traxerint), promoure
l’asssentament de nouvinguts (alios homines de aliis generationibus
venientes) i de dirigir tasques de colonització agrícola (in portione sua quam
aprisiones vocant habitare fecerit), posant els nous dominis sota la protecció
reial (nullus de homo...iniustam inquietudinem illis inferre presumat) i
facilitant l’intercanvi o l’herència de terres (possessiones sive aprisiones inter
17 Oliver, 2003; Pladevall, 1987, p. 31, 24; Rocafiguera, 1983, doc. 1: ipsas cutinas sive pugpo rege.
14
se vendere, comcambiare seu donare posterisque relinquere)18; tot això devia
generar un espai rural diferent de l'heretat de períodes anteriors i, també,
devia contribuir a la desarticulació definitiva dels aparells fiscals anteriors
(visigòtic, emiral) bastits en funció d'un espai rural i d'unes societats
destinades a desaparèixer.
Molt possiblement, doncs, des de mitjan segle IX s’intensificà la colonització
agrícola que tal vegada ja s’havia donat entre els segles VI i VIII donant origen
a “villares” i altres formes típicament altmedievals d’assentament19 amb els
seus corresponents espais agraris20. Almenys una part d’aquests nous espais
agraris es trobaven als vessants muntanyencs, on la documentació de la
primera meitat del segle X encara enregistra roturacions en curs. És el cas
exemplar de la vall de l’Avencó, on trobem la posada en conreu de noves
terres durant els anys centrals del segle X dirigida, majoritàriament, per
preveres vinculats a la seu vigatana i altres notables locals.
Per la seva cronologia, l'espai rural descrit en l'acta de consagració de Sant
Martí d’Aiguafreda de l'any 898 és, alhora, el resultat de processos de
colonització anteriors, duts a terme pels camperols autònomament o sota
organitzacions polítiques diferents; i també el punt de partida per a una
intervenció en l’espai rural sota una decidida direcció senyorial. Veurem amb
més detall aquesta direcció senyorial en el següent apartat.
Una església primerenca i inacabada.
El 5 d’agost del 898, el bisbe Gotmar de Vic va acudir a consagrar l’església
de Sant Martí, construïda a la rodalia del vilar del mateix nom, a la vall del
Congost (sita est in valle Congusto). L'església pròpiament dita havia estat
18 CCII, doc. 25; CCII, doc. 13. 19 Per aquestes formes, vegeu Bange, 1984, p. 535-536; i Durand, 1998. 20 Els efectes d’aquestes roturacions van provocar una increment de l’erosió dels vessants muntanyencs que encara són visibles arqueològicament en els deltes, com per exemple els del Besòs i Llobregat (Palet & Riera, 1994).
15
finalitzada per ordre d’Emma, filla del comte Guifré I i abadessa de Sant Joan
(“Emmo, abbatissa, erexit in culmine”)21.
Hom ha proposat que l’església de Sant Martí es va edificar entre els anys 897
i 898, atenent a la referència, en l’acta de consagració, a la construcció feta
per la mateixa abadessa Emma. Hom ha acceptat fins ara aquesta referència,
tot i que també s’ha dit que és possible que existís una església anterior que
Emma hauria renovat íntegrament o un centre eremític, relacionat amb la
cova cripta cavada en la tosquera de sota l’església. En tot cas, “hi havia vida
i organització molt abans del 898” 22. Nosaltres creiem que és possible que la
construcció del temple, situat just a sobre de l'emplaçament de la cova
hagués començat per iniciativa de l'oncle d'Emma, el comte i monjo Sunifred
en el moment de la seva aprisió de la rodalia, segurament entre el 844
(nomenament com a comte de Cerdanya) i la seva mort el 848.
De fet, la lletra exacta de l’acta de consagració i dotació indica més aviat una
confirmació per part d’Emma de la donació que de l’esmentada aprisió féu el
comte Sunifred (omnem aprisionem quam Sunifredus comes, avunculus meus
condam ad ipsam concessit ecclesiam). Així, l’església de Sant Martí ja
existiria, com a mínim, l’any 848 i l’aprisió del lloc, si es va aplicar
correctament la legislació visigòtica dels 30 anys de possessió ininterrompuda
fins que es pot disposar lliurament d’un bé, hauria tingut lloc abans del 818.
Aquesta última datació situa la construcció inicial del temple en un context
històric convuls marcat per la revolta d’Aissó, els anys turbulents de la revolta
de Guillem de Septimània contra Carles el Calb i els seus fidels (entre els
quals hi havia el comte Sunifred) i la llarga pacificació posterior del país.
Recordem aquí, per exemple, que quan el 858 el rei Carles el Calb donà al seu
fidel Humfrid, en nomenar-lo comte de Barcelona, el domini sobre el
Montseny, aquest no va incloure cap terra situada al vessant osonenc del Coll
Formic23. De fet, pren més sentit així la possibilitat d’una església inacabada
que, tot i poder rebre formalment donacions comtals, va romandre en una
21 ACB, doc. 10. 22 Pladevall, 1998, p. 34, 37. 23 CCII, p. 194-199, 238-240.
16
situació de debilitat fins a la represa del poder comtal a finals del segle IX.
Represa que es materialitzà amb l’acabament de l’obra per mandat d’Emma
el 898.
L’aprisió inicial del comte Sunifred tenia unes dimensions precises i ben
fixades en l'acta de consagració del 898: ab orientem per ipsum semitarium
que discurrit ad Kannes et de ipso semitario usque ad fontem villarizello
Sancti Martini et de ipsa fonte usque in rio qui discurrit ad ipso rio, et inde
per ipso rio usque ad alia fontana et usque ad ipsum arborem ubi crus facta
est et de ipso arbore usque ad ipso semitario que discurrit ad Cannellas. Un
espai relativament petit que, tal vegada, quedava centrat per un assentament
anterior que, fins i tot, podria tractar-se de l’assentament eremític de la cova
de Sant Martí24. En tot cas, cal tenir present que l’espai descrit en l’acta de
consagració no és que el hi havia en temps de l’aprisió de Sunifred sinó el
resultat del mig segle transcorregut, com a mínim, entre la seva aprisió inicial
(moment en què es pot haver fundat també el vilar de Sant Martí) i la
consagració del 898.
És possible que també dati d’aquest període obert amb la conquesta franca la
fundació de l’església de Santa Coloma, actualment de Centelles, i
l’adscripció al temple d’un territori relativament extens en què, una altra
vegada l’any 898, es trobaran diversos assentaments que, tot i la subordinació
formal que aleshores es farà de Santa Coloma a Sant Martí del Congost,
seguiran estant adscrits a aquella primera església.
24 Urgeix encara més, doncs, un estudi arqueològic, actualitzat i detallat, de la cova sota l’església, ja que pensem que és en el pas del possible assentament eremític a l’església situada sobre seu que rau bona part de l’explicació d’aquest període poc conegut.
17
LA PLANA DE CENTELLES ENTORN DE SANTA COLOMA,
DES DE SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA
En aquest sentit, la peculiar organització eclesiàstica establerta a finals del
segle IX, amb la consagració parroquial d’un temple tot just acabat de
construir i la subordinació a aquest d’un altre que demostra tenir
preeminència sobre un grup no gens negligible d’assentaments (inclòs un
castell), tindria un sentit més clar: es tractaria d’una represa de l’ordre
territorial que va quedar inacabat a partir de la revolta d’Aissó i de la mort
del comte Sunifred, en el qual les esglésies estaven destinades a tenir un
paper preponderant com articuladors del territori (i, sens dubte, taxació de
les poblacions en substitució de la xarxa fiscal emiral), represa que
s’aprofundiria aleshores amb el desplegament de la nova figura parroquial.
Aquesta represa, d’acord amb les necessitats de la política comtal en l’àmbit
local, inclouria en algunes ocasions, com en aquesta, determinats
reajustaments pel que fa a la preeminència d’una o altra església. Sant Martí
es va acabar de construir i la preexistent Santa Coloma li seria sotmesa,
certament; però el model d’organització territorial de base eclesiàstica tenia
un origen anterior.
18
Resta oberta, per ara, la possibilitat que Santa Coloma tingués un origen
anterior, á a dir, visigòtic. Tant l’advocació com el mal conegut paper de les
esglésies en l’estructura fiscal visigòtica al rerepaís25 permeten pensar que,
en efecte, l’església podria haver existit. Aleshores quedaria per resoldre les
qüestions de l’origen potser més antic de l’adscripció dels assentaments
entorn de l’església que apareix el 898, l’encaix de l’església en el nou
aparell fiscal andalusí, etc. Aquests aspectes són per ara irresolubles i
depenen d’una recerca arqueològica que, en rigor, no s’ha fet mai.
La incorporació de l’Alt Congost al domini comtal
El comte Guifré I, dit el Pelós, comte de Cerdanya i Urgell, fou investit dels
territoris de Barcelona i Girona en l’assemblea de Quercy de l’any 878. Poc
després, el 886, ell mateix va impulsar la refundació del bisbat d'Osona amb la
construcció d'una nova seu episcopal fora de l'antiga ciutat d'Ausa, en el raval
(vicus) que acabaria donant nom a la nova ciutat. Nogensmenys, a finals del
segle IX, la unificació política encara restava molt lluny i, fins i tot dins del
conjunt territorial encarregat a Guifré I, hi havia un buit format per les
actuals comarques d’Osona, Bages i sud del Berguedà. Aquest territori
escapava a un control polític ferm i fou objecte d'atenció privilegiada per part
del llinatge comtal i dels seus col�laboradors laics i eclesiàstics; de fet, el
mateix llinatge era format simultàniament per guerrers i per no menys actius
eclesiàstics, com la pròpia filla del Pelós, l'abadessa Emma del monestir
ripollenc de Sant Joan.
A les valls del Congost, les primeres referències al domini comtal són
coetànies de l’acta de consagració de Sant Martí. Així, després d’unes
primeres referències vagues i interpolades posteriorment a dominis del
monestir de Sant Joan per la rodalia dels anys 885 i 88826, el 914 consta que el
comte Sunyer donà a la seva esposa Aimilda per les esposalles la vil.la Mora
(villam quam vocant Moram cum sua servicia) i els vilars Palau (quem dicunt
25 Retamero, 2000. 26 ACB, doc. 3
19
Palacium) i Daniel (quem vocant Daniehelis) situats els dos primers
assentaments a Tagamanent i el tercer a Valldaneu. Llavors, durant la primera
dècada del segle X també comencen a sovintejar les transaccions entre
particulars i, sobretot, les donacions de predis a favor d'institucions
eclesiàstiques com la catedral de Vic i de preveres particulars. Els textos fan
referència sobretot a la Vallmanya i a la costa de l'Avencó, és a dir, als marges
nord i occidental de la villa Mora, veritable nucli inicial de l’expansió senyorial
als límits del terme del que a mitjan segle X fou el terme del castell de
Tagamanent. El primer document de la Vallmanya és de l'any 90427.
LA VALLMANYA DES DEL CAMÍ A SANT CEBRIÀ DE LA MÓRA
En aquest context es pot haver donat, fins i tot, l’arribada de colonitzadors a
recer dels exèrcits francs o comtals. Entre aquests sembla que es compten
contingents cerdans, que nom ha assimilat a “cavalls de Troia de la política
comtal”28. Així, l’any 964 es documenta l’alode de Cerdanos, per exemple,
que podem considerar primera referència a l’indret on es bastiria més tard el
mas de la Rovira dels Cerdans, a Sant Martí de Centelles. La proximitat de la
27 Oliver, 2003. 28 Martí, 2006.
20
Rovira dels Cerdans al castell de Sant Esteve o de Sant Martí fa encara més
interessant la presència d’un grup de cerdans arribats amb la primerenca
conquesta i colonització a través de la “via ceretana” que connectava la plana
de Vic i el Pirineu a través de la vall del Ter. També documentem els cerdans
que donaren nom al villaricello que dicitur Cerdanum situat -potser
reproduint les formes d'assentament pirinenques d'orígen- per sumitatem
Montis Signi, l’any 878. Ho ignorem tot sobre les modalitats d’assentament
d’aquests nouvinguts i el seu encaix amb les poblacions locals, aquestes
mateixes en una situació igualment incògnita després de la revolta d’Aissó i la
posterior pacificació del país. Entre les poblacions locals hi hauria, per
exemple, hispani homines, refugiats de la invasió àrab-musulmana i dels
conflictes del segle IX posats sota la protecció els reis francs, a vegades
contra els intents de sotmetre'ls dels propis aristòcrates francs. Els hispani
duen a terme al Montseny rompudes i aprisions de terres (quod spani homines
de eremo traxerunt, any 878)29. “Hispans”, “cerdans” i altres pagesos sense
adscripció coneguda foren els efectius colonitzadors del territori conquerit i
organitzat per comtes, bisbes i guerrers professionals, els quals, tot i que la
seva funció inicial era ben precisa i necessària per a la feudalització del
territori, necessitaven de pagesos per organitzar el sistema de producció i de
captura de renda. Aquest és el veritable sentit dels esments –certament,
escadussers, sens dubte com a reflex de moviments poblacionals molt més
limitats del que volia la historiografia tradicional- de pagesos desplaçats als
llocs conquerits, de fundació de nous assentaments, d’aprisions i tràfic de
terres, etc..
En rigor, si encara queden grans llacunes de coneixement sobre la conquesta
pròpiament dita, el que sabem del procés de colonització és pràcticament
irrellevant. La ignorància es fa total pel que fa a la fase inicial dels processos
de treball, com ara la roturació de noves terres i l’exigència d’eines, llavor,
29 CCII, doc. 13.
21
planter, reserves, bestiar, etc., o aspectes essencial com de quina manera els
assentaments colonitzadors podien subsistir fins a les primeres collites30.
Pensem, tanmateix, en una gran diversitat de situacions locals31 que la manca
de documentació suficient i l’absència de coneixements arqueològics no
permet, per ara, de definir. I pensem, també, que aquesta diversitat original
es va anar fent fonedissa en el marc de l’expansió territorial del domini
comtal i de la feudalització de les relacions socials. Així, l'any 908, Trasovad
ven al comte Guifré Borrell la villa Bitaminia que vocant Palacio, a la vall de
la Tordera, que limita per la banda del Montseny amb el collum que dicunt
Collo Formici i, per consegüent, amb els límits orientals de la vil�la comtal de
la Móra (CSCV, doc. 2). A principis del segle X, l’aristocràcia muntanyenca
comença a baixar del Montseny cap a la plana resseguint, talment fites, els
dominis que parents, guerrers fidels, bisbes i abadesses s’han preocupat per
consolidar durant els trenta anys anteriors.
A partir de finals del segle IX i durant el segle X proliferen, en els límits
meridionals del comtat osonenc, al Congost, els castells dotats de terme propi
(castro Sancti Stephani –Centelles-, any 898; castrum Tagamanente, any 945)32,
mentre el Vallès roman com un territori molt menys encastellat. R. d’Abadal ja
assenyalà fa temps el paral.lelisme, en el cas osonenc, dels processos
d’encastellament i de parroquialització des del final del segle IX (d’Abadal,
1980, p. 97), mentre al Vallès, en canvi, hom ha observat la relativa raresa dels
castells termenats (Vilaginés, 1987). Més recentment, hom ha insistit en
l’aliança entre els successius comtes de Barcelona-Osona i els bisbes de Vic, la
qual perduraria fins a finals del segle XI, essent especialment intensa en l’època
del bisbe Oliba, quan l’Església d’Osona gaudí d’un ampli poder secular i
influència política, similar a la dels comtes i evolucionant de forma paral�lela al
poder d’aquests (Freedman, 1985, p. 30-66). Realment, fins al segle XII “el
30 En el cas de les conquestes del segle XII a la Catalunya Nova s’ha suggerit que els conqueridors proporcionaven llavor, planter i queviures els seus colons, els quals començaven així la seva nova v ida endeutats (Virgili, 2003, p. 282). 31 Wickham, Ch. (2005, sobretot 383-441) 32 ACB, doc. 10; DCV, doc. 227.
22
bisbe de Vic fou l’home més poderós d’Osona i una personalitat de pes dins
l’enter territori subjecte als comtes” (p. 37).
No és estrany, doncs, que les primeres notícies de llocs i contrades del bisbat de
Vic es vinculin a l’establiment d’esglésies locals. Aiguafreda no és una excepció i
tampoc ho són altres llocs que apareixen referenciats en l’acta de consagració
del temple de Sant Martí abans d’esdevenir, al seu torn, termes o parròquies
independents.
La consagració del 898.
El 5 d’agost de 898, el bisbe Gotmar de Vic, desplaçat personalment fins al
temple (veniens...infra suum diocesum) a instàncies de l’abadessa Emma del
monestir de Sant Joan (propter cuius flagitacionem) va consagrar l’església de
Sant Martí, situada a la vall del Congost (ad consecrandam ecclesiam Dei, que
sita est in valle Congusto in honorem beati Martini episcopopi atque
confessoris Christi). El bisbe va consagrar l’església i li va atorgar els delmes i
les primícies corresponents als assentaments posats sota la jurisdicció de la
parròquia. Així mateix, va vincular explícitament el temple i el seu terme a la
jurisdicció eminent del bisbat, simbolitzada pel servicium anual de 6 mujades
de blat, tal com és costum (sicut mos ecclesiarum eius provincie pertinet),
proporcionant-li després la vestimenta i els llibres necessaris per als oficis
(kasulla, stola, succinta et manipulum, missale, lectionarium). Seguiren les
donacions de l’abadessa Emma, que veurem més avall, i després el bisbe va
sancionar la cerimònia amb la imposició de penes espirituals i pecuniàries al
contraventors de l’acta, i amb la seva pròpia signatura i la dels seus
acompanyants33.
Al costat de la consagració, la dotació. El bisbe Gotmar va concedir a
l’església de Sant Martí els delmes i les primícies dels asentaments de
Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops,
el vilar d’Elies, i les Canyelles de Campllong (Nogariolas, villare Sancti
33 ACB, doc. 10.
23
Martini, Aquafrigida, Avanchone, Kannellas, Cantalupos, villare Eliane et
alias Kanullas de Campolongum). Per tal de localitzar aquests assentaments,
cal pensar que l’escrivà els va enunciar mirant en primer lloc cap al nord des
de la porta de Sant Martí (el primer es trobava, sens dubte, a l’indret de la
Noguerola, a l’altra costat de la riera de Martinet i a la rodalia de Santa
Madrona)34, i després va continuar fent un cercle entorn del temple en sentit
contrari a les agulles d’un rellotge. Així mateix li va sotmetre l’església de
Santa Coloma amb les rendes eclesiàstiques dels seus propis vilars i del castell
de Sant Esteve (ecclesias vero Sancte Columbe similiter cum decimis et
primiciis de villares sibi pertinentes, id est, valle Orsaria, Vineolas,
Noctebona, Casulas, Sentelias, Balona, Mammolla, valle Asenaria, villare
Ninfridii, villare Rigbaldo, Ulligo, villare Wistrimiro, Gemminas et ipsa
ecclesia de kastro Santi Stephani). En aquest cas, la descripció dels vilars és
la d’assentaments sotmesos a una autoritat superior, centrada en els dos
casos en l’església principal, la qual, en aquest sentit, fa de cap de
l’explotació del domini, raó per la qual és el bisbe, autoritat eminent del
domini episcopal, qui fa i desfà a consciència reorganitzant simultàniament la
prelació entre les esglésies. L'acta calla sobre els termes d'aquests
assentaments, probablement perquè, com ens recorda la situació del
Llenguadoc, la vil�la anterior a la parròquia no estava limitada per una línia
contínua sinó més aviat pels marges exteriors dels territoris d’altres vil�les
veïnes, zones de contacte (confinio, fines, terminia) que eren sovint motiu de
conflicte entre veïns35. Tothora es tracta de vilars, situats sota el domini
territorial superior de les esglésies de Sant Martí o Santa Coloma, que hem de
considerar els veritables caps de l’explotació del domini.
Emma, per la seva banda, va dotar el temple amb la confirmació de l’aprisió
realitzada pel seu oncle Sunifred. Tot i que es tracta d’un territori limitat,
més petit que el de la parròquia, cal no oblidar que l’aprisió inicial és, en el
fons, el factor legitimador del procés de parroquialització i, en general, de les
atribucions comtals en la rodalia. D’aquí l’interès d’Emma, membre de la
34 Rocafiguera 1983, doc. 1: in termino Nogerola (any 987) 35 Durand, 1998, p. 82.
24
família comtal i alhora un dels agents eclesiàstics més actius, en presentar-se
com hereva legítima dels drets senyorials del seu oncle (com ella, comte i
prevere) Sunifred (Emmo abbatissa trado ad dedicacione eclesie omnem
aprisionem quam Suniefredus comtes, avunculus meus, condam, ad ipsam
concessit ecclesiam).
Així mateix, Emma donà béns propis situats als vilarets de Sant Martí i de
Nogueroles, que li havia vingut per compra i no per aprisió, suposem que als
habitants del lloc (in villarizello Sancti Martini quam ibidem ex
comparacionem mihi advenit in appendicio Sancti Martini, in villare que
dicunt Nogariolas). A més, una vinya al lloc de l’Ollic (vineam in loco que
dicitur Ulligo) i al vilar de Vallossera diversos béns, que incloïen el serf Isnard
i la serva Ermengarda (in villare Orsaria quantum visam sum havere et servum
proprium meum homine Isnardo et ancilla nomine Ermengarda).
Sant Martí, nou centre recaptador.
La pèrdua de les funcions dels assentaments fiscals anteriors (com el possible
“palau” de l'Avencó) permet plantejar la possibilitat que, com succeí en altres
indrets de la Mediterrània36, les funcions fiscals exercides per l’administració
emiral fossin assumides per les esglésies parroquials, tal vegada actualitzant
una pràctica comuna en l’època visigòtica37;. Recordem aquí que és a finals
del segle IX que s’introdueix el delme, taxa fonamentada en determinats
preceptes bíblics que a partir dels concilis de la Gàl.lia merovíngia i la
legislació carolíngia esdevingué taxa obligatòria i un dels factors clau de la
dominació del treball pagès38. En aquest sentit, la introducció i generalització
del delme a través de les actes de consagració com la del 898 no només faria
referència a la necessitat de finançar el nou temple sinó que seria el
testimoni del desplegament d'un nou sistema taxació de la producció
camperola, exercit inicialment a través de les parròquies i que obriria el camí
a altres rendes proporcionals que se li afegirien posteriorment. Aquesta, de
36 Malpica & Quesada, eds., 1994. 37 Retamero, 2000. 38 Puigvert, 1992.
25
fet, és una de les funcions del delme39. A diferència del mal conegut sistema
fiscal anterior, del nou en coneixem la seva eficàcia i la seva conversió, en un
termini relativament breu de temps, en un dels mecanismes de drenatge de la
producció més potents que mai han existit. Si la consagració convertia
l'església en un punt privilegiat de la nova jerarquització de l'espai, la
consegüent dotació assentava les bases per a la conversió del temple i dels
seus preveres en peça clau del domini feudal en l’àmbit local.
En aquest sentit, tant o més importants que les terres de la dotalia ho eren
les noves rendes eclesisàstiques: el delme, les primícies i altres oblacions dels
fidels (decimas et primicias et omnes redibiciones quod ecclesiam pertinent)
que carregaven legalment sobre el treball camperol el manteniment dels
serveis eclesiàstics i dels preveres, obrien la porta a l'existència d'altres
senyors laics o eclesiàstics i, en resum, ens confirmen que l’ordre feudal ha
arribat a Aiguafreda per quedar-s’hi40.
Uns límits parroquials imprecisos.
Un altre aspecte que cal tenir en compte és que, com s’ha dit més amunt,
mentre els límits de l’aprisió de Sunifred que constitueix la dotalia de Sant
Martí queden ben precisats en l’acta, els límits de la parròquia en general,
sobreposada als termes dels vilars, no queden gens clars. Almenys en aquest
període inicial i fins a la consagració d’altres parròquies (la propera que es
documenta és la de Santa Maria de Tagamanent, l’any 947) veïnes, cal pensar
en uns límits fluctuants, més enllà dels quals altres assentaments van
romandre fins més tard al marge de l’enquadrament parroquial. Com veurem
39 El delme, com a renda proporcional, permetia calcular el total de la producció camperola i gravar-la, com succeïa, amb altres càrregues proporcionals. En aquest sentit era la veritable “renda fundacional” (Oliver, 1995). 40 En aquest mateix context sembla que cal datar l'inici de l'autonomia del castell de Sant Esteve (futur castell de Sant Martí o dels Centelles), tot i que l'any 898 encara consta com a simple fortalesa sense terme propi adscrita a la jurisdicció de Santa Coloma -adscripció d'origen anterior, sens dubte
26
més endavant, devia ser en aquests espais intermitjos on devia donar-se la
principal tasca de colonització agrícola dels segles X-XI41, amb creació de nous
assentaments i dels seus corresponents espais agraris.
Per la banda de llevant, el terme de Sant Martí del Congost es tocava amb el
del terme o territori del Sevedà (Sevedano), sens dubte una demarcació
territorial anterior a la parroquialització. Aquest territori (apendicio
Sevedano) apareix situat a grans trets l’any 963 amb els límits oriental al
Castellar (puig Castellar del Brull), meridional al Brull (potser Can Brui?),
occidental a les capçaleres de les rieres de Martinet o de l’Avencó, i nord a la
pujada de Sant Antoni (cap a Balenyà)42. Aquest territori, tanmateix,
constituïa una demarcació destinada a desaparèixer amb el desplegament del
nou ordre parroquial i castral, i per això era per a la parròquia de Sant Martí
del Congost un espai de possible expansió enfront de les intencions en el
mateix sentit d’esglésies i fortificacions veïnes. Expansió que, d’altra banda,
només es podia consolidar amb la colonització agrícola i la fundació de nous
assentaments.
A l’altra riba del Congost es trobaven més assentaments no referenciats en
l’acta del 898. Recordem aquí que si entorn del 914 s’esmenta el vilar
Danihelis sota domini comtal, aquest no apareix el 898 en l’acta de
consagració de Sant Martí; possiblement, perquè es trobava subordinat a un
altre cap d’explotació, potser la villa Petrosa, o potser a l’església de Sant
Julià del Congost (domum Sancti Iuliani prope rio congusto, ad ipsa strada)43,
esmentada el 1007 però d’antiga advocació, tot i que no va adquirir mai la
categoria parroquial. El possible terme de Sant Julià quedaria limitat entre el
riu Congost a l’est i els Cingles de Bertí a l’oest, espai on no es documenta
cap dels assentaments adscrits l’any 898 a Sant Martí del Congost directament
o a través de la subordinació del territori de Santa Coloma, tal vegada perquè
aquí hi havia l’antic domini comtal del vilar Danihelis. La parròquia
independent de Sant Pere de Valldaneu es documenta com a tal l’any 1081
41 Bange, 1984, p. 535-536; Durand, 1998. 42 Pladevall, 1998-b, p. 42. 43 DA, doc. 6.
27
(parrocia Sancti Petri de Vilardanielis)44. Es tractava, doncs, d’un altre espai
de possible expansió de la parròquia de Sant Martí del Congost, com ho fou
finalment, amb millors resultats, de l’església de Sant Pere de Valldaneu.
En tot cas, consagració parroquial i dotalia constitueixen un binomi
indestriable que estableix legalment una jerarquització de l'espai amb
l'església de Sant Martí com a centre del nou terme parroquial i un seguit
d'assentaments i altres temples diferentment subordinats a ella: les terres de
l'aprisió comtal i les donacions particulars d’Emma (la dotalia pròpiament
dita), els assentaments del terme parroquial estricte, l'església de Santa
Coloma i els seus propis assentaments. Aquesta jerarquia trenca
definitivament amb l'ordenament territorial anterior a la conquesta franca,
igual que la nova jerarquia senyorial (comtes, bisbes, abadesses, notables
locals) trenca amb l'ordre polític anterior i la introducció de nous sistemes de
taxació (el delme i altres rendes parroquials) suposa una ruptura amb el
sistema fiscal emiral i, si en quedava alguna cosa, visigòtic. La reedificació
feta per Emma, sancionada per la referència escrita, representa la
materialització de la voluntat política del llinatge comtal, legitimat per una
Església que controlen directament amb elements seus a l’interior,
d’assentar-se en el territori, crear-hi punts d’ancratge forts i, el que és més
important, d’esdevenir protagonista d’un nou ordre territorial amb una clara
voluntat feudalitzadora.
On són els pagesos?
A diferència del que succeirà en altres consagracions, no hi ha en la de Sant
Martí de l’any 898 cap nòmina de parroquians que dotin l’església amb els
seus propis béns. Si en aquells casos posteriors hi ha indicis raonables per
pensar que la parroquialització fou impulsada només per un grup reduït de
parroquians (Oliver, 2007), en el cas de Sant Martí d’Aiguafreda aquests,
senzillament, ni apareixen, raó de pes per considerar l’acte del 898 com una
iniciativa que respon estrictament als interessos comtals i diocesans.
44 DA, doc. 15.
28
L’església de Sant Martí només rebrà donacions dels habitants dels termes des
de principis del segle XI, però aleshores ja es tractarà de donatius de notables
locals, a vegades del mateix entorn comtal (com l’aloer Odesind, mort el 1007
i molt generós en el seu testament sagramental en donar a Sant Martí el
suficient per restaurar el domini eclesiàstic a la coma del Brull “ad refacietis
ipsa sua ereditate de ipsa coma que est in ipso Brulio”)45.
L’acta de consagració presenta diferents assentaments. Alguns d’ells són
anomenats villares, això és, llocs susceptibles d’esdevenir villa o, més
genèricament, que estan subordinats a un domini més gran. En aquest cas, es
tracta dels llocs de Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, l’Avencó,
Canyelles, Cantallops, el vilar d’Elià i Canyelles de Campllong. La
subordinació dels vilars a les esglésies principals apareix més clarament en
l’esment dels delmes i les primícies dels vilars pertanyents a Santa Coloma
(de villares sibi pertinentes). Els vilars esmentats en l’acta del 898 s’han
definit com a “petits agrupaments de gent, però algun podia ésser una petita
finca o futur mas”, una petita càrrega monogràfica i d’aquí la necessitat
d’adscriure al temple amb els delmes i primícies de les terres del sector del
castell de Sant Esteve46. També se’ls ha relacionat directament amb el procés
de repoblació i, en tot cas, reorganització del poblament47. Amb les pobres
referències documentals disponibles, cal ser molt prudent a l’hora de
caracteritzat qualsevol assentament ja que, en rigor, no res sabem del tipus
de poblament (dispers, concentrat, etc.), de la càrrega poblacional (cap
esment tenim dels seus habitants), del seu origen, etc. Aquí resulta del tot
imprescindible la recerca arqueològica, com ja sabem inexistent, i com a molt
es pot afirmar l’origen anterior a la parroquialització dels assentaments
esmentats en l’acta del 898 i, en algun cas, com el del vilar de Sant Martí, la
seva probable relació amb la primerenca construcció del temple o l’aprisió
comtal.
45 DA, doc. 6. 46 Pladevall, 1988, p. 36 47 Puigferrat, 1988, p. 48
29
En aquest sentit, no podem considerar correcta, en termes generals,
l’afirmació que “la parròquia d’Aiguafreda era dividida en vilars o llocs”48.
Aquesta afirmació només és acceptable, al nostre entendre, si es pren com
una descripció puntual de la situació en el moment de la consagració de Sant
Martí i l’atribució a l’església d’un nou terme parroquial en el qual s’engloben
assentaments corresponents a un ordre territorial anterior amb la seva pròpia
lògica administrativa que la parròquia, justament, ve a desballestar. En rigor,
l’ordre territorial esmentat en l’acta del 898 entre l’ordenament altmedieval
(vilar-apèndix del vilar-vilar o altre assentament subordinat) i l’ordenament
parroquial pròpiament feudal (en què aviat es faran fonedissos els vilars i no
hi haurà més que la parròquia i els masos adscritsç).
La parroquialització és el moment fundacional d’un nou ordre territorial en
què els vilars tenen els dies comptats: uns desapareixen (Cantallops) mentre
altres esdevenen asssentaments enquadrats en el nou ordre territorial feudal,
com a masos (Canyelles, Noguerola, Avencó, etc.) o, fins i tot, com a centre
del domini senyorial (Aiguafreda, on es bastirà el casal de Cruïlles).
Tanmateix, aquest diferent destí dels vilars informa, no tant de les
diferències inicials entre aquests assentaments (cosa perfectament possible),
sinó de les transformacions introduïdes pel desenvolupament posterior de
l’ordre feudal.
La lògica dels assentaments camperols
Que els pagesos siguin absents de la documentació primerenca no vol dir que
no existissin. De fet, els assentaments es distribueixen pel territori segons una
lògica que és, en primer lloc i primordialment, camperola.
L’església de Sant Martí es troba al bell mig de les estribacions del Montseny
de ponent, en un vessant assolellat, ric en sediments i aigua, agrícolament
més interessant que la vall del Congost, més freda i ombrívola, on la
documentació situa conreus de regadiu, molins, vies de comunicació, etc.
48 Puigferrat, 1988, p. 48
30
(prope Congusto, ad ipsa strada, a. 1007). La mateixa localització tenen els
asssentaments vinculats a la parròquia l’any 898 i que es poden situar. En tot
els casos, els factors agrícoles són decisius i, per tant, no compartim l’opinió
vulgaritzada de la localització dels assentaments a les valls i espatlleres del
Montseny i el Bertí com a resultat de la suposada “inseguretat” de la vall del
Congost. Nosaltres considerem que aquesta localització fora de la vall
principal de Congost es deu a una elecció relacionada amb les potencialitats
agrícoles de les terres i amb la recerca de la complementarietat entre els fons
de vall i els altiplans del Montseny. En aquest sentit, trobem que la totalitat
dels assentaments primerencs documentats en l’acta del 898 es troben allà on
l’erosió dels relleus eocènics i triàsics ha excavat les calcàries i gresos, posant
al descobert les margues subjacents (fenomen especialment visible a l’entorn
de Sant Martí) i facilitant en aquests materials, fàcilment disgregables, la
formació de sols de conreu fèrtils, previ condicionament del lloc amb la
construcció de feixes o bancals; la documentació es refereix als vessants amb
feixes quan esmenta terres situades “sobre” camins i altres terres (ipsa terra
super ipsa via quod vadit ad Serras et super terra)49. Altres indrets propicis,
per bé que aprofitats des de més antic, són les formes tabulars eocèniques al
capadamunt de les serres, com és el cas de la zona de les Pinedes o de la
Serra de l’Arca; com ho testimoniegen els jaciments megalítics, aquests
indrets foren explotats des d’antic50.
49 DA, doc. 5 (segle XI). 50 Vegeu, en general, Llobet, 1947 (1990).
31
LA VALL DEL CONGOST AMB AIGUAFREDA AL FONS
Altres factors que caldria tenir en compte també és el ventall tecnològic
disponible, tant pel que fa als sistemes d’eines com a les tècniques de conreu
conegudes aleshores. Tot plegat dibuixa un panorama més complex, a l’hora
d’explicar la localització de la assentaments, que la “seguretat” o
“inseguretat” tradicionalment utilitzada. És, doncs, un conjunt de factors
estretament vinculat a la lògica dels processos de treball camperols el que
explica la localització dels assentaments, tant si es tracta d’una elecció
camperola –posteriorment feudalitzada- o una iniciativa de colonització feudal
(“Sancta Maria de Villanova”, a. 1007).
A banda de la rodalia de Sant Martí, situada en plena espatllera d’erosió, rica
en aigua i sòls fèrtils, orientada correctament cap a ponent i sud, les
mateixes solucions d’assentament atentes a les condicions més aptes per a
l’agricultura es troben en el altres llocs poblats esmentats l’any 898.
Nogueroles, per exemple, es trobava en sobre la carena que domina el torrent
de Martinet, encarat cap a Osona, en la mateixa posició que, un xic més cap a
ponent, es trobaria més endavant el mas Vilargent.
Després del vilar Sant Martí, situat, com l’església, en els vessants aterrassats
al nordoest de la mateixa carena i prop de la surgència de la Fontfresca,
32
l’acte esmenta el lloc d’Aiguafreda, situat en el vessant de ponent del
Montseny, orientat clarament a ponent, sens dubte molt a prop de la
Fontfreda, encara avui existent. L’aigua constitueix un factor clau de
consolidació del poblament, per la seva utilitat per a les persones, el bestiar i
els conreus.
Pel que fa a l’Avencó, esmentat tot seguit, considerem que es tracta d’un
assentament de fons de vall, situat en el que actualment és la riba nord de la
riera del mateix nom. Indret on la vall s’aixampla i relativament assolellat,
pensem que cal vincular l’assentament sobretot amb el condicionament de la
llera fluvial i la gestió dels recursos hídrics per a la molineria, els conreus
irrigats, etc.
Canyelles ve després. Dotat de terme propi el 1010 (“in comitatum Eusona, in
termine de Scanelos vel ad ipso viver”)51, es tracta d’un assentament fruit
d’una colonització prèvia del que seran els marges del terme parroquial,
encarat a migdia, en un terreny abrupte però molt assolellat (a partir del
segle X hi proliferaran les vinyes, sovint de preveres vinculats a la seu
vigatana)52 i prop dels torrents que davallen cap a la vall de l’Avencó. De fet,
el nom de Canyelles prové segurament de l’existència de canyissars i, en
general, de conreus irrigats, com els llinars o el viver de Canyelles esmentat
el 1010 i que encara existia el 127553.
Tant a Canyelles com a l’Avencó hi haurà, a partir dels segles XI-XII, una
proliferació de masos, senyal de les seves bones condicions per al conreu54.
51 DA, doc. 7. 52 Oliver, 2003. 53 Arxiu de Can Dachs de la Garriga, pergamins de l’Avencó. 54 Pladevall, 1998, p. 47.
33
LA CASANOVA DE SANT MIQUEL
Possible emplaçament del vilar de Canyelles
Mentrestant, a les lleres fluvials del Congost, de l’Avencó i, probablement, de
Martinet, es trobaven les infraestructures que permetien el funcionament de
molins i altres ginys hidràulics, com les fargues55. Des de mitjan segle X, els
molins es troben al Congost, al costat del riu, formant a vegades veritables
concentracions; l’any 953, per exemple, documentem un molino in rio
Congusto amb la seva bassa i aparells (cum suum caputaquis et sua usubilia
quod a molino pertinet), al costat d'un altre (qui est iuxta molino de
Trasegoncia) amb els seus propis sistemes de conducció de l’aigua (aquarum
vieductibus vel reductibus)56. El 1042 apareix la primera referencia a un molí a
la vall de l’Avencó (ipso mulino qui est in Avancone…cum solo et superposito et
cum rego et caput rego, cum omnia usuvilia quod ad mulino pertinet), un altre
emplaçament privilegiat en què es comptaran diverses instal�lacions al segle
XIII57.
De fet, és a la confluencia de l’Avencó i el Congost on es troba una concentració
més gran d’instal�lacions molineres. Aquesta concentració donarà lloc, amb el
55 L’any 904 es documenta el lloc de Ferrarias a l’Avencó (Oliver, 2003) i en algún lloc devia haver-hi la el giny que donà nom a la riera de Martinet, dita així des de 1109-1137 (DA, doc. 21). 56 DCV, doc. 277. 57 Oliver, 2003.
34
temps, al veïnat de l’Abella. El primer molí de l’Abella es documenta el 1128,
aprofitant l’aigua del Congost (“ipsum mulinum quod est in Congusto,
scilicet, ad ipsam Abeiam quod fuit Guaaldi”)58. El 1286 estava en mans
d’Arnau d’Abella (molendinum Arnaldi de Abeya)59.
No sabem si es tracta del mateix molí, anomenat de les Codines (molendinum
quem vocant Cudinas), o un altre el giny que el 1178 establiren Guillem
d’Aiguafreda i el seu germà Ramon a Rossell Pla, el seu fill Berenguer i la seva
esposa Guillema60. Després s’anomenà Sobirà de l’Abella, Canals o Vila de
l’Abella61.
58 DA, doc. 22. 59 Arxiu de Can Dachs de la Garriga, pergamins de l’Avencó. 60 DA, doc. 25 61 Altres notícies sobre molins a Aiguafreda són més tardanes. El molí de Molló es documenta des de l’any 1317 i esdevingué, posteriorment, el mas i molí Ponsic. Originalment fariner, esdevingué després draper. Altres molins eren el dels Arcs (molí rònec situat al lloc anomenat “lo molí dels Archs” l’any 1622; segons pergamí propietat del Sr. Albert Cruells i Padrós, a qui agraïm el permís per consultar-lo) i el molí de l’Espluga, tots dos a la riera de Martinet.
