Ètica i Deontologia professional

Ètica i Deontologi

a profession

al

Magisteri. Curs 2003-04Universitat Internacional de Catalunya27 de gener de 2004

Xavier Serra – Universitat Internacional de Catalunya 2

Programa

1. Ètica general i ètica aplicada

2. La docència com a professió

3. Emergència actual d’una ètica professional en educació

4. Sentit i abast dels codis deontològics

5. Els codis deontològics educatius

6. L’ethos professional docent

7. El paper del mestre i l’essència de l’acte d’ensenyar



1. Introducció

2. Estatut científic i metodològic

3. Nivells de l’experiència moral1. Estructura de l’ordre moral

2. La vida feliç (el bé com a fi de la voluntat)

3. Les virtuts i les normes (el bé com a regle de la voluntat)

4. Realització de l’ordre moral1. L’estudi de les virtuts: conceptes i psicologia

2. El coneixement moral particular: consciència i prudència

3. Criteris per al judici moral

4. Concepcions modernes per jutjar èticament

5. L’ètica especial en àmbit professional


– els hàbits morals determinen el projecte de vida: “como cada cual es, así le parece el fin” (Aristòtil)

– felicitat: inclinació atemàtica, àmplia, però... afectada “dispositivament” per: passions i hàbits morals

– Raó: els ingredients de la felicitat – com a tipus de vida – han de ser les virtuts (segona naturalesa)

La vida feliç (annex)


– Les normes o lleis morals: proposicions pràctiques de caràcter universal que qualifiquen moralment una acció. Expressen una obligació

– Cal analitzar tres elements:• recta raó: dictamen sobre una acció quan la raó

procedeix rectament (raó pràctica + sindèresi + virtuts = prudència)

• virtuts: maneres de viure que es realitzen mitjançant accions lliures: perspectiva axiològica (en sí mateix) o bé psicològica (operativa). La justificació de les normes es troba en les virtuts

• llei moral natural: concreció racional de la naturalesa humana [llei eterna concretada en la moral natural: ordenació de la raó]

Les virtuts i les normes


– Hi ha accions amb una moralitat intrínseca i altres depenen d’algunes circumstàncies (ètica especial)

Les virtuts i les normes



1. Introducció











Es poden considerar com a: conceptes morals (classes de bé) segons la funció psicològica subjectiva (com a hàbits)

Són dos aspectes inseparables en la pràctica, però amb diferents perspectives d’estudi: estudi objectiu o axiològic: categories normatives i base

de tota norma. Hi ha així una pluralitat de gèneres del bé moral (des de Plató es distingeixen virtuts o aspectes en la realització del bé propi de l’home)

estudi subjectiu: hàbit operatiu bo. Fa fàcil i agradable la realització d’actes bons.Només tenen sentit aplicats a les potències lliures (exemple: no hi ha virtuts de la nutrició)

L’estudi de les virtuts (1)


Des d’aquesta perspectiva subjectiva, les virtuts poden ser: intel.lectuals: perfeccionen a la raó especulativa

(intel.lecte i sindèresi; saviesa; ciència) o bé la raó pràctica (tècnica i prudència – entesa com a virtut)

morals: perfeccionen la voluntat i les tendències sensibles. Es centren en les anomenades cardinals (prudència, justícia, fortalesa i moderació)

Els hàbits intel.lectuals donen la capacitat d’obrar però no n’asseguren el seu ús recte. L’única excepció és la prudència. Com que no tenen la qualitat de fer bo a qui les té, no són “totalment” virtuts

L’estudi de les virtuts (2)


Cal assenyalar: adquisició – i també pèrdua! – per repetició d’actes. Hi

ha dos hàbits naturals, relatius als primers principis, en part innats: intel.lecte i sindèresi (disposicions naturals, que en part poden modificar-se pels actes que es fan)

terme mig: s’han d’adequar al dictamen o mida de la raó. Cal atendre a les condicions específiques de cadascú. En el cas de la justícia (ni més ni menys) i de la prudència (la mesura és la persona) el mig és especial

connexió de les virtuts: és impossible que una es doni en estat perfecte, si no es donen les altres. Raó: totes les virtuts participen de la prudència (recta raó). La prudència necessita totes les virtuts

L’estudi de les virtuts (i 3)


Dos nivells de coneixement moral: l’universal (primers principis i continguts de les virtuts) i el particular i concret (pràctic). El segon depèn força de l’ànim del subjecte; en aquest podem parlar de:

1. Prudència: virtut intel.lectual i moral a la vegada. Guia del comportament (és complex)

2. Consciència (moral): en sentit ample, es la capacitat humana de coneixement moral; i, en sentit precís, és el judici de la bondat o maldat moral d’una acció que hem fet o anem a ferÉs una personalització de les exigències ètiquesNomés és un judici personal (no la sindèresi o una llei)

Coneixement moral particular (1)


Dues observacions sobre la consciència:Primera: és aplicar el saber moral que un té al cas concret Té modalitats:

o per l’acte: antecedent o conseqüento per al bé de la persona: vertadera o erròniao pel tipus d’assentiment: certa, probable o dubtosa

És menys àmplia que la prudència: no és un acte o decisió, sinó només una valoració o judici

Principis a seguir respecte a la pròpia consciència:o sempre cal seguir la consciència vertadera; també si és

invenciblement erròniao si és errònia venciblement, cal sortir de l’erroro no és lícit obrar amb consciència dubtosa

Coneixement moral particular (2)


Segona: cal una formació de la consciència:Tenir la consciència tranquil.la per no haver actuar amb mala voluntat no és suficient. Els actes lliures sempre deixen petjada en qui els fa: els hàbits. La immaduresa moral no realitza la vida feliç. Per tant, cal:o reflexionar i estudiar sobre l’aspecte moral del què es fao practicar les virtuts amb bona disposició: demanar

consell, rectificaro moderació, per a no identificar plaer o sentiment amb

bé, i dolor amb mal (morals)o evitar deformacions del judici per pressió ideològica,

passions, ambient social...: consciència laxa (farisaica, cauteritzada...) o escrupulosa (angoixa, quasi patològica...)

Coneixement moral particular (i 3)


La conducta humana sol ser complexa. Per això, cal començar per les actuacions més senzilles:

1. L’objecte intencional dels actes voluntaris és el que els especifica. Són dos elements: acció i intenció: l’acte d’intenció és el fi, l’acte d’elecció és el que es fa (l’acció) Qui està ben format fa una bona elecció del que

comença amb bona intenció L’acció que lesiona essencialment una virtut és

“intrínsecament dolenta” perquè destrueix la persona i la vida feliç. La bona intenció no ho pot arreglar

Criteris per al judici moral (1)


2. Les circumstàncies i les conseqüències: poden augmentar o disminuir la bondat o malícia. Son característiques que en sí mateixes no tenen relació amb l’ordre moral (qualitats, lloc, mitjans, manera d’actuar, temps, motivacions secundàries...)

Per a què una acció sigui bona ho han de ser tots els seus components



Observacions pràctiques:

– les conseqüències previstes i volgudes són responsabilitat de qui fa l’acció (objecte intencional). Si eren imprevisibles de manera invencible són moralment involuntàries (pot haver-hi culpa jurídica, si hi ha danys econòmics o personals)

– les conseqüències només tolerades són “objectes indirectes”: licitud especial

– si era raonable preveure una conseqüència i no s’ha fet, pot atenuar-se una mica la responsabilitat (però no es suprimeix)



• Mai una acció dolenta es pot fer bona per les seves conseqüències (ètica clàssica). Les condicions de licitud d’accions bones amb efectes indirectes dolents són:

– l’acció en si ha de ser bona o indiferent

– l’efecte bo ha de ser immediat

– la intenció ha de ser bona

– hi ha d’haver una necessitat proporcionadament greu

Criteris per al judici moral (i 4)


És freqüent el punt de vista “de l’observador extern” (del públic)

Les dues postures principals són les anomenades: deontològica: la licitud de certs comportaments és

independent de les conseqüències teleològica: les accions es jutgen per les conseqüències

o resultats sobre la felicitat o el be de la comunitat humana

• És una distinció poc adequada: l’ètica té sempre els dos moments. Sinó, apareix l’utilitarisme de la acció (Kant: principi formal) o de la regla (benestar, judici normatiu).

Concepcions modernes del judici moral (1)


Dos casos freqüents Moral conseqüencialista: el comportament s’ha de valorar

per les conseqüències, la felicitat que produeix

Moral proporcionalista: és una revisió dels criteris de les accions de doble efecte o la moralitat dels efectes indirectes. La licitud d’una acció depèn que hi hagi una raó proporcionada per a fer-laMai hi hauria accions inadmissibles o intrínsecament dolentes (sempre és possible trobar un cas “proporcionat”)

Concepcions modernes del judici moral (2)


Problemes d’aquestes dues posicions:

a) no són teories del judici moral sinó autèntiques “concepcions globals de la vida moral”

b) no proposen res sobre la vida bona de l’home (només càlcul)

c) són un mètode que tothom pugui acceptar (només formal)

d) fan que la virtut estigui en funció de la norma i no al revés

Sembla que una ètica de la tercera persona és poc adequada i l’alternativa deontològica (“normes”) sembla massa senzilla

Concepcions modernes del judici moral (i 3)



1. Introducció











•Propera classe: 29 de febrer•Control unitat 1: 3 de febrer•Veure pla presentacions

Agenda

Documents

Ètica i Deontologia professional