Eupalinos 26-27

eupalinos / 26 - 27 /

Revista de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell desembre / 2008

COL·LABORACIONS ESPECIALS > MANUEL BAQUERO, FAUSTO BURGOS, FREDERIC CABRÉ, VINCE CASSAR, JORDI CASTEL, JORDI CROUS, PETER GABRIJELCIC, JAUME GRABULEDA, JOAN GRABULEDA, PEDRO GUILLEUME, JAMES F. HORAN, VLADO KRAJCAR, MANUEL LUQUE, FABIÁN LLISTERRI, JOSEP MARIA MONTANER, JULIÀ PEIRÓ, ERNEST REDONDO, JEAN-PAUL SCALABRE, ROGER SHRIMPLIN, JORDI SUBIRÓS, CONSTANTIN SPIRIDONIDIS, JOSEP MARIA URETA, JOSEP VILLAR

Joan BusquetsLa fisonomia de les “noves ciutats” europees

Perfils en el tempsMARIA DURÓ TOMÁS CARRANZAJORDI BONET

Josep RieraUna vida dedicada a l’arquitectura

JORDI QUEROL ENTREVISTA

Rafael RomeroPRESIDENT DE LA CAMBRAOFICIAL DE CONTRACTISTESD’OBRES DE CATALUNYA

Helio PiñónRepresentación gráfica del edificio y construcción visual de la arquitectura

Joan BusquetsLa fisonomia de les “noves ciutats” europees

Perfils en el tempsMARIA DURÓ TOMÁS CARRANZAJORDI BONET

Josep RieraUna vida dedicada a l’arquitectura

JORDI QUEROL ENTREVISTA

Rafael RomeroPRESIDENT DE LA CAMBRAOFICIAL DE CONTRACTISTESD’OBRES DE CATALUNYA

Helio PiñónRepresentación gráfica del edificio y construcciónvisual de la arquitectura

especial eupalinos > Europa

Llibreria

Papereria

Disseny i regal

Informàtica

NovetatCROQUIS, 141, El:Steven Holl Architects,2003/2008Selecció de treballs de l’estudi

d’arquitectes de Steven Holl

des de 2004 a 2008.

PVP 47,11 €

NovetatPortàtil Satellite ProL300-19RToshibaPortàtil econòmic

recomanat per treballar

amb entorns CAD i de

gestió...

P. Soci 499,00 €

Totes les novetats

NovetatLlum ‘Columna Cister Coderch’Mides: 33x56 cmLlum inèdit segons dissenys

originals de José Antonio

Coderch...

P. Soci 540,00 €

Llapis ‘Pantone’. 36unitatsAmplia gamma de colors

amb el seu codi Pantone

36 unitats.

P. Soci 32,48 €

NovetatPiano: Renzo PianoBuildship Workshop1966 to todayJODIDIO, PHILIPPublicació actualitzada que

inclou noves fotografies de

projectes com...

PVP 28,83 €

LLIBRERIAa

a

a

a aINFORMÀTICA PAPERERIA DISSENY I REGAL

Totes les novetats

Eupalinos

tots els regals els trobareu awww.eupalinos.com

eupalinos / 26-27 /

EDITA //

COOPERATIVA D’ARQUITECTES JORDI CAPELL

Consell Rector

President/ Jordi Querol i Piera

Vicepresident/ Leopoldo Gil Nebot

Secretari/ Josep M. Feliu i Via

Tresorer/ Ernest Redondo Domínguez

Vocals/

Mercè Berengué i Iglesias

Marc Longaron i Sorigué

Agustí Costa i Curriu

Josep M. Sen Tato

Francesc-Xavier Sust i Fatjó

Director/ Jordi Viola i Garriga

Direcció d’EUPALINOS: Consell Rector

Redactor en cap: Eduardo Margaretto

Direcció d’art: Marcel Abellanet

Assessorament lingüístic: Anna Jolis

Fotografia de coberta: David Querol

Col·laboradors: Manuel Baquero, Fausto Burgos, Frederic Cabré,

Vince Cassar, Jordi Castel, Jordi Crous, Peter Gabrijelcic,

Jaume Grabuleda, Joan Grabuleda, Pedro Guilleume,

James F. Horan, Vlado Krajcar, Manuel Luque, Fabián Llisterri,

Josep Maria Montaner, Julià Peiró, Helio Piñón, Ernest Redondo,

Jean-Paul Scalabre, Roger Shrimplin, Jordi Subirós,

Constantin Spiridonidis, Josep Maria Ureta, Josep Villar

Reporters gràfics: Lorenzo Fuentes i Gianluca Napoli

Administració i publicitat:

Montse Jover

Carrer Boters, 8, entl. 1a. 08002 Barcelona

Tel. 933 170 467 / Fax 934 123 021

E-mail: [email protected]

www.eupalinos.com

Impressió / IMGESA

Dipòsit Legal: B-30428-05

ISSN: 1885-0626

sumari // 26-27

4 ENTRE PARÈNTESIS 6 NOSALTRES, ELS SOCIS

10 PERFILS EN EL TEMPS 19 JOSEP MARIA URETA

22 DES DEL BALCÓ 24 HELIO PIÑÓN 30 ERNEST

REDONDO 32 JORDI SUBIRÓS 34 MANUEL BAQUERO,

MANUEL LUQUE, MARC LONGARON 36 JOSEP RIERA

44 LECTURES ININTERROMPUDES 49 PITUÏTÀRIES

50 RAFAEL ROMERO 55 ESPECIAL EUPALINOS / EUROPA

58 LA MOBILITAT 66 OFICIS PARAL·LELS 70 JOAN

BUSQUETS 75 SELECCIÓ DE PRODUCTES

Amb el paral·lex Estudi Borrell

14

Carta a un amicGiancarlo Ius

56

Fabián Llisterri La formació professional contínua,

un procés inevitable

20

Vlado Krajcar El futur de l’arquitectura:

una visió subjectiva

62

< <

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

CONSELLrector

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

(entre) parèntesis

Jordi Querol / President del Consell Rector

EUROPA

L’any 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Europea, érem dotze països (República Federal d’Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, França, Grècia, Ir-landa, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Luxemburg i el Regne Unit). Després s’hi van adherir Àustria, Suècia i Finlàndia: la UE estava constituïda per quinze països. En l’actualitat, som vint-i-set: de cop, s’hi han incorporat dotze països més. Els arquitectes espanyols, a través del CSCAE (Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya), participem al CAE (Consell d’Arquitectes d’Euro-pa) per a intervenir en els temes que, gestionats des de Brussel·les, afecten l’arquitectura i els arquitectes europeus. Cada un dels altres vint-i-sis països que juntament amb Espanya avui dia for-men la Unió Europea hi intervenen de la mateixa manera. Això vol dir que el CAE és una organització que representa

4 / (entre) parèntesis

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell 93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

al voltant d’uns quatre-cents cinquanta mil arquitectes en exercici. A tall perso-nal, fa uns quants anys que col·laboro al CAE, la qual cosa m’ha permès ser testi-moni directe de totes les conseqüències derivades de l’ampliació de la UE.

Pel que fa a la dimensió actual de la Unió Europea, no hi tinc res en contra. Malgrat tot, crec que, tal com també passa en una família o en una empre-sa, el seu govern hauria d’adaptar-se al paràmetre de la dimensió. Avui dia, amb vint-i-set organitzacions col·legials al seu si, el CAE ha de dur a terme aquesta adaptació. Dit amb unes altres paraules, ha de supervisar la seva mane-ra d’actuar. Abans, fins i tot quan la UE estava formada per quinze països, tots ens coneixíem. Ara això és una cosa, si no impossible, molt i molt difícil. Des de l’any 1990, data en què es va fundar el CAE a la ciutat de Treviso, han passat moltes coses, i les relliscades que, se-gurament sense voler, hem fet ara es veuen des d’una altra perspectiva. Avui, és bo que analitzem amb serenor els er-rors observats i que hi recapacitem. A les assemblees generals es barregen els temes importants amb petiteses de poc abast que, de vegades, convertim

en grup de treball. La quantitat de “pa-pers” que rebem ens aclapara i, a més, alguns dels temes que s’hi tracten no complauen a tothom. L’objectiu central del CAE s’hauria de centrar a promoure l’arquitectura, sobretot per a influir en els polítics europeus amb la finalitat que n’entenguin el sentit i la importància. D’aquesta manera, no només elevarem el llistó dels interessos públics dels ciuta-dans europeus, sinó que també consoli-darem la nostra professió. L’objectiu pri-mordial i bàsic del CAE ha de ser aquest: demostrar d’una vegada per sempre que les creacions arquitectòniques i la seva inserció harmoniosa al paisatge europeu revesteixen un interès públic. Aquest objectiu primordial s’hauria d’assolir per mitjà d’accions diverses. La primera, un continu lobby polític (contactes amb la Comissió Europea, reunió amb alts càrrecs europeus, conferències, pu-blicacions, publitrameses...); la segona, mantenir un contacte permanent amb

l’EAAE (European Association for Archi-tectural Education), la UIA (International Union of Architects), la UNESCO... per a intercanviar informació, influir i rebre influències, perquè així no es repetiran treballs i esforços, i la tercera, procu-rar que els arquitectes que representen els seus països respectius al CAE siguin arquitectes amb despatxos en funciona-ment, és a dir, professionals familiarit-zats amb la realitat.

En aquest Eupalinos, diversos arqui-tectes europeus han col·laborat amb nosaltres. D’aquesta manera, la nostra Cooperativa fa la seva aportació a la construcció d’aquest gran espai comú que tots volem trobar.

En aquest Eupalinos, diversos

arquitectes europeus han col·laborat

amb nosaltres. D’aquesta manera, la

nostra Cooperativa fa la seva aportació

a la construcció d’aquest gran espai

comú que tots volem trobar

EUROPA

Labré en el tiempo campos de acogida;labré en mi amor la luz del pensamiento;labré en mi mente la conciencia ardida,y labré en soledad. Después, el viento,

compañero de amor, llegó a mi vidacuando mi alma estaba sin aliento,y nos dejó la luz más atrevida,la luz de Europa que en el alma siento.

Europa, junto a Zeus tú llegaste,satélite de Júpiter te hiciste,y las naciones de tu amor juntaste.

Con el amor de Dios que tú pusistehoy la Unión Europea está logradapara abrirse a la luz cada jornada.

Fausto Burgos

(entre) parèntesis / 5

?nosaltres, els socis

No podia ser de cap altra manera. En un Eupalinos dedicat a Europa, aquesta secció de la revista només podia tenir un “motiu”: recollir l’opinió dels socis i els clients de la Cooperativa nascuts fora de les fronteres del nostre país, però que per raons personals o professionals han triat Barcelona per desenvolupar-hi la carrera laboral. Són, sens dubte, “respostes globals”.

1 Acostumeu a venir a la botiga de la Cooperativa quan us cal comprar un regal?

2 Hi ha socis que ens expliquen que es fan obsequis a ells mateixos quan guanyen un concurs o els encarreguen un projecte. Teniu aquest costum?

3 Heu pensat de venir a la Cooperativa a comprar els regals de Nadal?

4 Hi ha cap objecte de regal que us agradaria que es vengués a la Cooperativa?

5 Quin article, entre els que hi ha a la botiga, us agradaria rebre com a regal?


SOCIs


6 / nosaltres, els socis

MINOS MANOSGrècia

1 Sí, penso que és un lloc ideal perquè els productes, tant de disseny com de tecnologia, sens dubte, sense oblidar els llibres, són molt originals i exclusius i, per tant, resulten un regal “infal·lible”.

2 Sí, he de reconèixer que tinc aquest costum, i que cada dia m’agrada més! Els meus “autoregals” favorits són els llibres i, sens dubte, la Cooperativa n’és una “font” inexhaurible.

3 Segur que hi aniré. Ara per ara no puc dir quins regals triaré, però el que sé és que a la botiga de la Cooperativa hi compraré tots els regals per a la meva família.

4 Crec que té un bon concepte de compres i una selecció molt completa. Potser, trobo exagerada l’àmplia secció de bosses. Últimament, una de les coses que més m’ha agradat és que es ven-guin jocs i llibres per a nens.

5 Sens dubte, una monografia de Louis Kahn publicada per l’editorial Phaidon i escrita per Robert McCarter.


nosaltres, els socis / 7

GREGORY ROSS GETMANEstudi BorrellEstats Units

1 Sí, per descomptat. Quan busco una cosa específica per a un amic arquitecte, la Cooperativa és un bon lloc per a anar. Crec que a Barcelona no hi ha res que s’hi assembli. També he de dir que, de vegades, bado mirant llibres mentre bus-co alguna cosa interessant per a regalar a algun amic que no és arquitecte. Sens dubte, crec que és la millor manera de fer propaganda de la nostra professió.

2 Quan guanyem algun projecte nou i “emocionant”, sempre ho celebrem d’una manera o altra. No tinc prou expe-riència per a saber si en el futur serà igual, però quan alguna cosa veritablement in-teressant comença a cobrar vida al des-patx, el nostre nivell d’energia augmenta considerablement. Aquest és un moment important també per proveir-nos de lli-bretes, material de despatx, llibres, etc,. ja que ens ajuda a “engegar”. No és tant un regal per a nosaltres com una bonica excusa per a millorar la nostra infraestructura.

3 Fa un temps, la meva companya i jo vam pactar que si ens havíem de fer re-gals entre nosaltres, i especialment per Nadal, només ens compraríem llibres, música i DVD. Això ens ha ajudat a construir la nostra col·lecció de llibres, personal i comuna alhora, sense arruï-nar-nos de bon començament. És una tradició que segur que continuarà.

4 El catàleg actual és molt intens, i pen-sant-hi per sobre diria que no hi ha cap àrea especifica que s’hi trobi a faltar. Crec que us demanaré que em reserveu el dret a contestar aquesta pregunta més endavant. Us enviaré una resposta quan surti al mercat el disseny del meu primer producte! (Ja, ja, ja.)

5 Tot i que hi ha productes de disseny industrial fantàstics al catàleg, produc-tes que m’encantaria tenir, m’aferraré a la idea que una persona mai no arriba a tenir “massa llibres”. Hi ha uns quants números de la revista Croquis que em fal-ten. Per si alguns dels que em coneixen necessiten idees per fer-me un regal!

ENRICA MOSCIAROItàlia

1 Sí. No sempre, però prou sovint, so-bretot perquè l’oferta que tenen fa que el regal sempre sigui original. A més, molts dels meus amics són arquitectes i sé que els objectes i productes que puc trobar a la Cooperativa els agraden.

2 No, no tinc aquest costum. Mai no he relacionat l’èxit amb la idea de rebre regals.

3 La Cooperativa és al costat de casa meva i, sens dubte, aquesta també és una de les raons per les quals hi vaig tan sovint. Per descomptat, hi influeix molt l’interès que em desperten els objectes que s’hi venen, des dels llibres fins als productes de disseny. L’any passat hi vaig comprar coses per als meus amics i per als meus pares, i aquest Nadal segu-rament també hi aniré perquè és un dels llocs on és fàcil inspirar-te i trobar idees per a regals originals i “especials”. Per a mi, que sempre compro a darrera hora, la Cooperativa em resulta perfecta.

4 Sincerament, ara no em ve res al cap. En general, crec que la selecció que es proposa és bona.

5 Material per a dibuixar: llibretes, bolí-grafs, llapis de colors.

PIERPAOLO TROIANOItàlia

1 No contestant “sempre!“, només es-criuria una mentida... M’agrada perdre’m entre les llargues corbes dels vidres d’Al-var Aalto... algunes de gegants i acolori-des... però em moro de fascinació per les petites i blanques (mai transparents!)... Ja sé, la mateixa fascinació que en el seu temps va sentir Aalto pels paisatges lacustres propis del país on va néixer... fascinació en uns anys dominats pel fun-cionalista/racionalista/geomètric/fred... qui sap si asèptic... però ell, al seu temps, mai no va “anar a la moda”: la va revo-lucionar!... Si no fos així, no m’explicaria per què “només” gràcies als consells de les amables empleades de la Cooperativa aconsegueixo resoldre una presa de deci-sions que, normalment, es consumeix els “últims dies” abans de l’(obligació) del regal... I sí, “obligació” i entre parènte-si... perquè si fos per mi (i els qui treba-llen a la llibreria ho saben prou bé), me’ls compraria només per a mi.

2 No crec en le(s) “Fiesta(s)“... deu ser perquè mai no he llegit Ernest Heming-way... així que el millor que hi ha per acompanyar una pausa entre el “gust” de dedicar-te a una cosa que t’interessa i “el plaer” de dedicar-t’hi assaborint el “gaudi” del descobriment de possibles i desitjables lectures (inspiració per a escrits i projectes), és passejar pel gòtic baixant nivell a nivell, però no cap a al-gun fals cementiri de llibres usats, sinó cap a l’entresolat esmolat de la Coope-rativa farcit de llibres relacionats amb l’”amor” a l’arquitectura i a les seves relacions amb altres arts. Reconec que si no fos per l’etèria barana que (ens/em) acompanya per un cercle proces-sional que (ens/em) delata el “gust” de no haver baixat encara al centre de la Terra... el goig no seria el mateix. Qui sap, potser tot vingui de quan encara no era arquitecte i, estant de viatge, vaig rebre l’ajut d’un col·legiat i soci que, com jo, esperava pacientment a la cua. Em va parlar del “despotisme il·lustrat”

d’Oriol Bohigas i, entre amables conver-ses “urbatectòniques” en lenta proces-só circular dalt de l’entresolat esmolat, va néixer una dedicatòria a la primera pàgina d’un llibre encara per pagar... De seguida, el descompte de soci “per invi-tació”. Després: mai no vaig poder llegir el llibre groc i quadrat amb dedicatòria i descompte perquè “enamorat dels es-tudis urbatectònics”, “interessat per les reflexions urbanes de Bohigas”, “entu-siasta per l’ensenyança de Enric Miralles i Josep Miàs (ves per on, a aquest últim me’l vaig trobar fa poc temps al mateix entresolat... va ser el meu tutor quan, després del “llibre groc”, vaig tornar a Barcelona amb una beca Erasmus... però no va ser “el col·legiat & soci del llibre groc”) i “desesperat per les ‘ma-tes’ i les inútils disgressions tècniques & tecnicistes” vaig descobrir que no sa-bia llegir més que en l’idioma de Dante Alighieri...

Traducció d’aquest text: me’n vaig a la llibreria de la Cooperativa i fullejo i em regalo llibres sense problemes ni com-plexos... I quan estic content tot és molt millor!

3 Si fos capellà o frare aquí m’enfada-ria... el Nadal no existeix per parlar sen-se embuts de Compres & Regals... Boti-gues & Consum... Festeigs & Vacances... “Santificar-les” sabent-se miscredente (no creient).


8 / nosaltres, els socis

4 Pel·lícules (encara que veient després els preus no dic pas que les compri) re-lacionades amb la fantàstica aventura d’apropar-se de forma interdisciplinària a l’arquitectura, a l’urbanisme, al paisat-gisme. Estatuetes i fetitxes i talismans de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs: “enchufe eléctrico metropo-litano” versus “endoll econòmic-social-cultural”; i que m’agrada proposar-les com a-Dorat Colós Adrianenc de la Mediterrània, la Vuitena Meravella del Món! Monument de tots!

5 Tot sobre (el meu) Alvar Aalto... I és que estic veritablement enganxat als llacs i als principis expressionistes-orgànics... Però només per començar... encara queden, encara, les ganes de confessar(me) (lluny de les temptacions consumistes del Nadal) que em moro pels quaderns negres de pàgines blan-ques i fines, de tapa dura i d’una mar-ca que no esmento per no caure en la temptació de fer publicitat fàcil i dema-nar diners per engreixar el meu canut...



SOCIs

perfils en el temps

qüestionari eupalinos

1 Quins llibres d’arquitectura us han influït més?

2 Tres mestres que us hagin inspirat profundament, i per què.

3 Tres obres d’arquitectura de la vostra Comunitat i per què.

4 Un racó de la vostra ciutat de què no us canseu mai.

5 Què us agrada més, i què menys, de l’arquitectura que es fa avui en dia?

6 Col·leccioneu algun objecte que tingui a veure amb la vostra professió?

7 Quina és l’eina de la vostra professió que us és més atractiva, i per què?

8 Us atrau alguna mena paper en especial?

9 Necessiteu tenir un ambient especial per a treballar?

10 Feu servir internet com a vehicle d’informació professional?

11 Teniu cap pàgina web d’arquitectura preferida?

12 Què us atrau més de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell?

ARQUITECTES DE TRES GENERACIONS REVELEN LES SEVES PREFERÈNCIES


10 / perfils en el temps


1 Realment, a la nostra professió hi ha molta literatura i molt bona, però jo no tinc un llibre preferit. Un dels primers que vaig llegir ben a gust i que realment em va influir va ser Escri-tos, diálogos y discursos de Mies van der Rohe. Sempre m’havia agradat aquell llibret. També destacaria Precisiones, de Le Corbusier, amb el qual vaig aprendre a entendre l’urbanisme des d’una perspectiva diferent i ordenada. A l’últim, esmentaré Introducción a la arquitectura de Leonardo Benevolo, un llibre antic que era del meu pare. El vaig llegir abans d’estudiar la car-rera i em va encantar. No sé si és per això que em continua agradant l’arquitectura clàssica. D’ell, i de molts altres més, vaig treure una base que modelo amb el temps i a la qual afegeixo, al gust, influències de tants altres.

2 Sens dubte, Siza. Sempre somio els seus croquis quan començo a dibuixar. M’”inspira profundament” i el perquè són els seus dibui-xos apassionats, que després es converteixen en realitat. Hi ha molts “mestres” que m’han influït en diferents aspectes, sobretot els que tendeixen a basar-se en una arquitectura amb formes contundents i d’aspecte visual homoge-ni i dur. Les construccions amb materials petris em continuen inspirant i m’agrada observar-les, cosa que de vegades no aconsegueixen edificis més esculturals i de materials més innovadors.

3 Destaco el Pavelló Alemany Mies van der Rohe que es va fer per a l’Exposició Universal de Barcelona, la senzillesa de les formes, l’es-tructura i l’elecció de materials del qual en fan un dels millors referents de l’arquitectura mo-derna actual. M’impressiona arribar-hi cami-nant i de sobte trobar un edifici com el Macba, de Richard Meier. M’agraden els edificis de tall racionalista, la combinació de línies corbades i rectes, i els acurats estudis de la llum.Personalment, i em costarà explicar el perquè, m’agrada l’aeroport de Barcelona. Encara que ha quedat petit, possiblement és uns d’aquests llocs on no em fa res estar mentre espero que surti l’avió. M’agraden els espais amplis i per-cebre la seguretat de saber exactament on sóc i on són totes les coses. Valoro molt que, en entrar-hi, un espai s’expliqui amb un sol cop d’ull, i això no sempre passa.

4 M’encanta passejar per diversos carrers de Barcelona, però el que realment m’agrada és passejar amb moto per la ciutat. M’agrada veu-re passar la gent, els carrers i els edificis molt de

pressa. No em quedo amb cap racó en concret, sóc canviant i el meu entorn m’agrada a mesura que el conec. Em canso de seguida i no acostumo a tornar als mateixos llocs, sóc molt despistada... de tota manera, on no em costa gens tornar, ja que sempre gaudeixo, és al barri gòtic: els carrers, les ca-ses, la catedral, la plaça del Rei, les botigues, els restaurants... allà em vaig casar i allà em sento bé.

5 De vegades sento que he perdut una mica el fil del que es fa actualment. Tot va molt de pressa. Realment, m’interessa més la història de l’art, que la investigació de noves arquitectures. Quan em presento als concursos m’obligo a conèixer el progrés que experimenten certs materials, molt útils per a executar el que ja fa anys que faig: quadres per als quals no em condiciono gaire i que després plasmo en plànols. No m’agrada opinar d’una cosa de què desconec l’essència, però penso que si l’arquitectura es fa amb sinceritat, basant-se en criteris sòlids, sempre està bé. Potser em desagrada l’arquitectura de la imatge i de la fotografia amb poca perdurabilitat en el temps.

6 Crec que no, i m’explico. He passat per diferents etapes durant la meva vida com a arquitecta i durant alguna col·leccionava revistes i llibres, sobretot durant els anys que vaig estudiar a l’Escola d’Arquitectura. Després vaig col·leccionar llibretes i blocs de dibuix on representava les meves idees, encara que mai no n’acabava cap. Últimament guardo les plomes i els llapis que m’agraden, encara que no sé si se’n pot dir col·lecció, d’això.

7 Els llapis.

8 El millor és el paper ceba. Em permet dibuixar amb qual-sevol llapis, superposar, esborrar, canviar... i així els dibuixos milloren amb el temps!

9 Doncs depèn del dia, però en general no m’agrada treballar amb música i, de vegades, en un despatx amb moltes persones és difícil que a algú no se li passi pel cap la idea d’encendre la ràdio o que no se senti algu-na cançó de fons... i la resta, la poso jo.

10 Per descomptat, i em costa creure que algun despatx no el faci servir. Internet sempre va bé per a obtenir informació i per a observar, en temps real, l’arquitectura que es fa en certs llocs llunyans que sempre havies reconegut, i que ara em semblen irreals. Em fa la sensació que tots ens comencem a assemblar una mica. És possible que es projec-ti per al món, sense més ni més.

11 No. En consulto moltes, però trio la nostra.

12 M’atrau l’ambient, l’elegància de l’ordre que permet que tot sembli atractiu. Els lli-bres, revistes, llibretes... que no pots evitar de comprar i que, encara que sembli increïble, en arribar al despatx perden alguna cosa d’aquesta màgia que tenen a la botiga.

MARIA DURÓVa néixer a Barcelona el 1973 i es va llicenciar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Sòcia des de 2003 del despatx DURÓ ARQUITECTURA & INGENIERIA. Durant els estudis d’arquitectura va fer cursos de pintura (oli, aquarel·la, “... la meva passió de veritat”), a més de diversos cursos d’informàtica per a la presentació de plànols. Després de treballar en altres despatxos com a arquitecta i interiorista, finalment va decidir desenvolupar la seva carrera professional al despatx familiar. Va fer diversos habitatges unifamiliars i rehabilitació de pisos. Darrerament s’ha dedicat a projectes tant residencials privats i públics i oficines com també edificis corporatius. Actualment és directora de Projectes del despatx. Obra seleccionada: noranta habitatges a Pardinyes, Lleida, 2004; setanta habitatges a Carabanchel Alto, Madrid (2006), projecte seleccionat com una de les millors promocions d’habitatge públic d’aquell any. Actualment, tres promocions de dos-cents habitatges a Sant Cugat del Vallès i cent habitatges a Montoliu, Tarragona. Premi “Arquitectura Sostenible Meeting Point, 2007.” El seu estudi ha guanyat el concurs per a l’edifici del Jutjat de Menors del Campus de Justícia, Madrid, 2008.

V

perfils en el temps / 11


TOMÁS CARRANZAVa néixer a Cadis el 1962. Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Sevilla (1987), va obtenir el títol de Suficiència Investi-gadora per l’ETSA de Madrid (1999), i en l’actualitat està desenvolupant la Tesi Doctoral. Compagina la seva tasca professional amb la Direc-ció de l’Àrea d’Activitats del Col·legi d’Arquitectes de Cadis. La seva obra arquitectònica, publicada en revistes nacionals i internacionals, ha estat reconeguda amb el Premi d’Arquitectura del COA d’Andalusia Occidental (1997) i ha resultat Finalista en els Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme (1999) i Saloni de Interiorismo (2003). Ha estat professor convidat en diferents màsters i cursos de postgrau.

V1 Saber ver la arquitectura, de Bruno Zevi, i La arquitectura de la ciudad, d’Aldo Rossi, van ser les primeres lectures que recordo de la meva època d’es-tudiant a Sevilla. En aquell moment l’arquitectura a l’escola es mirava sota el prisma dels teòrics italians. Sens dubte, de tots ells, va ser Rossi el que va tenir un paper decisiu en la nostra formació com a arquitectes. El seu pensa-ment ens va proporcionar les eines intel·lectuals que no teníem per a pensar

i dibuixar. D’altra banda, de la mà de Zevi vaig emprendre el meu camí per la història de l’arquitectura i els valors espacials d’aquesta disciplina. A

tots dos llibres, segurament els dec molt. Ja com a arquitecte, els es-crits de Rafael Moneo sempre han constituït per a mi una valuosa

ajuda per a entendre les qüestions disciplinàries i a partir d’allà fixar les meves pròpies idees sobre l’arquitectura.

2 Alvar Aalto, Luis Barragán i Álvaro Siza. En tots tres casos hi va tenir molt a veure la visita primerenca

a la seva obra. L’arquitectura, per entendre-la, s’ha de trepitjar necessàriament. De tots tres

n’admiro les particulars fusions entre tradició, context i modernitat. D’Aalto, m’interessa el

seu diàleg amb la naturalesa; de Barragán, la manera de treballar amb la llum, i de Siza, la seva naturalitat.

3 L’Alhambra de Granada, per la seva magistral implantació terri-torial i el diàleg recíproc entre ciutat i monument. La Mesquita de Còrdova, per la claredat de la seva estructura formal que ha aconseguit integrar, sense desvirtuar-se, les nombroses intervencions que ha patit al llarg de la seva histò-ria i la catedral de Cadis per la seva lluminosa i dinàmica modernitat barroca.

4 El camí sobre l’escull que uneix la ciutat amb el Castell de San Sebastià, al costat de la platja de La Caleta.

5 Deixant clar que no tot el que es construeix mereix, per a mi, el qualificatiu d’“arquitectu-ra”, el que més basarda em fa de bona part de l’arquitectura que actualment es fa és el sobre-protagonisme que la imatge i les qüestions for-mals estan adquirint a la pràctica professional. Per contra, valoro especialment aquelles res-postes arquitectòniques que, sense deixar de banda les noves tecnologies, són sensibles al context ja sigui natural o construït i continuen apostant per l’atemporalitat i l’espai com a va-lors segurs de l’arquitectura.

6 Més que col·leccionar, sempre m’he sentit atret pel mobiliari dissenyat per arquitectes, i de manera especial per les làmpades, de les quals conservo uns quants exemples que he anat ad-quirint en diferents moments de la meva vida.

7 El llapis ben afilat per a dibuixar, per la pre-cisió que et permet, i el bolígraf negre de punta fina per a escriure, per la netedat de la seva escriptura.

8 Per a dibuixar, la vegetalina. Per a escriure, el paper blanc, amb una mica de cos.

9 Si és possible, prefereixo treballar en silenci o amb música suau.

10 Sí, força sovint.

11 M’agrada, especialment, consultar les web dels arquitectes que m’interessen.

12 El seu constant afany per mantenir-se a prop de les necessitats de l’arquitecte.

12 / perfils en el temps


1 L’Arquitectura Romànica a Catalunya, de Puig i Cadafalch. Les monografies de J. F. Ràfols. Els llibres escrits sobre Gaudí dels qui el van tractar directament.

2 Gaudí és el gran mestre, ple de racionalitat i harmonia, tal com ho he pogut anar descobrint investigant la seva obra, la qual cosa m’ha per-mès fer servir les seves idees en algunes obres que he portat a terme. El meu pare, Lluís Bonet Garí, que m’ensenyà que amb l’arquitectura podia servir Catalunya i les persones, tot sent exigent amb mi mateix. Francesc Mitjans Miró, un bon mestre a qui vaig fer d’aparellador, amb qui després vaig col·laborar com a arquitecte i a qui vaig encarregar, en qualitat de propietari, la restauració del Palau Moja.

3 Santa Maria del Mar: Berenguer de Mon-tagut mostra la capacitat dels mestres gòtics catalans per a dominar l’espai amb una simpli-citat que emociona.La Llotja barcelonina: l’obra de Joan Soler Faneca és una lliçó de respecte al passat i una demostració dels valors de la pedra i les propor-cions clàssiques El Palau de la Música Catalana: on la meva in-tervenció en la restauració de bona part dels danys soferts per la guerra, en motiu del cin-quantenari de l’edifici, em féu possible d’inves-tigar l’obra de Lluís Domènech i Montaner, la seva manera de treballar i les seves solucions del conjunt, i en especial l’acústica, que he fet servir amb òptims resultats en els auditoris i teatres que he projectat.

perfils en el temps / 13

V JORDI BONETVa néixer a Barcelona el 1925 i es va llicenciar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. És, des de l’any 1985, l’arquitecte coor-dinador i director de les obres del Temple de la Sagrada Família. Doctor en arquitectura, ha rebut els premis Ciutat de Barcelona de restauració d’edificis, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat director general del Patrimoni Cultural i Artístic de Catalunya, patró, entre altres entitats, de la Fundació Gala-Dalí. Ha realitzat una gran quantitat de projectes arquitectònics i urbanístics. Actualment és president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha publicat els llibres L’Arquitectura al Servei de la Música (1986), Temple de la Sagrada Família (1992) i L’últim Gaudí (2000) i ha donat múltiples conferències arreu del món.

4 El jardí de casa.

5 Em complau que malgrat la creixent inutili-tat de molta paperassa administrativa, encara es faci arquitectura. Em desagrada que la man-ca de llibertat de la normativa vigent ofegui la creativitat i doni, sovint, una arquitectura de baixa qualitat.

6 Col·leccionar no, però guardo alguns objectes.

7 El llapis.

8 Qualsevol paper que em deixi utilitzar l’aquarel·la.

9 Tranquil·litat per a projectar. Viure l’obra per a dirigir-la.

10 De tant en tant.

11 No.

12 Tafanejar el que s’hi ofereix.


SOCIs


14 / amb el paral·lex

amb el paral.lexEstudi Borrell

Entrevista / Eduardo Margaretto

Tot just acabada la Guerra Civil, Agustí Borrell i Sensat crea el seu propi despatx per exercir com a arquitecte

liberal. El 1965, en acabar la carrera, el seu fill Agustí s’incorpora a l’estudi i, quan mor el pare, el 1971, ho fa

també el seu altre fill Carles. Ja el 2006, Maria, filla de Carles, s’uneix al despatx després d’haver completat

els seus estudis d’arquitectura i haver iniciat la pròpia experiència laboral a Anglaterra i els Estats Units.

Aquell mateix any mor Agustí, però com es pot comprovar en aquestes pàgines, en les quals Carles Borrell i

la seva filla Maria ens expliquen la història i l’”actualitat” de l’Estudi Borrell, la seva figura continua flotant

en l’”ambient”. Ell és encara un membre més de l’estudi.


amb el paral·lex / 15

Sr. Borrell, a la vostra època, com vau viure els vostres començaments en l’arquitectura?

Carles Borrell: En el meu cas, l’acosta-ment a l’arquitectura el dec al meu pare, que es va llicenciar com a arquitecte el 1935 i que, per bé que durant la Guerra Civil va fer algunes feines relacionades amb la construcció, tot just acabada la contesa ja va començar a exercir d’arqui-tecte liberal, alternant aquesta ocupació amb la d’arquitecte d’Hisenda, que va obtenir per oposició. Però desgracia-dament, va morir relativament jove, als seixanta anys. M’agradaria aquí, a tall d’homenatge, destacar-ne les obres que considero més emblemàtiques: la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona, un antic palau que crec que es va saber reestructurar molt bé, l’hotel Meridiana a les Rambles, també de Barcelona, que avui és el que havia estat l’hotel Mani-la i el Col·legi Jesús Maria de València, a més de significatives obres a Madrid. Quan va morir el meu pare, l’Agustí ja era arquitecte i ja treballava amb ell, però en el meu cas, la mort del meu pare coincideix amb l’arrencada de la meva carrera professional, per la qual cosa es pot dir que em vaig iniciar en l’arquitectura de la mà de l’Agustí.

Però sempre vau tenir clar que se-ríeu arquitecte?

C.B.: És una decisió de nen. Crec que tant l’Agustí com jo la vam tenir molt clara des de petits. Sempre ens agrada-va dur un llapis a la mà. Des d’un àm-bit professional, penso que vam tenir la gran sort de complementar-nos molt bé durant trenta-sis anys, una cosa molt difícil entre dues persones, sobretot de caràcters tan diferents. Ell era un home molt preparat per a un món molt més didàctic, amb un coneixement molt pro-fund dels aspectes legals de la professió. Per exemple, era un dels majors experts en dictàmens, mentre que jo sempre m’he decantat més per l’arquitectura civil, per la qual cosa, en aquest sentit, com ja he dit, ens complementàvem molt bé.

Va ser per tant una bona relació de germans, però també de socis i fins i tot d’amics...

C.B.: Sí, realment va ser una relació for-midable. Com he dit, en el terreny pro-fessional ell es va inclinar cap a allò que podríem anomenar el camp col·legial de la professió i, en canvi, jo vaig decidir dedicar-me per complet al que és estric-tament el despatx professional.

I en el cas de Maria, que pertany a una generació d’arquitectes dife-rent, van ser d’una altra manera els inicis en l’arquitectura?

Maria Borrell: Abans que res he de dir que “realment” he nascut en una famí-lia d’arquitectes i que sempre he viscut entre arquitectes. Encara que no vaig conèixer el meu avi, la seva figura sem-pre va ser present i, quant al meu pare i el meu oncle, què puc dir... de ben petita ja feia visites d’obra els caps de setmana! En qualsevol cas, és cert que mai no vaig pensar, de jove, “seré arqui-tecte!”. Sempre va ser una opció, però també tenia altres interessos.

I independentment de l’acostamenta l’arquitectura, professionalment quan i per què va sorgir la idea de treballar junts.

M.B.: Mentre estudiava la carrera sem-pre vaig pensar que m’agradaria viure una experiència a l’estranger, però com que no ho vaig arribar a fer durant aquells anys, vaig decidir que, en acabar, marxaria a fora a treballar o a completar els estudis. I l’oportunitat va arribar des de Londres. Vaig fer les maletes i me’n vaig anar a treballar a Anglaterra, en un despatx londinenc molt local, molt bri-tànic, que es diu ESA (Elsworth Sykes Architecture) i que em va resultar molt interessant. El primer any, per exemple, vaig estar treballant a l’edifici del mer-cat de Camden. Sens dubte, va ser una experiència personal i professional molt positiva.

Però sé que també vau treballar alsEstats Units...

M.B.: Sí. Temps enrere havia sol·licitat una beca de la Caixa per completar els estudis als Estats Units perquè sempre m’ha atret el sistema universitari ameri-cà: bons professors, gran organització, els millors programes, grans facilitats per als alumnes... Quan me la van con-

“Sempre dic que la

sort de tenir una filla

arquitecta és que la seva

carrera, que he viscut

amb intensitat, m’ha

permès “tornar-me a

formar”, fer un reciclatge

molt positiu. M’ha permès

conèixer una altra manera

de treballar”

(Carles Borrell)



cedir, vaig acabar la feina de Londres i me’n vaig anar a la Universitat de Co-lúmbia, Nova York, a fer un màster. Va ser un any apassionant, ja que, a més d’entrar en contacte amb professors i fins i tot amb alumnes de molt alt ni-vell, em vaig contagiar d’aquest esperit que crec que transmeten totes les uni-versitats nord-americanes: serietat, en-tusiasme per aprendre, respecte per la professió... encara que potser també hi va influir el fet que em concedissin un premi de disseny (rialles).

I després...

M.B.: L’experiència va ser tan gratificant que vaig decidir quedar-m’hi a treballar, en concret a SOM (Skidmore, Owings & Merrill llt.), un bon exemple dels típics despatxos americans: quatre-cents arqui-tectes, projectes molt variats...

I com acaba el “viatge”?

M.B.: Bé, de sobte vaig començar a plantejar-me diverses opcions. Que-dar-me al mateix despatx, crear el meu propi estudi, tornar a Barcelona... i vaig decidir tornar.

Però de tornada a Barcelona, la in-tenció era treballar a l’estudi fami-liar?

M.B.: Sí, la veritat és que tornar per a mi significava voler treballar amb el meu

pare. Sempre m’havia rondat pel cap, encara que també tenia els meus dub-tes de si Barcelona era el meu “lloc”.

I com funciona l’organització actual del despatx?

C.B.: Bé, d’això, m’agradaria parlar-ne a mi primer (rialles). Ella va venir dels Es-tats Units i la seva incorporació per a mi significava la manera natural de donar continuïtat a aquest despatx. Ella aporta una visió diferent, de “nova generació”, a la feina, no solament perquè domina i utilitza perfectament les noves tecno-logies, sinó també perquè té una altra mentalitat, i el resultat és que jo en gau-deixo molt. Sempre dic que la sort de tenir una filla arquitecta és que la seva carrera, que he viscut amb intensitat, m’ha permès “tornar-me a formar”, fer un reciclatge molt positiu. M’ha permès conèixer una altra manera de treballar.

M.B.: I per a mi també ha estat, i és, molt positiu perquè l’experiència del meu pare... crec que qualsevol arquitec-te jove voldria tenir al seu costat un pro-fessional com el meu pare, sobretot pel que fa al fet d’estar “a peu d’obra”.

I el dia a dia, com és?

C.B.: Mira, el primer projecte que la Maria ha desenvolupat a l’estudi, un habitatge unifamiliar a Menorca, el va fer quan encara era als Estats Units, i jo

el vaig dirigir aquí. La meva responsa-bilitat va ser poder dur a terme la seva obra sense “carregar-me-la”. I aquest respecte per les obres –les idees– dels altres, que he de reconèixer que vaig aprendre del meu germà Agustí, crec que és una de les pedres angulars del funcionament del nostre estudi. La base és treballar en equip.

M.B.: Sí, el que diu el meu pare és ve-ritat, encara que he de reconèixer que m’agrada estar-hi “a sobre”, dels pro-jectes, des del principi, perquè crec que així els controlo millor. Encara que de vegades tens més temps i, de vegades, menys.

I ja que parlem d’obres i projectes, m’agradaria parlar dels treballs de l’Estudi Borrell.

C.B.: Abans que res, m’agradaria es-mentar algunes obres que vaig fer amb l’Agustí: la rehabilitació de l’Hotel Con-des de Barcelona, que crec que va ser una bona adaptació d’un edifici a les seves noves funcions, l’Hospital Ge-neral de Catalunya, un projecte molt complex que, de fet, van iniciar uns al-tres arquitectes i que finalment el vam acabar nosaltres, l’antiga rotativa de La Vanguardia, que era al Poble Nou i que, dient-ho amb una mica d’humor, crec que vam saber resoldre amb encert per-què tenim aquest caràcter llatí que, de vegades, també necessita l’arquitectura.

“Jo crec molt en

l’Eixample de Barcelona,

i l’extrapolaria a altres

àrees. Per exemple,

em diverteixen

més les Torres Europa,

perquè em semblen

agosarades, més valentes,

que Diagonal Mar”

(Carles Borrell)


amb el paral·lex / 17

Actualment estem treballant al districte 38 de la Zona Franca, un projecte que m’il·lusiona molt.

M.B.: A més, també estem preparant a Sevilla una rehabilitació d’un antic pa-lau de l’edat mitjana que convertirem en hotel. És un projecte molt interes-sant perquè el repte és mantenir aquest “sabor” històric però, alhora, mantenir el propi caràcter de l’edifici. El que és bonic és que es tracta d’integrar una ar-quitectura d’avui en un edifici del “pas-sat”. A mi m’encanta perquè cal tenir molta cura dels detalls.

Això té a veure també amb la qües-tió de la “recuperació” d’espais, un tema molt actual...

C.B.: Sí, sí, sí. Arriba un moment que cal tallar el fet de créixer per créixer, cal reconvertir, cal crear nous barris, cal re-habilitar els barris marginals...

En aquest sentit, i sabent que l‘Estudi Borrell s’ha ocupat de la Torre Catalunya, com s’ha de plan-tejar l’aprofitament de l’espai “cap a dalt”, solució bastant habitual en l’actualitat?

C.B.: M’agrada que esmentis aquesta obra perquè realment és molt especial per a nosaltres, ja que era un projecte del meu pare. Quan ell va morir el va reprendre l’Agustí, i jo amb ell. Jo no estic ni a favor ni en contra d’aquestes construccions. Cada context requereix unes solucions. Jo crec molt en l’Eixample

de Barcelona, i l’extrapolaria a altres àre-es. Per exemple, em “diverteixen” més les Torres Europa, perquè em semblen agosa-rades, més valentes, que Diagonal Mar.

M.B.: Cal dir també que totes aquestes grans torres que avui dia es construei-xen a tot el món corren el perill de re-sultar impersonals, és a dir, que podrien ser a qualsevol ciutat del món sense que es noti cap diferència, i jo crec que l’arquitectura sempre ha de transmetre “alguna cosa”. I ho dic per experiència, perquè vaig tenir la sort de treballar a Bahrein i conec a fons la “forma” i la

“A mi m’encanta, tinc tanta passió pels llibres i el

material d’arquitectura que quan hi vaig, que és bastant

sovint, m’ho passo molt bé. Quan vénen a Barcelona

amics de fora, és parada obligada ”

(Maria Borrell)

> Carles i Maria Borrell al seu estudi a Barcelona.


“funció” d’aquests edificis “cap a dalt” als quals has fet referència.

En relació amb els “tipus” d’edificis, avui dia hi ha qui parla fins i tot del“mal d’habitar”, referint-se a si de veritat en l’actualitat es construeix pensant en la necessitat real dels ciutadans. Què en penseu d’aquesta interpretació?

C.B.: El meu punt de vista, que crec que és diferent del de la meva filla, és que els últims anys, la moda de les “estrelles” ha fet que es pensi més en l’embolcall que en el caramel. Hi ha molta arquitectura que es fa pensant més en la possibilitat que tingui un bon “cartell”, sense aten-dre massa l’usuari. Crec que és molt im-portant que l’arquitecte es fiqui dins de la manera de viure de la gent, que projecti com si estigués fent la seva pròpia casa.

M.B.: Parlant més en general de les ciu-tats, de Barcelona en concret, quan vaig

tornar dels Estats Units sí que és veritat que vaig notar aquest boom de les “es-trelles”. Sembla que es vol convertir les grans ciutats en “marques” i que s’obli-di l’arquitectura local autèntica. Potser avui dia es fan massa projectes que, en realitat, no “encaixen” en l’esperit propi d’una ciutat.

C.B.: En qualsevol cas, jo no estic en contra que a Barcelona vinguin els grans “noms” internacionals per crear les seves obres fites. Fins i tot crec que és positiu. I amb ells seré tan crític, o tan poc crític, com amb qualsevol arquitecte d’aquí.

Per acabar, m’agradaria que em parléssiu de la vostra relació amb la Cooperativa Jordi Capell.

M.B.: A mi m’encanta, tinc tanta passió pels llibres i el material d’arquitectura que quan hi vaig, que és bastant so-vint, m’ho passo molt bé. Quan vénen a

Barcelona amics de fora, és parada obli-gada. Sempre els impressiona a tots... la llibreria, els objectes relacionats amb l’arquitectura... Sense oblidar la possibi-litat de comprar regals molt originals.

C.B.: Jo crec que la Cooperativa ha com-plert l’objectiu pel qual es va crear, i he de dir que hi han influït molt, en això, les dues persones que hi ha al capdavant, l’una com a director, Jordi Viola, i l’altra com a president del Consell Rector, Jor-di Querol. A més d’amics entranyables, penso que han estat els artífexs de la transició cap al futur de la Cooperativa, d’una gestió moderna que permet que la Cooperativa continuï essent, sobre-tot, un “servei” per als arquitectes.

Fotos: Lorenzo Fuentes


(Barcelona, 1940-2006) va obtenir el títol d’arquitecte per l’Escola Tècnica d’Arqui-tectura de Barcelona (ETSAB) el 1965. S’incorpora a l’Estudi Borrell aquell mateix any. Ha estat professor de Deontologia, Valoracions i Arquitectura Legal de l’ETSAB del 1968 al 1973. Va ser degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i vicepresident del Consell Superior dels Col-legis d’Arquitectes d’Espanya del 1984 al 1988. Des del 1968 va desenvolupar un ampli treball com a pèrit habitual de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i com a conferenciant i col·laborador en temes d’Arquitectura Legal amb diverses administracions públiques, entitats i particulars. A més, va destacar la seva tasca com a president de la Comissió de Règim Disciplinari del COAC, president de l’Agrupació d’Arquitectes Experts, Pericials i Forenses del COAC i com a vocal de la Comissió de Recursos del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya.Des del 1995 va ser convidat anualment com a professor al Màster de Valoracions de la Univer-sitat Politècnica de Catalunya. També va projectar i va dirigir edificis d’habitatges, hotels, restau-rants, hospitals, escoles, instal·lacions esportives i oficines.

“Em costa molt parlar d’Agustí Borrell, però mai no oblidaré la seva generositat.

Era un home que s’entregava plenament, encara que sempre defensava els seus

criteris. Per a mi ha estat un plaer treballar amb ell. I de fet a dia d’avui continuo

treballant amb tres fills seus”

(Carles Borrell)

“M’encantava parlar amb ell i, realment, em va impressionar la seva implicació amb

l’àmbit universitari. Una implicació sostinguda sempre per una gran rectitud”

(Maria Borrell)

AGUSTÍ BORRELL CALONGE


Josep Maria Ureta / 19

Josep Maria Ureta / Periodista

Era un 6 de desembre de 1991. Més de dos mil periodistes de tot el món desen-volupat érem a la molt antiga ciutat de Maastricht, al sud d’Holanda, a tocar de les fronteres amb Bèlgica i Alemanya. Un fred inapel·lable i moltes hores dis-ponibles en un pavelló esportiu on l’or-ganització havia disposat diverses fileres interminables de taules provisionals, amb separacions verticals cada tres me-tres, perquè cada mitjà de comunicació la “personalitzés”. Per als incrèduls, re-cordaré que disset anys semblen molts anys, però si els mesurem tecnològica-ment, són una eternitat. Dues proves: en aquelles sòbries superfícies de fusta, només hi havia màquines d’escriure mecàniques, i el telèfon mòbil encara era només un artilugi per a privilegiats: només en feien servir els redactors de Reuters i de France Press per a transme-tre les novetats directament a les seves centrals de Londres i París sense haver de recórrer al fax o al tèlex. Era la meva primera presència en una cimera de la Unió Europea, que fins aleshores encara era coneguda com CEE, Comunitat Eco-nòmica Europea. Però a Maastricht eren a punt de parlar de Política, amb ma-júscula, perquè un parell d’anys abans

la història havia agafat una embranzida insospitada com a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín, dels règims comunistes i de molts altres, tal com hem tornat a comprovar aquest estiu passat.

Tot just vaig haver arribat al fred pave-lló esportiu, em vaig fixar què feien els col·legues més veterans i vaig agafar un full, que vaig enganxar a una màquina d’escriure com qui planta una bande-ra de conquesta en terra verge amb el nom d’El Periódico-Barcelona (una mar-ca de moda a set mesos dels jocs olím-pics). I em vaig posar a escriure la meva primera crònica, que unes hores des-prés havia de dictar per telèfon fix amb centraleta de connexió. Un cop acabat el text, vaig marcar el número de la redacció, vaig demanar que em poses-sin amb els teclistes i quan era a punt de començar el dictat em vaig quedar clavat: no entenia què havia escrit. El text mecanografiat era impronunciable. Una col·lega madrilenya, amb un posat foteta, em va advertir: “Has agafat una

màquina preparada per a escriure en portuguès”. Hi havia tecles que no co-incidien amb el “format” al qual estem acostumats al nostre país. Des d’alesho-res, cada vegada que em demanen que parli d’Europa, explico l’anècdota: per molt que miris de fer una narració que sigui útil a tots els ciutadans de la UE, sempre et trobaràs amb la diferència que suposa posar l’accent allà on més a mà li cau a cadascú. I no per això re-nunciem a les cimeres multitudinàries, els espais compartits i la petita diversitat de tecles: només cal que ens hi fixem una mica més.

el teclat portuguès

A aquesta pràctica s’estan sumant rà-pidament la gran majoria de països desenvolupats i molts en vies de desen-volupament. Alguns com Turquia, amb trenta-cinc mil arquitectes registrats i més de cent cursos disponibles, estan en plena reconversió, i la formació profes-sional ja és exigible als arquitectes turcs si volen continuar signant projectes. És un procès en el qual ja fa tres anys que es belluguen, amb tota la complexitat i reaccions de tota mena que comporta una iniciativa d’aquestes característi-ques. La tendència és clara i inevitable i hi ha factors determinants que demos-tren que és irresversible.

Més arquitectes, menys feina, més com-petència professional i més competència internacional, més necessitat d’especia-lització, avenços tecnològics ràpids.

Vegem-ne les xifres. El nombre d’arqui-tectes al món creix de pressa, i aquest creixement no coincideix geogràfica-ment amb el creixement del mercat de la construcció. Som aproximadament un milió i mig d’arquitectes i hi ha set-cents cinquanta mil estudiants d’arqui-tectura, per la qual cosa d’aquí a deu anys serem, pel cap baix, el doble que ara. Al món, només hi ha tres països amb més d’un arquitecte per cada mil habitants: el Japó, Itàlia i Alemanya. A Espanya rondem aquesta xifra, qua-ranta-cinc mil arquitectes i una estima-

ció de quaranta-sis milions d’habitants l’any 2008. Malgrat tot, a països on el mercat de la construcció creix molt rà-pidament, com per exemple la Xina, el nombre d’arquitectes per cada mil habi-tants és de 0,035. Al mig milió d’arqui-tectes europeus, amb un mercat satu-rat i un creixement de la població molt baix, s’oposen els cinquanta mil africans de països molt joves on encara tot està per fer. Per posar un exemple concret, al Marroc, país emergent amb una po-blació de trenta-dos milions d’habitants, dels quals el 30,3% té menys de quinze anys, hi ha tres mil arquitectes i només mil cinc-cents practiquen lliurement la professió.

Seríem cecs si no ens adonéssim que les coses canvien, i que canvien molt de pressa. La competència serà global,


VARIs


la formació professional contínua, un procés inevitable

Fabián Llisterri / Arquitecte

La vertiginosa evolució de la professió al món fa que la situació que hem viscut fins ara, en què n’hi ha

prou d’obtenir el títol per poder exercir d’arquitecte tota la vida, estigui a punt de passar a la història.

Alguns països, sobretot els anglosaxons, ja fa anys que ho van entendre, i per a poder continuar exercint

la professió, un arquitecte ha d’acreditar periòdicament el seguiment d’una sèrie de cursos determinats de

formació professional contínua. En aquest article, Fabián Llisterri, exdegà del Col·legi Oficial d’Arquitectes

de la Comunitat Valenciana, conseller del Consorci per l’Administració de l’Estat i director del programa

UIA-CPD, analitza la importància que tenen aquests cursos en el moment actual.

20 / Fabián Llisterri

internacional, i les mentalitats localis-tes cada vegada ho tindran més difícil. Si els de fora es preparen amb progra-mes sofisticats de formació professional contínua i nosaltres no, simplement ens quedarem al marge en un racó.

I davant d’aquest panorama, què es fa a Espanya? Al marge de la tasca del Con-sell Superior, alguns col·legis d’arqui-tectes organitzen un sistema propi de formació professional contínua. L’Esco-la COAC Josep Lluís Sert, per exemple, està fent un esforç enorme de reconver-sió per poder-se incorporar a la primera fila del panorama internacional. És espe-rançador.

Amb tot, però, és a escala internacional on la nostra organització professional té més protagonisme. Tot i l’escassa parti-cipació dels nostres arquitectes als pro-grames de formació professional contí-nua, com a lògica conseqüència de la no-obligatorietat d’aquesta formació, el Consell Superior dels Col·legis d’Arqui-tectes d’Espanya lidera el projecte més important de la UIA*, que consisteix a desenvolupar i posar en funcionament un pla mundial de formació professional contínua basat en uns criteris mínims de qualitat similars a tot el món.

Els països més importants i els que te-nen un sistema de formació professional contínua més avançat són els que s’han implicat més fermament en aquest pla

global de formació de l’arquitecte. En aquest pla global de la formació de l’arquitecte s’han implicat els països més importants i aquells amb sistemes de FPC més avançats. S’han previst uns objectius clau que, si s’assoleixen, can-viaran qualitativament determinats con-ceptes bàsics de l’exercici professional. Hi destaca l’Acord de Reconeixement Mutu entre tots els sistemes de forma-ció professional contínua que la UIA re-coneix pel seu nivell de qualitat.

Les conseqüències d’aquest acord po-den arribar a ser importants: per exem-ple l’AIA (American Institute of Archi-tects) podria exportar cursos en línia, amb l’etiqueta de qualitat UIA, a qual-sevol punt del planeta, i un arquitecte europeu podria obtenir crèdits interna-cionals seguint aquests cursos de l’AIA, els quals fins i tot li podrien servir al seu país.

D’altra banda, la formació professional contínua que l’AIA proporciona a un arquitecte americà li serviria a tot arreu perquè seria plenament reconeguda. I això mateix passaria a altres arquitec-tes d’altres països en circumstàncies similars.

Tenim el costum de parlar de globalit-zació però, si més no a Espanya, aquest concepte que elimina fronteres encara no ha estat assumit com una cosa real-ment aplicable a l’exercici professional.

A partir d’ara, les coses seran diferents i els canvis, profunds i ràpids. La Unió Internacional d’Arquitectes esdevindrà l’eix de la internacionalització real de l’arquitectura. Hem d’estar preparats per quan arribi el moment.

Al marge de la tasca del Consell Superior, alguns col·legis

d’arquitectes organitzen un sistema propi de formació professional contínua. L’Escola

COAC Josep Lluís Sert, per exemple, està fent un esforç enorme de reconversió per

poder-se incorporar a la primera fila del panorama internacional. És esperançador

* La Unió Internacional d’Arquitectes és una organitza-ció fundada l’any 1948, a la qual pertanyen cent trenta-sis països i el 95% dels arquitectes del planeta.


Fabián Llisterri / 21

22 / des del balcón


VARIs


des del balcóLes noves normatives de la UE en relació amb l’exercici professional en els diferents estats membres, la

tan comentada cimera de Bolonya amb la renovació dels programes d’estudis universitaris com a objectiu

primordial i tantes altres mesures, la finalitat de les quals és acoblar les diferents realitats nacionals

a l’àmbit europeu, estan “removent” la situació laboral, inclosa la del món de l’arquitectura del Vell

Continent. Pedro Guilleume i Vince Cassar, arquitectes portuguès i maltès, respectivament, ens aporten en

aquestes pàgines la seva particular visió d’aquesta nova orientació.

Reconeguts internacionalment, els arquitectes portuguesos destaquen per la seva bona preparació acadèmica i pràctica. Conscients de les dificultats de passar de la teoria (universi-tat) a la pràctica (professió), d’un règim laboral complex, del control per a accedir a la pràctica professional, de l’escasse-tat d’oferta laboral al seu país i de les dificultats d’empren-dre l’aventura professional per compte propi, des de sem-pre, els arquitectes portuguesos s’han mostrat interessats i oberts a la possibilitat d’exercir la professió en altres països. De fet, a dia d’avui ja existeix una llarga i profitosa tradició de col·laboració amb gabinets internacionals.

És evident que els concursos representen la major part de les col·laboracions internacionals, i en els esmentats concur-sos l’excel·lència dels arquitectes portuguesos es manifesta a través del creixent nombre de premiats. En aquest sentit, resultaria interessant promoure els concursos com a ele-ments fonamentals per a la contractació de serveis, i també estaria bé possibilitar la participació dels joves arquitectes oferint-los igualtat d’oportunitats. La contractació directa, les possibilitats ofertes per empreses nacionals establertes en territori europeu o el creixent nombre de Public Private Procurement (PPP) promogudes pels estats membres de la UE estan contribuint a reduir els concursos públics d’arqui-tectura i, en conseqüència, promouen un decreixent reco-neixement del potencial dels joves arquitectes a causa del fet que les empreses privades recorren més sovint als arqui-tectes consagrats. L’última generació d’arquitectes (denomi-nada Easy Jet) està procurant dinamitzar la situació laboral a través d’un nou paradigma de treball cooperatiu, desen-

volupat per mitjà d’amplis equips d’arquitectes residents en diferents països. És una nova resposta competitiva davant de la ferma estructura tradicional que, a més, contribueix al diàleg intercultural, a una eficaç mobilitat de serveis en l’àmbit europeu i al desenvolupament de la competitivitat dels arquitectes del nostre continent, mentre permet que els arquitectes compleixin la seva responsabilitat social.

Europa és, per tant, un lloc d’oportunitats i de reconeixe-ment per als arquitectes portuguesos i, en aquest sentit, els concursos d’arquitectura representen un dels mitjans més profitosos per a entrar al mercat laboral i per a obtenir el reconeixement nacional tan desitjat. El dinamisme dels joves arquitectes, tenint en compte que l’arquitectura s’està “re-jovenint” gradualment, necessita més suport europeu, un suport que ha d’estar afavorit per les diferents associacions professionals i que s’ha de dedicar a eradicar amb fermesa la lamentable discriminació, encara existent, relacionada amb el lloc d’origen dels arquitectes.

Avui dia ja és molt díficil parlar de mercats nacionals, i cal fer-ho únicament de les diferents escales dels mercats eu-ropeus que, amb les seves diferents particularitats, neces-siten les competències diverses dels arquitectes: des del dinamisme i la innovació dels més joves fins a la capacitat demostrada i l’experiència dels consagrats. En totes aques-tes escales de mercat podem reconèixer sempre els bons professionals, i entre ells, certament, sempre hi trobarem alguns professionals portuguesos.

PEDRO GUILLEUMEArquitecte

Lisboa.

des del balcó / 23


VINCE CASSARArquitecte

Malta, el país en el qual he nascut, és un dels més petits del món. Amb una superfície de 360 quilòmetres quadrats i aproximadament 433.000 habitants, és una de les nacions amb més densitat de població (1.202 habitants per quilòme-tre quadrat). En qualsevol cas, Malta atresora una llarga i re-coneguda tradició arquitectònica que ens fa sentir orgullosos de poder-la protegir i alimentar.

I tot plegat es deu a l’excel·lent aportació dels arquitectes que, al llarg dels anys, han contribuït a la creació d’aquesta tradició arquitectònica. L’arquitectura no solament té una forta influ-ència en la història, la cultura i el desenvolupament social de qualsevol país, sinó que també influeix i fins i tot modela les característiques de les seves generacions futures.

En aquest sentit, a Malta, estudiar arquitectura i dedicar-se a aquesta professió és de per si una experiència positiva i estimulant. Els estudiants d’arquitectura es graduen a la Uni-versitat de Malta després de cursar cinc anys de carrera, la qual inclou un primer grau en Arquitectura i Enginyeria Civil. Per a aconseguir la titulació que permet exercir la professió de perito, denominació local per a arquitecte i enginyer civil, els aspirants han de fer dos anys de pràctiques d’experiència professional. Quan acaba aquest període, i abans que se’ls concedeixi el dret a treballar com a peritos, han d’exposar la seva tesi davant d’un tribunal acadèmic.

Al final d’aquest procés, exercir la professió d’arquitecte a Malta no resulta tan difícil. Encara que al sector públic les ofertes de treball són una mica restringides, les oportunitats al sector privat són força més abundants. Alguns arquitectes decideixen obrir despatx propi per a exercir la professió, men-tre que n’hi ha d’altres que prefereixen unir-se a professionals ja establerts per anar guanyant experiència. També hi ha qui decideix entrar en contacte amb constructors o promotors locals i, d’aquesta manera, involucrar-se directament en el procés contructiu “de veritat”. Finalment, és just esmentar que alguns pèrits locals han guanyat concursos per a “cons-truir” a l’estranger.

Tot i així, no és difícil entendre que els problemes deguts a la insularitat sempre hi són presents. Encara que és veritat que no se’ls ha de considerar els més importants, i potser ni tan sols suposen una influència remarcable per a la pràctica de la professió, sí que poden presentar certs problemes pel que fa a l’intercanvi de coneixements i a la ràpida interacció en-tre arquitectes locals i forans o entre les diverses pràctiques de l’arquitectura. En contrapartida, l’esmentada insularitat ens ajuda a mantenir les característiques que hem adquirit al llarg dels anys, fins i tot sabent que el pas mateix del temps les pot arribar a diluir. Aquesta condició també ens ajuda a mantenir-nos alerta pel que fa a noves aventures i a explorar i investigar noves innovacions per fer front als nostres recursos limitats.

Les noves normatives adoptades per la Comissió de la Unió Europea, especialment en referència a la Directiva de capaci-tació, tindran un notable impacte en el futur de la professió d’arquitecte a Europa, i també serà important la manera com les escoles d’arquitectura aconsegueixin adaptar els seus pro-grames d’estudi als requeriments exigits. El que caldria acon-seguir és que els estudis oferts per aquestes institucions no reduïssin la qualitat i que es mantingui i es reforci el mínim de cinc anys de carrera així com el període de dos anys de pràctiques. També seria recomanable que el nivell dels pro-grames d’estudi es mantingués ben elevat, de manera que, en finalitzar els estudis, els arquitectes llicenciats haguessin assimilat unes tècniques i una professionalitat que no sola-ment els proporcionaran un inestimable avantatge inicial en la seva professió, sinó que també faran que tots gaudim de bons productes arquitectònics.

La Valletta.


R+D+i


Antecedentes

La siguiente reflexión trata de cen-trarse en un momento crucial de la historia del proyecto: aquel en el que la referencia gráfica a la arquitectura deja de ser la mera representación de los aspectos generales de sus obras para constituir el testimonio visual de un mo-delo constructivo de las mismas, dotado de características espaciales, geométri-cas y plásticas análogas a las de ellas. No es mi propósito –como advertirá quien persevere unos minutos en la lectura de este texto– terciar en la polémica inútil e ingenua sobre si es preferible el “dibujo manual” al “dibujo digital”, o a la inver-sa: no veo por qué hay que comparar los instrumentos que a lo largo de la histo-ria han servido para determinados fines, ni menos criticar sus eventuales limita-ciones. La “estufa de butano” alivió los rigores invernales de hace treinta años con gran eficacia, pese a su modesta tecnología. Sería injusto cuestionar la utilidad de “la catalítica” de entonces, desde la perspectiva de un sistema de climatización contemporáneo.

Para evitar equívocos o malenten-didos, confesaré que por mi edad per-tenezco a la tradición del lápiz blando y los “bocetos de detalle” sobre pilares de hormigón. No obstante, desde que tuve las primeras experiencias concretas acerca de sus posibilidades –hace aho-ra diez años–, he sido claramente par-tidario de la tecnología digital. No he dedicado nunca un texto monográfico a argumentar mi posición, pero no he des-aprovechado la ocasión de apuntar, en algunos de mis escritos, a su aportación decisiva al proyecto de arquitectura.

Helio Piñón / Arquitecte

representación gráficadel edificio y construcción visual de la arquitectura

Esbozaré los motivos de mi entusias-mo por la tecnología digital y para ello me centraré en tres aspectos en los que su aportación ha sido fundamental: por una parte, los programas de CAD son un medio de representación muy preci-so, si bien –por lo que veo– su manejo resulta engorroso y está más orientado a la razón que a los sentidos, lo que –se mire como se mire– no es un buen presagio, tratándose de un instrumen-to de la arquitectura. Se diría que esos programas predisponen más a la men-talidad mecánica de un escribiente que

24 / Helio Piñón

> Mies van der Rohe, Casa con tres patios, 1934.


al espíritu ordenador y sensitivo de un narrador. De todos modos, si se salvan las dificultades operativas –lo que no es un escollo irrelevante para aquellos cuyo cometido trasciende el instrumen-to–, se obtiene un privilegio que hasta hace poco solo estaba al alcance de los dioses: tener una visión simultánea del proyecto, es decir, poder pasar de la es-cala 1/1 a la 1/100 con un leve gesto del dedo medio de la mano con que se maneja el ratón.

La posibilidad de conocer simultá-neamente cómo es –escala 1/1– y cómo se ve –escalas más generales– lo que se está representando ayuda a reconocer los valores del proyecto sin tener que abusar del recurso al concepto, que tanto ha influido en el declive de la ar-quitectura durante las últimas décadas. En definitiva, aproxima infinitamente las dos dimensiones esenciales de la arquitectura: la esencia constructiva de su constitución y la manifestación sensitiva de la misma. De ese modo, se propicia un cierto retorno a la mirada como agente productor del material sensitivo a partir del cual se elabora el juicio estético: en efecto, la conciencia de la constitución interna del objeto –cómo es– se alcanza a través de su manifestación sensitiva –de su forma, en sentido genuino–, lo que colma la tensión con que se resuelve casi siem-pre la complejidad consubstancial a la obra de arte.

En segundo lugar, tales programas de dibujo permiten elaborar –o extraer de catálogos y bibliotecas técnicas– elementos arquitectónicos concretos –ladrillos, perfiles metálicos, perfiles de carpintería, entre otros–, lo que libera la representación de la tiranía de la línea: en el límite, un buen dibujo de ordena-dor no debería tener líneas, sino articu-lar elementos predefinidos en los que la línea es sólo la convención que –al en-volverlos– determina su identidad. Esta situación propicia un proyecto entendi-do como construcción, es decir, empe-ñado en ordenar y enlazar elementos para elaborar objetos –o, mejor, univer-sos– de entidad superior a la de aque-llos. Así pues, no se trata ya de repre-sentar con líneas y texturas una realidad de naturaleza esencialmente distinta a la del medio de representación bidimen-

sional, sino de ordenar y enlazar unos elementos –es decir, de construir–, con vistas a obtener estructuras formales desarrolladas en el espacio.

Finalmente, los procedimientos de simulación tridimensional, utilizados con sensibilidad e inteligencia, facilitan una aproximación al objeto del proyec-to que –una vez superada la fascinación infantil por el hiperrealismo– permite tener conciencia visual de lo que se propone, una conciencia sensitiva que redunda en un mayor y, sobre todo, en un mejor control de la propuesta de for-ma. El hecho de disponer de un modelo virtual del edificio o el episodio urbano que se proyecta –hay que reconocer que en este caso la complejidad del manejo aumenta más, si cabe– disipa las limi-taciones inherentes al modelo material a escala reducida: a la inhabitabilidad esencial de la maqueta, a su reducción a un objeto sólo apreciable desde el ex-terior, habría que añadir que cualquier intento de verosimilitud material y plás-tica resulta muy costoso –sobre todo, en relación con el resultado obtenido. Además, parece que un modelo es más interesante cuanto menos cuenta da del edificio que representa: así, una maque-ta de hormigón, bronce o metacrilato se admira como muestra inequívoca del talento de quien la ha encargado cons-truir. De este modo, el modelo adquiere el valor “expresivo” del dibujo y renun-cia a permitir una verificación de la fu-tura arquitectura.

De lo anterior se desprende que no tengo ninguna duda acerca de la aporta-ción de la tecnología digital al proyecto de arquitectura, pero tampoco dudo que las circunstancias históricas del desarrollo de esos medios –declive de la arquitectu-ra, progresiva irrelevancia de su inciden-cia en la construcción del mundo mate-rial, por mencionar sólo dos de las más evidentes– hacen que su importancia se manifieste sobre todo en el ámbito de las ideas. Efectivamente, es de dominio pú-blico la miopía que se aprecia en el uso pragmático del ordenador: en el ámbito de “la arquitectura profesional”, apro-vechando sobre todo su posibilidad de repetir episodios y de anexarlos a otros o entre sí, y en el campo de “la arqui-tectura del espectáculo”, que convierte a la máquina en cómplice de malforma-ciones y deformidades, mediante el uso abusivo de sus automatismos más bana-les. De este modo, se tratan de legitimar con el ordenador unas anomalías tan coyunturales como zafias y que, en cam-bio, se presentan –y, en general, así son recibidas por los críticos de arquitectura y los políticos de cualquier signo– como genialidades artísticas.

Dicho esto, no hace falta insistir en que la gran aportación de la tecnología digital al proyecto de arquitectura que todavía ha de llevarse a cabo permane-ce prácticamente ensombrecida por las “ventajas operativas del ordenador” y por su “factor estimulante de la fanta-sía”, sea cual sea.

Helio Piñón / 25

> Mies van der Rohe, Casa Hubbe, 1935.


Breve crónica de mi experiencia

Pertenezco a una generación de arquitectos a los que ya no se nos exi-gió saber dibujar: el dibujo se introdujo en nuestro plan de estudios como una asignatura más, no como un requisito para proyectar, lo que determinó su vertiginosa decadencia. Las generacio-nes posteriores asistieron al cambio de denominación del “análisis de formas” –denominación que mostraba un pro-pósito encomiable, aunque no siempre lo alcanzase– por la mucho más exci-tante y romántica de “expresión gráfi-ca”. Este relevo en encontró pronto su traducción en la práctica, al sustituir los yesos del Partenón por “la escalera de la escuela” o por “la parada de autobús” más próxima –por decir algo–, como motivo de representación.

No tanto la sustitución de modelos como, sobre todo, la relajación de la exigencia, provocaron una pérdida de la capacidad de representación por parte de estudiantes y arquitectos. Se inició un declive en la habilidad representativa que –a parte de su efecto limitador– ha tenido el efecto positivo de desmontar viejos mitos acerca de la relación directa entre habilidad para dibujar y capacidad para concebir. La arquitectura como ins-titución ha tenido que acostumbrarse a que los arquitectos no supieran repre-sentar gráficamente sus preferencias, y la arquitectura de la calle ha acusado la pérdida de la habilidad con el lápiz con una progresiva regresión en sus cualida-des visuales.

No vean un ápice de nostalgia en mis palabras, ni piensen en modo al-

guno que magnifico el papel del dibujo en el proyecto: no hay una relación di-recta entre la habilidad para el dibujo y el talento para proyectar, si bien todos los arquitectos cuyas obras han logrado superar el paso del tiempo dibujaban bien, entendiendo por ello la capacidad para describir gráficamente los aspectos esenciales del proyecto. Más allá queda el dibujo como práctica artística, que como la narración literaria o la interpre-tación musical tiene su propia lógica y exige su dedicación y talento.

Generalmente, los arquitectos que dibujan bien pertenecen a generacio-nes en las que la representación gráfi-ca era un requisito, no ya para acabar la carrera, sino para empezarla. Dicha condición puede parecer exagerada hoy, pero en realidad clarifica el co-metido de la enseñanza, por cuanto la relaciona con los fines y no con los ins-trumentos. Una facultad de filología se-ria parte de la base que sus estudiantes saben cuando menos hablar y escribir, aunque sea de un modo estrictamente instrumental: los estudios les ayudarán a manejar el lenguaje con mayor pre-cisión y, eventualmente, a narrar con sentido del relato.

Podría resultar tentador explicar la pérdida de visualidad que se manifiesta en una parte importante de la arqui-tectura contemporánea con el declive del dibujo. No cabe duda de que la di-ficultad para representar gráficamente desplaza el centro de interés desde el universo visual al ámbito de la razón, lo que –a pesar de constituir una clara pa-tología en el cuerpo de la arquitectura– se asumió sin dramatismo, ya que pa-recía legitimado por el “racionalismo” que los críticos atribuyeron desde el principio a la arquitectura moderna. La banalidad visual de la “arquitectura del concepto” se basa, pues, en la renuncia a la visualidad como ámbito del juicio, lo que efectivamente se puede relacio-nar con las dificultades expresivas de los arquitectos, pero se ampara en la falsa conciencia de la naturaleza racional de la arquitectura moderna.

No obstante, el dibujo como repre-sentación –se mire como se mire– ha desempeñado un papel importante en la arquitectura, sobre todo en momen-tos en que el proyecto se enmarcó en convenciones muy arraigadas; unas so-luciones visuales y constructivas trans-mitidas a través de la tradición –clási-

26 / Helio Piñón

> Augusto H. Álvarez, Centro Urbano, México DF, 1955.

> Augusto H. Álvarez, Inmobiliaria Jaysour, México DF, 1961.


ca o moderna–, de modo que muchas veces el dibujo ha sido un recurso más indicativo que descriptivo. Los buenos edificios de hace cincuenta años se describían, a lo sumo, con una docena de planos: la progresiva burocratiza-ción que ha acompañado al declive de la arquitectura en las últimas décadas ha conducido a que, en la actualidad, utilizando a menudo varios centenares o miles de planos, no se alcancen unos resultados similares.

El declive en la habilidad para re-presentar gráficamente la arquitectura aumentó la dificultad con que los es-tudiantes describían los episodios más sencillos de sus proyectos, lo que pro-bablemente resultó ser un factor deter-minante de la fortuna que los modelos materiales –las maquetas y otras chu-cherías corpóreas– han alcanzado en las últimas décadas. Con ello se ha puesto de manifiesto que, entre los alumnos de arquitectura –y entre los arquitectos–, la habilidad para el bricolaje está más ex-tendida que la pericia para describir grá-ficamente. Esa –y no otra– parece ser la razón de la edad se oro del modelo en la que viven las escuelas y –hasta cierto punto– la profesión.

Los problemas consubstanciales al “dibujo artístico” tienen que ver con su naturaleza de medio –de instrumento– cuya dificultad de aprendizaje se con-vierte en un fin en sí mismo que enajena el objetivo del proyecto. A este respec-to, pocos creen ya en la capacidad del dibujo como instrumento de educación

de la mirada –coartada con la que se ha venido justificando su importancia en los planes de estudio: una cámara digital de 120 euros, con unas pocas sesiones de iniciación puede contribuir más a cultivar la mirada de un arqui-tecto que un curso completo de dibujo de los que abundan en las escuelas de arquitectura. En efecto, dicho utensilio, por la facilidad –y la fidelidad– con que da testimonio de los eventos visuales, propicia la elección del punto de vista y de la posición del sol –o de la luz–, la de-finición del campo visual, la elección del ángulo de visión, la selección de colores y texturas o el control de la profundidad de campo, entre otros atributos de la realidad visual. El acabado definitivo de la imagen en el Photoshop –o en pro-gramas similares– facilita el encuadre fino y el control del brillo, del contraste y de la saturación cromática, y permite eliminar las aberraciones propias de la lente y corregir las imprecisiones de la posición respecto al objeto. Todos es-tos valores de la imagen, que resultan evidentes para una mirada cultivada, quedan –más que ensombrecidos– en-cubiertos por las dificultades técnicas de dotar al “dibujo de la escalera” de atri-butos tan básicos como la rectitud y el paralelismo; unas cualidades tan fáciles de advertir por la mirada como difíciles de reproducir manualmente.

Sólo la insolvencia consentida de los planes de estudios de arquitectura, a lo largo de los últimos cuarenta años, expli-ca la existencia del dibujo –en cualquie-ra de sus modalidades y técnicas– como materia independiente de los proyectos de arquitectura y la exclusión de la foto-grafía de entre sus materias fundamen-tales. Una fotografía, entendida no sólo como instrumento de representación visual de la realidad arquitectónica, sino como herramienta de construcción, es decir, de concepción y descripción de realidades visuales nuevas –es decir, dis-tintas y consistentes–, mediante el uso de la dimensión estructurante de la mi-rada. No cabe duda de que gran parte del talento visual que en la actualidad se echa en falta en nuestras escuelas ha encontrado cobijo en el mundo de la fotografía, la televisión y el cine, donde las coartadas conceptuales suelen tener una acogida menor a la que le dispen-san nuestros centros de enseñanza.

Pocos negarán la impericia visual de la mayoría de estudiantes y arquitectos, fruto de varias décadas de empeño en “construir conceptos”, sin otro criterio que una narración banal –que en oca-siones roza la cursilería– de la historieta que dio lugar al artilugio. Este déficit de visualidad tiene que ver con deter-minadas características esenciales de la

Helio Piñón / 27

> Mario Roberto Álvarez, Centro Cultural, Buenos Aires, 1960-70.

> Mario Roberto Álvarez, Galerías Jardín, Buenos Aires, 1974.


arquitectura contemporánea: la esca-sez visual de muchos de sus objetos se aproxima, en numerosas casos, a la tos-quedad de los escenarios urbanos de los videojuegos, en los que hay que evitar matices para ahorrar memoria y facilitar el manejo.

Construcción virtual de la arquitectura

Desde una perspectiva optimis-ta y pragmática, se podrían encontrar motivos de júbilo en la situación con-temporánea, ya que con una habilidad para el dibujo bajo mínimos, con unas maquetas limitadas a la volumetría –o construidas con metales preciosos para impresionar, que es lo mismo– y con un uso perverso de los programas digita-les, la arquitectura ha alcanzado el ma-yor grado de notoriedad pública de su historia: los premios florecen como las amapolas y los premiados alcanzan una fama similar a los cantantes de rock y a los mejores tenistas. Mientras todo eso ocurre, las ciudades se convierten en un amontonamiento azaroso de episodios banales, incapaces de trascender la pura ocurrencia que los informa para incor-porarse en un ámbito urbano diverso pero ordenado. El decoro urbano pare-ce hoy una utopía ya inalcanzable: basta observar desde el cielo cualquier ciudad con los sistemas de navegación que ofrece la red, para comprobar que sus distintos estratos históricos tienen una formalidad concreta, salvo las extensio-nes urbanas del siglo xx, en las que cual-quier idea de orden y calidad ambiental desaparece a favor de pequeñas inter-venciones, tan insolidarias como torpes, en su afán por resultar ingeniosas.

La experiencia de una realidad pa-tológica –por muy generalizada que esté– no puede servir, en ningún caso, de pretexto para la zafiedad y el aban-dono: quien afronte en la actualidad el proyecto de arquitectura debería actuar con las condiciones óptimas para orde-nar el espacio habitable con criterios de calidad, es decir, de identidad, de con-sistencia formal y de sentido histórico. Desde la consideración de que la deca-dencia no exime de la responsabilidad, resulta incomprensible la displicencia con que los arquitectos –y los estudian-tes– continúan ignorando ciertos instru-mentos que la tecnología digital propor-

ciona y que –asumidos con un mínimo de cuidado y lucidez– podrían propiciar una revolución en el proyecto de arqui-tectura, tanto en la vertiente instrumen-tal como en la estética.

Al margen de cualquier ventaja operativa relacionada con la rapidez o la clonación de elementos idénticos, quie-ro referirme a modeladores virtuales que sustituyen la representación gráfica de las características generales del edificio por la construcción de su arquitectura. Operan en el espacio tridimensional y en cada momento del proceso permi-ten confirmar o corregir las decisiones que progresivamente van conforman-do el proyecto. Tales programas tienen sentido, sobre todo en un marco de recuperación de la visualidad como ám-bito específico del juicio arquitectónico: probablemente, aportarán poco –o, in-cluso, llegarán a incomodar– a quienes sigan actuando sólo al dictado de una idea, sin otro criterio de verificación que la adecuación del artefacto al concepto que lo estimuló.

Me refiero a unos programas de modelado virtual cuyo planteamiento intuitivo les confiere facilidad de manejo y que predisponen a construir –es decir, a ordenar y enlazar–, de modo que es-timulan la concepción. Una concepción orientada a la precisión y la universali-dad, atributos esenciales de una arqui-

tectura –débil reverbero histórico de la moderna– cada día más vigente. Por sus propias características, dicha cons-trucción es susceptible de ser cualificada con texturas y colores que –y ello resulta definitivo– se aprecian y se valoran por el impacto de un sol que puede adap-tarse a la situación real de distintas épo-cas y horas del año.

La sustitución de la representación de los rasgos generales del edificio por la construcción de su realidad visual su-pone un cambio radical de aproximación al proyecto, determinado por la recupe-ración de la mirada. Hablo de programas del tipo SketchUp, en los que jamás se pierde la visualización del objeto y el efecto de la acción es inmediato, lo que permite reconocer inmediatamente el sentido y la conveniencia de cualquier decisión de proyecto. Un número reduci-do de instrumentos permite una serie de acciones sobre el material y las relacio-nes sobre los elementos, de naturaleza análoga a las que se dan en la construc-ción física de la arquitectura. Dichas ac-ciones y relaciones son similares –no por casualidad– a las que fundamentan el sistema formal neoplasticista: en efecto, en la medida en que ambos se apoyan en las categorías universales de la forma, el sistema neoplástico, el sistema cons-tructivo y SketchUp representan ámbitos formales convergentes, lo que explica la idoneidad del modelizador para afrontar

28 / Helio Piñón

> Eduardo de Almeida, Bocetos de Casa Almeida, 1975.


el proyecto de arquitectura. Dicha con-vergencia demuestra el buen sentido de sus creadores y, a la vez, verifica la fecundidad formal del neoplasticismo: su condición de sistema de relaciones universales, capaces de vertebrar los ob-jetos y episodios espaciales más variados es, sin duda, lo que ha determinado su indiscutible vigencia.

Con idéntica facilidad, permiten afrontar las superficies propias de la to-pografía: a partir de curvas de nivel –o simples directrices establecidas libremen-te–, se obtiene un relieve tridimensional complejo, capaz de ser modificado con procedimientos tan sencillos como si se tratase de un cuerpo regular. Tampoco se arredran ante las configuraciones propias del “organicismo” que periódi-camente prescriben los críticos más “in-quietos” para legitimar los desbarajustes y malformaciones a que propenden de-terminados espíritus mórbidos, de una imaginación claramente gaseosa.

A partir de tales modelos, con la in-tervención de un programa de render se pueden conseguir imágenes de “calidad fotográfica”, cuya sofisticación depen-de de las prestaciones del programa que se elija. Unas prestaciones que natural-mente aumentan a medida que intervie-nen más variables. Si lo que se pretende es verificar la calidad visual de un espa-cio –y no sorprender a los amigos con los reflejos del parqué– es suficiente el uso de programas de render básicos, de manejo francamente sencillo.

La condición de programa del do-minio público –la versión gratuita puede descargarse libremente de Google– re-dondea su aportación definitiva a la

práctica del proyecto: en efecto, la re-ducción de las interferencias del medio –la gratuidad contribuye a este proce-so– fuerza a quien proyecta a centrar la atención en el propósito, lo que permite recuperar el cometido ordenador que define la práctica genuina del proyecto de arquitectura.

Epílogo

He tratado de construir una apreta-da genealogía del paso de la represen-tación del edificio a la construcción de su arquitectura, a la luz de los instru-mentos gráficos del proyecto. Por tanto, el procedimiento me interesa sólo en la medida en que permite pasar de repre-sentar a construir, lo que constituye una revolución en la conciencia visual –for-mal– de la arquitectura que se proyecta. He centrado mi referencia en algunos medios de construcción virtual en los

que la facilidad del manejo hace que la dificultad del instrumento no ahuyente a quien proyecta y erosione mínima-mente la calidad del objeto a proyectar. No creo que a los arquitectos les interesen instrumentos gráficos de gran potencia y complejidad –que encuen-tran su medio apropiado en los efectos especiales y las películas de animación–, sino medios ligeros que predispongan para abordar, en las mejores condicio-nes, el momento esencial del proyecto, es decir, el reconocimiento de los valo-res formales –visuales– en que se basa la decisión. Se trataría de intentar, en definitiva, que la mirada vuelva a ser el instrumento de juicio en que se apoya el proyecto de arquitectura y que la habi-lidad para representar no interfiera –ni enmascare– el talento para construir.

Helio Piñón / 29

> Helio Piñón, Edificio de Viviendas, l’Hospitalet, 2008.

> Helio Piñón, Pabellones en el Parque Cervantes, Barcelona, 2008.

30 / Ernest Redondo


R+D+i


És interessant veure com ha evolucionat en poc temps la tecnografia arquitec-tònica. De la mateixa manera que fins fa pocs anys la fotografia digital disposava d’unes poques càmeres per a tota mena d’ús i ara n’hi ha una per a cada neces-sitat, en el camp del disseny i el dibuix assistit per ordinador, CAD, ha succeït quelcom similar: hem passat d’aplica-cions de dibuix tècnic “tot terreny” a no-ves aplicacions altament especialitzades com Rhinoceros, 3dStudio, etc., i a altres paquets integrats com Revit, Allplan, Mi-crostation, etc., que ho fan tot.

A les darreres aplicacions de dibuix tèc-nic tan potents, els manca una certa agilitat, atès que l’operador informàtic que les fa servir ha d’estar altament qualificat i, sovint, no és el mateix arqui-tecte. D’altra banda les seves interfícies són feixugues, i no és factible interac-tuar-hi de forma intuïtiva i relaxada. No permeten suggerir, tot és precisió, i la precisió, en un projecte d’arquitectura, no s’assoleix fins ben avançat el procés de creació.

Per a superar aquests problemes han aparegut recentment aplicacions infor-màtiques de molt fàcil maneig, amb dispositius d’entrada de dades que re-cuperen els valors tradicionals del dibuix d’arquitectura com a eina de pensament i reflexió, d’anàlisi i expressió.

Ens referim a aplicacions tipus SketchUp, i similars, així com als Tablet PC, ordina-dors que fins fa poc només eren fets ser-vir per a presentacions comercials però que a hores d’ara disposen d’excel·lents capacitats gràfiques a nivell de resolució i de sensibilitat de traç.

Tot plegat s’emmarca dins una línia de re-cerca que s’anomena SBIM, Sketch Based Interface and Modeling, que cerca apro-par al públic en general, és a dir, gens es-pecialitzat, la manipulació i l’ús dels dispo-sitius i aplicacions informàtiques emulant l’ús del llapis i el dibuix tradicional.

Fins ara l’únic paradigma que s’empra-va a totes les aplicacions de modelatge era el WIMP, Windows, Icon, Menu, Pointer. Però els nous dispositius tàctils permeten incorporar noves estratègies. I en aquesta línia de facilitar la interacció entre l’usuari i l’ordinador, han aparegut noves aplicacions gràfiques com Sketch-Book, SketchUp, ZBrush, que, amb la seva agilitat i entorn amable, s’han fet un lloc en el món de la infografia ar-quitectònica on fins fa poc només era possible treballar amb aplicacions cada vegada més sofisticades i especialitzades com Catia, Maya, AutoCad, Microstation etc., aplicacions adreçades a una utilit-zació més propera al treball en grans firmes que no pas en la tasca diària de molts professionals lliberals.

Ernest Redondo / Arquitecte

Amb les aplicacions fins ara existents, l’usuari mitjà necessitava una bona for-mació en el coneixement del programa per a arribar a dominar-ne totes les ca-pacitats. Això és un fet habitual entre les noves i últimes generacions, però no és el cas de la majoria de professionals sortits de les escoles d’ençà fa poc més de quinze anys. Fins i tot a hores d’ara la infografia encara no es matèria obligatò-ria en molts d’aquests centres. Per això, sovint, qui projectava no dibuixava i es limitava a ordenar a un operador el que calia fer, bé mitjançant uns dibuixos a mà que aquest havia d’interpretar o assegut al seu costat i dirigint-lo mentre l’opera-dor feia servir el programa de CAD.

Amb la tecnologia SBIM es recuperen bona part dels valors fonamentals de la creació arquitectònica, atès que l’usua-ri domina el programa des del principi i recorre a gestos i operacions mentals que li són habituals, per la qual cosa aconsegueix que les idees flueixin més lliurement i s’hi combini la intuïció amb el rigor.

cap un esbós digital

Ernest Redondo / 31


D’aquesta manera, l’arquitecte que no sap o que no domina la informàtica pot desenvolupar el projecte en les seves pri-meres fases emprant l’ordinador a favor seu, i un cop el té definit el pot transferir als seus col·laboradors perquè el com-pletin. Pot interactuar amb ells fent ano-tacions i esmenes a mà alçada damunt els dibuixos de CAD sense abandonar en cap moment l’entorn informàtic. Tota una demostració d’eficàcia.

Si a tot això, a més d’una interfície lògica, intuïtiva i predictiva d’uns programes que permeten combinar diferents formats de dades, hi afegim el fet de tenir a l’abast i en format digital cartografia de referèn-cia, el planejament vigent, imatges del lloc, vistes aèries, l’assolellament d’una zona a qualsevol hora i dia, l’enviament de missatgeria electrònica, la connexió amb els seu despatx, etc., qualsevol ar-quitecte, aparellador, projectista, disse-nyador està constantment connectat. Per exemple, si disposem d’un Tablet PC i d’unes poques aplicacions, el professio-nal pot estar connectat amb el seu estudi tot el dia i treballar com si dibuixés en el seu bloc de notes de sempre.

Amb aquestes aplicacions recentment aparegudes, canvien del tot les circums-tàncies d’expertesa pel que fa al domini dels programes que han configurat fins ara la infografia arquitectònica. Aques-tes darreres aplicacions són una eina extraordinària que en facilita moltíssim l’ús a tots els usuaris.

Els primers esbossos es fan amb el Tablet PC on a més de poder utilitzar diferents estris com llapis, retoladors, etc., a tot color i amb un traç sensible a la pressió, s’hi pot incorporar infor-mació, com ara models de referència i imatges del lloc de forma interactiva gràcies a internet i l’entorn Windows.

En una segona fase de concreció es posa mida a les coses i es passen les dades del programa de dibuix, SketchBookPro al de modelatge 3D sim-ple SketchUp, tot tenint present quins elements són repetitius, quins poden provenir de biblioteques externes, etc., per tal de racionalitzar la feina.

La utilització d’una base de guiatge pautada permet escalar el dibuix digi-tal fet a mà alçada dins el programa de modelatge.

El model tridimensional es pot comple-tar fins que s’hagi assolit un primer vo-lum que permet avaluar l’aparença del conjunt i dels espais interiors.

Tot seguit es torna al programa de dibuix i allà es plantegen les primeres vistes en perspectiva, que cerquen ajus-tar el projecte des del punt de vista per-ceptiu, a la vegada que se’n localitzen les vistes fonamentals i més suggeridores.

Novament al programa de modelatge, es poden assignar uns primers mate-rials, així com introduir l’entorn, el ter-reny i les condicions d’assolellament reals. La creació de vistes en perspectiva de l’ambient, emprant algoritmes NPR, Non Photorealistic Rendering, permet preveure l’aparença dels espais i intro-duir-hi les modificacions adients.

En un segon estadi de concreció de la proposta, l’exportació a una apli-cació de renderització clàssica com Artlantis Studio, que comparteix la mateixa filosofia de gestió i utilització àgil, dóna lloc a la creació d’imatges hi-perrealistes d’estudi, gràcies als algorit-mes de Radiosity i Raytracing, que emu-len l’efecte de la llum sobre els diferents materials.

Arribat aquest punt es pot tornar enre-re per a dissenyar els altres ambients i definir més el projecte. Un cop fet això s’exporta la informació al programa de gestió i edició integrada, Revit, on es desenvolupa el projecte arquitectònic.

32 / Jordi Subirós


R+D+i


Les tecnologies dels programes més moderns per a arquitectura ens perme-ten convertir les idees de projecte –plas-mades ja sigui en un esbós, un croquis o una volumetria 3D– en documentació de projecte: gràfica i escrita.

Partint d’un volum 3D o d’un encaix di-gital, podem aixecar una maqueta virtu-al del projecte que ens generarà plànols i dades tals com metratges o volums.

Un d’aquests programes és Revit, d’Au-todesk, que, tot i ser un programa tèc-nic orientat a un ús professional, té una facilitat d’ús i unes funcions molt útils per a interactuar amb altres programes més intuïtius i àgils, i per tant, més ade-quats a les primeres etapes del disseny. Una de les funcions que ens ofereix ens

permet importar una volumetria, dins del modelador propi del programa, per a convertir-la en elements constructius. El procés consisteix a passar, d’una ma-nera quasi automàtica, una geometria genèrica, no constructiva i abstracte, a una geometria que defineix elements constructius virtuals amb dimensions i funció concreta.

Un mètode consistiria a importar des de Revit una volumetria envolupant de l’edifici generada amb Sketchup, posem per cas. Podríem, ja en aquest moment, definir alçades de plantes i assignar un ús per zones. I, d’aquesta manera, treure els primers resums de metres de sostre i volums construïts, fins i tot abans de generar els forjats. Seguiríem conver-tint les cares dels sòlids conceptuals en

Jordi Subirós / Arquitecte assessor de la Cooperativa en Informàtica i Comunicacions

murs, cobertes, murs cortina... per anar definint el projecte de mica en mica, col·locant altres elements que no vagin directament lligats a la volumetria envo-lupant, com obertures, distribució, es-tructura... Com si d’un Lego es tractés. Qualsevol modificació és possible; si canviéssim la volumetria original, Revit ens en transformaria els elements cons-tructius associats.

Una altra manera d’abordar el projec-te consistiria a utilitzar directament un esbós digital fet amb un programa que emuli els mètodes tradicionals de dibuix per a aixecar-hi, directament a sobre, una planta en Revit (també podria ser secció o alçat). Seria com utilitzar el paper de calcar, repassant l’esbós dins

de l’esbós digital al plànol i a la gestió del projecte

Jordi Subirós / 33


de Revit. Un procés més manual que l’anterior, si voleu, però més directe i no menys intuïtiu, que ens permetria con-cretar un croquis en elements de Revit tot dimensionant i redefinint elements constructius, i obtenint, també així, un model virtual 3D. Durant l’evolució del projecte, aquest es pot revisar i fer-hi anotacions usant les mateixes eines de traç natural a mà alçada o amb altres programes de visua-lització com Autodesk Design Review (gratuït) que ens faciliten l’edició de no-tes de revisió. Aquestes es poden incor-porar al projecte i visualitzar-les des de Revit mateix.

Un cop modelat el projecte en Revit (ja tindríem la documentació de projecte)

podríem exportar el model a Sketchup altra vegada i aprofitar-ne les funcions de visualització per pintar el model (apli-car-hi materials, manejar, acolorir). La vi-sualització en temps real de Sketchup és més dinàmica i flexible que la de progra-mes més tècnics, i podem aconseguir imatges conceptuals de l’edifici amb molta facilitat. També podem completar

la maqueta del nostre projecte generant un entorn, col·locant-hi elements esce-nogràfics, d’attrezzo... Aquests mètodes ens permeten una aproximació més abstracta i natural al projecte en les primeres fases de concep-ció, i les lliura de concreció i detall. Po-dem treballar amb programes de dibuix natural com Sketchbook o Corel Painter, o amb programes de 3D com Sketchup, Rhino, AutoCAD, o amb qualsevol altre que triem per la seva facilitat o flexibi-litat, i deixar la concreció de la realitat constructiva per a fases posteriors. En-tenem així que l’arquitecte projectista té a l’abast un ventall de programes d’ús intuïtiu i aprenentatge fàcil i que el seu treball es pot traslladar a la “taula” de l’arquitecte delineant per a elaborar el projecte i documentar-lo. Tot això amb la potència que ens ofereix el fet que el treball generat en les primeres fases del disseny estigui vinculat al model fi-nal del projecte per a eventuals canvis de concepte, és a dir, que l’arquitecte projectista es pugui introduir en la idea original.

Un cop modelat el projecte en Revit (ja tindríem la

documentació de projecte) podríem exportar el model

a Sketchup altra vegada i aprofitar-ne les funcions de

visualització per pintar el model (aplicar-hi materials,

manejar, acolorir)

34 / Manuel Baquero, Manuel Luque, Marc Longaron


R+D+i


Manuel Baquero / Arquitecte

Manuel LuqueMarc Longaron / Arquitectes assessors de la Cooperativa en Informàtica i Comunicacions

en llapis com sempre, però en format digital

En el món de la informàtica existeix una llei, formulada fa més de quaranta anys, que fins fa molt poc encara es mante-nia vigent, tot i que ni els programes ni els ordinadors d’aleshores tenien gaire a veure amb els actuals. Aquesta llei es coneix amb en nom de Llei de Moore, i la va formular l’enginyer creador d’In-tel, Gordon Moore, l’any 1965. Moore va predir que cada dotze mesos es do-blaria la capacitat de processament dels ordinadors i que el cost de producció es reduiria a la meitat.

Molt poques lleis de la informàtica s’han mantingut immutables al llarg del temps, però, ben al contrari, la Llei de Moore ha esdevingut un mite que sem-blava impulsar els objectius dels fabri-cants informàtics.

Avui dia, hi ha novetats que fan pensar en la fi d’aquesta llei. Per una banda, la impossibilitat de seguir ad infinitum la miniaturització dels processadors a cau-sa de la composició mateixa del silici, material amb què es fabriquen. Per una altra, la necessària inversió, més enllà de la millora de les capacitats del pro-cés de càlcul en programes i maquinari, que permeti l’ús de la tecnologia a nous compradors de tot el món.

En l’actualitat, per a obtenir els recursos econòmics necessaris que fan possible mantenir uns alts nivells de recerca i alhora disminuir els preus dels produc-tes, tots els fabricants han d’aconseguir augmentar el nombre d’usuaris més enllà dels que són propers als entorns tècnics. Per aquest motiu, moltes de les estratègies dels fabricants pretenen un ús tan gran com sigui possible dels seus aparells. Aquestes estratègies obliguen a fer-hi canvis molt importants en el desenvolupament i també en la comer-cialització.

Per exemple, l’Iphone d’Apple no va ser presentat només com el telèfon més potent del mercat, sinó que es va fer a partir d’un discurs basat en la facilitat d’ús que proporciona la pantalla tàctil i uns menús intuïtius, i tot plegat sense renunciar a altes capacitats tecnològi-ques. O també és el cas del programa Google Sketch Up, que s’ha estès a la majoria d’escoles d’arquitectura no per ser el programa més potent, sinó per-què el seu ús senzill permet obtenir excel·lents resultats sense necessitar un aprenentatge previ dilatat.

Un altre d’aquests exemples d’evolució pel que fa a la facilitat d’ús és el nou

i innovador Digital Pen. El Digital Pen grava en format PDF (digital) qualsevol escrit o dibuix fet a mà. La novetat rau especialment en tres aspectes: la possi-bilitat de fer servir qualsevol tipus de pa-per, vegetal, Canson, quadriculat, etc., de mida A4; la independència respecte d’un suport tecnològic tipus tablet PC o tauleta digitalitzadora, i la seva facilitat d’ús, que dóna resposta a les necessitats d’un ampli ventall d’usuaris, ja siguin jo-ves estudiants o professionals veterans, amb independència dels seus coneixe-ments tècnics.

Avui dia podem trobar diferents aparells de característiques similars al Digital Pen al mercat, però pocs d’aquests accep-ten el treball sobre qualsevol superfície. Des de la Capell vam considerar que la millor opció era que els socis poguessin continuar treballant amb el tipus de pa-per de sempre: ja siguin llibretes, papers opacs, semitransparents o vegetals. Malgrat que des de fa molts anys és pos-sible dibuixar o escriure amb les tauletes digitalitzadores i, més recentment, amb els ordinadors que disposen de pantalla tàctil i programari de dibuix a mà alçada (Tablet PC), amb el Digital Pen l’avan-tatge és que només cal la pinça per a

Manuel Baquero, Manuel Luque, Marc Longaron / 35


subjectar el paper i el “llapis”, per la qual cosa, per tant, és còmode dur-lo a la butxaca o en una bossa qualsevol.

La facilitat d’ús ve donada per la imme-diatesa del sistema. Quan s’escriu amb el Digital Pen, la pinça que subjecta el paper en grava digitalment la posició i el recorregut. Una vegada finalitzada la feina es pot transferir el dibuix o l’escrit a l’ordinador a través del llapis USB que és incorporat a la pinça. El programa de visualització dels treballs és a la pinça USB mateixa, i per tant es pot utilitzar com es vulgui en un ordinador qualse-vol, i per fer-ho tampoc no són necessa-ris coneixements informàtics.

Una vegada el dibuix és a l’ordinador, el PDF resultant es pot incorporar a memòries, enviar-lo als programes de tractament d’imatge, a programes de CAD, etc., a fi de seguir treballant-hi o d’emmagatzemar-lo temporalment i posteriorment poder-lo trobar fàcilment gràcies als programes de cerca que te-nen tots els ordinadors.

A la Capell som coneixedors que no-vetats tecnològiques com aquesta so-len tenir una evolució molt ràpida i per aquest motiu estem convençuts que aviat apareixeran noves versions que milloraran encara més les prestacions del model actual. Tanmateix, el preu tan

econòmic del Digital Pen afavorirà el fet de poder treballar amb aquesta prime-ra versió i permetrà esperar amb interès l’aparició de les noves versions en un futur proper.

Estem parlant de la representació gràfi-ca de la idea arquitectònica, tant en el plànol com en l’espai, en aquella pri-mera fase que hem anomenat esbós i/o croquis. I ens referim a un instrument determinat que, fregant la informàtica i sense que sigui necessari que en tin-guem un particular domini, ens perme-trà transmetre el fet gràfic directament a la pantalla de l’ordinador.

El Digital Pen es, de fet, un escàner di-recte. Per mitjà d’aquest “llapis” trans-missor de la línia i fins i tot del gest, podrem generar imatges seqüencials en qualsevol mena de suport i, a través de la pinça adossada a la part superior del suport, la nostra idea apareixerà expres-sada a la pantalla de l’ordinador.

Es tracta d’un instrument experimental que s’està introduint en el camp del dis-seny –ja ho ha estat en el de l’escriptu-ra– i que sens dubte evolucionarà, així ho creiem, cap a models que permetin unes mides superiors de suport que les que es disposa actualment i que són les d’un DIN-A4. Igualment, potser podrem disposar de diferents gruixos de línia i

fins i tot de tonalitats cromàtiques di-verses. Una de les dificultats que té el model actual és el fet de no poder ac-tuar sobre la imatge un cop gravada i visualitzada a la pantalla de l’ordinador.

Si bé aquesta tecnologia encara és a les beceroles, se n’intueixen les enor-mes possibilitats. Un dels avantatges importants d’aquesta eina serà poder transmetre en temps real la idea que es-tem representant a qualsevol lloc, de la mateixa manera que ara amb el correu electrònic fem arribar els nostres missat-ges des del telèfon mòbil.

Les imatges de les nostres pròpies idees representades per la nostra pròpia mà en paper queden reflectides a la pan-talla de l’ordinador de l’estudi o al de l’obra. D’aquesta manera la nostra ment s’allibera de la necessitat de man-tenir-les, atès que queden plasmades al suport i immediatament es transmeten al receptor. Tot plegat em fa pensar, a tall anecdòtic, com l’arquitecte Francesc Mitjans transmetia les idees que ana-va tenint al llarg dels seus viatges pels estadis de futbol del món al president del FC Barcelona, el Sr. Miró Sans, per mitjà de targetes postals que li enviava per correu.


SOCIs



Josep Rierauna vida dedicada a l’arquitectura

En primer lloc, com va néixer el seu interès per l’arquitectura, per què va decidir dedicar la seva vida a aques-ta professió?

El meu pare va ser constructor i, en con-seqüència, jo vaig començar a treballar de paleta amb ell des de molt jove, a les tardes, els caps de setmana o en època de vacances. Per tant va ser com un pro-cés normal: als matins treballava de pa-leta i a les tardes anava a delinear amb un arquitecte. Vaig anar entrant a poc a poc en l’ofici i, com a continuació lògi-ca, vaig decidir estudiar arquitectura.

I en acabar la carrera ja va començar a treballar com a arquitecte?

Sí, amb uns altres dos socis, Jaume Gra-buleda i Jordi Crous, vam arrencar un despatx que hem mantingut fins avui dia. Més tard també s’hi va incorporar Joan Grabuleda, el germà de Jaume.

D’altra banda, alhora vostè sempre ha estat molt vinculat al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. L’ini-ci d’aquesta esmentada vinculació també es remunta a aquella època?

En efecte, l’any 1979 ja vaig entrar a formar part de la Junta Directiva de la Demarcació de Girona, on hi vaig es-tar quatre anys, i després, entre 1982 i 1987 vaig passar a ocupar el càrrec de cap de servei de l’àrea de Cultura. Tam-bé he participat activament en diferents associacions paracol·legials, entre les quals la Germandat Nacional d’Arqui-tectes, de la qual vaig ser president en-tre els anys 1983 i 1989, o la Cooperati-va d’Arquitectes Jordi Capell, de la qual vaig ser membre del Consell Rector.

Nascut a Banyoles el 1950 i llicenciat a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona el 1977, Josep Riera, que va ser president de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, va mantenir des de molt jove una intensa vinculació amb institucions i entitats relacionades amb el món de l’arquitectura. Convençut que aquests espais són els que poden garantir la formació i l’evolució dels arquitectes, que, com ell mateix ens va afirmar, són dos preceptes bàsics per a aconseguir bona arquitectura, la seva tasca va resultar fonamental en el desenvolupament de l’arquitectura catalana dels últims trenta anys.

Inesperadament, un mes després d’haver fet aquesta entrevista, Josep Riera ha mort com a conseqüència d’una llarga malaltia. Eupalinos ha decidit, en homenatge a un arquitecte que va dedicar bona part del seu temps a l’arquitectura catalana i també a la Cooperativa, complementar aquesta entrevista amb el record d’alguns dels molts amics que han compartit la seva vida personal i professional.

36 / Josep Riera


I aquesta necessitat d’estar sempre vinculat a institucions i associacions relacionades amb el món de l’arqui-tectura té a veure amb la seva ma-nera d’entendre la professió?

La veritat és que sempre he tingut un sentiment corporatiu, en el sentit que penso que, per exemple, el Col·legi fa una tasca molt important de suport als col·legiats. A més, la participació acti-va en el Col·legi possibilita un contacte amb el col·lectiu, amb l’ofici, amb la gent, i això és una cosa que he volgut mantenir sempre perquè estic conven-çut que m’ha permès, i em permet, créixer com a arquitecte i com a per-sona.

Però alhora ha mantingut el seu propi estudi professional. Com ha estat el fet de compaginar ambdós vessants?

Jo crec que sempre ha estat positiu per-què d’una banda m’ha permès estar al

dia de les variacions, innovacions i aven-ços que es produeixen en la professió i, de l’altra, he pogut establir una xarxa d’amics i companys amb els quals crees un intercanvi d’informació molt profi-tosa. En definitiva, crec que el benefici és mutu, ja que el nostre despatx s’ha beneficiat d’aquest interacció amb el Col·legi, però aquest també ha millorat a través de la gestió d’arquitectes amb anys d’experiència en la pràctica diària de la professió.

I en l’actualitat creu que els arquitec-tes també mantenen aquest sentit

corporatiu o que al contrari s’impli-quen menys en el Col·legi i en altres organismes professionals?

Tot ha canviat, sobretot perquè quan jo em vaig llicenciar, a Girona érem uns quaranta arquitectes, mentre que ara som al voltant d’uns set-cents. Això fa que molts arquitectes no sentin la necessitat d’integrar-se en col·lectius, encara que hi continua havent un bon percentatge de professionals que sí que decideixen vincular-s’hi, sobretot a tra-vés de la Junta de Govern, dels serveis i de les activitats que ofereix el Col·legi.

I en aquest sentit, quin és el plante-jament actual del Col·legi?

Evidentment, el nostre objectiu és vin-cular el màxim nombre possible d’arqui-tectes, i la nostra feina consisteix a servir i atraure els professionals per mitjà de cursos de formació, jornades basades en el codi tècnic, conferències, exposi-cions, etc. En definitiva, mirem d’impul-sar el major nombre possible d’activitats a fi de captar l’interès dels arquitectes. L’altre objectiu que ens plantegem és

prestigiar la bona arquitectura, i en la mesura que aconseguim formar els ar-quitectes de manera correcta, aconse-guirem, també, aquest segon objectiu. Aquesta part més “cultural”, mirem de potenciar-la amb conferències, a la biblioteca i per mitjà de l’arxiu històric. Pretenem per damunt de tot que quan un arquitecte tingui un problema, sigui quin sigui, relacionat amb la seva tasca professional pugui acudir al Col·legi per a solucionar-lo.

En concret, vostè presideix la De-marcació de Girona del COAC. Hi

“La participació activa en el Col·legi possibilita un

contacte amb el col·lectiu, amb l’ofici, amb la gent, i

això és una cosa que he volgut mantenir sempre perquè

estic convençut que m’ha permès, i em permet, créixer

com a arquitecte i com a persona”

Josep Riera / 37


ha diferències o problemàtiques di-ferents en relació amb el funciona-ment de la seu de Barcelona?

La diferència és que a Girona, com en totes les demarcacions, treballem més directament amb l’arquitecte i amb els seus problemes diaris, mentre que des de Barcelona es treballen més les línies institucionals. De fet, a Girona tenim dues delegacions, a Olot i a Figueres, que ens permeten incrementar aquesta proximitat amb l’arquitecte a què m’he referit i, així, establir una relació més “íntima” que faciliti la integració dels professionals al Col·legi i que ens per-meti estudiar i resoldre amb més detall les seves necessitats diàries.

Una altra iniciativa molt important per a l’arquitectura catalana que ha impulsat la Demarcació de Girona sota el seu mandat ha estat la Fun-dació Rafael Masó. Ens en podria re-sumir els objectius?

Rafael Masó està considerat un dels ar-tistes i arquitectes més significatius del noucentisme català. Ell va fer carrera a Barcelona, però un moment donat va decidir tornar a la seva ciutat, a Girona. Va apostar per la nostra ciutat i en va esdevenir un dels principals arquitec-tes. Fins i tot va arribar a ser president d’aquesta demarcació del COAC. Fa dos anys, es va decidir crear la fundació que duu el seu nom, i la família Masó va

cedir la casa natal de l’arquitecte, que avui dia n’és la seu. La Fundació Rafael Masó pretén estudiar i valorar l’obra de l’artista i arquitecte, però també té una voluntat de projecció. La idea és que no estigui estrictament dedicada a l’obra cultural i arquitectònica de Rafael Masó, sinó que promogui l’estudi i la preserva-ció del patrimoni artístic del nostre país i fins i tot que, amb una certa projecció internacional, estigui vinculada a l’arqui-tectura i l’urbanisme contemporanis.

Canviant de tema, m’agradaria que ens parlés de la seva obra com a ar-quitecte, de quins projectes té més bon record...

En primer lloc he de dir que he tingut la sort de compartir despatx professio-nal amb tres arquitectes més, cadascun amb les seves pròpies idees i els seus propis punts de vista. Aquest fet m’ha permès intervenir en projectes i cons-truccions de molt diversa índole, una cosa que considero que m’ha enriquit molt com a persona i com a arquitecte. Personalment, sento una predilecció es-pecial per les obres de caràcter públic, potser perquè encara considero fona-mental aquesta tasca pública que tra-dicionalment ha tingut l’arquitectura. Per exemple, m’agradaria esmentar les diferents escoles que he projectat, en-tre les quals hi ha l’IES Santa Eugènia, obra finalista del premi FAD de 1992, o l’escola Quatre Vents de Blanes, perquè crec que segueixen una línia molt mo-derna quant a la construcció d’aquest tipus d’edificacions.

Algunes de les seves obres, com l’adequació del llac de Banyoles, obra seleccionada per al Premi FAD de 1992, mostren una cura marcada per la sostenibilitat, tema avui molt recurrent en l’arquitectura. Què opi-na, vostè, d’aquesta qüestió?

“Penso que el pas que encara hem de fer consisteix a

portar la sostenibilitat al terreny del planejament, ja

que estic convençut que aquest és el que ens ha de

donar les pautes que després ens permetin intervenir

amb una sostenibilitat real”

38 / Josep Riera


Bé, en concret, el treball que vaig fer per a les Olimpíades de 1992 en col-laboració amb Jeroni Moner i Joaquim Figa va consistir en una adequació, o si es vol en una nova organització, dels voltants del llac. Entre les intervencions que hi vam dur a terme destaquen un carril per a bicicletes i la creació de dife-rents arbredes, de manera que l’entorn va adquirir un caràcter molt més natu-ral. Quant a la sostenibilitat, ara tothom diu que fa arquitectura sostenible, però jo no crec que sigui així. Penso que la

sostenibilitat es tradueix en l’actitud que es té a l’hora de projectar. No es tracta únicament dels materials que es facin servir, sinó de la manera com s’enfoca el projecte, sobretot pel que fa a certs elements, com l’orientació, la ventila-ció..., que no són objectes físics sinó “actituds” a l’hora de projectar.

Vostè personalment com enfocaria el tema de manera global?

Jo crec que la sostenibilitat ha de co-mençar per l’urbanisme, que cal plani-ficar l’edificabilitat, és a dir la ciutat, ja des d’un punt de vista sostenible. Però això no se sol fer i, per tant, a l’hora de construir els edificis acostumen a sortir “problemes” relacionats amb la sosteni-bilitat perquè no s’ha planificat des d’un principi a nivell de “ciutat”. En definiti-va, penso que el pas que encara hem de fer consisteix a portar la sostenibilitat al terreny del planejament, ja que estic convençut que aquest és el que ens ha de donar les pautes que després ens permetin intervenir amb una sostenibi-litat “real”.

En concret, des de la Demarcació de Girona del COAC s’estan prenent al-gunes mesures en aquest sentit?

Bàsicament, la contribució del Col·legi consisteix a fer cursos i conferències es-pecífics sobre el tema, de manera que els arquitectes adquireixin una formació correcta en relació amb la sostenibilitat i coneguin els nous plantejaments i idees que puguin anar sorgint.

I quant a la qüestió de la “mobili-tat”, és a dir, a les possibilitats que un arquitecte estudiï o treballi en un altre país europeu, un tema que en aquest número d’Eupalinos s’abor-

da en altres articles, creu que és un concepte important, o interessant, per als professionals o els estudiants nascuts a Girona?

En general, penso que en primer lloc s’han de regular els plans d’estudi i les normatives dels diferents estats euro-peus, a fi d’eliminar les grans diferèn-cies que hi ha avui dia entre alguns pa-ïsos, sobretot pel que fa a la formació. En particular, els arquitectes que estan col·legiats a Girona solen tenir com a prioritat treballar a la província mateixa o pels voltants. En qualsevol cas, des de la nostra demarcació estem intentant potenciar les activitats de nostres col-legiats al sud de França animant-los a participar en concursos d’aquesta zona, perquè pensem que l’arquitectura cata-lana té un interès i unes característiques que allà s’adeqüen molt bé.

I ara, per acabar, sabent que vostè ha participat molt activament en la Cooperativa Jordi Capell en concret, n’ha estat membre del Consell Rec-tor, m’agradaria saber què en pensa com a entitat i com n’analitza l’evo-lució al llarg del temps.

La Cooperativa és un exemple del que són les entitats paracol·legials. L’objec-tiu principal de la seva activitat sempre ha estat donar suport i servei a l’arqui-tecte. La seva intenció mai no ha estat

“fer” negoci, encara que evidentment hagi de funcionar com a tal. Aquest crec que ha estat el seu principal mèrit, sense oblidar que a la Cooperativa sempre hi han participat activament personalitats de gran caràcter. Personalment, sem-pre ha estat un plaer comprar llibres a la Cooperativa, que sens dubte disposa d’una de les millors llibreries d’arquitec-tura d’Europa. Estic segur que el director de la Cooperativa, Jordi Viola, recordarà perfectament la “feina” que tenia quan vaig estar al capdavant de la Biblioteca de la Demarcació. No parava de dema-nar-li llibres (riures)!

“La Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell és un exemple del

que han estat les entitats paracol·legials. L’objectiu principal de la seva activitat

sempre ha estat donar suport i un servei a l’arquitecte”

Josep Riera / 39


SOCIs


La pèrdua d’un ésser sempre és doloro-sa, encara més quan es tracta d’un amic i company de treball que conviu cada dia amb nosaltres.

En Josep ens ha deixat, i s’amunteguen, ara, nombrosos records de tota la nostra relació.

Aquesta comença l’any 1967, quan coin-cidim a l’únic institut d’ensenyança que hi havia a Girona. Ben aviat, vàrem travar una relació de joves adolescents, que de mica en mica es va transformar en una sòlida amistat.

Més tard, continuarem la relació estu-diant arquitectura a la facultat de Bar-celona, o més ben dit, intentant-ho, ja que eren temps estranys, els darrers anys de la dictadura, amb una societat vibrant i convulsionada i una facultat irregular i desdibuixada.

Malgrat tot, aquesta situació ens va mo-tivar i ens va fer espavilar a enfrontar-nos conjuntament, estudiant i treballant en equip, a la realitat del moment que ens tocava viure.

Així vàrem compartir experiències, unes de més afortunades que les altres, entre les quals podríem destacar l’aprenen-tatge de l’arquitectura als despatxos de professionals com en Yago Bonet Correa i en Jeroni Moner, entre altres, que molt amablement ens feien de tutors i educa-dors de l’arquitectura del moment.

Des d’aleshores i de manera natural, ja vàrem anar plegats, i sempre hem estat junts compartint l’amistat i la professió.

Quan vàrem acabar la carrera l’any 1976 obrirem despatx a Girona, amb la il·lusió pròpia d’uns aprenents. El nostre exer-cici professional ha estat bàsicament a les comarques gironines, si bé de ma-nera puntual també s’ha allargat fins a altres contrades com Salou, Mallorca i Eivissa, amb treballs ben diversos tant per a particulars com per a institucions públiques.

Els records, com hem dit, d’en Josep són molts i nombrosos, difícils de sinte-titzar, si bé coincidim a afirmar que la

professió, i nosaltres, hem perdut un bon professional, compromès, sensible, apassionat per tot, amb gran capacitat de treball i molt voluntariós i lluitador, sobretot per fer que l’arquitectura fos més valorada socialment, sense oblidar mai, però, el seu primer objectiu de ser-vei a la societat ni la lluita perquè la seva pràctica arribés a tothom i, de retruc, es prestigiés la professió.

El seu entusiasme per la vida, el seu re-cord i l’amistat que dia a dia va cultivar ens quedaran per sempre més.

record d’en Josep Riera

Jordi Crous Peraferrrer Jaume Grabuleda Prim Joan Grabuleda Prim

40 / Josep Riera

Després del primer sentiment que t’envaeix i que et domina quan et donen la mala notícia de la mort d’una persona que co-neixies i respectaves, després del dolor im-mediat que em va produir saber que Josep Riera ja no era entre nosaltres, han vingut els records. Com si estranyament la notícia d’una mort despertés de manera automà-tica en la memòria records que pensaves haver oblidat, com si obrís portes que fins en aquell moment desconeixies.

Recordo moltes coses... els llocs comuns, les coincidències, les converses apassio-nants, els fets viscuts amb complicitat i, sobretot, la nostra passió comuna per la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell. Certament, per a mi Josep Riera sempre va simbolitzar dos moments molt diferents de la meva vida, moments que fins i tot amb la seva poca interconnexió, i potser a causa de la seva persona, han quedat mar-cats amb rotunditat a la meva memòria. En primer lloc, Josep Riera “sintetitzava” tots els meus coneixements i vivències de la província de Girona, a la qual vaig tre-ballar des de l’any 1966 fins al 1969, con-cretament a la població de Salt. Associo, encara avui, la seva particular manera de parlar amb la dels gironins que vaig conèi-xer durant aquella època. Aquest accent

tan singular de gent que, ho descobreixes de seguida, s’estima Catalunya en general i el seu poble natal, en particular.

Mai no oblidaré la meva relació amb Jo-sep Riera a l’època en què es va viure un canvi al Consell Rector de la Cooperativa Jordi Capell, canvi que em va dur a pre-sidir-lo. En el moment de les eleccions, ell pertanyia al Consell Rector anterior i va decidir venir-me a veure per proposar-me un consell rector mixt, format per mem-bres de totes dues candidatures que s’hi presentaven. He de reconèixer que la idea em va captivar, i em vaig adonar que les nostres postures anaven per una línia molt similar. Malgrat tot, alguns dels seus “so-cis” del Consell Rector anterior no estaven per brocs. Van ser setmanes que em van permetre conèixer el “Riera” de veritat... profund, honest, amic dels seus amics... Penso sincerament que m’apreciava, que sabia que sempre hauria tingut un lloc en el nou grup que jo havia de presidir, però va decidir no unir-se al nostre projecte per la seva profunda honestedat, pel seu res-pecte pels companys que havien format, amb ell, el Consell Rector d’abans. Recor-do com si fos ara que a les cinc de la tarda de l’últim dia d’agost de l’any 2002 (eren els meus últims dies de vacances d’estiu

a Huelva) em va sonar el mòbil i vaig sen-tir la veu sempre clara de Josep Riera: em preguntava si em presentaria per segona vegada a la presidència de la Cooperativa. Li vaig dir que sí i, tot seguit, ens vam po-sar a parlar del temps i del mar...

En definitiva, el que m’agradaria transme-tre en aquest breu text en record de Josep Riera és que era una gran persona, sum-mament senzilla i sensible (las tres “es-ses”) i, sobretot, com ja he dit abans, amic dels seus amics.


tres “esses” per a una persona honesta

Jordi Querol / President del Consell Rector de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Josep Riera / 41

La imatge d’envergadura de Josep Riera amb la jaqueta a les espatlles, la camisa extremada comprada en un país exòtic, i sempre amb un llibre sota el braç, ens ha quedat definitivament impressionada a la retina.

Aquests darrers quatre anys, des de la talaia del Col·legi d’Arquitectes, els membres de la junta directiva, col-laboradors i personal, vam compartir el seu gran entusiasme, les seves dots de persuasió, el seu inesgotable pou de co-neixements i propostes. I ens ha llegat un camí: la Pia Almoina oberta als ciuta-dans, una proximitat amb els col·legiats i una forta il·lusió per millorar l’arquitec-tura, especial obsessió més pel panora-ma social que pel de l’espectacle. I els joves. Una gran preocupació pels joves. Com accediran a la feina? Com farem conèixer les seves idees? Aquesta era una de les seves grans passions. Però en tenia altres.

Apassionat pels llibres, va treballar per promoure des del Col·legi d’Arquitectes de Girona l’edició de publicacions d’ar-quitectura de molta qualitat, com les monografies d’arquitectes anomenades “Inventaris d’Arquitectura” o l’excel·lent col·lecció “Pretextos de Arquitectura”.

Va cercar títols i va engruixir el fons de la biblioteca, i fins i tot en va dissenyar l’espai de Girona. També com a mem-bre del Consell Rector de la Cooperativa Jordi Capell, va vetllar perquè la seva lli-breria fos un exponent de primer nivell en la difusió de publicacions d’arquitec-tura.

I va escriure llibres d’arquitectura, com el tractat sobre La Masia. Història i tipo-logies de la casa rural catalana conjun-tament amb Noni Moner i Arcadi Pla, la Guia d’Arquitectura del Pla de l’Estany o els Atlas I Girona ciutat i Atlas II Ciutats de Girona, amb Bernat Catllar i Ramon Ma. Castells. Ens va llegar, també, nom-brosos articles, sobre “els joves arqui-tectes”, sobre personatges com Rafael Masó o Carles Fontseré o sobre un llibre de Joaquim Español o una exposició de Josep Atmetlla.

Apassionat per l’arquitectura, la seva era una arquitectura sincera i de qualitat, gens frívola, basada en un molt ampli coneixement dels moviments culturals i arquitectònics d’arreu. La seva vasta curiositat l’arrossegava a ser prop dels esdeveniments, congressos i moviments reivindicatius, polítics o culturals. I va te-nir una àmplia coneixença de personat-

ges i arquitectes de renom. Però també interès per treballar al costat d’un ampli ventall de professionals, en el camp de l’arquitectura o en altres camps vinculats a aquesta disciplina, Yago Bonet, Jeroni Moner, i també Josep Pratmarsó, Oriol Bohigas, Toni Solanas, Ramon Ma. Puig, Joan Ma. Pascual, entre altres noms.

Apassionat per viatjar. Als llocs, a altres cultures, per conèixer la gent, per viatjar amb la gent. Apassionat per la gent. Un viatge de tres dies amb ell era una inten-sa acumulació de vivències que aboca-ven a un record perdurable.

Al final la malaltia va poder amb ell, amb tota la seva envergadura i vitalitat. Aquella dignitat i coratge amb què hi convivia, al contrari del que havia de ser, era a nosaltres a qui donava ànims. Hem perdut un dels millors defensors i pro-motors de l’arquitectura íntegra i un del representants més excepcionals del Col-legi d’Arquitectes de Catalunya. Però ja no ens abandonarà mai la seva figura amb la jaqueta a les espatlles, la camisa extremada i el llibre sota el braç.

amic Josep Riera


42 / Josep Riera

Frederic Cabré i Segarra / Arquitecte, President de la Demarcació de Girona del COAC


llibres sobre ciències socials


LLIBReria


Josep Maria Montaner / Arquitecte

lecturesininterrompudes

44 / lectures ininterrompudes

Els grans canvis socials que estem vivint obliguen a plantejar una pregunta clau i primordial per als arquitectes i els estu-diants d’arquitectura: per a quina mena de societat estem projectant? Respondre a aquesta pregunta comporta construir una nova mirada interpretativa en relació amb les societats de les quals formem part, a fi de descobrir-ne les transforma-cions culturals i els canvis de costums, els hàbits en l’ús de l’espai domèstic i públic, les seves estructures complexes i la dispersió, els seus mitjans de comu-nicació i els moviments migratoris. Per a això ajuda molt la lectura de diversos textos contemporanis procedents de les ciències socials.

Podem considerar que les publicacions en el terreny de les ciències humanes es divideix en dos grans grups: els “estudis culturals” i els “estudis socials”, fets per

autors, centres universitaris i d’investiga-ció predominantment angloamericans.

Pel que fa als Cultural Studies, els autors acostumen a pertànyer al món de la crí-tica literària i a la crítica d’art, i aquests estudis tenen moltes branques, com els “estudis visuals”, entre els autors dels quals figuren crítics de cinema i experts en el món de la imatge. La branca de l’estudi dels media arrenca als anys sei-xanta de les pioneres, brillants i influents teories de Marshall McLuhan, el qual en una sèrie d’articles i llibres com Unders-tanding Media (1964) va començar a mostrar tot allò que es podia ensenyar de la nostra societat a través dels mitjans: la televisió, el vídeo, els diaris, el cinema, la publicitat, els automòbils, l’aviació i la cultura del turisme. Als seus assaigs, va definir la nova condició del nostre entorn contemporani com “l’aldea global”.

Els autors de l’àmbit dels Social Studies, en canvi, procedeixen generalment dels camps de la sociologia i de l’antropolo-gia, en els corresponents vessants socials i polítics. Els experts en geografia poden desenvolupar les seves tesis en relació tant amb la cultura com amb la societat o la política.

Estudis Culturals

Als Estudis Culturals destaquen figu-res ja clàssiques, com Rosalind Krauss, Frederic Jameson o Giordana Bruno als Estats Units, Beatriz Sarlo i Esther Díaz a l’Argentina i, en àmbits més propers a nosaltres, professors com Joan Ramon Resina, autor de La vocació de moder-nitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana (Cercle de Lectors, 2007), una visió romanticista i essencialista so-bre una Barcelona la identitat de la qual


lectures ininterrompudes / 45

es considera que s’ha anat desdibuixant al llarg de les darreres dècades, i Anna Maria Guasch, editora, juntament amb Joseba Zulaika, del llibre Aprendiendo del Guggenheim Bilbao (Akal, 2007), que plantegen una dura crítica a “l’Ope-ració Guggenheim”.

Experts d’influència més recent són el bri-tànic Scott Lash, format dins del postes-tructuralisme francès i autor de Sociología del Posmodernismo (Routledge, 1990 i Amorrortu, 197), llibre en què la teoria social es defineix a través de la idea de cultura, i el professor de Harvard Homi K. Bhabha, d’origen indi i autor de The Location of Cultura (Rotledge, 1994) que, dins dels Cultural Studies, se situa al camp de la teoria literària i dels estu-

dis postcolonials i té gran influència en el pensament contemporani sobre art i cultura.

Alguna vegada, aquestes visions, tot i el gran interès que tenen, pequen de ser interpretacions massa esquemàtiques, distants i fredes de fenòmens comple-xos. S’analitzen els diferents contextos com si es tractés d’una obra literària o artística.

El camp dels Estudis Literaris, en el seu vessant geogràfic, té com a referents autors com ara Mijail Bakhtin i la profes-sora canadenca d’origen català Mireya Folch-Serra, que ha desenvolupat una visió crítica des de la geopolítica i el fe-minisme i s’ha especialitzat en la icono-grafia de les comunitats en diàspora.

Al Brasil hi ha una prestigiosa escola d’anàlisi geogràfica encapçalada per Milton Santos (1926-2001), autor de llibres com A cidade nos Paises Subde-senvolvidos (1965) i O Espaço Dividido (1975). Per la seva formació i per les seves estades a França, on es va exiliar durant la dictadura militar, va mantenir relacions molt fortes amb la geografia francesa. Amb el llibre Por uma geogra-fia nuova (1978) va esdevenir un dels aglutinadors de la “geografia crítica” i sempre es va mostrar molt pròxim i interessat pels temes d’arquitectura, ur-banisme i enginyeria. El seu darrer llibre es titula Por otra Globalizaçao (2000). Amb aquest autor entrem, ja, al terreny dels Estudis Socials.

Estudis Socials

Els Estudis Socials també presenten mol-tes branques. N’hi ha una que es dedi-ca a l’estudi dels imaginaris urbans, un terreny molt desenvolupat a l’Amèrica Llatina gràcies a assagistes com Néstor García Canclini, d’origen argentí i que viu a Mèxic, autor de Culturas híbridas (Grijalbo, 1990) i de Consumidores y ciudadanos. Conflictos multiculturales de globalización (Grijalbo, 1995). Les seves interpretacions fugen del rebuig purità al predomini del consum i a l’om-nispresència dels mitjans de comunica-ció. A García Canclini se’l cita molt per a legitimar la condició híbrida i consu-mista de les sosietats contemporànies, especialment a les capitals llatinoame-ricanes.

També hem d’esmentar el colombià Ar-mando Silva, que va estudiar amb Jac-ques Derrida i que ha creat grups de treball a més de vint ciutats iberoameri-canes dedicats a estudiar els imaginaris urbans. Per a fer-ho s’agafen tota mena de documents sobre la realitat quotidia-na, anònima i col·lectiva de les ciutats: col·leccions de fotografies familiars, tar-getes postals, grafits, pintades, icones

publicitàries, declaracions i entrevistes, estadístiques, retalls de diaris, repertoris iconològics, documentals, etc. Es tracta, al cap i a la fi, de recollir i interpretar tant una matèria visual com una inves-tigació social. És autor de llibres com Imaginarios urbanos (Ed. Tercer Mundo, 1992), Bogotá imaginada (Taurus, 2003) i Polvos de ciudad (La balsa, 2005). El maig de 2007, Silva va fer a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona l’exposició Imaginaris urbans a l’Amèrica Llatina: arxius, que incloïa catàleg i debats. L’any que ve la Universitat Nacional de Co-lòmbia, seu de Bogotà, li dedicarà una àmplia retrospectiva de totes les seves activitats.

Sens dubte, el camp dels imaginaris resulta summament important per als estudis urbans, ja que ajuda a tenir en

Els grans canvis socials que estem vivint obliguen a plantejar una

pregunta clau i primordial per als arquitectes i els estudiants d’arquitectura: per a

quina mena de societat estem projectant? Respondre a aquesta pregunta comporta

construir una nova mirada interpretativa en relació amb les societats de les quals

formem part


46 / lectures ininterrompudes

compte els desigs i a identificar les icones de cada cultura, així com a atendre els imaginaris de la ciutadania de cada grup cultural, de cada barri o de cada comuni-tat, fent evident i permanent els valors de la cosa pública.

I aquest enfocament, que ha produït les aportacions més importants, és el que s’ha dedicat als estudis socials, espe-cialment a través de tres autors d’una grandíssima influència internacional: Zygmunt Bauman, Arjun Appadurai i Gayatri Spivak.

Zygmunt Bauman, d’origen polonès i professor a Leeds (Gran Bretanya), ha aportat un terme molt fructífer per a caracteritzar els nostres temps: “la modernitat líquida”, que expressa la condició de canvi continu que marca les nostres relacions socials, els afectes i els compromisos, les condicions de fei-na i els hàbits, etc. Tot canvia molt de pressa en aquesta època d’amor líquid i de vida efímera. Bauman, a Vidas des-perdiciadas. La modernidad y sus parias (Paidós, 2006), demostra que el progrés de la modernitat sempre ha generat re-sidus productius que contaminen el pla-neta i residus humans que augmenten contínuament les files dels marginats,

exclosos i desheretats. En definitiva, la modernitat líquida es basa en unes rela-cions de tota mena –afectives, familiars, professionals, laborals– molt provisio-nals i poc compromeses, i en un mode de vida de tendència nòmada, sota l’amenaça contínua de l’obsolescència, el col·lapse i l’exclusió.

Arjun Appadurai, antropòleg i profes-sor nord-americà d’origen indi, és autor d’una sèrie d’obres clau inciades amb La vida social de las cosas (Grijalbo, 1991). Els seus dos llibres amb més influència global són Modernity at large. Cutural dimensions of Globalization (Univer-sity of Minnesota Press, 1996), traduït com La modernidad desbordada (Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2001), i El rechazo de las minorías (Tus-quets Editores, 2007), títol discutible per a l’original Fear for small numbers (2005). Appadurai concilia una interpre-tació molt culta i crítica amb una visió esperançada i sensible amb els movi-ments socials d’emancipació i amb les grans possibilitats de relació, associació i mobilització que poden aportar nous mitjans de comunicació electrònica.

El punt de partida de La modernidad desbordada són les condicions de la so-cietat global a partir de dos canvis quali-tatius: els processos migratoris i l’omni-presència dels mitjans de comunicació. Segons Appadurai, aquests processos no tenen precedents en els fenòmens his-tòrics i en els instruments de les ciències socials del passat. Els moviments migra-toris menen a una diàspora de les cultu-res que comporta una crisi progressiva dels estats nació, i així es configuren no-ves característiques dels grups socials, més dinàmics, híbrids i inestables i es generen fonamentalismes de tota mena, resultat tant de poders dominants que persegueixen les minories, com de mi-nories que actuen violentament. És per això que es multipliquen els focus de conflictes i s’incrementen les relacions violentes entre unes nacions estat i “uns altres” de postnacionals.

Zygmunt Bauman, d’origen polonès

i professor a Leeds (Gran Bretanya), ha aportat un

terme molt fructífer per a caracteritzar els nostres

temps: “la modernitat líquida”, que expressa la

condició de canvi continu que marca les nostres

relacions socials, els afectes i els compromisos,

les condicions de feina i els hàbits, etc.

> Zygmunt Bauman.

> Arjun Appadurai.


lectures ininterrompudes / 47

A El rechazo de las minorías estudia com l’estat nació, en crisi progressiva, inten-ta reforçar-se per mitjà del rebuig de les minories que, suposadament, atempten contra una pretesa puresa i unitat. Aquí se situen dos fenòmens que soscaven les bases del domini i les competències dels estats nació: la creixent presència del terrorisme islamista, que apareix com a resposta a la repressió i injustícia global, i l’expansió de les accions de les ONG, que indiquen una alternativa en el seu funcionament cel·lular, àgil i filan-tròpic a la crisi de l’estat nació.

Gayatri Spivak, també deixeble de Jac-ques Derrida, fou l’autora de la traduc-ció a l’anglès del seu llibre clau De la gramatología. La feina de Spivak, que es concentra en una sèrie d’assaigs, mena, novament, a una síntesi d’estudis socials i culturals. De fet, l’origen de la seva investigació rau en una crítica literària que, com a Derrida, l’ha duta a la crí-tica social i a temes com el de la pos-sibilitat o no d’expressió de les cultu-res i els grups subalterns i marginats. Les teories de Spivak ofereixen la tesi més singular de marxisme, feminsme i

deconstrucció. Per a tots aquests estu-dis hi ha treballs clàssics que són una referència constant, com els assaigs de Walter Benjamn, els escrits de Hannah Arendt, especialment La condición hu-mana (1958), i treballs de Mary Dou-glas, com El mundo de los bienes. Hacia una antropología del consumo (1990).

En aquest terreny, al nostre país tenim autors tan destacats com Manuel Del-gado, un prolífic assagista i provocador que practica una dura crítica a la qües-tió urbana amb arrels en el surrealisme combatiu de Georges Bataille, i la pro-fessora Teresa Tapada, experta en l’estu-di de les maneres de gestionar, fer i usar els habitatges.

Tots aquest repàs a l’estat del món i de les nostres societats postcolonials ens mena a una conclusió clara: les coordenades de la feina de l’arquitecte i l’urbanista s’han de transformar completament si aquests professionals volen acostar-se als canvis constants de les nostres socie-tats. I la direcció més adequada seria la d’unes arquitectures i urbanismes molt més relacionats amb les complexitats de les societats i de cada un dels seus barris i comunitats. És a dir, una arquitectura dedicada a la cooperació, oberta a totes les classes socials i no únicament a unes certes elits, amb una visió de gènere i no tan sols aplicant-hi un ordre patriarcal, com ha passat generalment fins ara. Un canvi tan radical és el repte més gran per a una professió tan tradicional, so-bretot si pretén sobreviure al segle xxi, més enllà de l’espectacle malbaratador de l’arquitectura de l’star system.

El repàs a l’estat del món i de les nostres

societats postcolonials ens mena a una conclusió

clara: les coordenades de la feina de l’arquitecte i

l’urbanista s’han de transformar completament si

aquests professionals volen acostar-se als canvis

constants de les nostres societats

> Gayatri Spivak.



pituïtàries / 49

Julià Peiró / Periodista

pituïtàries

LA CUINA MEDITERRÀNIA CONQUISTA EUROPAA Catalunya, terra de pas, l’influència de tantes onades de races i cultures, està present a tot arreu, on menys la troba-rem (no parlo del present) és en el men-jar. Al llarg del segles han arribat milers de productes nous, però el poble, abans de fer-los un lloc als fogons, els ha anat incorporant al camp o als estables, els ha fet seus, i en els casos impossibles, com el bacallà, els ha transformat, do-nant-los el sabor de casa. Vejam, si no: Hi ha, al país, cap altre peix més català que el bacallà?

No oblidem, però, que els primers a donar un fort impuls a la gastronomia local són els italians, en importar a Bar-celona els seus becos, a final del segle xviii, i els gals, que al llarg del segle xix, i bona part del xx, arriben a ser omnipre-sents a les taules de luxe: Justin, Chez Martin, Continental, Suizo, la Maison Dorée… Segons un periodista de l’èpo-ca, l’obsessió per França decau arran de la Primera Gran Guerra (1914-1918): Barcelona, neutral però propera al con-flicte, s’omple d’especuladors, corren els milions, i amb els milions, és de llei, les dones més belles i seductores de tot Europa, ah! I els catalans descobreixen que la bellesa no es una exclusiva de les franceses. Sigui com sigui, avui no hi ha a Barce-lona taules de luxe de cuina europea.

Encara que potser caldria preguntar-se si n’hi ha cap de veritablement catalana. En parlem amb el Jean-Louis Neichel, que l’any 1981 va obrir a Barcelona el restaurant que porta el seu nom, i tren-cà motlles: d’un minimalisme suau als ulls d’avui, però molt agosarat per a l’època, fou polèmic, però va guanyar el premi FAD d’opinió l’any 1982, obra d’Espinet/Ubach Arquitectes. Llavors, Neichel feia una cuina afrancesada, però molt influïda per la seva Alsàcia natal, amb una gastronomia, i sobretot una rebosteria, més propera a l’alema-nya que a la francesa. Tanmateix ell, que divideix Europa en el nord i el sud, simbolitzats per la mantega i l’oli d’oli-va, s’ha enamorat del sud: “Tot Europa –diu ell–, s’ha enamorat del sud. Aneu a París, a Berlín: com a gran exquisidesa us oferiran pernil d’aglà o gambes de Palamós”. La Mediterrània ha guanyat la partida.Mentrestant, aquí, ens oblidem de la nostra cuina, de les taules on menja la gent, per dedicar-nos a pontificar sobre el sexe dels àngels: creativitat, desconstrucció, reducció, sofisticació…, fórmules i maneres que mereixen tenir el seu lloc propi, però tan sols en les mans més expertes, perquè els genis, siguin del foc o del sifó, no es compten a dot-zenes, es compten amb els dits d’una mà. “Experimentar obliga a ser molt avi –recorda Neichel–, no és un treball per als més joves, que s’han de dedicar a la missió nobilíssima de potenciar i posar al dia la cuina dels sabors locals, l’au-tèntica cuina del país, aixecada sobre els productes propers i de temporada”. I ell, malgrat la seva gran experiència, és el primer a donar exemple: el seu repte diari és trobar els millors productors, i no casar-se amb cap.

> Jean-Louis Neichel al seu restaurant de Barcelona.


CONSELLrector


Jordi Querol entrevista

Rafael Romero

Economista de carrera, la vida professional de Rafael Romero sempre ha estat vinculada al món empresarial de la construcció. Actualment és president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya, conseller de la Confederació Nacional de la Construcció i vocal del Comitè Executiu de Foment del Treball Nacional. Qui millor que ell per parlar-nos de les raons profundes de la tan actual crisi de la construcció?

Penses que els governs estan fent el que cal per sortir de la crisi?

Jo prefereixo preguntar-me si nosaltres estem fent el que cal per sortir de la crisi. Per aquest motiu, voldria animar tothom a preguntar-se què pot fer per sortir de la crisi i a fer-ho.

El primer que ens hem de preguntar els que pertanyem al sector de la construc-ció és si estem conformes amb un sector de baixa productivitat. Penseu que per cada 100 euros per persona ocupada que es produïen l’any 1996, el 2006 només hem estat capaços de produir-ne 88, si descomptem la variació dels cos-tos. La productivitat de la construcció en la darrera etapa d’expansió ha min-vat un 12%. Un sector tradicional com l’agricultura l’ha augmentada un 24%. Per què no hem de ser capaços de fer

quelcom similar? Tard o d’hora ens ho haurem de preguntar i haurem de posar els mitjans per a canviar aquesta situa-ció. Ens hi juguem molt.

L’augment de la productivitat de l’eco-nomia catalana és el gran repte. El Go-vern de la Generalitat ha impulsat un pacte estratègic amb aquest objectiu. Si la construcció, que representa el 12% del VAB total, augmentés un 10% la seva productivitat, aportaria 1,2 punts d’increment a la productivitat total. No és una xifra menyspreable. Què estem fent per aconseguir-ho? Trobem-hi les respostes i després podrem demanar mesures als governs.

Es diu que la crisi de la construcció és positiva perquè s’havia construït massa, que hem de tornar a nivells més raonables...

Quina és la mesura d’allò que és “rao-nable”? Per poder contestar “raona-blement” hem de pensar què suposa la construcció per a l’economia d’un país. La construcció no només és cons-truir habitatges. La construcció facilita les infraestructures i els equipaments, tan necessaris com les màquines per a una indústria. Qualsevol país, si vol te-nir una economia competitiva, necessi-ta un sector de construcció potent que acompanyi amb el seu creixement el creixement econòmic general. Si la cons-trucció s’endarrereix, l’economia es pot col·lapsar. A Catalunya en sabem alguna cosa, d’això.

Així, doncs, caldrà construir molt però no pas habitatges?

Avui quasi bé la meitat del nostre capital fix social són habitatges. Sembla arribat

50 / Rafael Romero


el moment d’orientar la política d’habi-tatge cap a la reparació i la renovació del parc existent. Us imagineu una empresa que no fes reparació o renovació de la meitat dels seus actius fixos? Doncs això és el que estem fent amb el nostre parc d’habitatges. La política d’habitatge ha de canviar radicalment orientant els seus instruments bàsics, la política de despe-sa pública i la política tributària, cap a l’objectiu de la reparació i renovació de l’habitatge construït.

De mica en mica la política de despesa pública comença a canviar d’orientació. Els ajuts per a la rehabilitació dels go-verns municipals i català estan en la bona direcció. Però en matèria d’impostos res-ta molt de camí per fer. Hem de pensar que en aquest terreny la competència és estatal i, fins ara, d’una gran gasiveria. Tanmateix, el president Zapatero, el 23 de juny d’enguany, va dir que “antes de fin de año presentaremos un nuevo mar-co normativo más flexible y sencillo para impulsar las actividades de renovación y rehabilitación e introducir mejoras en su fiscalidad”. Hi estarem amatents.

Centrem-nos en les respostes que has fet referència abans; què ha de fer el sector per superar la crisi?

La productivitat del sector pot augmen-tar canviant de composició. Com que la producció per persona pel que fa a la construcció de carreteres és superior a la de la construcció d’habitatges nous, si augmenta la construcció de carreteres per sobre de la d’habitatges augmenta-rem la productivitat del sector.

Però aquesta és la manera fàcil i passi-va d’incrementar la productivitat. Hem d’aconseguir incrementar-la d’una ma-nera activa, innovant, sent creatius, tro-bant com fer les coses de manera dife-rent i millor.

Innovar la construcció és un bon programa, però, com es fa això?

El primer que cal fer és identificar els protagonistes. Una obra és el resultat del treball d’una pluralitat d’agents, tots ells amb un paper rellevant en el resultat final:

• el promotor, sigui públic o privat, que defineix les necessitats que s’han de sa-tisfer i programa l’obra que s’ha d’exe-cutar, i n’assegura el finançament.

• el tècnic, arquitecte o enginyer, que defineix com s’ha de construir l’obra, la dirigeix o en controla l’execució.

• el constructor generalista, que coordina les diferents especialitats i oficis i es responsabilitza de les tres variables fonamentals: termini, preu i qualitat.

• el constructor especialitzat, que executa una part concreta del projecte.

• els fabricants, que subministren els productes o materials de construcció.

Un cop identificats els protagonistes, la innovació requereix el lideratge d’alguns elements de cadascun d’aquests grups.

El lideratge fa possible el canvi. El can-vi en la construcció requerirà l’acció compromesa dels líders de cadascun d’aquests grups. Amb l’acció d’una sola part és molt difícil aconseguir el canvi del conjunt.

Un cop identificats els agents i la necessitat de lideratge, quin és el proper pas?

Tant la indústria manufacturera com els serveis han experimentat augments pel que fa a l’eficiència i els canvis en el teixit empresarial que fa un parell de dècades ningú no hauria cregut possibles. Què ha portat a la indústria i els serveis a fer canvis tant radicals? Cal identificar els factors fonamentals del procés de canvi i aplicar-los a la construcció. És a dir, un cop identificats els agents i la necessitat de lideratge, cal identificar els factors fonamentals. Segons la meva manera de veure, aquests factors fonamentals els podríem concretar en cinc punts:

Rafael Romero / 51

PRODUCTIVITAT APARENT I PES DELS DIFERENTS SECTORS DE L’ECONOMIA. ESPANYA. 2006Productivitat, índex base 1995 = 100, en termes realsfont: Comptabilitat Nacional d’Espanya (CNE-INE)

Productivitat % s/VAB Total

Agricultura, ramaderia i pesca 124 2,9%Energia 113 3,1%Indústria 111 15,2%Construcció 88 12,2%Serveis 95 66,7%

Valor afegit brut (VAB) total 99 100,0%

“Quina és la mesura d’allò que és ‘raonable’? Per poder contestar ‘raonablement’

hem de pensar què suposa la construcció per a l’economia d’un país. La construcció

no només és construir habitatges. La construcció facilita les infraestructures i els

equipaments, tan necessaris com les màquines per a una indústria”


1. Cal satisfer les necessitats de l’usuari final.

2. Cal innovar en matèria de desenvo-lupament del producte i en la utilització dels components industrialitzats.

3. Cal establir un diàleg col·laboratiu entre els diferents agents.

4. Hem de preveure com un element prioritari el cost total de l’obra.

5. Ens convé establir la competència en relació amb l’obtenció dels resultats pre-vistos i no del preu.

Si voleu, us en dono detalls un per un. Comencem.

1. La primera cosa que tots els agents han de tenir clar és que cal satisfer les necessitats de l’usuari final de l’obra, que és el nostre veritable client. En la resta de sectors, per a les millors empre-ses el client ho és tot. Aquestes empre-ses proporcionen exactament allò que el client necessita, quan ho necessita

i a un preu que reflecteixi el valor que el client dóna al producte. Les activitats que no representen cap valor afegit per al client són considerades irrellevants i s’eliminen.

El procés seqüencial de la construcció fa que els diferents agents considerin que el seu client és aquell amb qui han con-tractat la seva feina, i això els fa perdre de vista que el veritable client de la feina que fan és l’usuari final de l’obra aca-bada. L’esforç i la iniciativa de tots els agents que participen en la construcció han d’estar orientats a la satisfacció de les necessitats del veritable client, l’usuari de l’obra acabada.

2. Hi ha dos elements clau que faran possible la innovació en el sector de la construcció: el desenvolupament del producte i la utilització de compo-nents industrialitzats.

La innovació en el sector demana un aprofundiment en el procés de desenvo-lupament del producte per tal de poder millorar, de manera continuada, un pro-

ducte de construcció genèric (una casa, una carretera) que doni satisfacció a les necessitats dels usuaris finals. Requereix el coneixement profund de les deman-des dels usuaris i processos efectius per a innovar i aprendre mitjançant el control objectiu dels projectes acabats. Aquesta activitat equival a investigar les necessitats dels consumidors per part dels fabricants de béns de consum.

El desenvolupament del producte reque-reix la continuïtat d’una part d’un equip especialitzat de producció, un equip amb capacitats de disseny, amb connexions fermes amb la cadena de subministra-ment per mitjà de la qual es puguin valorar les respectives habilitats i inno-vacions i amb accés a la investigació re-llevant del mercat.

La innovació en la construcció demana reduir els components emprats i indus-trialitzar-los per tal de millorar la fase de disseny d’un projecte. Estic convençut que una manera pràctica de reduir la complexitat de la construcció consisteix a augmentar la utilització de components

52 / Rafael Romero

> Rafael Romero i Jordi Querol a la botiga de la Cooperativa a la seu del COAC a Barcelona.


industrials. Promotors i arquitectes hau-rien de fer un major ús dels components industrials i analitzar-ne els beneficis en termes d’eficiència i qualitat.

També hi ha moltes possibilitats en el terreny dels processos, fet que pot apor-tar una major previsibilitat del que es fa, de com es fa, de quan es fa i de qui ho fa. S’ha de fabricar al taller i a l’obra no-més fer-ne el muntatge. La utilització de components industrials no implica una estètica pobra o edificis monòtons. Els millors arquitectes són capaços de dis-senyar edificis atractius i funcionals apli-cant un alt grau d’estandardització.

3. Ens cal, també, establir com a nor-ma el diàleg col·laboratiu entre els diferents agents del sector. Un procés integrat és un procés explícit i transpa-rent, per tal que el comprenguin i l’as-sumeixin tots els que hi participen. Avui, l’eficiència de la construcció està con-dicionada negativament pels processos aïllats, mitjançant els quals es planeja, dissenya, construeix i es fa el mante-niment de l’obra. Aquesta fragmenta-ció reflecteix el trencament del sector, basat en una cultura del contracte i la confrontació. Aquest mètode tradici-onal pretén minimitzar els riscos defi-nint amb un detall inútil què haurà de fer l’empresa següent de la cadena de la construcció. Malauradament, no és gens clar que aquesta estratègia prote-geixi els clients i, molt sovint, actua com

una barrera molt efectiva quan es tracta d’emprar els coneixements i capacitats dels constructors i fabricants en el dis-seny i planificació de les obres.

A més a més, el procés tradicional par-teix de la hipòtesi que els promotors es beneficien de la selecció d’un nou equip d’arquitectes, constructors i fabri-cants d’una manera competitiva, per a cada nou projecte. Estic convençut que això no és cert. La selecció reiterada de nous equips per a cada projecte impe-deix l’aprenentatge, la innovació i el desenvolupament d’equips qualificats i experimentats. Estic convençut que, en realitat, aquesta metodologia no ha fet possible que la construcció desenvolu-pi un producte i una identitat (marca) que els promotors puguin reconèixer o entendre.

Cal donar un gir de 180º al que són avui les relacions entre els agents de la cons-trucció, ja que és un element clau per a innovar i sostenir, difondre i incrementar les millores de l’execució. Es requereix un reconeixement de la interdependència entre promotors, arquitectes, construc-tors i fabricants, relacions obertes i trans-parents, control efectiu dels resultats i un compromís de millora continuada. Caldria

ajudar els agents que participen en l’exe-cució d’un projecte a “desinstal·lar” les relacions tradicionals entre tots plegats. Un aspecte essencial del diàleg col·laboratiu és l’oportunitat per als qui participen de compartir els beneficis que les millores produeixen.

Perquè la col·laboració tingui conti-nuïtat ha d’estar basada en l’interès mutu. Cooperació i continuïtat són dos elements imprescindibles perquè l’equip aprengui i s’arrisqui en la millora del producte. Un equip que no es manté unit no té capacitat d’aprenentatge i no te cap oportunitat d’incrementar la qualitat i l’eficiència.

4. Hem de preveure com una prioritat el cost total de l’obra. Es perd massa temps i esforç a peu d’obra inten-tant aplicar els dissenys realitzats. Això passa com a conseqüència d’un mal endèmic del sector: la separació en-tre el disseny i la resta del procés. Trobem molts exemples d’edificis que donen resultats dolents en termes de flexibili-tat d’ús, prevenció dels riscos laborals, sostenibilitat i costos operacionals de manteniment. Tots aquests aspectes haurien de ser previstos en la fase de disseny i planificació, abans de comen-

“El lideratge fa possible

el canvi. El canvi en la

construcció requerirà

l’acció compromesa

dels líders de cadascun

d’aquests grups. Amb

l’acció d’una sola part és

molt difícil aconseguir el

canvi del conjunt”

Rafael Romero / 53

> Rafael Romero en un moment de l’entrevista.

Aquesta targeta us permet fer un regal per l’import que vulgueu, i la persona que se’n beneficiï podrà triar, a qualsevol de les nostres botigues, el producte que més li agradi.

Targeta regalAmb la targeta regal, l’encertareu sempre

Disponible en totes les botigues de la Cooperativa

çar les obres. El disseny ha d’integrar correctament la construcció i l’ús de l’obra. El temps que s’esmerci en l’estudi previ d’aquestes qüestions és un temps guanyat, no perdut. El disseny integrat de la construcció i l’ús de l’obra ha de permetre valorar-ne el cost durant tota la seva vida útil i, d’aquesta manera, optimitzar els recur-sos esmerçats.

5. Finalment, ens cal establir la compe-tència en relació amb l’obtenció dels resultats previstos i no del preu. La introducció del control de resultats i de la competència mitjançant objectius clars de millora en termes de la quali-tat, el termini i els costos, és el principal mitjà per a mantenir la disciplina entre promotors, arquitectes, constructors i fabricants. Si es condueixen bé, aques-

tes relacions resulten molt més exigents i satisfactòries que les que es basen en el sistema tradicional del contracte per etapes segmentades.

S’ha de prendre consciència de l’esterili-tat que comporta recórrer als contractes amb condicions cada vegada més dures i exigents. La col·laboració efectiva no es basa en contractes de moltes pàgi-nes i lletra petita. Els contractes po-

den augmentar significativament els costos i no impliquen cap valor afegit. Si la relació entre dues parts és sòlida i ambdues reconeixen la seva in-terdependència mútua, els contractes formals esdevenen obsolets. Pot ser que el sector trobi que això és revolucionari, però això mateix va passar amb la in-dústria de l’automòbil i, avui, els fabri-cants no necessiten cap contracte amb

els seus principals proveïdors perquè el sistema funcioni molt millor que abans.

Però tot això no és gens fàcil de dur a la pràctica, no creus?

El sector de la construcció és un sector molt atomitzat no només per la banda dels professionals i de les constructores generalistes i especialitzades, sinó, tam-bé, per la banda dels promotors, públics i privats. El procés de canvi no podrà consolidar-se si no es té molt present aquesta atomització, i els seus líders han de tenir present aquesta realitat a fi de fer-hi front i de resoldre-la.

El canvi en la construcció no es farà ex-cloent a qui estigui disposat a adaptar-se a la “nova construcció”, sigui quina sigui la seva dimensió, gran, mitjana o petita. El que sí que ha de resultar ex-cloent és la incapacitat de respondre als nous reptes i a les noves exigències d’una construcció més innovadora, de més productivitat i més competitiva.

Sèneca va dir que no és perquè les co-ses són difícils que no som capaços de fer-les; és perquè no gosem fer-les que són difícils.

Fotos: Lorenzo Fuentes

“Hem de preveure com una prioritat el cost total de

l’obra. Es perd massa temps i esforç a peu d’obra

intentant aplicar els dissenys realitzats. Això passa

com a conseqüència d’un mal endèmic del sector: la

separació entre el disseny i la resta del procés”

54 / Rafael Romero

NOVETAT

especial eupalinos Europa >


ESPECIALeupalinos


56 / carta a un amic

Estimat Giancarlo,

Aquesta tarda de dissabte, en una Bar-celona calorosa i humida d’estiu, llegei-xo al mòbil els missatges de Carlos Her-nández Pezzi i de Fabián Llisterri (dos amics que t’estimaven molt). Em diuen que te n’has anat. Veure a la insignifi-cant pantalla d’un telèfon una notícia tan trista i inesperada sembla una bro-ma tenebrosa. Una cosa irreal i inconce-bible. La meva ànima trista protesta per aquesta improcedent jugada de l’atzar, i sento ràbia, molta ràbia.

En aquest moment una rancúnia espe-cial m’envaeix. Sé que el ressentiment no té cap sentit intel·lectual, però sense voler-ho, em brolla de l’ànima. Lluitaves

carta a un amic

A la redacció d’Eupalinos estàvem ultimant els continguts per al nou número de la revista i teníem un especial interès a reservar dues pàgines per a un article de Giancarlo Ius, arquitecte italià de prestigi reconegut i candidat a la presidència de la UIA. Uns dies després, quan ja havíem determinat les característiques periodístiques necessàries de l’article (argument, nombre de paraules, termini de lliurament, etc.), va arribar la fatal notícia: Giancarlo Ius havia mort inesperadament. Malgrat el dolor per la pèrdua d’un amic, es va decidir que aquelles dues pàgines havien de continuar estant dedicades a Giancarlo, i Jordi Querol li va escriure una carta amb l’esperança, potser vana, que en algun lloc la pogués arribar a llegir.

Barcelona, 5 de juliol de 2008

> Presentació del llibre 24 Ciudades de Jordi Querol, amb la presència de Giancarlo Ius.


carta a un amic / 57

netament per a aconseguir una UIA mi-llor i, a Torí, el teu cor s’atura i no et deixa continuar. Ni Torí ni la UIA sabran mai (simplement són una ciutat i una organització) que ells et van engolir per sempre. És així: en aquesta ciutat, i llui-tant en favor d’aquesta organització, el teu cor generós ha deixat de moure’s; és allà on ha esdevingut aquest fatal esde-veniment. Per això, la UIA, i molts dels quals érem allà, hem quedat marcats per sempre.

A Torí se’t veia feliç, traspuaves alegria i semblava que dominaves el món. Era fàcil constatar la teva rotunda segu-retat, la teva energia, la teva joventut esplèndida. Sabia la il·lusió que et feia ser president de la UIA, i estava segur que ho aconseguiries. Jo m’alegrava de veure’t així perquè sempre he compartit les il·lusions de la gent que estimo. Però, d’una manera egoista, també pensava que els arquitectes necessitàvem una persona com tu: un Giancarlo.

Avui, immers en la tristesa, em vénen a la memòria moltes coses: et veig conduint la Harley-Davidson amb la Caterina al darrere (així vau sortir de l’Ajuntament de Pordenone després de casar-vos); et recordo a Barcelona, quan vas presentar el meu llibre 24 Ciudades; et veig al CAE dissertant en anglès, italià, francès i es-panyol; sento el teu discurs subtil men-tre sopem junts després d’aquell concert al Teatre Verdi de Pàdua; admiro els teus dots de comandament a l’hora d’orga-nitzar un complicat concurs d’arquitec-tura al Fiume Veneto; i a Torí percebo una altra vegada el teu somriure murri, el mateix que tenies dilluns passat, 3 de juliol, quan em presentaves com a pia-nista a Castello de Valentino.

Giancarlo, sé molt bé que el millor de la teva persona era el teu cor gegantí i ge-nerós. S’hi amagaven les teves emocions sempre netes, les teves passions plenes de bondat i, ves per on, ara s’atura per fastiguejar la Caterina, els teus fills, fa-miliars i incomptables amics. A mi, pair la teva absència, em costarà. No supor-to pensar que ja no hi ets.

Amic Giancarlo: Addio!

Jordi Querol

> Intervenció de Giancarlo Ius a la presentació del llibre 24 Ciudades.


ESPECIALeupalinos


la mobilitat: un debat en construccióLa “Nova Europa”, que els últims anys s’ha anat ampliant contínuament, amb bon criteri ja fa temps que ha

plantejat amb rigor diferents projectes de reforma de les professions, sobretot pel que fa a la mobilitat dels

professionals, és a dir, a la possibilitat que els ciutadans de la UE puguin treballar i residir en qualsevol dels

diferents estats membres sense que això impliqui dificultats professionals o traves burocràtiques. En el camp

de l’arquitectura és, sens dubte, un debat molt actual i obert. Per això, Eupalinos ha decidit reunir en aquestes

pàgines l’opinió de quatre experts en el tema.

Mobilitat: un mitjà no una finalitat

Als debats i discursos sobre les polítiques oficials que es porten a terme al si de la Unió Europea quant a la mobilitat dels ar-quitectes professionals (i també a la d’altres tipus de professio-nals), la mobilitat es considera, es planifica i s’estableix com una finalitat en si mateixa. Com si a Europa la majoria d’arquitec-tes professionals o els estudiants d’arquitectura ja estiguessin preparats per a abandonar els seus llocs d’origen i buscar una feina o una plaça universitària en un altre país. Com si les per-sones que decideixen integrar-se en un programa de mobilitat haguessin d’influir dràsticament en el desenvolupament de la consciència europea. Com si la mobilitat fos la pedra mil·liar de la integració europea.

És evident que la preparació, el desenvolupament i el mante-niment, sens dubte amb un cost econòmic elevat, de l’estruc-tura institucional que la UE ha decidit posar en marxa (amb tots els recursos humans, els mecanismes i els serveis necessaris per a regular d’una manera correcta i fructífera la mobilitat), en última instància, afecten un nombre “extremament” petit d’individus. És a dir, que el nombre de persones que, de fet, decideixen desplaçar-se per raons professionals o d’estudis és, avui dia, relativament petit.

CONSTANTIN SPIRIDONIDISArquitecte grec i professor de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Aristòtil de Tessalònica (Grècia)

En definitiva, la mobilitat no ha de ser considerada com un objectiu definit per la perspectiva europea de les nostres socie-tats, ni com una finalitat per a la integració europea. Al con-trari, representa un mitjà, una eina, un instrument, i com a tal ha de ser concebuda, planificada i portada a la pràctica. És una eina per a poder augmentar la qualitat dels serveis oferts al terreny de l’ensenyament i la pràctica de l’arquitectura; és un instrument crucial referent als mecanismes de la compe-tència fomentats per la nostra economia internacionalitzada. És un mitjà que s’empra en tot el nostre àmbit internacional, i aquesta és la raó per la qual s’ha de dissociar de qualsevol motiu o factor relacionat amb la identitat europea.

La mobilitat és un agent que no podem ignorar, que no po-dem desatendre i que no podem eludir. És una condició, o si es prefereix, una circumstància, amb la qual hem de conviure i actuar, i hem de mirar de fer-la servir per al nostre propi desenvolupament, encara que porti afegit el perill de l’aïlla-ment, la marginalitat, la trivialitat, el desinterès i fins i tot algun perjudici.

58 / la mobilitat


Mobilitat i titulacions acadèmiques

Una de les “pedres angulars” de les polítiques adoptades per la UE ha estat promoure el concepte de mobilitat entre pro-fessionals i estudiants dels diferents països de la UE mateixa. I aquesta mobilitat ha tingut una especial rellevància amb els arquitectes i estudiants d’arquitectura. En si mateixa, la idea és molt simple. Es basa en la noció que els arquitectes que tin-guin les mateixes qualificacions (o equivalents) han de rebre un títol que els permeti treballar en qualsevol dels vint-i-set països membres de la UE. De la mateixa manera, els estudiants d’ar-quitectura també han de tenir l’oportunitat de desenvolupar els seus estudis a diferents estats de la UE, sempre tenint en compte, però, que les institucions o universitats que ofereixin aquesta possibilitat desenvolupin programes d’estudi que es puguin considerar equivalents.

En principi, el concepte sembla molt raonable i factible. De fet, a la UE, tant els arquitectes com els estudiants d’arquitec-tura ja han assolit alts nivells de mobilitat. Tanmateix, encara hi ha força dificultats i obstacles perquè aquest procés es desenvolupi amb la fluïdesa desitjada.

L’arquitectura és una de les àrees professionals que disposa d’una directiva sectorial des de l’any 1985 (Directiva d’arqui-tectes 85/384/EEC). Aquesta directiva inclou una llista de ti-tulacions, l’obtenció de les quals permet una mobilitat total. D’altra banda, un comitè assessor, especialitzat en l’ensenya-ment i la preparació dels arquitectes i format per tres repre-sentants de cada estat membre, s’ocupava del compliment de l’esmentada directiva. Cada cert temps, les autoritats compe-tents dels diferents estats membres notificaven a la Comissió de Brussel·les la creació de nous diplomes d’Arquitectura, i la voluntat d’incloure’ls a la “llista de titulacions”. En aquests ca-sos, i en altres que plantegessin dubtes sobre la idoneïtat d’un diploma determinat, el Comitè Assessor era l’encarregat de recomanar a la Comissió si aquests diplomes concrets es po-dien incloure a la llista. L’article 3 de la Directiva d’arquitectes conté els onze punts que han de ser inclosos en el contingut d’un pla d’estudis d’arquitectura, i el Comitè Assessor empra aquests onze punts com a guia per a determinar la idoneï-tat dels diplomes. La tasca d’aquest Comitè es va prolongar fins que la Directiva de titulacions (Directiva 2005/36/EEC) va reemplaçar la Directiva d’arquitectes. La nova directiva es va aprovar el 2005, però no va entrar en vigor fins al 20 d’octu-bre de 2007, ja que es va donar un termini de dos anys a tots els estats de la UE per a adequar les seves pròpies normatives legals a aquesta nova directiva.

En complir-se el termini, el Comitè Assessor que s’ocupava de l’antiga Directiva d’arquitectes va cessar la seva activitat. Ara,

la Comissió rep les recomanacions d’un grup de coordina-dors que consta d’un representant de cada estat membre, en general designat per l’autoritat competent. Els coordi-nadors s’ocupen de tota mena de titulacions, incloent-hi les que disposen també de directives sectorials, com és el cas de l’arquitectura. En qualsevol cas, des de la creació del grup de coordinadors, els estats membres sempre han de-signat un expert en arquitectura que ha assistit a totes les reunions dels coordinadors en les quals s’han tractat temes relacionats amb els diplomes d’arquitectura. Sens dubte, el futur i el paper d’aquests experts encara és “desconegut” i incert. És possible que la Comissió i el grup de coordinadors arribin a la conclusió que ells mateixos, després d’adquirir prou experiència, podran determinar la idoneïtat dels diplo-mes d’arquitectura sense la necessitat de recórrer a experts. O bé, que es creï un grup estable d’experts que resolgui totes les consultes necessàries. Sens dubte, la Directiva d’arquitectes i la Directiva de titulacions presenten algunes similituds. Per exemple, aquesta última manté la mateixa llista d’onze punts que apareixia a la primera, i també fa referència al període de temps mínim per als plans d’estudi (quatre anys).

En qualsevol cas, la nova directiva presenta també diferènci-es significatives. Potser, la més important rau en el fet que la Directiva d’arquitectes se centrava en els programes d’estudi i les titulacions acadèmiques d’arquitectura que ofereixen universitats i altres institucions d’estudis superiors, mentre que la Directiva de titulacions, que, per descomptat, s’ocupa de les titulacions acadèmiques, té en compte també qualse-vol altre requisit que cada estat membre exigeix per a per-metre que els llicenciats en arquitectura puguin exercir la professió. La nova Directiva de titulacions s’ocupa tant de la manera d’accedir a l’exercici de la professió d’arquitectura com de les titulacions acadèmiques.

Durant els seus més de vint anys d’existència, el Comitè Con-sultiu es va esforçar per a aconseguir que els estàndards dels plans d’estudi oferts per les diferents universitats i instituci-ons que apareixien a la llista de la Directiva mantinguessin un correcte “equilibri”. Avui dia, si s’examinen els requisits exis-tents en cada estat membre per poder exercir la professió, es veu que aquest nivell d’”equilibri” ja no existeix. La situació és bastant desigual, ja que hi ha diferències substancials pel que fa als requisits exigits pels diferents països. Per exemple, en alguns països, un llicenciat d’una escola d’arquitectura pot treballar com a arquitecte immediatament després d’ob-tenir el títol, sense necessitat d’haver de fer altres proves o exàmens ni passar un període d’”experiència” pràctica i professional. En altres països, en canvi, un llicenciat d’una escola d’arquitectura ha de dedicar fins a tres anys a adquirir experiència pràctica i després passar un examen de pràctica professional per a poder treballar com a arquitecte. Per tant, en teoria és possible que un arquitecte d’un determinat país de la UE pugui disposar d’una mobilitat professional total a Europa després de quatre o cinc anys d’estudi, mentre que un arquitecte d’un altre estat membre necessiti set o vuit anys per a aconseguir aquest mateix privilegi.

JAMES F. HORANArquitecte irlandès i director de l’Escola d’Arquitectura de Dublín i assessor expert del grup de coordinadors de la UE

la mobilitat / 59


La mobilitat dels arquitectes a Europa: una tradició per construir

La lliure circulació d’homes, idees i serveis és un concepte molt promogut per l’actual política europea. Després de molts anys, s’ha convertit en una idea bàsica dels responsables de la Unió Europea, que tenen com a leitmotiv la imperiosa neces-sitat d’una economia fundada en el coneixement i la innova-ció que, aparentment, és l’única porta de sortida per a Europa al nostre món globalitzat.

Què signifiquen aquestes idees per a l’arquitectura i l’exercici de l’arquitectura? Les fronteres europees estan obertes a la pràctica de l’arquitectura? La formació que rep cada arqui-tecte al seu país d’origen li permet adequar-se fàcilment a un context econòmic i cultural diferent o “estranger”? Hi ha obstacles administratius o tècnics que dificultin que aquesta mobilitat es pugui materialitzar en determinats llocs? Final-ment, quin significat cultural pot tenir la mobilitat dels arqui-tectes a Europa?

Una primera resposta es pot buscar en els dispositius legisla-tius que la UE ha posat en pràctica perquè cap obstacle no impedeixi el “proveïment transfronterer” de serveis. En el nostre cas, la Directiva de titulacions permet que la persona que disposi d’un dels títols d’arquitecte que figuren a la llista oficial tingui els mateixos drets a l’hora d’exercir l’arquitectura a tot el territori de la UE. La Directiva de serveis també recolza el principi de la lliure competència i el lliure accés al mercat. Aquestes dues directives europees són de compliment obligat per a tots els estats membres. A més, impliquen unes dis-posicions obligatòries destinades a permetre als professionals l’exercici de les seves activitats a tot el territori europeu, i sense contratemps inútils. Així doncs, les fronteres estan obertes.

Si és veritat que la formació dels arquitectes és variada i varia-ble als diferents països, encara falta que els arquitectes euro-peus participin de la mateixa cultura arquitectònica, una cul-

JEAN-PAUL SCALABRE Arquitecte francès i membre del buró executiu del CAE i de l’EAAE

tura feta de l’acumulació d’experiències i tradicions, tant les de la civilització urbana com les de l’època moderna i els seus avatars contemporanis. És aquesta cultura comuna la que ens uneix per sobre de les nostres diferències. Fa que ens sentim tan còmodes a Barcelona com a Hèlsinki, a Londres com en Ljubljana. Però encara hi ha un bon nombre d’obstacles abans d’assolir la mobilitat desitjada. Consisteixen essencialment en les diferents normes administratives i tècniques locals, que exigeixen un temps d’assimilació i adaptació per poder exercir la professió al país d’acollida. Sens dubte, aquests obstacles poden causar notables perjudicis. La divisió del treball entre agents de la construcció també difereix enormement entre els diferents països, igual com la manera de definir i de remu-nerar les diferents tasques. Desgraciadament, per a l’exercici de l’arquitectura encara no es disposa d’un marc contractual comú que obligui a determinats convenis o acords entre les parts, una de local i una altra de procedent d’un altre país de la UE.

Per tant, a Europa, pel que fa a l’arquitectura, es tendeix a una permeabilitat creixent entre fronteres, no només perquè les “estrelles” de l’arquitectura projecten i construeixen a to-tes les capitals europees, sinó, sobretot, perquè la nova gene-ració, formada també gràcies als cursos Erasmus i internet, és naturalment europea. És aquesta nova generació la que ha construït per si sola l’espai cultural i professional de l’arqui-tectura actual a Europa. És aquesta generació la que està for-jant les premisses d’una nova tradició europea. Des d’aquesta perspectiva es pot considerar que la construcció institucional, la que es fa des de Brussel·les, porta un retard respecte a la pràctica real. La jove arquitectura d’avui dia construeix una Europa sense complexos i ofereix una confiança raonable en el futur. Només falta que la liberalització endegada pugui desenvolupar-se sense proporcionar un avantatge exclusiu al mercantilisme i que no vagi en detriment de les exigències culturals de la nostra professió. És als arquitectes a qui cor-respon construir les noves solidaritats que permetin el desen-volupament correcte d’un ofici sovint amenaçat per un món econòmic obsessionat pel mercantilisme. Correspon als arqui-tectes europeus privilegiar el valor d’ús més que el valor de canvi, i la bellesa dels llocs més que el xoc de civilitzacions.

En l’actualitat, la mobilitat d’un arquitecte a la UE depèn to-talment dels requisits que el país d’origen d’aquest arquitecte notifiqui a Brussel·les que són necessaris per a poder exercir la professió. Cada estat membre pot, per tant, col·locar els seus arquitectes en una situació d’avantatge o de desavan-tatge respecte dels arquitectes d’altres països, en funció dels requeriments que notifiqui a Brussel·les.

Sens dubte, queda molta per fer si volem aconseguir una ma-teixa “superfície de joc” per a tots els arquitectes de la UE, i sembla que aquests temes s’haurien de convertir en els punts

de discussió i debat més importants entre els consells i institu-cions professionals d’arquitectes.

Els estudiants d’arquitectura de la UE que decideixen parti-cipar en algun dels programes d’intercanvi d’estudis tenen molts menys problemes, sobretot perquè aquest tipus de pro-grames ja fa molts anys que funcionen amb fluïdesa i fiabili-tat. En qualsevol cas, és important que les escoles d’arquitec-tura no oblidin que la universitat o la institució que concedeix la titulació final als llicenciats és la que té la responsabilitat de tot el programa educatiu dels seus alumnes, incloent-hi els coneixements adquirits en altres universitats.

60 / la mobilitat


La mobilitat també és una qüestió de normes

Quant a la mobilitat dels arquitectes, és cert que hi ha barreres europees que de mica en mica se superen, però aquest procés també posa de manifest altres barreres més difícils de superar. La primera sempre ha estat la de validar el títol d’arquitecte, i cal reconèixer que aquest tràmit ara és molt més fàcil que abans, llevat d’alguns casos concrets. Però si bé aquesta barre-ra burocràtica ha estat eliminada, o facilitada, per a la majoria dels arquitectes, hi ha altres consideracions també burocràti-ques que continuen essent problemàtiques i que augmenten constantment.

A gairebé tot Europa, els tràmits necessaris per a realitzar el projecte d’un edifici són cada vegada més complicats. Es ne-cessiten estudis sobre arqueologia, biodiversitat i altres temes que requereixen la intervenció d’especialistes, però que alhora augmenten les responsabilitats dels arquitectes, sobretot en el compliment dels processos administratius.

No és difícil entendre per què la manera de construir ha de va-riar entre els diferents països, i de vegades en un mateix país: el clima, el subsòl o fins i tot els efectes sísmics són, per exemple,

factors que determinen aquestes variacions. Però si les mides de les escales han de ser diferents en altres països no és perquè els peus europeus siguin tan variables! En realitat, ja és prou di-fícil per a un arquitecte dominar tots els reglaments que poden afectar un projecte en un mateix país. I això és una cosa que repercuteix realment en les possibilitats que pot tenir un ar-quitecte a l’hora de treballar simultàniament a diversos països. Una possible solució, bastant habitual en l’actualitat, consisteix a formar equips més amplis, potser constituïts per arquitectes de diferents llocs d’origen que treballen junts de manera conti-nuada o per professionals reunits per a crear un equip especial amb l’objectiu de donar sortida a un sol projecte.

Evidentment, la situació és diferent per a l’arquitecte (o l’arqui-tecta) que es trasllada definitivament a un altre país per motius professionals o personals. En aquest cas, la mobilitat pot ser relativament accessible per als ciutadans europeus, sens dubte després de validar el títol i dominar les normes vigents al nou lloc de residència.

Finalment, no hem d’oblidar que una barrera molt òbvia és la de l’idioma. No tots parlem la mateixa (o les mateixes) llengües, encara que, com bé sabem, l’anglès sigui la més utilitzada. Però les diferències culturals i socials també són importantíssimes i no resulta tan fàcil adaptar-se a una altra manera de pensar i actuar. Sembla que en l’àmbit europeu haurem d’analitzar més “literalment” els acords i contractes, a fi d’eliminar “interpre-tacions” inesperades.

ROGER SHRIMPLIN Arquitecte anglès i membre del RIBA

Els estudis i les pràctiques que permeten obtenir els diplomes, els certificats i la resta de titulacions esmentats a l’article 2 s’han de fer a través de programes d’estudis de nivell uni-versitari dedicats principalment a l’arquitectura. Aquests es-tudis han de mantenir un equilibri entre els aspectes teòrics i pràctics de l’ensenyament de l’arquitectura i han d’assegurar l’adquisició de:

1. Capacitat per a elaborar projectes arquitectònics que sa-tisfacin tant els requisits estètics com els tècnics.

2. Coneixement adequat de la història i les teories de l’arqui-tectura, així com de les arts, les tecnologies i les ciències humanes relacionades.

3. Coneixement de les belles arts, a fi que influeixi en la qua-litat del disseny arquitectònic.

4. Coneixement adequat del projecte i planejament urbà, així com de les tècniques necessàries per a dur a terme els processos de planejament.

5. Comprensió correcta de les relacions entre els individus i els edificis i entre els edificis i el seu entorn, així com de la necessitat de relacionar entre si els edificis i els espais i adequar-los a les necessitats i escala humanes.

6. Coneixement de la professió d’arquitectura i del paper de l’arquitecte en la societat, en especial per a poder prepa-rar informes i analitzar els factors socials.

7. Coneixement dels mètodes d’investigació i de preparació d’un informe referent a la realització d’un projecte.

8. Coneixement del disseny d’estructures i dels problemes constructius i d’enginyeria associats al projecte d’edificis.

9. Coneixement adequat de les tecnologies i dels problemes relacionats amb l’ergonomia i el benestar de les persones, i també de la funció dels edificis, a fi de dotar-los de les condicions internes idònies pel que fa a comoditat i pro-tecció davant les condicions climatològiques.

10. Coneixement de la tècnica projectual necessària per a fer front als requeriments dels usuaris en funció de les restric-cions imposades pels costos i per la normativa constructiva.

11. Coneixement adequat de les indústries, organitzacions, normes i procediments necessaris per a convertir el pro-jecte en edifici i per a integrar les diferents parts d’un projecte en un projecte conjunt.

APÈNDIX Article 3 de la Directiva d’arquitectes 85/384/EEC

la mobilitat / 61


ESPECIALeupalinos


62 / Vlado Krajcar

el futur de l’arquitectura: una visió subjectivaQuina és avui dia la realitat dels arquitectes i de l’exercici professional de l’arquitectura i quines són les seves

perspectives de futur? Tota visió està definida per un punt de vista particular i, en aquest cas, la meva està

determinada pel fet que observo la situació des d’Eslovènia, un dels últims estats incorporats a la UE que,

a més, constitueix part de la frontera de la UE mateixa, i és un país molt jove. A més, vinc d’un lloc en què

la gent tendeix a “sobreviure” als seus estats, és a dir, d’una regió (Ístria) que al llarg de les tres darreres

generacions ha estat administrada per diferents estats o governs. Cadascun ha instaurat les pròpies bases

arquitectòniques d’acord amb la seva cultura, la seva forma de govern i la seva educació, mirant sempre

d’adequar-les a les característiques ecològiques i tipològiques de cada emplaçament.

Vlado Krajcar / Arquitecte eslovè i membre del buró executiu del CAE

Fonamentalment, aquesta és la visió inquisitiva, i en certa mesura envejosa, d’un arquitecte que resideix als “afores” de la UE, que enmig de la voràgine de canvis provocats per la triple transició (un nou sistema, un nou estat i la incor-poració a la UE) descobreix mecanismes complexos i tangibles quant a la pràctica i la producció arquitectònica a diferents països europeus.

A pesar de les diferències, tots aquests sistemes es basen en les mateixes pre-misses. Els efectes de l’activitat arquitec-tònica poden ser de llarg abast i fins i

tot permanents, de manera que aquesta activitat no s’ha de tractar com un sim-ple servei comercial, atès que configura la nostra cultura i la nostra civilització, tant individual com col·lectiva. Afecta les nostres ciutats, els espais públics i els monuments: de fet, la història no acaba l’any 1990 (ni tan sols el 2000).

D’una banda, la política europea reco-neix manifestament la importància de l’exercici professional de l’arquitectura. Fins i tot les directives corresponents es-tableixen l’experiència i els coneixements necessaris per a preservar el perfil òptim

d’un pèrit, el qual ha de combinar una àmplia gamma de coneixements (des dels tècnics, artístics i mediambientals fins als administratius) i una capacitat tècnica que asseguri la qualitat del ser-vei i dels resultats finals, és a dir, espais, edificis i entorn constructiu. En aquests documents, es presta una atenció es-pecial a la importància de l’entorn i de l’espai constructiu, i es fomenten activi-tats que ajudin a mantenir i aconseguir aquests objectius.

De l’altra, actualment, la manca de regulació general i la instauració, a la


Vlado Krajcar / 63

pràctica, dels mecanismes de mercat a qualsevol preu estan destruint virtual-ment molts mecanismes i institucions que han assegurat la qualitat arqui-tectònica al llarg del temps. El mercat considera els “comuns denominadors mínims” de l’educació acadèmica i d’al-tres condicions per a practicar aquesta professió com a obstacles innecessaris, i això fa que s’empobreixin els criteris i els estàndards generals.

A Eslovènia, els arquitectes necessiten i demanen una regulació legal pel que fa a la pràctica arquitectònica al més alt nivell. Després de dos anys de nego-ciacions àrdues, es va aprovar una llei preliminar. Però el govern ho va capgirar tot en una setmana quan va introduir un membre voluntari a la Cambra i va transferir el registre d’arquitectes i totes les funcions públiques a la Cambra de l’Estat. Durant aquest procés la llei es va “assecar”.

Com es pot regular l’activitat arquitec-tònica a Eslovènia si a Europa regna una falta de regulació general i si fins i tot els països més poderosos, que gaudei-xen d’una forta tradició arquitectònica, caminen sobre arenes movedisses?

Arquitectes i mercats

A Europa, la lliure creació d’empreses, la lliure competència i el lliure mercat són les regles, la llei i el mantra de tots els desenvolupaments polítics i econòmics. Se sol dir que els arquitectes estan fets a l’antiga i que per això s’oposen al lliure mercat, que prefereixen crear monopolis i actuar d’una manera corporativa amb l’objectiu que les seves tarifes limitin la competència.

Però no és cert que sempre ha passat justament a la inversa? Els arquitectes no han tingut, de sempre, una orien-tació clarament adreçada al mercat? Quina altra professió es veu obligada a participar tan sovint en concursos pro-fessionals (concursos de projectes arqui-tectònics en una de les llengües oficials de la UE), que impliquen mesos de feina no remunerada i una notable inversió econòmica, i en els quals les possibilitat d’èxit són tan remotes com les que tens que et toqui la loteria?

Per descomptat, no hi ha un únic mer-cat i, a més, un mercat pot tenir diver-ses formes i criteris. Un d’aquests criteris són els diners. En qualsevol cas, hi ha altres àrees de competència, com el mercat d’idees i conceptes. Quin és el

patró principal, Grote Markt, en les va-loracions que es fan a Brussel·les? Quins són els criteris de valoració: els metres cúbics, el pes del material constructiu utilitzat, els euros o les emocions? Com s’ha dut a terme la contractació públi-ca? Què hi queda quan s’han eliminat totes les regles? Un procés de selecció negatiu els resultats del qual a Eslovè-nia “s’amunteguen” sistemàticament: deu anys en què ha imperat un sistema d’assignació de projectes “al pitjor pos-tor”. El mercat arquitectònic no es pot regular per si mateix. Qui eliminarà els edificis inadequats i retornarà la vida al territori destruït?

L’oferta i la demanda al mercat ar-quitectònic

L’oferta és competència, experiència i pràctica: la gamma completa de l’ex-periència i la pràctica contínuament renovada. Això vol dir empapar-se de noves tecnologies i adaptar-se a les no-ves condicions: la capacitat d’aprendre. Significa sinceritat a l’hora de conside-rar els valors de l’entorn constructiu i de l’arquitectura. La demanda és cultura i tradició i, especialment, ambició.

L’oferta i la demanda són interactives: es fertilitzen i s’enriqueixen mútuament, ja

ESLOVÈNIA


64 / Vlado Krajcar

que existeixen i ballen juntes al saló de ball que anomenem “mercat arquitec-tònic”. No hi hauria ball si faltés l’una o l’altra. Sense demanda, l’oferta s’asseca i sense oferta, la demanda no obté cap fruit.

Pel que fa als serveis arquitectònics, el ball de l’oferta i la demanda es mou al ritme de les ordenances de la professió. No es pot ballar sense música i, de la mateixa manera, no hi pot haver mercat sense una regulació.

De vegades m’imagino una caricatura de la nostra realitat arquitectònica: el ball del client i l’arquitecte. A la carica-tura, en un costat hi ha representat l’in-versor amb poca educació (i obès) que s’ha enriquit molt de pressa i, a l’altre,

un arquitecte prim, pàl·lid, (molt sovint) immadur i inexpert, vestit de negre i conduint una moto. Tots dos ballen al so d’una música cacofònica interpreta-da de manera desafinada per una ad-ministració que no té un director d’or-questra.

La fragmentació i l’esquerda de la professió

Una de les qüestions que m’afecten més té a veure amb el fet que en l’àmbient en què he estat treballant, la superfície dels espais constructius s’ha duplicat els útlims vint anys, i triplicat els últims cinquanta. Però el nombre d’habitants s’ha mantingut sense canvis. A més, al llarg dels cinquanta anys, els límits de les àrees urbanes, que per a mi, fent ser-vir el meu propi mètode reduccionista,

equivalen als límits de l’espai públic ja configurat, han romàs inalterats.

A Eslovènia, el planejament de l’espai és un procediment complex que implica coordinar iniciatives i anhels d’inversió en el territori sense que hi hagi un pro-jecte, un concepte o un principi guia. El planejament urbà es fa per parcel-les, dins dels límits del territori de cada propietari, seguint els dictàmens i les decisions dels inversors. El planejament urbà simplement intenta afavorir les in-versions. Cada parcel·la esdevé ella ma-teixa en una “localitat” o zona urbana.

El tipus d’experiència (o capacitat) que es vol i que es demana per al planeja-ment urbà inclou coneixement de les lleis, de geodèsia i dels serveis públics.

Alhora, requereix una tècnica especial sobre el planejament espacial; la pràc-tica arquitectònica no es considera necessària. Els arquitectes han perdut qualsevol esperança de millorar en ma-tèria de planejament urbà i espacial i, si bé la majoria dels professionals que es dediquen al planejament de l’espai són arquitectes, la disciplina s’està “esquer-dant”. La complexitat del món actual afavoreix, i fins i tot imposa, l’aparició de noves especialitzacions i professions que gradualment s’estan “emparant” de les tasques i àrees d’actuació d’“anti-gues” professions. Aquestes noves pro-fessions demanen, i obtenen potestats, normes i drets propis. Així, consegüent-ment, apareixen noves escoles. I tot ha provocat una inflació de professors, de llicenciats i d’experts: una inflació de la professionalització.

La qualitat en l’arquitectura

Durant molt de temps m’he preguntat com és que durant la dècada dels sei-xanta i la dels setanta (sota l’antic rè-gim comunista) a Eslovènia es produïa una sèrie única d’obres d’arquitectura moderna. És a dir, en una època en que no hi havia iniciativa empresarial, en què no hi havia democràcia i amb una limitada disponibilitat de productes i materials constructius. Ara en conec la reposta: tot i la manca de democràcia i de lliure mercat, es van aplicar les regles del mercat arquitectònic. La demanda existia en forma de govern autoritari, però també il·lustrat, i l’oferta existia, proporcionada pels despatxos d’arqui-tectura estatals, que malgrat tot gaudien d’independència. La professionalització

estava assegurada, i també la indepen-dència i la responsabilitat. Hi havia cul-tura i ambició.

Hem d’abordar aquestes qüestions d’una manera raonable i creativa. Si realment estem construint una economia basa-da en el coneixement, hem d’unificar l’educació i els estàndards professio-nals de manera que el nivell individual sigui tan elevat com sigui possible, i no conformar-nos amb un nivell comú més baix; també hem d’introduir els meca-nismes de mercat en l’administració i en l’educació, i traslladar la pugna de la competitivitat arquitectònica del terreny del “preu” al camp dels criteris de qua-litat. A l’últim, hem d’educar els nostres clients i ciutadans. I el millor seria co-mençar pels nens.

Durant molt de temps m’he preguntat com és que durant la dècada dels

seixanta i la dels setanta (sota l’antic règim comunista) a Eslovènia es produïa una

sèrie única d’obres d’arquitectura moderna. És a dir, en una època en que no hi havia

iniciativa empresarial, en què no hi havia democràcia i amb una limitada disponibilitat

de productes i materials constructius. Ara en conec la reposta: tot i la manca de

democràcia i de lliure mercat, es van aplicar les regles del mercat arquitectònic


Una selecció d’objectes de regal que podeu trobar a la

COOPERATIVA D’ARQUITECTES JORDI CAPELL

Alvar AaltoGerro de vidre òpal. El seu disseny, inspirat en les formes dels llacs de Finlàndia, és un dels més reconeguts del món. Disponible en diversos colors. Mides: 21x16 cm.P. Soci des de 89 €

Le Corbusier: Le GrandMonografia en la que s’inclouen les fotografies de l’arquitecte, els seus edificis i projectes, escriptures i documents relacionats.P. Soci 144,23 €

Ploma Omas “360 Mezzo”Dissenyada amb la voluntat de crear una col·lecció en sintonia amb els principis ergonòmics, feta de resina negra.P. Soci 318 €

Verner PantonBols “Menú” de porcellana. Es venen en capses de 4 unitats.Mida: 13 cm.P. Soci 23 €

Manuel de Solà-MoralesUrbatesCorbates de fil egipci estampat que reprodueixen projectes famo-sos de l’urbanisme modern. Edició limitada de 500 exemplars.P. Soci 64,94 €

Columna Císter CoderchLlum inèdit segons disseny original de José Antonio Coderch i de Sentmenat a l’arxiu Coderch, a l’Escola del Vallès.P. Soci 540 €Arne Jacobsen

Rellotge de polsera “Banker”; esfera en cristall de safirí. Corretja de pell.P. Soci 242,09 €

Mocador “Coonley”De seda inspirat en les vidrieres que dissenyà Frank Lloyd Wright per a la casa d’Avery Coonley. Producte del MoMA. Mides: 29x152 cm.P. Soci 34 €

Ona JoiaCol·lecció “Desplaçat”P. Soci 48 €



ESPECIALeupalinos


oficis paral·lelsEupalinos, que es considera que fou el primer arquitecte de la història i que dóna nom a la nostra revista, també va ser enginyer. Vitrubi, que va ser arquitecte de Juli Cèsar durant la seva joventut i que va escriure De Architectura, una obra que ha estat bàsica en la formació de molts arquitectes, també va ser enginyer, tractadista i escriptor. En definitiva, a la llarga història de l’arquitectura són molts els arquitectes que s’han dedicat a fer tasques que, en principi, eren pròpies d’altres disciplines: el disseny, l’enginyeria, l’ensenyament, l’ofici d’escriure... D’aquests “oficis paral·lels”, ens en parlen a les pàgines següents dos arquitectes i un decorador interiorista.

66 / oficis paral·lels


Arquitectes: poliglots professionals

A causa de la seva estructura estratificada, l’arquitectura és una de les activitats creatives més complexes. És una de les professions més boniques, però també una de les més àrdues. Requereix aptituds tècniques i organitzatives, capa-citat artística i, també, un ambient favorable. L’arquitecte és un mitjà, però també un mitjancer que trasllada les normes i relacions socials “invisibles” a un món d’estructures visibles i tangibles. L’arquitecte està, i ha d’estar, compromès amb l’interès públic. El seu coneixement i perspicàcia harmonit-zen els interessos privats amb els públics. Aquesta és la raó que fa que tot sovint diguem que l’arquitectura no és una professió, sinó una missió.

Alhora, l’arquitecte crea nous valors amb cada nou projecte. Sovint, l’arquitecte és l’única persona que ajusta i redreça els diàlegs entre els agents socials més variats, com polítics, inversors, tècnics especialistes, economistes o els càrrecs pú-blics més diversos. És capaç de fer passos molt creatius i de combinar amb encert i enginy elements incompatibles fins a convertir-los en noves unitats eficients. És un innovador en tots els camps del coneixement humà. Atès que és un intel·lectual molt versat en diferents àrees del coneixement humà i un creador, pot trobar també solucions que van més enllà de les dimensions de l’espai físic, i donar-los forma en un nou producte.

De fet, per a un arquitecte creatiu, amb gran potencial ima-ginatiu i talent organitzatiu, no hi ha límits a l’hora d’ampli-ar les seves activitats cap a camps que es podrien considerar que no pertanyen a la seva funció estricta. Així que no és estrany que a Eslovènia, el meu país d’origen, fins i tot un quaranta per cent dels arquitectes es dediquin a altres acti-vitats que tenen poc a veure amb l’arquitectura. Són activi-tats tan variades com la de ministre, alcalde, escriptor, actor, director de cinema, pintor, cantant d’òpera, economista, músic, professor, dissenyador d’aeronaus, d’embarcacions, d’automòbils i de productes industrials de primera qualitat o expert en desenvolupament i organització de tot tipus. I el que sempre tenen en comú tots ells és la manera de plan-tejar un projecte i d’enfrontar-se a la solució dels problemes

que genera. Tenen la capacitat de detectar els problemes i, a partir d’allà, solucionar-los amb eficiència. En definitiva, la instrucció i cultura arquitectònica proporciona un profund discerniment filosòfic que permet endinsar-se en un ente-niment dialèctic del món. Gràcies a aquests horitzons tan oberts, els arquitectes són potser dels últims intel·lectuals capaços de trobar respostes comprensibles i innovadores a les intricades preguntes que ens planteja la societat contem-porània. Aquesta és la raó que acostumin a ser acceptats de bon grat, ja sigui com a actors principals o “secundaris”, en conferències o converses dedicades a qualsevol mena d’ac-tivitat social des de la política fins a la cultura, passant per l’art, la ciència o la tecnologia.

PETER GABRIJELCIC Arquitecte eslovè

oficis paral·lels / 67

De fet, per a un arquitecte

creatiu, amb gran potencial

imaginatiu i talent

organitzatiu, no hi ha límits

a l’hora d’ampliar les seves

activitats cap a camps que

es podrien considerar que no

pertanyen a la seva funció

estricta


68 / oficis paral·lels

Amistats poc perilloses

Ens hauríem de remuntar aproximadament a l’any 1965, quan van començar les gestions per a instituir el Col·legi Nacional de Decoradors, per poder determinar el període en què es va decidir col·legiar tots els professionals que, d’una manera o altra, es dedicaven a la tasca de decorar i reformar els interiors d’habitatges, locals, oficines, etc. Un dels ob-jectius principals era aconseguir una “garantia” tant per als clients com per als decoradors mateixos respecte dels tre-balls que es duien a terme. Es va decidir que el Col·legi havia de certificar cada projecte amb un visat d’obra, evidentment amb el corresponent pagament de taxes. Crec recordar que aquesta nova solució es va formalitzar el 1968, ja que obren en el meu poder credencials les dates de les quals van des de 1969 fins a 1974 i en les quals se’m facultava per a l’exercici professional de decorador i, alhora, se m’atorgava un nú-mero de col·legiat. I els primers temps van ser bons, ja que el fet de ser col·legiat atorgava un considerable prestigi a ulls de clients, empreses proveïdores de materials o industrials que col·laboraven en els treballs. S’havia superat el verdader desgavell que havia regnat fins aleshores, que cal reconèixer que es devia principalment a l’escassa administració i a la professionalitat deficient d’alguns decoradors.

A partir d’aquell moment, el Col·legi va començar a moure els fils per aconseguir que els organismes oficials i les grans empreses tinguessin en compte la categoria de “decora-dor col·legiat” a l’hora de dur a terme reformes i planifica-cions d’interiors. Però el cert és que no es va arribar a bon port entre el Col·legi, per una part, i organismes oficials i arquitectes, per una altra. A menor escala, es va intentar buscar el suport de l’ajuntament a fi que els projectes en els quals constés la paraula “decoració” estiguessin firmats per col·legiats i visats pel Col·legi Nacional de Decoradors. De nou, no es va arribar a cap acord. Tanmateix, el Col·legi va aconseguir acords amb altres organismes europeus que ja utilitzaven el terme d’arquitectes d’interiors, a fi que els seus col·legiats poguessin treballar en diferents països euro-peus com Alemanya, França, Dinamarca, Suècia, Suïssa, etc. Aquest va ser el meu cas i, en conseqüència, vaig rebre el títol d’arquitecte d’interiors. La prova del bon funcionament d’aquests acords és que jo mateix vaig tenir l’oportunitat de dur a terme dos treballs a Suïssa, en col·laboració amb dos arquitectes helvètics.

En qualsevol cas, si avui em pregunten com eren les rela-cions entre arquitectes i decoradors entre els anys seixanta i vuitanta, només puc contestar de manera molt positiva. Tots érem conscients de les nostres limitacions i ens esforçà-vem per aconseguir una bona col·laboració. Per la seva part,

JOSEP VILLAR Decorador interiorista

els arquitectes valoraven el nostre treball i atenien i rebien amb molt de respecte les nostres actuacions. Crec que el dis-senyador d’interiors, terme que sempre m’ha agradat més que el de decorador, en aquells anys estava més familiaritzat amb els problemes dels interiors dels habitatges, els locals o les oficines perquè, en general, es tractava de petites obres que “dominava”, sobretot perquè les feia contínuament.

Als anys vuitanta i noranta vaig poder comprovar personal-ment com va augmentar el nombre d’arquitectes i apare-lladors, motiu principal que molts d’aquests professionals decidissin dedicar-se a tasques d’interiorisme. El suport en-comiable que els van oferir els seus respectius col·legis els va proporcionar una important garantia professional, encara que alhora va minvar la ja insuficient ressonància del Col·legi d’Interioristes. Tot i així, i reconeixent que és limitada, encara avui es manté viva una fructífera relació entre arquitectes i interioristes, com podem comprovar quan es tracta de re-formes i dissenys d’establiments públics. En definitiva, l’as-sumpte és molt similar al que des de fa anys s’està debatent a Brussel·les en relació amb la validesa de titulacions, plans d’estudi, anys de carrera o matèries que cal impartir per fer la carrera d’arquitecte (ara recordo que vaig seguir amb es-pecial interès la reunió de Bolonya), ja que, en tots aquests anys, el Col·legi Nacional de Decoradors no ha aconseguit “validar” i “valorar” el títol d’interiorista, i crec fermament que tant aquest col·legi com els diferents col·legis d’arqui-tectes haurien d’establir una “normativa” eficient, tant aca-dèmica com laboral. Penso que és l’únic camí possible.

En qualsevol cas, si avui

em pregunten com eren les

relacions entre arquitectes

i decoradors entre els anys

seixanta i vuitanta, només

puc contestar de manera

molt positiva


Arquitectura i interiorisme: una relació inseparable

En acabar la carrera l’any 1992 ja havia treballat amb diver-sos estudis en què havia pogut assajar diferents camps de la professió que m’interessaven. En alguns d’aquells despatxos vaig desenvolupar el tema de l’habitatge, vaig tenir l’opor-tunitat de treballar al Brasil en projectes d’edificis d’alçada, em vaig acostar a l’urbanisme i a l’espai públic a l’Àrea Me-tropolitana de Barcelona i, durant la darrera etapa, abans de consolidar el meu propi estudi, vaig entrar de ple al món de l’interiorisme. Crec que el meu cas és força semblant al de molts dels meus companys de professió. Entrem al món de l’arquitectura per mitjà de les nostres intervencions en els diferents despatxos amb els quals fem col·laboracions. De mica en mica, vas teixint el teu camí.

Pel que fa a l’interiorisme, tinc la sensació que la visió global que un arquitecte té de tot allò que envolta l’arquitectura, la vida en general, ajuda a no fer una anècdota de la feina, a no acabar un projecte tractant-lo com si fos una simple de-coració, sinó que tot allò que es genera a partir d’una idea, es materialitzi en l’arquitectura final de l’interior. Crec que l’arquitecte té uns coneixements tècnics i de gestió, a més d’estètics, que són uns grans avantatges a l’hora de desen-volupar un projecte d’interiorisme. Forats d’escala, estinto-laments estructurals, ubicacions de maquinària, reforços de forjats, etc., són temes addicionals, moltes vegades implícits a l’interiorisme, que permeten al professional, arquitecte en aquest cas, a valorar l’espai d’una altra manera i, indirecta-ment, a condicionar-lo sota aquelles necessitats prèvies.

JORDI CASTEL Arquitecte

La meva experiència en aquest camp, centrada sobretot en el disseny de cadenes comercials, em demostra que gràcies al nostre coneixement de la tècnica i de l’estètica, el projecte és molt més sòlid i ofereix molts més arguments. A tots els locals que hem dissenyat, molts a nivell europeu, l’interlocu-tor sempre ha estat un estudi d’arquitectura que, o bé amb temes de legalització, o bé com a suport tècnic i de direcció d’obra, sempre ha estat un factor de gran ajuda.

La relació entre arquitectura i interiorisme és, des del meu punt de vista, inseparable. Mai no he entès els comentaris de molta gent que tendeix a marcar una diferència entre l’arquitecte i l’interiorista, respecte de l’exterior i l’interior de l’obra. L’arquitectura és la conjunció de totes dues coses. Dues pells que formen el mateix.

Com afirmava Lao Tsé, “l’arquitectura no són només quatre parets i un sostre, sinó, i sobretot, l’aire que hi contenen”. L’interior forma part d’aquest aire.

Mai no he entès els comentaris de

molta gent que tendeix a marcar una

diferència entre l’arquitecte

i l’interiorista, respecte de l’exterior

i l’interior de l’obra

oficis paral·lels / 69

10% de descompte per als socis de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Situada al sector blau, planta carrer del Centre Comercial Glòries. L’oferta inclou una varietat innovadora de bany, beachwear, pijames, mitges, mitjons... per a home i dona.

UNDERCOLORS OF BENETTON

Abans que res, què ens pot dir d’aquest projecte i del premi que ha rebut?

El premi és la medalla de Sant Venceslau, que és el sant patró de Trento, una ciu-tat del nord d’Itàlia que és capital d’una regió molt autònoma, el Trentino. Tot i no ser gaire grossa, té molta importàn-cia, tant per la seva condició de capita-litat, com perquè està situada a l’eix de comunicacions que uneix Àustria amb Itàlia, fet que històricament li ha per-mès adquirir una rellevància especial. Per exemple, atesa la seva important condició de punt de pas, va ser el lloc que es va triar per a celebrar el concili de Trento, amb el qual es va mirar de re-soldre el conflicte entre protestantisme, establert a països com Àustria, Hongria i Alemanya, i cristianisme.

Durant els tres darrers anys, n’hem transformat el centre històric amb la idea de renovació que pretén fer de Trento una ciutat gran, no per les di-mensions, sinó per la seva importància. En concret, com que és una ciutat vall dominada per un riu de muntanya molt important, amb molts meandres, la nos-tra feina ha girat al voltant de dos eixos vertebradors: la recuperació del riu per a la vida de la ciutat i el soterrament de la via fèrria i la substitució de l’espai que ocupava anteriorment per un bulevard. Com ja he comentat, l’alcalde ens ha lliurat la medalla de Sant Venceslau per la nostra tasca, un guardó que donen cada dos anys i que per a ells, que tenen un sentiment autònom molt fort, repre-senta el mèrit més important.

Per tant, l’experiència, l’hem de qualificar de molt positiva.

Efectivament, i de fet ja estem travant un nou projecte en aquesta mateixa ciutat. Es tracta de l’ampliació i moder-nització d’un centre per a avis que és al nucli històric de la ciutat. Crec que l’edifici és força innovador, ja que, com que es dirigeix a ancians amb força pro-blemes, hem plantejat l’estructura de l’edifici d’una manera horitzontal, a fi que s’hi puguin bellugar més fàcilment. A més, com que està situat al costat mateix del riu, gaudiran d’un entorn certament atractiu.

A vostè se’l considera un especialista en urbanisme i concretament en allò que es coneix com “noves ciutats”. Creu que, en general, a Europa, el nou desenvolupament de les ciutats s’està fent correctament, una mica en la direcció del que vostès han fet a Trento?


ESPECIALeupalinos


Joan Busquets La fisonomia de les “noves ciutats” europees


Aquest mateix 2008, l’arquitecte català i docent universitari a Harvard, Joan Busquets, ha rebut la medalla de Sant Venceslau, probablement el guardó més important que lliura la ciutat de Trento, situada al nord d’Itàlia, en reconeixement a la seva tasca urbanística. Aprofitant aquesta circumstància, l’arquitecte, que afirma que “la ciutat és més important que les persones mateixes: viu més enllà de l’horitzó de cadascú de nosaltres”, ens parla del desenvolupament urbanístic actual de les ciutats europees.

70 / Joan Busquets

Aquest darrers quinze o vint anys a Eu-ropa les coses han millorat molt, el pro-cés de millora de les ciutats de l’antic continent és, sens dubte, una realitat. El problema és que de vegades tendim a ser molt triomfalistes i a pensar que les ciutat ja “estan”, quan totes els ciutats sempre són susceptibles de millorar-les, sobretot pel que fa a l’ús ciutadà. En qualsevol cas, sóc optimista perquè Europa està entrant en un procés de re-finament constant de les seves ciutats, procés que considero molt positiu. Les exigències de les persones creixen (ni-vells de polució, transports, possibili-tat de desplaçar-se en bicicleta...) i en aquesta adaptació a les noves exigèn-cies crec que Europa pot ser un model per a la resta del món.

Però, en termes generals, les exi-gències varien segons les mides de la ciutat.

Efectivament, i aquesta és una qüestió important. Les exigències de Barcelona, per exemple, són diferents de les de Trento, una ciutat capital amb aproxi-

madament uns tres-cents mil habitants on a la gent li agrada viure molt bé, i, per bé que no tenen el nivell d’exce-dent o d’innovació que poden tenir Pa-rís o Barcelona, el nivell de refinament que s’hi exigeix és més alt. De fet, és en aquestes ciutats capital italianes on han nascut els conceptes de slow-city i fins i tot de slow-food, que clarament indiquen la voluntat de millorar la quali-tat de vida. Estic convençut que a mitjà termini, a Europa, ciutats de dimensions mitjanes adquiriran un protagonisme més evident.

I això té res a veure amb l’encari-ment de les grans ciutats?

Sens dubte, els costos de producció en una ciutat com París són molt elevats i això fa que ciutats més petites recullin els “mossos” de les activitats que tradi-cionalment es feien a les grans ciutats. De la mateixa manera, és simptomàtic que a tots ens encanti visitar París, però en realitat, ens hi quedaríem a viure?

“El ciutadà d’avui,

a diferència del que

passava fa uns anys,

exigeix un nivell de

qualitat molt alt,

sobretot pel que fa a

l’espai públic”


Joan Busquets / 71

> Joan Busquets al seu despatx a Barcelona.


lla, per sobre de la productivitat econò-mica mateixa.

Però com s’apliquen aquestes idees en ciutats que ja tenen un espai “ocu-pat”, com es recupera aquest espai?

Per descomptat, en aquestes ciutats caldrà derruir construccions, i en aquest sentit s’ha de ser molt selectiu perquè la idea de tabula rasa que uns quants de-fensen en l’actualitat, a mi no em sembla el més convenient. Sempre poso com a exemple la ciutat de Dunkerque, on ac-tualment estem fent-hi una sèrie de fei-nes. Durant la Segona Guerra Mundial, el centre fou arrasat dues vegades, pri-mer pels alemanys i després pels aliats. Després de la contesa es va plantejar com construir aquest centre, i la millor solució va consistir a mirar de reproduir el gust que tenia anteriorment, tornar a recrear l’ànima d’aquell nucli històric, i no fer-hi una cosa nova i moderna però allunyada de l’esperit de la ciutat. I em sembla que la lògica ha de ser aquesta. Enderrocar, substituir o rehabilitar, tant edificis com espais, però amb la ferma intenció que la ciutat mantingui la seva essència, la que ha proporcionat tants anys d’història.

I parlant de l’ús de l’espai, avui sem-bla que hi ha una certa tendència a ocupar “les altures”. Fins i tot a paï-sos com Dubai i la Xina es construei-xen torres altíssimes que semblen més destinades a esdevenir un sím-bol que a propocionar un ús quoti-dià al ciutadà.

És veritat, i és més una moda que cap altra cosa. Avui dia no hi ha cap ciutat europea que no tingui el seu gratacels “particular”. Arquitectònicament, jo no tinc res en contra d’aquests edificis, ja que, com a tipologia arquitectònica, aporten capacitats creatives d’innovació, donen nous punts de vista a la ciutat... Però no hem d’oblidar que per la seva morfologia, el downtown de les ciutats americanes es fixa amb gratacels, i això és natural allà, però a Europa no és així. Les ciutats europees neixen d’un centre històric molt antic a partir del qual s’ha desenvolupat la ciutat i, per tant, aquest centre no s’ha d’intentar fixar amb gra-tacels. Aquests edificis hi han d’afegir una capa nova, un valor nou a les nos-tres ciutats, i cal triar-ne meticulosa-ment la ubicació perquè no fereixin els punts referencials de les nostres ciutats. I cal anar amb compte perquè, a parer meu, ja s’han “destruït” algunes ciutats

“I em sembla que la

lògica ha de ser aquesta.

Enderrocar, substituir o

rehabilitar, tant edificis

com espais, però amb

la ferma intenció que

la ciutat mantingui la

seva essència, la que ha

proporcionat tants anys

d’història”

Seguint el fil del que ens comenta, crec que podem considerar que el ritme d’una ciutat és un dels factors principals per a la transformació de la ciutat mateixa, però n’hi ha d’al-tres, tant si són positius com si són negatius?

Els negatius crec que, pel que ja he dit, se centren en els elevadíssims costos de producció que impliquen les grans ciu-tats. Per exemple, abans es creia que els grans aeroports eren la solució final per als desplaçaments i les comunicacions de més llarga distància, però aquests darrers anys s’ha demostrat que la funcionalitat dels petits aeroports situats en ciutats ca-pital resulta fonamental per al ritme ac-tual de la nostra societat. I això fa que les coses comencin a canviar molt.

Des del punt de vista dels factors po-sitius, allò que cada vegada determina més, i això ens afecta molt a nosaltres, els arquitectes i els urbanistes, és la qua-litat urbana. El ciutadà d’avui, a diferèn-cia del que passava fa uns anys, exigeix un nivell de qualitat molt alt, sobretot pel que fa a l’espai públic. I això crec que és un punt de no retorn. La idea de la funcionalitat, de l’estètica són valors que estan guanyant clarament la bata-

72 / Joan Busquets


perquè els darrers anys ha estat con-siderada una de les principals ciutats de “nous projectes”, quina opinió en té en tant que “nova ciutat”?

De Barcelona s’han escrit moltes coses, però en definitiva jo crec que l’arqui-tectura catalana, i més concretament la barcelonina, juntament amb la situació política viscuda pel país, va contribuir a crear una mena de dinàmica més alter-nativa respecte dels projectes oficials, o dit d’una altra manera, de la manera de fer ciutat i arquitectura que imperava fa anys. Amb el temps, aquest “costum” ha generat un clima que afavoreix i convida a fer “nous projectes”, com tu els has anomenat. Però he de subratllar que no ens hem de refiar, sinó que hem de continuar avançant en aquesta línia, que crec que és la bona.

Ubanísticament, quins aspectes des-tacaria de Barcelona?

Si Barcelona és exemple d’alguna cosa és de la idea de treballar amb diverses escales. Dissenyar una ciutat no és crear un pla, creure-se’l i desenvolupar-lo per

“Si Barcelona és

exemple d’alguna cosa

és de la idea de treballar

amb diverses escales.

Dissenyar una ciutat no

és crear un pla, creure-

se’l i desenvolupar-lo per

trossos, sinó fer un pla i,

en el desenvolupament

de cada fragment,

verificar que l’ajust és

correcte”

europees a causa de la construcció de gratacels.

La restauració és un altre gran tema de debat, i en aquest aspecte vostè també té molta experiència, ja que es va ocupar del barri lisboeta del Chiado.

En aquest cas vam treballar sobre un projecte incial d’Alvaro Siza que, crec que amb un gran encert, havia decidit i proposat que el Chiado no era lloc per córrer riscos, és a dir, que la seva forma urbana havia d’assemblar-se molt a la d’abans. I encara que alguns el van cri-ticar perquè creien que convenia fer un barri més “modern”, jo estic convençut que es va inclinar per l’opció més en-certada. En definitiva, es tractava de ser fidel a la ciutat, però innovador alhora. És com dir: jo, l’arquitecte, dissenyo fins aquí, perquè la resta me la dóna la his-tòria. I si ho rumiem bé, no deixa de ser el mateix que he procurat transmetre a les respostes d’abans.

I si ens referim a Barcelona, i no només perquè hi vivim, sinó també

Joan Busquets / 73

> Joan Busquets rep la medalla de Sant Venceslau de mans de l’alcalde de Trento.

dre no solament com funciona la ciutat, sinó també com és la ciutat i com pot arribar a ser, i intentar sempre desco-brir raons i detalls sobre com s’ha fet la ciutat. Això permet reorientar o trobar estratègies a l’hora d’intervenir en qual-sevol espai. En definitiva, abans de fer cap intervenció urbanística, l’arquitecte ha d’estudiar la ciutat per entendre-la.

Fotos: Gianluca Napoli


trossos, sinó fer un pla i, en el desen-volupament de cada fragment, verificar que l’ajust és correcte. I això s’ha fet molt bé a Barcelona. També destacaria una cosa que no hem d’oblidar: Barce-lona és una ciutat molt forta urbanísti-cament des del segle xix i crec que s’ha sabut fer valorar l’herència dels nostres avantpassats, personificats en Cerdà. Per descomptat que s’han fet coses noves i innovadores, però el més important és que s’ha “tingut cura” de la nostra tra-dició. I aquesta és una lliçó d’urbanisme molt important.

En l’àmbit europeu, el “moviment” de persones s’ha multiplicat els úl-tims anys. Barcelona en concret ha esdevingut un objectiu turístic de primer ordre. Però de vegades es té la sensació que la ciutat s’està con-vertint en una mena de Venècia, on els ciutadans de sempre se’ls reco-neix perquè transiten per vies alter-natives amb la intenció d’allunyar-se de la massificació turística.

Jo crec en el turisme cultural, que és el turisme al qual no interessa “només” els llocs “típics”, com podria ser la Ram-

bla a Barcelona si pensem en el fet, real d’altra banda, que plantejaves a la teva pregunta. Una de les solucions per a redistribuir el turisme és fomentar uns altres itineraris, invitar la gent a desco-brir altres racons, perquè és cert que avui dia a Barcelona hi ha dos itineraris turístics massa predominants, i això no crec que sigui el millor ni per a la ciutat, ni per al turista, ni per als agents que viuen del turisme.

Per acabar, li volia comentar que he llegit que Pasqual Maragall va dir de vostè que és un arquitecte “ca-paç de veure el potencial de futures zones quan no són més que forats horribles”. Quin és el secret?

La veritat és que no ho havia sentit mai, però és un honor que algú com Pasqual Maragall digui una cosa així de mi. Pas-sant a la pregunta, la feina d’arquitecte es fa de moltes maneres, amb aproxima-cions molt diferents i totes respectables, però n’hi ha una que m’interessa mencio-nar particularment perquè hi crec, per bé que no la veig com a excloent. M’agrada veure l’arquitectura en la mesura que és un element que juga a la ciutat, enten-

“M’agrada veure l’arquitectura

en la mesura que és un element

que juga a la ciutat, entendre no

solament com funciona la ciutat,

sinó també com és la ciutat i

com pot arribar a ser, i intentar

sempre descobrir raons i detalls

sobre com s’ha fet la ciutat”

74 / Joan Busquets


Selecció de productes >

!

pro

tag

on

ista

1000 x EUROPEAN ARCHITECTURE PVP 89,66 € 0.46448

dissenyselecció

EL MODULOR DE LE CORBUSIER

Convençut que el sistema mètric decimal i l’anglosaxó no són els més adequats per a l’ar-

quitectura i la indústria, Le Corbusier va desenvolupar un sistema universal de mesures, el

modulor, basat en les dimensions naturals de l’home i en la secció àuria, el propòsit principal

del qual era fer de mediador entre el sistema mètric i el de peus i polzades i posar ordre a

la producció industrial a escala mundial. Com a punt de partida va fer servir algunes mides

referides al cos humà –la de l’home amb la mà aixecada (226 cm) o l’alçada del melic (113

cm), per exemple–, les va relacionar harmònicament i les va introduir en dues successions de

Fibonacci (blau i vermell al modulor) que es poden ampliar fins a l’infinit. D’aquesta manera

reprenia l’ideal antic d’establir una relació directa entre les proporcions de l’edifici i les de

l’home. P. Soci 41 € / 0.49416

“Duia a la butxaca la cinta mètrica

graduada, que guardava en una petita

capsa metàl·lica d’un carret Kodak fet

servir: des d’aleshores, aquesta capsa ha

estat sempre a la meva butxaca. Tot sovint,

se’m podia veure als llocs més insospitats

traient la serp màgica de l’amagatall per

fer una verificació”

Le Corbusier

LE CORBUSIER

Charles Édouard Jeanneret-Gris, conegut com Le Corbusier (6 d’octubre de 1887 - 27 d’agost de 1965), va

néixer a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds i als vint-i-nou anys es va traslladar a París, on va adoptar

la nacionalitat francesa i el pseudònim amb què se l’ha conegut mundialment, una variació humorística

que fa referència a la paraula corb del cognom del seu avi matern Lecorbésier. Considerat un dels pioners

d’una nova arquitectura i un dels arquitectes de més influència en tota la història de l’arquitectura, també

va destacar com a teòric, tant a través de conferències (sobresurt el cicle que va dictar a Buenos Aires en

1929) como del CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) o de la revista de divulgació artística

L’Esprit Nouveau, que ell mateix va fundar en 1920 juntament amb Paul Dermée.

dissenyselecció

GERROS D’ALVARO SIZA

Alvaro Siza ens planteja que “és necessari

saturar el disseny d’íntima seguretat, de sere-

nor, d’alguna cosa incompleta com ara certa

estabilitat, a fi que rebi una part d’allò que

l’envolta, transformant-se. A fi que res no es

destrueixi i res no destrueixi, inundant sob-

tadament l’espai i retornant seguidament a

l’anonimat”, tal com succeeix amb aquests

gerros que la Cooperativa Jordi Capell ofereix

ara als seus socis, així com amb altres objectes

que ell ha dissenyat. Sens dubte, la plasticitat

dels gerros és un intent d’establir un caràcter

entranyable amb l’ésser. Són objectes que

es dissenyen amb voluntat de permanència,

d’habitar al costat d’altres objectes. Voluntat

que és, també, una constant en l’obra arqui-

tectònica de l’arquitecte

portuguès. Però els ger-

ros reflecteixen una altra

de les característiques de

la seva arquitectura: l’ab-

sència de retòrica exa-

gerada i la recerca de la

claredat i la senzillesa.

P. Soci des de 38 €

LLUMS CISTER I COLUMNA CISTER CODERCH

Llums Cister i Columna Cister Coderch inè-

dits segons dissenys originals de José Antonio

Coderch y de Sentmenat a l’Arxiu Coderch, a

l’Escola del Vallès. Estructures d’alumini ano-

ditzat amb pantalles de fusta tractada per

emissió de llum indirecta. Sistema de subjec-

ció ràpid i muntatge sense eines. P. Soci des de 405 €

papereriaselecció

COLORS POLYCHROMOS FABER CASTELL

Faber Castell és una empresa reconeguda mundialment per

l’alta qualitat dels seus instruments de dibuix, sobretot perquè

resulten molt precisos i fàcils de fer servir i, també, per la dura-

bilitat dels materials amb què estan fets i els acabats tan refinats

que presenten.

Tot i que de vegades s’ha considerat que el llapis és una eina

obsoleta, el temps ha demostrat que continua essent un dels

instruments de dibuix més utilitzat. Per exemple, els esbossos

fets amb llapis acostumen a ser l’origen dels projectes i dissenys

de molts arquitectes.

Aquesta singular capsa de cent vint colors que ara presenta la

Cooperativa als seus socis ofereix un ampli ventall de colors fa-

bricats a partir de pigments purs que asseguren una perfecta

distribució del color i una brillantor molt duradora. Els colors

Polychromos tenen una punta de cera suau i resistent a l’aigua,

uns factors que en converteixen l’ús en un autèntic plaer. A més,

les puntes no són gens rígides, cosa que permet esmolar-los fins

a nivells molt fins. D’aquesta manera, amb aquests llapis es po-

den dibuixar fins i tot els detalls més petits, però cobrir també

completament de color àmplies zones del dibuix. Totes aquestes

característiques possibiliten que els colors Polychromos de Faber

Castell es puguin fer servir sobre una variada gamma de super-

fícies de paper: paper, cartolina, fusta o fins i tot tela. No hi ha

dubte que és un regal excel·lent per a aquelles persones per a

qui el dibuix forma part de la seva feina o per als qui ja el tenen

com una passió. P. Soci 159,63 € / 2.5.5.129

PORTAMINES “GRIP” 5.6 mm

Aquests nous portamines són el resultat d’una innovadora línia d’escriptura, molt original i amb un toc

exclusiu, que tenen la fusta com el principal component. Sens dubte, aquesta col·lecció s’adapta perfecta-

ment a les noves tendències i, alhora, resulta una eina per a treballar magnífica. Amb un cos metal·litzat, el

portamines “Grip” es troba amb empunyadures ben diferents: de cautxú negre, de fusta de noguera o de

fusta de cirerer. La combinació del metall i de la fusta proporcionen una sensació molt càlida al tacte i un

colorit atractiu a la vista. Però encara hi ha més coses, perquè no hi ha dubte que la forma singular d’aquest

portamines fa possible que esdevingui un objecte de regal excel·lent.

P. Soci des de 17,15 €

papereriaselecció

QUADERN “LE CORBUSIER”

Viatger empedreït, Le Corbusier mai no sor-

tia de casa sense el seu famós quadren, on

hi anotava, dibuixava o escrivia tot allò que

cridava l’atenció de la seva “mirada voraç”. Ni

el lleure, ni els moments de feina més inten-

sa, ni els temps aparentment buits quedaven

exclosos d’aquesta mirada. I amb “obsessió

arquitectònica”, ho plasmava tot al seu qua-

dern: els objectes que el captivaven, la precisió

d’unes formes, la bellesa d’un racó insòlit... les

seves notes s’omplien de matisos.

El quadern “Le Corbusier”, en símil de pell,

amb vores arrodonides, llom cosit i seixanta-

quatre pàgines de paper blanc, s’inspira en

el que va fer servir l’arquitecte suís al llarg de

la seva vida. Per les dimensions que té (9,9 x

16,9 cm) resulta molt pràctic, ja que es pot

dur còmodament a la butxaca, vagis on vagis.

P. Soci 2,76 € / 2.5.2.30

MIGUELÍMETREMiguel Usandizaga

El miguelímetre, creat per l’arquitecte Miguel Usandizaga,

és un instrument que pot mesurar una longitud de fins a 21 centí-

metres, similar a l’anomenat “escalímetre”, però que consta de quatre escales

situades sobre una mateixa superfície de material transparent. La seva utilitat és que permet

comprovar ràpidament sobre il·lustracions si aquestes tenen dimensions que respecten les proporcions

de l’arrel de dos (√2), del “nombre d’or” (F) o de l’arrel de tres (√3). Com s’explica al tríptic que acompanya el

miguelímetre, les proporcions serveixen per a definir la forma i facilitar-ne la reproducció amb mitjans elementals: regle i

compàs; a més, faciliten la precisió del traçat del dibuix arquitectònic, la qual cosa és fonamental per a garantir l’estabilitat i la solidesa

de l’edificació. Per aquesta raó, només són creïbles els sistemes de proporcions que tenen un paper estructurant de la forma sencera del

projecte. En el cas del miguelímetre, s’han triat les proporcions √2, F i √3 perquè són les dels rectangles més senzills en gnòmon, proporció

i construcció. P. Soci 1,25 € / 2.5.5.3218

llibreriaselecció

Equip arquitectura Pich-Aguilera: con la realidad = engaged with realityFelipe Pich-Aguilera / Teresa Batlle Pagès

El respecte pel mediambient com un valor que hem d’administrar ha es-

devingut un consens social; l’arquitectura ha de buscar alternatives que

proporcionin una relació més estimulant amb la naturalesa i una aplicació

més honesta dels recursos naturals que puguin donar-nos pautes objectives

per a abordar el planejament i la tecnologia de la construcció des d’una

apreciació contemporània. Així és com es pot definir la principal aposta de

l’estudi d’arquitectura Equip Arquitectura Pich-Aguilera, fundat el 1986,

els socis arquitectes del qual són Felip Pich-Aguilera i Teresa Batlle. Amb el

suport d’un equip ampli i pluridisciplinari, l’obra de l’estudi, que neix amb

una coherència completa des de la petita a la gran escala, es constitueix

com un discurs intel·lectual de composició constructiva que domina sobre

els aspectes formals. Així, aquesta obra esdevé el perfecte instrument per

a conèixer tots els “secrets” de les obres més significatives d’aquest impor-

tant estudi d’arquitectura. PVP 35,58 € / 0.49404

De cosas urbanasManuel de Solà-Morales

Manuel de Solà-Morales va començar a destacar com a arquitecte i estu-

diós preocupat per l’evolució històrica de la ciutat, així com per l’eventual

possibilitat d’intervenir-hi com a urbanista en la seva pròpia època. Amb

les paraules de Hans Ibelings, de qui s’inclou un text en aquest llibre, “la

font de la qual brolla la seva feina i el seu pensament és la cultura urbana,

la qual cosa no significa rebutjar el contrari de la ciutat, és a dir, el camp,

la naturalesa o el que sigui”. I no li falta raó, perquè per a Manuel de Solà-

Morales, la lògica abstracta de la ciutat és en la matèria de les coses urba-

nes, la urbanitat està indissolublement lligada a la concreció. En definitiva,

a les seves obres batega una cura molt detallista de la riquesa amagada al

cor dels llocs urbans. I aquest llibre, que presenta projectes realitzats en les

dues últimes dècades, amb textos de l’arquitecte mateix, és la prova que

les seves propostes són mirades sempre “fresques” i “lliures de prejudicis”

sobre la ciutat. PVP 37,50 € / 0.49390

Post-it city. Ciutats ocasionalsDiversos autors

Terme encunyat per Giovanni la Varra –membre de l’equip de comissaris

de l’exposició del mateix títol que el llibre que va oferir el CCCB de Bar-

celona entre el 12 de març i el 26 de maig de 2008– per a descriure un

tipus d’espai públic alternatiu a l’espai públic tradicional i oficialitzat, la

Post-it city és en primer lloc un espai no codificat on és possible qualsevol

tipus d’encontre, intercanvi o comportament. Amb exemples dels llocs més

variats del planeta, el llibre incideix en una sèrie de temes d’especial interès

per a la cultura contemporània i en les evidents fissures i contradiccions de

l’anomenat estat del benestar, sempre amb una crítica però estimulant visió

arquitectònica i urbanística. PVP 14,42 € / 0.49299

Bernard TschumiGilles de Bure

Membre del Col·legi Internacional de Filosofia de França, es va donar a co-

nèixer com a teòric de l’arquitectura quan el 1981 va publicar els Manhattan

Transcripts, característica i composta reflexió sobre les noves formes de la

“notació arquitectònica”, condició que va ratificar amb el llibre Architecture

and Disjunction (1994), una sèrie d’imprescindibles assaigs teòrics. Però no

menys important és la seva obra pràctica, que es va donar a conèixer al món

arquitectònic quan el 1983 va projectar el Parc de la Villette, un sorprenent

“parc urbà per al segle xxi” situat al nord-est de París. A partir de llavors les

seves obres han tingut un gran reconeixement: Le Fresnoy National Studio

of Contemporary Arts de Tourcoing (França), la Universitat Internacional

d’Arquitectura de Florida (Miami), el Museu d’Art Africà de Nova York o

el Museu de la nova Acòpolis d’Atenes. Aquest llibre, en edició francesa i

escrit per Gilles de Bure, periodista que ha redactat més de vint llibres sobre

art i arquitectura, és el marc ideal per a conèixer tots els detalls arquitectò-

nics i filosòfics de les obres de l’estudi Bernard Tschumi Architects, que en

l’actualitat té les seves “bases” a París i a Nova York. PVP 73,97 € / 0.49488

llibreriaselecció

Habitar millor. Converses sobre habitatgeFAD / AA.VV.

La situació actual de l’habitatge és un debat obert, ampli i ric, en el qual

participen professionals de diferents disciplines del nostre país. Aquest lli-

bre recull la reflexió sorgida de cinc taules rodones organitzades pel FAD al

llarg de l’any 2007. Aquestes converses, plantejades a partir de la proble-

màtica de l’habitatge, van tenir la participació de més de cinquanta experts

i agents de diferents àmbits: arquitectes com Beth Galí, Joaquim Gascó,

Núria Pedrals, Ignacio Paricio, Carme Ribas, Esteve Bonell, Conxita Balcells,

Xavier Sust, Oriol Bohigas, Antoni Solanas, entre molts d’altres; urbanistes;

sociòlegs; antropòlegs; economistes o politòlegs, amb un total de 57 parti-

cipants. En definitiva, una diversitat de mirades que es tradueixen en un di-

àleg transversal que aprofundeix en temes de “primera necessitat”: ciutat i

societat, ciutat i paisatge, tipologies i normatives, sostenibilitat i tecnologia

o planificació i participació ciutadana. PVP 14,42 € / 0.49492

Atlas PintorescoIñaki Ábalos

L’evolució de les tècniques arquitectòniques, tant projectuals com cons-

tructives, pel que fa a la idea de naturalesa i d’espai públic constitueix

el punt de partida, i també el nus gordià, d’aquest estudi pragmatista,

l’aproximació original al paisatgisme del qual pretén proporcionar una eina

de treball que permeti avançar en la construcció d’un nou territori. L’obra,

organitzada en dos volums, es converteix així en una anàlisi atemporal de

la relació entre el paisatge i l’arquitectura. De fet, el primer volum tracta

de redefinir de manera sincrònica les pràctiques de l’arquitectura i el pai-

satgisme, mentre que el segon se centra prioritàriament en un panorama

diacrònic. Però no s’ha d’oblidar que, com remarca l’autor mateix, la seva

perspectiva no sorgeix ni de l’arquitectura ni del paisatge, sinó precisament

de negar aquest dualisme. El pintoresquisme és el contrari del paisatge o

l’arquitectura: és la seva superació. PVP 48,08 € / 0.49106

Casas y habitantesCarlos Ferrater

Plantejat com un relat a partir de les experiències viscudes amb els usu-

aris de les cases que l’arquitecte ha construït, l’origen d’aquest llibre se

situa en el curs d’estiu, La petita dimensió, que Carlos Ferrater va dirigir

a la Universitats Menéndez y Pelayo de Santander durant el mes de juliol

de 1993. L’objectiu d’aquell curs, que és un fidel reflex del contingut de

Casas y habitantes, era sondejar les arquitectures que es produeixen en la

petita dimensió, en l’esfera de la intimitat, allà on regeixen unes lleis més

relacionades amb l’habitant. Els records, les anècdotes, les particularitats i

les reflexions personals de l’arquitecte, sense oblidar les seves interessants

valoracions tècniques i filosòfiques, configuren una manera molt singular

de penetrar en el personal món arquitectònic de Carlos Ferrater.

PVP 24,04 € / 0.49022

Un lugar a la sombraCharles Correa

Arquitecte hindú nascut a Secunderabad i llicenciat a la Universitat de

Michigan, Charles Correa està considerat un dels principals teòrics del pa-

norama mundial de l’arquitectura contemporània, i bona prova d’això és

que ha estat professor a nombroses universitats de gran prestigi, entre les

quals les de Harvard i Cambridge. Però també ha merescut grans elogis la

seva obra com a arquitecte, en què destaquen sobretot els seus projectes

d’habitatge municipal, pioners en qüestions urbanes i d’hàbitat de baix

cost. Aquest llibre recull diversos textos teòrics ja publicats anteriorment en

diaris o revistes, així com conferències o lectures fetes per l’autor mateix,

en les quals el lector descobrirà la visió més intima sobre l’arquitectura,

però també sobre la filosofia, la religió i les arts, de Charles Correa.

PVP 21,15 € / 0149465

tecnologia digitalselecció

Portàtil HTC X9500 Shift

P. Soci 1.029 € / 1.0.1.773

Cada vegada més, els nous pro-

ductes tecnològics es dissenyen

molt personalitzats, és a dir, tenint

en compte les persones, atenent

a les seves necessitats i gustos

individuals. Teclats extraïbles per

als qui escriuen molt sovint, pan-

talles tàctils per a facilitar l’ús de

certes aplicacions, telèfons mò-

bils que permeten enviar i rebre

missatges de correu electrònic o

navegar per internet, ordinadors

de totes les mides que s’adapten

als usos més diferents... avui dia

resulta gairebé impossible en-

tendre la innovació tecnològica

sense que aquesta proporcioni

la màxima funcionalitat i s’ade-

qüi a la manera de viure de cada

usuari. I la Cooperativa, sempre

amb el ferm propòsit de servir els

seus socis, els ofereix un ampli

nombre de productes cada vega-

da més “intel·ligents”, entre els

quals l’ordinador portàtil HTC

Shift X9500. Presentat com la

nova generació d’ordinador por-

tàtil, destaca perquè aconsegueix

un perfecte equilibri entre els dos

factors principals que determinen

l’”èxit” d’un portàtil: productivi-

tat i capacitat de desplaçament.

Quant al primer factor, cal desta-

car diferents elements: la potèn-

cia –que permet utilitzar la versió

completa de Windows Vista®–,

la pantalla tàctil de 7”, un teclat

Qwerty complet o les seves va-

riades possibilitats de connexió

sense fil d’alta velocitat que per-

meten augmentar la productivitat

en qualsevol lloc on es faci servir

l’ordinador. Pel que fa a la capaci-

tat de desplaçament, aquest nou

equip presenta un disseny lleuger

i funcional (207 mm de longitud,

129 mm d’amplada, 25 mm de

fons i només 800 g de pes) que

en facilita el transport i una bate-

ria amb autonomia de dos dies en

espera, a més de la nova tecno-

logia HTCSnapVUE, que permet

un accés immediat a informació

important (missatges de correu

electrònic, calendari, SMS, llistes

de contactes, etc.) fins i tot quan

Windows Vista® està apagat.

Portàtil Toshiba Portégé R500-11Z

P. Soci 1.515 € / 1.0.1.730

També s’ha dissenyat, per a po-

tenciar-ne al màxim la portabili-

tat, l’ordinador portàtil Tos-

hiba Portégé R500-R500-11Z,

i en aquest sentit destaca el pes

que fa, de tan sols 0,979 kg, el

complet sistema de comunicació

sense fils (Bluetooth, xarxa local

sense fils Wi-Fi) o la bateria de liti

i ió. La pantalla de 2,1” WXGA

transflectiva amb tecnologia LED

de contrallum, el processador

Intel® CoreTM2 Duo, un teclat

resistent a esquitxades de líquids o

la tecnologia Intel® Speed-Step®

millorada que inclou aquest or-

dinador són bones mostres que

el Portégé R500-R500-11Z ens

ofereix estil i tecnologia punta, i

alhora unes prestacions i funcio-

nalitats d’última generació acom-

panyats d’un disseny cuidat fins

al mínim detall.

PC de sobretaula HP TouchSmart IQ500P. Soci 1.199 € / 1.0.0.2560

El disseny elegant, compacte i

modern del PC HP TouchSmart

IQ500 combina a la perfecció

amb les seves atractives funcions

tàctils d’entreteniment, gràcies

sobretot a la pantalla tàctil de 2”.

A més, el programari HP Touch-

Smart que duu incorporat fa que

resulti més intuïtiu i fins i tot di-

vertit l’accés a les fotografies, la

música i els vídeos. En efecte, per

a gestionar tota la informació di-

gital i comprovar el correu elec-

trònic només cal tocar la pantalla.

Però a més de la seva excel·lent

aparença (format reduït i acabat

negre piano que crida immedia-

tament l’atenció), també dóna un

rendiment òptim, ja que inclou

l’última tecnologia de processa-

dors Intel, teclat i ratolí sense fils,

gràfics NVIDIA, BluetoothTM o

xarxa local Wi-Fi sense fils.

Carregador universal Philips SCM4480/12 P. Soci 25 € / 1.3.3.7388

Avui dia, els dispositius portàtils

tenen un paper molt important

en les nostres vides, tant en el

treball com en la comunicació i

el lleure. El carregador universal

Philips SCM4480/12 és el com-

plement ideal, ja que permet

disposar d’una presa de càrrega

universal a casa o al despatx i, per

tant, evita que l’usuari hagi de

fer servir diversos carregadors i

cables per als diferents dispositius

que utilitza a diari (telèfons mòbils,

ordinadors portàtils, PDA, etc.). El

joc de clavilles per a connector

inclòs assegura que el carregador

funcionarà amb tot tipus de mar-

ques. D’altra banda, el disseny

compacte d’aquest dispositiu i la

pràctica bossa de transport que

inclou n’asseguren una òptima

portabilitat.

Càmera digital rèflex SONY DSLR-A350KP. Soci 570 € / 1.3.0.771

Presentada amb carcassa negra,

la càmera digital rèflex SONY

DSLR-A350K disposa de 14,2

megapíxels efectius que perme-

ten aconseguir imatges amb el

màxim detall, tons rics i colors

reals. A més, la gran pantalla LCD

Clear Photo, de 7”, amb ajusta-

ments d’inclinació en dues direc-

cions, funcions fàcils i indicador

de percentatge de durada de la

bateria, possibilita captar qualse-

vol fotografia amb llibertat i co-

moditat des de qualsevol angle.

Altres característiques destacades

d’aquesta càmera són la visualit-

zació ràpida en directe d’AF per

a un enfocament automàtic,

alta sensibilitat per a fotografies

realitzades en condicions d’il·-

luminació escassa i sense flaix,

optimitzador de gamma D evolu-

cionat per a ajustar la brillantor i

el contrast, estabilitzador d’imat-

ge SteadyShot INSIDE millorat,

enfocament automàtic reticular

de 9 punts amb activació EyeS-

tart o el teleobjectiu intel·ligent,

que aporta un zoom instantani

de 1,4x o 2x sense reducció de la

qualitat de la imatge.

20 cm

13 cm

2,5 cm

Valors de Pla Renove HP* Impressora HP Designjet que adquiriu

Impressora lliurada al centre Renove T1100 24” T1100 44”Impressora de gran format > 24” 400 € 500 €Impressora de gran format > 36” 500 € 700 €Impressora de gran format > 42” 600 € 900 €

Cooperativa d’Arquirectes Jordi CapellTelèfono: 93 224 39 32 / 902 998 993e-mail: [email protected]: www.eupalinos.com

*Valors vàlids fins 31/01/09

Documents

Eupalinos 26-27