...el ferro es fill del nostre braç

MARÇ2012

Preu 11

Réquiem por el Derecho Laboral

Si, tal com va afirmar el professor José Luis Sampedro, en una recent entrevista amb el periodista Évole, el capitalisme està mort, cal explicar per què és capaç de tenir sotmesa encara a la seva tirania la gran majoria de la humanitat. Si ens prenem seriosament la tesi del professor i no la interpretem com un mer exemple de “wishful thinking” (cosa que no s’avindria bé amb el reconegut talent d’economista del què està dotat Sampedro), caldrà suposar que l’única vida que encara hi pot haver en el cadàver del capitalisme són els cucs que es nodreixen de la seva putrefacció.En efecte, així és com caldria considerar la forma degenerada de capitalisme que es coneix com a

“neoliberalisme” i que consisteix en la supeditació total del procés econòmic a l’especulació financera. Com els cucs que viuen a expenses d’un cos en descomposició, el capitalisme financer no aporta res a la riquesa dels pobles. Ben al contrari, xucla en benefici propi tota la riquesa generada per la natura transformada pel treball humà; però ja no reinvertint, com fa el capitalisme “tradicional”, una part dels beneficis així obtinguts en nova activitat productiva, sinó drenant cada cop més i més recursos cap als mal anomenats “productes financers” (aberració conceptual que escandalitzaria de segur el mateix Adam Smith), que no són altra cosa que simples “pagarés” que

Pepe González Espada

La primera reforma laboral de 2012 (estoy convencido de que vendrán más antes de que acabe el año, la fiesta no ha hecho más que empezar) es una norma compleja que modifica muchas disposiciones de rango legal en muchos aspectos distintos. Pero todos ellos en el mismo sentido: en conjunto se trata del mayor ataque contra la clase trabajadora desde la muerte de Franco, de una declaración de guerra del capital.

Merece la pena señalar brevemente algunas de las líneas maestras de esta reforma; me dejaré en el tintero, por razones de espacio, algunos aspectos de importancia, así que me limitaré a las cuestiones que creo fundamentales.

I) Abaratamiento del despido.

Ya es ampliamente conocido que se incrementan hasta el absurdo los supuestos de despido objetivo por causas económicas (que, si resulta procedente, se indemniza con 20 días por año con un tope máximo de 12 mensualidades), puesto que para ello sólo bastará cualquier disminución de ingresos durante tres trimestres seguidos, ignorando el resultado total del ejercicio u otros parámetros necesarios para valorar realmente la situación de la empresa (como la evolución de los gastos, por ejemplo). Además, ahora la ley ni siquiera exige que el despido sea “razonable” (como exigía la normativa anterior) o útil para superar los problemas de la empresa. Asimismo, se reconoce expresamente la posibilidad de practicar estos despidos en el sector público, no ya cuando existan pérdidas o disminución de ingresos (conceptos no aplicables a entidades públicas), sino simplemente cuando exista una “insuficiencia presupuestaria” que perfectamente

(continua a la pàg 2)

(continua a la pàg 3)

Està caient un sistema

01

SUMARIEl manifest

· Està caient un sistema

Treball

· Réquiem por el derecho laboral

Internacional

· La Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC) enceta una nova era a l’Amèrica Llatina

Cultura

· Lafargue ara

· A modo de biografía

· Lafargue a Espanya

· De las virtudes de la pereza para la revolución. Lafargue y la moral del trabajo

Política

· Cent dies de Govern de Rajoy

Formació

· Les armes del sistema contra l’esquerra transformadora

L’entrevista

· Maruja Ruíz: ‘Si tienes un convencimiento, si vives las injusticias, no te cansas nunca’

02

Edita:

XSUCXarxa Socialista Unificada de Cata-lunya

Per contactar amb nosal-tres: info@xsuc.cat

EL MANIFESTho. L’avantatge de la situació actual per als anticapitalistes convençuts és que la identificació de capitalisme amb neoliberalisme és tan profunda, completa i, segurament, irreversible, que bastaria d’entrada amb certes mesures que limitessin dràsticament la llibertat de moviment de capitals (mesures que en altres fases del desenvolupament capitalista eren inclús funcionals per al propi sistema, perquè permetien l’enfortiment dels mercats nacionals) per ofegar la dinàmica del capital en el seu conjunt Si més no (i això ja és clarament visible amb fets com la imposició sense eleccions de nous governs a Grècia i Itàlia, o la modificació de la constitució sense referèndum), la imposició de mesures d’aquest tipus, o la simple por dels “mercats” a la seva imposició, pot desfermar una reacció de la dreta econòmica que deixi de respectar les mínimes aparences democràtiques en l’exercici del seu poder, abocant-nos a un feixisme de nou tipus, purament elitista, probablement sense la capacitat demagògica populista del feixisme tradicional (l’únic terreny en que aquesta demagògia sembla funcionar encara és en l’odi racista contra els immigrants).

Sense deixar-nos arrossegar per un optimisme excessiu (són encara moltes les “contradiccions en el si del poble”, com ho prova el sectarisme de què fan gala en el seu rebuig recíproc membres del sindicalisme tradicional i neollibertaris del moviment 15-M, per exemple), podem confiar que la pròpia duresa de la lluita de classes actual és símptoma inequívoc que la classe que avui domina les nostres societats comença a preguntar-se “per qui toquen les campanes”...

els seus emissors es comprometen a canviar per diners normals un cop hagin obtingut a llur torn el rendiment d’altres pagarés basats en el rendiment (actual o, més aviat, esperat) d’uns altres, i així fins a l’infinit. Gens d’estrany té, doncs, el fet que, segons diversos economistes de primer ordre, el volum de diner “virtual” que circula arreu del món és cinquanta vegades el volum de diner “real” que correspon als productes i mercaderies realment existents.

La paradoxa és que, precisament pel seu enorme grau d’abstracció, el capital que avui governa les nostres vides sembla més inaccessible i, per tant, més indestructible que mai. La realitat és que aquesta intangibilitat se sustenta en una complexitat extrema i en un grau enorme d’interdependència entre els seus components, la qual cosa el fa, en contra de les aparences, extremadament vulnerable. La crisi actual n’és una prova, alhora que il·lustra a la perfecció l’anomenat “efecte papallona” (el batre d’ales d’una simple papallona en un extrem del món pot acabar, per multiplicació d’efectes, desfermant una tempesta a l’altre extrem). Per tant, el sistema capitalista actual depèn, per a la seva supervivència, del consens i la col·laboració d’una sèrie d’actors institucionals (bancs, governs, organismes internacionals, etc.) compromesos de moment a mantenir la ficció que “l’emperador porta un vestit magnífic” quan en realitat és nu...

Aquest equilibri, profundament inestable, pot trencar-se en qualsevol moment. Cal començar per estar convençuts d’això. Però sembla que, ara per ara, només una minoria ho està. Entre ells, els comunistes, però ni tan sols tots els que així s’autodenominen. En canvi, no és estrany trobar persones procedents d’altres tradicions polítiques menys radicalment anticapitalistes, o simplement “verges” políticament, que han arribat a la convicció que cal desmuntar la xarxa opressora del neoliberalisme i que és possible fer-

(ve de la portada)

03

TREBALL

Réquiem por el Derecho Laboralmodificarle cualquier otra condición de su contrato (jornada, horario, turnos, funciones...) siempre que existan razones que estén “relacionadas con la competitividad, productividad, u organización técnica o del trabajo en la empresa”. Es un absoluto cheque en blanco para cualquier empresario. Si para un despido hace falta por lo menos acreditar una disminución de ingresos durante tres trimestres seguidos, para bajar el sueldo ni siquiera es necesario demostrar eso. Sólo debe indicar que existe alguna relación con conceptos ya de por sí tan amplios y genéricos como la productividad o la competitividad.

III) El ataque a la negociación colectiva y al poder de los sindicatos.Ya Zapatero abrió en 2011 la posibilidad de que cualquier empresario pudiese desvincularse de los salarios previstos en los convenios colectivos de sector (sin tener que solicitarlo, como sucedía antes, a una comisión paritaria formada por miembros de la patronal y los sindicatos que negociaron tal convenio), si la empresa “tenía una disminución persistente del nivel de ingresos” o pudiera ver “afectadas negativamente” sus “perspectivas económicas” si pagaba los salarios previstos por tal convenio.

Si aquello ya era grave, la reforma actual da un par de vueltas de tuerca más. Ya no puede solo desvincularse de los salarios de convenio: también puede el mismo empresario inaplicar todas las normas relativas a jornada, horario, turnos, funciones y hasta mejoras a la Seguridad Social (por ejemplo, los habituales complementos que pagaba la empresa en caso de baja médica); y para ello bastará con que el empresario acredite disminución de ingresos durante dos trimestres seguidos. Sin más. Aunque aún continúa la cosa: con Rajoy, como con Zapatero a partir de junio de 2011, se mantiene la prioridad aplicativa de los convenios de empresa por encima de los convenios de sector en la mayoría de cuestiones fundamentales a regular por los convenios (salarios, horarios y horas extras, categorías profesionales,

medidas para conciliar vida personal y familiar); pero ahora, además, cuando un convenio agota su período de vigencia, si en un plazo de dos años desde dicha finalización no se ha pactado un nuevo convenio, se elimina la ultraactividad del convenio anterior,

es decir, que el convenio anterior deja de ser aplicable: si existe un convenio de ámbito superior se aplicará este, y si no, no se aplicará convenio alguno (en cuyo caso el empresario no tendría obligación alguna de pagar ningún salario superior al salario mínimo interprofesional, por poner sólo un ejemplo de las dramáticas consecuencias prácticas que ello tendría).

Todo ello supone, por tanto, una agresión brutal contra los sindicatos de clase, incluso los mayoritarios (CCOO y UGT), cuya influencia real reposa en su capacidad de negociar convenios colectivos sectoriales.

IV) Conclusión.Esta reforma, sin duda alguna, constituye el mayor ataque a la clase trabajadora, y a las organizaciones del movimiento obrero (incluso las más burocratizadas y domesticadas, como los sindicatos mayoritarios), que ha visto la luz desde la muerte de Franco. Los cauces legales para luchar contra decisiones patronales injustas pierden gran parte de su eficacia y su sentido; ello implica que la batalla principal, hoy más que nunca, deben librarse en las calles y las plazas.

(ve de la portada)

pueden causar los propios políticos al aprobar los correspondientes presupuestos. También se ha difundido mucho la reducción de la indemnización por despido improcedente, que pasa, en todos los supuestos, de 45 a 33 días de salario por año de trabajo, con un tope máximo de 24 mensualidades (desde las 42 anteriores), o el nuevo contrato de trabajo para “emprendedores” con despido libre y gratuito si este se produce en el primer año de contrato.

Pero sin duda, y esto se ha difundido mucho menos, lo más trascendente es la eliminación de los salarios de trámite, esto es, la obligación de pagar (conjuntamente con la indemnización) los salarios del período comprendido entre el despido y su declaración de improcedencia. Ello constituía, en los casos de antigüedades pequeñas (cada vez más frecuentes en estos tiempos de precariedad) el auténtico aliciente económico para luchar contra un despido ilegal ante los tribunales, puesto que en tales casos el importe de tales salarios de tramitación solía duplicar o triplicar el de la indemnización misma. Es decir: la actual reforma elimina incluso el despido exprés que, sin salarios de trámite, pierde su sentido: da lo mismo si la indemnización se paga en 48 horas o en 48 semanas, porque la demora en el pago no tendrá ninguna consecuencia negativa para el patrón.

II) Modificaciones de condiciones.Los empresarios pueden, ahora, bajar el sueldo a cualquier trabajador, o

Pepe González Espada

Esta reforma, constituye el mayor ataque a la clase trabajadora desde el franquismo

04

INTERNACIONAL

Arantxa Tirado

Els passats dies 2 i 3 de desembre va tenir lloc a Caracas, Veneçuela, un esdeveniment que, malgrat la seva importància històrica i la seva rellevància política, no va ser difós per la majoria dels mitjans de comunicació internacionals. Els mitjans de l’Estat espanyol no van ser una excepció i s’hi van sumar a la ja qüotidiana estratègia de silenciar (via l’omissió, via la manipulació informativa) tot allò que de revolucionari succeeix a Amèrica Llatina.

L’esdeveniment en qüestió es tractava del llançament de la Comunitad d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), un organisme que constitueix la primera instància de concertació política entre tots els Estats del continent americà i caribeny, a excepció dels Estats Units i Canadà. Aquest fet històric va comptar amb la presència de gairebé tots els presidents i presidentes o caps d’Estat llatinoamericans i caribenys, tot un èxit diplomàtic que contrasta amb les nombroses absències que dos mesos abans es van produir a Asunción, Paraguai, durant la XXI Cumbre Iberoamericana, l’espai de concertació política creat fa anys per Espanya per tal de continuar exercint el seu paper de metròpoli sobre el continent llatinoamericà. Un espai dissenyat, a més, per potenciar els interessos de les empreses espanyoles a Amèrica Llatina, àvides de continuar la seva recol.lonització sobre el continent, més encara en un context de crisi i decadència econòmica europea.

Però a Amèrica Llatina moltes coses estan canviant des de l’arribada al govern de diverses forces d’una esquerra plural que, a pesar de comptar amb projectes polítics diferenciats, comparteixen un mateix objectiu: la lluita per a dotar-se de major sobirania enfortint els lligams polítics, econòmics i socials entre els

països i els pobles llatinoamericans i caribenys. En alguns casos (Cuba, Veneçuela, Bolívia, per exemple), aquest compromís es torna en una identificació absoluta amb posicionaments i polítiques antiimperialistes; en d’altres, es restringeix a polítiques nacionalistes que, tot i tenir trets de defensa de la sobirania nacional (quelcom que a Amèrica Llatina va indefectiblement

vinculat amb retallar la influència d’Estats Units al continent), no estan exentes de cert grau de cooperació amb el poderós veí del nord (cas de Brasil, Uruguai o Paraguai, entre d’altres). Aquests governs progressistes coexisteixen amb altres governs, generalment de caire ideològic oposat i al.liats preferencials dels Estats Units, com són Colòmbia, Mèxic, Xile o Costa

La Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC) enceta una nova era a l’Amèrica Llatina

05INTERNACIONAL

Rica. Una convivència que no ha estat sempre fàcil i que, avui dia, continua essent un element de fricció latent.

No obstant això, la importància de la CELAC rau, precisament, en la capacitat de tots els governs llatinoamericans i caribenys de posar-se d’acord en la necessitat d’unió i confluència, al menys en un mínim bàsic d’aspectes. Això va comportar grans esforços diplomàtics abans de la cimera de desembre, principalment per part del país anfitrió, Veneçuela, i del seu president, Hugo Chávez, que va moderar la seva política exterior fent sacrificis polítics que sota altres circumstàncies no podrien haver estat compresos.

Però la llum de la història aporta elements per a comprende tot sacrifici tàctic: el que estava en joc a Caracas era el pols entre la concreció dels ideals de Francisco de Miranda, José Gervasio Artigas, Simón Bolívar, José Martí i tants altres pròcers de la independència llatinoamericana que van teoritzar sobre l’emancipació del seu continent i s’hi van deixar la vida defensant-la; amb les forces que avui dia segueixen defensant la implantació del panamericanisme emanat dels Estats Units en el segle XIX i reforçat amb la creació de l’Organització d’Estats Americans (OEA) el 1948. Un panamericanisme que es resumeix clarament a la frase que va sintetitzar la Doctrina Monroe “Amèrica per als americans” (americans dels Estats Units, s’entén). Aquest pols porta

varis segles lliurant-se al continent i, gràcies a la CELAC, pot trobar-se més a prop d’una resolució en termes més beneficiosos per a l’esquerra llatinoamericana i internacional, si s’aconsegueix crear un nou ordre al subsistema internacional llatinoamericà i caribeny.

Vivim a un sistema internacional on l’actual poder hegemònic, els Estats Units, no ha trobat encara un contrapès efectiu a les seves ànsies d’expansió bèl.lica amb la finalitat de fer-se amb els recursos de tercers països (hidrocarburs, aigua, minerals estratègics, etc.) que necessita per a continuar exercint el seu domini com a potencia mundial. Per això, tota iniciativa dirigida a posar fre a l’unilateralisme imperialista dels Estats Units dins el sistema és benvinguda. Parafrasejant l’adagi de “Socialisme o Barbarie” podríem afirmar avui “Multilateralisme o Barbarie”.

Els països de l’Amèrica Llatina tenen davant d’ells l’oportunitat històrica d’encetar una nova era i construir aquest multilateralisme necessari per a derrotar el jou del panamericanisme que va ser dissenyat per a sotmetre’ls durant segles. Un multilateralisme que haurà de ser bolivarià, martià i, en definitiva, revolucionari i socialista si aspira realment a construir un altre tipus de relacions al sistema internacional: democràtiques, igualitàries i justes, tal i com s’estan intentant construir alguns projectes nacionals, així com algunes iniciatives d’integració al continent (el cas més emblemàtic és el de l’Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América-Tratado de Comercio de los Pueblos ALBA-TCP).

La CELAC, concreció tardana dels ideals de Bolívar i Martí, pot ser un dels principals instruments per a la construcció d'aquesta utopia, però no l'únic. El seu èxit dependrà de si aconsegueix dotar-se d'un entramat institucional que substitueixi, de manera efectiva, a les institucions del Sistema Interamericà emparades sota el paraigües de l'OEA, tal i com va proposar el president ecuatorià, Rafael Correa. La presència de forces ideològiques de signe oposat

entre els governs dels seus països membres, i fins i tot de fervents aliats d'Estats Units que poguessin actuar com a quintacolumnistes en el seu si, potser sigui la major dificultat per a un avanç i aprofundiment en els ideals bolivarians a curt termini. Malgrat les dificultats, per sobre d'aquests inconvenients, roman la importància suprema de la integració

llatinoamericana i del Carib, qüestió que han entès a la perfecció els líders revolucionaris del continent, tant els d’èpoques passades com els de l'actualitat. La selecció d'una troica inicial amb participació de Veneçuela, Xile i Cuba és una nova mostra dels equilibris tàctics per a assolir més alts objectius estratègics.

Per últim, però no menys important, per a superar els boicots que poguessin sorgir des del costat dels governs que encara somien amb un “panamericanisme de rostre amable”, els països membres de la CELAC hauran de comptar per a la seva construcció amb els pobles llatinoamericans, aquests pobles que el president uruguaià, Pepe Mujica, va recordar en la seva enèrgica intervenció. Pobles que han de fer seva la idea de la integració, empènyer-la, construir-la des de la “diplomàcia dels pobles”, això és, des d'abaix, des d'on es construeixen els fonaments per a què els entramats institucionals puguin realment suportar els embats d'un imperialisme en decadència i que perdurin, així, al llarg dels temps, de generació a generació, fins a la victòria final.

La CELAC pot ser un dels principals instruments per a la construcció d’aquesta utopia

Tota iniciativa dirigida a posar fre a l’unilateralisme imperialista dels EUA és benvinguda

06

desembre o imposar el copagament a la Sanitat.

Per suposat, el fet de que Rajoy moderi una mica les demandes dels poderosos no suposa un canvi de política econòmica: en essència estem on érem i per molta demagògia sobre possibles solucions màgiques diferents a las de Zapatero, en realitat

no hi ha més que un canvi de petits matisos, que si bé poden acabar de desprestigiar al PSOE al deixar-lo a la dreta del propi PP en algun aspecte (per exemple també en les pensions que augmenten nominalment una mica), no poden treure el país de la profunda depressió a la que les polítiques neoliberals l’estan portant de manera inexorable.

Les retallades no portaran ni a més ocupació, ni a més benestar, ni a preservar la qualitat de la sanitat

Cent dies de Govern de Rajoy i l’educació que tenim: al contrari, portaran a l’empobriment, la precarietat, la desocupació i l’augment de les tensions socials.

I un dels elements on s’està avançant vers el precipici és en la Reforma Laboral: afortunadament els sindicats majoritaris han evitat aquesta vegada fer-se còmplices de una nova reculada social, en part per la cobdícia de la Patronal que ha posat exigències brutals, però també en part per la força emergent del moviment social i la contestació interna, que emplaçava a les direccions a canviar de dinàmica.

Ara cal que la no signatura esdevingui impuls a la mobilització: no hi han terceres vies.

Cal augmentar la mobilització començant per ser molt més clars i agressius en el discurs. Cal explicar amb tota claredat qui està guanyant en aquest procés, que les solucions que proposen no són sinó mentides ignominioses per justificar nous robatoris al patrimoni col·lectiu per part d’aquells que precisament han provocat la crisi. Que les veritables solucions són la redistribució de la renda, el control del capital financer, la preservació de les condicions de vida dels més dèbils, el repartiment del treball, el control de l’especulació i el frau fiscal i el estímul de l’economia productiva i sostenible. Fa falta més educació no menys, necessitem més gent treballant en assistencial social

POLÍTICA

Cal augmentar la mobilització començant per ser molt més clars i agressius en el discurs

Ramon Franquesa

El PP va accedir al govern per l’augment de l’abstenció del vot socialista i no per que aconseguís ampliar la base social de la dreta. Amb un discurs ambigu a la campanya, de fet la seva proposta en la pràctica no era més que “más de lo mismo” al ubicar-se dins de la política econòmica dissenyada per la gran banca a través dels mercats.

Una de les paradoxes d’aquest govern és que, a pesar del seu caràcter reaccionari, realment s’hagi situat en un espai menys fonamentalista que el de CiU i fins tot del PSOE. Efectivament, cal reconèixer que ha proposat iniciar una lluita contra el frau fiscal que el PSOE va evitar mentre estava al Govern i que ha decidit augmentar els ingressos recuperant la progressió del IRPF en lloc de fer-ho sobre els impostos del consum (IVA).

Les protestes i oposició de CiU han de observar-se amb atenció, perquè cal acabar amb el mite de l’oasi català: Duran i Mas son més reaccionaris que Rajoy en política econòmica . Cal trencar amb el discurs de que tenim una dreta “civilitzada” o “progressista” a Catalunya: les nostres retallades són l’enveja de tota la dreta neoliberal del PP a Espanya. Encara ningú fora de Catalunya ha tingut la gosadia de no pagar els salaris il·legalment com ha assajat de fer Mas Culell aquest darrer

07

no menys, necessitem més inversió productiva descentralitzada en cooperatives, petites explotacions agràries, autocupació, energies renovables. I necessitem menys AVE, aeroports i subvencions als bancs. Necessitem més acció publica, però més transparent, més energia en el processament dels polítics corruptes siguin Camps o Blanco, més transparència en l’assignació de la inversió publica, més independència dels bancs de la política monetària, però fer-la més depenent de la sobirania popular.

Cal a més ser més decidits en les accions de pressió social que han de cobrir tots els àmbits de la societat ara amenaçada. Ja no és només el recurs a la Vaga General, que cal utilitzar de manera intel·ligent, sinó portar el conflicte a totes les formes de lluita imaginables de manera pacífica, creativa i descentralitzada per a que no pugui ser desactivada. Una acció descentralitzada, que no vol dir que no tingui que ser coordinada: la ocupació del espai públic, els tancaments, les accions espectaculars contra els responsables concrets, la difusió de informació sensible, els boicots, les accions a Internet, la construcció de plataformes, assemblees,

coordinadores, etc., que impulsin la participació de desenes de milers de persones en una acció constant, creixent i deslegitimadora del poder, que obri pas a un nou procés constituent que defineixi des de baix les bases de un nou consens social.

Els 100 primers dies de Govern del PP revelen que no només tot bàsicament segueix igual de malament, sinó que en termes generals tendeix a empitjorar. No és només la pèrdua de qualificacions financeres, les cotitzacions, el atur o el consum; de fet són les accions polítiques concretes les que agreujaran la situació: en particular la Reforma Laboral obrirà la porta a una nova onada de acomiadaments massius, especialment dels treballadors amb contractes permanents. Tot això posa de manifest i revela de manera cada vegada més clara que és necessita una reversió de les relacions socials bàsiques. Aquest govern, com el anterior, està evidenciant que la Constitució Espanyola, cada vegada més retallada i menys social, ha deixat de ser vàlida i que el pacte de la Transició ja esta esgotat.

La ciutadania necessita un altre empoderament. Cada vegada serà més evident la necessitat de un nou procés constituent basat en les tradicions progressistes del nostre país: republicanisme, federalisme,

sostenibilitat, democràcia radical que entri també a les empreses, repartiment del treball i garantia dels drets socials bàsics entre altres. Cal seguir treballant per articular i fer convergir l’espai alternatiu al sistema

de manera oberta, intel·ligent i flexible, però sabent situar de manera inequívoca la voluntat de superació del règim actual de coses, deixant de banda qualsevol temptació de acomodament i consens a costa de derivar la factura vers els de baix. La ciutadania observa estorada i amb creixent indignació el comportament dels successius governs, però també observa amb la mateixa atenció i rigor el comportament dels que s’hi oposen. Ni la ètica de les tradicions emancipadores, ni la situació, permeten frivolitats, demagògies o més enganys en la construcció de un nou subjecte cada vegada més necessari.

POLÍTICA

S’ha de portar el conflicte a totes les for-mes de lluita imaginables

08

Les armes del sistema contra l’esquerra transformadora

Psicologització. Si la Denegació és una resistència contra els continguts dels arguments d’una minoria (l’esquerra transformadora), la Psicologització tracta de destruir la font concreta, els individus que, com a portaveus, adquireixen un alt grau de credibilitat i importants sectors socials es permeabilitzen al missatge alternatiu davant l’ètica d’aquest/s individu/s. La Psicologització, doncs, consisteix a menysprear a la pròpia minoria, soscavant la seva credibilitat. Com? Bàsicament, explicant l’origen del comportament o del missatge mitjançant característiques psicològiques estables. En aquest cas, els qualificatius típics són els ja tan coneguts (i ara, reconeguts) de “boig”, “il·luminat”, “extravagant”, “anormal”, “traïdor”... Una vegada escampats, reiterats, repetits fins la sacietat aquests adjectius, l’únic que ja conta és el que el diuen que el portaveu és i no allò que el portaveu fa.Totes dues estratègies solen funcionar conjuntament, si cal. Com veiem, els adjectius dia rere dia llençats pels mitjans de comunicació oficialistes no són cap fruit espontani, ni corresponen a cap opinió/informació suposadament neutra i raonada;

sinó constitueixen una estratègia elaborada i sistemàtica que, en definitiva, adquireixen tan elevat grau

d’eficàcia per la necessitat percebuda pels individus de l’aprovació del grup majoritari.Però el nucli central, dur, innombrable, resideix en el següent: hom pot tolerar fer coses minoritàries, però mai ser-ho. Hom pot tolerar fer alguna cosa lleugerament “progre”, però mai ser d’esquerres. Mirem el nostre voltant, els exemples no estan gens lluny. Aquesta és una

OPINIO

Antoni Lahiguera i Garcia

En aquest article pretenc esbossar alguns dels principals mecanismes (pels seus efectes, veritables “armes de destrucció massiva”) dels que fa ús el sistema vigent (sense eufemismes, el Capitalisme Avançat), per tal d’anul·lar i/o destruir qualsevol influència efectiva de l’esquerra transformadora (sí, la que ho és, no la que s’hi autoanomena i prou) i evitar així, de soca-rel, qualsevol possibilitat efectiva de transformació social i, per allò, la pèrdua del control polític, social i econòmic de les elits. Ja sabem, allò de “todo está atado, y bien atado”.En primer lloc cal reconèixer que, sovint contra l’opinió majoritària, els mecanismes més efectius són els que resten invisibles. De fet, en aquesta inconsciència es troba la seva poderosa capacitat de resistència. Com a grollers vampirs socials que són, la llum (la seva visibilitat, fer-los explícits) és el primer pas, necessari, per a la seva desarticulació i per fer-los ineficaços. Parlem de la Influència Social Inconscient.

1. La Denegació i la Psicologització

La Denegació consisteix en negar la versemblança de les argumentacions de l’esquerra transformadora, afirmant així que els únics postulats correctes són els que no qüestionen la vigència del sistema. Els qualificatius típics d’aquest mecanisme són del tipus “va contra el sentit comú”, “és absurd”, “l’argumentació és falsa”, “el mètode emprat no és l’adequat”... La finalitat de la Denegació és contrarestar la influència de la minoria i mantenir la majoria (l’estatus quo) com el marc de referència per excel·lència. I així, frenar la influència directa del missatge atribuït a una minoria. Tot i això, el mecanisme de Denegació planteja unes certes febleses, una limitació estructural que conviden a passar al mecanisme següent: la

Hom pot tolerar fer alguna cosa lleugerament “progre”, però mai ser d’esquerres

de silenci, sinó el silenciament de la defensa front l’espiral.Cal finalitzar. Tot i posar sobre la taula conceptes més o menys complexos poc o res s’ha dit de com neutralitzar-los. Però el primer pas, deia al començament, és fer-los visibles, fer-los explícits. De com ser capaços de comunicar-nos, trencar el guetto, sortir de les penombres, certament del poc que es pot afirmar és que no serà un camí senzill. I així mateix és un camí possible i desitjable. Però la resposta ha de ser col·lectiva, en la qual totes i tots hem de treballar. Com ja sabem, els llargs recorreguts comencen sempre per un primer pas. Endavant, doncs!

09

de les claus que discerneixen els que semblen d’esquerres (ho dic de debò!) i qui són, certament, l’esquerra transformadora.

2. L’Espiral de Silenci

Una vegada coneguts aquests dos perversos mecanismes de destrucció de l’esquerra (a nivell de missatges, la Denegació; a nivell d’individus, la Psicologització); i aclarit per què als “pijoprogres” mai els esquitxen i tota la fúria cau sobre l’esquerra vertaderament transformadora, cal avançar cap al tercer element, focalitzat cap a les organitzacions. Parlem, doncs, del paper –sobretot- dels mitjans de comunicació de masses i diversos thin tanks (bàsicament, els partits polítics que es reparteixen impunement el poder polític i el control dels grans grups de comunicació: PSOE, PP, CiU i PNB).El concepte d’Espiral de Silenci fa referència a la hipòtesi per la qual si diferents grups d’opinió difereixen en la seva disposició a defensar públicament els seus punts de vista i les seves opinions, les faccions més disposades a proclamar les seves conviccions tindran major impacte social i, per tant, influiran més. Tal com indicàvem anteriorment, la por a l’aïllament social i l’amenaça de la marginació planegen com voltors. Quan aquestes circumstàncies s’hi donen, la tendència generalitzada és cap al silenci.En la concepció “clàssica” del fenòmen, se’ns presenten agents emissors que estudien com llençar arguments ultra-ximples però d’un impacte desolador (i poc tindrà a veure, en principi, la veracitat de tals arguments, encara que la

totalitat de partits polítics pro-sistema creixen necessàriament en un context corrupte, i mai no faltaran escombraries -sota les seves luxoses catifes- que poder utilitzar). A Catalunya trobem des de 1980 l’espiral de silenci que CiU va llançar contra el PSC i que va fer tombar els resultats electorals (allò del “sucursalisme” del PSC). A nivell estatal no serà difícil recordar el “váyase, señor Gonzalez”, i la corrupció que s’hi va associar al PSOE per part del PP als anys noranta, que els va permetre, així mateix, guanyar les eleccions generals.I a la fi arribem a Izquierda Unida, i el notori i espremut concepte de la “pinza”, recentment rescatat en l’affaire d’IU a Extremadura, per no anar més lluny. Poc importa tant la falsedat com el reduccionisme extrem de tal argumentari. L’únic que importa és la capacitat d’erosionar del mateix. L’espiral, agradi o no, funciona. I tant que funciona!Però la principal diferència entre els exemples anteriorment exposats i el que lastra a IU és que la incapacitat de defensa no prové (principalment) de la veracitat de les acusacions sinó de no disposar de cap canal, veritablement eficaç, per contrarestar-ho. De ben poc aprofiten els arguments, de ben poc aprofiten els raonaments. Els Mitjans Oficialistes són els qui silencien, no la por a l’aïllament social, no l’estigma d’acabar com outsiders. I, en aquest cas, la feblesa dels escassos mitjans de comunicació disposats a difondre els arguments defensius d’IU (sobre tot, mitjans d’internet) es mostren com a ineficaços per a rebatre mínimament tan burdes acusacions. Ens trobem amb una autèntica mutació del concepte, que més aviat passa a ser, no ja l’espiral

OPINIO

10

CULTURA

Iván Escofet

Malgrat que algunes veus afirmaren que les obres de Paul Lafargue van significar una vulgarització dels principis fonamentals del marxisme, el cert és que molts dels seus escrits van presentar una reformulació radical dels anàlisis i les aportacions de Karl Marx, aprofundint en qüestions com la denúncia de la moral burgesa o les perspectives de la societat socialista futura. I en aquesta vessant dos de les seves obres tenen un paper destacat: Per què creu en Deu la burgesia i El dret a la mandra. En tots dos casos Lafargue combina de forma dialèctica ambdues qüestions, en realitzar una crítica sistemàtica de la ideologia de la renúncia que caracteritza a les societats capitalistes més avançades, hereves de la moral utilitarista protestant, a l’hora que oposa quins haurien d’esser els trets definitoris de la nova societat: garantir la felicitat dels seus integrant alliberant-los de l’explotació assalariada i de l’alienació del treball

Lafargue va començar l’ acostament als principis del socialisme sota la influència de les idees de Proudhon, el pare d’alguns postulats desenvolupats posteriorment pel moviment anarquista i un dels primer socialistes que va sistematitzar una crítica a l’ordre moral i filosòfic del capitalisme des d’una vessant humanista radical. Precisament l’estil radical de El dret a la mandra és en part deutor d’alguns dels primers escrits de Proudhon i de la seva famosa màxima “Déu és el mal, la propietat és el robatori”, si bé l’adscripció marxista de Lafargue va capgirar els postulats misticistes d’aquell en l’anàlisi materialista d’una moral i un ordre burgés que conjuga a la perfecció els reaccionaris preceptes del cristianisme més repressiu, basat en la submissió dels éssers humans

a un estament aliè, amb les exigències polítiques i socials del sistema productiu capitalista. Els textos de Paul Lafargue van sacsejar la consciència de milions de persones, i amb els seus pamflets va fer intel·ligible les diverses formes que el procés d’apropiació de la plusvàlua per part de la burgesia queda disfressat per les classes posseïdores, les quals “mentre enalteixen les virtuts dels treball per enriquir-se, dropegen donant feina als desposseïts”.

L’any 1849 Adolphe Thiers, Primer Ministre de França i botxí de la Comuna de Paris, va expressar quins són els preceptes morals que la burgesia enarbora envers les classes treballadores: “Jo vull fer tot poderosa la influència del clergat perquè compto amb ell per propagar aquesta bona filosofia que ensenya a l’home que està aquí baix per patir i no aquella altra filosofia que, al contrari, li diu a l’home: gaudeix”. En situacions de crisi com l’actual la frase de Karl Marx segons la qual la història de vegades es repeteix com una farsa pren tot el seu sentit. Avui les apel·lacions a l’austeritat, la contenció i l’esforç estan en boca de tots els estaments del capitalisme, i tots ens conviden a acceptar els sacrificis, si bé aquesta vegada han canviat a Déu pels mercats. Però, com explicà Lafargue, la crisi és el tret definitori del capitalisme doncs precisament la sobrefeina realitzada en les èpoques de creixement econòmic és la causa de situacions com l’actual. Així, dialècticament, el treball sota el règim assalariat enlloc de benestar pel treballador contribueix a preparar el seu malestar futur

Avui novament el sistema reclama als treballadors i a la resta de sectors desposseïts que assumim la seva doctrina de la renúncia, en un macabre exercici de cinisme quan milions de persones

no tenen garantides unes condicions de vida mínimes. Aprofitant l’existència d’un exèrcit de reserva de treballadors que, només a l’estat espanyol, arriba als cinc milions d’aturats, enlloc de repartir el treball existent aprofiten per augmentar la plusvàlua dels qui estan ocupats. Així tenim els retalls als treballadors del sector públic, o l’augment d’hores lectives als funcionaris pel mateix salari, o la intenció de la patronal espanyola de crear un nou model de contracte d’inserció per als joves, els anomenats minijobs, a raó de 400 € mensuals i sense dret a prestació d’atur; o l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys, mesura lamentablement legitimada per part d’alguna esquerra que encara es pretén transformadora i d’uns dirigents sindicals captius de les regles del joc… Mentrestant els sectors de la classe treballadora que mantenen els seu llocs de treball es veuen forçats a aclucar el cap davant les pressions de la patronal per por a perdre la feina o, el que és encara pitjor, accepten els discurs dominants davant l’absència d’una esquerra que torni a desemmascarar l’argumentari del sistema.

El passat mes de novembre es van acomplir 100 anys de la mort de Paul Lafargue, i durant aquestes dècades els principis del socialisme han estat reinterpretats per diverses corrents i tradicions polítiques, i han servit de base per posar a la pràctica diversos experiments emancipatoris arreu del món. Alguns d’aquests experiments van fracassar. Altres, en canvi, han resistit les agressions del capitalisme i han servit de model per nous intents de canvi social.

Els qui apostem per un nou model de comunisme creiem necessari actualitzar la teoria i les formes organitzatives del marxisme, però considerem que cal una nova aproximació revolucionària. En aquesta tasca resulta imprescindible retrobar les obres d’aquells primers pensadors que, com Lafargue, van obrir el camí per bastir l’eina necessària per la transformació revolucionària de la societat, no només oposant un nou model econòmic, social i polític, sinó apel·lant a una nova ètica vital i revolucionària que enterri definitivament la caduca moral del capitalisme.

Lafargue, ara

Com explicà Lafargue, la crisi és el tret definitori del capitalisme

11

a Marx. La relación que establecen se fundamenta en grandes paseos por el Hampstead Heath en los que Lafargue asegura haber “hecho mi educación económica” porque Marx “desarrollaba ante mí todo el conocimiento del primer volumen de El Capital ;al principio me era terriblemente difícil seguir este pensamiento profundo y complejo”.

De estos paseos en los que se construía El Capital, Lafargue tomó “preciosas” notas hoy perdidas, requisadas por la policía francesa después de la Comuna.

De sus visitas a la familia Marx surge también su relación con Laura, la hija menor de Marx y Jenny von Westphalen. En la correspondencia que se cruzan al respecto, Marx muestra una gris moralidad burguesa al proponerle que reconsidere su forma de hacerle la corte. No deja de observar Marx con preocupación que “usted no es trabajador por naturaleza pese a su buena voluntad”.

En agosto del año 1871, Lafargue hacía tres años que se había casado con Laura Marx y, al haber sido elegido corresponsal de la AIT para España, se disponía a cruzar la frontera entre España y Francia para introducir el marxismo en la Península Ibérica, donde el anarquista Giuseppe Fanelli organizaba con éxito la sección de la Internacional desde su perspectiva libertaria. Tras su paso por España y la muerte de sus tres hijos, continúa una intensa actividad política para reorganizar el movimiento socialista francés después de la derrota de la Comuna y la terrible represión. Siendo miembro del consejo de redacción del periódico catalizador de esta reorganización, L’Egalité, publica en sus páginas la primera versión de El derecho a la pereza. En esta época, Jules Guesde comienza la tarea de crear el Partido Obrero Francés (POF). Desde 1882 hasta su muerte en 1911, Paul Lafargue será uno de sus teóricos más respetados. En estos años de

lucha (y en ocasiones de cárcel), consigue convertirse en el primer

diputado socialista en el Parlamento francés en 1891.

Los éxitos electorales llevan al POF a intensificar sus esfuerzos institucionales y a plantearse incluso entrar en un gobierno burgués; a esta tendencia se opondrá reiteradamente Lafargue, pues estaba convencido de que no sería esta la vía que condujera ni a la propiedad colectiva ni a la emancipación.

Como panfletista, Lafargue escribió también La religión del capital, Pío IX en el Paraíso o La caridad cristiana. Son destacables sus ensayos El origen de las ideas abstractas (1898) o El determinismo económico de Marx (1909), en los que predomina su interés teórico por los procesos de configuración de la conciencia y de las ideas abstractas. No ha de olvidarse su aportación a los estudios económicos como La propiedad, origen y evolución o Los trusts americanos (1903), donde esbozaba la idea de “una fase nueva de la evolución capitalista”, que Lenin desarrollaría 13 años después en El imperialismo, fase superior del capitalismo.

Lafargue decidió morir un domingo de noviembre de 1911 a los 70 años, tal y como lo había planeado: reclamando, hasta en su muerte, una actitud vitalista y de posesión de su propio tiempo, su cuerpo y su conciencia.

CULTURA

Mª Soliña Barreiro

“Trabajar lo menos posible y disfrutar, intelectual y físicamente, lo más posible” sería el fin último de la revolución para Paul Lafargue. Su marxismo vitalista y hedonista fue relegado, con la llegada del productivismo soviético, a un lugar anecdótico que nos proponemos revisar en estas páginas. Nacido en Cuba en 1842 pero de origen francés, estudia medicina en París donde entra en contacto con el pensamiento de autores tan diversos como Kant, Hegel, Comte, Fourier o Proudhon. Su gran admiración por este último nace

de que Proudhon tiene, en palabras de Lafargue, “el honor y la iniciativa de haber liberado a la moral y a la ciencia económica de toda influencia teológica”. Esta admiración lo lleva a entrar en la Asociación Internacional del Trabajo y a comenzar así su militancia política y teórica. Poco después encuentra, sin embargo, otras dos influencias que cambiarían su rumbo: Auguste Blanqui y Carlos Marx.

“Vi por primera vez a Carlos Marx en febrero de 1865. Se acababa de fundar la Internacional en el mitin de Saint-Martin’s Hall. Nunca olvidaré la impresión que Marx me produjo en aquella primera visita”.

Sus viajes políticos le suponen la prohibición de continuar sus estudios en Francia y decide mudarse a Londres, donde visitará asiduamente

A modo de biografía

Lafargue se opuso a que el POF entrara en un gobierno burgués

12

De las virtudes de la pereza para la revolución. Lafargue y la moral del trabajo

la emancipación al dejar espacio al desarrollo de uno mismo fuera de los ritmos opresivos del trabajo, a los afectos, a la lucha.

Estas ideas comenzaron a cristalizar en la clase obrera porque desde finales del siglo XIX surge toda una constelación de resistencias al trabajo y a la moral capitalista que van desde la figura de la bohemia hasta la teoría revolucionaria. Paul Lafargue participará de esta corriente con su panfleto El derecho a la pereza, pero también con una actitud vital que lo llevará incluso a decidir poner fin su tiempo de vida como acto de libertad frente a la vejez.

Lafargue en El derecho a la pereza identifica la naturaleza revolucionaria

de reclamar el tiempo propio, la naturaleza revolucionaria de un vitalismo que no cometa “esa aberración mental” de “sacrosantificar el trabajo”. En su comienzo, en el que no solo resuena el eco de las palabras de apertura del Manifiesto comunista, sino que también se muestra la fortaleza del género del manifiesto polémico, asegura:“Una extraña pasión invade a las clases obreras de los países en que reina la civilización capitalista; una pasión que en la sociedad moderna tiene por consecuencia las miserias individuales y sociales que desde hace dos siglos torturan a la triste Humanidad. Esa pasión es el amor al trabajo, el furibundo frenesí del trabajo, llevado hasta el agotamiento de las fuerzas vitales del individuo y de su progenitura”.

El derecho a la pereza fue escrito entre 1880 y 1883 en un contexto de intensificación de la lucha por la jornada de ocho horas. El combate por las ocho horas había sido declarado como prioridad el Congreso General Obrero de Baltimore y en el Congreso Obrero Internacional de Ginebra en 1866, tan solo dos años después de la constitución de la I Internacional. Y poco después de la publicación del libro de Lafargue, en 1886, se produce en Chicago una huelga general por la jornada de ocho horas.

CULTURA

Mª Soliña Barreiro

Los obreros catalanes de los años diez tenían claro que las subidas salariales terminaban por empeorar sus condiciones vida, porque siempre venían acompañadas de una oleada de aumentos de renta y de precios de los alimentos. De este modo pasaron a reclamar lo que verdaderamente les parecía un ataque al modo de producción: la reducción de la jornada. Concluyeron que la verdadera mejora de las condiciones de vida era la lucha por su tiempo. No solo porque el reparto del trabajo reduzca el desempleo, sino también porque el tiempo es un elemento de control social, de organización de la experiencia y de la conciencia. La lucha por el tiempo abre la vía a

Lafargue identifica la naturaleza revolucionaria de reclamar el tiempo propio

13

La atroz represión y la repercusión de sus reivindicaciones llevará a la II Internacional a declarar el 1 de Mayo como día internacional de la clase obrera en homenaje a los mártires de Chicago y como jornada reivindicativa de las ocho horas.

Es en este contexto en el que Lafargue polemiza para trascender la mera mejora de las condiciones de vida e introducir así la semilla de la rebelión moral revolucionaria. Más allá de las ocho horas, Paul Lafargue popularizó en El derecho a la pereza una crítica radical a la idea del trabajo y a la conciencia del deber del trabajo. Se trataba también de emancipar la conciencia. El autor propugnaba la jornada de tres horas, tiempo suficiente para producir lo necesario, siempre y cuando se eliminara la clase improductiva. Lafargue denunciaba un sistema que mediante salarios penosos azuzaba a los trabajadores para que desearan trabajar cuanto más mejor, pues “la imposición legal del trabajo (...) exige demasiada violencia (...); el hambre, por el contrario, es no solamente una presión pacífica, silenciosa, incesante, sino el móvil más natural del trabajo’’.

Esta estrategia le facilita al capital su tarea. Los trabajadores compiten entre ellos y en la miseria del desempleo, aceptan salarios menores, se quitan el trabajo en lugar de repartirlo, ahondan

en su pobreza; ocupados como los obliga a estar el capital en “aniquilarse moral y materialmente”, no pueden “empezar a practicar las virtudes de la pereza”. Lafargue adelantaba en su texto reivindicaciones como el reparto del trabajo y la convivencia armónica con la naturaleza. “La clase obrera se alzará en su fuerza terrible para reclamar, no ya los derechos del hombre, que son simplemente los derechos de la explotación capitalista, ni para reclamar el derecho al trabajo, que no es más que el derecho a la miseria; sino para forjar una ley de hierro que prohibiera a todo hombre trabajar más tres horas diarias. La tierra, la vieja tierra, estremeciéndose de alegría sentiría agitarse en su seno un nuevo mundo’’.

El texto de Lafargue introduce elementos de crítica de la ideología que radicalizan la propuesta revolucionaria marxista. Esboza, por ejemplo, una crítica a la idea de progreso ilustrado que había extendido la filosofía burguesa. Sin embargo, no llegó a aplicar esa crítica al propio marxismo, que la había recogido adaptada y había hecho mella en su cuerpo teórico al añadirle un elemento teleológico finalista: la idea de que la historia avanza indeteniblemente hacia la mejora humana y que por ello el paso del tiempo nos conducirá indefectiblemente al socialismo. Esta idea se exageraría en las vulgarizaciones teóricas del “socialismo real” hasta inutilizar la herramienta marxista.

La idea principal del texto de Lafargue tampoco trascendió a la productivista organización social soviética. La URSS planteó la nueva organización social que debía emancipar a los hombres de la alienación del trabajo simplemente como un cambio en la gestión del trabajo, pero sin el cambio de la gestión del tiempo. El taylorismo hizo fama entre los revolucionarios soviéticos, incluido, lamentablemente, el propio Lenin, quien aseguraba que a la vez que “reúne en sí toda la refinada

ferocidad de la explotación burguesa [pero también] muchas valiosísimas conquistas científicas concernientes al estudio de los movimientos mecánicos durante el trabajo”, y por

ello, “la República soviética debe adoptar, a toda costa, las conquistas más valiosas de la ciencia y la técnica en este dominio”, desechando así una organización del trabajo emancipadora.

Recuperamos los elementos de crítica a la ideología que aparecen en El derecho a la pereza en el centenario del suicidio de su autor, Paul Lafargue, y de su compañera Laura Marx, porque en estos tiempo de crisis, en que la sigilosa presión de la miseria nos hacen desear un salario injusto y una jornada inacabable, es fundamental iniciar el camino revolucionario sin olvidar la imprescindible transformación de nuestra conciencia. Porque al fin y al cabo, la lucha contra el capitalismo es también una lucha moral, entiéndase, contra la moral, un asalto a la hipocresía que, hermanada con la precariedad y la angustia a la que nos somete el capital, hace que nos dejemos robar lo único que verdaderamente es nuestro. El tiempo es la libertad de disponer de sí mismo en todas las dimensiones personales y sociales. La libre disposición del tiempo de la vida es el elemento más radical de la emancipación humana.

CULTURA

Lafargue introduce elementos de crítica de la ideología que radicalizan la propuesta marxista

La sigilosa presión de la miseria nos hacen desear un salario injusto y una jornada inacabable

Ivan Escofet

Quan l’any 1871 Paul Lafargue arriba a la Península enviat pel Consell General de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) per actuar com a corresponsal a Espanya, la seva activitat política queda immediatament condicionada per les característiques de la classe treballadora espanyola, barreja de treballadors de les noves industries de la perifèria peninsular, jornalers del camp i artesans d’oficis tradicionals.

Durant el temps que Lafargue va intervenir en la construcció de la Internacional a Espanya, aconseguint agrupar un primer nucli socialista a Madrid, bona part de les seves energies va dedicar-les a l’enfrontament amb el sector llibertari, enquadrat en l’anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista que, amb una estructura encoberta, actuava realment com a tendència paral·lela arreu de les federacions de l’AIT. En aquest debat constituent, del que havien de bastir-se les dues corrents fonamentals del moviment obrer organitzat al segle XIX, l’experiència de la construcció de la AIT a Espanya va esdevenir fonamental per establir les principals línies de diferenciació.

1.- Estructura de la Internacional: La corrent anarquista de l’AIT apostava per un Consell General reduït a les funcions de correspondència

14

Lafargue a Espanyai estadística, atorgant una ampla autonomia a les federacions nacionals. D’aquesta manera es desproveïa d’entitat política a la Internacional i, de fet, cada organització local podria establir les seves pròpies estratègies politiques. Davant d’aquesta posició, la corrent marxista defensava un model organitzatiu basat en la unitat d’acció de totes les federacions defensant allò que era el principi fundacional de la Internacional: la lluita coordinada dels treballadors per sobre de fronteres.

2.- Organització política de la classe treballadora: Enfront de la posició abstencionista del bakuninisme, que menyspreava la necessitat de que la classe treballadora es constituís en partit polític independent dels partits de la petita burgesia i defensava l’enfrontament amb l’estat i la patronal en base a la lluita econòmica, els marxistes defensaren la necessitat de lligar de forma indissoluble la lluita econòmica i l’acció política com a eina imprescindible per arrencar el poder de mans de la burgesia.

En aquests debats al si de la federació espanyola de la Internacional va reeixir la corrent llibertària, encapçalada per l’enviat de Bakunin, Giuseppe Faneli, i per Anselmo Lorenzo, que va aconseguir la seva major influència en els nuclis industrials de Barcelona i al camp andalús. El grup de Lafargue, inspirat des de Londres per Friedrich Engels, va dedicar tots els seus esforços a desemmascarar les maniobres dels dirigents bakuninistes, però va acabar essent expulsat de la Federació madrilenya de la Internacional i obligat a constituir l’anomenada Nueva Federación de Madrid. I, anticipant el que havia de succeir al Congrés de la AIT de La Haia, va ser la impossibilitat de conciliar aquestes posiciones a nivell internacional el que va conduir a la divisió definitiva entre els bakuninistes i el seguidors de Karl Marx.

Si bé la debilitat del moviment socialista espanyol durant el segle

XIX pot explicar-se per una sèrie de causes objectiva, a diferència de França o Alemanya que tenien unes condicions econòmiques diferents i una llarga tradició en el pensament i les lluites socials, el fet que la tendència majoritària del moviment

obrer romangués sota la bandera de les corrents llibertàries, constituint els primers nuclis obrers que actuaven com a sindicats embrionaris, va aconseguir que en el moviment obrer espanyol s’instal·lés una inèrcia apoliticista durant dècades.

Però, a més d’aquestes circumstàncies històriques i de les pugnes amb les corrents anarquistes, el fet subjectiu determinant és que el moviment marxista espanyol no va comptar amb ideòlegs importants fins ja ben entrat el segle XX, precisament en vespres de la segona divisió històrica del moviment obrer entre el socialisme reformista i la nova organització internacional comunista.

L’aportació de Lafargue al moviment obrer i la Internacional va esser molt més profitosa a França, on es va convertir en una dels principals animadors del Partit Obrer Francès, amb una pròdiga producció d’escrits que va facilitar l’extensió dels principis bàsics del socialisme científic a grans capes de la classe treballadora. 100 anys desprès de la seva mort i malgrat les dificultats amb les que va topar en la seva acció militant tasca, Paul Lafargue va ser un dels primers tascons del socialisme revolucionari a Espanya.

CULTURA

A la federació espanyola de la Internacional va reeixir el corrent llibertari

estat entesa per l’associació com un element estratègic. És per això que, juntament amb els elements habituals com ara la presència a Internet en diverses formes (email, web, facebook, twitter, youtube, issuu i newsletter), volem tenir una revista en paper

com a mitjà de reflexió i formació, però també de cohesió entre els i les associades. Aquest primer número de FARGA és el fruit de molt d’esforç, però sabem que encara ho hem de fer millor. És per això que durant el mes de març es farà un Taller de Comunicació a on ens formarem i consolidarem com a equip, a nivell nacional i també a nivell local.

Cada activista social de la Xarxa ha de ser també un activista de la informació alternativa al sistema. Crear consciència que, com diu l’eslògan “no és la crisi, és el capitalisme”, és tasca de tots i de totes.

15

ZONA ROJA

Jesús Sánchez-Marín

Desembre passat, un grup de comunistes vam decidir crear un nou espai no partidari innovador en les formes, horitzontal i assembleari, sense perspectiva electoral ni participació en institucions.

La primera assemblea de l’associació va representar la seva constitució formal, on vam posar els fonaments polítics i organitzatius. La segona assemblea, al febrer, va concretar més la proposta. Com diem i repetim als documents, treballarem allà on puguem: als moviments socials clàssics, als nous i als novíssims. Els textos es poden consultar en línia a l’enllaç

http://www.xsuc.cat/index.php/documents/492-documents-2a-assemblea

Volem fugir del tancament en nosaltres mateixos, per això s’han fet contactes amb d’altres associacions afins, com per exemple “Socialisme 21” amb qui s’ha establert un comitè d’enllaç permanent. N’hi haurà més, d’aquests acords, en el pròxim futur.El

primer debat públic que l’associació ha organitzat va ser el referit a la reforma laboral, justament l’endemà de la seva aprovació pel govern de Rajoy. En aquest acte hi van participar delegats sindicals de CCOO, CGT i de la IAC, una representant de les Aturades i un advocat laboralista del Col•lectiu Ronda. Però no ho vam voler deixar en un debat i res més: amb esperit unitari, vam llençar la proposta d’una Conferència del Moviment Obrer des de la base, sense distinció de sigles.

La comunicació interna i externa ha

La Xarxa en moviment

La comunicació és estratègica per a la Xarxa

És un espai innovador, horitzontal i assembleari

En la memoria de nuestro camarada NandoMe has dado la fraternidad hacia el que no conozco.Me has agregado la fuerza de todos los que viven.Me has vuelto a dar la patria como en un nacimiento.Me has dado la libertad que no tiene el solitario.Me enseñaste a encender la bondad, como el fuego.Me diste la rectitud que necesita el árbol.Me enseñaste a ver la unidad y la diferencia de los hombres.

Me mostraste cómo el dolor de un ser ha muerto en la victoria de todos.Me enseñaste a dormir en las camas duras de mis hermanos.Me hiciste construir sobre la realidad como sobre una roca.Me hiciste adversario del malvado y muro del frenético.Me has hecho ver la claridad del mun-do y la posibilidad de la alegría.Me has hecho indestructible porque contigo no termino en mí mismo.

A mi Partido (Pablo Neruda)

L’ENTREVISTA

www.xsuc.cat

Luchadora incansable, dirigente vecinal, comunista. María Ruiz, la ‘Maruja’ de Nou Barris, volvió a dar guerra al rechazar la Medalla de Honor de la Barcelona en la propia cara del alcalde. El motivo del rechazo: ‘No puedo aceptar una medalla de un gobierno que está recortando todo lo que yo he luchado y seguiré luchando’, en sus propias palabras. La gente todavía la para por la calle para felicitarla.

¿Cuando decides rechazar la medalla Barcelona? Esta medalla fue aprobada el año pasado, pero cuando ya empezaron con las fotos y entrevistas, y también con los recortes, yo empecé a pensar en ello. Una vez en el Saló de Cent, cuando me llaman finalmente para recoger el premio yo le pido al alcalde un momento para hablar, y él va y me da el ‘micro’. Este fue su error. Y dije lo que tenía que decir: que no podía aceptar una medalla de un gobierno que está recortando todo por lo que yo he luchado y seguiré luchando.

En el libro de los galardonados recuerdan la militancia anarquista de tu padre, pero no mencionan que tú llevas toda la vida en el PSUC. Si, es cierto. Mi padre durante la guerra se afilió a la CNT, más tarde entraría en el PSUC, y yo después. Mi padre se escapó de la cárcel después de 12 años y estuvo, hasta la amnistía, con papeles falsos. Mi madre estuvo 8 años, en prisión. Esperaron hasta que

me tuviera a mí, con 19 años, para cerrarla. Y mi abuela le quitó el pecho a mi tía, que tenía 13 meses, para dármelo mí, porque yo acababa de nacer y lo necesitaba más. Y así me crió mi abuela. Has comentado que viviste momentos de tensión en el Saló de Cent, pero tú ya has vivido antes muchas luchas. Uy sí... Ya en democracia, raptamos dos autobuses, uno de ellos en Torre Baró, porque el Ayuntamiento se negaba poner autobús para las 2.000

personas que vivían allí. Una vez incluso me rompieron las cervicales durante la lucha por los Bloques Fantasma. Nosotros reclamábamos viviendas dignas para los vecinos, y la Guardia Urbana nos reprimió, a mí me rompieron las cervicales, y con otro vecino nos encerraron. Pero quizás tu lucha más importante fue el encierro en la Iglesia de Sant Andreu de 300 mujeres e hijos de trabajadores despedidos por la (Nissan) Motor Ibérica, en 1978. Si, fue cuando despidieron 1.800 personas. Nos manifestábamos con las chaquetas de Motor Ibérica cada día por las Ramblas,y también en las puertas de la fábrica para que no entraran a trabajar. Así fuimos aglutinando y aglutinando hasta que nos encerramos en la Iglesia de mi barrio, y aguantamos 28 días. Por las tardes hacíamos asambleas y una mujer iba a la de trabajadores para estar en contacto. Cuando la lucha ya se empezaba a agotar decidimos provocar un poco. Nos habían denunciado por llevar las chaquetas de Motor Ibérica sin trabajar para la empresa, así que un día nos pusimos desnudas de cintura para arriba con la chaqueta encima. Cuando llegó la policía para desalojarnos va y nos ordenan: ‘saquen a las chaquetas!’ Y nos quedamos en tetas ... y enseguida cambiaron de idea: ‘pónganse las chaquetas’. Había una mujer mayor con unas tetas enormes... Imagina... Fue toda una experiencia! ¿Después de tantas luchas no estás cansada? No. Si tienes un convencimiento, si vives las injusticias, no te cansas nunca. Gracias, Maruja.

Maruja: ‘Si tienes un convencimiento, si vives las injusticias, no te cansas nunca’