COL·LECCIÓ

José María OrdovásCULTURA I TEMPS: ARQUITECTES DEL GENOMA

Jean Clair FIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN

Joan Francesc MiraUN MóN FET DE NACIONS

Edita:Fundació Jaume Casademont

Comissió Butaca:Universitat de GironaCentre Cultural La Mercè - Ajuntament de GironaFundació Jaume Casademont

FIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN Autor: Jean Clair© 2012, Traduaction per la traducció© 2009, Jean Clair

Aquest assaig ha estat elaborat per l’autor a partir de la conferència pronunciada al Centre Cultural La Mercè de Girona, el 4 de novembre de 2009, en el marc de la Butaca Jaume Casademont.

CULTURA I TEMPS, ESCULTORS DEL NOSTRE GENOMAAutor: José María Ordovás© 2012, Traduaction per la traducció© 2010, José María Ordovás

Aquest assaig ha estat elaborat per l’autor a partir de la conferència pronunciada al Centre Cultural La Mercè de Girona, el 28 de setembre de 2010, en el marc de la Butaca Jaume Casademont.

UN MÓN FET DE NACIONSAutor: Joan Francesc Mira© 2011, Joan Francesc MiraAquest assaig ha estat elaborat per l’autor a partir de la conferència pronunciada al Centre Cultural La Mercè de Girona, el 25 de febrer de 2011, en el marc de la Butaca Jaume Casademont.

Impressió:Impremta Pagès

Dipòsit legalGI-92-2012

COL·LECCIÓ

José María OrdovásCULTURA I TEMPS: ARQUITECTES DEL GENOMA

Jean Clair FIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN

Joan Francesc MiraUN MóN FET DE NACIONS

7

PRESENTACIÓ

La nova edició de les intervencions que s’han dut a terme en el marc de la Butaca Jaume Casade-mont ens parla, sobretot, de l’afany multidisciplinari d’aquesta iniciativa cultural. Lluny de restar en un àmbit concret o en una parcel·la molt determinada del coneixement, l’oferta de la Butaca abraça temàtiques ben diverses. En aquest cas, des de l’òptica de la crítica d’art, de l’enginyeria genètica i de l’anàlisi política. Figures tan destacades en els seus camps com Jean Clair, José María Ordovás i Joan Francesc Mira han participat en la Butaca i ara tenim l’oportunitat de gaudir de les seves reflexions.

En aparença, es tracta, com dèiem, de visions del saber ben diferents, fins i tot ben allunyades entre elles. Una aproximació a la representació artística de l’home i del tirà, condensada en la percepció de l’art que tenien els règims totalitaris del segle XX. Una mirada intensa sobre l’alimentació i sobre el procés històric de construcció del genoma humà, amb les influències del menjar i el territori en aquesta lenta i persistent evolució. Un dibuix sobre el concepte nacional i sobre la persistència de la voluntat col·lectiva dels pobles per fer sentir la seva veu.

En aparença, només. De fet, tots tres textos giren a l’entorn de l’Home, de les seves construccions ideològiques, de les representacions d’ell mateix i de les circumstàncies socials, de l’estructuració de la seva pròpia naturalesa. Art, ciència, literatura i política es donen la mà en aquest volum per ajudar a entendre millor el nostre món, el nostre passat (el més recent, el més reculat en la memòria del temps), el futur que ens espera.

És amb la voluntat d’obrir expectatives, d’ampliar horitzons de reflexió, que la Fundació Jaume Ca-sademont, el Centre Cultural la Mercè i la Universitat de Girona es complauen a oferir aquest llibre.

Josep Maria Fonalleras

Girona, febrer 2012

8

9

ÍNDEX

Presentació .......................................................................................................................

Jean ClairFIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN ........................................................

José María OrdovásCULTURA I TEMPS, ESCULTORS DEL NOSTRE GENOMA ................................

Introducció .............................................................................................................

El que ens va fer humans: la nutrició i l’evolució del cervell .....................................

La cerca d’aliments: el motor de les migracions

i de l’adaptació a nous ambients.............................................................................

La revolució agrícola: l’origen de la globalització i de les plagues.............................

El present trenca amb el passat...............................................................................

El temps, la quarta dimensió....................................................................................

Alimentació i salut: què, quan, qui i com..................................................................

Lectures recomanades............................................................................................

Joan Francesc MiraUN MÓN FET DE NACIONS .........................................................................................

7

11

313333

363738394142

45

11

Jean Clair

FIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN

El seu autèntic nom és Gérard Régnier, nascut el 1940 a París. És un conservador general del patrimoni, escriptor, assagista polèmic i historiador de l’art. Antic director del Museu Picasso.

Als 22 anys tria el pseudònim de Jean Clair i inicia la seva carrera d’escriptor amb la publicació d’una novel·la.

L’any 1966, entra com a conservador ajudant als Museus de França fins al 1969, a continuació al Museu Nacional d’Art Modern durant deu anys, i tot seguit al gabinet d’art gràfic del Centre Pompidou entre 1980 i 1989.

Nomenat Conservador General del Patrimoni l’any 1989, dirigeix fins al 2005 el Museu Picasso de París. Ha estat comissari d’un gran nombre d’exposicions nacionals.

És professor d’Història de l’art a l’Escola del Louvre entre 1977 i 1980, i funda els Quaderns del Museu d’Art Modern que dirigeix de 1978 a 1986.

És membre de l’Acadèmia Francesa des de maig 2008.

13

FIGURES DEL GEGANT, DE SATAN A STALIN

Dans les bras de la terre avec délice le Titan sommeille et songe Et Cerbère, Cerbère même, le jaloux, boit et s’endort.

Hölderlin, Le Pain et le Vin

L’any 1944, quan la guerra tocava a la seva fi, el pintor alemany George Grosz va pintar una obra titulada Hitler a l’Infern, a Nova York, on s’havia refugiat el 1932 abans de ser declarat un artista «degenerat». Es tracta d’una obra notable per més d’una raó: en un moment en què, just acabada la guerra, l’art europeu s’orienta cap a l’abstracció, possiblement com a reacció a la figuració realista que els règims totalitaris havien imposat de forma tan violenta —la Rússia comunista i l’Alemanya nacionalsocialista—, però també sota l’imperi d’una estètica americana que imposava l’abstracció identificada amb modernitat, Grosz, de manera impertorbable, continua fent ús no només de la figuració sinó també de l’al·legoria i del símbol. És un tret característic de tota la pintura germànica fidel a un concepte de l’art que és el reflex de la història de les idees i no de la concepció de l’art com una simple història de les formes. Resta fidel a la iconologia, tal com deia Panofsky, i continua explotant-ne els recursos.

En el quadre s’hi barregen tres motius: un personatge històric, Hitler, vist com un gegant, assegut, postrat, en la postura del malenconiós aclaparat, a l’extrem d’un barranc o d’una fossa on s’amunteguen milers d’esquelets. Al fons, el tema de les ciutats en flames; un motiu mític: a la dreta, dos cossos estirats representen l’assassinat d’Abel en mans del seu germà Caín; i un motiu bíblic: la història de la humanitat comença amb un crim familiar. La història es redueix doncs a aquest fet: l’home ha estès aquest crim al gènere humà. Hitler és representat com un tirà malenconiós assegut entre humans que pateixen. El motiu és la represa d’un tema antic, Satanàs als inferns, ben conegut a Pisa, un tema cristià també adaptat de la figura antiga del Saturn caníbal, Cronos devorant els humans i escopint els ossos dels esquelets.

Aquest mateix any 1944, quan Grosz pinta aquesta al·legoria, un altre pintor, Zoran Music, dibuixa al camp de Dachau, i posant en perill la seva vida, allò que veuen els seus ulls: piles de cadàvers. Anys més tard, el 1972, aquests records del temps passat als camps que havia mantingut apartats durant trenta anys tornen a la seva memòria i acaba convertint-los en el tema essencial de la seva obra tardana.

14

El tema del gegant destructor ja havia estat objecte d’una obra singular de Rudolf Schlichter el 1937; es tractava de la pintura al·legòrica d’un Poder cec que profetitzava el desastre amb un fons de ciutats en flames.

Tres aspectes de l’art de la pintura com a testimoni del seu temps: la descripció naturalista, la denúncia política i també la profecia religiosa. Els gegants neixen de la terra, tal com indica l’etimologia del seu nom en grec Gegeneis, engendrats per Gea, Gaia. Són fills de la Terra i d’Urà, el Cel. Es tracta d’entitats primordials, poderoses, que conserven de vegades trets animals primitius dels seus orígens com una cabellera hirsuta, un sol ull, múltiples braços o membres inferiors en forma de serp, per exemple. Entre ells trobem els titans, els ciclops i els centimans. Els uneix un odi comú pels déus als quals s’enfronten en gigantomàquies, però Zeus acaba amb ells i empresona els titans al Tàrtar, al fons dels Inferns.Un dels episodis més destacables d’aquestes lluites entre els poders primitius i els déus és aquell en què Urà, el pare arcaic, és castrat per Cronos, el més jove dels sis titans que acabarà sent més conegut amb el nom de Saturn. Mentre els olímpics encarnen sovint la mesura i la raó i són més propers als humans, els gegants encarnen la desmesura i la violència, una representació del deinós i l’hibris. Són una figura original i terrible del poder primigeni, sempre disposat a ressorgir quan s’escapen del Tàrtar on els han tancat i els déus ja no els controlen.

*

La cultura cristiana sembla com si només hagués conegut les formes més plàcides, més benèvoles i protectores del gegant. En plena Edat Mitjana es pensava que tota època futura seria un processó de petits homes que, per veure-hi, haurien d’enfilar-se a l’espatlla dels gegants que els havien precedit. Bernard de Chartres, al segle xiii va crear aquesta imatge sorprenent i que s’imposarà durant molt de temps; el gegant era, segons ell, Aristòtil. Aquests Nani gigantum humeris insidentes també els trobem als vitralls de la catedral de Chartres, en la forma dels quatre evangelistes enfilats a les espatlles dels profetes de l’Antiga Aliança. Aquesta imatge en què els antics són gegants i els moderns són nans il·lustra un lligam amb el passat, profà o religiós, que va dominar la cultura occidental durant segles. La perfecció, o almenys una època que tot i no ser una edat d’or és una època depositària dels prototips, és darrere nostre. La història dels homenets seria la d’una lenta decadència en relació amb la veritat primitiva dels gegants.

15

Tot i així, més endavant, a l’alba del Renaixement, apareixen altres figures de gegants que no tenen ja la bondat dels profetes, sinó que amaguen una ambivalència inquietant. Una d’elles és sant Cristòfol. Aquest gegant protector reprèn un motiu antic, el d’Hèracles portant sobre les espatlles el nen Eros. Però el seu origen és força més tèrbol: sembla que es tractaria de la figura d’un sant oriental que remunta del segle v de la nostra era, a l’Àsia Menor, on apareix com un sant cinocèfal. Aquesta característica física d’un home amb cap de gos queda potenciada pel fet que està privat de la parla: és un bàrbar, un ésser que viu a la frontera entre el món civilitzat i el món selvatico, als límits entre el bosc obscur i la clariana habitada. Són trets que ens acosten als licantrops antics, aquelles criatures fantàstiques que tornaran a aparèixer a final de l’Edat Mitjana en la cultura popular sota l’aspecte d’homes llop que surten del bosc per menjar-se els nens i no només per conduir-los per damunt de l’aigua. Els gats amb botes o les bèsties que mosseguen la Bella són cristòfols dels contes infantils, estranyes prefiguracions dels ogres. El poder patern tranquil·litzador i protector que els habita és reversible, es pot convertir en el poder d’un dimoni caníbal.

També és estranya l’aparició a final del segle xv, a les corts lletrades de la Itàlia del nord, de la figura del Boig, tal com el trobem, per exemple, en el tarot anomenat de Carles VI. Es tracta d’un personatge gegant que du barret de punta, orelles d’ase i cascavells tot al voltant del coll. Aquesta efígie va tenir difusió a La nau dels bojos, de Sebastian Brand. Al revés del que succeeix amb Cristòfol —el qual un cop batejat adquireix aparença humana i do de parla i es converteix en figura principal del calendari dels cristians—, aquest boig s’aparta de la societat i es converteix en salvatge.

He evocat la figura de l’ogre: aquest mot potser no va ser creat però sí que va ser popularitzat per Charles Perrault als seus contes. L’ogre és, como el Cristòfol cinocèfal, una figura ambivalent. Dibuixada en relació als nens, és una variant popular del pare primigeni, del pare arcaic, de l’Urvater de qui antropòlegs i psicoanalistes intentaran establir-ne les característiques a final del segle xix, el cap de l’horda primitiva, protector però també criminal, proveïdor però també antropòfag. El seu nom —ogre— sembla procedir del llatí orcus, que significa déu dels inferns. Estem encara davant la iconografia de Satan que regna als Inferns i que devora els condemnats que passen al seu davant.

Fins a mitjan segle xviii la figura tradicional, antiga o popular, del gegant no es converteix en figura principal del segle de les llums. És el cas de Gulliver a la literatura i també el de Micromegas. La pintura ens n’ofereix una representació reveladora en el Colós de Goya dominant amb la seva massa el petit poble dels homes. És una figura de terror per a la

16

massa d’humans i també una figura que representa el desequilibri espiritual o mental per a l’individu.

El Colós de Goya és també un avatar del seu Saturn, devorador de nens, ogre i monstre, solitari i accidiós, tal com era el seu predecessor medieval Satan.Aquesta figura experimentarà al segle xx una posteritat sorprenent: els cabdills, dictadors i líders adoptaran en gran mesura l’aparença de gegants que, en un primer moment, són dibuixats mentre guien els treballadors cap a la llum, però que, tot seguit, els condueixen a la ruïna, els esclafen amb les seves dimensions. Es produeix aleshores la desfilada d’una galeria sorprenent de monstres entre els quals hi reconeixem —gràcies a pintors com Klinger, Grosz, Kubin o Sironi— Mussolini, Stalin, Hitler…

*

En quin moment aquesta relació es tergiversa, qui veurà en la idea del progrés el motor de les accions humanes, i qui farà del futur el model a seguir, i del passat el record que cal destruir? És evident que, en les ideologies revolucionàries, el gegant ja no és aquell que, com sant Cristòfol, ajudava el nen a travessar les aigües, ni el profeta que ajudava els nans —que som nosaltres— a veure-hi, sinó l’ogre caníbal, el pare del pobles, que els engreixa per devorar-los després, com el tità Cronos, l’emasculador dels déus antics. El gegant ja no és el Gran Ancià que, amb la seva força, permet a l’home actual descobrir el vigor de la tradició, sinó la força brutal destinada a anorrear el passat i conduir els homes, convertits en una massa de nans idèntics, cap a la catàstrofe final.

*

Els temps moderns havien vist en l’estació bípeda i dreta de l’home quelcom diferent del que imaginava Isidor de Sevilla en la seva etimologia fantasiosa del mot anthropos, on hi veia la facultat atorgada a l’home de mirar al sol. En el Renaixement i en l’època clàssica, l’home, convertit en amo i dominador de la Natura, n’és també la mesura i l’impuls. De Policlet a Miquel Àngel, de l’Home de Vitruvi a l’Escorxat d’Houdon, l’home és la mesura del món i, alhora, és mesurat pel món; un microcosmos que és la mesura del cosmos i està fet a la seva mesura, i aquestes mesures es troben en les mateixes proporcions del seu cos.

17

Però el bipedisme, entre els moderns, es converteix també en el signe d’una dominació: és poder mirar des de dalt la resta de la Creació.1 Tant Herder2 com Marx segueixen les passes de Goethe:3 l’home al món és «l’home real, corporal, ferm sobre la terra sòlida i ben rodona, l’home que inspira i expira totes les formes de la natura».4 Quan s’ha produït aquesta transformació? Potser quan la mirada cosmològica cap enlaire s’ha associat a una mirada historicista i progressista cap endavant. És, de fet, la Història a qui s’atribueix a partir d’aquest moment un sentit, la que orientarà el camí de l’home, i aquest camí, que aviat es convertirà en una marxa forçada, arribarà primer per contrariar i, finalment, per destruir aquella mirada humana cap amunt. Els nus heroics i sobredimensionats que va fer Arno Breker als anys trenta ja no tenen ni la mesura ni la plenitud que exhibia aquell home d’Houdon dos segles abans, encara que representés un home escorxat. Però, fins i tot escorxat, aquest darrer tenia presència i continuava sent harmoniós i reglat com la figura d’un sant Bartomeu mostrant als braços la pell arrancada durant el seu martiri. El nu gegant de Breker, que suposadament encarnava l’home nou, no és un home escorxat, sinó tot el contrari, és una superfície llisa. Però aquesta superfície no és altra cosa que una pell sense interior, una pel·lícula sense res a sota, buida de contingut. Aquest embolcall, aquesta variació guerrera de l’Homo bulla, il·lustra a la perfecció l’estètica inquietant dels règims totalitaris.

*

La imatge que inaugura en aquest sentit els Temps Moderns, la que ens fa oscil·lar de la mesura a la desmesura, a la impossibilitat de trobar una mesura comuna per a l’home i el món, una relació mesurable entre el microcosmos i el macrocosmos, podria ser la que imagina Swift als seus Viatges de Gulliver. És també un gegant, però la seva existència no té gaire misteri. Aquest gegant imaginat per Swift no planteja un problema metafísic, sinó que és una ficció destinada a plantejar un problema moral i polític. La grandiositat és

1 A partir de l’anàlisi de brague r., La Sagesse du monde. Histoire de l’expérience humaine de l’univers, París, Fayard, 1999, p. 310-311

2 heder, Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit, Llibre V, vi, 5, ed. B. Suphan, t. XIII, p. 201

3 goethe, Grenzen der Menschheit, 1778, paràg. 3 4 marx, Okonomisch-philosophische Manuskripte, 1844, 3r Ms., XXVI

18

només una il·lusió òptica que depèn de l’extrem dels binocles des del qual ens la mirem. L’estatura d’un ésser és relativa, diu Swift, al sistema de coordenades en què s’inscriu: «Els filòsofs tenen raó quan ens diuen que no hi ha res gran o petit, que tot depèn de amb què es compara». Hem entrat de forma subreptícia al regne del relativisme dels costums, de les idees, fins i tot de les cultures. En desembarcar a Lil·liput, Swift s’adona d’una cosa important: «l’estatura ordinària de la gent del país és lleugerament inferior a sis polzades; la resta d’animals, les plantes i els arbres tenen, a ulls dels homes, la mateixa proporció que observem entre aquests objectes i nosaltres».5 Els cavalls, els bous, els xais, les oques, els insectes, les puces d’un món llunyà es distribueixen seguint la mateixa proporció que tenim al nostre planeta.

La presència incongruent, desproporcionada en aquest món, un disparate —emprant una paraula de Goya—, d’un Gulliver que imposa un patró de mesura diferent, sembla indicar que ens trobem en un univers diferent del nostre, i no pas en el mateix món, al qual senzillament observem a través d’uns prismàtics, a voltes del costat bo, a voltes del costat dolent. Alexander Pope —de qui Swift va ser-ne amic—, en el seu Essay on Man, va ser el poeta més precís d’aquesta gran cadena fundada en l’harmonia, on l’home es troba en el seu lloc just:

Vast chain of being which from God began Natures ethereal, human, angel, man, Beast, bird, fish, insect, what no eye can see, No glass can reach, from Infinite to Thee, From Thee to nothing.6

5 swift, Voyages de Gulliver, París, Garnier trad. 1873, Voyage à Lilliput, cap.VI, p. 96 (N. de T.: traducció al català a partir de la versió francesa).

6 «Vasta cadena dels éssers de Déu / Natures etèries o humanes, angelicals o terrestres / Bèsties, ocells, peixos, insectes, allò que cap ull pot veure / Ni cap vidre captar; de l’infinit fins a vós / I de vós al no-res». An Essay on Man, epístola I.

19

«Tot i així, hi ha límits —segons escriu Stephen Jay Gould—7 en l’estructura dels organismes, els quals adopten la millor de les formes en funció de les forces fonamentals —la gravetat per exemple— que incideixen en ells».8 D’aquesta manera, la geometria simple estableix una correlació absoluta entra l’alçada i la forma. Per entendre’ns, un gegant com Gulliver s’esfondraria en realitat pel seu propi pes, i, a la inversa, els lil·liputencs tindrien una configuració física que els faria similars no a homes reduïts sinó a insectes amb potes d’asfòdel o d’aranya, els quals en comptes de caminar sobre cames, reptarien o saltarien…

*

Aquesta metàfora de l’ésser humà sotmès a les lleis d’una física de l’ésser viu és fonamental, perquè abraça des de l’ésser viu considerat un mecanisme —del gos de Descartes que funciona com un rellotge a l’home-màquina de La Mettrie el 1747— fins a l’univers de la màquina que funciona com un organisme viu. La imatge neix en el transcurs de la revolució industrial. Quan Grandville comença a il·lustrar Swift descriu un Gulliver que no és viable biològicament, però que posseeix en els seus membres, en la seva complexió òssia, un vigor comparable al dels organismes metàl·lics que comencen a habitar el nou món industrial: és el contemporani exacte dels martells piló sòlidament instal·lats sobre les seves bases que veiem aixecar-se al Creusot o en altres llocs.

El famós biòleg Haldane, l’inventor de la «sopa primitiva», mentre meditava sobre les lleis de la biologia —que no són pas les de l’aritmètica simple— constata que, per a cada tipus d’animal, per a cada forma d’organisme viu, hi ha una estatura òptima, més enllà de la qual les funcions vitals deixen de ser possibles. El 1928 es permet ampliar la seva reflexió a aquests organismes particulars que són les societats humanes i llurs organitzacions, i arriba a la feliç conclusió per a un biòleg que el socialisme és, de llarg, un problema de mida. Un petit estat de la mida d’Andorra o Luxemburg podria governar-se sense problemes amb un sistema socialista de producció nacionalitzada, però se li fa tan difícil imaginar l’Imperi Britànic o els Estats Units completament socialitzats com un elefant

7 Ibid. p. 44 8 jay gould, s., Darwin et les grandes énigmes de la vie, París, Pygmalion, 1977, p. 183 sq. (N.

de T.: traducció al català a partir de referència en francès)

20

fent cabrioles o un hipopòtam saltant obstacles.9 Es tracta de plantejar el problema del gegantisme en els estats totalitaris.

*

Diderot serà un dels primers que extraurà les conseqüències polítiques d’aquesta ciència que estudia aquest ésser viu de formes en evolució permanent. Evocant la hipòtesi d’un mena d’estat porós o plàstic dels éssers que fa impossible assignar-los fronteres, s’arrisca i avança una idea de transformisme: «Tots els éssers circulen els uns en els altres, i conseqüentment, tot és un flux perpetu… Tot animal és més o menys home; tot mineral és més o menys planta; tota planta és més o menys animal. No hi ha res exacte a la natura…».10 Desapareix doncs la noció d’individu; l’individu no existeix, «no n’hi ha cap, però no és que no n’hi hagi cap, insisteix d’Alembert, sinó que hi ha un únic i gran individu, que és el tot…». D’altra banda, creure en aquest transformisme incessant, imaginar aquestes metamorfosis contínues dels diferents regnes, ja no significa dubtar o negar l’aparició d’allò que és sorprenent, horrorós o terrible, sinó més aviat estar a l’aguait, esperar la possible l’aparició del monstre que no és mai l’aparició de l’únic sinó l’emergència del possible: «si l’home és només un efecte comú, el monstre només és un efecte rar». La ciència de la vida, la biologia, segons Diderot, reintrodueix la figura desitjable i a la vegada terrible i fascinadora del monstre en un món del qual la mesura clàssica l’havia anteriorment expulsat. El romanticisme fa al revés: introdueix l’hibris antic com un component essencial de la modernitat. El monstre i el caníbal substitueixen el tranquil Gulliver i l’habitant de Sirius.Veurem a partir d’ara una golafreria de la sensibilitat i la intel·ligència que s’afirma tant en la recerca de les drogues i els paradisos artificials com en la passió per assadollar-se en la cerca infinita de coneixements. Al mateix temps, es dóna l’esquena a allò que és universal per cultivar la singularitat, la particularitat individual, la diferència nacional i la jerarquia racial. L’experiència de Gulliver havia estat una experiència de física divertida, de miralls

9 haldane, j.b.s., On Being the right size (1928). Agraeixo a Laura Bossi haver-me mostrat aquest text curiós i precursor que anticipa les revolucions nacionals i socialistes del futur i tot allò que comportaran.

10 diderot, «Rêve de d’Alembert». A: Œuvres, La Pléiade, París, 1951, p. 899 (N. de T.: traducció al català a partir de referència en francès)

21

deformadors, d’anamorfosis que la raó condueix a la comprensió. Per als romàntics, es converteix en una experiència existencial, central i decisiva.

*

Com han evolucionat les figures del gegant nascudes arran de l’hibris romàntic per il·lustrar aquesta vegada les revolucions polítiques del nostre temps?Era al planeta Saturn on arribava l’habitant de Sirius de Voltaire en el seu Micromégas. Però el Saturn de Goya no és un viatge per l’espai, sinó un viatge en el temps, ja que es tracta del Saturn Cronos, el déu de les collites i del temps, el pare arcaic i caníbal, aquell que, com es dirà també de les revolucions, devora els seus propis fills. El gegant de Goya, tot i ser una figura de l’home salvatge, del Wilde Mensch, ja no és el bon salvatge de Bougainville, quan creia haver trobat a la Polinèsia una Nova Cítera. No es tracta d’un d’aquells gegants d’estatura inquietant però bonassos per la seva intel·ligència i educació que Swift i Voltaire trobaven en els seus viatges imaginaris. Tampoc no és ja aquell home de la natura, bo per naturalesa, que Rousseau somia trobar o retrobar. Eminentment solitari, eminentment singular, eminentment saturnià, és, de fet, una figura del romanticisme. «Aquí comença la pintura moderna», conclourà Malraux en la seva obra sobre Goya. Amb ell apareix una imatge inaugural i aterridora de la nostra època, entre el romanticisme i la revolució, la del Colós i, tot seguit, el Saturn, pintat cap al 1821. La diferència d’estatura, tal com veiem en el Colós, ja no és el pretext per fer una reflexió irònica sobre l’absurditat immensa d’un humà infinitament petit, sinó que és una aparició brutal que provoca terror, la irrupció de la violència infinita en l’origen mateix de la vida, el déu antropòfag de les guerres i les revolucions.

L’obra s’inscriu en la sèrie de pintures que decoraven la Quinta del Sordo, on Goya es tanca els darrers anys de la seva vida11 fugint dels desastres de la guerra. Hi ha altres obres al costat d’aquesta figura saturniana; el gravat del Colós assegut en l’horitzó és la reencarnació del gegant Polifem, una figura prostrada i melancòlica, pesant, hirsuta, llunàtica com ho indica la lluna creixent, que el converteix en germà dels malaurats interns dels asils psiquiàtrics que Goya va pintar o de les escenes de canibalisme que va representar en més d’una ocasió.

11 L’autoria de Goya és discutida actualment, però no entrarem en aquesta disputa.

22

La pintura en si mateixa és una figuració de terror que es mantindrà al llarg de tot el segle passat i en la qual és difícil no reconèixer-hi el pànic provocat per les tropes napoleòniques de les quals sovint va descriure’n els horrors. En qualsevol cas, és el primer gegant del món modern associat a la idea de la destrucció i de l’horror de les revolucions en nom dels drets de l’home. De manera inversa, en la sèrie dels Disparates, són els soldats francesos els que fugen, espantats davant l’aparició gegantina d’un fantasma. Els homes del sac, els homes llop, espectres de tota mena passegen per aquest món on la raó s’ha endormiscat i on hi pul·lulen els monstres. El gegant ja no és aquí una mostra de la raó, de la intel·ligència, de la mesura, sinó que encarna la violència, la bogeria, la solitud, el marge, l’outcast, el Sonderlinge.

L’art tardosimbolista quedarà impregnat d’aquestes figures gegantines. Com la que va erigir Max Klinger el 1888-1900 en el seu gravat titulat Integer vitae,12 on es veu un home jove i nu, amb una vida, tal com indica el títol, sense màcula. Sembla protegir-se de l’atracció que exerceix un precipici on alguns humans ja han caigut. A l’horitzó hi ha una ciutat en ruïnes. Tot queda dominat per un colós assegut, impassible, amb la mà esquerra sobre un rellotge de sorra, i la dreta sobre un volcà. És doncs la representació del tità saturnià, de Cronos, segons el mite que identificava els gegants amb l’activitat del foc subterrani.

*

Max Klinger i també Goya van influir en Alfred Kubin. Així doncs, no deixem encara el record dels desastres de la guerra napoleònica. El granader mitrat i gegantí de 1897 a Desfilada,13 que sorgeix com una aparició terrorífica per sobre les muntanyes dirigint un esquadró de petits soldats com si fossin de plom, recorda directament el Colós. El 1903, el seu Anarquia14 presenta una vampiresa gegant que domina el petit món vermicular dels humans. Però, l’obra més reveladora que va fer és Der Krieg, el 1912. En ella representa un guerrer gegant, armat amb una destral, trepitjant tot allò que troba al seu pas; està inspirat en Goya i inspirarà Schlichter.

12 Primer gravat del cicle De la mort, segona part, opus XIII. Trobem un estudi al Museum der bilden-den Künste de Leipzig

13 Linz, Landesmuseum 14 Linz, Landesmuseum

23

La intenció es torna molt més directa i inspirada en l’actualitat política quan Kubin, el 1935, dibuixa a tinta Stalin com un gegant erigint-se entre la massa de moscovites que desfilen sota els murs del Kremlin.15

Tota aquesta simbologia es tornarà a trobar als anys trenta per acompanyar les revolucions comunista, feixista i nacionalsocialista. El 1920, Borís Kustòdiev pinta El bolxevic,16 representat per un gegant que domina les siluetes dels proletaris brandant una bandera roja els plecs de la qual es despleguen sobre Moscou. És potser un comissari del poble que mostra a les formigues que s’apressen als seus peus la via cap a un demà radiant? O, més aviat, és un avatar inesperat del Saturn de Goya que s’afanya a devorar els fills de la Revolució Roja?

El 1935, Mario Sironi estableix una imatge del Duce menys ambigua; es tracta d’una figura eqüestre colossal que domina la multitud. L’home a cavall és una figura obligada de la retòrica feixista que ressuscita a la vegada les imatges glorioses de l’Imperi romà i el Colleoni del Renaixement. L’única cosa que sobta és la desmesura extrema del cavall i del seu cavaller. El mateix Sironi, de tant en tant, es deixarà anar amb obres de propaganda molt més brutals i prostituïdes com un gegant que s’erigeix per sobre els edificis de Milà i que no pretén simbolitzar el bé de la revolució feixista, sinó el mal de la revolució bolxevic, adoptant la forma d’un colós roig, retallat en l’horitzó i amb una destral a la mà. Però potser la imatge més singular i més colpidora és la que va pintar Rudolf Schlichter, Poder cec, el 1937.17

Schlichter era membre del Partit Comunista alemany i un dels representants principals de l’ala esquerra del moviment de la Nova Objectivitat dels anys vint. Quan el regim nazi li prohibeix pintar, es refugia en l’art del retrat i torna a l’empara de l’Església. El quadre recorda l’Integer vitae de Klinger, amb les ciutats devastades i el fons ple de flames, amb un precipici davant. L’home avança, armat amb una espasa, sosté amb la dreta el martell de Tor, el déu germànic de la guerra, i du un casc antic, idèntic al de les disfresses de cavallers medievals amb armadura que la pintura oficial del Tercer Reich multiplicava en aquells moments.

15 Linz, Landesmuseum16 Galeria Tretiakov, Moscou17 Berlinische Galerie, Berlín.

24

La pintura també recorda la figura al·lucinant de La Guerra, de Kubin, del 1912, un altre gegant armat amb una destral gegantina que avança cap a un petit exèrcit lil·liputenc que erigeix les seves puntes cap a ell com si fossin espines.

*Si haguéssim de trobar l’origen del gegant que condueix les revolucions de la nostra època, l’hauríem d’anar a buscar abans del segle de les llums, en la figura del Leviatan imaginat per Thomas Hobbes el 1651. Segons el filòsof, en estat de natura, els homes són naturalment agressius, «en estat de guerra latent, bellum omnium contra omnes». Únicament un poder polític absolut, al qual els individus obeirien mitjançant un contracte social, és capaç d’aportar la pau i la seguretat, i els beneficis que se’n derivin, a la casta humana. Hobbes anomena aquest estat totalitari el Leviatan, que manlleva del Llibre de Job perquè atribueix al rei sobirà drets i poders absoluts. El sobirà no pot ser desproveït del seu poder, és inamovible i gaudeix d’una immunitat jurídica total. En el frontispici que va gravar Abraham Bosse apareix un gegant que mostra la meitat del seu cos darrere un gran paisatge, brandant l’espasa del poder civil i el bàcul del poder eclesiàstic. El seu cos està tot ell format per milers de caps de persones. Aquest gegant, davant l’horitzó, monstruós, espantós, sembla anunciar el Colós de Goya i la seva potència destructora. Però també anuncia un altre tret del totalitarisme modern: la dilució de l’individu en la massa orgànica de l’Estat, la Volksgemeinschaft com dirà el nacionalsocialisme, la unitat del cos dels Genossen alemanys fosos en l’organisme de l’Estat absolut. Com un monstre marí sorgit de les profunditats, el Leviatan representa un organisme primitiu: l’Estat absolut és un organisme similar a un políper, aquestes formes de vida que són només agregats indistints i capaços, si se’ls talla alguna part, de fer-la créixer de nou. Aquesta imatge es repetirà de manera regular en la imatgeria dels règims totalitaris. En el referèndum popular del desembre del 34 —o per dir-ho d’una altra manera, l’acceptació d’un nou contracte social entre el patró i el cos del poble, entre la massa d’individus i la potència organitzadora del sobirà— Mussolini és sovint representat en els rètols de propaganda com un gegant amb un cos format per la pul·lulació dels caps dels seus subjectes. De la mateixa manera, ja el 1930, l’artista productivista El Lissitky es va arriscar amb un fotomuntatge de Lenin en què el rostre del dictador estava format, com en una anamorfosi d’Arcimboldo, per milers de rostres petits idèntics als homines sovietici.

He avançat la imatge zoològica del políper i la seva capacitat de regeneració, com la hidra, que és capaç de reconstruir els membres tallats. En els anys trenta trobarem a tot arreu aquestes imatges de proliferació, de replicació de membres idèntics a partir d’una matriu comuna. És el cas d’aquella fotografia d’un fotògraf productivista soviètic de 1930,

25

Gustav Klucis, en què la mà alçada del patró sembla engendrar darrere seu multitud de petites mans alçades; o un fotomuntatge de Barbara Stepanova, també de 1930, en què multiplica el soldat de l’Exèrcit Roig com les cèl·lules idèntiques d’un mateix teixit, tal com també fa Max Penson amb els seus joves soldats de 1930.

La manera com aquestes masses —aquests teixits compostos d’elements idèntics— creixen, es desenvolupen, es desplacen, evolucionen i desfilen, evoca els talls de teixits vegetals o animals que, precisament en aquella mateixa època, la microfotografia mostrava als ulls astorats del curiós en les fotografies que l’alemany Carl Strüwe va fer de la cèl·lula individual d’una diatomea o les que va fer el 1931 Laure Albin Guillot mostrant el tall d’una arrel d’ordi. El cultiu de «l’home nou» al laboratori dels anys trenta ha d’entendre’s també com el cultiu de les cèl·lules al laboratori, quelcom similar al cultiu dels cereals en l’agricultura. De Haecker a Lyssenko, es desplega la mateixa fantasmagoria. El cultiu dels individus, per imposició del polític, és allò que forma el teixit, en el sentit fisiològic del terme, de la societat. A una banda de les masses, hi ha més masses, masses de treballadors, masses de soldats; i de l’altra, éssers singulars, espatllats en la solitud, incapaços d’adoptar un valor que no els hagi estat decretat per l’Estat, pel Leviatan. Eros, el treballador i guerrer, el ciutadà-soldat, l’home «nou», és d’entrada considerat, pels règims basats en una política racial, el fruit d’una tècnica biològica, d’una ciència genètica. Es persegueix, en nom d’un eugenisme difós, sistemàticament i implacablement imposat per l’Estat totalitari, el somni de fabricar les cèl·lules d’un home «pur» o regenerat. Es tracta, de vegades així i de vegades tot el contrari –segons el dogma del comunisme– en nom d’una història que se suposa que, si s’acompleix, farà morir el «vell home» en l’home, de fabricar un individu que, independentment del seu origen, entorn o raça, es converteixi en el producte d’una tècnica social destinada a aconseguir la societat sense classes, feta d’individus «desalienats».

La imatge més esfereïdora d’aquests anys és potser aquella que va projectar Boris Iofan a la cimera del Palau dels Soviets el 1937 i que mostrava una estàtua gegant de Lenin amb el braç dret aixecat. En la versió autoritzada mesurava 80 metres, és a dir més de quaranta vegades l’alçada d’un home de complexió mitjana agafat en la multitud dispersa que veiem davant la plaça. L’alçada total de l’edifici seria de 415 metres. L’any anterior, un altre fotògraf productivista, Boris Klinsch, va fer el muntatge d’un Stalin gegant dominant la desfilada dels treballadors amb motiu de l’1 de maig, a la glòria d’un pla quinquennal en el sector de l’armament.

26

En contrapartida, Hitler no va voler mai, pel que sembla, deixar darrere seu gegantografies. Es va voler veure com el simple soldat d’infanteria a les trinxeres del 14, tan petit com els seus petits camarades. Com a encarnació i inspirador del Volksgemeinschaft, trobem Hitler al cor, al centre del gran cos nazi, però no se’l distingeix. Les aspiracions de grandesa es manifestaran en ell —ja ho sabem— en un art en què li hauria agradat destacar: l’arquitectura. El gegantisme de Hitler es mesurarà en proporcions desmesurades, fora d’escala, ciclopeiques, monuments de la Germania, el nou Berlín que li hauria agradat que Speer edifiqués.

George Grosz, refugiat als EUA, va deixar un retrat de Hitler als Inferns que representa un Caín que acaba de matar el seu germà i on també hi veiem ciutats enceses i com de l’abisme emergeix cap a ell, com lil·liputencs venjatius, un exèrcit d’esquelets format pels morts que van ser precipitats a la fossa. Sembla que es va inspirar en un dels gravats que havia fet l’artista alemany i membre del Widerstandskreis Paul Weber el 1932. Eren uns gravats destinats a il·lustrar el llibre Hitler, ein deutsches Verhängnis d’Ernst Niekish, el teòric del nacionalbolxevisme. En la imatge es mostra una tropa formada per molts homenets, semblants a formigues processionàries, que van juntes a submergir-se en una fossa al fons de la qual reposa un taüt gravat amb l’esvàstica. Altres il·lustracions del llibre juguen també amb aquesta iconografia oposant una figura gegantina i macabra a la multitud embogida dels humans.

*

Aquestes imatges de gegants són imatges de titans. En el seu llibre profètic escrit el 1934, El treballador,18 Ernst Jünger dibuixa la figura mítica d’un home nou que apareix al llindar dels anys trenta, adaptat a la nova realitat d’un món totalment dominat per la tècnica. El treballador, que s’ha despertat del sòl subterrani, és la figura d’un tità. I no és només la simple reencarnació del proletariat sobre el qual els totalitarismes de dreta i esquerra voldran recolzar-se; el treballador és la figura del mite. L’època dels déus ha passat —diu ell—, els déus s’han allunyat, reprenent la paraula de Hölderlin, i hem tornat a l’època dels titans. L’era moderna —afegeix— va començar el 1912 amb el naufragi del vaixell més gran que cap home hagi construït mai, una meravella del poder de la nova tècnica,

18 jünger, e., Le Travailleur, trad. Julien Hervier, París, Bourgois, 1989 (N. de T.: traducció al català a partir de referència en francès)

27

que s’anomenava Titanic.El seu naufragi és un símbol grandiós, que s’inscriu a les ribes mateixes del món en què vivim.El cos del tità, format per la conjugació de totes les unitats humanes singulars, dóna a l’espai una figura unitària, que integra «les característiques de qualsevol Imperium, de qualsevol dominació indiscutible i indubtable que s’estén fins a les fronteres del món conegut».19

El 1938, la pintura de Magnus Zeller, Der Totale Staat, sembla una il·lustració a la vegada naïf i terrible d’aquesta declaració. Els anys que van precedir la Segona Guerra Mundial, quan els conflictes que van acabar configurant l’enfrontament mundial es multiplicaven, el tema del gegant també es va manifestar en la pintura dels surrealistes. La Premonició de la Guerra Civil de Salvador Dalí, del 1936, mostra, en un horitzó desert de planures i muntanyes, la figura monstruosa d’un gegant de morfologia dislocada en dues parts i amb una pell que sembla procedir de les diferents etapes del desenvolupament de l’individu, des de la pell llisa d’un nen jove fins a la pell arrugada i clivellada d’un vell. És com si hi trobéssim el Colós de Goya. Un any després, el 1937, i tres anys després que Hitler assumís el poder, Max Ernst va pintar un terrible Àngel de la llar, una figura gegantina, erigida també per damunt de la terra deserta. És un monstre compost, amb una figura que barreja trets humanoides amb excrescències, protuberàncies i afegits procedents d’altres regnes: un insecte prehistòric trasplantat a la tíbia dreta, una ferradura clavada sota la sola dreta, i també escates de peix i plomes d’ocell, fins i tot el cap evoca la forma d’un poll monstruós que surt de la seva closca, i més precisament, l’efígie de l’Ocell Tro que Max Ernst havia descobert amb els indis de la costa oest.

L’acèfal de Bataille, tal com el va dibuixar Masson, tot i haver perdut el cap, exhibeix un sexe amagat per un crani. Acompanya la figura un altre símbol de víctima sagrada: el cor en flames, el sagrat cor, tot i que podria tractar-se també d’un objecte més guerrer, com una granada o un artefacte, ja que a l’altra mà branda un punyal de sacrifici... L’altre motiu, la presència del qual és poc comentada tot i ser significativa, és la de l’intestí, vist com si fos transparent, amb el seu nus d’entranyes. El més sorprenent, però, és el calvarium situat al plec inguinal, pentinat amb els pèls del pubis; ja no el trobem el crani als peus de la creu, com el gòlgota del sacrifici del déu que es va fer home, sinó que puja fins als genitals de l’home que es fa déu.

19 Op. cit., 64, p. 277

28

L’acèfal que dibuixa en més d’una ocasió André Masson seguint les indicacions de Bataille es presenta com un gegant armat amb una espasa curta i un cor de foc, que s’erigeix en un paisatge desèrtic i muntanyós, precedint l’aparició de l’home allà on, en l’horitzó, els volcans entren en erupció. Ressuscita evidentment la figura mitològica del tità.

Aquest món desastrós, on el sol s’ha convertit, en paraules de Bataille, en «fecal», aquests volcans «que expressen amb vòmits la joia sorollosa de llurs entranyes»20, aquests deserts petris poblats per éssers gegantins que surten de les muntanyes per declarar la guerra als antics déus, aquests monstres amb rostres que són un «escàndol» que cal tallar, tot això és exactament el món dels titans, el mateix que havia evocat Hölderlin.21

L’acèfal «sense cap ni raó», amb els braços estesos i els peus lleugerament separats, és una figura composta inspirada en l’Home de Vitruvi i en la interpretació que va fer-ne Leonardo el 1492, que no s’inscriu ni en un cercle ni en un quadrat, sinó que és acèntric.

«Things fall apart. Centre cannot hold»—va escriure Yeats al final de la primera guerra— «tot es disgrega, no hi ha centre…». L’acèfal, al llindar de la Segona Guerra, és un testimoni del mateix vertigen.

*Al Renaixement, els humanistes comparaven sovint Saturn amb Satan. Més aviat per raons d’eufonia, en una època en què es buscava en les paraules, molt abans de l’atzar «objectiu» de Breton, els signes ocults d’un saber. Però la figura del Déu caníbal que governa, com a planeta més allunyat de la Terra, els estats d’ànim més negres i més elevats, ressuscitava també una imatgeria medieval familiar a Itàlia: la d’un diable melancòlic i gegantí, un colós assegut al fons del seu infern, com el que hi ha representat als murs del Campo Santo de Pisa, o bé el que va fer Giotto a l’Arena, mentre devora, de forma distreta i un darrere l’altre, els damnats que passen davant seu.

Jean CLAIR

20 «Dossier de l’œil pinéal», ibid. p. 33 (N. de T.: traducció al català a partir de referència en francès)21 A Pa i vi

29

José María Ordovás

CULTURA I TEMPS: ARQUITECTES DEL GENOMA

Llicenciat en Química el 1978 per la Universidat de Zaragoza i doctorat en Bioquímica a la mateixa universitat.

És catedràtic de Nutrició, pioner i un dels millors especialistes en nutrigenètica i nutrigenòmica.

És director del Laboratori de Nutrició i Genètica de la Universidat de Tufts (Boston, Estats Units), director científic del l’Institut Madrileny d’Estudis Avançats en Alimentació (IMDEA) i investigador del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC) a Espanya.

La nutrigenòmica estudia la dieta i els hàbits en l’alimentació relacionats amb el genoma. La genòmica podria portar el disseny d’una dieta ideal per a cada persona a partir de les característiques del seu genoma.

Els estudis de José María Ordovás confirmen l’estreta relació que hi ha entre la nutrició, els gens i l’aparició de malalties.

31

CULTURA I TEMPS: ARQUITECTES DEL GENOMA

José M. Ordovás

JM-USDA Centre d’Investigació en Nutrició Humana sobre l’Envelliment de la Uni-versitat de Tufts (Boston); Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), Madrid; Institut Madrileny d’Estudis Avançats en Alimentació (IMDEA), Madrid.

Introducció

La cerca de nutrients apropiats per a la supervivència ha estat sempre una prioritat essen-cial per a tots els organismes vius. Fins i tot els més primitius mostren una «intel·ligència» que faria empal·lidir un supercomputador. És el cas del plasmodi Physarum polycephalum, una cèl·lula ameboide que consisteix en una xarxa dendrítica de pseudopodis. Si a aquest organisme li posem menjar en dos punts diferents, els seus pseudopodis connecten les dues fonts d’aliments i, a més, per maximitzar l’eficiència recol·lectora de nutrients i, per tant, les seves possibilitats de supervivència, el pasmodi canvia de forma en el laberint fins a formar un tub gruixut que cobreix la distància més curta entre les fonts d’aliment. Aquesta capacitat per trobar la solució de longitud mínima entre dos punts en un labe-rint és una mostra notable de computació cel·lular que té com a base la nutrició òptima d’aquest organisme unicel·lular. El desenvolupament de sistemes que asseguren la nutri-ció òptima per a la supervivència és un tema comú en els organismes més primitius —com l’esmentat—, però també en organismes més complexos i desenvolupats: els humans.

El que ens va fer humans: la nutrició i l’evolució del cervell

A diferència de la resta de primats, els humans som bípedes continus, tenim cervells desproporcionadament voluminosos per a les nostres dimensions i hem colonitzat tots els racons del món. Antropòlegs i biòlegs han desenvolupat un bon nombre d’hipòtesis per explicar com el nostre llinatge va arribar a diferir tan profundament del dels nostres «co-sins», els primats, però sembla que només una d’aquestes hipòtesis sobreviu a l’escrutini científic: som el resultat d’una selecció natural que ha volgut maximitzar la qualitat alimen-tària i l’eficàcia recol·lectora. És probable que alguns canvis en la disponibilitat d’aliments,

32

amb el temps, hagin influenciat el desenvolupament dels nostres avantpassats homínids, la seva evolució a Homo sapiens i la seva dispersió geogràfica. Per tant, des d’una pers-pectiva evolutiva, som el que mengem.

En el llarg procés de l’evolució, el desenvolupament cerebral ha estat essencial per fer-nos «humans». El cervell dels australopitecs, d’uns 400 centímetres cúbics fa quatre milions d’anys aproximadament, no es diferenciava gaire del dels simis, i en els dos milions d’anys successius només va augmentar lleugerament fins arribar als 500 centímetres cúbics. La progressió de l’augment es va accelerar considerablement en l’Homo, que fa uns dos milions d’anys va arribar fins als 600 centímetres cúbics amb l’Homo habilis, i fins als 900 centímetres cúbics amb l’Homo erectus en només 300.000 anys. Aquestes xifres, encara que són molt lluny de les dels humans actuals (1.350 centímetres cúbics de mitjana), ja estaven molt per sobre de les dels primats no humans.

Des d’un punt de vista nutricional i evolutiu, sorprèn que el cervell sigui tan car energètica-ment (en unitats de pes, unes 16 vegades més que el teixit muscular). I resulta igualment sorprenent que, malgrat que els éssers humans tenen cervells molt més grans en relació amb el seu pes corporal que altres primats (tres vegades més de l’esperat), les necessitats energètiques del cos humà en repòs no són superiors a les de qualsevol altre mamífer de la mateixa grandària. Per tant, utilitzem una proporció més gran del nostre pressupost diari d’energia per alimentar els nostres voraços cervells. Un 20-25 % de les necessitats energètiques de l’adult humà es destinen al cervell, mentre que els primats no humans hi destinen el 8-10 %, i altres mamífers, el 3-5 %. Encara resulta més sorprenent que, en el nounat, el cervell consumeixi el 60 % de l’energia en repòs.

L’augment i el manteniment del cervell de l’Homo únicament va ser possible gràcies a canvis substancials en els aliments consumits. Hi ha estudis comparatius que donen su-port a aquesta afirmació. Entre tots els primats, les espècies amb cervells més grans con-sumeixen aliments més rics i densos energèticament. Per exemple, els pocs caçadors-recol·lectors que encara sobreviuen contemporàniament obtenen, de mitjana, el 40-60 % de la seva energia d’aliments animals (carn, llet i altres productes). Els ximpanzés, en canvi, n’obtenen com a màxim el 5-7 % de les seves calories. Els aliments animals són, en general, molt més densos en calories i nutrients que la majoria de les plantes. Per tant, els primers Homo, per adquirir més matèria grisa, van necessitar consumir aliments més densos energèticament, és a dir, aliments d’origen animal. Aquesta incorporació de productes animals a la dieta dels homínids cap al final del Pliocè es considera clau per al conjunt d’adaptacions que van començar a distingir-nos de la resta de les espècies

33

(l’augment del cervell, la reducció de la grandària de les dents i del sistema digestiu, i l’augment generalitzat de les dimensions corporals).Tanmateix, no tenim gaire informació d’aquestes fonts d’alimentació ni de com van ser adquirides durant aquest període de-cisiu de l’evolució. Alguns jaciments d’aquest període mostren evidències d’instruments de pedra, un altre element associat amb el comportament humà i el desenvolupament del cervell. Però l’evidència de l’ús d’aquests instruments en l’adquisició de carn de les carcasses d’altres mamífers és rara i inconsistent, la qual cosa, juntament amb els riscos associats a la caça, suggereix que el detonador inicial de l’expansió del cervell que va tenir lloc en aquella època van ser altres fonts de proteïnes i d’energia més viables. L’evidència més recent suggereix que la clau d’una dieta amb la qualitat necessària per a les elevades necessitats energètiques d’aquest cervell en creixement devien ser els recursos aquàtics, probablement lacustres durant els inicis (peix, tortugues, mariscs), que, a més, devien proporcionar d’una manera única els àcids grassos poliinsaturats de cadena llarga crítics per al creixement del cervell humà.

El segon impuls en el creixement cerebral el va donar, probablement, el foc i la seva utilit-zació per cuinar els aliments i extreure’n l’energia addicional per mantenir un cervell cada vegada més gran i famolenc. Però el debat sobre l’època en què va tenir lloc aquesta explosió culinària encara és obert: mentre uns defensen que es va donar fa més d’un milió d’anys, de manera contemporània a l’Homo erectus, d’altres pensen que va tenir lloc molt més tard, fa mig milió d’anys, en l’època de l’Homo sapiens i el Neandertal, quan el cervell ja tenia les dimensions actuals. Independentment del moment en què es va començar a cuinar, la veritat és que la seva implementació va donar lloc a aliments més tous (digeri-bles) i més rics energèticament. Això s’explica perquè el fet de cuinar gelatinitza la matriu de col·lagen en els aliments d’origen animal, obre la «madeixa» d’hidrats de carboni de les plantes, i el resultat són productes més fàcils d’absorbir. Per tant, la digestió consumeix menys energia, que es pot utilitzar per a altres activitats i per al creixement. Pel que fa al factor temps, és important destacar que mentre que un primat no humà dedica unes cinc hores diàries a la masticació, l’humà en té prou amb una hora i, en aquest temps, és capaç de consumir moltes més calories. Això va ser molt beneficiós durant l’evolució de què parlem (en el període comprès entre fa 2 milions d’anys i fa mig milió d’anys), però en el moment actual se’ns ha girat en contra amb l’evident epidèmia d’obesitat que patim. Tot i que els detalls i el temps són objecte de debat, el cert és que l’evolució dels aliments que els homínids —i més tard els humans— ha experimentat han estat clau per al nostre desenvolupament cerebral i, per tant, per fer-nos humans.

34

La cerca d’aliments: el motor de les migracions i de l’adaptació a nous ambients

A través de la història, la cerca d’aliments ha estat un determinant directe o indirecte de les migracions (tant animals com humanes). Aquesta migració comporta també una evolució genètica necessària per a la resposta adaptativa al nou ambient, que a més de l’alimentació pot incloure factors com la temperatura, l’altitud i la llum, entre d’altres.Normalment l’adaptació implica la selecció d’un fenotip més adient per a un nou nínxol ecològic o la migració a ambients més adequats als fenotips existents. Però hi ha mol-tes possibilitats alternatives. Una mutació, per exemple, pot donar lloc a un fenotip poc adaptat a un ambient preexistent i pot obligar els seus portadors a cercar nous nínxols ecològics adequats al nou fenotip creat.

Novament, tal com hem vist en l’apartat anterior, la nutrició sembla ser la connexió més sòlida entre els gens i l’ambient. Diversos exemples d’especialització demostren la impor-tància d’aquesta connexió en l’evolució de l’ésser humà a llarg i a curt termini. Una de les que han estat més estudiades és la persistència de l’enzim lactasa en l’intestí després del deslletament, i la capacitat conseqüent de digerir la lactosa per part dels adults d’algunes poblacions, principalment d’origen europeu.

Aquest fenotip està associat a un polimorfisme genètic recent —durant la transició del Paleolític al Neolític— en el gen de la lactasa (LCT), que es va establir en determinades poblacions d’una manera avantatjosa com a resultat de l’adopció d’hàbits pastorals al nord i al centre d’Europa. Algunes de les hipòtesis amb què es treballa per explicar els avantatges d’aquest polimorfisme genotip i el fenotip que en resulta són:

1. El consum de llet en poblacions en què abunden els productes làctics representa un avantatge nutricional i, per tant, de supervivència.

2. En latituds altes, on l’exposició al sol és baixa i hi ha deficiència potencial de vitamina D, l’absorció del calci de la llet augmenta.

3. Disminueixen les diarrees resultants del consum de llet en comparació amb subjectes que no tenen persistència a la lactosa.

4. En les poblacions d’origen africà, especialment les que viuen en zones àrides i tenen pràctiques ramaderes, el consum de llet proporciona una font segura d’aigua i electròlits.

5. La persistència de la lactasa afavoreix el deslletament primerenc i redueix el període d’infertilitat després de cada naixement.

35

Totes aquestes possibilitats comporten un augment de la freqüència del polimorfisme en el gen de la lactasa associat a la seva persistència en l’edat adulta, en les poblacions en què la ramaderia és present de manera prioritària. Un altre exemple de selecció natural determinada per la dieta és el gen de l’amilasa salival (AMY1), el nombre de còpies de la qual en el genoma depèn del consum d’hidrats de carboni complexos presents en l’arròs, les patates i altres productes tuberosos. És a dir, les poblacions amb un consum elevat d’aquests hidrats de carboni tenen més còpies del gen que les que presenten un consum baix, amb un rang que oscil·la entre les 15 i les 2 còpies. L’avantatge evolutiu d’augmentar el nombre de còpies rau en una capacitat més gran d’extreure el màxim de calories de les arrels i els aliments tuberosos, i així facilitar l’alimentació d’un cervell en continu augment. Al contrari, els ximpanzés, que tenen un consum de midó molt baix, només tenen dues còpies d’AMY1. Així doncs, alguns pa-leoantropòlegs suggereixen que la incorporació d’aquests aliments a la nostra dieta, i el fet que més tard es cuinessin, va resultar crítica per a la nostra evolució.

La revolució agrícola: l’origen de la globalització i de les plagues

Fa uns 10.500 anys, en algunes parts del món es va produir la transició d’un estil vida nòmada, en què la supervivència es basava en la caça i la recol·lecció, a un estil de vida sedentari, amb una producció d’aliments basada en l’agricultura i la ramaderia, que va venir acompanyada d’una explosió de la població humana, deguda principalment a dues situacions creades per aquesta mateixa revolució: d’una banda, com a resultat del seden-tarisme, l’interval entre naixements va poder reduir-se; de l’altra, els cultius i la ramaderia van permetre produir una densitat més gran d’aliments que els que es trobaven en estat salvatge. De fet, la revolució agrícola és a l’origen de la societat tal com avui la coneixem, basada en la concentració en nuclis de població i la creació d’estructures i especialitza-cions laborals, polítiques i militars. Aquests canvis van permetre a les societats agrícoles imposar-se als grups de caçadors-recol·lectors.

No obstant això, durant aquesta revolució l’ésser humà es va fer dependent, per a la seva nutrició, d’un nombre reduït d’espècies. Per exemple, en l’actualitat hi ha 145 espècies de mamífers que, si s’haguessin domesticat, haurien suposat un benefici per a l’ésser humà, però només 14 van ser inicialment domesticades i aquest nombre no ha canviat en els últims 10.000 anys. Avui encara es desconeixen les raons d’aquesta selectivitat. De ma-nera similar podem fer la mateixa pregunta en relació amb l’ús de plantes en l’agricultura. Hi ha unes 200.000 espècies salvatges de plantes superiors, però l’ésser humà solament

36

n’utilitza 7.000, de les quals només 100 van ser domesticades malgrat que el 50 % del nostre consum energètic procedeix exclusivament de tres plantes: el blat, el blat de moro i l’arròs.

Per tant, la revolució agrícola va donar inici a la globalització ambiental i, així, al conflicte entre aquesta globalització i les adaptacions genètiques i ambientals que havien tingut lloc al llarg de centenars de milers d’anys. Simultàniament van començar altres adaptacions genètiques ràpides que s’han manifestat en pocs milers d’anys.

Així mateix, l’augment de la densitat de població i la seva estabilització geogràfica van ser el brou de cultiu d’epidèmies de malalties infeccioses que han assolat la humanitat des d’aleshores, moltes de les quals van migrar als humans a partir dels animals que havien començat a domesticar, cosa que continua passant en els nostres dies. No obstant això, si des del principi la supervivència estava basada en la immunització natural, actualment es basa en la vacunació.

Les malalties infeccioses són també un clar exemple d’evolució dels gens, la cultura i les preferències alimentàries. És el cas d’una mutació que afecta l’activitat de l’enzim gluco-sa-6-fosfat deshidrogenasa (G6PD), que participa en la fase oxidativa de la ruta de la pen-tosa fosfat. Aquesta mutació és present en uns 400 milions d’individus, principalment a l’Àfrica, el Mediterrani i l’Orient Mitjà. Aquesta mutació és similar a la de l’anèmia falciforme i confereix resistència a la malària perquè bloqueja l’ús que fa el paràsit plasmodi falcípar dels glòbuls rojos per a la seva reproducció. A més, aquesta mutació dóna lloc al favisme, caracteritzat per la incapacitat dels homes de consumir faves. La freqüència de la mutació que causa el favisme està correlacionada amb la distribució geogràfica de la malària, la qual cosa suggereix la presència d’una selecció associada a la presència del favisme, la resistència a la malària i el consum de faves. Curiosament, en la preparació de les faves als països mediterranis i de l’Orient Mitjà, durant l’època de la malària s’utilitzen espècies oxidants per reforçar l’efecte de la mutació en G6PD, mentre que durant la resta de l’any s’utilitzen espècies antioxidants perquè els afectats de favisme puguin consumir faves.

El present trenca amb el passat

Una de les hipòtesis més sòlidament establertes sobre les «altres epidèmies» del món modern, és a dir, l’obesitat, la diabetis i les malalties cardiovasculars, parteix de la idea que són el resultat del desajustament entre la nostra evolució a llarg termini i els canvis ambientals que han tingut lloc en temps recents i sobretot en les últimes dècades.

37

Una de les conseqüències més evidents d’aquest conflicte entre el passat i el present es manifesta en l’obesitat. L’Organització Mundial de la Salut estima que més d’un bilió de persones ja pateixen sobrepès, i més de 300 milions, obesitat. És ben sabut que l’obesitat comporta un augment del risc de patir malalties cròniques comunes, com ara malalties cardiovasculars, alguns càncers i la diabetis de tipus 2. L’estimació actual és que l’obesitat pot escurçar nou anys l’esperança de vida, i davant d’això els països industrialitzats estan fent un esforç per intentar controlar aquesta epidèmia. Però s’ha demostrat que és més complicat del que es preveia, per diverses raons: en primer lloc, l’obesitat és tremen-dament multifactorial i requereix que s’intervingui en diferents nivells de la societat i de l’individu; i en segon lloc, l’evolució ha dotat l’ésser humà de nombrosos sistemes per so-breviure i assegurar-se que l’aportació d’energia de la dieta és l’adequada. La interferència amb un sistema aïllat per controlar l’apetit o la utilització d’energia solament resulta en l’activació d’altres sistemes compensatoris. Així doncs, l’ambient obesogènic en què vi-vim actualment està en total desacord amb una fisiologia adaptada per sobreviure en una situació de carestia i fins i tot de fam. Una part d’aquest concepte és el que es coneix com a genotip o fenotip estalviador.

El temps, la quarta dimensió

La rotació de la Terra sobre el seu eix imparteix un ritme consistent de 24 hores a tots els organismes que hi viuen. Com a conseqüència, aquests organismes han desenvolupat l’habilitat de predir aquests cicles i ajustar-hi les seves activitats. Això s’esdevé d’aquesta manera gràcies a rellotges interns, que estan sincronitzats amb l’ambient i asseguren que les funcions fisiològiques es duen a terme de manera optimitzada per al temps del dia o de la nit. En els humans, com en altres mamífers, el rellotge circadià afecta els aspectes més rellevants de la fisiologia i el comportament; els més rellevants són els cicles de son i vigília, les activitats cardiovasculars, renals i gastrointestinals, la gana i la temperatura corporal.

En els humans, el rellotge circadià central es localitza en el nucli supraquiasmàtic, a la part anterior de l’hipotàlem, al cervell. La llum és el sincronitzador més potent d’aquest rellotge central, format per unes 20.000 cèl·lules. S’ha demostrat l’existència d’altres rellotges en teixits perifèrics, inclòs el teixit adipós. Els ritmes del rellotge central poden ser alterats per components neurològics i endocrins.

La generació dels ritmes circadians en el rellotge central (així com en els perifèrics) depèn de l’expressió coordinada dels anomenats gens rellotge, i molts dels productes d’aquests

38

gens funcionen com a factors de transcripció. Entre els gens rellotge més importants hi ha el Circadian Locomotor Output Cycles Kaput (Clock), el Brain and Muscle Arnt-like 1 (Bmal1), el Period1 (Per1), el Period2 (Per2), el Period3 (Per3), el Cryptochrome1 (Cry1) i el Cryptochrome2 (Cry2).

La importància d’aquesta regulació fisiològica per optimitzar les activitats diàries s’estén també als aspectes fisiopatològics, ja que els infarts de miocardi, les crisis d’hipertensió, els atacs d’asma i les al·lèrgies, per esmentar-ne només alguns, també tenen els punts crítics en moments específics del dia. Així mateix, alguns desordres psicològics i del son estan clarament associats a un funcionament irregular o patològic del rellotge central. Això avui és especialment important perquè, tal com hem dit més amunt per als hàbits alimen-taris, el passat ha entrat en conflicte amb el present. Els canvis ambientals provocats per la presència continuada de llum a les nostres vides, l’extensió progressiva dels períodes de vigília amb la consegüent reducció del son, la inversió dels cicles a causa de feines que requereixen torns nocturns, els viatges amb trastorn horari (jet lag), etc., provoquen des-ajustaments perillosos per a la salut que tenen la seva expressió més benigna en la fatiga, l’insomni, els canvis d’humor, etc. Així doncs, l’evidència actual suggereix que la disrupció dels ritmes circadians té efectes negatius en la salut i el benestar a curt i a llarg termini, així com en l’envelliment i la longevitat.

Actualment, potser una de les àrees de més interès, relacionada amb els ritmes circadians i la nutrició, són els efectes en l’obesitat. Lògicament, el son és un dels factors principals que controla el rellotge central. L’evidència actual suggereix que la durada del son està inversament relacionada amb l’índex de massa corporal (IMC). És a dir, a menys hores de son, més augment de l’IMC i més incidència de diabetis de tipus 2. A més, les persones amb son reduït tenen nivells de leptina baixos i nivells de grelina alts, la qual cosa es tra-dueix en un increment de l’apetit que podria explicar, en part, la relació inversa esmentada. Una altra situació que afecta la sincronia dels cicles de llum i foscor és la dels treballadors de torns de nit, que altera els patrons d’alimentació i de son, que comporta un augment en el risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, diabetis i altres malalties metabòliques i una alteració dels factors de risc (triglicèrids i colesterol alts i nivells de colesterol en HDL baixos). En general, els individus que habitualment dormen menys de sis hores o més de nou durant la nit tenen més risc de patir diabetis de tipus 2 i intolerància a la glucosa.

A més dels factors extrínsecs (com ara la llum, l’activitat física, els torns de treball o la nutrició), hi ha factors intrínsecs que també poden afectar significativament els ritmes circadians de l’individu i fer-lo ser un mussol o una alosa, així com tots els altres aspectes

39

relacionats amb les respostes fisiològiques circadianes. Aquests factors són les variants genètiques presents en els gens rellotge esmentats anteriorment. Per exemple, polimorfis-mes en el gen CLOCK s’han associat amb el risc d’obesitat i la síndrome metabòlica. Els nostres estudis han demostrat també una interacció entre polimorfismes en aquest gen (així com en altres gens rellotge) i el consum de greixos en la dieta, fet que modula el risc d’obesitat i de síndrome metabòlica i que obre noves vies a la medicina personalitzada del futur. Així mateix, si tenim en compte l’efecte d’aquests gens en la regulació del son i del consum d’aliments, també hem demostrat que polimorfismes en el gen CLOCK estan associats als nivells de citocines, al consum calòric i, com era d’esperar, als patrons del son. A més, en estudis d’intervenció dietètica, hem demostrat que als portadors de deter-minats polimorfismes en el gen CLOCK els era més difícil perdre pes que als que no tenien el polimorfisme, coincidint també amb un patró alterat del son.

Alimentació i salut: què, quan, qui i com

En el sentit ampli i evolutiu de la frase: som el que mengem. L’ajust entre el nostre mitjà intern (el nostre genoma) i el mitjà extern (l’ambient) ha trigat desenes de milers d’anys per la via evolutiva ràpida o centenars de milers per la via normal. No obstant això, les generacions actuals viuen canvis ambientals a una velocitat esfereïdora, uns canvis que resulten impossibles d’encaixar en els processos evolutius. Per aquest motiu, la majo-ria de les malalties actuals (afectacions cardiovasculars, diabetis, càncer, obesitat, etc.) s’atribueixen a aquest trencament entre el medi ambient tradicional i el que hem creat en el procés de globalització. Bona part dels canvis que afecten la vida diària dels individus estan relacionats amb els hàbits dietètics (sense obviar, per descomptat, l’activitat física). Els nostres gens s’han adaptat al llarg de mil·lennis a un patró de dieta (mediterrani en el nostre cas) que les darreres generacions hem anat abandonant, fet que ha perjudicat la nostra salut ja que, tot i que actualment vivim més, això no vol dir que hàgim guanyat un nombre similar d’anys de qualitat de vida.

Atesa la relació nutrició-salut, durant les últimes dècades s’ha fet un esforç important per definir la dieta apropiada per a la població, a fi de prevenir les malalties més comunes de la nostra societat. Però els resultats no han estat els que s’esperaven, ja que la prevalença d’obesitat, diabetis i malalties cardiovasculars, per citar-ne només algunes, es mantenen o fins i tot van a l’alça. Per tant, no només hem de definir què i quina quantitat hem de menjar per estar sans, sinó també a qui van dirigides aquestes recomanacions. És a dir, no podem continuar fent recomanacions generals, sinó que hem d’identificar subgrups

40

genètics i dissenyar recomanacions adequades per a cadascun. Finalment, hem d’afegir-hi una quarta dimensió —el temps—, ja que cada vegada som més conscients de la importància dels ritmes circadians en la nostra fisiologia i en la nostra salut física i mental.

No hem de pensar en «dietes» com quelcom de negatiu i avorrit, i no hi ha aliments dolents que sempre s’hagin d’evitar. La nutrició sana pot i ha de ser plaent, i per aconseguir-ho hem d’aplicar el sentit comú. Com deia el meu mestre Grande Covián, cal «menjar de tot però en un plat de postres», i fer-ho en bona companyia i en un ambient agradable.

Lectures recomanades

Corella D., orDovás J.M. «Nutrigenomics in cardiovascular medicine». A: Circulation: Cardiovascular Genetics. Desembre del 2009; 2(6): 637-51.

DiaMonD J. «Evolution, consequences and future of plant and animal domestication». A: Nature. 8 d’agost del 2002; 418(6898):700-7.

FinCh C. e. «Evolution in health and medicine Sackler colloquium: Evolution of the human lifespan and diseases of aging: roles of infection, inflammation, and nutrition». A: Procee-dings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS). 26 de gener del 2010;107 Suppl 1:1718-24.

Garaulet M., orDovás J. M., MaDriD J. a. «The chronobiology, etiology and patho-physiology of obesity». A: International Journal of Obesity (Londres). Desembre del 2010;34(12):1667-83.

Gibbons a. «Paleoanthropology. Food for thought». A: Science. 15 de juny del 2007;316(5831):1558-60.

Krebs J. r. «The gourmet ape: evolution and human food preferences». A: The American Journal of Clinical Nutrition. Setembre del 2009;90(3):707S-711S.

lalanD K. n., oDlinG-sMee J., Myles s. «How culture shaped the human genome: brin-ging genetics and the human sciences together». A: Nature Reviews Genetics. Febrer del 2010;11(2):137-48.

41

leonarD W. r., snoDGrass J. J. robertson M. l. «Effects of brain evolution on human nutrition and metabolism». A: Annual Review of Nutrition. 2007;27:311-27.

naKaGaKi t., yaMaDa h., tóth a. «Maze-solving by an amoeboid organism». Nature. 28 de setembre del 2000;407(6803):470.

rotilio G., MarChese e. «Nutritional factors in human dispersals». A: Annals of Human Biology. Juny del 2010;37(3):312-24.

43

És un escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.

És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i fou president d’Acció Cul-tural del País Valencià.

El 1991 rebé la Creu de Sant Jordi per la seva dedicació cívica. En política, és militant i ha estat candidat del Bloc Nacionalista Valencià.

Al voltant de la temàtica valencianista i històrica cal destacar les obres Crítica de la nació pura (1985), que discuteix el concepte de nació, Sobre la nació dels valencians (1997) i Els Borja: família i mite (2000).

També és autor de novel·les i contes com ara El bou de foc (1974), Els cucs de seda (1975), Viatge al final del fred (1983), Els treballs perduts (1989) –premi Lectors del Temps 1990 i un acostament temàtic a l’Ulisses de Joyce-, Borja Papa (1996), Quatre qüestions d’amor (1998) i Purgatori (2002).

Com a traductor, destaquen les seves versions de La Divina Comèdia (2001), dels Evan-gelis (2004) i de l’Odissea (2011).

Joan Francesc Mira

UN MóN FET DE NACIONS

45

UN MÓN FET DE NACIONS

Fa cent anys, a la primeria del segle xx, en plena efervescència de moviments nacionals de tot tipus (radicals i moderats, positius i negatius, xovinistes i simplement responsables, defensius o agressius…, que trobarien una explosió brutal en la I Guerra Mundial, i una mala solució després), ningú no podia preveure quina forma tindria el nostre món, ni la nostra Europa, quan haguessen passat uns altres cent anys. És cert que nosaltres, per molta perspicàcia metòdica que hi posem, tampoc no sabem com estarà organitzat aquest món quan haurà passat un altre segle: no sabem, per exemple, per on passaran les fronteres d’això que ara anomenem nacions, ni què voldran dir aquestes fronteres. La història no s’ha acabat, ni de bon tros, i segons cap a on voldrà dirigir-se (cap a on la dirigiran les societats humanes) consolidarà uns pocs grans estats, o moltíssims de petits, o les dues coses alhora; i no és previsible tampoc quin serà el sentit i el poder d’aquests estats. Sí que crec, tanmateix, que gairebé tots ells, o allò que en quede, continuaran dient-se nacions. I continuaran sent viscuts com a pàtria dels seus ciutadans. Qualsevol que siga el sentit i contingut real d’aquestes paraules, que no sempre serà el mateix. Fa un segle i mig, o només un segle, els intel·lectuals o polítics que a Europa elaboraven teories sobre nacionalismes i nacions, ni en la fantasia més desbordada podien imaginar que aquella condició de nació que ells promovien, o simplement observaven en el context dels pobles civilitzats, havia d’escampar-se fins a ser condició universal i com qui diu necessària per a tota la humanitat: que els africans, posem per cas, pogueren organitzar-se en quaranta o cinquanta nacions (qualsevol cosa que això signifique) era una cosa del tot impensable. La matèria ve de lluny, i les teories i les imprevisions també. No està clar si la nacionalitat és un producte de la intensa i exaltada educació nacional que propugnava Rousseau, o si està implícita ja en l’«home natural» de Herder —home feliç, sense estat—, o si una visió i l’altra són variants d’una mateixa fantasia optimista i més o menys il·lustrada, més o menys racionalista i més o menys romàntica. Sí que és bastant clar, però, que tant Rousseau com Herder mal podien preveure que pocs anys més tard dels seus escrits hi hauria l’immens trasbals de les guerres napoleòniques amb totes les seues conseqüències precisament nacionals; i que el segle següent a la Il·lustració i la Revolució seria, per la major part del territori europeu, el de la divisió en grans espais imperials consagrats en el Congrés de Viena, no en múltiples repúbliques lliures, tal com el liberalisme ideològic hauria hagut de produir.

46

Curiosament, per als liberals anglesos o francesos, els imperis, o els grans estats expansius, semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini: la llibertat —la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes— era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. Cal recordar que qui va fer força per posar en pràctica un principi tan liberal com el de les nacionalitats, no va ser un home d’estat europeu sinó nord-americà; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja haguessen rebentat per totes les costures. En un segle, doncs, el que va del Congrés de Viena als tractats de Versalles, havien canviat moltes coses, i la perspectiva dominant ja no era la del canceller austríac Metternich, sinó la del president nord-americà Wilson. S’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans: els pobles. I subjectes de drets polítics, en primer lloc. Ara bé, acceptat el principi, el problema pràctic i teòric era saber què és un poble, què fa que siga una nació o part d’un nació, què el defineix com a tal, fins on arriba i com es delimita. Coses que, quan estan clares, semblen claríssimes. I quan no estan clares, semblen inextricables. De teories no en faltaven, ja en aquell moment de brevíssim i cansat optimisme del 1920 i pocs anys més. Eren, això sí, teories en general nascudes prèviament per explicar o justificar un problema nacional amb què topava o s’enfrontava el seu autor: la justificació britànica del poder imperial civilitzador, la unitat d’Alemanya, la homogeneïtzació cultural i lingüística de França, el Risorgimento italià, la posició dels socialistes alemanys o dels demòcrates txecs en la política austríaca, la situació dels jueus integrats o perseguits. És inevitable: qui fa teoria des d’una situació en què ell mateix es troba implicat, rarament ho farà sense voler-la aplicar en primer lloc al cas que el preocupa. De vegades, però, la implicació és el primer obstacle per a una mínima objectivitat distanciada en l’observació dels fets a explicar, i llavors la teoria se’n ressent com a explicació, i té més valor de símptoma que d’instrument o de resultat d’una anàlisi. És cosa perfectament documentada, per exemple, la llarga sèrie de pràctiques repressives, punitives i humiliants amb què tots els governs de França des del temps de la Revolució (i des d’abans, quan podien) havien intentat «anéantir les patois», en paraules cèlebres de l’abbé Grégoire. Però això —la imposició, la coerció de vegades brutal— va en contra de la idea d’harmònica, espontània i voluntària unitat; i per això Renan arriba a escriure amb perfecta innocència: «França pot estar orgullosa de no haver intentat mai obtenir la unitat de la llengua amb mesures coercitives.» Impressionant. Simplement, davant de la simplicitat de la fe o de la ideologia, sovint compta molt poc la complexitat dels fets. Fins i tot quan la ideologia és presentada com a ciència, com fa el

47

mateix Otto Bauer, el gran teòric socialdemòcrata de la qüestió nacional centreeuropea, amb candidesa impecable: «La ciència ha abandonat, fins ara, el concepte de nació de manera gairebé exclusiva en mans dels lírics, dels fulletonistes, dels oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la taula de la cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, amb prou feines tenim ara els primers enunciats per a una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, amb tot, necessitem aquesta teoria. Sobre tots nosaltres actua, però, la ideologia nacional, el romanticisme nacional.» Paraules clarividents i profètiques, que conserven tot el seu valor si les llegim un segle més tard. Que el materialisme dialèctic o el materialisme històric siguen l’instrument científic per superar la pobresa de les altres teories nacionals ja és tota una altra qüestió: és, en realitat, una fe que en general ha ignorat els fets que no encaixaven prou bé en els dogmes establerts.

Parlant dels clàssics de la ciència social, tan assenyat i poc romàntic com Otto Bauer era el professor Max Weber, autoritat insigne de la sociologia, el qual va veure amb acurada perspicàcia que els grups humans que s’anomenen nacions, i els moviments socials coneguts com nacionalismes, poden ser ben diferents en orientacions, fonaments i formes de definir-se, però tenen una cosa en comú: la referència al poder. Al poder polític, és clar: «El concepte de nació ens remet sempre al poder polític, i el que és aleshores palesament nacional ... és una mena especial de pathos que es vincula a la idea d’una organització política pròpia, idea ja existent o a la qual s’aspira, i això en un grup humà conjuntat per una comunitat de llengua, de religió, de costums o de destí».

Els pobles, les nacions, insistirà Max Weber, poden distingir-se o definir-se de moltes i variables maneres, però són nacions en tant que posseeixen o aspiren a posseir, com a tals, un espai polític propi. El concepte de nació pot ser perfectament ambigu, però el d’estat, per al pensament sociològic i polític, no ho era gens: era allò que era, l’àmbit privilegiat del poder. Weber, en tot cas, no pot ser més explícit: «En la mesura que trobem rere la significació palesament ambigua del mot [nació, nacionalitat] un fet col·lectiu, aquest fet rau de manera òbvia en l’esfera política. Un concepte com el de nació només el podríem definir així, si fa no fa: és una comunitat de sentiment, l’expressió més adequada per a la qual fóra un estat propi, i que, per tant, mostra normalment la tendència a crear-se’n un». I no seria molt agosarat, crec, anotar que aquesta «comunitat de sentiment» o es manifesta en l’ordre polític o difícilment es consolidarà com a tal comunitat. Cosa que saben perfectament tots els ideòlegs, dirigents o simples participants actius de qualsevol nacionalisme. La resta, és a dir, les bases històriques, culturals, ètniques, místiques o simbòliques de la comunitat nacional, pertanyen a l’ordre d’uns components causals que oscil·len entre la realitat dels fets comprovables, l’inesgotable camp de la metàfora, o la

48

variable correlació entre els accidents i la substància, entre l’economia i l’esperit nacional i entre la geografia i els herois amb nom i monument. Tot val per construir o consolidar, o promoure o defensar, una nació: tot val quan es converteix en política, en el sentit més extens de la paraula política o, si pot ser, en el seu sentit més estricte, que és l’ocupació i ús del poder en un àmbit autònom.

Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la «nació-amb-poder» ha de ser necessàriament un estat entès com radicalment independent i perfectament sobirà, o si alguna forma d’estat i alguna forma de no-dependència poden ser suficients i satisfactoris per a les necessitats de la nació. Però el principi sembla invariable: és una qüestió de dret, i és una qüestió de «punt de gravetat» intern i no extern, en expressió de Rovira i Virgili. El qual, per cert, cita com a font d’autoritat unes paraules de Valentí Almirall, exactes i lapidàries: «Si ens aturem en un punt que no arriba a la separació, no és perquè no hi tinguem dret, sinó perquè no creiem que sigui convenient fer-lo servir». El dret hi és, doncs, tant si el fem servir com si no: un dret polític, el dret a un estat. I això és justament el que no serà reconegut mai —ni fa cent anys, ni ara mateix— per la nació que ocupa el poder dominant en l’estat inclusiu, i que s’ha definit ella mateixa com a nació delimitada per aquest estat. En definitiva, la lliure federació de nacions iguals per constituir un estat plurinacional comú (com Rovira i Virgili, en els moments més optimistes, hauria volgut a la Federació Hispànica o Ibèrica) és un bell ideal que, justament, mai ni enlloc no ha passat de bell ideal, i difícilment el veurem en la bellesa dels fets.

Més bellesa encara hi ha, i aquesta sí que és possible, en la submissió del nacionalisme a l’ètica i a la humanitat; per exemple en el pensament de Tomas Masaryk, pare de la pàtria txeca, i amb idees i paraules tan essencials i simples com aquestes: que el conjunt de les nacions del món forma la humanitat; que cada persona hauria d’assolir l’ideal ètic de ser veritablement un home; que la nació és una qüestió de consciència i que, tal com diu un altre txec, Havlicek «abans que res, un ha de ser diligent, culte i honrat, i només després pot començar a pensar en ser un patriota»; que partint del nacionalisme com a ètica acabem demanant el reconeixement jurídic d’una nació. Ja ho va escriure el mateix Masaryk el 1905, també amb paraules molt simples: «El sentiment i el pensament nacionalista evolucionen. El nacionalisme no és ni de bon tros un concepte superat; al contrari, la seua evolució està començant». Ara, gairebé un segle més tard, l’evolució continua, en efecte, i no sabem molt bé cap a on. En tot cas, el coneixement de la història, la lectura reposada i la reflexió són segurament la millor defensa contra tant d’estrèpit i tanta polseguera, tanta ignorància i tanta mala fe que ens rodegen cada dia als qui a pesar de tot, i molt més per ètica que per mística, hem assumit la delicada tasca de promoure

49

per al nostre país la mesura justa de nacionalisme que uns altres li neguen en injustíssima mesura. O així ho veiem alguns, mentre procurem ser diligents, cultes i honrats, i només després patriotes.

............

I ara deixeu-me resumir breument unes poques idees sobre aquesta matèria de les nacions pures o impures, al voltant de les quals he escrit una certa quantitat de papers, massa i tot: sobre la seua pervivència tan activa, i sobre aquest món fet de nacions on ens ha tocat viure el present i on, amb tota certesa, caldrà viure el futur previsible. Perquè el fet és que l’entrada en un nou segle ens ha sorprès en un món sense idees motores, models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a interpretacions del present i visions del futur (idees o visions sobre les civilitzacions, les religions, les classes socials, les formes de vida i de cultura, sobre un món futur compartit: perquè, quina és ara la forma del món i del futur?). Les societats, la gent, viuen en una confusió quotidiana de notícies-impacte, confusió de conceptes generals associats a cada fet puntual, barreja de models dispersos: ¿vol dir que el curs present de la història, per tant, està definit pel terrorisme organitzat a gran escala, pels xocs entre pobles-religions-estats..., per allò que en diuen globalització, per les catàstrofes econòmiques, per la fam, les multinacionals, l’integrisme, l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries...? Vol dir que no sabem com organitzar la percepció múltiple i dispersa de la realitat que vivim o contemplem cada dia? Probablement.

Allò que sembla cert és que els conceptes-categories clàssics han perdut la seua validesa referencial: categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme, economia de mercat, laïcisme, democràcia representativa, etc., no es transformen en models acceptats universalment per igual. Fins i tot el model d’organització política que se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació dit liberal, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana. Sembla també cert (almenys ho sembla) que els tres grans projectes globals dels segles xix i xx han esdevingut problemàtics: el capitalisme amb benestar social, la societat socialista i el nacionalisme clàssic (estat propi, sobirania, supremacia de la nació). Però, en aquest desordre de models, la societat nacional o la vida en nació no han estat substituïdes per cap altra forma d’organització dels espais territorials i col·lectius.

Vull dir amb això que, en el món contemporani, és a dir, en el conjunt de les societats humanes del present, el «ser això» substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un «ser» nacional: l’entitat que defineix per

50

damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, basats en l’oposició fidels-infidels, per als quals la comunitat dels creients pot marcar la identitat més significativa). En tot cas, l’entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa, per exemple, no han assolit un valor definitori equivalent. Fins i tot les grans crisis, o estats de crisi permanent, tenen moral i contingut nacionals: internes com a Cuba, Rússia, Corea del Nord, Argentina, o tants altres casos (reaccions patriòtiques davant de la dificultat); o externes/internes com el nou patriotisme nord-americà després de l’11 de setembre, o com l’enfrontament perpetu entre l’Índia i el Pakistan. El marc-espai nacional continua —i continuarà previsiblement— com a definidor màxim d’identitat (de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Una prova i expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita nacional (de dins de l’estat, en general), importa molt més que la internacional (en catàstrofes, personatges, cultura, economia, medi ambient, política, escàndols, espectacles, esports...: mireu la premsa diària o els telediaris...).

Per tant, primera conclusió: Davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva (desitjada o no) del patriotisme o nacionalisme (tant se val: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una distinció valorativa a favor d’un terme o de l’altre) com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és el locus definitori d’una societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc més significatiu de la responsabilitat civil. Si té estat propi, l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal espai nacional. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient: si no és així, si no té aquesta estructura, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals.

I aquesta és la condició del món. Un món compost de nacions, unides o separades. El planeta terra és una ONU, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa, podem fer una segona reflexió: En els inicis del segle xxi, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen sovint el marc on encaixa l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la forma nacional heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes.

51

Per tant, conclusió complementària: Pretendre que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte sociològic, han pogut produir en la història recent), són regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata, del present i quasi certament del futur previsible. Cal reforçar, doncs, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme radicalment democràtic, garantia d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura, patrimoni, benestar comú i llibertat. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. No es guanya res, ans al contrari, deixant l’explotació d’aquests conceptes en mans d’ideologies reaccionàries, extremistes, intolerants o xovinistes, i renunciant al seu aprofitament com a factors positius, de cohesió i de solidaritat civil.

I una tercera reflexió: En el món dels intercanvis globals, de la circulació universal de modes, de formes de vida, de llengües (una sobretot, és clar: l’anglès), d’indumentària, begudes, música, cinema, etc. —és a dir, en el context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació—, és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament uniforme i homogeni: la pèrdua de la varietat de les espècies culturals és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la diferència —conscient i visible per a nosaltres, perceptible per als altres— no significa tancament i regressió, sinó obertura i aportació. Els intercanvis i l’anomenat mestissatge no haurien de ser entesos com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit (fet potser de productes de Hollywood, fast food i músiques ètniques), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de les cultures. El rebuig de l’essencialisme (un concepte inaplicable, d’altra banda) no vol dir l’acceptació de la inexistència o del suïcidi.

Per tant, cal assumir que és positiu, moralment i com a valor d’aplicació universal, l’esforç preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi (del folklore a la literatura, a la natura, la història, l’arquitectura o els menjars) siga conscientment valorat i percebut endins, i presentat i projectat enfora. El patriotisme ha de ser, també o sobretot, la preservació i projecció d’un patrimoni específic, nacional, propi. Posant-lo a disposició de tothom, començant pels seus posseïdors històrics, i augmentant-lo amb incorporacions i aportacions no substitutòries ni destructives (pensem en l’arquitectura, com a exemple i emblema).

52

I una quarta reflexió: Europa, o més exactament la Unió Europea, s’ha construït i es continua construint com un espai supranacional, espai fet de nacions, no anul·lador de les nacions. De les nacions-estats, és clar, fins ara i en el futur pròxim previsible. L’«Europa de les pàtries» (que deia De Gaulle, i que pensa tothom), l’Europa dels mercaders i l’Europa de les institucions de Brussel·les, difícilment esdevindrà l’Europa dels pobles, si entenem els pobles com a realitats independents dels estats constituïts, o diferents dels estats, o no coincidents amb els estats. L’europeisme és un valor i un projecte que ha de ser aprofundit fins a les pròpies conseqüències democràtiques: és un projecte superior al dels antics estats tancats i en conflicte, és el fonament d’una desitjable identitat europea comuna (que encara tardarà molt, si hi arriba, a ser equivalent a un sol espai d’identitat de caràcter nacional), però institucionalment i ideològicament no es proposa reconèixer i acollir com a tals els pobles sense estat: bascos, escocesos, flamencs, bretons, catalans, etc., són encara matèria interna dels estats respectius, no matèria europea. I és il·lusori pensar que l’Europa de les regions és, o podria ser, el substitut o equivalent d’aquest reconeixement.

Una altra conclusió, per tant: La intensitat europeista dels pobles sense estat de la Unió Europea no els ha de fer imaginar que Europa, com a organització superior, és la solució dels seus antics conflictes amb els estats respectius. Per als nacionalismes culturals i polítics d’aquests països sense estat és un error integrar-se i confondre’s amb les estructures regionals més o menys institucionalitzades, i no presentar-se justament com a defensors de nacions de ple dret (no reconegut, però dret). Les relacions orgàniques o polítiques, per exemple, de Catalunya amb el Piemont, amb el Llenguadoc o amb Baden-Württemberg no són institucionalment —i per tant visiblement— diferents de les que hi tindria Extremadura amb l’Alentejo, posem per cas: són acceptades només com de regió a regió. Hauria d’existir, i no existeix, una associació de pressió conjunta —seriosa, i amb el màxim nivell i la màxima visibilitat— de les nacions sense estat de la Unió Europea (cosa difícil, sobretot per l’heterogeneïtat política dels diferents nacionalismes respectius, alguns ben poc presentables). Amb el resultat que ara com ara aquestes nacions són gairebé invisibles en termes europeus. I quan són visibles, plantegen sobretot pors o recels a les institucions de Luxemburg o de Brussel·les. Caldria plantejar una «qüestió de les nacionalitats» dins de la Unió Europea, però els diferents nacionalismes la plantegen només dins dels estats respectius. I en tot cas, si van a Brussel·les, per exemple a manifestar-se pel carrer, ho fan per separat, com els catalans, mai com a qüestió comuna d’abast europeu. Així és Europa també, pel que sembla. I així ens continuem equivocant, potser sense remei.

I una cinquena reflexió, complementària i derivada: En el procés de construcció institucional de la Unió Europea, i de cessió o delegació de sobirania dels estats membres,

53

la independència i sobirania clàssiques (reals i simbòliques) dels mateixos estats es fonamenten cada vegada menys sobre els seus atributs històrics, com ara fronteres político-policíaques, moneda i finances, relacions exteriors rigorosament autònomes, o exèrcits nacionals. Hi ha, tanmateix, un conjunt d’atributs i de camps d’acció política que es mantenen com a específics dels estats, i entre aquests en primer lloc els camps de la cultura, l’educació i la llengua, els espais i mitjans de comunicació de masses i l’entrellat simbòlic específic (dels esports als personatges públics coneguts, de les festes nacionals a la comunitat moral i d’interessos). Possiblement, aquests atributs i camps d’acció político-ideològica tindran una creixent importància relativa: és, sobretot, en els camps de la cultura, l’educació i la comunicació on cada estat membre de la UE buscarà preservar i projectar la seua especificitat nacional, i on funcionarà a ple rendiment l’habitual i històric nacionalisme d’estat.

Hi ha, per tant, una aplicació possible d’aquest procés, perquè és també en aquests mateixos camps on els pobles sense estat (els seus moviments socials, culturals i polítics, les seues institucions d’autogovern, etc.) poden dur endavant una acció ideològica i de defensa-promoció més intensa, i on haurien de fer-ho. Acceptar com a propi el marc cultural, educatiu i lingüístic de l’estat és, per aquestes nacions que no en tenen de propi, acceptar inevitablement la pròpia inexistència, o una existència parcial, subalterna i subordinada. La llengua, la cultura, la comunicació, la definició simbòlica en termes propis, són els camps on es juga la realitat, el contingut i la visibilitat conscient, endins i enfora, del propi espai nacional, que és tant com dir la seua existència i la seua continuïtat. I tot esforç en aquest terreny ha de ser, com a mínim, tan decidit i clar i sense complexos com el que fan els estats mateixos, que és ben intens i potent. Si la independència política no és ara com ara possible, la no-dependència cultural i simbòlica és del tot imprescindible.

Dit això, hi ha, en el nostre cas, una sisena reflexió, bastant més punyent i concreta: La història d’Espanya, passada i recent, és la història de la construcció d’un estat-nació. Una construcció insuficient en termes de l’homogeneïtat aconseguida (imperfecta i no consumada), però extremadament eficaç en termes de projecció del model sobre els diferents pobles que el componen. Precisament la identificació entre espai de l’estat i espai de la nació és la causa que ha fet possible la no-definició d’una nació espanyola diferent de l’estat espanyol: si Espanya-nació no és l’actual Espanya-estat, què és? Quina és —o seria— la nació espanyola que no inclou —o no inclouria— les nacions basca, catalana, etc.? El problema d’Espanya és saber què queda d’Espanya si les anomenades nacionalitats, substancialment la basca i la catalana, tot i ser part de l’Estat espanyol (encara, o indefinidament) no són part de la nació espanyola. La qüestió conceptual seria si

54

és possible distingir una nació espanyola d’un estat espanyol pensat com a estat nacional, i si és així, quins són o serien els seus límits. Això, que no ha estat encara definit, provoca incertesa, pànic i la sensació que els nacionalismes perifèrics pretenen destruir, disminuir o arrancar trossos de la pròpia nació. Els problemes de concepte no són nominals, són substancials, i expliquen les actituds ideològiques i polítiques que se’n deriven. És del tot irreal mantenir l’axioma (des dels Països Catalans, Euskadi o Galícia,) que «Espanya no és una nació»: perquè Espanya sí que és una nació, i el problema és definir els seus límits.

Per tant, la qüestió de noms no és supèrflua, és substancial: com fer que Espanya accepte que és una nació entre les diverses nacions de l’Estat espanyol? És molt difícil proposar, des del nacionalisme català, basc, etc., un projecte de redefinició multinacional de l’Estat espanyol mentre no hi haja una definició de quines són o serien aquestes nacions. La ideologia nacional catalana, per exemple, hauria de reclamar a la ideologia nacional espanyola (als ideòlegs, evidentment: polítics o intel·lectuals) una autodefinició en termes propis i no incloents. Però no ho fa, i mentre la nació espanyola incloga les nacionalitats també espanyoles, el problema conceptual és insoluble..., amb totes les conseqüències polítiques, ideològiques i pràctiques que se’n deriven. Pel seu costat, i per aclarir les posicions, les actituds i les idees, la ideologia nacional catalana (no ens espantem: totes les nacions tenen una ideologia!) hauria de reafirmar la negació de la pròpia espanyolitat en termes nacionals, fins i tot quan el nacionalisme majoritari català accepte la inclusió en un estat espanyol.

I una setena consideració, que també és continuació i complement de l’anterior: El nou nacionalisme espanyol és nacionalisme espanyol, però no és nou. Si hi ha alguna novetat, és més aviat negativa, ja que, en tot cas, els darrers anys la política dels grans partits (en primer lloc i de manera més estrident el PP, però també el PSOE seguint la seua pròpia tradició) té, en aquest camp, l’objectiu de tancar la qüestió, sobre la base dita constitucional (veure l’article 2 de la CE). És a dir, sobre el concepte de la identitat conceptual entre estat espanyol i nació espanyola, del reforçament de la seua estructura centrípeta (territorial, cultural, ferroviària, financera, política, etc.) i de la limitació rigorosa i final de les reivindicacions dites autonòmiques, nacionalistes o perifèriques. L’anomenat nacionalisme constitucional té com a fonament i projecte la supremacia inalterable de la nació espanyola, la seua consubstancialitat amb l’estat i la subordinació conceptual, valorativa i política de les nacionalitats, necessàriament concebudes com d’ordre inferior i secundari. En aquest camp, com sol passar amb tot allò que fa referència al món de les nacions, els conceptes formen una ideologia, i la ideologia té aplicacions reals ben visibles.

55

I com que això és així, se’n deriva una altra conclusió: Qualsevol projecte, des d’aquestes nacionalitats i regions estructuralment subordinades, que es propose o accepte el tancament del model d’estat —autonòmic, federal, o federal asimètric—, inevitablement està proposant o acceptant la continuïtat de la subordinació. Si el catalanisme —o el basquisme o el galleguisme— accepta per al seu país la condició de país-part dins d’un país-tot, de país subordinat i dependent, de país inferior (inferior a Espanya, dependent d’Espanya), serà coherent proposar també un model de dependència assumible. Però si la nacionalitat (catalana, per exemple), és a dir el seu nacionalisme ideològic, cívic i polític, reivindica la pròpia condició de nació, no pot acceptar el tancament d’un model d’estat (espanyol) incompatible amb aquesta condició. En l’horitzó d’aquesta reivindicació, les opcions han de restar obertes, i cal afirmar permanentment i tranquil·lament el projecte d’«anar més enllà» (Que posa tan nerviós el nacionalisme espanyol, històric o constitucional: Quan diguen, doncs: «sempre estareu demanant més?», cal contestar: «sí senyor», i somriure amablement).

I una vuitena consideració: Si, per al quart de segle passat i per al segle que ha començat ja, el projecte històric i nacional de Catalunya era trobar un encaix acceptable dins d’un estat espanyol (estat-nació) relativament descentralitzat i condescendent —és a dir, si el projecte era trobar un lloc no del tot incòmode dins de l’Espanya de les autonomies—, cal dir que l’èxit ha estat considerable, i els avanços pareixen importants i consolidats: Catalunya com a regió autònoma d’Espanya funciona satisfactòriament. Però el catalanisme —com a hipotètic bloc nacional, o els diferents catalanismes polítics, ideològics i culturals..., ja que l’econòmic és inexistent, o ho ha sigut fins ara—ha de decidir si una autonomia regional suficient és també el projecte per al futur, o si cal assumir ja una altra perspectiva que no implique l’acceptació indefinida de la dependència. Si «Catalunya és una nació» és més que afirmació retòrica, ha de tenir conseqüències efectives: si és una nació no és també una altra nació ni part d’un altra; i el seu centre moral, cultural i polític és en ella mateixa i no fora. Catalunya ja no té (si és que mai l’ha tinguda, fora de la pròpia fantasia) una missió espanyola: ni reformar ni modernitzar Espanya. Entre altres coses perquè Espanya ni ho accepta ni li interessa: es reforma sola, i s’ha modernitzat sola. La il·lusió de Catalunya (des de Prat de la Riba, o des d’abans) de veure’s com capdavantera d’Espanya és més il·lusió que mai. I a més a més suposa la pròpia dependència mental, política i moral, compensada amb el mite —cada dia més invàlid— d’una suposada «superioritat» cultural o econòmica.

Per tant, com a corol·lari d’aquest principi: L’aplicació de l’epítet nacional¸ allà on es possible aplicar-lo i s’aplica (Museu Nacional, la ràdio nacional, etc.), i allà on hauria d’aplicar-se per

56

tal de generalitzar i normalitzar un entrellat simbòlic (per què el govern de la Generalitat, per exemple, no és el govern de la nació?), ha d’anar acompanyada d’una ideologia i d’unes actituds d’autosuficiència delimitadora, i de deslligament i no-dependència: no necessitar ser també espanyols, no definir-se com a part, secció o membres d’estructures nacionals espanyoles (professionals, per exemple, o empresarials, sindicals, culturals...). Pensar-se en termes de nació, i no de regió autònoma (per molt avançada que siga l’autonomia) significa assumir el principi de la pròpia condició de tot, i no de part, és a dir, la perspectiva d’un independentisme tranquil (moral, cívic, organitzatiu, cultural, lingüístic, de visió, d’informació...) endins i enfora.

I una novena, que serà la darrera: Els Països Catalans, en tant que aquesta denominació correspon a uns fets i no únicament a un postulat ideològic, són aquell conjunt de territoris, pobles o societats que comparteixen, encara que siga parcialment, una passada catalanitat ètnica (val a dir d’origen demogràfic o poblacional), una comunitat històrica anterior a la unidad de España, i una comunitat lingüística: tant si aquests factors són efectivament percebuts com a reals i com a positius per la majoria dels seus habitants com si no. El problema és si aquests fets són suficients per a constituir una sola comunitat nacional (de nació cultural i, sobretot, de nació política); i si la persistent no-percepció i no-assumpció de tal comunitat per part de la immensa majoria de les poblacions d’aquests països permet mantenir el concepte i el projecte d’un sol espai nacional comú. Catalunya, certament, és un país, i és un país català. El País Valencià té dificultats per definir-se i funcionar com a país, i moltes més per assumir significativament una catalanitat nacional. De la mateixa manera que, mutatis mutandis, en tenen les Illes Balears.

En qualsevol cas, sobretot en la situació del País Valencià —i fins a cert punt també a les Illes—, només un projecte de definició de país en termes propis, i una fidelitat de país en termes propis, pot suscitar els suports socials necessaris (en forma de valencianisme nacional, o nacionalisme valencià) per aturar o alentir el procés d’absorció definitiva en la nació castellano-espanyola. Un projecte que ha d’anar acompanyat del manteniment de l’espai lingüístic, cultural, històric i d’interessos econòmics i polítics comú amb els altres pobles de llengua catalana, i en primer lloc amb la mateixa Catalunya. Siga quin siga el contingut atribuït a l’expressió «Països Catalans», Catalunya serà més sòlidament nació si assumeix aquest espai comú com a propi, i el País Valencià i les Illes tenen en aquest mateix espai l’únic suport efectiu per afirmar-se enfront de l’assimilació i dissolució final en una castellano-espanyolitat indiferenciada. Dissolució que és un perill real, potser imminent, i que no s’aturarà sense la lleialtat, majoritària i renovada, a un espai propi, que només si es defineix com a nacionalment valencià podrà produir les necessàries adhesions ideològiques i emocionals.

57

Per tant, i per acabar: Catalunya, en tant que centre i país més fort d’un espai comú i compartit —històric, cultural, lingüístic, i d’interessos—, ha de proposar-se, sense restriccions mentals i sense complexos, el seu propi interès nacional: que és donar tot el suport possible —ideològic, polític i, si cal, econòmic— perquè es reforcen nacionalment les parts més febles d’aquest espai comú. I al País Valencià, tota reticència, distanciament o indiferència en aquesta matèria només pot conduir a reforçar la dissolució nacional del propi país.

I per tancar aquestes reflexions, tornarem al principi, i la relació entre nació i poder que ens recordava Max Weber. Una relació que, conceptualment, és inqüestionable i substancial, ací i allà i en qualsevol exemple històric o present. Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la «nació-amb-poder» ha de ser necessàriament un estat entès com a radicalment independent i perfectament sobirà, o si per tal de preservar i desenrotllar la comunitat nacional és suficient alguna forma subsidiària d’estat propi, subestat, semiestat o part d’estat amb prou poder per ser capaç, justament, d’assegurar de manera satisfactòria i plena l’existència de la nació. Situació difícil, complicada, i de resultat inert. Pensem en el poder, per tant, perquè aquesta és sempre la qüestió i la mare de tots els ous i de totes les batalles. I aquesta és també, vés per on, la qüestió que fa algun temps que no veig clara en la realitat política institucional, ideològica i pràctica de Catalunya. En la del País Valencià, no cal dir-ho, fa molts anys que la veig fúnebrement fosca. La sensació que tinc és que, ara com ara, el poder de decidir des de fora de Catalunya gran part de les coses que afecten la nació catalana no solament no minva, sinó que creix en la pràctica. Pot tractar-se de l’ensenyament, del pressupost de la sanitat pública, de l’assistència domiciliària als malalts, de la recaptació i l’ús dels diners públics, dels transports per terra, mar i aire, de les grans empreses elèctriques, del control dels bancs i de les caixes, de qualsevol cosa: el poder aplicat. El poder que provoca l’única pluja fina o pluja grossa que cau, la que impregna el territori físic, mental i moral de Catalunya, la pluja d’Espanya. Em costa d’entendre que alguns no ho entenguen, i que es facen a mida un petit món d’il·lusions.

Aquest és el món que ens ha tocat de viure, aquesta és la nostra condició concreta en aquest món, fet de nacions. I les aplicacions, actituds personals, formes d’acció, posicions polítiques, cíviques i morals, que de tot això se’n deriven, no són difícils de deduir, ni haurien de ser difícils de concretar.

AMB LA COL·LABORACIÓ DE: