La filosofia de l’absurd a la literatura

La filosofia de l'absurd proclama que qualsevol esforç humà per trobar un sentit a l'univers acabarà fracassant de forma irremeiable. L'esforç esdevindrà absurd perquè aquest sentit, almenys pel què fa a l'ésser humà, no existeix.

La filosofia de l'absurd es caracteritza així pel seu escepticisme vers tot el que envolta els principis de l'existència. És una filosofia que va lligada a l'Existencialisme, tot i que no se l'hauria de confondre amb aquest. Les seves arrels es troben en el filòsof danès del segle XIX Søren Kierkegaard, si bé com a concepte va néixer del moviment existencialista, quan el filòsof i escriptor francès Albert Camus va trencar amb aquesta línia de pensament i va publicar el manuscrit El mite de Sísif.D’acord amb la filosofia de Camus, els esforços realitzats per l’ésser humà per a trobar un significat dins l’univers acabaran fracassant perquè aquest significat no existeix. També postula que la vida és quelcom insignificant, que no té més valor que el que nosaltres li vulguem donar. D’aquesta forma, la vida es pot entendre com un conjunt de repeticions inútils, buides i mancades de sentit i significat que es duen a terme més per un costum, tradició e inèrcia que per coherència i lògica (com el moviment que fa Sísif cada vegada que puja la pedra dalt de la muntanya sabent que acabarà caient). Aquestes idees no eliminen el fet que la dignitat humana exigeix que visquem a despit d’aquesta absurditat, donant predomini al respecte a la persona humana pròpia i aliena, és a dir, fraternalment.La destrucció provocada pel la Segona Guerra Mundial va generar un ambient social que va estimular els punts de vista de l'absurd i en va permetre el seu desenvolupament, de forma especial a la devastada França.La literatura de l'absurd s'inspira en el surrealisme i en la filosofia de l'absurd per crear obres literàries marcades per l'humor i la sorpresa per denunciar

situacions socials o reflexionar d'una manera diferent sobre qüestions existencials. L'auge d'aquest tipus de literatura es dóna a finals del segle XIX i durant tot el segle XX.En aquestes obres es porten els esdeveniments quotidians fins a les seves últimes conseqüències i es pren sempre el sentit literal de cada terme, per evidenciar la quantitat de convencions que regeixen les societats. El lector reconeix els referents i veu versemblants els resultats que s'anuncien, tot i que s'allunyen absurdament de la realitat. Abunden també els personatges i objectes que actuen com a símbols.Un dels gèneres en el que més s’ha conreat l’absurd és en el teatre, en el que s’enfronten la tragèdia i la comèdia en una il·lustració trista de la condició humana i de l’absurditat de l’existència.

Franz Kafka – La Metamorfosi (1915)

En aquest cas, l’absurd no es troba tant en la transformació d’un jove en un insecte, sinó en la reacció que té el personatge davant d’aquesta situació així com en la reflexió filosòfica que fa en el procés. La descripció de l’escenari i el realisme de l’anàlisi de la situació reforcen l’absurd.En aquesta novel·la trobem, també, els temes principals de la seva obra: la pèrdua d’identitat de l’home, extraviat en un món incomprensible; un protagonista acorralat incapaç de trobar una sortida

“Tot el coneixement, la totalitat de preguntes i respostes es troben en el gos”

que no sigui esperar la mort com a alliberament; una acció pràcticament nul·la, ancorada en l’absurd, que s’esdevé a la vida quotidiana sense una explicació raonable; i un estil sobri, equilibrat i impassible que transmet els fets més insòlits.

Albert Camus – La pesta (1947)

Aquesta obra mostra com l’home s’enfronta a l’absurd, noció filosòfica la teoria de la qual el propi autor contribueix a definir amb aquesta novel·la.L’absurd, com a absència de sentit i de control sobre la

pròpia existència, està representada per l’epidèmia de pesta. A l’obra no s’intenta buscar l’origen metafísic d’aquest mal irracional, ja que no hi ha cap resposta; sinó que es vol teoritzar sobre com l’home s’ha d’enfrontar a aquest fet irremeiable que succeeix a la natura. Així, és una mostra d’un sentit de l’existència lliure i ateu que es manifesta en el recolzament mutu i en la llibertat individual, enfront de l’indiferència i l’autoritat.L’obra de Camús es constitueix en una estètica de la resistència de l’home davant la injustícia suprema del món. Així, tot i el seu pessimisme filosòfic, mostra una gran estimació per l’home tal i com és prenent consciència de la soledat i de la tragèdia de

“A l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu”“L’estupidesa insisteix sempre”

l’enfrontament de l’home amb l’absurditat de la natura.

Eugène Ionesco – La cantant calba (1950)

La idea d’aquesta obra de teatre, va sorgir quan Ionesco estudiava anglès i es va adonar que les frases que apareixien en el seu manual d’anglès eren totalment mecàniques i absurdes si s’inserien en una conversa quotidiana. A partir d’aquestes frases, va muntar una obra de teatre que parodia la quotidianitat de la vida de dos matrimonis per tal de mostrar una de les principals característiques del teatre de l’absurd: la falta de comunicació entre els personatges, que intenta mostra la falta de comunicació entre els éssers humans.Més enllà de la mera ridiculització de situacions banals, les seves obres dibuixen la soledat dels éssers humans, la insignificança de l’adoració a ídols buits i, en general, la incoherència del món en el que vivim.

Samuel Beckett – Tot esperant Godot (1952)

“Pensar en contra de la corrent del temps és heroic; dir-ho, una bogeria”

“L’art és inútil, però l’home és incapaç de prescindir d’allò inútil”

“Què és el que sé sobre el destí de l’home? Podria dir-te més coses sobre raves”

“Tots naixem bojos. Alguns continuen així sempre”

Samuel Beckett és un dels màxims representants del teatre de l’absurd, en el que la tragèdia i la comèdia xoquen en un il·lustració trista de la condició humana i l’absurditat de l’existència. En aquesta obra de teatre dos personatges mantenen un diàleg sense sentit mentre esperen l’arribada, que mai es produeix, d’un tal Godot. Tots els elements que conformen l’obra donen una sensació de buit, d’inutilitat, de sense sentit, d’absurd. Els temes recurrents són la separació i el suïcidi i els personatges només es podran salvar mitjançant una cosa que ni tan sols saben que és perquè si arriba Godot estaran salvats, però no saben si del suïcidi o de viure. Però Godot no arriba i això connota que no hi ha salvació possible. Com diu Didi al començament de l’obra: “No serveix per a res”

Harold Pinter – La festa d’aniversari(1958)

Com a la resta de les seves obres de teatre, La festa d’aniversari, ens mostra la natura humana dins d’escenaris amenaçadors en una història senzilla que transcorre entre l’humor i el drama. Dins de l’atmosfera d’incomunicació que envolta els personatges, són tant

“No hi ha una distinció ferma entre allò real i allò irreal, ni entre allò veritable i allò fals. Una cosa no és necessàriament o veritable o falsa,

sinó que pot ser ambdues, veritable i falsa”“A part d’allò conegut i desconegut. Què més ens queda?”

importants els fets que es veuen en escena com tot allò que no apareix i que només se suggereix.

Tot i que hi ha molts elements que apropen les obres de Pinter a la tradició teatral del segle XIX, d’Ibsen i Txekhov, com la descripció de la psique dels seus personatges mitjançant monòlegs; també hi apareixen diàlegs surrealistes, pauses i silencis que l’apropen al teatre de Beckett. Això provoca que uns elements que per si mateixos són profundament realistes, combinats entre ells reflecteixin unes situacions i actituds totalment absurdes.

Roland Topor – El quimérico inquilino (1964)

Aquesta novel·la mostra l’absurd mitjançant un humor que vol capgirar tot el que és possible i que pretén enfrontar-nos a les nostres pors provocades per la repressió desvetllant com és de grotesca la realitat en la que vivim.

“Des de feia molt de temps estava convençut que el destí actuava sempre de forma imprevista”

“La seva única possibilitat de salvació residia, en el successiu, en la fugida”

Paul Auster – Trilogia de Nova York (1989)

La Trilogia de Nova York està composada per tres novel·les curtes en la que hi van apareixent els mateixos personatges, els mateixos noms propis canviats de personatge, temes i motius, com en una mena de reescriptura de sí mateixes, de forma que es produeix un confusió d’identitats que porta a l’absurd.Els protagonistes de les tres són escriptors-detectius que comencen a investigar-escriure alguna cosa, que acaba esdevenint una cerca sobre el sentit de la vida. Però des del començament senten que la veritat se’ls escapa, que només arriben al mateix que tenien en el punt de partida, convertint-la en una cerca sense objectiu ja que si la vida se sent com una successió de canvis bruscos e inesperats, qualsevol intent d’imposar-li un ordre o un sentit està destinat al fracàs o a la bogeria.

La realitat no existeix si no hi ha imaginació per a veure-la

La vida és simultàniament tràgica i còmica, al mateix temps absurda i profundament significativa.