29

Coincidint, si fa no fa, amb el centenari del seu naixement (Pujols havia nascut l’any 1882, a la Plaça Reial de Barcelona) es pro-duí un lleuger moviment editorial adreçat a recuperar alguns dels escrits de Francesc Pujols i Morgades. Un moviment tímid, modest, però que resultà, passats alguns anys, d’una gran efectivitat. L’editorial Pòrtic, de Josep Fornas, publicà el fabulós i densíssim Concepte general de la ciència catalana, que no s’havia tornat a editar des de la seva primera aparició, l’any 1918, i el professor Enric Cassany, de la Universitat Autònoma de Barcelona, preparà per als Quaderns Crema una antologia d’escrits pe-riodístics, que titulà Francesc Pujols. Articles.

Aquestes dues edicions –i sobretot la primera d’elles, tan important, perquè la primera edició del Concepte, que fou impresa pel llibreter Antoni López, havia aparegut en una lletra tan petita i atapeïda que en féu gairebé impossible la lectura– fo-ren precedides per dues biografies formida- bles, sensacionals, que donaren a conèixer

Xavier Serra és professor de Filosofia, assagista i escriptor. Ha publicat diversos articles a L’Espill i, a més de dos volums de Biografies parcials, els llibres Història social de la filosofía catalana. La lògica, 1900-1980 (2010) i La filosofia en la cultura catalana (2013), tots a l’editorial Afers.

el personatge en un moment en què la seva obra era pràcticament desconeguda. En refereixo, és clar, al llibre Francesc Pujols per ell mateix, d’Artur Bladé Desumvila (Pòr-tic, 1967) i a la biografia «Francesc Pujols, notes», que Josep Pla inclogué en el volum titulat Tres biografies (Destino, 1968). Un any més tard, el 1969, el pintor Dalí féu in-cloure l’opuscle de Pujols sobre Gaudí –La visió artística i religiosa d’en Gaudí– en un llibre publicat en francès a Lausana –llibre que més tard fou posat en circulació en espanyol per l’editorial Ariel, de Barcelona.

Els intents anteriors encaminats a donar a conèixer l’obra i la personalitat de Fran-cesc Pujols –portats a terme mentre Pujols, que morí el 13 de febrer del 1962, encara era viu–, per un motiu o altre, no havien aconseguit mai el seu propòsit. El sistema de Francesc Pujols, que Pujols dictà a Pla, durant l’estada que aquest féu a Martorell, l’any 1930, és un llibre formulari i ensopit. I no és gens estrany, doncs, que Pla volgués, transcorreguts alguns anys, rectificar l’atza-gaiada. La Geografia espiritual de Catalunya segons les teories de Francesc Pujols, de Bladé Desumvila, publicat a Mèxic (Biblioteca Catalana), el 1944, no és ni de bon tros el Francesc Pujols per ell mateix, llibre que Bla-dé reféu una i altra vegada durant prop de vint anys i que és, sens dubte, la seva millor obra. A més, la Geografia, publicat a l’exili

Francesc Pujols, humorista

Xavier Serra

30–guanyà el premi Concepció Rabadell en els Jocs Florals de l’exili celebrats a l’Hava-na–, no pogué ser conegut a la Península, tret del petit nombre d’intel·lectuals que mantenia relació epistolar amb els exiliats. El tiratge, a més, fou reduïdíssim, de mane-ra que es pot considerar –fins a la seva ree - dició, el 2004– un llibre inexistent. (Ja és prou simptomàtic, de fet –tant de les possi-bilitats literàries que pensaven que oferiria el retrat del personatge, com del deficient resultat dels seus primers intents–, que tant Pla com Bladé planegessin durant anys nous escrits sobre Pujols.)

Sobre els estirabots i les facècies verbals de Pujols es publicaren dos anecdotaris: l’A - necdotari d’en Francesc Pujols, recollit per Miquel Utrillo (fill), i publicat en la Bibli-oteca Catalana d’Autors Independents el 1937 –és a dir, en plena Guerra Civil–, i el llibre titulat Anecdotologi, d’Isidre Clopas Batlle, inclòs en la col·lecció de la «Biblio-teca Selecta» el 1953 –és a dir, en el ple del franquisme. Ara: aquests dos llibres són, des de tots els punts de vista, insignificants. No aporten res. Però susciten la curiositat.

La curiositat per l’obra literària de Fran-cesc Pujols, que és una obra desigual, però amb troballes absolutament genials, s’haurà produït, així, molt tard. (Em refereixo ara, és clar, a la curiositat del públic lector.) I s’haurà produït, a més, després que fos sus-citada la curiositat pel personatge.

Concretament, l’esclat de l’interès per l’obra de Pujols s’ha produït a l’inici d’a-quest segle. En menys d’una dècada, de fet, han estat reeditats –en molts casos per primera vegada– la major part dels llibres i dels opuscles de Pujols. I ha estat possible, a la fi, llegir El nuevo Pascual, el Llibre de Job, El mal del separatismo catalán, La solució Cambó, el Llibre que conté les poesies d’en

Francesc Pujols... Els estudis de Joan Cuscó i Clarasó i la selecció d’articles i opuscles titulada Francesc Pujols i la filosofia –selec-ció excel·lent– han donat, finalment, una considerable actualitat a la qüestió de la influència de Pujols en la literatura catalana.

LA FAMOSA QÜESTIÓ

És clar que durant molts anys la qüestió principal que suscità l’obra de Pujols, als pocs que hi tingueren accés, fou una altra: la qüestió de saber si Pujols havia confegit els seus llibres amb algun propòsit erudit rao-nable o com una simple i fabulosa bou tade. Dit d’una altra manera: l’opinió estigué dividida entre els qui pensaren que Pujols era un escriptor essencialment dominat pel gust de la facècia i el pintoresc, tot i que de vegades hi tocava, i els qui pensaren que el contingut dels seus llibres, si es feia l’esforç d’abstraure’s de l’estil humorístic en què eren escrits, era filosòficament seriós, tot i que fàcilment rebatible.

El primer punt de vista l’havia expressat amb precisió, feia molts anys, el director de La Vanguardia, Agustí Calvet (Gaziel) –en el moment que aparegueren els dos volums de la Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola; moment que coincidí de ple amb la repressió de les manifestacions catalanistes per part de la dictadura de Primo de Rivera. El segon, l’havia formulat uns anys abans el deixeble d’Eugeni d’Ors, Joan Crexells, arran de la publicació del Concepte general de la ciència catalana.

El cert és que a gairebé ningú no se li acudí pensar que Pujols fos, d’alguna mane-ra, un escriptor reeixit. La tendència general fou considerar-lo un malaguanyat. Per ai xò, quan es produí la seva mort, el 1962, Ale-

31xandre Cirici Pellicer i altres escriptors del moment trobaren naturalíssim parlar de «tragèdia»: «Per a molts –deia Cirici–, com per a l’Enciclopèdia Espasa, Pujols passa a la història en tant que humorista –heus ací la tragèdia. El fabulós anecdotari de les se - ves dites, la seva insòlita manera d’enfo- car les coses, les associacions més inaudi-tes del seu llenguatge, entre la sublimitat més alta i la més descarada obscenitat, les relacions paradoxals, els jocs més descon-certants de paraules i d’idees, revestien la seva personalitat i la seva força ideològica d’una intricada disfressa als plecs de la qual gairebé tothom es perdia».

L’humorisme de Pujols era, doncs, una simple disfressa, una mena de clofolla es pú - ria. I afegia més endavant: «Estem segurs que el mateix Pujols va sofrir molt, ínti-mament, d’aquesta dificultat seva de fer-se entendre. Ell devia saber que la culpa im-mediata no era ben bé dels altres. Sovint prenia l’aire d’intentar trencar aquesta incomunicació, però al cap d’un moment no podia contenir la necessitat luxuriant de produir cascades d’imatges i d’idees...».

I encara, centrant-se en el seu estil litera-ri, precisava: «El barroquisme li sortia sense voler. La seva prosa sense punts ni comes, tan carregada d’imatges, era wagneriana, gaudiniana. Però ell lluitava contra aquesta vitalitat sublimitzant».1

En fi, Cirici Pellicer, com Gaziel, i com molta altra gent, haurien volgut un Pujols seriós. Perquè partien d’un prejudici lite-rari: el prejudici contra l’humorisme. Ells haurien volgut un Kierkegaard, almenys, o un Chamberlain. Fins i tot, s’haurien con-format amb un don José Ortega i Gasset. Per això, davant les indubtables capacitats de Pujols per a la filigrana literària, davant la seva agilitat en l’assaig d’idees, no podi-

en concebre que la seva preferència per la literatura humorística fos normal i espontà- nia. Trobaven que era una tragèdia grega, o poc menys, que necessitava una explica- ció subtil i misteriosa.

Així, Gaziel s’imaginà que la desviació de Pujols calia atribuir-la a la seva penya de l’A - teneu, la penya del doctor Borralleras, que l’hauria animat, pel gust de riure, a seguir per la via de la paradoxa fàcil i l’estirabot gratuït. Cirici, en canvi, més transcenden-tal, estenia la culpabilitat a tota la societat catalana de l’època: «La tragèdia –deia– arrenca de la mesquinesa, de l’avara pover- tà, de l’estretor dels petits, dels envejosos, dels llepafils, dels qui segueixen la lletra i no l’es perit, dels puristes estrictes, que es van aplegar a fer la traveta als qui pensaven en gran».2 L’estretor mental dels cercles intel-lectuals catalans, doncs, incapaços d’ad me- tre els grans pensaments de Pujols, l’hauria portat, per reacció –«per no donar perles als porcs», en definitiva–, a «passar de ratlla».

Naturalment, Cirici creia saber on es trobava exactament aquesta «ratlla». En l’article citat, la reivindicació que Pujols havia fet de certes tendències dominants en la història del pensament català era ge-nial i havia de ser seriosament considerada, perquè aquestes tendències, convenient-ment desenvolupades, contindrien ni més ni menys que la virtualitat de fondre les as - piracions científiques modernes i l’espiri-tualitat religiosa antiga; en canvi, la religió que s’havia inventat era una pura falòrnia.

LA RELIGIÓ DE PUJOLS

Davant la teoria de la tragèdia expressada per A. Cirici Pellicer –i reblada pocs dies després, en les pàgines de La Vanguardia,

32per l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent–,3 Pla se sentí incitat a discrepar. Aquesta discrepància, però, no la manifestà immediatament, sinó alguns anys més tard, en el moment d’enllestir la seva biografia de Pujols. La tragèdia provocada per l’estretor mental dels cercles intel·lectuals catalans del primer terç del segle xx, al seu parer, no ha - via existit mai, perquè Francesc Pujols, que tingué una posició econòmica sòlida i independent, fou immune a les reaccions d’espant que provocà: «La primera cosa que cal dir, doncs, del senyor Pujols –escriví Pla en les primeres pàgines del prefaci–, és que no fou mai un home agrejat i molt menys un ressentit. No crec que res l’hagués po-gut ressentir». De fet, tot el prefaci de Pla respon a la impressió que la lectura de l’ar - ticle del crític d’art Cirici Pellicer, que havia estat publicat en la revista Serra d’Or, li produí: «La descripció que fa el crític de la societat en què visqué Pujols –deia– es massa superficial i massa tòpica. A Pujols, li agradava enormement la societat catalana del seu temps. La trobava plena d’interès, magnífica». Pla no cregué, doncs, en la «tra-gèdia» de Pujols. Sí que cregué, en canvi, que el monolitisme nacionalcatolicista, que imperà en el país després de la Guerra Civil, féu impensable qualsevol continuïtat literà-ria. (Ara bé: sobre aquest punt, que explica per què Pujols no havia publicat cap llibre en els seus vint anys darrers de vida, no és que Cirici hi pensés de manera diferent, però com que el destí del seu escrit era la premsa periòdica, sotmesa a immediata i ta - xativa censura, no es pogué permetre ni tan sols les al·lusions que Pla, per mitjà de gi-ragonses verbals, es permeté en el llibre.)

Malgrat aquestes diferències de criteri, però, el cert és que la coincidència entre

Pla i Cirici sobre els límits ultrapassats per Pujols –la famosa «ratlla»– fou gairebé to- tal. Per a Pla, els estudis sobre la història del pensament català continguts en el Concepte tenien un interès. En canvi, la postulació religiosa fou una farsa descomunal i irri-sòria: «Així –diu l’escrit de Pla–, si tantes vegades fou possible de constatar l’interès amb què era escoltat i llegit en parlar del pensament filosòfic de les persones que en el curs dels segles s’han dedicat a aquestes reflexions en aquest país, quan començà de córrer la notícia que Pujols s’havia en certa manera establert com a fundador d’una religió, els seus millors amics hagueren de constatar que era gairebé segur que n’havia fet un gra massa, per dir-ho d’una manera estrictament vulgar, però claríssima».4 On Cirici havia escrit «passar de ratlla», Pla, per separar-se’n, però imitant igualment la dic - ció popular, deia «fer-ne un gra massa».

Tothom qui s’entretingué escoltant les peroracions de Pujols o tingué un accés als seus escrits, en realitat, arribà sense gaire esforç a unes conclusions idèntiques, o molt semblants. En el llibre Francesc Pujols per ell mateix, però, el seu autor, Artur Bladé, considerà necessari donar a aquestes idees religioses un aspecte de versemblança –si més no, per fer que el personatge que anava perfilant no semblés un boig capri- ciós, descordat i netament incomprensible. Amb tot, també posà molta cura a no pre-sentar Pujols com si fos un assagista docte i circumspecte (a la manera d’un William James, per exemple), perquè això tampoc no hauria estat creïble: «La religió –en el llibre de Bladé, gairebé sempre, és Pujols qui parla–, ultra els panorames estètics que m’oferia, m’atreia com a font d’estudi ja que se’m començava a presentar com un com-

33promís entre l’art i la ciència. Recordo molt bé que totes les manifestacions de caràcter religiós en el temps i en l’espai, des de la història d’aquest sentiment universal, que jo estudiava amb delit, fins a les cerimònies del culte, passant per la música, m’encisaven poderosament...». Fins aquí, la raonabilitat sembla completa. Res a objectar. «I aquella atracció –continua Pujols– anà creixent de tal manera que, un bon dia, vaig tenir la idea de fundar una nova religió.» L’estira-bot, finalment, ha fet acte de presència. Ara bé: els estirabots de Pujols portaven sovint una llarga cua argumentativa al darrere. La insistència en aquest desplegament dialèctic de les impressionants poca-soltades que formulà, els conferí una gran categoria: «Si bé podia admetre –diu una mica més avall– que el meu somni era, de moment, irrealitzable en virtut de les circumstàncies, no creia en cap fatalitat històrica, ja que la mateixa història em demostrava que tot era possible, i, pel que fa a la ciència, no la veia com a enemiga sinó com a amiga i aliada, atès que només ella podia explicar-me per què els homes, en la seva majoria, han estat, són i seran religiosos –sembla tornar, així, als plantejaments no sols raonables, sinó fins i tot racionalistes–, la qual cosa vol dir que han cregut, creuen i creuran sempre en els tres principis universals de les grans re-ligions espiritualistes, o sigui en l’existència d’un Creador, d’una ànima immortal i d’una altra vida».5

No cal continuar. Les conseqüències són clares: si la religió es reduïa a la creença en aquests tres principis, tot l’embolcall mitològic –les llegendes, els miracles– era perfectament prescindible. Una de les conferències que Pujols féu a Montpeller, l’any 1940 o 1941, mentre hi era exiliat

–de nou, és Bladé qui ho conta–, comen-çava així: «Avui us parlaré de Jesucrist, Déu l’hagi perdonat». L’efecte, com es comprendrà, fou esclatant. És que Pujols fou sensible a alguna mena d’experiència religiosa? Costaria molt de creure. De Pu-jols, que anuncià d’una manera reiterada la demostració científica d’aquells tres principis, ni tan sols se’n podria dir, amb els seus escrits a la vista, que fos un agnòstic dubitatiu o que propugnés alguna mena d’ecumenisme inèdit. Fou, en realitat, un ateu convençut i un anticatòlic combatiu i tenaç. La finalitat que perseguí amb la seva famosa religió –tan fàcilment qualificable de falòrnia, de farsa delirant– no fou cap altra que l’erosió del monolitisme catòlic imperant en la societat catalana de la seva època –monolitisme que fou realment oclusiu i asfixiant. Si no seguí la via de la negació directa, fou segurament per evitar el ridícul de veure’s associat als estrafolaris esprits forts del país –del tipus de Pompeu Gener o Dídac Ruiz– i perquè conegué molt bé les seves possibilitats d’escriptor. Des del 1908 –molt abans, per tant, que co-mencés a escriure i donar conferències sobre la seva religió científica–, havia col·laborat en la redacció del setmanari Papitu, paper netament humorístic, del qual, durant uns anys, arribà a ser-ne el director. El 1906 ha-via publicat, amb el pseudònim d’«Augus- to Altozanos» (altozanos, en llengua espa-nyola, és la traducció de pujols), dues obres escrites en un castellà intencionadament irrisori: El nuevo Pascual o la prostitución –paròdia de La nova Eloïsa– i El mal del separatismo catalán –paròdia dels pamflets polítics de l’època. Si, amb aquesta trajec-tòria literària al darrere, hagués escrit i pu-blicat un paper seriós de negació frontal de

34la religió, la seva posició hauria estat molt feble –i més quan tothom, a Barcelona, tenia present el cas invers, ridiculitzat fins a l’extrem, de Pompeu Gener, que d’escriu-re els pretensiosos volums de La mort i el diable, prologats per Littré, havia passat a escriure els apotegmes poca-solta dels Cent consells del Consell de Cent.

En el capítol del llibre de Bladé que hem citat hi ha, però, un altre fragment que me - reix ser considerat: «Més tard –diu, i més tard, ací, vol dir després que tingués la pen - sada de fundar una religió nova–, la conei - xença de les obres de Ramon Llull i Ra-mon Sibiuda, fundadors del pensament català, teòlegs universalistes, que cercaven la causa i l’explicació de tot en la realitat, van fer-me inscriure en la tradició d’aquest pensament i van portar-me a concebre una ciència universal empírica...».6 En realitat, tant se val que Pujols es posés a estudiar els filòsofs catalans medievals i tota la resta de la literatura especulativa catalana abans o després de tenir la pensada de fundar una religió nova. L’aspecte important és que la fabulació religiosa i els estudis sobre la filosofia catalana foren, de fet, en els escrits de Pujols, indissociables, i cada vegada que començà un escrit parlant de la tradició filo-sòfica, com es pot comprovar amb facilitat, acabà derivant cap a la qüestió religiosa, o a l’inrevés. Per això, els qui pensaren com Pla, com Cirici i com molta altra gent, que els estudis historiogràfics de Pujols, si no fos per la tendència que tingué a manifes-tar-los amb un nacionalisme hiperbòlic i altisonant, pertanyien al costat plausible de la «ratlla», anaren molt lluny d’osques –entre altres coses perquè, si bé dedicaren molta atenció al personatge, als escrits i a l’ambient filosòfic en què aquests escrits es produïren en dedicaren ben poca.

EL SISTEMA DOCTRINAL

La biografia de Francesc Pujols que confe- gí Pla recull tots els elements d’informació existents. En aquest sentit, i en molts d’al-tres, és admirable. Ara: tret de les objeccions posades a la visió tràgica de Cirici Pellicer i a les simplificacions dels anecdotaris, no es constata en aquest escrit cap esforç per deli-mitar el personatge, per treure’n un dibuix clar i precís –i, per això, el títol, «Francesc Pujols. Notes», hi és perfectament escaient. Fins i tot quan planteja la famosa qüestió de la «ratlla», del punt en què Pujols «en féu un gra massa», fa girar tot el problema al voltant de l’enuig o el divertiment, segons els casos, que aquestes formulacions reli-gioses produïren entre els contemporanis. Reaccions que, al seu parer, deixaren l’home que les havia suscitades expressament, com-pletament impassible i indiferent. Si unes vegades insinua que el sistema filosòfic i la religió de Pujols són una pura facècia, que l’autor mai no es proposà seriosament de completar, d’altres, deixa veure que Pujols hi treballava esforçadament. Si en algun moment reconeix que la influència literària de Pujols fou enorme, vastíssima –sobretot sobre Josep Maria de Sagarra i la seva gene-ració, de la qual ell formà part– i, fins i tot, que aquesta influència contribuí com cap altra a deixar enrere l’estil noucentista, de filferro torçat, obrint la literatura catalana a un anticonvencionalisme fascinant i asse-quible, també assegura que Pujols es trobà allunyat de qualsevol posició d’ambició literària, o que la seva personalitat fou més decisiva en aquest sentit que no els seus escrits, que ningú no s’entretingué a llegir. La confusió de la vida és enorme, és clar. Però en la vida de Pujols que exposà Pla, potser aquesta confusió és massa gran.

35En un punt determinat de la biografia,

Pla hi toca un tema decisiu: els orígens de les preocupacions filosòfiques de Pujols. És, potser, l’únic punt en què s’expressa amb certa vehemència –amb un to decidit i gai-rebé categòric que contrasta amb la vaguetat dubitativa i múrria que predomina en la resta del llibre. Escriu: «Cada dia estic més segur que, en el moment que Pujols posà en el centre de la seva vida aquestes noves cu-riositats, la influència de mossèn Salvador Bover tingué molt de pes. Hi ha, en aquest punt, un element de casualitat: mossèn Bo-ver vivia a Martorell. Aquest fet explica la relació d’amistat que tingué amb la família de la Torre de les Hores –on Pujols passava l’estiu i on visqué tot l’any, des del 1926, en què es traslladà a Martorell– i amb Pujols mateix».7

Les informacions que l’escrit dóna sobre l’obra de Salvador Bover (que signà sem-pre amb la característica deterioració dels cognoms acabats amb aquesta terminació –és a dir, «Bové»), són exactíssimes. Són, a més, unes informacions d’un detallisme so - breprenent, atesa l’escassa atenció que Pla no es cansà mai de repetir que dedicava als escrits filosòfics. Però, potser, encara és quedà una mica curt.

Bové havia llegit a l’Ateneu de Barce-lona, l’any 1902, la conferència titulada La filosofia nacional de Catalunya. El paper és massa extens per a ser proferit en una vetllada literària, de manera que Bové, en aquella ocasió, degué llegir-ne un resum. Tant se val. Pujols tingué accés al paper complet, que fou publicat a la impremta de Fidel Giró (144 planes). En aquell escrit Bové declarava que Catalunya –donant al mot l’extensió dels Països Catalans– era una nació reeixida i, com a tal, havia de te nir una filosofia nacional, que segons el

seu punt de vista era el lul·lisme. Hi havia hagut anteriorment intents de posar en el centre de la tradició específica catalana unes altres doctrines: el tomisme (Torras i Bages), Vives, la filosofia del sentit comú de Llorens i Barba (Maragall)... Al parer de Bové, el centre indiscutible era Llull, el nucli de doctrina del qual, a més, es podia considerar plenament vigent i susceptible de nous desenvolupaments. Tot això, tal qual, fou recollit per Pujols en el seu Con-cepte general de la ciència catalana.

En l’escrit de Bové –i aquest és un as- pecte que Pla deixa de banda– hi ha con - tingudes també unes determinades obser-vacions delirants sobre els trets definitoris del caràcter català. Una de les modes in-tel·lectuals del moment era aquesta de la psicologia dels pobles. Així, doncs, el gruix de bajanades, manifestades amb una abso-luta serietat, és important. Segons Bové, els catalans eren enemics d’exclusivismes, lliures, pràctics (i, per tant, decantats a la metafísica, que és, com sap tothom, la cièn-cia més pràctica de totes), individualistes en la jurisprudència, moderats en els costums, immunes als idealismes buits, amics de la veritat... Naturalment, se’n desprenia que un gavadal idèntic d’apreciacions de sentit advers requeia sobre els que Bové anomena «barbres del Nort». És gairebé l’esquema del llibre de Pujols.

Bové havia escrit amb una serietat closa i portada sempre al punt de dalt un llibre que feia riure. Pujols escriví, amb tots els trucs de l’humorisme, una paròdia genial. Allí on Bové covava aspiracions de normalitat nacional, Pujols exhibia l’ambició d’hege-monia universal: «La ciència catalana és la ciència universal», formulava. «Catalunya és l’únic poble de la terra que camina pel camí de la veritat sense apartar-se’n mai.»

36Aquestes frases, deixades caure enmig d’una profusió d’arguments carregats d’erudició (i, per tant, de versemblança), feien un efecte magnífic, colossal. L’humorisme de Pujols aplicat a la història de la filosofia ca- talana tingué tants cops amagats, resultà tan nou, tan original, tan inesperat, que to - thom quedà desconcertat.

Per a començar, ningú no acabava de comprendre per què, si volia fer un llibre humorístic, s’havia molestat a estudiar tant. (L’erudició que exhibeix en el Concepte general de la ciència catalana és notable, i implicava haver llegit, a més de les de Bové, les obres de Torras i Bages, Milà i Fonta-nals, Llorenç Riber o Marcelino Menéndez y Pelayo.) No entenien que per a Pujols –que estigué exempt del prejudici literari ja al·ludit en aquest assaig i que afectà Ga-ziel, Cirici Pellicer i tanta gent de la seva generació i de les generacions posteriors–, l’humorisme era un dels artificis més subtils i brillants de la literatura. Clar i ras: per a Pujols –ho revela en les converses que man-tingué amb Artur Bladé–, l’humorisme, portat al seu grau més alt, era Shakespeare. Així, les fabuloses possibilitats literàries de la paròdia, de la qual aquell pòsit d’eru-dició era l’estrictament necessari punt de partida que proporcionava les anècdotes i els personatges –contant la vida de Llull o perfilant el caràcter de Llorens i Barba, Pujols formulava grans pinyols–, foren les que justificaren i mantingueren, a mesura que anaren concretant-se, l’esforç.

Alguns crítics, d’altra banda, pensaren i arribaren a formular que l’humorisme de Pujols es trobava en l’estil. «L’essència de l’humorisme nia en l’estil, en la manera, no en la realització conceptual», dictaminà Carles Riba.8 Ara bé: aquest judici és, apli - cat al Concepte general de la ciència catalana

–que fou, sens dubte, l’obra més ambiciosa de Pujols–, rigorosament fals. El bastiment conceptual del Concepte és, independent-ment de la seva exposició, delirant, neta-ment humorístic. És clar que l’estil amb què Pujols vestia els arguments i els conceptes, el seu joc de metàfores i de frases fetes –que Pla i Sagarra imitaren després amb un gran encert–, conferia al conjunt una fabulosa aparatositat. L’estil de Pujols és formidable. Únic. Original. Fou un estil que desagradà a molta gent, és clar; que tingué, en la seva època, molts detractors. Riba fou el primer a defensar-lo, a estudiar-lo amb minuciós detallisme.

La tesi de Riba, que analitzà els escrits de crítica artística continguts en el llibre Recull d’articles,9 era que Pujols, en la seva evolu- ció literària, a mesura que perfeccionava el seu estil, s’havia pogut desprendre de doc-trines impostades, fictícies, i, progressiva-ment, s’ha via anat despreocupant de bastir baluernes conceptuals. L’esquelet ideològic, en aquesta evolució, anava apareixent «cada vegada més esquifit, més inepte en ell ma-teix per a sostenir l’arquitectura metafòrica total». Arquitectura «massa pesant, però prou pesant per a sostenir-se sola». Mai no he comprès per què Riba deixà fora de les seves anàlisis el Concepte general de la cièn-cia catalana. El Concepte se sosté sobre un esquelet ideològic magnificent, ben travat, que desmenteix la conclusió de tot l’esforç analític de Riba. I no val a dir que Riba volia centrar tota la minúcia dels seus escolis en un únic llibre que, pel fet de ser un recull, contingués condensades i exemplificades totes les fases de l’escriptura. En algun punt de les anàlisis, l’ombra del Concepte, que és en definitiva on conduïa l’evolució estilística de Pujols que Riba comenta, hi pot ser pressentida.

37En fi, com que la tendència de Riba fou

treure tota la importància a l’expressament irrisori, però complex, ben lligat, bastiment doctrinal de la literatura de Pujols, no li quedà cap altre remei que presentar-lo com un «humorista lingüístic». La visió, tot i que aguda, és inexacta, perquè no dóna la imatge completa. L’«humorisme doctrinal» de Pujols fou tan fort i enlluernador com els seus artificis lingüístics i metafòrics.

Naturalment, l’humorisme no es troba repartit d’una manera igual en tot el con-tingut del sistema. Dir que l’ànima o esperit té tres potències, que són la sensibilitat, la voluntat i la intel·ligència, a més de fer poca gràcia, és una mera repetició del que es podia trobar en un manual de filosofia qualsevol, com els que es feien servir a Ca-talunya al llarg del segle xix i començament del xx. Per exemple, en els manuals de Josep Daurella, que era el catedràtic de Lògica Fonamental de la Universitat de Barcelona en l’època de Pujols. Si s’hi afegeix que la Bellesa depèn de la sensibilitat (i la seva recerca correspon a l’estètica), la idea de Bé depèn de la voluntat (i la seva investigació pertany a l’ètica) i la idea de Veritat depèn de la intel·ligència (i el seu aclariment es funció de la dialèctica), encara ens trobem, com s’hi trobava Pujols quan cercava un punt de partida, enmig de l’ensopida ruti-na dels manuals escolars vuitcentistes més tronats. Aquesta bastida adquireix una ani-mació, però, si hi fem entrar la filosofia de la història i una mena de geografia espiritual. La filosofia de la història, no cal dir-ho, ha estat sempre la part de la filosofia on els filòsofs han fet un ridícul més flagrant. Per tant, Pujols respectà de manera escrupolosa les regles més suades del gènere, és a dir, la clàssica divisió triàdica i l’assenyat costum de concedir un lloc respectable a grecs i ro-

mans. Així, segons la formulació de Pujols, la sensibilitat i la recerca estètica arribaren al cim amb els grecs, que ensopegaren amb la fórmula inigualable de l’Art clàssic i amb ella clogueren la primera etapa de la història; la segona potència de l’ànima –això és, la voluntat– i l’especulació ètica que la segueix arribaren al capdamunt amb els romans, que deixaren construït el Dret clàssic que caracteritza la segona etapa, i, finalment, la tercera etapa, que encara s’ha de completar... (Fins aquí tot és de manual pansit.) Vindrà quan la intel·ligència, que és la tercera potència de l’ànima, i la recerca de la veritat, que aquella facultat segrega, siguin portades a dalt de tot pels catalans, que seran així el poble que doni al món la Ciència clàssica i definitiva, donant així acompliment a la famosa profecia:

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, és cert que els que vinguin després de nos-altres veuran que els reis de la terra, o els qui governin les nacions –la murrieria de Pujols és total–, s’agenollaran davant Ca-talunya i aleshores serà quan els que hagin llegit aquest llibre –el fragment pertany al Concepte, naturalment–, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que rient deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà els compatriotes de la veritat i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran –el fragment és una mica llarg, però el seguirem perquè, a més de ser fabulós, és molt representatiu de l’estil de Pujols–, els semblarà que toquen la

38veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador i ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi, per- què bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent els tinguin a casa seva o els paguin la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari...10

Ara bé: per a arribar a aquesta fantàstica profecia, Pujols teixeix amb tòpics una geografia espiritual: amb els del sud, gent habituada a viure en les tenebres i que s’en-tretenen amb llegendes (que són els jueus); amb els del septentrió, que s’han fet a viure entre boires i que volen subordinar-ho tot a la voluntat (que són els alemanys, els francesos i els anglesos) i amb els del centre geogràfic, que són els grecs, els romans i els catalans, que són els pobles clàssics, perquè en les seves mans està el descobriment i la revelació de l’art, la moral i la ciència clàs - sics. I aquesta geografia pastada amb tòpics corrents que trobaríem reproduïts en mol-tes obres insignes de l’època –només cal recordar el mediterranisme exhibit en el Glosari de Xènius–, era combinada, a més, amb quatre pinzellades d’història univer- sal, amb una història de Catalunya que pas-sava per les típiques florides i decadències, amb una profusa història del pensament me - dieval i una més prolixa encara història del pensament català, dominat per les figures centrals dels dos Ramons, Ramon Llull i Ramon Sibiuda.

Tot aquest complex doctrinal, amanit encara amb els tòpics sobre el caràcter ca-talà, perfectament armat, admirablement

escrit, delirantment humorístic, fou llençat contra La filosofia nacional de Catalunya, de Bové, evidentment, però també contra els altres llibres semblants, és a dir, contra La tradició catalana, de Torras i Bages, i con-tra els patracols erudits que havia confegit Marcelino Menéndez y Pelayo, que encara eren considerats plausibles en la segona dè - cada del segle xx pels catedràtics de Filo-sofia de la Universitat de Barcelona, que aspiraven a fer de la filosofia vuitcentista de Llorens i Barba la clau de volta de la filosofia catalana.

L’ESTIL DE PUJOLS

Potser, el més brillant de l’estil de Pujols foren les imatges i les comparacions. Sobre la filosofia considerada en el seu conjunt, per exemple, deia que els quatre o cinc te-mes que estudiava eren sempre els mateixos i que es repetien «com els comparses dels teatres que entren per un cantó i tornen a sortir per l’altre, com si fossin molts». Sobre la filosofia germànica del segle xix –Hegel, Fichte, Schelling– explicava que formava «una combinació de sistemes que l’un aguanta l’altre, perquè són com els bor - ratxos que s’agafen del braç per no caure». I en tractar dels pensadors catalans d’aquella època, deia que «semblaven gossos lligats amb cadenes a les portes de l’Església ca-tòlica».

Aquesta displicència respecte de la filo-sofia catalana, i respecte de la filosofia en general, en el complex doctrinal humorístic de Pujols, es justificava per la possessió de l’autèntica filosofia, que en l’època en què escriví el Concepte anomenava «Sumpècti-ca». Però, naturalment, tot el truc consistia

39a mantenir la promesa i amagar l’ou. Així, després de definir la Sumpèctica de mil maneres lapidàries i de dir, per exemple, que era la ciència de «l’ésser concret en general», diu, barrejant el sublim amb el grotesc:

Quant a la sublimitat d’aquesta ciència, que mereix ésser anomenada ciència de la veritat sublim, n’hi ha prou i de sobres d’anunciar l’objecte que tracta per a fer saber i entendre d’una vegada per sempre que cap ciència no la pot superar ni igualar en aquesta condició perquè, donat l’objecte de la Sumpèctica la sublimitat se’n desprèn com una conse-qüència necessària i per això l’escola que nosaltres fundarem per a ensenyar-la, si és que tenim temps de fer tot el que ens propo-sem, s’haurà d’anomenar l’escola sublim, i és que la Sumpèctica ho acapara tot i ho fon i ho fusiona com l’olla de la cuina catalana que quan vull omple la casa de soroll coent la carn de bou que s’hi posa amb la gallina, la botifarra, la cansalada, la pilota que es fa amb la carn trinxada, ou, farina i segons a quines cases hi posen alls i julivert, i tot, carn, gallina, botifarra, cansalada i pilota, barrejat amb cols, patates i cigrons, bull per fer el brou que manté el ventre i la casa i és com l’olla de la veritat...11

En un altre lloc, tornant a aquesta bar-reja de sublim i grotesc, diu que l’anàlisi que farà «serà tan rigorosa que no deixarà escapar ni una rata».

En les pàgines del Concepte general de la ciència catalana Pujols prometé completar un Concepte general del dret català –que inclouria una història del dret de Catalu-nya, País Valencià, Illes Balears i Rosselló–, un Concepte general de l’art català –que inclouria, a més, la història de les idees es-

tètiques–, un Concepte de la pàtria catalana i un Concepte general de la religió catalana. De vegades, formulava les promeses tan de pressa que les enganxava, com quan fa: «I dites aquestes paraules que prepararan per al dia que els nostres llegidors vulguin llegir la nostra obra sobre el Dret català direm que passant de la branca ètica de la filosofia a la branca estètica hi trobarem un dels noms –el de Milà i Fontanals– que van tenir més fama d’aquells dies i que pels temes que tocà també haurà d’ésser estudiat en l’obra que dedicarem al concepte general de l’art català».12 En el volum Francesc Pujols per ell mateix, en fer l’explicació de la part fonamental del seu sistema, que anomenava l’«escala ontobiològica», comenta a Bladé: «De tot això, n’haurem de tornar a parlar, perquè tingui en compte que això que ara li explico no és un sistema estructurat –l’ex-posició del qual necessitaria quatre o cinc volums».13 Òbviament, la gent confiava tant en l’aparició d’aquestes obres com en l’acompliment de la profecia de la ciència catalana. Ho considerava –amb raó– un punt fonamental de l’humorisme de Pujols.

Amb tot, Pujols escriví algunes d’aque-lles obres que havia promès. Naturalment, escriví aquelles que li resultaren més facti-bles i d’un resultat més segur. En una pàgina del Concepte havia escrit:

Pi i Margall va ésser un dels presidents ca-talans de la República espanyola, que com nosaltres demostrarem en la història que tenim esbossada i començada del renaixe-ment actual de la nostra pàtria, i que és una història que l’hem d’escriure pels plànols que portem en publicar el sistema general d’obres que tenim en confecció, va ésser una República catalana que representava la se-

40gona manifestació de les proves de la domi-nació de Catalunya sobre la resta d’Espanya inaugurada pel famós Prim, que va ésser el primer català que va arribar a president del consell de ministres, amb la circumstància notable que així com tots els presidents castellans havien estat anomenats pels reis, quan Prim va arribar a la presidència va ésser el president qui va anomenar el rei, com ho veiem amb el nomenament de la dinastia de Savoia per a substituir la borbònica...14

Aquesta paradoxa –que la Catalunya sot mesa i reprimida pels governs espanyols fos, en el fons, hegemònica en la política espanyola–, la desenvolupà alguns anys més tard –en realitat, durant la dictadura anticatalana de Primo de Rivera– en els dos volums de la Història de l’hegemonia cata-lana en la política espanyola. La paradoxa, com la hipèrbole, fou un altre dels trets característics de l’humor de Pujols.

Un altre dels recursos que utilitzà ad-mirablement i que els crítics a penes han co - mentat fou el recurs a l’obvietat. Del je-suïta Mateu Aymeric, escriví: «Va conrear la filosofia com a treball capital dels seus estudis, publicant l’obra titulada Prolusiones philosophicae, seu verae et germanae filosofiae effigies, criticis aliquot orationibus, et decla-macionibus adumbrata, que porta la data de l’any 1756 i el peu d’impremta que diu: Barchilone apud Faulum Nadal [...] Es va publicar en llatí, com el seu títol indica».15

«Tots els que hem llegit la història de Catalunya –escriu en un altre lloc–, sabem que de totes les florides de la nostra pàtria, la més important i l’única que mereix ésser considerada com una època de vida inter-nacional amb el seu consegüent domini, és la de l’Edat Mitjana, que va durar fins a

principis del Renaixement.»16 O: «Ramon Llull és l’únic pensador d’aquella època que vol posar les coses al seu lloc, començant pel començament, que és per allí on s’ha de començar sempre...»17

Burlant-se de Salvador Bové, que quan tenia alguna cosa a dir sobre Jaume I es-crivia sempre «l’Alt Rey en Jaume», escriu: «el rei En Jaume, conegut pel molt alt rei En Jaume».

Bové, que fou durant una temporada vicari a Martorell, era una de les obsessions de Pujols: «Per a en Salvador Bové –escriu revelant i amagant alhora l’origen del Con-cepte general de la ciència catalana– el món no era prou gran per a Catalunya». En el llibre La filosofia nacional de Catalunya de Bové, escrit literàriament més fluix, menys matisat, molt més càndid que La tradició ca - talana de Torras o La ciencia española de Menéndez y Pelayo, Pujols hi veié un con-centrat quimèric d’aquells altres llibres, aparentment més plausibles, i es llençà a la construcció d’una paròdia que, en realitat, com hem dit, els ridiculitzava tots.

Ara bé: tant la paròdia filosòfica de Pujols com la paròdia religiosa tingueren el problema que, per a tenir el mínim punt de versemblança exigible per al seu correc- te funcionament humorístic, no es podien acabar. Si de les altres obres que anava pro - metent ningú no li exigí que n’acabés cap, pel sistema filosòfic, que havia de fer acom-plir la profecia, i per la religió científica ca - talana, que havia de fondre ciència i reli - gió, fou constantment preguntat. El siste ma de Francesc Pujols, dictat a Pla, fou un resul-tat –frustrat– d’aquest manteniment per - manent de la comèdia. La conferència titu - lada La religió i la moral, que féu a l’Ate-neu de Barcelona a petició de l’Associació

41Catalana d’Estudiants, en un fou un altre. El sistema, escrit per Pla a imitació dels re - sums escolars que llavors circulaven, fallà literàriament perquè fou massa igual als models. Fou un llibre ple de postulats, axio - mes i corol·laris que, de vegades, feien gràcia –com quan deia que «la planta des-cabdella la vegetalitat» o que el fet realment inexplicable no era l’existència d’una altra vida, sinó l’existència de la vida actual. Amb tot, l’humorisme hi és massa contingut, massa apagat. En el pròleg, en canvi, Pla s’hi deixà anar. El pròleg és fabulós, però massa breu. En un moment determinat, Pla fa intervenir Pujols: «Tenir sistema –escriu– era per a mi com tenir cotxe. Sistema propi equival a cotxe propi. Vaig veure, per altra part, que d’aquest sistema se’n desprenien conseqüències que fan referència a les aspi-racions més sublims de l’home i que afecten directament la qüestió religiosa. Així em vaig trobar no sols amb sistema propi, sinó amb religió pròpia. Ja no podia demanar més ni tenir més propietat... Perquè si te - nir sistema propi equival a tenir cotxe pro-pi, tenir religió pròpia és com tenir casa pròpia.»18 Fins i tot en el Pujols «dictat», en el Pujols conversacional, es fa present la barreja de sublim i grotesc que fou un dels trets més distintius del Pujols escriptor. Aquestes bromes, certament, es giraren contra Pla. Pujols era rendista. Era un home ric, i, per tant, independent, inaccessible a la venjança. Els catòlics immobilistes i fanàtics d’abans de la Guerra Civil no li feien gens de por, com es constata en cada un dels seus escrits. Per a Pla, que vivia de l’ofici periodístic, la situació era diferent: perillosíssima. Quan començà a circular l’acudit que si Pujols tenia un sistema propi –un cotxe propi–, qui l’havia posat per es-

crit no passava de ser el seu xofer, Pla degué comprendre que el mètode literari emprat potser no havia estat el més convenient. En qualsevol cas, el llibre no fou mai del gust de Pla, que el considerà massa «àrid» i «fred» –i ho era, objectivament.

En les notes biogràfiques que redactà passats molts anys per a l’escrit «Francesc Pujols. Notes», Pla es lamentà, en diversos moments, del mutisme de Pujols davant de - terminades qüestions: les qüestions fami-liars i les relacionades amb la seva formació i primeres evolucions intel·lectuals, sobretot. Quan, tenint gairebé enllestides aquestes no - tes, sortí el voluminós llibre de Bladé, ti tu - lat Francesc Pujols per ell mateix, hagué de constatar que la informació en aquelles memòries era més completa i matisada, de manera que, abans de donar el seu llibre per acabat i llest per a la impressió, en co pià llarguíssims fragments. «Aquestes me mò-ries –escriví referint-se al llibre de Bladé– tenen un to anticonvencional, de vegades són molt directes, tenen, en general, més precisió que la que havia adoptat Pujols anys enrera parlant d’incidents de la seva persona, amb diversa gent, i amb mi, con-cretament.»19 «Totes les persones –escriu en un altre lloc– que per una raó o per una altra tingueren una relació seguida amb Pujols saben que aquest llibre fou una de les seves màximes obsessions; no pas una obsessió dolorosa i d’aspecte romàntic, d’entrellat vanitós, que en un home tan discret hauria estat inimaginable, sinó una obsessió diríem normal. Quan escrivírem el Manual, a Martorell, en digué moltes vegades que si es presentava l’ocasió em dictaria unes memòries de la seva vida “que seran divertides, no sé si se’n fa càrrec”, i aquestes foren les seves pròpies paraules.

42Però el cert és que no es produí la possibi-litat d’elaborar-lo, primer perquè una cosa semblant vol molt de temps, que Pujols i jo no teníem en aquella etapa, i després perquè el país, generalment parlant, havia entrat en un procés d’embogiment fenomenal, produït per la insensatesa política i social inherent al règim imperant. Es produí la guerra civil i l’exili natural, i en els curs de l’exili, en les llargues hores mortes de l’exili, Pujols dictà al senyor Bladé Desumvila una determinada quantitat d’històries de la seva vida, vull dir que donà sortida a l’obsessió que havia tingut durant tants anys. El mo-ment era propici per a portar a cap una cosa semblant.»20

En l’exili a Montpeller, entre el 1939 i el 1942, les condicions en què es trobaren Bladé i Pujols, desvagats, en una petita comunitat aïllada –entre els membres de la qual, per cert, també es trobaven uns altres intel·lectuals joves, com ara Cirici Pellicer–, exempts de qualsevol obligació peremp-tòria, foren favorables per al treball. Però el cert és que hagueren de passar encara molts anys perquè Bladé madurés com a escriptor. El primer llibre que confegí amb les notes que havia pres a l’exili de Montpeller –Geo-grafia espiritual de Catalunya– és un llibre totalment subordinat a l’estil de Pujols: una còpia destenyida i bleda de l’estil de Pujols. El Francesc Pujols per ell mateix, en canvi, tot i que depèn absolutament de la informació subministrada, és un llibre personal i rodó.

Però les circumstàncies de l’exili no sols foren favorables al treball en el sentit apun-tat per Pla en el darrer fragment que hem citat. Foren favorables, també, per l’extre ma llibertat amb què Pujols s’hi pogué ma ni - festar. Quan, a l’inici del 1942, Pujols re - tornà a Catalunya fou immediatament em-presonat. Passà un mes a la presó Model de

Barcelona. Tret d’uns articles apareguts en les revistes Ariel i Destino i d’algun altre es-crit escadusser, no publicà res en vint anys. Res en absolut. L’Anecdotologi que permeté publicar a Isidre Clopas Batlle, en l’edito-rial Selecta, és realment insubstancial. Les notes memorialístiques que envià a Josep Pla –redactades a petició d’aquest– foren ex-pressament desorbitades. Tot aquest re traï - ment té una explicació claríssima. Com la té la desaparició dels seus llibres del mercat. La conferència La religió i la moral abans esmentada, per exemple –conferència pro-nunciada i publicada l’any 1921– retrata la postura dels catòlics, d’una banda, com a «hipòcrites que fan tot el mal que po-den sota la capa de la religió», i dels ateus convencionals, de l’altra, com aquells que reclamen «més moral i menys religió». La tercera posició és, naturalment, la dels ini-ciats en la nova religió científica fundada per Pujols –és a dir, la seva (irreal) posició personal: «Si se’ns havia fet callar –escriu– al crit de més moral i menys religió, retraient la conducta dels hipòcrites que fan tot el mal que poden sota la capa de la religió, nosaltres sense voler ofendre ningú i sense defensar els hipòcrites, que no s’han de defensar mai, i molt menys sense l’ànim de negar la moral com els altres neguen la reli-gió, podrem respondre amb el crit de més religió i menys moral».21 Aquesta consigna inaudita –com l’«Avui parlarem de Jesucrist, que Déu l’hagi perdonat», de la conferència a Montpeller– hauria estat impronunciable en les dècades del franquisme. I si Pujols no tingué cap prevenció ni cap cautela a l’hora d’escometre els catòlics d’abans de la guerra, els de després de la guerra, amos absoluts de la situació, el deixaren moralment aixafat en la misèria. Fins al punt d’administrar-li, després de mort, l’extremunció. ❒

43BIBLIOGRAFIA

AA.DD.: Francesc Pujols: llums i ombres, Vi-lafranca del Penedès, Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008.

bladé, Artur: Francesc Pujols per ell mateix, Barcelona, Pòrtic, 1967. [Nova edició en l’editorial Brau, de Figueres (2006).]

— Geografia espiritual de Catalunya, Barcelona, Llibres de l’Índex, 2004.

cuscó, Joan: Francesc Pujols i la filosofia, Bar - celona, Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 2012.

pla, Josep: El sistema de Francesc Pujols, Barce-lona, Llibreria Catalonia, 1931.

— Tres biografies, Barcelona, Destino, 2004.pujols, Francesc: Concepte general de la ciència

catalana, Barcelona, Pòrtic, 1982. [Nova edició en Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès (2012).]

riba, Carles: «L’estil de Francesc Pujols», dins C. Riba, Obres completes II. Crítica, 1. Bar-celona, Edicions 62, 1985, pp. 269-298.

1. A. Cirici Pellicer, «Francesc Pujols i la seva estètica», Serra d’Or, 1962, iv, núm. 3, pp. 49-50.

2. Ibid. 3. C. Fages de Climent, «Entre la categoría y la anécdota.

Francesc Pujols, el poeta filósofo de la “Torre de les Hores”», La Vanguardia, 11 de març de 1962. Inclòs en el llibre AA.DD.: Francesc Pujols: llums i ombres, Vilafranca del Penedès, Edicions i Propos-tes Culturals Andana, 2008, pp. 83-86.

4. J. Pla, Tres biografíes, Barcelona, Destino, 2004, pp. 364-365.

5. A. Bladé, Francesc Pujols per ell mateix, Barcelona, Pòrtic, 1967, p. 95.

6. Ibid., p. 96. 7. J. Pla, op. cit., p. 452. 8. C. Riba, «L’estil de Francesc Pujols», originàriament

publicat en el diari La Veu de Catalunya (3 i 7 de juny; 6 de juliol; 1, 3 i 16 de novembre; 9, 22 i 26 de desembre del 1922; 12 de gener i 16 de febrer del 1923), dins C. Riba, Obres completes II. Crítica, 1, Barcelona, Edicions 62, 1985, pp. 269-298.

9. F. Pujols, Recull d’articles de crítica artística publicats fins ara, referents a les arts plàstiques i dedicats als artistes i a les exposicions, Barcelona, Publicacions de La Revista, 1921.

10. F. Pujols, Concepte general de la ciència catalana, Barcelona, Pòrtic, 1982, p. 434.

11. Ibid., p. 393.12. Ibid., p. 227.13. A. Bladé, op. cit., p. 156. 14. F. Pujols, Concepte general de la ciència catalana, p.

240.15. Ibid., p. 189.16. Ibid., p. 37.17. Ibid., pp. 47-48.18. J. Pla, El sistema de Francesc Pujols, Barcelona, Llibre-

ria Catalonia, 1931, pp. 9-10.19. J. Pla, Tres biografies, pp. 563-564.20. Ibid., pp. 553-554.21. Recollida en J. Cuscó, Francesc Pujols i la filosofia,

Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012, pp. 43-59. La citació es troba en la pàgina 53.