FRANCESC VILARDELL VIÑAS - COMB.CAT · FRANCESC VILARDELL VIÑAS Fill de Jacint Vilardell, metge del president Francesc Macià i de l'Hospital de Sant Pau, va néi-xer el 1926, va

FRANCESC VILARDELL VIÑASFill de Jacint Vilardell, metge del presidentFrancesc Macià i de l'Hospital de Sant Pau, va néi-xer el 1926, va acabar el batxillerat amb PremiExtraordinari (1943) i es va llicenciar en Medicinaa la Universitat de Barcelona amb Premi Extraor-dinari (1949). Seguint la tradició familiar, va en-trar a Sant Pau com a metge assistent de l'Escolade Patologia Digestiva que dirigia un gran mes-tre, Francesc Gallart, combinant aquesta tascaamb la de metge de guàrdia de medicina a l'Hos-pital del Mar.El 1951, becat pal govern francès, va fer una esta-da d'un any a l'Hospital Saint Antoine de París,on es va formar amb René Gutmann i JacquesCaroli. L'any 1953 una beca Fulbright li valguépoder treballar al servei de digestiu que dirigia eldoctor Henry Bockus a Filadèlfia. Va tornar-hi tresanys més (1959-1962) com a becari del NationalInstitute of Health, obtenint el grau de doctor enGastroenterologia per la Universitat dePennsilvània.El 1963 guanya per concurs la plaça de directorde l'Escola de Patologia Digestiva de l'Hospitalde Sant Pau, càrrec en què continua fins a la sevajubilació, l'any 1996.El 1979 fou nomenat sotsdirector de Docència i,després, director general del Ministeri de Sani-tat per organitzar els estudis MIR (1979-1982).El 1970 és elegit president de la Societat Europead'Endoscòpia Digestiva i, el 1974, secretari gene-ral de l'Organització Mundial de Gastroenterologia(OMGE), de la qual va ser president des de l'any1982 al 1990.Fundador i primer president de l'Associació Ca-talana de Bioètica, ha estat també, president delConsell d'Organitzacions Mèdiques Internacio-nals (1992-1996).És Doctor Honoris Causa de diverses universitatsi va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, lamedalla Trueta i la Gran Creu de Sanitat.

22222 Servei d’Informació Col·legial · Juny-Setembre 2008

memòriaprofessiódela

Francesc Vilardell amb l'avi, el tenor,Francesc Viñas (1932).

Ens trobem al despatx-estudi del pro-fessor Francesc Vilardell Viñas, i li ex-pliquem que aquesta entrevista, con-cedida tan gentilment per ell, formapart del programa de memòria de laprofessió que va engegar el Col·legi deMetges ara ja fa tres anys, per tal derecordar com es practicava la medici-na durant la primera meitat del segleXX i palesar les característiquesd’aquella medicina que, de mica enmica, ha anat canviant.Agraïm al doctor Vilardell l’amabilitatde rebre’ns al seu estudi, ple de lli-bres. Dic estudi, més que despatx, per-què està també ple de discs compac-tes, la qual cosa tradueix la personali-tat del doctor Vilardell, lligat plena-ment a la seva professió, a l’estudi, ales publicacions, i a la seva gran pas-sió, que és la música. Per tant, doctorVilardell, moltes gràcies.

M’agradaria preguntar-li on va néi-xer, els seus records infantils i de l’ado-lescència, i també, si li sembla bé, queens descrivís la seva família.

Vaig néixer a Barcelona l’any 1926, elprimer d’abril, que em sembla que eraun Dijous Sant; era festa. Vaig néixer alPasseig de Gracia, número 80, per tant,em considero barceloní.El meu pare, en aquella casa, hi tenia eldespatx i també l’habitatge. Vam estarvivint allí fins que vaig tenir sis o setanys i després vam canviar al carrer delBruc on el meu pare va crear un Institutde Gastroenterologia, que en la sevaèpoca va tenir molt de renom. Tinc tresgermanes, les tres estan bé. La mésgran es va dedicar molt a la música, éspianista. Professora de piano durantmolts anys. Organitza el concurs decant Francesc Viñas, dedicat a la me-mòria del nostre avi, l’avi matern, queera el tenor Viñas, i potser d’aquí vel’afició a la música que hem tingut totsels germans. De les altres germanes,una és advocada i l’altra és catedràticad’institut, de lletres. Totes dues sónpersones molt dedicades també a lamúsica. I això ha sigut per a nosaltresuna segona vida.

Em deia que el seu pare era metge. Hihavia més metges a la família? Podrí-em dir que hi ha una nissaga Vilardellde metges?

Jo diria que sí, perquè hi havia el meupare que va ser digestòleg a l’Hospitalde Sant Pau, el meu oncle Josep Maria,que era cirurgià i va ser, fins a la sevamort, cap de cirurgia ortopèdica tambéa l’Hospital de Sant Pau. També el meu

cosí, el doctor Esteve Vilardell, que vaser traumatòleg.

Ens agradaria poder conèixer quel-com del seus estudis primaris. Em re-fereixo a anècdotes o descripcions decom era aquella vida d’estudiant deprimària fins a arribar al batxillerat, sihi va haver estudis o activitats extra-escolars.En resum, un record de l’època des dequan vostè va començar a anar al col-legi fins que va passar al batxillerat.

El primer col·legi on vaig anar era unparvulari d’unes monges franceses, queli deien de Cluny, i que estaven al carrerProvença-Bruc. Vaig estar un temps enaquest col·legi i després uns anys enun col·legi que tenia un nom anglès,Nelly, que era un col·legi diguem-neprogressista, a Barcelona. S’ensenya-va en castellà –el català, evidentment,en aquella època s’ensenyava moltpoc– i s’ensenyava l’anglès.

Alguna anècdota? Estava a Pedralbes, era un col·legi

mixt.

Una cosa no freqüent en aquella èpo-ca.

Eren els anys trenta. Ensenyaven, jodiria que bastant bé. Vam aprendre allegir i a escriure amb força facilitat. Esfeia bastant d’esport i després vaigpassar, cap als anys 1934-1935, alsEscolapis de Sarrià, on vaig prepararl’examen d’ingrés al batxillerat, que enaquella època es feia a l’Institut Bal-mes.

Recorda alguna cosa en relació ambels aspectes sanitaris del col·legi, si hihavia una infermeria i com funciona-va?

El col·legi tenia una infermeria i elmestre, sovint, si teníem un problema,ens hi feia anar, i això ens agradavaperquè ens permetia no anar a classe,i et tractaven molt bé.

Té records dels seus companys d’es-tudi de batxillerat i d’aquella època?

Vaig tenir dos companys molt espavi-lats als escolapis, un d’ells encara viu,es diu Joan Busquets i és monjo deMontserrat, és arquitecte i germà d’unaltre arquitecte, Xavier Busquets, queva ser autor de l’edifici del Col·legi d’Ar-quitectes que està a la plaça de la Cate-dral. Un altre company que va morir arafa poc, el doctor Delfí Abella, que va serun psiquiatre important, aquí, aBarcelona.

Entrevista al doctor Francesc

Vilardell i Viñas feta a l’estudi

de casa seva, a Barcelona,

carrer Reina Victoria número

26, el dia 12 de juny de 2007,

pel doctor Francesc M.

Domènech i Torné.

Servei d’Informació Col·legial · Juny-Setembre 2008 33333


FRA

NCE

SC

VIL

AR

DEL

L V

IÑA

S

Crec que també molt aficionat a lamúsica.

Sí, va ser cap del Servei de Psiquiatriade l’Hospital de Sant Pau i un delsmembres de la nova cançó, un d’ElsSetze Jutges, que va ser una mena deprotesta, una sortida que va tenir lagent jove per dir una mica el que pensa-va, i el doctor Abella va ser una de lesànimes d’aquest grup tan important.

Vostè estava intern als escolapis? Estava a mitja pensió. Anava al col-

legi abans d’esmorzar i tornava al ves-pre. La vida al col·legi era llarga perquèhi entràvem a les 8 del matí, on hi haviamissa cada dia, i sortíem cap a les 6 oles 7 de la tarda.

Una època tranquil·la. Fins a l’any 36 en què les coses van

canviar perquè als escolapis se’ls vaprohibir fer classes. L’últim govern dela República va prohibir l’ensenyamentreligiós. Llavors els escolapis haviende fer classes vestits de paisans, cosaque em cridava l’atenció perquè veu-re’ls amb sotana i, tot d’una, veure’lsvestits de carrer et sobtava molt, per-què es veia que no tenien hàbit d’anarde carrer.

Però, en realitat, no s’adonaven decap canvi sociopolític, només veien di-ferències de vestir.

Bàsicament era això.

Si li sembla, podríem passar al capí-tol que ens permetrà recollir aspectesde la seva vida professional. Per quèva estudiar medicina i què el va ferdecidir: l’ambient familiar?, la relacióamb el metge de capçalera de la famí-lia?

De molt petit veia el meu pare entrari sortir del seu despatx amb la sevabata blanca de veure els seus malalts.Recordo com a efecte mèdic que, enaquella època, era notícia – jo suposoque no devia fer gaire–, el descobri-ment de l’acció de la vitamina D, la sevapresència a la pell i la seva activacióper l’acció del sol. Llavors el pare ensfeia fer, a la meva germana i a mi, detant en tant unes tandes de raigs ultra-violats.El metge de capçalera de casa era unpediatre, el doctor Pedro MartínezGarcía. Va ser el gran pediatre deBarcelona, cap de Pediatria de l’Hospi-tal de Sant Pau, i al doctor Pedro i Ponsdiverses vegades li vaig sentir dir queel doctor Martínez Garcia era l’únicapersona que li havia guanyat unes opo-

sicions, quan ell es va presentar a unaplaça de cap de servei a l’Hospital deSant Pau, l’oposició la va guanyar eldoctor Martínez García, que era unhome brillant també i que va fer unacarrera important com a metge pedia-tre, pero no va influir que jo fes medici-na.En aquella època jo llegia molt, semprem’ha agradat molt llegir i no era un nengaire esportiu, jugava a tennis perquèteníem una pista de tennis a sota de lacasa d’estiueig, i també anava ambbicicleta com tothom, però no era aixòel que em divertia, em divertia estarllegint un llibre a casa.

Ja apuntava l’esperit literari que esrespira aquí al seu estudi?

Vaig descobrir Jules Verne, el d’Unviatge extraordinari al centre de laTerra, i De la Terra a la Lluna, querecordo com llibres que em van im-pressionar molt, em van fer pensarmolt i em van inclinar cap a la tecnolo-gia. Van ser llibres absolutament pre-monitoris de moltes coses que des-prés han anat passant. A mi les lletresm’agradaven molt i la medicina também’agradava, però no excessivament.Tanmateix, em sentia obligat a estudi-ar medicina. Vaig acabar el batxilleratals Escolapis de Sarrià, poc desprèsd’acabar la guerra civil. Llavors, vaigtenir greus dubtes de si hauria de fermedicina o estudiar una carrera delletres, l’advocacia, perquè tenia amicsque volien estudiar per a advocats,molts més que metges. Però, és clar,el meu pare volia que jo continués latradició familiar i això va ser definitiu al’hora de decidir i al final em vaig ma-tricular a medicina. Reconec que elprimer any de carrera no em va agra-dar gens ni mica. O sigui la bioquímica,la física, o l’anatomia, per exemple, onérem obligats a descriure meticulosa-

ment els ossos, pensant que tot aquestesforç de memòria de què em serviriael dia de demà. Era molt frustrant.Acabat el primer any, vaig estar pen-sant, fins i tot, a deixar la carrera, peròel que va passar és que havia tret moltbones notes i tenia alguna assignatu-ra amb “matrícula aplicada”, per laqual no es pagaven drets i això jo noho podia perdre. Vaig continuar i alsegon any vaig entrar com a intern defisiologia. A partir del tercer any, enquè vam començar a veure algun ma-lalt, tot va canviar radicalment.

Alguns comentaris sobre els profes-sors de la seva promoció?

Alguns eren francament bons, altresmenys.

Li faria res donar-nos algun nom quevalgui la pena reflectir en relació ambl’època que vostè va estudiar? El pitjor, el professor Jiménez Vargas.

Crec que era una persona que en sabia,però que enraonava de pressa i mala-ment, no s’entenia el que deia, s’entre-bancava quan parlava, no tenia cap sis-temàtica... Ell explicava la meitat de lesclasses de fisiologia i l’altra meitat l’ex-plicava el seu ajudant, que era el doctorVidal Sivilla, que després va ser acadè-mic de la Reial Acadèmia. El doctorVidal Sivilla era un magnífic professor,un home sistemàtic, que presentavales coses amb claredat, a poc a poc,permetia agafar apunts molt bé i vaigaprendre la fisiologia gràcies a ell. Des-prés hi havia el doctor Taure, que expli-cava anatomia i tampoc era bon profes-sor. En canvi, un excel·lent mestre erael professor Sánchez Lucas, anatomo-patòleg, però sobretot el doctor Soria-no, professor de clínica mèdica, queens va ensenyar a estudiar els malaltsa fons i seguir-los sistemàticament.

Què tal l’ambient estudiantil d’aque-lla època? Ja hi havia nois de fora vivinten la típica pensió? Expliqui’ns la for-ma de viure de l’estudiant, l’ambientestudiantil d’aquella època, segons laseva experiència.

Miri, nosaltres veníem d’un curs unamica especial. Jo sóc d’una promocióque va fer dos anys de carrera en un solcurs. El primer any de carrera vam tenirfísica, química, biologia i, a més, ana-tomia, fisiologia i totes les altres assig-natures dels alumnes del curs que ana-va davant nostre i que feien segon.

És que van canviar el programa d’es-tudis?

Hospital de la Santa Creu. El Dr. GallartMonés, fundador del Servei de PatologiaDigestiva (al centre). A la seva esquerrael Dr. Jacint Vilardell. El tercer al'esquerra a la segona fila, el Dr. T. A.Pinós (1928).



Sí, van canviar el programa d’estu-dis aquell any. Nosaltres érem del noupla. Aquest nou pla comprenia el pri-mer any tot el que he dit, i, acabat elcurs, els que vam aprovar totes lesassignatures ens vam integrar al cursprecedent que havia fet tots aquellstemes en dos anys.Evidentment, aquell any vam acabaraprovant al juny poc més d’una vintenadels cent i escaig que tenia el curs. Vamquedar afegits al curs precedent, i apartir de llavors vam estar sempre units,els del pla vell, diguem-ho així, i els delpla nou, que érem molts menys, encaraque al mes de setembre vam recuperarbastants companys. Jo diria que vamacabar la carrera al voltant d’unes 70 o80 persones. Això va marcar molt elsprimers anys de carrera perquè ens vaobligar a fer un esforç enorme d’estudi.

Quin tipus d’ambient estudiantil esvivia en aquella època o era poc defi-nit?

En aquella època, la gent arribava, iestudiava. Entre classe i classe, es ju-gava al futbol al pati. També se sortiaper davant de la facultat, on hi soliahaver un individu bastant curiós, queencara hi era anys després, i li deien “elsabio Lleonard”, un home gran ambuna barba blanca, que feia discursossobre els seus “descobriments”.

Dins de la facultat? Davant de l’edifici de la facultat feia

discursos sobre “los injertos climatéri-cos y atmosféricos” amb unes explica-cions delirants. Als alumnes ens agra-dava sentir-lo, enfilat dalt d’un bancdel carrer, fent la seva “classe” i l’aplau-díem.L’any següent algú va aconseguir ferentrar el savi Lleonard a l’aula d’histo-logia i va pujar al seient del professor iva fer novament el seu discurs de “losinjertos climatéricos y atmosfèricos” ien el moment en què estava més en-grescat va entrar el professor adjuntdel doctor Sánchez Lucas, Diego Ferrerde la Riva, va tancar la classe i ens va fersancionar per “haber ultrajado la dig-nidad académica”.

Podríem dir que a l’època que vostèestava estudiant la carrera, i a la llumde l’evolució dels estudiants, vostèseren, potser, més ingenus?

Molt més. Havíem passat una guerracivil dura per a tots. Es vivia un ambientfrancament rígid i això es traduïa en lavida de cada dia. Hi havia un cert con-trol també per part del sindicat d’estu-

diants, el SEU. Nosaltres enteníemque els del SEU eren uns senyors queens proporcionaven apunts de lesclasses i després ens obligaven a anara alguna manifestació. Amb una micade sort no hi anàvem i ens quedàvema casa tranquils.

Hi havia bona relació entre els com-panys? O hi havia, com moltes vega-des passa, diferents grupets socials?

No hi havia, diguem-ne, clans, peròs’agrupaven els que havien anat alsmateixos col·legis. Un grup venia delsinstituts oficials: Puig la Calle, AgustíVidal, Soler Sala, Solé Balcells, Subías,etc. Altres de col·legis religiosos, comMoragas, Serradell, Abella, BalaguerVintró, Jordi Gol, etc. Després sí ques’ha vist que tindrien diferents opcionspolítiques o creences, però en aquellaèpoca tot semblava molt uniforme.

Vostè ha esmentat la guerra civil.Com va viure aquella època? Els canvissocials i polítics van influir en l’evolu-ció de la seva carrera?

Jo crec que sens dubte, perquè nosal-tres vam haver de sortir als pocs diesde la guerra civil. El meu pare va seramenaçat per la FAI i va haver de mar-xar cap a Suïssa, on va trobar feina dedirector d’una clínica de nutrició i no-saltres vam anar a Itàlia, a Roma, per-què la meva àvia materna era de Roma,hi teníem família i vam poder-hi viure.Vam estar, doncs, tres anys vivint aRoma i després vaig estar al col·legi aSuïssa, a Lausana.

Això, a mi i bastants altres en situaci-ons semblants, ens va marcar molt per-què ens va obrir l’ambient de cara a unmón més internacional. Per exemple,al col·legi a la Suïssa francesa, explica-ven, per exemple, les guerres de Napo-leó a Espanya tot al revés del que tuhavies après aquí. Va ser un xoc bas-tant important. I això ja d’entrada, vaigcomençar a veure que hi pot havermoltes opinions diferents sobre elsmateixos fets i moltes maneres de veu-re’ls.La vida a l’estranger a molts de nosal-tres ens va donar una visió més amplai, en tornar a Espanya, els que havíemestat a fora teníem avantatge, per exem-ple, de poder llegir llibres de medicinaen altres idiomes. Molts havien estat aFrança, Suïssa i Alemanya refugiats onels pares havien trobat feines diverses.Jo crec que això sí que ens va marcar.Vam tenir una mentalitat més interna-cionalista, que crec que és molt favora-ble per treballar en medicina.

Així que el gran problema que varepresentar la guerra civil per a vos-tès, indirectament li va permetre ad-quirir una bona experiència internaci-onal.

Després vam tenir un greu problema,que va ser que el meu pare no va podertornar a Espanya. Nosaltres sí. Vamtornar la meva mare i la meva germana,acabada la guerra civil, però el paredurant cinc o sis anys no va poder tor-nar perquè estava processat per haverestat catalanista i metge d’en Macià.

Vilardell amb altres companys de guàrdia a l'Hospital del Mar de Barcelona. A primerafila, d'esquerra a dreta, els doctors E. Bosch Monegal, F. Ballesta i J. Trias de Bes (1950).



FRA

NCE

SC

VIL

AR

DEL

L V

IÑA

S

La vida a l’estranger a molts de nosaltres ens vadonar una visió més ampla i, en tornar a Espanya,els que havíem estat a fora teníem avantatge, perexemple, de poder llegir llibres de medicina enaltres idiomes. Molts havien estat a França, Suïssa iAlemanya refugiats on els pares havien trobat feinesdiverses. Jo crec que això sí que ens va marcar. Vamtenir una mentalitat més internacionalista.

Atès, doncs, que el seu pare era unapersonalitat mèdica de Catalunya, pot-ser és el moment de parlar-ne unamica.

El meu pare va fer una carrera difícil,eren molts germans. Va estudiar co-merç, després va estudiar medicinamentre feia de comptable en una em-presa i va fer la carrera en pocs anys. Vaser company d’estudis d’una sèrie demetges molt coneguts a Barcelona, comel doctor Santiago Dexeus, el doctorLluís Barraquer, el doctor Emili Mira,psiquiatre, del qual s’ha parlat molt, eldoctor Belarmino Rodríguez Arias, eldoctor Emili Roviralta, cirurgià pedia-tre, tots ells persones que després vantenir una vida professional important.El meu pare era metge de l’Hospital deSant Pau, va crear un institut de gastro-enterologia, i durant la guerra civil, comja he dit, va estar a Suïssa, on va dirigiruna clínica de nutrició. Parlava correc-tament bastants idiomes i havia anatmolt a congressos, on era ben conegut,i això li va permetre trobar un modusvivendi fora d’Espanya en ser denunci-at com a catalanista. Això va passar abastants companys del seu tarannà.Eren tots molt catalans, però l’any 1936,es van trobar entre dos focs. La carreracientífica del meu pare va quedar total-ment estroncada arran de la guerracivil.

Quin any va començar a estudiarmedicina?

Pocs anys després d’acabar la guerra,jo començava la meva carrera, el curs1942-1943.

No podem, doncs, parlar de les dife-rències que podia haver trobat entreels professors d’abans de la guerra iels de després de la guerra. Parli’muna mica dels professors. Si creu quela guerra va influir en l’ensenyamentde la medicina. Pot fer alguna refle-xió?

Quan nosaltres vam començar la car-rera, hi havia professors com el doctorTaure que, pel que tinc entès, haviaestat amagat i va fugir, perquè el vanconsiderar un home de dretes, comtambé el doctor Gil Vernet, que tambéva haver de fugir. En canvi, altres vanhaver de marxar quan van entrar lestropes d’en Franco, de manera quemolts metges van tenir problemesd’una banda o d’una altra.I després de la guerra van improvisaruna sèrie de professors en les diferentsàrees, per exemple, en fisiologia, quehi van posar un home incompetent pel

càrrec que ocupava. Era el doctor Die-go Ferrer, que a vegades entrava a l’au-la vestit de militar. Un altre catedràtic,que també havia estat del bàndol fran-quista, era el doctor Gironès, catedrà-tic de patologia general, que desprésva anar a viure a Nicaragua.També hi havia gent a la qual es vadonar càtedres, o almenys llocs do-cents que simplement no es mereixien.Altres persones van quedar arracona-des, algun catedràtic de Barcelona vaser exiliat i el van traslladar a una altraciutat, com el doctor Salvat, catedràticde microbiologia. En aquell moment,una altra persona amb problemes vaser Garcia Valdecasas, catedràtic defarmacologia, després rector i signifi-cat per la repressió estudiantil, però altemps de la guerra civil era del Sindicatd’Universitaris Socialistes. I en acabarla guerra es va presentar a la càtedra deBarcelona i estava detingut. Anava ales oposicions amb dos guàrdies civils.Hi va haver gent que la guerra civil vafer canviar d’idearis; vull dir que era unmoment de caos mental per a moltsque es van trobar en situacions deses-perades.

Però, en canvi, l’estudiant que voliaestudiar podia fer amb regularitat la

carrera, com crec que va ser el seu cas. Sí. Sense problemes. Dels profes-

sors, al que ningú va molestar crec queva ser el doctor Pedro i Pons, perquèera una persona molt respectada pertothom.

M’agradaria preguntar-li pel final dela seva carrera.

Vaig tenir un problema de salut, des-prés de ser intern en fisiologia, on vaigestar dos anys bàsicament ajudant eldoctor Vidal Sivilla, que feia estudis defunció renal en gossos. Vaig passar aser alumne intern de sala amb el doctorSoriano. Al fons de la sala d’homes hihavia un departament per a tuberculo-sos, que desgraciadament eren conta-giosos. Jo i altres vam caure infectats.Vaig haver d’estar un any i mig fentrepòs.

Entenc que vostè va fer les mèdiquesamb el professor Soriano?

Sí. Amb ell hi havia dos mestres mag-nífics, un era el doctor Enrique Junca-della, que era cap de la sala de dones iun metge de Badalona extraordinari, eldoctor Niubò, que era cap de la salad’homes. El doctor Niubò era un típicmetge amb ull clínic, que feia diagnòs-tics ràpids. El doctor Soriano, que eramolt metòdic, volia que s’arribés aldiagnòstic després d’haver passat peruna sèrie d’etapes successives de rao-nament, i el doctor Niubò ja ho feiad’instint! Però el doctor Soriano ensdemanava que escrivíssim les històri-es seguint sempre un plantejament eti-opatològic immutable.Quan vaig entrar d’intern, vaig veureque la medicina m’agradava perquèestava amb malalts i tenies la sensacióde poder-los ajudar. Això em va moti-var moltíssim. Vaig acabar la carrera illavors em vaig presentar a metge deguàrdia.

Potser és el moment de parlar d’al-guns casos que li haguessin pogutcridar l’atenció.

El Dr. Vilardell amb tres col·legues debeques Fulbrigth, a la Universitat deColumbia, Nova York. A la seva esquerra,el Dr. Remy Gerard-Marchant, queesdevindria cap de l'Hospitald'Oncologia Gustave Roussy, a París. A ladreta, el Dr. Kunio Okuda, professord'hepatologia de la Universitat de Chiba(Japó) (1953).



El meu pare volia que fes de seguidael doctorat, perquè ell sostenia ques’havia de fer els primers anys d’haveracabat la carrera, perquè després “emtrobaria tan embolicat amb la feina queno ho faria”. Però jo, especialment pelfet que havia estat inactiu durant unany i mig estudiant, com qui diu depura memòria, em va semblar que elque havia de fer era aprendre medicinapràctica. Llavors vaig tenir una discus-sió amb el meu pare. Li vaig dir queabans d’anar a fer un doctorat a Madrid,que ell volia que fes amb el doctorMarañón, que era molt amic seu, jocreia que el que havia de fer era apren-dre a fer de metge. Llavors hi va haverl’oportunitat d’entrar de metge de guàr-dia a l’Hospital d’Infecciosos, que arase’n diu Hospital del Mar, vaig fer unaoposició amb èxit i vaig estar fent du-rant dos anys de metge de guàrdia enun hospital on vaig tenir la sort d’estara les ordres d’un metge que em vaformar molt, el doctor Climent Borbo-net.El doctor Borbonet era metge munici-pal, cap dels quatre serveis mèdics quehi havia a l’Hospital del Mar, i haviasigut durant molts anys el cap dels dis-pensaris del doctor Ferrer Solervicens,que era un home format al mateix estilque va adoptar el doctor Soriano, deixe-ble també del doctor Ferrer Solervicens;en dos anys vaig aprendre allí molt mésque durant tota la carrera. A més, elmetge de guàrdia a l’Hospital del Marestava sol a partir de la una de la tardafins l’endemà al matí, acompanyat d’unainfermera i una monja i tenia al seucàrrec uns 200 malalts, i s’havien deprendre moltíssimes decisions immedi-ates, abans de poder consultar telefòni-cament amb algun metge.Normalment, en aquella època, el quehi havia en aquell hospital i que empreocupava molt, era la tifoidea i lesseves complicacions. La perforació tífi-ca era una complicació que vèiem moltsovint i que vam aprendre a detectaramb una certa habilitat. I llavors cridà-vem el cirurgià, que devia ser el doctorSalarich o un dels seus ajudants. A partd’això havies de fer intervencions queen aquella època estaven de moda,com fer sagnies als malalts cardíacs,fer puncions lumbars per meningitis,tant a adults com a nens. En fi, apren-dre l’ofici elemental de fer de metgeque amb dos anys de metge de guàrdiahe de reconèixer que s’aprenia d’unamanera privilegiada.I després d’això és quan vaig decidirque jo podria començar a fer digestiu,

però amb el convenciment que no espodia fer d’especialista si no teniaabans una base de medicina interna,cosa que després, vaig veure que eraobligatori als Estats Units, Alemanya ia Suïssa, és a dir, una especialitat noes podia fer sense tenir primer unsquants anys de medicina interna.

Recorda, d’aquesta època, els com-panys, les infermeres, i el personalsanitari que l’envoltava?

Allí hi havia metges dels quals tinc unexcel·lent record. A part del doctor Bor-bonet, que era un internista de catego-

ria, hi havia un metge que era el doctorSoler Dopff, pare d’en Carles Soler Du-rall, que sabia molt d’epidemiologia id’infeccions i portava pràcticamentl’hospital ell sol. Havia organitzat unarxiu memorable de les històries delsmalalts infecciosos amb fitxes perfora-des, en una època en què no existiacap eina informàtica. Em va ensenyarmoltes coses.Després, a l’hospital hi havia un depar-tament de recerca on treballaven el doc-tor Amadeo Foz i el doctor Jordi Gras.Obrien a la tarda, perquè al matí estavenamb el doctor Pedro i Pons a l’HospitalClínic. Vaig aprofitar la seva gentilesaper passar-hi sovint la tarda quan notenia urgències. Sobretot hi anava aestudiar proteïnes amb el doctor Gras.Reconec que no vaig pas perdre eltemps estant allà. I, a més, tots els

metges interns estàvem interessats aaprendre. Teníem guàrdia un dia decada tres, però molts dies que sabíemque hi havia algun malalt interessant omolt seriós, ens quedàvem encara queno ens toqués la guàrdia, per poderaprofitar l’experiència amb un altrecompany.

Entenc que hi havia una molt bonarelació amb els seus companys met-ges, i també amb la infermeria.

Hi havia un convent de monges, hihavia una monja per sala, només hihavia infermeres a cirurgia que feien a

més a més d’instrumentistes, i des-prés hi havia la infermera de nit. A lanit eren dues persones que t’avisavensi hi havia alguna urgència.Normalment, com que hi havia 200hospitalitzats com a mínim, cada ves-pre fèiem una volta per tot l’hospital,llit per llit, per veure si hi havia algú queens necessités abans d’haver-nos detrucar a les quatre de la matinada!

En quin any situem la tasca que estàcomentant?

Era entre els anys 1949-1951. En aque-lla època va ser el començament delsantibiòtics. Hi havia penicil·lina i méstard estreptomicina i la combinació delsdos que estaven disponibles a Espa-nya. L’estreptomicina sola la fèiem ser-vir per tractar les meningitis tuberculo-ses dels nens. Desgraciadament des-

Mestres i alumnes de l'Escola de Patologia Digestiva. En primer lloc, d'esquerra a dreta,els doctors Andreu Oller, Vidal Colomer, Pinós, Puig Sureda –amb barret– i Valls Colomer.Dins el cercle, el Dr. Vilardell (1956).



FRA

NCE

SC

VIL

AR

DEL

L V

IÑA

S

prés es va demostrar que l’estrepto-micina produïa sordesa. Vam veuredos o tres casos de sordesa. Pensà-vem que els havíem curat de meningi-tis i els havíem deixat sords!Encara no hi havia cloramfenicol ni te-traciclina disponibles al mercat i lespoques dosis que donaven les contro-lava directament la Delegació de Sani-tat. La majoria de malalts de tifoidea nopodien ser tractats amb cloramfenicol.Nosaltres sabíem que hi havia un bar ala Barceloneta que feia contraban decloramfenicol que venia d’Itàlia, i dè-iem als pacients: “A l’hospital no hi hala medicina que necessita, però si va albar X la pot trobar amb el nom de che-micetina.” Després, el Departament deSanitat va permetre la venda oficial delcloramfenicol americà, la “cloromiceti-na”.

Com va començar la seva especialitatde gastroenteorologia? En quines es-coles professionals i hospitals va apro-fundir l’especialitat?

Durant la carrera, la part de digestiude la patologia mèdica durava tres me-sos, d’octubre a desembre. El meu pareem va dir: “El doctor Gallart, a SantPau, fa un curs de digestiu on potsaprendre molt.” Va coincidir amb lesclasses del doctor Soriano. El curs eraper a postgraduats, però el doctor Ga-llart, amb qui havia estat treballantmolts anys el meu pare, em va acceptarcom a alumne oient. I allò va ser per ami un autèntic xoc. El doctor Gallart eraun gran mestre i la seva actuació con-sistia a portar a l’aula un malalt, cadadia diferent, feia sortir dos o tres alum-nes del curs a interrogar-lo i explorar-lo, ell seguia i orientava l’interrogatori,després d’una hora i mitja o dues horess’arribava a un diagnòstic, aleshoresel doctor Gallart ens feia un breu resumde la malaltia en qüestió. Allí ens vaensenyar a tocar panxes i a fer un tacterectal, una cosa que era impossibleque t’ensenyessin en una classe defacultat. Era un sistema d’ensenyamenttotalment pràctic. El doctor Gallart te-nia escrita al sostre de l’aula una fraseen llatí que, segons sembla, era pocacadèmica i deia “Aegrotans super li-brum medicum instituit”, que volia dir:“El malalt ensenya per sobre del lli-bre”, és a dir, més veure malalts i notants llibres.

I allí va estar quant de temps? Vaig fer aquell curs, vaig continuar i

acabar la carrera i després dels dosanys de metge de guàrdia a l’Hospital

Vaig decidir que jo podria començar a fer digestiu,però amb el convenciment que no es podia ferd’especialista si no es tenia abans una base demedicina interna, cosa que després, vaig veure queera obligatori als Estats Units, Alemanya i a Suïssa,és a dir, una especialitat no es podia fer sense tenirprimer uns quants anys de medicina interna.

del Mar vaig entrar a treballar com ametge assistent a Sant Pau. Un anymés tard el doctor Gallart es va jubilari aleshores va entrar com a cap delservei el doctor Pinós, que era radiòlegi després hepatòleg i que també eraamic del meu pare, i havien treballatplegats. Des de llavors em vaig quedara Sant Pau. Estic parlant dels anys 51 i52.

Recorda els seus companys d’aque-lla primera època, a l’Hospital de SantPau amb els doctors Gallart i Pinós?Potser són gent coneguda del nostremón mèdic català. A l’època del doctor Gallart hi havia el

seu fill Antonio, que havia estat cap deservei de Digestiu a l’Hospital del Sa-grat Cor; el doctor Badosa, que eragendre del doctor Gallart, que era en-doscopista; el doctor Vidal Colomer, quefeia gastroscòpies; el doctor Valls Colo-

mer, un gran radiòleg que va viure finsals 90 anys i que probablement ha sigutla personalitat més important en radio-logia digestiva del país; el doctor VicensCabré i Fiol, que va introduir la citologiadiagnòstica en patologia digestiva i queva fer molts diagnòstics de casos decàncer d’estómac, gràcies a estudis ci-tològics per abrasió de la mucosa gàs-trica. Era una persona d’una gran cate-goria científica i humana.

Pel que explica, sembla que era unequip molt conjuntat, de personalitatsmèdiques importants que devien do-nar un gran prestigi a aquella escola.

El doctor Gallart va començar a fercursos de digestiu el 1903 i el van no-menar cap d’un servei específic de di-gestiu cap al 1930. Aquest any 2007, elcap de servei actual, el doctor JoaquimBalanzó, dirigirà el curs número 90,noranta anys de cursos gairebé seguits.La guerra civil els va interrompre, peròfora d’això s’han fet cada any. Al co-mençament durava uns tres mesos,després es va anar reduint i ara nomésdura uns dies. Tot s’ha fet més compli-cat i per la gent vinguda de fora deBarcelona l’estada es fa cara. De totesmaneres se celebra el curs 90. No crecque cap altre servei de digestiu a Euro-pa hagi fet un curs anual durant 90anys seguits.

O sigui que vostè considera que laseva formació es va realitzar a l’Escolade Patologia Digestiva de Sant Pau,però va fer també estades a l’estran-ger o estudis complementaris en al-tres escoles?

El 1950 vaig obtenir una beca delgovern francès per estudiar a Parísdurant un any, vaig estar a dos serveisde digestiu que hi havia a l’HospitalSan Antoine que dirigien el doctor Gut-mann un dels pioners del diagnòstic decàncer d’estómac precoç, i el doctorCaroli, que era un hepatòleg molt cone-gut i mestre, entre d’altres, de JoanRodés. Vaig estar-hi un any i escaig ivaig aprendre moltes coses, sobretotde radiologia gàstrica i hepatologia, i

Homenatge al mestre Dr. T. A. Pinós perpart dels membres de l'Escola dePatologia Digestiva. En primer terme, elDr. Pinós i, a la seva dreta, Vilardellacabat d'anomenar director de l'escola(1962).



una manera de fer diferent del que esfeia llavors a Barcelona. Va ser un boncomplement per a la meva formació.Després d’això, l’any 53 vaig aconse-guir una beca Fulbright del Departa-ment d’Estat nord-americà per passarun any als EUA. Vaig anar a la Universi-tat de Pennsilvània on hi havia un gas-troenteròleg molt famós que havia es-crit un gran tractat de gastroenteorolo-gia, el doctor Henry Bockus, i vaig estarun any amb ell.Ell va ser el meu segon gran mestre; elprimer va ser el doctor Gallart i desprésel doctor Bockus, que tenia una cate-goria extraordinària, molt superior aqualsevol altre clínic que havia cone-gut, tenia una exigència, una meticulo-sitat i una sistemàtica lògica de fer lescoses que va saber ensenyar a tots elsque estàvem amb ell.Vaig tornar a Barcelona l’any 54, vaigestar quatre anys a Sant Pau i em vaigcasar l’any 58. I al cap d’un temps decasat, em va semblar que encara haviade millorar el nivell de formació i vaigescriure al doctor Bockus, amb el qualhavia mantingut molt bona relació, i livaig dir: “m’agradaria tornar almenysun altre any” perquè creia que les co-ses a Barcelona es podrien fer millor, ivaig tornar a Filadèlfia l’any 1959 coma becari investigador. El doctor Bockusem va dir: “Si vols aprofitar-ho de debòpotser t’hi hauries d’estar més temps.Amb dos anys tu pots optar a un títol demàster en gastroenteorologia i això etpot donar prestigi.”Llavors jo estava fent, amb el doctorCabré Fiol a Sant Pau, citologia diag-nòstica del tub digestiu. Vaig fer unesborrany de tesi sobre estudis decèl·lules atípiques de l’epiteli gàstric illavors el doctor Bockus em va dir:“Aniria bé si a més demanessis unabeca de l’Institut Nacional de Salut(NIH). Vaig presentar un projecte derecerca que van acceptar i em vandonar una ajuda força generosa per atres anys per a estudis sobre citologiadel càncer gàstric, que incloïa tambéel meu sou i el grau d’instructor deMedicina i Gastroenterologia de laUniversitat de Pennsilvània.

Va passar molts anys als EUA? Sí, vaig preguntar-ho a la meva dona

i em va dir: “Si tu creus que això et va béper a la carrera...” Ho vaig comentaramb el doctor Bockus, que va dir: “Si tuet pots estar els tres anys aquí a Fila-dèlfia, amb aquesta ajuda podries ferun treball més extens i convertir-lo enuna tesi de doctorat...”, cosa que vaig

fer. Vaig fer una memòria nova, vaigafegir una sèrie de tècniques comple-mentàries, i em van acceptar la memò-ria per presentar-me per al grau dedoctor en Ciències Mèdiques (Gastro-enterologia) per la Universitat de Penn-silvània. A finals del 1962 vaig presen-tar la tesi. Abans havia de passar unexamen oral on el tribunal podia pre-guntar sobre qualsevol tema relacio-nat amb l’aparell digestiu: ciènciesbàsiques, clínica, etc., que va durarunes quantes hores. Durant els últimssis mesos abans de presentar la tesi,en qualsevol moment et podien convo-car per fer-lo.

Estava amb la seva família als EUA? Sí, em va acompanyar la meva mu-

ller.

En relació amb Barcelona i l’Hospitalde Sant Pau, va trobar moltes diferèn-cies en els aspectes tècnics quan vatornar?

Sobretot en l’organització.

Més que d’utillatge i metodologia? Jo diria que sí, d’organització i, sobre-

tot, de mentalització.

En quin sentit? Mentalitat de responsabilitat total. El

que em va impressionar més va ser elsentit de responsabilitat de totes lespersones i el tracte molt superior alsmalalts. Em va xocar molt que a l’hospi-

tal tractaven els malalts indigents, ge-neralment de raça negra, d’una formamolt respectuosa. Els deien: “SenyorTal, vostè em permetria que jo li fes unsondeig gàstric i explicar-li quin mèto-de li vull fer?” Aquest respecte a lespersones en aquella època no es tenia,ni aquí ni als hospitals francesos queconeixia.

I amb aquest bagatge torna aBarcelona.

Torno i vaig tenir molta sort. La sort vaser que el doctor Pinós, al cap d’unsmesos d’estar aquí es va jubilar i laseva plaça de cap de servei de digestiuva passar a concurs-oposició, en prin-cipi restringit a metges de Sant Pau.M’hi vaig presentar, més que res, perdeixar constància que tenia un boncurrículum. Pensava que potser al capd’uns quants anys podria aconseguirtenir un servei propi. Però al tribunal liva semblar que jo tenia una trajectòriaclarament ascendent i que els altresque es presentaven no tant. Em vannomenar cap del Servei de Digestiu als36 anys. Això va generar un cert males-tar entre altres caps de servei de SantPau. Tant el doctor Pinós com el doctorRocha, que era el cap de medicina, emvan ajudar molt en aquest aspecte.

Tota la seva trajectòria professionall’ha passat a Sant Pau, des que vostèva guanyar les oposicions a l’EscolaProfessional de Patologia Digestiva i

Cinquantenari de l'Escola de Patologia Digestiva. Inauguració d'una làpida d'homenatgeal Dr. Gallart a l'entrada de l'Hospital de Sant Pau. A l'esquerra, el Dr. Pinós. Entred'altres, els doctors: García Valdecasas, rector de la Universitat; H. G. Mogena, presidentde la Societat Espanyola de Patologia Digestiva, i J. Pi i Figueres, president del cosfacultatiu de l'hospital (1967).



FRA

NCE

SC

VIL

AR

DEL

L V

IÑA

S

El doctor Gallart tenia escrita al sostre de l’aula unafrase en llatí que, segons sembla, era poc acadèmicai deia “Aegrotans super librum medicum instituit”,que volia dir: “El malalt ensenya per sobre delllibre”, és a dir, més veure malalts i no tants llibres.

cap de Servei. Com va viure el nome-nament i com va enfocar el servei i larelació amb els seus col·laboradors?

Em va semblar que el que havia de ferera intentar introduir el que havia vistque s’estava fent als Estats Units. Cre-ar una relació amb els metges del ser-vei molt més democràtica, menys je-ràrquica, i crear places de residents asou (encara no existia el sistema MIR)i establir programes de recerca i cursosde ciències bàsiques, en general. Totsteníem molts coneixements pràctics del’especialitat, com el doctor Gallart,però jo creia que se li havia de donarestímul a gent que volia fer recerca ivaig organitzar de seguida sessions defisiologia i anatomia patològica i vaigprocurar situar el servei a un nivell mésinternacional, des d’aquest punt de vis-ta.

Quants anys ha estat cap de Servei idirector de l’Escola de Patologia Di-gestiva de Sant Pau?

Massa! Vaig ser nomenat cap de Ser-vei al final de 1963 i vaig plegar el 1996.L’Escola Professional de Patologia Di-gestiva va rebre tracte oficial el 1969.

Suposo que durant aquests anys hau-rà observat molts canvis dels proces-sos diagnòstics i tecnològics.

És indubtable que un punt fort delservei era la laparoscòpia. L’endoscò-pia amb òptica de fibra encara no haviacomençat. El primer fibroscop endos-cop el vaig portar jo dels EUA i era unaparell molt dolent, de mala qualitat,es trencaven les fibres molt sovint. Elcanvi radical va ser la fibroendoscòpia,amb instruments perfeccionats i la vi-deoendoscòpia actual. I, després, sens

dubte, han tingut molta importànciales tècniques d’imatge. La simple en-trada de l’ecografia per al diagnòsticde patologies digestives va represen-tar resoldre una sèrie de problemes,que abans significaven internar el ma-lalt durant setmanes, com per exemplepassava amb els malalts ictèrics. A ve-gades, al final d’aquest temps potserno n’havíem tret l’aigua clara!

En relació amb l’Escola de PatologiaDigestiva, algun comentari respecte apersones que hagin deixat una petja-da com a alumne o com a professor?

El doctor Gallart va crear l’Escola dePatologia Digestiva donant-li un títol alqual no teníem dret oficialment. Peròhi havia una autèntica escola i es feienclasses i teníem una sèrie de metgesque ho feien molt bé ensenyant diges-tiu. Ells feien uns cursos de tres mesos,i al final els alumnes que volien esquedaven al servei com a assistents uno dos anys. Això els permetia treure’sel títol d’especialista.La diferència de l’Escola de Sant Paurespecte d’altres escoles universitàri-es que hi havia per Espanya, era que elsalumnes anaven de matí i sortien des-prés d’haver rebut cinc o sis classesdiàries. No vivien la vida hospitalària,en canvi a Sant Pau, sí.Llavors el sistema MIR encara no havia

començat. Vam introduir a Sant Pauun sistema anàleg, el doctor Puigvertal servei d’Urologia i nosaltres, creantunes places de metges becaris ambsou que vam oferir a metges que jahavien fet cursos nostres. Eren sousmolt petits, però tenien dret a habitat-ge i a menjar a l’hospital.El 1965 vaig demanar l’escola professi-onal oficial. I això va costar, perquè jono era catedràtic de la Universitat.Malgrat això, el doctor Oriol Bosch i eldoctor Villar Palasí, que era el rectorquan es va crear la Universitat Autòno-ma, ens van ajudar a aconseguir l’esco-la professional per al servei. Això eral’any 1969.I després, al cap d’uns anys, va venir jael sistema MIR, del qual jo també emvaig ocupar.

Quina va ser la seva participació en elsistema MIR i quina la seva responsa-

1. Llibre editat arran del cinquantenari de l'escola de Patologia Digestiva (1967). 2. Llibre editat pel LXXV aniversari de l'Escola dePatologia Digestiva (1992). 3. El Dr. Henry L. Bockus a l'esquerra del Dr. Pinós, després de donar una conferència a l'Hospital de Sant Pau(1965). 4. El Dr. Henry L. Bockus rodejat dels quatre editors associats del seu famós tractat de Gastroenterologia. A la seva dreta, elsdoctors Haubrich i Berk; a la seva esquerra, els doctors: Kalser i Vilardell (1970).



Em va xocar molt que a l’hospital tractaven elsmalalts indigents, generalment de raça negra, d’unaforma molt respectuosa. Els deien: “Senyor Tal,vostè em permetria que jo li fes un sondeig gàstric iexplicar-li quin mètode li vull fer?” Aquest respectea les persones en aquella època no es tenia, ni aquíni als hospitals francesos que coneixia.

bilitat? Jo, en aquell moment, estava ficat en

l’Associació Mundial de Gastroente-rologia, de la qual el doctor Bockusn’era president i l’any 74 en vaig sernomenat secretari general. Conèixeridiomes va facilitar el nomenament.L’Associació Mundial, d’alguna mane-ra o altra, havia d’intentar uniformarl’ensenyament de la gastroenterolo-gia al món. Vaig anar a l’OMS i, tot ique no era fàcil, la idea bàsica del’ensenyament era aconseguir quel’estudiant de postgrau fes la sevatasca amb responsabilitat, i per tenirresponsabilitat havia de cobrar.Llavors, els que veníem dels EUA, comjo i uns quants més, ens vam reunir aMadrid, impulsats pel doctor Segoviade Arana, cap de la Clínica Puerta deHierro de Madrid, i pel doctor VicenteRojo, que estava amb ell com a capd’Educació Mèdica i que venia de fer dedegà a la Universitat de Cali, a Colòmbia,que havia estat subvencionada per laFundació Rockfeller. L’ensenyamentmèdic a Cali era ben fet, tipus americà.Llavors hi va haver un congrés mundialde gastroenteorologia a Madrid el 1978i vam demanar al president una sessiód’educació en gastroenterologia on vanparticipar nord-americans, europeus iel doctor Vicente Rojo, que havia estatnomenat sotsdirector de Docència alMinisteri de Sanitat, que acabava deser inaugurat.Vam tenir una sessió molt profitosa, vavenir molta gent; se’ls va explicar quintipus de problema es podia tenir peraconseguir una mena de titulació inter-nacional per a l’especialitat. Es va aca-bar el Congrés i el doctor Vicente Rojoem telefona i em diu: “Mira, jo haig dedeixar el meu càrrec. Vols venir a Madrida fer de sotsdirector de Docència i In-vestigació del Ministeri? Va insistir-himolt i llavors em va telefonar el doctorLaporte, que era conseller de Sanitatdel president Pujol i em va dir queinteressava que hi hagués catalans alMinisteri, perquè s’estava pendent delstraspassos de Sanitat a Catalunya perpart de la Seguretat Social. Llavors vaigacceptar-ho.

Quin any era? Era el 1979. Després vaig tornar al

Ministeri per un any, l’any 1981, com adirector general de Planificació Sanità-ria. Vaig ser responsable de les tresconvocatòries MIR següents.

Va ser el començament dels metgesresidents. Què en pensa del sistema

MIR? Jo crec que com a sistema formatiu el

MIR ha funcionat bastant bé. Es potcriticar el sistema de l’examen d’ingrésque era memorístic. Ens vam trobaramb una pega molt grossa al final deles residències, que va fer que jo dimi-tís més tard del Consell d’Especialitats,i és que els residents van refusar que hihagués un examen final, acabat el seuprograma.

Vostè volia que s’implantés l’exa-men final?

Un sistema educatiu qualsevol hade tenir una avaluació, si no comsaps que aquest sistema ha funcio-nat? El que va passar és que els queanaven en contra de l’avaluació erenno solament els residents que teni-en por de no passar, també els quetenien por a alguns caps de serveion els residents no havien aprèssuficientment. Perquè la nostra ideaera avaluar més els serveis que noels alumnes residents!

I va presentar la seva dimissió? Vaig dimitir del Consell per principis.

Però la meva estada al Ministeri va seruna experiència molt important per mi.

Tornem als aspectes més assistenci-als, a l’Escola de Patologia Digestiva,on va dedicar molts anys de la sevavida professional. Pot fer algun co-

mentari d’alguna patologia, o d’al-guns malalts que li hagin ofert expe-riències especials en la seva vida pro-fessional?

El cap de Servei, amb els anys, talcom han evolucionat els hospitalsque s’han anat professionalitzantcada vegada més, ha canviat radi-calment.Quan vaig entrar a Sant Pau com a capde Servei jo era amo i senyor del Ser-vei de Patologia Digestiva. No hi haviaun pressupost general a l’hospital, hihavia el pressupost de cada servei perseparat, que es discutia amb els admi-nistradors de l’hospital. El pressupostera molt petit. El personal administra-tiu del servei el pagava el mateix ser-vei, no el pagava l’hospital. L’hospitalpagava molt poc personal. Els serveistenien uns ingressos pels malalts quevenien al dispensari, que pagaven untant per visitar-se i amb aquests dinerses pagava el personal. Els metges nocobraven res, excepte els metges in-terns que cobraven un sou gairebésimbòlic.El doctor Soler Durall va entrar a l’hos-pital al voltant de l’any 64 i va profes-sionalitzar-lo. Va crear quatre serveiscentrals: radiologia, laboratori d’he-patologia, de bioquímica i de microbi-ologia, amb quatre directors. Van serels primers metges que van entraramb sou a l’hospital. Els altres met-ges van trigar molts anys a ser con-

Esquerra: El Dr. Vilardell nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Tolosa(1974). Dreta: Francesc Vilardell, escollit president del Consell d'OrganitzacionsMèdiques Internacionals (CIOMS), filial de l'OMS (Holanda, 1987).

tractats.

Vostè ha estat molt dedicat a l’hos-pital, però també ha participat enmolts congressos, on ha desenvolu-pat una tasca important. M’agradariaque descrivís la seva experiència enquatre pinzellades.

Arran d’un congrés europeu que hiva haver a Brussel·les el 1964, es vadecidir fer una jornada d’endoscòpiadigestiva que estava començant a or-ganitzar-se. Jo feia poc que era cap deServei i em van demanar de fer demoderador. Vaig moderar aquestasessió on no hi havia traducció simul-tània. I, clar, cadascú volia parlar en elseu idioma. Jo anava fent petits re-sums en anglès i francès i quan hihavia un idioma que jo desconeixiaem buscava algú que pogués traduir.Aquesta sessió va tenir molt èxit, per-què es van presentar les primerespel·lícules i fotografies endoscòpi-ques. Per molta gent era la primeravegada que veien imatges endoscò-piques i, arran d’això, es va crear unasocietat europea d’endoscòpia diges-tiva. Al primer Congrés Mundial deDigestiu que hi va haver després, el1970, hi va haver dificultats i barallesentre uns grups i altres d’endoscopis-tes per elegir president. Finalment esvan decidir per fer-me president carno havia pres partit per cap bàndol.Vaig ser el segon president de la So-cietat Europea d’Endoscòpia, que vaigaprofitar per crear uns estatuts queno hi havia, un butlletí periòdic i orga-nitzar una mica l’estructura de la soci-etat. Això va tenir èxit. Llavors algunsvan pensar que jo podia servir persecretari general de la Societat Mun-dial de Gastroenterologia, i vaig serelegit dues vegades, durant vuit anys.Després em van elegir president de laSocietat Mundial. Al cap de quatreanys, els que portaven el comitè denominacions em van fer reelegir coma president. En total vaig estar 16

anys treballant per la Societat Mun-dial.

A la llum de tot el que ens ha expli-cat i de la seva experiència professio-nal, l’ha gratificat dedicar la seva vidaa la medicina? Ens pot donar algunsconsells per a les noves generacions?

La medicina ara i la medicina de quanjo vaig fer la carrera és una altra medi-cina, completament diferent; és unamedicina professionalitzada. En líniesgenerals ha estat positiu, perquè hapermès una assistència de molta mésqualitat a totes les persones del queera quan la medicina era una cosa pu-rament individual. Avui dia, el metgeisolat de gran prestigi i reconeixementpràcticament ha desaparegut, substi-tuït per equips que fan les coses moltben fetes, on el professional és moltmés anònim. Tampoc crec que siguidolent, crec que això ha donat moltamés uniformitat a l’assistència. És evi-dent que sempre hi haurà personesque destaquin per la seva personalitat,per la seva habilitat o per la sevatècnica, per exemple en una especia-litat quirúrgica on per llum pròpia bri-llen una sèrie d’individus que tenenmolta habilitat. L’ofici es té o no es té,i qui no té habilitat tècnica ja pot sabertotes les coses que vulgui, que si és uncirurgià anirà malament.Els homes de laboratori i altres tècni-ques es defensen d’una altra manera.No requereix l’habilitat que en reque-reix la cirurgia; potser requereix mésen el sentit conceptual però això ja ésuna altra cosa. Vejam, què li pots dir almetge jove en aquest moment? Jo pen-so que si la persona que estudia medi-cina té autentica vocació de servei–perquè la medicina és també vocacióde servei, i el que no la té, en fer-segran tampoc la tindrà– i estudia, crecque a la llarga la compensació la tro-barà, potser no la trobarà econòmica-ment, sinó en la seva satisfacció per-sonal i en la gratitud dels malalts.Això compensa moltes coses i t’ho pro-porciona la medicina, més que cap al-tra professió. Tens la sensació, de tanten tant, que estàs realment fent un béa aquella persona. Però és molt impor-tant mentalitzar-se a voler fer el bé.

Discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia deMedicina de Catalunya (1990).

COMISSIÓ DE MEMÒRIA

DE LA PROFESSIÓ

Coordinadors

Dr. Francesc M. Domènech i Torné

Dr. Lluís Guerrero i Sala

EL LECTOR INTERESSAT TAMBÉ PODRÀ TROBAR

AQUESTA I ALTRES ENTREVISTES A LA PÀGINA WEB

www.comb.cat/memoriadelaprofessio

POT POSAR-SE EN CONTACTE AMB LA COMISSIÓ

PEL CORREU ELECTRÒNIC

[email protected]

COL·LEGI DE METGES

DE BARCELONA

SERVEI D’INFORMACIÓ COL·LEGIAL

JUNY-SETEMBRE 2008

Documents

FRANCESC VILARDELL VIÑAS - COMB.CAT · FRANCESC VILARDELL VIÑAS Fill de Jacint Vilardell, metge del president Francesc Macià i de l'Hospital de Sant Pau, va néi-xer el 1926, va