fulldominicalArquebisbat de Tarragona www.arqtgn.cat n. 3.466

als 4 vents.........

14 d’agost de 2016 Diumenge XX durant l’any

† Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

‘ Demanem a la Mare de Déu que ens ajudi en tants anhels i necessitats

L’Assumpció de Maria

En recordo l’alegria. No puc recordar gaire més, perquè només tenia sis anys d’edat i era escolà, però no he

oblidat el goig amb què a la meva família i al poble va ser acollida la notícia de la proclamació, pel papa Pius XII, del dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu al Cel.

Ha estat l’últim dogma fins al moment, i és molt alegre perquè, com va dir el papa Pacelli en aquella ocasió solemne, «el misteri de l’Assumpció de la Santíssima Mare de Déu al Cel ens convida a fer una pausa en l’agitada vida que portem per a reflexionar sobre el sentit de la nostra vida aquí a la terra, sobre el nostre fi últim: la vida eterna, juntament amb la santíssima Trinitat, la santíssima Mare de Déu i els àngels i sants del Cel». «Saber que Maria ja és al Cel gloriosa en cos i ànima, com se’ns ha promès a aquells que fem la voluntat de Déu, ens renova l’esperança en la nostra immortalitat futura i felicitat perfecta per sempre.»

Com a expressió d’aquesta gran alegria cristiana, molts pobles de la nostra geografia celebren en aquestes dates la seva festa major. I espero que també en el si de les famílies s’aculli així aquesta festivitat. La comunió dels sants, la realitat intangible però certa d’aquesta unió que tenim amb els que són al cel o al purgatori, és font de goig i d’esperança.

Entre els pobles de la nostra arxidiòcesi permeteu-me que tingui avui un record especial per a la Selva del Camp, que celebra com a acte sacramental l’Assumpció de Maria al Cel d’acord amb un text anònim que es remunta al segle XIV. És una representació entranyable que he presenciat sempre que he pogut, en la qual hi participen moltes persones del mateix poble. Un rendit homenatge a la Mare de Déu que convido a conèixer als qui encara no hi hagin anat.

En aquest any jubilar demanem a la Mare de Déu, com ho resem a la Salve, que giri vers nosaltres els seus ulls compassius: que ens ajudi en tants anhels i necessitats. Li prego especialment que siguem solidaris amb les persones més necessitades, que bolquem en elles l’amor, que és el segell del cristià. I que un dia, quan la vida conclogui, puguem estar amb ella al Cel al costat de Déu mateix gaudint de la promesa de la felicitat eterna.

l’entrevista

publicació

Jaume Vives, impulsor del documental sobre els cristians perseguits Guardianes de la fe:

«A prop del Senyor el dolor adquireix una altra dimensió»

Encara que costi de creure, la persecució

dels cristians és un fet actual en molts països d’arreu del món. Ho sap prou bé en Jaume Vives, un jove periodista de Barcelona que va deixar-ho tot per conèixer de primera mà una de

les realitats més crues del segle XX: la vida dels cristians perseguits per l’Estat islàmic, al Pròxim Orient. A rel d’aquesta experiència ha impulsat, juntament amb altres joves, el documental Guardianes de la fe.

—Una xifra esfereïdora que apareix al tràiler del documental ‘Guardianes de la fe’ és que hi ha 300.000 famílies refugiades per la guerra de l’Iraq…

Hi havia una certa estabilitat i «llibertat» fins que van ser intervinguts. La imatge que tenen d’Occident varia segons les persones. Recordo un cas concret d’un pare de família al Líban al qual li vaig explicar que aquí molta gent s’avergonyeix de dir que és catòlica i ens xoca molt veure que ells estan perdent tot allò on nosaltres posem tota la felicitat, com ara la casa, el treball… Es va enfadar molt, no entenia que ens poguéssim avergonyir de la nostra fe que hauria de ser el centre de les nostres famílies. Es va sorprendre molt.

Un fet curiós que també vam trobar-nos és que tant a l’Iraq com al Líban ens deien que el que ells estan patint ara mateix nosaltres ja ho tenim a casa nostra. «No cal que obriu fronteres perquè ja són dins», em deien. I en això coincidien bisbes, militars, civils, religiosos… tots deien el mateix. També us arribarà.

—Amb la gravació del documental ha tingut l’oportunitat de parlar amb molta gent que està patint: famílies, nens… Hi ha algun testimoni que l’hagi impactat especialment?

Hi ha molts testimonis espectaculars. Coses que em xoquen, com per exemple que la mare d’una nena segrestada perdoni. Però n’hi ha un d’impactant. Vaig conèixer un mossèn a Mossul, el 10 de juny, el dia que va caure la ciutat. Acabava de perdre-ho tot i va marxar a la ciutat de Caracosh, la ciutat cristiana més gran de l’Iraq. Allí es va posar al capdavant durant dos mesos d’un centre de desplaçats atenent 550 famílies. El dia 6 d’agost de 2014 també va caure aquesta ciutat i ho va tornar a perdre tot. En aquest moment podria haver anat a l’Occident a descansar però va decidir anar a Erbil, a l’Iraq, i es va posar de nou al front d’un centre de desplaçats, el més gran del país, amb més de cinc mil persones treballant diàriament entre quinze i vint hores perquè a les famílies no els falti res. I ho fa amb un somriure. Quan tu veus això, dius: «Aquí hi ha el Senyor.»

—Què ha après de tot el viscut?

Que nosaltres quan tenim un problema, quan estem tristos o quan les coses no van bé anem a la llibreria i ens comprem un llibre per aprendre a ser feliços en tres passos. Ens pensem que això ens ajudarà. Però és fugisser. I tu mires aquesta gent i veus que ho han perdut tot, que viuen en tendes de campanya, menjant del que l’Església els dóna, s’aixequen sense res a fer i sense un futur per davant, i veus tants nens, pares i avis que entre bromes t’expliquen l’infern que han viscut… Humanament és impossible. I en aquests moments veus que el Senyor és allí i que mai no els ha abandonat. I havent patit més que nosaltres no han perdut la pau. És aquí quan t’adones que a prop del Senyor el dolor adquireix una altra dimensió.

Accedeix al web ‘Guardianes de la fe’

‘Viaje al horror del estado islámico’

Vives, Jaume. Ed. Círculo Rojo, 2015. Col·lecció Relatos. 236 p.

Perdre-ho tot per la fe: casa, treball, cotxe, estudis, vacances, tranquil·litat, seguretat i una vida confortable… Renunciar a tot per un Amor més gran. Aquesta és la història de centenars de milers de cristians que

han hagut de fugir de les seves cases per no renunciar a la seva fe. A l’Iraq, a Síria i en molts altres països. Aquestes són les històries que trobareu en aquest llibre, escrit en terres libaneses i publicat a casa nostra.

Cristians de qualsevol edat i condició que de la nit al dia van veure la seva vida fer un gir de 180 graus. Cristians que en el seu moment van fer un acte de fe que els va portar a perdre-ho tot. Cristians que ens han de servir d’exemple. Cristians que potser algun dia, Déu no ho permeti, desapareixeran de Síria i de l’Iraq.

Edita: Arquebisbat de Tarragona • Redacció i administració: Pla de Palau, 2 - 43003 Tarragona • Directora: Anna RobertConsell de Redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez i Santi Grimau • Assessorament lingüístic: Rosalia Gras

Secretària: Montse Sabaté • Telèfon: 977 233 412 • e-mail: publicacions@arqtgn.cat • Imprimeix: Torrell S.A. • D.L.: T-519-01

Cicle C / Litúrgia de les Hores: Semana IV

Diumenge, 14: Diumenge XX de durant l’any [Jr 38, 4-6.8-10; Salm 39, 2-3a. 3bcd.4.18; He 12, 1-4; Lc 12, 49-53 (LE/LH pròpies)] I vespres de la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu

Dilluns, 15: Assumpció de la Mare de Déu (Sol) [Ap 11, 19a; 12, 1-6a.10ab; Salm 44, 10bc.11-12ab.16; 1Co 15, 20-26; Lc 1, 39-56 (LE/LH pròpies)]

Dimarts, 16: [Ez 28, 1-10; Salm: Dt 32, 26-27ab.27cd-28.30.35cd-36ab; Mt 19, 23-30] Beat Joan de Santa marta, prevere i màrtir (ML)

Dimecres, 17: [Ez 34, 1-11; Salm 22, 1-3.4.5.6; Mt 20, 1-16] Sant Jacint

Dijous, 18: [Ez 36, 23-28; Salm 50,12-13.14-15.18-19; Mt 22, 1-14] Santa Helena

Divendres, 19: Sant Magí, màrtir. A la ciutat de Tarragona (MO); a la resta de l’arxidiòcesi (ML) [Ez 37, 1-14; Salm 106, 2-3.4-5.6-7.8-9; Mt 22, 34-40]

Dissabte, 20: Sant Bernat, abat i doctor de l’Església (MO) [Ez 43, 1-7a; Salm 84, 9ab-10.11-12.13-14; Mt 23, 1-12]

Diumenge, 21: Diumenge XXI de durant l’any [Is 66, 18-21; Salm 116, 1-2; He 12,5-7.11-13; Lc 13, 22-30 (LE/LH pròpies)]

Litúrgiade la setmana

agenda

Avui, 14 d’agost

—Concert d’orgue a la Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Ulldemolins, a càrrec de Miquel González, a les 19.00 h. Organitza l’Associació Catalana de l’Orgue.

—Vetlla eucarística mariana a la Parròquia de Santa Caterina de Vinyols i els Arcs, a les 22.00 h.

15 d’agost

—Processó de torxes a la Parròquia de Santa Caterina de Vinyols i els Arcs, a les 21.30 h.

retalls de vida

Qui són els humils?

Com de costum iniciarem la catequesi, en gran grup, uns cinc minuts de trobar-se tots junts, abans d’anar cadascú

a la seva secció amb el catequista respectiu. Un cant, una pregària, una petita reflexió…

Aquell dia el cant fou: «Cantarem al Senyor cants de joia, ell que ha obrat meravelles sens fi. Als humils ha adreçat la Paraula, als qui el cerquen amb plors i amb neguits.»

Eren un centenar els infants i el cantaren amb entusiasme.

Els infants sempre fan preguntes i, per cert, molt interessants.

Aquell dia em vaig avançar jo i vaig preguntar:—Algú de vosaltres em sabria dir qui són els humils?—La veu alegre d’una nena d’uns 8 anys digué:—Jo ho sé!—Qui són?—Els qui van al pas de Jesús!

Es va fer el silenci: Fou alliçonadora la mirada que es dirigiren mútuament els catequistes, amarada de pau, de joia, d’esperança… Anar al pas de Jesús, d’aquell que passà fent el bé.

T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho.» El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar (Mt 11,25-27).

Josep Pascual, pvre.

Paraules del papa Francesc

L’ovella perduda

Hem de pensar sovint en aquesta

paràbola, perquè en la comunitat cristiana sempre hi falta algú que se n’ha anat i ha deixat buit el seu lloc. A vegades això és descoratjador i ens porta a creure que és una pèrdua inevitable, una malaltia sense remei. És aleshores que correm el perill de tancar-nos en una pleta on no se sentirà l’olor d’ovella, sinó l’olor de resclosit! I els cristians? No podem quedar tancats, perquè farem l’olor de les coses tancades. Mai! Cal sortir i no tancar-nos en nosaltres mateixos, en les petites comunitats, a la parròquia, considerant-nos «els justos». Això passa quan manca l’impuls missioner que ens porta a trobar els altres. En la visió de Jesús no hi ha ovelles definitivament perdudes, sinó només ovelles que cal trobar. Això ho hem d’entendre bé: per a Déu no hi ha ningú definitivament perdut. Mai! Fins a l’últim moment, Déu ens busca.

De la catequesi del papa Francesc del 4 de maig de 2016

Pàgina web de l’Arquebisbat www.arqtgn.cat Segueix-nos a Arquebisbat de Tarragona @mcstgn

Lectura del llibre de Jeremies (38,4-6.8-10)

En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»

Salm responsorial [Sl 39,2-4.18 (R.: 14)]

Tenia posada l’esperança en el Senyor,i ell, inclinant-se cap a miha escoltat el meu clam.

R. Senyor no tardeu a defensar-me.

M’ha tret fora del fang,del llot on em moria,ha posat els meus peus sobre la roca,i m’hi sento segur. R.

Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,un himne de lloança al nostre Déu;tots els qui ho han vist, se n’admiren,i confien més en el Senyor. R.

Ara sóc un pobre desvalgut,però el Senyor pensa en mi.Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu,Déu meu, no trigueu més. R.

Lectura de la carta als cristians hebreus (12,1-4)

Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (12, 49-53)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Diumenge XX durant l’any

El llenguatge profètic de Jesús

L’Evangeli d’avui ens mostra Jesús molt enfadat, cosa a la qual no ens té massa acostumats. Fa camí cap a Jerusalem, on haurà de donar la vida per salvar el món. L’esperen el sofriment i la mort.

La seva donació és total, tant que ja voldria veure cremar la terra amb el foc de l’Amor de l’Esperit que enviarà el dia de Pentecosta. És un foc que no destrueix sinó que purifica.

Ha de passar també una prova que no serà gens fàcil. Ha de donar la vida per Amor. Humanament se li fa molt difícil i per això té el cor oprimit. Serà un baptisme de sang que també hauran de passar després i al llarg dels segles molts seguidors seus.

Que Jesús porta divisió és una cosa que podem constatar molt sovint. Algunes vegades, aquesta divisió l’experimentem entre nosaltres, els mateixos creients, i és ben dolorosa. Hi ha diferents mentalitats, diferents maneres de pensar, i això sovint porta dificultats que ens poden empobrir o ens poden madurar. Dependrà de si som transigents o intransigents. Altres vegades ens vénen de fora. Això no ens ha de venir de nou, Jesús ja ens ho va advertir.

Senyor, concediu-nos alhora els dons de la comprensió, de la tendresa i de la fortalesa.

Mirada endins Joan Costa Pregonas, pvre.

Lectures